Amb data 27 de setembre de 1993, vaig emetre després d’uns mesos d’estudi, un dictamen jurídic –el primer que es va fer- sobre el Camí de Cavalls. El president del Consell, Cristòfol Triay, i el conseller d’ordenació del Territori, Cristòfol Huguet, me’l van encarregar per tenir una opinió raonada en dret sobre si el conegut tradicionalment com a “Camí de cavalls” era una realitat jurídica, si la corporació o els ciutadans hi tenien alguns drets adquirits, i sobre quina era la relació d’aquell amb les propietats per on passava.
Dos anys més tard, també a instància del Consell de Menorca, el Consell Consultiu de la CAIB (del qual jo formava part), va emetre un nou dictamen (el 18/95) sobre el Pla d’Ordenació de Recursos de s’Albufera d’Es Grau de Menorca en relació amb el “Camí de Cavalls”.
A la vista dels dos dictàmens, es van poder establir les conclusions següents:
Primera: No hi ha cap dubte que el Camí de Cavalls fou, en la seva gènesi i evolució al llarg de molts anys, una servitud predial de pas de titularitat estatal, essent-ne predis dominants les torres i obres de defensa implantades al llarg de la costa de l’Illa de Menorca i predis servents les finques que travessava el pas citat.
Segona: No estava justificada la renúncia per l’Estat a la dita titularitat activa, ni tampoc l’extinció de la servitud per prescripció. Per justificar la renúncia hauria estat necessària una decisió presa en aquest sentit, mai no adoptada per l’autoritat competent de l’Administració de l’Estat. I per justificar l’extinció del dret per prescripció hauria estat necessari que els propietaris de les finques obtinguessin una sentència ferma de l’ordre jurisdiccional civil.
Tercera: En el cas del Camí de Cavalls es donaven els elements indispensables per configurar el dret com una servitud pública de pas adquirida per prescripció immemorial, ara bé, com en el cas anterior, la invocada existència d’una servitud pública de pas, d’ús general, en interès de la col•lectivitat, requeria també -si hi havia oposició dels propietaris dels terrenys afectats- el seu reconeixement en una sentència ferma de l’ordre jurisdiccional civil.
Quarta: Cas d’haver-hi conflicte i, per tant, de no enteniment entre els titulars de les finques i els Ajuntaments (o el Consell Insular), s’hauria d’estar al que determinessin els Tribunals de Justícia. Així, doncs, si els Ajuntaments no podien veure reconegut el seu dret amb una sentència que reconegués la servitud, el dret de pas sobre les finques només podria arbitrar-se a partir de l’institut de l’expropiació forçosa.
Tots sabem quins passos es van haver de fer (tot i que defensàvem l’existència de la servitud) i quin ha estat el resultat final. Primer, el Parlament balear aprovà una Llei (la 13/2000, de 21 de desembre), que anà seguida d’un acord el Ple del Consell de delimitació del Camí, d’un altre acord de la comissió Insular d’Urbanisme de 19 de maig de 2003, d’un acord de la Comissió de Govern de 31 de gener de 2005, de moltes més decisions i, finalment, d’uns expedients d’expropiació forçosa de la “servitud del Camí de Cavalls” per als casos en què no hi va haver acord amb els propietaris.
Per tant, no cal que segueixi per mostrar que, en dret, de vegades les coses no són senzilles. Doncs bé, m’he referit al Camí de Cavalls no perquè vulgui tornar sobre la matèria, sinó arran d’unes manifestacions públiques que s’han fet de cara a la recuperació del dit “Camí d’en Kane” en els trams de Ferreries a Ciutadella.
Més enllà de dir que la recuperació de qualsevol antic camí per a l’ús lliure de la població menorquina em sembla encomiable, convé, però, que, abans de reivindicar uns possibles drets de la ciutadania, coneguem l’estat real de la qüestió, que és, com veurem, molt diferent de la que afectava al Camí de Cavalls.
En el cas del Camí d’en Kane (tram de Mercadal a Ciutadella) no estem davant de cap mena de servitud pública adquirida per prescripció a conseqüència de l’ús, sinó d’un camí –de fet una carretera- els terrenys de la qual eren propietat de l’Estat, que van deixar de ser útils per a aquest quan, a principis dels anys 20 del segle XX, es va construir el traçat actual de la carretera que uneix Maó i Ciutadella. Sembla que el tram que aleshores va sofrir més modificacions va ser el d’Es Mercadal a Ciutadella, on l’Estat va expropiar terres per construir el nou traçat i va deixar com a inservibles –sense utilitat pública- aquelles per on passava la carretera antiga.
Què va fer aleshores? Doncs va decidir vendre els terrenys que l’antic camí ocupava, i ho va fer en subhasta pública a la qual podia acudir tothom, encara que, lògicament, els propietaris de les finques que es veien afectades per aquest van ser finalment els adquirents.
Tenim, doncs, que els propietaris van comprar els terrenys a l’Estat, per preu i en escriptura pública. Alguns fins i tot van inscriure la compra al Registre de la Propietat; d’altres, simplement van agregar els terrenys a la finca que travessaven per tal de dedicar aquell tram a l’agricultura o bé per per-lo servir de camí per transitar per l’interior d’aquesta.
Com a mostra del que dic, puc referir-me a l’escriptura que, el 10 de març de 1923 (n’hi d’altres), atorgada davant el notari de Maó, Juan Alemañy y Valent, el senyor J.S.S. va adquirir a l’Estat una “parcela de terreno, procedente del ramo de Obras Públicas, que formaba parte de la antigua carretera de Mahón a Ciudadela, con una superficie de 8.160 metros cuadrados y enclavada en terreno de la finca denominada XXX” (m’heu de permetre que deixi el titular amb inicials i no transcrigui tampoc el nom de la finca sense l’autorització corresponent dels titulars).
A partir d’aquestes compres a l’Estat -en escriptura pública i per preu!-, els propietaris de les finques es van fer, doncs, amb la titularitat de les terres que ocupava l’antiga carretera, perquè així ho va decidir el mateix Estat, que n’era titular, el qual va considerar (potser erròniament) que aquells terres no tenien cap mena d’utilitat pública.
Dit això ens podem demanar avui si té o no sentit recuperar per a l’ús públic els terrenys de l’antiga carretera. La resposta és que sí, que en té, de sentit, però si acceptem que vivim en un estat de dret on tots ens hem de sotmetre a l’imperi de la llei –de fet, és el mateix que recordava diumenge passat, encara que aplicat ara a una qüestió ben diferent-, haurem d’acceptar que ni l’Estat, ni la CAIB, ni el Consell Insular, ni els ciutadans, es poden apropiar per la força d’aquells terrenys adquirits legalment sense arribar, primer, a un acord amb els propietaris, els qual poden decidir vendre o no vendre, poden donar aquells terrenys o no donar-los, i que, si per les raons que sigui, no accedeixen a transmetre voluntàriament el que és de la seva propietat, en tot cas hauran de ser expropiats per l’Administració pública, sempre que es donin les causes –i de la manera- que preveu la legislació vigent.
Si a mi els propietaris em demanessin un consell, els diria que fossin generosos i admetessin fàcilment el pas per les seves finques, però la generositat es una virtut que podem demanar, no podem imposar-la. I si fossin els polítics els qui em demanessin consell, els diria que fossin hàbils i diligents. Per tant, que posin fil a l’agulla i que, el més aviat possible, arribin a uns acords raonables amb els propietaris, per tal que aquells trams de camí, que un dia va ser públic, puguin novament posar-se al servei dels ciutadans amb la menor molèstia per als propietaris (i per als pagesos) de les finques que travessa.
Josep Maria Quintana 