Vaig començar la meva vida professional a Euskadi quan, fa quaranta-quatre anys, el llavors ministre de justícia Francisco Fernández Ordóñez, em va nomenar titular de un dels registres de la propietat del País Basc. Concretament a Biscaia. Havia guanyat les oposicions uns mesos abans i em vaig dirigir a Bilbao amb certa prevenció ja que, al 1980, aquella societat no s’assemblava de res (o molt poc) a l’actual. Corria el mes d’octubre i, al llarg de l’any, ETA ja havia assassinat més de 80 persones. I encara que la xifra pot no ser exacta, a 31 de desembre van ser uns 90 els ciutadans assassinats. Entre ells, membres de les forces armades i de seguretat, polítics i civils. Aquest va ser, sense dubte, un dels períodes més intensos d’activitat d’ETA en la seva campanya per la independència basca.
Només feia un any de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia quan vaig anar a Bilbao, i havien transcorregut uns mesos des que s’havien celebrat les primeres eleccions al Parlament Basc (9 de març de 1979), amb les quals s’havien cobert els 60 escons de què constava aleshores, distribuïts per igual entre els tres territoris forals de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba. (Avui, el Parlament Basc té 75 diputats, 25 per a cada una de les tres regions).
Aquest esdeveniment havia marcat un moment significatiu en la història política del País Basc un cop tancada la dictadura franquista amb els següents resultats: el Partit Nacionalista Basc (PNV), liderat per Carlos Garaikoetxea, va ser el més votat, en obtenir 25 dels 60 escons disponibles. El va seguir Herri Batasuna (HB) amb 11 escons i el Partit Socialista d’Euskadi (PSE-PSOE) amb 9. Altres partits com Euskadiko Ezkerra (EE) i la Unió de Centre Democràtic (UCD) també van aconseguir representació al Parlament, però menor. Carlos Garaikoetxea va ser, per tant, elegit lehendakari i l’autonomia va començar a funcionar, però ho va fer amb el més absolut menyspreu de l’esquerra abertzale, ja que els 11 diputats elegits a les files d’Herri Batasuna, tot i que no hi havia cap llei de partits que els ho impedís, no van participar en aquell parlament, ja que menyspreaven les “institucions vascongades”, terme amb el qual es referien despectivament al Parlament i al Govern Basc sorgits de l’Estatut.
¿Se sembla en alguna cosa el panorama basc que vaig conèixer l’any 1980 amb el de 2024? ¿Què ha succeït en aquests 44 anys? Certament, moltes coses.
Recordo que, en aquells dies, la ria de Bilbao es trobava força deteriorada després de moltes dècades d’activitat industrial intensa. Durant gran part del segle XX, havia sofert una forta contaminació originada per les fàbriques siderúrgiques, drassanes i altres indústries pesades que es trobaven entorn seu. Això havia implicat que l’aigua estigués altament contaminada, fet que afectava negativament la vida aquàtica i la qualitat de l’entorn. Però aquell panorama va començar a canviar a finals de la dècada de 1980 i principis de la següent, quan es van iniciar projectes de regeneració urbana i ambiental. Aquests esforços es van intensificar amb el temps i van transformar la ria en una àrea més neta i atractiva que va donar pas a un nou període de desenvolupament i millora del paisatge urbà de Bilbao. La neteja i recuperació de la ria va ser un component clau en la revitalització de la ciutat, que va culminar en projectes emblemàtics com el Museu Guggenheim, que ha ajudat a redefinir la imatge de Bilbao com una ciutat d’art i cultura.
Però no solament és aquest el canvi que podem observar de la realitat basca, ni és el que en aquests moments m’interessa destacar, sinó el que afecta a la realitat política, que, des de llavors, també s’ha transformat radicalment. No tant en el que es refereix al govern de la comunitat autònoma, que seguirà estant en mans dels nacionalistes del PNV, partit que, si exceptuem dues breus ocasions, sempre han empunyat el timó del govern a Euskadi i ha tingut un paper central en la política d’aquella nacionalitat, com pel fet crucial que ETA va ser vençuda i el 2 de maig de 2018, quan va posar fi a gairebé seixanta anys d’activitat.
I no solament això. També perquè, després de la dissolució d’ETA, aquells 11 diputats d’Herri Batasuna que menyspreaven les “institucions vascongades” i no ocupaven els seus escons al Parlament, avui tenen 27 diputats, participen en la vida política institucional, aspiren a aconseguir algun dia el govern d’Euskadi i no solament han rebaixat les exigències identitàries sinó que s’han situat en un nacionalisme possibilista que els bascos han premiat.
El pols que avui es lliura a Euskadi no és per determinar qui llueix més pedigrí independentista, a diferència del que passa a Catalunya, on els partits nacionalistes s’esbatussen en una pugna fratricida per veure quin d’ells ho és més, sinó per saber qui defensa millor els interessos dels ciutadans, qui millor s’ocupa —per dir-ho amb una frase feta— de les coses del menjar.
I no deixa de ser significatiu que en una campanya que ha donat com a resultat final 57 (dels 75) diputats als dos partits nacionalistes (un situat a la dreta i l’altre a l’esquerra), no s’hagi parlat per res de la independència i sí, en canvi, s’hagi debatut sobre les necessitats més urgents del país.
Però vistes les coses des de la perifèria —i aquest és el meu cas—, vistes, doncs, de lluny però amb ànim de comprendre el que realment succeeix en aquella terra, sorprèn que, des de l’Espanya central, des d’aquest món tan particular que gira al voltant del que tan sàviament Enric Juliana defineix com el Madrid DF, el Madrid que domina els circuits del poder i dels grans altaveus mediàtics, es segueixi parlant d’ETA com si aquesta seguís existint, com si, en el fons, la seguissin enyorant, ja que la seva desaparició real ha donat ales als partits abertzales d’esquerra i els ha malbaratat el discurs.
Més encara —i el que ara diré no és de collita pròpia sinó copiat d’en Juliana— el veritablement greu és que aquests cercles que no poden concebre que la dreta no ostenti el poder a tota Espanya, el que de veritat desitjaven amb deliri és que EH Bildu hagués estat el partit vencedor.
És cert que, encara avui, a EH Bildu i al seu candidat, Pello Otxandiano, els queda un bon tros de camí per consolidar el seu imparable procés de normalització democràtica, com hem pogut constatar durant l’última setmana de campanya, després que va negar-se a reconèixer que ETA era, pura i simplement, una banda terrorista. Però negar l’evolució en positiu dels abertzales és negar l’evidència i demostra una imperdonable incapacitat per analitzar objectivament els fets.
No ens hem, per tant, de sorprendre si, durant les properes setmanes, aquesta mateixa dreta madrilenya i els seus amplis i poderosos circuits de poder mediàtic desitgen també la victòria de JuntsxCat a Catalunya, és a dir la victòria del “fugat Puigdemont” que tant odien, perquè una victòria d’aquest personatge els posaria en safata el cap de Pedro Sánchez, que és, des del seu punt de vista, l’únic responsable de tot el que hi ha de dolent al nostre país.
Més enllà, doncs, de constatar aquest fet, les eleccions basques també han deixat clara una altra cosa: que la victòria del PNV per pèls no treu que el PSE-PSOE s’hagi vist reforçat, no sols per haver obtingut dos diputats més que a les anteriors eleccions, sinó —i sobretot— perquè conserva una posició clau a les institucions basques, ja que serà decisiu per a la configuració del nou Govern.
Ara bé, acceptant que el PSOE surt reforçat (contràriament al que va succeir a Galícia), el partit que es troba a punt de ser desnonat és SUMAR, que a Euskadi segueix pràcticament en el no-res, i no en parlem de PODEMOS, que ja s’ha precipitat a l’abisme.
Josep Maria Quintana 