A causa d’un viatge que em tindrà fora de Menorca cinc dies, avui dilluns 29 d’abril, escric aquest article que es publicarà el diumenge, i l’escric pocs minuts després d’haver escoltat Pedro Sánchez quan, després del seu retir espiritual, ens ha anunciat que es quedava. Reconec que és una temeritat escriure a corre-cuita, però o ho feia així o bé quedava lliure la meva pàgina setmanal al nostre diari i he preferit córrer el risc de dir només el que penso sense tenir temps de llegir i escoltar opinions d’altres persones, la majoria molt més pròximes als cercles polítics on aquestes notícies es generen.
I el primer que se m’ha ocorregut en escoltar el missatge presidencial és dir que “Sánchez ha fet un Xavi”. Encara que les causes que han motivat la seva decisió no crec que siguin les mateixes, ja que si Xavi es queda, no només és a causa d’un canvi d’opinió, ja que dubto que si el Barça tingués una economia sanejada, Laporta l’hagués preferit a Jürgen Klopp, per esmentar, a mode d’exemple, un entrenador que crec que ha quedat lliure aquesta temporada.
Pedro Sánchez ha fet, doncs, un Xavi. En efecte, i dubto que en algun moment d’aquests cinc dies s’hagués plantejat fer una altra cosa, malgrat que hauria estat raonable que ho pensés després d’aquella carta en què, amb raó, denunciava que la política del nostre país s’ha ficat en el fang i que, casos com el que li ha tocat patir a la seva esposa, són un exemple de la brutícia en què es mou la política.
Tenia raó, doncs, el president quan, al·ludint a la frase del ja desaparegut Umberto Eco, es va referir a la “màquina del fang” per denunciar la seqüència que es produeix per la publicació d’informacions més o menys falses, la seva reverberació des de l’oposició política, la seva conversió en procediments judicials que normalment no arriben enlloc i la seva utilització per canviar majories polítiques.
Amb aquesta perspectiva, observava ahir Albert Sáez a “El Periódico”, que a Espanya la màquina del fang té un protagonisme excessiu des dels temps d’Adolfo Suárez, època que el fang va beneficiar el PSOE. Va continuar amb el tema GAL a través de mitjans de comunicació convencionals (no digitals) i llavors va beneficiar el PP. Va reaparèixer quan l’11M i en aquella ocasió va ajudar al PSOE a guanyar les eleccions. En temps de Zapatero, es va servir dels últims cops de l’ETA per ajudar a Rajoy. I, amb aquest, es va utilitzar la corrupció del PP per entregar el poder al mateix Pedro Sánchez. Entretant, Ada Colau es va servir del fang per derrotar Xavier Trias a l’ajuntament de Barcelona. I si volem seguir parlant del fang, fins i tot ens podríem referir a la Real Federación Española de Fútbol. Sí —deia Sáez—, hi ha massa fang en la vida pública espanyola i seria convenient retirar-lo, com demanava el president del Govern.
No dubto, per tant, que amb aquest retir de cinc dies de silenci, el president Sánchez ha donat un toc d’alerta sobre aquesta realitat que tots observem, però dubto que en facin cas els qui la practiquen, ja que ha bastat escoltar les intervencions públiques que, durant el cap de setmana, han fet els seus adversaris (des d’Abascal a Borja Semper, sense oblidar Núñez Feijóo, Cuca Gamarra i tants altres) per saber que la màquina del fang seguirà actuant, ja que l’únic que ha dit Sánchez és que continua, però no que vagi a adoptar mesures, sense dubte molt difícils prendre tenint, com tenim, un Consell General del Poder Judicial sense voluntat d’actuar quan un jutge no diré que prevarica però sí que es comporta de manera contrària al que estableix la Llei d’Enjudiciament Criminal i també ignora la doctrina adoptada pel Tribunal Suprem.
Ho dic perquè, malgrat que el jutge de Madrid ja ha admès la querella de Manos Limpias (és un dir) contra l’esposa de Pedro Sánchez, no dubto que és aquest un cas que desborda qualsevol pràctica mínimament defensable en qualsevol època. Sense anar més lluny, basta citar un article de la Llei d’Enjudiciament Criminal, el 269, que obliga el jutge d’instrucció a no admetre una querella quan els fets són manifestament falsos o no tenen caràcters de delicte. I des de 2007, el Tribunal Constitucional va reduir molt intensament la seva labor en els recursos d’empara arran d’una reforma legal que li va permetre seleccionar discrecionalment els assumptes que vol conèixer. Des d’aleshores, és molt poc probable que la no admissió d’una querella rebi censura de l’alt tribunal. I en el cas que ens ocupa —el de l’esposa de Pedro Sánchez—, la denúncia és molt breu i estèticament molt cridanera pel seu desordre i falta de pulcritud, ja que reprodueix titulars de mitjans de comunicació digitals, i acompanya aquestes “notícies” amb comentaris clarament malintencionats. No hi ha res més en aquesta denúncia. Absolutament res, tret del “copia i enganxa” d’un article del codi penal.
Tot això no m’impedeix, però, afirmar que, encara que una renúncia de Pedro Sánchez a la presidència del Govern hauria estat fatal per al seu partit, que quedaria descapitalitzat i sense una successió ordenada i prevista, el cert és que haver “fet un Xavi” no resol res i el deixa a ell tocat, ja que, quan els lectors llegeixin aquest escrit, estaran farts de llegir els comentaris que, des de la dreta, s’hauran fet afirmant que tot ha estat una comèdia per encimbellar-se com el Cèsar indiscutible i irreemplaçable de l’esquerra. N’estic segur. I això no farà sinó augmentar l’agressivitat contra el president enllotant encara més la política, tret que els socialistes prenguin nota de la realitat i no responguin amb el mateix to, perquè també ells han caigut en la trampa del “i tu més”, que no ha estat monopoli exclusiu de la dreta.
No voldria acabar aquest article val a dir que improvisat (cosa que no és pròpia de mi) sobre el que ha succeït avui dilluns, sense recordar una afirmació força important que va fer Enric Juliana el passat dia 27 d’abril —dos dies abans del desenllaç, i és això el que li dona tot el valor—. Cito textualment: “Pedro Sánchez ja se n’ha anat, encara que el dilluns anunciï la seva continuïtat al capdavant del Govern, una vegada conclòs el període de reflexió de cinc dies anunciat per ell mateix el passat dimecres. Encara que segueixi en el càrrec, després d’haver provocat aquests dies un agitat debat públic sobre els límits de l’agressivitat política a Espanya, Sánchez haurà començat a anar-se’n en la mesura que ha enviat un senyal de debilitat a una societat acostumada a la verticalitat del poder i a mesurar la qualitat dels seus governants pel seu grau de resistència a l’adversitat.”
En efecte, Sánchez ha començat a anar-se’n des del moment en què ha reconegut que aquesta estratègia d’atac sistemàtic li ha fet mal en impactar al cor de la seva vida privada, i no tenc cap dubte que els atacs seran cada vegada més intensos, encara que els socialistes aconsegueixin bons resultats a les eleccions catalanes del proper 12 de maig i a les europees del 9 de juny.
Concloïa Juliana: “Quan un cap de Govern anuncia que està disposat a marxar a conseqüència dels atacs soferts, la seva autoritat es debilita, encara que aquest anunci augmenti la simpatia i la mobilització dels seus seguidors a curt termini. Només una victòria política objectiva i incontestable podria ara reforçar-lo.”
Per tot això crec que “fer un Xavi” ha estat un gran error del president. I és obvi que puc equivocar-me (cosa que, tractant-se de Pedro Sánchez —“Manual de resistència”—, no seria gens estrany).
Josep Maria Quintana 