Contra l’arbitrarietat judicial i la hipocresia política

by

Cs va recórrer el passat divendres 4 de maig al Tribunal Constitucional per demanar que suspengués els acords de la Mesa del Parlament de Catalunya quan va aprovar la delegació de vot dels diputats Carles Puigdemont i Toni Comín respectivament. Al recurs, la formació de Rivera s’emparava en l’article 56.6 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC), que estableix que en el supòsit d’urgència excepcional “l’adopció de la suspensió i de les mesures cautelars i provisionals podran efectuar-se en la resolució de l’admissió a tràmit”. Però contràriament al que pretenia Rivera, el ple, per unanimitat, va acordar admetre a tràmit el recurs sense dictar cap mesura cautelar. Per tant, el vot delegat dels dos diputats residents a Bèlgica i Alemanya continua vigent.

En el recurs, Cs defensava que “l’especial transcendència constitucional” emana del fet que el recurs va més enllà del perjudici causat als parlamentaris, perquè “s’està violentant el dret fonamental dels ciutadans a la participació en els assumptes públics”. Els magistrats, en canvi, van entendre que “no s’aprecia la urgència excepcional” que requereix la Llei del TC per a dictar mesures cautelaríssimes.

A la providència, aquest donava deu dies al Parlament perquè remetés els acords a què feia referència el recurs de Cs i també fixava el mateix termini perquè comparegués en el cas tothom que ho volgués, excepte la part recurrent. Alhora, obria una peça separada i fixava un termini de tres dies a la Fiscalia i al recurrent perquè presentessin al·legacions.

Cs, indignat amb la decisió, va demanar al govern de Mariano Rajoy que fes també aquest pas davant el TC, conscient que, en el cas dels recursos que presenta el govern espanyol, aquest pot demanar la suspensió automàtica d’un acord en el moment que el tribunal l’admet a tràmit. Aquesta potestat és exclusiva del poder executiu, però aquesta vegada Mariano Rajoy no va moure peça. I la negativa de Rajoy a demanar la suspensió ha estat la gota que ha fet vessar el got, ja que, així les coses, el vot delegat de Puigdemont, que és a Berlín, i el de Toni Comín, que resideix a Brussel·les, es podran comptar a la investidura, perquè tant l’un com l’altre tenen permís del jutge del Suprem, Pablo Llarena, que instrueix la causa del Procés, per a delegar el seu vot en un altre parlamentari en els plens que celebri la Cambra catalana. Així doncs, sempre que no es produeixi abans del 14 de maig l’acte de processament d’alguns dels diputats -cosa que pot succeir i que provocaria la seva inhabilitació temporal- el Parlament podrà triar un nou president (que, per més que Puigdemont el consideri interí, serà efectiu constitucionalment i estatutàriament).

Per poc que intentem esbrinar el perquè de tota aquesta manera de procedir, veurem ben aviat que és expressiva dels interessos polítics d’uns i altres, que sobresurten descaradament per sobre dels interessos del país i, per descomptat, dels d’una adequada (neutra i imparcial) administració de justícia. I ho dic a consciència, perquè, després que el Govern de Rajoy, el jutge Llarena, la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional hagin fet tot el possible perquè siguin a la presó els capitostos del Procés, i amb les seves decisions (tinguin o no aquestes un suport legal justificat) han aconseguit evitar que Carles Puigdemont, Jordi Sánchez i Jordi Turull poguessin ser investits com a presidents de Catalunya, ara els urgeix políticament que es triï un candidat i es tanqui el cicle infernal que Puigdemont i els seus han administrat al seu gust (val a dir que també amb l’únic objectiu d’afavorir els seus interessos i per a deslegitimar l’actuació de les institucions espanyoles), d’aquí que Rajoy hagi decidit no impugnar el vot delegat de Puigdemont i de Comín, tot provocant la indignació de Rivera, l’únic objectiu del qual no és tampoc la justícia, sinó ser més espanyol que ningú, superar el PP en antinacionalisme i elevar-se com el nou gran líder jacobí d’una Espanya única i, a més, uniforme. Com ha dit gràficament Rajoy, són els interessos d’un “aprovetxategui”.

Vivim, doncs un conflicte dialèctic en el qual no hi ha bons i dolents; en el qual a ningú no interessa trobar la veritat ni impulsar la raó. Menys encara aconseguir l’enteniment. Sinó imposar el propi criteri, que per això és propi i, per tant, és el bo.

Per descomptat, no seré jo qui defensi l’actuació cesarista de Puigdemont, entorn del qual està ballant tota la societat catalana, amb greu perjudici dels interessos polítics, econòmics i de convivència en aquella comunitat; però tampoc seré tan innocent de creure que els interessos de Rajoy, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem són els d’impartir una justícia cega, igual per a tots, i allunyada dels interessos polítics, ja que només cal veure com i en quin sentit es prenen les decisions per saber que no és així.

Com a mostra del que dic -i ara em referiré exclusivament al jutge Llarena que, per cert, acaba d’obrir la porta a la possibilitat d’acusar els processats de sedició i no de rebel·lió!- val la pena citar el duel dialèctic que va mantenir dimarts passat amb l’exdiputada de la CUP, Mireia Boya, durant la declaració indagatòria en què li va ser comunicat el seu processament per desobediència.

En el transcurs de la declaració, una Mireia Boya desinhibida i valenta va retreure al jutge el que, segons ella, constituïa una “paradoxa de parcialitat” en l’actuació judicial, que feia parts i quarts segons quins fossin els seus interessos. Si hem de creure l’exdiputada -i jo la crec-, aquesta va preguntar a Llarena: “Com és que, a mi, que com a presidenta del grup parlamentari de la CUP vaig entrar a registre (a la Cambra) una sèrie de lleis i iniciatives que responien al programa electoral, només m’imputa un delicte de desobediència i a la persona que ha permès el debat (Carme Forcadell) se l’acusa de rebel·lió i se li demanen 30 anys de presó?”. La resposta de Llarena va tenir un to de rèplica en demanar a Boya si la seva intenció era que li canviés el delicte de desobediència pel de rebel·lió. “Jo li he dit que no -va respondre Mireia Boya-, ben al contrari, la meva intenció era demostrar que (Forcadell) és innocent i que se l’està jutjat de manera parcial per un delicte que no existeix perquè no hi ha hagut violència” .

Davant incidents com aquest, que revelen l’arbitrarietat judicial, no ens hauria d’estranyar que els representants de la justícia europea (en aquest cas de Bèlgica, d’Escòcia i d’Alemanya) tinguin greus dubtes sobre els procediments que s’estan seguint a Espanya i sobre algunes de les premisses que, sense haver-se provat, s’han establert com a segures en el marc de la nostra jurisdicció.

Anuncis

%d bloggers like this: