Suposo que, per experiència pròpia –i qui no ha viscut aquest fenomen vital és perquè no té el mínim d’autocrítica-, sé que el primer que l’home ha de fer per expiar i corregir els propis errors és reconèixer-los. Prendre’n consciència. Si això no ho fa, segueix a la deriva repartint les culpes a tort i a dret, i el mal continua expandint-se.
Sol ser en moments de col·lapse, de fracàs personal, quan l’home té més propera l’oportunitat d’experimentar el seus errors, ja que això li permet redreçar la vida. Però és, en canvi, molt més difícil reconèixer les pròpies mancances quan el vent ens ve de popa i les coses ens acaben sortint bé, perquè l’embriagament que dóna l’èxit sol ser molt contrari a la introspecció, al retorn a l’interior de l’ànima, que és, com molt bé ens recordava sant Agustí, allí on habita la veritat.
Sigui com vulgui, en aquests mesos de bogeria que estem vivint a conseqüència del xoc polític i institucional entre Catalunya i Espanya, em fa l’efecte que vencedors i vençuts estan perdent l’oportunitat de fer aquest camí de retorn a l’interior que els permetria reflexionar sobre els propis errors, la qual cosa significa que, qualsevol que sigui la sortida momentània, a curt termini, que tingui aquest procés, no prefigurarà cap mena de solució al gravíssim problema polític que ha somogut el nostre marc constitucional i ha provocat una enorme crisi, ja que, a menys que les coses canviïn –i no em fa l’efecte que això hagi de succeir-, el mal seguirà latent, potser més enquistat encara, i tan aviat com sigui possible, emergirà de nou.
Del costat dels polítics catalans, l’esperpent que hem viscut aquesta darrera setmana ha empetitit el que havia succeït als darrers mesos, que no és poc. Perquè la vergonya que vaig experimentar els dies 6 i 7 de setembre, quan al Parlament de Catalunya es van conculcar tots els drets constitucionals de l’oposició “en nom de la democràcia”, no va ser poca. Com no ha estat tampoc gens alliçonador contemplar la trista declaració de la independència al mateix Parlament amb el tripijoc d’una votació secreta, que es va prendre amb el Parlament mig buit i sense la declaració explícita d’una república que ells mateixos –tots- sabien que no tenia cap mena d’operativitat.
Però l’esperpent no acabava aquí, sinó que prosseguia encara de manera més espectacular amb l’espantada dels set consellers que marxaren a Brussel·les, on, en una vergonyant roda de premsa, Puigdemont ha denunciat el sotmetiment dels jutges espanyols al poder polític i la seva voluntat de no plegar-se a la justícia fins que no se li asseguri un judici just.
Em sembla lamentable que tots aquests polítics que d’alguna manera han alimentat i fornit una il·lusió vàlida al poble de Catalunya, siguin incapaços de tenir un mínim d’autocrítica, tot posant-se davant del mirall de la seva pròpia consciència i reconèixer que han comès molts errors. I no, precisament, pel fet de voler dur Catalunya a la independència, que és una opció políticament vàlida –fins i tot constitucionalment-, encara que jo pugui pensar que és equivocada, sinó per mostrar-se negats a l’hora de veure que, amb la seva actuació sovint irresponsable, han malversat un capital polític enorme, han dilapidat l’esforç i el sacrifici de molts catalans, han dividit la societat en dues meitats que no seran fàcilment reconciliables, i han aconseguit que es retalli durament l’autonomia.
Però si els polítics catalans han demostrat que, ni en la derrota, són capaços de passar-se la mà pel pit, ¿què he de dir dels vencedors? ¿Què he de dir de com Rajoy està administrant la victòria? Més enllà de reconèixer la seva gran habilitat en dissoldre el Parlament (el Tribunal Constitucional potser ens dirà si tenia competències per fer-ho) i convocar eleccions el 21 de desembre, tot corregint els qui, del seu partit, encara volien fer més sang, ¿s’ha demanat algun cop si ell no té gran part de culpa en l’agreujament del problema que Espanya viu a Catalunya? ¿És possible que cregui que l’ha resolt només per la rabiosa ovació que va rebre dels seus coreligionaris al Senat després d’un discurs en el qual es va exculpar de tota responsabilitat i va insistir que el pecat era Puigdemont i només Puigdemont?
Em costa d’entendre que no s’adonés que ara, dissolt el Parlament i destituït el Govern, entrem a la part més dolorosa del problema, perquè imposada la legalitat amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, venen els inevitables judicis on tots els responsables dels potencials delictes contra les estructures de l’Estat, hauran de respondre penalment i civilment de les acusacions de rebel·lió i de sedició que ha fet un Fiscal designat per Rajoy –ell sap molt bé per què- però recusat pel Parlament Espanyol. Un fiscal que –“más grande será la caída”– amb la seva actuació, ha demostrat de sobres que creu més en la venjança que en la justícia.
Acostumats a una lentitud judicial que fa avergonyir (tots els de la Gurtel, amb els principals responsables del PP inclosos, segueixen passejant-se impunement per Madrid), la jutge de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, amb una celeritat enorme, ha decidit la presó provisional sense fiança (només la dóna al conseller Santi Vila) per tots els membres del Govern de Puigdemont, alhora que dictava una ordre de recerca i captura de l’expresident.
Sortosament, ella en serà només la instructora, d’aquest procés, i els encausats seran jutjats per un Tribunal de Justícia que jo he de pressuposar just i independent, perquè a diferència dels crits que, des del passat dijous, s’estan sentit per tot Catalunya, jo crec en la independència dels jutges, fins i tot amb la independència de la jutgessa Lamela, encara que dissenteixo profundament de la mesura que va prendre dijous passat, una mesura que contribueix innecessàriament a dibuixar un escenari de renovada agitació i, per tant, el pitjor possible davant les eleccions del 2-D –que es convertiran en un indubtable plebiscit contra el Govern de l’Estat-, oblidant-se d’aquell savi precepte que recull l’art. 3.1 del Codi civil, que mana interpretar les normes segons el sentit propi de les seves paraules “en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han de ser aplicades”.
Tot el que està succeint ens condueix, sens dubte, al posicionament de Rajoy –“la ley, la ley, la ley”– però no resoldrà –ni de prop!- el problema polític. Només l’agreujarà. I basta veure la reacció irada de Catalunya davant els empresonaments per saber-ho del cert. Perquè amb més de dos milions de catalans partidaris de la independència, un judici contra els parlamentaris i els membres del Govern en els termes i en les condicions que s’està fent, s’entendrà –encara que no ho sigui- com un judici contra Catalunya. I els condemnats, si finalment se’ls condemna, no seran tinguts per presos comuns, sinó per presos polítics.
Ho hem dit i repetit a bastament, però l’eufòria dels qui, cecs, neguen el problema polític, els impedeix de veure-ho, fins al punt que un irresponsable Enric Millo, delegat del Govern a Catalunya, ha dit que, amb el 155, les institucions catalanes funcionen “amb tota normalitat”.
No hi ha dubte que la repressió dels delictes que determinats polítics poden haver comès repercutirà només en l’esfera personal dels acusats, però transcendirà tant i tant al problema polític, que serà aquesta la versió que finalment en tindrem, i la que serà exposada davant tot el món, fent que el problema de fons –el problema polític, aquest que exigeix un nou pacte constitucional (si és que encara hi som a temps, cosa que dubto)- s’engrandeixi cada cop més fins a fer-se irresoluble. I això implicarà el final polític de Mariano Rajoy. Però també és molt possible que sigui el final d’alguna cosa més, cosa que lamentarem llepant-nos les pròpies ferides.
Josep Maria Quintana 