Catalunya: Després de la tempesta no sempre ve la calma

5 Octubre 2017 by

Més enllà del que cadascú de nosaltres pugui pensar sobre què va succeir a Catalunya diumenge passat i de les raons jurídiques i legals que emparaven o desemparaven les actuacions dels uns i dels altres, més enllà del que jo mateix he escrit sobre el “procés” en uns textos dels què avui no rectificaria una sola coma, penso que s’escau fer una afirmació que sol ser vàlida en el camp polític: “En política, els grans fets que produeixen un impacte visual i emocional a la gent, acaben valorant-se no pel que són, sinó pel que semblen”. Vull dir amb això que no s’estudien amb la fredor de l’analista asèptic que escodrinya els fets i els avalua d’acord amb la legalitat a què s’han de subjectar, sinó que l’impacte emocional adquireix una dimensió tal en les persones, que ofusca el rerefons; i el que era només un element secundari (que no afectava, per tant, al nucli de la qüestió), passa a ser un element substancial, que determina el veredicte. No dels jutges, certament que no!, però sí del ciutadà, que és, finalment, qui té la darrera paraula en política. Perquè no ho oblidem, en un procés de caire revolucionari que vol trencar, per tant, amb una legalitat que es considera injusta (ho sigui o no per a tothom), els jutges, encara que hi juguen un paper, no juguen el definitiu, perquè és el poble que, al final, amb el seu suport o el seu rebuig, converteix els revolucionaris en herois o en traïdors.

Els plantejaments revolucionaris no els guanyen, per tant –ni necessàriament-, els qui tenen la llei de la seva banda, sinó els qui acaben obtenint el favor del poble. En definitiva, els qui guanyen el “relat” –aquest relat de què parlava Joan Pons en un article de fa setmanes-. Doncs bé, aquest relat, prescindint de si tenen o no la “raó legal”, la nit del diumenge 1 d’Octubre, el van guanyar els independentistes catalans. I Rajoy el va perdre. De fet, el va perdre l’Estat espanyol, a causa d’una actuació policial desproporcionada, maldestra i fora de lloc, que, si bé anys enrere s’hauria pogut amagar a l’opinió pública, avui en dia l’ha visionada tothom, per la immediatesa i l’objectivitat de les xarxes i dels mitjans de comunicació.

Mirem-ho, si no. Uns dies abans, Rajoy havia fet una roda de premsa televisada per assegurar a l’opinió pública que: “No hi haurà referèndum”. “No hi haurà urnes”. “No hi haurà paperetes”. “No hi haurà votació”.

Tota Espanya, en canvi, va poder veure en directe que, a Catalunya –a tots i cadascun dels pobles de Catalunya (més de nou-cents municipis!)-, hi va haver referèndum, hi va haver urnes, hi va haver paperetes, i també hi va haver votacions. I a més, de regal, hi va haver una gran i injustificable violència exercida per les forces públiques de l’Estat, que van dur a terme una gran repressió contra una gent que, amb les mans aixecades, demanava només “volem votar”; una gent que no duia armes, que no atacava ningú i que només defensava l’exercici d’un dret que, sens dubte, conculcava la llei vigent, però que no comportava cap mena de violència física.

Que el referèndum no té valor jurídic, això és evident, no sols perquè no estava emparat per la llei, sinó perquè, en les condicions que es va fer, ningú no podia garantir els seus resultats, i s’equivocaria molt la Generalitat si pretengués que, en aquestes circumstàncies (confiscació d’algunes urnes, impossibilitat de gaudir d’un cens vàlid, manca de jutges que poguessin avalar els resultats, no participació de les forces opositores, etc. etc.) pretengués –com sembla que pretén Puigdemont- que el resultat és vàlid i, per tant, imperatiu. Però, més enllà del que acabo de dir, el passat diumenge, els independentistes van guanyar el “relat moral” davant l’opinió pública i davant tot el món, com ho proven els articles i les informacions que, l’endemà dilluns, publicava ja la premsa internacional i recollia el diari Menorca.

Entre els més durs amb l’actuació de l’Estat trobem el francès Libération: “No és la unitat d’Espanya la que està sent atacada a cops de porra, és la democràcia”; “¿què ha pogut passar pel cap del president espanyol per pensar que una neutralització violenta dels vots solucionaria els problemes?”. Le Monde optava per una peça més informativa i destacava les càrregues policials, els trets de bales de goma (per cert, prohibides a Catalunya per una llei vigent), i les imatges d’ “homes i dones, alguns ancians, víctimes d’abusos durant les evacuacions”.

També mostrava el seu rebuig a la contundència de les càrregues policials la CNN nord-americana, que obria la secció d’internacional amb un missatge diàfan: “La vergonya d’Europa”; alhora que el diari britànic The Guardian afirmava nítidament: “L’Estat espanyol ha perdut” i, després de criticar també el bloc independentista per fer un referèndum contra llei, demanava una sortida dialogada.

El diari financer britànic Financial Times obria la seva edició de dilluns destacant els “centenars de ferits” que van deixar les càrregues i desallotjaments policials, i recalcava les paraules d’Ada Colau demanant la dimissió de Mariano Rajoy. I també ens podríem referir a The Telegraph, a l’escocès The National, que titllava la jornada com “El dia de la vergonya d’Espanya”, el Süddeutsche Zeitung alemany, o l’italià La Stampa, que obria l’edició denunciat l’ “onada de violència unidireccional que ha travessat Catalunya”, etcètera, etcètera.

Més contundent encara, The New York Times, dilluns qualificava els fets com “una de les proves més serioses a la democràcia espanyola des del final de la dictadura de Franco en els anys setanta”. I el dimarts, després de qualificar Rajoy i Puigdemont d’intransigents, afirmava que Rajoy ha quedat davant l’opinió pública com un “matón”, i comparava la qüestió catalana amb les peticions d’independència de Txetxènia, Kosovo, País Basc o Kurdistan.

He de dir, però, que “guanyar el relat” no comporta necessàriament “vèncer” en una batalla tan desigual. A més, de la manera que el govern de Rajoy el va perdre amb l’actuació brutal de la policia, també la Generalitat el pot perdre fàcilment si, com afirma Puigdemont, fa una declaració unilateral d’independència, que només té el suport emocional d’un importantíssim sector de la societat catalana (no de tota, ni fer-hi prop!), i que, a més, no té tampoc cap suport legal i que, per això mateix, no obtindrà d’entrada, cap reconeixement internacional. I això perquè, ara per ara, a diferència de la premsa, que s’ha manifestat com hem vist, els governs dels estats –especialment dels que formen part de la Unió Europea- s’han posat del costat de Rajoy. No només perquè aquest té la Constitució espanyola de la seva part, sinó perquè tots ells tremolen davant una desestabilització d’Espanya, que comportaria ben segur la desestabilització d’Europa en uns moments en què aquesta és amenaçada pels populismes creixents a molts dels seus estats membres.

Ara bé, encara que les emissores d’abast estatal destaquin aquest suport, no haurien d’oblidar que tots aquests mateixos caps d’Estat han condemnat la violència amb què Rajoy ha intentat aconseguir frenar el referèndum. I per a més inri, sense aconseguir-ho!. De fet, això darrer és el que, des del meu punt de vista, ha esdevingut un gran oprobi per al president, que –no en tinc cap dubte- ha començat el compte enrere de la seva carrera política.

I ara què?, Doncs tots sabem –bé, tots no, perquè hi ha qui encara continua amb la matraca de “la ley, la ley, la ley”- que això només es pot intentar resoldre amb diàleg, generositat, i transigència. Comportaments, aquests, molt bonics i lloables, però que, segons crec, no són patrimoni de Mariano Rajoy ni de Carles Puigdemont. I és una llàstima.

Anuncis

Davant el fracàs del nostre sistema constitucional

1 Octubre 2017 by

¿Té sentit pensar en una solució per Catalunya quan totes les vísceres s’han desfermat i no és possible posar la raó al centre els nostres passos? ¿És possible cercar un punt de trobada entre aquells que acusen Joan Manuel Serrat de feixista per no compartir el seu plantejament i aquells altres (concretament el ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis) que ha qualificat els sobiranistes de nazis? Tot s’ha tret de mare i no penso que tingui molt de sentit cercar culpables, perquè culpables ho són tots, començant pel Tribunal Constitucional que, excitat per l’oposició que exercia aleshores el PP dirigit per l’actual president del Govern, dictà una sentència contra un estatut, el de Catalunya, que havia estat aprovat (amb grans retalls) pel Parlament espanyol i acceptat pels catalans en referèndum.

Ens ho recordava fa poc el catedràtic sevillà de Dret Constitucional Javier Pérez Royo que, ja el 2007, després de la sentència (prèvia la recusació del magistrat Pérez Tremps, necessària per decantar els vots en favor dels conservadors), anuncià una escalada de tensió inevitable i argumentà que s’estava produint un cop d’Estat amb aquestes paraules: “El TC rompió el pacto constitucional al desautorizar el pacto entre parlamentos e ignorar el referéndum”. De fet, emparant-se en una interpretació de la llei més que dubtosa, el fall del Tribunal desautoritzava amb la sentència de 2010 el pacte entre el Parlament i el Congrés dels Diputats i, a més, ignorava el resultat del referèndum. Les dues garanties en què descansava el text estatutari.

“Por eso, desde entonces -segueix dient Pérez Royo-, el desorden jurídico es total en Catalunya y ya se está extendiendo a todo el Estado. Y, por eso, el contencioso con Catalunya, ahora mismo, ya no tiene solución jurídicamente ordenada. Hay que inventarse una salida porque la que ofrecía la Constitución del 78 se la cargó el TC. Dicho de otro modo, lo que ha conseguido la sentencia, y en eso estamos ahora, es trasladar el referéndum de punto de llegada a punto de partida. Un disparate monumental.”

I ara, quan tot ha anat a mal borràs, el Govern de Rajoy, en veure que el sidral català vessava per tots costats i preveient que el país anava directe a les penyes, ha intervingut a Catalunya fent veure que no volia intervenir; ha aplicat, de fet i per la porta de darrere, l’article 155 de la Constitució sense aplicar-lo formalment; ha sotmès els mossos a la jurisdicció estatal amb l’eufemisme que els enviava un reforç (com si els ciutadans fóssim beneits), i ha fet que el Ministeri Fiscal actués durament contra el que no és, sinó -perquè això no podem negar-ho-, un desafiament polític al marc legal vigent. I no ens en podem escandalitzar, perquè, com escrivia no fa molt un comentarista, si et jugues l’autogovern a la ruleta russa –que és el que ha fet el president Puigdemont-, jugues a totes. I el Govern de la Generalitat, després de les lamentables sessions del 6 i 7 de setembre al Parlament, va decidir jugar a tot o res i, com havia reiterat per activa i per passiva, va iniciar el compte enrere del referèndum unilateral d’independència.

Escric aquests article uns dies abans de l’1 d’octubre, que és quan veurà la llum, i, per tant, no puc predir amb certesa què passarà aquest dia. I encara menys a què ens enfrontarem l’endemà si el referèndum no s’ha dut a terme, o si s’hi ha dut en males condicions, o si el president, posats a aconseguir el martiri, ha decidit proclamar la independència a l’estil Companys, però sí sé que el preu que els uns i els altres estan disposats a pagar per aquest referèndum -la Generalitat per fer-lo i el Govern de l’Estat per reprimir-lo- és altíssim.

Un observador imparcial, lúcid i sensible com és l’escriptor portuguès Magalhaes, lamentava amb raó el perquè de tot plegat. “El Govern espanyol -deia- s’està equivocant: encasellar-se en una Constitució sens dubte democràtica, però nascuda al final d’una dictadura no enderrocada i, per això, condicionada per aquell principi, és una manera de destruir el futur del país. Es tracta d’un error greu. La millor manera d’honrar la Constitució seria fer-la evolucionar en un aspecte que el text assenyala, però que no va aconseguir solucionar: el de l’existència de nacions a Espanya. Això no obstant, i pesar del caràcter aparentment angelical del procés català, hi ha coses que no quadren. El que es veu, des de fora, és una majoria molt significativa, però no absoluta, que es mou per prendre el poder. Que juga el seu joc. No som davant el setè cel ètic que els seus dirigents intenten presentar. No és tot un poble, la tornada que es repeteix: és una part molt considerable d’un col·lectiu que intenta arrossegar i comprometre la resta. I hi ha molta gent que se sent empesa, forçada per aquests àngels amb espases de foc moral.”

Estic molt d’acord amb les dues observacions que fa el pensador portuguès, i també estic convençut que el sistema constitucional del 78 s’ha anat degradant perquè, en lloc d’actualitzar-se, s’ha deixat corrompre per una trama d’interessos partidistes i econòmics que s’escuda sota paraules molt boniques però que no respon sinó a una idea d’una Espanya caduca i uniformitzadora que, dia rere dia, es rebel·la contra tot el que no segueix el patró que marca la ideologia del Partit Popular.

I som allí on som. Desgraciadament. No hi ha dubte, per tant, que Puigdemont i els qui l’han empès a actuar amb la irresponsabilitat que ho ha fet hauran de donar comptes dels seus actes, perquè no es pot forçar la màquina fins el punt que ells l’han forçada amb la representació de què disposaven. Però també el president del Govern haurà de respondre per les seves accions i, sobretot, per les seves inaccions, després d’haver deixat podrir el problema, mentre usava sense rubor les clavegueres policials, com va dictaminar el Parlament espanyol, però sense cap conseqüència; un Parlament, per cert, que pinta ben poc des que Rajoy s’ha adonat que no hi té majoria i que li tomba qualsevol decisió d’envergadura que vol prendre, només recolzat per un partit, Ciutadans, que no va néixer sinó per forçar la involució centralitzadora de l’Estat.

Prescindint, doncs, del què passarà realment a partir d’avui, penso que són brillants les paraules que Jordi Amat ha escrit parlant d’aquesta realitat que ens burxa: “La qüestió de fons -escriu- no és si el Govern espanyol en té prou amb la llei per blindar l’Estat del 1978. Si fos així, hauria fet escac i mat. La qüestió afecta la cultura política que sustenta l’Estat i la seva fortalesa institucional. Perquè l’Estat, desbordat pel procés, s’ha despullat. ¿I què hem vist? Una màquina antiga que no gradua l’abast de decisions que encara posen en més perill la seva estabilitat perquè sabotegen l’Estat de dret descaradament. Si davant mobilitzacions sostingudes només sap reforçar-se detenint persones, cal abandonar tota esperança. Acceptar a la fi que és una màquina avariada perquè, malgrat els senyals i advertiments de tota mena, ha estat incapaç de reformar-se.”

Intentar, doncs, resoldre el problema només amb la repressió -per greu que sigui (que ho ha estat) l’actuació dels poders autonòmics catalans- es probable que aconsegueixi apagar el foc de manera momentània (i segurament dolorosa), però els calius que en resultin no s’extingiran i de nou el foc tornarà a renéixer. I serà a costa de la convivència a tot el país, no sols a Catalunya.

1917 – 2017. Dues grans crisis constitucionals

24 Setembre 2017 by

Després del bienni liberal de 1915 a 1917 que presidiren respectivament el Comte de Romanones i Manuel García Prieto, el conservador Eduardo Dato assumí novament el poder. Però el seu mandat, que va tenir lloc entre l’ 11 de juny i el 3 de novembre de 1917, es va veure contorbat per una gran crisi que es produí a causa de tres desafiaments diferents i consecutius, esdevinguts entre el juny i l’agost de 1017, que posaren de relleu la debilitat del règim.

El primer desafiament provingué del malestar de l’Exèrcit a causa de l’escassetat dels pressupostos amb què se’l finançava i per la manca de perspectives d’ascens dels militars que, descontents, organitzaren les dites Juntes de Defensa i acabaren per fer un ultimàtum (1-VI-1917) al Govern perquè acceptés les seves reivindicacions. A aquest en va seguir un altre (25-VI. 1917), en què demanaven la regeneració de la vida política i un Govern de concentració.

El segon desafiament va provenir del catalanisme després que Dato decidís el tancament de les Corts. Decisió que acompanyà amb la suspensió de les garanties constitucionals i la implantació de la censura de premsa. Davant aquests fets, els partits de l’oposició reclamaren la seva reobertura i la Lliga Regionalista de Catalunya convocà els parlamentaris catalans per tal de prendre mesures conjuntes. Tot seguit, Francesc Cambó, líder de la Lliga, va llançar un manifest al juny de 1917 en el qual criticava les escassetats democràtiques de la Constitució de 1876 alhora que reclamava un nou text constitucional i el reconeixement de les diferents identitats regionals. Dato, però, s’hi va negar.

Cambó va reunir llavors els diputats i senadors catalans perquè reafirmessin el seu compromís amb l’autogovern català i amb la reobertura de les Corts en clau constituent. Prou recolzat, llançà tot seguit un ultimàtum a Eduardo Dato, i com aquest no en va fer cas, convocà tots els diputats i senadors per reunir-se a Barcelona en una Assemblea estatal de parlamentaris de caràcter informal i regeneracionista. En termes catalans, l’objectiu de Cambó no era, però, la independència de Catalunya, sinó que el catalanisme prengués un paper protagonista en la modernització política d’Espanya, i també perquè l’Estat reconegués la identitat catalana.

La reunió es va produir el 19 de juliol a Barcelona, ​​al palau del parc de la Ciutadella. Els assistents van ser majoritàriament catalans, però l’Assemblea comptà amb la presència de Giner de los Ríos, Pablo Iglesias i Alejandro Lerroux. També hi va assistir Frederic Llansó, aleshores diputat liberal per Menorca, encara que no Antoni Maura, el qual Cambó esperava. Aquests van exigir unes Corts constituents.

Dato considerà la reunió “separatista i revolucionària”, la va dissoldre i féu detenir tots els diputats, que, tot i això, van ser posats en llibertat poques hores més tard. Tanmateix, el rei Alfons XIII –que tenia més poders constitucionals que Felip VI (això ho hem de tenir en compte)-, en una entrevista publicada a Londres, es mostrà més caut que el seu primer ministre: “El meu Govern –va dir- està disposat a discutir d’una manera amistosa totes les peticions formulades d’una manera legal (el mateix, doncs, que han fet els governs de la Generalitat fins fa uns mesos, val a dir que inútilment).” I afegí: “El Govern es proposa donar satisfacció a totes les peticions que semblin justes i fer veure el caràcter poc raonable de les altres.”

El tercer desafiament de què parlava va ser la vaga general d’agost de 1917, que es dugué a terme sota els auspicis del PSOE i la UGT, que van capitalitzar els grans conflictes socials que havien esclatat a tot el país. Un cop més, Dato es mostrà incapaç d’afrontar els greus problemes polítics, i, com en els dos casos anteriors, en lloc d’optar pel diàleg i la política, optà per la repressió. Va recórrer a l’Exèrcit per sufocar la vaga, que deixà dos centenars de morts i molts ferits, alhora que es produïen més de dues mil detencions. Va ser aleshores quan el Rei li exigí la dimissió.

El 30 d’octubre, encara en plena crisi, Cambó va reunir novament l’Assemblea de parlamentaris, aquest cop a l’Ateneu madrileny. A mitja reunió, Alfons XIII cridà el líder catalanista per parlamentar amb ell i acceptar una part de les seves exigències. L’endemà, 1 de novembre, nomenava el primer govern de concentració de la Restauració, en el qual es van integrar membres de la Lliga Regionalista, els conservadors (encara que no Eduardo Dato) i els liberals, amb Manuel García Prieto al capdavant, com a president del Consell de Ministres.

De fet, l’esforç no va bastar per resoldre els problemes. Era ja massa tard i el règim constitucional de la Restauració estava ferit de mort, per més que es va allargar fins la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

Sense voler comparar els dos règims (el de la Restauració i el de la Constitució de 1978), ni les dues situacions polítiques (la de 1917 i la de 2017), no hi ha dubte que, avui, Espanya passa també per una crisi constitucional molt greu amb el desafiament que li ha llençat Catalunya i amb les crítiques constants que rep des de l’esquerra de Podem i dels partits nacionalistes. És cert que el PSOE no ho veu igual que aquests darrers i es posiciona al costat de Rajoy davant la crisi, però alhora considera periclitats molts aspectes de l’actual sistema. Per això demana amb insistència un canvi substancial de la Constitució.

No em sorprèn, doncs, que, davant la greu crisi que ens afecta, Pablo Iglesias hagi volgut promoure un fòrum informal de càrrecs electes (parlamentaris i alcaldes) perquè impulsin una solució dialogada al problema català i que inciti el govern del PP a aturar el gir autoritari i de restricció dels drets polítics que està duent a terme.

Segurament, la proposta no arribarà enlloc, perquè tindrà el rebuig frontal del PP i també del PSOE, que veu amb recel tot el que proposa el seu més directe contrincant. Però, sense voler assimilar els fets de 2017 als de 1917, sí que val la pena observar la incapacitat dels nostre governants per trobar una “solució política” als problemes reals del país.

Em direu que Rajoy no ha tret l’Exèrcit al carrer (com va fer Dato), però el camí que ha emprès no és, precisament, el del diàleg. Des de l’oposició i des del poder, ha dit que no a tot -s’ha negat a qualsevol mena de reivindicació-, i ha optat per un enfrontament radical amb l’adversari, demostrant que no vol sinó vèncer-lo per damunt de qualsevol altre objectiu. Que ho faci per defensar –com diu- el règim constitucional és molt lloable; però potser no sigui aquesta la millor manera d’aconseguir allò que diu que pretén.

El xoc Catalunya/Espanya (i 3): el darrer assalt

15 Setembre 2017 by

M’havia compromès amb el director del diari a escriure tres articles analitzant el xoc que estem vivint entre Catalunya i Espanya gairebé en directe i amb gran suport dels mitjans de comunicació, i m’adono que aquest darrer és el més difícil perquè el futur no és bo de preveure. Tanmateix, hi ha coses que s’endevinen. Pel que fa al Govern de la Generalitat, no hi ha dubte que seguirà el seu full de ruta mentre li sigui possible. Ho hem vist amb la Diada de l’11 de setembre, que s’ha viscut amb el mateix fervor que als darrers anys, i també amb les declaracions del president i d’alguns dels seus consellers, que s’han mostrat decidits a arribar com sigui al referèndum de l’1-O. I des de l’altre costat, sabem també que el Govern d’Espanya intentarà, amb el suport del Poder Judicial i de la Policia, que el referèndum no s’acabi produint.

No cal ser endevins per assegurar el que acabo de dir, perquè mentre, dilluns passat, els carrers de Barcelona vessaven de gent que clamava per la independència i el polítics catalans prometien arribar fins al final, començaven ja a donar fruit les actuacions del Tribunal Constitucional (TC), les denúncies fetes davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i l’actuació del Fiscal General de l’Estat.

Pel que fa al primer, l’admissió a tràmit de tots els recursos presentats pel Govern de Mariano Rajoy suposava que qualsevol col·laboració amb la consulta podrà ser entesa com un delicte de desobediència, que deurà ser jutjada pel titular del jutjat del lloc on s’hagi comès. A més, l’admissió a tràmit dels recursos ha implicat la suspensió cautelar de la llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República Catalana així com de la Llei del Codi Tributari, amb la qual la Generalitat pretenia crear una Hisenda pròpia.

Quant al TSJC, aquest no sols ha admès a tràmit els recursos interposats per la fiscalia, sinó que ha remès una comunicació personal al director de TV3, Vicent Sanchis, de la suspensió pel TC del decret de mesures complementàries de la llei del Referèndum aprovada pel Govern. I a la dita comunicació li advertia de les possibles conseqüències que comportaria el fet de “tramitar, informar i/o dictar (…) algun acord o dur a terme qualsevol actuació que permeti la preparació i/o celebració del referèndum sobre l’autodeterminació a Catalunya”. Més encara, amb la querella presentada per la fiscalia, el tribunal reclamava a Sanchis que s’abstingués d’emetre l’anunci de la Generalitat de Catalunya amb el qual s’anima a participar en el referèndum de l’1-O. Val a dir que l’anunci s’ha deixat d’emetre.

Per la seva part, la Fiscalia, el passat dimarts va reunir el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, el comissari en cap de la Policia Nacional a Catalunya, Sebastià Trapote, i el cap de la Guàrdia Civil de Catalunya, el general Ángel Gozalo, als quals lliurà una instrucció en què se’ls ordenava que confisquessin qualsevol material vinculat amb el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, alhora que els instava a “adoptar les mesures necessàries per intervenir els efectes o instruments destinats a preparar o celebrar el referèndum il·legal, requisant urnes, sobres electorals, manuals d’instruccions per els membres de les meses electorals, impresos electorals, propaganda electoral, elements informàtics, així com qualsevol altre material de difusió, promoció o execució del referèndum il·legal”. Encara més, el Fiscal els recordava que “estaven obligats a seguir les instruccions” del ministeri públic. I tot seguit els recordava que “l’obediència deguda” als seus responsables polítics “no pot emparar ordres que comportin l’execució d’actes contraris a la Constitució”. L’endemà dimecres, el major traslladava aquesta instrucció a tots els seus subordinats, contradient, de fet, el portaveu del Govern i conseller de Presidència, Jordi Turull, que la mateixa tarda del dimarts eximia de responsabilitat els Mossos per la celebració del referèndum de l’1-O. “Els responsables –deia Turull- som nosaltres i amb molt honor”.

Dimecres, la Fiscalia donava una nova passa endavant i ordenava als fiscals en cap de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona que obrissin diligències respecte a una llista d’alcaldes catalans dels què s’ha tingut coneixement que estarien col·laborant en la preparació del referèndum d’autodeterminació del proper 1 de octubre. En el cas que no compareguin quan siguin citats pels fiscals, s’ordena als Mossos que duguin a terme la seva detenció. Per tant, poca broma.

Ningú, doncs, no cedeix i, un cop el president de la Generalitat i els seus consellers han decidit desobeir les institucions de l’Estat, és evident que només la força d’aquest -¿quina força?- podrà parar (o desbaratar) el referèndum.

Rajoy no ha desvetllat per ara què pensa fer realment davant el camí unilateral escollit pels independentistes, que no deixa marge per cap oferta (de fet, ell mai no n’ha feta cap), ni sembla que les autoritats catalanes l’esperin o la desitgin, encara que, al discurs que féu Puigdemont a la Diada, aquest afirmés que estava obert al diàleg fins al darrer minut.

¿Què farà, doncs Rajoy? Jo dubto que acabi suspenent l’autonomia catalana fent ús de l’article 155 de la Constitució, i també dubto que acabi emprant la força armada de manera contundent. No sols perquè això no seria ben vist pel món que l’observa, sinó també perquè perdria d’immediat el suport del PNV (com observa agudament Juliana), sense el qual no podrà aprovar els pressupostos de 2018. Aleshores es veuria forçat a dissoldre el Parlament.

No crec tampoc –contràriament al que ha opinat Julian Assange des del seu exili a l’ambaixada de l’Equador a Londres- que “si això d’avui ha de servir de guia –es referia a la manifestació de la Diada-, l’1 d’octubre naixerà una nova nació de 7,5 milions de persones o una guerra civil”. Confesso que no em semblen factibles cap de les dues possibilitats. Dubto, però, que Catalunya i Espanya puguin trobar una sortida digna a la crisi mentre no hi hagi un canvi polític substancial en les persones (i, probablement, en els partits) que formen avui els seus governs, perquè si bé no hem de descartar que les actuacions judicials –única via empresa per Rajoy fins ara- poden acabar ferint greument les autoritats catalans, també estic convençut que acabaran per danyar Rajoy i els seus acòlits, que, no sols han agreujat el conflicte amb les seves actuacions polítiques, sinó que s’han mostrat incapaços de diagnosticar tan sols el problema real.

Del costat dels catalans, em sembla impossible que puguin obtenir la independència per la via unilateral, perquè una decisió com aquesta és contrària a tots els principis admesos avui en el món lliure i democràtic. I si la república que propugnen s’arribés a constituir en els termes que ha previst ara el Parlament, ho faria sobre la suspensió dels drets parlamentaris de l’oposició i la voladura de la separació de poders, com molt bé recalcà el diputat Coscubiela al debat parlamentari. I em sembla més impossible encara per mor de gravíssima divisió interna que la decisió ha provocat. Perquè Catalunya és avui una societat amb l’espinada partida a causa de l’esbiaixada i sectària actuació de la majoria que conforma el Parlament. I els grans objectius polítics només es poden aconseguir amb la unitat (o, si més no, amb una unitat molt superior a la que representen avui Junts pel Sí i la CUP).

Ara bé, des de l’altre banda, penso que el Govern de l’Estat ha estat miop, garrepa i malintencionat fins a un grau intolerable. Té raó quan afirma que, en tota democràcia, la llei és la garantia fonamental. Però aquesta no pot ser la resposta única i obstinada als desafiaments polítics d’envergadura. Per tant, o els grans partits espanyols revisen la seva concepció de l’Estat i fan d’Espanya un lloc on els seus pobles puguin viure amb comoditat i en solidaritat, o seguirem com estem, o molt pitjor, pels segles dels segles.

El xoc Catalunya/Espanya (2): el paper de Rajoy

14 Setembre 2017 by

Contràriament al que succeeix amb molts altres mitjans espanyols i, sens dubte, en el relat que, del que està succeint a Catalunya, fan el Govern de l’Estat, el PP i C’s , jo (i suposo que molts altres), sense menystenir el que he afirmat a l’article anterior respecte de com han actuat el Govern i el Parlament de Catalunya, penso també que un dels principals responsables de l’agreujament i l’enquistament del problema es deu a l’obstinació, a l’immobilisme i a l’errònia política de Mariano Rajoy, tant a l’època en què exercia com a líder de l’oposició, com –i sobretot- quan ha estat al front del govern, ja que sempre s’ha mostrat incapaç d’afrontar el problema i d’intentar una solució política, per a, finalment, derivar “el mort” (perdoneu que ho digui en aquests termes) als jutges i al Tribunal Constitucional.

Rajoy, en efecte, va ser insensat quan cercava signatures a tota Espanya contra els catalans en una creuada sense precedents contra l’Estatut; ho va ser quan impugnà l’Estatut aprovat per referèndum a Catalunya després que els catalans acceptessin (ni que fos a contracor) les grans retallades que li provocà el Parlament espanyol; ho va ser quan, l’any 2012, Artur Mas, molt abans de propiciar l’independentisme, li va demanar una modificació del sistema de finançament, i ell es va negar en rodó perquè sabia que negar-s’hi li donava vots a la resta d’Espanya. Va ser insensat quan donava ànims a Bárcenas, el seu tresorer; quan va permetre que es destrossessin a martellades els discs durs que aquest utilitzava, i quan va pagar amb diner negre les obres de restauració de l’edifici central que el PP té a Madrid. I es mostrà cínic i provocador en permetre que el seu ministre de l’interior, Fernández Díaz, es dediqués, des de les clavegueres de l’Estat, a actuar contra el Govern en connivència amb el fiscal anticorrupció de Catalunya, tot provocant un episodi que fa avergonyir.

Per això, quan, fa una setmana, després de l’esperpent provocat pels diputats catalans al Parlament va sortir a la televisió amb posat de gran primer ministre, seriós, moderat i responsable, afirmant que “Sé el que s’espera de mi. Aquest referèndum no se celebrarà”, convençut que li corresponia defensar “l’autogovern de Catalunya, la dignitat de les seves institucions i els drets dels seus ciutadans”, vaig pensar: Déu meu, quin hipòcrita! Defensar les institucions! Ell, que ha fet (i ha permès que es fes) tot el possible per enfonsar l’autonomia de Catalunya i ha evitat d’afrontar el problema com l’hauria d’afrontar un estadista que vol donar una sortida digna als ciutadans del seu país.

I quines mesures ha pres? Doncs, polítiques, cap. Després de convocar un Consell de Ministres extraordinari, féu interposar quatre recursos més als ja plantejats per fets anteriors relacionats amb el procés. En concret, va posar en qüestió davant el Constitucional l’aprovació de la llei del Referèndum i la convocatòria de la consulta per a l’1-O. També va plantejar un nou incident d’execució d’una sentència del Tribunal Constitucional per l’admissió a tràmit de la proposició de llei de transitorietat per part de la Mesa del Parlament i, dos dies més tard, va recórrer les últimes decisions preses al Parlament de Catalunya.

Més encara, els recursos incloïen peticions al Tribunal Constitucional perquè es comuniqués la suspensió de l’1-O a la Mesa del Parlament, al president Carles Puigdemont i els seus consellers, als altres alts càrrecs relacionats “d’una manera o altra amb l’organització del referèndum” –és a dir, en total, més de mil persones, entre les quals 947 alcaldes de Catalunya–, al major dels Mossos i també als directors dels mitjans de comunicació públics catalans (Catalunya Ràdio i TV3). Òbviament, l’objecte d’aquesta última advertència se centrava en la campanya institucional que volia desplegar la Generalitat. I des del Govern espanyol se subratllà que aquestes advertències no només es dirigien a les institucions públiques, sinó a totes les persones i entitats, també privades, que estaven concernides per l’obligació de no participar en la celebració del referèndum.

L’advertència acabava dient –com si això fos creïble en un home com Rajoy- que estava a disposició de les autoritats catalans per trobar una sortida dialogada al conflicte, alhora que el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, llegia a la premsa una nota oficial per donar compte de les actuacions que el Ministeri Públic estava duent a terme “en defensa de la legalitat i de l’Estat de dret”. Aquestes mesures se concretaven en sengles querelles contra els membres de la Mesa del Parlament i contra tots els membres del Govern de la Generalitat, i excitaven les quatre fiscalies provincials catalanes contra qualsevol acte de preparació del referèndum.

En definitiva, que Rajoy obviava la via política i remetia tot al protagonisme als jutges i al Tribunal Constitucional, cosa que, com era comprensible en aquest nivell d’actuacions, ha provocat una reacció del president del Govern de Catalunya, el qual ha assegurat –més foc encara!- que, davant l’atac dels jutges, ell trauria la ciutadania al carrer: “Davant un tsunami de querelles –va dir Puigdemont- hi haurà un tsunami de democràcia, que es veurà l’11-S amb els carrers plens i després l’1-O”. I com que arribats a aquest punt de follia tot és possible, afegí que l’actuació del Govern central implicava una “querella general” contra el poble de Catalunya.

Ara bé, ¿és –o pot ser- una solució al problema la judicialització del procés com a única sortida? Estic convençut que no ho és perquè res no s’arranjarà a Catalunya si, tot prosperant aquestes querelles, els jutges acaben per condemnar a penes de presó –perquè la malversació (que és un dels delictes de què se’ls acusa) duu annex penes de presó- el president del Govern, els seus consellers, els membres de la mesa del Parlament i els set-cents alcaldes que ja han assegurat que deixaran les escoles per dur a terme el referèndum. ¿Creu algú que el poble de Catalunya –tret dels que voten PP i C’s, pot admetre un milenar de presos que, ho siguin o no, seran conceptuats com a “presos polítics”? Més encara, ¿creu algú que se’ls pot condemnar sense un procediment legal que implica escoltar la defensa dels querellats en uns procediments que esdevindran mediàtics i concentraran milers de persones davant les seus del tribunal i una explosió a les xarxes?

Ja sé que els delictes de què se’ls acusarà estan previstos al Codi Penal, però la percepció que molta gent tindrà a Catalunya i Europa (i confio que també a Espanya) és que es condemna unes persones per les seves idees, ja que no són lladres, ni malfactors ni han emprat la violència. I, com ha dit molt bé Enric Juliana, una cosa hem de tenir tots molt clara: “El marc de convivència europeu fixa determinades pautes: no és possible una ruptura unilateral en un estat membre (que és el que ha decidit fer la Generalitat), però tampoc admet presos polítics dins les fronteres del bloc comunitari (que és al que pot acabar conduint la política del Govern de Rajoy)”. Per tant, tot plegat és un horror i un error. Simplement, per obviar l’única solució, que no pot venir sinó del diàleg i de la política.

El xoc Catalunya/Espanya (1): El paper de la Generalitat

13 Setembre 2017 by

La sensació que tinc després de contemplar tots els fets que s’han esdevingut al llarg d’una setmana convulsa, on la rauxa ha guanyat de molt al seny, és que tots hi hem perdut. I molt. Hi han perdut els catalans que, fins ara, s’havien mogut dins la legalitat espanyola (Constitució i Estatut d’autonomia) i anaven carregant-se de raó davant un govern (i una Espanya) insensibles a tot el que no surti d’ells. Però hi han perdut també els espanyols (fins i tot els qui no accepten ni comprenen res del que està succeint a Catalunya) perquè el camí que han emprès els uns i la reacció que han adoptat els altres no preveu cap mena de solució viable, sinó l’agreujament i l’enquistament del problema que, cada dia que passi sense que ningú l’abordi amb el diàleg i la política, esdevindrà més complex i més difícil de resoldre.

Fa vuitanta i pocs anys, el 6 d’octubre de 1934, el president Companys va sortir al balcó de la Generalitat i proclamà unilateralment la República catalana en el marc d’una República federal espanyola, que constitucionalment no era tal; fet que provocà una reacció militar que va produir més de setanta morts en una dia, l’encarcerament del Govern de la Generalitat, la dissolució de l’autonomia i –també indirectament- una crisi sense precedents d’una República que s’adreçava cap dret al precipici de la Guerra civil. Ara, allò ja és història, però Espanya s’enfronta novament a un nou conflicte institucional que ni els uns ni els altres estan disposats a solucionar pel camí raonable, i que, tanmateix, algú, algun dia, haurà d’afrontar amb serenitat si no vol que tot acabi volant pels aires.

Ho dic perquè, davant els qui demanen més mà dura per part del Govern de l’Estat (bona premsa espanyola i, entre els polítics en actiu, Albert Rivera i alguns dirigents del PP), que veurien amb bons ulls –de fet ho desitgen- “la cárcel para todos los independentistas” i la dissolució de l’autonomia per aplicació de l’article 155 de la carta magna, jo tinc la impressió que, avui, setembre de 2017, tant un bàndol com l’altre són presa de la seva pròpia inhabilitat política. I si l’independentisme ha fet, com veurem, grans trampes al solitari que ha decidit dur a terme ell tot sol, sense tenir en compte ningú que no comparteixi la seva manera de pensar, pervertint la legalitat democràtica i les mínimes formes que aquesta exigeix –que això és el que ha fet-, també l’antipolítica del govern de l’immobilista Mariano Rajoy, probablement acabarà embolcallant-lo en la teranyina judicial que ha estat teixint, que -no ho dubto-, acabarà per ofegar-lo.

Començant pel comportament de la Generalitat, a què m’ajustaré en aquest article, he de dir d’entrada que, encara que a molts espanyols no els agradi o no ho vulguin comprendre, els catalans tenen dret a pensar com vulguin i, per tant, a defensar la sobirania del seu territori per convertir-lo en un estat sobirà. Potser, doncs, seria bo que nosaltres ens demanéssim què és el que els ha empès a adoptar, cada cop amb més insistència, aquest posicionament, que sempre havia existit, però que es mantenia molt minoritari. Però ara limitem-nos a constatar que, dia rere dia, i després de molts anys de col·laboració, crítica si tant volem, però col·laboració en definitiva (pensem en l’etapa Aznar-Pujol, en què es transferí fins i tot la policia), el sentiment independentista ha crescut fins assolir gairebé el 50 per cent de la població.

Això, que implicava un gran èxit de l’independentisme i un greu problema per a l’unionisme, es complicava encara més per a aquest darrer pel fet que una franja molt considerable de catalans no independentistes (la majoria procedents de l’antiga CiU, d’altres, militants al PSC, i no pocs procedents de partits més a l’esquerra), consideraven el sistema polític i financer de l’autonomia catalana tan injust i l’immobilisme de Rajoy tan perjudicial, que es van mostrar partidaris del “dret a decidir” i demanaven a l’Estat que, en un exercici gran de democràcia, els permetés un referèndum pactat –per tant, amb totes les benediccions i garanties- per decidir lliurement i democràticament si volien romandre a l’Estat espanyol o bé preferien separar-se d’aquest per constituir una república independent. Teníem, doncs, un sector clarament majoritari de catalans (algú, penso que amb raó, l’aproximava al 70/80 per cent) que volien –fossin o no independentistes- que Catalunya practiqués un exercici democràtic com el que va exercitar Quebec el 1995, i el que, més recentment, ha dut a terme Escòcia el 2016.

Aquest referèndum legal i pactat només era possible si el Parlament espanyol prenia una sèrie de decisions que l’afavorissin. I per molt que alguns opinin en contra d’aquesta possibilitat, no hi ha dubte que s’hauria pogut dur a terme amb molt més suport legal que el que va presidir la transició del franquisme a la democràcia a l’època del govern Suárez.

Però l’immobilista Rajoy, ben emparat pels seus i amb els ulls posats en un partit com C’s, que és radicalment nacionalista espanyol, i amb el dubte metafísic d’un PSOE que, des de la derrota del 2011, ha viscut en plena crisi interna, ha fet impossible cap mena d’acord, no ja per acceptar el referèndum, sinó per alterar gens ni mica l’statu quo, ni tan sols amb mesures parcials (polítiques i econòmiques) que poguessin “seduir” els catalans menys radicalitzats (partidaris del referèndum però no de la independència) amb la finalitat d’atreure’ls envers l’unionisme.

Davant aquest tancament absolut al diàleg per part del Govern de l’Estat, el Govern i el Parlament de Catalunya havien de seguir carregant-se de raons per tal de fer créixer la majoria social que recolzava els seus plantejaments; majoria que es mostrà insuficient quan, després de les darreres eleccions autonòmiques, que Mas va considerar plebiscitàries, si bé l’independentisme aconseguí 72 diputats, quedà per sota del 50 per cent dels vots. I més si tenim en compte que una part d’aquesta majoria de 72 diputats la configuraven 10 representants de la CUP, un partit que resultava decisiu per prendre decisions i que apuntava –i apunta- vers l’independentisme, no sols com un nou “estatus” desitjable per a Catalunya, sinó com el marc indispensable per posar de cap per avall tots els principis que configuren l’estat social i democràtic de dret que garanteix la Constitució.

Tot i aquests fets, que reclamaven prudència i sentit comú, el PdeCat i Esquerra Republicana, recelosos l’un de l’altre per la futura hegemonia, es van decidir per la fuga cap endavant posant-se en mans de la CUP i protagonitzant la setmana passada un programa de ruptura (la “llei del referèndum”, la “convocatòria oficial de la consulta de l’1-O”, el “decret de mesures per a organitzat el plebiscit”, la “llei de la sindicatura electoral” i la “llei de transitorietat jurídica”) sense tenir una inequívoca majoria social, trencant els principis constitucionals i estatutaris i posant una mordassa a l’oposició parlamentària amb unes pràctiques dignes de l’antic model soviètic o de l’actual de Maduro, amb la qual cosa han malmès la institucionalitzat catalana, han deixat a la intempèrie la meitat de la societat, han debilitat la causa de Catalunya en els debats públics, han entelat la imatge del país a Europa i han debilitat el mateix independentisme.

¿Som iguals davant la llei (i el Govern) tots els espanyols? (1)

10 Setembre 2017 by

D’ençà que vivim aquesta dinàmica de confrontació Catalunya/Espanya, l’únic moviment perceptible que ha fet el govern de Mariano Rajoy ha estat de negar-se a cedir en res afirmant que “Todos los espanyoles somos iguales”; i quan Catalunya, València o les Balears han denunciat el sistema de repartiment dels diners per injust, s’han fonamentat en aquest fet per demanar una reforma del sistema, o bé han exigit una millora en el seu grau de finançament, el govern de l’immobilista Rajoy sempre ha respost el mateix: “No permitiremos que se rompa España ni la igualdad de todos los españoles”, afirmació que –diguem-ho clarament- sempre ha tingut el suport indirecte dels governs d’Andalusia i d’Extremadura (els dos socialistes), que defensen el sistema actual, que els afavoreix, i que creuen que els ha de seguir afavorint perquè, també ells, estan convençuts que “todos los españoles tenemos los mismos derechos”.

La veritat és que si tots som tan iguals que no podem diferenciar-nos en res, si no podem optar per competències diverses o bé per un sistema de finançament que s’adapti a les “desigualtats” fàctiques que es donen a les diferents comunitats autònomes, aleshores no calia que tinguéssim un sistema autonòmic, ni disset parlaments. La uniformitat que inventaren els liberals del segle XIX i que tan bé va saber articular el sistema franquista, era el que responia més adequadament a aquest esquema polític.

¿Però realment el sistema vigent respecta aquesta igualtat de tots els espanyols com assegura el govern de Mariano Rajoy?

Dilluns passat, el nostre diari duia una informació detallada de les finances de les Balears i resumia aquest sistema d’igualtat en uns termes que, per al lector no entès, eren absolutament reveladors. Deia:

“L’any que ve Balears aportarà 927 milions a la solidaritat i haurà de demanar als bancs o a Montoro gairebé 1.000 milions per pagar els 1.000 milions d’amortització i interessos del deute. És el peix que es mossega la cua.

En els lliuraments a compte que ha facilitat el Govern a la Comunitat autònoma figura un augment global del 6,6 per cent en les aportacions de Montoro a les Illes, però els diners que Balears aporta a d’altres comunitats autònomes no creix aquest 6,6 per cent, sinó gairebé el doble: el 12,8 per cent.

Pel que fa a les xifres globals, a Balears li corresponen l’any que ve 2.707 milions d’euros en virtut de les previsions de recaptació. Es calcula que rebrà 1.002 milions d’IRPF, 1.287 milions en concepte d’IVA i la resta, fins a la xifra total, arriba de la resta d’impostos estatals. A aquesta xifra global cal sumar-li 778 milions d’euros corresponents a les previsions de liquidació dels pressupostos de 2016.

Aquests diners que arriben amb retard de dos anys responden a un error del Govern a l’hora de calcular els diners que envia a la Comunitat. Els lliuraments a compte són una previsió d’ingressos i només dos anys després se sap la recaptació real i es liquida la diferència. És a dir, el 2016, Balears va rebre 778 milions menys dels que li tocaven, que són els que ara pagarà Montoro.

A tota aquesta quantitat global cal detraure els 927 milions de solidaritat. Es tracta de la xifra més alta de la història de Balears i la dada més cridanera és que ha anat creixent pràcticament de forma imparable des de l’any 2007. Com més diners recapta Balears per la recaptació d’impostos, més diners aporta a la solidaritat entre autonomies. Això vol dir que la millora econòmica de les Illes no té després una traducció en els diners que rep.”

Més enllà, doncs, que hàgim d’acceptar una coresponsabilitat fiscal i un principi de solidaritat entre les comunitats autònomes més riques i les més pobres, ben pocs poden dubtar que el sistema actual no afavoreix la igualtat, sinó una desigualtat manifesta que és, probablement, molt injusta.

També aquesta setmana s’han publicat les dades d’una altra desigualtat majúscula, en aquest cas referida a Catalunya. I no em referiré a l’espinós problema de les balances fiscals que, segons qui tregui les dades, ofereixen interpretacions absolutament divergents. Em referiré a un cas molt concret i difícilment discutible, però representatiu: el de la comparació entre els serveis i els ingressos que obté i ofereix AENA (un organisme teòricament autònom estatal, però que respon bàsicament als interessos del govern central) als aeroports de Barajas (Madrid) i del Prat (Barcelona).

Les dades corresponents a aquest estiu, que s’acaba, on l’aeroport del Prat ha estat el centre de grans protestes i de vagues. Són les següents, un cop les ha recollit Antoni Puigverd per a La Vanguardia:

A Barajas hi ha un empleat de seguretat per cada 37.000 passatgers; al Prat, un per cada 113.333. A Barajas hi van passar el mes de juny 4.745.858 passatgers i al Prat 4.585.277, una xifra molt similar. Doncs bé, a Barajas hi ha 1.000 empleats de seguretat i al Prat, 300. El Prat és un gran negoci per a Aena: 339 milions de benefici, que s’inverteixen als aeroports deficitaris, però previsiblement també a Barajas, que només guanya 27 milions. La comparació de guanys, serveis i inversions no pot ser més desequilibrada; cosa que ja va ser denunciada fa deu anys pels empresaris moderats (cap no era independentista), que van demanar inútilment la gestió autònoma dels aeroports. Naturalment, l’immobilista Rajoy, el campió de “la igualdad de los españoles” ho va impedir.

Com diu el periodista català, “La igualdad de todos los españoles” és una expressió d’anada, però no de tornada. El govern espanyol podria haver fet passos i gestos per capgirar aquestes flagrants contradiccions de la igualtat, però no ho han fet. Els diaris de Madrid podrien, si més no, haver-les denunciat, però tampoc ho han fet, només preocupats per denunciar “la locura de los catalanes hacia un callejón sin salida”. D’haver-ho fet, i d’haver estat tots més sensibles amb les comunitats que sofreixen una greu discriminació, és molt possible que el seu comportament hagués servit per crear les bases –si més no a Catalunya, que és la més conscienciada i la que està provocant un greu problema de ruptura- d’una alternativa de tercera via creïble. Però ni aquest primer pas no s’ha volgut fer. Per tant, ara, just abans de la mare de totes les batalles, la pregunta que fa Puigverd és molt pertinent: ¿qui és més responsable de la crisi d’Estat que viurem? ¿Qui és més responsable de la mossegada: la bèstia que mossega o els caçadors que l’acorralen al racó sense permetre-li cap sortida?

(1) Aquest article és transcripció del que, cada diumenge, es publica al diari “Menorca”. Per petició del diari a causa de les festes de Gràcia (patrona de Maó), se’m va demanar que el lliurés a la redacció el dimarts passat, dia 6. Per tant, abans que s’iniciessin els plens del Parlament de Catalunya per aprovar les lleis dites de desconnexió. Això ha fet que avui, diumenge, no em refereixi al que ha succeït aquests darrers dies, cosa que penso fer a l’article de diumenge vinent.

La siulada de la CUP i la suposada sensatesa de Rajoy

3 Setembre 2017 by

Vaig escoltar per la televisió el míting que, davant els principals dirigents del seu partit, reunits a Galícia, els va dirigir Mariano Rajoy el passat diumenge per encetar el curs polític. Era lògic que, en un acte com aquell, no deixés de referir-se als fets del dia anterior a Barcelona, on el rei i ell van ser objecte d’una sorollosa siulada a la manifestació que, a la ciutat comtal, s’havia organitzat contra el terrorisme jihadista. Les seves paraules van ser contundents: “Estuvimos donde teníamos que estar. Estamos orgullosos de haber estado allí y de que estuviera también el jefe del Estado. Estuvimos expresando nuestro apoyo de las víctimas y nuestra solidaridad con todos los catalanes sensatos moderados y respetuosos. A todos ellos, el resto de los españoles hemos ido a darle nuestro apoyo y nuestra solidaridad, y las afrentas de algunos no las hemos escuchado.”

Abans de tornar sobre aquestes paraules, i més enllà de discutir si es pot o no es pot siular al rei i al president del govern en un acte públic, he de dir que la CUP va actuar molt hipòcritament en trencar el pacte que hi havia entre tots els col·lectius de no polititzar la manifestació que, en aquell cas concret, pretenia -bàsicament i exclusivament- fer un rebuig unànime del terrorisme i mostrar la unitat dels demòcrates contra els qui han decidit imposar les seves idees per mitjà del terror i amb el més absolut menyspreu per la vida humana i les idees dels altres.

La CUP, doncs, hauria estat coherent si, com va dir en un principi, no hagués acudit a la manifestació, o bé s’hagués limitat a propiciar-ne una d’alternativa per manifestar-se contra el que ella defineix com “la hipocresia dels poders constituïts i la connivència del govern i del rei amb els qui venen armes, etc., etc.” (la citació no és textual, però respon amb tota seguretat als arguments que es van utilitzar). I de fet, la manifestació alternativa es va fer, però de seguida la CUP va veure que era absurd –des del seu punt de vista- menysprear la possibilitat que la gran manifestació conjunta li donava de fer la seva propaganda política i intentar el que ella intenta com a punt i final, que no és, com ens vol fer creure, la independència de Catalunya, sinó (a més i per damunt d’això) posar de cap per avall el sistema econòmic, democràtic i social de què gaudim per tal d’imposar-ne un altre –el seu- prescindint del que ens pugui semblar a tots els qui no compartim la seva manera de veure les coses.

I ara torno a l’escridassada al rei i al president del govern per dir, d’entrada, que no em sembla comparable fer-la quan el rei entra a la tribuna d’un camp de futbol per presidir, posem, una final de copa –allí el crit no té res a veure amb el futbol i pot entendre’s com una clara manifestació de protesta (que considero legítima) a la persona o a la institució que representa-, que fer-ho en una manifestació en defensa de la llibertat, de la democràcia i de la vida, després que uns assassins hagin provocat una matança i hagin deixat un centenar de ferits tot sembrant el terror entre la població civil. No, no és el mateix.

Més encara. L’objectiu d’aquesta manifestació tenia un valor “per se” i no podia mai comparar-se a una concentració esportiva on, escridassades o no les autoritats, l’espectacle seguirà com si res i sense conseqüències per a ningú. A la manifestació de Barcelona hi havia, en canvi, unes víctimes: uns morts i uns ferits que ens representaven a tots, perquè van ser escollides a l’atzar i, matant-les, els assassins demostraven que ens voldrien matar a tots. I nosaltres –qualsevol que fos la nostra ideologia, teníem el deure de mostrar col·lectivament la nostra solidaritat amb elles. I entre aquest “nosaltres”, és lògic que hi hagués també el president del govern i el cap de l’Estat. Per tant, aprofitar la manifestació per escridassar aquestes autoritats no era un acte de mala educació –com han dit i repetit els polítics de C’s-, sinó que ha estat l’aprofitament immoral d’una ocasió que no permetia actuar com ho van fer. Per decència i per respecte a les víctimes. La qual cosa ens demostra que, per als autors dels siulets, era molt més interessant escridassar el rei i el president del govern que ser a la manifestació i unir-se al dolor de tots contra de la barbàrie.

I un cop fixat el meu punt de vista sobre la CUP i els que van seguir les seves consignes, no puc, però, deixar de referir-me a les paraules de Rajoy quan ha dit que volia mostrar la seva solidaritat amb les víctimes i expressar-la també a “todos los catalanes sensatos, moderados y respetuosos”. És a dir, no a tots els catalans. I em demano: ¿quins catalans són, per a Rajoy, “sensatos, moderados y respectuosos”? Per deducció, entenc que deuen ser només els qui voten el PP i C’s (potser també alguns votants socialistes), perquè massa vegades ha dit de tots els altres que actuen fora del “sentido común”, ja sigui per independentistes radicals (Esquerra, PdeCAT i CUP), o per radicals d’extrema Esquerra (Podem, Comuns i novament la CUP). I això perquè tots aquests –que, curiosament, avui per avui, són a Catalunya una gran majoria-, no actuen sensatament, ni moderadament, ni “como Dios manda”, metàfora que últimament ja no prodiga, però que li hem sentit més d’un cop.

És per això que m’agradaria fer unes preguntes: ¿creu algú realment que Rajoy és un home sensat, moderat i respectuós? ¿Ho era quan cercava signatures a tota Espanya contra els catalans en una campanya que va provocar un boicot al cava i a molts altres productes produïts a Catalunya? ¿Ho era quan impugnà l’Estatut aprovat per referèndum a Catalunya després que els catalans acceptessin (ni que fos a contracor) les grans retallades que li provocà el Parlament espanyol? ¿Ho era quan, a diferència del que va fer amb aquest estatut, deixava que d’altres, com el de la Comunitat Valenciana o el d’Andalusia, s’aprovessin amb articles que deien el mateix que molts dels impugnats al de Catalunya?

¿Va ser sensat, moderat i respectuós amb el govern de la Generalitat quan, l’any 2012, Artur Mas, molt abans de propiciar l’independentisme, li va demanar una modificació del sistema de finançament, tot i saber que el que estava en vigor feia de mala condició als catalans (i també d’altres comunitats autònomes –la nostra, sense anar més lluny-) respecte del conjunt d’Espanya?

¿Va ser sensat, moderat i respectuós –no ja amb els catalans, sinó amb tot els espanyols- quan donava ànims al seu tresorer dient-li “aguanta, Luis, sé fuerte”, tot i que sabia (o havia de saber) que aquell personatge era un home corrupte? ¿Ho era quan va permetre que es destrossessin a martellades els discs durs que utilitzava Bárcenas? ¿Va ser sensat, moderat i respectuós quan el seu partit pagava amb diner negre les obres de restauració de l’edifici central que tenen a Madrid, la qual cosa ha provocat que el PP fos el primer partit de govern processat en època democràtica? ¿Ho ha estat quan, el passat dimecres, al Parlament, no ha estat capaç tan sols de citar el “cas Gürtel” que ha provocat el processament de tants polítics del seu partit?

Sobre les arrels del terrorisme islàmic

27 Agost 2017 by

Encara que hagin passat uns dies i les notícies sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils s’han anat aclarint per una feina prou eficaç –si més no a posteriori– de la policia, i per les informacions dels professionals que se n’ocupen a la premsa, he pensat que n’havia de dir alguna cosa, ni que sigui per solidaritat amb les víctimes que, sense tenir-hi res a veure, són les qui han carregat sobre la seva esquena els pecats que els salafistes i, més concretament, els terroristes, atribueixen a tot el món d’Occident, per més que –no ho oblidem- a pesar dels grans atemptats que han sofert fins avui capitals com Londres, Madrid, Brussel·les, París, Berlín, Boston, Niça o Barcelona (i suposo que me’n deixo alguna al tinter), Occident ha ofert al terrorisme islàmic menys morts dels que aquest ha causat als mateixos musulmans que no comparteixen la seva manera d’entendre la religió i la política.

Tot i que, com acabo de dir, m’agradaria expressar la meva opinió, he de reconèixer que es fa molt difícil no repetir llocs comuns o, pitjor encara, proclamar sentències lleugeres o que, per poc reflexives, fàcilment poden ferir la sensibilitat d’alguns, facilitar la incomprensió entre les persones o bé eixamplar irresponsablement l’odi que poden despertar fets com els que comentem.

També hi ha qui aprofita l’ocasió per “garnar” cap a casa i afavorir les seves posicions polítiques, com és el cas d’aquell que, l’endemà dels atemptats, m’envià una foto del famós “trío de las Azores” (Bush, Blair i Aznar), demanant la meva signatura per declarar l’expresident espanyol “persona non grata a Barcelona”, ja que, segons el promotor d’aquesta recerca massiva de signatures, Aznar és el gran culpable que, avui, els terroristes s’hagin fixat en la capital de Catalunya per fer patent la seva barbàrie.

Certament que no vaig signar la petició. No perquè tingui simpatia a l’expresident Aznar, o bé perquè aprovi la política que aquells tres personatges van dur a terme per justificar (amb mentides, com s’ha demostrat) l’ocupació de l’Iraq i, després, l’ajusticiament de Sadam Hussein, sinó perquè em sembla que el fenomen terrorista va més enllà de la política d’aquests tres personatges, com ens ho demostra fàcilment el fet que, Bèlgica i Alemanya, que no van participar directament en la invasió de l’Iraq, també han sofert atemptats de la mateixa naturalesa del que ara ha fustigat Barcelona.

Això no vol dir, però, que l’acció que dugué a terme la coalició comandada pels Estats Units i la Gran Bretanya, amb el suport (més teòric que eficaç de l’Espanya d’Aznar), no vagi incitar l’odi del salafisme contra Occident, perquè és ben segur que el va afavorir, ja que no crec que ningú de bona fe pugui dubtar que la invasió de l’Iraq i, abans, la lluita contra l’URSS a l’Afganistan van tenir molt a veure amb el naixement del Daesh i d’Al-Qaida, cosa que mai no ha reconegut Aznar ni, menys encara, ha provocat en ell cap mena de penediment per la política que, en aquest camp, va dur a terme.

Però el fenomen terrorista, i més concretament el que coneixem com a “terrorisme islàmic” és, ben segur, un fenomen complex que no respon a una sola causa. Per tant, qualsevol mena de reduccionisme pot ser perillós i, molt probablement, injust. Sense anar més lluny, a les notícies de la cadena “Cuatro” es va retransmetre un bocí del sermó que, un capellà de Madrid, va fer als feligresos durant la missa del passat diumenge acusant amb pèls i senyals l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, com a culpable –no en el mateix grau dels qui van cometre directament els crims, però culpable a la fi- dels atemptat per no haver protegit els ciutadans. “Yo –va dir- si estuviera entre los heridos, la llevaria al juzgado”.

Aquesta acusació ens pot semblar absurda, i segurament s’ha d’aïllar, però és probable que ho siguin també les dels qui, des de casa nostra, acusen directament l’Islam (sense matisos) com a responsable de tot el que està passant.

Acusar-lo així, genèricament, seria injust, perquè tots hem pogut veure com, des de molts col·lectius musulmans, s’ha condemnat el terrorisme i, més concretament, els atemptats de què estem parlant. Però dit això, tampoc hauríem de ser tan candorosos per no trobar elements força preocupants en alguns sectors de l’Islam, com seria absurd que deslliguéssim les Creuades del cristianisme. Això és, si més no, el que ha dit Jaume Flaquer, un jesuïta membre del col·lectiu “Cristianisme i Justícia”. I penso que amb raó.

Enfront de les opinions que redueixen les causes del terrorisme a qüestions socials, econòmiques, polítiques o geoestratègiques, sobre les quals es munten les ideologies, també les religioses; i enfront d’aquelles altres metodologies més o menys antireligioses (o islamòfobes) que en redueixen les causes a la religió mateixa, Flaquer creu –i jo amb ell- que el fenomen terrorista és extremadament complex, ja que no hi ha una única causa que l’expliqui.

Sens dubte, els problemes socials, d’integració o de desenvolupament de la pròpia identitat, el potencien, perquè engendren gent vulnerable que entra en aquestes corrents ideològics del terrorisme com qui entra en una secta (el cas de Molenbeek, a Brussel·les, en podria ser un exemple). Però no pot considerar-se com l’única causa, perquè els cristians dels països de majoria islàmica (per exemple els coptes d’Egipte) també viuen en situació de marginació, i en molts casos de persecució, i no generen moviments terroristes.

I tanmateix, enllà del que ja hem dit respecte de la política agressiva de Bush, Blair i Aznar a l’Iraq, o bé l’anterior que Occident liderà a l’Afganistan, hem de reconèixer que hi ha causes de molt diferent naturalesa que abonen el terrorisme: N’hi ha de socials, en efecte, ja que les enormes desigualtats econòmiques, a més de ser un escàndol ètic, són, sovint, generadores de ràbia o de desesperança; n’hi ha també de psicològiques (ho veiem regularment en els atacs d’ira que duen a terme alguns individus d’Estats Units que realitzen carnisseries amb l’ajuda de la facilitat d’aconseguir una arma); i n’hi ha finalment de religioses, encara que siguin per pervertir la religió. D’aquestes, el cas de l’imam de Ripoll n’és, em sembla, un exemple molt gràfic. I això no s’ha produït per casualitat, sinó perquè algú (des del poder polític i també des del poder religiós) ho està propiciant conscientment, com les monarquies cristianes medievals i el Papa van promoure les Creuades.

Diu Flaquer: “Sens dubte és una perversa interpretació d’un versicle alcorànic (la que fan molts imams salafistes en transmetre la violència i l’odi contra tot el que representa Occident), però aquesta interpretació es fa des de l’islam propagat per l’Aràbia Saudita. Des d’aquest país, s’escriuen llibres sobre jurisprudència islàmica que dicten la mort de l’homosexual, de l’apòstata i de l’adúlter. I aquests llibres es venen a Espanya traduïts al castellà.” I dit això, fa una acusació molt concreta: “Aràbia Saudita i altres països del Golf condemnen el terrorisme ja que ells també estan en el punt de mira de Daesh i d’al-Qaida. Però el seu islam el produeix sense parar.” A més –i això ho dic jo-, aquests països són els que el financen mentre nosaltres, a Occident, per interessos econòmics, ens girem d’esquena a aquesta realitat i fem com si no ho sabéssim (si és que no hi col·laborem de manera indirecta).

Bernard Häring, el debat conciliar i la crítica a la “Humanae Vitae”

20 Agost 2017 by

Per conèixer millor la figura de Bernard Häring, de qui vaig parlar el passat diumenge, i el seu posicionament crític davant la Humanae Vitae de Pau VI, és interessant l’entrevista que publicà, el 31 d’agost de 1968, “The Tablet”, una revista catòlica de caire, per cert, bastant conservador, que, aquell mateix any, va reproduir traduïda al català “Correspondència Sacerdotal”, una revista ciclostilada que s’editava a Barcelona, per cert amb el “nihil obstat” de l’autoritat eclesiàstica. L’any vinent farà 50 anys d’aquesta entrevista, que molt probablement podria ser  publicada avui. Per això ho faig. Diu Häring parlant del Vaticà II:

“Vaig tenir l’honor de formar part de la subcomissió preconciliar i de la comissió sobre el matrimoni. La subcomissió preconciliar estava totalment dominada pel Sant Ofici –una gent, al meu entendre, desconnectada de les arrels de la vida, un grup homogeni en el qual cadascú havia de demostrar a l’altre que el més ortodox era ell; després, que el seu ofici era la persecució de bruixes. No nego que tots ells fossin bons homes, però si nego que estiguessin vivint en una bona estructura. Jo els deia: “esteu professionalment malalts”.

El papa Joan sabia molt bé quina era la situació d’aquella subcomissió, i coneixia les seves resolucions sobre el matrimoni, el celibat i la castedat. Per això, hem d’entendre com un acte valent de col·legialitat que aleshores el papa Joan erigís una comissió diferent, formada per una quants teòlegs que estaven al dia i alguns laics competents, a fi de poder obtenir més llum amb l’ajuda de tots ells.

Quan el Concili començà i la comissió doctrinal havia d’iniciar la seva tasca, el cardenal Ottaviani emprà 30 minuts, el cardenal Parente –que era arquebisbe i secretari segon del Sant Ofici- n’emprà 40, per dir als bisbes: “Heu d’acceptar tots aquests excel·lents estudis presentats per la comissió preparatòria, heu de defensar l’Església de les escomeses heterodoxes i herètiques”.

Va ser, doncs, una acció alliberadora la del cardenal Leger, quan després d’aquests primers 100 minuts, s’aixecà i digué: “Féu només la vostra missió; allà vosaltres amb la vostra actitud si penseu que sou els ortodoxos i els altres els heretges”.

(Mort Joan XXIII) Pau VI amplià la comissió i li encarregà que estudiés amb franquesa i llibertat el problema de la regulació de la natalitat i de la paternitat responsable. Era una comissió aproximada de seixanta-cinc membres. D’aquests, una tercera part eren sacerdots, i dues terceres parts laics. Això representava un fenomen molt nou dins l’Església. S’esdevenia una gran esperança envers la col·legialitat, en permetre que els laics fossin escoltats. Però ben aviat la comissió va ser dominada per la majoria conservadora. Foren tres, el bisbe Reuss, el canonge Pierre de Locht i la meva humil persona els qui ens atrevírem a proposar solucions noves. Fou, doncs, sorprenent que, al final, quatre cinquenes parts de la comissió, quatre cinquenes parts dels sacerdots i gairebé el cent per cent dels laics, arribessin a la conclusió que hi havia una diferència essencial entre l’ús premeditat de les proves de la temperatura i del calendari en la continència periòdica i els mètodes més senzills de la regulació de la natalitat com el diafragma o les píndoles anticonceptives.

Cap al final del Concili, el cardenal Ottaviani introduí a la subcomissió nous membres. També hi tingué una presència significada el bisbe Colombo. El Concili havia arribat a uns criteris totalment diferents dels de la Casti connubii (Vegeu nota 1). Tot i així, la pregunta concreta: “¿Hi ha cap altre mitjà de regulació de la natalitat a més de la continència total o periòdica?” va ser eliminada del Concili pel Papa, i així es va mantenir fins al final.

D’aquesta manera arribàrem a la festa de santa Catalina, el 25 de novembre: de sobte, quan tots els modi (propostes) havien estat estudiats, el Papa n’envià cinc més al capítol sobre el matrimoni que haurien totalment canviat el sentit del text conciliar. En primer lloc, no es va permetre al Concili que es discutís amb franquesa els problema dels mitjans artificials o químics de la regulació de la natalitat. Després de l’esforç fet pels cardenals Suenens, Alfrink, Frings i Leger, i també del patriarca Maximos IV, aquella decisió papal produí una gran desil·lusió. Es digué als moderadors que no permetessin més discussions en aquest sentit, i això que aquests homes havien  rebut l’aplaudiment de la majoria conciliar.

La comissió conciliar es trobà desorientada. El cardenal Leger s’aixecà i llegí una protesta. El cardenal Brown respongué contradient-lo tot afirmant que “no pot haver-hi cap discussió en aquest punt; seria una equivocació. El Papa ha parlat i la comissió ha d’obeir i reafirmar simplement la Casti connubii. Aleshores es produí un enrenou i molts cridaren: “Discutirem aquest assumpte si sabem que el Papa el que fa és imposar una obligació o bé preguntar a la comissió que examini els modi amb tota llibertat”. Al dia següent arribà una nova afirmació de la secretaria d’Estat, que permetia a la comissió d’entrar en la discussió de la matèria.

Però mentrestant, el cardenal Ottaviani havia decidit que aquest assumpte es discutiria només si s’absentaven els teòlegs i els laics, la qual cosa implicava una clara infracció de les normes comunes en la pràctica conciliar. Només quan es va veure obligat pels bisbes de la comissió, admeté els teòlegs com a auditors, però declarà que no se’ls donaria veu a la discussió. I d’aquesta manera no tingueren veu mentre els bisbes discutien. Amb tot, cal dir-ho, vaig quedar profundament admirat de com aquests bisbes harmonitzaren el respecte al successor de Pere amb la tendresa i l’amistat.

Els modi del Papa no van ser acceptats, o no ho van ser de la manera que ell volia. Més encara, el cardenal Roy posà sobre la taula del Papa un informe dels laics que no havien pogut parlar a la comissió. El cardenal Garrone anà a veure Pau VI i li parlà amb tota franquesa i el va posar en guàrdia, ja que el Concili podia acabar amb una gran commoció si continuava insistint  en el seu mètode de no autoritzar la discussió d’aquest assumpte i d’acceptar l’obligació com una resolució del mateix Concili en contra dels procediments que aquest s’havia donat.

Aquest havia decidit que, quan el text havia rebut el vot de més de dos terços, els modi podien ser tinguts en compte, però no fins al punt d’eliminar o canviar el contingut del text, i el capítol sobre el matrimoni havia estat aprovat per més de dos terços. De manera que allò que el Papa havia proposat anava contra les seves pròpies normes que regulaven els actes col·legiats en el concili. Però el Papa s’inclinà per una oposició forta i tenaç.

La comissió especial sobre el control de la natalitat arribà, després d’un fort treball i d’una perllongada reunió, a les seves resolucions proposades, que es van concretar en un informe de la majoria i un altre de la minoria. Però la comissió no va ser escoltada i el Papa es decidí pels de la minoria que donaven suport a la Casti connubii. Amb això quedava clar que, per a la Cúria, era fonamental afirmar que les encícliques papals estaven per sobre dels decrets conciliars.

Jo –segueix dient Häring referint-se a l’elaboració de la Humanae Vitae– vaig rebre quatre advertències de la Cúria. Una d’aquestes m’arribà pel gener de 1967 i es devia a una entrevista que vaig atorgar a una revista italiana en la qual havia parlat amb gran respecte del Papa, però afegia que, des del meu punt de vista, era evident que la resposta havia de ser molt més conforme als criteris de la Gaudium et Spes que a la Casti connubii. El cardenal Parente em va dir: “Vostè no pot dir això; el Papa és lliure, absolutament lliure, per repetir la Casti connubii i ell no està lligat pel Concili”. Vam discutir dues hores.

Vaig rebre posteriorment una altra instrucció de la Cúria en la qual se’m deia que era inoportú afirmar diferències respecte de la Casti connubii. I en vaig rebre una altra, que em fou adreçada de manera oficial, a la qual se’m deia que mentre la Gaudium es Spes era solament un text pastoral, la Casti connubii era pura doctrina. Jo no puc conciliar això amb el discurs d’apertura del papa Joan XXIII, que digué que l’autèntic ofici docent de l’Església és totalment pastoral. Afirmar que la Casti connubii no és pastoral sinó simplement pura doctrina, és afirmar que és una doctrina falsa.

No teníem cap possibilitat d’acostar-nos al Papa. A simple vista, es podia apreciar que una muralla s’havia aixecat entre ell i nosaltres. I així s’arribà a aquest document (es refereix a la Humanae Vitae), que a simple vista és un cas clar d’un exercici no col·legial de l’autoritat papal. Però, que això quedi clar: el Papa és una part de l’Església docent i la seva ensenyança partia tan sols d’un grup homogeni de la Cúria a l’estil antic.”

Häring deixa clar, al final de l’entrevista, que l’elaboració de l’encíclica va ser un cas típic de la història eclesiàstica. I afirmà: “O el Papa és alliberat i se’l posa en contacte amb tots els mitjans lliures i directes, o quedarà empresonat a la Cúria, que es preocupa més per sortir del tràfec en aquest assumpte que per trobar solucions per al futur. Perdoneu-me que hagi parlat amb tanta franquesa, però crec que hem de ser a la vegada d’una mentalitat oberta i càndida. I vull deixar clara la meva personal fidelitat al successor de Pere. I és a causa d’aquest amor que li tinc que hem de cridar a l’Església tota en aquests moments: ‘Allibereu el Papa!’ No es pot permetre que caigui en mans d’una petita minoria.”

I em demano: ¿Acabarà assolint aquest alliberament de la Cúria el papa Francesc?

(Nota 1): L’encíclica Casti connubii del Papa Pius XI (1930) tracta sobre el matrimoni i pretén ratificar tot el que  havia escrit anteriorment el Papa Lleó XIII a la Arcanum divinae sapientiae sobre la dignitat i sacralitat d’aquest sagrament. En primer lloc, expressa el seu desacord en relació a l’àmplia immoralitat sexual que s’anava difonent, i sobretot, davant els qui, en nom d’aquesta immoralitat, gosaven fer vanes la santedat i la indissolubilitat del matrimoni. Afirma que els primers deures dels esposos han de ser la fidelitat recíproca, el mutu i afectuós amor i l’educació recta i cristiana dels fills. A més, el Papa declarà moralment il·lícit l’avortament i, en les relacions conjugals, qualsevol intervenció per evitar la procreació.


%d bloggers like this: