Josep Maria Quintana

Fa 30 anys que Menorca es va declarar Reserva de la Biosfera en el marc del programa MaB de la Unesco. La legislatura passada, el 17 de febrer de 2023, el Parlament de les Illes Balears va aprovar la Llei de Menorca Reserva de la Biosfera (LMRB). Una llei iniciada a proposta del Consell de Menorca que vol ser la conseqüència necessària d’aquella declaració de protecció integral del territori insular de fa trenta anys, que es va acompanyar amb un coherent Pla d’ordenació territorial (PTI), de mesures de protecció de sol rústic, de plans urbanístics municipals mesurats, gestió d’espais naturals, etc. Tot en un marc general d’una visió estratègica insular que cercava la sostenibilitat.

La LMRB és, per tant, una llei pionera pel que fa al fons i a la forma. Per la forma, perquè és la primera llei que sorgeix per iniciativa parlamentaria d’un consell insular. Pel seu fons, perquè integra diversos aspectes prevists en altres lleis, els refon, especifica les competències i les delegacions que haurà de rebre el Consell Insular, la seva capacitat i el finançament necessari per poder gestionar-les. La llei assumeix com a vinculants els compromisos de l’Agenda 2030 de lluita contra el canvi climàtic i de la Llei 10/2019, de 22 de febrer, de canvi climàtic i transició energètica, pel que fa al 80% de producció d’energies alternatives, reducció del 50% consum de combustibles fòssils en el transport terrestre, reducció del 30% de combustibles fòssils en els sectors de serveis, residencials i industrials i del 10% del gasoli B en el sector primari. Detalla alhora l’actuació en zones sensibles com el sol rústic, la gestió de zones protegides, l’ordenació del litoral, el foment del producte de proximitat, la gestió de l’aigua, i els compromisos específics amb la Llei balear de residus. Tanmateix, el més rellevant de la LMRB és la visió que té d’integrar el conjunt de cada activitat econòmica de l’illa en el marc global de filosofia que es desprèn d’aquesta norma.

Aquesta visió tan positiva d’una llei fonamental de la qual, però, se’n parla ben poc, va ser exposada públicament, amb encert i amb una gran profusió de dades, el passat mes de febrer pels professors Ferran Navinés i Josep Valero a les Jornades sobre els 30 anys de la Reserva de la Biosfera organitzades per l’OBSAM que, com sap el lector, és una estructura estable creada al si de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME).

No voldria, per tant, que la reflexió feta per aquests dos investigadors, membres del “Col·lectiu Alternatives” quedés ignorada, perquè és en el marc d’aquesta visió de Menorca com a lloc privilegiat que treballa per defensar una manera de viure i de fer política respectuosa amb el medi ambient, que ens han donat una sèrie de dades relacionades amb el model de creixement que val la pena tenir en compte, perquè és molt possible que, criticades de manera visceral, però poc documentada, pels partidaris d’un desenvolupisme il·limitat, que sovint s’emmirallen en el que està succeint a Eivissa (model de creixement que lloen de manera acrítica), ens poden ajudar a tenir una altra perspectiva de la nostra realitat.

La pregunta fonamental que els dos professors es feien per a respondre-la tot seguit era fins a quin punt la declaració de Reserva de la Biosfera ha condicionat el nostre model de creixement que, com sabem, es basa fonamentalment en el turisme. Doncs bé, els fets que ells han constatat al seu estudi fent una comparança del model de creixement de Menorca amb els de les altres illes són els següents:

Primer. El nostre és un model de creixement més resilient que el de la resta d’illes, amb taxes de creixement menys negatives en èpoques de crisi com la viscuda l’any 2020 amb la Covid, les quals se situen a la meitat en relació amb la caiguda del conjunt. Concretament, 6 punts menys de caiguda negativa que les Pitiüses i 11 punts menys respecte de la caiguda negativa de Mallorca. Aquest fet explica que, al llarg del temps, les menors taxes de creixement relatives que es puguin donar a Menorca en fases de creixement del cicle econòmic balear quedin compensades per la menor intensitat de les caigudes de la renda en les fases de crisi econòmica. 

Segon. El nostre és un model de creixement més pautat que el de les altres illes. Menorca, en efecte, presenta un model que en les fases de recuperació del cicle expansiu després d’una crisi, com la viscuda amb la Covid, es caracteritza per dibuixar un patró de comportament més contingut (5 punts menys que les Pitiüses i 9 punts menys que Mallorca).

Tercer. Aquest model nostre manté, però, un nivell de VAB¹ per càpita real major que les altres illes menors al llarg del període que va de 2014 a 2022.

Si traduïm a dades aquesta afirmació tenim que, en aquests vuit anys, Menorca  ha crescut en renda real per sobre de la mitjana balear (0,9 punts); per sobre de Mallorca (2,3 punts), però per davall de les Pitiüses (-7,2 punts). Ara bé, en renda per càpita real, el seu creixement se situa 4,3 punts per sobre de les Balears; 5,5 punts per sobre la de Mallorca i només -0,6 punts per davall de les Pitiüses. I això perquè, en població, Menorca creix menys que les Balears (-3,2 punts); menys que Mallorca (-3,1 punts); i menys també que les Pitiüses (-5,7 punts). Però és, precisament, aquesta menor dinàmica de creixement de la població —sobretot respecte de les Pitiüses— el que fa que Menorca, havent experimentat un creixement del VAB real sensiblement inferior, mantingui al final d’aquest període una renda per càpita un 1,03% superior.

Quart. El model de creixement de Menorca manté una productivitat del treball major que la resta d’illes i s’ha incrementat al llarg del període 2014 a 2022.

Perquè ho entenguem bé, els professors Valero i Navinés fan una comparança atorgant als valors de Menorca un nivell 100, i a partir d’aquesta suposició poden comprovar que els nivells de productivitat de la nostra illa respecte de Mallorca i les Pitiüses s’incrementa al llarg del període 2014 a 2022, i presenta l’any 2022 una productivitat del treball més de 20 punts superior a la resta d’illes.

Cinquè. Sens dubte, el model de creixement de Menorca comporta una menor pressió ambiental. Les dades que justifiquen aquesta afirmació són les següents:

Menorca presenta un índex ambiental millor que Eivissa i Mallorca, però lleugerament inferior al de Formentera, i en relació amb Eivissa pondera millor en els següents ítems mediambientals per a l’any 2021 (darrer any amb dades completes): índex de resiliència climàtica (+8,8 punts); índex de qualitat de l’aire (+14,6 punts); índex de consum i qualitat de l’aigua (+31,5 punts); índex de gestió del territori i biodiversitat (+13,5 punts); índex de gestió i circularitat de residus (+16,1 punts); índex ambiental global (+14,6 punts).

Sisè. El nostre és també un model de creixement menys desigual pel que fa a la riquesa neta per càpita i apunta a una major cohesió social i territorial, d’acord amb les dades de l’estudi de pobresa, desigualtat, renda i riquesa a les Illes Balears. Estudi de la viabilitat d’una renda bàsica universal (Jordi Arcarons, setembre de 2023).

Setè: A l’últim, Menorca presenta unes bones perspectives d’ocupació i baixes taxes d’atur d’acord amb la prospectiva del model H2030 del Consejo Económico Social (CES). I això perquè les hipòtesis de creixement del model H2030 del CES, tant per a Menorca com per a les Pitiüses, pinten un horitzó de plena ocupació amb taxes d’atur inferiors al 3% per a Menorca.

Partint d’aquestes dades, no creieu que val la pena seguir per la senda iniciada i mantenir-nos fidels als principis que va dissenyar la declaració de Menorca Reserva de la Biosfera i marca la LMRB?

———————— 

^[1] VAB: Valor agregat brut o valor afegit brut.

A causa d’un viatge que em tindrà fora de Menorca cinc dies, avui dilluns 29 d’abril, escric aquest article que es publicarà el diumenge, i l’escric pocs minuts després d’haver escoltat Pedro Sánchez quan, després del seu retir espiritual, ens ha anunciat que es quedava. Reconec que és una temeritat escriure a corre-cuita, però o ho feia així o bé quedava lliure la meva pàgina setmanal al nostre diari i he preferit córrer el risc de dir només el que penso sense tenir temps de llegir i escoltar opinions d’altres persones, la majoria molt més pròximes als cercles polítics on aquestes notícies es generen.

I el primer que se m’ha ocorregut en escoltar el missatge presidencial és dir que “Sánchez ha fet un Xavi”. Encara que les causes que han motivat la seva decisió no crec que siguin les mateixes, ja que si Xavi es queda, no només és a causa d’un canvi d’opinió, ja que dubto que si el Barça tingués una economia sanejada, Laporta l’hagués preferit a Jürgen Klopp, per esmentar, a mode d’exemple, un entrenador que crec que ha quedat lliure aquesta temporada.

Pedro Sánchez ha fet, doncs, un Xavi. En efecte, i dubto que en algun moment d’aquests cinc dies s’hagués plantejat fer una altra cosa, malgrat que hauria estat raonable que ho pensés després d’aquella carta en què, amb raó, denunciava que la política del nostre país s’ha ficat en el fang i que, casos com el que li ha tocat patir a la seva esposa, són un exemple de la brutícia en què es mou la política.

Tenia raó, doncs, el president quan, al·ludint a la frase del ja desaparegut Umberto Eco, es va referir a la “màquina del fang” per denunciar la seqüència que es produeix per la publicació d’informacions més o menys falses, la seva reverberació des de l’oposició política, la seva conversió en procediments judicials que normalment no arriben enlloc i la seva utilització per canviar majories polítiques.

Amb aquesta perspectiva, observava ahir Albert Sáez a “El Periódico”, que a Espanya la màquina del fang té un protagonisme excessiu des dels temps d’Adolfo Suárez, època que el fang va beneficiar el PSOE. Va continuar amb el tema GAL a través de mitjans de comunicació convencionals (no digitals) i llavors va beneficiar el PP. Va reaparèixer quan l’11M i en aquella ocasió va ajudar al PSOE a guanyar les eleccions. En temps de Zapatero, es va servir dels últims cops de l’ETA per ajudar a Rajoy. I, amb aquest, es va utilitzar la corrupció del PP per entregar el poder al mateix Pedro Sánchez. Entretant, Ada Colau es va servir del fang per derrotar Xavier Trias a l’ajuntament de Barcelona. I si volem seguir parlant del fang, fins i tot ens podríem referir a la Real Federación Española de Fútbol. Sí —deia Sáez—, hi ha massa fang en la vida pública espanyola i seria convenient retirar-lo, com demanava el president del Govern.

No dubto, per tant, que amb aquest retir de cinc dies de silenci, el president Sánchez ha donat un toc d’alerta sobre aquesta realitat que tots observem, però dubto que en facin cas els qui la practiquen, ja que ha bastat escoltar les intervencions públiques que, durant el cap de setmana, han fet els seus adversaris (des d’Abascal a Borja Semper, sense oblidar Núñez Feijóo, Cuca Gamarra i tants altres) per saber que la màquina del fang seguirà actuant, ja que l’únic que ha dit Sánchez és que continua, però no que vagi a adoptar mesures, sense dubte molt difícils prendre tenint, com tenim, un Consell General del Poder Judicial sense voluntat d’actuar quan un jutge no diré que prevarica però sí que es comporta de manera contrària al que estableix la Llei d’Enjudiciament Criminal i també ignora la doctrina adoptada pel Tribunal Suprem.

Ho dic perquè, malgrat que el jutge de Madrid ja ha admès la querella de Manos Limpias (és un dir) contra l’esposa de Pedro Sánchez, no dubto que és aquest un cas que desborda qualsevol pràctica mínimament defensable en qualsevol època. Sense anar més lluny, basta citar un article de la Llei d’Enjudiciament Criminal, el 269, que obliga el jutge d’instrucció a no admetre una querella quan els fets són manifestament falsos o no tenen caràcters de delicte. I des de 2007, el Tribunal Constitucional va reduir molt intensament la seva labor en els recursos d’empara arran d’una reforma legal que li va permetre seleccionar discrecionalment els assumptes que vol conèixer. Des d’aleshores, és molt poc probable que la no admissió d’una querella rebi censura de l’alt tribunal. I en el cas que ens ocupa —el de l’esposa de Pedro Sánchez—, la denúncia és molt breu i estèticament molt cridanera pel seu desordre i falta de pulcritud, ja que reprodueix titulars de mitjans de comunicació digitals, i acompanya aquestes “notícies” amb comentaris clarament malintencionats. No hi ha res més en aquesta denúncia. Absolutament res, tret del “copia i enganxa” d’un article del codi penal.

Tot això no m’impedeix, però, afirmar que, encara que una renúncia de Pedro Sánchez a la presidència del Govern hauria estat fatal per al seu partit, que quedaria descapitalitzat i sense una successió ordenada i prevista, el cert és que haver “fet un Xavi” no resol res i el deixa a ell tocat, ja que, quan els lectors llegeixin aquest escrit, estaran farts de llegir els comentaris que, des de la dreta, s’hauran fet afirmant que tot ha estat una comèdia per encimbellar-se com el Cèsar indiscutible i irreemplaçable de l’esquerra. N’estic segur. I això no farà sinó augmentar l’agressivitat contra el president enllotant encara més la política, tret que els socialistes prenguin nota de la realitat i no responguin amb el mateix to, perquè també ells han caigut en la trampa del “i tu més”, que no ha estat monopoli exclusiu de la dreta.

No voldria acabar aquest article val a dir que improvisat (cosa que no és pròpia de mi) sobre el que ha succeït avui dilluns, sense recordar una afirmació força important que va fer Enric Juliana el passat dia 27 d’abril —dos dies abans del desenllaç, i és això el que li dona tot el valor—. Cito textualment: “Pedro Sánchez ja se n’ha anat, encara que el dilluns anunciï la seva continuïtat al capdavant del Govern, una vegada conclòs el període de reflexió de cinc dies anunciat per ell mateix el passat dimecres. Encara que segueixi en el càrrec, després d’haver provocat aquests dies un agitat debat públic sobre els límits de l’agressivitat política a Espanya, Sánchez haurà començat a anar-se’n en la mesura que ha enviat un senyal de debilitat a una societat acostumada a la verticalitat del poder i a mesurar la qualitat dels seus governants pel seu grau de resistència a l’adversitat.”

En efecte, Sánchez ha començat a anar-se’n des del moment en què ha reconegut que aquesta estratègia d’atac sistemàtic li ha fet mal en impactar al cor de la seva vida privada, i no tenc cap dubte que els atacs seran cada vegada més intensos, encara que els socialistes aconsegueixin bons resultats a les eleccions catalanes del proper 12 de maig i a les europees del 9 de juny.

Concloïa Juliana: “Quan un cap de Govern anuncia que està disposat a marxar a conseqüència dels atacs soferts, la seva autoritat es debilita, encara que aquest anunci augmenti la simpatia i la mobilització dels seus seguidors a curt termini. Només una victòria política objectiva i incontestable podria ara reforçar-lo.”

Per tot això crec que “fer un Xavi” ha estat un gran error del president. I és obvi que puc equivocar-me (cosa que, tractant-se de Pedro Sánchez —“Manual de resistència”—, no seria gens estrany).

Vaig començar la meva vida professional a Euskadi quan, fa quaranta-quatre anys, el llavors ministre de justícia Francisco Fernández Ordóñez, em va nomenar titular de un dels registres de la propietat del País Basc. Concretament a Biscaia. Havia guanyat les oposicions uns mesos abans i em vaig dirigir a Bilbao amb certa prevenció ja que, al 1980, aquella societat no s’assemblava de res (o molt poc) a l’actual. Corria el mes d’octubre i, al llarg de l’any, ETA ja havia assassinat més de 80 persones. I encara que la xifra pot no ser exacta, a 31 de desembre van ser uns 90 els ciutadans assassinats. Entre ells, membres de les forces armades i de seguretat, polítics i civils. Aquest va ser, sense dubte, un dels períodes més intensos d’activitat d’ETA en la seva campanya per la independència basca.

Només feia un any de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia quan vaig anar a Bilbao, i havien transcorregut uns mesos des que s’havien celebrat les primeres eleccions al Parlament Basc (9 de març de 1979), amb les quals s’havien cobert els 60 escons de què constava aleshores, distribuïts per igual entre els tres territoris forals de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba. (Avui, el Parlament Basc té 75 diputats, 25 per a cada una de les tres regions).

Aquest esdeveniment havia marcat un moment significatiu en la història política del País Basc un cop tancada la dictadura franquista amb els següents resultats: el Partit Nacionalista Basc (PNV), liderat per Carlos Garaikoetxea, va ser el més votat, en obtenir 25 dels 60 escons disponibles. El va seguir Herri Batasuna (HB) amb 11 escons i el Partit Socialista d’Euskadi (PSE-PSOE) amb 9. Altres partits com Euskadiko Ezkerra (EE) i la Unió de Centre Democràtic (UCD) també van aconseguir representació al Parlament, però menor. Carlos Garaikoetxea va ser, per tant, elegit lehendakari i l’autonomia va començar a funcionar, però ho va fer amb el més absolut menyspreu de l’esquerra abertzale, ja que els 11 diputats elegits a les files d’Herri Batasuna, tot i que no hi havia cap llei de partits que els ho impedís, no van participar en aquell parlament, ja que menyspreaven les “institucions vascongades”, terme amb el qual es referien despectivament al Parlament i al Govern Basc sorgits de l’Estatut.

¿Se sembla en alguna cosa el panorama basc que vaig conèixer l’any 1980 amb el de 2024? ¿Què ha succeït en aquests 44 anys? Certament, moltes coses.

Recordo que, en aquells dies, la ria de Bilbao es trobava força deteriorada després de moltes dècades d’activitat industrial intensa. Durant gran part del segle XX, havia sofert una forta contaminació originada per les fàbriques siderúrgiques, drassanes i altres indústries pesades que es trobaven entorn seu. Això havia implicat que l’aigua estigués altament contaminada, fet que afectava negativament la vida aquàtica i la qualitat de l’entorn. Però aquell panorama va començar a canviar a finals de la dècada de 1980 i principis de la següent, quan es van iniciar projectes de regeneració urbana i ambiental. Aquests esforços es van intensificar amb el temps i van transformar la ria en una àrea més neta i atractiva que va donar pas a un nou període de desenvolupament i millora del paisatge urbà de Bilbao. La neteja i recuperació de la ria va ser un component clau en la revitalització de la ciutat, que va culminar en projectes emblemàtics com el Museu Guggenheim, que ha ajudat a redefinir la imatge de Bilbao com una ciutat d’art i cultura.

Però no solament és aquest el canvi que podem observar de la realitat basca, ni és el que en aquests moments m’interessa destacar, sinó el que afecta a la realitat política, que, des de llavors, també s’ha transformat radicalment. No tant en el que es refereix al govern de la comunitat autònoma, que seguirà estant en mans dels nacionalistes del PNV, partit que, si exceptuem dues breus ocasions, sempre han empunyat el timó del govern a Euskadi i ha tingut un paper central en la política d’aquella nacionalitat, com pel fet crucial que ETA va ser vençuda i el 2 de maig de 2018, quan va posar fi a gairebé seixanta anys d’activitat.

I no solament això. També perquè, després de la dissolució d’ETA, aquells 11 diputats d’Herri Batasuna que menyspreaven les “institucions vascongades” i no ocupaven els seus escons al Parlament, avui tenen 27 diputats, participen en la vida política institucional, aspiren a aconseguir algun dia el govern d’Euskadi i no solament han rebaixat les exigències identitàries sinó que s’han situat en un nacionalisme possibilista que els bascos han premiat.

El pols que avui es lliura a Euskadi no és per determinar qui llueix més pedigrí independentista, a diferència del que passa a Catalunya, on els partits nacionalistes s’esbatussen en una pugna fratricida per veure quin d’ells ho és més, sinó per saber qui defensa millor els interessos dels ciutadans, qui millor s’ocupa —per dir-ho amb una frase feta— de les coses del menjar.

I no deixa de ser significatiu que en una campanya que ha donat com a resultat final 57 (dels 75) diputats als dos partits nacionalistes (un situat a la dreta i l’altre a l’esquerra), no s’hagi parlat per res de la independència i sí, en canvi, s’hagi debatut sobre les necessitats més urgents del país.

Però vistes les coses des de la perifèria —i aquest és el meu cas—, vistes, doncs, de lluny però amb ànim de comprendre el que realment succeeix en aquella terra, sorprèn que, des de l’Espanya central, des d’aquest món tan particular que gira al voltant del que tan sàviament Enric Juliana defineix com el Madrid DF, el Madrid que domina els circuits del poder i dels grans altaveus mediàtics, es segueixi parlant d’ETA com si aquesta seguís existint, com si, en el fons, la seguissin enyorant, ja que la seva desaparició real ha donat ales als partits abertzales d’esquerra i els ha malbaratat el discurs.

Més encara —i el que ara diré no és de collita pròpia sinó copiat d’en Juliana— el veritablement greu és que aquests cercles que no poden concebre que la dreta no ostenti el poder a tota Espanya, el que de veritat desitjaven amb deliri és que EH Bildu hagués estat el partit vencedor.

És cert que, encara avui, a EH Bildu i al seu candidat, Pello Otxandiano, els queda un bon tros de camí per consolidar el seu imparable procés de normalització democràtica, com hem pogut constatar durant l’última setmana de campanya, després que va negar-se a reconèixer que ETA era, pura i simplement, una banda terrorista. Però negar l’evolució en positiu dels abertzales és negar l’evidència i demostra una imperdonable incapacitat per analitzar objectivament els fets.

No ens hem, per tant, de sorprendre si, durant les properes setmanes, aquesta mateixa dreta madrilenya i els seus amplis i poderosos circuits de poder mediàtic desitgen també la victòria de JuntsxCat a Catalunya, és a dir la victòria del “fugat Puigdemont” que tant odien, perquè una victòria d’aquest personatge els posaria en safata el cap de Pedro Sánchez, que és, des del seu punt de vista, l’únic responsable de tot el que hi ha de dolent al nostre país.

Més enllà, doncs, de constatar aquest fet, les eleccions basques també han deixat clara una altra cosa: que la victòria del PNV per pèls no treu que el PSE-PSOE s’hagi vist reforçat, no sols per haver obtingut dos diputats més que a les anteriors eleccions, sinó —i sobretot— perquè conserva una posició clau a les institucions basques, ja que serà decisiu per a la configuració del nou Govern.

Ara bé, acceptant que el PSOE surt reforçat (contràriament al que va succeir a Galícia), el partit que es troba a punt de ser desnonat és SUMAR, que a Euskadi segueix pràcticament en el no-res, i no en parlem de PODEMOS, que ja s’ha precipitat a l’abisme.

El passat 12 d’abril, pocs dies després de rebre el nomenament per part del president del Consell Insular del càrrec de president del Consell Científic de l’Institut Menorquí d’Estudis que, com sap el lector, és una institució pública que té com a missió la d’aglutinar, fomentar i general nou coneixement científic i cultural des de Menorca i per a Menorca, tot impulsant la investigació, la formació, l’intercanvi i el debat científic i cultural, vaig poder llegir a “La Vanguardia” un article francament preocupant en relació al moment pel qual està passant la cultura.

Val la pena detenir-nos-hi perquè, si observam el que està succeint als països del nostre entorn, veurem que el panorama que se’ns presenta no és certament optimista, tot i que som conscient que, al continent europeu, la cultura ha estat —i pens que ho segueix essent— un factor essencial de la seva identitat i, alhora, de la seva diversitat i desenvolupament. Europa, en efecte, ha estat bressol d’una rica varietat de tradicions, llengües, patrimonis artístics, filosofies i formes de govern que han exercit una profunda influència en la resta del món al llarg dels segles. Sens dubte, des de l’antiguitat clàssica de Grècia i Roma, passant pel Renaixement, la Il·lustració i fins a l’era moderna, Europa ha estat l’escenari d’importants avenços científics, literaris i artístics, com també ha estat el bressol de les ideologies que han guiat el món.

Hem de convenir, doncs, que, encara que, al llarg dels segles, i fins fa relativament poc, Europa també ha viscut en una permanent guerra civil, això no ha impedit que el que podríem definir com a “cultura europea” ha facilitat un diàleg entre els diferents pobles i nacions, ha promogut la pau, la comprensió mútua i també la col·laboració internacional. A més, ha contribuït significativament a l’economia del continent a través de la indústria creativa i l’educació.

Això no obstant, i si ens atenem a les dades actuals, no hi ha dubte que la cultura europea viu un moment de profunda incertesa en haver-se d’enfrontar a una cruïlla econòmica que impacta profundament en el seu teixit cultural. I això ho podem observar en els retalls pressupostaris que, com expliquen molt bé els diferents corresponsals de “La Vanguardia”, han arribat a les institucions culturals de França, el Regne Unit, Itàlia i Alemanya, amb una intensitat que ha sorprès els actors culturals i els ciutadans per igual.

Al Regne Unit, l’escena cultural s’enfronta a una crisi sense precedents. Amb retalls de més del 25%, grans teatres londinencs i l’English National Opera han hagut de reubicar-se o tancar les seves portes, deixant un llegat fosc després de catorze anys de mandat conservador que ha provocat un canvi dràstic en el paisatge cultural britànic, marcat per l’austeritat, que revela una tendència preocupant a la desvalorització de la cultura en temps de crisi econòmica.

Però no és només el Regne Unit que s’enfronta a la crisi, perquè la França de Macron, ha sacrificat 204,3 milions d’euros en subvencions culturals per equilibrar els seus llibres comptables. París, que com Madrid a Espanya, estava acostumada a la generositat estatal, ara veu com les seves icòniques institucions pateixen retalls significatius. I com a botó de mostra d’aquestes retallades podem observar la indignació de la ministra de cultura, Rachida Dati, que Macron havia pescat de les antigues files conservadores de Sarkozy, en veure’s obligada a retallar aquesta enorme xifra. I no hi ha dubte que aquest malestar a causa del retall reflecteix una tensió entre la necessitat d’austeritat i el reconeixement de la cultura com una faceta intrínseca de la identitat francesa.

Si passam a Itàlia, veiem que aquest país del sud també s’enfronta a la seva pròpia paradoxa cultural, ja que és un dels estats europeus que menys inverteix en aquest sector. En un intent de recentralitzar la cultura (perill que tenim a Espanya si l’avenç conservador es consolidés), Giorgia Meloni i el seu ministre de Cultura, el periodista Gennaro Sangiuliano, han plantejat dràstics retalls en el cinema i estan adoptant una estratègia política que cerca reformar la percepció cultural, sovint en detriment de la producció artística local.

El cas d’Alemanya que, com els països nòrdics, sent més proper l’alè de la guerra d’Ucraïna i veu, potser amb més preocupació que d’altres estats, els moviments que està duent a terme la Rússia de Putin, no és fàcil d’analitzar perquè, amb la seva estructura federal, presenta un panorama complex on cada land té la llibertat d’administrar el seu pressupost cultural. Tot i així, presenta com a realitat indiscutible un gran retall en la inversió cultural, ja que els pressupostos aprovats per aquest any inclouen un ajustament de la despesa en totes les partides tret de la dedicada a la defensa, que augmenta considerablement (no oblidem que els alemanys fins i tot s’estan plantejant el servei militar obligatori). Els retalls, doncs, en cultura, són també evidents, a pesar que el país intenta mantenir un delicat equilibri entre l’austeritat i el suport a la cultura, simbolitzat en la reducció del KulturPass, una quantitat individual de 200 euros que el Govern va donar als que feien 18 anys el 2023 per gastar en llibres, mitjans audiovisuals i entrades de cinema, concerts i teatre.

Val a dir, però, que la actual crisi cultural d’Europa no només posa de manifest la disminució de la despesa pública en art i patrimoni, sinó que també —i això és el més preocupant— fa créixer la tensió entre el valor intrínsec de la cultura i la dura realitat de la gestió fiscal en temps d’incertesa econòmica global. I el contrast és especialment marcat quan comparam aquestes retallades amb la inversió en defensa, que, a gairebé tots els països, roman intacta o fins i tot s’incrementa —aquest és el cas de França on Macron, davant el teló de fons de la guerra a Ucraïna i les amenaces de seguretat, no para de repetir que el país s’ha d’encaminar vers una “economia de guerra” que es tradueix en fets com la colossal inversió  en el nou portaavions nuclear que succeirà l’actual Charles de Gaulle el 2038, valorat en 10.000 milions d’euros.

Els canvis en el finançament cultural són, per tant, alguna cosa més que simples ajustos pressupostaris; són el reflex d’una política cultural que està redefinint el futur del sector. El desafiament, per tant, que té Europa és de trobar un equilibri entre la necessitat d’austeritat fiscal i el reconeixement de la cultura com un pilar essencial per a la societat. I en aquest reconeixement, els països haurien de considerar el valor a llarg termini de la cultura, que no només enriqueix la vida dels ciutadans sinó que és també un motor econòmic i un element clau en la diplomàcia i la suavitat del poder nacional.

La pregunta, doncs, que ens hauríem de fer és com Europa pot mantenir la seva herència cultural vibrant i dinàmica mentre navega per les aigües tumultuoses de la política fiscal en una era post-pandèmia. ¿És possible una “economia de guerra” que no sacrifiqui l’art i la cultura? I no hi ha dubte que la resposta a aquesta pregunta determinarà el llegat cultural d’una generació i la identitat europea en les dècades vinents.

L’escenari actual ens dona, per tant, una oportunitat per a la reflexió i per a l’acció. I aquesta acció exigeix un enfocament col·laborador que involucri governs, institucions culturals i la societat civil per idear estratègies sostenibles que protegeixin i promoguin la cultura. I no hem d’oblidar que la creativitat ha estat sempre una força resilient al llarg de la història europea, capaç de florir fins i tot en els moments més foscos. No hauríem, per tant, d’oblidar que vivim un moment fonamental per a Europa, que ha de tenir posat un ull en el present i un altre en l’herència del passat, per ser capaç de traçar un camí cap a un futur on la cultura continuï sent una columna vertebral de la seva identitat i un regal per al món. I és amb aquest objectiu que, al meu entendre, s’ha de moure l’Institut Menorquí d’Estudis en el moment que ens toca viure.

La notícia que, sobtadament, va aparèixer a la premsa dient que el port de Maó era un dels tres ports que el Govern espanyol havia destinat per servir d’escala a les flotes permanents de l’OTAN en cas de crisi ha causat un cert rebuig (no sé si molt majoritari, però sí dur i contundent, amb frases com “no a l’OTAN”, “no en el meu nom” o “Bases fora” etc., i amb una manifestació cívica que ha aplegat segons el diari unes 500 persones). A pesar d’això, com també va ressaltar una informació del diari Menorca, la notícia no era del tot sorprenent ja que, fa uns anys, quan l’aleshores comandant naval de Maó, Guillermo Coll Florit, va ser preguntat per la premsa sobre l’interès de l’OTAN per la rada maonesa com a enclavament estratègic de l’Armada al Mediterrani occidental, el marí va respondre afirmant que, de fet, el nostre port “duu més de 300 anys essent-ho, perquè Maó és el port de l’Estat situat més a l’est, fet que el converteix en la frontera oriental d’Espanya”.

No és l’objectiu d’aquest article pronunciar-me a favor o en contra de posar el nostre port al servei de l’OTAN, tot i que he de dir que no és gens estrany que un país que forma part de ple dret de l’Aliança Atlàntica des de fa quaranta anys, posi a disposició d’aquesta alguns dels seus ports, però sí voldria remarcar, com a historiador, un fet que, com a mínim, ens demostra que els sentiments, les voluntats i les percepcions canvien amb els anys, si és que, ara, el rebuig a l’OTAN és majoritari, cosa de la qual no n’estic gens segur.

En efecte, fa més o menys un segle, l’establiment al port de Maó del que aleshores es deia una “Base Naval Avanzada”va ser un desig molt generalitzat dels polítics i dels ciutadans menorquins que —ves per on!— contemplaven la decadència del port i enyoraven l’esplendor que havia tingut durant la primera meitat del segle XIX quan l’ocupaven, no ja navilis d’un club del qual Espanya formava part (com és cas de l’OTAN), sinó esquadres estrangeres com la del Mediterranean Squadron (EEUA), que hi va tenir una base naval entre 1815 i 1845, esquadres holandeses i, des de 1830, esquadres franceses que no sols hi entraven i sortien a plaer (deixant un bon rendiment econòmic), sinó que també utilitzaven l’hospital de l’illa del Rei per als seus malalts.

El primer gran lament de la decadència del port el va fer l’any 1885 Pere Riudavets Tudurí, capità de navili i gran historiador, nascut l’any 1804, fet que implica que, de jove, va ser testimoni dels anys d’esplendor, quan el port era seu de les esquadres a què m’he referit, que van arribar a tenir dins la nostra rada fins a 4.000 marins i un centenar de navilis. Escriu Riudavets: “Centro, en otro tiempo, de las operaciones de colosales escuadras, ya españolas, ya francesas o inglesas, convergencia de innumerables convoyes de todas naciones, y amparo y descanso de multitud de corsarios, que a principios de siglo surcaban el Mediterráneo, en todas direcciones, se halla hoy desierto y silencioso sin que se oiga ni un toque de diana, ni un saludo al cañón, ni una pitada de un contramaestre, ni un martillazo de un carpintero de ribera.”

Fruit d’aquest desencís causat per la “decadència” del port de Maó a partir de mitjan segle XIX (quan nord-americans, holandesos i francesos l’abandonen), polítics, militars i intel·lectuals dels primers anys del segle XX van intentar que, novament, el port de Maó  tingués un paper destacat a la història (com l’havia tingut al llarg dels segles XVIII i XIX), amb un projecte ambiciós: el de transformar l’antic Arsenal (de l’època anglesa) ubicat a l’illa Pinto en una important Base Naval.

El projecte sorgí quan, perdudes les naus amb la guerra contra els Estats Units de 1898, Espanya intentava refer la seva Marina incorporant-hi els hidroavions i un navili preparat per transportar-los que esdevingué mític: el Dédalo; per tant, en un moment que coincideix amb la decisió que va prendre el Govern espanyol, a instància del ministre de Marina, Augusto Miranda, d’impulsar tres grans bases navals, que decidí situar a Cartagena, El Ferrol i Maó, amb la idea de restaurar amb aquesta primera mesura la nostra malparada Marina de Guerra.

Creada la Base Naval de Maó per llei de 17 de setembre de 1915 (rebuda amb gran joia per la ciutadania maonesa —basta acudir, per confirmar-ho, a la premsa de l’època—), es designà com a comandant d’aquesta el capità de corbeta maonès, Pedro María Cardona (avui fill il·lustre de Maó), que de seguida amplià l’antic Arsenal per convertir-lo en una Base Naval a l’alçada de les circumstàncies. Per això, expropià 25 has de terreny, que uní a l’antic arsenal del segle XVIII, vorejà el terreny amb un mur de 3 metres d’alçada amb petites torres de vigilància incrustades al mateix mur, i va incloure-hi la torre vigia de Binissermenya, que quedà agregada al dispositiu d’alarma de la Base. També hi agregà la torre vigia de la Mola, que avisava de les embarcacions que s’aproximaven al port pel nord de l’illa, i la de Torret a la costa sud. Alhora, va fer muntar a l’interior del recinte una central elèctrica i una estació radiotelegràfica. A més, Cardona aconseguí que es destinessin a la Base quatre hidroavions, que li donaren aleshores una nova dimensió, ja que la base passava a ser aèria i naval al mateix temps, la qual cosa va fer que la visités de manera continuada el Dédalo, que era el gran porta-hidroavions de l’Armada.

D’alguna manera semblava que el port ressorgia emulant les velles glòries, com es remarcava en una carta que Francisco A. de Cienfuegos (que pretenia ser diputat pels conservadors) dirigí al president de l’Ateneu de Maó l’any 1915,  a la qual es queixava de la poca atenció que tenia l’Estat “al único beneficio positivo que encierra Menorca ¡oh grandioso Port-Mahón! (…) Y con razón se podrá afirmar ahora que cometería delito contra natura todo aquel que ose despojar a Mahón de su misión originaria de base naval.” La carta d’Álvarez Cienfuegos anava adreçada a Antoni Victory Taltavull, coronel retirat que era aleshores president de l’Ateneu de Maó.

Antoni Victory (1919), que representava sens dubte la institució cultural més remarcable de l’època, va acollir la proposta d’Álvarez Cienfuegos de bon grat i afegí encara noves raons per a la defensa d’aquesta idea. “Con esta Base y la de Cartagena —va escriure tot seguit—, y algunos puertos de refugio que puedan luego habilitarse tendrán nuestras escuadras y las de nuestros aliados a quienes nos convenga cederlas, los necesarios puntos de apoyo para poder dominar esta zona del Mediterráneo y ejercer en ella su acción, librando de ataques marítimos y de desembarcos al archipiélago balear y a la costa de la Península. La mejor garantía contra tales operaciones es dicha acción naval, completada con los campos de minas y los torpedos fijos y móviles, todo lo que ha de irradiar de aquellas Bases”. 

El somni de ressuscitar el port com a potència naval semblava, doncs, fa cent anys, un objectiu força desitjable, com es pot veure llegint els elogis que, des de la Revista de Menorca es van fer a la visita d’una esquadra de submarins espanyols l’any 1920, que també la premsa va destacar com una extraordinària notícia. Aleshores Maó vivia el somni en què el ministre Augusto Miranda li havia provocat amb la proposta de transformar el decaigut Arsenal en una “Base Naval avanzada”. No debades la ciutat li va erigir un monument i li dedicà una plaça que té les millors vistes sobre el port. I no hi ha dubte que va causar molta tristesa que el projecte acabés fracassant, i que el que havia estat una “Base Naval” es convertís amb els anys en una simple “Estació Naval”.  

Ja he dit que no em pronuncio sobre el que està passant. He cregut només que no era debades recordar, per tenir una certa perspectiva, quina ha estat la nostra història i la visió que els maonesos de fa cent anys tenien respecte d’un port que (no sé si encara ho és) però sí sé que ha estat la joia més preuada de la geopolítica menorquina i la que més ha incidit en la nostra història.

La guerra de Rússia contra Ucraïna, que dura ja més de dos anys, i l’exaltació de Vladimir Putin com a president de l’Estat per tercer cop, en un sistema que li permetrà ser al poder fins l’any 2036, ens endinsen en un món i una societat que els occidentals desconeixem. És per això que m’ha interessat molt la lectura del document acordat el passat 27 de març al “Congrés Mundial Rus del Poble” fet a la Sala dels Concilis Eclesiàstics del Temple del Crist Salvador a Moscou sota la presidència de Kiril, el Santíssim Patriarca de Moscou i de totes les Rússies, que duu com a títol “El present i el futur del Món Rus”.

El document eclesiàstic és llarg, però n’he fet una síntesi mantenint les paraules textuals perquè val la pena llegir-lo per entendre moltes de les coses que està passant avui en aquell gran país, el més extens del món.

1. L’Operació militar especial (OMS).- L’operació militar especial representa una nova etapa de la lluita nacional-alliberadora del poble rus contra el criminal règim de Kíev i el col·lectiu Occidental que el suporta, duta a terme a les terres del Sud-Oest de Rússia des de 2014. Durant l’Operació militar especial, el poble rus defensa amb armes a la mà la seva vida, llibertat, estat, identitat civilitzadora, religiosa, nacional i cultural, així com el dret a viure en la seva pròpia terra dins dels límits d’un únic Estat Rus. Des d’un punt de vista espiritual i moral, l’operació militar especial és una Guerra Sagrada, en la qual Rússia i el seu poble, protegint l’espai espiritual únic de la Santa Rússia, compleixen la missió d’ “El Redemptor”, protegint el món de la pressió de la globalització i la victòria de l’Occident caigut en el satanisme.

Després de la finalització de l’Operació militar especial, tot el territori de la Ucraïna moderna hauria d’entrar en la zona d’influència exclusiva de Rússia. La possibilitat de l’existència en aquest territori d’un règim rusòfob, hostil a Rússia i al seu poble, així com d’un règim polític controlat des d’un centre exterior hostil a Rússia, haurien de ser completament eliminats.

2. El món rus.- Rússia és la creadora, el suport i la defensora del Món Rus. Les fronteres del Món Rus com a fenomen espiritual i cultural-civilitzador són significativament més àmplies que les fronteres estatals, tant de la Federació Russa actual com de la gran Rússia històrica. A més dels representants del món rus dispersos per tot el món, el Món Rus inclou a tots aquells per a qui la tradició russa, les relíquies de la civilització russa i la gran cultura russa són el valor suprem i el sentit de la vida.

El sentit suprem de l’existència de Rússia i del Món Rus creat per ella és la seva missió espiritual: ser el “Redemptor” mundial, protegint el món del mal. La missió històrica consisteix a derrocar repetidament els intents d’establir una hegemonia universal en el món, intents de subordinar la humanitat a un únic principi malèfic.

3. Política exterior.- Rússia ha de convertir-se en un dels principals centres del món multipolar, que lideri els processos d’integració i procuri la seguretat i el desenvolupament estable en tot l’espai post soviètic. Essent un centre geopolític d’Euràsia, situat en la intersecció dels eixos globals Oest-Est i Nord-Sud, Rússia ha de regular el balanç d’interessos estratègics i actuar com a baluard de seguretat i ordre mundial just en el nou món multipolar. La reunificació del poble rus ha de ser una de les tasques prioritàries de la política exterior de Rússia. Rússia ha de tornar a la doctrina de més de tres segles de la trinitat del poble rus, segons la qual el poble rus abraça grans russos, petits russos i bielorussos, que són branques (subètniques) d’un sol poble, i el concepte de “rus” abasta tots els eslaus orientals, descendents de la històrica Rússia. A més del reconeixement i desenvolupament en la ciència nacional, la doctrina de la trinitat ha de rebre una consolidació legal, convertint-se en una part inseparable del sistema legal rus. La trinitat ha de ser inclosa en la llista normativa de valors espirituals i morals russos i rebre la corresponent protecció legal.

4. Política familiar i demogràfica.- La principal amenaça a l’existència i desenvolupament de Rússia és la catàstrofe demogràfica que el nostre país està experimentant. Per a la supervivència al segle XXI i la preservació de la sobirania i de la pròpia identitat civilitzadora de Rússia, és necessari un creixement natural estable, i també intensiu de la població. La solució d’aquesta tasca és impossible sense el renaixement a Rússia de la tradicional família nombrosa, així com dels valors familiars tradicionals.

L’Estat ha de prendre mesures exhaustives per protegir la família i els valors familiars de la propaganda de l’avortament, el llibertinatge sexual i la promiscuïtat, així com la sodomia i diverses perversions sexuals. La castedat i la virtut tradicionals del poble rus han de tornar a la societat russa. Tota la cultura nacional, sobretot la massiva, ha de treballar per crear a la societat el culte a la família, la fidelitat matrimonial, la paternitat responsable, així com l’atractiu de la vida familiar. 

L’actitud de la societat russa cap a l’avortament ha de ser canviada de manera fonamental. La justificació de l’avortament intencionat, que porta a l’epidèmia actual d’avortaments, ha de ser aturada. Han de ser desenvolupades i adoptades esmenes a la legislació federal que prohibeixin la propaganda, així com la incitació a l’avortament en absència d’indicacions mèdiques o socials. Per a la comissió dels actes esmentats, ha de ser introduïda la responsabilitat administrativa i penal. 

5. Política migratòria.- El flux massiu incontrolat de mà d’obra estrangera porta a la reducció dels salaris de la població autòctona i al seu posterior reemplaçament per emigrants en molts sectors de l’economia nacional. El flux massiu d’emigrants, que no parlen rus i no tenen les nocions adequades de la història i cultura russes, i per tant, no són capaços d’integrar-se a la societat russa, canvia l’aspecte de les ciutats russes, provocant la deformació de l’únic espai legal, cultural i lingüístic del país. 

Les principals prioritats de la nova política migratòria de la Federació Russa han de ser: la protecció de les famílies russes, els seus drets socioeconòmics i interessos; la creació de condicions que garanteixin l’ocupació dels ciutadans de la Federació Russa, així com un alt nivell d’ingressos de les famílies russes; la protecció de la identitat civilitzadora russa i la unitat de l’espai legal, cultural i lingüístic del país. 

6. Educació i criança.- Els programes educatius nacionals, així com els programes d’educació han de ser purificats de les concepcions i ideologies destructives alienes al poble rus i perjudicials per a la societat russa, sobretot dels occidentals. Ha de ser desenvolupada i implementat en l’ensenyament nacional de disciplines socials i humanístiques un nou paradigma social i humanístic que es basi en la identitat civilitzadora russa i els valors espirituals i morals tradicionals russos.

7. Desenvolupament econòmic.- Els principals objectius de l’economia nacional han de ser l’augment del benestar real de les famílies russes, l’augment del nombre de llocs de treball, assegurar l’augment de la natalitat, poblar i desenvolupar els vastos espais russos, assegurar la sobirania i la capacitat de defensa del país, així com la competitivitat de les tecnologies russes, béns i serveis tant en el mercat intern com en l’extern.

————-

Amb aquest panorama ideològic de l’Església russa, és evident que el maridatge entre l’altar i el tron —entre Kiril i Putin— és perfecte.

Us confesso que em va costar mantenir-me atent a la televisió contemplant la imatge d’un Carles Puigdemont mentre feia el seu discurs del segle, recentment pentinat i amb el cabell tallat com mai li havíem vist fins aleshores. Tenia els papers ben estudiats al faristol i estava davant d’un fons llis de color blau on només es podia llegir el seu nom i l’atribut de “president”. Cap referència a les sigles del partit que ell va fundar i en el qual no ostenta cap càrrec, però mou els fils al seu antull mentre una parella ben galdosa, la de Jordi Turull i Laura Borràs (secretari general i presidenta), li aplaudien les gràcies. Però no només eren ells i els seguidors més propers les persones que seguien el discurs del príncep, no, a l’auditori d’Elna, una població veïna a la frontera espanyola de la Catalunya Nord, s’hi van aplegar 1.400 persones i 70 periodistes acreditats. Poca broma! Ja voldria Pedro Sánchez tenir un acolliment tan gran! Perquè ens haurem de convèncer que no hi ha cap polític a l’Europa del sud que sigui capaç de suscitar l’expectació que ell desperta.

I què va dir? Doncs ho veureu en la versió que n’ha fet Martí Blanch, val a dir que força paròdica, però crec que encertada: “Restituïu-me! —exclamà Puigdemont—. Soc jo qui ha vençut l’Estat! Reconecteu mentalment amb octubre de 2017 i amb les meves obsessions. Valideu amb el vostre vot el que sempre he defensat: que no hi ha hagut ni un sol dia en què hagi deixat de ser el president de Catalunya. Restituïu-me! Soc el president original, el bo, el legítim, l’únic. No aquest home de cartó-pedra de nom Pere Aragonès, que ocupa una cadira que no li pertany perquè ERC es va rendir a canvi de certs indults que responien als interessos personals dels seus líders. Jo, en canvi, vaig resistir i vaig guanyar. I he forçat el PSOE, i amb ell l’Estat, a adoptar les nostres posicions sense cedir res a canvi. Els he vençut. I ara estem en el compte enrere del meu retorn. Per aquest motiu, renuncio a ser candidat a les eleccions europees i seré candidat a la Generalitat. Perquè quan es tracta de Catalunya, no prenc precaucions. I això encara que els jutges intentin boicotejar l’amnistia rebel·lant-se contra l’aplicació de la llei, encara que prevariquin, encara que moguin cel i terra per evitar-ho, jo estaré present en cos i ànima al Parlament el dia de la sessió d’investidura… si guanyo les eleccions. Ja estem en la compte enrere del meu retorn. I travessaré la frontera amb tots els honors que un president legítim i únic, és a dir, jo, continua mereixent.”

Val a dir que els acudits, les metàfores, les afirmacions arriscades…, tot era aplaudit com s’aplaudeix un ídol del rock, tothom disposat a lloar-lo com a adolescents encesos de passió que canten i dansen davant del cantant de moda. Cap crítica, cap objecció a la seva trajectòria. I hem de reconèixer que el líder té traça, i també astúcia, més de la que presumia Artur Mas quan era president, que es queda enrere al costat de la que mostra Puigdemont, el qual, a diferència de Junqueras, Romeva, Turull i tants altres, s’ha estalviat molts anys de presó, no ha trepitjat cap jutjat, desconeix com és la Sala de vistes del Tribunal Suprem i no ha tastat el fred ni la solitud de cap masmorra espanyola. Tot i així, Puigdemont es veu retornant a Catalunya amb tots els honors, ni més ni menys que el timbaler del Bruc, aquell que “només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, artilleria ni cap militar que el dirigís…” va marcar la victòria contra “el Francès”.

Tot i el to d’aquest article, he de dir que no soc dels qui pensen que l’estranyament d’aquests set anys a Brussel·les els consideri com d’un exili daurat. No, però em nego a denominar-los “exili”, ja que, de fer-ho, em semblaria que insulto els republicans espanyols que l’any 1939 han haver de fugir d’Espanya per salvar unes vides que, de romandre al nostre país, molt probablement haurien estat sacrificades per l’odi venjatiu del dictador que va guanyar la guerra. Accepto, per tant, que l’estada a Waterloo no ha estat plaent, a diferència del que diuen molts dels seus adversaris, però sé també que no ha estat tan dolorosa com la dels qui sí es van sotmetre a judici i van tastar la condemna i la presó… els quals, anys després, en nom de la convivència, han rebut l’indult per part d’un govern socialista que ha estat molt més sensible al sofriment del que ho va ser la dreta espanyola quan era al poder i quan, després, ha hagut de passar a l’oposició.

I tot comprenent que no deu haver estat fàcil viure estranyat, a pesar del caramel que ha pogut testar en obtenir un lloc al Parlament europeu que li ha servit d’escut davant la justícia i li ha propiciat un suport econòmic impagable, hem de reconèixer la seva habilitat per transformar la fugida (que deixà els seus companys a l’estacada) en un acte de geni, que li ha permès crear un espai simbòlic des d’on ha imitat el president Tarradellas i tots els exiliats de la postguerra. 

Li ho va retreure fa uns mesos Antoni Puigverd, i sé que li va doldre: “Has creat un santuari d’una catalanitat sectària, que mai no podrà aspirar al triomf col·lectiu perquè respon a una visió essencialista (…) una visió abstracta [que] molts van creure que es faria realitat. S’hi van il·lusionar i ara viuen en la desesperança”.

Però Puigdemont ha donat la volta a tot això en el discurs del passat 21 de març en afirmar que “res del que jo he fet i decidit al llarg d’aquests sis anys i mig no es pot entendre si no es té present —al marge de si es comparteix o no— què ens va impulsar a anar a l’exili. Ara cal recordar-ho especialment, perquè s’aprecia millor el sentit profund que ens hi va empènyer: davant d’una repressió que s’anunciava ferotge, llarga i omnívora, calia protegir per damunt de tot, fins i tot per damunt de les circumstàncies personals, les institucions del nostre país i la decisió sobirana del poble de Catalunya a través del seu Parlament, que n’és el legítim representant, de proclamar la independència. L’Estat espanyol va desencadenar una repressió general que buscava castigar el poble de Catalunya, tot sencer, per haver gosat votar per la llibertat; per això no ha escatimat esforços per perjudicar el nostre autogovern, la nostra economia, la nostra convivència, la nostra projecció al món, mentre va engreixant de manera accelerada i desacomplexada els ressorts del poder econòmic, judicial i mediàtic de Madrid.”

En aquest discurs gairebé escatològic, no sols va prescindir absolutament de Junts, el partit que Puigdemont va crear, sinó que va decidir connectar el present que tenia davant seu amb el 2017, i fer-ho li exigia haver d’humiliar l’adversari. Sens dubte va humiliar Esquerra Republicana, però sobretot el PSOE, el partit a qui deu els indults i l’aprovació de la llei de l’amnistia, i ho va fer afirmant que “reunir-se a la Moncloa és com jugar al Bernabeu amb l’àrbitre i el VAR a favor dels locals”. I no es tallà quan va dir que el president espanyol havia accedit a guanyar-se la investidura fora d’Espanya (això que tant li ha retret el PP). Alhora, es va encarregar de recordar-nos la seva gran victòria, la que li va permetre aconseguir que el PSOE acceptés l’amnistia sense cap concessió i assumint com a propi el discurs independentista.

Encara que sigui paradoxal, no hi ha dubte que Puigdemont ha tret més partit de la fugida que Junqueras de tots els anys de presó, perquè és un crack de l’escena, que domina com pocs; perquè sap enfervorir un públic fidel que vol escoltar només el que ja ha assumit com a propi, allò que el referma en el somni, per més que, un cop i un altre, entropessi amb la dura realitat. Perquè, a pesar de l’eufòria, no hem d’oblidar que, en les dues ocasions precedents, Puigdemont va perdre. Al 2017 es va imposar Cs i Puigdemont va quedar segon. Al 2020 va guanyar Illa, la segona posició va ser per ERC i Puigdemont va caure al tercer lloc.

Ara arribem a la tercera, aquesta que, des d’Elna, clama que el restitueixin. Però dubto que la realitat confirmi aquest desig, perquè fer la campanya des de l’exili no li serà fàcil. I sense la protecció que fins ara li ha donat l’escó europeu, el retorn es pot convertir en un calvari. Fins i tot a pesar de l’amnistia, un benefici en el qual ell sembla que hi confiï plenament i que, com vaig explicar el passat diumenge, serà un camí fressat de paranys, que ens ha d’oferir —n’estic ben segur— moltes sorpreses. 

És obvi que els qui comentem la realitat política del país ho fem des de la nostra perspectiva aprofitant els coneixements que hem adquirit. Respectant, doncs, els fets, les opinions són lliures, però han d’estar fonamentades i, de vegades, no és fàcil arribar a una conclusió segura. Això es veu molt clarament en matèria jurídica on, en tots els contenciosos, sol haver-hi dos posicionaments. Ho podem veure cada dia als tribunal on ens trobem amb casos en què el ministeri fiscal demana vint anys de presó per a un imputat mentre l’advocat defensor demana la plena absolució pels fets que es jutgen.

El mateix succeeix a la vida política davant algunes de les lleis que es discuteixen als parlaments, i no em refereixo a aquelles que poden provocar una divisió d’opinions sobre determinats aspectes o sobre l’abast de les qüestions que regulen, sinó aquelles altres respecte de les quals els legisladors manifesten un posicionament antagònic i fins i tot irreconciliable. I no tant perquè discrepin de la seva utilitat sinó perquè entenen que són netament inconstitucionals i, per tant, nul·les de ple dret.

Val a dir que això no succeeix en el debat de moltes lleis, però ara estam davant d’una que sí que provoca aquesta divisió radical d’opinions. Em refereixo a la llei que ha d’aprovar l’amnistia pels actes il·legals duts a terme a Catalunya durant el “procés”.

Aquesta és una llei que ha dividit el país en dos (desconec l’abast dels bàndols), però sens dubte l’ha dividit i dona lloc a dues manifestacions absolutament contradictòries. Per als seus defensors, la llei s’adapta escrupolosament a la Constitució. Per als detractors, la llei és manifestament inconstitucional.

Com a ciutadà puc comprendre aquests dos posicionaments tan radicals. En canvi, com a jurista, em costa decantar-me de manera contundent i segura en favor d’un o de l’altre bàndol, sobretot, perquè, diguem el que diguem —els ciutadans, els parlamentaris, els partits, els periodistes, els lletrats dels Parlament i fins i tot els membres del Consell General del Poder Judicial—, ningú de nosaltres té l’última paraula, que és reservada al Tribunal Constitucional, únic òrgan del país que té facultats per dirimir si una llei és o no és fidel a la Constitució. 

Tanmateix hi ha òrgans de caràcter internacional que, si bé no són diriments, poden fer llum sobre la qüestió i ajudar a posicionar-nos. I si bé el que diguin aquests no necessàriament ha de ser assumit pel Tribunal Constitucional (o en tot cas pels Tribunals Europeus que també hi poden dir la seva), el cert és que ens il·luminen, però nosaltres acollim els seus dictàmens de manera favorable o desfavorable segons que les tesis que propugnen coincideixin o no amb les nostres.

Això ho hem vist molt clarament aquestes darreres setmanes amb la llei de l’amnistia, sobretot després que, a instàncies dels senadors del PP, que tenen majoria absoluta al Senat, la Comissió de Venècia, a la qual van acudir pensant que confirmaria les seves tesis sobre la inconstitucionalitat radical de la norma, ha dit que si bé és cert que seria molt més apropiat que la llei tingués el suport d’una gran majoria dels ciutadans espanyols —cosa que no té, però sí dels diputats que conformen la majoria absoluta—, i a pesar que presenta problemes pel que fa al període massa ampli al qual ofereix cobertura —que la Comissió aconsella escurçar i acotar millor—, la llei que es discuteix és, a criteri seu, constitucional i no exigeix reformar prèviament la Constitució per aprovar-la, com defensava el PP. I ho és perquè respecta la separació de poders, ja que correspondrà als jutges la seva aplicació.

Més encara, la Comissió de Venècia, que, repeteixo, és un òrgan consultiu i per tant, no vinculant, no ha avalat les tesis dels populars i no ha dit el que ells esperaven que digués, a pesar que segueixen afirmant que els ha donat la raó. I uns dies després de pronunciar-se ha sortit al pas d’unes declaracions de Borja Semper a les quals assegurava que el seu partit, si un dia governava, derogaria la llei. Això —afirma la Comissió de Venècia— no seria possible, ja que la revocació no està permesa perquè un cop el legislador ha aprovat la llei, la seva revocació seria contrària al principi de seguretat jurídica i al principi d’irretroactivitat del dret penal.

A la vista d’aquesta interpretació, que no ha estat favorable als interessos del PP, aquest partit s’agafa ara a l’informe que han emès els lletrats del Senat, que, el passat dimarts, el diari ABC duia en portada amb el títol següent: “Los letrados del Senado denuncian que la amnistía «dinamita» la Constitución”. Títol expressiu com pocs, que es basa en un raonament del tot contrari al que ha fet la Comissió de Venècia. En efecte, els lletrats de la Cambra Alta exposen al seu dictamen una llista de raons per les quals la norma no sols contradiu la Carta Magna de 1978, sinó que “dinamita” el sentit de norma suprema que té aquesta. 

Els lletrats del Senat han conclòs, doncs, amb inequívoca rotunditat, que la llei d’amnistia és inconstitucional. Estem, per tant, a criteri seu, davant d’un text legal nul de ple dret per infracció de les regles essencials de formació de la voluntat a la Cambra Baixa. És a dir, que, segons creuen els lletrats, el seu informe no només impugna el contingut substantiu de la norma, sinó que la invalida, com també invalida la seva tramitació formal.

Són paraules gruixudes, d’un calibre tan gran que han fet que el Senat provoqui una crisi inaudita fins avui amb el Congrés dels Diputats que, si es confirma, involucrarà al Tribunal Constitucional que haurà de pronunciar-se.

Però alhora veiem que les conclusions a què han arribat els lletrats del Senat no s’ajusten a les que ha fet la Comissió de Venècia que, amb les prevencions que he esmentat, i sense pronunciar-se d’una manera radical en favor de la constitucionalitat, ja que, a diferència dels lletrats del Senat, els seus membres volen respectar la competència que, en aquest aspecte, té el Tribunal Constitucional, ha dit que “la unitat nacional i la reconciliació social i política són objectius legítims” i que, per tant, la llei d’amnistia, aprovada pel Congrés dels Diputats, és un instrument legítim, ja que busca la reconciliació i, també, perquè compta amb antecedents a altres països europeus.

No sé, doncs, com acabarà la tramitació d’aquesta llei. Sé que, ara, el Senat la retindrà durant dos mesos, ja que ha allargat (inconstitucionalment, des del meu punt de vista) el tràmit modificant el seu reglament, però després tornarà al Congrés, ja que no crec que el Tribunal Constitucional, si finalment ha de dirimir aquest conflicte entre Cambres legislatives abans d’aprovar la llei, la paralitzi. I el més provable és que el Congrés l’aprovi, no amb un gran suport parlamentari, com reclama la Comissió, però sí amb una majoria absoluta de vots que, des del punt de vista constitucional, és suficient.

Ara bé, el que ja em costa de dir és que passarà després d’aprovada, perquè no hem de descartar que, iniciats els recursos pertinents pels parlamentaris o bé formulades les qüestions d’inconstitucionalitat que poden promoure els jutges davant del Tribunal Constitucional o davant un tribunal de la Unió Europea, no sols podria suspendre’s cautelarment l’aplicació de la norma, sinó que aquestes instàncies superiors podrien acabar declarant la no conformitat de la llei amb la Constitució.

I tot plegat pot donar lloc a greus conseqüències, que no afectaran tan sols a Carles Puigdemont… encara que ell pretengui fer-nos-ho creure.

Del que no hi ha dubte és que, atesa la divisió existent entre la ciutadania, reflectida d’una manera perfecta i radical al nostre Parlament, es fa difícil apostar sobre quin serà el final d’aquesta discutida llei al nostre país.

És cert que en aquesta setmana que acabem de passar, després de moltes negociacions, canvis de relat i lluites internes entre els mateixos col·lectius independentistes, el Congrés dels Diputats ha aprovat el projecte de llei sobre l’amnistia. Els set vots de Junts han trigat a arribar, sempre pendents de mostrar al Govern (i de pas al seu adversari a Catalunya, l’Esquerra Republicana) que són ells els qui marquen la pauta en aquesta legislatura.

Mentre Oriol Junqueras, remant per a casa seva, afirmava que amb la negativa anterior de Junts a la llei l’únic que s’ha aconseguit és perdre dos mesos perquè els canvis que s’hi han introduït no són substancials, els de Puigdemont asseguren que sí s’han produït canvis, i que aquests son indispensables per garantir el resultat per a tots els afectats per possibles condemnes a causa de la seva actuació durant el “procés”.

El cert és que, de canvis, se n’han produït, començant pel lapse de temps que abraçarà els fets amnistiables, ja que ara la llei afectarà els actes que, realitzats entre l’1 de novembre de 2011 i el 13 de novembre de 2023, hagin estat declarats o estiguessin tipificats com a delictes o com a conductes determinants de responsabilitat administrativa o comptable, vinculats a la consulta celebrada a Catalunya el 9 de novembre de 2014 i al referèndum de l’1 d’octubre de 2017 (declarats ambdós inconstitucionals pel Tribunal Constitucional).

Més encara, l’amnistia no abastarà tan sols l’organització i celebració de la consulta i el referèndum, sinó també altres possibles il·lícits que guarden una profunda connexió amb aquells actes, com poden ser, a mode d’exemple, les actuacions preparatòries, les diferents accions de protesta per permetre la seva celebració o mostrar oposició al processament o condemna dels seus responsables, incloent-hi també l’assistència, col·laboració, assessorament o representació de qualsevol tipus, protecció i seguretat als responsables, així com tots els actes que acrediten una tensió política, social i institucional que aquesta norma aspira a resoldre d’acord amb les facultats que la Constitució confereix a les Corts Generals.

Perquè puguem tenir una idea més o menys completa dels canvis que aquesta setmana s’han pactat després que el PSOE assegurés que no es mouria del text que va sotmetre fa unes setmanes a la Comissió de Justícia i que va obtenir el no de Junts, podem destacar els referents a tres qüestions fonamentals, referents als delictes de terrorisme, traïció i malversació.

En primer lloc, conscient el legislador que el text seguirà prohibint amnistiar delictes de terrorisme i alta traïció, la llei d’amnistia es basarà en les definicions que, d’aquests dos delictes, es fa a normatives europees i internacionals en lloc d’acudir a les del Codi Penal espanyol. I això és rellevant si tenim en compte que el Tribunal Suprem ha interpretat certes accions del moviment Tsunami Democràtic, incloent l’ocupació de l’aeroport de El Prat al 2019, com a possibles actes de terrorisme sota una definició àmplia —la que fa el Codi Penal espanyol des de la reforma de 2015—. S’espera, per tant, que referir-se a la directiva europea de 2017 ajudarà a prevenir acusacions de “terrorisme de baixa intensitat” que són objecte de condemna al nostre codi.

En segon lloc, l’amnistia no s’aplicarà a actes de traïció tret que hi hagi hagut una amenaça real i efectiva i s’hagi produït l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política d’Espanya, seguint el que estipula la Carta de les Nacions Unides. D’aquesta manera, es respon a la intenció de l’Audiència Nacional d’investigar per alta traïció Carles Puigdemont i altres dirigents independentistes pels seus contactes amb presumptes espies russos per tal que aquest país donés suport a la secessió de Catalunya. El legislador intenta deixar clar que aquestes connexions no van suposar una “amenaça real i efectiva” per a la unitat d’Espanya. De fet, la sentència del “procés” subratlla que aquesta unitat mai va estar en perill.

A l’últim, la nova llei estableix que no hi haurà amnistia per a casos de malversació que impliquin enriquiment personal, però sí permetrà amnistiar l’ús de fons públics en l’organització del referèndum i la promoció de l’independentisme català.

Resol això tots els casos possibles? Quedarà immune Puigdemont? Els patrocinadors de la llei d’amnistia estan segurs que han trobat la pedra filosofal perquè tothom en surti beneficiat, i tanmateix està per veure que sigui així, ja que no hem d’oblidar que, una vegada que la llei d’amnistia es publiqui —després que passi la peripècia del Senat (dos mesos) i torni al Congrés per aprovar-se definitivament—, s’espera que el jutge instructor aixequi les mesures cautelars contra Puigdemont i alguns dels seus companys de l’exili, però el procés es veurà retardat per una consulta que, sens cap mena de dubte, farà la judicatura espanyola (que no rebrà la llei plàcidament) al Tribunal de Justícia de la UE, la qual cosa podria paralitzar l’aplicació de l’amnistia en el cas particular de l’expresident. A més, per la causa sobre terrorisme que el Tribunal Suprem ha adés a tràmit, Puigdemont podria ser cridat a declarar, però com a eurodiputat, la seva detenció requeriria un procediment addicional davant el Parlament Europeu, i això podria prolongar la incertesa legal sobre l’aplicació de l’amnistia, tant a Puigdemont com a d’altres acusats, encara que la majoria dels beneficiaris podran acollir-se a ella després de la seva publicació oficial.

Ah! I tot això podria veure’s paralitzat si el Tribunal Constitucional declarés la inconstitucionalitat de la llei, tal com pretén i defensa el PP, que l’endemà de publicar-se presentarà un recurs en aquest sentit.

Certament, l’escalada que ha provocat l’acció d’alguns jutges ha generat una reacció dels partits —bàsicament de Junts, perquè són ells els qui tenen a l’exili el seu santcristo gros— per anar blindant una llei que, ens agradi o no, presenta alguns problemes importants, més enllà de les exageracions del PP quan afirma —crec que sense raó— que aquesta “serà el principi del fi de la democràcia” i comportarà “l’abolició de l’Estat de Dret a Espanya”. I presenta problemes perquè no hem d’oblidar que l’amnistia no ve contemplada a la Constitució i que, quan es va discutir aquesta, es van rebutjar les esmenes que pretenien introduir-la. A més, també presenta problemes respecte de la igualtat dels espanyols davant la llei, i més encara quan el text que s’acaba d’aprovar s’ha estiregassat tant que només li manca el llistat de  noms que han de beneficiar-se’n.

Per altra banda, cal dir que no sols el PP està utilitzant l’artilleria més potent contra el Govern, també l’inefable Puigdemont contribueix irresponsablement a dificultar els seus propòsits, perquè anunciar, com va fer, que hi haurà amnistia i proclamar alhora que concentraria tots els seus esforços en la confrontació i en la via unilateral per aconseguir la independència, no sembla la millor de les estratègies. Tanmateix es comprèn que, després de fer el contrari del que sempre ha promès —pactar amb el PSOE—, havia de fer alguna cosa per apaivagar els ànims de la tropa, perquè alguns dels seus seguidors no han deixat de recordar-li que aquest pacte és una mena de rendició.

Ara que el mateix podem dir del costat del PSOE, ja que no ha trigat gens Emiliano García-Page a llançar un crit d’alerta per fer veure al Govern que, acordada l’amnistia amb els socialistes, Puigdemont no s’ha demorat ni un minut a fer un nou xantatge a Pedro Sánchez amb el referèndum d’independència. No hi ha dubte, per tant, que el govern es mou entre dos focs que amenacen cremar-lo: el del PP que no cessa, i el de Puigdemont que no deixarà de burxar. Ara que la vertadera incògnita respecte del futur és a mans dels jutges, que són els qui, d’acord amb la llei aprovada i amb la Constitució espanyola, hauran d’aplicar-la. I l’aplicació cas per cas donarà molt de joc… i més d’un disgust. Ho podeu ben creure.

Vaig conèixer la Disputa que, entre Mossé ben Nahman (Nahmànides) i Pau Cristià, va tenir lloc a Barcelona l’any 1263 a instància de Jaume I i sota la seva presidència, l’hivern de 1988 quan, en una llibreria de Carcassona, vaig trobar un llibret que es titulava així: La Dispute de Barcelone, d’Éditions Verdier, publicat l’any anterior. En aquest, després d’una llarga i profunda introducció escrita pels traductors de la versió en hebreu de la Disputa, l’obra de Nahmànides se’ns oferia traduïda al francès. El llibre es completava amb una explicació del “Procés Verbal” que va tenir lloc contra el rabí mesos després d’acabada la Disputa, seguit dels decrets que Jaume I va dictar posteriorment i de les dues Butlles papals de Climent IV que acaben forçant el rei a desterrar el rabí gironès.

Impactat per aquell descobriment, vaig creure que, per com s’havia desplegat el fet històric que s’hi relatava i pels efectes que aquests van provocar, podia ser objecte d’una novel·la, que tanmateix he trigat a escriure més de trenta anys, però que finalment he dut a terme (“La Disputa de Barcelona”, Pagès ediciones, 2024).

Tan aviat com vaig investigar un fet que fins aleshores jo desconeixia, vaig veure que existia una llarga bibliografia sobre aquesta matèria. Fins i tot —i no deixa de ser ben curiós— un obra de teatre de l’escriptor anglès Hyam Maccobi, The Disputation (2001), i una pel·lícula (1986), amb el mateix títol, dirigida per Geoffrey Sax, amb el guió de l’autor de l’obra de teatre, i amb Cristopher Lee en el paper del rei Jaume I. Totes aquestes en llengua anglesa. I em va sorprendre que una cosa que molts catalanoparlants desconeixíem —jo el primer— hagués despertat aquest interès en el món britànic.

Val a dir que les disputes teològiques entre jueus i cristians no eren estranyes a l’Alta Edat Mitjana ni havien alterat la seva convivència pacífica en territoris cristians com França, Castella o la Corona d’Aragó. Fins i tot els papes, fins a Calixte II (1050-1124), s’havien pronunciat en favor d’aquesta bona convivència, però a partir del Concili Laterà III  (1179) i, sobretot, del Quart (1215), els papes endureixen la seva política respecte dels jueus i empenyen els monarques cristians perquè els dificultin la vida i, fins i tot, els persegueixin. Aquesta actitud es correspon amb una idea de predomini papal sobre els monarques cristians, que exigia una actitud bel·ligerant d’aquests respecte dels musulmans (de fet, la Reconquesta es duu a terme contra les regnes musulmans), però també contra els jueus que, si bé no tenen poder polític de caire territorial, ocupaven càrrecs a moltes monarquies i ostentaven un important poder econòmic, que havien adquirit per la seva capacitat en els negocis, pel suport que havien tingut d’alguns monarques i, sens dubte, per la possibilitat legal que ells tenien en exclusiva de prestar amb interès, ja que la usura (en realitat qualsevol préstec amb interès) estava radicalment prohibida per l’Església.

Jaume I el Conqueridor va ser un dels monarques que es mostrà més beneficiós amb els jueus establerts als seus dominis. No sols perquè, des de ben jove, es va veure obligat a enfrontar-se amb l’aristocràcia catalanoaragonesa, molt refractària a perdre privilegis en favor de la monarquia —“al món no hi ha poble tan sobrer com són els cavallers” va dir en una ocasió—, sinó també amb la burgesia que, sobretot a partir del segle XII, aquesta anava conquerint parcel·les de poder i es mostrava refractària a l’autoritat reial.

El lligam estret dels reis de la dinastia de Barcelona amb els jueus venia ja dels Usatges, que sancionaven clarament que els jueus pertanyien personalment al rei, o el que és el mateix: estaven adscrits a la monarquia com a servus regis, i en dependre directament de la senyoria reial, formaven un cos apart de la societat. No influïen en la seva organització, és cert, ni tampoc participaven en el govern municipal, però més d’un cop el rei els utilitzava per dur a terme serveis directes a la Corona. Ho veiem quan, amb un llenguatge viu i expressiu, Jaume I prohibí que cap autoritat imposés exaccions al jueus, expressant com a motiu que en tot el món cristià els jueus es trobaven en estat de servitud, sotmesos directament al príncep.

Aquesta actitud protectora, que Jaume I va mantenir al llarg de tot el seu regnat, va fer que, en justa correspondència, des de les aljames de les ciutats, els jueus fessin valuoses aportacions al rei, que es van traduir en importants privilegis en favor seu.

Contràriament a les disposicions establertes als cànons 68 i 69 del Concili Laterà IV, que obligaven els jueus a vestir diferentment dels cristians, els ordenaven que romanguessin a casa durant la Setmana Santa i els prohibien exercir càrrecs públics que poguessin ser molests als cristians, Jaume I, si bé va dictar una constitució el 1228 en el sentit indicat pel concili, a causa de la pressió que damunt seu va exercir del cardenal llegat, mai no exigí que aquestes disposicions es complissin, ni tampoc va legislar mai contra la usura, sinó que va permetre que els jueus fessin préstecs, fins al punt que molts jueus rics van ser creditors de la mateixa Corona, sempre necessitada de diners per ampliar les conquestes.

Tampoc va fer cas a la prohibició que els jueus exercissin càrrecs públics, ja que durant el seu regnat molts d’ells seguien regint batllies reials i senyorials. I amb el pretext que l’ofici d’administrar rendes i patrimoni en un territori determinat no implicava pròpiament jurisdicció ni es podia considerar com una magistratura en el sentit ple de la paraula, Jaume I no es considerà obligat a remoure els jueus dels llocs de confiança en què servien. Més encara, el rei buscava contínuament entre la comunitat jueva grans tècnics perquè li servissin com a metges, com a economistes i com a diplomàtics, ja que el seu coneixement de l’àrab (llengua que normalment desconeixien els cristians) i de les pràctiques en ús dins les corts musulmanes, es feien necessaris a la darrera fase de la Reconquesta, fins al punt que, per a Jaume I, els jueus constituïen un grup difícilment reemplaçable.

Això explica per què Jaume I no era partidari de patrocinar les disputes publiques entre jueus i cristians, perquè sabia molt bé que, amb aquestes, l’Església no volia dur a terme un debat intel·lectual ni un diàleg entre iguals. Ben al contrari, pretenia exercir una posició de domini dels cristians sobre els jueus per tal de tallar-los les ales, reduir-los al silenci i, si s’esqueia, foragitar-los dels territoris cristians.

La primera gran disputa del segle XIII va ser la Disputa de París, l’any 1240, sota el regnat de Lluís IX (Sant Lluís), entre el jueus convers Nicolas Donin, franciscà, i diferents rabins francesos, que tenia com a únic objecte la condemna del Talmud i acabà amb un auto de fe i la crema de tots els llibres religiosos dels jueus.

Per això Jaume I es mostrava contrari a la disputa que, l’any 1263, li proposà Ramon de Penyafort entre el jueu convers Pau Cristià, que havia ingressat a l’ordre dels dominics, i el rabí (i metge) gironí Mossé ben Nahman, conegut també com Nahmànides, Ramban o Bonastruc ça Porta. Perquè sabia molt bé què cercava Ramon de Penyafort (exgeneral de l’ordre dels dominics, inquisidor i confessor del rei) sota la màscara de la disputa. Penyafort volia vèncer en aquell debat un dels rabins de major prestigi de terres cristianes, per ridiculitzar-lo i aprofitar aquesta derrota per exigir que tots els jueus del regne es convertissin al cristianisme. Però pressionant el rei i fins i tot acudint al que podríem descriure com un xantatge espiritual per evitar-li una possible excomunió, acabà cedint i, fins i tot, desterrant Nahmànides, un personatge de gran altura intel·lectual que avui té una avinguda a nom seu a Jerusalem.

És, doncs, en aquest marc històric, i amb aquests personatges que he construït la novel·la, però no ens quedem en la història, perquè aquesta és només això: el marc. El que importa en una novel·la, el que ens ha de fascinar és com passen les coses, és l’art de disposar-les en la pàgina d’un llibre; és, en definitiva, la sumptuositat de l’engany. I això només el lector podrà dir si ho he aconseguit.