Sobre les arrels del terrorisme islàmic

27 Agost 2017 by

Encara que hagin passat uns dies i les notícies sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils s’han anat aclarint per una feina prou eficaç –si més no a posteriori– de la policia, i per les informacions dels professionals que se n’ocupen a la premsa, he pensat que n’havia de dir alguna cosa, ni que sigui per solidaritat amb les víctimes que, sense tenir-hi res a veure, són les qui han carregat sobre la seva esquena els pecats que els salafistes i, més concretament, els terroristes, atribueixen a tot el món d’Occident, per més que –no ho oblidem- a pesar dels grans atemptats que han sofert fins avui capitals com Londres, Madrid, Brussel·les, París, Berlín, Boston, Niça o Barcelona (i suposo que me’n deixo alguna al tinter), Occident ha ofert al terrorisme islàmic menys morts dels que aquest ha causat als mateixos musulmans que no comparteixen la seva manera d’entendre la religió i la política.

Tot i que, com acabo de dir, m’agradaria expressar la meva opinió, he de reconèixer que es fa molt difícil no repetir llocs comuns o, pitjor encara, proclamar sentències lleugeres o que, per poc reflexives, fàcilment poden ferir la sensibilitat d’alguns, facilitar la incomprensió entre les persones o bé eixamplar irresponsablement l’odi que poden despertar fets com els que comentem.

També hi ha qui aprofita l’ocasió per “garnar” cap a casa i afavorir les seves posicions polítiques, com és el cas d’aquell que, l’endemà dels atemptats, m’envià una foto del famós “trío de las Azores” (Bush, Blair i Aznar), demanant la meva signatura per declarar l’expresident espanyol “persona non grata a Barcelona”, ja que, segons el promotor d’aquesta recerca massiva de signatures, Aznar és el gran culpable que, avui, els terroristes s’hagin fixat en la capital de Catalunya per fer patent la seva barbàrie.

Certament que no vaig signar la petició. No perquè tingui simpatia a l’expresident Aznar, o bé perquè aprovi la política que aquells tres personatges van dur a terme per justificar (amb mentides, com s’ha demostrat) l’ocupació de l’Iraq i, després, l’ajusticiament de Sadam Hussein, sinó perquè em sembla que el fenomen terrorista va més enllà de la política d’aquests tres personatges, com ens ho demostra fàcilment el fet que, Bèlgica i Alemanya, que no van participar directament en la invasió de l’Iraq, també han sofert atemptats de la mateixa naturalesa del que ara ha fustigat Barcelona.

Això no vol dir, però, que l’acció que dugué a terme la coalició comandada pels Estats Units i la Gran Bretanya, amb el suport (més teòric que eficaç de l’Espanya d’Aznar), no vagi incitar l’odi del salafisme contra Occident, perquè és ben segur que el va afavorir, ja que no crec que ningú de bona fe pugui dubtar que la invasió de l’Iraq i, abans, la lluita contra l’URSS a l’Afganistan van tenir molt a veure amb el naixement del Daesh i d’Al-Qaida, cosa que mai no ha reconegut Aznar ni, menys encara, ha provocat en ell cap mena de penediment per la política que, en aquest camp, va dur a terme.

Però el fenomen terrorista, i més concretament el que coneixem com a “terrorisme islàmic” és, ben segur, un fenomen complex que no respon a una sola causa. Per tant, qualsevol mena de reduccionisme pot ser perillós i, molt probablement, injust. Sense anar més lluny, a les notícies de la cadena “Cuatro” es va retransmetre un bocí del sermó que, un capellà de Madrid, va fer als feligresos durant la missa del passat diumenge acusant amb pèls i senyals l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, com a culpable –no en el mateix grau dels qui van cometre directament els crims, però culpable a la fi- dels atemptat per no haver protegit els ciutadans. “Yo –va dir- si estuviera entre los heridos, la llevaria al juzgado”.

Aquesta acusació ens pot semblar absurda, i segurament s’ha d’aïllar, però és probable que ho siguin també les dels qui, des de casa nostra, acusen directament l’Islam (sense matisos) com a responsable de tot el que està passant.

Acusar-lo així, genèricament, seria injust, perquè tots hem pogut veure com, des de molts col·lectius musulmans, s’ha condemnat el terrorisme i, més concretament, els atemptats de què estem parlant. Però dit això, tampoc hauríem de ser tan candorosos per no trobar elements força preocupants en alguns sectors de l’Islam, com seria absurd que deslliguéssim les Creuades del cristianisme. Això és, si més no, el que ha dit Jaume Flaquer, un jesuïta membre del col·lectiu “Cristianisme i Justícia”. I penso que amb raó.

Enfront de les opinions que redueixen les causes del terrorisme a qüestions socials, econòmiques, polítiques o geoestratègiques, sobre les quals es munten les ideologies, també les religioses; i enfront d’aquelles altres metodologies més o menys antireligioses (o islamòfobes) que en redueixen les causes a la religió mateixa, Flaquer creu –i jo amb ell- que el fenomen terrorista és extremadament complex, ja que no hi ha una única causa que l’expliqui.

Sens dubte, els problemes socials, d’integració o de desenvolupament de la pròpia identitat, el potencien, perquè engendren gent vulnerable que entra en aquestes corrents ideològics del terrorisme com qui entra en una secta (el cas de Molenbeek, a Brussel·les, en podria ser un exemple). Però no pot considerar-se com l’única causa, perquè els cristians dels països de majoria islàmica (per exemple els coptes d’Egipte) també viuen en situació de marginació, i en molts casos de persecució, i no generen moviments terroristes.

I tanmateix, enllà del que ja hem dit respecte de la política agressiva de Bush, Blair i Aznar a l’Iraq, o bé l’anterior que Occident liderà a l’Afganistan, hem de reconèixer que hi ha causes de molt diferent naturalesa que abonen el terrorisme: N’hi ha de socials, en efecte, ja que les enormes desigualtats econòmiques, a més de ser un escàndol ètic, són, sovint, generadores de ràbia o de desesperança; n’hi ha també de psicològiques (ho veiem regularment en els atacs d’ira que duen a terme alguns individus d’Estats Units que realitzen carnisseries amb l’ajuda de la facilitat d’aconseguir una arma); i n’hi ha finalment de religioses, encara que siguin per pervertir la religió. D’aquestes, el cas de l’imam de Ripoll n’és, em sembla, un exemple molt gràfic. I això no s’ha produït per casualitat, sinó perquè algú (des del poder polític i també des del poder religiós) ho està propiciant conscientment, com les monarquies cristianes medievals i el Papa van promoure les Creuades.

Diu Flaquer: “Sens dubte és una perversa interpretació d’un versicle alcorànic (la que fan molts imams salafistes en transmetre la violència i l’odi contra tot el que representa Occident), però aquesta interpretació es fa des de l’islam propagat per l’Aràbia Saudita. Des d’aquest país, s’escriuen llibres sobre jurisprudència islàmica que dicten la mort de l’homosexual, de l’apòstata i de l’adúlter. I aquests llibres es venen a Espanya traduïts al castellà.” I dit això, fa una acusació molt concreta: “Aràbia Saudita i altres països del Golf condemnen el terrorisme ja que ells també estan en el punt de mira de Daesh i d’al-Qaida. Però el seu islam el produeix sense parar.” A més –i això ho dic jo-, aquests països són els que el financen mentre nosaltres, a Occident, per interessos econòmics, ens girem d’esquena a aquesta realitat i fem com si no ho sabéssim (si és que no hi col·laborem de manera indirecta).

Anuncis

Bernard Häring, el debat conciliar i la crítica a la “Humanae Vitae”

20 Agost 2017 by

Per conèixer millor la figura de Bernard Häring, de qui vaig parlar el passat diumenge, i el seu posicionament crític davant la Humanae Vitae de Pau VI, és interessant l’entrevista que publicà, el 31 d’agost de 1968, “The Tablet”, una revista catòlica de caire, per cert, bastant conservador, que, aquell mateix any, va reproduir traduïda al català “Correspondència Sacerdotal”, una revista ciclostilada que s’editava a Barcelona, per cert amb el “nihil obstat” de l’autoritat eclesiàstica. L’any vinent farà 50 anys d’aquesta entrevista, que molt probablement podria ser  publicada avui. Per això ho faig. Diu Häring parlant del Vaticà II:

“Vaig tenir l’honor de formar part de la subcomissió preconciliar i de la comissió sobre el matrimoni. La subcomissió preconciliar estava totalment dominada pel Sant Ofici –una gent, al meu entendre, desconnectada de les arrels de la vida, un grup homogeni en el qual cadascú havia de demostrar a l’altre que el més ortodox era ell; després, que el seu ofici era la persecució de bruixes. No nego que tots ells fossin bons homes, però si nego que estiguessin vivint en una bona estructura. Jo els deia: “esteu professionalment malalts”.

El papa Joan sabia molt bé quina era la situació d’aquella subcomissió, i coneixia les seves resolucions sobre el matrimoni, el celibat i la castedat. Per això, hem d’entendre com un acte valent de col·legialitat que aleshores el papa Joan erigís una comissió diferent, formada per una quants teòlegs que estaven al dia i alguns laics competents, a fi de poder obtenir més llum amb l’ajuda de tots ells.

Quan el Concili començà i la comissió doctrinal havia d’iniciar la seva tasca, el cardenal Ottaviani emprà 30 minuts, el cardenal Parente –que era arquebisbe i secretari segon del Sant Ofici- n’emprà 40, per dir als bisbes: “Heu d’acceptar tots aquests excel·lents estudis presentats per la comissió preparatòria, heu de defensar l’Església de les escomeses heterodoxes i herètiques”.

Va ser, doncs, una acció alliberadora la del cardenal Leger, quan després d’aquests primers 100 minuts, s’aixecà i digué: “Féu només la vostra missió; allà vosaltres amb la vostra actitud si penseu que sou els ortodoxos i els altres els heretges”.

(Mort Joan XXIII) Pau VI amplià la comissió i li encarregà que estudiés amb franquesa i llibertat el problema de la regulació de la natalitat i de la paternitat responsable. Era una comissió aproximada de seixanta-cinc membres. D’aquests, una tercera part eren sacerdots, i dues terceres parts laics. Això representava un fenomen molt nou dins l’Església. S’esdevenia una gran esperança envers la col·legialitat, en permetre que els laics fossin escoltats. Però ben aviat la comissió va ser dominada per la majoria conservadora. Foren tres, el bisbe Reuss, el canonge Pierre de Locht i la meva humil persona els qui ens atrevírem a proposar solucions noves. Fou, doncs, sorprenent que, al final, quatre cinquenes parts de la comissió, quatre cinquenes parts dels sacerdots i gairebé el cent per cent dels laics, arribessin a la conclusió que hi havia una diferència essencial entre l’ús premeditat de les proves de la temperatura i del calendari en la continència periòdica i els mètodes més senzills de la regulació de la natalitat com el diafragma o les píndoles anticonceptives.

Cap al final del Concili, el cardenal Ottaviani introduí a la subcomissió nous membres. També hi tingué una presència significada el bisbe Colombo. El Concili havia arribat a uns criteris totalment diferents dels de la Casti connubii (Vegeu nota 1). Tot i així, la pregunta concreta: “¿Hi ha cap altre mitjà de regulació de la natalitat a més de la continència total o periòdica?” va ser eliminada del Concili pel Papa, i així es va mantenir fins al final.

D’aquesta manera arribàrem a la festa de santa Catalina, el 25 de novembre: de sobte, quan tots els modi (propostes) havien estat estudiats, el Papa n’envià cinc més al capítol sobre el matrimoni que haurien totalment canviat el sentit del text conciliar. En primer lloc, no es va permetre al Concili que es discutís amb franquesa els problema dels mitjans artificials o químics de la regulació de la natalitat. Després de l’esforç fet pels cardenals Suenens, Alfrink, Frings i Leger, i també del patriarca Maximos IV, aquella decisió papal produí una gran desil·lusió. Es digué als moderadors que no permetessin més discussions en aquest sentit, i això que aquests homes havien  rebut l’aplaudiment de la majoria conciliar.

La comissió conciliar es trobà desorientada. El cardenal Leger s’aixecà i llegí una protesta. El cardenal Brown respongué contradient-lo tot afirmant que “no pot haver-hi cap discussió en aquest punt; seria una equivocació. El Papa ha parlat i la comissió ha d’obeir i reafirmar simplement la Casti connubii. Aleshores es produí un enrenou i molts cridaren: “Discutirem aquest assumpte si sabem que el Papa el que fa és imposar una obligació o bé preguntar a la comissió que examini els modi amb tota llibertat”. Al dia següent arribà una nova afirmació de la secretaria d’Estat, que permetia a la comissió d’entrar en la discussió de la matèria.

Però mentrestant, el cardenal Ottaviani havia decidit que aquest assumpte es discutiria només si s’absentaven els teòlegs i els laics, la qual cosa implicava una clara infracció de les normes comunes en la pràctica conciliar. Només quan es va veure obligat pels bisbes de la comissió, admeté els teòlegs com a auditors, però declarà que no se’ls donaria veu a la discussió. I d’aquesta manera no tingueren veu mentre els bisbes discutien. Amb tot, cal dir-ho, vaig quedar profundament admirat de com aquests bisbes harmonitzaren el respecte al successor de Pere amb la tendresa i l’amistat.

Els modi del Papa no van ser acceptats, o no ho van ser de la manera que ell volia. Més encara, el cardenal Roy posà sobre la taula del Papa un informe dels laics que no havien pogut parlar a la comissió. El cardenal Garrone anà a veure Pau VI i li parlà amb tota franquesa i el va posar en guàrdia, ja que el Concili podia acabar amb una gran commoció si continuava insistint  en el seu mètode de no autoritzar la discussió d’aquest assumpte i d’acceptar l’obligació com una resolució del mateix Concili en contra dels procediments que aquest s’havia donat.

Aquest havia decidit que, quan el text havia rebut el vot de més de dos terços, els modi podien ser tinguts en compte, però no fins al punt d’eliminar o canviar el contingut del text, i el capítol sobre el matrimoni havia estat aprovat per més de dos terços. De manera que allò que el Papa havia proposat anava contra les seves pròpies normes que regulaven els actes col·legiats en el concili. Però el Papa s’inclinà per una oposició forta i tenaç.

La comissió especial sobre el control de la natalitat arribà, després d’un fort treball i d’una perllongada reunió, a les seves resolucions proposades, que es van concretar en un informe de la majoria i un altre de la minoria. Però la comissió no va ser escoltada i el Papa es decidí pels de la minoria que donaven suport a la Casti connubii. Amb això quedava clar que, per a la Cúria, era fonamental afirmar que les encícliques papals estaven per sobre dels decrets conciliars.

Jo –segueix dient Häring referint-se a l’elaboració de la Humanae Vitae– vaig rebre quatre advertències de la Cúria. Una d’aquestes m’arribà pel gener de 1967 i es devia a una entrevista que vaig atorgar a una revista italiana en la qual havia parlat amb gran respecte del Papa, però afegia que, des del meu punt de vista, era evident que la resposta havia de ser molt més conforme als criteris de la Gaudium et Spes que a la Casti connubii. El cardenal Parente em va dir: “Vostè no pot dir això; el Papa és lliure, absolutament lliure, per repetir la Casti connubii i ell no està lligat pel Concili”. Vam discutir dues hores.

Vaig rebre posteriorment una altra instrucció de la Cúria en la qual se’m deia que era inoportú afirmar diferències respecte de la Casti connubii. I en vaig rebre una altra, que em fou adreçada de manera oficial, a la qual se’m deia que mentre la Gaudium es Spes era solament un text pastoral, la Casti connubii era pura doctrina. Jo no puc conciliar això amb el discurs d’apertura del papa Joan XXIII, que digué que l’autèntic ofici docent de l’Església és totalment pastoral. Afirmar que la Casti connubii no és pastoral sinó simplement pura doctrina, és afirmar que és una doctrina falsa.

No teníem cap possibilitat d’acostar-nos al Papa. A simple vista, es podia apreciar que una muralla s’havia aixecat entre ell i nosaltres. I així s’arribà a aquest document (es refereix a la Humanae Vitae), que a simple vista és un cas clar d’un exercici no col·legial de l’autoritat papal. Però, que això quedi clar: el Papa és una part de l’Església docent i la seva ensenyança partia tan sols d’un grup homogeni de la Cúria a l’estil antic.”

Häring deixa clar, al final de l’entrevista, que l’elaboració de l’encíclica va ser un cas típic de la història eclesiàstica. I afirmà: “O el Papa és alliberat i se’l posa en contacte amb tots els mitjans lliures i directes, o quedarà empresonat a la Cúria, que es preocupa més per sortir del tràfec en aquest assumpte que per trobar solucions per al futur. Perdoneu-me que hagi parlat amb tanta franquesa, però crec que hem de ser a la vegada d’una mentalitat oberta i càndida. I vull deixar clara la meva personal fidelitat al successor de Pere. I és a causa d’aquest amor que li tinc que hem de cridar a l’Església tota en aquests moments: ‘Allibereu el Papa!’ No es pot permetre que caigui en mans d’una petita minoria.”

I em demano: ¿Acabarà assolint aquest alliberament de la Cúria el papa Francesc?

(Nota 1): L’encíclica Casti connubii del Papa Pius XI (1930) tracta sobre el matrimoni i pretén ratificar tot el que  havia escrit anteriorment el Papa Lleó XIII a la Arcanum divinae sapientiae sobre la dignitat i sacralitat d’aquest sagrament. En primer lloc, expressa el seu desacord en relació a l’àmplia immoralitat sexual que s’anava difonent, i sobretot, davant els qui, en nom d’aquesta immoralitat, gosaven fer vanes la santedat i la indissolubilitat del matrimoni. Afirma que els primers deures dels esposos han de ser la fidelitat recíproca, el mutu i afectuós amor i l’educació recta i cristiana dels fills. A més, el Papa declarà moralment il·lícit l’avortament i, en les relacions conjugals, qualsevol intervenció per evitar la procreació.

Bernard Häring, el papa Francesc i la teologia moral

13 Agost 2017 by

Bernard Häring (1912-1998), sacerdot redemptorista alemany, ha estat un gran teòleg moralista, autor de molts llibres, entre els quals destaquen “La Ley de Cristo” i “Libertad y Fidelidad en Cristo” (l’edició que hi ha a la meva biblioteca és de Herder 1985), que han servit de text de “moral” (desconec si encara es fan servir) als teòlegs de molts seminaris.

M’he volgut referir avui al pare Häring perquè aquests dies he sabut que, encara no fa un any, el papa Francesc en va fer una gran lloança, tot i ser conscient que va ser un dels més abrandats dissidents de l’encíclica Humanae Vitae de Pau VI. A més, la seva teologia moral presenta, a dir dels experts, no poques contradiccions amb la Veritatis Splendor de Joan Pau II. Per tant, poca broma.

La ressenya publicada per “La Civiltà Cattolica” de la reunió que el papa Francesc va tenir amb els jesuïtes (Nº 36 del 24/10/2016) ens diu que Francesc va confessà el següent respecte de la moral que havia après durant la seva formació: “Era una moral molt estranya al discerniment. En aquella època hi havia el ‘cuco’, el fantasma de la moral de situació… Crec que Bernard Häring va ser el primer que començà la recerca d’un nou camí per renovellar la teologia moral. Òbviament, avui la teologia moral ha fet grans progressos en les seves reflexions i en la seva maduresa; ja no és una ‘casuística’.” Francesc va criticar tot seguit el que ell definí com l’ “escolasticisme decadent” en què la seva generació (i també la meva) va ser educada i lloà Häring per “començar la recerca d’una nova manera perquè la teologia moral florís de nou.”

Francesc, doncs, proposà de manera molt clara una moral que es basi en el discerniment. I a la pregunta de com suggeria avançar en torn d’aquesta dinàmica per avaluar les situacions morals, va respondre. “Em sembla que no és possible detenir-se en una interpretació de l’aplicació de la regla que es limiti a veure les situacions particulars com a casos de la regla general.”

Bernard Häring, va ser -no ho oblidem- una figura clau durant el Concili Vaticà II, on va aplicar el principi de l’evolució del dogma (com es troba a la nouvelle théologie) a la moral. I segons ens explica el professor Roberto de Mattei, aquesta “nova moral” defensada per Häring, en última instància “nega l’existència d’una llei natural absoluta i immutable”, llei que sempre ha donat per existent (i immutable) el iusnaturalisme.

Häring va ser nomenat “expert” al Vaticà II i, posteriorment, es va convertir en el secretari de la Comissió sobre el món modern, on, segons De Mattei, fou un dels arquitectes principals del document Gaudium et Spes, part del qual s’ocupa del matrimoni.

Segons De Mattei, una feroç batalla es va lliurar durant l’elaboració d’aquest document entre les minories progressistes i tradicionals sobre la procreació en el matrimoni, fins al punt que el “bàndol” progressista, recolzat per Häring, finalment va convèncer Pau VI de deixar de banda la qüestió de l’anticoncepció en el document. Però després que Pau VI publiqués la Humanae Vitae, el 1968, on va ensenyar inequívocament que “tots i cadascun dels actes sexuals del matrimonial han de quedar oberts a la transmissió de la vida humana”, i qualificà el recurs a l’anticoncepció d’ “intrínsecament dolent”, Häring dedicà la seva energia a criticar no només Pau VI, sinó també -això més tard- Joan Pau II, per les seves postures sobre control de la natalitat i altres temes sexuals.

Häring va ser investigat per la Congregació per a la Doctrina de la Fe a la dècada de 1970 pel seu llibre de 1972 “Ètica Mèdica”, on es presenta un concepte de salut que permetria a una parella recórrer a l’anticoncepció si considera que és el millor mitjà per ajudar a complir íntegrament la seva plena vocació, un principi que condemnava la Humanae Vitae. Aquesta va ser, precisament, la primera condemna que va signar Joan Pau II  contra el redemptorista alemany. El 1979, després d’un procés de 10 anys, Häring va ser cridat per la Congregació per a la Doctrina de la Fe per exigir-li que no tornés a criticar l’encíclica Humanae Vitae (1968), en què Pau VI condemnava els mètodes anticonceptius com immorals. Però ell es va negar i va patir el rebuig del Vaticà fins a la seva mort.

El 1976, en una carta adreçada al cardenal Franjo Seper, aleshores prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Häring deia: “De manera humiliant he estat acusat (…) les acusacions són falses. Més encara, neixen d’un òrgan de govern de l’Església al qual he servit durant tota la meva vida amb tota honestedat. Preferiria trobar-me novament davant un tribunal de Hitler. No obstant això, la meva fe no vacil·la.”

Em sembla, doncs, rellevant que, al seu diàleg amb els jesuïtes, el papa Francesc vagi prendre nota dels progressos que s’han fet en la teologia moral des dels dies del “això es pot fer, això no es pot fer”. “Òbviament -va dir el Papa-, avui la teologia moral ha avançat molt en les seves reflexions i en la seva maduresa”.

La resposta completa del Papa apuntà, doncs, la necessitat del discerniment en el camp de la moral: “El discerniment -va dir- és l’element clau (…) I estic notant precisament la manca de discerniment en la formació dels sacerdots. Correm el risc d’acostumar-nos a ‘blanc o negre’ i al que és legal. Estem completament tancats, en general, al discerniment. Una cosa és clara: avui, en una certa quantitat de seminaris ha tornat a restaurar-se una rigidesa que no és propera a un discerniment de les situacions. I això és perillós, perquè ens pot portar a una concepció de la moral que té un significat casuístic.”

Diguem també que, en una reunió amb els jesuïtes a Cracòvia durant la Jornada Mundial de la Joventut, aquests van demanar al Papa què creia que podia fer per als creients la Companyia de Jesús, i ell va respondre insistint que era important “formar els seminaristes i els sacerdots en el discerniment” i no en l’escolàstica decadent en què ell, i generacions posteriors a ell, van ser educats, tot estudiant la moral i filosofia en “manuals”.

M’ha semblat, doncs, una magnífica notícia el restabliment -tan oficiós com indubtable- de la figura de Bernard Häring, que -en paraules del papa Francesc- “va ser el primer que va iniciar la recerca d’una nova via per fer reflorir als nostres dies la teologia moral”.

Bernard Häring, el papa Francesc i la teologia moral

8 Agost 2017 by

Nota de l’autor: El text que s’ha esllavissat sota aquest títol era  un primer esborrany del que he de publicar diumenge. S’ha esllavissat per error al bloc quan encara no era definitiu. Lamento l’error i els remeto al que serà publicat (amb molt poques correcciones) el proper 13 d’agost.

Gràcies,

 

Matisos que permet el conflicte “Catalunya-Estat”

6 Agost 2017 by

Una de les coses més em satisfà com a escriptor és de compartir les pàgines del diumenge al diari Menorca amb en Joan Pons, autor de gran solidesa literària i intel·lectual, amb una obra envejable al seu darrere que l’avala com una de les, gràcies a Déu, moltes plomes sòlides que avui té la nostra illa.

Curiosament, diumenge passat, tots dos abordàvem el mateix problema polític que viu Espanya amb Catalunya i fins al·ludíem a alguns fets respecte dels quals manteníem el mateix punt de vista. Potser l’única diferència que podia advertir el lector que va llegir els dos articles és que Pons es mostrava més optimista que jo respecte del futur immediat. En la seva opinió, els catalans tenen guanyat el “relat” públic internacional en aquesta brega, cosa que jo no veig tan clara a pesar que hi ha -m’hi referiré més endavant- un corrent internacional que s’hi mostra favorable, però sé també que cap dels cercles que tenen avui un pes polític (ni la UE ni les cancelleries dels principals estats) dóna suport a una actuació que, més enllà que tingui unes motivacions raonables, trenca el marc constitucional espanyol.

Allò que em separa una mica del raonament de Joan Pons és que, suposo que per deformació professional, en mi pesa molt el bagatge jurídic i, per tant, allò que en el camp del Dret Internacional i del Dret Constitucional, coneixem com l’Estat de Dret i l’Habeas Corpus, que són dues grans conquestes polítiques de la humanitat, per les quals aquesta ha hagut de lluitar durant segles i que, malauradament, segueixen essent institucions desconegudes a molts estats avui dia. Basta mirar, si més no, el que està succeint a Veneçuela per fer-nos una idea clara del que vull dir. Perquè allí l’Estat de Dret s’ha conculcat amb un referèndum que trencava els principis vigents a la Constitució veneçolana (aprovada a l’època d’Hugo Chaves), i l’Habeas Corpus de dos dirigents opositors també s’ha violat per una disposició injusta i arbitrària d’un Tribunal Suprem que -aquest sí! (cosa que jo no diria ni del Tribunal Suprem Espanyol ni del nostre Tribunal Constitucional)- és un òrgan prostituït al servei del poder polític.

Fixada, doncs, la discrepància, he de dir que jo reconec als catalans el dret a demanar un referèndum per decidir -ells sols i democràticament- si volen o no la independència, i crec que l’Estat espanyol (Parlament i Govern) havia d’haver fet un esforç perquè aquesta consulta s’hagués dut a terme. Simplement, perquè no basta la “llei i la força” per mantenir la convivència pacífica dins l’Estat quan, en un territori vast i poblat com Catalunya, una gran majoria de ciutadans vol exercir el dret a decidir (a favor o en contra) de la independència d’aquest.

Més encara, em sembla que hi havia mecanismes constitucionals suficients per facilitar la consulta, i si tan convençuts estaven els governants de l’Estat que la Constitució no la permetia, doncs havien d’iniciar un diàleg per modificar el sistema constitucional per tal que, en un futur no llunyà, això fos possible, com ha estat possible al Canadà i al Regne Unit sense que s’hagi produït cap daltabaix entre la ciutadania.

A pesar, doncs, que, com acabo de reconèixer, sóc partidari de mantenir l’Estat de dret, he dit també públicament que la història ens mostra sovint que les revolucions s’han produït sempre per violentar la llei quan un gruix (més gran o més petit) de ciutadans la considerava injusta. I repeteixo ara que, si bé puc comprendre que la gran majoria d’espanyols creguin que l’article 2 de la Constitució és una meravella, també puc entendre que a una majoria de catalans els sembli injust i que, des d’aquest punt de vista, demanin un canvi. I ha estat el no rotund –i reiterat- per part de l’Estat a modificar “res de res” (ni la Constitució, ni el finançament d’aquella Comunitat autònoma), el que ha fet que la Generalitat s’hagi llençat a l’aventura de trencar la llei, per més que d’aquesta aventura no en podrà sortir -això en el millor dels casos- sinó un diàleg entre els dos fronts l’endemà de la gran topada.

Dic això perquè, si bé no puc aprovar els posicionaments del govern de Puigdemont, que ha decidit sacrificar-se per esdevenir un heroi i, segurament, un màrtir (confiem que en el sentit metafòric), tampoc no em semblen acceptables, ni menys encara de “sentit comú” les decisions del govern d’Espanya, a pesar que Rajoy i els seus partidaris ens recordin cada dia que ells són “el sentit comú” (“lo que Dios manda” deien no fa molt), perquè, des del meu punt de vista, està molt lluny del sentit comú haver menyspreat qualsevol mena de cessió en els seus plantejaments, quan aquesta era possible, i haver decidit, després de negar-se a fer cap mena de canvi, judicialitzar el “procés” per tal que siguin els Tribunals ordinaris, el Constitucional i, finalment, la Guàrdia Civil els responsables últims del xoc, sense menysprear tampoc la guerra bruta que, baix-baix, ha dut a terme des de, mai més ben dit, les clavegueres de l’Estat.

L’amic Foix que, com jo, ha mantingut un posicionament crític respecte de la política de la Generalitat, observa a més que aquesta té el gran problema d’haver-se de recolzar en la CUP, que no pretén, sinó la independència exprés i, de pas, posar-ho tot de cap per avall per fomentar la revolució anticapitalista. Però es mostra alhora –també com jo- molt crític amb l’Estat espanyol, i ens recorda que la solució al problema sempre és -i només pot ser- un pacte d’Estat que, dit sigui amb pena, ara, entre nosaltres, ni se’l veu ni se l’albira.

I torno amb això a les tesis del també amic Joan Pons per dir que, si bé no crec com ell que els catalans ja tenen guanyat “relat”, és molt probable que aquest, lentament, se’ls torni favorable. Sense anar més lluny, aquesta setmana, el diari alemany Süddeutsche Zeitung assegurava que, entre els diplomàtics de la Unió Europea i els observadors internacionals, sorprenia la postura del Govern central de Madrid, encapçalat per Mariano Rajoy, respecte a Catalunya. El diari bavarès afirmava que als diplomàtics els estranya que no hi hagi “cap gest per seduir els catalans” a dos mesos del referèndum d’independència previst per a l’1 d’octubre.

També feia referència a la “guerra bruta” que es teixeix des de les bambolines de l’Estat. I assenyalava que, si bé el PSOE està a favor de recórrer al Tribunal Constitucional les iniciatives per fer el referèndum, es mostra, però, contrari a l’aplicació de l’article 155 de la Carta Magna, i que Podem està a favor del dret a decidir i de fer una consulta pactada, com va ser el cas del Regne Unit i Escòcia, on sí que hi va haver “seducció i inversió” per evitar la independència dels escocesos.

Així doncs, tot i que més pessimista que Joan Pons –i sobretot més crític que ell amb la Generalitat-, també penso que el “relat” avança. I avançarà en la mateixa proporció que l’Estat es negui a seduir els catalans amb una oferta real i generosa.

Amb la llei actual i amb la Guàrdia civil no es resoldrà el problema que Espanya té a Catalunya

30 Juliol 2017 by

Molt em temo que les possibilitats de reflexió i de diàleg entre els qui tenen el deure de fer-ho a aquest país s’hagi convertit ja en una missió impossible i ens trobem, doncs, abocats a un xoc frontal que no pot provocar sinó lesions, segurament desiguals per als uns i per als altres, però que no deixarà sa i estalvi cap dels dos fronts.

Mentre els dirigents bascs, amb una manca d’ètica que fa feredat -diligentment afavorida per la debilitat parlamentària del govern espanyol- han assumit la vella tesi de Pujol de “peix al cove”, els dirigents catalans han decidit cremar les naus abans de rendir-se, i ja fa temps que han deixat de contemplar cap alternativa que no sigui la del xoc frontal, tot evocant la tesi de l’autor de “Fuenteovejuna”, amb el perill –o potser hauríem de dir la inconseqüència- de no tenir en compte que, a diferència del que succeeix a l’obra de Lope, el poble català no va “todos a una”, sinó que té la gran sort de ser plural, mentre que, del costat de l’Estat, no sembla que hi hagi cap esquerda entre el poder i la major part de l’oposició, per bé que Podemos i el PSOE presentin alguns matisos, més o menys remarcables, encara que comparteixen el nucli bàsic de la tesi que sustenta el PP.

Per tant, i a pesar de l’estiu, que normalment apaivaga la vida política, Espanya veurà com, cada setmana que passa, ens acostem cada cop més a la gran topada, que ens obligarà a recollir entre tots les restes del naufragi.

Tanmateix, la diferència que podem observar entre els dos blocs (si ho mirem desapassionadament) és rica en matisos. El més remarcable des del meu punt de vista és que, mentre del costat espanyol (penseu amb les emissores de ràdio i televisió, en les tertúlies que ens ofereixen aquests mitjans i en els articles que publiquen els diaris), la unanimitat és gairebé absoluta (tots diuen que s’ha de mantenir la llei vigent i que, per tant, qualsevol mesura repressiva que prengui el govern per frenar la secessió catalana ha de ser recolzada); a Catalunya, l’opinió està dividida. Hi ha, en efecte, un sector que s’ha llençat decididament a l’aventura independentista, peti qui peti, caigui qui caigui, mentre que n’hi ha un altre que n’és absolutament contrari, alhora que un ample sector de la ciutadania, sense recolzar del tot les tesis del govern de la Generalitat i sense combregar tampoc amb les del PP i de C’s, està convençut que Catalunya viu una situació d’absoluta injustícia i creu que aquesta s’hauria de revisar immediatament si no volem que la relació amb Espanya es deteriori de manera irremeiable i es trenquin tots els ponts que permeten una convivència en pau.

Aquest sector de catalans és, segurament, majoritari, i és també el que, a la llarga, quan els uns i els altres s’hagin batut en un combat desigual, però que deixarà ferits de cada banda, haurà de trobar una alternativa. Ja que, passi el que passi, el dia després –perquè hi haurà un dia després-, quan la majoria del poble català i espanyol s’hagin convençut que ni Rajoy ni Puigdemont estan capacitats per dirigir els governs de l’Estat i de la comunitat autònoma, haurem d’apel·lar a la “política”, a aquesta alta política que ha desaparegut ja fa temps del nostre país, però que segueix essent un element necessari per a, tot modificant la llei, trobar una sortida als problemes que l’afecten.

Parlant, doncs, dels problemes voldria observar que, dia sí i dia també, des del govern de l’Estat i des de la direcció del PP i de C’s es critica reiteradament el govern de Catalunya afirmant que aquest, abocat al “procés”, ha deixat de preocupar-se “pels problemes reals del país”. I jo em demano: ¿Quin “problema real del país” pot haver-hi més gran que aquest, que defensa i sosté des de fa anys més de la meitat del Parlament català i gairebé la meitat de ciutadans de Catalunya? ¿Quin problema pot haver-hi més important per a Espanya que aquest desacord Estat-Generalitat, que, com tots sabem, ens abocarà a una crisi global i que pot tenir conseqüències de tot ordre?

No em costa acceptar que els partits majoritaris a Catalunya s’han llençat a una aventura tan perillosa com susceptible de fracassar si ens atenem a la força que els sustenta i a l’enemic que tenen davant, que, com tots sabem, està fornit amb la immensa maquinària repressiva de l’Estat. Però, ¿és acceptable el que ha fet el govern de Rajoy per resoldre el principal problema que genera Catalunya? ¿Va ser acceptable i responsable la campanya que va dur a terme contra l’Estatut en recollir signatures per tot l’Estat amb l’objectiu de fer-se un lloc en el poder? ¿Ha estat acceptable la política de “guerra bruta” que ha dut a terme l’exministre d’interior, Jorge Fernández Díaz, que, com s’ha acreditat al dictamen final de la comissió d’investigació que ha dut a terme el Congrés dels diputats, coneixia i consentia les accions d’una mena de policia política “destinada a obstaculitzar la investigació dels escàndols de corrupció que afectaven el PP, mentre ordenava el seguiment, la investigació i la persecució d’adversaris polítics”? ¿Són de rebut, com ha establert també la comissió, les ma­niobres que s’han dut a terme en el subsòl policial que tenien com a objectiu polítics sobiranistes –el cas de Xavier Trias és flagrant, ja que fins i tot s’inventaren un número fals de compte a Suïssa on el dirigent català tindria suposadament uns diners- quan tot això s’ha demostrat que era fals?. El documental “Las cloacas de Interior” –que cap cadena d’àmbit estatal ha volgut emetre– explica fins a quin punt és real allò que el PP ha qualificat de “sainet”, però que té –no ho dubteu- més dolents que cap pel·lícula de James Bond.

Són molts els catalans que no aproven la manera com està fent les coses la Generalitat de Catalunya, però també són molts els catalans –i hauríem de ser molts més els espanyols- convençuts que el govern d’Espanya cometrà un error catastròfic si no assumeix que una gran part del poble de Catalunya –i no només els independentistes– se sent maltractat. Si no assumeix que el problema de fons que rau darrere “el procés” no és una excusa pròpia de quatre eixelebrats, sinó “un problema real del país”. Potser fins i tot el problema més important que avui te plantejat Espanya. Per tant, identificar-ne els motius en lloc d’incórrer en el negacionisme és, sens dubte, una necessitat imperiosa del govern de Rajoy, del Parlament espanyol i també dels diaris i dels mitjans de comunicació que vociferen des de tota la península contra Catalunya amb una unanimitat tan cega com suïcida. Perquè només identificant-ne els motius serem capaços de construir en el futur (per bé que no amb els actuals dirigents) un projecte comú per a Espanya que hauria de tenir avui, com a primera premissa, una bona incorporació de Catalunya.

Un expolític, democristià de primera hora, tan moderat com Miró i Ardèvol, que mai no ha apostat per la independència, ho deia molt clarament dilluns passat en un article publicat a La Vanguardia, que subscric des de la primera a la darrera línia: “Si no acabem assolint aquest projecte (d’integrar Catalunya a Espanya), que ningú no ho dubti, tard o d’hora Espanya es fracturarà, i abans viurà instal·lada en un conflicte permanent, bé perquè els impulsors de la independència ho faran millor que els actuals, bé perquè els qui creuen que és millor viure junts, i millorar plegats, abandonaran fastiguejats o canviaran de bàndol. La simple dinàmica demogràfica ho afavoreix. (…) El Govern espanyol, tothom que comparteixi el seu punt de vista, no pot fer-se la il·lusió que el conflicte s’esfumarà. Franco no solament no va liquidar el catalanisme, sinó que el va convertir en hegemònic, malgrat l’allau immigratori que va canviar la fisonomia social de Catalunya (…) La temptació històrica espanyola de creure que ‘el cas català’ s’arranja amb jutges i Guàrdia Civil és un error monumental. Pel bé de tots és millor que no el repeteixin.”

La “successió contractual” i la “definició” ja són aplicables a l’Illa de Menorca

23 Juliol 2017 by

El Parlament de les Illes Balears aprovà el passat dimarts una reforma de la nostra Compilació de Dret Civil que comporta un canvi substancial pel que fa al dret successori aplicable a Menorca, i també ha aprovat una modificació de l’article que aquest mateix cos legal dedica al “Contracte d’amitges” (la dita “Societat Rural Menorquina”) per tal d’adaptar-lo a les exigències d’avui. Les dues modificacions són importants pel que fa al Dret civil que afecta als menorquins. Em referiré avui al canvi en matèria de successions.

En realitat, entre Mallorca i Menorca no hi havia fins ara grans diferències en matèria successòria, ja que, per aplicació de l’article 65 (coordinat amb els articles 6, 7, 14 i 15 de la Compilació), regien a les dues illes dos principis successoris bàsics: la successió per via de testament era –i continua essent- incompatible amb la intestada (que es dóna quan una persona mor sense haver atorgat testament en vida-, i s’exigia –i se segueix exigint- la institució d’hereu (o d’hereus) per a la validesa del testament. A més, el sistema legitimari que s’aplica a les dues illes (que determina els béns sobre els quals el testador no pot disposar lliurement perquè han d’anar destinats forçosament a algunes persones concretes) era i seguirà essent el mateix.

L’única diferència substancial en dret de successions radicava en el fet que, per circumstàncies d’evolució històrica, la “successió contractual” –és a dir la transmissió, amb efectes successoris, feta en vida, de tot o de part del patrimoni que té una persona- era inaplicable a Menorca, mentre que era possible a Mallorca. Aquest tipus de “successió contractual” –es diu així perquè es fa mitjançant un contracte signat entre el titular dels béns i el qui en resultarà hereu ja en vida d’aquell- venia contemplada a la Compilació per diverses institucions jurídiques. Concretament, la donació universal de béns presents i futurs –Capítol II del Títol II, articles 8 a 13-, i la definició o renúncia a la llegítima futura –articles 50 i 51-). La “donació universal” implica, per tant, transmetre en vida tot o part del patrimoni; la “definició” comporta transmetre al legitimari (o hereu forçós), també en vida, el que li correspondria per llegítima, cosa que s’aparta d’un principi que regeix al Codi civil (aplicable fins ara a l’illa de Menorca), d’acord amb el qual no és possible la renúncia a la llegítima en vida del testador.

Els conceptes, encara que complexos per als no avesats al coneixement del Dret, haurien, però, de quedar clars: No és que les “donacions ordinàries” passaran a partir d’ara a tributar per un tipus reduït, diferent del que fins avui és –i continuarà essent-les- aplicable (el 7%); no. Perquè no estem parlant de “donacions ordinàries”, sinó de la “donació universal” que causa el mateix efecte que produeix l’obertura d’un testament després de mort el causant. En aquest cas, la “donació universal” equival a la testamentària, però es produeix en vida, no després de la mort. Per això és irrevocable i substitueix a la transmissió dels béns que el causant podria fer per testament. I és aquesta la causa que les “donacions universals” tributin com la “successió testamentària o intestada”, a les qual, com sabem, s’apliquen uns tipus impositius inferiors als que graven les donacions diguem-ne ordinàries (1% fins a 700.000€).

Suposant que tothom hagi entès el concepte –cosa important-, cal desfer un altre equívoc al qual han pogut donar lloc algunes de les informacions publicades: La no aplicació a Menorca dels articles dedicats a la “successió contractual” i a la “definició” no es devia a una imposició discriminatòria de Mallorca respecte a Menorca. No. Si aquests articles de la Compilació de 1961 no eren aplicables a la nostra illa és perquè els menorquins que, en el moment oportú, van tenir la possibilitat d’opinar sobre la qüestió, es van decantar per la no seva aplicabilitat, cosa que van fer al·legant arguments sòlids i molt respectables.

El primer a oposar-s’hi quan es començà a debatre la possibilitat de tenir un règim civil propi i diferenciat del Codi civil, va ser l’advocat maonès Pere Ballester (persona per la qual jo sento una veneració indiscutible) a la dècada dels vuitanta del segle XIX. Aquest jurista va considerar que, tant la “donació universal” com la “definició”, eren institucions que no es practicaven a Menorca des de temps immemorial, i va creure que era molt millor acceptar les tesis unificadores del Codi civil que fer reviure aquestes institucions antigues.

Quan, als anys cinquanta del segle XX, es posà novament en marxa la idea de reconèixer un Dret civil propi a algunes regions que n’havien tingut abans de la Nova Planta, es tornà sobre la “successió contractual” i va ser aleshores el registrador de Maó, Marcial Rivera Simón (un jurista molt reconegut i implicat en la societat menorquina –va ser president de l’Ateneu de Maó-) la persona que va mantenir les mateixes tesis de Pere Ballester, tot considerant que es tractava d’institucions mortes, respecte de les quals els menorquins no en tenien memòria, i que, per això mateix, no valia la pena de ressuscitar.

Finalment, quan s’estava elaborant la Compilació que s’aprovà el 1961, el qui era llavors advocat de l’Estat en cap a les Illes Balears, l’admirat i reconegut jurista Miquel Coll Carreras, va optar –com els seus antecessors- per un posicionament més proper al Codi Civil espanyol. Per aquells dies, Miquel Coll no va veure amb bons ulls la possibilitat de ressuscitar a Menorca la “successió contractual”, i no sols per la seva nul·la pràctica a l’illa des de feia molts anys, sinó també per la complexa i, al seu entendre (i amb raó), desencertada redacció d’alguns dels articles que la Compilació dedicava a aquestes institucions.

Tot i la veneració que sempre he sentit per l’obra de tots aquests juristes, fa uns anys, en un article publicat a la revista “Missèr” (que edita el Col·legi d’Advocats), jo em vaig formular dues preguntes: ¿Té sentit mantenir avui el criteri que va seguir la Compilació de 1961 d’excloure l’aplicació a Menorca de les institucions relacionades amb la “successió contractual”? ¿No seria millor rectificar aquest criteri perquè, en el futur, fossin també d’aplicació a Menorca els articles referents a aquest tipus de successió?

He de dir que em vaig formular aquestes preguntes perquè, al meu entendre, les necessitats jurídiques havien canviat amb el pas del temps, i em va semblar que l’aplicabilitat d’aquestes institucions podria ser profitosa als menorquins pel fet que els podia aportar força avantatges i cap inconvenient. De fet, el canvi legislatiu no obliga ningú a fer ús de la “successió contractual” ni de pactar la “definició”, però no hi ha dubte que aquestes són figures jurídiques que consonen molt bé amb la complexa i variada dinàmica que presenta la societat i l’economia d’avui. I són alhora institucions que es poden adaptar sense problemes a la realitat jurídico-civil de Menorca.

Uns mesos després vaig elevar aquesta proposta a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears, de la qual en sóc membre, i aquesta es va fer seva la proposició, que elevà al Govern, el qual la va incloure en el projecte de llei que ha discutit el Parlament i que, el passat dimarts, ha aprovat. D’ací que em mostri molt satisfet de la modificació legislativa que, en aquest punt, s’ha dut a terme. Ara convé que els menorquins reflexionin si els és útil i, els que així ho creguin, doncs que la posin en pràctica. Però cal que s’ho ben pensin, perquè el “testament” sempre és revocable en vida, mentre que la “donació universal” i la “definició” són (en principi) irrevocables. I és molt important de tenir-ho en compte.

El “Petit orgue de Santa Maria” a l’església del Carme de Maó

16 Juliol 2017 by

L’any 1751 s’acabà la construcció de l’església dels frares carmelites de Maó, on ens hem reunit avui, la qual constitueix com tots sabem una notable obra de l’arquitectura neoclàssica menorquina. Acabat l’interior del temple –la façana, com també sabem, no s’ha completat mai- els frares el van voler dotar d’un instrument musical adient a la seva magnitud i importància. Es posaren en contacte amb l’orguener suís Ludwig Scherrer, que aleshores treballava a Catalunya i acordaren els tractes per a la construcció d’un orgue nou per un pressupost de 1.106 lliures catalanes, que venien a ser unes 1.659 lliures menorquines. Alguns anys més tard, l’instrument fou ampliat amb un registre de campanes per valor de 225 lliures. L’instrument estava acabat al març de 1783, i disposava l’Orgue Major, Cadireta, Orgue d’Ecos i pedaler, amb aproximadament uns 1.500 tubs. Perquè us feu una idea comparativa, l’orgue de Santa Maria, que és la joia més apreciada que té la ciutat de Maó, té un total de 3.200 tubs.

Ha escrit el professor Julià –que és de qui he pres totes aquestes dades- que l’orgue fou instal·lat al fons de l’església, al mig del cor construït sobre el portal major. Els testimonis orals recorden que eren molt apreciats els seus registres de flautats i els solistes; trompes i Ecos, per la seva claredat i puresa. Fou beneït i inaugurat oficialment el 19 d’abril de 1783. Però l’estiu de 1936 –ara fa exactament 81 anys- fou destruït i cremat totalment, i, per a desgràcia de tots, no n’ha quedat –que sapiguem- cap mostra fotogràfica o dibuixada de com era.

De fet, la major part dels orgues històrics que tenien les esglésies menorquines –alguns de gran valor- van ser destruïts, i d’aquell temps de follia se’n va salvar només –val a dir que miraculosament- l’orgue de Santa Maria de Maó, que és, sens dubte, un dels més grans monuments que configuren el patrimoni històric i cultural de tota Menorca, el qual ha merescut la lloança dels més grans organistes i l’elogi de tots els qui estimen la música, la cultura i les arts.

Doncs bé, vinculat a aquest instrument extraordinari s’han succeït al llarg dels anys diverses agrupacions de persones que, amb la directa col·laboració de l’Església de Menorca i, en concret, dels rectors d’aquella parròquia, s’han preocupat de conservar l’instrument en la mesura de les seves possibilitats.

Però de poc ens serviria tenir aquell gran instrument –i també tenir-ne d’altres- si no aconseguim que una nova saba de joves músics es dediqués a l’estudi de l’orgue per transformar-se més tard en organistes i, per què no?, en compositors, seguint l’estela dels grans organistes del segle XIX, entre els quals hem d’esmentar Mn. Jaume Alaquer i Mn. Benet Andreu, i, ja dins el segle XX, els també preveres Mn. Damià Andreu i Mn. Gabriel Salord. Entrat el segle XXI, podem ressaltar la figura del jove organista Tomé Olives.

Tanmateix, per potenciar els estudis d’orgue ens feia falta un instrument adequat que estigués a l’abast dels professors i dels alumnes, ubicat en unes dependències que en facilitessin l’ús. És per això que una sèrie de persones que estimen la música i, especialment, aquest gran instrument que el rector Alenyar va regalar als maonesos, van fer construir un nou orgue de més petites dimensions amb motiu del bicentenari de l’orgue de Santa Maria. Aquest nou orgue és certament més petit –i també més petit que l’antic orgue del Carme- però és alhora un instrument molt complet, amb dos teclats i pedaler, que disposa d’Orgue Major (dit també Orgue de taula), de Positiu (dit també Orgue d’arca), de Pedal, i d’acoblaments entre l’Orgue d’arca i l’Orgue Major i entre l’Orgue d’arca i el Pedaler. Té un total aproximat d’uns 500 tubs.

Encarregat a l’orguener barceloní Joan Carles Castro, una de les principals característiques d’aquest orgue és que disposa d’una registració que permet tenir separats els registres principals ubicats a l’Orgue de taula a diferència dels tapats i nasards a l’orgue d’arca.

Però on radica la peculiaritat d’aquest instrument és en la possibilitat de separar l’Orgue Major del Positiu convertint-se en dos orgues independents entre ells mateixos i la tarima on esta ubicada tota la formació. El moble esta proveït d’uns tancaments en les seves quatre façanes amb uns dispositius que permeten graduar la projecció del so a l’orientació que vulgui l’organista, pel faldó, pels costats o per darrere de l’orgue. Per afavorir l’acompanyament de música antiga l’orguener ha creat un dispositiu transpositor que permet obtenir dues tessitures en el seu repartiment de l’afinació: 440 Hz. o 415Hz.

Tenim, per tant, un orgue que no serveix tan sols per a fer-hi concerts, sinó també –i especialment- perquè els joves que sentin una especial vocació per dur a terme els estudis d’orgue, puguin disposar d’un instrument a l’abast que reuneixi totes les característiques bàsiques per a aquest propòsit.

La idea primigènia dels promotors va ser que l’instrument fos transportable (encara que no és fàcil de traslladar íntegrament -ho és més transportar només l’Orgue d’arca-), i que es posés al servei del Conservatori de Música. Per això mateix, els seus responsables van decidir, d’acord amb l’orguener constructor, que l’orgue s’estructurés pensant bàsicament en la pedagogia. Aquest va ser el motiu perquè s’iniciés un diàleg amb les autoritats educatives de la CAIB per tal de posar el nou instrument al servei del Conservatori i dels menorquins que volguessin cursar estudis d’orgue. Tanmateix, davant el retard en la construcció de la nova seu, i atès el desconeixement que tenim de si el nou edifici disposarà finalment d’unes instal·lacions adequades per ubicar aquest instrument, els promotors del nou orgue han decidit que, mentrestant, seria útil situar-lo en un lloc on, no sols pugui estar a disposició dels músics que decideixin especialitzar-se en aquest instrument –i aquest és el compromís que ha pres el rector de la parròquia- , sinó que pugui també coadjuvar al culte i a la litúrgia.

Atès que l’Església del Carme no disposava d’un orgue de tubs des de la malaurada desaparició de l’orgue de Ludwig Scherrer, i atesa també la voluntat del rector de posar l’orgue a disposició de tots els qui, seriosament, vulguin estudiar, s’ha cregut que era el lloc més adequat per ubicar-lo, amb l’esperança que, no sols servirà d’al·licient als joves que estimen la música, sinó que dignificarà les celebracions religioses que es duguin a terme en aquesta parròquia.

Als 40 anys del Pacte del Toro

13 Juliol 2017 by

El “Pacte del Toro” és, sens dubte, una fita rellevant en la història de la transició política de la dictadura a la democràcia per a l’illa de Menorca. Aquell any de 1977 va ser decisiu per fer aquest trànsit després que, a nivell de l’Estat, personatges que han esdevingut clau en la transformació de les estructures polítiques i institucionals del nostre país, com Adolfo Suárez, Felipe González i Santiago Carrillo (també Manuel Fraga, però no amb el mateix convenciment que els anteriors) decidissin acordar la celebració d’unes eleccions lliures amb caràcter constituent que permetessin al poble espanyol decidir quin havia de ser el seu futur. Tanmateix, l’acord no era fàcil perquè acabàvem de deixar enrere la dictadura amb l’oposició d’importants (i poderosos) sectors de la societat, i també perquè implicava l’acceptació dels uns i dels altres i el perdó –en això consistí l’amnistia- dels qui havien col·laborat amb la dictadura i dels qui arrossegaven estigmes greus derivats encara de la Guerra civil.

A pesar d’això, aquell any de 1977 el país sencer va decidir mirar cap endavant, cosa que cadascú va fer des de la seva pròpia ideologia, però també amb la convicció que, per assegurar la convivència en llibertat, calia posar-se d’acord en una Constitució que, si bé ningú reconeixeria com “la seva”, tots la poguéssim assumir.

També a nivell illenc es produí aquest pacte. Les eleccions del 15 de juny de 1977 van decidir quines eren les forces polítiques que tenien el recolzament de la ciutadania i, aclarit aquest primer punt, tots sense excepció, assumint els resultats electorals, vam creure que valia la pena d’arribar a un acord sobre quin havia de ser el futur de l’illa de Menorca en el marc de les Illes Balears, tot i ser conscients que ens movíem en una nebulosa, perquè el Parlament espanyol encara no havia començat tan sols a discutir quin seria el marc constitucional que, democràticament, ens donaríem.

Tanmateix, nosaltres sabíem que Menorca havia de conquerir la personalitat política i representativa que sempre se li havia negat, i érem conscients que això només es podria intentar amb èxit si, més enllà de la ideologia pròpia, sabíem forjar una unitat d’acció en la defensa dels nostres interessos. Això és el que aconseguí el Pacte del Toro: que amb l’aixopluc del partit que havia guanyat les eleccions i sota la presidència del senador Guillermo d’Olives –únic polític que aleshores podia ostentar la representació de tots els menorquins que havíem acceptat la democràcia- acordéssim les premisses bàsiques que havíem d’assumir conjuntament per defensar la nostra personalitat col·lectiva en el marc que definís, en un futur, la Constitució que el Parlament havia decidit elaborar.

Entenc que l’acord pres –encara que vague perquè no podia ser més explícit quan tot encara estava per fer- representa un dels fets més lúcids de la nostra història política contemporània, perquè pocs moments s’han donat posteriorment on s’hagi mostrat tanta generositat per part dels polítics, oberts tots com estàvem a les posicions dels altres, i amb una clara voluntat de posar els interessos generals per damunt dels personals que, per legítims i necessaris que siguin, han de cedir quan ho exigeix el bé comú.

I no voldria acabar aquesta curta reflexió sense un record a les persones que, signants del pacte, ja no són entre nosaltres. Per a ells el meu record i un sincer agraïment.

“La vuitena caixa”, de Dory Sontheimer

9 Juliol 2017 by

Fa aproximadament una setmana que, en una tertúlia d’estiu convocada per l’Ateneu de Maó, es presentà el darrer llibre de Dory Sontheimer, “La vuitena caixa”, llibre que, juntament amb l’anterior, “Les set caixes”, ens conta una uns història dramàtica que ens podria resultar inversemblant si no fos perquè coneixem avui, setanta anys mes tard, què va ser el règim nazi que s’imposà a Alemanya el 1933, què va implicar per a Europa l’esclat de la Segona Guerra Mundial i quines foren les terribles conseqüències que tingué la política d’extermini que, contra els jueus, decretà el III Reich.

Després d’aquell primer llibre, en que l’autora ens confessa el terrible impacte que li va implicar el fet de descobrir, després de la mort dels seus pares –alemanys i catòlics, com catòlica havia estat la seva formació-, que, en realitat, eren jueus i que pràcticament tota la seva família paterna (alemanya) i materna (txeca) havia estat víctima de l’holocaust-, ha prosseguit ara el seu treball literari decidida a recuperar la memòria, convençuda que havia assumit un deure respecte dels seus i de la societat.

En el pròleg del llibre, obra d’Eduardo Martín de Pozuelo Dauner, un periodista espanyol, redactor en cap del diari La Vanguardia, que el 2009 va rebre el Premi Internacional Fundació Raoul Wallenberg per haver desvetllat la relació real i desconeguda del franquisme amb l’Holocaust mitjançant documents secrets trobats a Londres, es diu de manera contundent i clara que “la millor venjança davant l’odi nazi és recuperar la memòria, la dignitat i l’amor que ells van voler esborrar per sempre més”.

És, en definitiva, el que ha fet Dory Sontheimer amb prou mèrit i encert perquè no era fàcil escriure tot el que ha escrit després d’assumir que trenta-sis membres de la teva família foren brutalment assassinats pel règim de Hitler. Tanmateix, el llibre no es presenta com una venjança, ni s’ha escrit emparat pel ressentiment. No és tampoc –ni vol ser- una lliçó d’història, sinó un intent reeixit d’aprofundir de manera descarnada en el drama humà de les persones que en van ser protagonistes, víctimes totes d’un temps amarg que semblava decidit a provocar l’enfrontament entre els homes i la destrucció de qualsevol esperança.

A “La vuitena caixa”, Dory Sontheimer ens diu que, amb el primer llibre, creà la seva pròpia i primera menorà, que, com sabeu, és un dels símbols més estesos del judaisme –em refereixo a aquell canelobre de set braços que representa els arbustos en flames que va veure Moisès al Mont Sinaí, de què ens parla el llibre de l’Èxode-, canelobre que vol significar (com explica la Dory i jo ho desconeixia) el coneixement, el consell, la saviesa, la intel·ligència, el poder i el temor. I afegeix que, amb aquest nou llibre, ha creat la seva segona menorà, també de set braços, cinc dels quals estan dedicats a la memòria de cinc fillets, tots ells cosins, procedents de la família de Praga, que van sofrir directament les urpes del nazisme.

“La vuitena caixa” és, en aquest sentit, un llibre sobre els perdedors, però no en el sentit polític, sinó en el sentit moral, ja que ens mostra com tots aquells nens, per petits que fossin, van veure com les seves perspectives es degradaven, com el món que havien imaginat i com les il·lusions que es començaven a formar, s’enrunaven inexorablement i es malmetien d’una manera implacable. I si això ja és cruel pensant en qualsevol persona humana, ho és encara més quan les víctimes –i aquest és el cas de les què tracta el llibre- són fillets que tenen tot un món per davant, tota una vida per forjar-se. I és això el que fa que el relat de Dory Sontheimer sigui encara més despietat i aboqui la nostra reflexió vers una matèria que esborrona, que no és sinó la fascinació per la maldat humana.

No sé si els homes hem sentit sempre una atracció especial per la maldat o si aquesta té un caràcter patològic. ¿És una qüestió de naturalesa o bé s’aprèn en contacte amb la societat humana? No ho sabria dir, però sí sé que les cinc històries dels cosins que ocupen el gruix del llibre, són totes històries tràgiques, encara que algunes no acabin amb la mort del protagonista; són, per tant, històries que ens podrien dur a reflexionar sobre la “banalitat del mal” de què ens parla Hannah Arendt en aquella obra cabdal on la filòsofa es pregunta quines són les motivacions que duen a produir un tan gran horror, i s’interroga per la responsabilitat del que va passar als camps de concentració, que no foren sinó la maquinària de producció de “cadàvers vius”, on es va demostrar que fins i tot és possible aniquilar els éssers humans sense que sigui necessària la seva eliminació física i van privar a la mort del seu significat com a final d’una vida.

Els testimonis que l’autora ha recollit referents als cinc personatges són, doncs, un exemple indiscutible d’això que descriu Hannah Arendt i estan contats de manera diversa, per mitjà de veus diferents, la qual cosa implica un encert literari que dóna riquesa a aquest llibre, amb el qual no pretén sinó –i aquest seria el braç central de la segona menorà que l’autora s’ha forjat-, construir un homenatge a totes les víctimes innocents del passat i del present, amb l’esperança que res de semblant no torni a succeir.

De tota manera, i recomanant-vos la lectura del llibre, no voldria acabar aquesta ressenya sense oferir-vos un text molt curt que Primo Levi ens deixà a la seva corprenedora “Trilogia d’Auschwitz”. Els seus mots terribles sintetitzen tot aquest horror que Dory Sontheimer ha anat relatant en parlar de la seva família a “Las set caixes” i, ara, a “La vuitena caixa”. I alhora impliquen una extraordinària definició del no-res a què tota aquella gent que sofrí la ira dels nazis es va veure abocada:

“Aleshores –escriu Primo Levi-, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per expressar aquesta ofensa, la destrucció d’un home. En un instant, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat al fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem abans.”


%d bloggers like this: