Archive for Agost de 2005

La divisió en el si del PS francès

21 Agost 2005

Divendres passat, el diari El País es feia eco dels greus problemes que afecten el Partit Socialista francès després que una part dels seus membres, encapçalada per Laurent Fabius, promogués el “no” en el referèndum sobre la Constitució europea contradient la consigna del partit que, en seu debat intern, s’havia pronunciat pel “sí”.

El foc l’ha encès aquest cop l’antic primer ministre Michel Rocard el qual, per primer cop, s’ha atrevit a pronunciar la temible paraula “escissió”, i ho ha fet quan amb prou feines manques dos anys per a les eleccions presidencials. Immediatament, tothom ha dit la seva i tant François Hollande com Dominique Strauss-Kahn, que estan al front del PS, s’han apressat a posar pau i a demanar la unió dels seus camarades. De tota manera és evident que amb el referèndum es produí una ruptura que serà difícil de tancar i que molt possiblement tindrà conseqüències a la llarga. Quines? Doncs no ho sé. Convé seguir els debats amb atenció.

Anuncis

La descolonizació

20 Agost 2005

Què succeirà després de Gaza? No és fàcil de predir, però contra tot pronòstic, Sharon està duent a terme la descolonització sense que la crítica dels sectors més ultres del Likud el faci tremolar. De fet, la retirada de Gaza que, segons tots els indicis, es durà a terme en pocs dies (amb més o menys oposició dels colons), ha produït una mena de seisme polític a la història del seu país pel que fa a les seves relacions amb els palestins.

Sharon –qui ho havia de dir!- ha fet el que en trenta-vuit anys cap dels seus predecessors, nacionalistes o laboristes, havia concebut mai: desmantellar les colònies sense contrapartida, únicament perquè Israel no pot preservar-les ja més temps i s’ha sentit en el deure d’abandonar-les.

Bé, evidentment que la política de Sharon té molts punts negres, però ningú no podrà negar que amb la seva actitud ferma respecte de Gaza ha obert un nou camí.

Ha mentit Scotland Yard?

19 Agost 2005

Segons havia dit el cap de la policia britànica, Ian Blair, el passat 22 de juliol, Juan Carlos de Menezes, el brasiler mort a trets dins un metro de Londres duia una mena d’abric (o gavardina) que podia amagar una bomba. Aleshores, identificat per error com un possible kamikaze a la estació de Stockwell, no hauria respost als avisos d’alto ordenats ans hauria fugit dels inspectors que van perseguir-lo i que, finalment i per prevenció, van disparar-li set trets al cap.

Ara s’ha sabut, però, que el jove brasiler no duia cap abric llarg i que quan els policies l’apuntaren amb les armes, ell es va aixecar i, engrapat per un policia vestit de paisà, va rebre els set trets dels tiradors d’elit. Així doncs, segons ha difós la cadena ITV, Juan Carlos de Menezes no va fugir, contràriament el que va difondre Scotland Yard, ni duia una vestit que pogués despertar sospites.

Això complica la ja criticable actuació de la policia britànica que ha donat lloc a força opinions, una de les quals va provocar una lletra de batalla meva a la qual reflexionava sobre com cal afrontar el terrorisme. D’ací que, si es confirmen totes aquestes noves sobre la mort del jove brasiler, no seria estrany que l’afer arribés a fins dalt i fos Toni Blair el qui hagués de donar-ne raó al parlament britànic.

La creuada de l’hac

18 Agost 2005

Estimat director: Després d’haver llegit que el conseller de cultura del CIM és un ignorant i que el regidor de cultura no pot parlar de certes coses per raons de naixença, comprendràs que m’hagi costat Déu i ajuda decidir-me a opinar d’una matèria tan compromesa com el nom de la ciutat de Maó quan jo, tot i que vaig atrevir-me a escriure un llibre que es diu precisament Maó en català i Mahón en castellà, vaig néixer a Alaior (mea culpa), la qual cosa potser m’impossibilita opinar d’aquesta matèria, encara que si algú me’n negava el dret no seria per xenòfob. Això no, evidentment!
(more…)

Continuem parlant de l’Iran

17 Agost 2005

El passat diumenge, el president Almadinejad va sotmetre al parlament el seu nou govern en el qual els dits “ultres” ocupen els llocs polítics i els dits “conservadors moderats” els ministeris més tècnics. Cap dona, naturalment. El parlament té una setmana per examinar la llista abans de votar la confiança, però la seva aprovació sembla assegurada.

Mentre això succeïa, entorn de 300 estudiants islamistes bombardejaven l’ambaixada del Regne Unit a Teheran amb pedres i tomàtics a causa de l’oposició britànica a les activitats nuclears iranianes. “Cal ocupar l’ambaixada i fer fora l’espia anglès”, cantaven. O bé: “Mort a Anglaterra, mort a Alemanya, mort a França, mort als Estats Units, mort a Israel. Que Khamenei ens cridi a la guerra santa i cap exèrcit del món ens podrà resistir.”

També amb poca diferència de temps, l’Iran acusava obertament els Estats Units i la Bran Bretanya de ser els instigadors dels recents avalots a la regió fronterera amb l’Iraq. “Nosaltres disposem d’informacions d’acord amb les quals els Estats Units interfereixen en el nord-est de l’Iran –ha dit el portaveu iranià d’afers estrangers Hamid Reza Assefi-. I ha afegit: “Els Estats Units s’han ficat en un fangar [a l’Iraq] tot sembrant la confusió a la regió. D’acord amb les nostres informacions, els anglesos han intervingut en els conflictes al Khouzistan on alguns agitadors han estat entrenats a bases que estan sota el control britànic a l’Iraq, d’ací que hàgim protestat davant la Gran Bretanya en moltes ocasions”.

¿Algú poc creure amb aquest enfilall de declaracions i de fets que el perill d’una conflagració bèl·lica a l’Iran ha de descartar-se absolutament?

Bush i Schröder en desacord sobre l’Iran

16 Agost 2005

La crisi del petroli a l’Iran és un d’aquests tour de force que saps com comencen però no com poden acabar. Recordo que en una de les meves “lletres de batalla” dirigides al director del diari Menorca alertava sobre una possible acció militar americana a l’Iran si el govern de Teheran persistia en la seva actitud respecte de les investigacions entorn de l’energia atòmica. Algun lector em va advertir aleshores que potser la meva opinió era massa catastrofista. I jo li ho vaig agrair dient que res no em faria més feliç que anar errat en aquest punt. Tanmateix les coses no rutllen en un sentit favorable després de l’elecció d’ Ahmadinejad, i fa pocs dies George W.Bush anunciava que l’opció militar contra l’Iran no podia descartar-se.

És cert que, contra aquesta opinió, el canceller alemany Gerhard Schröder afirmà que la utilització de la força és en aquest punt inacceptable. “Tots hem vist que això no funciona”, ha dit fent una clara referència a l’Iraq. Però també és cert que la seva resposta ha estat immediatament criticada per l’oposició conservadora de Barbara Merkel, l’opinió de la qual és que Schröder, amb les seves manifestacions, no fa sinó debilitar la posició de la comunitat internacional entorn del problema iranià. Per tant, alerta! El futur no és tan clar que alguns voldríem.

Lula da Silva altre cop

15 Agost 2005

El meu comentari crític de fa algunes setmanes sobre el partit dels treballadors (PT) que dóna suport al president Lula al Brasil va merèixer alguna crítica de persones benvolents que em demanaren un vot de confiança per al president brasiler.

La veritat és que jo no dubto d’ell, i crec que és segurament un home de bona fe i un polític de talla, i això ens ho demostren les paraules pronunciades pocs dies demanant perdó . “No em fa cap vergonya de dir al poble brasiler que nosaltres hem de demanar excuses, que el govern i que el Partit dels Treballadors han de presentar excuses.” Alhora que afegia: “Jo m’he sentit traït per pràctiques inacceptables, per pràctiques de les quals no en tenia coneixement.”

Res a dir, per tant, de la seva categoria personal. El problema és que els escàndols no cessen, i ja no es tracta només de reconèixer que s’havia muntat una caixa negra equivalent a gairebé 20 milions d’euros destinada a les campanyes electorals, sinó que, fa només una setmana, a la revista Epoca, Valdemar Costa Neto, president del partit liberal (PL), ha anunciat que el PT havia negociat el suport de la seva formació política per una quantitat aproximada als 3,7 milions d’euros.

Doncs bé, totes aquestes circumstàncies adverses han aconseguit que, segons les enquestes, José Serra, el qui fou el seu adversari a la segona volta del 2002 i actual batlle de Sao Paulo, tregui ja a Lula nou punts d’avantatge. I és una llàstima, perquè considero Luiz Inacio Lula da Silva una persona de principis. A més, era la gran esperança dels desvalguts brasilers, que d’altra banda són majoria.

Ratzinger a les Jornades Mundials de la Joventut

14 Agost 2005

A pocs dies de l’obertura de les Jornades mundials de la joventut (JMJ), el papa Benet XVI, que amb aquest motiu efectua el seu primer viatge a l’estranger, és esperat amb desconfiança a Alemanya. De fet, a la pàtria de Luter, tot el qui arriba del Vaticà és mirat tradicionalment amb suspicàcia. Fins i tot en un cas com aquest en què Alemanya ha celebrat l’elecció d’un papa alemany, perquè són molts els cristians (luterans i catòlics) que es mostren contestataris amb la tasca que Joseph Ratzinger va fer quan actuava com a guardià del dogma catòlic a les ordres de Joan Pau II.

La realitat és que l’excel·lent relació que hi havia entre l’antic papa polonès i els alemanys es trencà en mil bocins durant les visites de 1980, de 1987 i de 1996. Aleshores teòlegs protestants i catòlics recriminaren al duo Wojtila-Ratzinger llur tradicionalisme en matèria de costums i la lentitud a què havien sotmès el progrés de l’ecumenisme.

Aquest cop, retreuen a Ratzinger la decisió de concedir indulgències als participants a la JMJ. D’això, però, en parlaré en un altre moment, si bé el lector aviat podrà comprendre que parlar d’indulgències a la vora de la porta de l’església de Wittemberg no deixa de ser una provocació.

Pinochet

13 Agost 2005

Qui ho havia de dir! Pinochet, un dels més sanguinaris assassins de guant blanc de l’últim quart de segle XX, l’home que trencà la democràcia xilena i imposà una dictadura que provocà la mort de Salvador Allende i causà milers de morts i de desapareguts al seu país, l’home qui ha aconseguit sempre de burlar la justícia, no sols internacional sinó també del seu país, és molt probable que, finalment, com Al Capone acabi a la garjola per evasió d’impostos i per frau tributari. No deixa de ser un escarni, però com a mínim resulta divertit.

“¡Los ahorros de toda una vida”, anava cridant indignat Marco Antonio Pinochet després de ser detingut pel jutge Sergio Muñoz, “¡Los ahorros de toda una vida!”, anava repetint. Doncs no està malament, sense altra sou que el de president de la República de Xile, haver reunit més de 5.000 milions de pesos (uns 8,92 milions de dòlars) i haver evadit a més un centenar de bancs de l’estranger uns 1.385 milions de pesos (uns 2,47 milions de dòlars) entre 1980 i 2004. Fantàstics, aquests ahorros de toda la vida!

Lluny de mi desitjar mal a ningú, però crec que aquest home no mereix morir a casa seva. El mínim que podem desitjar-li és que mori ultratjat en un hospital penitenciari. Ha fet massa mal a la humanitat per a lliurar-se de l’oprobi de tots.

El replegament de Gaza

12 Agost 2005

El replegament de Gaza està esdevenint una mena d’èxode amb un component dramàtic que, més que digne de Cecil B. De Mille, mostra components dignes d’algun llibre bíblic. Curiosament, el falcó Sharon s’està tornant colomí si el comparem amb Netanyaju, a qui va arrabassar el poder dins el Likud. Aquell ha dimitit de ministre del govern israelià amb la clara intenció d’impedir els plans d’evacuació de Gaza ordenats per Sharon, que recolza amb una paciència de sant el palestí Mahmoud Abbas que, fa pocs dies, pregava als palestins que vetllessin perquè la retirada dels colons israelians es dugués a terme amb calma, a fi de demostrar que ells mereixen tenir un estat.

Els colons, però, en veure-ho gairebé tot perdut, davant inflexibilitat del primer ministre israelià, acaben de fer allò que tan critiquem als musulmans: reconduir la política al camp de la religió, i han desplaçat la protesta al mur de les Lamentacions, el lloc més sagrat del judaisme a la ciutat de Jerusalem, per fer pregàries en massa contra els plans del seu primer ministre.

Naturalment, l’anunci d’aquestes cerimònies ha provocat una gran tensió entre els palestins i els àrabs israelians que han anunciat que també ells estan dispostos a mobilitzar la gent per a defensar l’esplanada de les Mesquites.

¿Qui és aquest Déu en nom del qual estem dispostos a cometre tants crims?


%d bloggers like this: