La intervenció de Dolores de Cospedal en un dinar organitzat pel Col·legi d’Enginyers de Camins de Madrid em va recordar la d’un vicari d’Alaior, culturalment dèbil, que, fa molts anys, començà el sermó dient: “Un pintor dijo una vez a un papa que…” Quin model de concreció!, vaig pensar en sentir aquelles paraules. Doncs bé, si fa no fa el mateix que se’m va ocórrer quan vaig escoltar la secretària general dels populars dient –citant a “un grec” (sense més precisions)- que “cuando los Dioses quieren castigar a un pueblo les envia reyes jóvenes”.
Més enllà de saber qui deuria ser aquest grec que va dir tal cosa, vaig experimentar un gruix de sensacions antagòniques davant les sorprenents paraules de Cospedal: la primera, de rebuig, perquè volia ser un atac dirigit contra Albert Rivera al·ludint exclusivament a la seva edat (Rivera té ara 35 anys), però sense tenir en compte les idees ni el bagatge polític del líder de Ciutadans/Ciudadanos, com si l’edat –tractant-se ja de persones adultes (i als 35 anys s’és adult)- fos un element definitori i decisiu per determinar la preparació intel·lectual de la persona. No es pot –vaig pensar- partir de la falsa premissa que només l’experiència adquirida amb els anys és un valor absolut per determinar la bondat d’un polític. Però alhora també vaig observar el perill que pot significar l’assumpció de la premissa contrària: la dels qui pensen que la joventut és un valor absolut per a la política, i que cal expulsar els vells simplement perquè són vells, sense atenir-se a d’altres raons.
Diguem que en aquest darrer estadi sembla que es mouen els socialistes menorquins, els quals, capitanejats per un jove Vicenç Tur (que té un any més que Albert Rivera), ha decidit presentar unes llistes on la joventut sembla que sigui el valor per excel·lència. Dels que presenta als primers llocs, potser només ell és àmpliament conegut, perquè va exercir durant un temps l’alcaldia de Maó que heretà d’Arturo Bagur, però poc o res sabem –tret dels títols acadèmics (en aquest cas prou valuosos i respectables)- de la candidata al Consell, Susanna Mora, i de la candidata a l’ajuntament de Ciutadella, Noemí Camps. Això sí, sabem que la primera té 32 anys i que la segona en té 27. Dues edats que em produeixen una sana enveja, és cert, però poca cosa més, perquè no conec què pensen les dues candidates ja que, de la primera, només havia llegit alguns articles de caire professional (referents al dret laboral, matèria en la qual ella és especialista) i de la segona no he llegit mai res.
Això les desqualifica? No, certament que no! El més probable és que Vicenç Tur les conegui molt bé i estiguem davant de dues grans promeses en el camp polític, però també he de dir que no necessàriament ho han de ser només pel fet que tinguin 32 i 27 anys respectivament. Per tant, confio i espero que no hagi estat només aquest el criteri que han seguit els socialistes per posar-les al capdavant d’un repte que, potser més que mai, es presenta difícil al PSOE, que no sols haurà de competir amb un PP ja experimentat en el poder, sinó també amb els socialistes del PSM-MÉS (o coalicions a les quals aquest dóna suport), que presenten candidats que coneixem i amb una llarga trajectòria política i/o ciutadana, i amb els nous de Podemos que, en la versió menorquina, són una incògnita que no podem tan sols intuir quin impacte tindran.
Però dit això tornem a Cospedal, perquè la líder castellanomanxega va dir encara més coses en la desqualificació de Rivera i de Ciudadanos: Ella, en efecte, va aprofitar una de les mesures estrella del programa econòmic del partit de Rivera per criticar-lo: la que defensa acabar amb les inversions dedicades a la construcció de l’AVE (el projecte estrella del PP!). Però Cospedal no va argumentar la seva crítica en proposicions ideològiques elaborades racionalment, sinó que va acudir al sempre més fàcil camí de la desacreditació inargumentativa, i advertí que un programa econòmic elaborat per governar no es pot fer “amb un full Excel des de l’estranger”, en clara referència a l’autoria de Luis Garicano, actual professor a la London School of Economics.
I en defensa pròpia –per tant, en defensa d’aquest AVE que ni els Estats Units han pogut construir per car i per deficient des del punt de vista econòmic-, Cospedal va assegurar que les obres públiques aporten R + D + I, i que les bones comunicacions, imprescindibles per al desenvolupament, “també són economia”, una qüestió –la de l’economia- que la gent de Ciutadans “desconeix” –segons afirma Cospedal-, perquè “en parlen sense pensar-ho”.
Però els atacs de Cospedal no es dirigien tan sols contra Ciudadanos. També va rebre el PSOE quan afirmà –referint-se a Griñán i Cháves- que, si un interventor li hagués passat un informe on s’expliquessin irregularitats com les dels ERE andalusos, ella se l’hauria llegit. I aquest cop encertava, perquè ella i qualsevol dirigent amb una mínim de competència ho hauria fet, perquè no té cap ni peus el que estan argumentant aquests dos personatges que tant de mal estan fent al PSOE (no per vells –que quedi clar!-, sinó per ineptes, si és que no són corruptes –que no sé què és pitjor). Però és curiós que una dona tan primmirada com Cospedal no hagués estat capaç de llegir –ni intuir- res del que anaven fent els tresorers del seu partit (no un, sinó tres!), i especialment el senyor Bárcenas, que va ser considerat un amic, un eficient administrador i un respectat polític fins que –tard i malament- s’ha transformat en un vil traïdor.
Sembla, doncs, que la senyora Cospedal fa lectures esbiaixades, o selectives, segons el cas, però hem de convenir que això no és nou. És un esport que en política es dóna sovint i que no és patrimoni dels joves… ni dels vells.
Josep Maria Quintana 