Catalunya entre el seny i la rauxa

4 febrer 2018 by

Catalunya sempre s’ha mogut entre aquests dos pols. I ha estat bona en els dos camps. A la rauxa modernista va seguir el seny noucentista, i tant un moviment com l’altre van donar grans i reconeguts personatges al món de l’art i la literatura.

Curiosament, avui, la política catalana sembla bascular entre aquests mateixos pols, però amb la desgràcia que es volen practicar a un mateix temps i això no esdevé possible. A més, els representants de cadascuna d’aquestes dues maneres de veure el món són sovint intolerants, bregosos, disposats a criticar l’adversari fins a fer-li treure els colors, i no accepten fàcilment la visió de l’altre, i això que tots sembla que participin d’una mateixa idea matriu: aconseguir la independència per a Catalunya; objectiu, però, que difícilment poden dur a terme ells sols, perquè, al seu país, els independentistes no pesen més que els contraris a la independència, i perquè, estant com està Catalunya inserida dins l’Estat espanyol i, per tant, sotmesa a les lleis constitucionals que el regulen, només en el marc d’aquestes lleis podrien sortir-se amb la seva, i això, ara per ara, s’ha vist que no era possible. No sols perquè la immensa majoria d’espanyols no combrega amb l’objectiu dels independentistes, sinó també perquè els mecanismes de poder de l’Estat (Govern, Parlament, Jutges, Tribunal Constitucional i policia) tenen una pes tan gran que mai no permetran una ruptura per la força.

Diguem, però, que en les diverses etapes del serial que ha viscut l’independentisme al llarg d’aquest darrer any, hi ha hagut episodis on semblava que imperaria el seny (que podríem definir com l’art de fer allò que és possible); però quan algú ha optat pel seny, aleshores els partidaris de la rauxa (que en aquest cas podríem descriure com l’art de navegar a tota vela, peti qui peti, caigui qui caigui) s’hi han oposat radicalment amb tota l’artilleria de què disposaven, i han provocat que el projecte fracassés, tot incitant les forces de l’Estat a prendre posicionaments en contra, val a dir que amb prou èxit, perquè no sols van aconseguir destituir el Govern que havien elegit els catalans, dissoldre el Parlament, suspendre el principi de l’autonomia política a la Comunitat autònoma, sotmetre la governació autonòmica als dictats del govern de l’Estat, fer detenir alguns dels principals dirigents polítics partidaris de la independència i provocar la fugida d’alguns altres a l’estranger. Quasi res!

És cert que, instal·lat a Brussel·les, el president Puigdemont ha aconseguit fer ballar una mica el Govern, a més d’entretenir-nos a tots, de posar nerviosos a la major part dels adversaris i de despistar els partidaris, però sense aconseguir finalment res de tangible, a pesar d’haver obtingut una votació extraordinàriament favorable a les eleccions convocades pel president Rajoy, celebrades el passat 21 de desembre.

Tanmateix, Puigdemont -aquest mateix Puigdemont llençat a la rauxa des del seu exili belga- va tenir un moment de seny la nit del passat 26 d’octubre, quan, en uns instants de lucidesa, s’adonà que tot se n’anava en orris i que, si no dissolia ell el Parlament i convocava eleccions, Rajoy agafaria el brau per les banyes amb el suport total i absolut dels grans partits constitucionals i també del Rei, tallant així d’arrel els plantejaments dels independentistes catalans.

Però ai! Mentre Puigdemont reaccionava en favor del seny, tota la plana major d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb Marta Rovira al capdavant (diguem que ben assistida pels anarquistes de la CUP), es llençà directament a la jugular del president: “venut”, “botifler”, “traïdor” foren alguns dels epítets que li van llençar a la cara, alhora que aquest personatge d’opereta que és el diputat Rufián parlava de les 155 monedes de plata per les quals Puigdemont estava a punt de vendre’s a l’enemic.

No cal recordar que, davant l’envestida, Puigdemont no va resistir la pressió dels seus companys de viatge i tornà enrere. Es proclamà la república (amb la boca petita) i tot seguit vingué el que havia de venir: la destitució, la fugida, el 155 de la Constitució, etc. etc., alhora que s’intensificava la pressió dels jutges, que no s’han tallat un pèl i mantenen la presó provisional pels principals dirigents catalans, que de fet han quedat anul·lats per a fer política, i fins han aconseguit que es retractessin d’alguns dels seus plantejaments i han provocat que, amb la repressió, aquests toquessin de peus a terra i experimentessin en la pell pròpia la duríssima realitat. I les imputacions no han acabat, ja que, pel que sabem, en qüestió de mesos, seran molts els inhabilitats per a l’exercici de càrrecs públics. Entre ells, si és que torna a Catalunya, el mateix Puigdemont.

Però dimarts passat es canviaren les tornes i fou el president del Parlament, Roger Torrent, d’Esquerra Republicana, qui, davant la nova envestida (judicial i policial) que li venia al damunt si presidia un ple on -com volien els de Junts x Catalunya i la CUP- s’investís Puigdemont sense la seva presència física a l’hemicicle, decidí suspendre el ple. I van ser aleshores els seus aliats, exconvergents, avui convertits tots en Puigdemonaries, els qui, peti qui peti, caigui qui caigui, van dir de tot al president del Parlament, provocant que el mateix Puigdemont, en uns missatges cibernètics que no pensava que fossin captats pels adversaris, confessés que se sentia traït i abandonat pels seus. “Consumatum est”, va escriure en català. Una duríssima sentència.

Però què podia fer Torrent davant la jugada del Govern de Rajoy, que havia presentat un recurs al Constitucional (recurs que, des del meu punt de vista, era un autèntic frau de llei), quan ja sabia del cert que, dret o tort, amb raó o sense, aquells magistrats complaurien Rajoy encara que per una via tangent? Havia de seguir la via Forcadell i autocondemnar-se? Al meu entendre va fet el més sensat, perquè no sols no va cometre cap il·legalitat, sinó que d’alguna manera tornà la pilota al Tribunal Constitucional, que, astutament (¿és bo que els tribunals siguin astuts?), no va respondre la petició del Govern, però dictà una sèrie de mesures cautelars que ningú no li havia demanat, amb les quals decretava la il·legalitat de la candidatura de Puigdemont si aquest abans no se sotmetia a l’acció de la justícia.

Tots sabem avui que Torrent no actuà motu propio, sinó amb el suport total d’Oriol Junqueras, que segueix a la presó i acabarà essent inhabilitat. (Per cert, ¿on era la bel·licosa Marta Rovira? Ningú no ho sap). Veiem, doncs, com els falcons d’aleshores sembla que s’hagin tornat coloms (fins i tot Tardà ha dit ja que calia sacrificar Puigdemont!), mentre que alguns dels qui pretenien ser coloms (els exconvergents) s’han apuntat a la rauxa de la falconada.

Mala peça al teler, la de Catalunya! I quina llàstima, en uns moments en què l’independentisme tenia (té encara) un suport electoral com no havia tingut mai, després d’haver actuat al llarg dels darrers anys amb serenitat i alhora amb astúcia les seves cartes! Molts més sensatament que els seus líders.

Anuncis

Què em sorprèn del que està passant a Catalunya?

28 gener 2018 by

Contemplant el panorama que provoca la particular realitat de la política catalana, hi ha cinc coses que em sobten i amb les quals difícilment puc concordar. Vegem-les:

La primera es refereix als col·lectius polítics que donen suport a l’independentisme i sembla que, de moment, a Puigdemont, encara que es trobi fugit a Brussel·les. Em sorprèn, doncs, que, a pesar de l’èxit electoral que han tingut, no siguin una mica més crítics amb ells mateixos, perquè, per molt que els tres partits sumin la majoria absoluta de diputats i això els permeti proposar un candidat a la presidència, no els eximeix que, com he dit i repetit en molts dels meus articles, l’independentisme hagi comès errors molt greus. Errors que, si creiem de veritat en la democràcia, s’han de jutjar. Perquè no sols han fracturat la societat catalana, abusat de la bona fe de la gent, a la qual han mentit -sabent que mentien- respecte de les conseqüències del procés, sinó que han vulnerat la llei (la Constitució, l’Estatut i el Reglament del Parlament de Catalunya). I en un Estat de dret això darrer s’ha de jutjar pels Tribunals. No ho dirimeix una victòria a les urnes.

La segona fa referència als partits contraris als independentismes i, especialment, als mitjans de comunicació espanyols que, gairebé sense excepció, argumenten els seus criteris no ja amb duresa, sinó amb una sàtira ferotge molt més feridora que la crítica mordaç. En un article modèlic, Antoni Puigverd constatava que aquesta crítica va dels editorials severíssims que consideren “esperpèntic” l’últim culebró de Puigdemont fins als carnavals de Cadis, en els quals Puigdemont és alegrement decapitat. La veda s’ha obert i és lícit dir qualsevol cosa -per insultant que sigui- dels responsables polítics que han optat per l’independentisme. I en una democràcia cal ser equànime: o la llibertat val per a tothom (titellaires, tuiters, xiuladors de camps de futbol i comparses carnavalesques), o estem entrant en un terreny relliscós en què la majoria espanyola pot fer burla de les minories i, al mateix temps, les pot perseguir quan fan alguna cosa que disgusta.

La tercera i gravíssima, l’ha provocat la decisió del Govern de Rajoy d’impugnar davant del Tribunal Constitucional la decisió de Torrents de presentar Puigdemont com a candidat a la presidència del Govern, al·legant que no està en ús dels seus drets civils i polítics (“al derecho de deambulación libre por el país”, ha dit Santamaria). La decisió és, des del meu punt de vista, un clar atemptat al Dret (com d’altra banda ha dit immediatament el Consell d’Estat, en un dictamen preceptiu però no vinculant). En primer lloc, perquè Torrents no pot proposar, sinó, la persona que li presenta la majoria de la cambra; i en segon terme, perquè no és possible al·legar que Puigdemont, encara que estigui fugat a Bèlgica, tingui limitat cap dret constitucional (inclòs el de “deambulación”), ja que la restricció dels drets civils i polítics no es produeix per una simple ordre de recerca i captura. Ni es produiria tan sols per la detenció, sinó tan sols després que un jutge n’hagués decretat la presó.

Cap il·legalitat, doncs, ha provocat fins ara la decisió de Torrents. Potser es produirà si permet que es voti Puigdemont en absència, o si la votació es fa després que un jutge n’hagi decretat la presó, o si la prohibeix el Tribunal Constitucional i Torrents manté la candidatura, però presentar un recurs davant d’aquest amb caràcter preventiu o cautelar, com ha fet el Govern, és jurídicament impresentable. El problema, però, és que, si el Tribunal Constitucional l’admet a tràmit -sense pronunciar-se sobre el fons ni fer cap més aclariment-, quedarà en suspens de manera automàtica la convocatòria del Ple, la qual cosa pot alterar greument els deures i els drets dels diputats i provocar que s’incompleixen mandats que deriven de l’Estatut i del Reglament del Parlament de Catalunya. Escric això divendres matí i aquest article surt el diumenge. Per tant, potser que tot el que ara el lector està llegint ja no tingui sentit perquè el Tribunal Constitucional ha estat àgil i ha actuat de manera clara. Però calia dir-ho, si més no per denunciar les irregularitats d’un govern que acusa els altres (segurament amb raó) d’haver provocat un cop d’Estat, quan ell mateix no evita vulnerar la llei quan això li interessa.

La quarta em duu a l’actuació del jutge Llarena, aquest home del qual es diu que és un “gran jurista”. No ho he de dubtar si gent tan entesa ho afirma, però em sobta molt que ho sigui si ens atenem a les decisions que va prendre i a les que ha pres darrerament. Dic que va prendre perquè retirar l’euro ordre de detenció de Puigdemont no va ser, precisament, una gran decisió jurídica, va ser un tripijoc per evitar que la justícia belga decidís ordenar el retorn a Espanya de Puigdemont impedint així que se’l jutgés de sedició i rebel·lió. Potser hem de considerar la seva decisió com una “bona jugada de pòquer” per als interessos del Govern, però que va posar en ridícul l’Estat espanyol davant tota Europa.

Més em va sobtar encara la decisió que va prendre dilluns passat de no activar l’euro ordre, com li demanava el Fiscal, amb motiu de l’anunciat viatge de Puigdemont a Dinamarca. Llarena començà la seva argumentació dient que la petició de detenció a les autoritats de Dinamarca li semblava “raonable”, perquè “l’investigat es troba fora del territori nacional precisament per eludir un procediment penal”. Si és així, ¿per què no fa tot el possible per detenir-lo?

Però no és només això. Després d’alabar el suggeriment del Ministeri Públic, el magistrat s’endinsava en una sèrie de consideracions que van des de la sospita amb tints detectivescos al maneig d’arguments impropis d’un jutge. Sosté Llarena que el fet que el pròfug “desvetlli per avançat la seva intenció de traslladar-se de lloc” només es pot explicar perquè, en realitat, el que pretén Puigdemont és ser detingut. ¿I per què buscava ser detingut, segons Llarena? Doncs per “afavorir una estratègia anticonstitucional”: que se li permeti delegar el seu vot. En resum -conclou Llarena- per “instrumentalitzar la privació de llibertat per assolir la investidura”.

El magistrat, doncs, després de fer un judici d’intencions (Puigdemont pretenia ser detingut), insinua que l’expresident està posant un parany a l’Estat de dret, i per això -novament la jugada de pòquer- ell, en resposta a aquesta possible trampa, decideix que segueixi pul·lulant lliure per Europa, tot posant novament en ridícul Espanya i les seves institucions democràtiques. Però, perquè no s’interpreti la seva decisió com una cosa definitiva, adverteix alhora la seva intenció de “posposar l’ordre de detenció a un moment en què l’ordre constitucional i el normal funcionament parlamentari no es trobin en risc per una detenció que seria lògica en un altre context”.

Creu realment Llarena que si Puigdemont hagués estat detingut a Dinamarca posaria en risc l’estabilitat política? I el que és més greu: Si Llarena reconeix que no fa detenir Puigdemont per motius polítics (la defensa l’ordre constitucional), ¿no abona la teoria que el fugitiu és un fugitiu polític? ¿no justifica que els presos que ha fet l’Estat en aquest procés ho són per raons polítiques?

I la cinquena i més tràgica per al futur del país, és la que remarcava fa uns dies Puigverd: que no hi ha voluntat de superar res, al contrari: flota en l’ambient periodístic, en els soterranis d’internet, als passadissos de la política i en les més altes instàncies judicials la voluntat de convertir el judici als líders del procés en alguna cosa més que un judici. ¿Escarni disciplinador? Per descomptat, encara que la victòria de l’Estat sigui clara i implacable, i de moment ho està sent, la democràcia no pot alçar-se sobre la humiliació d’una important minoria de més de dos milions de ciutadans de Catalunya.

Hi ha cap possibilitat per a una solució federal?

21 gener 2018 by

De vegades em demano per què una persona com jo, que des de sempre ha estat compromesa amb la defensa de la llengua i de la cultura catalanes; que ha lluitat per l’autonomia de les Balears, l’ha estudiada a fons i ha procurat perquè aquesta reconegués la pluralitat i la diversitat que hi ha entre les illes que integren la comunitat; que ingressà a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears amb un discurs sobre “Llengua i Dret” on es feia una clara defensa de la llengua pròpia; que ha publicat una vintena de llibres i centenars d’articles en llengua catalana; que ha estat ficada en tots els compromisos socials i culturals del que, temps enrere, se’n deia “la ceba”, no em consideri nacionalista, ni cregui tampoc que l’opció del nacionalisme independentista sigui el camí polític més adient per a nosaltres.

A l’origen de tots aquests compromisos meus hi rau el convenciment –que vaig adquirir de molt jove- que Espanya no era una “unidad de destino en lo universal” sinó una dictadura que ofegava la llibertat de pensament i els drets polítics més elementals, i també els legítims anhels de poder desplegar sense limitacions la nostra cultura, de conèixer la nostra literatura i d’emprar la nostra llengua catalana a tots els nivells. Aviat, doncs, em vaig adonar que Espanya no era una cosa tan coherent i única com a l’escola ens ensenyaven, i que d’ençà la Nova Planta (perquè el franquisme no té la culpa de tot) havia viscut d’esquena al reconeixement d’aquestes particularitats, d’aquesta pluralitat, que es troba a l’origen dels diversos moviments d’ordre cultural i polític que, des de finals del segle XIX, han intentat canviar, sense gaire èxit, les estructures de l’Estat.

La transició que Espanya va viure després de la mort de Franco, amb tots els seus clarobscurs, va trencar les ferrenyes i unitàries estructures de la dictadura i aconseguí per al país una reforma substancial del sistema polític, reforma que, a la fi, reconeixia als ciutadans les llibertats polítiques, i que fins i tot va permetre una clara descentralització política de l’Estat, tot donant a les comunitats territorials que ho volguessin un ample estatut d’autonomia, però barrant alhora el pas a l’autodeterminació d’aquestes comunitats, mentre optava per fer del castellà o espanyol la llengua comuna i oficial en tot l’Estat, per bé que reconeixia la possibilitat que el català i les altres llengües d’abast territorial poguessin ser també oficials als seus territoris respectius (art. 3 CE).

Així doncs, mentre s’admetia una ampla descentralització política, en matèria idiomàtica, la Constitució consagrava el principi de la desigualtat entre les diferents llengües que coexisteixen sobre el territori de l’Estat i establia per a tothom el dret i el deure de conèixer el castellà, alhora que reconeixia només el dret d’aprendre les llengües d’abast territorial limitat, però sense imposar el deure de fer-ho als ciutadans que vivien i/o treballaven als seus respectius territoris. I aquesta desigualtat d’origen no és -a pesar del que puguin opinar els partidaris de “la llengua no cura”- una bagatel·la. És una clara, injusta i volguda desigualtat.

Amb aquesta Constitució democràtica, els pares de la pàtria confonien un cop més els conceptes d’Estat i de Nació, i feien de la indissoluble unitat d’aquesta el principal fonament d’aquell (art. 2 CE), en definir la Nació –la d’Espanya- com la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, sense que el reconeixement que feia tot seguit la Constitució al dret a l’autonomia de les dites “nacionalitats i regions” (conceptes jurídics força indeterminats, perquè en referir-se després a les autonomies parlava de “territoris autònoms”) pogués alterar mínimament el sentit d’aquest concepte de “nació”, que ho engloba tot i esdevé clarament incompatible amb el de “nacionalitat”, si és que aquest darrer, en substantivar-se, vol dir també nació, com temia Fraga a l’època del debat constitucional i ara defensen els nacionalistes perifèrics (diguem-ho així per diferenciar-los dels espanyols).

I em demano: ¿té sentit lluitar contra aquest nacionalisme espanyol, que amara la ideologia de gairebé tots els ciutadans de parla castellana (i no només aquests), amb polítiques de caire també nacionalista, però de sentit contrari? I aquesta pregunta me’n suggereix una altra: ¿pot existir un nacionalisme que no pretengui transformar la seva nació en Estat? ¿És possible un  nacionalisme que no sigui independentista?

Encara que Eugeni d’Ors (home clarament venut al franquisme i d’escàs prestigi en aquesta matèria) va respondre a un periodista que li demanà que definís el concepte de nació dient que “ni Paul Valéry, ni el Papa, ni vostè, ni jo, sabem què és una nació”, no hi ha dubte que s’han produït grans construccions teòriques sobre la possibilitat de subsistència de nacions sense Estat. I atès que el paper ho aguanta tot, no dubto que aguanti també aquesta teoria, però em costa de creure que, a la pràctica, sigui possible de realitzar plenament. Fins i tot gosaria afirmar que és més fàcil que una federació d’Estats comparteixi un únic sentiment nacional (aquest seria el cas dels EEUU o d’Alemanya), que no el contrari: que puguin coexistir ordenadament dins un únic Estat sentiments nacionals diversos; vull dir sentiments que hagin culminat el seu desig d’autonomia i que, com que es troben ja plenament satisfets, no reivindiquen més poder per a ells. Vaja!, que això de construir una Espanya com una “nació de nacions”, on els nacionals de les nacions que s’hi enclouen se sentin satisfets de la seva nacionalitat pròpia i renunciïn a ampliar el seu àmbit de poder, més que una utopia, em sembla un impossible metafísic. I això perquè el nacionalisme polític (ja sigui espanyol, italià, francès, basc, català o balear) és per naturalesa insaciable, i aquesta característica fa que la coexistència de dos o més nacionalismes (que, a més, solen ser de força desigual) sigui pràcticament impossible, ja que l’hegemònic vol dominar el minoritari i tenir-lo subjugat, i aquest es vol imposar fins a independitzar-se del que el té sotmès.

D’aquí que novament em demani si el problema que avui viu Espanya es podria resoldre amb una reforma constitucional. Contemplant el panorama i el que, al llarg dels darrers temps, ha succeït a Catalunya -i que molt em temo hi seguirà succeint-, ho veig molt difícil, tret que, amb un esforç molt gran per part de tots -que ara per ara no puc tan sols preveure- orientéssim el canvi constitucional vers el federalisme (una mica en la línia que defensa el PSOE, per bé que tímidament). En realitat, l’únic camí que podria esdevenir viable és el que conduís l’Estat vers un federalisme integrador que, després d’establir un sistema de finançament equitatiu, aconseguís fer d’Espanya un Estat on cap comunitat no s’imposi a les altres i on tots puguem viure en plenitud els nostres drets polítics, lingüístics i culturals (cosa que ara no succeeix, perquè una llengua i una cultura determinada s’imposa constitucionalment i amb prepotència a les minoritàries).

Em direu, potser, que això és una utopia, i que el nacionalisme espanyol mai no renunciarà als seus privilegis. Segurament teniu raó i amb això afegireu més arguments al meu pessimisme. Però us asseguro que no és menys utòpica l’opció dels qui, des dels territoris perifèrics, han pres partit per un nacionalisme diguem-ne moderat, perquè el nacionalisme, o és independentista o no l’entenc (per a prova, el que ha succeït a Catalunya). I no crec que sigui un bon camí, el de la independència. I encara menys si l’observem des de les Balears, una comunitat on els nacionalistes-independentistes (que no necessàriament ho són tots els votants de MES) probablement no sobrepassen el 5 per cent dels electors (i potser faig llarg), mentre que una aclaparadora majoria –immensa!- de ciutadans se sent clarament –si és que no visceralment- espanyola. Per a mostra el que va succeir el 1983, quan els electors balears van situar en el poder els qui mai no havien mogut un dit per a l’autonomia. O el que és el mateix: l’únic partit que, al Congrés dels Diputats, s’havia abstingut en l’aprovació de l’Estatut. I aquest partit és el que, amb comptades excepcions, ha governat la nostra Comunitat autònoma.

Les declaracions del bisbe Conesa sobre laïcitat i laïcisme

14 gener 2018 by

He pogut llegir atentament l’entrevista que, el passat dia de Reis, feia el periodista i editor del diari Menorca, Josep Pons Fraga, al bisbe Conesa en complir-se un any del seu nomenament com a titular de la nostra diòcesi. No vaig poder assistir, en canvi, a la tertúlia que es va fer amb ell a l’Ateneu, atès que no era a l’illa, però em va semblar que era una bona notícia que l’Ateneu el convidés, tot i que és una institució on, per estatuts, no es pot fer proselitisme religiós ni polític, però sí parlar lliurement de política i de religió. Per tant, no hi ha cap inconvenient a l’hora de deixar que polítics i religiosos -en aquest cas el bisbe de Menorca- puguin exposar-hi lliurament els seus punts de vista amb l’únic límit que imposa el respecte a les idees dels altres.

Per la lectura de l’entrevista veig que monsenyor Conesa va fer una defensa de la laïcitat com a actitud oposada al laïcisme, tot afirmant -cito textualment- que debemos pasar de un laicismo excluyente a la laicidad positiva que, desde la aconfesionalidad, sostiene que el espacio público es lugar de diálogo, en el que tienen cabida tanto las expresiones religiosas como la increencia.

Estic absolutament d’acord amb aquesta afirmació, que quadra perfectament amb l’esperit constitucional que consagra la aconfessionalitat de l’Estat (“cap confessió tindrà caràcter oficial”), encara que alleugereix una mica aquest principi en dir tot seguit que “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació́ amb l’Església catòlica i les altres confessions.” (art. 16.3).

Aquesta “consideració especial de favor” envers la “religió catòlica”, que la Constitució va recollir tenint en compte que, estadísticament i històricament, era la confessió més estesa entre els espanyols, va ser la que possibilità -i no és poca cosa- que es reconeguessin en favor de l’Església catòlica el gruix de privilegis de què gaudeix com a conseqüència dels “Acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu”, de 1979, mitjançant els quals es reformà el Concordat de 1953 -signat pel Govern franquista sota els principis del nacionalcatolicisme (que aleshores ho envaïa tot)-, per adequar-lo a la proclamació de la aconfessionalitat de l’Estat que proclamava, precisament, l’article 16 de la Constitució, per més que, en algun dels aspectes que es tracten, l’adequació es vagi fer molt in extenso, a qual cosa ha creat certs dubtes sobre si s’ajusta o no als principi constitucional.

Es tracta, en realitat, de quatre acords: el primer sobre “assumptes jurídics”; el segon “sobre ensenyament i assumptes culturals”; el tercer “sobre assistència religiosa a les Forces Armades i el servei militar dels clergues i religiosos; i el quart sobre “assumptes econòmics”. Acords, tots quatre, que tenen la consideració de “tractat internacional”, cosa que és possible perquè l’Església Catòlica manté encara viva, per a la “Ciutat del Vaticà”, la consideració d’Estat, al mateix nivell que França, Itàlia o els Estats Units d’Amèrica; i per al pontífex, la de cap de l’Estat, cosa que no es dóna en cap altra de les religions establertes.

Penso que no és el moment d’opinar sobre el contingut d’aquests acords ni sobre la bondat o no que l’Església mantingui aquesta “ficció” estatal en un territori de 44 hectàrees i 800 habitants -n’he parlat altres cops i hi tornaré qualsevol altre dia-, però sí de constatar que, ara per ara, l’Estat espanyol -com a tal Estat- no ha practicat ni fer-hi prop el “laïcisme”, sinó que ha optat, com a molt, per la laïcitat, i fins podríem dir que de manera molt tèbia, ja que, per poc que aprofundim en l’estudi d’aquests quatre acords, haurem de constatar que són molts els juristes -laics i fins i tot creients- que consideren que l’Església mantén encara incomptables privilegis derivats del franquisme, bàsicament en el camp dels assumptes jurídics, econòmics i d’ensenyament.

D’altra banda, només que mirem la realitat exterior, veiem també que, de manera continuada, l’Església catòlica -la universal i, també, la menorquina- mantenen vives força manifestacions que es duen a terme a l’espai exterior. Per a mostra, les processons (Sant Antoni, Setmana Santa, Maria Auxiliadora, Corpus, etc.), que, si bé van anar una mica a la baixa els anys posteriors al Concili, avui sembla que s’hagin reprès amb força amb la creació de noves confraries, cosa que no vull criticar, sinó tan sols constatar, per acabar confessant que m’ha sobtat -i molt- que en el mateix paràgraf a què ja m’he referit de l’entrevista, el bisbe Conesa hagi afirmat que té la sensació que muchas entidades y organismos están excluyendo a los creyentes de la vida pública al prohibir que en los espacios públicos se hagan presentes las creencias religiosas o vetando actuaciones, actos y actividades.

L’expressió pública d’aquesta “impressió personal del bisbe” deu respondre certament a alguns fets reals, ja que, d’altra manera, no l’hauria feta; però alhora és poc explícita, ja que no cita ningú ni concreta l’acusació contra cap institució determinada, i no citant ningú escampa encara més la sospita en fer-la genèrica, la qual cosa no deixa de ser estrany quan, precisament, una institució estatutàriament laica com l’Ateneu de Maó és l’entitat que el va convidar a parlar d’aquestes matèries, i amb aquesta convidava demostrava una obertura i una tolerància que mereix una absolut aplaudiment per a les dues parts: la que convidava i la que acceptava de ser convidada a parlar.

Certament no s’és neutral (des de l’Estat o bé des de les institucions públiques i privades) quan -com diu el bisbe- vaciamos (s’entén que activament i conscientment) el espacio de toda manifestación creyente”, o bé quan des de l’Estat es fomenta la increença, perquè aleshores l’Estat no és neutral o aconfessional sinó bel·ligerant, cosa que, a casa nostra, seria contrària a la Constitució.

Diguem, però, que, quan no parlem de l’Estat sinó d’institucions privades (associacions, fundacions, partits polítics…) el fet de mantenir i defensar principis laics, i fins i tot laïcistes, no és inconstitucional (com no ho és, per exemple, defensar la independència d’un territori), perquè això és una conseqüència de la llibertat de pensament, recollida a la Constitució (art. 20). És obvi que ni el bisbe ni jo, que professem la religió catòlica, no ens hi trobarem a gust, en aquest tipus d’institucions o partits, però haurem d’acceptar que existeixin, perquè els empara la Constitució (“L’exercici d’aquests drets -diu l’art. 20.3 en referir-se a la llibertat de càtedra i a la d’expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions- no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura prèvia.”). Per tant, ens agradi o no, en una Espanya plural ideològicament, haurem d’aprendre a conviure amb persones, institucions i partits que utilitzin els seus “espais privats” i també els “espais públics” fins i tot per atacar l’Església, sempre que ho facin respectant les limitacions que estableix aquest mateix article 20. Tanmateix, no hi ha dubte que, com diu monsenyor Conesa i jo també crec, el més desitjable per a una convivència en llibertat seria que l’espai públic fos un lugar de diálogo, en el que tienen cabida tanto las expresiones religiosas como la increencia i les opinions s’expressessin amb respecte i cordialitat.

Cal, doncs, matisar molt en matèries com aquesta, que afecten als drets fonamentals de les persones i poden ferir sensibilitats molt a flor de pell. Potser és a causa d’això que m’han preocupat les paraules del bisbe, ja que -i voldria dir-ho amb tots el respecte i la veneració que li dec- em sembla perillós que un prelat manifesti públicament la seva inquietud  perquè muchas entidades y organismos están excluyendo a los creyentes de la vida pública al prohibir que en los espacios públicos se hagan presentes las creencias religiosas o vetando actuaciones, actos y actividades”. Aquesta és una acusació molt clara, prou explícita i força dura. Però és també una acusació genèrica i del tot inconcreta. Perquè si el fet que el bisbe denuncia és cert -que es veta els catòlics en determinats espais públics-, el més probable és que, per part d’aquestes institucions, s’estigui actuant contràriament a la Constitució. Per tant, poca broma. Més encara, en aquest cas, el bisbe no sols té el dret, sinó el deure de dir qui, quan i com es veta els catòlics. I si només és una impressió subjectiva que no es pot concretar o provar, o que, per les raons que sigui, ell no vol concretar ni provar, penso que aleshores faria bé de recordar aquella expressió de Ludwig Wittgenstein que, no per rebregada, deixa de ser certa, quan -diu el filòsof- que “d’allò que no es pot parlar, més val guardar-ne silenci”.

Les eleccions catalanes: quatre constatacions i una gran incògnita

7 gener 2018 by

He volgut complir el que m’havia imposat: detenir els meus articles entre el Nadal i el Cap d’Any, encara que les notícies seguien i Espanya continuava amb el seu principal contratemps sense resoldre, amb la ferida catalana que li sagnava per un costat i amb un problema afegit: que el Govern del senyor Rajoy havia sortit gran perdedor de l’envit que ell mateix va fer a la societat en demanar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i decidir -no sabem si constitucionalment o anticonstitucionalment- la destitució del Govern de la Generalitat i la dissolució del Parlament. De fet, serà interessant el veredicte del Tribunal Constitucional si acaba per pronunciar-se i dicta una sentència interpretativa sobre l’aplicació d’aquest polèmic i, fins avui, inèdit article. Caldrà que hi estiguem atents.

De tota manera, fos constitucional o no la decisió de Rajoy, la cosa ja està dada i beneïda, i molt em temo que no a gust del president del Govern, ja que, si se’m demanés de posar un títol sorollós al que va succeir a Catalunya el passat 21 de desembre, jo suggeriria aquest: “El 155 esclata a la cara de Rajoy”.

Dit això, i essent molt conscient que els resultats es poden llegir de maneres diverses -i sempre a gust del consumidor-, em sembla que hi ha quatre conclusions que són difícils de negar:

La primera: Que la participació d’un 82% indica que va votar tothom. Per tant, tot allò de “la minoria silenciosa” s’ha acabat. Si es pretenia comptar els catalans i enquadrar-los per grups ideològicament definits, ara tenim uns resultats inapel·lables, que, per a més inri, no ha modificat la situació que teníem abans: la suma dels independentistes assoleix el 47’49%, mentre que la dels grups que van propiciar l’aplicació de l’article 155 es queda en el 43’48%.

La segona: Que el 47’49%, tot i que és una xifra molt alta -la més alta-, no comporta una majoria absoluta de ciutadans i no permet als independentistes -com no els ho permetia abans- imposar el seus plantejaments als altres, encara que aquests vots els hagin donat la majoria absoluta de diputats al Parlament. Els permet governar, i bé (si es posen d’acord), però no aprovar unilateralment lleis que siguin contràries a l’Estatut d’Autonomia vigent i/o a la Constitució, ja que si ho fan, novament s’enfrontaran als tribunals i a un Estat que té rere seu la llei, el Govern, pràcticament tot el Parlament espanyol, la immensa majoria de ciutadans espanyols i totes -sí totes- les autoritats de la Unió Europea. Per tant, seria bo que s’oblidessin ja de frase fetes com el mantra del “mandat democràtic” o de “la voluntat del poble”, perquè ni el mandat que tenen ni la voluntat del poble que s’ha manifestat a les urnes exigeix –ni permet, ara per ara- la constitució de “la República de Catalunya”.

La tercera: L’enfrontament radical entre independentisme i antiindependentisme ha forjat la consolidació d’un projecte proespanyol sense fissures que és Ciutadans, un partit que va néixer precisament a Catalunya per lluitar contra la política nacionalista que ha dut a terme Convergència, que ells consideraven abusiva i invasora dels drets de molts ciutadans que, essent catalans, no són ni volen separar-se de l’Estat espanyol. I de la mateixa manera que jo no m’atreviria a dirimir quina és la ideologia del PdeCat des del punt de vista social o econòmic -sé que són independentistes i poca cosa més-, Ciutadans és també un partit que es mou de manera transversal. Passa de la socialdemocràcia al neoliberalisme com qui gira un calcetí, i ben poc li importa, perquè, com el PdeCat, és un partit obsedit ideològicament i el seu ADN és l’antinacionalisme català (i suposo que basc, gallec, etc.), i la defensa de l’ultranacionalisme espanyol, que ells no consideren un nacionalisme, sinó una manera clara de ser patriotes. I aquest partit és -no havia passat mai- el que, individualment, ha tret més vots a Catalunya.

La quarta: El PP ha quedat en braceroles. Ni tan sols ha obtingut prou diputats per formar grup parlamentari. És, doncs, la negació del no-res a Catalunya, i reflecteix el desprestigi d’un partit tacat per la corrupció i d’un president del Govern immobilista, que ha preferit humiliar l’enemic a resoldre el problema. I el fet que el Ministre de Cultura, en tant que conseller en funcions de la Generalitat, ordenés el trasllat dels objectes religiosos de Lleida a Sigena com si fos el rescat d’un botí de guerra, n’és, de la seva actitud, un exemple paradigmàtic. Si a això hi uníem la incompetència, la verbositat i l’estultícia d’un candidat impresentable com era el senyor Albiol (ben ajudat per la senyora Sáez de Santamaria), ens explicarem l’èxit del discurs de Ciutadans i de la seva candidata Inés Arrimadas (una dona amb gran projecció per a la política del futur, amb carisma, amb naturalitat i claredat d’idees), que ha deixat el PP com una antigalla, com un estri inútil que cal guardar en el baül dels records. Ara bé, tot i la gran victòria de Ciutadans, aquesta no deixa de ser pírrica, perquè Arrimadas serà incapaç -per la seva radicalitat antinacionalista- d’atreure vots per a la seva investidura. No dubto que el partit farà estralls a la política espanyola ben aviat, però no governarà per ara Catalunya. 36 escons són molt pocs al costat dels 66 que sumen Junts x Catalunya i ERC. Més 4 de la CUP.

La gran incògnita: A diferència d’aquestes quatre constatacions que em semblen poc discutibles, el que se’ns revela més difícil d’escatir en aquests moments a causa del comportament estrafolari que van prendre alguns dirigents de l’independentisme (em refereixo als qui, amb Puigdemont, es van “exiliar” a Brussel·les), i també a causa de l’empresonament de molts altres que, amb Oriol Junqueras, el líder d’ERC segueixen mancats de llibertat, és com es podrà constituir el Parlament i formar un nou govern. ¿Poden elegir Puigdemont si aquest no torna i, si torna, és encarcerat? ¿Podran, si de cas, elegir Junqueras si segueix a la presó? ¿Podran assumir els càrrecs de diputats els altres empresonats?

L’exili i les presons són, doncs, dos esculls importantíssims, tant per a Catalunya com per al Govern espanyol que, atesa la dinàmica que van prendre els fets amb l’actuació del Fiscal General (que -aquest sí- actuava amb clara connivència amb el Govern), han traslladat tot el pes de les decisions a la judicatura i, per tant, ni el Parlament ni el Govern espanyols poden ara fer res per evitar que els magistrats jutgin d’acord amb la llei i els seus criteris propis, perquè els jutges, encara que independents dels altres poders de l’Estat -que jo crec que ho són (contràriament al que pensa molta gent)-, també tenen ideologia, que pesa molt en les seves decisions quan aquestes es relacionen netament amb la política. I això es fa molt evident en la decisió d’aplicar o no la llibertat provisional a un imputat, perquè si en una cosa el jutge té un marge d’actuació amplíssim és, precisament, a l’hora de decidir entre la presó provisional i la llibertat sota fiança, i tots hem vist com han actuat fins ara la senyora Lamela i el senyor Llaneras. Ells han optat per mantenir a la presó diputats electes “no condemnats per cap tribunal”, tot i saber que, amb aquesta decisió, poden alterar greument la constitució del Parlament de Catalunya.

Continua essent, doncs, molt gran la nuvolada que enfosqueix el panorama polític de Catalunya. I no només per culpa del senyor Rajoy. Puigdemont (a causa de l’exili voluntari), i els magistrats Lamela i Llaneres (per la seva decisió d’aplicar la presó als imputats) hi tenen molt a veure.

“Estat Espanyol, Societat Anònima”, dels germans Rubió i Tudurí

17 Desembre 2017 by

Un lector, crític amb al meu darrer article, em diu tanmateix que el més interessant d’aquest és que mostra al lector que el problema polític “Catalunya-Espanya” és molt particular i té ja més d’un segle d’existència. Alhora em recomana que exposi altres moments d’aquesta confrontació pensant que poden fer llum sobre el moment actual.

Doncs bé, un altre moment és el que van protagonitzar els germans Nicolau i Marià Rubió i Tudurí (nascuts tots dos a Maó, fills de pare català i mare menorquina) l’any 1930, amb un originalíssim assaig titulat Estat Espanyol, Societat Anònima. Es tracta, sens dubte, d’un títol força suggeridor i provocatiu amb el qual, caigut Primo de Rivera, pretenen oferir el que ells qualifiquen com una “solució de conveniència” al problema del catalanisme.

Els Rubió parteixen, en realitat, d’un apriorisme dialèctic que formulen ja a la primera pàgina: “El catalanisme està paralitzat. Dues forces contradictòries el sol·liciten en sentits oposats, i el frenen. Sentimentalment, el catalanisme du al separatisme. Però els interessos materials dels catalanistes s’oposen a la disgregació de l’Estat Espanyol.” Aleshores es demanen: “Serà aquest el carreró sense sortida del catalanisme?”

És a partir d’aquesta pregunta que els autors desgranen el seu assaig sobre l’estat del catalanisme al seu temps. I el primer problema que constaten és que aquestes dues forces o maneres contraposades de sentir, inherents –l’una i l’altra- al moviment catalanista, es lliguen mútuament de tal manera que és impossible discernir si el catalanisme sentimental va a cavall del moviment econòmic catalanista, o si són les forces econòmiques les que aprofiten el motor i el gas del catalanisme sentimental. Però els Rubió no dubten que la coincidència dels dos corrents ha estat la causa eficient de “l’enorme propulsió del catalanisme que hem vist néixer, créixer i arribar a una edat adulta sota els nostres ulls”.

En una primera part del llibre, passen revista als fets que els permeten arribar a les conclusions esmentades. Són bàsicament dues: l’Exposició de Barcelona (1888) –que consideren fonamental en el desvetllament del nacionalisme català- i la reacció que entre els catalans acabà provocant la Dictadura de Primo de Rivera (de què jo parlava al meu anterior article). Perquè, curiosament, “sota la mà fèrria del Dictador, tots (els ciutadans de Catalunya) han sentit que són catalans.”

Tanmateix, la conjunció d’aquelles dues tendències oposades i complementàries situen els catalans davant un dubte metòdic que cal resoldre amb seny, perquè “si no es troba la manera de conciliar l’instint de separació sentimental amb la necessitat d’intervenir, la política catalanista no sortirà del marasme més que, o per suïcidar-se prescindint com d’una nosa de la seva més pura idealitat, o per suïcidar-se sacrificant la riquesa de Catalunya, per tal d’imposar el sentiment patriòtic català.”

Intel·lectuals del seu temps i cosmopolites europeus, els Rubió havien assimilat els valors del liberalisme i de la tolerància que apuntaven vers una “Europa de les nacions a la qual -diuen- hem necessàriament de lligar-nos.” Això els duu a creure que la independència no és, al seu temps, un ideal com ho podia haver estat anys endarrere. I encara menys en el cas de Catalunya perquè, més que cap altre país, aquesta ha experimentat intensament els avantatges de la política de cooperació amb altres organismes nacionals. “L’època de l’aïllament i de la independència ha passat”, afirmen.

Aquest argument “polític” lliga, a més, amb un altre d’ordre “històric”, ja que, en la seva opinió, si repassem acuradament la història de Catalunya, veurem aviat que aquesta només ha viscut isolada des del setge de Barcelona per Almansor, l’any 985 -setge que marca la seva independència pròpiament dita-, fins a la reunió de les dues corones de Catalunya i d’Aragó en la persona d’Alfons II d’Aragó, primer de Catalunya, l’any 1164. És a dir que, de dotze segles d’història catalana, només 179 anys han estat fets per Catalunya en solitari. Sembla, doncs, indubtable que la recerca de cooperació amb altres pobles és inherent a l’esperit català. De fet, fou cooperant amb Aragó, amb València, amb Mallorca i amb Sicília, quan Catalunya conegué –segons els Rubió- els moments més gloriosos de la seva història.

Ells disseccionen atentament l’època de col·laboració entre el Comtat de Barcelona i la monarquia aragonesa, que divideixen en dos períodes clars: El primer, és aquell en què la monarquia va recaure en els descendents de la família catalana, i abraça des del 1162 fins al 1412, data del compromís de Casp. El segon, arrenca amb aquest compromís pel qual s’atribuí la corona de la monarquia catalanoaragonesa a Ferran I d’Antequera, o sigui a un príncep de la dinastia de Castella, i conclou amb el matrimoni de Ferran amb Isabel la Catòlica. Els Rubió no interpreten, doncs, la sentència arbitral de Casp com una claudicació i, per tant, com l’indici d’una clara derrota catalana, sinó “com una conseqüència evident –i també inevitable- del pactisme català.” Afirmació aquesta que em sembla de gran calat.

Tot i així, reconeixen que Catalunya mai no s’ha vist afavorida per una correspondència col·laboradora de Castella, potència que acabà per annexionar-la a la seva manera de fer política amb els Decrets de Nova Planta, els quals determinaren el final de l’existència política de Catalunya i la mort de les seves llibertats.

Malgrat això, els Rubió no es deixen endur per la rauxa del catalanisme sentimental i separatista, ans al contrari s’aferren a la premissa que els interessos materials dels catalanistes s’oposen a la disgregació de l’Estat Espanyol, i mantenen aquesta opinió quan formulen la seva teoria política en favor d’un “catalanisme integral, fidel a si mateix i col·laborador alhora.”

Però quina és la fórmula política que proposen? Ells afirmen que en aquest conflicte entre sentiment de llibertat patriòtica i d’interès per a l’Estat hi ha dues fórmules radicals que, teòricament, podrien aplicar-se: Una –materialista- és la de sacrificar-ho tot a l’interès econòmic. L’altra –romàntica-, comporta sacrificar l’interès al sentiment. Ells, en realitat, no creuen que cap d’aquestes dues posicions radicals sigui viable, i s’adscriuen a una tercera via que permet assumir –sense abandonar-ne cap- ambdós sentiments i contribuir alhora a l’eficàcia de l’Estat. Aquesta posició és la que hauria de ser capaç de posar en marxa el catalanisme tot dirigint-la vers un objectiu clarament definit.

Els Rubió aposten, doncs, per una via d’equilibri racional que impliqui un catalanisme actiu i estimulant, que no sigui una “nosa” econòmica (és a dir, que no sacrifiqui l’interès material al sentiment), ni meni tampoc a l’antipatriotisme sentimental (el que sacrifica el sentiment a l’interès econòmic del país i dels ciutadans de Catalunya). “Quan el principi que guia una conducta política és la voluntat de construir un gran poble -afirmen-, el que mai no s’ha de fer és sacrificar aquest poble, obligant-lo a empobrir-se en nom d’aquell mateix principi. Per això adopten, amb una mirada freda i sincera, un símil que agafen de la vida real: Castella i Catalunya han de viure -diuen- “un matrimoni de conveniència”.

Els Rubió no temen que els titllin de cínics quan conviden els catalans a la conquesta de l’Estat Espanyol, ans creuen que serà precisament l’assalt d’aquest Estat allò que podrà transformar radicalment la política catalana. “Catalunya, doncs, a més d’una realitat, és una personalitat que es manifesta en un pacte amb l’Estat; per tant l’Estat ha de respondre, a través d’Espanya, a aquest pacte entre dos països.” Vet-ací que utilitzin el títol provocatiu d’Espanya, societat anònima, com a símbol d’un acord societari que defensa els interessos de tots.

Rajoy, Rivera… versus Primo de Rivera?

10 Desembre 2017 by

Escoltant aquests dies les proclames de Rajoy i de Rivera a la campanya electoral catalana, m’he recordat de Primo de Rivera quan, l’any 1923, suspesa ja la Constitució de 1876, el dictador va voler atreure’s importants sectors de la burgesia catalana per formar un moviment espanyolista que tingués el suport de la societat civil, i ho va fer en dues reunions que van tenir lloc a la seu de la Capitania General de Catalunya. (1)

El capità general de la regió, Emilio Barrera, es dirigí a una sèrie de personalitats influents en la política catalana (la majoria havien exercit el càrrec de diputat o senador), citant-los a una reunió que havia de tenir lloc a les 12 del migdia a la seu de Capitania. Foren convidats militants de la Unión Monárquica Nacional, de la Federació Monàrquica Autonomista i un bon grapat d’industrials, banquers i advocats de prestigi.

Després de la primera reunió preparatòria, dirigida pel general Barrera, que tingué lloc el 8 de gener de 1924, la de l’endemà va ser presidida pel mateix Primo de Rivera, el qual va manifestar que s’havia permès cridar a amics seus de diferents partits polítics per veure si era possible “arribar a una patriòtica concordança en bé d’Espanya i de Catalunya”. Puntualitzà d’entrada que “no es tractava de constituir un nou partit, sinó tan sols una organització de patriotes de bona voluntat que curessin els estralls que l’espanyolisme havia sofert a Catalunya”. I això perquè, en la seva opinió, “Catalunya estava excessivament catalanitzada” i no “convenia, per tant, fer cap propaganda perquè ho esdevingués més”.

Primo de Rivera deixà clar que, a parer del Directori, “el que convenia era precisament espanyolitzar-la i que, per a aconseguir-ho, el govern estava disposat a realitzar tota mena d’esforços”. I no amagà quins eren els principals agents d’aquest procés de catalanització que calia combatre. Ho eren “l’Escola i a l’Església”. De l’escola ja ens n’ocuparem nosaltres –va dir-, mentre que, per neutralitzar l’acció de l’Església, que atacà tot seguit fent-la culpable d’una prèdica regionalista “des de la trona” que havia donat uns fruits separatistes, va fer saber als presents que havien demanat la intervenció del Sant Pare, el qual –afegí- s’havia mostrat propens a complaure’ls.

En aquesta declaració de principis, Primo de Rivera seguí afirmant que “sols hi ha una Nació, que és Espanya, i, per tant, sols es podia tolerar una bandera, l’espanyola”. Era, doncs, rellevant que ningú deixés de conèixer el castellà, “que és la llengua espanyola”. Tanmateix, reconeixia condescendent l’interès del teatre i de la literatura en català, i confessava “que la llengua catalana és grata en llavis femenins”.

Afirmà que reconeixia la bona fe dels regionalistes que l’acompanyaven en aquella reunió en fer certes propagandes polítiques (de caire catalanista), però es veia forçat a reconèixer que el poble n’havia tret conseqüències exagerades que havien traspassat el límit del que era lícit.”.

Parlant de límits, defensà la impunitat del seu govern per haver “destituït d’una escola, per separatista, un professor, el nom del qual no recordava”, i justificà que acabessin de “nomenar Degà de Medicina a un senyor que no reunia les condicions legals, i per tant, faltant a la Llei, perquè els sis Srs. Catedràtics als quals per antiguitat els corresponia, no reunien les condicions necessàries de compenetració amb l’ideari espanyolista del Directori”. Dit això, afegí que no s’estava d’exposar-los aquests exemples perquè “entenguessin que d’igual manera estaven disposats a saltar per sobre de l’impediment legal, per a evitar que exercissin càrrecs d’influència en l’opinió pública persones que simpatitzessin amb les tendències condemnables”.

Tanmateix, el diàleg no va discórrer pels viaranys que havia pretès Primo de Rivera, ja que tret dels homes de la Unión Monárquica Nacional, la resta no va secundar cap de les propostes del dictador, el qual, abans de tancar la reunió, va dir que “es veia precisat a manifestar que Catalunya era una regió com les demés d’Espanya”. Per tant, les regions espanyoles “podien passar totes amb una llei igual”.

Per acabar, Primo de Rivera va treure unes quartilles escrites que havia redactat prèviament, el text de les quals –va dir- desitjava sotmetre a la consideració dels qui s’havien reunit en aquella sala perquè hi reflexionessin. I afegí que, en la seva opinió, “ningú que estimés Espanya i Catalunya es podia negar a firmar(-les)”. Constituïa un “Manifiesto al País” que glosava les manifestacions que Primo de Rivera els havia fet de viva veu. Però no les va signar ningú –diu la crònica publicada el setmanari La Rambla en l’edició del 17 de març de 1930 -. I “es va aixecar la sessió a tres quarts de sis de la tarda.

El 12 de gener de 1924, tres dies després d’aquesta darrera reunió, Primo de Rivera va dissoldre totes les diputacions provincials, excepte les forals basconavarresses, ja que, segons ell, el regionalisme podia contribuir a desfer la gran obra d’unitat nacional. Immediatament, van ser designats pels governadors civils els nous diputats provincials, tots ells espanyolistes, i Alfons Sala i Argemí, comte d’Egara i líder de la Unión Monárquica Nacional (únic col·lectiu polític que, a Catalunya, donà suport a la Dictadura), va passar a presidir la Mancomunitat. En el discurs de presa de possessió, Alfons Sala va dir: “Tenemos nosotros, como catalanes, el íntimo deber de conciencia de hacer todo lo posible para que, de una vez, se encaucen esos problemas que agitan todavía la vida de Cataluña y que han puesto muchas veces en conmoción la vida de España”. Tanmateix, pocs mesos després d’haver pres possessió del càrrec, les tensions entre el nou president i Primo de Rivera es van fer evidents i va dimitir. En el fons, Primo de Rivera no podia admetre l’existència d’aquella corporació perquè  temia que, en unes altres mans, pogués esdevenir “un petit Estat” capaç de fer mal a Espanya.

Quan el 20 de març de 1924 va entrar en vigor l’Estatut provincial dissenyat per Calvo Sotelo, les poques funcions de coordinació que encara assumia la Mancomunitat van passar a la Diputació de Barcelona, que va ser l’encarregada de  liquidar definitivament els darrers assumptes que ostentava la Mancomunitat. Així acabà la primera experiència autonòmica de Catalunya.

Confiem que no acabi així l’actual.

——

(1) Per qui tingui interès de conèixer aquests fets de manera més extensa pot fer-ho llegint el meu article “L’intent frustrat de Primo de Rivera per forjar un moviment espanyolista a Catalunya”, al darrer número (el 78) de  la revista RANDA.

Carta al Cardenal Cañizares

3 Desembre 2017 by

Eminència: Veig que no us heu emmordassat gens a l’hora de concedir unes sucoses declaracions al diari madrileny La Razón, on asegureu que “Cuando se genera odio, una violencia que no es simplemente violencia física sino agresión al contrario, eso no es ser cristiano”, afirmació que he de compartir com a persona i com a creient i membre de la vostra mateixa Església. Tanmateix he d’afegir que la frase em preocupa quan, pel que heu dit tot seguit, veig que pressuposeu que aquesta generació d’odi l’ha provocava el moviment independentista. No d’altra manera es pot entendre la contundent afirmació que “el independentismo ha suscitado odios que no existían”, la qual cosa deixa clar que, des del vostre punt de vista, tot l’odi que han manifestat els sectors nacionalistes espanyols més radicals contra qualsevol manifestació del catalanisme (penseu en els energúmens que van assaltar violentament el Centre Blanquerna de Madrid) és provocat pels independentistes. Si fa no fa, la vostra suposició es pot equiparar a la d’aquells jutges que pressuposen que la violació d’una dona sempre sol ser la conseqüència directa d’una falta de pudor de la mateixa violada. És allò de “si no hagués dut aquella falda tan curta…, si no s’hagués presentat amb aquell escot tan provocatiu…”

Heu acusat durament el líder d’ERC, Oriol Junqueras de recolzar-se en l’Església per defensar el secessionisme, cosa que jo no li he sentit ni llegit mai. Sí, en canvi, li he escoltat que no era partidari de la violència amb frases com aquesta que pronuncià davant la jutgessa de l’Audiència Nacional: “Violencia, nunca, jamás, por muchas razones. Soy creyente. Mis convicciones me alejan y me impiden cualquier acto violento de cualquier forma”. I no sols us heu despatxat a gust contra el senyor Junqueras, sinó també contra el vostre company en l’episcopat, monsenyor Novell, del qual heu dit que està “confós” i que “tergiversar la verdad histórica no es amar a Cataluña”.

Jo, eminència, no sóc independentista, ni devot del senyor Junqueras, ni conec tan sols monsenyor Novell, però cada vegada que us escolto em fa l’efecte que esteu molt a la vora de la concepció que Pius IX tenia de com els cristians havien d’exercir la política. Ho dic perquè recordo molt bé que, referint-vos a la política de Rodríguez Zapatero, afirmàreu el 2008 a Il Corriere della Sera que “el govern espanyol ha aprovat lleis que neguen l’evidència de la natura i de la raó, que confien a l’Estat la formació moral dels joves, que es proposen fundar una nova cultura sobre una concepció falsa de la llibertat”. Gruixudes paraules, certament. I el 2016 protagonitzàreu una sorollosa campanya de protesta i de desgreuge a València contra el col·lectiu de gais i lesbianes, el quals no em sorprendria que, en la vostra manera de comprendre el món, fossin també responsables de l’odi que provoquen en molts energúmens de la dreta radical espanyola, que sovint els assalten i ataquen perquè són diferents. I, des d’un punt de vista ben oposat, també recordo els grans elogis que vau dedicar a la darrera alcaldessa de València, la senyora Rita Barberà, de la qual vau dir, des de la vostra catedral metropolitana, que havia estat perseguida injustament com Jesucrist, tot referint-se a les crítiques que va rebre dels mitjans de comunicació.

M’he volgut referir a Pius IX, eminència, perquè aquell papa va ser el darrer dels pontífexs catòlics que, d’una manera clara i rotunda, va establir una clara trinxera ideològica entre el catolicisme i el liberalisme, trinxera que el prevere sabadellenc Sardà i Salvany va concretar en aquell famosíssim llibre “El liberalismo es pecado”, i que, des de la política, defensà don Cándido Nocedal, líder del Partit Carlista, el qual s’havia proposat fer un vertader monopoli de la religió, valent-se d’ella perquè prevalgués el principi que no hi havia més catòlics que els afiliats al seu bàndol i que aquests eren els únics que sostenien a Espanya el moviment religiós.

Don Antoni Maura -i us cito Maura perquè és un símbol d’aquest conservadorisme espanyol que tant estimeu, encara que, als seus inicis, va ser liberal-, quan va decidir d’entrar en política, va sofrir l’embat de l’integrisme papal i carlista, fins al punt que s’hagué d’enfrontar a l’oposició del seu germà Miquel, que era prevere i dirigia un diari carlí a Mallorca (El Áncora), perquè, en opinió d’aquest, el Partit Liberal de Sagasta era un partit clarament pecaminós. Ell, però, li va respondre amb serenitat i afecte, perquè Maura, eminència, entenia que “l’Església havia de ser imparcial” -són paraules seves-, i en una carta privada que va donar a conèixer el pare Amengual, li diu que el prestigi de l’Església no li vindrà de les aliances amb els que necessiten del seu auxili per a les seves causes polítiques, sinó “de l’equitat amb què vulgui tractar tothom” (i suposo que en aquest “tothom” també cal incloure-hi gais, lesbianes, independentistes, locutors de TV3 i… vaja!, tota aquesta gent que, segons el senyor Garcia Albiol, no mereix el qualificatiu de “normal”).

Diguem, però, que això que defensava Maura era difícilment acceptat pels sectors carlistes i integristes que, enemics acèrrims del liberalisme i de les noves llibertats que aquest proclamava, no tenien més que dos objectius: restaurar el poder temporal del pontificat i restablir la unitat religiosa a Espanya. Per això Maura escriu al seu germà: “Tu considerarás este Gobierno –el de Sagasta- como amparador de la irreligiosidad y enemigo de la Iglesia. Discurriendo por ahí, es muy natural que te apene el verme en camino de votar con este Gobierno”. I si bé es mostra del tot contrari a la irreligiositat dels liberals menjacapellans, actitud que ell no s’explica, aprofita per dir que tampoc entén per què “los adictos a la Iglesia (…) no cesan de pugnar contra las ideas políticas del tiempo; buenas o malas, pero del tiempo, y en sí propias, muy compatibles con el más austero espíritu religioso católico apostólico romano.”

Maura, doncs, s’avançà a Lleó XIII, que alterarà el posicionament ideològic del seu antecessor, i encara que demanarà presència de l’Església a l’escola, exigirà acció social, predicació i catequesi, afirmarà per primer cop que, la defensa dels drets del catolicisme s’ha de plantejar per mitjans legals (no lluitant contra els poders legalment constituïts). Aquest era, en efecte, un canvi de plantejament de gran transcendència, una novetat eclesiàstica i doctrinal que contradeia els principis del carlisme i de l’integrisme i canviava de manera rotunda el plantejament del conflicte ideològic. Per això mateix, al Congrés Catòlic celebrat a Saragossa l’octubre de 1890, els bisbes, seguint les directrius marcades per Lleó XIII, ratificaren la participació dels catòlics en la política, fins i tot en el supòsit què haguessin d’acatar una constitució no conforme als principis de l’Església, sempre, és clar, que no aprovessin el que en aquesta hi havia de dolent i es limitessin a treballar per transformar la gestió de les institucions i per posar-les al servei del bé públic.

Em comprendreu, doncs, si us dic, eminència, que jo no faria cap objecció al vostre pensament si diguéssiu a Oriol Junqueras o al bisbe Novell que la defensa de l’independentisme (que permet la Constitució, encara que això no us agradi) s’ha de fer per mitjans legals i no trencant la legalitat espanyola, com tan barroerament han fet ell Puigdemont i tants altres. Però no puc acceptar de cap manera que penseu -i menys encara que prediqueu-, com heu fet a “La Razón”, que no se puede ser independentista y buen católico”. Això, eminència, ho podia dir Sardà i Salvany, Cándido Nocedal i fins i tot Pius IX, però no un cardenal el 2017.

Esclaus de la Contrareforma

26 Novembre 2017 by

Menéndez Pelayo, que era un conservador, en analitzar el segle XVIII espanyol en la seva magna obra “Historia de los heterodoxos espanyoles”, el defineix com “un siglo nada teológico: las cuestiones canónicas se sobrepusieron a todo (…) la España del siglo XVIII apenas produjo ningún teólogo de cuenta, ni ortodoxo ni heterodoxo”.

Concorda aquesta afirmació amb la que fa un pensador força més progressista, el pare Evangelista Vilanova, a la seva “Història de la Teologia Cristiana”, quan en observar el pensament del XVIII, ens diu que als pensadors espanyols de l’època “els va costar molt deslligar-se d’una escolàstica cega i obstinada a ignorar que a Europa es discutia si calia continuar essent cristià en el marc de les esglésies o si calia seguir la religió natural, o, fins i tot, si es podia continuar creient en Déu”. Per tant, tot i els brots de recuperació intel·lectual que es duran a terme durant aquell segle, conclou l’assagista que “a casa nostra es visqué una il·lustració més aviat casolana, incapaç de remuntar la imparable decadència en la què el pensament filosòfic i teològic s’havia vist abocat”.

De fet, el que entre nosaltres va triomfar no va ser la Il·lustració, sinó la cultura de la Contrareforma, que sorgeix com a reacció a la ruptura que en el pensament cristià provocà el protestantisme, caracteritzada pel rearmament dogmàtic i moral d’un catolicisme amenaçat des del segle XVI i per la crisi del pensament renaixentista, que aboca els estudis filosòfics i teològics a un conservadorisme escolàstic, d’orientació tomista, en els quals la subordinació de la filosofia a la teologia (“philosophia est ancilla theologiae”, la filosofia és serva de la teologia) n’era un paradigma bàsic.

Un escriptor actual, Pedro Vallín, ha anat encara més lluny i ha escrit que “la Contrareforma és a Espanya el que la Il·lustració és a França, la revolució industrial al Regne Unit, el romanticisme a Alemanya o el liberalisme als Estats Units”. Hem estat, assegura, campions del pensament contrareformista, la qual cosa comporta que l’auto de fe sigui encara el mecanisme més genuí de l’acció política: contrició, confessió, abjuració.

Més que els fets en si, el que realment importa és la proclamació pública d’adhesió o de refús, fins al punt que -i és en aquest punt que Vallín baixa a l’arena- aquest mecanisme arriba a condicionar al nostre país qui surt en llibertat sota fiança i qui acaba amb presó incondicional.

En un llarg article que publicà a La Vanguardia -des del meu punt de vista, un dels més interessants que he llegit últimament-, Vallín analitza la realitat política i estructural d’Espanya a partir dels fets polítics més o menys recents, i conclou que la Contrareforma, amb els seus mecanismes de neteja de sang i d’adhesió provada, es deixa sentir encara avui en les formes culturals, a la política i també al periodisme. Així doncs, l’auto de fe, que obligava l’heretge, normalment per mitjà de tortures cruels, a renunciar al seu credo infidel, segueix -diu- molt present en formulacions contemporànies incruentes.

L’autor es fixa en la Llei de Partits de 2002 que José María Aznar va pactar amb José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta llei, que incomodà força al relator de Drets Humans de les Nacions Unides i que molts tractadistes sostenen que és manifestament inconstitucional, establí una clàusula de consciència que és impensable en una democràcia que es regeix per una Constitució com la nostra, que permet que es defensin finalitats polítiques que desborden la pròpia Constitució. En efecte, tots sabem que defensar la independència de Catalunya o d’Euskadi (fins i tot la de Menorca, com han fet alguns intrèpids joves militants de l’Esquerra nacionalista) és legítim. Ningú, doncs, no pot ser condemnat, no ja per pensar, sinó per defensar aquest postulat a viva veu, tot i que no el permet dur a terme l’article segon del text constitucional. I tanmateix, quan en base a aquesta Llei de Partits es va il·legalitzar Batasuna i Euskal Herritarrok, l’al·legació que es va fer en contra seva va ser -com recalca Vallín “el no refús de la violència com a forma de fer política”. La cosa és subtil, però important. Fins i tot dramàtica, perquè això significava que no es condemnava el fet de “donar suport” al terrorisme d’ETA, sinó el fet de “no condemnar els atemptats” de la banda.

La perspicàcia de Vallín l’ha dut a analitzar fets més recents, que responen al mateix principi, com són les acusacions fetes pel recentment desaparegut fiscal Maza, el qual enfocà els interrogatoris als presumptes sediciosos i rebels “exigint-los adhesió a la Constitució i renúncia als seus projectes polítics separatistes”. I no deixa de ser significatiu que els magistrats Pedro Llanera i Carmen Lamela fessin seu aquest argument sobre la puresa constitucional, cosa que van fer, perquè, com diu Vallín -i tots hem pogut comprovar-, “los conversos fueron mejor tratados, los silentes, a prisión.”

El periodista de La Vanguardia va encara més enllà quan, en referir-se a l’exercici de prestidigitació que va fer Puigdemont en proclamar, el passat 10 d’octubre, la suspensió d’una DUI que ningú no havia declarat (com molt bé li va observar Iceta en el discurs de rèplica). Perquè, qualsevol que sigui el criteri que ens mereixi l’actuació de Puigdemont aquell dia, és un fet jurídic incontrovertible que, el 10 d’octubre, no hi va  haver cap declaració d’independència al Parlament (en tot cas, la DUI s’aprovà el divendres 27 d’octubre, per bé que no es publicà al Butlletí Oficial i, per tant, no va ser mai proclamada). Això no obstant, sota l’amenaça de la suspensió de l’autonomia, l’endemà mateix, Rajoy va demanar per escrit a Puigdemont que proclamés aquesta evidència (la no declaració) del seu puny i lletra. I “como si todo el país viviera una alucinación colectiva -escriu Vallín-, periodistas y políticos se preguntaban, ante la hoguera hambrienta, por qué el president no lo decía y salvaba su alma y su carne”.

Així doncs, de la mateixa manera que Mariano Rajoy es negava a negociar amb Zapatero el final d’ETA mentre els seus membres “no renunciessin públicament a la violència”, també s’ha negat a parlar amb els catalans “mentre no renunciïn a fer un referèndum”. I ara que d’ETA fa temps que ha deixat de matar, es nega a les propostes de pacificació i de reconciliació que exigeix el PNV “en tanto que ETA no pida perdón”. Així doncs, penediment, renúncia pública, confessió -com remata Vallín-. Contrareforma!

Ara que no hem de ser parcials en la nostra manera de veure les coses, i per això mateix hem d’observar que, d’aquest esperit contrareformista, no n’estan lliures -ni fer-hi prop!- molts nacionalistes catalans. Observeu, si no, com van abjurar de Santi Vila –Vade retro, Satanas!– quan aquest abjurà de la DUI un dia abans d’aprovar-la i renuncià a formar part del Govern. I això que, ara, poques setmanes més tard, els mateixos que el van reprovar ens diuen que allò va ser poc més que un acte testimonial, i molts d’ells abjuren de seguir amb el procés o bé acaten l’aplicació del 155 de la Constitució, plegant-se a les exigència de la fiscalia. Si fa no fa com si visquéssim immersos en una solemne Auto de Fe.

 

Catalunya-Espanya: és l’hora de l’autocrítica

19 Novembre 2017 by

Hem estat molts els juristes que, des de la nostra independència de criteri, hem advertit al llarg d’aquesta darrera legislatura que el camí que seguien els diputats de la majoria al Parlament de Catalunya, coordinats amb el Govern de la Generalitat, conduiria a l’abisme. I ho dèiem no perquè ens sentíssim vinculats amb les teories del PP, del Govern de Rajoy o de la premsa madrilenya, monolítica i sempre incapaç d’observar els problemes reals que presenta la societat catalana, sinó perquè érem conscients que el camí que estaven seguint deixava de tenir en compte cinc qüestions fonamentals:

La primera, que la societat catalana és molt plural i que la majoria de què gaudien els independentistes al Parlament no bastava (ni fer-hi prop!) per imposar a tots els altres la independència.

La segona, que la proposta de independència (més encara si volia imposar-se unilateralment) xocava de manera frontal amb la legalitat espanyola, i era d’una ingenuïtat absurda creure’s que, pel sol fet de proclamar la República, la legislació emanada d’aquesta seria la vigent i aplicable al nou Estat. El pas “de la llei a la llei” -deien-, com si la publicació de la independència al Butlletí Oficial de la Generalitat tingués el valor taumatúrgic –o potser hauríem de dir màgic- de convèncer tothom.

La tercera, que semblaven oblidar el poder (legítimament) coactiu de l’Estat per fer observar les normes constitucionals i legals; poder que neix de la llei i que esdevé garantia de la seva defensa (això prescindint de si aquest poder s’usa o no correctament).

La quarta, la pobresa que mostraven els arguments que predicaven la solidesa de l’economia catalana davant la feblesa de l’economia estatal, quan, de fet, tots hem pogut comprovar que les forces econòmiques de Catalunya han actuat en defensa dels interessos propis, castigant durament amb la seva fugida les polítiques que predicaven la desconnexió amb l’Estat.

La cinquena, que era una fal·làcia l’afirmació que Europa (i el món) acolliria la nova república amb els braços oberts, quan hem pogut comprovar que el senyor Romeva no sols no havia aconseguit l’adhesió de cap Estat europeu als seus postulats, sinó que s’ha trobat amb l’oposició tancada i activa de totes les democràcies, que s’han posat del costat de la legalitat espanyola i del seu Govern.

Tots sabem què ha succeït d’ençà la trista votació en què el Parlament aprovava el naixement d’una nova República, que la presidenta de la cambra no s’atreví tan sols a declarar proclamada, i que el Govern de la Generalitat, contravenint el que era lògic en el discurs que havien sostingut fins aleshores, no va publicar al Butlletí Oficial: dissolució del Govern, empresonament de consellers, fugida del president amb alguns dels seus col·laboradors a Bèlgica, intervenció de la Generalitat i convocatòria d’eleccions per al 21 de Desembre. En definitiva, tot el contrari del que perseguien els dirigents polítics catalans.

Però tan lamentable com tot això han estat les actuacions posteriors dels principals responsables d’aquest desgavell, quan, després d’haver-se mostrat intransigents, incapaços d’observar el que una gran majoria de ciutadans vèiem i denunciàvem, després d’haver engrescat milions de persones de bona fe que defensen una causa legítima -la independència-, enganyant-los i fent-los veure que es podia aconseguir pels mitjans que ells havien arbitrat, estan fent unes declaracions que, si bé són positives pel que signifiquen d’autocrítica, no els eximeixen de responsabilitat. Perquè dir ara que “no estàvem preparats per a la constitució d’una nova república”, o “no teníem una majoria suficient”, o “la declaració de la independència tenia tan sols un valor simbòlic”, o “no esperàvem un estat autoritari i sense límits a l’hora d’aplicar la repressió i la violència”, dir tot això és d’un cinisme que, per irresponsable, hauria de ser suficient perquè els ciutadans -i amb més raó els qui sentim el catalanisme com una cosa pròpia- els desqualifiquéssim absolutament.

Més enllà, doncs, de com ha actuat el Govern de l’Estat, més enllà dels errors d’aquest a l’hora d’actuar amb violència, d’incitar a la revenja per mitjà d’un Fiscal General que no pretenia fer justícia sinó reprimir i humiliar els catalans, més enllà que les decisions de la jutgessa Lamela siguin força discutibles des del punt de vista processal, com s’està veient ara per com actua el Tribunal Suprem respecte dels mateixos presumptes delictes, més enllà que, d’una manera global, puguem afirmar que Espanya es mostra incapaç secularment d’entendre la realitat catalana per donar-li una solució viable que pugui satisfer les dues parts contendents… més enllà, dic, de tot això (que no és poc), qualsevol democràcia madura -i la catalana ho hauria de ser- demanaria responsabilitats polítiques als que han conduït el país a una situació tan amarga com aquesta, de la qual Puigdemont i el seus consellers (amb el suport increïble de la coalició Junts x Sí) en són responsables. Situació que ha comportat no sols la decepció de moltíssima gent de bona fe, sinó també la desfeta d’una institució, la Generalitat, que, amb tant d’esforç, es va recuperar el 1977 gràcies a la sensibilitat i l’audàcia d’Adolfo Suárez, de Josep Tarradellas i de les forces polítiques de la transició (avui tan injustament injuriades, blasmades i desacreditades per joves més aviat ignorants).

Molts hem estat els que, des del catalanisme, defensàvem que l’únic camí que podia proporcionar a Catalunya l’encaix que mereix en el marc constitucional espanyol s’havia d’arbitrar “des de la llei” i mai “contra la llei”; però, conscients com érem també de la dificultat atàvica que ha mostrat l’Estat espanyol per entendre aquesta realitat, hem criticat reiteradament i amb duresa la postura del Govern, intentant fer-li veure que el problema de Catalunya no  es podia resoldre tan sols “amb la Llei”, com si aquesta fos sagrada i immutable.

Des d’aquest posicionament, hem acusat de manera reiterada el comportament del Govern de Madrid i, per damunt de tot, la freda  insensibilitat del seu president, Mariano Rajoy, que -deixeu-m’ho dir amb paraules del catedràtic Anton Costa, gallec de naixement i auto confessat no independentista-, “s’ha negat a fer política durant anys, ha menyspreat un procés que afectava milions de persones, ha reduït a pura repressió el que era un conflicte territorial, i encara surt per ràdio i assegura que ha estat molt valent perquè ningú, des de la Segona Guerra Mundial, havia destituït un govern.” Sí, ho ha dit així i s’ha quedat tan ample! És clar que, enardit pel crit bèl·lic d’ “¡a por ellos!”, no en podíem esperar gran cosa.

En definitiva, que l’autocrítica que han fet els responsables catalans de la desfeta em sembla insuficient i més aviat patètica. Queda només superada per la insensibilitat del Govern de Rajoy i dels partits “espanyolitzadors” (aquests que confonen la defensa constitucional amb l’espanyolització de Catalunya), sempre incapaços de posar-se la mà al pit i dir: també nosaltres en som responsables.

 


%d bloggers like this: