Josep Maria Quintana

L’excel·lent periodista menorquina Susana Quadrado publicava ahir a La Vanguardia la notícia segons la qual el govern espanyol ha decidit explorar la possibilitat d’una nova majoria per aprovar els pressupostos generals de l’estat en uns moments en què la crisi de l’Estatut té dividida la classe política catalana. Aquesta majoria permetria a l’executiu espanyol assegurar-se l’estabilitat amb independència de les vicissituds que afectessin la reforma estatutària. En aquest sentit, la vice-presidenta del govern espanyol, Teresa Fernández de la Vega, precisà que vol “ampliar” l’aliança amb ERC i IU, alhora que tendia una mà a CiU per si de cas.

Tot guardar-me de donar consells inútils, jo crec que el PSC a Catalunya ha tingut una actitud encertada en el debat sobre la reforma de l’Estatut, i penso que en cap moment hauria de cedir a les pressions a què es veu sotmès pels acords pactats a darrera hora entre ERC i CiU en referència als “drets històrics”, que, per cert, no deixen de ser com una mena d’as que es treuen de la màniga totes les comunitats (fins i tot Andalusia en parla) per treure més diners d’un govern estatal dèbil.

En aquest sentit, crec que Maragall, si les coses continuen així, hauria de tenir el coratge de dissoldre el parlament i convocar eleccions autonòmiques anticipades. Seria una prova de foc per veure si realment ERC té tanta força com creu i si CiU manté encara la primera posició a Catalunya.

Jo sóc dels qui creuen que ERC no ha crescut substancialment durant aquest temps i que CiU ha perdut suport electoral. Per tant, de no anar jo equivocat, les eleccions anticipades podrien reforçar Maragall i, indirectament, Rodríguez Zapatero.

Parlava ahir de les conseqüències terribles de l’amenaça nuclear amb motiu dels seixanta anys del bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki i del greu problema que causen a la comunitat internacional els nous intents d’ampliació d’aquest panorama nuclear. Doncs bé, fa pocs dies, el cap de la diplomàcia europea, Javier Solana, i els tres ministres d’afers estrangers de França, Anglaterra i Alemanya (tres potències nuclears) han transmès a les autoritats iranianes una proposició clara per exigir al règim dels mollahs a renunciar a reprendre les activitats d’enriquiment de l’urani, i han amenaçat Teheran de portar la qüestió al Consell de seguretat de l’ONU.

La resposta de Teheran ha estat clara: “Nosaltres estem absolutament decidits a reprendre els treballs del centre d’Ispahan” (que és on es du a terme la recerca atòmica). ¿On arribarà aquest estira i arronsa? No ho sé. Tot comentat aquests fets, el diari de París Le Figaro, que es mostra en això profundament pessimista, editorialitzava dient que “Les Iraniens se préparent au pire…”

En un acte celebrat a Hiroshima el passat dia 6 d’agost, commemoratiu del bombardeig atòmic d’aquella ciutat, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, ha posat de manifest els riscs nuclears. “Sense una acció concertada, la comunitat internacional corre el risc d’haver-se d’enfrontar a un enfilall d’arsenals nuclears”, ha dit. Immediatament després ha denunciat “els esforços continuats per reforçar els arsenals nuclears” i també les ambicions atòmiques de l’Iran i de Corea del Nord que poden provocar serioses crisis internacionals. Per últim, ha confessat que “en el mon amb prou feines ha progressat la resposta a aquest nous desafiaments.”

Tot i que les grans potències que són clarament membres del que podríem denominar “club nuclear” també se’n fan creus de les decisions preses darrerament per Iran i Corea, el cert és que són precisament aquestes grans potències les responsables de tot aquest camí de follia que, d’ençà Hiroshima i Nagasaki (6 i 9 d’agost de 1945, respectivament) veieren com l’infern els venia a l’encontre.

A mi em sembla bé que la Unió Europea insti Ahmadinejad a no prosseguir la idea de posseir la bomba atòmica, però és evident que també els europeus i nord-americans haurien de tancar un acord definitiu per desfer-se d’aquests arsenals. Potser se’m dirà utòpic, però només així podrem deixar de banda aquelles paraules que Albert Camus va publicar a la revista Combat l’endemà de la primera explosió: “…la civilització mecànica acaba d’assolir el seu darrer grau de salvatgeria. Caldrà escollir, en un futur més o menys proper, entre el suïcidi col·lectiu o la utilització intel·ligent de les conquestes científiques.”

És evident que cada govern ha de decidir per ell mateix i no pot plegar-se al xantatge de grups terroristes. Dic això perquè davant la notícia que Al-Qaida amenaça el Regne Unit amb més atemptats si segueix a l’Iraq, és evident que el govern de Blair no ha de d’obeir necessàriament aquesta consigna.

D’altra banda, ningú no pot assegurar-nos que, de no haver contribuït als atacs contra Saddam Hussein, Al-Qaida hagués respectat la societat britànica. ¿Per ventura Egipte –recordeu el recent atac contra Charm el-Cheikh- contribuí com la Gran Bretanya a la invasió d’Iraq? ¿Hi contribuí el Marroc, que sofrí l’atac terrorista a Casablanca?

Dit això, però, és del tot evident que la intervenció militar anglonordamericana a l’Iraq no fa fet sinó exacerbar el rancor dels militants islamistas. Jean-Marie Colombani, a qui em referiré més extensament a la meva propera “lletra de batalla” de dijous vinent, ha dit al respecte, que en el món de la globalització instantània de les imatges, la responsabilitat de cada matança provocada per un cotxe-bomba a Bagdad no s’atribueix ja a aquest o a aquell grup de la rebel·lió sunnita; ans és imputada a l’ocupació nordamericana i considerada com una prova suplementària de la “guerra” que Occident estaria duent a terme (això en la seva manera de veure les coses, és clar) contra el món musulmà.

Evidentment que això és fals. Però en política, les coses sovint no són el que són. Són el que semblen.

A una novel·leta que, anys després he rebutjat, en un dels capítols en què estava dividida, apareixia un personatge –un mestre d’escola fadrí que vivia a despesa- el qual reunia les tres mateixes característiques que Carrasco i Formiguera: era catòlic, era catalanista i era republicà. I com ell, havia dat el pas des d’Acció Catalana a Unió Democràtica de Catalunya durant els anys de la República. La diferència entre l’un i l’altre era que, mentre el personatge de la meva novel·leta havia sobreviscut a la catàstrofe, Carrasco havia estat pres i afusellat per les autoritats franquistes.

Sempre em van impressionar aquests personatges que jo anomeno “de les tres fidelitats”, perquè sovint tenim una visió esbiaixada d’aquella època i pensem que tots els republicans eren menjacapellans. Doncs no, no tots ho eren. I això, que en el País Basc era corrent –al davant els escamots militars del PNB, que sempre va mantenir-se fidel a la República, hi havia un mossèn, que actuava com una mena de continuador d’aquells mossens carlistes que tant comandaven entre les tropes que, en defensa de Déu, el rei i la pàtria, lluitaven contra els liberals-, això dic, no era tan corrent a Catalunya on els homes de la Unió Democràtica (recordo encara Miquel Coll i Alentorn que va presidir el tribunal de la meva tesina de llicenciatura) eren dels pocs que reunien aquestes tres virtuts: eren republicans, eren fidels a la Generalitat i eren també catòlics.

Doncs bé, Carrasco i Formiguera fou afusellat després de ser sotmès a un judici sumaríssim, o al que és el mateix, a una decisió arbitrària d’un tribunal que actuava al dictat del poder polític dominant. Ara Convergència i Unió demana al govern de l’estat que tramiti l’anul·lació d’aquest judici injust i jo, que d’alguna manera també em sento lligat per les tres fidelitats esmentades (encara que no milito en cap partit) m’alegro de la decisió presa.

El meu fill, en Pere, em recomana que entri habitualment en el blog personal del polític català Miquel Iceta. Ell creu que és un punt d’inflexió serena entre el batibull espanyolista del Partit Popular i les cada cop més folles posicions nacionalistes de Convergència (que a mesura que va perdent més suport, més sembla que és llenci “al monte”) i d’Esquerra Republicana.

Hi he entrat i, en efecte, m’ha semblat un lloc interessant per consultar. Com diu ell, serà il·lustratiu de veure què dirà el Consell Consultiu de Catalunya respecte del projecte d’Estatut que han elaborat entre tots, però no d’acord amb tot.

Vaig conèixer de prop el Consell Consultiu de Catalunya durant els vuit anys que jo vaig formar part del Consell Consultiu de les Illes Balears, i vaig mantenir molt bones relacions amb els seus components d’aleshores. D’ençà que en vaig sortir voluntàriament, no segueixo de prop les tasques que duen a terme, però penso que serà força interessant de llegir el dictamen que evacuaran els consellers, en el qual segurament hi haurà algun vot particular.

D’altra banda, també jo crec que l’article d’Antoni Puigverd publicat a La Vanguardia d’abans d’ahir és modèlic d’allò que reclama el seny, d’ací que també el recomani als meus lectors.

Pel que fa a l’article d’en Puigverd, us en destaco els següents paràgrafs:

“De momento, la sociedad catalana debe lidiar con un nuevo dogma nacionalista que apenas tiene medio mes de vida: los derechos históricos. Al parecer, es obligatorio arrodillarse ante este nuevo fetiche. Analizado en abstracto, en plan especulativo y retórico, no anda escaso de gracia argumental o de exquisidez jurídica. Pero no estamos hablando de Euskadi, donde Ernest Lluch y Rodríguez de Miñón buscaron bajo las piedras teñidas de sangre una salida a un viejo embrollo fratricida. Estamos hablando de Catalunya: un país tranquilo, con un sentimiento de pertenencia muy matizado, con un gran espacio central en el que, a pesar de los pesares, lo español y lo catalán se armonizan sin grandes dificultades, un país preocupado por ciertos datos de flaqueza o fragilidad económica y que cuenta, de momento, en Madrid con un Gobierno que se ha compro-metido por activa y pasiva (el viernes pasado aprobó la Carta de Barcelona) a encontrar una salida razonable a las cuestiones más perentorias: financiación, infraestructuras, defensa de la pluralidad cultural y lingüística.

Si el gran reto de Euskadi es encontrar una salida al laberinto, el gran reto de Catalunya es no entrar en el laberinto. Sobre todo en este momento en el que el corazón del mundo encoge bajo el desorden mundial y en el que Europa, desconcertada, parece haber perdido el mapa del futuro. No, Catalunya no quiere ahora conflictos, sino soluciones. No quiere artificiosos choques con una España que, dejando a un lado la pervivencia de feroces núcleos ultramontanos, muestra el rostro más amable y cordial de los últimos 75 años. La encuesta de Noxa para La Vanguardia confirmaba el otro día que los catalanes, en su mayoría, no piensan en derechos históricos ni en competencias exclusivas. A pesar de aspirar a una mejor financiación, no pretenden un trato fiscal distinto del resto de los españoles.”

El rei Fahd de l’Aràbia Saudita, el qui l’any 1986 s’havia autoproclamat “Guardià de les dues santes mesquites”, és a dir de La Meca i de Medina, ha mort el passat dia 1 d’agost. Doncs bé, en aquest país on els drets humans de les dones no són habitualment respectats i on trobem alguns dels principals focus d’expansió del terrorisme internacional (encara que, en aquest cas, els nord-americans mirin cap a un altre lloc per mor dels interessos econòmics -petrolífers- que tenen a la península aràbica), el succeirà ara un germanastre seu, el príncep hereu Abdallah Ben Abdel Aziz Al-Saoud, de 82 anys. Visca la gerontocràcia!

Aquest home que ha ostentat el poder durant més de vint anys, va néixer l’any 1921 i fou un dels 45 fills del fundador de l’Aràbia saudita, Abdel Aziz Ibn Saoud. D’aquest fills, 25 encara viuen. La família reial saudita compte entorn de 24.000 membres, dels quals, 200 prínceps exerceixen una influència política considerable. Fahd fou designat príncep hereu l’any 1975 un cop va accedir al tron el rei Khaled, després de l’assassinat del rei Faisal. I no cal dir que se’l considera un dels homes més rics del món. ¿Podia ser d’altra manera?

Hem iniciat l’agost, que és un mes que –segons ens ha dit i redit en Pepe Vives, el pintor de qui us parlava l’altre dia- és un més que hauríem d’esborrar del calendari. De fet, qual el xàfec de calor humida et cau damunt, Menorca deixa de ser el paradís a què estem acostumats. Les nits esdevenen aleshores males de passar, rodolant dins el llit per veure de quin costat els llençols es troben més secs. Avui, però –en realitat ja fa uns dies- un oratge suau que ve del nord (i és que del nord no venen, només, els bàrbars) ens fa la vida d’allò més plaent i, a més, desbarata els pronosticadors de desgràcies que, en el passat fred hivern, veien un símptoma clar d’un estiu esgotadorament càlid per mor d’aquest canvi climàtic que sembla que provoquem entre tots amb les emanacions excessives de CO2.

Aprofitem, doncs, l’avinentesa per a preparar-nos, no sols a conviure amb els milers i milers de turistes que ens visiten i que ho emplenen tot (places i carrers, mercats i botigues…), sinó també amb la calor que, un dia o altre, vindrà. És evident, però, que si ja ens arriba quan el dia s’hagi escurçat una mica, aleshores les nits ja ens deixaran segurament en repòs.