Els incomprensibles errors de Pedro Sánchez

27 Mai 2018 by

En aquell debat parlamentari en què Rajoy criticà durament Rivera dient d’ell que era un aprovetxategui, féu un elogi de Pedro Sánchez que vingué a ser allò que en castellà en diuen el abrazo del oso(demostració d’afecte que, en el fons, amaga una trampa) quan reclamà a Rivera que es comportés amb la mateixa lleialtat que es comporta el PSOE perquè “hacer política es arriesgar y Ciudadanos no lo hace”.

Sabem de fa temps que Rivera no arrisca, sinó que ha decidit jugar-ho tot a una sola carta, i conscient que l’independentisme crea anticossos en el votant espanyol (de Catalunya i de fora Catalunya) i, a més, radicalitza els posicionaments, ha decidit situar-se en l’anticatalanisme extrem per tal d’acabar polaritzant el vot a les futures eleccions per tal que el dit “vot útil” dels electors es reparteixi entre el seu partit i l’independentisme, amb perjudici de totes les altres candidatures i, sobretot, de les més moderades.

De fet, Rivera no està sinó imitant Rajoy quan, a finals de la primera dècada d’aquest segle, va recórrer tota Espanya en nom del PP demanant signatures contra l’Estatut de Catalunya, sabent que això, per més denostable que fos èticament i políticament, donava bons rèdits electorals al seu partit. El que passa ara és que l’alumne està superant al mestre i no em sorprendria que l’acabés vencent.

Però la meva intenció d’avui no era parlar de Rajoy, ni de Rivera, sinó de Pedro Sánchez, que fa un any retornà vencedor a Ferraz per fer-se càrrec del partit després d’una dura crisi que l’enfrontà a l’aparell. Amb clars posicionaments ideològics d’esquerra, Sánchez va superar la gran pressió dels poderosos barons del seu partit, es va recolzar en les bases i aconseguí situar-se al front del que durant molts anys ha estat el primer partit espanyol, però que va perdre la primacia i no sembla que vagi camí d’aconseguir-la, perquè si bé a les dues darreres eleccions, Sánchez aconseguí frenar i superar Podemos, que semblava el gran enemic dins el seu mateix sector ideològic, el desfonament d’aquest a les enquestes no sembla que li doni el rèdit que ell esperava, perquè, el que ens diuen aquestes prospeccions del vot és que a Espanya només puja Ciutadans, ja que PP i PSOE (més encara Podemos) perden posicionaments.

Què fa que Sánchez hagi perdut força entre l’electorat? Suposo que no és una única causa la que provoca aquest descens d’expectatives, però del que no hi ha dubte és que el líder socialista ha fet un gir considerable en els seus plantejament, sobretot des que va esclatar la crisi a Catalunya, i aquell eslògan que tant l’ajudà (“Ahora somos la izquierda”) sembla que s’hagi diluït, perquè, per poc que vostès hagin seguit la trajectòria d’aquest líder al llarg del darrer any, hauran advertit que on deia “España plurinacional y nación de naciones”, ara diu “sigamos aplicando el 155”; on deia “reforma constitucional”, ara diu “reforma del Codi Penal” per endurir-lo i actualitzar el delicte de rebel·lió; on deia “fem fora Rajoy”, ara diu “cal donar suport a Rajoy per sentit d’Estat”; i fins sembla disposat a trencar tots els ponts amb els independentistes perquè en titllar Torra de racista, xenòfob, feixista i supremacista, no sembla sinó que hagi iniciat un concurs amb Ribera per a veure qui dels dos és més espanyol.

Recordem, perquè tot passa molt ràpidament al nostre país, que la nit de l’ 1-O, Sánchez instava a dialogar amb el sobiranisme sense escatimar -és cert- crítiques al referèndum, i fins afirmà que pensava dur al Congrés una reprovació a la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría, per la intervenció dels cossos policials a Catalunya. Però no va fer res d’això sinó tot al contrari, fins al punt que sembla que s’hagi convertit en la crossa de Rajoy.

No em sembla malament que, com assegura Sánchez, vulgui ser lleial a l’Estat -és el que s’espera d’un líder polític-, però potser no s’adona que amb aquesta manera d’actuar està frustrant tots els esforços que, per a crear ponts, està fent el líder socialista català Miquel Iceta, que sempre ha intentat mantenir un perfil catalanista en el camp polític del constitucionalisme i que està fent declaracions molt sensates i, probablement, els millors discursos d’oposició al Parlament de Catalunya, però que contínuament es veu desdit pel líder nacional, que ja el va fer tornar enrere quan insinuà -recordin-ho- que si els polítics catalans eren condemnats, s’hauria de pensar en un indult. En realitat, aquell vell esperit republicà que impregnava els socialistes de 1977, està molt lluny de semblar-se a la pràctica política de Sánchez, a pesar que les joventuts socialistes apostin encara per recuperar aquest republicanisme que, anys enrere, els va dur a defensar fins i tot l’autodeterminació.

En realitat, Iceta em fa pena, perquè sofreix el bombardeig continu de l’independentisme, que en cap moment valora la seva contenció i l’ataca sense misericòrdia, alhora que també ha de patir l’irredentisme, no sols de Rivera i Rajoy, sinó també de Sánchez, cada dia més acòlit d’aquest. Els independentistes critiquen el PSC per traïdor pel sol fet de voler acatar la legalitat vigent, mentre PP, Ciutadans i PSOE semblen decidits a eliminar tots els espais de confluència que hi pugui haver a Catalunya, un dels quals és, sens dubte, el PSC i el seu líder, Miquel Iceta.

Dit això, no voldria acabar aquest article sense referir-me a la proposta de Sánchez de modificar el Codi penal “porque -he extret la citació del diari El País- es evidente que el delito de rebelión tal y como está tipificado en el año 1995 no corresponde al tipo de rebelión que se ha sufrido durante estos últimos meses. Tenemos que defender el bien jurídico que es la Constitución, frente a responsables públicos que están valiéndose de su institución y su posición política para violentar el orden constitucional”.

En opinió, doncs, de Pedro Sánchez, el tipus penal de rebel·lió actualment “está vinculado a golpes militares”. Es fa, per tant, necessari modificar-lo si volem que hi encaixin millor els delictes en què ha incorregut el separatisme català aquests mesos. “No queremos inmiscuirnos en la instrucción del juez Llarena”, ha afirmat Pedro Sánchez, “pero desde el punto de vista del legislador es evidente que tenemos que actualizar este delito a hechos que eran inimaginables hace años”.

¿No s’ha adonat Pedro Sánchez que, en afirmar el que acabo de transcriure, està dient que els polítics catalans no han pogut cometre el delicte de rebel·lió si aquest, com ell assegura, “está vinculado a golpes militares”. A Catalunya no s’ha produït cap revolta militar, com per exemple la que va tenir lloc el 1981 amb el segrest del Congrés per Tejero i la Guàrdia Civil. ¿On és, doncs, la rebel·lió?

També jo crec que aquest delicte no s’ha produït, entre d’altres raons perquè no es generà la violència necessària que reclama el Codi Penal en tipificar-lo, per més que -sempre ho he reconegut- aquells dies de setembre i octubre, a Catalunya es va violar la Constitució i l’Estatut. Però ara parlàvem del delicte de rebel·lió. I si Pedro Sánchez està convençut que, a l’actual Codi Penal, la rebel·lió  està vinculada a cops militars, què espera per a proclamar en veu alta que Llarena s’equivoca i que tot el processament per rebel·lió és, per tant, clarament injust?

—-

P.S. Aquest article es va escriure el passat dijous abans de conèixer la macrosentència de la Gürtel. Enviat al diari després de coneguda, he decidit no tocar-lo però sí que vull formular dues preguntes: ¿Reaccionarà a la fi Pedro Sánchez? ¿No creu que ha arribat el moment de deixar de ser la crossa de Rajoy?

 

Anuncis

Quim Torra: un sectari il·lustrat que presagia un futur incert

20 Mai 2018 by

Com la majoria de persones que no vivim a Catalunya (i no em sorprendria que com també moltes de les que hi viuen) he conegut Quim Torra aquests dies, un cop Puigdemont l’ha designat com a successor. Per tant, poca cosa puc opinar del que és i de com actuarà un cop ha assumit la presidència de la Generalitat de Catalunya, encara que estem fent un curs accelerat respecte del que ha fet, del que ha dit o del que ha escrit. Però no hi ha dubte que els textos escrits i publicats, encara que fàcilment poden ser trets de context, són el que són, diuen el que diuen i d’alguna manera ens mostren un aspecte innegable del personatge que -reconeguem-ho clarament- no és fàcil de defensar. I a la vista d’aquests antecedents, no crec que sigui erroni afirmar que Quim Torra, que ha assumit una posició vicària respecte de Puigdemont -“Investirem Puigdemont” van ser algunes de les seves primeres paraules- difícilment es podrà treure del damunt la pesada llosa d’aquests textos publicats, que fan olor dels anys trenta (anys de preguerra, no ho oblidem), i reflecteixen una innegable xenofòbia que no es diferencia gaire de la de l’exassessor de Donald Trump, Steve Bannon, cosa que no deixa de ser preocupant.

Normalment estic en desacord amb tot el que fa i representa la senyora Arrimadas, ja que sempre he militat en el catalanisme, però després de llegir escrits com “La llengua i les bèsties”(que desconeixia), penso que Arrimadas té raó quan qualifica el text de “xenòfob, racista, excloent i populista”. I no va ser ella l’única parlamentària que atacà directament a la jugular de Torra. També ho va fer Iceta (amb el qual em costa molt menys coincidir) quan, referint-se a un altre escrit -“El PSC i la cabra catalana”, replicà a Torra que ningú del PSC no ha posat “qüestions identitàries per sobre de la ciutadania”.

És cert que Torra va reconèixer el seu error. De fet va demanar perdó més d’un cop “per si amb les meves paraules he ferit algú. Em sap greu, no tornarà a passar”, digué més o menys; però la solució no és excusar-se davant l’agreujat i dir-li que sent molt haver-lo ferit, sinó reconèixer l’error de les seves paraules per a tot seguit abdicar-ne, cosa que ell en cap moment ha fet. I entenc que no ho faci, perquè com ha escrit Puigverd, aquests textos són l’espina dorsal de la seva visió del món. Per si fos poc, en l’article que parla de “bèsties”, s’inspira, literalment!, en el mecanisme que, segons Primo Levi, permetia als nazis actuar com ho van fer: bestialitzant els jueus. També com Puigverd, jo no crec que Torra sigui nazi, però sí un essencialista que té por a la desaparició de la seva identitat. D’ací que aquells articles seus siguin tan obscens, cosa que el fa indigne de presidir la Generalitat.

De tota manera, i més enllà del que hagi dit en el passat, el que no deixa de ser preocupant és el que també ha dit ara, al discurs d’investidura, perquè o molt m’equivoco -cosa que em satisfaria- o Torra ha reptat clarament l’Estat espanyol. ¿Com hem d’entendre, si no, que la seva obediència es limita al Parlament i al mandat del referèndum de l’1-O per a “construir un Estat independent en forma de república”?. ¿Com hem d’interpretar la decisió programàtica de recuperar les 16 lleis suspeses pel Tribunal Constitucional en l’anterior legislatura com a punt de partida?. I si no el repta, no hi ha dubte que tracta de mantenir mobilitzades les bases sobiranistes per a evitar que es digui (i que sembli) que els dirigents s’han rendit i han traït el mandat que van rebre amb aquell referèndum.

Potser l’objectiu de Torra són les dues coses alhora, perquè si hem de fer cas als rumors -avalats per algunes declaracions de gent que li és propera- pareix que anem a una legislatura molt curta, l’interruptor de la qual deia a les mans de Puigdemont, que resta a Berlín agotzonat a la recerca d’un moment d’esquerda, que podria arribar quan, a la tardor -i dic la tardor perquè no és possible legalment dissoldre el Parlament fins al 27 d’Octubre-, coincidint amb el macro judici que els mediatitzats jutges espanyols estan fent als polítics catalans processats, potser serà un moment molt favorable per a provocar unes eleccions a cara de perro on, com sempre passa en aquests casos, les posicions moderades es desfiguraran i només els plantejaments radicals (tot l’independentisme contra Ciudadanos) jugaran un paper tan decisiu com preocupant.

Després d’escoltar el discurs d’investidura (suaviter in modo, fortiter in re) que Torra tancà demanant a la CUP que estigui alerta per “si caiem en l’autonomisme” (desconec si perquè realment vol això o perquè els estava agraït per l’abstenció), i de llegir que Rajoy ha pactat amb el PSOE “una respuesta proporcional en la defensa de la legalidad constitucional y estatutaria frente a cualquier eventual desafío”, seguir escoltant en boca de Torra les seves constants referències a la “república” i al “procés constituent”, no augura res de bo, encara que no hem d’oblidar que Torra no ha especificat aquests conceptes, que no deixen de moure’s en l’ambigüitat.

Lola Garcia, en una anàlisi brillant, mostrava les contradiccions que hi ha en aquest joc de paraules. “La república -escriu- prolonga el miratge de la proclamació d’independència del 27 d’octubre, ignorant que no va obtenir cap reconeixement que l’avali. Però alhora Torra (…) descriu un sistema basat en una ciutadania crítica i activa com a veritable controlador del poder polític, molt atractiva en els temps que corren, però que grinyola amb el pensament excloent reflectit a molts dels seus escrits, mentre oblida que aquesta filosofia basada en mecanismes de pesos i contrapesos institucionals casa malament amb una presidència segrestada per l’arbitri d’una sola persona que, des de fora del Parlament, marcarà l’agenda política. Quant al procés constituent, Torra sembla que proposa una externalització del que hauria de ser la principal tasca d’una Cambra legislativa: la redacció d’una Constitució. No només perquè es recullin suggeriments ciutadans o es discuteixi el seu contingut en entitats i associacions, sinó perquè l’assemblea de regidors i alcaldes independentistes es presenta com el lloc on debatre aquesta pretesa Carta Magna catalana. Una pràctica molt poc pròpia del republicanisme que es predica.”

De totes maneres, el que potser no ha pensat Puigdemont en l’elecció del seu pupil, Quim Torra, és una cosa que el sempre perspicaç Enric Juliana publicava a Telegram: “Els assaigs i articles de Torra, un home obsessionat per les energies descontrolades dels ans trenta, conté un llenguatge impresentable en les actuals coordenades europees. Un llenguatge que l’aproxima, per a posar un exemple, a la dreta nacionalista polonesa. El dossier Torra, que aviat circularà per la UE, si no ho esta fent ja, perjudicarà políticament el sobiranisme català i fins i tot pot complicar-li la vida a Puigdemont. En política, les coses mai no estan del tot controlades. Com a la mateixa vida.”

Tant o més dur encara ha estat Antoni Puigverd quan ha escrit que “ni els adversaris més conspicus de l’independentisme esperaven un regal d’aquest calibre: un president que confirma –per escrit!– el pitjor dels prejudicis amb què el nacionalisme espanyol descriu el català. Que Torra es vegi obligat a demanar perdó vol dir que sap que aquestes seves idees no són compartides pel gruix de l’independentisme. Però, estratègicament, l’errada és monumental. Un tret al peu. A Madrid no s’han cregut el regal fins que ho han llegit a la premsa europea: la revolució dels somriures amagava un ou de serp.”

 

Contra l’arbitrarietat judicial i la hipocresia política

13 Mai 2018 by

Cs va recórrer el passat divendres 4 de maig al Tribunal Constitucional per demanar que suspengués els acords de la Mesa del Parlament de Catalunya quan va aprovar la delegació de vot dels diputats Carles Puigdemont i Toni Comín respectivament. Al recurs, la formació de Rivera s’emparava en l’article 56.6 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC), que estableix que en el supòsit d’urgència excepcional “l’adopció de la suspensió i de les mesures cautelars i provisionals podran efectuar-se en la resolució de l’admissió a tràmit”. Però contràriament al que pretenia Rivera, el ple, per unanimitat, va acordar admetre a tràmit el recurs sense dictar cap mesura cautelar. Per tant, el vot delegat dels dos diputats residents a Bèlgica i Alemanya continua vigent.

En el recurs, Cs defensava que “l’especial transcendència constitucional” emana del fet que el recurs va més enllà del perjudici causat als parlamentaris, perquè “s’està violentant el dret fonamental dels ciutadans a la participació en els assumptes públics”. Els magistrats, en canvi, van entendre que “no s’aprecia la urgència excepcional” que requereix la Llei del TC per a dictar mesures cautelaríssimes.

A la providència, aquest donava deu dies al Parlament perquè remetés els acords a què feia referència el recurs de Cs i també fixava el mateix termini perquè comparegués en el cas tothom que ho volgués, excepte la part recurrent. Alhora, obria una peça separada i fixava un termini de tres dies a la Fiscalia i al recurrent perquè presentessin al·legacions.

Cs, indignat amb la decisió, va demanar al govern de Mariano Rajoy que fes també aquest pas davant el TC, conscient que, en el cas dels recursos que presenta el govern espanyol, aquest pot demanar la suspensió automàtica d’un acord en el moment que el tribunal l’admet a tràmit. Aquesta potestat és exclusiva del poder executiu, però aquesta vegada Mariano Rajoy no va moure peça. I la negativa de Rajoy a demanar la suspensió ha estat la gota que ha fet vessar el got, ja que, així les coses, el vot delegat de Puigdemont, que és a Berlín, i el de Toni Comín, que resideix a Brussel·les, es podran comptar a la investidura, perquè tant l’un com l’altre tenen permís del jutge del Suprem, Pablo Llarena, que instrueix la causa del Procés, per a delegar el seu vot en un altre parlamentari en els plens que celebri la Cambra catalana. Així doncs, sempre que no es produeixi abans del 14 de maig l’acte de processament d’alguns dels diputats -cosa que pot succeir i que provocaria la seva inhabilitació temporal- el Parlament podrà triar un nou president (que, per més que Puigdemont el consideri interí, serà efectiu constitucionalment i estatutàriament).

Per poc que intentem esbrinar el perquè de tota aquesta manera de procedir, veurem ben aviat que és expressiva dels interessos polítics d’uns i altres, que sobresurten descaradament per sobre dels interessos del país i, per descomptat, dels d’una adequada (neutra i imparcial) administració de justícia. I ho dic a consciència, perquè, després que el Govern de Rajoy, el jutge Llarena, la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional hagin fet tot el possible perquè siguin a la presó els capitostos del Procés, i amb les seves decisions (tinguin o no aquestes un suport legal justificat) han aconseguit evitar que Carles Puigdemont, Jordi Sánchez i Jordi Turull poguessin ser investits com a presidents de Catalunya, ara els urgeix políticament que es triï un candidat i es tanqui el cicle infernal que Puigdemont i els seus han administrat al seu gust (val a dir que també amb l’únic objectiu d’afavorir els seus interessos i per a deslegitimar l’actuació de les institucions espanyoles), d’aquí que Rajoy hagi decidit no impugnar el vot delegat de Puigdemont i de Comín, tot provocant la indignació de Rivera, l’únic objectiu del qual no és tampoc la justícia, sinó ser més espanyol que ningú, superar el PP en antinacionalisme i elevar-se com el nou gran líder jacobí d’una Espanya única i, a més, uniforme. Com ha dit gràficament Rajoy, són els interessos d’un “aprovetxategui”.

Vivim, doncs un conflicte dialèctic en el qual no hi ha bons i dolents; en el qual a ningú no interessa trobar la veritat ni impulsar la raó. Menys encara aconseguir l’enteniment. Sinó imposar el propi criteri, que per això és propi i, per tant, és el bo.

Per descomptat, no seré jo qui defensi l’actuació cesarista de Puigdemont, entorn del qual està ballant tota la societat catalana, amb greu perjudici dels interessos polítics, econòmics i de convivència en aquella comunitat; però tampoc seré tan innocent de creure que els interessos de Rajoy, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem són els d’impartir una justícia cega, igual per a tots, i allunyada dels interessos polítics, ja que només cal veure com i en quin sentit es prenen les decisions per saber que no és així.

Com a mostra del que dic -i ara em referiré exclusivament al jutge Llarena que, per cert, acaba d’obrir la porta a la possibilitat d’acusar els processats de sedició i no de rebel·lió!- val la pena citar el duel dialèctic que va mantenir dimarts passat amb l’exdiputada de la CUP, Mireia Boya, durant la declaració indagatòria en què li va ser comunicat el seu processament per desobediència.

En el transcurs de la declaració, una Mireia Boya desinhibida i valenta va retreure al jutge el que, segons ella, constituïa una “paradoxa de parcialitat” en l’actuació judicial, que feia parts i quarts segons quins fossin els seus interessos. Si hem de creure l’exdiputada -i jo la crec-, aquesta va preguntar a Llarena: “Com és que, a mi, que com a presidenta del grup parlamentari de la CUP vaig entrar a registre (a la Cambra) una sèrie de lleis i iniciatives que responien al programa electoral, només m’imputa un delicte de desobediència i a la persona que ha permès el debat (Carme Forcadell) se l’acusa de rebel·lió i se li demanen 30 anys de presó?”. La resposta de Llarena va tenir un to de rèplica en demanar a Boya si la seva intenció era que li canviés el delicte de desobediència pel de rebel·lió. “Jo li he dit que no -va respondre Mireia Boya-, ben al contrari, la meva intenció era demostrar que (Forcadell) és innocent i que se l’està jutjat de manera parcial per un delicte que no existeix perquè no hi ha hagut violència” .

Davant incidents com aquest, que revelen l’arbitrarietat judicial, no ens hauria d’estranyar que els representants de la justícia europea (en aquest cas de Bèlgica, d’Escòcia i d’Alemanya) tinguin greus dubtes sobre els procediments que s’estan seguint a Espanya i sobre algunes de les premisses que, sense haver-se provat, s’han establert com a segures en el marc de la nostra jurisdicció.

El “sentit comú” de Rajoy o la degradació de la vida política

6 Mai 2018 by

Parlava fa tres setmanes d’una Espanya que es descompon mentre els ministres de Rajoy anaven cantant absurdament “soy el novio de la muerte”, símptoma inequívoc de la irresponsabilitat d’un govern que, si bé és possible que s’aguanti fins al 2020, deixarà una Espanya en ruïnes, endeutada fins al coll, amb les arques de la Seguretat Social buides i absolutament dividida.

Curiosament, el president Rajoy apel·la sempre que pot al “sentit comú” com si ell en fos un paladí, per bé que, com ens recordava Iñaki Gabilondo en una entrevista a TV3, confon aquest sentit comú amb la seva manera de veure les coses que, per a molts de nosaltres, no deixa de ser una manera esbiaixada de contemplar el món, ja que és un home incapaç d’avançar-se als esdeveniments, que contempla la vida passivament i amb una enervant parsimònia, que deixa que els problemes es degradin i que, si pot, se’ls treu materialment del damunt, com assumint aquella tesi d’acord amb la qual, en política, la meitat de les coses no tenen solució i l’altra meitat s’arrangen soles.

Però les coses no s’arrangen soles gairebé mai. D’aquí que al nostre país tinguem darrerament contínues manifestacions de protesta ciutadana. I no parlo només de Catalunya, sinó de coses que no tenen res a veure amb el problema polític català, com per exemple les pensions, que han posat en peu de guerra centenars de milers de persones grans que, després de suportar estoicament els anys de crisi, s’han adonat que el Govern deixava gairebé sense tocar els seus emoluments, a pesar d’omplir-se la boca amb la notícia de la gran recuperació econòmica.

Però Rajoy no ha estat només indolent en matèria de pensions o en el problema de Catalunya, també s’hi ha mostrat davant els gravíssims casos de corrupció a les files del seu partit. Hàbil, és cert, a l’hora destruir a martellades els ordinadors del seu tresorer, amb prou feines ha tingut res a dir en els processos judicials per al cas Gurtel, l’operació Púnica, l’escàndol de les targetes Black, els papers de Bárcenas o bé el cas Lezo, i hem vist com a la darrera gran crisi a l’Assemblea de Madrid, Rajoy, després de donar suport a la senyora Cifuentes, ha anat posant-se de perfil, com si la cosa no anés amb ell, tot deixant que la crisi s’allargués més de trenta dies per a fer-la acabar de la manera més sòrdida i ridícula, ja que la presidenta no ha dimitit per les mentides i falsedats manifestades en seu parlamentària, sinó per uns petits furts efectuats en uns magatzems l’any 2011, que tots hem conegut per unes filmacions que algú (ai, del foc amic!) havia guardat, però que legalment havien hagut de ser esborrades feia temps.

Per si això fos poc, diguem que, tant en el camp social com en el territorial, Rajoy no ha actuat amb sentit de la justícia i equilibri. Tampoc amb patriotisme, perquè com ens recordava Antoni Puigverd, el patriotisme no consisteix a defensar la nació amb banderes espanyoles més grosses que les estelades, o amb policies i magistrats inclements, sinó proposant un horitzó comú, inclusiu, que permeti a la ciutadania entendre que el país avança de manera col·lectiva, que no selectiva, vers la prosperitat comuna.

Lluny de fer això darrer, el govern de Rajoy s’ha limitat a deixar que els problemes es manifestessin i que la gent que s’hi sentia compromesa s’esbravés defensant-los al carrer, però sense que ell fes mai res per a resoldre’ls, tot limitant-se a derivar les responsabilitats als jutges i als policies, com si aquests tinguessin una vareta màgica per a salvar el país. I això no sols no ha aportat cap solució adequada als problemes d’Espanya, sinó que sovint els ha complicat, com hem vist en el cas de Catalunya, on el descrèdit de la judicatura està fent estralls, no només perquè molts discrepem (i discrepen també els jutges alemanys) d’algunes resolucions que han compromès greument la judicatura, sinó també perquè han fet que el Tribunal Constitucional, des de la reforma de 2015 propiciada per Rajoy, ha de dur a terme funcions de policia que no li corresponen, fet que sovint l’obliga a rentar la roba bruta de l’Executiu afonant el desprestigi de la institució.

Amb aquesta manera d’actuar, Rajoy ha convertit la justícia en una mena de Parlament on es remata el que no s’aconsegueix amb la política. I si a tot això hi afegim el complex “teorema” del jutge Llarenas, amb interlocutòries en què es criminalitza la ideologia dels líders polítics que està encausant mentre utilitza les mesures preventives com a arma de pressió, no ens hem d’estranyar que la justícia espanyola visqui un constant procés de descrèdit.

Per a reblar el clau, només ens quedava la sentència de l’Audiència de Pamplona sobre “la Manada”, que ha provocat una reacció popular contrària de dimensions fins avui desconegudes, que ha comportat una reacció gairebé unànime de les associacions professionals de la magistratura i del ministeri fiscal en defensa de la independència del Poder Judicial. Fins el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes ha sortit al pas en defensa d’uns jutges que -diu- “han valorat minuciosament tots els elements de prova aportats per les parts d’acord amb el que s’estableix en la llei i de conformitat amb la jurisprudència que resulta d’aplicació”. Doncs bé, si han fet això que diu Lesmes, és evident que alguna cosa falla en el marc legal i jurisprudencial espanyol, perquè la sentència em sembla del tot contrària al “sentit comú” de què ens parla Rajoy, per molt que tots s’esforcin a defensar-la.

De fet, la reacció ciutadana, contundent i unànime, contra aquesta és tot un símptoma del clima existent a l’Espanya d’avui. D’una manera general, podríem dir que la gent està farta i ha dit prou. I és així com l’opinió pública ha volgut fer sentir la seva veu contra els jutges de l’Audiència de Navarra, i com, al cap de pocs minuts de publicada la sentència, les xarxes van servir caldo de cultiu a la indignació tot provocant concentracions als carrers contra la decisió judicial.

Permeteu-me, doncs, que digui al president Rajoy que plou sobre mullat, i que tinc el convenciment que no s’adona del desert encès que deixarà en abandonar la política, a pesar del “sentit comú” que tan sovint evoca als seus discursos. Però no l’hauria de sorprendre que molts de nosaltres trobem dissociats el “sentit comú” de Rajoy de la realitat fàctica d’un país com el nostre on una camiseta groga es pot conceptuar per la policia i pel ministeri de l’Interior com a incitació a la violència; on les siulades pacífiques al rei són també conceptuades com a actes violents pel Ministeri Fiscal; on les protestes en una carretera que paralitzen temporalment la circulació o forcen l’obertura gratuïta de les barreres en un control d’autopista són conceptuades com a “actes de terrorisme”; on les declaracions (no provades) de violència i de malversació per part de la policia són causa suficient per a empresonar polítics acusant-los de rebel·lió; i on -no n’oblidem la guinda- quan cinc borratxos arraconen una jove en un portal i la penetren tant com volen, aquest acte infame no constitueix tan sols un delicte de violació, sinó un simple abús, perquè, segurament, ella s’ho deuria cercar de manera irresponsable.

Macron convida els catòlics a rompre amb la lògica del confinament

29 Abril 2018 by

En un discurs inèdit davant dels bisbes francesos, el passat 9 d’abril, el president Emmanuel Macron declarà que desitjava “reparar” el “lligam trencat” entre l’Església i l’Estat. Vinculat d’un temps ençà a la seva visió de la laïcitat, el cap d’Estat francès ha precisat que aquesta “no té la funció de negar l’espiritualitat” i ha fet una crida als catòlics “profundament descontents” amb les polítiques que s’han dut a terme a “intervenir novament en l’escena política, tant nacional com europea”. No cal dir que un sector de l’esquerra s’ha posat ràpidament en guàrdia contra tot risc de qüestionar la causa de la laïcitat i s’ha interrogat sobre el sentit del mot “lligam” que Macron utilitza per a restaurar la relació Església-Estat a França.

Tot i que comprenc que el discurs hagi provocat una sorollosa polèmica a França, ja que no és habitual que un president de la República gosi emprar en un discurs mots com “transcendència” o “salvació”, jo, que he estat sempre un defensor de la laïcitat de l’Estat sense abdicar de la militància catòlica, penso que el posicionament de Macron és molt positiu per més que hàgim de de reconèixer que el seu discurs es va sortir del que és habitual a la República de França.

Què pretenia, doncs, Macron? El tret principal del discurs -i el més sorprenent per a molts- va ser l’afirmació que l’Església catòlica no és reductible a un “col·lectiu de pensament” convidat a viure en una bombolla en el món que l’envolta. Lluny de creure això, Macron integrà la idea segons la qual tota fe religiosa participa, pel qui se’n reclama seguidor, en la construcció de la seva relació amb el món, i testimonià al llarg del discurs que el catolicisme -com tota religió, implica, segons Max Weber- una “manera d’actuar comunitàriament”. I dir això té conseqüències, perquè comporta desterrar la idea -avui molt estesa-  d’una necessària “privatització” del fet religiós, perquè creure no és, sinó, un element d’aquesta relació singular amb el món a la qual la fe introdueix el fidel.

Significa això faltar a la laïcitat? No, perquè la laïcitat no va ser establerta per anular la religió, sinó per impedir que la manera d’ “actuar comunitàriament” que la religió comporta pugui prevaler d’alguna manera sobre les regles que els ciutadans es donen ells mateixos en un sistema democràtic. I això val no sols per als catòlics, sinó per a totes les altres confessions que són presents a França.

Tanmateix, en una França on durant un segle i mig l’Església va intentar oposar-se a les conquestes de la Revolució i volgué exercir els seus privilegis i la seva primacia, escoltar com el president reconeix a aquesta Església el dret a expressar-se, encara que sense privilegis, al si d’una societat que ha sortit majoritàriament de la disciplina normativa de l’Església i fins i tot del cristianisme, té el seu què.

En efecte, Macron ha afirmat la legitimat d’aquest dret a expressar-se de dues maneres. Independentment de posicionar-se sobre la referència formal a les “arrels cristianes” de la societat francesa actual, ha reconegut aquest fet tot afirmant que, desconèixer-lo, significava desconèixer un dels trets bàsics del nostre esperit comú. Ara bé, el president no s’ha limitat a fer aquesta invocació llunyana. També ha fet referència al compromís dels catòlics en el teixit d’aquestes associacions que han pres cos en molts camps, però sobretot en favor dels més fràgils, d’aquells que la vida abandona a la vora dels camins.

D’altra banda, ningú no ignora -tampoc el president-, que aquest compromís no és el d’un exèrcit en ordre de batalla conduït pels bisbes, sinó un lloc on es creuen una pluralitat de vies (algunes fins i tot contradictòries) d’acord amb les quals el catolicisme es veu concretament com una manera d’habitar el món.

És a la vista d’aquesta pluralitat de vies que cal prendre la crida del president als catòlics perquè facin sentir la seva veu en el debat públic en temes que els són propers (ell va citar qüestions complexes com les migracions, la bioètica o la filiació). I algú -no és sorprenent- s’ha pres aquesta crida com una invitació (ben o mal vinguda, segons el punt de vista que s’adopti) a “entrar en política”. I sens dubte es tracta d’això: de pensar en veu alta i, si s’escau, d’entrar en politica. Entre d’altres raons, perquè la renovació de la mateixa política reclama avui una renovació de la confrontació pública de les conviccions.

Però aquesta “entrada en política” troba immediatament, del costat dels catòlics, dos límits que no es poden creuar. El primer l’ha indicat el mateix president d’una manera clara: la veu dels catòlics, com qualsevol altra expressió d’una ètica de conviccions en el debat públic, no té dret a imposar-se a tota la societat. La segona es troba implícitament continguda en l’evocació de la diversitat dels compromisos catòlics: no hi ha avui la possibilitat que una única veu catòlica pugui pretendre ser la veu autoritzada del catolicisme en el registre polític, i això a pesar que la Conferència episcopal de França pugui pensar el contrari. (Per cert, i com a excursus, ¿què en pensa, d’això, la Conferencia episcopal espanyola?)

¿Quina és, doncs, la novetat del reconeixement sostingut pel president als catòlics en tant que actors de l’escena política? Doncs que en avaluar la seva contribució en la nostra vida en comú, no s’acontenta a posar una mica de bàlsam en un sector de la població pertorbat per la descoberta de la seva condició minoritària en una societat en la qual, durant segles, comptava amb una gran majoria. No, ell va més enllà i convida els catòlics a rompre la lògica del confinament que empeny alguns sectors catòlics a tancar-se damunt d’ells mateixos i a constituir una mena de contracultura de la resistència al si d’un món del qual creuen haver perdut els codis que els permetin d’interpretar-lo.

El discurs del president -que ha rebut moltes crítiques des de sectors militantment laïcistes- penso que l’hem de tractar com un fet positiu en la llarga i difícil trajectòria per a reconfigurar el catolicisme francès (i el mateix podríem dir del catolicisme espanyol) que no deixa de ser (ho acceptem o no, ens agradi o no) una minoria religiosa al si d’una societat plural, i per aconseguir que aquest escapi al risc del sectarisme.

Patriarques cristians s’oposen al bombardeig de Síria

22 Abril 2018 by

He intentat acostar-me sense prejudicis a la crisi siriana i a l’atac conjunt que han fet els nord-americans, els britànics i els francesos sobre objectius del govern d’Assad, i veig que la posició dominant que circula pels nostres verals manté el convenciment que hi ha només un principal responsable: el president sirià que, en els més de 7 anys que ja dura la guerra, ha llançat nombrosos barrils bomba contra la població civil, ha ordenat bombardeigs sobre diferents localitats, ha comès execucions sumàries, detencions arbitràries, tortures i fins i sembla que diversos atacs químics anteriors al de Duma de fa tot just una setmana. De fet, han estat aquests darrers atacs que han mobilitzat els Estats Units, França i el Regne Unit, en una ofensiva aèria de les tres potències occidentals sobre el règim sirià que ha sorprès perquè fins ara cap d’aquests factors havia estat una línia vermella per Trump, Macron o May.

L’escenari internacional viu una polarització en la qual apareixen clarament definits dos bàndols que tenen a Síria el seu gran tauler de joc (i en menor mesura al Iemen). D’una banda, hi ha Rússia i Iran, grans suports del règim d’Assad i responsables, gràcies a la seva ajuda militar i econòmica, que el president sirià hagi estat capaç d’anar recuperant territoris en els últims mesos fins arribar a la posició avantatjosa en què avui es troba (té en el seu poder les principals ciutats i regions del país i la seva oposició cada vegada és més residual).

Davant seu, se situen els Estats Units, l’Aràbia Saudita i les principals potències europees, que des del començament del conflicte -no oblidem això- han armat i entrenat els opositors i que, des de fa mesos, tenen com a objectiu primordial la desaparició de l’ISIS, que va arribar a ocupar grans franges de territori i que ara ocupa un lloc secundari. Val a dir que mentre Rússia i els Estats Units lluiten per una influència a nivell global, l’Iran i l’Aràbia Saudita busquen el predomini regional, de manera que diversos experts ja han categoritzat el conflicte a Síria com una nova Guerra Freda.

Malgrat que la política de Trump ha estat fins ara la de no intromissió en conflictes regionals, la veritat és que l’atac sobre les instal·lacions d’Assad com a represàlia al presumpte atac químic de Duma mostra que l’Administració nord-americana no està disposada a permetre que Rússia i l’Iran es moguin al seu gust a l’Orient Mitjà i actuïn com vulguin. Això suposaria que EUA perd influència a nivell internacional, cosa impensable per a ells.

Fins al moment, tots han ensenyat les seves cartes. Rússia i l’Iran volen mantenir per ara a Assad, i els Estats Units i la resta volen posar una sèrie de límits en el terreny que mostrin que, en qualsevol moment, poden fer ús de la seva força si els aliats del Govern sirià creuen la ratlla. Els primers saben que un nou atac químic (si donem per bo el de la setmana passada) pot provocar una ofensiva de major intensitat per part dels Estats Units, i els segons coneixen que el manteniment del règim sirià és ara mateix una línia vermella per a l’eix Moscou-Teheran. Potser per això, ja només demanen amb la boca petita la marxa d’Assad i s’entesten a endolcir els bombardeigs contra aquest amb una gran ofensiva diplomàtica.

Davant això m’ha sorprès la “Declaració conjunta” que, l’endemà de l’atac, van fer els patriarques grec-ortodox, siríac-ortodox i grec-melquita catòlic d’Antioquia i de tot l’Orient sobre el bombardeig de Síria, contrària a l’atac i negant clarament l’ús d’armes químiques pel règim d’Assad. Jo dubto que estimin Assad, però sóc conscient -i ells més- que si desapareix aquest i guanyen els rebels, imposaran un règim islàmic i ells -cristians- seran massacrats. Com a mínim, la contundència del seu manifest i el fet que es faci des del cor mateix de Síria, ens hauria de fer reflexionar sobre el nostre punt de vista. Potser els occidentals no tenim tota la raó, a pesar de l’opinió que ens mereixin Assad, Putin i l’actual règim de Teheran.

Diu el manifest (traduït del francès): (1)

  1. Aquesta agressió brutal és una clara violació de les lleis internacionals i de la Carta de l’ONU, ja que és una agressió injustificada contra un país sobirà, membre de l’ONU.
  2. Ens sentim tristos en constatar que aquests bombardeigs van ser comesos per països poderosos als quals Síria no va causar prejudicis de cap mena.
  3. Les al·legacions dels Estats Units i en altres països d’acord amb les quals l’exèrcit sirià utilitza armes químiques i que Síria és un país que té i utilitza aquestes armes, són injustificades i no és compatible amb proves suficients i clares.
  4. El calendari d’aquesta agressió injustificada contra Síria soscava el treball de la Comissió internacional de consulta internacional, que està a punt de visitar Síria.
  5. Aquesta agressió brutal destrueix les possibilitats d’una solució política pacífica i provoca una escalada de violència i complicacions posteriors.
  6. Aquesta agressió injusta afavoreix les organitzacions terroristes i els dóna impuls per continuar amb els seus actes bàrbars.
  7. Demanem al Consell de Seguretat de les Nacions Unides que exercirà el seu paper a l’hora de portar la pau en lloc de contribuir a l’escalada de les guerres.
  8. Fem una crida a totes les esglésies dels països que van participar en els bombardeigs, per complir els seus deures cristians, d’acord amb els ensenyaments de l’Evangeli, per condemnar aquesta agressió i cridar els seus governs a participar en la protecció de la pau internacional.
  9. Saludem el coratge, l’heroisme i els sacrificis de l’Exèrcit Àrab sirià, que protegeix coratjosament Síria i garanteix la seguretat de la seva gent. Preguem per les ànimes dels màrtirs i la curació dels ferits. Estem convençuts que l’exèrcit no es farà enrere davant els atacs terroristes externs o interns; continuarà lluitant amb valentia contra el terrorisme fins que cada pols de terra siriana es netejada de terrorisme. També acollim amb beneplàcit la posició valuosa dels països aliats de Síria i la seva gent.

Oferim les nostres oracions per la seguretat, la victòria i l’alliberament de Síria de tot tipus de guerres i terrorisme. També preguem per la pau a Síria i arreu del món, i una crida a enfortir els esforços nacionals de reconciliació per tal de protegir el país i preservar la dignitat de tots els sirians.”

————–

(1) https://orthodoxie.com/declaration-conjointe-des-patriarcats-grec-orthodoxe-syriaque-orthodoxe-et-grec-melkite-catholique-dantioche-et-tout-lorient/

Espanya es dissol mentre els ministres canten “soy el novio de la muerte”

15 Abril 2018 by

Parlava fa poc de l’esperpent valle-inclanesc i em trobo amb les declaracions incendiàries contra Alemanya de l’eurodiputat valencià Esteban González Pons, un dels polítics més anticatalanistes del PP (i dels que més s’escolten en parlar), declaracions que Rajoy es va veure força a reconduir perquè no vol un conflicte amb la senyora Merkel. (González Pons acabà comparant Puigdemont amb el “Manneken Pis” oblidant, potser, que aquella estàtua és símbol de Brussel·les en homenatge al fillet que, segons una llegenda que molts independentistes catalans compartirien, orinà sobre la pólvora dels explosius que instal·laren els invasors de la ciutat i, amb i això, va salvar-la).

Amb prou feines havia escoltat aquestes declaracions de González Pons, quan conec per la premsa que, per ordre d’un jutge de l’Audiència Nacional, s’ha detingut una membre dels CDR (Comitès per a la Defensa de la República) a Viladecans, a la qual se li imputen -endevini-ho, amic lector!- els delictes de “rebel·lió i terrorisme” pels talls de carreteres i l’aixecament de peatges que es van fer aquesta Setmana Santa, després de la detenció a Alemanya de Carles Puigdemont.

Un lector força més crític que jo amb el Procés, després de dir-me confidencialment que “no s’entén que un estat com Alemanya o Bèlgica puguin contradir de manera tan contundent un alt tribunal d’un altre país de la UE, tot provocant una situació clarament insatisfactòria des del punt de vista democràtic”, em torna a escriure i, referint-se a aquestes darreres acusacions, afirma: “Estan sonats. Tant a la fiscalia com a la policia estan embriagats de nacionalisme.”

Certament, el que estan fent els CDR amb la seva acció anarquitzant i de protesta (talls de carreteres, cremades de pneumàtics, aixecades de barreres de peatges, etc.), no està gens bé ni ajuda a la pacificació ni al diàleg, però no és terrorisme. El meu interlocutor em diu també que, aquest dies, a França s’estan produint moltes manifestacions, amb accions d’aquesta mena, que violenten la convivència ciutadana. Una amiga seva, comunista, que investiga a la Universitat, li ha explicat que se sent violentada cada dia a l’hora d’acudir a la feina, perquè tota acció coercitiva és d’alguna manera violenta, però a cap autoritat francesa se li ha acudit d’acusar els manifestants de terroristes. D’ací que el meu lector acaba el seu comentari afirmant: “L’Estat no ens ajuda gens. Entre uns i altres acabarem tots ben enfonsats. És depriment. Estem perduts.”

Però aquí a Espanya, tots sembla que s’hagin begut l’enteniment, perquè ni els uns ni els altres ajuden amb les seves accions forassenyades a resoldre el problema. I fins m’ha fet sentir vergonya veure com alguns ministres de Rajoy gaudien cantant emocionats que ells eren “¡novios de la muerte!”, parodiant amb aquests mots absurds al general-carnisser Millán Astray, aquell que  cridà “¡Viva la Muerte!” al paranimf de la Universitat de Salamanca, des d’on el seu rector, Miguel de Unamuno, li va respondre afirmant (inútilment): “¡Venceréis pero no convenceréis!”.

Rajoy i els seus ministres segueixen tancant els ulls a la realitat, defugen el gravíssim problema que té Espanya, abdiquen de la política i prefereixen seguir el guió del jutge Llanera (i dels Tribunals en general) -d’aquest guió, Enric Juliana en diu agudament el “teorema”-, convençuts que la solució segueix essent “exclusivament” judicial i, per tant, penal. No em sorprendria que pensessin que la qüestió només es resoldrà quan puguin posar entre reixes els dos milions de catalans que han empès els seus representants a dur a terme actuacions presumptament i lamentablement delictives -que, en un Estat de Dret, han de ser jutjades-, però que té un rere fons clarament polític i que els jutges estan instruint amb una actitud de duresa i d’humiliació tan gran que no sé de què s’estranyen quan un tribunal independent d’un dels estats federals alemanys, abans d’accedir a lliurar Puigdemont a la justícia espanyola a causa d’una “euro ordre” que va i ve -ara la poso, ara la trec, ara la torno posar perquè em sembla que “políticament” és el moment adequat de fer-ho-, s’ho ha volgut pensar molt bé i ha acabat donant una sonora bufetada a la Justícia i al Govern d’Espanya.

Antoni Puigverd, que com jo mateix, ha estat també molt crític amb els polítics impulsors del Procés a Catalunya, ha fet una afirmació categòrica terrible, que subscric. “La manierista prosa del jutge suprem estava destinada a construir una postveritat de manual: convertir la desobediència independentista en violència. Les imatges i els fets demostren fefaentment que, amb tots els seus defectes, el moviment independentista és vocacionalment pacífic. Però la postveritat no consisteix a propagar genèricament mentides, sinó només aquelles que algú necessita escoltar. Espanya vol escoltar que l’independentisme és el diable. És la condició prèvia a l’execució de la venjança. Gràcies als jutges alemanys, potser el jutge Llarena deixarà de tenir la clau suprema d’un cas que només pot tenir solució política.”

Jo, que no sento eufòria per la decisió de la justícia alemanya ni em dol tampoc que s’hagi produït, tinc la impressió que ni la detenció de Puigdemont ni el seu empresonament suposaven el triomf de les tesis del Govern espanyol, ni penso tampoc que la seva posada en llibertat implica la victòria definitiva de Puigdemont enfront de l’Estat. Perquè segueixo observant la incapacitat d’uns i d’altres per a mantenir una ment freda i rigorosa davant els esdeveniments que els permeti prendre distància i garantir una anàlisi amb esperit crític sobre el que està passant.

Catalunya necessita un govern urgentment. Un govern possible que permeti una normalització institucional, una recuperació de l’autogovern i una acció política que no l’allunyi dels problemes que afecten als ciutadans. Aquesta situació seria la que millor serviria i ajudaria a la recerca de solucions polítiques que projectessin a l’escenari judicial un clima de distensió. Però la decisió del president del Parlament de proposar Jordi Sánchez (un home que és a la presó acusat de rebel·lió i malversació) a la presidència de la Generalitat, no va, per descomptat, en la línia de facilitar les coses.

Té raó, doncs, el meu interlocutor quan, desesperat, em diu que tot això que vivim és depriment. I ho és perquè la manca de concordança entre realitat i ficció és el corc del règim del 78. Ho diem tots els que reclamem una profunda reforma constitucional, que la majoria de polítics actuals no creuen necessària. El més greu és que, per molt que ells no ho vegin, arribarà un dia en que l’edifici sencer de la Constitució esclatarà i aleshores no sé qui en podrà recollir les engrunes.

No hi va haver violència

8 Abril 2018 by

Unes hores després que la jutgessa de l’Audiència Nacional, senyora Lamela, dictés una interlocutòria de processament contra el que va ser el cap dels Mossos d’Esquadra, senyor Trapero i dos alts càrrecs més de la Generalitat, acusant-los de sedició i d’haver-se posat al capdavant d’una “organització criminal”, i mentre el magistrat Llarena i el Tribunal Suprem, corejats pel Govern, pel PP, per C’s i també per algun sector del PSOE seguien afirmant que en la preparació i realització de l’1 d’Octubre s’havia actuat amb violència –perquè “violència” és la paraula clau, la paraula necessària, el mantra irresistible que han de repetir i tornar repetir els polítics i els tribunals espanyols per així aconseguir no sols humiliar Catalunya, sinó detenir i acabar condemnant a trenta anys de presó els polítics catalans responsables del Procés per a la independència-, unes hores més tard, dic, que això succeís, un Tribunal independent alemany decidia que, d’accedir a l’extradició sol·licitada de Puigdemont per part de la justícia espanyola, no ho faria pel delicte d’ “alta traïció”, que seria l’equivalent alemany al de “rebel·lió” espanyol, perquè -i això és el definitiu- en l’actuació que va desplegar el qui era aleshores president de la Generalitat de Catalunya no es pot apreciar aquesta “violència” que esdevé indispensable perquè el delicte s’hagi produït.

Aquesta decisió alemanya no sols ha permès a Puigdemont sortir de presó tan bon punt ha abonat una fiança fixada en 75.000 euros, sinó que fa evident el que tantes persones hem dit al llarg d’aquests mesos -fins i tot els qui, com jo mateix, hem estat molt crítics amb els polítics catalans responsables del Procés-: que la justícia espanyola -i d’una manera molt significativa el Tribunal Suprem- han actuat amb un rigorisme tan innecessari com injust que demostra de manera clara que, sigui o no independent del Govern de l’Estat, no és una justícia que pugui ser homologable als paràmetres europeus. Fonamentalment, perquè la majoria dels jutges participen individualment i ideològicament d’aquest pensament únic i intransigent del qual són avui prototipus els senyors Aznar i Rivera. I això és molt lamentable.

No cal ser un expert en dret per apreciar la divergència de criteri entre la justícia alemanya i la justícia espanyola, que en aquest cas és ben patent. En la causa instruïda pel Tribunal Suprem contra l’intent secessionista impulsat per les més altes institucions catalanes –Generalitat, Govern i Parlament– ja hi ha vint-i-cinc acusats per delictes de rebel·lió, malversació o desobediència, gairebé la meitat d’ells en presó preventiva o exiliats. I en la causa sobre els mateixos fets que instrueix l’Audiència Nacional s’ha apreciat, com acabo de dir, el delicte d’organització criminal i de sedició (curiosament, no el de rebel·lió), del qual precisament va ser acusat excap dels Mossos d’Esquadra, i també l’exdirector general dels Mossos i l’exsecretari general de la Conselleria d’Interior. Doncs bé, com deia divendres La Vanguardia comentant la notícia, “salta a la vista que aquest rigorisme, que no ha estat vist de mal ull pel PP, partit al capdavant del Govern central, ni per la cúpula de la justícia espanyola –Fiscalia General, Tribunal Suprem, Audiència Nacional…–, no té un reflex simètric en la justícia alemanya.”

Ara bé, el revés no sols procedeix d’Alemanya -país en qui confiava absolutament el Govern de Rajoy-, sinó també de Bèlgica, on el jutge que ha de resoldre sobre l’euroordre de detenció dels polítics fugats a aquell país donada pel jutge Llarena, els ha deixat en llibertat sense fiança mentre resol el cas, perquè tampoc aprecia violència en l’actuació d’aquests al llarg del procés.

Fa un parell de setmanes, damunt aquestes mateixes pàgines, jo escrivia que, bo i acceptant que els meus coneixements jurídics en matèria processal i penal són limitats, estava convençut que les resolucions del jutge Llerena  no fomentaven poc ni gens la serenitat que el moment requeria (qüestió que un jutge crec que hauria de tenir en compte). Entre altres raons, perquè eren força discutibles jurídicament. Com eren també molt discutibles les seves decisions des del punt de vista humà. Perquè Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Jordi Cuixart havien comès greus errors polítics, alguns dels quals poden ser delictius, però eren explícitament pacifistes. Sempre ho han estat. D’ací que jo tenia la impressió que, qui defensava al contrari, anava equivocat o bé mentia.

Citava a més l’opinió que acabava de sostenir l’alt comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Zeid Raad al Hussein, quan afirmà que la presó preventiva hauria de considerar-se “una mesura d’últim recurs”. Abans d’aquest càstig preventiu, que supera el que han rebut terroristes amb delictes de sang -per tant poca broma!-, hi ha una gamma de mesures força més matisada i raonable, que haurien aconseguit el mateix efecte, sense col·lapsar, emocionalment, la sortida pragmàtica al conflicte.

El temps sembla que ens va donant la raó i posa les coses al seu lloc, perquè el que ara acaba de succeir, encara que no sigui definitiu, deixa en molt mal estat el perfil de l’actual Govern espanyol a Europa. També el de la seva diplomàcia, que estava convençuda d’haver fet una gran operació en provocar la detenció de Puigdemont en aquell país. Alemanya és un Estat seriós -deia la gent del Govern-, no com Bèlgica que ha estat refugi de terroristes. Doncs bé, si en algun moment el president Rajoy va alimentar la fantasia que les bones relacions amb la cancellera Merkel, afavorides per la seva longevitat política en una conjuntura d’inestabilitat en països del sud d’Europa, podien facilitar una certa sintonia entre administracions de justícia, el passat dijous vespre va tenir motius per a la decepció.

És evident que, tant la Justícia alemanya com l’Audiència Nacional, consideren que l’1 d’octubre, durant la celebració del referèndum il·legal i prohibit pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, no es va produir un aixecament violent que pogués fer conculcar l’Estat davant les exigències del Govern català. No obstant això, el Tribunal Suprem té la ferma convicció que els principals responsables d’haver impulsat el Procés van idear un pla per aconseguir la independència de Catalunya fora de les vies legals i eren conscients que es podien donar actes de violència l’1-O i tot i així van moure als catalans perquè sortissin al carrer i anessin a votar.

Tot, doncs, segueix a l’aire i estem encara molt lluny d’haver arribat al final, perquè els processos judicials seguiran el seu curs ja que hi va haver una conculcació de la llei per part dels polítics catalans. Però la decisió de la justícia d’Alemanya, que és la primera potència política i econòmica europea, marca un abans i un després en el procés a l’independentisme. O, si més no, en la forma en què s’ha instruït fins ara. “La justícia espanyola -conclou l’editorial de La Vanguardia– és, no cal dir-ho, sobirana. Però l’alemanya acaba de dir-li –i tot Europa ho ha sentit– que les coses poden fer-se d’una altra manera.

Evitem el col·lapse constitucional

1 Abril 2018 by

Per poc que repassem la història constitucional espanyola des de començaments del segle XIX, veurem que, si deixem fora l’Estatut de Baiona (1808) i l’Estatut Reial (1834) que no foren pròpiament constitucions, Espanya ha tingut sis constitucions fins l’actual de 1978. Sis constitucions que mai no es van reformar, sinó que l’una substituí l’altra, sempre imposada per la facció política que tenia la força en aquell moment. Així, doncs, i gairebé sempre per pocs anys, regiren al nostre país la Constitucions de 1812, la de 1837, la de 1845, la de 1869, la de 1876 i la republicana de 1931.

De les del segle XIX, la de 1876, pactada entre conservadors i liberals (Cánovas aconseguí que Sagasta li donés suport) va ser la més acceptada i la que més anys durà, però tant per la falsificació que comportava de la democràcia, com per la incapacitat d’adaptar-la a una realitat canviant del país (també aleshores la crisi catalana hi va tenir molt a veure), acabà col·lapsant el 1923, quan Primo de Rivera imposà la seva dictadura (1923-1930) i acabà derogada per la de 1931, poc consensuada pels espanyols que, no cal recordar-ho, acabà amb una revolta militar a la qual va seguir una dictadura, la de Franco, que s’allargà des del 1939 al 1975, i que, gràcies al consens de les forces polítiques democràtiques propiciat pel rei Joan Carles i el president del Govern, Adolfo Suárez, ens va dur a la Constitució de 1978, aprovada en referèndum pel poble espanyol amb el 88’54% de vots favorables, xifra que, a Catalunya, assolí (encara que avui sembli mentida) el 90,5% de vots afirmatius.

D’això han passat 39 anys. S’han succeït, doncs, dues generacions d’espanyols i el país ha canviat en molts aspectes, però la Constitució -que és oberta i, per tant, modificable- no s’ha alterat en res substancial, ja que les dues reformes puntuals que ha sofert (la de 1992 per donar el sufragi passiu als estrangers a les eleccions municipals, i la de 2011 per exigir l’estabilitat pressupostària -les dues per exigència de la legislació europea-) no poden considerar-se reformes substancials.

Si observem al que ha succeït als països veïns, podrem comprovar que la vigència de les seves constitucions s’ha produït gràcies a les reformes. Sense anar més lluny, la Constitució alemanya de 1949 ha sofert seixanta modificacions, algunes d’elles força substancials; la Francesa de 1958 ha estat modificada dinou vegades; i la portuguesa de 1976 ha sofert set reformes al llarg dels anys, alguna de les quals ha alterat fins a dos terços del seu articulat primitiu.

Però nosaltres els espanyols hem estat incapaços de tornar a fer el que vam aconseguir el 1978: posar-nos d’acord en un text que, si bé no era el que més ens agradava a tots, era el que podia obtenir el consens de les forces polítiques i també del poble. Això ens ha donat molts anys d’estabilitat i de bona convivència política, però ara fa temps que la Constitució mostra grans debilitats i és criticada durament amb molts aspectes, alguns substancials, però la mediocritat dels nostres polítics, la seva curtesa de mires, l’egoisme que mostren en preferir defensar els seus interessos particulars en lloc dels interessos generals del país, han fet que la Constitució romangui inalterada i criticada per sectors cada cop més grans de ciutadans.

Pel que fa a la qüestió territorial, hem de tenir en compte que el text constitucional de 1978 la deixà oberta i no pressuposava tan sols que a tota Espanya es constituïssin les Comunitats Autònomes. Aquest procés s’ha anat desenvolupant, doncs, a partir de l’esquema que, en aquesta matèria, establia el text constitucional. I avui som molts els que estem convençuts que el marc legal existent fa aigües en aquest camp: financerament, sens dubte, ja que el mecanisme vigent provoca grans desigualtats i enormes injustícies; però també políticament, com es pot veure sobretot amb la desafecció de Catalunya que, molt probablement, s’hauria pogut evitar si al llarg d’aquests 39 anys s’hagués obert un diàleg sincer i els polítics espanyols (incloc en aquests els catalans) haguessin pactat una reforma constitucional que fes possible un nou encaix de Catalunya en marc constitucional espanyol.

Jo estic convençut que l’enorme crisi que l’Estat està vivint com a conseqüència de la desafecció catalana es deu bàsicament a aquesta manca de flexibilitat que hem tingut per a modificar la nostra Llei Fonamental. En un sistema democràtic el respecte a la llei és bàsic, certament! Ningú no hi està per damunt i, per tant, qualsevol intent de violar-la és -ha de ser- condemnat. Però els polítics que mereixen aquest nom han de ser capaços d’avançar-se als esdeveniments, i han de saber, per tant, adaptar la llei vigent a les necessitats que reclama el país. No basta cridar, dia rere dia, “¡la ley, la ley la ley!”, perquè la llei pot ser justa o injusta, i el que interessa és que atorgui a cadascú allò que és seu (recordeu aquella definició de justícia que feia el Dret Romà: “Iustitia est constants et perpetua voluntas ius suum cuique tribuendi”), i per donar allò que correspon a cadascú és imprescindible anar adaptant i modificant les lleis. A més, la llei ha de ser un punt de trobada (el que va ser la Constitució de 1978 fa trenta nou anys), i mai no regirà ordenadament si té un important sector de la societat en contra.

Prescindint del que pensem sobre el que està succeint a Catalunya, prescindint, doncs, d’avaluar el comportament polític del Govern i dels diputats que li donaven suport en l’aprovació de lleis clarament contràries a la Constitució, i prescindint també d’avaluar l’actuació judicial que està duent el Tribunal Suprem per mitjà del jutge Llarena i de la Sala d’Apel·lacions, el que no podem deixar de veure és que la “crisi catalana” -diguem-ho així sense valoracions- és una enorme crisi del sistema constitucional espanyol.

És cert que, a hores d’ara, contràriament al que, de manera ingènua, pensaven els polítics independentistes catalans, l’Estat ha reprimit la revolta. Els mecanismes constitucionals de caire polític han conjurat momentàniament el problema (l’article 155 de la Constitució ha permès la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions) i els mecanismes constitucionals de caire judicial (el Tribunal Suprem) han sotmès els polítics catalans, que han estat processats, empresonats i seran sotmesos a un judici que pot acabar en dures condemnes. Però seríem il·lusos si no veiéssim més enllà d’això i creguéssim que, empresonats i condemnats els 25 polítics que, de moment, han estat sotmesos a un procés penal, s’ha acabat el problema. Res no seria més il·lús ni més fals. I res no seria més irresponsable, perquè si els polítics espanyols no són capaços de veure l’enorme falla constitucional que estem vivint i la necessitat inajornable de fer política en majúscula, com la que vam fer el 1978, no dubtin que acabaran devorats pel col·lapse constitucional que, més prest o més tard, s’acabarà produint, col·lapse del qual ara per ara no podem abastar les conseqüències, però que podria esdevenir extremadament greu i no em sorprendria que s’endugués per endavant, com en un tsunami, algunes de les institucions que, com la monarquia, van ser bàsiques en el consens que es va produir per aprovar la constitució actual. Per a mostra, el botó de les eleccions municipals de 1931, que van obrir la porta a la República.

No a la presó permanent revisable

25 Març 2018 by

La presó permanent revisable és una espècie de cadena perpètua per la qual el condemnat només pot recuperar la llibertat si demostra estar rehabilitat després d’una sèrie de terminis (de com a mínim 25 anys i de 28, 30 o 35 en alguns casos) en el supòsit que, prèviament, hagi aconseguit accedir al tercer grau. Està prevista per als autors de “crims que causen una especial repulsa social” o “delictes d’excepcional gravetat”.

El PP va abraçar aquesta causa l’any 2009 després que Mariano Rajoy hagués perdut les seves segones eleccions consecutives davant del PSOE i estava molt qüestionat a nivell intern. Qualsevol cosa servia llavors per fer oposició al Govern de Zapatero: la llei del matrimoni homosexual, la negociació amb ETA i, per descomptat, també els drames familiars televisats.

Enmig de tot el soroll mediàtic a propòsit de les recerques policials de Marta del Castillo, Mariano Rajoy va anar al programa “Tengo una pregunta para usted” i va respondre així a una jove andalusa que li va demanar sobre la cadena perpètua: “Jo no em nego a que hi hagi un debat sobre la cadena perpètua; ara, fins on jo sé, aquesta cadena perpètua que està contemplada en altres països, no està permesa en la Constitució perquè sempre se li vol donar la possibilitat al delinqüent de reinserir-se, però crec que el debat es pot obrir i que també es poden fer moltes més coses”.

El seu partit va avançar en aquest sentit i va ser en una convenció celebrada l’octubre de 2011 quan el llavors responsable dels temes de justícia del PP, Federico Trillo, va afirmar: “Les penes al Codi Penal han de tenir per dalt una sanció màxima, i per fer creïble aquest codi, el PP proposa reduir només a dues la presó i la multa de les més de 28 penes que té el nostre codi actualment, i que la màxima pena sigui la presó perpètua revisable, que tenen tots els països de la Unió Europea, excepte dos, un d’ells Espanya”.

Però no va ser fins al 2015 quan, recolzant-se en la seva majoria absoluta, el PP va aprovar la reforma del Codi Penal en els termes avui vigents, juntament amb la “Llei de Seguretat Ciutadana”, coneguda com a “llei mordassa”. Després de la seva aprovació, per primera vegada des de 1978, tots els grups parlamentaris -excepte el que sustentava llavors al Govern, el Partit Popular- es van unir per portar al Tribunal Constitucional aquesta norma, sense que, fins avui, aquest tribunal hagi dictat el seu veredicte.

Els recents crims que han indignat l’opinió pública -els de Marta del Castillo, Diana Quer o bé el del nen Gabriel Cruz- han donat ales al PP no sols per defensar la llei que va impulsar, sinó per ampliar els supòsits que aquesta conté, i ho ha fet amb el suport de Ciutadans, tot i que, no fa encara dos anys, Albert Ribera va signar amb Pedro Sánchez la necessitat de derogar la norma en qüestió.

Ni el canvi de criteri de Ciutadans (que s’apuntaria a un bombardeig si això l’ajudés a créixer) ni la campanya popular de firmes per ampliar aquesta llei repressiva han alterat, però, la posició del Partit Nacionalista Basc, que ha defensat la seva proposta de derogar la presó permanent revisable al·legant que hi ha “molts arguments” per abolir-i ha instat a no legislar en calent. De fet, ha aconseguit que, el passat dimarts 13 de març, el Ple del Congrés instés al Govern la derogació de la norma. I ho ha fet amb el suport del PSOE, el qual ha compartit el mateix argument per mitjà del seu vicesecretària general, Adriana Lastra: “no es pot legislar en calent, ni jutjar en calent -ha argumentat-. Tots compartim el dolor, però la presó permanent revisable no és constitucional”.

Des Podemos, la portaveu parlamentària al Congrés, Irene Montero, ha subratllat al seu torn la ineficàcia de la llei: “Tots compartim el dolor d’aquestes famílies -ha dit en al·lusió als assassinats de Gabriel Cruz i Diana Quer, entre d’altres-. Però el que ens toca a les persones que ens dediquem a la política institucional és ser capaços de transformar aquest dolor en solucions eficaces. La presó permanent revisable no ho és i així ho diuen els experts que coincideixen de forma unànime en això”.

Tot i la recollida de signatures contràries a la derogació de la llei vigent i que, segons un recent sondeig de Metroscopia per a “El País”, el 67% dels espanyols recolza la presó permanent revisable, els juristes i criminòlegs experts en la matèria -i jo, sense ser-ho, em sumo a ells per convicció pròpia- entenen que aquesta condemna penal “no dissuadeix de la comissió dels delictes més greus en major mesura que les ja severes penes preexistents de fins a 30 anys de presó per un delicte i fins a 40 anys per la comissió de més d’un”. A més -han recalcat- “compromet alguns dels valors fonamentals que ens configuren com a societat democràtica”. Alhora, han afegit, “els estudis existents mostren que aquest efecte preventiu sobre el delinqüent el despleguen prou el tractament penitenciari i la possibilitat posterior d’adopció de mesures de llibertat vigilada”.

En aquest mateix sentit, fa un mes, l’Agrupació de juristes constituïda el 1989 sota el nom de “Grup d’Estudis de Política Criminal” ha aconseguit la signatura de més de 200 jutges, fiscals i catedràtics que es pronunciaven contra de la presó permanent revisable.

Si fa no fa, estem davant d’un cas semblant al que es produí el 2013 quan la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans va determinar que la “doctrina Parot” aplicada a Espanya amb caràcter retroactiu vulnerava l’article 5 del Conveni Europeu de Drets Humans. Bàsicament, perquè aquesta doctrina (que reforçava les penes en virtut de les quals els delinqüents van ser condemnats) era inaplicable, ja que l’article 9 de la Constitució espanyola prohibeix la retroactivitat de “les disposicions sancionadores no favorables o restrictives dels drets individuals.”

Aleshores s’organitzà un gran enrenou, mogut bàsicament des de les Associacions de Víctimes del Terrorisme, que acusaren el govern del PP de no haver estat a l’alçada per no saber defensar, estant en el poder, el que defensaven quan eren a l’oposició. De fet, González Pons afirmà que aquella sentència era “una humiliació per a les víctimes”. Mentrestant, des del carrer, la gent demanava venjança: “¡Que se pudran en la cárcel!” “¡Pena perpetua para los terroristas!”

En aquella ocasió també em vaig situar al costat de la sentència i vaig mostrar-me contrari a tots els que demanaven l’enduriment de les penes al·legant que volien justícia i que no perseguien cap mena de venjança. El mateix que diuen ara. Doncs bé, el 13 de novembre de 2013 vaig acabar el meu article amb un paràgraf que incorporo novament a aquest, i ho faig amb el mateix convenciment que aleshores, encara que no tingui el suport de la majoria dels ciutadans:

“Sens dubte que hem de respectar el dolor i la ràbia de les víctimes. Res hi ha de més humà i comprensible que rebotar-se davant un dolor que s’ha rebut tan injustament. Però tot i que de vegades no sigui bo d’entendre, el que sí hauríem de tenir clar és que l’Estat no pot permetre que les víctimes de qualsevol delicte –tampoc les del terrorisme, per injust i dolorós que sigui aquest- fixin les bases jurídiques i de convivència entre els ciutadans. Les víctimes tenen dret a ser ateses, escoltades, consolades i ajudades en tot el necessari. Fins se’ls pot no tenir en compte els excessos que facin en un moment determinat, arran d’unes decisions jurídiques que, com aquesta del TEDH, no comprenen; però no han de marcar el pas de la política. Simplement, perquè no tenen la raó. Més encara, no es pot legislar des del dolor i la ràbia, perquè sempre es legislarà malament.”


%d bloggers like this: