Archive for Desembre de 2005

La nació és el PP

21 Desembre 2005

Demà dijous dedicaré la meva “lletra de batalla” a parlar de la LOE i de l’actitud del PP respecte d’aquesta important llei. Avui em limitaré a fer boca amb un comentari jocós de Toni Soler publicat a La Vanguardia del passat diumenge. Diu soler que, després d’aprovar la LOE en el Congrés, “el PP se afana en demostrar que no es verdad eso de que se está quedando sólo. Por ello, un día antes, Rajoy llamó a filas a sus presidentes autonómicos y les ordenó que coordinaran los temarios de la enseñanza pública en sus respectivos territorios. Esto, en palabras de la FAES, tendría que ser considerado como un desafío al Estado central, una iniciativa que rompe la igualdad entre los españoles y atomiza el modelo educativo común. Pero como lo ha propuesto el PP, no pasa nada. Para ellos, el sentido de Estado ya no está en el Estado, terrible paradoja, sino en las comunidades autónomas que se portan bien y se dejan coordinar (por el partido, no por este Estado que dimite de su ser).”

Pot ser per això, Soler conclou que, al final, resultarà que no són nació Catalunya, ni Euskadi, ni Galícia. Tampoc Espanya. “La única nación de verdad que ronda por estos lares es el PP.”

Les escoltes il·legals de Bush

20 Desembre 2005

El passat dissabte dia 17, el president Bush va reconèixer que havia encarregat a la CIA escoltar persones “conegudes notòriament pels seus lligams amb Al Qaïda”. Aquest reconeixement presidencial fou una conseqüència de les revelacions fetes un dia abans pel New York Times, diari que va revelar que centenars de persones, potser milers, eren vigilades de feia tres anys sense una ordre judicial.

Bush s’ha defensat dient que va prendre aquesta decisió per a evitar atacs contra els Estats Units, i ha assegurat que aquest programa secret era essencial per a la seguretat dels americans.

De fet és la primera vegada que Bush ha comentat públicament aquestes informacions del diari de Nova York que han provocat una reacció contrària aquesta política indiscutiblement il·legal del president.

Jo sé que no és fàcil defensar la seguretat d’un país (qualsevulla que sigui) quan està amenaçat per forces que actuen al marge de la legalitat i que utilitzen tots els mitjans que tenen a l’abast per a dur a terme els seus devastadors projectes, però en el moment que els estats perden la noció del principi de legalitat, també estan entrant en l’espiral de la violència, cosa que mai no haurien de fer.

D’ací que el descobriment d’aquesta actuació del president dels Estats Units sigui criticable i hagi de sumar-se als molts errors que aquest home ha comès d’ençà que accedí a la presidència.

Per fi sabem què pretén la COPE

19 Desembre 2005

Segons el diari Menorca (17.12.05), a l’acte commemoratiu dels cinquanta anys de la COPE a Ciutadella, el director general de la cadena, Jenaro González del Yerro, va dir una cosa que aclareix molt bé què pretén la cadena propietat de la Conferència episcopal.
“Sólo católicos nacionalistas o de izquierda critican a Losantos”, ço vol dir que el vociferant periodista estrella de la cadena només agrada als catòlics de dreta i no nacionalistes. En definitiva, que l’objectiu dels dirigents de la COPE (i, de retop, dels bisbes, que en són propietaris) és agradar als catòlics del PP. I si volem treure més punta a aquesta afirmació sense abandonar la coherència del nostre raonament, haurem de concloure que l’objectiu de la COPE (i, per tant, de la cúpula dirigent de l’Església espanyola) és donar suport a la dreta del PP, combatre la dreta nacionalista (CiU i PNV, bàsicament) i atacar tota l’esquerra del país: PSOE, IU i la resta de moviments o partits nacionalistes d’esquerra.

Gràcies per aclarir-nos-ho, senyor González del Hierro. Gràcies per parlar tan clar.

L’escalada verbal d’Ahmadinejad

18 Desembre 2005

Dimecres passat, el president iranià féu una passa més en la seva actitud contrària a Occident quan d’una manera clara i decidida afirmà que l’holocaust jueu era un mite inventat pels europeus (cosa que també sovint deixa caure Le Pen), un mite que aquests (els europeus) han situat per damunt del mateix deu, de les religions i dels profetes.

Aquestes declaracions han estat considerades com inacceptables per tots els països de la Unió Europea i fins i tot per Rússia que les ha considerat “contràries a la Carta de les Nacions Unides”.

De la part europea ha estat el ministre alemany d’afers exteriors, Franc-Walter Steinmeier, qui s’ha apressat a condemnar aquestes declaracions indicant que la paciència occidental tenia un límit.

De totes maneres és ben curiós que des dels països àrabs s’hagi guardat un eloqüent silenci, no sols sobre aquesta manifestació, sinó també sobre aquella altra que qualificava l’Estat jueu de “càncer” i proposava a Alemanya i a Àustria o a qualsevol altre país occidental que oferissin una part del seu territori per acollir els israelians.

És evident que l’arribada d’Ahmadinejad al poder de l’Iran ha significat l’inici d’una escalada que no pot significar res de bo per a l’entesa entre Orient i Occident.

Estrasburg i la valencianització del territori

17 Desembre 2005

Un promotor valencià que visitava les edificacions i instal·lacions de l’agroturisme de Sant Joan de Binissaida, propietat de la meva família, em demanava per què no l’ampliava amb nou o deu habitacions més, que coadjuvarien, sens dubte, a fer-lo molt més rendible. “No ho faig perquè la llei no em permet construir noves edificacions en terreny rústic”, li vaig dir. “Aquí tenim una normativa molt estricta en allò que fa referència a la defensa del territori”. La seva resposta fou contundent: “Doncs a València fem els que ens dóna la gana en aquest sentit”.

Deu ser així perquè fins la cambra d’Estrasburg ha exigit darrerament que es frenin els desastres urbanístics al litoral valencià. El Parlament europeu ha aprovat, en efecte, un contundent, encara que no vinculant, informe que condemna sense pal·liatius la política d’ordenació del territori del Govern valencià i que exigeix que es freni l’abusiva aplicació de la llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU) de la Comunitat Valenciana, convertida en paradigma de la febre de la construcció que viu el litoral espanyol des de fa anys.

El text reclama una moratòria sobre l’execució de nous Plans d’Acció Integral (PAI) que impliquin requalificacions, si més no fins que s’aprovi la llei que aviat substituirà la LRAU.

Val a dir que el conseller de Territori i Habitatge, Rafael Blasco, en unes declaracions fetes a RNE, que vaig escoltar en directe, mostrà la seva satisfacció per la decisió del Parlament Europeu, encara que matisà el caràcter “no vinculant” de la proposta, i de fet no va aclarir poc ni gens si es respectarà la moratòria o se seguirà endavant amb l’aprovació d’uns PAI que afecten, com a mínim, a més de 200.000 vivendes noves, segons han informat fonts del sector.

¿Dubta algú quina serà la decisió de la Generalitat? S’admeten apostes.

El matrimoni homosexual i la “qüestió d’inconstitucionalitat”

16 Desembre 2005

Fa uns mesos, arran de l’aprovació de la llei que ampliava el dret a contreure matrimoni als homosexuals, els juristes de la família (a casa hi ha un magistrat, un fiscal i jo que, com sabeu, som registrador) especulàvem sobre quina seria l’actuació del Tribunal Constitucional quan un jutge promogués la “qüestió d’inconstitucionalitat” abans d’accedir a casar dues persones del mateix sexe.

Unànimement arribàrem a la conclusió que, si un dia el Tribunal Constitucional s’havia de pronunciar sobre la matèria, no ho faria a través de la “qüestió d’inconstitucionalitat”, perquè aquesta possibilitat que la llei dóna als jutges d’acudir al Tribunal Constitucional perquè decideixi si una llei que el jutge ha d’aplicar és o no ajustada a la Constitució és limita a un cas molt concret: que aquesta llei sigui decisiva per a conformar la decisió del jutge, en definitiva –i perquè tothom ho entengui- sigui decisiva per a conformar la sentència que el jutge, en aquell cas concret, ha de dictar.

I en el cas del matrimoni, l’actuació del jutge no és pròpiament jurisdiccional. Quan un jutge casa a dues persones, no pronuncia una sentència, no resol un conflicte que exigeix d’una resolució judicial, ans actua en funcions administratives, com a responsable del Registre Civil. Teníem, doncs, raó nosaltres en afirmar que el Tribunal Constitucional no admetria a tràmit la “qüestió d’inconstitucionalitat” en aquests casos. Així ho ha fet en una resolució de fa pocs dies. Ara bé, que el Tribunal Constitucional no hagi admès a tràmit la “qüestió d’inconstitucionalitat”, això no vol dir tampoc que l’alt tribunal consideri constitucional la llei. Això no ho sabrem fins que, a través del procediment adequat, hagi de pronunciar-se sobre tots o sobre alguns articles de la llei que modifica el Codi civil en matèria de matrimoni (cosa que succeirà o no succeirà, això no ho sabem). El que sí sabem és que, de moment, això no ha succeït. Per tant quedem com al principi.

L’incert futur d’Ucraïna

15 Desembre 2005

Estimat director: A principis dels anys noranta, després d’un viatge a Rússia, vaig entrar a Ucraïna i em vaig estar uns dies a Kíev, la seva capital. Recordo que em vaig topar de sobte amb els mateixos problemes burocràtics de l’antiga “mare pàtria”, derivats tots de l’escola comunista, entre els quals hi havia el de pagar cinquanta dòlars com a peatge de frontera, un preu que aleshores significava la meitat del sou mensual d’un jubilat rus. Superats els tràmits, el contacte amb Kíev em va sobtar. Ciutat coberta en un seixanta per cent de boscos i jardins, presentava un aspecte atractiu i agradable. De fet, la ciutat que jo vaig conèixer era una ciutat tota nova, construïda després de la guerra, perquè Stalin la va dinamitar íntegrament abans de deixar-la en mans de l’invasor alemany. En aquell viatge vaig visitar els monuments més importants de Kíev, com l’arc commemoratiu del tres-cents aniversari de la “unió perpètua” de l’Ucraïna amb Rússia; el teatre de l’òpera, on vaig poder assistir a la representació de “La Dueña”, una per mi desconeguda òpera de Prokofiev; l’església de Santa Sofia, aleshores sense culte; alguns museus, entre el qual vull destacar el d’objectes preciosos, que guarda les joies de l’església ortodoxa confiscades per l’estat i un tresor escita francament excepcional; i també recordo una navegació pel Dnieper, un dels grans rius europeus, amb les voreres plenes de boscos i també de cúpules daurades de vells monestirs. Va ser recolzat a la borda d’aquell vaixell quan, a l’horabiaxa, s’il·luminà de sobte un monument faraònic: l’erigit en honor de la Mare Pàtria, que féu aixecar Brefnev amb la condició que fos més alt que la torre més alta de l’església més gran de Kíev, i que costà, ell tot sol, com una línia de metro, de les tres que té la ciutat. No cal que et digui, amic director, que aquest monument i l’arc commemoratiu del tres-cents aniversari de la unió perpètua amb Rússia esdevenien símbols d’un patètic sarcasme. (more…)

No a la pena de mort

14 Desembre 2005

Si no ha succeït un miracle, en el moment que els meus lectors es trobin amb aquest escrit, Stanley Williams haurà mort d’una injecció letal a la presó de San Quentin, al nord de la ciutat californiana de San Francisco.

Williams havia estat cofundador de la banda Los Angeles Crips i fou condemnat a mort l’any 1981 per haver assassinat a quatre persones. Ell sempre ha negat els càrrecs en contra seva al·legant que havia estat víctima d’un judici injust. Bé, sigui com vulgui, la realitat és que aquest antic delinqüent és un dels exemples més clars de rehabilitació que coneixem. De fet, aquests darrers anys (Williams ara en tenia 51) s’ha dedicat a convèncer els joves perquè s’allunyin de les bandes juvenils i ha escrit llibres contra la violència que li han meritat algunes nominacions al Premi Nobel de la Pau.

Això no obstant, i malgrat les moltes peticions de clemència que s’han fet per personalitats de tot el món, el governador de Califòrnia, l’exactor Schwarzenegger, s’ha negat a escoltar-les i Williams ha estat executat.

Ja sé que es fàcil escriure contra la pena de mort, i encara ho és més quan tens davant teu una persona que, no sols s’ha penedit dels seus actes, sinó que ha actuat de manera decidida a favor de la justícia i contra la violència, tot i haver estat ell, de jove, un violent. Però cal fer-ho, perquè si en el cas de l’avortament, la consideració del fetus com a “persona” és una decisió jurídica, que no científica, en el cas de la condemna a mort, sempre –i de manera indiscutible- s’està prenent la vida a una persona “feta a imatge de Déu”.

Cal, doncs, estar radicalment en contra la pena de mort, qualsevulla que siguin els crims que hagi comès el delinqüent. I encara que l’article 2266 del Catecisme de l’Església Catòlica, aprovat per Joan Pau II, digui que és possible aplicar-la en casos d’extrema gravetat.

No a la tortura

13 Desembre 2005

Marc Roche publicava a l’edició de Le Monde de dissabte passat una notícia de gran importància: La Cambra dels Lords, a Londres, ha declarat que “la tortura no és acceptable. Cap societat no la tolera, però vet-aquí que els comportaments no es mostren conformes amb aquesta paraules de condemna”.

Amb aquest argument definitiu, la cambra alta britànica ha anul·lat un judici en el qual s’ha demostrat que les declaracions del possible criminal s’havien aconseguit sota coerció de les forces de policia.

Es tracta, en efecte, d’una decisió capital. Els Lords han rebutjat, doncs, la creença tàcita que la tortura pot ser tolerada en certes circumstàncies. De fet, amb aquesta declaració, les autoritats hauran de deixar de defensar allò que és indefensable, d’acord amb els drets humans. Així ho creu Amnistia Internacional i així ho hem de creure també tots els demòcrates.

El nou diaca i “la voluntat del Senyor”

12 Desembre 2005

La setmana passada va ser ordenat diaca un jove maonès, Joan Tutzó. El fet, per extraordinari, va ser notícia, com també ho va ser l’entrevista que concedí al diari Menorca el passat dia 4 de desembre.

Juntament amb la meva admiració per la decidida voluntat de servir Déu i l’Església que el jove diaca manifesta (“qui vulgui ser deixeble meu que ho deixi tot i en segueixi” diu el Nou Testament), en aquesta entrevista Tutzó es mostra com l’exemple més genuí d’un nou tipus de clergue que a mi em resulta força preocupant: aquest nou tipus de clergue que, per a seguir la màxima de l’evangeli (“abneget se ipsum”), no sols sembla que es negui a ell mateix (cosa sens dubte admirable), sinó que també hagi abdicat de pensar per ell mateix i delegui tota aquesta funció de la intel·ligència a la jerarquia eclesiàstica.

“¿Que opines del posicionament de l’Església sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe o la limitació d’accés al ministeri sacerdotal als homosexuals?, li demana el periodista. En aquest cas la resposta del jove diaca no és “en penso això o en penso allò altre, encara que acceptaré el que decideixi l’Església”. No, és un llarg circumloqui, un cop acabat el qual no sabem què en pensa realment de la qüestió: “Porto cinc anys de teologia –diu el diaca-, hi ha moltes coses en les que encara he de fiar-me de l’Església i sempre em fiaré de l’Església en qüestions teològiques, en qüestions de com plasmar l’Evangeli, a Jesucrist en el món actual. Tenc clar que mai, mai vull pegar una peuada a cap ser humà, a cap persona, sigui allò que sigui, sigui com sigui, pensi com pensi, sempre acollir que és el que féu el Senyor. Ara, també crec que cadascú té les seves funcions aquí i sempre. Hi ha algú encarregat de dir, de guiar, quines funcions té cadascú i ajudar-nos a descobrir quina funció tinc jo. Jo sóc encara un teologuillo i se m’escapen moltes coses…”

Més endavant se li demana sobre si l’aparició de l’Església als mitjans de comunicació està contribuint a transmetre aquest missatge o més aviat està perjudicant-li. Òbviament el periodista està pensant en el paper de la COPE, que ha merescut opinions diverses i contradictòries de molts creients i fins de sacerdots i de bisbes, com el de Girona, per exemple. Doncs bé, la resposta del jove Tutzó torna ser un prodigi de diplomàcia vaticana: “Em pareix que a l’Església ni la perjudica ni la beneficia en res. L’Església ha de predicar l’Evangeli perquè és el que el Senyor li ha dit que ha de fer i ha de procurar la salvació de totes les persones. Per tant estaríem pecant d’omissió i estaríem deixant de ser Església si ens quedarem la salvació per nosaltres mateixos. Nosaltres creiem que la salvació està en nosaltres, per tant, no ens la podem quedar, hem d’oferir-la, però oferir-la, mai imposar-la, valent-nos de tots els mitjans que puguem, perquè estem jugant amb la persona i si no li oferim el que nosaltres creiem que és el millor, deixem de ser Església.” ¿Ho entén, vostè, això, estimat lector?

Segueix el diàleg i el peridodista li demana si veurem desaparèixer el celibat. La resposta del jove diàleg no té pèrdua: “El que el Senyor vulgui. Ell decidirà, Ell veurà què és el millor. Perquè jo, darrere de tot el que hi ha armat, de tot el tinglado que hi ha armat veig l’Esperit i el Senyor.” La resposta és molt més llarga i continua immersa en el circumloqui. Només al final sembla que el jove diaca acabarà pronunciant-se, però ho fa de tal manera que no podem albirar què en pensa realment. Diu: “El celibat no està passat de moda, el celibat pel Regne de Déu.” A la fi trobem una resposta!. em dic. Però quan jo pensava que remataria aquest plantejament i es pronunciaria a favor del celibat obligatori, el jove novament em desconcerta i diu: “Per jo, un rector que no tingués la il·lusió de formar una família, de tenir fills, em sembla que no seria un bon rector.” Amb la qual cosa ens deixa absolutament en blanc.

Naturalment el periodista també li demana si, en la seva opinió, les dones acabaran accedint al sacerdoci. Aleshores la resposta del jove diaca és la següent: “En aquest assumpte ens fiquem en Teologia profunda i és el que els teòlegs interpreten i puguin interpretar del que diu el Senyor. Què passarà? Doncs estic convençut que passarà el que el Senyor vulgui, més tard o més prest.”

Davant aquestes respostes que he transportat aquí, i contràriament al que algú puguin pensar, vull dir clarament que a mi no em molesta, ans m’admira, que un jove estigui dispost a acceptar la voluntat de Déu, sigui la que sigui, fins i tot quan la voluntat de Déu li demana actuar de manera contrària a allò que creu i a prendre actituds que ell no acaba d’entendre. Això, dic, ho comprenc i ho admiro. El que no puc entendre, però, és que un jove com aquest, de vint-i-quatre anys, que acaba d’accedir al diaconat després d’haver cursat cinc anys de teologia, no tingui opinió pròpia de cap d’aquestes qüestions que, seran més o menys importants, però que preocupen a la gent d’Església i a la societat.

Acceptar la voluntat de Déu, acceptar la voluntat del Sant Pare i la dels bisbes quan actuen col·legiadamenti fins individualment, pot implicar una actitud de servei (i fins de sacrifici personal) molt lloable, però el que em sembla trist i decebedor és abdicar de pensar.


%d bloggers like this: