Archive for the ‘Bloc de notes’ Category

Davant la mort de Bosco Marquès i de Tomàs Vidal

10 Març 2019

Setmana dura, la passada, i no ho dic pel que està succeint a la gran sala de vistes del Tribunal Suprem, sinó perquè dues persones que apreciava i amb les quals m’unia una relació d’afecte i una admiració de molts anys, ens han deixat. Dues persones a les quals la nostra illa de Menorca els deu molt perquè han estat bones, intel·ligents, compromeses amb el país i fidels als seus principis. Els meus lectors menorquins saben a qui em refereixo: al periodista Joan Bosco Marquès i al geògraf i professor Tomàs Vidal Bendito.

L’amistat amb en Bosco prové dels anys universitaris quan, a Barcelona, amb un grup d’amics, ens reuníem setmanalment en un bar del carrer Aribau, per confeccionar una pàgina del diari “Menorca”, que el director ens havia cedit perquè l’omplíssim amb les nostres reflexions i on aboquéssim les nostres inquietuds intel·lectuals. Aquella pàgina es va dir “Tribuna Universitària” i va sortir durant uns anys regularment al diari. Bosco Marquès era l’únic de tots nosaltres que era periodista de professió i l’home que més bé coneixia la manera de coordinar i confeccionar aquella pàgina que segurament emplenàvem amb més il·lusió que encert, però que tant va aportar a les nostres vides. Érem molts que hi col·laboràvem, però els més assidus vam ser  Mateu Seguí Puntas, Enric Taltavull, José Luís Leal, Emili Pons i jo mateix. Suposo que em deixo algú d’aquella primera època, cosa que lamento, però em sembla que aquests érem els més vam participar en aquella tasca col·lectiva que ens va servir per iniciar-nos en el periodisme i en la funció d’opinants sobre la realitat del país.

Malauradament, ja són tres els companys que ens han deixat. En Mateu, el primer, després en Leal i ara en Bosco. De tota manera, potser el més bonic és que tots, sense excepció, hem seguit compromesos amb la tasca d’escriure i hi seguim encara, gairebé cinquanta anys més tard, tot enviant als diaris les nostres reflexions.

La relació amb en Bosco la vaig reprendre quan, després d’haver treballat durant anys al diari “La Mañana” de Lleida i al “Diario de Mallorca”, va aterrar a la nostra illa per dirigir el diari “Menorca”, aquest en el qual nosaltres enviàvem aquelles cròniques barcelonines per publicar a “Tribuna Universitària”. Durant tots els anys en què va estar al front del diari, la relació director-col·laborador va ser fluïda i amable. Sempre comprensiva i generosa. Mai va tenir una paraula crítica fora de lloc i va saber aguantar amb discreció i fermesa els atacs que, des de flancs diferents, rebia de les persones i dels poders fàctics que es mostraven disconformes amb la seva voluntat de mantenir el diari obert a totes les opinions, sempre que fossin consistents i alhora respectuoses amb les dels adversaris.

Si algun cop pensava que el text que jo li havia enviat podia provocar algun problema al diari o fins i tot a mi mateix, agafava el telèfon i em deia el que trobava convenient. De manera sincera i discreta. Sempre amable i respectuosa, tot procurant que fos jo mateix que acabés per prendre la decisió final de publicar o de no publicar el meu article.

Contrari al periodisme estel·lar o groc, avui tan en voga en una part considerable de la premsa, Bosco sempre va creure en un diari discret i veraç, que defugís la demagògia i perseguís la recerca de la veritat i una vera i respectuosa confrontació de les idees.

Fora del diari no el vèiem mai. Era un home que esquivava els focus mediàtics, que no buscava la publicitat i que mai no va intentar ser notícia, tot i que la cercava perquè aquesta era la seva obligació com a periodista.

La meva relació amb Tomàs Vidal va ser diferent de la que vaig mantenir amb en Bosco. Uns anys més gran que jo, abans de conèixer-lo com a persona el vaig conèixer pels seus treballs d’investigació. El primer i més remarcable per a mi va ser aquell magnífic estudi publicat a la “Revista de Menorca” l’any 1969,Evolució de la agricultura y de la propiedad rural en la isla de Menorca, que tant em va servir per elaborar la que va ser la meva tesi de llicenciatura en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, un treball que va acabar guanyant el premi Ateneu de Maó 1973 i constituí la meva primera publicació en forma de llibre l’any 1976.

Tomàs Vidal ha estat un gran investigador i suposo que un bon professor, encara que jo no l’he conegut en aquesta fase. I per damunt de tot, un bon amic, que vaig començar a conèixer personalment quan el Consell de Menorca decidí crear l’Institut Menorquí d’Estudis, institució de la qual ell va ser el primer president del Consell Científic i que, amb ell i molts altres intel·lectuals menorquins, vaig contribuir a crear treballant fonamentalment en la confecció dels seus estatuts.

La nostra relació personal es va incrementar quan, uns anys més tard, residint tots dos a Barcelona, vam ser designats membres del Consell Científic de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Ell hi acudia en representació de l’IME i jo en nom de l’Ateneu de Maó. Coincidíem, doncs, cada mes en una reunió a Palma, en una institució del Consell que presidia aleshores el jurista Miquel Massot, amb qui vam fer una bona amistat. En Tomàs i jo érem, doncs, les veus menorquines dins aquella institució i allò ens apropà i fou l’inici d’una relació d’amistat que ha seguit amb els anys.

Aquesta darrera setmana de febrer ha estat, doncs, trista per a tots els qui estimàvem aquestes dues persones amb les quals ens unia un sentiment de fraternitat i una estimació sincera, tant pel que eren com a persones com pel que han fet en una vida plena d’encerts i de dedicació als altres. En Bosco en el camp del periodisme; en Tomàs, com un intel·lectual compromès amb la investigació i la docència.

Els enyorarem, però el seu record no s’esborrarà de les nostres vides. Donant una forta abraçada a les seves vídues, na Bel i na Rita, el meu desig que descansin en pau.

Anuncis

Un futur electoral ple d’incògnites

3 Març 2019

La dissolució del Parlament espanyol i la convocatòria d’eleccions generals per al 28 d’abril obre per a Espanya una etapa de gran tensió dialèctica i de confuses expectatives. No sols per la importància d’aquestes, sinó perquè unes setmanes després vindran les eleccions europees i les d’Ajuntaments i d’algunes comunitats autònomes, la qual cosa vol dir que tot el panorama polític espanyol quedarà sacsejat i, molt probablement, amb notables modificacions al si de les principals institucions polítiques i administratives del país. I si a tot això hi afegim que aquest tsunami electoral coincidirà amb el judici que s’està duent a la seu del Tribunal Suprem dels polítics catalans imputats amb gravíssims delictes, haurem de concloure que la primavera serà ben segur una època de grans trasbalsos.

El panorama, doncs, no és fàcil d’afrontar perquè els elements que hi juguen poden provocar moltes sorpreses. Més encara si tenim en compte la volatilitat del vot que mostren les enquestes que s’estan publicant i la novetat que implica el fet que, per primer cop, els que han estat tradicionalment els dos grans partits del sistema no ofereixen la garantia absoluta de poder mantenir una forquilla de diputats que sigui suficient per augurar-los la possibilitat de governar sense problemes. Bàsicament, perquè tenim la incògnita de quina serà l’acollida que l’electorat espanyol donarà a Vox, aquest nou partit que està posant de manifest que un important sector del PP era d’extrema dreta, cosa que havia intentat camuflar fins avui, però que ara s’està manifestant sense complexes (penseu en Abascal, Campos, Camps, Vidal Quadras i tants altres han estat membres fins fa poc del partit d’Aznar), i perquè no sabem tampoc com acabarà evolucionant aquest judici que, per primera vegada a la història judicial espanyola, s’ofereix en directe per televisió, i que la gent contempla -o pot contemplar- amb la mateixa passió que segueix un partit de futbol, alegrant-se i ovacionant els èxit dels fiscals quan posen en una situació difícil els acusats o bé quan aquests desequilibren l’actuació dels fiscals tot qüestionant que estiguin sofrint un judici penal i afirmen que estan patint una clara i rotunda persecució política.

Davant aquest panorama es fa, doncs, molt difícil dir què passarà, encara que no és impossible observar alguns comportaments que, com a mínim, ens demostren el tarannà dels que, en el camp polític, seran els principals protagonistes a Espanya durant les properes setmanes.

Començant per Vox he de dir que és aquest el grup que menys incògnites presenta pel que fa als seus dirigents. Producte del corrent que està avançant per Europa i els Estats Units de manera preocupant pels qui no compartim cap dels seus criteris polítics, els seus objectius de denúncia es fixen bàsicament en tres assumptes que li donen bons dividends electorals: la xenofòbia contra els immigrants, el replegament ultranacionalista (que a Espanya es disfressa amb l’antinacionalisme català i basc), el proteccionisme contrari a la Unió Europea (UE) i la desqualificació frontal de la “classe política” convencional acusada de parasitisme i corrupció.

L’extrema dreta és molt hàbil en la denúncia, però les seves propostes són absolutament demagògiques i, d’aplicar-se, tindrien conseqüències funestes per als països europeus i per als immigrants extracomunitaris. Més encara, el seu horitzó cultural és incompatible amb els valors europeus, serà un llast per a l’Estat del benestar i augmentarà la delinqüència i el terrorisme.

El problema més gran que presenta, però, l’auge de l’extrema dreta és que ha arrossegat vers aquest seu cantó als dos altres partits que té propers: el PP de Pablo Casado i C’s d’Albert Rivera, que després del pacte andalús i de la manifestació de Colón (que tingué molt menys èxit del que pensaven i desitjaven els seus dirigents), es troben francament descol·locats.

Pel que fa al PP, perquè el canvi de presidència de Rajoy a Casado ha posat les regnes del partit en un personatge pirandel·lià (ho dic per aquella recordada obre de teatre “Sis personatges en cerca d’autor”) el qual està convençut que Espanya només és ella mateixa quan la governa el PP; perquè qualsevol alternativa equival a posar-la en mans d’okupes. I que, per això mateix, quan no li queda altre remei que lluitar des de l’oposició, doncs no té cap altre objectiu que d’enderrocar com més aviat millor l’okupa de torn; i per aconseguir-ho, qualsevol mitjà li és vàlid, ja que es tracta de “salvar Espanya”.

Li ho vaig retreure no fa gaire en un dels meus escrits, però aquesta setmana era el diari El Paísque ho deia amb contundència. Després d’advertir que “la mentira no puede ser un mecanismo electoral normalizado”, deia l’editorial que, com a èmul espanyol de Trump, “el caso más inquietante es el de Pablo Casado, porque el líder de uno de los partidos más importantes del país no debería dejarse tentar por la falsedad como una herramienta esencial de su discurso político. No se trata de que aparezca en su campaña como un recurso dialéctico desafortunado y esporádico, sino de que se convierta en un mecanismo alarmantemente normalizado”.

Tenim després Albert Rivera, el líder de C’s, l’home potser més versàtil del panorama polític espanyol, que, en un esforç lloable, intentà de formar un govern amb el PSOE després de les eleccions de 2015 per foragitar del govern el PP de Mariano Rajoy, però que, apujat al pedestal de l’antinacionalisme (a partir del nacionalisme espanyol més exacerbat), no sols és el posseïdor d’un llenguatge mordaç i feridor contra els seus adversaris després de llençar-se sense paracaigudes a mans de la demagògia dretana i més ultraliberal, sinó que ell mateix s’ha tancat una via que potser serà possible -i ves a saber si l’única possible per a no posar el govern espanyol a mans dels extrems- després de les eleccions del 28 d’abril, que és la de configurar un pacte PSOE-C’s, després que ha renunciat a arribar a cap mena d’acord amb el PSOE i amb Pedro Sánchez, com feu Artur Mas el 2006.

De fet, sembla que aquesta mena de pactes estan de moda. El va subscriure ja Moreno Bonilla abans de les eleccions andaluses (cosa que l’ha posat a mans de Vox) i ara l’ha subscrit Casado, fent que, si hagués de governar la dreta, segurament això només serà possible si se sotmet als criteris de Vox. No seria, doncs, banal, recordar que, quan Artur Mas va signar aquell acord notarial contra el PP, qui era aleshores cap de la formació conservadora, Josep Piqué, replicà el president Mas dient que allò que acabava de fer era “una patochada”.

Tot això situa, doncs, Pedro Sánchez i el PSOE en el centre del panorama polític, amb una dreta furibunda en un costat, i amb un Podemos força crític, encara que més obert al diàleg  que cap altre partit. Sánchez és, doncs, avui, un home sol davant el perill que l’està assetjant per tots els costats, a pesar de ser l’únic que, juntament amb Podemos, ha intentat afrontar, ni que sigui mínimament i sense èxit, el greu problema polític que té Espanya amb la dissensió catalana. És, a més, un dels pocs que, al seu discurs, no vessa odi contra l’adversari, ni ens amenaça amb l’arribada dels quatre genets de l’Apocalipsi si no votem l’extrema dreta d’aquest país o bé si pensem que no està del tot clar que, a pesar d’haver comès errors greus -alguns molt greus-, no és tan evident -i confio que el temps i el macrojudici ens ho acabi demostrant- que els polítics catalans han comès indefectiblement els delictes de rebel·lió i de sedició i mereixin que el govern d’Espanya, amb el suport del Senat, apliqui novament l’article 155 de la Constitució i esborri l’autonomia catalana de la faç de la terra.

És la democràcia superior a la llei?

24 febrer 2019

Nota prèvia

Preveient que tindria una setmana complicada, vaig escriure l’article que segueix el passat dimarts, desconeixent per tant que la tesi que jo defenso és la mateixa que el rei Felip VI va sustentar al discurs que, l’endemà dimecres, va fer al Congrés Mundial del Dret. He pensat, tanmateix, que el fet d’haver discrepat sovint de l’actuació del monarca no havia de ser cap obstacle per mantenir la meva tesi en aquest cas perquè, si jo ara retirés aquest article, seria del tot incoherent amb mi mateix i esdevindria un hipòcrita. El mantinc, per tant, ja que, en un moment de tanta confusió com l’actual, és, penso, indispensable forjar una defensa clara de l’Estat de dret, únic que garanteix la democràcia com a sistema polític.

***

Una d’aquestes afirmacions molt esteses, de la qual sembla que n’hagi fet una màxima l’independentisme català -de fet Torra i els seus la repeteixen gairebé a diari-, és aquella d’acord amb la qual tot el que ells -els independentistes- han fet aquests darrers temps, ho han fet per complir amb el “mandat democràtic” que han rebut del poble.

Aquesta afirmació se sustenta, com podem veure, en un axioma avui molt evocat, però que és rotundament fals. Em refereixo al que proclama que “la democràcia està per damunt de la llei”, axioma que fa concloure als qui el defensen que si ells, com a polítics, han actuat d’acord amb el mandat que han rebut dels seus electors, qualsevol que hagi estat el seu comportament, aquest s’ha de considerar legítim, tot oblidant que el principi fonamental que regeix als sistemes democràtics és, precisament, “el respecte a la llei”.

Si l’afirmació que critico -“la democràcia està per damunt de la llei”- fos certa i indiscutible, com creuen els seus defensors, hauríem de concloure que quan la majoria d’un Parlament -com va succeir al de Catalunya- decideix fer un acte “contra legem” o “praeter legem” (per exemple, un referèndum d’autodeterminació), no cal que es respectin els principis constitucionals ni tampoc les lleis vigents que limiten o prohibeixen aquesta mena d’accions, perquè “per mandat democràtic” les poden dur a terme.

Però no hi ha dubte que el sil·logisme és erroni, i ho és perquè la premissa major -la que predica que la democràcia és superior a la llei- és radicalment falsa. Com ho seria també una de contrària que afirmés que “la llei pot prescindir del principi democràtic” (que és el que defensen les dictadures). Ja que la relació entre “democràcia” i “llei” és tan essencial com complexa i respon a una sèrie de premisses que s’han de respectar.

La democràcia és, en efecte, un sistema polític que parteix de la base que la sobirania radica en el poble, és a dir en els ciutadans, els quals, seguint unes normes de convivència a les què s’ha arribat per consens, s’han donat un marc legal -això que designem com el “bloc constitucional”- que regula com es prenen les decisions i qui les ha de prendre.

En els sistemes democràtics -tots ho hauríem de saber- els poders de l’Estat estan distribuïts d’acord amb aquests principis constitucionals, que atorguen competències diverses: al legislatiu (o als legislatius, quan es tracta d’Estats descentralitzats com el nostre), la Constitució els encarrega l’elaboració de les lleis sempre dins el marc competencial establert, de manera que el Parlament estatal no pot envair les competències dels parlaments autonòmics i aquests tampoc poden envair les competències del parlament de l’Estat. A l’Executiu (o als executius), els encarrega la potestat d’executar les lleis i de governar el país, cosa que també han de fer en el marc de les seves competències, de manera que el Govern de l’Estat no pot immiscir-se en les competències dels executius autonòmics, com tampoc aquests poden envair competències del Govern de l’Estat. I al Poder judicial li encarrega la facultat de vetllar pel compliment de les lleis i, per tant, de jutjar els comportaments dels ciutadans -també dels governs-, cosa que farà -com la resta de poders de l’Estat- en el marc de les seves competències, perquè cap poder no és omnímode i tots estan subjectes a l’imperi de la llei.

La llei és, doncs, el lloc de trobada de la voluntat dels ciutadans exercida democràticament. D’ací que tots -poders públics i ciutadans- l’hàgim de respectar. Ara bé, tots sabem que les lleis no són monolítiques ni inamovibles. Per tant, es poden modificar i fins i tot derogar. Però tant l’elaboració, com la modificació, com la derogació de les lleis s’haurà de fer pels òrgans als quals aquesta potestat de legislar està atribuïda i de la manera com el marc constitucional estableix.

Tot el sistema democràtic és, doncs, un joc d’equilibris gràcies als quals la convivència és possible, perquè en un sistema vertaderament democràtic ningú no pot imposar els seus criteris de manera arbitrària. I això significa que les decisions -aquestes que correspon prendre democràticament als ciutadans- s’han d’exercitar amb un ple sotmetiment a la llei i, per tant, per mitjà dels òrgans adients i en el marc de les competències que aquests tinguin assignades.

Tenim, doncs, que els ciutadans d’un municipi no poden decidir sobre competències assignades al Consell Insular, a la Comunitat autònoma o bé a l’Estat; com tampoc les Corts Generals d’Espanya poden decidir sobre competències de la Comunitat autònoma, del Consell Insular o del municipi, ja que la llei (aquesta que regula què es pot fer i qui ho pot fer) s’ha de respectar per tothom.

D’ací que sigui pervers afirmar que “la democràcia és superior a la llei” si, afirmant-ho, el que volem és proclamar que la democràcia permet a la majoria d’una institució (per exemple d’un parlament) decidir qualsevol cosa, prescindint de si la llei atorga o no a aquesta institució la competència per fer-ho. I això perquè el respecte a les competències és fonamental per a l’exercici d’una democràcia.

Tindrem, doncs, que -deixeu-me que posi un exemple- si un dia el Consell de Menorca decidís per majoria absoluta que no vol que la nostra illa pertanyi a la Comunitat autònoma de les Illes Balears, no pel fet d’haver-ho decidit democràticament tindria el dret de decidir-ho, perquè aquesta resolució, per democràtica que fos, seria contrària a la llei, ja que ni la Constitució, ni l’Estatut ni cap altre norma legal atorguen als menorquins la competència per separar-nos de la Comunitat autònoma i per constituir-ne una de pròpia. En definitiva, perquè ho impedeix el “bloc constitucional” i no ens és lícit carregar-nos la llei emparant-nos en un hipotètic “mandat democràtic”, o el que és el mateix, perquè ho volen i ens ho demanen els nostres electors..

En aquest supòsit hipotètic, el que hauríem de fer els menorquins partidaris de la separació de la Comunitat autònoma seria armar-nos de paciència, i treballar pedagògicament -i pacíficament- per convèncer els parlamentaris espanyols que això que defensem és bo per al país, perquè atenent-nos al “principi de legalitat” és a ells i no a nosaltres,  que els correspondria prendre aquesta decisió sense violar el sistema que, “democràticament”, ens hem donat. I és possible que si perseveréssim en la idea i aquesta arribés a ser molt majoritària -que és el que havien d’haver fet els independentistes catalans defensant la seva-, el més provable és que, més prest o més tard, aconseguíssim trobar una sortida al problema polític que això representa. Com la van trobar els quebequesos, con la van trobar els escocesos, després de negociar llargament i durament amb els governs del Canadà i del Regne Unit.

 

Sobre traïcions i fellonies

17 febrer 2019

Si el segon manament de la Llei de Déu ens empeny a no prendre el seu nom en va, penso que algun dels principis fonamentals que regeixen la vida política ens hauria també d’obligar a dir la veritat i a ser escrupolosos amb el sentit de les paraules. I més, quan aquestes es fan servir per qualificar (millor encara, per desqualificar) les persones faltant estrepitosament a la veritat.

Certament, res no ens obliga a donar per bona la política de diàleg o d’acostament al problema català que ha intentat infructuosament dur a terme el president Sánchez; res no ens exigeix ​​a creure que la proposta feta pel Govern de Catalunya de designar un mediador o relator per moderar el diàleg que finalment s’ha trencat fos una bona idea; res no ens imposa haver d’acceptar que l’autodeterminació que reclamen els independentistes catalans sigui l’únic camí que, tant sí com no, el país hagi de dur a terme, però tot aquest joc de discrepàncies que qualsevol ciutadà espanyol pot molt legítimament tenir, no permet expressar, repetir i difondre sense rubor qualificatius al president del Govern espanyol com els que, diàriament, li està dirigint Pablo Casado, acusant-lo sense tallar-se un pèl d’haver comès “alta traïció”, de ser “còmplice d’un cop d’Estat”, de ser un president “traïdor”, de ser un president “il·legítim”, de ser un “ocupa de la Moncloa” i força coses més, ja que alguns d’aquests qualificatius són de pèssim gust i altres, els més, es refereixen a actuacions tipificades penalment, que comporten llargs anys de presó per a qui és condemnat per haver-les comès.

Però no només és menyspreable haver d’aguantar aquestes acusacions falses, sinó també la divulgació de mentides contrastades (això que avui es qualifica com a “fake news”, marginant incomprensiblement al nostre idioma), com algunes de les proclames del manifest llegit per periodistes en la concentració de diumenge passat a Madrid, en què, per fer bullir l’olla encara més, es formularen afirmacions tan greus, tan estrambòtiques i tan falses com la “traïció perpetrada pel Govern d’Espanya a Catalunya”, com la ” humiliació [soferta per] l’Estat, sense precedents en la nostra vida democràtica “, com l’haver donat el Govern del president Sánchez “una punyalada per l’esquena a la llei i a la justícia acceptant els termes i exigències imposats pel president de la Generalitat” , com haver “cedit al xantatge d’aquells que volen destruir la convivència ciutadana al nostre país i haver renunciat a defensar la dignitat dels espanyols, amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder”, com “haver rebut [el president Sánchez] amb llaços grocs al president de la Generalitat a la Moncloa”, com “haver acceptat les 21 exigències del secessionisme”, com “haver renunciat a complir amb l’obligació de guardar i fer guardar la Constitució”, etcètera, etcètera.

Tot aquest joc d’afirmacions falses, fetes amb una indubtable pretensió política de menysprear l’adversari i aconseguir retornar al poder que, pel seu mal govern, van perdre, no constitueixen sinó un bast i inacceptable recurs a la difamació i, el que és encara més greu, l’ús d’una arma amb la qual es busca envilir el país, augmentar l’odi entre persones i territoris, pervertir la llibertat de pensament i d’acció i erradicar l’arrelament del pluralisme. Com molt bé ha dit el professor Fernando Vallespín, “una política que se llena de traidores, considerados como tales por huestes indignadas que se arrogan la representación de supuestas verdades, es síntoma seguro de que hay algo en ella que ya no funciona.”

D’altra banda, ¿pot aquesta dreta que actua ferotgement i sense complexos, aquesta que, després de dir traïdor i mentider a Pedro Sánchez, crida els espanyols al carrer, adverteix que no descarta res, afirma que l’agenda catalana és la agenda d’ETA, insisteix en l’aplicació del 155, qualifica de delinqüents els que estan presos sense haver estat condemnats, i pugna contra un possible dret de gràcia, que no és sinó una possibilitat recollida a la Constitució (articles 62.i, 87.3 i 102.3), pot -dic, aquesta dreta treure Espanya a la superfície, suposant que, com ella afirma, el nostre país estigui sotsobrant?.

Molt em temo que Pablo Casado, aquest aprenent de bruixot (potser hauria de dir aprenent d’Aznar), que l’únic que cerca és de fer pujar la temperatura política del país, com si Espanya fos avui una espècie d’olla a pressió, corre el risc d’ensopegar en el seu fatigós camí i pot acabar sent devorat pel seu adversari més temible, que no és, per descomptat, el PSOE, sinó VOX, fent bo l’axioma segons el qual la revolució (suposant que això de Casado sigui una revolució, que és suposar molt) acaba devorant els seus fills.

Ho dic perquè tinc la impressió que, a la manifestació de Madrid del passat diumenge, Pablo Casado i també Albert Ribera no van sinó treballar en favor de VOX, ja que aquest partit, sense cap representació parlamentària, va aconseguir situar-se al mateix nivell que Partit Popular i Ciutadans. Més encara, si bé és cert que van ser els líders de Ciutadans i del PP els convocants, l’esmentada concentració portava sens dubte el segell de Vox. Com ha dit encertadament Enric Juliana, “estava escrit: Pablo Casado i Albert Rivera van treballar per a Santiago Abascal”.

Però no tota la meva crítica serà per a Pablo Casado i Albert Rivera, ja que, sent com som (crec que sempre ho he estat) catalanista sense militar en el nacionalisme i, menys encara en l’independentisme, diré que el més llastimós que està succeint és que, davant d’aquest neguit de la dreta, els partits catalans (PDeCat i ERC especialment) i, sobretot, l’executiu presidit pel vicari Torra de l’ínclit Puigdemont, actuïn amb tan poca intel·ligència.

Jordi Juan ho apuntava dilluns passat molt gràficament. Deia: “El Govern de Quim Torra es va obstinar a donar-li una solemnitat a la negociació com si ja estiguéssim en una segona fase i on, en lloc de tenir a l’altre costat a un Govern fràgil amb el suport de només 84 diputats i amb un PSOE dividit, l’interlocutor fos un Executiu sòlid amb una majoria àmplia al darrere. L’oposició de PP i Cs, animada ara per Vox, no ho ha posat fàcil i els estrategs del Govern haurien d’haver vist que, si forçaven massa la corda, aquesta s’acabaria trencant. ¿Calia exigir ara un relator o la inclusió del referèndum, o era millor fer un acord de mínims, mantenir el PSOE al Govern i esperar al final del judici? Segurament alguns dirigents sobiranistes estaran lamentant ara de no haver estat més prudents i haver forçat tant la màquina. Ara bé, si al final el full de ruta és la del com pitjor, millor -i això és el que jo em temo-, reconeguem que la tasca dels negociadors del Govern sí que ha estat eficient.”

També això és molt lamentable.

La visita del Papa a Emirats Àrabs Units

10 febrer 2019

He llegit que, quan el papa Francesc era a l’avió que el conduïa a Emirats Àrabs Units (EAU), un periodista espanyol li va preguntar quan viatjaria a Espanya, i que el Papa li va donar una resposta -confiem que la informació que m’ha arribat és certa- que m’ha deixat confús: “¿Viatjar a Espanya? Primer han de posar-se d’acord vostès”.

La resposta és, a més, enigmàtica, perquè, en primer lloc, no sabem qui són aquests “vostès” a què el Papa es refereix; i en segon terme, perquè un pontífex que, posem per cas, no es pronuncia sobre si cal recolzar a Maduro o Guaidó i que s’ha ofert no poques vegades per intervenir entre conflictes polítics i bèl·lics, difícilment pot al·legar problemes d’entesa -aliens a la seva persona- per ajornar o decidir visitar un país.

Però la veritat és que el que més m’intriga és saber a qui es referia quan deia “primer han de posar-se d’acord vostès”, ja que saber-ho ens donaria pistes sobre què s’han de posar d’acord, ja que és molt diferent que es referís a desavinences a l’interior de l’Església espanyola; a desacords entre el Govern de l’Estat i, posem per cas, la Comunitat religiosa del Valle de los Caídos, amb el correlatiu silenci de l’Església en l’espinós conflicte provocat pel trasllat a un altre lloc de les restes de Franco; o bé es referís -que també podria ser- al greu conflicte entre l’Estat i la Comunitat autònoma de Catalunya, que està enverinant greument la convivència en aquest país i que, com opinava jo diumenge passat, ens aboca a una dimensió desconeguda. (Curiosament, Enric Juliana utilitzava pràcticament els mateixos termes en un article publicat el passat dimarts).

Diguem que el periodista al qual vaig llegir aquesta informació sobre el Papa també s’estranyava de tan enigmàtica resposta, ja que -deia- “el Papa, òbviament, no va a aquests països perquè no hi hagi problemes sinó, precisament, perquè la seva sola visita pot contribuir al fet que les discrepàncies vagin desapareixent”. I concretant en el recent viatge a EAU, apuntava que són molt necessaris aquests acords de fraternitat entre l’Església catòlica i l’islam; la imatge del papa Francisco besant el gran imam d’Al-Azhar a EAU és un dels passos decisius i obligats perquè, com va dir el propi Bergoglio, “no hi ha alternativa: o construïm el futur junts o no hi haurà futur”.

Comparteixo aquesta opinió, però no seria del tot sincer si no posés alguna objecció a aquest reeixit viatge papal. Ho dic perquè l’eix de la visita a EAU ha girat al voltant de dos actes: el primer -i de més transcendència per a l’objectiu previst-, ha estat una trobada interreligiosa: la conferència de Fraternitat Humana, que ha reunit 700 representants de diverses confessions. Una cimera en la qual, sens dubte, Jorge Bergoglio i el gran imant Ahmed al Tayeb -representant d’Al Azhar, la institució més prestigiosa de l’islam suní- han estat les ‘estrelles’ indiscutibles.

La trobada s’ha produït a l’hotel més luxós d’Abu Dhabi, l’Emirates Palace, després que el príncep hereu, Mohammad bin Zayed al-Nahyan, líder de facto i enemic acèrrim de les organitzacions islamistes, hagi demostrat que, en efecte, ha convertit el seu país en un dels més tolerants cap als cristians entre les monarquies ultraconservadores del golf Pèrsic, dominades per l’islam ortodox wahhabita. Ho demostra que, sota el seu comandament, EAU s’hagi transformat en un refugi per als àrabs cristians que fugen de Síria o Iraq, i, segons he pogut llegir, sorprenentment, el 2013, ocupava la tercera posició entre els països amb major creixement de la població cristiana. Té una nova catedral, 16 noves esglésies i al voltant de 700 congregacions, segons ha informat la premsa.

Sé que, amb aquest viatge, Francesc no pretenia de cap manera donar un reconeixement a la política del govern d’EAU. Ell anava a una altra cosa, però no hi ha dubte que el Govern d’aquest país, que és qualsevol cosa menys una democràcia, ha aprofitat el viatge papal i posat tot el seu esforç a rentar la seva imatge, ja que, si bé és cert que promou una visió de l’islam oposada a l’islam polític -el que representen els Germans Musulmans- que defensa el seu rival en el Golf, Qatar, i és tolerant amb els cristians (encara que amb clares limitacions), és sens dubte un govern despòtic, i el príncep Mohammad bin Zayed -el que va organitzar una comitiva de guàrdies a cavall perquè escortessin la caravana del Papa a través dels jardins de palau mentre els avions deixaven un rastre groc i blanc en el cel, els colors de la bandera del Vaticà- és un dels dèspotes més temuts. Ho dic perquè, si bé ha ofert una imatge d’obertura i tolerància, aquesta no casava bé amb la realitat del país, del qual organitzacions com Human Rights Watch recorden que “el Govern d’Emirats Àrabs Units no ha demostrat un interès real en millorar la seva historial d’ (abusos) dels drets humans”, ple d’assetjament a activistes i atacs a la llibertat política o d’expressió.

Amb motiu de la visita del papa a Abu Dhabi, el corresponsal de La Vanguardia publicava una llarga informació, presa del britànic The Economist, on es deia que “en una regió de dèspotes, el príncep (Mohamed bin Zayed) és un dels més temuts. Malgrat la seva tolerància amb les minories religioses, no concedeix llibertats polítiques a la majoria musulmana, particularment als islamistes, perquè tem que puguin enderrocar-lo. Els partits (polítics) estan prohibits. Els que fan preguntes són empresonats. Els immigrants -cristians inclosos- no tenen opció d’aconseguir la ciutadania. Seguiran sent estrangers sense importar quantes generacions hagin nascut a EAU”.

Per aquest motiu, no són pocs els que han criticat aquesta visita papal en què, més enllà del contingut religiós i ecumènic que pogués tenir -que, òbviament, té molta importància-, és molt probable que, amb el seu gest, hagi concedit credibilitat a un governant que exerceix una repressió despietada contra defensors dels drets humans, jutges i advocats, estudiants i periodistes, per tal d’eliminar qualsevol escletxa de dissidència.

El segon acte important del papa ha estat la missa que ha celebrat davant 50.000 persones que han omplert l’estadi de la Ciutat Esportiva Zayed d’Abu Dhabi, mentre altres 120.000 assistien a la cerimònia des de l’exterior, fet que ha convertit aquesta missa en la celebració catòlica més multitudinària celebrada mai en un país musulmà. Segons les informacions que ha ofert la premsa, la majoria dels assistents eren cristians que viuen a EAU com a treballadors estrangers, el col·lectiu que formen la major part dels habitants del país, que no han tingut cap problema per participar en l’eucaristia ja que, per donar-los totes les facilitats per assistir a l’esdeveniment, el príncep hereu, el xeic Mohammad bin Zayed, va declarar que dimarts tinguessin festa als seus llocs de treball.

La missa va ser, sens dubte, un èxit d’assistència, però en la homilia el papa no es va sortir del guió. Va parlar de l’Evangeli i va dir als fidels que eren “un cor compost per una varietat de nacions, llengües i ritus; una diversitat que l’Esperit Sant estima i vol harmonitzar cada vegada més, per fer una simfonia”. I va voler saludar aquesta diversitat de persones que assistien a la missa remarcant -cito de la premsa- que “qui està afligit, qui pateix injustícies, qui es lliura per ser artífex de la pau sap el que significa patir”. Sens dubte estava en el seu paper i aquests mots no són inútils. ¿Però no havia de dir alguna cosa més respecte de les violacions dels drets humans? Entenc que li era impossible afirmar certes coses sense alterar la pau. Però tot i així, el dubte m’assetja. I més després de saber que al·lega que no pot viatjar a Espanya si abans no ens posem d’acord, afirmació que no deixa de ser una denúncia (encara que no prou clara) que alguna cosa anòmala (i inacceptable) deu estar succeint al nostre país.

Amb el judici per l’1-O Espanya entra en una dimensió desconeguda

3 febrer 2019

No és arriscat predir que el judici que és a punt d’iniciar-se a la seu del Tribunal Suprem contra els polítics catalans per les decisions que van prendre en l’organització del referèndum de l’1-O i en la declaració d’independència de Catalunya constituirà una prova de foc per a tothom: sens dubte per als processats i per als nombrosíssims ciutadans que els donen suport, però també per al mateix tribunal, l’actuació del qual té grans defensors, però ha rebut alhora dures crítiques (fins i tot des de posicions contràries a l’independentisme), tant per la instrucció que ha dut a terme el jutge Pablo Llarena, com per les resolucions preses per la Sala d’Apel·lacions del mateix tribunal, que ha ratificat en tot moment les decisions del magistrat instructor.

Per més que jo no participi de l’opinió dels qui diuen que els processats “no han fet res malament” (teoria que defensa l’ANC i, en general, l’independentisme), i mantinc alhora l’esperança que el judici pot ser just i independent (sóc, per tant, dels qui creuen -no sé si ingènuament- que la sentència no està escrita abans de començar), no hi ha dubte que moltes de les actuacions que s’han dut a terme fins ara pesen en sentit negatiu sobre l’instructor i sobre el nostre més alt tribunal, no sols per episodis com el de la fallida elecció del seu president, Manuel Marchena, per presidir el Consell General del Poder Judicial a instàncies d’un Partit Popular que presumia de poder influir damunt el tribunal “per la porta de darrere”, sinó també per la pròpia actuació d’aquest tribunal en tot el que duem de procés.

Val a dir en aquest sentit que no deixa de ser paradoxal que, mentre el TS jutjarà els polítics que voluntàriament es van presentar quan la justícia va emplaçar-los, hagi prescindit absolutament dels que van defugir aquesta citació i optaren per l’exili, ja que aquests poden viure a l’estranger sense que pesi damunt seu cap mena d’euroordre de recerca i captura després que l’instructor la va retirar en veure que els tribunals europeus no combregaven íntegrament amb els seus criteris acusadors i es negaven a satisfer les peticions de la justícia espanyola.

Símbol de la justícia

Tenim, doncs, que, mentre el màxim exponent dels fets presumptament delictius, Carles Puigdemont, no serà entre els jutjats (ni el TS ha pretès que hi sigui), aquest segueixi argumentant i sostenint que els processats que s’hi van sotmetre han d’afrontar el judici mantenint l’estatus de “presos preventius”, desprès que ha refusat deixar-los en llibertat, tal com ells sol·licitaven, en considerar que hi ha un risc de fuga, que -diu el tribunal- s’ha incrementat perquè d’altres processats, declarats en rebel·lia, com Carles Puigdemont o Marta Rovira, mantenen la seva activitat política, fins i tot amb reunions amb dirigents del Govern o del Parlament. Esta realidad -argumenta el TS- intensifica claramente el riesgo de fuga, pues pone de manifiesto la existencia de cierta infraestructura en el extranjero -con presencia, insistimos, de procesados en esta causa ya huidos de la justicia- que podría facilitar la fuga de los procesados”.

Observem, per tant, que, una setmana abans de començar el judici, el TS al·lega com a raons per denegar la petició dels qui, en tot moment, s’han sotmès al procediment, que el risc de fuga no sols no ha decaigut sinó que s’ha incrementat, ja que -segueix argumentant- “es un hecho notorio la existencia fuera del territorio español de estructuras de poder organizadas, puestas al servicio de aquellos procesados que han tomado la determinación de sustraerse al llamamiento de esta Sala”. De fet, doncs, en opinió del TS presidit per Marchena, aquesta realitat “intensifica claramente el riesgo de fuga, pues pone de manifiesto la existencia de cierta infraestructura en el extranjero -con presencia, insistimos, de procesados en esta causa ya huidos de la justicia- que podría facilitar la fuga de los procesados”.

No hem de negar que, si més no a nivell teòric, la possibilitat de fuga existeix, però si tenim en compte el comportament que han tingut fins ara els polítics empresonats, crec que no hi ha cap factor objectiu que justifiqui i doni versemblança a aquesta “voluntat de fugir”, i sí que n’hi ha per creure que el fet d’afrontar el judici des d’un règim carcerari (amb les limitacions que aquest implica), perjudicarà la seva defensa.

També és molt significativa la decisió que ha pres la Sala Penal del TS en denegar la petició de llibertat que havien fet els advocats defensors basant-se en la recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre el diputat kurd, Selahattin Demirtas, que condemnà Turquia pel llarg període de presó provisional d’aquest parlamentari sense prou arguments que justifiquessin aquella decisió.

I dic que aquesta resolució de la Sala és significativa perquè la demanda de llibertat dels presos era també sobre la taula del Tribunal Constitucional, on s’ha sabut que hi va haver discrepància de criteris entre els magistrats, doncs quan es va sotmetre al ple del TC, alguns dels seus membres (José Antonio Xiol, Fernando Valdés i María Luisa Balaguer) posaren fortes objeccions al text del ponent contrari a la llibertat, que va haver de ser refet, ja que, en l’opinió dels magistrats que acabo de citar, calia argumentar més a fons les raons per les quals es privava de llibertat els parlamentaris. El fet és que, fins avui, el TC s’ha abstingut de dictar una resolució definitiva sobre la qüestió que se li va sotmetre.

Ajornada, doncs, pel TC la decisió d’emetre el fall, el Tribunal Suprem s’ha avançat (ja que Oriol Junqueras també li havia demanat la llibertat al·legant la sentència favorable al polític kurd), i ho ha fet amb arguments que, com han advertit molts observadors (entre els quals m’incloc), no són estrictament processals, sinó més aviat polítics, en dir que Demirtas és “un líder opositor cuyo encarcelamiento podía llegar a implicar una ruptura de la legitimidad democrática”. En canvi –argüeix el TS–, els fets del cas 1-O no s’imputen “a líderes de la oposición”. Ans al contrari, “la mayor parte delos procesados eran líderes políticos integrados en el Gobierno de una comunidad autónoma en la que asumían la máxima representación del Estado”. A diferència, doncs, del líder kurd, els polítics catalans “no expresaban la silenciada voz discrepante frente a una política hegemónica que se impone sin contrapesos”, sinó que “se hallaban plenamente integrados en las estructuras de ejercicio del poder Autonómico”. En conseqüència, –acaba dient la interlocutòria del TS– no és possible l’equiparació dels dos casos, perquè en el supòsit de l’1-O “no existe persecución por las ideas”, ja que “no se criminaliza una ideología”. I el TS justifica aquest argument afirmant que “la ideología que con tanta legitimidad democrática profesan los recurrentes” és la mateixa que  “sostiene ahora al mismo gobierno autonómico y está presente en las instituciones de las que la mayoría de los procesados formaban parte”.

Estam, doncs, a les portes d’un judici de gran transcendència. Sens dubte, el més important que el TS ha afrontat en aquest segle. Tant ho és, que goso afirmar que, amb aquest procés, Espanya entra en una dimensió desconeguda.

Puigdemont avança cap a l’esperpent

27 gener 2019

La Mesa del Parlament de Catalunya va acordar el passat 9 d’octubre, amb els vots d’ERC i PSC, retirar el vot delegat als diputats processats per rebel·lió i suspesos per ordre del jutge Pablo Llarena. De no fer-ho, s’enfrontava directament amb els tribunals i és evident que tots els seus membres havien pres nota del que els podia succeir si no acataven la decisió del magistrat. Però mentre els dos parlamentaris presos d’ERC, Oriol Junqueras i Raül Romeva, consentien a cedir els seus drets parlamentaris per preservar la majoria independentista a la Cambra, Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, tots ells membres de JxCat, es negaven a fer-ho, amb la qual cosa deixaren el Govern en precari.

Davant aquesta situació, els republicans van tractar de pressionar els posconvergentes, amb el plàcet dels lletrats de la cambra, perquè presentessin un relat en el qual fixessin la “designació d’un substitut” per als seus quatre processats, ja que, si ho feien, mantenien així l’aritmètica parlamentària intacta i, per tant, la majoria de la cambrda. Però JxCat es va negar a fer-ho i, a conseqüència de la negativa, ERC es va alinear amb el PSC per deixar “sense efectes jurídics” el text presentat en el qual reclamaven mantenir la delegació del seu vot sense ser substituïts.

La maniobra no va agradar als posconvergentes i, des de Bèlgica i Lledoners, no van donar el braç a tòrcer. Encara més, van emetre una missiva exprés, escrita per Rull, en la qual “assumien” que els seus vots no fossin comptabilitzats, encara que això comportés perdre la majoria, tot argumentant que la seva decisió estava “perfectament ajustada al dret”. Això va provocar un empat a l’hemicicle, ja que a les quatre baixes de JxCat calia afegir-hi la de Toni Comín, que feia mesos que no participava en les votacions, pendent del recorregut de la seva causa judicial a Bèlgica.

La augurada situació de col·lapse es va traslladar a la següent sessió plenària i això va significar que l’oposició aconseguí tirar endavant 27 resolucions (7 de Ciutadans, 8 de Catalunya en Comú-Podem, 8 del PSC-Units i altres 4 transaccionades amb el PSC i els “comuns”). I el desenllaç de la pugna va implicar que es rebutgés el dret a l’autodeterminació. El text presentat per la CUP en aquest sentit va quedar, doncs, anul·lat, tot i que obtingué el suport de JxCat i ERC perquè, després de repetir la votació fins a tres vegades, tal com estableix el reglament en casos d’empat, va quedar rebutjada. (Això a pesar que la cupaire Maria Sirvent va dir que quedava “legítimament aprovada pel ple”, ja que, en la seva vida virtual, els anticapitalistes es neguen a acceptar que els vots dels suspesos no siguin comptabilitzats). En canvi, una proposta d’ERC va ser aprovada gràcies a l’abstenció dels “comuns”, que va decantar la balança deixant en minoria els dits constitucionalistes. I és que els de Catalunya en Comú-Podem, sense voler-ho, s’han tornat decisius en una legislatura que penja d’un fil.

La seqüeles de la topada van fer perdre a l’independentisme una altra de les seves resolucions estrella: la reprovació del rei Felip VI pel seu discurs del 3 d’octubre del 2017 (uns dies després van rectificar), alhora que van aconseguir abraçar una moció a favor d’un “referèndum pactat” amb l’Estat, decisió que va irritar als anticapitalistes de la CUP, obcecats en seguir, sempre i en tot cas, la via unilateral.

Per si tot això no fos ja prou increïble, fa uns dies, Puigdemont s’ha desmarcat dels altres quatre diputats afectats per la decisió de no poder votar (Sànchez, Turull, Rull i Comín), i ha entaulat una batalla jurídica per lesió dels seus drets contra la Mesa del Parlament. Encara que sembli esperpèntic (però res en Puigdemont ja no ho és) l’expresident i líder de la “Crida per a la República”, ha interposat, doncs, un recurs d’empara davant el Constitucional (aquest que per a ell és “il·legítim”) tot denunciant que la Mesa i el seu president, Roger Torrent (ERC), van obrar “de manera totalment arbitrària, sense cap garantia i prescindint absolutament del procediment establert per reglament”. Els acusa, en concret, de vulnerar els drets fonamentals dels diputats suspesos, consagrats per la Constitució i el Conveni Europeu de Drets Humans.

Sigui com vulgui, no hi ha dubte que l’atac a Torrent anticipa la inevitable ruptura del Govern, prèvia renúncia de Quim Torra i, segurament, una altra investidura fallida de Puigdemont que no sembla que tingui altre interès que d’estigmatitzar ERC de cara a les properes eleccions municipals i europees.

De fet, no deixa de ser extravagant que Puigdemont, que a la seva demanda contra Llarena titllava Espanya, d’ “Estat delinqüent” i deixava la justícia espanyola com un drap brut, ara elevi el plet contra els seus socis d’Esquerra al Tribunal Constitucional, una instància jurídica que va desafiar, i més extravagant és encara que culpi de violar els seus drets la Mesa del Parlament que el va investir. Una cosa mai vista.

No ens hem d’estranyar que els grups de l’oposició hagin qualificat de “ridícula” i “esperpèntica” l’enèsima crisi entre els grups de Govern. De fet, la socialista Eva Granados ha dit que “aquest és un nou episodi de l’engany al que tenen sotmesa a Catalunya”, alhora que, amb ironia, subratllava la “contradicció” que comporta el fet que Puigdemont demani empara al TC quan ha impulsat al Parlament “iniciatives que afirmen que els tribunals espanyols no tenen competència ni legitimitat a Catalunya” .

Molt agudament, el director d’El Periódico, Enric Hernández, ha fet una dissecció de l’esperpent al què està conduint Puigdemont amb aquestes paraules: “Just quan creies haver-ho vist tot, descobreixes que encara et queda tot per veure. Un Parlament que es declara en rebel·lia davant el Tribunal Constitucional (9 de novembre de 2015). Un president que desacata els requeriments de l’alt tribunal i presumeix d’això (11 abril de 2017). Un candidat a Brussel·les que promet als seus votants tornar per encapçalar el Govern però planta la Cambra catalana el dia de la seva investidura (30 de gener de 2018). I, finalment, un expresident que demanda el president i la Mesa del Parlament català … davant el Constitucional espanyol.”

I això no és tot, perquè dimarts passat, teníem també notícia que Carles Puigdemont havia sostingut en unes declaracions fetes al diari rus Komsomólskaya Pravda, queuna Catalunya independent hauria de tenir “relacions estretes i amistoses” amb Rússia amb l’argument que és “un dels països més influents de la Terra”.

Amb defensors com Puigdemont, a Catalunya no li calen adversaris (que, dit sia de passada, són molts, són forts i estan decidits a abatre el catalanisme fins on els sigui possible).

El futur incert de Pablo Casado

20 gener 2019

Ningú no pot negar que Pablo Casado ha agafat el timó amb la idea de fer la gran travessia. Acostant-se més a la supèrbia d’Aznar que a la indolència de Rajoy, l’home ha fet d’entrada allò que solen fer els polítics mediocres: foragitar els qui no li van donar suport i envoltar-se dels aduladors, dels amics, d’aquells que li riuen les gràcies i li donen corda en el seu llenguatge intemperat i unívoc: “Lo primero que hará mi gobierno cuando gane las elecciones será implantar el 155 en Catalunya”, “Sánchez se ha vendido a los golpistas, a los batasunos, a los podemitas y a los que quieren romper España” etc. etc. De fet, no hi ha discurs -dels que jo he pogut seguir per la televisió- que no insisteixi en la seva obsessió anticatalana, aquesta mateixa que ha fet del seu partit un grup residual a Catalunya.

De fet -l’anticatalanisme-, configura també el llenguatge ordinari d’Albert Rivera, al qual s’han afegit ara els de Vox, de tal manera que, a Espanya, tenim una dreta d’allò més unida en aquest punt. Però no pretenc parlar avui de Rivera sinó de Casado, que ha assumit un llenguatge i una manera de fer política que provoca una certa perplexitat i és la causa de no poques contradiccions, com les que s’han produït recentment a Madrid.

En efecte, amb la decisió d’elegir José Luis Martínez Almeida i Isabel Díaz Ayuso per a ser candidats a l’Ajuntament de la capital i a la presidència de la Comunitat Autònoma -que el propi Casado va definir com dos “pota negra”-, veiem clarament quin és el perfil de persones que el nou líder vol potenciar: persones joves i amigues del “jefe” que coneixen a ulls clucs el full de ruta que el president del seu partit està traçant. En aquest cas es tracta de dos candidats que seguiran a pinyó fix els seus criteris i no li causaran problemes interns com els que van causar a Mariano Rajoy Alberto Ruiz-Gallardón i Esperanza Aguirre.

De tota manera, em fa la impressió que els dos pupils no s’aclareixen gaire a l’hora de fixar el seu ideari i, de manera especial, la seva relació amb els paisans de Vox, aquest partit que, de sobte, ha aparegut en el panorama polític i que té com a virtut principal la de fer dir als dirigents de PP i de C’s allò que realment pensen però fins ara amagaven com a vergonyant.

En realitat no faig aquesta afirmació sense fonament, perquè en la seva primera ronda d’entrevistes concedides poques hores després de ser confirmats com a candidats, Almeida i Díaz Ayuso han demostrat que tenien dues postures diferents de cara a frenar els rivals instal·lats a la dreta de l’arc parlamentari. Així, mentre la primera assegurava al diari El Mundo que “Vox no proposa res que jo no hagi vist abans dins del PP”, el segon feia el mateix a les pàgines d’ABC per remarcar que no s’identificava “amb el partit de Santiago Abascal”. ¿Amb quina opinió ens quedem, doncs? ¿amb la d’Almeida? ¿amb la de Díaz Ayuso?

Ben mirat, jo tinc la impressió que Casado (polític que diu d’ell mateix que és el centre perquè pot pactar a la dreta i a l’esquerra) és un prototip d’aquella dreta espanyola de què ens parlava no fa gaire Alfred Pastor en un dels seus articles, quan afirmava que, en la seva visió -la d’aquests personatges de dreta-, Espanya només és ella mateixa quan la governa el PP; perquè qualsevol alternativa equival a posar-la en mans d’okupes. (De fet, darrerament he sentit més d’un cop com es titllava Sánchez d’okupa de la Moncloa, encara que no puc assegurar a qui he escoltat aquesta afirmació). Només hi ha per a ells una forma de bon govern: la majoria absoluta dels seus, que evita recórrer a partits que no fan sinó rosegar la unitat de l’Espanya eterna (recordeu allò de “la unidad de destino en lo universal”). És a dir, que no hi ha millor manera d’administrar el poder que posar-lo tot en una mà: la seva. I quan no els queda més remei que ser a l’oposició, doncs no tenen cap altre objectiu que d’enderrocar com més aviat millor l’okupa de torn; i per aconseguir-ho, qualsevol mitjà és vàlid, ja que es tracta de salvar Espanya. Això em fa pensar que, de la mateixa manera que el catalanisme ha estat, un cop més, víctima del separatisme, és molt possible que la dreta conservadora espanyola estigui essent víctima de la seva facció més retrògrada i intransigent, que és, però, la menys adaptada a les necessitats d’una societat habitable.

La meva pregunta és, per tant, si l’aparent fortalesa de Pablo Casado en l’actual PP és real o té alguna tara que, davant el primer fracàs, pot desequilibrar-lo. Òbviament, no tinc una resposta segura a aquest interrogant, però em fa la impressió que dins el PP hi ha persones que no poden veure amb indiferència el que està fent el jove dirigent del partit. No sols perquè està actuant com un autòcrata, sinó perquè dubto molt que determinats sectors del PP puguin veure amb satisfacció -o amb indiferència- que, durant la negociació amb Vox per conformar el nou govern d’Andalusia, Casado assumís moltes de les tesis de la formació ultra, i que, als actes públics en què va intervenir, fes servir el mateix llenguatge de Vox i les seves mateixes tesis. De fet, Casado va parlar sense embuts de violència intrafamiliar, sense defensar el concepte de violència de gènere, que és el que fins aquell moment havia mantingut el PP (cosa que, per cert, li va criticar el president de Galícia, Núñez Feijóo). Més encara, va fer seves les declaracions per les denúncies falses, i no va defensar la posició del PP, sinó que es va afegir sense més a les tesis de Vox.

És cert que, fins ara, ningú no ha gosat plantar cara a Casado, però em fa l’efecte que el malestar es mou pels intersticis del partit,  i que va més enllà de la firma de l’acord amb Vox, perquè, per poc que analitzem el que ha passat, aviat veurem que Casado no només ha llançat el missatge que ell comparteix els principis i valors de Vox, sinó que, amb el seu discurs, ha donat carta de naturalesa a la formació ultra, que ha passat a ser un interlocutor vàlid dins el panorama polític espanyol. ¿Com hem d’entendre, sinó l’afirmació feta i repetida per Pablo Casado, d’acord amb la qual la fórmula andalusa és extrapolable a la resta d’Espanya? ¿No ens ve a dir amb això que és igual votar PP, C’s o Vox, perquè al final el vot s’unirà per governar el país?

No negaré que Vox representi una part de l’electorat espanyol que fins avui no s’havia emancipat del PP, com el Front National forma part de l’electorat francès, o que AfD (Alternativa per a Alemanya) forma part del poble alemany actual; però tant a França com a Alemanya, la dreta política que ha assumit els valors constitucionals i republicans, mai no ha pactat amb els extremistes. Mai. I aquesta darrera setmana acabem de veure com, a Suècia, liberals i centristes han acordat donar suport al candidat socialdemòcrata per aïllar l’extrema dreta.

Aquí, en canvi, Pablo Casado s’ha llençat sense paracaigudes als braços de Vox. De tota manera, he de dir que en això ha estat més sincer que Albert Rivera, que ha fet el mateix però dissimulant-ho i afirmant que feia tot el contrari.

Davant el pacte espuri de C’s amb PP i Vox

13 gener 2019

Pocs mesos després de proclamada la Segona República, desenganyat de com anaven les coses, el filòsof espanyol José Ortega y Gasset publicà al diari El Sol (9/9/1931) un article que es va fer famós i donà ales a la dreta antirepublicana, sota el títol “No es esto, no es esto”.

Quelcom de semblant ha tingut lloc aquests dies quan els inductors intel·lectuals del partit que duu el nom de Ciudadanos (C’s) han sortit a la palestra esverats davant la possibilitat que la criatura que van engendrar i deixaren en mans d’un polític molt limitat intel·lectualment i sense una ideologia sòlida, però xerraire i ambiciós, de nom Albert Ribera, acabés pactant amb PP i Vox per fer fora els socialistes de la Junta d’Andalusia. Avui, el pacte ja és un fet, a pesar que C’s intenti disfressar la realitat afirmant que ells no hi tenen res a veure. Ens creuen estúpids?

Va ser el diari La Vanguardia que posà aquests intel·lectuals davant el mirall i els va fer dir una sèrie de coses ben interessants, encara que poden ser objecte de crítica, perquè -com intentaré demostrar- obliden que potser ells són també responsables del que està passant, i molt bé haurien de recordar aquell refrany castellà que diu “de aquellos polvos estos lodos, o bé aquell altre, força més cruel encara, que diu cría cuervos y te sacarán los ojos.

C’s, en efecte, va néixer -així ho explicita, si més no, el dit “Manifiesto de los 15”– per combatre el nacionalisme a Catalunya, fos aquest de dretes o d’esquerres, i alhora per defensar a la plaça pública las libertades, la justicia y la equidad entre los ciudadanos”.Ves per on, uns anys més tard d’aquell sonor manifest, C’s s’ha beneficiat del pacte amb Vox perquè les dretes governin Andalusia, i això ha irritat els pares de la gran idea, els qual consideren que aquest pacte va contra l’essència del que ells van contribuir a crear perquè, segons diu Francesc de Carreras, “a més del seu nacionalisme ranci, com el de l’independentisme català, Vox va contra alguns dels valors fonamentals de la Constitució del 78. Per tant, C’s no pot estar al mateix lloc”.

Un altre dels flagel·ladors de l’independentisme i inspirador de C’s va ser el periodista Arcadi Espada, que també ha posat el crit al cel per dir que“Vox és un partit nacionalista i C’s no ho és. C’s -assegura- no hauria de tenir res a veure amb el nacionalisme. No entenc com podria arribar a pactar amb un partit nacionalista”. D’ací que consideri preferible que C’s romangui a l’oposició abans de donar suport a un partit que ell -Espada- no ha dubtat de qualificar de “fems”. En això, Espada ha estat taxatiu: “C’s no pot i ha d’impedir que Vox decideixi votar el pacte de govern entre PP i C’s a Andalusia”.

Un altre del pares de la criatura, Ferran Toutain, assegura que “Vox té una ideologia ultraconservadora. Els seus atacs als valors de la Constitució el fan incompatible amb C’s. No pot haver-hi pacte de govern amb Vox”. En el mateix sentit, Félix Ovejero, que també va ser promotor intel·lectual de C’s, diu ara que aquest ha de mantenir distàncies amb Vox, entre altres coses perquè aquest altre abandera a Espanya el “nacionalpopulisme” que governa als Estats Units, Polònia o Itàlia. I va encara més lluny en la crítica tot afirmant que el debat intern que viu C’s, i la situació d’incomoditat a què s’enfronta en veure’s fotografiat al costat de Vox, es deu a un “error” de Rivera: el que va cometre quan decidí allunyar-se, en el congrés de Coslada (febrer de 2017) de l’essència socialdemòcrata de C’s. Aquest partit -assegura Ovejero- “hauria de liderar l’esquerra antinacionalista, que es troba orfe”.

Intel·lectuals catalans que induïren la creació de C’s

Molt més condescendent amb el que està succeint s’ha mostrat l’eurodiputada Teresa Giménez Barbat, la qual ens recorda que, a Holanda, el primer ministre liberal, Mark Rutte, governà fins al 2012 amb el suport de l’ultra Wilders. Curiosament, l’eurodiputada no es recorda que la dreta francesa -per citar una dreta sòlida i democràtica- mai no pactà amb el Front National de Le Pen, i que, l’any 2002, quan l’elecció de president es va fer entre el conservador Chirac i l’ultrannacionalista Le Pen, els socialistes van votar en massa Chirac, que fou elegit amb el 82 per cent dels vots. De fet, el no al pacte amb l’ultradreta de Vox és el que ha defensat també Manuel Valls des de Barcelona i Macron des de França.

En definitiva, que com Ortega, ara, els pares de la criatura diuen que no era esto, no era esto”, mortificats pel pacte de la vergonya. Però jo els demano: ¿creuen certament que no era esto? ¿Creuen de veritat que C’s no era, no ha estat mai, i no és actualment  un partit nacionalista i que no té res a veure amb el nacionalisme? ¿És possible que persones com de Carreras, Espada, Ovejero, i altres estiguin tan cecs davant la realitat d’un partit que, al meu entendre, ha fet del nacionalisme espanyol la bandera i el punt culminant de la seva ideologia? ¿Com és possible que creguin que C’s és un partit que ha assumit el liberalisme com a únic model ideològic?

Fa unes setmanes, Ignacio Sánchez Cuenca, es queixava públicament que, a Espanya, cap partit no hagi assumit el liberalisme per tal de trencar el binomi socialisme/conservadorisme que defineixen els que han estat els dos grans partits estatals des de 1978: PP i PSOE. I es lamentava d’aquesta mancança perquè -deia- un partit liberal contribuiria a enriquir el debat públic i, a més, podria ser decisiu per formar coalició, ja sigui amb els conservadors, ja sigui amb els socialdemòcrates.

I dit això observava que, curiosament, les dues experiències polítiques que aquests darrers anys han intentat ser una alternativa al binomi esmentat des del centre, han fracassat de manera estrepitosa, perquè en lloc d’assumir el liberalisme, han sacrificat aquesta ideologia al nacionalisme espanyol, que ha acabat engolint-los.

El cas d’UPyD, dirigit per una socialista rebotada com era Rosa Díez, és flagrant, perquè davant els esforços del president Zapatero per acabar amb ETA (cosa que finalment aconseguí), organitzà una oposició frontal als socialistes, que va tancar el seu partit en posicions ultres i cada cop més intransigents. “Cuanto más débil estaba ETA -ha escrit Sánchez Cuenca-, más duro (y delirante) se volvía el discurso de UPyD, metiendo en el mismo saco a ETA y al nacionalismo democrático vasco.” En definitiva, que UPyD enterrà el liberalisme per llençar-se als braços del nacionalisme espanyol més ranci, i acabà per desaparèixer.

Doncs bé, a pesar del que opinen De Carreras, Espada, Toutain i Ovejero, jo penso que la trajectòria política i ideològica que ha seguit C’s des que va néixer empès i estimulat per ells, ha estat la d’abandonar, no ja la socialdemocràcia -a la qual semblava que, en un principi, volia acostar-se-, sinó també el liberalisme, per acabar abraçant -com UPyD- el nacionalisme espanyol més ranci, més intolerant i més excloent (si més no, tan excloent com el que representen Puigdemont i Torra), que nega els valor liberals més bàsics.

En paraules de Sánchez Cuenca, que subscric íntegrament, “Ciudadanos ha adoptado un discurso extremista, basado en la confrontación entre los nacionalismos español y catalán. La insistencia en referirse a los líderes independentistas como golpistas, el deseo de aplicar de nuevo el 155 (ahora con máxima dureza), la propuesta de ilegalizar partidos políticos (como la CUP) y la retórica joseantoniana de Albert Rivera que tapa los conflictos (generacionales, de clase, de género, ideológicos) con la exaltación de la nación española aleja por completo a Ciudadanos de las coordenadas liberales. Que Rivera haya calificado el encuentro entre los presidentes Sánchez y Torra como una humillaciónal pueblo español es la confirmación definitiva de que el liberalismo inicial de Ciu­dadanos era una mera fachada.”

Un Nadal per a la convivència

30 Desembre 2018

No vaig escoltar el discurs del rei en directe perquè no era possible fer-ho a una casa on s’apleguen pel sopar de Nadal quinze persones entre les quals hi ha set néts d’1 a 12 anys. Tanmateix he de reconèixer que tampoc no m’atreia gaire, perquè li vaig perdre molt del respecte institucional que li correspon com a cap de l’Estat el 3 d’octubre de 2017 quan, en un discurs impropi d’un monarca de tots els espanyols (dels que li agraden i dels que no li agraden, dels que l’ensabonen i dels que el critiquen), desenfundà (metafòricament) el sabre per tractar la greu situació del moment. I oblidant el paper moderador que li corresponia d’acord amb l’article 56 de la Constitució -article que li encarrega “arbitrar i moderar” les institucions-, assumí en canvi, sense alterar una sola coma, les tesis del Partit Popular i del seu president, Mariano Rajoy, sense oferir la més petita oportunitat a una sortida dialogada al conflicte.

I dic això perquè aquell dia, el rei no va fer cap referència a les mobilitzacions ni a la brutal repressió que la policia exercí a tot Catalunya l’1 d’octubre, s’oblidà dels ferits que havien provocat les porres i els maltractaments de les forces antiavalots, i no va fer cap menció del problema real que afectava a la convivència a Catalunya. Des del meu punt de vista, en aquell discurs del 3 d’octubre de 2017, el rei, en renunciar a exercir de cap de l’Estat i assumir el rol de capità general de l’Exèrcit, va perdre la possibilitat de ser el garant de la unitat per damunt de les parts en discòrdia. Alhora, es va situar fora de l’abast emocional de la meitat dels catalans i també de molts espanyols. Fins i tot d’aquells que, com jo mateix, érem -i seguim essent- molt crítics amb l’actuació política que, també per aquells dies, havien dut a terme les institucions de Catalunya (Parlament i Govern), en contra de l’Estatut i de la Constitució vigents.

Tanmateix he escoltat el discurs en diferit i també he llegit algunes de les opinions que, d’aquest, han fet polítics i comentaristes. I he de dir que, més enllà dels elogis que sempre li dediquen els líders de la dreta monàrquica espanyola (que podrien molt bé estar escrits abans d’escoltar els discursos reials), aquest cop l’al·locució del monarca ha tingut un aire molt diferent del que emanava la del 3 d’octubre de 2017. Aquest cop, el rei no ha fet un repàs als problemes polítics, econòmics i socials que s’han succeït al llarg de 2018, sinó que s’ha referit a un problema greu que aflora i destaca per damunt de tots els altres: el de la convivència. O més ben dit, a les dificultats de convivència que mostrem els espanyols a causa de les diferències en la nostra manera de pensar i, en definitiva, a la manera que tenim d’entendre la vida política.

Quan el rei parlava, feia l’efecte de ser molt conscient que, avui, a Espanya, els riscos existeixen, ja que, quan el diàleg és substituït per l’enfrontament i la paraula raonada per l’exabrupte visceral, el perill que tot acabi petant és a prop. I sentint avui com s’expressen tots els líders polítics de la dreta espanyola (perquè poques diferències hi ha, si analitzem els seus discursos, entre José María Aznar, Santiago Abascal, Pablo Casado o Albert Ribera) i observem també la incapacitat de diàleg que mostren els actuals polítics catalans -Torra, Artadi, Pujol, etc., que s’omplen la boca amb la paraula diàleg però són incapaços de cedir en res-, haurem de concloure que realment tenim un problema greu de convivència. Aquest que el rei advertia quan, al seu discurs, parlava de reconciliació, concòrdia, diàleg, entesa, integració, solidaritat o convivència.

És evident que el monarca tenia Catalunya al cap quan deia això, encara que mai no la cità pel seu nom, i -ho vulguin veure o no els polítics (i periodistes) de la dreta espanyola- tot fa pensar que el rei -també sense dir-ho explícitament- lloava els esforços que està duent a terme Pedro Sánchez per impulsar el diàleg; esforços -val a dir-ho- que li estan provocant una duríssima reacció contrària dels líders de la dreta (que el més suau que li diuen és traïdor) i també alguns dels seus correligionaris -García Page, Lambán i la ressentida Susana Díaz, especialment-, força més preocupats per conservar els seus llocs de poder que per cercar la pau, la convivència i la solució dels problemes reals que té el país.

Escoltant el rei, aquest cop m’ha semblat que Felip VI veu clarament que molts dels grans actius que consagra la Constitució s’han malmès -en aquest sentit, que es titlli amb menyspreu el nostre sistema polític constitucional de “règim del 78” és molt simptomàtic- i també que ha pres consciència de la seva obligació de fer alguna cosa per redreçar el que s’ha torçat i per restaurar els valors que el temps ha fet malbé. De fet, em costa interpretar en un altre sentit la seva recomanació d’evitar que la convivència es degradi, o bé d’allunyar “el desencant i el pessimisme” de les nostres vides.

Jo no sé si puc ser tan optimista com Pablo Iglesias que, a pesar de mostrar-se crític amb la monarquia, aquest cop ha dit que el discurs nadalenc de Felip VI “inclou claus interessants i encerts que s’han de reconèixer”, com quan tractava d’empatitzar amb els més castigats per la crisi, o quan “ha reconegut que es va equivocar assumint la tesi de la dreta sobre Catalunya”. Però alguna cosa hi ha de cert en aquesta afirmació del líder de Podemos, perquè en el discurs reial no sols es van fer referències als consensos cívics i socials, sinó que fins i tot es va donar suport “a qui compleix amb la seva obligació”. ¿Es referia amb aquests mots a Pedro Sánchez? No ho puc assegurar, però del que estic segur és que no es referia a Torra -sempre incapaç de cedir en res-, i encara molt menys a Casado, Rivera i Aznar, que continuen enrocats en el “Santiago y cierra España” i no sols no pretenen obrir cap mena de diàleg que faciliti la convivència, sinó que neguen tota possibilitat de diàleg i, com a única proposta, exigeixen que s’apliqui la mà dura i la repressió. Per tant, l’aplicació de l’article 155, la suspensió de l’autonomia i la il·legalització de les forces nacionalistes. Això per començar.

I com que escric aquest article el dia de Nadal, no puc sinó expressar el desig que tinc de ser optimista, i que les paraules del rei que criden a la convivència, a la pau i a la concòrdia siguin un dia realitat al meu país. Desitjo, doncs, que, com s’ha pogut llegir a les matines d’aquesta nit santa, es faci un dia realitat la profecia d’Isaïes que, després d’afirmar que quan la soca de Jesè serà tallada, aquesta traurà un rebrot i naixerà un plançó de les seves arrels sobre el qual reposarà l’Esperit del Senyor: esperit de saviesa i d’enteniment, de consell i de valentia.

Serà només aleshores quan -escriu el profeta- “el llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà; es faran amigues l’óssa i la vaca, les seves cries jauran plegades, i el lleó menjarà farratge com els bous; les criatures jugaran sobre el cau de l’escurçó i els nens ficaran la mà dins l’amagatall de la serp (…) Aquell dia, els estrangers vindran a consultar el rebrot de Jesè que s’alçarà dret com a bandera dels pobles, i el lloc on residirà serà ple de glòria (Is. 1, 10)”.

Bon Nadal a tots. Pau i bé.

 


%d bloggers like this: