Josep Maria Quintana

Estimat director: Aquest matí, quan he obert el darrer volum de “Qüestions de vida cristiana” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, núm. 217-218), m’he alegrat de trobar un article no massa llarg d’un vell amic, Xavier Moll, teòleg, músic i musicòleg, capellà secularitzat i home d’una gran talla, no només intel·lectual sinó també personal.

La darrera vegada que vaig parlar amb Xavier Moll va ser durant la primavera de 1989, si la memòria no em falla. Jo havia descobert aleshores la necessitat de forjar-me com a escriptor creatiu, i estava preparant el que seria el meu primer treball d’aquest signe, una narració, Retorn a Solterra, feta amb més bona fe que mestria (d’ací que avui la rebutgi gairebé íntegrament) que va publicar l’editorial Nura de Ciutadella, l’any 1991. (more…)

Estimat director: Deu fer uns quinze dies, i amb gran sorpresa meva, vaig llegir en el Diario de Mallorca la notícia que el parlament balear havia decidit demanar-me un dictamen sobre com s’ha de resoldre el cas de Formentera en el nou estatut. L’endemà, era Última Hora Menorca la que duia una extensa ressenya d’aquesta notícia.

El cert és que, fins uns dies més tard, ningú no em va confirmar personalment aquesta notícia que, a la fi, va arribar-me per via telefònica i, després, mitjançant un “ofici” signat pel president del parlament.

He estat uns dies reflexionant si s’esqueia o no que jo fes aquest dictamen. I finalment he renunciat a fer-lo per una sèrie de raons que he exposat al president del parlament en una carta personal.

Com que la notícia ha cridat l’atenció de gent diversa (m’ha telefonat la premsa eivissenca, m’han telefonat alguns diputats i fins m’han ofert estudis sobre la matèria) he cregut que, dies després d’haver donat la resposta a qui corresponia (el president de la cambra balear), havia de fer-la pública per tal d’evitar així especulacions.

Per tant, si em permets, estimat director, utilitzaré aquest espai setmanal per a publicar el text íntegre de la meva carta. Diu el següent: (more…)

Estimat director: Bolívia és un estat d’1,1 milions de km2 (com dues vegades França) i de 8,8 milions d’habitants, que té fronteres amb Brasil, Paraguai, Argentina, Xile i Perú, i on el mes d’octubre de 2003 va iniciar-se una la rebel·lió popular per a recuperar la propietat de l’única riquesa (o gairebé única) que encara subsisteix al país: el gas i el petroli. El poble va entendre que només així podia protestar contra el poder que mantenia la gran majoria de bolivians dins la misèria.

El govern de Gonzálo Sánchez de Losada respongué a aquesta revolta amb una repressió brutal qui produí 87 morts i 510 ferits. Però després d’un temps de bloqueig provocat per barricades que col·lapsaren les principals ciutats del país, el cap de l’Estat acabà fugint en helicòpter vers un exili daurat que l’esperava a Miami (EEUU). (more…)

Estimat director: El passat dia 14 de juny, Valéry Giscard d’Estaing, expresident de França i principal responsable del text del tractat pel qual se sotmetia a la consideració dels europeus una constitució, ha publicat un llarguíssim article a les pàgines de Le Monde alguns aspectes del qual m’agradaria ressenyar-te.

Veig que també Vidal-Beneyto n’ha fet una reflexió crítica el passat dissabte a El País, però jo en passaré per damunt i seguiré fidel a la meva idea, perquè val la pena destacar algunes de les reflexions del polític francès. La primera (i més terrible) és que, en la seva opinió, la negativa de França i d’Holanda a un consens europeu pacientment construït implica alliberar totes les forces centrífugues que amenacen la unitat europea: querelles ideològiques, antagonismes entre els grans i els petits, entre els antics i els nous, conflictes d’interès entre els països contribuents i els Estats que sol·liciten ajuda, i fins temptacions d’abandonar la disciplina de l’euro. “La reivindicació nacional sorgeix novament en el cor dels directius europeus” –observa Giscard, el qual es demana-: “Si cadascú ara es contenta defensant els interessos del seu país a Brussel·les, ¿d’on vindrà l’esperit necessari per organitzar el continent europeu?”
(more…)

Estimat director: ¿Per ventura un menorquí com jo, nascut a Alaior, que viu a es Castell, que treballa a Ciutadella i que se sent maonès pot escriure un article sobre les festes de Sant Joan, aquelles que, com tu sols dir molt bé, són les festes més grans de totes les que es fan i es desfan? ¿Estàs realment segur que escriure sobre el més sublim, el més etern, el més immutable, està a l’abast de la meva ploma? (more…)

Estimat director: Per bé o per mal –jo crec que per mal, encara que hi ha raons que ho expliquen-, l’Església fou un pilar del franquisme. Franco afavorí l’ensenyament confessional, cedí a totes les exigències d’un catolicisme de Reconquesta i exigí el “dret de presentació” dels bisbes abans del seu nomenament pel papa, la qual cosa li donava un gran poder sobre aquesta mateixa Església, que tenia pràcticament segrestada.
(more…)

Estimat director: Els qui (ens agradés més o menys el text constitucional que es proposava per Europa) ens vam mostrar des del primer moment partidaris del sí, no podem deixar de tenir en compte la gran esllavissada que per a la Constitució han significat els referèndums negatius de França i Holanda. Però un cop reconegut això, no necessàriament hem de deduir que el projecte fos negligible, i menys encara hem de creure que les opcions negatives majoritàries de França i d’Holanda representen posicions clarament europeistes o de reconegut progrés social. Més aviat jo penso, estimat director, que les reaccions negatives responen bàsicament, o principalment, a una clara oposició a cedir sobirania, a actituds nacionalistes i netament egoistes que són més pròpies del segle XIX que del segle XXI, i a la por a enfrontar-se amb la lliure competència i amb la lliure circulació de persones dins el marc de la UE. Les negatives, doncs, des del meu punt de vista, responen no tant a un no davant una mala proposta, com a un no basat en el més ranci egoisme de campanar.
(more…)

Estimat director: A la meva darrera carta et deia que volia parlar-te de la Medea de Cherubini que vaig poder presenciar al Théâtre du Capitole de Tolosa de Llenguadoc. I ho faré perquè el mite de Medea, tractat ja per Eurípides i per Sèneca a l’antiguitat, té un lloc de privilegi dins la literatura francesa d’ençà que Corneille construí la seva tragèdia en alexandrins,

Souverains protecteurs des lois de l’hyménée,
dieux garants de la foi que Jason m’a donnée,
vous qu’il prit à témoins d’une immortelle ardeur,
quand par un fou serment il vainquit ma pudeur,
voyez de quel mépris vous traite son parjure,
et m’aidez à venger cette commune injure
(more…)

Estimat director: Últimament, per raons familiars, visito França amb assiduïtat, i més concretament Tolosa de Llenguadoc, una ciutat acollidora, agradable i plena d’estudiants, que no debades ocupa el segon lloc (després de París) en número d’universitaris. Aquesta vegada, a més d’anar a l’òpera on, per cert, vaig veure una Medea, de Cherubini, de la qual un dia m’agradaria parlar-te, i d’haver tingut l’oportunitat d’escoltar l’Orquestra Nacional de França, dirigida per Kurt Masur (la Simfonia nº 7 en mi major, de Bruckner va ser impressionant), el que més m’atreia era poder copsar de prop el debat que ha dividit els francesos amb motiu del referèndum sobre la Constitució europea. (more…)

Estimat director: Potser t’estranyarà la manera com he intitulat aquesta carta, però si en segueixes el fil, aviat ho comprendràs. Vull parlar-te de la llengua catalana i del nostre Estatut d’autonomia, en fase de modificació, que ara per ara és objecte d’estudi per un denominat “comitè de savis” que, posteriorment, elevarà una proposta al govern de les Illes Balears, el qual portarà un text al Parlament balear que, un cop aprovat, l’elevarà a les Corts Generals per a la seva aprovació com a Llei Orgànica de l’Estat. (more…)