Quim Torra: un sectari il·lustrat que presagia un futur incert

by

Com la majoria de persones que no vivim a Catalunya (i no em sorprendria que com també moltes de les que hi viuen) he conegut Quim Torra aquests dies, un cop Puigdemont l’ha designat com a successor. Per tant, poca cosa puc opinar del que és i de com actuarà un cop ha assumit la presidència de la Generalitat de Catalunya, encara que estem fent un curs accelerat respecte del que ha fet, del que ha dit o del que ha escrit. Però no hi ha dubte que els textos escrits i publicats, encara que fàcilment poden ser trets de context, són el que són, diuen el que diuen i d’alguna manera ens mostren un aspecte innegable del personatge que -reconeguem-ho clarament- no és fàcil de defensar. I a la vista d’aquests antecedents, no crec que sigui erroni afirmar que Quim Torra, que ha assumit una posició vicària respecte de Puigdemont -“Investirem Puigdemont” van ser algunes de les seves primeres paraules- difícilment es podrà treure del damunt la pesada llosa d’aquests textos publicats, que fan olor dels anys trenta (anys de preguerra, no ho oblidem), i reflecteixen una innegable xenofòbia que no es diferencia gaire de la de l’exassessor de Donald Trump, Steve Bannon, cosa que no deixa de ser preocupant.

Normalment estic en desacord amb tot el que fa i representa la senyora Arrimadas, ja que sempre he militat en el catalanisme, però després de llegir escrits com “La llengua i les bèsties”(que desconeixia), penso que Arrimadas té raó quan qualifica el text de “xenòfob, racista, excloent i populista”. I no va ser ella l’única parlamentària que atacà directament a la jugular de Torra. També ho va fer Iceta (amb el qual em costa molt menys coincidir) quan, referint-se a un altre escrit -“El PSC i la cabra catalana”, replicà a Torra que ningú del PSC no ha posat “qüestions identitàries per sobre de la ciutadania”.

És cert que Torra va reconèixer el seu error. De fet va demanar perdó més d’un cop “per si amb les meves paraules he ferit algú. Em sap greu, no tornarà a passar”, digué més o menys; però la solució no és excusar-se davant l’agreujat i dir-li que sent molt haver-lo ferit, sinó reconèixer l’error de les seves paraules per a tot seguit abdicar-ne, cosa que ell en cap moment ha fet. I entenc que no ho faci, perquè com ha escrit Puigverd, aquests textos són l’espina dorsal de la seva visió del món. Per si fos poc, en l’article que parla de “bèsties”, s’inspira, literalment!, en el mecanisme que, segons Primo Levi, permetia als nazis actuar com ho van fer: bestialitzant els jueus. També com Puigverd, jo no crec que Torra sigui nazi, però sí un essencialista que té por a la desaparició de la seva identitat. D’ací que aquells articles seus siguin tan obscens, cosa que el fa indigne de presidir la Generalitat.

De tota manera, i més enllà del que hagi dit en el passat, el que no deixa de ser preocupant és el que també ha dit ara, al discurs d’investidura, perquè o molt m’equivoco -cosa que em satisfaria- o Torra ha reptat clarament l’Estat espanyol. ¿Com hem d’entendre, si no, que la seva obediència es limita al Parlament i al mandat del referèndum de l’1-O per a “construir un Estat independent en forma de república”?. ¿Com hem d’interpretar la decisió programàtica de recuperar les 16 lleis suspeses pel Tribunal Constitucional en l’anterior legislatura com a punt de partida?. I si no el repta, no hi ha dubte que tracta de mantenir mobilitzades les bases sobiranistes per a evitar que es digui (i que sembli) que els dirigents s’han rendit i han traït el mandat que van rebre amb aquell referèndum.

Potser l’objectiu de Torra són les dues coses alhora, perquè si hem de fer cas als rumors -avalats per algunes declaracions de gent que li és propera- pareix que anem a una legislatura molt curta, l’interruptor de la qual deia a les mans de Puigdemont, que resta a Berlín agotzonat a la recerca d’un moment d’esquerda, que podria arribar quan, a la tardor -i dic la tardor perquè no és possible legalment dissoldre el Parlament fins al 27 d’Octubre-, coincidint amb el macro judici que els mediatitzats jutges espanyols estan fent als polítics catalans processats, potser serà un moment molt favorable per a provocar unes eleccions a cara de perro on, com sempre passa en aquests casos, les posicions moderades es desfiguraran i només els plantejaments radicals (tot l’independentisme contra Ciudadanos) jugaran un paper tan decisiu com preocupant.

Després d’escoltar el discurs d’investidura (suaviter in modo, fortiter in re) que Torra tancà demanant a la CUP que estigui alerta per “si caiem en l’autonomisme” (desconec si perquè realment vol això o perquè els estava agraït per l’abstenció), i de llegir que Rajoy ha pactat amb el PSOE “una respuesta proporcional en la defensa de la legalidad constitucional y estatutaria frente a cualquier eventual desafío”, seguir escoltant en boca de Torra les seves constants referències a la “república” i al “procés constituent”, no augura res de bo, encara que no hem d’oblidar que Torra no ha especificat aquests conceptes, que no deixen de moure’s en l’ambigüitat.

Lola Garcia, en una anàlisi brillant, mostrava les contradiccions que hi ha en aquest joc de paraules. “La república -escriu- prolonga el miratge de la proclamació d’independència del 27 d’octubre, ignorant que no va obtenir cap reconeixement que l’avali. Però alhora Torra (…) descriu un sistema basat en una ciutadania crítica i activa com a veritable controlador del poder polític, molt atractiva en els temps que corren, però que grinyola amb el pensament excloent reflectit a molts dels seus escrits, mentre oblida que aquesta filosofia basada en mecanismes de pesos i contrapesos institucionals casa malament amb una presidència segrestada per l’arbitri d’una sola persona que, des de fora del Parlament, marcarà l’agenda política. Quant al procés constituent, Torra sembla que proposa una externalització del que hauria de ser la principal tasca d’una Cambra legislativa: la redacció d’una Constitució. No només perquè es recullin suggeriments ciutadans o es discuteixi el seu contingut en entitats i associacions, sinó perquè l’assemblea de regidors i alcaldes independentistes es presenta com el lloc on debatre aquesta pretesa Carta Magna catalana. Una pràctica molt poc pròpia del republicanisme que es predica.”

De totes maneres, el que potser no ha pensat Puigdemont en l’elecció del seu pupil, Quim Torra, és una cosa que el sempre perspicaç Enric Juliana publicava a Telegram: “Els assaigs i articles de Torra, un home obsessionat per les energies descontrolades dels ans trenta, conté un llenguatge impresentable en les actuals coordenades europees. Un llenguatge que l’aproxima, per a posar un exemple, a la dreta nacionalista polonesa. El dossier Torra, que aviat circularà per la UE, si no ho esta fent ja, perjudicarà políticament el sobiranisme català i fins i tot pot complicar-li la vida a Puigdemont. En política, les coses mai no estan del tot controlades. Com a la mateixa vida.”

Tant o més dur encara ha estat Antoni Puigverd quan ha escrit que “ni els adversaris més conspicus de l’independentisme esperaven un regal d’aquest calibre: un president que confirma –per escrit!– el pitjor dels prejudicis amb què el nacionalisme espanyol descriu el català. Que Torra es vegi obligat a demanar perdó vol dir que sap que aquestes seves idees no són compartides pel gruix de l’independentisme. Però, estratègicament, l’errada és monumental. Un tret al peu. A Madrid no s’han cregut el regal fins que ho han llegit a la premsa europea: la revolució dels somriures amagava un ou de serp.”

 

Anuncis

%d bloggers like this: