Suite Francesa

by

Poques setmanes després que Lleonard Muntaner hagi publicat el llibre de Rubió i Tudurí “Llatins en servitud”, en el qual hi ha un text intitulat “Èxode. De París a Soings-en Sologne i retorn” (els lectors podeu contemplar-ne la portada en el lateral dret del meu bloc), estic llegint un llibre que, en forma de novel•la, tracta el mateix moment històric: el que abraça el final de l’ofensiva alemanya sobre França, l’èxode de París i d’altres llocs envaïts pels alemanys, l’armistici i, finalment, l’ocupació. Es tracta de “Suite francesa” d’Irène Némirovsky (Premi Renaudot 2004), una escriptora jueva assassinada pels alemanys nazis en un camp de concentració, que deixà aquesta petita joia literària, testimoni d’un temps i d’una època que molts escriptors han glossat, especialment a través de memòries o de textos de ficció.

Pel que fa a les memòries, les dues que més m’impactaren foren les de Jean Guéhenno, “Journal des annés noires” (Gallimard, “Folio”, 1973), i les de Léon Werth, “Déposition. Journal 1940-1944” (Viviane Hamy, 1992), però és cert que també s’han publicat moltes novel•les, alguna força popular com la de Régine Deforges, “La bicyclette bleu”(Fayard, 1983), que dugué al cinema la bellíssima Cecilia Casta. El que marca, però, la diferència en l’obra de Némirovsky és que, tot i que es tracta d’una novel•la, l’autora parla d’una experiència pròpia (en això com Rubió i els altres memorialistes), d’un món que li ha tocat viure i que condemna a mort tot allò que ella creu i estima. De fet, aquell món d’ocupació nazi la durà al camp de concentració i finalment a la cambra de gas, com explica en un pròleg impressionant Myriam Anissimov.

En tots els casos es tracta d’obres escrites originalment en francès, però de la de Rubió teniu ara la versió catalana que jo n’he fet, i de “La suite francesa” podeu obtenir fàcilment la versió catalana d’Anna Casassas que ha publicada fa uns mesos La Magrana.

Llegint aquesta mena de testimonis, tots ells corprenedors, t’adones com han influït en la consciència nacional francesa, en el sentiment patriòtic francès, les diferents invasions alemanyes: la del 1870, la del 1914, la del 1940… El dolor que han causat és immens, però he de dir que a cops els envejo aquesta cohesió, aquesta mena de ciment que el dolor col•lectiu ha provocat en la construcció d’una consciència de poble.


%d bloggers like this: