Menéndez Pelayo, que era un conservador, en analitzar el segle XVIII espanyol en la seva magna obra “Historia de los heterodoxos espanyoles”, el defineix com “un siglo nada teológico: las cuestiones canónicas se sobrepusieron a todo (…) la España del siglo XVIII apenas produjo ningún teólogo de cuenta, ni ortodoxo ni heterodoxo”.
Concorda aquesta afirmació amb la que fa un pensador força més progressista, el pare Evangelista Vilanova, a la seva “Història de la Teologia Cristiana”, quan en observar el pensament del XVIII, ens diu que als pensadors espanyols de l’època “els va costar molt deslligar-se d’una escolàstica cega i obstinada a ignorar que a Europa es discutia si calia continuar essent cristià en el marc de les esglésies o si calia seguir la religió natural, o, fins i tot, si es podia continuar creient en Déu”. Per tant, tot i els brots de recuperació intel·lectual que es duran a terme durant aquell segle, conclou l’assagista que “a casa nostra es visqué una il·lustració més aviat casolana, incapaç de remuntar la imparable decadència en la què el pensament filosòfic i teològic s’havia vist abocat”.
De fet, el que entre nosaltres va triomfar no va ser la Il·lustració, sinó la cultura de la Contrareforma, que sorgeix com a reacció a la ruptura que en el pensament cristià provocà el protestantisme, caracteritzada pel rearmament dogmàtic i moral d’un catolicisme amenaçat des del segle XVI i per la crisi del pensament renaixentista, que aboca els estudis filosòfics i teològics a un conservadorisme escolàstic, d’orientació tomista, en els quals la subordinació de la filosofia a la teologia (“philosophia est ancilla theologiae”, la filosofia és serva de la teologia) n’era un paradigma bàsic.
Un escriptor actual, Pedro Vallín, ha anat encara més lluny i ha escrit que “la Contrareforma és a Espanya el que la Il·lustració és a França, la revolució industrial al Regne Unit, el romanticisme a Alemanya o el liberalisme als Estats Units”. Hem estat, assegura, campions del pensament contrareformista, la qual cosa comporta que l’auto de fe sigui encara el mecanisme més genuí de l’acció política: contrició, confessió, abjuració.
Més que els fets en si, el que realment importa és la proclamació pública d’adhesió o de refús, fins al punt que -i és en aquest punt que Vallín baixa a l’arena- aquest mecanisme arriba a condicionar al nostre país qui surt en llibertat sota fiança i qui acaba amb presó incondicional.
En un llarg article que publicà a La Vanguardia -des del meu punt de vista, un dels més interessants que he llegit últimament-, Vallín analitza la realitat política i estructural d’Espanya a partir dels fets polítics més o menys recents, i conclou que la Contrareforma, amb els seus mecanismes de neteja de sang i d’adhesió provada, es deixa sentir encara avui en les formes culturals, a la política i també al periodisme. Així doncs, l’auto de fe, que obligava l’heretge, normalment per mitjà de tortures cruels, a renunciar al seu credo infidel, segueix -diu- molt present en formulacions contemporànies incruentes.
L’autor es fixa en la Llei de Partits de 2002 que José María Aznar va pactar amb José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta llei, que incomodà força al relator de Drets Humans de les Nacions Unides i que molts tractadistes sostenen que és manifestament inconstitucional, establí una clàusula de consciència que és impensable en una democràcia que es regeix per una Constitució com la nostra, que permet que es defensin finalitats polítiques que desborden la pròpia Constitució. En efecte, tots sabem que defensar la independència de Catalunya o d’Euskadi (fins i tot la de Menorca, com han fet alguns intrèpids joves militants de l’Esquerra nacionalista) és legítim. Ningú, doncs, no pot ser condemnat, no ja per pensar, sinó per defensar aquest postulat a viva veu, tot i que no el permet dur a terme l’article segon del text constitucional. I tanmateix, quan en base a aquesta Llei de Partits es va il·legalitzar Batasuna i Euskal Herritarrok, l’al·legació que es va fer en contra seva va ser -com recalca Vallín “el no refús de la violència com a forma de fer política”. La cosa és subtil, però important. Fins i tot dramàtica, perquè això significava que no es condemnava el fet de “donar suport” al terrorisme d’ETA, sinó el fet de “no condemnar els atemptats” de la banda.
La perspicàcia de Vallín l’ha dut a analitzar fets més recents, que responen al mateix principi, com són les acusacions fetes pel recentment desaparegut fiscal Maza, el qual enfocà els interrogatoris als presumptes sediciosos i rebels “exigint-los adhesió a la Constitució i renúncia als seus projectes polítics separatistes”. I no deixa de ser significatiu que els magistrats Pedro Llanera i Carmen Lamela fessin seu aquest argument sobre la puresa constitucional, cosa que van fer, perquè, com diu Vallín -i tots hem pogut comprovar-, “los conversos fueron mejor tratados, los silentes, a prisión.”
El periodista de La Vanguardia va encara més enllà quan, en referir-se a l’exercici de prestidigitació que va fer Puigdemont en proclamar, el passat 10 d’octubre, la suspensió d’una DUI que ningú no havia declarat (com molt bé li va observar Iceta en el discurs de rèplica). Perquè, qualsevol que sigui el criteri que ens mereixi l’actuació de Puigdemont aquell dia, és un fet jurídic incontrovertible que, el 10 d’octubre, no hi va haver cap declaració d’independència al Parlament (en tot cas, la DUI s’aprovà el divendres 27 d’octubre, per bé que no es publicà al Butlletí Oficial i, per tant, no va ser mai proclamada). Això no obstant, sota l’amenaça de la suspensió de l’autonomia, l’endemà mateix, Rajoy va demanar per escrit a Puigdemont que proclamés aquesta evidència (la no declaració) del seu puny i lletra. I “como si todo el país viviera una alucinación colectiva -escriu Vallín-, periodistas y políticos se preguntaban, ante la hoguera hambrienta, por qué el president no lo decía y salvaba su alma y su carne”.
Així doncs, de la mateixa manera que Mariano Rajoy es negava a negociar amb Zapatero el final d’ETA mentre els seus membres “no renunciessin públicament a la violència”, també s’ha negat a parlar amb els catalans “mentre no renunciïn a fer un referèndum”. I ara que d’ETA fa temps que ha deixat de matar, es nega a les propostes de pacificació i de reconciliació que exigeix el PNV “en tanto que ETA no pida perdón”. Així doncs, penediment, renúncia pública, confessió -com remata Vallín-. Contrareforma!
Ara que no hem de ser parcials en la nostra manera de veure les coses, i per això mateix hem d’observar que, d’aquest esperit contrareformista, no n’estan lliures -ni fer-hi prop!- molts nacionalistes catalans. Observeu, si no, com van abjurar de Santi Vila –Vade retro, Satanas!– quan aquest abjurà de la DUI un dia abans d’aprovar-la i renuncià a formar part del Govern. I això que, ara, poques setmanes més tard, els mateixos que el van reprovar ens diuen que allò va ser poc més que un acte testimonial, i molts d’ells abjuren de seguir amb el procés o bé acaten l’aplicació del 155 de la Constitució, plegant-se a les exigència de la fiscalia. Si fa no fa com si visquéssim immersos en una solemne Auto de Fe.
Josep Maria Quintana 