El populisme islamista assalta el poder

by

Estimat director: Tot contemplant el retorn de les barques que havien format el seguici de la processó del Carme, a Maó, un vell amic a qui tinc molta estima i que, sense perdre l’humor s’esforça per mantenir-se en forma als 92 anys, m’expressava el seu pessimisme raonat sobre el món que llegarem als nostres fills. De fet, amb el descobriment d’aquest nou sistema de guerra larvada que és el terrorisme internacional (islàmic majoritàriament) contra els valors occidentals, que es du a terme mitjançant comandos que no es dolen d’immolar-se per a complir els seus objectius, hem entrat en una dinàmica a la qual es difícil donar una resposta adequada. Però el que més preocupant em sembla és que els avenços que nosaltres, els occidentals, hem lligat sempre al desenvolupament i eixamplament dels sistemes democràtics, mostrin grans fissures quan aquest s’han d’aplicar en els països musulmans.

De fet, tot i que l’administració americana ha presentat les eleccions a l’Iraq com la gran solució que acabarà resolent tots els mals en aquell país, vistes les coses des de l’Iraq mateix, aquest “idealisme democràtic” no sembla que pugui impedir durant anys una sagnant guerra civil.
Però no ens quedem a l’Iraq, sinó que donem un salt fins a un país que n’és limítrof, l’Iran. ¿On ha conduït allí el sistema democràtic? Doncs a una elecció –la de Mahmoud Ahmadinejad- que portarà, sens dubte, el país cap enrere, tot fent retornar les coses a 1979, concretament a l’època de l’ayatollah Jomeini. Aquesta elecció, que constitueix una desfeta per les aspiracions de les dones, dels joves i dels intel·lectuals, pot conduir el país a una vertadera catàstrofe: continuació del programa nuclear, acceleració de l’alça en el preu del petroli, i afavoriment de la inestabilitat regional respecte de l’Iraq en el marc sempre explosiu dels països del Golf, inestabilitat que pot estendre’s fins i tot al Líban i Palestina.

Un exemple pot servir-nos, amic director, per veure la diferent resposta de l’electorat en un país occidental o en un país musulmà. Recordaràs que a les darreres eleccions presidencials franceses, el resultat de la primera volta fou sorprenent, en el sentit que el radical d’ultra dreta, Jean Marie Le Pen, va obtenir més vots que el socialista Lionel Jospin. Doncs bé, a la segona volta, l’eslògan més estès dins l’esquerra francesa que, tapant-se el nas, va decidir votar Chirac abans de donar suport a un dubtosament demòcrata Le Pen, fou “L’escroc plutôt que le facho!”(“Preferim l’estafador al feixista!”). Doncs bé, res d’això ha passat a l’Iran quan tots crèiem que, a la segona volta, els iranians serien prou raonables per votar en massa per Hachemi Rafsandjani, un home que formava part de l’establishment iranià i posseïa més gran experiència en la gestió dels assumptes polítics del seu país. Doncs no ha estat així. Els iranians han preferit Ahmadinejad.

Suposem, ni que sigui a tall d’hipòtesi, que l’ascensió d’aquest nou president hagi volgut ser una resposta a l’imperialisme americà. Tot i així hauríem de demanar-los per què els radicals del tercer món no tenen altra resposta a aquest imperialisme que fer retornar el país a experiències ja viscudes que no han, sinó, dut aquests mateixos pobles al desastre. Car més enllà dels èxits electorals de Hezbollah al Líban o de Hamas a Palestina, podríem citar fins i tot un altre exemple edificant de resposta absurda a la humiliació colonial: la de Zimbabwe. En aquest cas, el president Robert Mugabe ha construït la seva popularitat tot presentant-se com el líder de l’alliberament nacional, alhora que confiscava tots els béns que eren propietat dels blancs. Avui, però, ningú no dubte que el règim de Mugabe és un dels pitjors del món i un dels capdavanters en allò que fa referència a la pràctica de la tortura, dels assassinats i de l’eliminació dels adversaris polítics. Però no és només això. Mugabe ha fet també desallotjar els habitants dels barris pobres de la capital, Harare, a cop de bulldozer i sense que això hagi fet demancar la seva popularitat a l’interior del país, ni l’hagi privat dels suports que, des de l’exterior, obté dels líders africans.

¿I què t’he de dir d’Egipte, amic director? Només et recordaré que, no fa gaire dies, Mamoun Fendi, des de la premsa londinenca, denunciava un fet terriblement preocupant. “D’ençà l’11 de setembre de 2001 –deia- jo llegeixo amb atenció la premsa egípcia; i no puc citar més de cinc editorials que hagin condemnat el terrorisme sense excuses. Els altres no el denuncien sinó de tant en tant. Quan us asseieu a la seva taula i els sentiu parlar lliurement, els seus comentaris us fan posar els cabells de punta. Els discurs majoritari a El Caire sobre el terrorisme no pot sinó descriure’s com el resultat d’un gran fracàs cultural.” I afegeix: “Jo tremolo per Egipte quan llegeixo la seva premsa. Es tracta d’una premsa esfereïdora, obscurantista, que –per emprar una metàfora que comprendran els qui condueixen en aquella capital- ens portarà de l’Avinguda de la Revolució al túnel sense sortida de l’Arabisme.”

I tornem a la qüestió que et plantejava al principi. ¿Significa això que els pobles musulmans estan abocats a la regressió, al sectarisme i al replegament damunt ells mateixos? ¿Cal, doncs, concloure, ras i curt, que, quan la democràcia s’aplica en els països musulmans, no té altra sortida que la de conduir aquests pobles vers una regressió de les Llums?

Encara que confirmar això ens sembli impossible, el cert és que molts elements inciten a respondre de manera afirmativa a aquesta pregunta i a creure que els islamistes constitueixen actualment la principal força capaç d’oposar-se a l’aparell estatal, alhora que disposen d’una reserva de simpatia respecte de tots els qui tenen la impressió de ser els perdedors del statu quo, els quals propicien un clima que, a tot el món, sembla abocar en el conservatisme musulmà estricte.

De tota manera no hem d’avançar-nos als esdeveniments, perquè, com molt bé apuntava Mashari Al Zhaid, des de les pàgines d’Asharq Al-Awsat (Londres), “res no permet d’afirmar encara de manera definitiva que la població de tots aquesta països hagi estat conquistada definitivament pels partidaris de l’islamisme.”

En aquest sentit, doncs, la victòria d’Ahmadinejad a l’Iran no ens remet necessàriament a la fi de la història, encara que ens mostra l’inici d’una cosa nova i preocupant, ja que ningú no ens impedeix de pensar que aquest tipus de resposta electoral sigui una cosa aïllada i no hagi d’avançar. De fet, des de fa molts anys, els radicals musulmans que es troben en el poder, branden l’espantall del radicalisme, i els qui estan a l’oposició es presenten com l’encarnació d’un bé suprem que només la repressió estatal impedeix de desplegar-se.
La pregunta final, doncs, que et faig, amic director, és on creus que conduirà aquest radicalisme islàmic, encara que comprenc que no és fàcil donar a això una resposta mínimament segura.


A %d bloguers els agrada això: