Josep Maria Quintana

Estimat director: No voldria fer-me pesat però molt em temo que una anàlisi de la realitat política mundial no pot passar com de puntetes sobre el que està succeint a l’Iran d’ençà la victòria inesperada d’Ahmadinejad. No és, en efecte, la primera vegada que m’hi refereixo des d’aquestes pàgines, però per a qui li interessi la política internacional penso que tornar-hi un cop més és indispensable degut a com es desenvolupen els fets. En un mateix dia –el passat 13 d’abril- el diari francès Le Figaro dedicava a aquesta mateixa qüestió un comentari editorial i dos articles on penso que es destaquen els tres aspectes bàsics que avui configuren la realitat iraniana. Aquests tres aspectes són els següents: a) El suport que la política intransigent d’Ahmadinejad obté entre els iranians; b) La idea cada cop més generalitzada en els països occidentals que l’Iran es mofa d’Occident; i c) L’avaluació que fan els Estats Units d’una opció militar. Vegem-los separadament: (more…)

Estimat director: Quan anava a escriure aquesta carta vaig recordar que, trenta anys enrere (aleshores jo era un jove que havia acabat les llicenciatures en lletres i en dret i que estava a punt de publicar el meu primer llibre, Menorca segle XX. De la Monarquia a la República, Ed. Moll 1976), a instància del director del diari Menorca, vaig escriure un article intitulat “Menorca, a 45 años de aquel 14 de abril”, que sortí publicat el 14 d’abril de 1976. Trenta anys són tants anys que m’ha semblat que valia la pena recuperar aquell article per veure com analitzava jo aleshores la realitat política espanyola a partir d’un passat inamovible, però que havia de servir-nos de referent, i que maldava per donar forma a un futur més aviat incert, però també carregat d’esperances. (more…)

Estimat director: Un cap de setmana a Madrid dóna per molt, i més si es tracta del cap de setmana en què el Congrés dels Diputats aprova l’Estatut i s’enfronten (això en el Camp Nou) els dos equips més importants de la lliga, encara que aquest any (deu ser, suposo, gràcies a Rodríguez Zapatero) el Barça du al Reial un parell de cossos d’avantatge.

A Madrid ha fet sol, un sol que no han intentat d’apagar els núvols, perquè cap no semblava voler importunar uns dies plens de significat, mentre els arbres esclataven per passeigs i avingudes i tones imperceptibles de pol·len et queien al damunt. I m’agrada de recalcar això perquè la gent de la mediterrània valorem la primavera continental com pocs, acostumats com estem a no viure’n pràcticament. Entre nosaltres, l’hivern es transforma en estiu sense solució de continuïtat, mentre que, en el clima continental, la primavera és una senyora esplèndida que s’abilla lentament i que li agrada de posar-se el vestit estival amb parsimònia. A més, hi ha moltes primaveres diferents a l’entorn de Madrid, perquè no és, certament, el mateix contemplar l’esclat esponerós dels arbres de la capital que, posem per cas, veure com, amb força més lentitud, es vesteixen de verd els monumentals arbres de La Granja, en aquells jardins que envolten el palau que habità Felip V i els borbó posteriors, de recordada i (pel que fa a alguns) de discutible memòria.
(more…)

Estimat director: La distància entre el Maig del 68 i el Març del 06 és la mateixa que separa els somnis revolucionaris (els del 68) de la demanda d’un contracte fix (els del 06) –ha escrit Lluís Uria, el qual, amb tota la lucidesa del món, afegeix -: “Els joves del Maig francès volien canviar la societat, els d’aquest mes de Març cerquen desesperadament d’integrar-s’hi.”

I no m’estranyaria que, per això que ara diré, molta gent d’esquerra se’m tiri a sobre. Estic, però, disposat a rebre l’allau. Entre altres coses perquè jo no governo res i l’únic que m’imposo com a missió és de reflexionar en veu alta. Deixa’m, per tant, amic director, que aquí faci referència al llarg article que publicà en el seu bloc Thimothy Smit, un professor d’història a la Queen’s University del Canadà. Se’n podrà discrepar, però penso que la seva és una reflexió feta contracorrent que val la pena de conèixer.

Thimoty Smith diu que, fa trenta anys, en una època de plena col·locació i d’auge del capitalisme, els joves francesos no tenien necessitat de lleis o de programes específics per a trobar treball, mentre que avui, quan l’atur castiga el 23% dels joves francesos i la resta està condemnat –en un 80% dels casos- a encadenar contracte rere contracte –la majoria no superiors a un mes de durada- els joves s’empenyen curiosament a defensar la rigidesa en la contractació qualificant qualsevol mesura liberalitzadora (que donarà, però, treball) com a “antisolidària”. (more…)

Estimat director: Anava a dir que han passat com un alè, però no seria veritat, perquè des d’aquella derrota tan imprevista com sonada del PP fins avui hem passat molts mesos d’enfrontaments, de mentides i d’atacs que es fonamenten en el no-res, els quals han fet molt difícil la coexistència pacífica i democràtica dels espanyols.

És clar que en aquest procés de desacord hi han intervingut molts factors, entre els quals no hem d’oblidar el sempre complicat procés estatutari de Catalunya i la inestable situació del País Basc, amb una violència avui en dia de to menor (i dic menor en comparar-la amb la d’altres èpoques on els morts eren notícia constant), però persistent. Tot i això, penso que no diré gran cosa de nou si afirmo que trobem la causa fonamental d’aquests dos anys de desassossec en una derrota inassumida del PP que ha llençat el partit conservador a l’aventura d’una oposició a la contra, tan perillosa com real, que manté el país dividit en dues meitats, no diré que irreconciliables, però sí enfrontades fins a termes que no coneixíem des d’abans del 1977. (more…)

Estimat director: Abans d’afrontar les conseqüències que pot crear per al món el problema nuclear a l’Iran, voldria transcriure alguns paràgrafs del discurs que el president iranià, Moahmud Ahmadinejad, va dirigir al seu poble el passat 11 de febrer. Em sembla bàsic que el lector els conegui per a, després, conformar la seva opinió. Va dir:

“Ofendre el profeta de l’islam implica ofendre tots els profetes i totes les religions. Els qui ofenen el Profeta no són ni catòlics ni jueus, són persones que no creuen en l’existència d’un Déu únic, com afirma la paraula sagrada dels profetes.”

(“Mort a Dinamarca! Mort a Dinamarca! Mort a Dinamarca” –crida el poble.)

“En tant que representant del poble musulmà de l’Iran i de tots els musulmans del món, m’adreço als catòlics i als jueus: uniu-vos i no permeteu que un grapat de governs en declivi que són manipulats pels sionistes insultin el Profeta! Els països occidentals, i en primer lloc el Gran Satan [els Estats Units], poden acceptar l’ultratge al profeta, però ells, en canvi, qualifiquen de crim la posada en qüestió del mite de l’Holocaust. Vosaltres [els països occidentals] sou un grapat de tirans hostatges dels sionistes! Un petit grup es va reuní i decretà que ‘hi va haver un Holocaust i [que] tot el món ha d’acceptar aquesta veritat’. És una manera d’actuar medieval. Si vosaltres cerqueu veritablement un Holocaust, el podeu trobar a Palestina i a l’Iraq, on els invasors ho passen tot a sang i foc, maten les dones i els infants, destrueixen les cases i transformen víctimes innocents en refugiats.”

“Els nostres enemics pensen avui que imposant en els seus països restriccions com la prohibició del vel, ofenent el Profeta o atacant la República islàmica podran impedir el somni de l’islam. Però ja no és possible governar el món per la força. El temps de l’ocupació i del sionisme és a punt d’acabar: jo aconsello als països occidentals de no lligar els seus destins als sionistes. Els pobles s’han despertat. L’islam s’ha despertat. No féu alguna cosa que ens obligui a canviar la nostra política envers vosaltres! El poble iranià ha estat pacient. Fins ara, la política de l’Iran a estat de col·laborar voluntàriament amb l’Agència Internacional de l’Energia (AIEA) i de respectar les regles del tractat de no proliferació nuclear (TNP), esperant poder obtenir i desenvolupar l’energia nuclear amb finalitats pacífiques Però, aparentment, no cal ésser membre del TNP per a aprofitar els beneficis de l’energia atòmica. Els països occidentals permeten que Israel (que no és membre del TNP) disposi de l’arma nuclear. Alguns països membres de l’AIEA, que no han signat, però, el TNP, volen decidir per nosaltres. Els països occidentals han desacreditat les regles del TNP i destruït el prestigi de les instàncies internacionals. Els nostres enemics no tenen por de la bomba nuclear, però temen que els iranians la puguin tenir. Els nostres enemics volen poder amagar els seus repugnants dissenys darrere l’AIEA i el Consell de seguretat de l’ONU. Vosaltres voleu que l’Iran sobri cap a fora, però com us hem de creure quan, després de vint-i-set anys ens priveu de l’aviació refusant de vendre’ns les peces de recanvi dels nostres avions? Quina garantia tenim que vosaltres ens proporcinareu combustible nuclear? El poble iranià no es privarà dels seus drets, i les vostres amenaces no conduiran enlloc. Que el món sencer sàpiga que l’Iran, amb l’ajut de Déu i del poble, no té por de cap poder! Escolteu el poble com crida: ‘L’energia nuclear és un dret nostre inalienable’”

Convé conèixer a fons el pensament d’aquest home que avui presideix la República islàmica de l’Iran, Moahmud Ahmadinejad, del qui (a més de reconèixer que diu alguna cosa que és certa) podrem dir el que ens doni la gana menys que és un foll. Perquè ell, a diferència del que podem pensar molts de nosaltres, sap perfectament què fa i què vol.

Ho comentava fa uns dies el Financial Times (Londres). “El món té por. Inquiet, considera l’escalada de les tensions que comporta el programa nuclear iranià com la prova de la irracionalitat del president fonamentalista Moahmud Ahmadinejad. Però vist des de l’Iran, l’enfocament agressiu de la política del govern s’explica per un càlcul certament racional: el preu del petroli puja constantment, els Estats Units es troben desbordats i alhora ocupats en altres afers, i Teheran té manera de provocar força problemes en els països aliats de Washington a l’Orient Mitjà. I totes aquestes realitats se sumen en una combinació temible, i susceptible d’assegurar el triomf de la República islàmica en el pols que mantén des de fa mesos amb Occident. Dit d’una altra manera, és possible que l’estratègia iraniana sigui perillosa, però seria inexacte assegurar que sigui folla.”

Hi estic d’acord, estimat director, i penso que en aquest pols que certament sosté l’Iran amb Occident, Teheran juga amb les cartes marcades. El president Moahmud Ahmadinejad pensa que els occidentals, immergits com estem en una mena de guerra sense fi com la de l’Iraq, preocupats pel terrorisme i per la por d’una penúria petrolífera que un dia o altre arribarà, acabarem per cedir a la pretensió de l’Iran en els seus afanys de posseir la bomba atòmica (com França, com Anglaterra, com els Estats Units, com Israel, com Pakistan, potser fins i tot com Corea del Nord, alguns dels quals, per cert, no són membres de l’AIEA ni tampoc han signat el TNP), la qual cosa, de produir-se, asseguraria als iranians un liderat indiscutible del món musulmà.

Però aquesta anàlisi no deixa de tenir alguns riscs, perquè Washington, que veu la mà de l’Iran (com abans veia de la Saddam Hussein) en totes les crisis de l’Orient Mitjà, i naturalment amb la de l’Iraq, del Líban o també de Palestina (percepció que acreix amb la recent victòria de Hamas), Washington, dic, no pot tolerar (com tampoc Israel) que l’Iran pugui accedir a l’arma nuclear. D’ací la temptació d’organitzar un atac preventiu abans que no sigui massa tard.

És possible que algun lector trobi exagerada aquesta apreciació, però em temo molt que no ho és. Segons informacions obtingudes pel diari britànic, The Sunday Telegraph, estrategs del Pentàgon es preparen per a bombardejar els emplaçaments nuclears iranians a partir de submarins equipats amb míssils balístics. “La Casa Blanca continua certament privilegiant la via diplomàtica –anota aquest diari-, però el president Bush no ha descartat de recorre a l’opció militar. Ell ha reafirmat el darrer cap de setmana que les ambicions nuclears de Teheran no poden ser tolerades.”

Així doncs, mentre el president Ahmadinejad inflama els seus súbdits contra els països occidentals (els que –oh gran pecat!- escarneixen diàriament el Profeta), Bush, aquest guardià d’Occident que sembla que cada dia parli també amb el Déu dels exèrcits, vetlla les armes i es prepara per a actuar.

Serà aquest, amic director, el preludi d’una futura i pròxima guerra?

Vaig començar el meu comentari d’ahir dient que sovint no semblava que visquéssim en un estat aconfessional, com proclama la Constitució. Algú potser es demani per què feia aquesta afirmació tan clara. I penso que la resposta podria ser tan llarga com contundent. Però he de dir que, quan ahir la feia, l’únic que tenia en ment eren les imatges de la televisió espanyola mostrant-nos el sopar de gala, brindis inclòs, que oferí el govern espanyol a monsenyor Cañizares, tot ell vestit de porpra, penso que a l’ambaixada espanyola a Roma.

Ho veieu normal això? Sí, ja sabem que l’Església té els seus protocols, entre els quals hi ha aquest “club més selecte del món” (les paraules eren del locutor de TVE, no meves) que està format pels dits “prínceps de l’Església”, que són uns senyors que van vestits amb sotana vermella, solideu i bonet també vermells, que porten, a més de l’anell de bisbe (normalment són bisbes, encara que necessàriament haurien de ser-ho), l’anell de cardenal, i solen dur uns magnífics botons d’or (o daurats) per a tancar els punys dobles de les impol·lutes camises blanques que els surten per la bocamàniga.

Aquests senyors són els elegits directament pel papa per a designar el seu successor. I són, a més, uns senyors als quals el papa convoca de tant en tant per a demanar-los consell sobre el govern de l’Església. El cardenalat no és, doncs, un ordre (com l’episcopat), sinó una dignitat eclesial. No és quelcom instituït per Crist a l’Evangeli, sinó que estem davant d’una construcció purament eclesiàstica. Ara bé, que els cardenals són importants dins l’Església, d’això no hi ha dubte!

Però tornem a la pregunta inicial: penseu que és normal que, en un estat aconfessional (per molt que ha de mantenir bones relacions amb l’Església catòlica com a majoritària del país), s’ha d’organitzar un sopar oficial en honor d’un nou membre del “club més selecte del món” al qual hi va, no només el ministre Bono (un fix dels sopars amb bisbes), sinó també la vice-presidenta del govern?

A mi –i ho dic amb tots els respectes per a tots (encara que els meus crítics de sempre no s’ho creguin)- em sembla una cosa fora de lloc, i -què voleu que us digui?- també fora del temps.

Estimat director: Divendres passat vaig assistir a la representació que, de l’Otello (1887) de Verdi es feia al Liceu. Un esdeveniment dels que passen molt de tant en tant, perquè no és fàcil per a un teatre d’òpera programar aquesta obra excepcional (i menys encara reeixir en l’intent). El darrer Otello que havia vist (StaatOper de Berlín 2000), si exceptuem l’orquestra que, dirigida per Baremboin, era probablement superior a la que actuava a Barcelona a les ordres d’Antoni Ros Marbà, en res no superava el que aquest cop he vist al Liceu. I no ho dic només per José Cura, per Krassimira Stoyanova i per Lado Ataneli, que van estar superbs per al meu gust, ans ho dic també per la mise en scène de Willy Decker, un dramaturg al qual els assidus del Liceu li havíem vist ja el Billy Budd de Britten i el Boris Gudonov de Musorgski.
(more…)

Estimat director: Fa uns dies, en el beu bloc de notes, vaig treure el text d’un pasquí publicat segurament l’any 1932, coincidint amb el debat sobre l’Estatut de Catalunya que va aprovar-se arran de la Constitució republicana de 1931. És ben curiós que els termes utilitzats en el pasquí a què faig referència siguin, si fa no fa, els mateixos que avui proclamen els dirigents del PP en la creuada que, al crit de “Santiago y cierra España” duen a terme per tota la pell de brau.

És una vella tàctica política la qui aprofita qualsevol mal temps per a pescar en aigües turbulentes i per a treure’n profit mitjançant el populisme més exacerbat. El gran Hugo Chávez ha aconseguit ja que dos milions de veneçolans rebin instrucció militar al crit de “unámonos contra el agresor”, els quals veneçolans conformen ara una força armada que serà complement de l’exèrcit regular del país. La bèstia enemiga, en aquest cas els Estats Units, és la font d’energia que mou tot un poble a mobilitzar-se, a armar-se per a lluitar contra una possible agressió i –sobretot- per a consolidar Chávez en el poder.

El món n’està ple, d’exemples de populisme demagògic que res no té a veure amb les autèntiques reaccions populars d’alliberament nacional contra atacs provinents de l’exterior. En el cas del populisme, el dictador de torn, o bé el polític autàrquic, cerquen sempre un enemic (extern o intern) per a revoltar el poble contra aquest. En un primer moment l’enemic s’ha de crear a cops de discurs inflamat o de soflama patriòtica, després s’explica el mal que aquest hipotètic enemic pot infligir als “valors suprems i intocables de la pàtria”. Immediatament es fa veure al poble que ens enfrontem a una adversari fort i perillós, a un adversari terrible que només una acció resolta, decidida i ferma en contra seu pot aconseguir de neutralitzar. Fet tot això, i quan el clima que es respira és ja prou tens i caldejat, basta només una guspira per a provocar l’incendi. El problema és, però, que quan la flama ha pres i el foc s’estén amb tota la seva virulència, aleshores ningú no assegura als instigadors que no siguin -també ells- víctimes del desastre.

Tenim l’exemple relativament llunyà de la nostra guerra civil, i el força més pròxim de l’antiga Iugoslàvia, un país proper, un país europeu que, víctima de la irresponsabilitat dels seus polítics, es va destrossar a si mateix tot provocant escenes de barbàrie tan reals com inimaginables.

Tinc la impressió que no hem arribat a aquest punt encara, però no posaria la mà al foc per assegurar que el perill d’enfrontament és una realitat absolutament descartable entre nosaltres.

Penso, amic director, que el foc que atia diàriament la tripleta del PP (Rajoy, Acebes i Zaplana), amb les seves proclames contra el que ells creuen que serà la inevitable ruptura de l’Estat, no provoquen, sinó, l’efecte contrari al que persegueixen: són una font inesgotable d’independentistes que reaccionen amb aquest sentiment contra el que ells consideren un atac directe i irracional a les seves creences més íntimes. Però és també evident que, amb el seu enfilall de mentides –les que consideren l’Estatut com “una pesadilla y una tropelía”, les que asseguren que els catalans viuen en un clima d’inquisició lingüística que assetja els patis de les escoles, els viatgers dels autobusos, els vianants del Passeig de Gràcia, o els qui fan una cervesa en un bar de qualsevol cantonada de Barcelona, les que insinuen que Franco era un angelet comparat amb els dirigents del tripartit i, com deia fa poc Joan B. Culla, veuen en la persona de Maragall un èmul de Pol Pot- amb l’enfilall, doncs, de mentides que professa aquesta gent, no sols es crea un anhel rupturista en l’adversari, sinó que, com ens demostren les experiències de Castro, de Goebbels o de Chávez (el de Veneçuela, evidentment) aconsegueixen també d’inflamar en els seus seguidors una mena g’“ardor guerrero” visceral i agressiu que deixa enrere el de la Infanteria espanyola.

Perquè digue’m, estimat director: Què persegueix l’alcalde popular de Salamanca volent donar el nom de “Calle del Expolio” a aquella on hi ha l’arxiu de la guerra civil d’on s’han tret els papers robats a punta de pistola pels exèrcits feixistes del general Franco o bé per la seva policia política (aquella que disparava primer i avisava després) en els tristos i terribles anys que seguiren a la guerra civil espanyola? Què persegueix Mariano Rajoy en assegurar que a Catalunya els castellanoparlants sofreixen una persecució semblant a la que sofrien els catalanoparlants a l’època de Franco? La resposta és clara: persegueixen inflamar el nacionalisme espanyol fins a uns límits extrems, persegueixen encendre els ànims d’una gent (la seva) que, cada dia que passa, està més disposta a signar el que sigui contra tot i contra tots. Contra l’estatut evidentment, però també contra els catalans i contra allò que no sigui la seva particular manera d’entendre la vida.

Tanmateix el viatge dels populars per Catalunya no ha estat tan planer com pensaven, perquè ni tan sols han convençut del tot els elitistes dirigents del “Círculo Ecuestre”, que han demanat a Rajoy moderació. És cert que Zaplana ha pres banys de multitud (si diem multitud a 500 militants), però també ho és que s’ha obert una clara i penso que progressiva divisió entre els cercles madrilenys dels partit i alguns quadres locals catalans del PP que veuen com l’actitud de la cúpula els condemna a la marginació.

Estimat director: He començat parlant de Chávez i del seu populisme, i després m’he referit a l’actitud populista del PP. No creguis, però, que aquest tipus d’acció política difereixi massa d’altres actuacions semblants que aprofiten el rerafons xenòfob i racista per a propagar les seves idees. No. I el darrer cas més espectacular que coneixem en aquest sentit l’ha protagonitzat Pia Kjaergaard, la dirigent danesa del Partit del poble (PPD) que ha transformat l’angoixa que amarava molts polítics del seu país (com per exemple el primer ministre Anders Fogh Rasmussen, del Partit liberal) degut a la crisi de les caricatures, en eufòria desbordada, perquè ella sap que el seu partit s’alimenta de l’odi d’alguns danesos contra els immigrants musulmans, i sap també que la cremada de banderes daneses a l’Iraq, a l’Iran o al Pakistan no fa sinó augmentar la seva potencial clientela.

Pia Kjaergaard publica una carta setmanal en un diari danès (la seva particular “lletra de batalla”, amic director), i fidel a ella mateixa, ha escrit que “Mahoma [la] deixa completament indiferent” i que la comunitat musulmana (en la qual evidentment no pesca cap vot) està formada “de grans de mala herba que ha penetrat a l’interior de les fronteres”. Aquest és el seu discurs setmanal des de fa ja molts anys. I ho és perquè Pia Kjaergaard necessita un enemic interior per triomfar (en aquest cas els immigrants musulmans); com també Chavez necessita un enemic (en aquest cas exterior) per a dur a terme la seva política (els Estats Units). Doncs bé, Mariano Rajoy (en això com Pia Kjaergaard i també com Chavez) sap que la seva victòria a Espanya passa per avivar l’anticatalanisme latent en el poble espanyol de parla castellana. El problema és que ni fent això tal vegada ho aconsegueixi. I si ho aconsegueix, encara pitjor, perquè serà a costa d’haver creat una ruptura traumàtica i de conseqüències imprevisibles entre els espanyols.

Estimat director: Polònia va ser, no cal que t’ho digui, un dels països més assotats pel règim comunista un cop els grans vencedors de la guerra es repartiren Europa. Però curiosament, Polònia fou també el primer país de la dita “Europa de l’Est” on poguérem comprovar que la nostra teoria (i no només nostra, perquè també François Revel ho creia així) que assegurava la no tornada enrere dels règims comunistes, no sols era falsa sinó que estava fent aigua per tots costats. La història és coneguda, i pel que fa al paper decisiu del papa Joan Pau II en l’èxit de Solidarnosk, primer, i en la caiguda del règim comunista, en segon i darrer terme, no cal que hi insisteixi, ja que fou objecte d’una lletra de batalla i penso que tot va quedar prou clar.

Tanmateix, de Lech Walesa fins avui, el sistema democràtic polonès ha donat alguns tombs, el darrer dels quals s’inicià el 24 de setembre de 2005 (data en què van tenir lloc les darreres eleccions legislatives) i que ha culminat amb el pacte de govern que signaren el passat 2 de febrer de 2006, “Dret i Justícia” (partit que obtingué el 27 % dels vots), els populistes d’“Autodefensa” (11 %) i els ultracatòlics de la “Lliga de les famílies poloneses” (8%), els quals conformen avui la nova majoria de diputats al Parlament de Varsòvia.

Aquest acord d’estabilitat que permetrà al nou president del govern, Kazimierz Marcinkiewicz, governar sense problemes a partir de l’elaboració de 144 lleis acordades entre aquests tres partits, sembla que obre el pas a un nou ordre polític que vol fonamentar-se en un Estat fort que sigui bàsicament respectuós amb els valors tradicionals; nou ordre, aquest, en el qual l’Església polonesa sembla que hi tindrà un paper decisiu.

La realitat és que aquests tres partits que conformen la nova majoria i donen suport al govern sembla que, molt influïts per l’Església catòlica, avancen de manera decidida vers la confessionalitat de l’Estat, ja que el pacte de govern es fonamenta en els següents punts: la presa d’una sèrie de mesures contra la corrupció (que havia afectat seriosament els anteriors governs d’esquerra); la creació d’un institut d’educació nacional (amb l’objecte de “formar els ensenyants en un esperit patriòtic”); i la constitució d’una Comissió denominada de “veritat i justícia”, erigida fonamentalment “per a fer llum sobre l’anterior època comunista”.

És evident, doncs, que sota el guiatge del principal partit de dreta (“Dret i Justícia”), que dirigeixen els dels germans Kaczynski (Jaroslaw n’és l’ideòleg i Lech ha assumit el càrrec de President de la República), i amb el suport dels partits populista i del clerical, la nova coalició ha decidit de reforçar el control de l’Estat en els sectors vitals de la manera més enèrgica possible, i tot sota la tutela de l’Església catòlica i, més especialment, del pare Tadeus Rydzyk, el director de Radio Maryja, que ha esdevingut, sens cap mena de dubte, l’home més influent en aquesta nova etapa que Polònia ha encetat.

Jaroslaw Kaczynski ha deixat molt clar que l’Estat ha de ser una mena de guia de la nació. “A Occident –diu-, la influència de l’Església i de la religió es troba en caiguda lliure, i això tan en el pla individual, com en el familiar, com en el públic. No és això el que nosaltres desitgem per a Polónia.” Kaczynski no vol que cap tipus d’iniciativa cívica, ni tan sols de caràcter associatiu, s’escapi del control de l’Estat. I afegeix: “Nosaltres desconfiem de totes aquelles iniciatives que no siguin una emanació autèntica dels moviments socials” (suposo que vol dir dels moviments socials que ells controlen o poden controlar des del poder, evidentment) i, contràriament a aquell principi de subsidiarietat que està (o ha estat) tan en boga entre nosaltres, Kaczynski pensa que “allò que l’Estat pot fer, no cal que ho faci la societat”.

No t’estranyi, doncs, que entre les nombroses tradicions poloneses que es promouen des del poder hi trobem l’irredentisme, aquesta filosofia política que a Polónia s’ha forjat a l’empara dels grans moviments d’alliberament nacional (tant en la lluita contra els russos com també contra els alemanys), filosofia que veu en l’Estat nacional el valor suprem. Arribats aquí, no cal que et digui, estimat director, que mots com “dignitat”, “patriotisme” o bé “honor” són els que més s’escolten en els recents discursos polítics dels qui ostenten el poder.

Però el que resulta més interessant a destacar de la nova realitat política polonesa és el poder preeminent que, dins el que genèricament exerceix l’Església catòlica, han assumit Radio Maryja i el seu director, el pare Rydzyk, fins al punt que, segons ens conta Courrier Internacional (París), el setmanari no governamental polonès Wprost assegurava que “el veritable primat de Polònia és el pare Rydzyk”. Aquest sacerdot és, en efecte, el cap visible d’un vertader imperi mediàtic que va iniciar-se amb la creació, l’any 1991, de Radio Maryja –que (en això com la COPE) té una difusió en tot el territori nacional-, i que seguí posteriorment amb l’obertura d’un diari (Nasz Dziennik, “El nostre diari”) i, finalment, d’una cadena de televisió (Trwam, “Jo perduro”).

Sembla ser, doncs, que aquests òrgans de premsa han jugat un rol clau a les darreres eleccions i, un cop s’ha produït el pacte de govern a què he fet referència, han aconseguit un increïble privilegi que comportaria sens dubte un escàndol en qualsevol democràcia occidental, ja que el govern de Marcinkiewicz ha donat a aquesta cadena mediàtica catòlica l’exclusiva dels anuncis oficials i de totes les notícies que emanin del poder. És, per entendre’ns, com si a Espanya Rodríguez Zapatero hagués acordat de donar l’exclusiva de totes les notícies que emanin del seu govern a l’empresa PRISA, la qual les divulgaria després a través d’El País, de la Cadena Ser i de Canal +.

D’altra banda, i com a mostra il·lustrativa del tomb polític que Polònia a dat, Courier International reproduïa alguns dels titulars emesos per Nasz Dziennik en els darrers temps. A propòsit del tsunami que va ferir el sud-est asiàtic, el diari catòlic es preguntava: “No és prou explícit que això [el tsunami] s’hagi produït el dia de la Sagrada Família?” I respecte del terrorisme internacional, el diari del pare Rydzyk afirmava: “Des d’un punt de vista polític, Israel, que ha destruït tots els seus enemics utilitzant la mà americana, n’és el principal beneficiari.”

No hi ha dubte, estimat director, que la nova situació, a què s’ha arribat es troba emparada per la legitimitat democràtica, però no deixa de plantejar certs interrogants sobre el futur immediat de Polònia i, sobretot, en allò que fa referència al paper de l’Església catòlica i a la seva decidida imbricació en els afers polítics de l’estat.