“La memoria del cuerpo”, de Patricia Almarcegui

by

L’escriptora aragonesa, resident a Ciutadella, Patricia Almarcegui, acaba de publicar “La memòria del cuerpo” (Fórcola, 2017). Professora, assagista i viatgera, l’autora ens presenta aquesta novel·la que es pot molt bé definir com un bildugsroman, o el que és el mateix, com una novel·la de formació o d’aprenentatge que retrata la transició de la infantesa a la vida adulta, en aquest cas d’una noia de Saragossa que, apassionada pel ballet, aconseguirà ser acceptada a l’Acadèmia Vaganova, de Sant Petersburg, i, sota la batuta fèrria d’aquella escola de ball i d’una instructora seca i poc expressiva, però sàvia i fidel, acabarà sent la primera ballarina del Ballet Mariinski, que és, al costat del Bolshoi i del Ballet de l’Òpera de París, un dels millors i més reconeguts del món.

De qui parla Patricia Almarcegui a la novel·la? Parla d’un personatge que ha existit? Parla d’ella mateixa? Probablement cap resposta a aquestes preguntes seria exacta, però és molt possible que totes continguessin alguna cosa de veritat. Però com estem en el camp de la literatura i no de l’assaig o la biografia, el que Patricia Almarcegui construeix són, doncs, unes memòries fictícies en què l’autora es mostra capaç d’imaginar un món que va poder ser, encara que no ho va ser, mitjançant una faula, una quimera, una ficció que li permet, a través de l’escriptura, viure una vida que no va arribar a tenir, sentir el que significa ser ballarina, experimentar el goig indescriptible d’haver-ho estat, i transmetre al lector el plaer que se sent en el cos en escoltar música i ballar.

En realitat, l’autora ens descriu un món que no necessita tan sols d’un retrat, sinó més aviat d’un gran retaule, ja que el ballet -aquest món sensual i seductor, exigent fins a l’extenuació, suggestiu i complex-, no cap en un quadre. Necessita d’un enorme retaule en el qual es condensi la vida dels teatres, de les orquestres, del maquillatge, dels pianos a les sales d’assaig, dels tutús de gasa, de les sabatilles de punta, dels miralls, dels terres de fusta, de tot aquest marc immens i suggestiu on la ballarina es mou, balla i es converteix ella mateixa en música. En art, en definitiva.

L’estructura del llibre s’ajusta a quatre capítols a través dels quals Patricia Almarcegui fa l’efecte d’haver-se plantejat si seria capaç de sentir ella mateixa -de viure ella mateixa-, a través de la literatura que conté, una vida que no va arribar a tenir. I, més difícil encara, si seria capaç de fer que el lector que s’introdueix en les seves pàgines pogués també experimentar aquesta vida, aquest sentiment de ficció, com si fos real. I certament que ho ha aconseguit, alhora que ha permès al lector que no estigui versat en el ballet, endinsar-se en aquest art fet de música i moviment en el qual el cos humà, elevant-se a la seva més alta potència, n’és protagonista.

“La memoria del cuerpo” ve a ser una confessió apòcrifa de la relació que Patricia Almarcegui ha tingut amb la música i amb la dansa, confessió que ella estructura en quatre parts o moviments: “La llegada”, “El triunfo”, “El amor” i “El cuerpo”, a través dels quals retrata les emocions i vivències d’una estrella mundial de la dansa ja jubilada, que revisa a la vora del riu Neva la seva vida artística i personal, que ella lliga a quatre partitures que ha escoltat reiteradament mentre escrivia cada un d’aquests capítols.

“La llegada”, que contempla els primers passos a Saragossa fins a la seva arribada a Sant Petersburg per a ingressar en l’Acadèmia, se sent representada per un Nocturn de Claude Debussy. “El triomf”, que ens mostra el moment d’esplendor de la protagonista com a prima ballerina del Mariinski, per l’acte primer del “Llac dels cignes”, especialment el Pas a deux i el tempo di valse. “El amor”, on es narren les experiències en el camp de les relacions afectives de la protagonista -una cosa summament important, però a la vegada complexa i difícil d’articular en l’exigent vida d’una ballarina de elit-, ve acompanyat per unes partitures de piano de Johannes Brahms. I l’últim capítol, “El cuerpo” -segurament el més definitiu en la novel·la que, no ho oblidin, es titula “La memoria del cuerpo”, s’acompanya per l’ Allegro moderato de l’explosiu Piano Concerto d’Alexander Scriabin.

L’últim capítol, “El cuerpo”, és, sens dubte, el més vibrant i més intens de la novel·la. No debades comença amb una terrible confessió: “Aquell dia es va gravar per sempre i el seu record es va cobrir de color blau. Creia que el meu cos, la meva ment i la meva cara eren els mateixos i vaig fer el que portava fent des dels setze anys (…) Va ser només un segon, però va anunciar que la vida havia vençut. Ho vaig intentar de nou i no ho vaig aconseguir.” I va ser aquesta experiència amarga que la va empènyer a acceptar “el declivi del meu cos”, perquè “a mesura que el cos envelleix es cobreix per ocultar les seves mancances, al contrari que en la joventut, que es descobreix”.

Tot aquest descobriment creà a la protagonista un neguit profund, en haver de renunciar als primers papers en el Mariinski, però ella va saber reaccionar buscant una cosa que s’adaptés a la nova situació que estava experimentat, tot acostant-se a la dansa contemporània i al teatre, fins a configurar una coreografia que s’acomodés “al moment actual del meu cos”, ja que “la memòria del cos és l’últim que es perd”.

I el cos… aquest cos era el que seguia interessant a la protagonista, tot i la decadència, que, en la persona del ballarí, es cobra un costós i terrible tribut expropiatori. Expropiatori de la joventut, en primer lloc, però també de la bellesa i, sobretot, del domini del propi cos, que és la fita per la qual treballa intrèpidament el ballarí.

Patricia Almarcegui ha abordat tots aquests temes amb delicadesa i, al seu torn, amb profunditat, ja que ella intenta que el lector senti què significa aquesta pèrdua de joventut i de bellesa, de la mateixa manera com ho sent una ballarina. I certament que ho aconsegueix.

Aquesta última part de la novel·la, la més densa en sentiments i sensacions, és un pur treball d’encaix, que empeny el lector perquè també aquest percebi tot el que la protagonista experimenta, la qual cosa és un èxit literari important en aquesta novel·la que ens ensenya un món on l’art s’expressa a través del moviment; una novel·la que és, sens dubte, un homenatge al ballet i la música.

Anuncis

%d bloggers like this: