Sobre la necessària reforma constitucional

30 Setembre 2018 by

El catedràtic de Dret Constitucional de la UIB i acadèmic, Joan Oliver Araujo, ha fet arribar als qui compartim amb ell plaça a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears un interessant article del doctor Vicente Juan Calafell Ferrà sobre “La reforma constitucional de les comunitats autònomes”, en el qual, com tants altres juristes, aborda la necessitat urgent de modificar la Constitució Espanyola de 1978. Addueix raons sociopolítiques, jurídiques i tècniques i també motius econòmics, tot indicant el perill que amenaça la nostra Llei fonamental si no s’aborda seriosament la seva reforma, ja que, en els quaranta anys de vigència, només ha patit dues modificacions puntuals (les dels articles 13 i 135) de poc calat. Per aquest motiu conclou que “la reforma de la Constitució és l’assignatura pendent de la democràcia espanyola”, opinió que, també jo, he manifestat reiteradament des d’aquestes mateixes pàgines.

Concretant més la seva proposta, el professor Calafell posa el seu principal accent en la reforma del Títol VIII, que regula el que avui coneixem com “estat autonòmic” que -diu- travessa una crisi profunda, bàsicament perquè la Constitució recull una escassa regulació d’aquest, alhora que conté nombroses argumentacions oposades, encara que complementàries entre si. Es refereix en aquest sentit als articles 148 a 153, que possibiliten -diu citant el constitucionalista Jorge de Esteban- “la creació d’un Estat de les Autonomies que no estableix de forma clara les competències de l’Estat i les pròpies de les diferents comunitats autònomes, les quals es basen en el principi anomenat dispositiu. Principi que significa que el nombre de comunitats autònomes i les competències que cadascuna inclogui al seu respectiu estatut depèn en gran part del propi voluntarisme de cadascuna d’elles, fins al punt que poden sobrepassar, com succeí primer al País Basc i després a Catalunya, els límits competencials que teòricament permet la pròpia norma fonamental”.

D’aquí dedueix, amb Javier Tajadura, que “l’Estat autonòmic actual és inviable jurídicament i econòmicament. Jurídicament, perquè la indefinició del marc competencial ha donat lloc a un autèntic caos normatiu i a una inseguretat jurídica que dificulta greument el funcionament eficaç de l’Estat. Econòmicament, perquè ha generat disset estructures que reprodueixen l’aparell institucional del poder central i generen una despesa estructural a la qual no es pot fer front; a unes duplicitats que generen igualment ineficàcia i sobrecostos; i a una fragmentació del mercat que, per ser contrària a les economies d’escala, incideix greument en la competitivitat.”

És, doncs, en base a aquestes consideracions que proposa un canvi de la Constitució en sentit “federal”, convençut que el Dret Constitucional Comparat ens posa de manifest que el federalisme és el millor expedient per garantir el pluralisme territorial al si de l’Estat Constitucional. A més, si s’abordés una reforma des del legislatiu, s’evitaria la gran anomalia que s’ha produït fins avui, ja que hem assistit a una veritable mutació constitucional causada per les sentències que, al llarg dels anys, ha anat dictant el Tribunal Constitucional en interpretar els articles de la nostra Carta Magna.

Concretant, el professor Calafell proposa una renovació dinàmica de l’equilibri federal que produeixi integració política mitjançant la participació de les entitats territorials. El que implica parlar amb claredat en els debats identitaris, com va recomanar Stéphane Dion aprenent de l’experiència canadenca. Per tant, més multilateralitat que bilateralitat i diferencialitat, tot i que alguns fets diferencials són innegables a Espanya, sobretot pel que fa a les llengües pròpies i a la insularitat; una major seguretat en les regles competencials, on és essencial que s’aclareixi la Constitució territorial; una millor i més justa solidaritat financera mitjançant mecanismes de compensació molt mesurats; un Senat territorial que actuï com a cambra de coordinació de polítiques i de seriosa participació en l’elaboració de les lleis; i sobretot, una Constitució federal prou detallada a l’hora de distribuir competències -i el marc general de les finances- per governar els processos polítics de presa de decisions. En definitiva, una proposta federal és una assenyada alternativa a les propostes independentistes i una explicació racional -en comptes d’exagerada i desproporcionada- per a unes societats adultes on algunes forces nacionalistes dramatitzen i simplifiquen els conflictes. Estem, doncs, davant d’una crida al sentit comú i a la integració, i també a la necessitat de pactar.

Cal, però, advertir que la reforma constitucional que es reclama no pot verificar-se, en opinió del professor Calafell (opinió que, per descomptat, comparteixo) mitjançant reformes legislatives parcials, ja que, com s’ha posat de manifest, només mitjançant una reforma constitucional és possible aclarir i equilibrar el sistema de distribució de competències i convertir el Senat en una genuïna via de participació de les comunitats autònomes en l’aprovació de les lleis de l’Estat que configuren el model territorial.

Una reflexió original és, al meu parer, la que fa el professor Calafell quan, davant l’opinió molt estesa entre els polítics (fonamentalment en el camp de la dreta espanyola) de no abordar la reforma constitucional si no s’aconsegueix abans un consens semblant al de 1978, en subratllar que, a diferència de llavors, que estàvem davant d’un veritable “procés constituent” (del no-res s’elaborava una constitució), ara no estem en aquesta tessitura, sinó davant una “reforma de la Constitució”, per dur a terme la qual, aquesta exigeix una determinada majoria: 3/5 o 2/3 del Congrés i del Senat, segons s’apliqui el procediment ordinari de reforma (article 167) o l’agreujat (article 168), i aquestes majories són les úniques vinculants. A més -apunta- el consens no cal que existeixi al principi del procés de reforma, sinó que apareixerà, en tot cas, com a conseqüència de les negociacions que s’han de realitzar durant el seu desenvolupament. Abans de començar la tramitació no pot estar acordat el resultat. Aquest serà, en tot cas, el fruit de molta feina i del debat entre posicions inicialment no coincidents. El consens de partida ha de referir-se tan sols a la voluntat d’iniciar i culminar la reforma.

Del que es tracta, doncs, és de reformar la Constitució per enfortir-la abans que es produeixi el desastre, perquè -en paraules de Jorge de Esteban- “en un món que canvia tan de pressa com l’actual és necessari revisar la Constitució de tant en tant. I, finalment, quan els pilars de la convivència s’esquerden, com passa ara, la millor manera de recuperar-los és a través de la reforma de la norma que obliga a tots”.

Val a dir, però, que el professor Calafell no és innocent i reconeix les dificultats de la proposta “federal” que ell defensa per recollir un cert estatus singular per a Catalunya i per al País Basc, ja que el principal problema que susciten aquestes solucions específiques per a unes concretes comunitats autònomes és la seva dubtosa compatibilitat, d’una banda, amb un sistema territorial que ha de seguir estant basat en la igualtat substancial de tots els seus components (de manera que qualsevol diferència de tracte hauria de obeir a raons objectives); i, d’altra banda, amb el mateix fonament de la Constitució “en la indissoluble unitat de la Nació espanyola” (article 2), que és -segons entén la doctrina- un dels valors superiors del nostre ordenament jurídic vigent. D’ací que si la reforma permetés qüestionar o desfer aquesta unitat (que és el que, en realitat, demanen els independentistes catalans) no podria ser considerada un simple canvi en la Constitució de 1978 i seria, més aviat, un canvi de l’actual Constitució per una altra.

Anuncis

El cas Valtònyc: nova garrotada a la justícia espanyola

23 Setembre 2018 by

El cert és que em dol escriure aquest article perquè, pel poc que he vist i sentit, no em sembla que el cantant mallorquí conegut pel nom artístic de Valtònyc sigui un exemple de gaire cosa. Dubto que es tracti d’un músic brillant, d’un escriptor atractiu i d’un intèrpret de primera fila. Encara més, les lletres de les cançons que l’han fet famós em semblen pura gasòfia. Lletres insultants per al rei i moltes altres persones, lletres provocadores i barroeres, lletres sovint amenaçants…

En definitiva, que és ben trist que un personatge d’aquest nivell hagi posat novament en entredit la justícia espanyola. I quan parlo de la justícia no em refereixo tan sols als magistrats de l’Audiència Nacional que el van condemnar a tres anys i mig per -cito textualment- “delitos de enaltecimiento del terrorismo, calumnias e injurias graves a la Corona, y amenazas no condicionales”, sinó també al Tribunal Suprem, que va confirmar íntegrament la sentència dictada per l’Audiència.

De fet, el Tribunal Suprem s’expressà amb contundència en refusar els arguments de l’acusat, que defensava haver actuat en exercici dels seus drets a la llibertat d’expressió i a la creació artística, i subratllava que el llenguatge del “rap” és extrem, provocador, al·legòric i simbòlic. Contràriament al parer de Valtònyc, el Tribunal Suprem va dir que “los referidos contenidos (de les cançons) no quedan amparados por la libertad de expresión o difusión de opiniones invocada por el acusado y su defensa” i adoptant els criteris de l’Audiència Nacional, va reiterar que aquesta havia tingut en compte que “la pluralidad de mensajes contenidos en las canciones (…) tienen un indudable carácter laudatorio de las organizaciones terroristas GRAPO y ETA y de sus miembros”, fins al punt que “comporta una alabanza, no ya de los objetivos políticos sino de los medios violentos empleados por la citadas organizaciones terroristas y por sus miembros”.

No cal dir que la decisió del Tribunal Suprem que, com veiem, va considerar que les lletres de les cançons de Valtònic constituïen un “delicte d’enaltiment del terrorisme”, a més “d’injúries greus i d’amenaces”, va ser defensada fèrriament per l’Associació Professional de la Magistratura, que encarna -en línia amb el Tribunal Suprem- una trajectòria de pensament conservador, que els permet actuar de manera arbitrària, ideològica i sense mecanismes de control, com explicava jo fa quinze dies en un article que intitulava “Catalunya/Espanya: no a l’autocrítica i sí a la postveritat”.

Dic això perquè, en nom d’aquesta Associació professional, que és la majoritària entre els jutges espanyols, Celso Rodríguez Padrón considerava que la decisió del Suprem no resultava digna de cap crítica, perquè simplement aplicava el Codi Penal, opinió que argumentava dient que els delites d’odi i d’enaltiment del terrorisme tenen una via de comissió que no és altra que “l’expressió d’idees o missatges”, i recordava que la llibertat d’expressió “no és un dret absolut i il·limitat”.

Uns dies més tard, el representant de “Jueces y Juezas para la Democracia” (associació minoritària de caràcter progressista dins la judicatura), afirmava que el delicte d’enaltiment del terrorisme hauria de reformar-se perquè no sigui tan obert ni doni lloc a interpretacions contradictòries. Per a aquesta associació de jutges, la seva aplicació deuria limitar-se a aquells supòsits en què es produeix “una incitació directa a la violència”. Considerava alhora que es tracta d’un delicte excessivament castigat, amb penes de fins a tres anys de presó, i advocava per substituir a la llei la privació de llibertat per sancions econòmiques.

Baixant a l’arena, el magistrat considerava que l’aplicació d’aquesta mena de delictes d’odi avui està actuant com “una pluja fina que va calant” i que està aconseguint una important restricció a la llibertat d’expressió. D’ací que suggerís que els jutges interpretin els articles del Codi Penal en clau constitucional, és a dir, tenint en compte que “la llibertat d’expressió és un dret fonamental i ha de prevaler sobre altres bens jurídics”.

I no es detenia aquí, ja que també defensava la conveniència de despenalitzar les injúries greus a la Corona (delicte pel qual Valtònic ha estat condemnat a un any de presó), recordant-nos que “el Tribunal Europeo de Derechos Humanos dice que el jefe del Estado no debe ser merecedor de especial protección, el Rey ya es inviolable por la Constitución, en lo demás debe tener una protección como el resto de los ciudadanos, y la fórmula actual da lugar a interpretaciones muy variadas y contradictorias”. A més, en estar incorporat aquest delicte al capítol de delictes de terrorisme, la seva aplicació suposa una estigmatització afegida de l’acusat en equiparar la seva conducta a delictes tan greus com el d’assassinat o de segrest. I això em sembla un disbarat.

Comparteixen també aquesta opinió representants del PSOE, de Podemos i d’Esquerra Unida. També el portaveu de “Juezas y Jueces para la Democracia”, el qual creu que el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH) anul·larà la sentència imposada per l’Audiència Nacional, ratificada pel Tribunal Suprem contra Valtònyc. Ben al contrari, el Partit Popular i Ciutadans segueixen defensant que aquest tipus penal és un bon instrument per a la lluita antiterrorista.

Ara per ara no podem dir que passarà en el futur, però sabem que el TEDH determinà en una de les seves sentències que el fet de cremar fotografies del Rei forma part de la llibertat d’expressió, i obligà a Espanya a indemnitzar al dirigent abertzale Arnaldo Otegui amb 20.000 euros l’any 2011, després que aquest fos condemnat a un any de presó pel Tribunal Suprem per haver dit que el Rei Joan Carles I era “jefe de los torturadores”.

Però el que sí hem vist aquests dies és que el Tribunal belga que s’havia de pronunciar sobre l’euroordre d’extradició de Valtònyc ha desestimat la petició feta per Espanya. El jutge en qüestió ha establert que no es dóna la doble incriminació que havien observat els més alts tribunals espanyols. Per tant, que els fets pels quals el músic va ser sentenciat a Espanya entren en el camp de la llibertat d’expressió i no són delicte a Bèlgica.

Certament que la decisió no és ferma, ja que la fiscalia belga ha recorregut el fall poc després d’haver-lo conegut. Per tant, ho haurà de resoldre la Cort d’Apel·lacions belga o bé, en última instància, el Tribunal de Cassació d’aquell estat. Però del que no hi ha dubte és que aquesta sentència posa novament en entredit la justícia espanyola, com ha succeït en tots els casos coneguts fins ara dels polítics catalans que decidiren emigrar a l’estranger.

Diguem, però, finalment, que el procés continuarà. I no sols per l’apel·lació del fiscal a què acabo de fer referència, sinó també perquè els advocats de Valtònyc, crescuts pels seus èxits, no s’aturaran fins arribar al TEDH d’Estrasburg, convençuts que, un cop més, aquest tribunal europeu pot treure els colors a un Tribunal Suprem que no està a l’alçada del que demana avui una societat moderna, lliure, avançada i respectuosa amb els Drets humans.

 

Podem confiar en polítics que falsifiquen el seu currículum acadèmic?

16 Setembre 2018 by

D’ençà que s’ha obert la veda dels uns contra els altres en aquesta mena de joc diabòlic que estan duent a terme els nostres polítics, joc que ha substituït el que hauria de ser l’habitual, consistent a fer propostes positives per al futur dels ciutadans, elaborar projectes i definir estratègies de futur tendents a millorar la qualitat de vida dels seus representats, els nostres diputats s’han adonat que una de les accions que els estan reportant més rèdits a curt termini, no perquè col·laborin a crear llocs de treball, millorar la competitivitat, disminuir l’atur o bé provocar un progrés intel·lectual a la ciutadania, és la de cercar les misèries de l’adversari per tal de fer-les públiques, magnificar-les, provocar l’escàndol social i aconseguir una dimissió d’aquest, ni que sigui a costa de devaluar la credibilitat política del conjunt i eixamplar la desconfiança de la ciutadania en els polítics.

Ho hem vist darrerament en els casos de la presidenta de la Comunitat autònoma de Madrid, Cristina Cifuentes, que després de negar qualsevol mena d’irregularitat al seu currículum universitari, es va veure abocada a dimitir (per més que, en aquest cas, la decisió va venir forçada per un vídeo que algú guardava on es veia la senyora Cifuentes furtant unes cremes de bellesa en un supermercat). Ho hem vist fa pocs dies en el cas de la ministra Carmen Montón, que no ha resistit la pressió mediàtica que denunciava irregularitats en un màster que cursà els anys 2011 i 2012. I està per veure en el que s’ha dit del nou i flamant líder del PP, Pablo Casado, al qual també s’han denunciat irregularitats en l’acabament de la seva carrera de dret i en la realització d’un màster.

Curiosament, en els tres casos, el denominador comú és la Universitat Rei Juan Carlos I, de Madrid, que s’ha convertit ja en una mena de calaix de sastre on les irregularitats han arribat a un extrem que bé mereix ser sotmesa a una avaluació per les autoritats acadèmiques de l’Estat i, molt possiblement, a una condemna pública per unes pràctiques que molt em temo que superen l’acció personal d’alguns professors i que tenen un caràcter sistèmic. ¿Haurem ara d’afegir a aquesta Universitat la privada Camilo José Cela a causa de la denúncia de plagi feta per Albert Ribera en la tesi doctoral del president del Govern?

Val a dir que aquestes pràctiques irregulars (algunes evidents i d’altres que, en tot cas, s’hauran de demostrar) han donat lloc a nombrosos acudits com el que em permeto inserir en aquest article, que serien francament entretinguts si no fessin plorera, ja que mostren la misèria d’un sistema corrupte i d’uns polítics sense escrúpols ni dignitat personal.

Tant la senyora Cifuentes, com la senyora Montón, com el senyor Casado (afegim-hi ara el president del Govern) neguen que hagin comès irregularitats i afirmen que ells van cursar els màsters (i elaborar la tesi doctoral) tal com Déu mana. Segons asseguren, tot són acusacions falses i malintencionades. Bé, potser tenen raó i són víctimes d’una persecució mediàtica sense precedents que no em correspon a mi jutjar. Deixem que siguin els tribunals (o el pas temps) que facin llum respecte de tots aquests casos. Però més enllà del fet anecdòtic concret, em sembla interessant reflexionar sobre què hi ha darrere d’aquestes pràctiques francament condemnables.

Una primera cosa que se m’acut és que, salvant honroses excepcions, són molts els polítics en actiu que, entre nosaltres, presenten un currículum intel·lectual i acadèmic força pobre. És cert -i no em sembla malament- que no s’exigeix cap mena d’estudis per accedir al Congrés dels Diputats, al Senat o a una Cambra legislativa autonòmica. Tampoc per ser ministre o conseller, però dubto molt que, sense una base intel·lectual sòlida, es pugui exercir dignament un càrrec electiu i, encara menys, un càrrec executiu.

Recordo que, a l’inici de la democràcia, vaig criticar públicament l’acció d’un conseller (crec que era d’economia) del CIMe per com estava actuant, i la seva resposta (que també va fer pública per mitjà de la premsa) va consistir en un duríssim atac ad hominem mentre es justificava afirmant que ell, fill d’una família humil, no havia pogut tenir estudis. Aleshores, la meva resposta a l’atac va ser de dir-li que lamentava molt que no hagués pogut accedir a un Institut d’Ensenyament Mitjà ni a la Universitat, però també que ningú no l’obligava a acceptar ser nomenat Conseller d’economia del CIMe si no disposava dels coneixements mínims que el càrrec exigeix, ja que només amb una preparació adequada es podia exercir una funció executiva com la seva amb un mínim de dignitat i eficàcia.

Però més enllà que, en molts casos, ens trobem amb polítics que no tenen els coneixements mínims requerits per desplegar dignament el seu càrrec, el que resulta encara més greu és veure que, conscients de la seva pobresa intel·lectual, alguns d’ells intenten disfressar el seu pobre bagatge amb l’elaboració de currículums falsejats, presumint de títols universitaris que no tenen, o d’estudis de grau superior que no han cursat o que han aconseguit amb flagrants irregularitats, simplement per poder presumir d’uns diplomes que probablement no els serveixen de res, però que consideren indispensables per vestir (més aviat hauríem de dir per disfressar) les seves despulles intel·lectuals.

He dit més amunt que no considero indispensable gaudir de títols universitaris per ser un bon polític, per més que, si més no estadísticament, és probable que una persona amb una sòlida formació intel·lectual (científica, tècnica o cultural) estigui més preparada per exercir un càrrec que el qui es troba mancat d’aquesta formació. De fet, hi ha hagut casos reconeguts de polítics que han arribat a les més altes magistratures sense haver passat per la Universitat. A Espanya, Largo Caballero va ser Conseller d’Estat durant la dictadura de Primo de Rivera, Ministre de Treball i de Previsió Social entre el 1931 i el 1933, Ministre de la Guerra el 1936 i president del Consell de Ministres el 1936 i el 1937 sense posseir cap títol universitari. A la Gran Bretanya, el laborista James Callaghan va ser ministre d’Hisenda entre 1964 i 1967, va ocupar diferents secretaries d’Estat i fou elegit primer ministre l’any 1976, càrrec que ocupà fins el 1979 sense haver trepitjat mai una Universitat. I més recentment, José Luis Corcuera va ser Ministre de l’Interior amb Felipe Gonzalez de 1988 a 1993 sense posseir tampoc estudis universitaris.

Però el més remarcable és que cap d’aquests personatges que, sense passar per la Universitat, van assolir responsabilitats polítiques de primera magnitud, va intentar presumir del que no era; en cap moment cap d’ells va voler exhibir un currículum falsificat. Tots, doncs, cadascú al seu nivell, van assumir les responsabilitats polítiques sense engany ni mentida, i això els va fer dignes en l’exercici de la seva funció. Ho van fer millor o pitjor (d’això, cadascú en pot tenir una opinió formada), però tots van actuar sense engany, i això és el que realment importa. Perquè… ¿podem confiar en un polític que ens menteix respecte del que és realment? ¿Podem confiar en un polític que malda per engreixar el seu currículum falsificant els seus estudis o bé aconseguint títols que realment no mereix perquè els ha obtingut amb engany o a causa de la prevaricació de les autoritats acadèmiques?

 

 

Catalunya/Espanya: no a l’autocrítica i sí a la postveritat

9 Setembre 2018 by

Parlant d’aquest enfrontament entre les dues Espanyes que no sembla que tingui solució, acabava el meu darrer article (“Franco, la memòria històrica i la reconciliació”), afirmant que la lògica del conflicte entre els d’un bàndol i els de l’altre només canviaria si els líders de cadascun d’aquests reconeguessin els errors dels seus avantpassats directes i fessin el possible per reparar les víctimes de l’altre, cosa que no veiem per enlloc.

La realitat majoritària d’avui és que els polítics han abolit l’autocrítica del seu codi ètic. Res del que fan pot ser erroni, ja que l’equivocació és sempre patrimoni de l’altre que, per això mateix, mereix ser criticat, vilipendiat i, si és possible, fet fora del lloc de poder que ocupa. I no només han abolit l’autocrítica del seu esquema mental, sinó que en planificar la seva acció no els importa tant aconseguir l’equitat, la justícia, el benestar i el respecte a les idees, com construir el futur a partir d’uns paràmetres que els permetin justificar tot el que ells prediquen. I si per aconseguir això han de fonamentar el seu programa en afirmacions inexactes i fins en falsedats manifestes, doncs ben poc els importa, ja que els fins que s’han marcat justifiquen tots els mitjans que tenen a l’abast.

Un exemple clar del que estic dient és el mètode que van utilitzar els principals promotors del “brexit” a la Gran Bretanya. Boris Johnson i Neil Farage van muntar la seva campanya en afirmacions que, després de la votació, van reconèixer que eren falses, però l’objectiu ja s’havia aconseguit i, per tant, ben poc importava. Però no cal anar a la Gran Bretanya o a la Nord-Amèrica de Trump per trobar-se amb això, perquè el triomf d’aquesta política fonamentada en les “fake news” és també present a casa nostra, on sovint els polítics fonamenten tot el seu programa en una mentida, sense que, ni per un moment, se’ls ocorri reflexionar sobre la possible falsedat de l’afirmació primera en què es basa el seu discurs polític.

La “qüestió catalana”, que no és sinó un conflicte polític de primera magnitud entre els mateixos catalans i, alhora, entre Catalunya i Espanya, és avui un banc de proves evident del que acabo d’afirmar, ja que Puigdemont, Torra i, en general, els independentistes, fonamenten la seva política en suposats principis jurídics, com per exemple el dit “mandat democràtic” que, segons ells asseguren, han rebut del poble català, oblidant que aquest, si és que es produí, es va fer burlant la Constitució i l’Estatut d’autonomia vigents, i que les lleis aprovades el 6 i el 7 de setembre de 2017 pel Parlament de Catalunya ho van ser en una sessió plenària que, per poc críticament que l’observem, s’ha de definir com un escarni per a la democràcia. De la mateixa manera que les majories que aprovaren la realització del referèndum de l’1-O no reunien el mínim que exigeixen les més elementals normes democràtiques, com tampoc la realització d’aquest s’ajustà als requisits indispensables que, per a la validesa d’un referèndum, exigeix la teoria constitucional (per més que, en això darrer, hi hagi tingut molt a dir la intransigència i el mal obrar del Govern de l’Estat).

El problema és que la manca d’autocrítica i l’abonament a la postveritat no és, només, patrimoni dels independentistes, ja que s’ha instal·lat també avui en la major part dels polítics espanyols, de molts intel·lectuals de renom i de gairebé en tots els mitjans de comunicació dits nacionals. I el que és encara pitjor, en els jutges que conformen la més alta Magistratura.

Són pocs, en efecte, els intel·lectuals espanyols que s’atreveixen a dissentir de la “veritat oficial” que s’ha instal·lat a pler a l’Espanya no catalana, on s’està produint una disputa terrible entre els dos grans partits de dreta (PP i C’s) per assumir una patent d’espanyolitat que ells han decidit eixamplar engrandint el problema de Catalunya i empenyent la ciutadania al xoc i a la confrontació visceral. Potser per això em sembla admirable la denúncia que, sense tallar-se un pèl, està fent l’escriptor Ignacio Sánchez Cuenca per desemmascarar aquesta actitud dels polítics, dels mitjans i dels jutges espanyols, que s’esdevé tant o més perillosa que la que estan duent a terme els independentistes, perquè -si més no els jutges- tenen en la seva mà la facultat de decidir sobre el futur de les persones que han desafiat la legalitat vigent.

En un article demolidor, publicat a “La Vanguardia” el passat 1 de setembre, Sánchez Cuenca definia la postveritat com la conseqüència d’un “aïllament epistèmic”: un grup de persones, més o menys ampli -escriu l’autor- comparteix unes determinades idees sense sotmetre’s al principi de realitat. Com més tancat és el grup, més refractari es torna a enfrontar-se a la veritat. I les raons d’aquest entossudiment són molt variades, i van del sectarisme ideològic a l’esperit corporatiu, en el qual la confiança no transcendeix els límits d’un cos professional.

Dit això, Sánchez Cuenca afirma que, en aquests moments, la postveritat corporativa i ideològica s’encarna de manera excel·lent en el nostre Tribunal Suprem i el seu afany de mantenir l’acusació de rebel·lió contra els líders polítics del moviment independentista català. I ho afirma perquè, en la seva opinió (que és també la meva), provar d’encaixar les conductes de la “tardor calenta” del 2017 en el tipus penal de rebel·lió és contrari a la lògica, al sentit comú i al mateix dret espanyol. D’aquí que l’estratègia seguida en la instrucció del cas suposi, des del nostre punt de vista, una degradació profunda del nostre sistema legal: “poques vegades -escriu- s’ha vist amb tanta claredat com els prejudicis ideològics i polítics s’imposen sobre una consideració racional i imparcial dels fets”.

Tots els juristes estan d’acord que el tipus penal de rebel·lió requereix un “alçament violent i públic”. I això ha fet que, per poder parlar de rebel·lió en el cas català, s’hagi hagut d’acudir a un símil que no és altre que el de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Però nosaltres creiem que, mentre que els cops d’Estat sempre comporten violència (de facto o en forma d’amenaça coactiva), el que va passar els mesos de setembre i octubre del 2017 no encaixa, de cap de les maneres, en un “alçament violent”, com ha dit el tribunal alemany de Schleswig-Holstein que ha tractat de l’extradició de Puigdemont, i anaven a dir segurament els de Bèlgica i d’Escòcia que havien de decidir sobre la sort d’altres exconsellers fugats si, tement el seu veredicte, el jutge Llarena no hagués retirat l’euroordre d’extradició d’aquests.

Sánchez Cuenca fa, doncs, afirmacions contundents que també jo subscric, a pesar que continuo essent molt crític amb el que han fet els independentistes. “Si els raonaments dels magistrats sobre la rebel·lió catalana es desposseïssin de la seva autoritat institucional -assegura- no resistirien un mínim examen lògic en l’esfera pública”. I això perquè “l’acusació de rebel·lió resulta tan extravagant que fins i tot podria ser motiu de mofa si no fos perquè hi ha polítics empresonats”. I acusa tot seguit el Tribunal Suprem de ser “una de les institucions més conservadores del sistema constitucional espanyol”, perquè “els seus membres són elegits en moltes ocasions en funció de criteris polítics abans que per mèrit i capacitat professional. El Partit Popular -segueix dient Sánchez Cuenca- ha controlat el Consell General del Poder Judicial durant molts anys i ha aconseguit que el Suprem estigui molt escorat a la dreta. A més, el clima de la política espanyola permet que els magistrats estiguin actuant de manera arbitrària i ideològica, ja que els mecanismes que indueixen un cert autocontrol per part del Tribunal no són operatius.” D’ací que, en la seva opinió -que és també la meva-, si el Tribunal Suprem segueix mantenint aquest corporativisme acrític amb la instrucció de Llarena, deteriorarà la reputació democràtica d’Espanya davant dels espanyols i davant d’una Europa que, un dia o altre, ho acabarà denunciant.

Franco, la memòria històrica i la reconciliació

2 Setembre 2018 by

El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) va publicar el passat dissabte dia 25, el reial decret que permetrà exhumar Francisco Franco del Valle de los Caídos. Aquest serà a partir d’ara un “lloc de commemoració, record i homenatge a les víctimes” de la Guerra Civil, on “només podran reposar les restes mortals” dels morts en la contesa. El decret modifica la llei de Memòria Històrica del 2007 i declara “d’urgent i excepcional interès públic, així com d’utilitat pública i interès social, la immediata exhumació i el trasllat de les restes mortals” del dictador. Aquesta decisió, afirma, reuneix els requisits constitucionals d’ “extraordinària i urgent necessitat”, i compleix una proposició no de llei de l’any passat i els “reiterats requeriments” de l’ONU sobre aquest afer: “La presència al recinte de les restes mortals de Francisco Franco dificulta el compliment efectiu del mandat legal de no exaltació del franquisme i el propòsit de retre homenatge a totes les víctimes”.

Preveient el decret del govern, un grup de 181 militars a la reserva s’hi avançà signant un manifest en el qual denunciaven la “campaña infame” que està duent a terme “la izquierda política” per desprestigiar el dictador Francisco Franco (el qualificatiu és meu, no d’ells), amb la “perversa pretensión” d’exhumar les seves restes del Valle de los Caídos.

En el document, titulat “Declaración de respeto y desagravio al general Francisco Franco Bahamonde, soldado de España”, aquests gairebé dos-cents militars retirats demanen respecte per la “figura militar del general” que, segons ells, ha estat “vilipendiada hasta extremos inconcebibles” des de l’ “empeño visceral de revancha” de l’Executiu socialista de Pedro Sánchez. També subratllen que Franco accedí a la Guerra Civil per exercir de “mando único de la España agredida y asediada por el comunismo internacional aceptado y adoptado por el Frente Popular”.

L’objectiu, doncs, de l’exhumació és, segons aquest comunicat, “hacer desaparecer definitivamente” el “principal artífice” de la història d’Espanya. En aquest sentit, han instat als “directores y actores de esta campaña infame, a retomar la verdad histórica”, així com a acabar amb el que han qualificat de “perversa pretensión” d’exhumar les restes de Franco del Valle de los Caídos. Només així -asseguren- es podria posar punt i final a la destrucció d’aquest lloc “todo un símbolo la reconciliación” del conflicte armat.

Com podeu veure, són moltes les afirmacions que es fan en aquest text emparant-se en el principi constitucional (certament no franquista) que proclama la llibertat d’expressió dels ciutadans espanyols, i que, per això mateix, es troben exposades a la crítica, també lliure, dels qui en dissenteixen, entre els quals jo m’incloc.

Sense arribar a l’extrem d’aquesta proclama, també el PP i C’s han mostrat el seu desacord amb el Govern, i ho han fet amb l’argument que no es donen les circumstàncies per procedir amb un decret, l’aplicació del qual és reservada, segons es recull a la Constitució, “en el cas d’extraordinària i urgent necessitat”. Begoña Villacís, portaveu de C’s a l’Ajuntament de Madrid, ha defensat com a “fórmula adequada” una llei que permeti el seu pas pel Congrés i tingui un pla més enllà de treure el dictador” de la seva tomba. Tanmateix, ella creu que això s’ha de fer, però no d’aquesta manera. “Nosaltres -afirma- tenim un pla per convertir el Valle de los Caídos en alguna cosa positiva, dotant-lo d’un altre nou significat que inclogui la paraula consens i concòrdia”.

El fet significatiu, més enllà de les opinions vessades, és que quaranta-tres anys després de la mort de Franco la història es torna a creuar amb el dictador que es va imposar militarment a més de mitja Espanya i que només el temps el va poder derrotar en un llit d’hospital. De tota manera, i a pesar de la contundència del manifest dels 181 militars, hem de reconèixer que l’anunciada exhumació de les seves restes al Valle de los Caídos ha generat un debat de dimensions limitades, més pròpies del que finalment ha acabat sent la figura del dictador: una ombra del passat que tothom (tret, potser, d’aquests 181 militars nostàlgics de la dictadura) vol deixar enrere. Poc a veure, per tant, amb la sorollosa guerra de les esqueles (i la publicació d’enormes necrològiques de caiguts d’un o altre bàndol) que va suscitar el projecte de llei de Memòria Històrica, impulsat pel socialista Rodríguez Zapatero fa una mica més de deu anys. Fins i tot les forces de centre-dreta han abandonat avui l’apocalíptica bel·ligerància de llavors. Alguna cosa, per tant, ha canviat en les profunditats de l’opinió pública espanyola, ja que l’any 1995, vint anys després de la mort del dictador, la meitat dels consultats encara assegurava que el franquisme “va tenir coses bones i dolentes”, mentre que, fa tot just una dècada, aquesta mirada laxa envers el passat s’havia vist substituïda per una visió més crítica d’un període del qual només se’n sentia orgullós un 1% de la població. (Font: CIS, publicat per “La Vanguardia”).

I la millor prova que la figura de Franco s’ha convertit en un fosc fantasma que es dilueix en la memòria de les noves generacions són els índexs de suport a la democràcia. L’abril passat, un 86% dels consultats pel CIS consideraven la democràcia “preferible a una altra forma de Govern” (i menys d’un 5% admetia un Estat autoritari “en certes circumstàncies”). Aquesta taxa suposa gairebé 20 punts més que fa tres dècades. Sembla evident, per tant, que les resistències a enterrar la dictadura i els seus símbols no fan més que disminuir.

Tanmateix, no deixa de ser curiós observar que, mentre durant els anys de la transició política de la dictadura a la democràcia, els polítics de l’època mostraven un gran interès a evitar enfrontaments, a passar pàgina i afavorir la implantació i el progrés del sistema democràtic que s’estava construint amb respostes inclusives que pretenien soldar un projecte comú i evitar fractures irreversibles (a pesar de les morts que causava ETA i dels intents de recessió i fins de cop d’estat emparats per militars -recordeu el 23-F-), avui, en canvi, veiem com una dreta desacomplexada (PP i C’s, especialment) sembla que hagi oblidat aquell esperit de concòrdia i no dubti a l’hora de llançar-se directament a la jugular de l’esquerra que ara ostenta el poder.

Reflexionant sobre això, penso, amb Antoni Puigverd, que devem aquest canvi bàsicament a José María Aznar, que trencà la lògica del consens inclusiu i enterrà la cultura de la transició. “Amic-enemic” va ser l’eix de la seva nova dinàmica. I des d’aquell moment, la contenció amb què Felipe González s’havia encarat a les misèries del franquisme no va trobar equivalent amb Aznar, el qual va desacomplexar la dreta espanyola i els seus fonaments ideològics. Sense oblidar les privatitzacions d’Estat, amb les quals va blindar els poders econòmics tradicionals.

“Aquella dreta desacomplexada -escriu Puigverd- va generar una nova hegemonia a Espanya (ara bifurcada en PP i Cs). Però també una dinàmica conflictiva que s’està cronificant: el plet català i el retorn de les dues Espanyes, que va iniciar Zapatero, el qual va caure en el parany tot responent de manera simètrica a l’estratègia d’Aznar. Tenim doncs que, des d’Aznar i Zapatero, “la batalla de la memòria situa els dos bàndols de la guerra en un nou escenari, que ja no és bèl·lic, per sort, sinó polític i retòric. Ja no es guerreja: es fa política; però els dos bàndols persisteixen.”

La conclusió que de tot això se’n treu és que aquesta lògica només canviaria si els líders de cada bàndol reconeguessin els errors dels seus avantpassats directes i reparessin les víctimes de l’altre. “La reconciliació, base del patriotisme -ha escrit Puigverd-, només és possible si, a més de reclamar el que et pertoca, pagues els teus deutes a la història.” Això ho hauríem d’entendre tots. També els 181 militars signants del manifest, amb el qual demostren que estan a les antípodes d’aquesta proposta.

Error

29 Agost 2018 by

L’article publicat ahir va ser introduït per error, ja que ha de sortir el proper diumenge, simultàniament amb el diari “Menorca”. L’he retirat i, amb algunes lleugeres modificacions, sortirà el proper dia 2 de setembre.

Lamento l’equivocació.

L’escàndol dels sacerdots pederastes i el papa Francesc

26 Agost 2018 by

Aquest cap de setmana el papa Francesc està visitant la catòlica Irlanda per assistir a la Trobada Mundial de Famílies, que té lloc cada tres anys. Per bé que estimat, no ha tingut la rebuda massiva que va tenir Joan Pau II quan visità aquell país el 1979, on parlà molt decididament en favor de la pacificació del conflicte vigent a l’Ulster entre catòlics i protestants.

I no ha obtingut el fervor que aquell papa va rebre aleshores perquè aquest cop la visita de Francesc anava precedida de la forta polèmica que ha despertat al món sencer la revelació dels casos de pederàstia i d’abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics de tot el món (els darrers més coneguts han estat, precisament, els d’Irlanda, Xile i els Estats Units), casos que no sols mereixen una condemna per se -ja que són vertaders crims contra la dignitat de les persones-, sinó també pel silenci còmplice que han mantingut les autoritats religioses catòliques que, al llarg de molts anys, han intentat tapar els fets sense condemnar-los clarament, i aquest silenci còmplice no sols s’ha d’imputar als bisbes, sinó que s’estén també als papes Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI, que en van tenir consciència i no actuaren degudament.

Aquests fets escandalosos i clarament condemnables, han fet que l’arquebisbe de Dublín, Diarmuid Martin, hagi demanat al papa Francesc que afrontés netament la qüestió. De fet, a la seva homilia del passat diumenge, Diarmuid Martin va assenyalar que “no és suficient dir ho sento” i afirmà a més que “les estructures que van permetre o van facilitar l’abús han de ser destruïdes per sempre”. D’ací que aconsellés al pontífex “de parlar obertament sobre el nostre passat, però també sobre el nostre futur”, tot i reconeixent que la xifra de víctimes d’abús sexual per part de sacerdots catòlics era “immensa”.

No hi ha dubte que, si la cosa es presentava ja prou difícil per a Francesc a causa dels escàndols que es van descobrir a Irlanda el 2009, la descoberta dels fets succeïts a Pennsilvània -que afecten a més de 300 sacerdots que han comès aquesta mena de delicte al llarg dels darrers setanta anys- fa que la situació papal se li faci encara més difícil, ja que, a causa d’això, l’associació internacional “Bishop Accountability” acaba de fer públic el nom de 80 sacerdots irlandesos, que foren ordenats entre el 1960 i el 1970, acusats o condemnats per abusos sexuals. Cada sacerdot compta amb una fitxa en la qual apareixen el seu nom, la seva fotografia, la diòcesi i l’orde a la qual pertany, una breu biografia i les fonts d’on s’ha obtingut la informació.

En esclatar recentment l’escàndol a Pennsilvània, el Vaticà reaccionà amb un comunicat 48 hores després de l’informe en el qual assegurava que els abusadors n’han “de retre comptes”, però Francesc no es va pronunciar personalment. Ho ha fet uns dies més tard amb una missiva de tres pàgines, escrita originalment en espanyol, al “poble de Déu” (dirigida, per tant, a tots els membres de l’Església), la novetat de la qual radica en el fet que, per primera vegada, un pontífex utilitza aquest format per condemnar els abusos sexuals.

“Si un membre pateix, tots pateixen amb ell”, començava escrivint el Papa citant la primera carta als Corintis de l’apòstol sant Pau. “Com a comunitat eclesial, assumim que no vam saber estar on havíem d’estar, que no vam actuar a temps reconeixent la magnitud i la gravetat del mal que s’estava causant en tantes vides”, afirma Francesc, que demana alhora una “transformació social i eclesial” perquè una cosa així no torni a passar mai. “Hem descuidat i abandonat els petits”, es lamenta.

El portaveu de la Santa Seu, Greg Burke, ha subratllat el fet que Francesc s’hagi referit a aquests abusos com un crim, i no només com un pecat. En una valoració enviada als periodistes que cobreixen la informació vaticana, Burke destacava que Francesc ha escoltat moltes víctimes d’abusos sexuals en els últims anys tot afirmant que el papa Francesc creu que “els culpables han de retre comptes, i no només els que els van cometre (els abusos), sinó també els que els van encobrir, i això en molts casos inclou els bisbes”.

Durant el seu polèmic viatge a Xile, el papa Francesc va dir a la presidenta Bachelet que “no puc deixar de manifestar el dolor i la vergonya que sento pel mal irreparable causat a nens per ministres de l’Església”, i a la carta pública a què m’estic referint confessa també la seva “vergonya i penediment”, ja que es tracta -diu- d’ “un crim que causa profundes ferides de dolor i impotència; en primer lloc, en les víctimes, però també en els seus familiars i en tota la comunitat, siguin creients o no. Mirant cap al passat mai serà poc el que es faci per demanar perdó i buscar la reparació del mal causat. Cap al futur mai serà prou tot el que es faci per generar una cultura capaç d’evitar que aquestes situacions no només no es repeteixin, sinó que no trobin espais per ser encobertes i perpetuar-se”.

La tardança amb què trigà el Papa en reconèixer l’actitud culposa d’algun bisbe xilè i el fet que vagi ser ell qui promocionà el cardenal australià George Pell (processat per casos de pederàstia) per liderar les finances del Vaticà, li han passat factura, i si bé es reconeix, en general, que és el primer papa que ha agafat la paella pel mànec i ha condemnat clarament aquesta mena d’abusos, cal advertir que no s’ha pogut deslliurar de la crítica després que acceptés humilment “que no vam actuar a temps reconeixent la magnitud i la gravetat del mal que s’estava causant en tantes vides”, tot acceptant de manera implícita que les proves d’aquests abusos sexuals eren sobre la taula del seu despatx (i segurament dels papes anteriors) de feia ja molt de temps.

La corresponsal de “La Vanguardia” al Vaticà, Anna Buj, ha constatat aquestes crítiques i ha dit que són avui nombroses les veus que, si bé reconeixen que el Papa ha declarat la guerra als pederastes, l’acusen però d’haver respost i actuat massa tard. En paraules del vaticanista del diari “La Stampa”, Mario Tosatti, “és el mínim que podia fer després de Xile, d’Irlanda i de Pennsilvània. Però en la meva opinió -diu el periodista- (la condemna) és massa genèrica: (el Papa) fa grans proclames sense anunciar cap fet concret”. I aquesta és la causa que, des de fa temps, el papa Francesc “té una crisi de popularitat per aquest assumpte”.

Així ho veu també la irlandesa Marie Collins, que participava en la comissió per a la protecció de menors, la qual va dimitir el 2017 perquè considerava que el Vaticà no estava fent prou esforços per actuar contra aquest xacra. A causa d’això, fa uns dies ha criticat durament la carta del Sant Pare. “Els comunicats del Vaticà o del Papa -ha afirmat amb contundència- haurien de deixar de dir-nos com són de terribles els abusos i que tots han de pagar per haver-los comès. Cal que, en lloc d’això, ens diguin que s’està fent perquè paguin. És el que volem sentir”.

I és, em sembla, el que el món espera.

Més sobre l’Ateneu de Maó i la tolerància

19 Agost 2018 by

Després dels actes d’intolerància que els menorquins hem hagut d’experimentar (el primer a l’Ateneu de Maó quan un grup d’anticalanistes va intentar boicotejar la conferencia-col·loqui d’Artur Mas, i el segon a Es Mercadal, quan un grup d’independentistes catalanòfils va intentar fer el mateix a la xerrada pública que oferia Albert Ribera), val la pena seguir reflexionant sobre els principis que guiaren la creació de l’Ateneu, que l’actuació d’aquests grups irresponsables contradiu radicalment.

En una conferència que vaig pronunciar el 1995 a la tribuna de la nostra institució, vaig voler explicar per què a una ciutat com Maó (que al 1905 deuria tenir uns 15.000 habitants) es va poder crear una entitat com aquesta. I vaig arribar a la conclusió que, per poc que s’estudiï la història de la ciutat d’ençà el 1700, no es fa difícil establir els factors que possibilitaren l’Ateneu. En la meva opinió són aquests: 1) El desenvolupament econòmic i cultural del segle XVIII que, malgrat la seva possible mitificació, continua essent indispensable per explicar el què i el perquè de la ciutat. És el segle que jo, al meu assaig “Maó” (Columna, 1996), denomino el segle de l’ascendancy, emprant aquest mot anglès que defineix com cap altre la burgesia mercantil i comercial que hi sorgeix al llarg del segle; 2) Una tradició liberal i republicana que va quallant-se dins el segle XIX (que tampoc no s’explicaria sense els precedents del segle XVIII) així com el procés de transformació capitalista que viu Maó al llarg d’aquest segle, tradició liberal i republicana de la qual encara podem trobar avui -gràcies a Déu- importants seqüeles; i 3) El fet que la qüestió religiosa, tot i la seva importància dins  la vida de la ciutat, mai  no s’hagi vist, a Maó, des d’una perspectiva unànime, la qual cosa ha fet possible (no sense problemes, és cert) la convivència de l’ortodòxia amb l’heterodòxia, una convivència que a la fi resulta saníssima per bastir la virtut de la tolerància, que en un col·lectiu social només s’experimenta si hi ha realment diversitat de pensaments en conflicte.

No he de palar del primer d’aquests aspectes, segurament prou conegut pel lector, ni tampoc del segon, ja que implicaria sortir-me del marc que permet un article de diari. Només diré respecte d’aquest últim -que desplegaré extensament en un llibre que, si Déu vol, sortirà després de l’estiu- que l’Ateneu de Maó esdevé la síntesi d’un esperit liberal-republicà, netament burgès, que té força antecedents en l’estructura social de la ciutat. Sector aquest que pot diferenciar-se netament del tradicionalisme catòlic, no tant per la seva divergència ideològica en el camp social o econòmic, com per l’assumpció d’un tarannà força més democràtic que no gosaria predicar dels monàrquics de finals de segle, sempre més  preocupats per la defensa d’algunes qüestions transcendentals i, per tant, indiscutibles (la religió i la monarquia, bàsicament) que d’acceptar els resultats d’una ordenada confrontació democràtica de les idees.

De tota manera, el més genial de l’Ateneu és, possiblement, haver aconseguit superar un dels esculls principals que dividia la societat maonesa d’aleshores. I és que, davant l’anticlericalisme dels republicans i del fonamentalisme religiós dels monàrquics (ambdós prototipus de la intolerància), l’entitat vagi establir per estatuts, l’any 1905, que seria neutral en matèria de política i de religió. I aquesta decisió implicava una conquesta extraordinària.

Potser per això els capdavanters de l’Ateneu (que eren majoritàriament republicans), elegiren un president que no responia al seu mateix perfil, encara que -val a dir-ho- tampoc no era un conservador. Antoni Victory Taltavull (que presidí l’Ateneu durant 25 anys) era un militar de sòlida formació catòlica, que no estava adscrit a cap ideologia i que, en el seu fur intern, menyspreava els polítics. Sociològicament pertanyia al sector social que configura la dreta, però ell era, per damunt de tot, el que avui denominaríem un tecnòcrata. Potser per això Primo de Rivera, gran enemic de la política i dels polítics -com tots els dictadors- el designà batle de Maó durant el seu règim, circumstància que s’ha de considerar, possiblement, com un punt negre en la trajectòria intel·lectual de Victory, però que ens ajuda també a comprendre la seva personalitat.

I això ens duu al tercer factor esmentat al principi: el de la pluralitat religiosa, ja que em sembla evident que l’Ateneu no hauria estat possible si, ben al costat dels elements que he citat fins ara, Maó no hagués tingut també una llarga tradició de pluralitat en aquest camp. I amb aquesta afirmació no vull dir que Maó ha estat un líder de l’heterodòxia. No, no és això. I si algú ho creu, possiblement s’equivoca, perquè  la religió catòlica també ha estat a Maó un component bàsic sense el qual la ciutat no podria explicar-se. La diferència respecte d’alguns altres pobles radica, només, en un fet: que el catolicisme, no ha estat a Maó l’únic component religiós i, menys encara, una opció incontestada. I ara podríem referir-nos (tot i que això impliqui retrocedir a una època molt primitiva) a la necessitat que ja sentí el bisbe Sever de fer una creuada sobre Maó, durant el segle V, per convertir els jueus que hi habitaven. Com també a la constància que tenim de l’existència d’una comunitat jueva al segle XIV. I és indubtable que algunes comunitats hebrees habitaven a Maó durant el segle XVIII. Tot i així, no hem d’oblidar el gran pes de l’Església Catòlica dins aquest mateix segle, que veu aixecar gairebé tots els temples avui existents a la ciutat (Santa Maria, Sant Francesc i el Carme, les esglésies de Sant Josep i de Sant Antoni…). Per tant, és indubtable que l’Església Catòlica sempre ha estat molt present a la ciutat. Però no ha estat omnipresent. Aquesta és la qüestió. L’Església aviat va haver d’afrontar conflictes greus amb algunes comunitats protestants; també els tingué amb els ortodoxos arran de la construcció de l’actual església de la Concepció, i els va tenir, sobretot, amb l’Església anglicana que, amb motiu de la dominació anglesa, celebrava el culte a l’església de Sant Josep, annexa a l’Hospital del Cós de Gràcia. No debades els anglicans representaven el poder de l’invasor.

Seran, però, finalment els corrents liberals del segle XIX els que introduiran una falca important en el poder pretesament monolític de l’Esglé­sia Catòlica, que començà a viure ja els seus primers problemes dins el segle XVIII. És a mitjan segle XIX quan s’entronitzen­ a Maó l’­Església Evangèlica i la Maçoneria, la qual es veié afavorida pel fervor heterodox del Sexenni Revolucionari, que va crear una divisió significativa dins la ciutat, manifestada bàsicament en l’existència de diversos centres de culte, d’es­coles i d’òr­gans d’expressió que responien a credos diversos, així com també en recordades polèmiques a les quals hi participaren, ni que sigui indirectament, alguns bisbes amb cartes pastorals (Jaume, 1859 i 1875; Mercader 1876) que podem qualificar com exemple genuí d’una literatura apologètica intolerant i clarament antiecumènica.

Doncs bé, sense aquest caldo de cultiu heterodox que ha fet possible la peculiar història de Menorca a partir del segle XVIII i que ha fet de Maó una ciutat plural (o, si més no, relativament plural en matèria religiosa), no hauria estat possible que sorgís una institució que, per estatuts, es declarava areligiosa i apolítica, però respectuosa alhora amb les creences de tothom.

Per tot això penso que Maó seria inconcebible sense l’Ateneu, de la mateixa manera que l’Ateneu no hauria estat possible sense el suport d’una societat, com la maonesa, que ha treballat decisivament per ser capdavantera del progrés intel·lectual, econòmic, cultural i polític a l’illa de Menorca. I jo, com ateneista de vocació i maonès d’adopció, me’n sento orgullós.

Artur Mas, l’escarni i els principis rectors de l’Ateneu de Maó

5 Agost 2018 by

La conferència-diàleg amb un grup d’universitaris menorquins que va fer Artur Mas a l’Ateneu de Maó la setmana passada ha provocat alguns articles molt durs contra el conferenciant i contra l’Ateneu. Més encara, provocà també que un grup de ciutadans, amb pancartes i xiulets, organitzessin un escarni davant la porta d’aquella institució cultural per boicotejar l’acte, fins al punt que l’actual presidenta de l’Ateneu ha hagut de sortir en defensa de la institució amb una carta al director on esmentava els principis fundadors de l’entitat i, especialment, la figura del doctor Alabern, que va ser qui pronuncià el discurs inaugural el 1905 i fixà les bases intel·lectuals d’una entitat modèlica que té per principi el diàleg i la tolerància.

No em correspon a mi defensar el senyor Mas i no ho faré. Certament és un polític que té causes obertes amb la justícia de les quals n’haurà de respondre, com tants altres del nostre país i de l’estranger, però deixant això de banda, ningú no pot dir que no tingui una línia de pensament, una ideologia política i una trajectòria que bé mereix que pugui ser escoltat i, naturalment, criticat, però sempre des del respecte. I això és el que ha fet l’Ateneu. Com m’imagino que faria si tingués l’oportunitat d’escoltar Berlusconi, Sarkozy, Camps, Rato, Fillon i tants altres polítics amb problemes judicials. No acceptar això és no entendre l’Ateneu.

Va ser Joan Hernánez Mora qui, el 1975, ens va recordar els tres principis teleològics d’aquesta institució: procurar una visió enciclopèdica de la vida, adoptar la crítica com a mètode de treball i posseir un esperit de tolerància. I ens explicó alhora que l’Ateneu de Maó  es va fer a imatge i semblança de l’Ateneu de Madrid, d’ací que Alabern el definís com “una agrupación enciclopèdica de hombres doctos que, practicando la más absoluta tolerancia, van a la Cultura por la crítica”. La definició és magnífica i suggereix molts comentaris que no puc desplegar en aquest article, però sí vull remarcar que, en opinió dels fundadors, aquellos que no tengan sino el interés puro de las ideas, aquí convivirán por muy distintas que ellas sean, porque en su contacto con los contrarios está el principal fin de unos y otros que tienden a absorberse mutuamente.” I això perquè -seguint el raonament d’Alabern- “su medio de expresión está en la libre crítica, sostenida por el principio de la tolerancia.”  Entre d’altres raons perquè “el libre examen es un derecho inherente a la personalidad humana que no se ejerce bien ni menos se exterioriza sin el principio, practicado por los otros, de la tolerancia, virtud de los tiempos modernos que las generaciones pasadas casi no conocieron. Sin ella el Ateneo no viviría, porque el libre examen, o sea la Crítica, lo informa todo en la Institución; la tolerancia, en fin, es el ‘punctum saliens’ del Ateneo”.

Si l’Ateneu era -i vol seguir essent- una agrupació de persones doctes que es proposen treballar per la Cultura, és evident que havia de respectar en primer lloc la llibertat de pensament i de criteri de les persones, condició indispensable per fer de l’entitat una societat lliure i sense hipoteques de cap casta. En segon terme, havia d’assumir com a propi el lliure examen, perquè la llibertat de pensament no té sentit si no va acompanyada d’un principi lògic de contradicció: la crítica, que s’ha de practicar a l’Ateneu més àmpliament que a cap altra banda.Los Ateneos -va dir Alabern- negarían su condición primitiva de existencia si esa crítica libre y amplia, aunque siempre cortés y comedida en sus formas, no se ejerciera en su seno; pero siempre, claro está, en el terreno de las ideas, como se requiere hasta por reglamento, y sin descender a la lucha candente de las opiniones callejeras, de las banderías y de los personalismos más o menos políticos. Así es posible que en diferentes épocas hombres eminentes de las más opuestas tendencias (…) hayan dejado oír su voz desde la Cátedra del Ateneo, sin que jamás pasara por las mentes de los contrarios en ideas otra cosa que oponer el discurso al discurso en el debate; la conferencia a la conferencia, cuando de ésta se tratare; la lección o el curso a otros análogos siempre que a algún ateneísta le ocurriera inspirar sus lecciones en doctrinas opuestas a las del primero.”

Per tant, els qui eren al carrer cridant i insultant no eren ni podien ser ateneistes. En canvi, els qui eren dedins escoltant i debatent amb Mas, estaven complint amb els principis fundacionals, perquè després de la llibertat de pensament i de crítica, cal també assumir el principi de la tolerància, actitud sense la qual la institució no tindria sentit. I això perquè, en paraules d’Alabern, “la luz de la razón ilumina con diversa intensidad las ideas y las cosas, según el poder luminoso del foco que cada cual aplica. Así hemos de chocar constantemente con los más opuestos criterios y convivir con ellos. La tolerancia es, pues, una vez más, elemento de vida en el Ateneo, siempre en demanda de esa Verdad tan pronto hallada como fugitiva, y el mejor instrumento de que aquí disponemos para su investigación, como medio de mantener en contacto las más opuestas escuelas, de cuyo constante choque ha de ir brotando la luz, como del choque entre el eslabón y la piedra saldrá la chispa luminosa.”

Si fem un repàs de l’Ateneu de Madrid -amb més llarga trajectòria que el nostre-, podem veure com allí, al llarg del segle XIX, havien pronunciat cursos magistrals homes tan diversos ideològicament com Salustiano Olózaga, el Duque de Rivas, Francisco Pacheco, Donoso Cortés, Alcalá Galiano, Miguel de Unamuno, etc. Era, en efecte, a l’Ateneu de Madrid on es van presentar les bases del doctrinarisme francès sobre el qual Antonio Cánovas -que n’havia estat president- va bastir la teoria de la monarquia constitucional que li va servir de base per a la restauració borbònica. Però de la mateixa manera que allí es forjaren les bases de la monarquia constitucional, també es pronunciaren, anys més tard, les crítiques més dures contra Alfonso XIII i la política que ens abocà a la dictadura de Primo de Rivera. I això perquè és imprescindible que en una institució com aquesta es pugui parlar i discutir de política -com també de religió- sense necessitat d’adoctrinar políticament ni religiosament.

L’Ateneu de Madrid (com el de Maó) ha tingut sempre molt clars els seus principis i això ha fet possible que l’hagin presidit personalitats tan diverses ideològicament com el General Castaños, el Duque de Rivas, Salustiano Olózaga, Alcalá Galiano, Miguel de los Ríos, Mesonero Romanos, Cánovas del Castillo, el Comte de Romanones, Miguel de Unamuno, Manuel Azaña o Ramón del Valle Inclán, entre d’altres. I aquest fet és el que va fer possible que el professor Sáiz Rodríguez (un complex personatge que fou ministre de Franco en el Govern de Burgos i ex bibliotecari de l’Ateneu) afirmés que“en un país como el nuestro en donde las diferencias intelectuales y doctrinales se dirimen habitualmente en guerras civiles, el único islote de paz en donde las ideas más contradictorias se debatían y discutían sin acudir a la violencia era el Ateneo de Madrid”. I si algú repassa els noms de les persones que han presidit el de Maó, també s’adonarà de la gran diversitat que mostren en la seva trajectòria personal, professional i ideològica, sense que això hagi alterat mai els seus principis fundacionals.

I tanmateix, l’Ateneu de Madrid i el de Maó són apolítics i aconfessionals, la qual cosa vol dir que no practiquen ni assumeixen cap de les tesis polítiques o religioses que s’exposen a la seva tribuna, encara que permetin que totes hi puguin ser exposades i debatudes civilitzadament. Per això han parlat a l’Ateneu personalitats tan diverses com Tarradellas, Areilza, Tuñón de Lara, el cardenal Tarancón, José Prat, José María Aznar o Santiago Carrillo entre molts altres. I per això mateix hi podia parlar Artur Mas. I estic segur que, en el futur, l’Ateneu seguirà obrint les portes als qui sàpiguen oposar les seves idees -les unes i les altres- sempre que ho facin amb respecte i tolerin la crítica que aquestes puguin provocar. Però no acollirà els qui, incapaços de construir un discurs racional, només saben mostrar-se al carrer amb pancartes o fent escarnis que, d’altra banda, critiquen quan els reben persones de la seva simpatia. I per molts anys!

Catalunya: Tot el poder per al Cèsar

29 Juliol 2018 by

Amb el que hem pogut veure al llarg del darrer cap de setmana als congressos del PP i del PDeCat, podem certificar que la moderació, el respecte a les opinions de l’adversari, l’actuar sense presses i la defensa de les idees de manera ordenada i racional s’ha acabat. S’imposa la rauxa, el sotmetiment dels altres i el populisme en primer grau. Tenia, doncs, raó Sergi Pamias que escrivia que, a partir d’ara, “la moderació és un anacronisme que no pot competir amb els populismes patriòtics i les jugades mestres dels qui, des de pols oposats com Casado i Puigdemont, reinventen el fer país. L’un ho fa per blindar-lo amb el formigó del retrocés estatalista i l’altre per propulsar-lo cap a una república que, per ser operativa, imposa la pirulasegons la qual el Parlament tanca per vacances perquè és autonòmicament inútil.”

Aquí podria ja tancar el meu article, perquè amb això està dit tot. Agafeu-vos, doncs, ben fort, moderats i antipopulistes, persones que voleu reflexionar i guiar-vos per la raó, perquè el temps que hem encetat no és el vostre. Vosaltres (entre els quals jo m’incloc) esteu passats de moda. Per tant, carregueu-vos de paciència i conformeu-vos, perquè ningú no us demanarà l’opinió, i si goseu donar-la, ningú no us farà cas. I fareu bo si no us tracten de “carques” o “retrògrades”.

Però hem de seguir escrivint, ni que sigui per raonar una mica les afirmacions que acabo de fer, i deixant de banda el PP (partit que ha permès que tot es podrís a Espanya i s’ha mostrat incapaç de fer res positiu per resoldre el problema sorgit a Catalunya, i que a partir d’ara serà dirigit no sabem si pel millor dels dos candidats en pugna o bé pel menys dolent), he de fixar-me en el que ha succeït al congrés del PDeCat on, amb la mateixa lleugeresa com s’ha actuat a Madrid, i potser amb força més mala bava, el Cèsar Puigdemont ha imposat el seu personalisme radicalitzat i no ha dubtat a sacrificar Marta Pascal, que havia representat la moderació i la recerca de solucions per redreçar el camí amb el vot favorable a la moció de censura en favor de Pedro Sánchez. Doncs bé, amb la defenestració de Pascal això s’ha acabat, i Puigdemont podrà imposar els seus criteris de radicalitat, convençut que, perquè triomfin els seus plantejaments, tan com pitjor vagin les coses al país millor li aniran a ell, ja que sap molt bé que només en el conflicte, en l’enfrontament, podrà acabar imposant el seu projecte unilateral que apunta vers aquesta “Crida Nacional per la República” que pretén consumar una OPA hostil que li permeti fogacitar tot l’independentisme i assumir el control absolut del que queda del PDeCat, tot complicant el paper del grup parlamentari que aquest partit té al Congrés, que és el responsable -greu delicte!- d’haver votat en favor de Pedro Sánchez.

Si contra Franco vivíamos mejor, no hi ha dubte que, per a Puigdemont i el seu vicari a la terra, Quim Torra, contra Mariano Rajoy (que sempre es va tancar en banda a qualsevol diàleg i, per tant, a qualsevol solució pacífica i ordenada del problema català) també es vivia millor que contra Pedro Sánchez i el seu govern que, com a mínim, han mostrat una certa disposició a enfrontar el problema de cara amb la idea de trobar-hi una solució, a pesar que són conscients que tot plegat és molt difícil.

Conclòs el congrés, tots hem vist com l’assemblea del PDeCat ha reduït l’organització a poc més que una força testimonial subsumida en el moviment que Puigdemont s’ha tret de la màniga, consumant així una iniciativa que estarà guiada en tot moment per una important càrrega emocional, vàlida per alimentar el populisme, que ideològicament es difuminarà tan com sigui necessari per fer-se transversal, però clarament rupturista, doncs això és el que importa. Segurament s’inspirarà en l’Scottish National Party, oblidant-se, però, que Alex Salmond, que en va ser el seu principal dirigent, s’ha cansat de recordar als catalans que la impaciència és un error i que els escocesos van trigar més de mig segle a pactar una consulta. Però no. Puigdemont té pressa. Molta pressa… per dur el país a les penyes, que és on, si Déu no hi posa remei i Esquerra Republicana no ho impedeix (avui l’esperança de moderació i de seny roman sembla que gairebé exclusivament en ERC) acabarem tots plegats.

Hem de reconèixer que Puigdemont ha tingut en favor seu la deficient actuació dels jutges i, de manera molt particular, la del magistrat Pablo Llarena, que ha pretès basar el gruix del sumari sobre el delicte de rebel·lió, que és, com tots ja sabem, un delicte que no es pot sustentar sense la violència, i el relat que s’ha vist obligat a construir no ha fet sinó carregar les tintes sobre aquesta actuació violenta que gairebé ningú va veure en el grau que exigeix el Codi Penal per configurar el delicte de rebel·lió, sense la qual (per més que hi ha hagut desobediència, probablement sedició i també malversació de cabals públics) difícilment s’hagués pogut ordenar una presó provisional en els termes que s’ha fet ni prendre la decisió d’inhabilitar els diputats acusats.

No cal dir que la resolució del tribunal alemany de Schleswig-Holstein, més o menys fundada, (he pogut llegir articles molt fonamentats que la critiquen durament, i no de juristes que es mouen a l’òrbita del PP i de C’s, sinó de juristes de prestigi clarament independents), ha aconseguit, però, deixar l’instructor del sumari i, en definitiva, el Tribunal Suprem espanyol sota sospita d’incompetència i de parcialitat, i això ha donat ales al Cèsar per iniciar aquesta acció de duresa que li ha permès novament construir el seu discurs rupturista amb possibilitats d’obtenir un cert eco davant l’opinió pública internacional. També -i això és important- davant molta gent catalana que mai no havia militat en el sobiranisme ni en l’independentisme, però que ha vist amb mals ulls la no actuació del govern del Rajoy, la sobreactuació de Pablo Llarena i el suport incondicional (tan incondicional com innecessari) del rei Felip VI en aquell discurs del 3 d’octubre. I no cal dir que, mentre això no canviï una mica, mentre el Tribunal Suprem segueixi mantenint a la presó els líders polítics abans de ser jutjats i condemnats, Puigdemont tindrà el camí força més pla per dur a terme el seu projecte.

L’únic que de moment no ha aconseguit Puigdemont és incorporar ERC a la seva aventura rupturista. I això és important. Tant com esperançador. Perquè l’oferta feta pel Cèsar d’incorporar ERC al seu projecte estrella, que és aquesta “Crida Nacional per la República”, ha estat desestimada des del primer minut. He vist, doncs, amb satisfacció la negativa que ha fet a Puigdemont la portaveu del partit, Marta Vilalta, mentre proposava als partits i a les entitats sobiranistes d’ “asseure’s i negociar conjuntament una estratègia comuna” i “traçar un full de ruta que pugui compartir tot l’independentisme per concretar els passos que cal seguir”. I això, encara que cregui en la “unitat d’acció”. Però demana que aquesta es concreti “per escrit”, de manera que quedin clars “quins són els objectius que caldrà anar aconseguint des de l’independentisme els anys vinents”.

I mentrestant, el Parlament tancat fins al 2 d’octubre! ¿Qui controlarà, doncs, l’executiu? ¿Quis vigilat vigilantem?


%d bloggers like this: