L’anàlisi política es pot fer des de molts vessants. De fet, quan el ciutadà que pensa i dubta en política (no em refereixo, per tant, a l’afiliat incondicional) decideix donar el vot a un o a un altre partit, sempre té motius raonables que li recomanarien fer una altra elecció, però a la fi sol decidir-se per decantament. Perquè sempre hi ha alguna cosa –de les que ell considera clau per al futur de la vida– que l’empeny a decidir-se pel partit que, en la seva opinió, més bé la podrà defensar en el marc (local, regional o nacional) a què les eleccions fan referència.
Ara estem a les portes d’unes eleccions locals i autonòmiques –de fet, ja ha començat la campanya després d’un llarguíssim temps preparatori de tempteig, d’avenços i de reculades-. Unes eleccions que es presenten més obertes que mai, si més no des que jo tinc memòria (i en tinc de totes les que s’han produït d’ençà que vivim en democràcia).
I dic que es mostren obertes no sols perquè es respira una sensació global de cabreig, i parlar malament dels polítics i de la política (amb raó o sense, encara que amb prou motius) ha esdevingut una mena de “cançó de l’enfadós” que fa impredictible el vot de molta gent, i alhora perquè al llarg de tota la pell de brau han aparegut formacions noves que pretenen canalitzar aquest vot del malestar i pretenen donar vida a una acció política de nou encuny que no estigui aviciada per la corrupció, pel malbaratament dels recursos, per les mentides congènites, etc. etc.
Per poc que aprofundim en l’anàlisi de la realitat veurem, però, que la cosa no és tan senzilla com sembla, perquè “una cosa es predicar y la otra dar trigo”, com diu el refranyer castellà popular, i certament és més fàcil criticar i malmetre verbalment els que formen part del vell món –“la casta” a dir d’alguns com Podemos- que construir aquest món nou on la justícia, la pau, la igualtat i el benestar arribin a tothom.
Em sembla que era dimarts passat quan Pablo Iglesias va presentar el seu programa electoral al Círculo de Bellas Artes de Madrid. Fa uns mesos, en aquell mateix local ple de gom a gom, s’havia autoproclamat “l’oposició al sistema” amb gran èxit. Aquesta setmana eren molt menys els qui corejaven el líder, que presentava un programa (el que havia coordinat el seu company Monedero abans de l’espantada) força més moderat, però suficientment atractiu per a molta gent desenganyada, encara que ho feia sense complementar les propostes amb una memòria econòmica que justifiqués la possibilitat de les polítiques que ha decidit defensar.
Dues coses el mortificaven: la crítica interna d’un important sector del seu partit, i l’aterratge de Syriza, que, com hem vist, després que el ja famós Iannis Varufakis besés el terra en caure d’un núvol de glòria, ha aprovat una “amnistia fiscal” (ni més ni menys que la de Montoro) cercant diners desesperadament per cobrir el dèficit.
Ben al costat de Podemos (que, per les impressions que tenim, sembla que estigui perdent força), ens enfrontem a l’auge de Ciudadanos (C’s), la nova marca que, al centre dreta, s’ha adonat que pot fer molt de mal al PP, alhora que pot també recollir vots –i no pocs- d’un sector espanyol moderat que, durant molt de temps, ha donat suport al PSOE.
C’s esdevé, certament, un fet curiós i singular dins el panorama polític espanyol, ja que es tracta d’un partit que neix a Catalunya, i que ho fa per lluitar contra el catalanisme polític amb actors que són també catalans. Un partit, doncs, que, més enllà dels seus posicionaments econòmics –aquests que ara haurà d’acabar definint per més que, de moment, es mogui més aviat en una cercada nebulosa-, té un motiu de ser que pot connectar molt bé amb el nacionalisme espanyol.
En efecte, l’anticatalanisme visceral que campa arreu d’Espanya s’ha adonat, amb gran disgust del PP, que, en el futur, és molt probable que aquesta manera de veure el món netament espanyola i uniforme de l’Estat, pot quedar més ben representada per aquest nou partit, teòricament moderat, que presenta al capdavant un líder jove, modern i no tacat per la corrupció, que per un partit vell com el PP, amb un llast inacabable de corruptes –el darrer, Alfons Rus (actual president de la diputació de València)-. Un partit, doncs, ferit al moll de l’os.
C’s, doncs, es pot beneficiar, no sols de les flaqueses del PP i (del PSOE), sinó també del magnetisme que, per als espanyols (i per a una part dels catalans), provoquen les altes expectatives d’un polític (i d’un partit) català i, alhora, anticatalanista.
Contemplant el futur des de Catalunya, Antoni Puigverd deia fa uns dies que, si això acaba succeint –es referia a un èxit electoral de C’s-, entraríem en una nova dimensió de la política catalana: la de la confrontació interna. Potser no en el sentit que hi donava Aznar, però sí en el de la configuració de dos blocs identitaris adversatius i de força equivalent. S’hauria, per tant, enterrat un valor catalanista històric: el que supeditava tot plantejament de màxims a la configuració d’un sol poble català, vell propòsit de la mítica Assemblea de Catalunya als anys setanta.
En realitat, la diferència entre aquella i l’actual ANC, és que la primera defensava un mínim comú denominador, mentre que l’actual proposa objectius de màxims i, per tant, de confrontació. D’aquí la força que, a la contra, pot prendre C’s, no sols a Espanya, sinó també a Catalunya que, vista des d’una perspectiva nacionalista espanyola, és la mare de tots els mals.
Puigverd afegia també una reflexió que em sembla cabdal i que els defensors de la llengua i de l’educació en català no hauríem de menystenir: la conquesta d’un gran espai per part de C’s implicarà sens dubte la impugnació, des de dins, de la política lingüística. Per això Puigverd recriminava als que, amb una irresponsable superficialitat, sostenen que el PSC ja formava part del bloc espanyolista (o “unionista”, com s’ha posat de moda dir). A aquests, caldria recordar-los que la política lingüística catalana dels darrers 35 anys a Catalunya (i, indirectament a les Balears) no existiria sense la col·laboració activa i generosa del PSC, que de fet en va ser l’inventor.
A les Balears, la desfeta lingüística l’ha propiciada el PP amb prou gust i amb més ganes. I un auge aclaparador de C’s no faria més que agreujar el panorama cultural i lingüístic ja prou malmès.
Josep Maria Quintana 