Quan preparava les oposicions a la carrera que estic exercint des de fa trenta-cinc anys, un registrador al qual no podré agrair a bastament el seu ajut, em donà aquest consell: per complex que sigui el tema que hagis d’exposar als exàmens (que eren i continuen sent orals), per abstrusa i difícil que sigui la matèria, quan l’exposis, esforça’t per fer-te entenedor, fins al punt que pogués seguir el que dius –i ho entengués- una persona aliena a la carrera. Sigues, doncs, precís i malda emprar sempre la paraula exacta.
Això no implicava que l’opositor hagués de banalitzar el tema en exposar-lo, volia dir simplement que la matèria s’havia d’explicar amb nitidesa, amb les paraules adequades i sense cercar lluïments inapropiats, però també sense acudir a les simplificacions, ni als circumloquis, ni als llocs comuns, ni a les frases fetes.
Aquesta és una lliçó que he intentat aplicar-me sempre quan escric, o quan, en una conferència, he d’exposar idees o conceptes. També en l’elaboració dels meus llibres, perquè sé que aquests no són més bons quan el lector intel·ligent ha de cercar una de cada quatre paraules al diccionari, o quan després de llegir una pàgina s’adona que no ha entès, poc o gens, el que l’escriptor volia dir.
Certament que la riquesa de vocabulari és un bé, i que tan com més ample sigui el teu univers lexicogràfic, més fàcilment podràs entendre el món. I no només això, perquè també tindràs més possibilitats d’explicar-lo als altres, d’explicar-te tu mateix, d’exposar una idea o de formular un raonament. Però això no significa que a cada article, a cada pàgina d’un llibre que escrius, hagis de mostrar el més abstrús del teu vocabulari. No, has d’emprar simplement el que sigui més precís, el més ajustat a la idea que vols exposar; però també el que més faciliti l’entesa al lector, o potser a l’oient. En definitiva, a la persona a qui vagi adreçat el missatge.
És clar que tot això són consells que no només ens hauríem d’aplicar els qui escrivim articles als diaris o publiquem un llibre de tant en tant, sinó que també haurien de practicar els polítics –sobretot els polítics-, que són els intermediaris entre nosaltres i el poder, quan no són pròpiament el poder encarnat a la presidència del Govern, o del Parlament, o del Consell i fins i tot d’algun ajuntament. Potser més que ningú, ells s’haurien d’esforçar per mantenir un diàleg constant, ric, intel·ligent i precís amb tots nosaltres, els qui amb el nostre vot els hem situat al lloc que ocupen temporalment. Però creu algú que ells –els polítics- s’apliquen, ni que sigui aproximadament, els consells a què faig referència?
“Superat el període inicial de la difícil transició –escrivia Antoni Puigverd a La Vanguardia-, els polítics professionals van començar a parlar als ciutadans com si fossin nens, com si ningú no pogués entendre idees i realitats complexes, com si els nostres conflictes i problemes poguessin ser reduïts a retòrica de còmic i dibuixos animats. Gràcies al periodisme de declaracions i contradeclaracions, de fílies i fòbies, de misèries llancívoles, els polítics s’han passat anys relacionant-se amb la ciutadania a la manera dels blancs de les pel·lícules de l’Oest quan parlen amb els indis. Tot s’explica amb tòpics ressuats, amb ideologies de cartó pedra, amb paraules buides: la crisi econòmica, els desacords partidaris, els problemes col·lectius. Vet aquí el resultat d’aquest verb infantil: propaganda que només convenç els fanàtics, partits com famílies aviciades, agressivitat de trinxera futbolística”.
Això ens podria dur a estudiar com ha estat el diàleg entre, posem per cas, Rajoy i Rubalcaba, o entre José Ramón Bauzá i Francina Armengol. I cito aquests a manera d’exemple, perquè tots podem tenir situacions o moments gravats a la memòria després d’haver-los seguit, ja sigui a la televisió o a la premsa periòdica. I em demano: han estat precisos, aquests diàlegs? Podríem dir que han estat intel·ligents? Ens han aclarit conceptes confosos? Ens han fet llum en l’obscuritat?
Parlant de Rajoy, diu Puigverd que no li falten qualitats: “és memoriós, s’aferra al timó, sap ser lleó, guineu i eriçó (els tres comportaments convencionals del polític que vol guanyar i conservar el poder). Però ha estat un president mut. S’acosta als exàmens finals sense haver explicat quin projecte tenia per a Espanya. Mai no ha considerat convenient utilitzar la intel·ligència en el sentit que li donava Goethe: verbalitzar una relació franca i natural (és a dir; sincera, complexa i matisada) amb la realitat”.
Però no hem de parlar només de Rajoy, o de Bauzá, o dels primers espases de la política espanyola. Jo voldria també referir-me als nostres diputats i senadors; als parlamentaris que vam elegir per ocupar un escó a les Corts espanyoles a les llistes que ens van posar al davant els partits aviat farà quatre anys. I voldria parlar d’ells perquè dubto, amic lector, que vostè pugui recordar fàcilment més de quatre o cinc noms dels vuit diputats i dels cinc senadors que ocupen escó al Congrés i al Senat per les Illes Balears, perquè tret d’alguna excepció, que ha tingut una discreta presència a la premsa de casa -em refereixo a la senadora-, difícilment podríem explicar què han fet, què han dit, què pensen aquests parlamentaris sobre aspectes substancials de la vida, de la política, de la realitat.
I això no obstant, jo penso que un diputat, que un senador, no és –no hauria de ser- tan sols un polític que elegim perquè ens representi, sinó una persona que, un cop elegida, manté viu el diàleg entre ell i els seus electors: un home o una dona que explica el que fa, que exposa el que vol fer, que s’obre a la gent i els escolta –als qui l’han votat i als qui no ho han fet-, una persona que, en definitiva, marca el camí, dóna idees, fixa posicionaments… i també rendeix comptes.
És clar que el sistema electoral espanyol –recordeu, si més no, el que exposava al meu darrer article- no afavoreix aquest perfil de polític que pensa, que parla, que escriu i que dialoga amb la gent, sinó que prefereix el polític obedient, fidel, més aviat silenciós i que defensarà el líder de qui depèn per damunt de tot, perquè sap que aquest és la mà que li dóna les menges. I amb això no vull dir que els polítics no tinguin talent (perquè és possible que en tinguin, no ho sé), ni tampoc que, curts de llenguatge, necessitin recórrer a frases fetes o a conceptes prefabricats per descriure la realitat; perquè, de fet, no tenen cap necessitat de descriure-la. Basta que vagin i vinguin de Madrid, facin el que se’ls ordena, s’enfrontin de tant en tant amb l’adversari i no cometin cap atzagaiada. Vaja, que no facin cap disbarat!
Puigverd parla de Rajoy al seu article –però a mi em sembla que podria generalitzar-se molt més-, i diu, com hem vist, que el president mai no ha considerat convenient utilitzar la intel·ligència en el sentit que li donava Goethe. És a dir, verbalitzant una relació franca i natural (per tant sincera, complexa i matisada) amb la realitat. Perquè fer això significa aferrar-se amb rapidesa i vivacitat als aspectes delicats del present i parlar-ne amb simplicitat, amb desimboltura. I no sembla que actuar d’aquesta manera sigui el que més els faci el pes.
Josep Maria Quintana 