Amb el judici per l’1-O Espanya entra en una dimensió desconeguda

3 febrer 2019 by

No és arriscat predir que el judici que és a punt d’iniciar-se a la seu del Tribunal Suprem contra els polítics catalans per les decisions que van prendre en l’organització del referèndum de l’1-O i en la declaració d’independència de Catalunya constituirà una prova de foc per a tothom: sens dubte per als processats i per als nombrosíssims ciutadans que els donen suport, però també per al mateix tribunal, l’actuació del qual té grans defensors, però ha rebut alhora dures crítiques (fins i tot des de posicions contràries a l’independentisme), tant per la instrucció que ha dut a terme el jutge Pablo Llarena, com per les resolucions preses per la Sala d’Apel·lacions del mateix tribunal, que ha ratificat en tot moment les decisions del magistrat instructor.

Per més que jo no participi de l’opinió dels qui diuen que els processats “no han fet res malament” (teoria que defensa l’ANC i, en general, l’independentisme), i mantinc alhora l’esperança que el judici pot ser just i independent (sóc, per tant, dels qui creuen -no sé si ingènuament- que la sentència no està escrita abans de començar), no hi ha dubte que moltes de les actuacions que s’han dut a terme fins ara pesen en sentit negatiu sobre l’instructor i sobre el nostre més alt tribunal, no sols per episodis com el de la fallida elecció del seu president, Manuel Marchena, per presidir el Consell General del Poder Judicial a instàncies d’un Partit Popular que presumia de poder influir damunt el tribunal “per la porta de darrere”, sinó també per la pròpia actuació d’aquest tribunal en tot el que duem de procés.

Val a dir en aquest sentit que no deixa de ser paradoxal que, mentre el TS jutjarà els polítics que voluntàriament es van presentar quan la justícia va emplaçar-los, hagi prescindit absolutament dels que van defugir aquesta citació i optaren per l’exili, ja que aquests poden viure a l’estranger sense que pesi damunt seu cap mena d’euroordre de recerca i captura després que l’instructor la va retirar en veure que els tribunals europeus no combregaven íntegrament amb els seus criteris acusadors i es negaven a satisfer les peticions de la justícia espanyola.

Símbol de la justícia

Tenim, doncs, que, mentre el màxim exponent dels fets presumptament delictius, Carles Puigdemont, no serà entre els jutjats (ni el TS ha pretès que hi sigui), aquest segueixi argumentant i sostenint que els processats que s’hi van sotmetre han d’afrontar el judici mantenint l’estatus de “presos preventius”, desprès que ha refusat deixar-los en llibertat, tal com ells sol·licitaven, en considerar que hi ha un risc de fuga, que -diu el tribunal- s’ha incrementat perquè d’altres processats, declarats en rebel·lia, com Carles Puigdemont o Marta Rovira, mantenen la seva activitat política, fins i tot amb reunions amb dirigents del Govern o del Parlament. Esta realidad -argumenta el TS- intensifica claramente el riesgo de fuga, pues pone de manifiesto la existencia de cierta infraestructura en el extranjero -con presencia, insistimos, de procesados en esta causa ya huidos de la justicia- que podría facilitar la fuga de los procesados”.

Observem, per tant, que, una setmana abans de començar el judici, el TS al·lega com a raons per denegar la petició dels qui, en tot moment, s’han sotmès al procediment, que el risc de fuga no sols no ha decaigut sinó que s’ha incrementat, ja que -segueix argumentant- “es un hecho notorio la existencia fuera del territorio español de estructuras de poder organizadas, puestas al servicio de aquellos procesados que han tomado la determinación de sustraerse al llamamiento de esta Sala”. De fet, doncs, en opinió del TS presidit per Marchena, aquesta realitat “intensifica claramente el riesgo de fuga, pues pone de manifiesto la existencia de cierta infraestructura en el extranjero -con presencia, insistimos, de procesados en esta causa ya huidos de la justicia- que podría facilitar la fuga de los procesados”.

No hem de negar que, si més no a nivell teòric, la possibilitat de fuga existeix, però si tenim en compte el comportament que han tingut fins ara els polítics empresonats, crec que no hi ha cap factor objectiu que justifiqui i doni versemblança a aquesta “voluntat de fugir”, i sí que n’hi ha per creure que el fet d’afrontar el judici des d’un règim carcerari (amb les limitacions que aquest implica), perjudicarà la seva defensa.

També és molt significativa la decisió que ha pres la Sala Penal del TS en denegar la petició de llibertat que havien fet els advocats defensors basant-se en la recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre el diputat kurd, Selahattin Demirtas, que condemnà Turquia pel llarg període de presó provisional d’aquest parlamentari sense prou arguments que justifiquessin aquella decisió.

I dic que aquesta resolució de la Sala és significativa perquè la demanda de llibertat dels presos era també sobre la taula del Tribunal Constitucional, on s’ha sabut que hi va haver discrepància de criteris entre els magistrats, doncs quan es va sotmetre al ple del TC, alguns dels seus membres (José Antonio Xiol, Fernando Valdés i María Luisa Balaguer) posaren fortes objeccions al text del ponent contrari a la llibertat, que va haver de ser refet, ja que, en l’opinió dels magistrats que acabo de citar, calia argumentar més a fons les raons per les quals es privava de llibertat els parlamentaris. El fet és que, fins avui, el TC s’ha abstingut de dictar una resolució definitiva sobre la qüestió que se li va sotmetre.

Ajornada, doncs, pel TC la decisió d’emetre el fall, el Tribunal Suprem s’ha avançat (ja que Oriol Junqueras també li havia demanat la llibertat al·legant la sentència favorable al polític kurd), i ho ha fet amb arguments que, com han advertit molts observadors (entre els quals m’incloc), no són estrictament processals, sinó més aviat polítics, en dir que Demirtas és “un líder opositor cuyo encarcelamiento podía llegar a implicar una ruptura de la legitimidad democrática”. En canvi –argüeix el TS–, els fets del cas 1-O no s’imputen “a líderes de la oposición”. Ans al contrari, “la mayor parte delos procesados eran líderes políticos integrados en el Gobierno de una comunidad autónoma en la que asumían la máxima representación del Estado”. A diferència, doncs, del líder kurd, els polítics catalans “no expresaban la silenciada voz discrepante frente a una política hegemónica que se impone sin contrapesos”, sinó que “se hallaban plenamente integrados en las estructuras de ejercicio del poder Autonómico”. En conseqüència, –acaba dient la interlocutòria del TS– no és possible l’equiparació dels dos casos, perquè en el supòsit de l’1-O “no existe persecución por las ideas”, ja que “no se criminaliza una ideología”. I el TS justifica aquest argument afirmant que “la ideología que con tanta legitimidad democrática profesan los recurrentes” és la mateixa que  “sostiene ahora al mismo gobierno autonómico y está presente en las instituciones de las que la mayoría de los procesados formaban parte”.

Estam, doncs, a les portes d’un judici de gran transcendència. Sens dubte, el més important que el TS ha afrontat en aquest segle. Tant ho és, que goso afirmar que, amb aquest procés, Espanya entra en una dimensió desconeguda.

Anuncis

Puigdemont avança cap a l’esperpent

27 gener 2019 by

La Mesa del Parlament de Catalunya va acordar el passat 9 d’octubre, amb els vots d’ERC i PSC, retirar el vot delegat als diputats processats per rebel·lió i suspesos per ordre del jutge Pablo Llarena. De no fer-ho, s’enfrontava directament amb els tribunals i és evident que tots els seus membres havien pres nota del que els podia succeir si no acataven la decisió del magistrat. Però mentre els dos parlamentaris presos d’ERC, Oriol Junqueras i Raül Romeva, consentien a cedir els seus drets parlamentaris per preservar la majoria independentista a la Cambra, Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, tots ells membres de JxCat, es negaven a fer-ho, amb la qual cosa deixaren el Govern en precari.

Davant aquesta situació, els republicans van tractar de pressionar els posconvergentes, amb el plàcet dels lletrats de la cambra, perquè presentessin un relat en el qual fixessin la “designació d’un substitut” per als seus quatre processats, ja que, si ho feien, mantenien així l’aritmètica parlamentària intacta i, per tant, la majoria de la cambrda. Però JxCat es va negar a fer-ho i, a conseqüència de la negativa, ERC es va alinear amb el PSC per deixar “sense efectes jurídics” el text presentat en el qual reclamaven mantenir la delegació del seu vot sense ser substituïts.

La maniobra no va agradar als posconvergentes i, des de Bèlgica i Lledoners, no van donar el braç a tòrcer. Encara més, van emetre una missiva exprés, escrita per Rull, en la qual “assumien” que els seus vots no fossin comptabilitzats, encara que això comportés perdre la majoria, tot argumentant que la seva decisió estava “perfectament ajustada al dret”. Això va provocar un empat a l’hemicicle, ja que a les quatre baixes de JxCat calia afegir-hi la de Toni Comín, que feia mesos que no participava en les votacions, pendent del recorregut de la seva causa judicial a Bèlgica.

La augurada situació de col·lapse es va traslladar a la següent sessió plenària i això va significar que l’oposició aconseguí tirar endavant 27 resolucions (7 de Ciutadans, 8 de Catalunya en Comú-Podem, 8 del PSC-Units i altres 4 transaccionades amb el PSC i els “comuns”). I el desenllaç de la pugna va implicar que es rebutgés el dret a l’autodeterminació. El text presentat per la CUP en aquest sentit va quedar, doncs, anul·lat, tot i que obtingué el suport de JxCat i ERC perquè, després de repetir la votació fins a tres vegades, tal com estableix el reglament en casos d’empat, va quedar rebutjada. (Això a pesar que la cupaire Maria Sirvent va dir que quedava “legítimament aprovada pel ple”, ja que, en la seva vida virtual, els anticapitalistes es neguen a acceptar que els vots dels suspesos no siguin comptabilitzats). En canvi, una proposta d’ERC va ser aprovada gràcies a l’abstenció dels “comuns”, que va decantar la balança deixant en minoria els dits constitucionalistes. I és que els de Catalunya en Comú-Podem, sense voler-ho, s’han tornat decisius en una legislatura que penja d’un fil.

La seqüeles de la topada van fer perdre a l’independentisme una altra de les seves resolucions estrella: la reprovació del rei Felip VI pel seu discurs del 3 d’octubre del 2017 (uns dies després van rectificar), alhora que van aconseguir abraçar una moció a favor d’un “referèndum pactat” amb l’Estat, decisió que va irritar als anticapitalistes de la CUP, obcecats en seguir, sempre i en tot cas, la via unilateral.

Per si tot això no fos ja prou increïble, fa uns dies, Puigdemont s’ha desmarcat dels altres quatre diputats afectats per la decisió de no poder votar (Sànchez, Turull, Rull i Comín), i ha entaulat una batalla jurídica per lesió dels seus drets contra la Mesa del Parlament. Encara que sembli esperpèntic (però res en Puigdemont ja no ho és) l’expresident i líder de la “Crida per a la República”, ha interposat, doncs, un recurs d’empara davant el Constitucional (aquest que per a ell és “il·legítim”) tot denunciant que la Mesa i el seu president, Roger Torrent (ERC), van obrar “de manera totalment arbitrària, sense cap garantia i prescindint absolutament del procediment establert per reglament”. Els acusa, en concret, de vulnerar els drets fonamentals dels diputats suspesos, consagrats per la Constitució i el Conveni Europeu de Drets Humans.

Sigui com vulgui, no hi ha dubte que l’atac a Torrent anticipa la inevitable ruptura del Govern, prèvia renúncia de Quim Torra i, segurament, una altra investidura fallida de Puigdemont que no sembla que tingui altre interès que d’estigmatitzar ERC de cara a les properes eleccions municipals i europees.

De fet, no deixa de ser extravagant que Puigdemont, que a la seva demanda contra Llarena titllava Espanya, d’ “Estat delinqüent” i deixava la justícia espanyola com un drap brut, ara elevi el plet contra els seus socis d’Esquerra al Tribunal Constitucional, una instància jurídica que va desafiar, i més extravagant és encara que culpi de violar els seus drets la Mesa del Parlament que el va investir. Una cosa mai vista.

No ens hem d’estranyar que els grups de l’oposició hagin qualificat de “ridícula” i “esperpèntica” l’enèsima crisi entre els grups de Govern. De fet, la socialista Eva Granados ha dit que “aquest és un nou episodi de l’engany al que tenen sotmesa a Catalunya”, alhora que, amb ironia, subratllava la “contradicció” que comporta el fet que Puigdemont demani empara al TC quan ha impulsat al Parlament “iniciatives que afirmen que els tribunals espanyols no tenen competència ni legitimitat a Catalunya” .

Molt agudament, el director d’El Periódico, Enric Hernández, ha fet una dissecció de l’esperpent al què està conduint Puigdemont amb aquestes paraules: “Just quan creies haver-ho vist tot, descobreixes que encara et queda tot per veure. Un Parlament que es declara en rebel·lia davant el Tribunal Constitucional (9 de novembre de 2015). Un president que desacata els requeriments de l’alt tribunal i presumeix d’això (11 abril de 2017). Un candidat a Brussel·les que promet als seus votants tornar per encapçalar el Govern però planta la Cambra catalana el dia de la seva investidura (30 de gener de 2018). I, finalment, un expresident que demanda el president i la Mesa del Parlament català … davant el Constitucional espanyol.”

I això no és tot, perquè dimarts passat, teníem també notícia que Carles Puigdemont havia sostingut en unes declaracions fetes al diari rus Komsomólskaya Pravda, queuna Catalunya independent hauria de tenir “relacions estretes i amistoses” amb Rússia amb l’argument que és “un dels països més influents de la Terra”.

Amb defensors com Puigdemont, a Catalunya no li calen adversaris (que, dit sia de passada, són molts, són forts i estan decidits a abatre el catalanisme fins on els sigui possible).

El futur incert de Pablo Casado

20 gener 2019 by

Ningú no pot negar que Pablo Casado ha agafat el timó amb la idea de fer la gran travessia. Acostant-se més a la supèrbia d’Aznar que a la indolència de Rajoy, l’home ha fet d’entrada allò que solen fer els polítics mediocres: foragitar els qui no li van donar suport i envoltar-se dels aduladors, dels amics, d’aquells que li riuen les gràcies i li donen corda en el seu llenguatge intemperat i unívoc: “Lo primero que hará mi gobierno cuando gane las elecciones será implantar el 155 en Catalunya”, “Sánchez se ha vendido a los golpistas, a los batasunos, a los podemitas y a los que quieren romper España” etc. etc. De fet, no hi ha discurs -dels que jo he pogut seguir per la televisió- que no insisteixi en la seva obsessió anticatalana, aquesta mateixa que ha fet del seu partit un grup residual a Catalunya.

De fet -l’anticatalanisme-, configura també el llenguatge ordinari d’Albert Rivera, al qual s’han afegit ara els de Vox, de tal manera que, a Espanya, tenim una dreta d’allò més unida en aquest punt. Però no pretenc parlar avui de Rivera sinó de Casado, que ha assumit un llenguatge i una manera de fer política que provoca una certa perplexitat i és la causa de no poques contradiccions, com les que s’han produït recentment a Madrid.

En efecte, amb la decisió d’elegir José Luis Martínez Almeida i Isabel Díaz Ayuso per a ser candidats a l’Ajuntament de la capital i a la presidència de la Comunitat Autònoma -que el propi Casado va definir com dos “pota negra”-, veiem clarament quin és el perfil de persones que el nou líder vol potenciar: persones joves i amigues del “jefe” que coneixen a ulls clucs el full de ruta que el president del seu partit està traçant. En aquest cas es tracta de dos candidats que seguiran a pinyó fix els seus criteris i no li causaran problemes interns com els que van causar a Mariano Rajoy Alberto Ruiz-Gallardón i Esperanza Aguirre.

De tota manera, em fa la impressió que els dos pupils no s’aclareixen gaire a l’hora de fixar el seu ideari i, de manera especial, la seva relació amb els paisans de Vox, aquest partit que, de sobte, ha aparegut en el panorama polític i que té com a virtut principal la de fer dir als dirigents de PP i de C’s allò que realment pensen però fins ara amagaven com a vergonyant.

En realitat no faig aquesta afirmació sense fonament, perquè en la seva primera ronda d’entrevistes concedides poques hores després de ser confirmats com a candidats, Almeida i Díaz Ayuso han demostrat que tenien dues postures diferents de cara a frenar els rivals instal·lats a la dreta de l’arc parlamentari. Així, mentre la primera assegurava al diari El Mundo que “Vox no proposa res que jo no hagi vist abans dins del PP”, el segon feia el mateix a les pàgines d’ABC per remarcar que no s’identificava “amb el partit de Santiago Abascal”. ¿Amb quina opinió ens quedem, doncs? ¿amb la d’Almeida? ¿amb la de Díaz Ayuso?

Ben mirat, jo tinc la impressió que Casado (polític que diu d’ell mateix que és el centre perquè pot pactar a la dreta i a l’esquerra) és un prototip d’aquella dreta espanyola de què ens parlava no fa gaire Alfred Pastor en un dels seus articles, quan afirmava que, en la seva visió -la d’aquests personatges de dreta-, Espanya només és ella mateixa quan la governa el PP; perquè qualsevol alternativa equival a posar-la en mans d’okupes. (De fet, darrerament he sentit més d’un cop com es titllava Sánchez d’okupa de la Moncloa, encara que no puc assegurar a qui he escoltat aquesta afirmació). Només hi ha per a ells una forma de bon govern: la majoria absoluta dels seus, que evita recórrer a partits que no fan sinó rosegar la unitat de l’Espanya eterna (recordeu allò de “la unidad de destino en lo universal”). És a dir, que no hi ha millor manera d’administrar el poder que posar-lo tot en una mà: la seva. I quan no els queda més remei que ser a l’oposició, doncs no tenen cap altre objectiu que d’enderrocar com més aviat millor l’okupa de torn; i per aconseguir-ho, qualsevol mitjà és vàlid, ja que es tracta de salvar Espanya. Això em fa pensar que, de la mateixa manera que el catalanisme ha estat, un cop més, víctima del separatisme, és molt possible que la dreta conservadora espanyola estigui essent víctima de la seva facció més retrògrada i intransigent, que és, però, la menys adaptada a les necessitats d’una societat habitable.

La meva pregunta és, per tant, si l’aparent fortalesa de Pablo Casado en l’actual PP és real o té alguna tara que, davant el primer fracàs, pot desequilibrar-lo. Òbviament, no tinc una resposta segura a aquest interrogant, però em fa la impressió que dins el PP hi ha persones que no poden veure amb indiferència el que està fent el jove dirigent del partit. No sols perquè està actuant com un autòcrata, sinó perquè dubto molt que determinats sectors del PP puguin veure amb satisfacció -o amb indiferència- que, durant la negociació amb Vox per conformar el nou govern d’Andalusia, Casado assumís moltes de les tesis de la formació ultra, i que, als actes públics en què va intervenir, fes servir el mateix llenguatge de Vox i les seves mateixes tesis. De fet, Casado va parlar sense embuts de violència intrafamiliar, sense defensar el concepte de violència de gènere, que és el que fins aquell moment havia mantingut el PP (cosa que, per cert, li va criticar el president de Galícia, Núñez Feijóo). Més encara, va fer seves les declaracions per les denúncies falses, i no va defensar la posició del PP, sinó que es va afegir sense més a les tesis de Vox.

És cert que, fins ara, ningú no ha gosat plantar cara a Casado, però em fa l’efecte que el malestar es mou pels intersticis del partit,  i que va més enllà de la firma de l’acord amb Vox, perquè, per poc que analitzem el que ha passat, aviat veurem que Casado no només ha llançat el missatge que ell comparteix els principis i valors de Vox, sinó que, amb el seu discurs, ha donat carta de naturalesa a la formació ultra, que ha passat a ser un interlocutor vàlid dins el panorama polític espanyol. ¿Com hem d’entendre, sinó l’afirmació feta i repetida per Pablo Casado, d’acord amb la qual la fórmula andalusa és extrapolable a la resta d’Espanya? ¿No ens ve a dir amb això que és igual votar PP, C’s o Vox, perquè al final el vot s’unirà per governar el país?

No negaré que Vox representi una part de l’electorat espanyol que fins avui no s’havia emancipat del PP, com el Front National forma part de l’electorat francès, o que AfD (Alternativa per a Alemanya) forma part del poble alemany actual; però tant a França com a Alemanya, la dreta política que ha assumit els valors constitucionals i republicans, mai no ha pactat amb els extremistes. Mai. I aquesta darrera setmana acabem de veure com, a Suècia, liberals i centristes han acordat donar suport al candidat socialdemòcrata per aïllar l’extrema dreta.

Aquí, en canvi, Pablo Casado s’ha llençat sense paracaigudes als braços de Vox. De tota manera, he de dir que en això ha estat més sincer que Albert Rivera, que ha fet el mateix però dissimulant-ho i afirmant que feia tot el contrari.

Davant el pacte espuri de C’s amb PP i Vox

13 gener 2019 by

Pocs mesos després de proclamada la Segona República, desenganyat de com anaven les coses, el filòsof espanyol José Ortega y Gasset publicà al diari El Sol (9/9/1931) un article que es va fer famós i donà ales a la dreta antirepublicana, sota el títol “No es esto, no es esto”.

Quelcom de semblant ha tingut lloc aquests dies quan els inductors intel·lectuals del partit que duu el nom de Ciudadanos (C’s) han sortit a la palestra esverats davant la possibilitat que la criatura que van engendrar i deixaren en mans d’un polític molt limitat intel·lectualment i sense una ideologia sòlida, però xerraire i ambiciós, de nom Albert Ribera, acabés pactant amb PP i Vox per fer fora els socialistes de la Junta d’Andalusia. Avui, el pacte ja és un fet, a pesar que C’s intenti disfressar la realitat afirmant que ells no hi tenen res a veure. Ens creuen estúpids?

Va ser el diari La Vanguardia que posà aquests intel·lectuals davant el mirall i els va fer dir una sèrie de coses ben interessants, encara que poden ser objecte de crítica, perquè -com intentaré demostrar- obliden que potser ells són també responsables del que està passant, i molt bé haurien de recordar aquell refrany castellà que diu “de aquellos polvos estos lodos, o bé aquell altre, força més cruel encara, que diu cría cuervos y te sacarán los ojos.

C’s, en efecte, va néixer -així ho explicita, si més no, el dit “Manifiesto de los 15”– per combatre el nacionalisme a Catalunya, fos aquest de dretes o d’esquerres, i alhora per defensar a la plaça pública las libertades, la justicia y la equidad entre los ciudadanos”.Ves per on, uns anys més tard d’aquell sonor manifest, C’s s’ha beneficiat del pacte amb Vox perquè les dretes governin Andalusia, i això ha irritat els pares de la gran idea, els qual consideren que aquest pacte va contra l’essència del que ells van contribuir a crear perquè, segons diu Francesc de Carreras, “a més del seu nacionalisme ranci, com el de l’independentisme català, Vox va contra alguns dels valors fonamentals de la Constitució del 78. Per tant, C’s no pot estar al mateix lloc”.

Un altre dels flagel·ladors de l’independentisme i inspirador de C’s va ser el periodista Arcadi Espada, que també ha posat el crit al cel per dir que“Vox és un partit nacionalista i C’s no ho és. C’s -assegura- no hauria de tenir res a veure amb el nacionalisme. No entenc com podria arribar a pactar amb un partit nacionalista”. D’ací que consideri preferible que C’s romangui a l’oposició abans de donar suport a un partit que ell -Espada- no ha dubtat de qualificar de “fems”. En això, Espada ha estat taxatiu: “C’s no pot i ha d’impedir que Vox decideixi votar el pacte de govern entre PP i C’s a Andalusia”.

Un altre del pares de la criatura, Ferran Toutain, assegura que “Vox té una ideologia ultraconservadora. Els seus atacs als valors de la Constitució el fan incompatible amb C’s. No pot haver-hi pacte de govern amb Vox”. En el mateix sentit, Félix Ovejero, que també va ser promotor intel·lectual de C’s, diu ara que aquest ha de mantenir distàncies amb Vox, entre altres coses perquè aquest altre abandera a Espanya el “nacionalpopulisme” que governa als Estats Units, Polònia o Itàlia. I va encara més lluny en la crítica tot afirmant que el debat intern que viu C’s, i la situació d’incomoditat a què s’enfronta en veure’s fotografiat al costat de Vox, es deu a un “error” de Rivera: el que va cometre quan decidí allunyar-se, en el congrés de Coslada (febrer de 2017) de l’essència socialdemòcrata de C’s. Aquest partit -assegura Ovejero- “hauria de liderar l’esquerra antinacionalista, que es troba orfe”.

Intel·lectuals catalans que induïren la creació de C’s

Molt més condescendent amb el que està succeint s’ha mostrat l’eurodiputada Teresa Giménez Barbat, la qual ens recorda que, a Holanda, el primer ministre liberal, Mark Rutte, governà fins al 2012 amb el suport de l’ultra Wilders. Curiosament, l’eurodiputada no es recorda que la dreta francesa -per citar una dreta sòlida i democràtica- mai no pactà amb el Front National de Le Pen, i que, l’any 2002, quan l’elecció de president es va fer entre el conservador Chirac i l’ultrannacionalista Le Pen, els socialistes van votar en massa Chirac, que fou elegit amb el 82 per cent dels vots. De fet, el no al pacte amb l’ultradreta de Vox és el que ha defensat també Manuel Valls des de Barcelona i Macron des de França.

En definitiva, que com Ortega, ara, els pares de la criatura diuen que no era esto, no era esto”, mortificats pel pacte de la vergonya. Però jo els demano: ¿creuen certament que no era esto? ¿Creuen de veritat que C’s no era, no ha estat mai, i no és actualment  un partit nacionalista i que no té res a veure amb el nacionalisme? ¿És possible que persones com de Carreras, Espada, Ovejero, i altres estiguin tan cecs davant la realitat d’un partit que, al meu entendre, ha fet del nacionalisme espanyol la bandera i el punt culminant de la seva ideologia? ¿Com és possible que creguin que C’s és un partit que ha assumit el liberalisme com a únic model ideològic?

Fa unes setmanes, Ignacio Sánchez Cuenca, es queixava públicament que, a Espanya, cap partit no hagi assumit el liberalisme per tal de trencar el binomi socialisme/conservadorisme que defineixen els que han estat els dos grans partits estatals des de 1978: PP i PSOE. I es lamentava d’aquesta mancança perquè -deia- un partit liberal contribuiria a enriquir el debat públic i, a més, podria ser decisiu per formar coalició, ja sigui amb els conservadors, ja sigui amb els socialdemòcrates.

I dit això observava que, curiosament, les dues experiències polítiques que aquests darrers anys han intentat ser una alternativa al binomi esmentat des del centre, han fracassat de manera estrepitosa, perquè en lloc d’assumir el liberalisme, han sacrificat aquesta ideologia al nacionalisme espanyol, que ha acabat engolint-los.

El cas d’UPyD, dirigit per una socialista rebotada com era Rosa Díez, és flagrant, perquè davant els esforços del president Zapatero per acabar amb ETA (cosa que finalment aconseguí), organitzà una oposició frontal als socialistes, que va tancar el seu partit en posicions ultres i cada cop més intransigents. “Cuanto más débil estaba ETA -ha escrit Sánchez Cuenca-, más duro (y delirante) se volvía el discurso de UPyD, metiendo en el mismo saco a ETA y al nacionalismo democrático vasco.” En definitiva, que UPyD enterrà el liberalisme per llençar-se als braços del nacionalisme espanyol més ranci, i acabà per desaparèixer.

Doncs bé, a pesar del que opinen De Carreras, Espada, Toutain i Ovejero, jo penso que la trajectòria política i ideològica que ha seguit C’s des que va néixer empès i estimulat per ells, ha estat la d’abandonar, no ja la socialdemocràcia -a la qual semblava que, en un principi, volia acostar-se-, sinó també el liberalisme, per acabar abraçant -com UPyD- el nacionalisme espanyol més ranci, més intolerant i més excloent (si més no, tan excloent com el que representen Puigdemont i Torra), que nega els valor liberals més bàsics.

En paraules de Sánchez Cuenca, que subscric íntegrament, “Ciudadanos ha adoptado un discurso extremista, basado en la confrontación entre los nacionalismos español y catalán. La insistencia en referirse a los líderes independentistas como golpistas, el deseo de aplicar de nuevo el 155 (ahora con máxima dureza), la propuesta de ilegalizar partidos políticos (como la CUP) y la retórica joseantoniana de Albert Rivera que tapa los conflictos (generacionales, de clase, de género, ideológicos) con la exaltación de la nación española aleja por completo a Ciudadanos de las coordenadas liberales. Que Rivera haya calificado el encuentro entre los presidentes Sánchez y Torra como una humillaciónal pueblo español es la confirmación definitiva de que el liberalismo inicial de Ciu­dadanos era una mera fachada.”

Un Nadal per a la convivència

30 Desembre 2018 by

No vaig escoltar el discurs del rei en directe perquè no era possible fer-ho a una casa on s’apleguen pel sopar de Nadal quinze persones entre les quals hi ha set néts d’1 a 12 anys. Tanmateix he de reconèixer que tampoc no m’atreia gaire, perquè li vaig perdre molt del respecte institucional que li correspon com a cap de l’Estat el 3 d’octubre de 2017 quan, en un discurs impropi d’un monarca de tots els espanyols (dels que li agraden i dels que no li agraden, dels que l’ensabonen i dels que el critiquen), desenfundà (metafòricament) el sabre per tractar la greu situació del moment. I oblidant el paper moderador que li corresponia d’acord amb l’article 56 de la Constitució -article que li encarrega “arbitrar i moderar” les institucions-, assumí en canvi, sense alterar una sola coma, les tesis del Partit Popular i del seu president, Mariano Rajoy, sense oferir la més petita oportunitat a una sortida dialogada al conflicte.

I dic això perquè aquell dia, el rei no va fer cap referència a les mobilitzacions ni a la brutal repressió que la policia exercí a tot Catalunya l’1 d’octubre, s’oblidà dels ferits que havien provocat les porres i els maltractaments de les forces antiavalots, i no va fer cap menció del problema real que afectava a la convivència a Catalunya. Des del meu punt de vista, en aquell discurs del 3 d’octubre de 2017, el rei, en renunciar a exercir de cap de l’Estat i assumir el rol de capità general de l’Exèrcit, va perdre la possibilitat de ser el garant de la unitat per damunt de les parts en discòrdia. Alhora, es va situar fora de l’abast emocional de la meitat dels catalans i també de molts espanyols. Fins i tot d’aquells que, com jo mateix, érem -i seguim essent- molt crítics amb l’actuació política que, també per aquells dies, havien dut a terme les institucions de Catalunya (Parlament i Govern), en contra de l’Estatut i de la Constitució vigents.

Tanmateix he escoltat el discurs en diferit i també he llegit algunes de les opinions que, d’aquest, han fet polítics i comentaristes. I he de dir que, més enllà dels elogis que sempre li dediquen els líders de la dreta monàrquica espanyola (que podrien molt bé estar escrits abans d’escoltar els discursos reials), aquest cop l’al·locució del monarca ha tingut un aire molt diferent del que emanava la del 3 d’octubre de 2017. Aquest cop, el rei no ha fet un repàs als problemes polítics, econòmics i socials que s’han succeït al llarg de 2018, sinó que s’ha referit a un problema greu que aflora i destaca per damunt de tots els altres: el de la convivència. O més ben dit, a les dificultats de convivència que mostrem els espanyols a causa de les diferències en la nostra manera de pensar i, en definitiva, a la manera que tenim d’entendre la vida política.

Quan el rei parlava, feia l’efecte de ser molt conscient que, avui, a Espanya, els riscos existeixen, ja que, quan el diàleg és substituït per l’enfrontament i la paraula raonada per l’exabrupte visceral, el perill que tot acabi petant és a prop. I sentint avui com s’expressen tots els líders polítics de la dreta espanyola (perquè poques diferències hi ha, si analitzem els seus discursos, entre José María Aznar, Santiago Abascal, Pablo Casado o Albert Ribera) i observem també la incapacitat de diàleg que mostren els actuals polítics catalans -Torra, Artadi, Pujol, etc., que s’omplen la boca amb la paraula diàleg però són incapaços de cedir en res-, haurem de concloure que realment tenim un problema greu de convivència. Aquest que el rei advertia quan, al seu discurs, parlava de reconciliació, concòrdia, diàleg, entesa, integració, solidaritat o convivència.

És evident que el monarca tenia Catalunya al cap quan deia això, encara que mai no la cità pel seu nom, i -ho vulguin veure o no els polítics (i periodistes) de la dreta espanyola- tot fa pensar que el rei -també sense dir-ho explícitament- lloava els esforços que està duent a terme Pedro Sánchez per impulsar el diàleg; esforços -val a dir-ho- que li estan provocant una duríssima reacció contrària dels líders de la dreta (que el més suau que li diuen és traïdor) i també alguns dels seus correligionaris -García Page, Lambán i la ressentida Susana Díaz, especialment-, força més preocupats per conservar els seus llocs de poder que per cercar la pau, la convivència i la solució dels problemes reals que té el país.

Escoltant el rei, aquest cop m’ha semblat que Felip VI veu clarament que molts dels grans actius que consagra la Constitució s’han malmès -en aquest sentit, que es titlli amb menyspreu el nostre sistema polític constitucional de “règim del 78” és molt simptomàtic- i també que ha pres consciència de la seva obligació de fer alguna cosa per redreçar el que s’ha torçat i per restaurar els valors que el temps ha fet malbé. De fet, em costa interpretar en un altre sentit la seva recomanació d’evitar que la convivència es degradi, o bé d’allunyar “el desencant i el pessimisme” de les nostres vides.

Jo no sé si puc ser tan optimista com Pablo Iglesias que, a pesar de mostrar-se crític amb la monarquia, aquest cop ha dit que el discurs nadalenc de Felip VI “inclou claus interessants i encerts que s’han de reconèixer”, com quan tractava d’empatitzar amb els més castigats per la crisi, o quan “ha reconegut que es va equivocar assumint la tesi de la dreta sobre Catalunya”. Però alguna cosa hi ha de cert en aquesta afirmació del líder de Podemos, perquè en el discurs reial no sols es van fer referències als consensos cívics i socials, sinó que fins i tot es va donar suport “a qui compleix amb la seva obligació”. ¿Es referia amb aquests mots a Pedro Sánchez? No ho puc assegurar, però del que estic segur és que no es referia a Torra -sempre incapaç de cedir en res-, i encara molt menys a Casado, Rivera i Aznar, que continuen enrocats en el “Santiago y cierra España” i no sols no pretenen obrir cap mena de diàleg que faciliti la convivència, sinó que neguen tota possibilitat de diàleg i, com a única proposta, exigeixen que s’apliqui la mà dura i la repressió. Per tant, l’aplicació de l’article 155, la suspensió de l’autonomia i la il·legalització de les forces nacionalistes. Això per començar.

I com que escric aquest article el dia de Nadal, no puc sinó expressar el desig que tinc de ser optimista, i que les paraules del rei que criden a la convivència, a la pau i a la concòrdia siguin un dia realitat al meu país. Desitjo, doncs, que, com s’ha pogut llegir a les matines d’aquesta nit santa, es faci un dia realitat la profecia d’Isaïes que, després d’afirmar que quan la soca de Jesè serà tallada, aquesta traurà un rebrot i naixerà un plançó de les seves arrels sobre el qual reposarà l’Esperit del Senyor: esperit de saviesa i d’enteniment, de consell i de valentia.

Serà només aleshores quan -escriu el profeta- “el llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà; es faran amigues l’óssa i la vaca, les seves cries jauran plegades, i el lleó menjarà farratge com els bous; les criatures jugaran sobre el cau de l’escurçó i els nens ficaran la mà dins l’amagatall de la serp (…) Aquell dia, els estrangers vindran a consultar el rebrot de Jesè que s’alçarà dret com a bandera dels pobles, i el lloc on residirà serà ple de glòria (Is. 1, 10)”.

Bon Nadal a tots. Pau i bé.

 

Per què avança a Europa l’extrema dreta?

23 Desembre 2018 by

(2) L’auge dels nacionalismes

La Revolució Francesa va establir la nació política com una solidaritat voluntària de ciutadans iguals en drets i units pel respecte incondicional dels drets humans i civils universals.

La igualtat i la llibertat individual unia a tots els habitants per sobre de les seves diferències ètniques, religioses, lingüístiques i culturals. Va ser al voltant del canvi del segle XIX al XX quan el nacionalisme va adoptar el seu caràcter actual excloent, racista, antisemita, irracional i totalitari. Es va convertir des d’una força unificadora en una força divisora ​​i secessionista.

El fundador de l’ ACTION FRANÇAISE, Charles Maurras, va proclamar el 1898 “Tu no ets res, el teu poble ho és tot” expressant amb claredat aquest gir reaccionari del nacionalisme, segons el qual no és el ciutadà lliure sinó el cos nacional que monopolitza els drets de decisió i governació.

La imposició dels idiomes nacionals és un bon exemple de violència en favor de l’homogeneïtzació nacional. Ni un 10% de la població de França parlava francès o entenia les declaracions revolucionàries a la fi del segle XVIII, i el primer parlament italià de Torí, en 1860 parlava francès perquè ni un 3% de la Itàlia del Risorgimientoparlava el dialecte de la Toscana, que posteriorment es va convertir en l’italià. La fèrria disciplina de les casernes i de les escoles trigaria encara generacions a matar les llengües populars i a imposar només un dialecte com a llengua nacional, procés que va durar en tots els casos fins al segle XX, tot realitzant d’aquesta manera el que el lingüista Antonio de Nebrija (1492) ja havia procurat amb la seva primera gramàtica castellana: fer de l’idioma una arma de l’imperi.

Amb la victòria del principi d’ “autodeterminació nacional”, proclamat pel president dels EUA Woodrow Wilson a final de la I Guerra Mundial i l’ensorrament de les utopies i moviments internacionalistes, la legitimitat política va passar definitivament des de principis universalistes democràtics a la nació. I la idea d’identitat entre les fronteres culturals, ètniques i lingüístiques amb les fronteres estatals serveix des de llavors com a mobilitzador d’enfrontaments bèl·lics a tot el món. La unitat nacional funciona, doncs, com a religió civil per sobre de qualsevol altre objectiu social o polític.

I com s’actua per aconseguir la “unitat funcional”? Doncs, la creació de poblacions mono-ètniques, mono-lingüístiques i mono-culturals es pot obtenir de diverses maneres: mitjançant el genocidi, mitjançant la neteja ètnica, mitjançant les polítiques d’apartheid o d’una manera més subtil: procurant l’assimilació forçada a través de la coerció estatal i, per tant, imposant una llengua sobre les altres i destruint les cultures i tradicions populars que no s’adeqüen a l’oficial.

Així doncs, el nacionalisme que havia sorgit a la fi del segle XIX, va acabar convertint-se en el sistema de creences més poderós del segle XX. Per què? Doncs perquè la seva força resideix en la seva senzillesa. El nacionalisme és una caixa buida de contingut que pot ser omplert amb qualsevol ideologia per formar un nacional-bolxevisme (seria el cas de l’URSS), un nacional-socialisme (el de l’Alemanya nazi) o bé un nacional-catolicisme (el de l’Espanya de Franco) per tal d’elevar el poble en qüestió en un ens superior davant dels enemics exteriors.

Aquesta flexibilitat i simplicitat és el que fa el nacionalisme tan fort en els nostres temps de poca fe religiosa i de fracàs d’altres ‘ismes’ de major contingut ideològic, com eren el liberalisme, el socialisme, l’anarquisme o el comunisme. I  no deixa de ser curiós que totes aquestes ideologies van provar en algun moment l’aliança amb el nacionalisme per a finalment quedar absorbit o derrotat per ell. Com ha dit el politòleg Andrés de Blas Guerrero, “cap ideologia ha pogut competir amb el nacionalisme en el seu macabre poder per convertir els homes en botxins, tant en temps de pau com de guerra”. Per què? Doncs perquè ser nacionalista no requereix cap esforç intel·lectual i això és el secret del seu èxit. El nacionalisme ofereix la identitat col·lectiva més fàcil i més barata, no has de pensar en alguna cosa comú sinó només en alguna cosa que et separa dels altres. I en aquest món globalitzat i ‘líquid’  de que ens parlava Zygmunt Bauman, aquest món de de fragmentació de biografies i cultures, el nacionalisme ofereix una identitat aparentment sòlida.

Per tant, no ens hem d’estranyar que noms que ja ens resulten avui tan populars com Matteo Salvini a Itàlia, Viktor Orbán en Hongria o Marine Le Pen a França coincideixin en uns idearis nacionalistes i molt conservadors, i també en la seva tendència a classificar els membres d’una societat en funció dels seus orígens, les seves idees i els seus recursos. I que sobre aquesta plataforma ideològica tractin de demanar els vots dels ciutadans, els quals estimulen amb els sentiments menys solidaris. I el mateix he de dir del cas de VOX a Espanya.

És, doncs, evident que Europa s’enfronta a enormes desafiaments, amb uns recursos -és cert- que són molt considerables si els comparem amb els de zones menys afavorides, però que tot i així no són il·limitats. I més encara en un temps en què la desigualtat econòmica s’estén aquí i allà, tot aprofundint la bretxa entre els éssers humans.

Com podem, doncs, fer-hi front? Penso que una possible solució és de mantenir-se forts en la defensa dels valors ètics heretats de la civilització clàssica i desenvolupats després de la Revolució Francesa. Això d’una banda. I per una altra, en implementar polítiques que combatin la desigualtat en tota línia. És a dir, tant en els països subdesenvolupats, a fi de facilitar als seus ciutadans mitjans laborals in situ, com en els països desenvolupats, treballant en favor de la igualtat d’oportunitats. Si no ho fem així, la influència de polítics que creuen que hi ha solucions fàcils per a problemes complexos, fàcilment calarà en tants ciutadans que estan descontents amb el seu dia a dia, i això ens podria fer retornar als períodes més foscos de la nostra història recent.

 

Per què avança a Europa l’extrema dreta?

16 Desembre 2018 by

(1) Les causes

Després de la Segona Guerra Mundial, els estats europeus occidentals estructuren la seva vida política entorn de dos grans partits: una dreta democràtica (El Partit Conservador britànic, la Democràcia Italiana o alemanya, el Partit Gaullista a França, etc.) i una esquerra socialista o socialdemòcrata, que assumeixen la defensa de l’Estat de dret i una sèrie de principis comuns, com el de la defensa de la llibertat, la democràcia, l’estat de dret i l’estat del benestar.

Aquest factor d’estabilitat democràtica ha anat, però, truncant-se més o menys amb l’entrada del segle XXI a conseqüència de diversos factors: un és l’auge creixent de les institucions de la Unió Europea, cada vegada més tecnocratitzades, distants i alienes a la democràcia real (els ciutadans europeus, tot i les eleccions al Parlament que es realitzen cada cinc anys, tenen la impressió que no decideixen res de la política que s’adopta a Brussel·les, cosa que els ha produït una creixent desconfiança i un major allunyament), i la pèssima gestió comunitària de la gran crisi econòmica que va irrompre en 2008, amb greus conseqüències socials, que ha provocat enormes restriccions, retallades en els camps més sensibles (com la sanitat, els salaris, els drets socials), i un augment enorme del atur a la majoria de països, fets tots aquests que s’han convertit en el principal factor que ha encoratjat grans moviments de protesta i al naixement de partits nous de dreta i d’esquerra.

Però abans de parlar d’aquests partits nous vegem que ha passat -o està succeint- amb els partits tradicionals. Aquests, com que són l’establishment i d’ells han sorgit els polítics que copen avui les institucions europees, han hagut de plegar-se a les polítiques d’austeritat econòmica i d’estricte control del dèficit públic ordenades per Brussel·les, fet que els ha limitat enormement i ha estat la causa que hagin perdut molt pes a Europa en favor de partits més radicals, d’esquerra i de dreta. Mirant a l’esquerra, aquest seria el cas del PSOE que ha cedit molts vots a PODEMOS, i mirant a la dreta tindríem el cas del PP que els ha cedit a CIUDADANOS, partits -els qui han rebut els vots- que fins ara han pogut i poden encara prometre la lluna als seus programes perquè no han tingut la responsabilitat de governar.

D’altra banda, els partits de l’establishment (PP i PSOE en el nostre cas) s’assemblen tant en allò que fa a les polítiques que poden oferir a causa de la seva subjecció a la Troika (grup de decisió format per la CE (Comissió Europea), el BCE (Banc Central Europeu) i el FMI (Fons Monetari Internacional), que en no ser capaços de generar polítiques alternatives il·lusionants, deixen un camp abonat per el desenvolupament de la contestació als partits més radicals -tant de dreta com d’esquerra-.

El cas més significatiu d’aquesta impossibilitat d’oferir alternatives l’hem vist molt clarament a Alemanya -la primera economia europea- que des de fa anys manté la política de governs de gran coalició (democratacristians i socialistes) sota la batuta de Merkel, fet que els ha deteriorat a tots dos i estan retrocedint d’una manera imparable, ja que les grans coalicions dilueixen les alternances i impedeixen assajar polítiques diferents, circumstància que s’esdevé òptima perquè els més radicals puguin argumentar que entre partits convencionals no hi ha diferències. Acusació que, d’altra banda, té la seva lògica, perquè si només és possible desenvolupar un tipus de política econòmica, el desgast d’aquestes no farà sinó decréixer cada cop més la força dels partits de l’establishment ja que les receptes adoptades, encara que ara estiguin començant a superar la crisi, segueixen agreujant les desigualtats socials i territorials .

Vistes doncs les causes en virtut de les quals els partits de l’establishment perden adeptes a favor d’opcions més radicals, vegem ara per què, al meu parer, les d’extrema dreta tenen un auge més gran que les d’extrema esquerra. Per entendre aquest fenomen em sembla molt significatiu el cas de Grècia, on la caiguda dels grans partits -del conservador NOVA DEMOCRÀCIA i del socialista PASOK- va donar pas a la COALICIÓ D’ESQUERRA RADICAL liderada per Alexis Tsipras, que contra tot pronòstic i contra tota il·lusió de molts dels seus votants, no va tenir més remei que plegar-se als dictats de la Troika, de manera que, en veure’s obligat a subjectar-se a les polítiques d’aquests superpoders, es va veure obligat a fer fora el ministre Varufakis i es va plegar tot seguit als dictats dels qui manen realment, fet que va limitar molt les expectatives d’aquesta àrea en altres països europeus.

Això ha fet que la singularitat del present comporti que la major part dels moviments crítics amb l’establishment siguin liderats per l’extrema dreta, que està sabent manipular molt hàbilment al seu favor diversos rebuigs i descontentaments, encara que el seu auge sigui desigual segons els països.

D’una manera molt generalitzada, la dreta radical europea ha centrat els seus objectius de denúncia en tres assumptes que li donen bons dividends electorals: la xenofòbia anti immigrant, el replegament nacionalista, proteccionista i anti Unió Europea (UE) i la desqualificació frontal de la “classe política” convencional acusada de parasitisme i corrupció. Els ultres, doncs, creixen tant per raons subjectives (capacitat de lideratge per recollir descontents davant l’esgotament propositiu de noves polítiques per part dels partits de l’establishment), com objectives (i cito entre aquestes la mal resolta crisi de 2008 i el deficient funcionament de les institucions democràtiques). El discurs ultra (que sembla “nou” malgrat la seva arcaisme de fons) funciona: explota pors, agrupa rebutjos, rescata odis i promet sortides fàcils. En aquest sentit, la xenofòbia i el xovinisme han revigoritzat el mite que la solució sembli ser de tornar a les nacions “pures” i “sobiranes”.

L’extrema dreta és molt hàbil en la denúncia, però les seves propostes són absolutament demagògiques i, d’aplicar-se, tindrien conseqüències funestes per als països europeus i per als immigrants extracomunitaris. Els ultres assenyalen culpables fàcils (els immigrants, Brussel·les, la globalització) i proposen fórmules expeditives primàries (tancar fronteres, liquidar la UE, tornar al proteccionisme). Més en particular, exploten la islamofòbia: els musulmans serien inintegrables, el seu horitzó cultural seria incompatible amb els valors europeus, serien un llast per a l’Estat del benestar i augmentarien la delinqüència i el terrorisme.

L’altre gran argument se centra a denunciar la globalització i l’europeisme, dues cares de la mateixa moneda des del seu punt de vista: d’aquí el replegament proteccionista i el rebuig frontal de Brussel·les. Per a ells, la UE és vista com un artefacte elitista, tecnocràtic, desnacionalitzador i antipopular. Per això, els ultres exigeixen abandonar o fins i tot desmantellar la UE per “recuperar” la mítica “sobirania nacional”, reservar l’Estat del benestar als “nostres” i acabar amb una “classe política” oligàrquica i privilegiada.

 

La imperiosa necessitat de modificar la constitució de 1978

9 Desembre 2018 by

La Constitució de 1978 és la primera que, descansant en el principi de legitimitat democràtica ( “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’Estat”, art. 1.2 CE), ha estat capaç de projectar la vigència de l’esmentat principi en el sistema polític i l’ordenament jurídic de l’Estat de manera indefinida, i això té el seu mèrit ja que tots els que tenim edat suficient per recordar, sabem que, després de la mort de Franco, la violència d’extrema dreta no va parar i a aquesta es va sumar el terrorisme d’ETA. Ni els crims del franquisme, ni les violacions de drets humans, ni la legitimitat de la monarquia es van qüestionar aleshores, cosa que va ser un mèrit de la Constitució i dels constitucionalistes de llavors, però que també ha esdevingut un cert llast, ja que alguns problemes del país potser es van tancar en fals.

Vist des de la talaia que constitueix el transcurs de 40 anys de la seva aprovació, hem de admirar no només de l’esforç que van realitzar llavors els nostres polítics, sinó també del que va dur a terme la societat espanyola, que va passar l’examen de l’assignatura constitucional més difícil: la de la transició d’un Estat unitari a un Estat políticament descentralitzat. Tot i així, estic convençut que Espanya es troba en un moment de canvi i davant de molts reptes que demanen una resposta, i alguns d’ells exigeixen sens dubte una reforma constitucional. En realitat, tots els països democràtics occidentals europeus s’han trobat davant d’aquesta tessitura, i en tots, la renovació del sistema polític democràtic s’ha produït d’una manera jurídicament ordenada, ja que tota constitució es defensa amb reformes, perquè la reforma és la institució mitjançant la qual es renova el vincle entre la legitimitat d’origen i la legitimació d’exercici en l’Estat constitucional.

Doncs bé, l’espanyola només ha patit dos lleus retocs, un el 1992 i un altre el 2011. La primera ocasió va venir determinada pel Tribunal Constitucional, per adaptar-se al Tractat de Maastricht, i va introduir el dret dels estrangers a ser elegits en unes eleccions municipals. Es va fer en 23 dies. El 2011, també amb urgència, els partits majoritaris van pactar en deu dies un text (article 135) que fixa un límit al dèficit públic. Totes dues, més que reformes pròpiament dites, han estat incidents en el procés de construcció de la Unió Europea. Tenim, doncs, que el que podríem qualificar pròpiament com a reformes constitucionals nascudes del si de la societat espanyola i debatudes i aprovades com han de ser-ho d’acord amb el que preveu la Constitució, no és que no s’hagin aprovat, és que no s’han intentat.

Tenim, doncs, que, com diu el professor Pérez Royo al seu últim llibre publicat ( “Constitución: la reforma inevitable”) la reforma de la Constitució és l’última assignatura de la qual la societat espanyola ha de examinar-se. I coincideixo amb ell en afirmar que aquesta és la major amenaça que pesa sobre la Constitució. Ja que un Estat no pot viure indefinidament de la legitimitat constituent originària, per molt forta que aquesta sigui. El pas del temps inevitablement afebleix aquesta legitimitat i pot arribar a fer-la desaparèixer. Aquesta és la raó per la qual les constitucions tenen clàusules de reforma: perquè es pugui renovar de manera jurídicament ordenada la voluntat constituent originària.

Així doncs, considero que demostra una ceguesa imperdonable desconèixer que la combinació d’una crisi econòmica d’una envergadura extraordinària que, a partir de 2008, va alterar profundament el contracte social en què havia descansat la convivència pacífica de l’entrada en vigor de la Constitució, amb una crisi territorial, molt agreujada des de 2010, que ha alterat també sens dubte el pacte constituent pel que fa a la integració de les “nacionalitats i regions” en l’Estat, ha conduït a un deteriorament enorme del nostre sistema polític, que no pot seguir operant com si no passés res. I no dic això atiat tan sols per la crisi que està provocant en l’estabilitat del país el desafiament que provoca el nacionalisme català, que sens dubte complica les coses, sinó perquè, ens agradi o no, l’estructura territorial de l’Estat, regulada al Títol VIII, es troba obsoleta després del desenvolupament efectuat per l’anomenat Estat autonòmic  i exigeix una renovació inevitable.

Al meu parer les reformes més necessàries són:

1) LA TERRITORIAL I DEL SENAT.- Aquesta no només ha de recollir al text constitucional la realitat espanyola actual de les 17 comunitats autònomes, sinó que hauria d’establir definitivament un Estat Federal a partir de les autonomies ja constituïdes, tot fixant-se tres objectius clars: delimitar i clarificar les competències entre Estat i Comunitats autònomes (es diguin com es diguin); detallar el sistema de finançament autonòmic, basat en la justícia i la solidaritat, en la pròpia Constitució; i reformar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, que, de cara a la seva composició, implica oblidar-se de la representació igualitària per províncies avui constitucionalitzada, ja que són les comunitats autònomes els ens territorials dotats d’autonomia política. És, doncs, necessari, obrir una via eficaç a la relació conjunta de les Comunitats amb les instàncies centrals de l’Estat. I això implica accentuar la multilateralitat, encara que sense excloure per complet el manteniment de les relacions bilaterals per aconseguir, d’aquesta manera, que les Comunitats escapin a la temptació d’enfocar els seus propis problemes des d’una perspectiva purament localista i reforçar l’acceptació social de les lleis.

2) ELS DRETS SOCIALS: A Espanya, els drets socials no estan reconeguts com a drets fonamentals de la persona, i per tant no disposen de les consegüents garanties de protecció jurisdiccional mitjançant el procediment especial sumari i preferent que dissenya la Constitució al seu art. 53.2. Aquesta situació és inacceptable tenint en compte el temps transcorregut des que es configurà la formulació de l’Estat social i democràtic de dret, i hauria de replantejar-se categòricament.

3) LA CORONA: Si es decideix mantenir la monarquia, hi ha quasi unanimitat entre els tractadistes a l’hora d’advertir la necessitat d’acabar amb la discriminació per raó de sexe que estableix la Constitució, que en virtut de l’article 57.1 dóna prevalença a l’home sobre la dona en la successió al tron. Pot ser també, com proposa el president del govern, amb la inviolabilitat del monarca.

4) LLEI ELECTORAL: Crec que hi ha força unanimitat en el desig de modificar un sistema electoral que és profundament injust, i això exigeix ​​que es creïn circumscripcions regionals i no provincials i es revisin alguns dels mecanismes tècnics -barreres electorals, sistema de llistes tancades, dificultats per als referèndums, etcètera-, que limiten enormement el dret de participació ciutadana.

5) REFERENT A LA INTEGRACIÓ EUROPEA: La nostra integració a Europa requereix una reforma de la Constitució. En primer lloc, perquè el canvi és necessari per mantenir l’equilibri que consagra, tant entre els diferents òrgans centrals de l’Estat, com entre aquests i els de les comunitats autònomes. En segon lloc, perquè aquest canvi, com a pauta d’una actitud comuna de tots els Estats membres, és, al meu parer, un poderós instrument per constitucionalitzar l’ordre juridicopolític de la Unió, per fer possible, al seu dia -avui molt llunyà- l’existència d’una autèntica Constitució europea.

6) ALTRES CANVIS: Menys importants, però necessaris, són la supressió dels aforaments que regula l’art. 71.2 i la reforma de l’apartat 3 del mateix article, i l’abolició, a l’article 15 de la Constitució, de l’escletxa favorable a la pena de mort, que permet que regulin les lleis penals militars per a temps de guerra.

Davant la degradació de la política

2 Desembre 2018 by

Per poc que estiguem atents al que succeeix a la política nacional, no podem deixar de veure l’espectacle denigrant en què s’està convertint. Certament que jo mai no titllaria d’ “espectacle” la dialèctica entre posicions polítiques diverses o entre visions molt oposades del món, si això fos el que marqués el debat entre els nostres representants polítics. Potser aquesta mena d’enfrontament dificultaria la governabilitat si no es donaven majories clares, però ens mouríem en el camp d’una política decent i respectable.

Tanmateix, em fa l’efecte que sí podem qualificar d’espectacle el que està succeint, donant a aquest mot el pitjor sentit semàntic, ja que allò que observem difícilment ho podem definir com un debat o una confrontació d’idees, sobretot des que l’independentisme català, per una banda, i la dreta espanyola per l’altra, han enverinat els ànims i el debat polític ha deixat de transcórrer pels viaranys de la raó i s’ha situat en el de les vísceres, fins al punt que, molt sovint -massa- els nostres polítics perden la dignitat, opten per l’insult, cerquen l’exageració i pretenen la destrucció de l’adversari.

La substitució de Rajoy per Casado a la cúpula del PP no sols ha implicat un canvi a pitjor en el bagatge personal i intel·lectual del líder, sinó que s’ha produït en un moment francament difícil pels populars que, des de les darreres eleccions catalanes, temen perdre el lideratge de la dreta davant l’auge que mostra el partit de Rivera, que -també des de les eleccions catalanes- no mira prim en res i ha decidit assolir el primer lloc en aquest sector. Això ha fet que Casado exacerbés el to del discurs fins al punt que ja no li basta el “¡váyase, señor González!” que proclamava el seu mestre, José María Aznar, anys enrere, sinó que ha decidit fer de l’espanyolisme el seu hàbitat natural i, com que Rivera considera que, en aquest camp, ell és l’amo, ja tenim una cursa en marxa que no ha aconseguit sinó posar més llenya al foc i fer que la política transiti per uns viaranys que no poden sinó degradar-la.

És provable que exagerés el diputat Joan Tardà quan assegurava -parlant des de la tribuna del Congrés dels Diputats!- que si Casado pogués, afusellaria els qui pensen com ell. Però la frase ja estava dita i, posats a fer -el “tot val” sembla que hagi obert la veda-, Pablo Casado no ha fet tan sols dels polítics catalans el blanc de les seves crítiques, sinó que no ha dubtat de posar en la diana el President del Govern, que -també en seu parlamentària-  acusà sense cap mirament de ser “partícip en un cop d’Estat”. Paraules tan gruixudes com impròpies que es negà a retirar i que seguí -i segueix- defensant, com si l’acusació no tingués cap importància. ¿Ens hem, doncs, de sorprendre que, en aquesta escalada, després d’insistir -tant ell com Rivera- en l’acusació de colpistes als independentistes catalans -i fins al President del Govern!-, Joan Tardà els acusi de feixistes?

Però en això de la crispació i de l’insult, no són Casado i Rivera els únics que els practiquen. La seva companya de direcció i diputada per Catalunya, Andrea Levy, digué racista al president de Catalunya, Quim Torra, també en seu parlamentària, se suposa que pels escrits d’aquest -per bé que llunyans en el temps-, fet que provocà una intervenció del president del Parlament, Roger Torrent, que molt em temo que no ha servit de gaire, perquè pocs dies després, hem pogut assistir al gran show del diputat Gabriel Rufián -la seva foto a l’escó del Congrés amb els braços estesos és antològica- que obligà la presidenta Ana Pastor a expulsar-lo de l’hemicicle, cosa que va provocar que tots els diputats d’ERC també l’abandonessin, moment en què es va produir (o no?) l’escopinada d’un d’ells al ministre Josep Borrell, que -aquest també sempre a punt de fer soroll- no dubtà a magnificar, perquè sembla que el xoc, l’exabrupte o l’insult és el que han decidit situar com a nord de la seva política.

Diguem, però, que, per més que ho intento, se’m fa difícil trobar innocents en aquesta dinàmica perversa, que els ciutadans observem tan preocupats com atònits, perquè no deixa de ser una provocació que, en allò que fa referència als polítics catalans presos, el portaveu d’ERC, el diputat Sergi Sabrià, afirmi sense rubor que “l’Estat ha dictat ja la seva sentència”, quan el judici encara no ha començat, o que el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, segueixi afirmant a tort i a dret que els presos “no han comès cap mena de delicte”, com si carregar-se els preceptes de l’Estatut i de la Constitució sigui tan sols undivertimentosense cap importància.

No ens hem d’estranyar, doncs, que el líder de l’espanyolisme que és -i vol seguir essent Albert Rivera (amb permís de Pablo Casado i de Santiago Abascal), no sols es presenti a la campanya andalusa afirmant que ell és l’home destinat a protagonitzar el canvi a Andalusia -cosa que seria del tot acceptable-, sinó que dugui a terme el seu propòsit fent circular un autobús decorat amb la frase “Se ríen de nosotros, se ríen de España”, al costat de les imatges no sols de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras, sinó també de Pedro Sánchez i de Susana  Díaz. Això mentre fa passejar per Madrid un altre autobús, també amb els rostres de Puigdemont i Junqueras, clamant contra l’indult que, segons ell, el govern atorgarà als catalans, quan encara no s’ha condemnat ningú i el judici tan sols no ha començat.

Però Rivera sap que això ven a Andalusia… i a tota Espanya! Perquè desenganyem-nos, l’atac, el descrèdit o la befa a Catalunya és avui un esquer poderós per atreure votants, que la dreta (tota ella extrema) fa sense pudor, per bé que sap -o hauria de saber- que aquest comportament no ajuda poc ni gens a resoldre les coses, sinó a dividir-nos encara més i a dificultar una sortida al gravíssim problema que té plantejat Espanya.

Diguem, però, que aquest panorama d’enfrontament no és exclusiu de la classe política, ja que avui el desvergonyiment i la impertinència s’imposen també als diaris i a les tertúlies, on -són paraules d’Antoni Puigverd- “triomfen els periodistes matons, els tertulians superbs, els polítics altius. La cultura ja no suporta el matís: necessita all i pebre a carretades. L’obscenitat, els tacs i el tremendisme són reclam insuperable. Escombraries i excrements són els perfums més sol·licitats.”

No us estranyeu, doncs, si jo, a pesar de ser conscient dels seus defectes, segueixo parlant bé de la Constitució i del que, impròpiament, molts polítics d’avui qualifiquen com el “règim del 78”. Perquè mai no hauríem d’oblidar que elaboraren aquella constitució -i van defensar-la després- persones que no sols havien militat en sectors ideològics antagònics, sinó que fins i tot havien lluitat les unes contra les altres; persones que havien perdut la guerra civil i persones que l’havien guanyada, persones que durant el franquisme havien hagut de viure exiliades i d’altres que havien col·laborat amb la dictadura i fins havien ocupat càrrecs de primer nivell.

Aquells diputats de 1977 -i també els espanyols que vam votar sí al referèndum del 6 de desembre de 1978- van ser capaços de defensar un text constitucional que, amb més o menys fortuna, pretenia superar les discrepàncies i els desacords i ens permetia treballar junts, cadascú des de la seva pròpia ideologia. Avui, aquesta actitud de col·laboració sembla impossible, i ho serà mentre al Parlament (i als mitjans de comunicació) els improperis, la cridòria i l’insult substitueixin els raonaments, els projectes de país i la paraula assenyada.

 

No tot és culpa de la Constitució i del Règim del 78

25 Novembre 2018 by

La major part dels dirigents actuals dels grans partits polítics espanyols amb prou feines poden tenir memòria del que va succeir als nostre país l’any 1978 en què s’aprovà la Constitució. Saben el que els hi han explicat o el que han estudiat als llibres. I això no és bo ni dolent, és, simplement, conseqüència del pas del temps, però implica que, si no poden recordar el que succeïa el 1978, menys encara poden saber -per vivència pròpia- què va ser el franquisme, i és provable que, a causa d’això, estiguin temptats de menysprear el que, per a Espanya, va significar aquella Constitució que, ens agradi més o menys, ha fet possible el període de democràcia més llarg de la nostra història contemporània.

Això fa que alguns d’ells, penso que poc reflexivament, parlin de la Constitució amb un cert desdeny, i la posin com a símbol del que ells anomenen “el règim del 78”, frase que, per ella sola, potser no diu res, però que en la ment d’aquests polítics vol ser una dura crítica, ja que fan responsable a aquest règim -i de pas a la Constitució- dels grans defectes que veuen a l’Espanya actual.

Els qui em llegeixen habitualment saben que, també jo, he assenyalat defectes a la Constitució i he remarcat que la millor manera de fer-la malbé és evitar que es reformi, perquè només reformant-la i adaptant-la a les exigències del temps, podem aconseguir que no s’anquilosi i, a la llarga, acabi explotant, cosa que, si acabés succeint, duria el país a la catàstrofe.

Però dit això, i acceptant els defectes inherents a la Constitució, ja siguin d’origen o bé esdevinguts (per exemple la nul·la constància de la integració estatal en la Unió Europea, el poc desenvolupament d’alguns drets socials, la manca de concreció en el sistema territorial, que ens ha dut a una organització autonòmica que avui fa aigües per molts costats, la desigualtat manifesta en l’ordre successori de la Corona, etcètera, penso que molts dels problemes que tenim avui, no són tant defectes d’origen com de la mala praxis dels polítics que han tingut l’honor de governar-nos.

Parlava diumenge passat del problema del maneig espuri que acabaven de fer PSOE i PP per repartir-se el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), alhora que transcrivia els articles legals que regulen aquest organisme i el seu sistema d’elecció. Comparant una cosa i l’altra ens podem demanar: ¿És la Constitució i les lleis que en deriven les que estan malament, o és, en canvi, la pràctica política dels qui les manipulen? I penso que molt d’això darrer hi ha en aquest assumpte!

Hem vist fa ben poc com el Tribunal Suprem es posava ell sol a la picota en la qüestió de l’impost d’Actes Jurídics Documentats, i hem comprovat també als darrers anys com el Tribunal Constitucional era objecte (sovint amb fonament) d’acusacions dures sobre la seva parcialitat o manca de dependència. ¿És la llei que provoca aquestes mancances? Doncs no, perquè si ens retrotraiem a la dècada dels vuitanta, per tant als primers anys de la vigència de la Constitució, el Tribunal Constitucional de Francisco Tomás y Valiente, de Francisco Rubio Llorente, de Pedro Ruíz Villalón y de tants altres magistrats, que van intentar introduir a Espanya una cultura constitucional moderna, similar a la de la República Federal d’Alemanya, hem de concloure que no estava en la picota i que ningú no l’acusava de parcial. ¿Què ha passat, doncs, perquè, més modernament i amb les mateixes normes que regulen aquestes institucions, hagi degenerat el concepte que tenim d’aquestes altes magistratures?

Doncs em sembla que hem de trobar la resposta, no tant en la Constitució ni en el Règim del 78 com en les actuacions dels polítics. I si em demaneu que fixi la data on s’inicia aquest procés degeneratiu, jo la situaria bàsicament al començament dels anys noranta, quan l’expansió econòmica d’Espanya es va accelerar fins a extrems no coneguts fins aleshores, cosa que provocà acords entre les elits polítiques i econòmiques que exigien, per dur-se a terme, del domini de les institucions.

Qui més va saber veure aquesta necessitat de dominar la judicatura i el Tribunal Constitucional va ser José María Aznar quan assumí el poder l’any 1996, perquè va ser ell qui, a la recerca d’aquest domini, implicà a la llarga un redissenyament constitucional que, com ha observat agudament  el professor Alfons Aragoneses de la Universitat Pompeu Fabra, va poder dur a terme sense canviar una sola coma del text aprovat el 1978: li va ser suficient de situar persones lleials al seu projecte polític en determinades institucions clau de l’Estat. “Así -escriu Aragoneses-, el Tribunal Constitucional comenzó en esos años su proceso de politización y de pérdida de neutralidad (y de prestigio) que continúa hoy sin visos de remediarse. Así triunfó un proyecto de apropiación y significación política de la Constitución de 1978 por parte de los sectores políticos más conservadores y nacionalistas que se ha agravado especialmente en los últimos meses.”

Això és, precisament, el que ens permet entendre coses tan difícils de comprendre per a un ciutadà normal com que a l’últim acord per elegir els membres del CGPJ (aquest que ara sembla que s’hagi trencat) el PP vagi acceptar tenir 9 dels 20 membres que el configuren, mentre permetia que el PSOE en tingués 11, alhora que assegurava la presidència d’aquesta institució -i la del Tribunal Suprem- a Manuel Marchena, un magistrat que -no ho podem entendre d’altra manera- els dirigents del PP creien que era de la seva més absoluta confiança,.

Estaven, de fet, tan convençuts de poder dominar aquest magistrat que -com escrivia brillantment Manuel Brunet- no els preocupava gens ni mica el nou equilibri de forces a la cúpula judicial, ja que atorgaven a aquest nou president una capacitat de lideratge tan gran que el veien capaç d’aconseguir que les votacions no fossin 11-10 (com era previsible), sinó properes al 21-0. I estaven també segurs que això els permetia fins i tot controlar la Sala segona del TS des de darrere (que, no ho oblidi el lector, és la que jutjarà els polítics catalans tancats pels fets de l’1-O), i també la sala 61 del TS, una sala força desconeguda, que és, però, decisiva en procediments molt especials, com per exemple, per resoldre els incidents de recusació del President del Tribunal Suprem, o dels Presidents de Sala, o de més de dos Magistrats d’una Sala, o bé la il·legalització dels partits.

No ens hem, per tant, de sorprendre que el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, resumís el repartiment que el PP i el PSOE han fet en la renovació del CGPJ en un twitt on deia “Ha sido una jugada estupenda”. Després ho ha volgut desmentir, però això era ja impossible. El que no preveien els senyors del PP és que aquestes martingales (en les quals incloc també el PSOE) eren tan impresentables que, inesperadament, Manuel Marchena ha decidit no acceptar la presidència del TS i del CGPG, ja que, davant els ulls de tothom que raoni una mica, l’acord entre els dos partits -i el twitt del portaveu del PP al Senat- el deixava com un ninot sense personalitat pròpia, disposat a actuar a dictat del partit polític al que deuria el càrrec.

Certament ens n’hem de felicitar, d’aquesta no acceptació. És un primer símptoma de regeneració, però, sigui o no independent com ell assegura, un dubte molt seriós s’aixeca ara sobre la figura del magistrat Marchena, ja que el twitt de Cosidó deixava entendre que pràcticament el tenien en nòmina, cosa que no crec que sigui veritat. Però la incertesa creada és greu. Molt greu, i no podem anar al judici dels líders independentistes amb un TS tan desprestigiat. Si els partits, doncs, no actuen amb responsabilitat –cosa que dubto per com estan reaccionant davant la crisi– i consensuen uns noms independents i de prestigi professional, aquesta pot abocar-nos al desastre. I no podrem acusar la Constitució ni el Règim del 78 dels mals que ens afecten. Seran uns altres els responsables.


%d bloggers like this: