Archive for the ‘Bloc de notes’ Category

Dures crítiques de Le Monde als polítics espanyols

25 Agost 2019

Fa devers un mes vaig dir que desconeixia que es covava a la ment de Pedro Sánchez: si la idea de provocar unes noves eleccions que, al meu entendre, causarien una gran irritació en l’electorat, incapaç d’entendre que els polítics no siguin capaços d’arribar a acords per formar govern, o bé forçava la màquina per fer que tots els altres grups polítics, i especialment el d’Unides Podem, acabessin per acceptar la seva idea de presidir un govern monocolor que governi amb suports puntuals.

Aquest dubte, que no amaga un cert desassossec per part meva en veure que els polítics espanyols semblen incapaços de llegir la realitat i adaptar-s’hi enlloc de voler fer que la realitat s’adapti als seus interessos personals i polítics, em duia a fer una dura crítica al president del Govern, ja que li correspon a ell propiciar el diàleg i els acords, si tenim en compte que la composició del Congrés dels Diputats fa impossible cap mena d’alternativa que no passi pel PSOE. Tanmateix no em quedava en la crítica al líder socialista per com estava gestionant aquest ínterim que, com va succeir l’any 2015 (aquest cop amb Mariano Rajoy al timó del govern), s’allarga massa i no, certament, en benefici de la ciutadania. També les dretes espanyoles eren objecte de la meva crítica, no sols perquè per assumir cotes importants de poder regional i municipal han imposat un cordó sanitari al PSOE i s’han deixat anar a mans de Vox, que és qui marca el territori encara que no s’integri directament en els governs regionals i municipals, sinó també perquè han preferit això a cercar la centralitat, cosa que hauria estat possible si C’s i el seu líder Albert Ribera, no s’haguessin tancat en banda i negat, no ja a pactar, sinó a parlar tan sols amb Pedro Sánchez d’un futur govern.

Aquest posicionament de Rivera no ha estat criticat tan sols per mi sinó pel gruix d’intel·lectuals que el van encimbellar al front del partit i ara es mostren decebuts per la deriva ultradretana del jove líder, que està fent bo Rajoy i també Casado, que des del dia de les eleccions, ha mostrat un tarannà força més moderat que Rivera. Però qui no s’ha mossegat la llengua ha estat Manuel Valls, l’home en qui van confiar quan el polític francoespanyol va decidir presentar la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona, i que, després de treure sis regidors, va prendre una de les decisions polítiques més remarcables dels darrers temps en donar suport a Ada Colau per a l’alcaldia en detriment del guanyador, Ernest Maragall, d’ERC.

Valls, que, com ens va explicar a l’entrevista que li vam fer a l’Ateneu en P.J. Bosch i jo, va creure que el més important per a Barcelona era evitar que tingués un batlle independentista, no va dubtar de prendre una decisió que era tan arriscada com valenta, que va explicar molt clarament i amb la qual es podrà estar d’acord o no, però haurem de reconèixer, com a mínim, que va ser coherent amb la seva manera de veure el món.

Doncs bé, Valls, que s’ha forjat com a polític a França, sap molt bé que un dels perills més greus que té la democràcia és el que li pot provocar el triomf de l’extrema dreta. En tenim exemples molt evidents al llarg de la història. D’ací que, a pesar del gran suport popular que té el Front Nacional de Le Pen, aquest es troba amb grans dificultats per assolir el poder, ja que cap dels partits demòcrates (tant de dreta com d’esquerra) mai no li han donat suport. I amb la mateixa contundència que ha barrat el pas a l’Esquerra Republicana per a l’alcaldia de Barcelona, s’oposa també a fer res que afavoreixi l’accés al poder de Vox. D’ací que hagi trencat el seu idil·li amb Ribera -que fa veure que no pacta amb el partit d’Abascal, però no fa res per evitar-lo en un gran exercici d’hipocresia-, un cop s’ha convençut que el líder de Ciutadans, que desitjava ser el Macron espanyol té tots els números de la rifa per acabar emulant Mateo Salvini.

Tot aquest panorama tan ple d’incerteses, que no ajuden a resoldre els dubtes que provoca la crisi de la Borsa que, a causa d’altres gran incògnites polítiques i econòmiques mundials, ha perdut ja les darreres setmanes tot el negoci que havia fet des de primers d’any, contribueix encara més al desconcert que estem vivint, que no passa desapercebut a una Europa, que no viu certament la seva millor època, i no pot entendre que, en uns moments tan difícils, Espanya sigui incapaç de formar govern.

Ho dic perquè, fa pocs dies, el diari Le Monde, un dels més prestigiosos de França, ha publicat un article duríssim contra els polítics espanyols, precisament per la seva incapacitat de formar un govern. L’article, que segueix la línia de l’Elisi, que voldria un pacte entre el PSOE i C’s que donés estabilitat al país tot conformant una majoria clara, es titula amb decepció: “Espanya: la dreta tria encara l’extrema dreta”.

L’editorial és, doncs, molt més crític amb Rivera que amb Pedro Sánchez que, com remarcava jo a l’article que he esmentat al principi, no és l’únic responsable de la situació política que vivim. En efecte, Le Monde no amaga el malestar francès amb la situació política espanyola i l’exposa clarament. “Són de témer -diu el diari parisenc- unes noves eleccions legislatives, les quartes en cinc anys.” Si això succeís, “el missatge que s’enviaria als espanyols seria terrible -assegura el rotatiu sense dubtar-ho gens, i opina que “val més que els polítics deixin de banda les velles rancúnies i els interessos partidistes i busquin una solució que permeti al regne sortir de l’atzucac que, des del 2016, el paralitza.”

El diari -en això com Manuel Valls- es mostra també escandalitzat pels pactes de C’s amb PP i Vox, i tem que, a la llarga, es duguin a escala estatal, fent tot al contrari del que fan els francesos amb el cordó sanitari al Front Nacional de Le Pen. “Després d’Andalusia, de l’ajuntament de Madrid i de la regió de Múrcia, s’ha saltat un nou dic -assegura Le Monde- i les tres dretes repeteixen un guió que sembla que té vocació d’estendre’s per tot arreu on sigui possible”. I no dubta a acusar C’s i PP de “contribuir a normalitzar el discurs de l’extrema dreta”.

És evident que el líder de C’s, Albert Rivera, abans aliat del president francès, Emmanuel Macron, ha caigut en desgràcia a França, remarca el rotatiu després d’afirmar rotundament que “Ciutadans, que es presentava com un partit centrista capaç d’entendre’s bé tant amb la dreta com amb l’esquerra, ha fet, per oportunisme, un gir a la dreta amb la idea de suplantar el PP”, cosa que lamenta.

Són les Administracions menorquines un “autentico calvario” i un “infierno administrativo”?

18 Agost 2019

Siguin o no certes les frases que poso entre cometes al títol, són molts els qui estan convençuts que qualsevol tipus de regulació estricta en matèria urbanística és un fre a l’economia i al desenvolupament que, per a ells, ha de ser sempre puixant, sempre creixent i sempre lliure de traves legals i burocràtiques. De fet, si empram la paraula “trava” per definir metafòricament qualsevol llei que reguli posem per cas l’edificació i la urbanització del sòl per protegir un paisatge, un bosc, una platja i, en definitiva, l’ecosistema que està vivament amenaçat, és clar que acabarem considerant qualsevol regulació com un fre a l’economia, i per tant, al creixement, i per tant, a l’augment de la riquesa, etc. etc. “Es frena el progrés!”, és la frase que millor explicaria aquest posicionament.

Reconec que totes les generalitzacions poden ser odioses, però no tenc el menor dubte que, si de sobte s’eliminessin aquestes “traves” (Plans Generals d’Ordenació del Territori, Plans Generals dels Ajuntaments, Lleis de protecció de la Natura, etc. etc.),  i deixéssim regnar exclusivament els diners i la iniciativa privada, ben aviat el nostre territori esdevindria irrecognoscible  i la nostra illa viuria un procés que, amb molt poc temps, acabaria amb el que és, ha estat i hauria de seguir essent per a les generacions futures: un lloc amable, on es pot viure amb dignitat, on els negocis es poden fer (però no de qualsevol manera), i on la protecció del territori i del medi ambient són valors a preservar.

Desenganyin-se, però, els qui creuen que jo som un proteccionista a ultrança, un conservador immobilista o un envejós dels qui s’han fet rics amb l’especulació. Perquè també jo puc definir-me com a empresari (encara que aquest no sigui el vessant primordial de la meva persona), perquè també jo he invertit en projectes agro-hotelers, també jo he sofert (i m’he queixat més d’un cop) de la lentitud de l’Administració local i insular quan la tramitació dels diversos expedients d’agroturisme s’han allargat en excés, o quan la Comissió de Patrimoni posava “emperòs” que no em semblaven raonables i que, seguint el procediment administratiu, vaig aconseguir de vèncer. Però això no m’ha fet perdre el món de vista ni els objectius que, per afavorir el creixement i, alhora, un desenvolupament sostenible, ha tenir en compte l’Administració que, amb unes lleis protectores, clares, dialogades i sensates, té el deure de conservar la nostra illa i fer que al nostre territori no es facin disbarats com els que s’han fet, posem per cas a Mallorca i a Eivissa (paradisos utòpics dels inversionistes del “desarrollisme”, on els desequilibris entre les persones són molt superiors als de Menorca i on la riquesa per càpita no és superior a la nostra, ni es viu millor a pesar que els diners corrin a raig (però és evident que no per totes les cases).

A què ve a tomb tot això? Dons a les declaracions fetes pels empresaris francesos que tant d’eco sembla que han tingut al darrer Fòrum de l’Illa del Rei, i que, segons diu la premsa, van ser corejades per una gran part del públic assistent. Quedi, però molt clar d’entrada que les inversions que aquests senyors han fet a Santa Ponsa i a Torre  Vella, del terme d’Alaior, em semblen esplèndides, ja que han recuperat unes finques semi abandonades, unes edificacions que s’estaven degradant, i han endegat un projecte agrícola i hoteler de gran nivell que redundarà en benefici de l’economia menorquina. Per tant, mereixen no sols la meva felicitació sinó l’agraïment de tota la societat menorquina.

Estic, doncs, d’acord que amb projectes com aquests, com també amb el que la galeria que Hauser & Wirth durà a terme a l’Illa del Rei i tants altres que s’han mostrat respectuosos amb la naturalesa i protectors de les arts, la nostra illa hi sortirà guanyant, ja que, com asseguren aquests inversors francesos, “Menorca cambiará por completo”, circumstància que ens “enfrenta a un punto de inflexión crucial que estará bajo la lupa de medios de comunicación internacionales”. És -tenen raó,“un cambio para el que debe prepararse”. El que no m’ha agradat del seu discurs no és el projecte sinó el llenguatge que empren per criticar l’Administració, en reclamar que d’alguna manera estigui al servei no tant del ciutadà com de l’inversionista, per més que ells no es presentin com a tals sinó com a enamorados de Menorca.

“Quienes declinan ser presentados como inversores y optan por definirse como enamorados de Menorca -escrivia el nostre editor Pons Fraga- aunque ya llevan invertidos más de doce millones de euros en los llocs Santa Ponsa y Torre Vella de Alaior (xifra que deuen haver filtrat els inversors), califican de auténtico calvario su relación con las administraciones de Menorca.” Home!, la frase auténtico calvario, si més no pels qui hem sofert l’acció administrativa del Consell és clarament exagerada, i això que han tingut el bàlsam d’una misericordiosa Verònica, l’exalcaldessa d’Alaior, Coia Sugrañes, que és l’única que, segons diuen ells, els va facilitar la labor.

Jo comprenc que en el món empresarial i de negocis hagi caigut molt bé escoltar frases tan contundents com: “Luchamos todos los días contra una administración que únicamente funciona para sí misma y no para los menorquines” (acusació duríssima, potser fins i tot injuriosa, ja que insinua o bé incompetència o bé prevaricació), o aquella altra en què proclamen “haber sido víctimas de una burocracia defectuosa”, cosa que sí podría aceptar, perquè també jo penso que l’Administració ha de corregir molts aspectes de la seva manera d’actuar sense necessitat d’alleugerir la normativa protectora de l’illa, per acabar afirmant “haber tenido que luchar solos en un infierno administrativo totalmente incomprensible”, que els ha fet renunciar “al proyecto cultural que tenían para la cantera de Santa Ponsa, que querían abrir de modo gratuito al público para proyectar películas o realizar conciertos porque las autorizaciones tardarían en llegar 2 o 3 años”. Potser els gestors de les pedreres de Líthica, que tan bé han desplegat el seu projecte cultural, els podrien donar una mà.

Tot i acceptant que no sols l’Administració menorquina, sinó tota l’espanyola és lenta i el procediment administratiu complex i poc àgil, això no m’impedeix, però, de confessar un dubte, perquè m’estranya -i molt!- que uns francesos -ciutadans, per tant, d’un país que inventà la burocràcia administrativa i que, pel que conec per experiències de ciutadans espanyols que han volgut actuar en territori gal, té una administració tant o més enverinada que la nostra-, puguin titllar la del Consell Insular com “un infierno administrativo totalmente incomprensible”. El que sí és possible (i comprenc que això a uns francesos -ells sempre tan jacobins- els costi d’entendre) és acceptar que, a Espanya, les institucions intermèdies (Parlament de les Illes Balears, Govern de la CAIB i Consell Insular) tenguin grans competències en l’Ordenació del Territori. Però aquesta és la garantia que siguem nosaltres, que coneixem més bé les necessitats del país que els ministres de Madrid, els que decidim en aquests camps polítics tan importants. Ara que -i en això tenen raó els empresaris francesos- són també els nostres polítics els que, sense renunciar a cap dels principis que hem assumit per defensar un model d’economia i de territori, han de fer tot el possible per agilitzar l’Administració i apropar-la als ciutadans.

I voldria acabar dient una cosa més. Quan any rere any, sempre que ve l’estiu, escoltam de sectors empresarials i hotelers preguntes tan retòriques com “Quo vadis, Menorca?” o bé afirmacions tan contundents com “Menorca no sap on va”, o “No tenim un model de creixement”, etc. etc., sempre em deman: ¿No sabem on anam, no tenim un model de creixement o potser és que el camí que fem i el model que hem escollit no és el seu i, per tant, no els agrada?

 

Les crítiques al papa Francesc

11 Agost 2019

Des que Jorge Bergoglio va ser elegit papa amb el nom de Francesc, gairebé sense respectar el temps mínim de cortesia, les forces de la dreta que intenten dominar el món (i sovint ho aconsegueixen) van desfermar una dura batalla crítica contra la seva persona i la seva obra. Al capdavant d’aquesta campanya hi trobem polítics i fins i tot cardenals, els noms dels quals m’estalvio, que no cessen en el seu propòsit d’acabar amb el que ells consideren un pontificat nefast pels interessos de l’Església, quan en realitat són els seus interessos polítics i econòmics els que posa en perill l’obra papal.

Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat de llegir un llarg article del jesuïta Víctor Codina sobre l’oposició actual d’aquests sectors eclesiàstics al papa i a la seva teologia, d’ací que em permetré fer-ne una síntesi perquè em sembla que s’ho val, no sols per als creients sinó també per als no creients que exerceixen, però, de bona fe el seu deure de ciutadans.

Aquest sector esbossa la seva crítica en dues dimensions, una teològica i una altra més aviat sociopolítica, tot i que, com veurem, moltes vegades les dues línies conflueixen. La crítica teològica parteix de la convicció que Francesc no és teòleg, sinó que ve del Sud, de la fi del món, i que aquesta manca de professionalitat teològica explica les seves imprecisions i fins i tot els seus errors doctrinals. Per això contrasten aquesta manca de professionalitat amb la competència acadèmica de Joan Pau II i, naturalment, de Benet XVI.

Les mancances teològiques de Francesc explicarien, doncs, les seves perilloses afirmacions sobre la misericòrdia de Déu a “El rostre de la misericòrdia” (Misericordiae Vultus), la seva tendència pro-comunista envers els pobres i els moviments populars i la pietat popular com a lloc teològic a “L’alegria de l’evangeli” (Evangelium Gaudium197-201); la seva falta de teologia moral en obrir la porta als sagraments de la penitència i eucaristia, en alguns casos i previ discerniment personal i eclesial, a les parelles de matrimonis catòlics separats tornats a casar, segons apareix en una nota del capítol vuitè de “L’alegria de l’amor” (Amoris Laetitia); així com seva poca competència científica i ecològica que es manifesta, diuen, a la seva encíclica “Laudato si”.

Amb aquestes acusacions, els crítics obliden possiblement que Francesc no pretén donar lliçons com a teòleg sinó com a pastor. Però el que en el fons molesta als seus detractors és que la seva teologia parteixi de la realitat, de la realitat de la injustícia, de la pobresa, de la destrucció de la naturalesa i de la realitat del clericalisme eclesial.

Els molesta, lògicament, que visiti Lampedusa i camps de refugiats i d’emigrants com Lesbos, els molesta que digui que no cal construir murs contra els refugiats sinó ponts de diàleg i hospitalitat; els molesta que, seguint Joan XXIII, digui que l’Església ha de ser pobra i dels pobres i que els pobres són un lloc teològic. Això realment els fa mal.

Els molesta que digui que el clericalisme és la lepra de l’Església i que enumeri les 14 temptacions de la gent de la Cúria vaticana, que van del sentir-se imprescindibles i necessaris fins a l’ànsia de riqueses, a la doble vida i a l’Alzheimer espiritual. I els molesta que afegeixi que aquestes són també temptacions de les diòcesis, parròquies i comunitats religioses; com els dol també que a l’Episcopalis communio parli d’Església sinodal i de la necessitat d’escoltar-nos mútuament.

Molesta -i molt- als grups conservadors que Francesc hagi agraït les seves aportacions teològiques a Gustavo Gutiérrez, Leonardo Boff, Jon Sobrino, José María Castillo i hagi anul·lat les suspensions “a divinis” a Miguel D’Escoto i Ernesto Cardenal; els estranya que a Hans Küng, que va escriure a Francisco sobre la necessitat de repensar infal·libilitat, li hagi contestat dient-li “estimat company” (lieber Mitbruder) i que tindria en compte les seves observacions i que estava disposat a dialogar sobre la infal·libilitat. I molesta també a molts que Francesc hagi canonitzat Oscar Romero, el bisbe salvadorenc màrtir, titllat per la dreta nord i centreamericana de comunista i de “tonto útil” 00de l’esquerra, després que la causa de beatificació hagués estat bloquejada durant anys. També que digui que ell no és qui per jutjar els homosexuals, que afirmi que l’Església és femenina i que, si no s’escolta les dones, quedarà empobrida.

En realitat, la seva invocació a la misericòrdia, una misericòrdia que està en el centre de la revelació bíblica, no li impedeix parlar de tolerància zero davant dels abusos de membres significatius de l’Església amb menors i dones, delicte monstruós del qual cal demanar perdó a Déu i a les víctimes, reconèixer el silenci còmplice i culpable de la jerarquia, buscar reparació, protegir els joves i els fillets, i evitar que es torni repetir. I no li tremola la mà a l’hora de degradar i destituir dels seus càrrecs els culpables, siguin cardenals, nuncis, bisbes o preveres.

Evidentment no és que Francesc no sigui teòleg, sinó que la seva teologia és pastoral i passa del dogma al kerigma. És a dir, més que un dogmàtic és un profeta que supedita els principis teòrics al discerniment pastoral. I la seva teologia no és colonial, sinó del Sud i això molesta al Nord.

La crítica sociopolítica que es fa a Francesc consisteix a acusar-lo de tercermundista i de filo comunista, quan els seus missatges enllacen perfectament amb la tradició profètica, bíblica i amb la doctrina social de l’Església. En realitat, el que els fa mal és la seva clarividència profètica quan diu no a una economia de l’exclusió i a la desigualtat, no a una economia que mata, no a una economia sense rostre humà, no a un sistema social i econòmic injust que cristal·litza en estructures socials injustes, no a una globalització de la indiferència, no a la idolatria dels diners, no a uns diners que governen en lloc de servir, no a una iniquitat que engendra violència, no a l’armamentisme i a la indústria de la guerra, no a la tracta de persones, no a qualsevol forma de mort provocada (Evangelium Gaudium,52-75).

També molesta la crítica al paradigma antropocèntric i tecnocràtic que destrueix la natura, contamina el medi ambient, ataca la biodiversitat i exclou pobres i indígenes d’una vida humana digna (Laudato Si,20-52). Per aquest motiu molesta a les multinacionals que critiqui les empreses de fusta, petrolieres, hidroelèctriques i mineres que destrueixen el medi ambient, perjudiquen els indígenes d’aquell territori i amenacen el futur de la nostra casa comuna. I molesta la crítica que fa als dirigents polítics incapaços de prendre resolucions valentes (Laudato Si,53-59).

Indubtablement hi ha una convergència entre la crítica teològica i la crítica social a Francesc, perquè els grups reaccionaris eclesials s’alineen amb els grups poderosos econòmics i polítics sobretot del Nord. En el fons, l’oposició a Francesc és una oposició al concili Vaticà II i a la reforma evangèlica de l’Església que Joan XIII va voler promoure tot situant-se en la línia de tots els profetes que van voler reformar l’Església, des de Francesc d’Assis fins al nonagenari bisbe Casaldàliga.

¿És Pedro Sánchez l’únic responsable del fracàs en la investidura?

4 Agost 2019

El descans que em vaig prendre el passat diumenge per mor d’un curt viatge de lleure al Pirineu, on he pogut contemplar aquelles altives muntanyes, la bellesa de les quals no ens és assequible habitualment als menorquins, em va salvar momentàniament d’haver de parlar de política. Vaig sortir de l’illa quan encara no havia conclòs el debat d’investidura -que era, sens dubte, la qüestió de més transcendència per a la política del país- i no podia deixar escrit un article enllaunat parlant del temps o d’altres coses. Per tant, vaig creure que era millor callar, però això no m’allibera de tornar sobre la matèria i m’obliga a partir del meu anterior article, el publicat el diumenge dia  21, on recordava als lectors que, des del meu punt de vista, el problema que tenim els espanyols davant les grans dificultats amb què ens trobem de formar govern des que s’ha atomitzat la vida política, no és tant culpa del sistema com dels polítics que tenim, que es mostren incapaços d’actuar sensatament en moments de dificultat.

En efecte, si com diu la dita popular, “és en el mal temps quan es demostra el bon mariner”, en política és quan van mal dades les coses, quan es demostra la vàlua dels polítics, i hem de reconèixer que en tenen ben poca (tant del uns com dels altres, tant la dreta com l’esquerra), si tenim en compte que el 2015 va ser impossible de formar un govern, que el 2016 s’aconseguí amb una fortíssima crisi interna del PSOE, i que ara, 2019, tot sembla que hagi de fracassar novament i, si Déu no hi posa remei (que és una manera de dir metafòricament que els polítics que tenim són ben inútils) el perill que hàgim de votar el mes de novembre és ja una possibilitat més que notable.

D’entrada, encara que Pedro Sánchez i els seus negociadors estiguin duent una forta campanya per guanyar el que avui se’n diu el “relat” del que ha succeït i maquillar el seu fracàs a la investidura, cal reconèixer d’entrada que, pensem el que pensem de Pablo Iglesias, qui ha fracassat en primer lloc (i en aquest primer embat) és el candidat a la investidura. A ell s’havia encarregat de formar govern, ell era qui tenia el deure d’intentar-ho i ell és qui no ho ha aconseguit. Per tant, és ell qui n’ha sortit escuat.

Però dit això, no puc parlar millor de Pablo Iglesias i de la seva ambició, tan gran com irresponsable, que ha renunciat a una vicepresidència i a tres ministeris per als del seu partit quan s’ha adonat que, en un govern de coalició (que no volia el PSOE, però que finalment va acceptar), no podria liderar un “govern paral·lel” al de Pedro Sánchez, un govern que li permetés fer el que li donés la gana i fins constituir-se en oposició del govern del qual formaria part.

No és, doncs, estrany que la cosa fracassés, sobretot, perquè no hem d’oblidar que fent la coalició que es proposava, el govern de Sánchez no hauria aconseguit una majoria parlamentària, cosa que el feia dèbil i, per tant, molt atacable. I amb els enemics que tindria al davant, és clar que no podia acceptar un soci amb les pretensions de Pablo Iglesias, que en tot moment ha mostrat una gran intransigència, per més que renunciés ell a formar part del govern.

D’altra banda, ens trobem amb la ferrenya resposta dels partits de la dreta, que, perdudes clarament les eleccions, no han tingut cap possibilitat de formar govern, cosa que haurien fet si PP, Ciutadans i Vox sumessin una majoria absoluta. Parapetats, doncs, en la seva intransigència habitual (en això mot més Rivera que Casado), han acusat Sánchez de ser incapaç d’arribar a un acord amb Unides Podem, mentre han criticat per activa i per passiva que acceptés el suport passiu (l’abstenció, s’entén) d’Esquerra Republicana de Catalunya i de Bildu, partits que, en la versió de Casado, volen destruir Espanya , i que en la de Rivera (ell sempre tan loquaç i propens a l’insult), formen, amb el PSOE i UP “una banda” a la qual no ha posat cap adjectiu, és cert, però tots sabem que, en el llenguatge habitual, quan parlem d’una “banda”, estem parlant clarament de delinqüents o de criminals. L’excés, doncs, és tan gran que no em sorprèn que els millors cap pensants del seu partit s’escolin per l’aigüera, mentre ell, en un acte propi d’un dictador esquizofrènic, es parapeta rere els fidels, entre els quals trobem el nostre José Ramón Bauzá que, com sabem, és un model de continència, de diàleg i de bon govern.

Jo no sé si en la ment de Pedro Sánchez es cova la idea de provocar unes noves eleccions, que, qualsevol que fos el resultat que produïssin, el que sembla inevitable és que causarien una gran irritació en l’electorat, que no pot entendre (i amb raó) la incompetència dels seus polítics i la seva incapacitat per arribar a acords. Però si dic això fent crítica als socialistes, el que també em sembla irresponsable és que, des del PP i de Ciutadans, es pugui pensar que el millor per al país era que Sánchez conformés un govern PSOE-UP, que només podia ser elegit amb la complicitat dels independentistes catalans i dels nacionalistes bascs (que ells odien), tot conformant -en minoria!- el que, ben alliçonats per Vox, ells no deixen de qualificar com un “front popular”, que, segons creuen i diuen, seria terrible per al nostre país.

Si tan dolenta era aquesta possibilitat, ¿per què, doncs, s’entesten a demanar-la? ¿per què critiquen Pedro Sánchez de no haver-la dut a terme i consideren un fracàs que no hagi format aquest govern del “front popular” que tant fustiguen? ¿Què han fet ells per evitar-ho? ¿No serà que ells, més encara que Sánchez, el que volen és que hi hagi novament eleccions per veure si sona la flauta i treuen un millor resultat que l’obtingut el passat mes de maig?

Miquel Roca Junyent també formulava a la dreta preguntes semblants a les que acabo de fer. En efecte, partint de la base que el que més convé a Espanya en un moment com a aquest és l’estabilitat institucional, i constatant que la interinitat no és una bona companya de viatge per a una política de progrés, ell demanava als partits de dreta si creuen que el preu a pagar ha de ser el de perdre la centralitat de l’acció́ de govern. I afegia: ¿Estava obligat Pedro Sánchez a renunciar a aquesta centralitat per tal d’aconseguir un govern inestable, sense referents europeus –al menys, referents exitosos–? ¿Era Pedro Sánchez l’únic obligat al compromís de la centralitat associada a l’estabilitat?

És evident que les orelles sordes de Casado i de Rivera no poden escoltar -ni els seus petits cervells entendre- aquestes preguntes de Roca Junyent, però tot i que no hem d’estalviar crítiques a Sánchez per com ha actuat, crec també que la situació a què ens enfrontem és prou complicada perquè obligui d’alguna manera a tots els polítics i a tots els partits, no només al líder del PSOE i al president en funcions del govern.

El problema no és el sistema, són els polítics!

21 Juliol 2019

Ningú no dubta avui que la representació política és la clau de l’Estat modern i, en particular, de l’Estat constitucional. Representar significa substituir algú, posar-se en lloc d’algú. Així doncs, mitjançant la representació s’ha fet possible que el representat ampliés les seves possibilitats de participació i l’àmbit de la mateixa participació.

En els seus orígens, la representació medieval està lligada al model iusprivatista. S’entén com un apoderament. Així, el representant ho és per un document que li designa una missió, l’autoritza i li assenyala les instruccions i els límits a què ha de subjectar-se (és el que coneixem com a “mandat imperatiu”). Aquest és, però, insuficient per a la manera de procedir de l’Estat democràtic, per això a Anglaterra neix un nou i més modern sistema de representació: el “mandat representatiu”. Aquest nou model amplia de forma gradual el sufragi a Anglaterra i possibilita que –tret dels pars i dels bisbes- tothom pugui tenir accés a l’elecció, i defineix així un Cambra que tendeix a representar la població de tot el Regne.

Aquest canvi implicarà que la persona del representant i els seus interessos i opinions passin a ocupar un primer pla, ja que l’únic mitjà eficaç amb què compten els representats per veure la seva voluntat exterioritzada adequadament pel representant consisteix a designar com a tal a una o vàries persones, les idees, opinions i interessos del o de les quals s’assemblin a les seves pròpies. Per això l’elecció es converteix en un element imprescindible i passa a situar-se en el centre de l’escenari. Ja no hi ha, doncs, un mandat imperatiu, sinó una certa concordança d’opinions, una certa afinitat de posicions polítiques. En una paraula, l’objecte propi de la representació consisteix a crear una relació de semblança entre l’espectre d’opinions que defineixen la voluntat del cos electoral i la composició política dels òrgans o cossos representatius; en definitiva, una semblança entre el poble en la seva pluralitat i l’Assemblea parlamentària que el representa.

Durant els meus anys universitaris, els joves estudiants de dret seguíem Maurice Duverger (Instituciones Políticas y Derecho constitucional, Ariel, 1970), que va ser un dels primer tractadistes que van definir l’objecte de la representació. Segons ell, aquesta tenia una multiplicitat de funcions. És un instrument essencial, deia: a) per consagrar la legitimitat dels governants: b) per donar expressió a la voluntat d’un col·lectiu: c) per obtenir una imatge de l’opinió pública; i d) per establir un govern determinat.

Però si nosaltres ens fixem en aquests quatre aspectes, tots ells ben reals i ben interessants, aviat ens adonem que, segons quin sigui aquell sobre el qual fem èmfasi, diferent serà el sistema representatiu. Així, en línies generals, les democràcies que segueixen el “sistema d’elecció majoritari” (sistema britànic) es defineixen precisament perquè ordenen el seu ordre institucional de representació a partir del principi que persegueix com a finalitat primària i principal de tot el procés electiu la designació d’un govern amb un fort suport parlamentari. Altrament, les democràcies consociatives (com el cas espanyol), que segueixen el “sistema proporcional”, tendeixen a prioritzar la finalitat de donar expressió fidel a l’opinió pública, i fins a les diferents modalitats d’aquesta, i a ordenar el sistema institucional cercant d’obtenir un escenari en el qual tots o la major part dels actors importants tinguin presència política al Parlament.

No hi ha dubte que el primer dels sistemes d’elecció esmentats –el sistema majoritari-, persegueix la formació d’un govern fort i coherent, mentre que el segon –el sistema proporcional- cerca un govern que sigui més aviat representatiu, encara que aquest pugui esdevenir més dèbil o inestable. D’ací en traiem una primera conclusió: que cap sistema representatiu no és neutral. Tots potencien un aspecte de la representació en detriment d’altres, que també mereixen consideració i respecte.

A pesar, doncs, que el nostre sistema és el de representació proporcional, mentre a Espanya hi va haver dos grans partits forts, la governabilitat no va ser difícil perquè de vegades un d’ells aconseguia tot sol la majoria absoluta dels vots (ajudat per la Llei d’Hondt que escollí el govern d’Adolfo Suárez per afavorir els partits més votats), i quan no obtenia aquesta majoria tan qualificada, li era relativament fàcil trobar el suport de partits nacionalistes perifèrics que el sostenien des de fora a canvi de prebendes. Així, de fet, va governar més d’un cop el PSOE de Felipe Gonzalez i també el PP d’Aznar.

Avui sembla que aquestes possibilitats ja no es donaran perquè el mercat electoral s’ha multiplicat enormement i, si bé hi ha uns partits més forts que els altres, no sembla que puguin ja obtenir majories absolutes en un sistema representatiu proporcional (que és el determinat per la nostra Constitució), ni que els bastin els vots dels nacionalistes perifèrics per formar govern.

Davant aquest fet real, la solució no és, però, com alguns demanen, de modificar el sistema proporcional i passar-nos ara a un de majoritari que, a més, implicaria una modificació constitucional que no sembla possible, sinó d’elegir uns polítics que siguin capaços de moderar les seves ínfules de poder, d’altivesa i de suficiència, i que sàpiguen dialogar i, per tant, cedir, perquè els governs representatius plurals siguin possibles.

Però pel que estem veient, això sembla impossible ara per ara. Ja el 2015, amb una majoria minoritària del PP, no va ser possible formar govern; i avui, amb una majoria minoritària del PSOE tampoc sembla que sigui possible. La dreta no cedeix a abstenir-se per facilitar-ho, i l’esquerra es mostra incapaç d’entendre’s per intentar-ho. ¿Que es pot fer, doncs? ¿Dissoldre novament les Corts i cridar la gent a les urnes perquè, farta ja dels polítics que ens ha tocat en sort, deixem d’anar a votar i fem que la democràcia es degradi?

No, l’alternativa no és de modificar el sistema (encara que aquest pugui ser objecte d’alguns retocs, que tampoc seran fàcils atès el clima de discòrdia absoluta que presideix el panorama polític espanyol), sinó d’exigir responsabilitat als polítics. Com escrivia molt sensatament Jordi Amat fa uns dies, el temps que ja ha començat serà (hauria de ser) el dels pactes de coalició subscrits entre un gran partit que lidera i un partit mitjà que assumeix un paper influent en la decisió de les polítiques públiques, però que, des de la lleialtat, se situa en un lloc secundari a la hora d’establir l’orientació ideològica del govern del qual forma part. No és, doncs, l’hora de la tensió sinó del pacte de govern a dos (o més). I si aquesta disjuntiva l’esquerra no la resol, no dubtin que la dreta espanyola sabrà aprofitar-la.

 

El Tribunal Suprem es posa en mans de la justícia europea

14 Juliol 2019

A l’article que vaig publicar el 23 de juny demanant-me si Puigdemont, Comín i Junqueras podrien exercir finalment com a eurodiputats, concloïa que en el supòsit de Puigdemont i Comín, tot i els raonaments esgrimits en defensa de les seves pretensions, em semblava difícil que acabessin aconseguint l’objectiu que persegueixen ja que eren pròfugs de la justícia (cosa que ha confirmat una interlocutòria del Tribunal Suprem del passat dijous); però en el cas de Junqueras, considerava que les seves pretensions eren força més raonables, ja que, en la deguda forma processal, emplaçava el Suprem a pronunciar-se sobre una qüestió respecte de la qual té la darrera paraula el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

El Suprem, amb Marchena al capdavant, ho ha vist clarament i, en un acte valent (perquè és obvi que té riscos per al mateix Tribunal, que, en un primer moment, havia decidit negar a Junqueras el dret a acudir a jurar la Constitució per recollir l’acta de diputat i anar després a la presa de possessió al Parlament europeu), ha dictat una interlocutòria amb la qual planteja el que, en termes processals, es coneix com una “qüestió prejudicial” davant el Tribunal de Justícia Europeu, per tal que sigui aquest qui resolgui els dubtes que es plantegen sobre el moment en què comença la immunitat parlamentària dels membres elegits per formar part del Parlament d’Estrasburg. La qüestió té una importància extrema, perquè si -com defensen els advocats de Junqueras- aquesta s’obté simplement per l’elecció, el Suprem hauria de permetre que pogués acudir al Parlament i actuar com a diputat amb totes les prerrogatives, ja que no pesa sobre ell cap mena d’inhabilitació. En canvi, si el Tribunal Europeu dictamina que els drets s’inicien tan sols en prendre possessió, aleshores, l’actuació del Suprem hauria estat la correcta.

Per a més garanties, el Suprem demanà prèviament que es pronunciessin el Ministeri fiscal i l’Advocacia de l’Estat, i tots dos van creure que la consulta (la “qüestió prejudicial”) no s’havia de plantejar, però la Sala ha desoït aquestes opinions i ha decidit plantejar-la. I aquest gest no sols té importància per les repercussions mediàtiques i polítiques que tindrà la resolució del Tribunal Europeu, sinó perquè Espanya i els seus tribunals, amb el Suprem al capdavant, es juguen la seva reputació, i per damunt de tot, perquè estan en joc l’Estat de Dret i la cohesió social a Catalunya. En aquest sentit, doncs, no hi ha dubte que la complexitat de la causa, unit a la mediatització nacional i internacional del judici i del perfil dels acusats, posen al Suprem davant un repte com pocs s’han viscut en el passat judicial del nostre país. És revelador (i positiu) que en un context tan complex i sensible, el Suprem hagi optat per sol·licitar l’auxili interpretatiu del Tribunal Europeu de Justícia.

Dels comentaris que he llegit sobre la qüestió, el més rellevant i precís al meu entendre és l’elaborat per Daniel Sarmiento, professor titular de Dret administratiu i de la Unió Europea a la Complutense (Madrid), que ha estat lletrat del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que sintetitzaré tot seguit perquè s’ho val.

Poques qüestions prejudicials, diu, s’han plantejat a Espanya en un context tan complex, però crida l’atenció l’habilitat i la intel·ligència amb què s’ha sabut moure el ponent i la Sala en aquest cas. A diferència de molts altres plantejament, on l’òrgan jurisdiccional busca el confort i el suport del Tribunal Europeu de Justícia per sustentar una interpretació concreta, el que versa sobre el Procés realitza un exercici molt més elegant i hàbil. La Sala no valora les conductes dels acusats ni es pronuncia sobre el Procés com a moviment o com a esdeveniment jurídic. Al contrari, la descripció freda i asèptica que fa la interlocutòria que un dia va dictar sobre la “llei de transitorietat” aprovada a Catalunya parla per si mateixa.

La Sala sap que n’hi ha prou amb una simple descripció del que disposa aquesta llei per provocar el terror en els magistrats del Tribunal de Justícia, doncs el paràgraf en el qual es descriu el règim transitori de constitució del nou poder judicial català (recordeu que el president del Tribunal Suprem de Catalunya havia de ser nomenat pel president de la Generalitat a proposta d’una Comissió Mixta on tenia absoluta preponderància el govern) resultarà preocupant per als jutges europeus, estant ells ara mateix, com és ben sabut, en plena discussió sobre la purga de jutges que s’està produint a Polònia. La interlocutòria no esmenta la purga que s’hauria produït a Catalunya ni la que està ara en curs a Polònia, però ni falta que li fa. Només cal enunciar els preceptes de la llei de transitorietat perquè els jutges europeus comprenguin què estava passant i què anava a passar a Catalunya si el Procés seguia endavant.

La interlocutòria aprofita també l’ocasió per descriure el fracàs estrepitós de la cooperació judicial europea durant la fase d’instrucció de la causa. La crítica a les resolucions belgues, però principalment a la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein denegant l’execució de l’euroordre contra Carles Puigdemont, és concisa, però deixa en evidència una cosa que ja es va denunciar per activa i per passiva: que en una comunitat de drets i d’interessos com l’europea, la llibertat de moviments no s’ha de poder emprar per burlar la justícia. La interlocutòria fa ús d’aquesta crítica per justificar la negativa de la Sala a autoritzar la sortida del territori de Junqueras. ¿Com anem a autoritzar una sortida, diu, quan hi ha risc de fuga i, a més, sabem que els instruments de cooperació judicial penal no estan funcionant correctament? Tot i així, el Suprem deixa que sigui el Tribunal Europeu que dicti l’última paraula.

Diguem, però, que, hàbilment, la Sala planteja una pregunta subsidiària per al cas que el Tribunal de Justícia arribi a la conclusió que la immunitat comença en el moment en què el candidat és electe. Per a aquest supòsit, demana si la immunitat és una norma absoluta, o si és possible ponderar-la amb altres interessos en joc, com és el cas de la persecució del delicte, particularment quan els delictes que estan en joc són d’una especial gravetat. És a dir: fins i tot en el cas que Junqueras gaudeixi d’immunitat d’acord amb el protocol europeu des del moment en què va ser proclamat electe, ¿pot un tribunal nacional ponderar les circumstàncies i, tot i així, impedir la seva presa de possessió temporal fins al transcurs del procés penal?

¿Què passarà ara? No hi ha dubte que el Tribunal Suprem ha remès un text hàbilment construït que dificultarà que al Tribunal Europeu de Justícia s’aparti de la senda que li han traçat. I fins i tot en el cas que aquest respongui en el sentit contrari al que apunta el Tribunal Suprem en la seva primera pregunta, la interlocutòria obre la porta a altres opcions que podrien ser satisfactòries per a la justícia europea, però que deixarien l’última paraula en mans del Suprem. Marchena, doncs, “garnacap a casa” (com diem a Menorca), però tot i així se la juga i deixa la solució pendent del Tribunal Europeu. I això és molt lloable.

La formació del govern i les “raons d’estat”

7 Juliol 2019

En les seves argumentacions, els polítics solen adduir les “raons d’estat” com si, per imperatiu legal o per honestedat política, no poguessin actuar de cap altra manera, però per poc que rasquem podem veure que, a pesar d’un discurs que ens solen presentar com ple de coherència, sovint amaguen un altre tipus de raons, les dites “raons de conveniència”, que normalment han adoptat després de fer molts càlculs i han acabat decidint que els asseguren una millor avantatge. No ens ha de sorprendre, per tant, que, en moltes ocasions, els ciutadans en desconfiem. Intentaré posar-ne uns exemples.

A les eleccions generals del 2015, el PP va treure 123 diputats, el PSOE 90, Podemos 69 i C’s 40. Els pactes per governar no eren fàcils i Mariano Rajoy va decidir no acceptar l’encàrrec de formar govern. Aleshores va prendre la iniciativa el PSOE, que va signar un pacte amb C’s. L’escenificació va ser gran i Rivera, que en aquella època es presentava com un home moderat, a cavall del liberalisme i la socialdemocràcia, va voler demostrar la seva responsabilitat signant aquest acord. Ho va fer, òbviament “per raons d’estat”. Però 130 diputats no bastaven, calia, per tant, cercar la complicitat de Podemos, que tenia 69 diputats, amb els quals es podia formar una clara majoria absoluta. Però Pablo Iglesias va boicotejar aquell acord, cosa que va fer, naturalment, per “raons d’estat” i per coherència, però molts vam creure que ho feia en realitat perquè estava convençut que, si aconseguia boicotejar la formació del govern, provocaria uns nous comicis que enfonsarien el PSOE i ell tindria una situació hegemònica dins l’esquerra.

Aquestes noves eleccions van tenir lloc el 26 de juny de 2016, però no van donar el resultat que Iglesias esperava. Ben al contrari, afavorien el PP, que millorà la seva posició en obtenir 137 escons, mentre el PSOE perdia força amb només 85 diputats, però Podemos (que es presentà en coalició amb Izquierda Unida) no sols no va deixar el PSOE en braceroles, sinó que va obtenir tan sols 71 escons, mentre C’s en perdia vuit i quedava amb 32 diputats. El resultat, doncs, de la “raó d’estat” de Pablo Iglesias, va ser que PP va poder formar govern després que en PSOE, en plena crisi (recordeu el “no es no” de Pedro Sánchez), acabà abstenint-se i fent fora Sánchez de la direcció del partit.

Així doncs, si les “raons d’estat” de Pablo Iglesias el 2015 van ser “no al govern del PSOE”, les “raons d’estat” de Pedro Sánchez (que no del PSOE), el 2016, es van concretar en un “no al PP”, tot i que no li van servir de res, perquè, com acabo de dir, el partit acabà abstenint-se facilitant un govern en minoria de Rajoy.

Ara ens trobem novament en una situació complicada. Les darreres eleccions, fetes el passat més de maig després que, vuit mesos abans, Pedro Sánchez hagués aconseguit guanyar una moció de censura contra Rajoy amb els vots de Podemos i dels nacionalistes bascs i catalans (PNV, ERC i PdeCAT), ens han deixat un Parlament molt dividit, però amb un canvi de pes entre les formacions polítiques. El PSOE va treure 123 diputats (com el PP el 2015), el PP baixava estrepitosament de 137 a 66 diputats, C’s obtenia 57 escons, cosa que va vendre com una gran victòria, però que en realitat no ho va ser perquè el que Ribera volia era superar el PP (de la mateixa manera que Iglesias volia superar el PSOE el 2016), i ens trobem, doncs, que els obstacles per formar govern són grans.

Davant això, ara és Pedro Sánchez (el del “no es no” a Mariano Rajoy) qui demana que, per “raons d’estat”, PP i C’s s’abstinguin i el deixin formar govern. Fins i tot demana que el voti Podemos, que estaria decidit a fer-ho si Sánchez acceptava un govern de coalició amb ells, però, aquest pensa que les “raons d’estat” no li permeten constituir un govern de coalició amb Iglesias; raons que tanmateix no coincideixen amb les “raons d’estat” de PP i de C’s, que, encegats per obtenir la preeminència dins la dreta (que ara, a més, té l’al·licient de Vox), es neguen a permetre que Sánchez pugui formar govern.

El que no és discutible és que, a la present legislatura, el tripartit de dretes (PP, C’s i Vox) no suma de cap manera per formar govern. 66 + 57 + 24 són 147 diputats, una xifra que està lluny de la majoria absoluta, però, empesos per unes fonamentades “raons d’estat”, aquests prefereixen que Sánchez s’estavelli, que el país estigui sense govern, i que novament hàgim d’acudir a votar, tot esperant que els resultats els siguin més favorables.

Tenim, doncs, que si el tripartit de dretes es manté ancorat en les seves fonamentades “raons d’estat”, l’única possibilitat matemàtica perquè Pedro Sánchez, com a líder del PSOE (123) formi govern és que, en una segona votació (dono per suposat que no podrà assolir la majoria absoluta), arribi a un acord, sigui el que sigui, amb Unides Podem (42), i obtingui també el suport del PNV basc (6), del valencià Compromís (1) i del Partit càntabre (1), que farien 173 diputats, però -“ara ve lo bo”-  necessitaria indispensablement que els nacionalistes catalans, és a dir ERC (15) i JuntsxCat (7) s’abstinguessin i, per tant, no votessin en contra.

¿Permetrien, en aquest cas, les “raons d’estat” de Pedro Sánchez ser elegit amb l’abstenció dels independentistes? Jo crec que sí, de la mateixa manera que va acceptar els seus vots per a la moció de censura. Però tots sabem que, immediatament, PP i C’s, evocarien les seves “raons d’estat” per dir que Sánchez s’ha venut als que volen trencar Espanya, etcètera, etcètera, cosa que, com un disc ratllat, no han deixat de dir des d’abans de les darreres eleccions.

Ara que també és interessant de veure què passa amb les “raons d’estat” dels nacionalistes catalans, ja que, mentre ERC sembla clarament decidida a abstenir-se perquè la situació es desbloquegi i pugui formar-se govern, el líder suprem de JuntsxCat, Carles Puigdemont, creu que, per “raons d’estat” s’ha de votar no, ja que, com pitjor vagin les coses, és millor per a ell i la seva causa. Però ai!, mentre ell, des de Brussel·les, defensa aquest posicionament, els diputats de JuntsxCat que són a la presó (Sánchez, Rull i Turull, més Forn, que no és diputat, però també es troba a la garjola) creuen que “per raons d’estat”, han de permetre que Sánchez pugui formar govern, tot enfrontant-se, per tant, dialècticament a Puigdemont i a la seva portaveu Laura Borràs. ¿Què passarà? Ves a saber-ho, però el xoc de “raons d’estat” (perquè és evident que ningú no es mou per “raons de conveniència”) estan cridades a donar molt de joc les properes setmanes.

L’error mai reconegut del secessionisme unilateral

30 Juny 2019

No és cap secret que, en la segona dècada del segle XXI, el catalanisme polític ha mudat en gran part de l’autonomisme al secessionisme, i és probable que no li hagin mancat raons per fer aquest canvi ja que l’Estat -sobretot el regit pel PP- no sols no ha fet mai cap esforç per entendre la diferència i per cercar solucions que donin una resposta intel·ligent a la diversitat, sinó que ha fet tot el contrari (recordeu la recollida de signatures contra Catalunya dirigida pel mateix Mariano Rajoy, la sentència del T.C. de 2010 a instàncies del PP, la negativa a donar una sortida política basada en el diàleg, etc. etc.), i tot aquest desencontre ha acabat produint un decantament de l’autonomisme vers el secessionisme que, com a ideologia o projecte polític, és legítim i es troba emparat per la Constitució.

Ara bé, aquesta mutació ha anat evolucionant cada cop més fins al punt que un sector molt majoritari del secessionisme ha deixat d’actuar seguint el procediment democràtic, que mai no pot defugir tres premisses: el diàleg, el respecte al posicionament dels altres i la subjecció a la llei, i ha optat (irresponsablement des del meu punt de vista) per l’unilateralisme, tot pensant (val a dir que ingènuament) que l’Estat es plegaria als seus plantejaments sense tan sols pipellejar.

¿Hi havia un altre camí? És evident que sí, encara que llarg i difícil, però més segur i, per damunt de tot, més democràtic. Pau Luque l’ha descrit molt bé. El camí de  l’independentisme democràtic és -diu- el que duen a terme els que saben que una cosa és fer la independència comptant, en els procediments, ambels catalans anti-independentistes, i una altra cosa molt diferent és fer la independència contraels catalans anti-independentistes. I això significa que, per als primers -per als que volen seguir el camí de l’independentisme democràtic-, els mitjans (és a dir el procediments per dur-lo a terme) són tan importants com l’objectiu. I això no sols perquè sempre cal  actuar respectant la democràcia i, en definitiva, “els que no pensen com ells”, sinó també perquè, en tot moment, cal evitar que el país es trenqui en el camí cap a la independència, ja que no és possible iniciar un “nou país” on la meitat d’aquest no s’identifiqui amb el nou Estat, o que fins i tot estigui disposat a combatre’l perquè creu que aquest és un Estat que s’ha construït “contra ells”.

Des de fa dos anys hem vist, però, com aquesta mutació del catalanisme polític vers l’independentisme democràtic ha estat minoritària, ja que els partits declaradament independentistes (PdeCAT, ERC i CUP) i, especialment, les institucions catalanes (Parlament, Govern i els organismes que aquests controlen, com per exemple TV3) no han cregut realment que la independència fos -en el fons i en la forma- una qüestió de democràcia (tot i que no s’han estat d’afirmar que actuaven en virtut d’un “mandat democràtic”, sinó que han cregut i afirmat que és una “causa justa” (potser l’única “causa justa”) i que, per tant, s’ha de dur a terme “tant sí com no”, encara que tots ells plegats representin no més del 47% dels catalans (per bé que tenen una lleugera majoria al Parlament), i que, per això mateix, la llei ha de cedir davant aquest fet “de justícia” i “de necessitat” indiscutible.

Luque, en un raonament molt ben articulat, diu que si algú creu que la seva és una “causa justa” (Torra ho ha dit més d’un cop en aquests termes i és el que han vingut a afirmar els processats en els al·legats finals davant del Tribunal Suprem quan han ratificat que tornarien a fer el que van fer), i que, com a conseqüència d’aquesta valoració, està convençut de trobar-se  al costat correcte de la història, també creu que tots els altres van errats i, per això mateix, considera que és innecessària la aquiescència d’aquests altres (ni que aquests siguin la meitat dels catalans) respecte dels seus plantejaments. S’explica, doncs, plenament, que l’independentisme unilateralista -el que va proclamar la DUI i ara té la meitat dels seus dirigents a la presó i l’altra meitat a l‘exili- menystingui les formes i els mitjans per dur a terme el seu propòsit i hagi decidit dur-lo a terme sense mirar prim.

És cert que, en l’exercici d’aquesta actuació tan irresponsable, no és només l’independentisme unilateralista el responsable únic (encara que sí el més important) del que ha succeït, perquè, per a desgràcia de tots, hem tingut també un Estat incapaç de fer res per evitar la catàstrofe i això ens ha dut a un diàleg de sords en el qual, com ha escrit aquest bon constitucionalista que és Xavier Arbós, des del Govern central s’ha actuat com si només existís la llei i des del Govern de la Generalitat com si la llei no existís.

Però el drama a què ens enfrontem radica bàsicament en el fet que el secessionisme unilateralista no sigui capaç de reconèixer cap dels seus errors. I és aquesta incapacitat  de veure que és indispensable “respectar la llei i els drets dels altres” que fa dir a Torra que no acceptarà cap altra sentència que no sigui absolutòria, i critiqui durament el govern actual de Pedro Sánchez per no parar els peus als jutges, com si en un Estat de dret el govern tingués la possibilitat d’esmenar la plana al Poder Judicial que -dit sigui de passada-, a Espanya, no és el poder judicial de Veneçuela, sinó el d’un Estat de dret de veritat, com han reconegut totes les cancelleries europees, encara que un gran sector de gent (l’ANC, per exemple) s’entesti a no voler-ho creure i, obcecats,  segueixin insistint en la via unilateral (“ho tornarem a fer!”), oblidant que els més elementals principis democràtics impedeixen endegar un legítim programa polític de separació unilateral d’Espanya sense tenir un suport popular que sigui rotundament majoritari, sense obtenir cap reconeixement internacional tàcit ni explícit, sense un preparació institucional adient que el faci viable (no actuant “de farol”, com va reconèixer la consellera Clara Ponsetí), i, més important encara, sense respectar democràticament la llei i els drets, les opinions, la legitimitat i fins i tot la mateixa existència de més de dos milions de votants catalans que han donat el seu suport a partits que no volen la independència.

I un apunt final pel que fa a això que jo he definit com “un suport rotundament majoritari”. Fa dos-cents cinquanta anys, Jean-Jacques Rousseau escrivia que quan es tracta d’ harmonitzar la voluntat particular i la voluntat general en les deliberacions públiques, cal tenir en compte una pauta que mai no s’hauria d’oblidar: que com més greus i importants són les deliberacions, més s’ha d’aproximar a la unanimitat de l’opinió dominant. I no hi ha dubte que són decisions greus les que afecten al contracte social, i per tant, al sistema constitucional i estatutari. I no hi ha dubte que la secessió d’un territori determinat d’un Estat afecta clarament la Constitució espanyola i l’Estatut de Catalunya.

Més encara: si la simple modificació de l’Estatut exigeix el suport de dos terços de Parlament, ¿no cal primer obtenir una majoria que assoleixi com a mínim aquest nivell per posar en marxa els mecanismes democràtics que puguin conduir a la secessió?

¿Podran ser diputats europeus Puigdemont, Comín i Junqueras?

23 Juny 2019

Si tenim en compte que en l’exercici de l’última paraula que es concedí als acusats del Procés, cap d’ells no va mostrar penediment pels seus actes ni va realitzar cap mena d’autocrítica, ans més aviat van mostrar tots ells una ferma decisió de tornar sobre els mateixos passos si tenien ocasió de fer-ho, haurem de convenir que estem davant d’un gravíssim problema que no resoldrà la sentència, ja que la bel·ligerància dels catalans s’anirà engrandint amb les decisions que anirà prenent el Tribunal Suprem fins i tot abans de dictar el fall definitiu.

El primer escull s’ha produït ja aquesta setmana quan la Junta Electoral Central (JEC) i el mateix Tribunal Suprem han impedit que Carles Puigdemont, Antoni Comín o Oriol Junqueras recollissin l’acta de diputat europeu després d’haver estat elegits en unes eleccions lliures a les quals es van presentar amb l’autorització del mateix tribunal, tot i que alguns partits, com Ciutadans, s’hi van oposar. En aquella ocasió, el Suprem va convenir que tots els candidats podien presentar-se als comicis ja que no pesava damunt seu cap condemna que els inhabilités.

Elegits, doncs, per sufragi universal, Puigdemont, Comín i Junqueras han intentat recollir dilluns passat l’acta de diputat, però no ho han aconseguit ja que, en el cas dels dos primers, la JEC no ha accedit que ho fessin a través d’un representant legal (ells no hi ha volgut anar personalment per por de ser detinguts); i en el cas de Junqueras, perquè el mateix Tribunal Suprem li ho ha impedit, en negar-li permís per sortir de la presó.

Com veiem, els supòsits no són idèntics. En el cas de Puigdemont o Comín, el jutge Llarena, encarregat de la instrucció, ha desestimat les seves peticions de jurar per mitjà d’un representant amb poders notarials i els ha recordat que els eurodiputats només adquireixen la immunitat després de jurar personalment, que és quan accedeixen al càrrec de forma efectiva, cosa que no ha succeït. En canvi, en el cas de Junqueras -respecte del qual el jutge Llarena ja no té res a dir perquè ha estat jutjat pel Suprem-, ha estat aquest que li ha impedit d’acudir a la seu de la JEC per prometre o jurar la Constitució.

Tenint en compte que l’article 224.2 de la Llei de Règim Electoral General estableix que “en el termini de cinc dies des de la proclamació, els candidats electes hauran de jurar o prometre acatament a la Constitució davant la Junta Electoral Central”, i afegeix que “transcorregut aquest termini, la Junta Electoral Central ha de declarar vacants els escons corresponents als diputats del Parlament Europeu que no haguessin acatat la Constitució i suspeses totes les prerrogatives que els puguin correspondre per raó del seu càrrec, tot això fins que es produeixi l’acatament”, la qüestió juridicopolítica es complica, ja que la JEC ha decidit deixar vacants els escons que els corresponien.

Tenim, doncs, que en haver acudit presencialment l’advocat de Puigdemont i de Comín a la JEC sense èxit, s’han conclòs els tràmits davant la jurisdicció espanyola, fet que els permet apel·lar directament al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUD), cosa que han fet per la via del procediment d’urgència. No ha estat així en el cas d’Oriol Junqueras, que ha presentat un recurs de súplica davant el Tribunal Suprem després de la decisió d’aquest d’impedir que l’eurodiputat electe pogués acudir el passat dilluns al Congrés dels Diputats per completar els tràmits necessaris i acreditar-se com a europarlamentari davant la Junta Electoral Central prometent o jurant la Constitució.

En el supòsit de Puigdemont i Comín, tot i els raonaments esgrimits pel seu advocat, Gonzalo Boye, en defensa de les seves pretensions, em sembla difícil que acabin aconseguint l’objectiu que persegueixen (tot i que hi ha opinions que defensen el contrari); però en el cas de Junqueras, considero que les seves pretensions són força més raonables, ja que l’únic argument que va esgrimir el TS per denegar-li permís per complimentar els tràmits per obtenir l’acta de diputat, és que el desplaçament de Junqueras a Brussel·les per completar els tràmits (després de jurar el càrrec davant la JEC) posaria en un “irreversible perill” les finalitats del procés judicial que ha quedat vist per a sentència.

Lògicament, Junqueras ha recorregut la decisió del Suprem en considerar que aquesta “s’aparta de precedents anàlegs sense raó, contravé la normativa que regula la participació de ciutadans a les eleccions al Parlament Europeu i fa inefectius drets constitucionals”. Per als lletrats que el representen, la interpretació de les lleis electorals i del reglament del Parlament Europeu realitzada per impedir que l’exvicepresident de la Generalitat pogués assistir a la promesa de la Constitució i a la recollida de l’acta d’eurodiputat “pot suposar una interpretació de la normativa incompatible amb el dret de la Unió”. I han demanat que el tribunal resolgui la qüestió en un tràmit d’urgència per, si és denegada, acudir a la justícia europea.

És cert que el Suprem va al·legar que la pèrdua del dret de participació de Junqueras per impedir la seva acreditació com a europarlamentari “no és irreversible sinó temporal”, però la defensa del republicà considera que es tracta d’ “una suspensió indefinida i generalitzada del dret de participació política” i, a més, suposa “una indirecta afectació del dret a la presumpció d’innocència i a la llibertat d’expressió”.

És molt interessant llegir aquest recurs en què Junqueras pregunta al Suprem “quin sentit tindria la participació en les eleccions i el vot ciutadà si no pot ni tan sols atendre el primer tràmit establert en la seva condició de parlamentari electe”. En aquest es queixa, a més, que la resolució judicial “no explicita prou ni dóna raons” sobre per què els drets de participació i representació política han de ser suspesos en el cas d’un parlamentari europeu quan aquesta protecció la donà el mateix tribunal per a les eleccions generals al Congrés.

Davant l’opinió del Suprem, alguns juristes de probitat reconeguda han afirmat que les normes relatives a l’elecció dels parlamentaris europeus no poden deixar de ser obeïdes per tots els Estats membres. En aquest sentit, doncs, un cop s’han convocat les eleccions i els ciutadans han votat i s’han proclamat les candidatures, no es pot impedir que els candidats elegits ocupin l’escó corresponent. Segons aquesta interpretació, ni el Dret Europeu, ni el Dret dels Estats membres, ni concretament el Dret espanyol, contemplen una sola circumstància que permeti impedir que els candidats electes es converteixin en diputats.

Desconec si serà aquesta interpretació la que acabarà triomfant o la contrària davant la Justícia Europea, on tot acabarà, però estic convençut que la “crisi catalana”, aquesta que s’havia d’haver tractat en el camp polític i no només en el judicial, donarà encara molta feina als jutjats amb la consegüent (i inevitable) inestabilitat política. I això, per al país, no és certament una bona notícia.

Vist per a sentència

16 Juny 2019

Aquests dies ha acabat la llarga vista oral del judici que se sustenta davant del Tribunal Suprem pel que hem denominat “el procés”, en què un bon grup de polítics catalans van desobeir les lleis del país i van desafiar l’estat de dret vigent emparant-se en el que ells han definit com un “mandat democràtic” de la ciutadania. Ja he dit en més d’una ocasió què penso d’aquest mandat i del valor que pot tenir quan es pren contra la legislació democràtica vigent i per unes majories importants però no suficientment aclaparadores (en el cas de Catalunya, per diputats que representaven una mica més del 47 per cents dels vots obtinguts a les eleccions al Parlament, que ostentaven, però, la majoria absoluta de la cambra).

Tot i així, no hi ha dubte que, encara que critiquem el que van fer i siguin jutjats per la seva conducta, el cert és que no van actuar amb armes i no van usar la violència física contra ningú, però és incontestable que no van guanyar ni reeixir en el seu intent de proclamar i consolidar el que ells van definir com la República catalana, ja que ni arriaren la bandera espanyola, ni demanaren que cap estat estranger els reconegués, ni res va canviar per a la integritat d’Espanya i per a la posició d’aquesta en el context internacional. El fet és que el Govern de la Generalitat va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. Es va acatar tot.

Hem vist aquests dies que, a l’acusació final, els fiscals ha decidit no rebaixar un sol grau els seus plantejaments inicials i els han mantingut en el seu grau màxim (rebel·lió, sedició, malversació i desobediència), acusacions que han d’alguna manera condicionat fins ara la Sala del Suprem que, en cap moment, ha cedit a deixar sense efecte la presó preventiva dels acusats, tot mostrant-se des del primer dia extremadament garant dels drets dels “altres” (entenent per “altres” els espanyols que, teòricament, podíem sortir perjudicats per la segregació d’una part del territori nacional de manera il·legítima), i molt dura amb els presumptes infractors de la llei, que estan privats de llibertat sense que pesi encara contra seu cap sentència ferma.

Les defenses, en canvi, totes sense excepció, han argumentat amb un gran convenciment la impossibilitat d’acreditar la concurrència d’alguns elements que configuren els delictes de què s’acusa als processats. I de manera especial, per la seva importància i gran transcendència jurídica, el que fa referència a la violència imprescindible en el delicte de rebel·lió, així com també han negat l’aixecament tumultuós, que és la característica bàsica del de sedició. Alhora han intentat demostrar que no hi va haver cap mena de malversació en tot el que van fer per organitzar el referèndum de l’1-O. Només accepten que hi va haver desobediència.

No tinc una bola de vidre per saber què acabarà dient la sentència, però davant la persistència dels fiscals per elaborar la teoria del “cop d’estat”, acudint a les tesis de Kelsen perquè se’ls fa difícil utilitzar tan sols les circumstàncies que determina el Codi penal per tipificar el delicte de rebel·lió, m’han semblat molt interessants els plantejaments que les defenses han fet durant tot el judici i, especialment, els al·legats finals, que desbrossaren el passat dimarts davant el silenci atent de la Sala i dels acusadors.

Del que jo he pogut veure i escoltar dels al·legats de la defensa, el que més interessant (i intel·ligent) m’ha semblat és que tots els defensors, a diferència dels fiscals, que van farcir el seu discurs de connotacions polítiques per decorar i revestir penalment el “cop d’estat”, abonant-se a la “via política”, s’han apuntat a la “via tècnica” i, per tant, a les tipificacions penals, conscients que, com pensem molts juristes, aquest judici mai no s’havia d’haver dut a terme, i -sobretot- mai amb els càrrecs que han dibuixat les acusacions.

El més brillant dels advocats ha estat, al meu entendre, Xavier Melero, que, des del primer moment fins al darrer, ha intentat fer veure al Tribunal que no estàvem davant d’un judici polític sinó penal, d’ací que finalitzés el seu al·legat plantejant com n’era, d’absurda, la situació, si teníem en compte l’absurditat dels càrrecs demanats per la fiscalia. Melero, reconduint les coses al camp estrictament penal i defugint el polític, no s’ha estat de dir que el Govern de la Generalitat i els acusats van mentir públicament a la ciutadania en prometre l’impossible, però és evident que aquests posicionaments polítics, que podran tenir la consideració negativa que vulguem des del punt de vista moral o de credibilitat política, no són un delicte. És delicte el que, com a tal, tipifica el Codi penal. I partint d’aquest plantejament tècnic, Melero ha posat contra les cordes la fiscalia.

L’advocat ha descrit els fets de manera pedagògica i -com ha observat Carlos Zanon a “La Vanguardia”-, encara que ni a la Fiscalia ni a Puigdemont no els agradi escoltar-ho, Melero ha dit alt i clar que els fets indiquen que el Govern va renunciar voluntàriament a qualsevol dels mecanismes d’independència. Es va acatar tot. De la mateixa manera que es va acatar el 155. “Condemnin, doncs, els acusats per desobeir el TC, pels delictes de desordres públics, però res més, perquè no hi va haver res més”, ha estat la seva conclusió amb la qual tancava una hàbil defensa.

Correspondrà, doncs, a la Sala determinar el significat global del que va succeir a Catalunya durant els mesos de setembre i octubre de 2017. I segons quina sigui la seva versió dels fets provats, tindrem una sentència o en tindrem una altra. Ara, doncs, no ens queda altra cosa que esperar aquesta en un procés que és -hauria de ser- estrictament un “judici penal”, però que molts (tant d’un costat com de l’altre) han intentat vendre com un “judici polític”. Per tant, la sentència no serà bona de posar ni serà rebuda dòcilment per tota la ciutadania.

I no puc acabar aquest escrit sense referir-me, ni que sigui succintament, als al·legats finals dels acusats, que no poden deixar indiferents a ningú. D’aquests diré -sumant-me al seu criteri- el que n’ha escrit un dels més reputats penalistes catalans d’avui, l’advocat Marc Molins: “Des de l’impacte que a mi personalment m’han provocat les enormes dosis d’honestedat i de dignitat amb què s’han dirigit al tribunal, voldria concloure remarcant que si volem donar una passa al front en la resolució d’aquest conflicte que ha fracturat la convivència hem de comprendre que la sentència que s’ha de dictar no és un punt final, sinó, precisament, el punt d’origen des del qual els independentistes han de seguir lluitant pels seus ideals sense cometre errors, i els constitucionalistes han d’iniciar una reflexió que els permeti comprendre fins a quin punt han contribuït a crear aquesta situació”.


%d bloggers like this: