Archive for the ‘Bloc de notes’ Category

Per un acord de reconstrucció del país

26 Abril 2020

Després que Sánchez, incomprensiblement, hagi comès errors innecessaris en la relació que, com a president del Govern, ha tingut amb Pablo Casado, ja que no té sentit menysprear la seva col·laboració quan aquesta és més que necessària per afrontar l’incert futur que el cel ens ofereix després de la crisi que estem patint, finalment, a la reunió que tots dos van tenir el passat dilluns, el líder del PP va dir que estava disposat a participar en el debat de mesures per fer front a la crisi del coronavirus sempre que el format fos el d’una comissió parlamentària al Congrés amb la participació dels agents socials, i no una taula dirigida per l’Executiu, en la qual Casado considera que Sánchez pretenia “mutualitzar els seus errors” i “implantar un programa de Govern” utilitzant la crisi del coronavirus com a excusa amb la col·laboració dels “qui volen destruir Espanya”-es referia òbviament a ERC i Bildu-.

Segons ha destacat la premsa, el president li va contestar que no tenia cap problema per acceptar que la reunió es fes amb el format que desitja el PP, i afirmà que li semblava “positiva” la proposta. En qualsevol cas, les posicions segueixen molt allunyades i, de moment, només hi ha acord per al format, però no sobre el fons i, molt menys, en les mesures a adoptar durant les properes setmanes, sobretot les econòmiques. Casado ha deixat molt clar que no acceptarà una sortida de la crisi que dugui l’empremta d’Unides Podem.

A més, reclama protecció per a tots els sanitaris i treballadors d’activitats essencials; tests massius a tot Espanya, ajudes econòmiques immediates per a autònoms, pimes i afectats pels ERTO, la reobertura del Portal de Transparència i que es garanteixi “la neutralitat” de RTVE etc. etc. La frase que resumeix molt bé la posició de Casado la duia en portada, a quatre columnes, un diari de Madrid diumenge passat: Apoyaré a Sánchez para salvar vidas, no para arruinar España”, frase -la mateixa- que, per cert, dues setmanes abans, obria també la portada d’un altre diari de Madrid, la qual cosa em fa pensar que, preguntin el que preguntin a Casado (i als homes i dones dirigents de PP), tots tenen per consigna llançar aquesta frase que s’han après de memòria, ja que suposo que la veuen com un tòtem clar en la seva campanya d’assetjament i enderroc del govern de PSOE-UP.

Tampoc no és estrany si, com apuntava Juliana fa uns dies a “La Vanguardia”, el grup dirigent del Partit Popular, tutelat per José María Aznar, treballa amb la idea que l’actual Govern de coalició morirà abrasat per la crisi econòmica que s’acosta: una crisi que ja és aquí. I això perquè ¿quin govern pot resistir una caiguda del PIB del 13% i una aturada del 21%, ​​pronosticats pel Banc d’Espanya, sense l’escut del consens? ¿Quin Govern pot resistir això sense un decidit auxili de la Unió Europea?

Sembla clar que el PP està convençut que l’aliança entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no aconseguirà sortir amb vida del purgatori del 2021, i per aquest motiu veu en aquest enfrontament frontal i constant la possibilitat de forçar la caiguda d’aquest govern “que pretende arruinar España” i, segons sembla, té poc interès a salvar vides, que és una manera de tergiversar la frase de Casado, però que crec que reflecteix el que ell vol que entenguem.

¿Faig, potser, en dir això un judici d’intencions clarament injust? No ho crec si ens atenem al que va succeir al Senat l’endemà mateix de la reunió amb acord (encara que fos de mínims) entre Sánchez i Casado per obrir una comissió de diàleg sobre les mesures a adoptar. En efecte, només 24 hores més tard, el portaveu popular del Grup Popular al Senat, Javier Maroto, es va dirigir a la vicepresidenta tercera Nadia Calviño (doncs el president no va poder assistir a la sessió) demanant-li si el Govern pensava atendre alguna de les mesures proposades pel PP. I ella va respondre dient que l’Executiu tenia en compte els suggeriments de tots els partits i agents socials.

Certament no va agradar aquesta resposta al portaveu popular, que va carregar tot seguit contra el Govern afirmant que “els espanyols estan farts de vostès, que han arribat tard a la crisi, han mentit, han actuat amb supèrbia, ha protagonitzat el vergonyós episodi de les mascaretes falses i han mentit. Fins han enganyat amb la xifra dels morts, i no demanen perdó”. Dit això, afirmà de manera ufanosa: “Hem punxat el globus dels pactes d’Estat fora de Parlament, que eren un truc”.

Sense immutar-se excessivament, la vicepresidenta va respondre a Maroto que “nosaltres no estem farts de vostès, estem esperant perquè ens donin suport, perquè ens acompanyin, i per una vegada estiguin a l’alçada de les circumstàncies”. Però el portaveu popular no estava per romanços, i no es va tallar. “Dos mesos i 21.000 morts, després la solució està en mans del problema”.

¡Cuán largo me lo fiáis! -podríem dir parafrasejant Tirso de Molina, si aquests són els signes de l’acord.

Curiosament, de l’últim estudi demoscòpic elaborat per Gesop per a “El Periódico de Catalunya”, es poden treure tres grans conclusions, que destacava Joan Tàpia en un llarg article publicat al mateix diari: La primera és que els espanyols estan responent amb notable seny i responsabilitat a la crisi del coronavirus. La segona, que hi ha un palpable fàstic amb els excessos partidistes i reduccionistes de la política. La tercera remarca una forta voluntat de consens davant la catàstrofe de proporcions bíbliques que estem vivint.

Desenvolupant la primera conclusió observem que el 91% dels espanyols volen acords davant d’una crisi que el 80% creuen que tindrà greus conseqüències econòmiques. Pur sentit comú. A més, el 73% (contra el 25%) creuen que les mesures adoptades eren necessàries; un 58% (contra un 39%) opina que han estat suficients; i un 43% jutja que la informació donada pel Govern ha estat adequada, tot i que un 55% desitja tenir més informació.

La segona conclusió és que seria equivocat confondre la sensatesa responsable amb la conformitat. Flota, doncs, un intens desencís -proper a una amarga repulsa- amb la bronca i el partidisme. El coronavirus (49%), l’economia (39%) i l’atur (36%) són els tres principals problemes dels espanyols. Però sorgeix després la inquietud amb “el mal comportaments dels polítics” (21%). Aquest és un seriós perill per a la democràcia que els partits farien bé de tenir en compte. La pervivència de l’esbroncada política en temps de crisi greu no seria compresa -i amb raó- per bona part de la ciutadania.

Quant a la tercera conclusió, sembla clar que, avui, els espanyols volen consens. Fins i tot unitat. No volen baralles. I llegint l’enquesta es veu clarament que la idea d’uns pactes de reconstrucció (no per arruïnar Espanya) té molt ampli consens. I és molt significatiu que els electors -ni més ni menys que el 88%- vulguin que l’oposició doni suport al Govern en aquest tràgic moment, i que el 91% demani grans acords per superar la crisi.

Conclou Joan Tàpia la seva anàlisi dient: “Si Sánchez vol pactar, la qual cosa exigeix ​​humilitat i renúncies, i Casado sap llegir enquestes -i no està abduït per Cayetana Álvarez de Toledo- hi haurà pactes. Això sí, amb suor. En el cas contrari, els dos poden resultar perjudicats.”

Tornem sobre la comprensió “no religiosa” de Déu en Bonhoeffer

19 Abril 2020

He rebut diversos comentaris sobre el meu article del passat diumenge. Alguns alarmats i d’altres agraïts per parlar de Robinson i de Bonhoeffer i de la seva comprensió “no religiosa” de Déu, de la qual es va parlar molt durant els anys seixanta i avui sembla que s’hagi abandonat. Hi tornaré un altre cop, ja que m’hi duu aquests temps de reflexió i confinament.

A la Bíblia, la totalitat de la visió del món és clarament supranaturalista: el seu pensament discorre en termes d’un univers de tres sostres, amb Déu “a dalt” de la naturalesa. Però fins i tot quan hem purificat aquesta estructura del que hem de considerar les seves tosquedats i el seu literalisme, encara ens queda una imatge essencialment mitològica de Déu i de la seva relació amb el món. Darrere frases com: “Déu creà el cel i la terra”, o “Déu va davallar del cel”, o “Déu envià el seu Fill unigènit” trobem -escriu Robinson- una visió del món que s’imagina Déu com una persona que viu al cel, com un Déu que es diferencia dels deus pagans pel fet que “no hi ha cap més Déu que jo”.

Al segle XIX es donà un pas endavant, dolorós però decisiu, quan es va admetre que la Bíblia contenia “mites” i que aquesta era una forma important de veritat religiosa. Tret dels fonamentalistes extremistes, tot el món va anar acceptant poc a poc que els relats del Gènesis en torn de la creació i de la caiguda no eren sinó representacions de les veritats més profundes sobre l’home i l’univers, representacions en forma de mite més que d’història, però que no per això deixaven de ser menys vàlides.

Però el debat d’avui dia ja no xifra el seu interès a determinar la relació existent entre els mites particulars i la història, sinó a dilucidar fins a quin punt el cristianisme es troba arrelat en una descripció mitològica, o supranaturalista, de l’univers. ¿Per ventura resulta imprescindible per a la fe bíblica que els homes l’expressin en els termes d’aquesta visió del món que, a la seva manera, és tan primitiva filosòficament com ho són científicament els relats del Gènesis?

Aquest problema és el que el teòleg protestant Rudolf Karl Bultmann abordà i al qual donà una resposta mot enginyosa: “No hi ha res d’específicament cristià en la visió mítica del món com a tal. Es tracta senzillament de la cosmologia d’una època pre-científica. El Nou Testament, segueix dient Bultmann, presenta la redempció en Crist com un esdeveniment supranatural –com l’encarnació d’un Ésser celeste que, venint d’un “altre costat”, entra en l’escena terrestre per un naixement miraculós, dóna senyals i realitza miracles com a indicació del seu origen diví i, després d’una resurrecció igualment miraculosa, regressa per ascensió a l’esfera celeste de la qual havia vingut. Parlant en propietat, afirma Bultmann, tot aquest llenguatge no constitueix en veritat la descripció d’una operació supranatural de cap casta, sinó que és un intent d’expressar la profunditat, la dimensió i el significat real de l’esdeveniment històric de Jesucrist. En aquesta persona i en aquest esdeveniment hi hagué alguna cosa que revestia un significat últim i incondicional per a la vida humana, i això, traslladat a la visió mitològica del món, es converteix en “Déu” (un Ésser de dalt) que “envia” (a “aquest” món) el seu “Fill” unigènit. El significat transcendental de l’esdeveniment històric és, doncs, “objectivat” en forma d’operació supranatural.

Diguem que una de les primeres crítiques més penetrants que es van formular a l’assaig original de Bultmann va ser la de Bonhoeffer, i citar-la ara ens servirà de transició per passar a la contribució pròpia d’aquest darrer. Escriu Bonhoeffer des de la presó: “Avui dia seria del parer que (Bultmann) no arribà “massa lluny”, com creuen els més, sinó que no arribà prou lluny. No només són problemàtiques les nocions “mitològiques” com el miracle, l’ascensió, etc. (que, en principi, són inseparables de les nocions de Déu, de fe, etc.), sinó que també ho són les mateixes nocions “religioses”. No és possible separar Déu del miracle (com creu Bultmann), però sí que ha de ser possible interpretar-los i anunciar-los ambdós d’una manera “no religiosa”.

¿Què vol dir, però, Bonhoeffer amb aquesta tremenda paradoxa d’una comprensió no religiosa de Déu?

Ell intenta precisar la seva posició des d’un angle històric. El moviment que s’inicià poc mes o menys al segle XIII i que tendia a aconseguir l’autonomia humana ha fet que l’home hagi après a guiar-se ell mateix en totes les qüestions importants sense recórrer a Déu com a “hipòtesi de treball”. Avui resulta obvi que, “sense Déu”, tot marxa tan bé com abans. Igual que, al camp científic, també en el domini humà Déu va essent refusat cada cop més en les nostres vides.

Els historiadors protestants i catòlics coincideixen a considerar aquesta evolució com la gran deserció que ens allunya de Déu i de Crist, i quan més recorren i major ús fan de Déu i de Crist per oposar-se a aquella, tant o més anticristià és, segons Bonhoeffer, aquest posicionament.

En efecte, l’apologètica cristiana ha adoptat les més variades formes per oposar-se a tanta seguretat. Intenta demostrar al món, ja major d’edat, que no li es possible viure sense el tutor “Déu”. I ens recorda que, encara que s’hagi capitulat en totes les qüestions seculars, queden les dites “qüestions últimes” –la mort, la culpabilitat…-, a les quals només Déu pot donar-nos una resposta i a causa de les quals tenim necessitat de Déu, de l’Església i del pastor.

Doncs bé, l’atac que lliura l’apologètica cristiana contra aquest món que ha arribat a la seva edat adulta el qualifica Bonhoeffer d’absurd –perquè ve a ser com un intent per retrotreure un home adult al temps de la seva adolescències, és a dir, per tornar-lo a fer dependent de moltes coses de les quals, de fet, ja s’ha independitzat-;  d’innoble –perquè així s’intenta treure profit de la debilitat d’un home per una finalitat que li és aliena i que no ha subscrit lliurement-; i de no cristià –perquè així es confon el Crist amb un grau determinat de la religiositat de l’home, és a dir, amb una llei humana-.

Bonhoeffer parla del Déu de la “religió” com de un deus ex machina (com un element extern que resol una història sense seguir la seva lògica interna.) Ha de ser “allí” per proporcionar-nos respostes i explicacions quan arrabassem el punt en què fallen la nostra comprensió i les nostres capacitats. Però aquest Déu és refusat constantment i el veiem cada cop més lluny a mesura que ascendeix la marea dels estudis seculars. I en aquest món privat de la necessitat individual és –diu Bonhoeffer- on conserva un “últim lloc secret” el Déu que, a cops de colze ha estat expulsat de totes les altres esferes.

La resposta de Bonhoeffer és que hauríem de ser prou agosarats per descartar “l’a priori religiós”, de la mateixa manera que sant Pau va tenir el valor de refusar la circumcisió com una pre-condició de l’Evangeli, i per acceptar “l’arribada del món a l’edat adulta” com un fet donat per Déu. No podem ser honestos sense reconèixer que hem de viure en un món etsi deus non daretur, -fins i tot en el cas que Déu no fos “allí”.

Tot això es connecta amb el que Bonhoeffer deia respecte d’una comprensió “no religiosa” de Déu, ja que aquesta qüestió, la més penetrant de totes les qüestions últimes, res no té a veure amb la “religió”. Bonhoeffer fixa la nostra salvació eterna sobre unes bases que res no tenen d’específicament religioses. Per a ell, la troballa amb el Fill de l’Home es realitza penosament per mitjà d’una sol·licitud totalment “secular”: pel sosteniment, per l’aigua, per l’allotjament, pels hospitals i les presons, de la mateixa manera com Jeremies havia definit abans el coneixement de Déu per la pràctica de la justícia amb els pobres i necessitats. Només una pregunta -escriu Bonhoeffer- ens permet saber si un home ha “conegut” Déu: “¿Com i a quina profunditat has estimat?”, ja que “el qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1Jn. 4,8).

 

Robinson, Bonhoeffer i la Pasqua en temps del Covid-19

12 Abril 2020

La direcció del nostre diari, ateses les limitacions que comporta l’estat d’alarma dictat amb motiu del Covid-19, que obliga delmar les persones que treballen en la redacció i en la composició del periòdic, i que estem en una setmana on hi ha dies festius, em demana que avui, dimarts sant, enviï l’article que es publicarà diumenge, i simultàniament al meu bloc. No puc, doncs -o potser no vull- tornar sobre els efectes, directes i colaterals, de la pandèmia, i em referiré a una altra qüestió, que continua essent molt important per a aquest cada cop menys nombrós col·lectiu de persones que ens definim com a cristians i, doncs, com a membres actius i confessos de l’Església, que avui celebra la Pasqua, el nucli essencial de la nostra fe.

He passat moltes de les hores no laborals dels darrers dos anys escrivint “Lletres de combat” (Pagès editors, 2020), la meva darrera novel·la, que ha estat per a mi molt més que un exercici de creació literària, encara que és el que ha acabat essent; doncs la seva elaboració m’ha comportat la lectura de molts textos sobre matèries que han esdevingut fonamentals per a l’Església del segle XX.

Un dels llibres que em van ocupar moltes hores, per més que no transcendeix poc ni gens al text de la novel·la, és un assaig que vaig llegir per primer cop fa cinquanta anys, suposo que amb una mescla d’interès i d’esnobisme, però que aleshores no vaig entendre. Em refereixo a “Honest envers Déu” (Honest to God, a l’original) del bisbe protestant John A.T. Robinson, així com una sèrie de reflexions sobre aquesta obra que aleshores va provocar gran enrenou.

Penso que avui, en aquesta Pasqua que vivim en quarantena, és un bon moment per retornar sobre Robinson que és, de fet, qui em va aproximar a la teologia de Dietrich Bonhoeffer, aquell pensador alemany assassinat pels nazis al camp de concentració de Flossenbürg (Alemanya), que la va elaborar entre 1935 i 1945 contemplant -diu- “la decadència de la religió en un món nou que ha arribat a l’edat adulta”.

En aquest exercici de contemplació del món, Bonhoeffer va escriure que “el cristianisme ha estat sempre un arquetip de la religió”, però atès que la major part de la gent d’avui en viu al marge, sembla encertada l’observació que, anys més tard, va fer John D. Godsey en els seus estudis sobre Bonhoeffer, quan afirma que “la permanència d’una interpretació religiosa de l’Evangeli en un món no religiós pot ser a la vegada una interpretació errònia de l’Evangeli mateix i una manca de responsabilitat de l’Església davant el món.”

Robinson entra en aquest debat i observa que, a pesar que ens costi afrontar l’esforç que això implica, avui se’ns demana que proporcionem un motlle radicalment nou o que procedim a una metamorfosi de la fe i de la pràctica cristianes. I el primer que hem d’estar disposats a canviar és la imatge que ens hem forjat del mateix Déu, ja que l’evangeli cristià es troba en perpetu conflicte amb les imatges de Déu erigides en la ment dels homes, fins i tot cristians, quan en cada generació s’esforcen per acotar el seu sentit. Aquestes imatges -escriu Robinson- compleixen una finalitat essencial: la de precisar l’incognoscible, la de limitar l’inesgotable, perquè els homes i les dones corrents puguin situar el seu esperit al costat de Déu i tinguin alguna cosa en què fixar la seva imaginació i les seves plegaries. Però quan aquestes imatges es converteixen en un substitut de Déu, quan arriben a ser Déu fins el punt de ser exclòs o negat tot el que es troba incorporat a la imatges, aleshores ha nascut una nova idolatria i un cop més ha de ser sotmesa a judici.

Potser, doncs, per ajudar els homes a assolir la convicció de l’existència d’una realitat última, que, en definitiva, és l’única que importa, hàgim de descartar totes les imatges de Déu –tant la del Déu “en les altures” com la d’un Déu “a fora”, o qualsevol altra. Aquesta convicció, segons l’Evangeli cristià és que “ni la mort, ni la vida, ni els àngels, ni els principats, ni el present, ni el futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat, ni cap altra criatura no podrà separar-nos de l’amor de Déu, revelat en el Crist Jesús, Senyor nostre.” (Rm. 8: 38).

Per a Robinson, això és l’únic que significa ésser cristià. Pel que fa referència a les imatges de Déu -escriu-, estic disposat, doncs, a ser agnòstic amb els agnòstics i fins i tot ateu amb els ateus. Doncs l’afirmació cristiana no diu simplement que l’amor hauria de ser l’última paraula respecte de la vida, sinó que ho és, a pesar de totes les aparences. Es tracta, doncs, de convèncer-nos que no hi ha res en el món que pugui separar-nos de l’amor de Déu que està en Crist Jesús, nostre Senyor. I això exigeix una quantitat de creença gairebé impossible. Fins i tot resulta increïble a no ser que l’amor revelat en Jesús sigui en veritat la substància de la realitat última, a no ser que Crist sigui la finestra per la qual ens és dat travessar la superfície de les coses en demanda de la interioritat de Déu.

Tenim, doncs, que en el pensament de Robinson, el cristianisme és o no és, en tant que és o no és la revelació, en tant que és o no és Crist descobrint-nos la veritat final, no merament pel que fa a la naturalesa humana, sinó respecte de tota la naturalesa i de tota la realitat.

Ell, per tant, no dubta que l’Església hagi d’ocupar-se de la religió, com de qualsevol altre aspecte de la vida humana. Tampoc que hagi d’estar organitzada de manera eficient. Però el fet que, tant al si de l’Església com fora d’ella, el cristianisme hagi d’identificar-se amb la “religió organitzada”, posa de manifest -diu- fins a quin punt ens hem allunyat del Nou Testament. Doncs l’última cosa per a la qual l’Església ha d’existir és la de ser una organització per als homes religiosos, ja que la seva carta constitucional la posa al servei del món.

I aquesta reflexió ens duu novament a Bonhoeffer. Concretament al capítol final d’ “Esbós d’un estudi a propòsit del tema mundanitat (Weltlich Keit) i Déu”, que va escriure a la presó poc temps abans de la seva mort: “L’Església -escriu- no és l’Església sinó quan existeix per als altres. Per començar, ha de donar als indigents tot el que ella posseeix. Els pastors han de viure exclusivament de les donacions voluntàries de les seves parròquies, i eventualment han d’exercir una professió secular. L’Església ha de col·laborar en les tasques profanes de la vida social humana, no dominant, sinó ajudant i servint. Ha de manifestar als homes de totes les professions el que és una vida amb Crist, el que significa ‘ser per als altres’.”

I Robinson creu que Bonhoeffer tenia raó en el traç de la direcció que havia de seguir l’Església, la qual cosa significa que el que importa no és promocionar-la en tant que organització religiosa, sinó ajudar-la a despullar-se’n. “Potser podríem dir que ha arribat el moment de fer que l’Església arribi a ser genuïnament cada cop més laica -escriu-. No, certament, en el sentit que hagi d’abandonar el seu ministeri sagramental, sinó en el sentit que la seva missió no és de fer o de mantenir ‘religiosos’ els homes, ni la de defensar els interessos de la religió contra les irrupcions de l’Estat (per legítim i necessari que això pugui ser), sinó d’equipar els cristians, gràcies a la qualitat i al poder de la seva vida comunitària, perquè es comprometin amb totes les empreses seculars, vivificants i perilloses dels nostres dies i descobreixin en elles, tot actualitzant-los, els designis de Déu.”

La crítica demana un exercici de memòria i d’honestedat

5 Abril 2020

El passat 12 de febrer -d’això no fa un segle sinó cinquanta i pocs dies-, els mitjans de comunicació donaven la notícia que l’allau de cancel·lacions de les principals empreses del sector havien forçat els organitzadors del Mobile World Congress a prendre la complicada decisió de cancel·lar el saló previst del 24 al 27 de febrer a Barcelona.

Dos dies després, el 14 de febrer, el diari “El País” (no “La Razón” o “ABC”), criticava durament aquesta suspensió en un editorial que deia: La cancelación del Mobile World Congress que debía celebrarse entre el 24 y 27 de febrero ha convertido a Barcelona en una de las principales víctimas, fuera de China, de la epidemia del coronavirus Covid-2019. Pero no por la amenaza directa del mismo, sino por la reacción histérica que ha provocado. El miedo ha demostrado ser más contagioso que el propio virus y ha alcanzado a Barcelona, donde no existen motivos de alarma.” I afegia: “Como han reiterado las autoridades sanitarias, la decisión se ha tomado sin que existan razones de salud pública que la justifiquen. Se ha actuado como si hubiera un alto riesgo de epidemia, cuando solo hay miedo a esta (…) La OMS hace un seguimiento estricto de la epidemia. Las medidas adoptadas por China han logrado contenerla dentro del perímetro acotado por las restricciones de cuarentena (…) El protocolo es evitar la sobreactuación y estar preparados para actuar en cuanto sea necesario, algo que en nuestro país está garantizado. (…) La suspensión sienta un nefasto precedente que causa graves daños económicos y éticos, siendo el más importante la erosión de la confianza en las autoridades sanitarias.”

I per tal de posar sal a la ferida que s’obria a Barcelona, per aquells mateixos dies, “Telemadrid” (que depèn de la Comunitat autònoma madrilenya) donava aquesta notícia: La presidenta regional [Isabel Díaz Ayuso] se ha mostrado dispuesta a trabajar para acoger esta cita internacional si finalmente abandonara Barcelona. ‘Haremos todo lo que esté en nuestra mano para que también [el Mobile World Congress] venga a Madrid. Aquí tendrán toda la libertad para moverse, para relacionarse y para emprender’.”

Per aquells mateixos dies -recordo que encara no fa dos mesos-, en una tertúlia televisiva d’una altra televisió privada madrilenya que he pogut contemplar després que algú m’ha enviat el vídeo al Whats App, parlant també de la cancel·lació del Mobile World Congress, un periodista que no puc identificar afirmava: “En la era que más información tenemos a nuestra disposición, tendemos a lo irracional, y yo no he visto un caso más perfecto de lo irracionales que somos ahora mismo que este. Estamos hablando de dos casos [de coronavirus] de los cuales ninguno se contagió en España, y ¿puede entenderse que una empresa se arriesgue a perder centenares de millones de euros?” A la pregunta responia la conductora del programa dient: “Un desastre”. Després, una periodista que parla a moltes televisions com és Ester Esteban qualificava la suspensió “como una exageración y un ataque de pánico increíble”. Tot seguit, parlava novament la conductora i explicava que els espanyols que acabaven de venir de la Xina havien guardat quarantena i ninguno ha tenido ningún síntoma, ningún problema y, de hecho, hoy les dan el alta. Un retiro, unos ejercicios espirituales”, afegia en to de conya. Tancava la tertúlia Eduardo Inda, aquest gran periodista que viu de remenar la merda de tothom qui pot, amb aquestes paraules: Un gran lío con el coronavirus pero una gripe normal causa muchas más muertes al año que las que ha causado el coronavirus en todo el mundo. Por tanto, es una exageración. España tiene dos casos, lo que es minúsculo comparado con otros países europeos. Es una auténtica barbaridad”.

Fa poquíssimes setmanes que Donald Trump minimitzava la pandèmia en un to semblant als tertulians a què he fet referència, i avui USA és el lloc on més s’ha estès la pandèmia amb epicentre a Nova York.  Boris Johnson, que també la va minimitzar, està confiat amb el virus dins el seu cos i ha decidit canviar la seva política contra el Covid-19. I a casa nostra, la Comunitat de Madrid, la presidenta de la qual, senyora Díaz Ayuso, també afectada, reclamava el Mobile World Congress davant la covarda decisió de Barcelona, perquè “Aquí tendrán toda la libertad para moverse, para relacionarse y para emprender”, és la comunitat més castigada d’Espanya per l’epidèmia. I no em sorprendria que alguns dels periodistes que he esmentat estiguessin avui disparant contra el govern d’Espanya assegurant que les autoritats estaven avisades de les enormes conseqüències que tindria el Covid-19.

¿Què vull dir amb això? Doncs que massa vegades la nostra memòria és fràgil, que massa vegades el nostre comportament ètic és inexistent, i que, tot i que som conscients de la gran dificultat amb què es troben les persones que, en aquest moment, han de prendre decisions per protegir tota la col·lectivitat quan s’enfronta a una malaltia com el Covid-19 de la qual no en sabíem res i continuem sense saber-ne gran cosa, ara, amb un to de supèrbia immoral, aprofiten l’avinentesa per atacar l’adversari pensant que aquesta és una bona manera de fer-se un lloc en el món.

¿Significa això que aprovo acríticament tot el que ha fet el govern de Pedro Sánchez? No, perquè en assumir la responsabilitat de totes les decisions que ha pres, penso que ha tingut poca disponibilitat d’escoltar els altres amb la voluntat d’atendre, si era possible, les peticions i els suggeriments que, des de l’oposició o des d’algunes autonomies, se li estaven fent, i ha implementat algunes mesures que segurament no tenia prou estudiades o meditades, les quals ha hagut d’anar modificant sobre la marxa, tot donant a la ciutadania una impressió que estava improvisant. I per més que reconec la gran dificultat que significa haver de gestionar bé una catàstrofe sanitària com aquesta pandèmia, on conflueixen tants interessos d’indole diversa (sanitaris, econòmics, laborals, etc.), a moltes de les intervencions públiques que ha fet Pedro Sánchez no ha explicat res de nou i, encara pitjor, no ha comunicat decisions que segurament ja havia decidit prendre. Això ha provocat confusió i ha ajudat a crear una alarma extra que se suma a la que, per se, crea aquesta plaga que ens ha tocat viure.

No negaré, per tant, que Pablo Casado tingui dret a criticar el govern i a demanar que se l’escolti. I fins és possible que, en uns moments de tanta sotsobra col·lectiva, fora bo de pensar en un “comitè de crisi” que aglutinés un més ample sector polític del que representa l’actual de coalició entre PSOE i UP. Però tothom hauria de posar-se la mà al pit abans d’aixecar la seva veu. Perquè no deixa de ser significatiu que la Comunitat de Madrid, líder en la privatització de la sanitat pública, s’hagi vist ara forçada a obrir un recapte per comprar material sanitari, i que el diari “New York Times” hagi qualificat d’innacceptable que el líder de la FAES, José María Aznar, es desplacés des de Madrid a la seva residència de Marbella, “una famosa localitat resort a la Mediterrània”, deia textualment, tot posant el focus en la desigualtat que hi ha entre els confinats privilegiats i els que continuen treballant en condicions de risc.

Refermem la concòrdia en temps de misèria

29 Març 2020

Una de les coses que podem observar aquests dies de pandèmia que sofrim es repeteix en totes les grans desgràcies que afecten la humanitat, ja siguin d’ordre sanitari, com aquesta, bèl·lic, penseu en les guerres, o bé econòmic, recordem la crisi financera de 2008 o remuntem-nos, encara que ningú de nosaltres la va viure, a la crisi del 1929, que va tenir el seu epicentre a la borsa de Nova York, que deixà molta gent a la misèria. I totes les crisis presenten sempre aspectes contradictoris i solen mostrar una doble cara, ja que treuen el millor i el pitjor de nosaltres.

Basta mirar les televisions que, com és normal amb tant de sofriment, no parlen de cap altra cosa, per veure com d’abnegada és la tasca que està duent a terme tot el personal sanitari del nostre país, com també l’estament militar, les forces policials, o bé els treballadors i treballadores que no poden deixar els seus llocs de feint tot exposant-se molt més que els qui restem confinats a les nostres cases.

No són, però, només aquests els que donen el millor de sí, també ho fan tantes i tantes persones que mantenen una serenitat encomiable a pesar que veuen preocupadament com estan sofrint les conseqüències d’un ERTO que els deixarà amb un sou més reduït durant els mesos que duri la pandèmia, i els que, pel fet de tenir treballs encara més precaris o bé perquè treballen fora del sistema sense cap tipus de cobertura legal, poden quedar -de fet estan quedant- sens cap protecció.

Són també d’admirar les mostres de solidaritat entre les famílies i entre els amics, que es telefonen i es conforten, i les que duen a terme aquelles persones que, emparades en la seva fe, preguen perquè això passi el més aviat possible i demanen a Déu que els doni força i els conforti en els moments de desesperació o d’absoluta soledat, com ho són els dels malalts aïllats a l’UVI dels hospitals, que romanen conscients i saben que ningú dels seus els podrà visitar; o les dels qui, amb dolor i potser fins i tot amb ràbia, observen de lluny com una persona estimada mor i és duta al cementiri o al crematori sense haver-la pogut confortar i donar-li un càlid adéu per acomiadar-se.

Però ben al costat de tots aquests exemples trobem també els oportunistes, els que, sense cap mena de sentiment, malden per treure benefici de la desgràcia, o s’aprofiten del dolor aliè i actuen sense entranyes.

Enric Juliana, en una de les cròniques que ha publicat al llarg de la setmana a “La Vanguardia”, ens recordava que, si la lluita amb el Covid-19 és una guerra, no hem d’oblidar que, a la guerra, floreix l’especulació, i es referia a Calouste Gulbenkian, aquell empresari armeni que es va fer milionari durant la Primera Guerra Mundial amb el tràfic de petroli. Tant, que fins en l’argot periodístic de l’època se’l coneixia com Mr. Fivepercent (Mister 5%), ja que era el benefici que es quedava per subministrar el carburant als britànics des de la companyia turca d’hidrocarburs.

I l’exemple li venia a tomb per denunciar que també alguns intermediaris internacionals havien guanyat diners aquestes darreres setmanes amb la venda de mascaretes als països europeus, quan demanaven de cobrar en cash i tancaven contractes amb el millor postor. També hi ha, doncs, apuntava Juliana, Gulbenkians de les màscares i dels respiradors, ja que estem en una guerra, malgrat que aquesta expressió no agradi a algunes ànimes sensibles. I això perquè un carregament de 680.000 mascaretes adquirides per Itàlia a la Xina va ser interceptat la setmana passada a la República Txeca i es va distribuir entre els hospitals locals.

També la nostra classe política ha mostrat, en ocasions, aquest doble vessant. La cosa començà molt malament quan, durant les primeres setmanes, en què el govern es mostrava força despistat respecte de les mesures que havia de prendre, Pablo Casado iniciava els seus discursos amb un atac immisericorde a Pedro Sánchez per a dir tot seguit que no era el moment de fer retrets sinó de remar junts. ¿No maduraràs algun cop?, vaig pensar aleshores. I sí, va madurar, però ha tornat a l’atac el passat dimecres, tot i que ha mostrat finalment lleialtat institucional en aprovar la proposta del govern. Té raó, doncs, quan diu que lleialtat no és complicitat, i em sembla bé que exerceixi la crítica per denunciar els errors que s’han comès, però això exigeix aportar solucions i alternatives, que jo no he escoltat. I dubto molt que estigués essent lleial Teodoro García Egea quan afirmà rotundament que Pedro Sánchez és l’únic responsable de la crisi, d’una crisi que, no ho oblidem, afecta avui a un terç de tota la humanitat. Com és també mesquí afirmar, com ha fet un dels col·laboradors d’aquest diari, que la pandèmia que sofrim “és es virus des comunisme”.

No ha estat, doncs, Quim Torra l’únic que ha mostrat el llautó en aquesta pandèmia, per bé que, ves a saber si, finalment, el govern de l’Estat no acabarà prenent per a tota Espanya les mesures que, des del primer dia, la Generalitat demanava que s’apliquessin a Catalunya.

Aquesta crisi m’ha fet pensar en una altra gran crisi que els menorquins vam sofrir diversos cops al llarg del segle XVI, quan les esquadres turques van assaltar la nostra illa, tant del costat de Maó com de Ciutadella. En els dos casos es produí una gran desolació, amb setges, assalts, morts i segrests de béns i de persones. I estic segur que, en ambdós casos, hi deuria haver grans mostres de solidaritat. Però també sabem que, en tots dos hi va haver actuacions deshonestes, potser fins i tot alguna fellonia, actituds absolutament egoistes i apropiacions indegudes de propietats. I el més lamentable és que alguns dels qui, amb manya, astúcia, mala fe o, simplement, perquè la sort els va afavorir, en sortiren indemnes, sovint van disfressar el seu egoisme amb mostres patriòtiques que volien fer veure un dolor, que deuria ser fictici, perquè la desgràcia de molts els va procurar enormes fortunes.

Que a l’amillarament de 1600, el major propietari de l’illa i un dels majors creditors de la Universitat de Menorca fos el nebot del paborde Martí, de l’home més poderós que hi hagué a la nostra illa al final del segle XVI i en qui, durant més de cinquanta anys, es va concentrar el poder religiós (era paborde i vicari general) i l’inquisitorial (fou el comissari de la Inquisició), demostra que les coses no es van fer tan bé com durant segles se’ns han volgut fer veure.

Deixant, però l’anècdota -que tanmateix és més que això- i tornant a la realitat d’avui, penso que, com ha escrit algú darrerament, tot i que cito de memòria, són la solidaritat, la responsabilitat, el compromís i la col·laboració les armes com podem conjurar aquest virus que malmet les nostres vides. I en aquest temps de tribulació és il·lusionant veure com el millor de nosaltres, el millor d’aquesta Espanya que formem entre tots, està responent a l’Espanya de la discòrdia que tan sovint podem contemplar a la vida política.

I acabo aquesta reflexió amb un text de Fèlix Riera que m’ha semblat fonamental: “La política no hauria de dila​pidar aquest capital social que ha canviat la relació que tenim amb la nostra realitat. Els polítics han d’advertir que, cada dia que passa estant aïllades les persones, més forta es fa la societat que conformen i més connectades se senten amb la sort dels ​altres.”

Del “coronavirus” al virus de la Corona

22 Març 2020

La bomba reial va explotar unes hores després que el drama del coronavirus ens fos anunciat amb pèls i senyals al costat de les mesures que acabava de prendre el Govern d’Espanya en una reunió que va durar 7 hores. I explotà en el moment precís en què el president del Govern anunciava l’ampli abast d’aquesta crisi sanitària (secundàriament econòmica) que afecta milers de persones sense distinció de classes ni de credos, una crisi que ens iguala a tots i que, en una societat hedonista i orgullosa d’ella mateixa com és la nostra, ens revela (i potser això sigui l’única cosa positiva de la pandèmia) com n’és, de vulnerable i contingent, la vida humana.

L’esclat de la notícia ens va arribar, doncs, en plena crisi, amb milers de persones afectades, que, segons ens asseguren els experts, eren encara una petita mostra de les que han de contraure la malaltia, i ens arribà en forma d’un comunicat, que la Casa del Rei feia públic per dir que Felip VI havia renunciat a l’herència del seu pare, Joan Carles I, i ordenava alhora que se li retirés l’assignació pública de 194.232 euros de què gaudia el rei emèrit amb càrrec a l’erari públic. ¿Coincidència de les dues crisis? Era inevitable, perquè fou un dia abans quan el diari anglès The Telegraph va destapar que el rei Felip era beneficiari d’una societat offshore (1) creada pel seu pare l’any 2008, per rebre una donació milionària de l’Aràbia Saudita.

Més enllà dels rumors i comentaris que, des de fa temps, corren sobre aquest tèrbol assumpte, les dades concretes que s’han revelat són les següents: el 3 de març (una setmana abans del comunicat reial), el diari suís Tribune de Genève informava que la Fiscalia suïssa seguia el rastre d’una donació de 89.700.000 euros que suposadament va rebre Joan Carles I, l’any 2012, del qui era aleshores rei saudita Abdullah bin Abdulaziz al Saud. D’aquests diners, 65 milions haurien anat a parar presumptament al compte de Corinna Larsen, de qui s’ha escrit fins a la sacietat que havia estat amant del rei. Dos dies després, el 5 de març, la Fiscalia Anticorrupció demanava a la Justícia helvètica els detalls de la investigació d’aquesta suposada donació milionària.

Segons ha informat La Vanguardia, no només la fiscalia espanyola investiga aquestes comissions (que se suposen il·legals per la concessió del AVE a la Meca), sinó també el fiscal suís Yves Bertossa, que es fixà en aquesta transferència feta a una fundació anomenada Lucrum, per possible existència d’un delicte de blanqueig de capitals.

A Espanya feia mesos que es parlava d’això, però el que ha provocat que el rei Felip VI prengués la decisió que ens va ser comunicada el passat diumenge, ha estat que The Telegraph afirmés que el rei emèrit era el primer beneficiari de la fundació, mentre que Felip VI n’era segon beneficiari. A més, el diari El País ha sostingut que, en una altra fundació, anomenada Zagatka, el rei emèrit també apareix com a tercer beneficiari.

Qualsevol que sigui la veracitat de totes aquestes dades, és evident que l’abast i conseqüències jurídiques que comportaran, més prest o més tard seran determinada per la Justica (espanyola o estrangera), però el més transcendent al meu parer és que aquest comunicat reial, mitjançant el qual Felip VI renuncia a l’herència que li pogués correspondre del seu pare, “así como a cualquier activo, inversión o estructura financiera cuyo origen, características o finalidad puedan no estar en consonancia con la legalidad y los criterios de rectitud e integridad que rigen su actividad institucional y privada”, posa en relleu que el rei actual sospita o creu realment que el seu pare ha manejat fons opacs.

En aquest comunicat, Felip VI reconeix que va tenir coneixement de la fundació en la qual apareixia com a beneficiari fa aproximadament un any, i que tan aviat com ho va saber, va manifestar que tot s’havia fet sense el seu consentiment. Va ser, doncs, aleshores quan va renunciar notarialment a qualsevol dret que pogués correspondre-li.

Jo no dubto que vagi ser el que va fer, però és evident que la reacció pública no s’ha produït fins que la premsa britànica ha publicat aquests fets que tant li van doldre aleshores, i ha estat ara quan, amb la decisió presa contra el seu pare, ha destapat una acció francament tèrbola, amb el qual -i és això que vull destacar-, revesteix de veracitat uns fets que fins ara havíem de considerar tan sols com a presumptes.

D’altra banda, i encara que no tinc per què dubtar de la sinceritat del rei Felip VI, cal tenir present que la renúncia a l’herència futura avui no té cap efecte jurídic (només el te moral, que no és poc), ja que el nostre Codi civil, al seu article 991, estableix que “Nadie podrá aceptar ni repudiar sin estar cierto de la muerte de la persona a quien haya de heredar y de su derecho a la herencia”, i l’article 816 del mateix cos legal també estableix que “Toda renuncia o transacción sobre la legítima futura entre el que la debe y sus herederos forzosos es nula, y éstos podrán reclamarla cuando muera aquél…”

Sigui com vulgui, el que avui ningú no pot dubtar és que el comunicat reial ha estat un clar “tallafocs” que el rei ha posat en marxa per protegir-se a si mateix i també la institució monàrquica, malmesa per l’actuació de Joan Carles I, la dimissió del qual es va veure forçada l’any 2014 per una conducta impròpia que, amb tot el que ara estem coneixent, no ha fet més que empitjorar.

No sé si Felip VI aconseguirà amb aquesta actuació salvar-se a si mateix, alhora que enfonsa encara més al seu pare en el descrèdit. Però molt difícils deuen estar les coses quan un home tan ponderat com l’exdirector de La Vanguardia, Màrius Carol, que tothom considera un especialista en els temes relacionats amb la Casa Reial Espanyola, amb motiu de la crisi, hagi citat Paul Preston, que, a “Un pueblo traicionado” (Debate, 2019) ha escrit: “El consiguiente deterioro de la imagen de la monarquía no fue el único problema que Juan Carlos legó a su hijo. Si en 2014 aún no era evidente, en 2018 se vio con claridad meridiana que Felipe VI había heredado el trono de un país encarnizadamente dividido, con un sistema político averiado, fruto de la corrupción y la incompetencia política. Incluso antes del desgaste final de la posición de su padre, la indignación por la corrupción generalizada de la clase política había empezado a pesar en la opinión pública.”

I acabaré amb tres preguntes: ¿Hauria el rei denunciat aquests fets que coneixia de feia un any si The Telegraph no els hagués publicat el passat dissabte? I pel que fa al discurs a la nació sobre la pandèmia: ¿Es poden dir més obvietats en tan pocs minuts? ¿No hauria estat més instructiu que ens parlés dels problemes que haurà d’afrontar la monarquia?

—-

(1) Una societat offshore és una empresa que està registrada en un país on no realitza cap activitat econòmica. Els països que acullen aquest tipus de societats solen ser paradisos fiscals que ofereixen grans avantatges a aquesta mena d’empreses, bàsicament en matèria de protecció d’actius, de confidencialitat i privacitat, i d’avantatges fiscals.

El “consentiment” com a determinant del delicte de violació

15 Març 2020

La sentència de l’Audiència de Navarra que va condemnar a 9 anys de presó els cinc membres de “La Manada” per un delicte d’abús sexual i no de violació, rectificada més tard pel Tribunal Suprem, que els condemnà a 15 anys, aquest cop per violació, en apreciar que hi havia hagut “intimidació ambiental”, canvià els paràmetres d’aquest delicte en entendre que no només la violència física o les amenaces amb una arma són “violència”, i ha estat, probablement, la gota que ha fet vessar el got per tal d’afrontar d’una manera més adequada el gravíssim problema de la violència sexual que, de manera majoritària, pateixen les dones.

A intentar resoldre aquest problema s’encamina l’avantprojecte de Ley Orgánica de garantía de la libertad sexual, que va presentar el passat dia 3 de març la ministra d’Igualtat, Irene Montero, al Consell de Ministres, que s’ha publicat fa pocs dies a la web del Ministeri d’Igualtat perquè tots el poguéssim conèixer i opinar sobre el seu contingut.

No és un text curt ni fàcil, ja que la llei consta d’un títol preliminar, vuit títols (amb 58 articles), una disposició addicional, una transitòria, una derogatòria i vint disposicions finals, tot adoptant una perspectiva integral i innovadora en l’àmbit de les violències sexuals que es materialitza en la modificació de les disposicions de l’ordenament jurídic necessàries per dur a terme els objectius i principis d’aquesta llei.

A pesar que l’avantprojecte aborda també la qüestió de la igualtat entre homes i dones, atesa la desigualtat que, de fet, avui encara es dona, aquest s’encamina bàsicament, segons llegim al preàmbul, a “dar cumplimiento a las mencionadas obligaciones globales en materia de protección de los derechos humanos de las mujeres frente a las violencias sexuales y, siguiendo el mandato del artículo 9.2 de la Constitución, remover los obstáculos para la prevención de estas violencias, así como para garantizar una respuesta adecuada, integral y coordinada que proporcione atención, protección, justicia y reparación a las víctimas. Para ello, la Ley extiende y desarrolla para las violencias sexuales todos aquellos aspectos preventivos, de atención, sanción, especialización o reparación que, estando vigentes para otras violencias, no contaban con medidas específicas para poder abordar de forma adecuada y transversal las violencias sexuales.”

Concreta l’objectiu de la llei l’article 1 (“Objeto y finalidad de la ley”), que diu el següent: 1. La presente Ley tiene por objeto la protección integral del derecho a la libertad sexual de todas las personas mediante la prevención y la erradicación de todas las violencias sexuales, que afectan a las mujeres de manera desproporcionada, como manifestación de la discriminación, la situación de desigualdad y las relaciones de poder de género. – 2. La finalidad de la presente Ley es adoptar y poner en práctica políticas efectivas, globales y coordinadas entre las distintas Administraciones competentes, que incluyan todas las medidas pertinentes que garanticen la prevención y la respuesta frente a todas las formas de violencia sexual.

No pretenc avui fer una anàlisi global de l’avantprojecte perquè no he tingut temps de fer-lo  ni soc expert en la matèria, tanmateix penso que val la pena observar les modificacions que proposa del Codi penal vigent, alguna de les quals ha provocat, abans de publicar-se el text, fortes discrepàncies entre  els ministres que n’han estat promotors més directes i altres membres del govern; discrepàncies -i és això que vull destacar- que han provocat que dirigents de Podem (i ho dic especialment per Iglesias i per Echenique), en lloc d’argumentar jurídicament o ideològicament contra els crítics de l’avantprojecte, hagin optat pel camí més fàcil (i erroni) que és el de l’atac ad hominem, titllant-los de “masclistes”.

Les reformes que proposa del Codi penal són vàries i també importants, tant pels casos que seran castigats amb penes de presó, com per l’ampliació de les accions i els comportaments impropis que podran ser penats, com també per la durada de les penes que s’imposin.

El més remarcable d’aquests canvis -concretant-nos en el delicte de violació- és la rellevància que es dona al “consentiment” en qualsevol relació sexual, adaptant així la llei al “Conveni d’Istanbul”, el qual determina que les Administracions Públiques han de considerar des de la perspectiva del gènere la violència contra les dones, establint que seran actes de violència  “tots els basats en el gènere que impliquen o poden implicar per a les dones danys o patiments de naturalesa física, sexual, psicològica o econòmica, incloses les amenaces de realitzar aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, en la vida pública o privada.”

D’acord amb aquest principis, els promotors de la nova llei l’han batejada gràficament com la reforma del “només sí és sí”, donant, en matèria de delictes sexuals, tot el protagonisme al consentiment. Així, doncs, tornant al “Conveni d’Estambul” on s’estableix que “tota penetració sense consentiment és una violació”, en la futura reforma del Codi penal que proposa l’avantprojecte, la violació deixarà d’estar condicionada per si hi ha hagut o no intimidació i violència, circumstàncies que passaran a ser agreujants. Determinarà la violació que no hi hagi hagut consentiment de la víctima a la relació sexual.

L’article clau d’aquest canvi serà l’article 178 del Codi penal, que a l’avantprojecte es redacta amb el text següent: 1. Será castigado con la pena de prisión de uno a cuatro años, como reo de agresión sexual, el que realice cualquier acto que atente contra la libertad sexual de otra persona sin su consentimiento.” I tot seguit aclareix: “Se entenderá que no existe consentimiento cuando la víctima no haya manifestado libremente por actos exteriores, concluyentes e inequívocos conforme a las circunstancias concurrentes, su voluntad expresa de participar en el acto.”

Després, a l’apartat segon, amplia els casos que s’han d’entendre com de violència sexual. Diu: 2. A los efectos del apartado anterior, se consideran en todo caso agresión sexual los actos de contenido sexual que se realicen empleando violencia, intimidación o abuso de una situación de superioridad o vulnerabilidad de la víctima, así como los que se ejecuten sobre personas que se hallen privadas de sentido o de cuya situación mental se abusare y los que se realicen cuando la víctima tenga anulada por cualquier causa su voluntad.”

Res a dir sobre l’ampliació dels casos que es consideraran agressió sexual, i encara menys sobre l’èmfasi que la proposta fa del “consentiment” com a determinant de la violació. Cap crítica, doncs, sobre aquest “només sí és sí” que es posa com a clau de volta de la reforma, però ja que la ministra ha publicat el text perquè els ciutadans opinem, penso que, tot acceptant que les relacions sexuals entre dues persones sempre han de ser lliures i consentides i que, per tant, només el “sí és sí”, en determina la seva bondat, convé que no oblidem que, en legislar sobre una matèria tan sensible, cal també tenir en compte com es concretarà el possible delicte quan en una parella sorgeixi la controvèrsia sobre si s’ha donat o no el consentiment; és a dir, quan aparegui la discrepància i no hi hagi cap més prova que la paraula d’un contra la de l’altre, sense fets evidents d’intimidació o violència, com per exemple els que es van donar en el cas de “La Manada”. Tots sabem que, en aquest supòsit, que es donarà sovint, la veritat dels fets no sempre és fàcil de conèixer.

Per tant, la pregunta clau que, en debatre l’avantprojecte, els polítics hauran de respondre per sortir d’una injustícia -l’actual, que fereix bàsicament les dones- i no cometre’n una altra, és aquesta: ¿com es determinarà que, en una relació sexual entre un home i una dona (també entre dues persones del mateix sexe), el consentiment -aquest “sí és sí”- no s’ha produït? ¿S’acceptarà ulls clucs el que manifesti la dona? ¿Es presumirà iuris tantum que l’home és el violador? ¿Es passarà de no escoltar les dones -que és el que, malauradament, s’ha fet fins ara- a condemnar sistemàticament tota denuncia de violència sexual?

Penso que és indispensable respondre amb arguments aquestes preguntes. No bastarà que els polítics se les treguin de sobre titllant de “masclista” qui les ha formulat.

El míting de Puigdemont i el gol de C’s a la JEC

8 Març 2020

Miquel Roca ho ha dit molt clarament: “En el conflicte obert entre el Govern de l’Estat i el de la Generalitat s’enfronten dues estratègies. Per un costat, els partidaris del diàleg i la negociació; per l’altre, els que s’instal·len en la confrontació. Les dues estratègies conviuen en cadascun dels escenaris. Així, en l’àmbit de la política espanyola, les posicions favorables al diàleg com a eina per a la superació del conflicte han de defensar-se dels atacs dels partidaris d’una rígida i fracassada confrontació. I pel que fa a Catalunya, els partidaris del diàleg, independentistes o no, s’han de veure atacats pels que estimen que només la confrontació i la unilateralitat pot resoldre el conflicte.”

Pel que fa a la primera part d’aquest text, no hi ha dubte: PP, Vox i C’s no sols neguen que s’hagi de procedir al diàleg, sinó que diuen que aquest és un atac a la sobirania espanyola. Fins al punt que un articulista proper a aquests partits ha gosat afirmar que a Catalunya no hi ha cap conflicte polític, només hi ha delinqüents.

Però pel que fa a la segona part del text, tampoc no hi ha dubte que trobem en el camp de l’independentisme sectors tan radicals com els que acabo de citar, que es mostren contraris al diàleg, amb l’agreujant que aquests, capitanejats per Puigdemont, s’asseuen a la mesa de negociacions en un exercici d’hipocresia tal que fa molt difícil que puguin arribar a bon port. Perquè… ¿com hem d’interpretar el discurs de l’expresident a Perpinyà davant gairebé dos-cents mil fidels quan assegurava davant el deliri d’aquests que “no podem renunciar mai a la via unilateral”?

Si és això el que realment creu Puigdemont, i si la seva correligionària i avui eurodiputada Clara Ponsatí -la mateixa que va confessar que el govern de l’expresident actuava de farol en declarar la independència-, dreta al seu costat, reclamava amb contundència que “no ens deixem entabanar per unes fotos i un diàleg enganyós”, ¿per quins set sous Puigdemont envia a la mesa de negociacions els seus incondicionals Elsa Artadi i Josep Rius al costat de Quim Torra?

¿És compatible la negociació amb la confrontació i la mobilització permanent que proclama Carles Puigdemont? Difícilment, encara que, posant cara de pòquer, la vicesecretària d’ERC, Marta Vilalta es vagi veure obligada a afirmar que “són dues cares de la mateixa moneda”.

No, realment no ho són, i ells ho saben, però el drama d’ERC és que està provant d’esgotar les oportunitats que li ofereix la seva presència en el Govern per fer visible una política alternativa respecte a l’Estat constitucional. Però Perpinyà va tornar dissabte a JxCat l’expectativa d’eliminar l’avantatge demoscòpic d’ERC, després de demostrar-se que els de Junqueras no poden fer valer els seus desitjos mentre no arribin a la presidència de la Generalitat. I l’acte de Perpinyà ens va fer veure que la rauxa populista que està envaint Catalunya (perquè no només hi ha populisme entre els conservadors nord-americans que adoren Donald Trump) està tallant totes les ales de la moderació i del possibilisme, i fa que un home independentista de tota la vida com Junqueras, que s’ha sotmès al veredicte de la justícia, sigui siulat pels partidaris d’un fugitiu com Puigdemont, que s’ha passat mesos afirmant que, per la banda de l’Estat, el diàleg era impossible, i que quan aquest l’ha ofert, diu aleshores que el diàleg no servirà per a res.

De fet, si us pareu a analitzar el que va ser aquest míting -a més d’un acte preelectoral de Carles Puigdemont, el qual és molt conscient que, en aquesta conjuntura, l’enemic a batre és ERC-, veureu que tot ell va ser un atac als postulats del partit de Junqueras. ¿Com hem d’interpretar sinó aquell raonament amb el qual va recalcar que, encara que l’independentisme superés el 50% dels sufragis, continuaria xocant una vegada i una altra “contra la paret de repressió de l’Estat”, per acabar preguntant-se: “¿De debò algú creu que llavors l’Estat estarà d’acord a negociar una separació amistosa?”

És obvi que una negociació –la que sigui– fracassa quan les parts, o alguna d’elles, volen que fracassi. I una manera molt eficaç de fer-ho és la de denunciar la negociació com a expressió de renúncia o de covardia. ¿No és això el que, de fet, insinuava Mònica Terribas quan, des de Catalunya Ràdio, digué amb contundència que “la defensa de la unilateralitat és sinònim de fermesa”?

Un fet que denigra la justícia

No només hem de referir-nos al míting de Perpinyà per trobar motius de desànim, també ens n’ha proporcionat la notícia que desvetllava eldiario.es d’acord amb la qual C’s va pagar de manera mensual a un vocal de la Junta Electoral espanyola (JEC) mentre participava en debats sobre el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol i les eleccions de 2017 i 2019. Aquest vocal era Andrés Betancor, catedràtic de Dret Administratiu a la Universitat Pompeu Fabra, que va ingressar a la JEC l’octubre del 2017, proposat per C’s. Llavors ja tenia un càrrec d’assessor al partit i un despatx a les oficines del congrés espanyol, i fonts de la formació han explicat que el tenien en nòmina a la vegada que feia les seves funcions a la JEC.

Com sabem, la JEC va ser la institució que va treure l’escó de diputat al president Quim Torra i que ha imposat multes milionàries a polítics catalans involucrats amb el Procés. Per tant, el fet de conèixer que un dels membres de la JEC que va dictar aquestes resolucions estava a sou del partit que havia denunciat Quim Torra posa de relleu un fet gravíssim que deixa en entredit el bon funcionament d’aquest òrgan, que és -hauria de ser- garant dels procediments electorals.

No ens ha de sorprendre, per tant, que el president de la Generalitat hagi presentat un escrit davant del Tribunal Suprem amb el qual impugna el recurs presentat per la Fiscalia i l’acusació popular contra el que va presentar el cap de Govern en la seva defensa, al·legant la manca d’imparcialitat i contaminació política de la JEC. A l’escrit, els lletrats del president afirmen que la JEC no era un òrgan imparcial quan va resoldre la qüestió dels llaços grocs i va decretar la inhabilitació de Torra, ja que la resolució sobre la qual es va construir la condemna del president “no va ser més que part d’un pla ordit, com a mínim, per Betancor”.

Sigui quina sigui la resolució que acabarà prenent el T.S., el mal ja està fet i ens fa veure que, com reclamava no fa gaires setmanes en un article sobre els problemes que presenta la Justícia espanyola, un dia o altre haurem de posar-nos davant del mirall i decidir-nos per una reforma en profunditat del sistema.

La negociació Espanya-Catalunya

1 Març 2020

Per raons d’agenda, he hagut d’escriure aquest article que surt avui, diumenge, el passat dimarts 25, per tant, un dia abans de la primera reunió bilateral entre els representants de l’Estat, presidits per Pedro Sánchez, i els de la Generalitat de Catalunya, presidits per Quim Torra. Per tant, el que escriuré tot seguit no pot fer cap referència a com han anat les coses, i s’ha de cenyir als elements que coneixíem abans de la reunió. D’entrada, doncs, i vagin com vagin les coses, felicitem-nos perquè aquesta hagi estat possible, cosa que no hauria succeït si en aquest país governés la dreta, digui’s PP, C’s o Vox, perquè, ancorats en el dogma, aquests partits no creuen en el diàleg i, encara menys, el cerquen, ja que ho confien tot a la repressió i al càstig dels qui, havent assumit unes tesis -l’independentisme- que la constitució permet defensar, van decidir erròniament donar una passa més i maldaren per posar-les en pràctica de manera unilateral, conculcant així les normes constitucionals i estatutàries.

Ara bé, com que el conflicte -més enllà dels delictes pels quals els responsables han estat condemnats- és netament polític, no hi ha dubte que la més bona mesura que es pot prendre és d’iniciar un diàleg obert i sincer per veure si es poden trobar solucions, d’ací que consideri que la iniciativa del govern de Pedro Sánchez és una bona iniciativa, acabi com acabi aquesta negociació, ja que hem de ser molt conscients que la cosa no serà fàcil, perquè els plantejaments que, d’entrada, ha dit que defensarà Quim Torra són els següents: “reconeixement i exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya, fi de la repressió, amnistia i reparació”. A més, per afavorir la negociació, demana l’existència d’un “sistema de validació i proposta de mediació internacional”.

Pensi, doncs, el que pensi la dreta, avui sortosament minoritària al Parlament espanyol, som molts els observadors polítics -fins i tot els qui hem estat molt crítics amb l’actuació dels polítics catalans- que creiem que la solució mai no arribarà mentre hi hagi polítics presos i exiliats, de la mateixa manera que no hauria estat possible la instauració de la democràcia al nostre país sense la Llei d’amnistia de 1977.

Recordo que, per aquells dies (que certament no poden rememorar ni Pedro Sánchez, ni Pablo Casado ni Inés Arrimades perquè o eren molt petits o no havien nascut), Marcelino Camacho, fundador de Comissions Obreres, a qui un indult va treure de la presó de Carabanchel, va dir: “¿Cómo podríamos reconciliarnos los que nos habíamos estado matando los unos a los otros, si no borramos ese pasado de una vez para siempre?”. El sindicalista defensava aleshores el vot favorable del PCE a una llei d’amnistia que pretenia posar fi als 40 anys de totalitarisme, amb la mateixa passió que posava el socialista Txiki Benegas per defensar que “ninguna democracia se puede construir manteniendo presos, exiliados y represaliados producto de una dictadura que se pretende superar”.

Aquella llei de 1977 s’aprovà entre aplaudiments, si exceptuem els dels pocs diputats que tenia aleshores Alianza Popular, que es va abstenir (no hi votà en contra) sota el pretext que “una democracia responsable no puede estar amnistiando continuamente a sus propios destructores”. I això que aquella llei, si bé afectava els antifranquistes represaliats, també alliberava de responsabilitats polítiques els polítics, militars, policies i funcionaris de la dictadura, molts dels quals van acaba a les files del partit de Manuel Fraga.

Tant la llei d’amnistia de 1977 com d’altres anteriors que s’havien aplicat a Espanya (així la del 15 d’abril de 1931, dictada pel govern provisional de la Segona República com a mostra fefaent que el règim republicà volia encetar una nova etapa esborrant el passat repressiu de la monarquia, o bé la del 21 de febrer del 1936, decretada per la diputació permanent de les Corts, a proposta del nou president del Govern, Manuel Azaña, després de la victòria electoral del Front Popular), es van promulgar quan es considerava que hi havia persones condemnades, empresonades o exiliades com a resultat d’una situació políticament excepcional, amb detencions arbitràries i judicis realitzats amb poques garanties i en un ambient polític que podia influir en la decisió dels jutges. I davant d’això, la solució no passava per demanar la revisió dels judicis, ni per concedir indults, sinó per l’anul·lació de tots aquells procediments judicials per així propiciar la creació d’un nou ambient polític, cosa que, certament, no és el cas actual, ja que, encara que discrepi de les sentències i hagi denunciat algunes irregularitats, crec que els judicis s’han fet respectant les garanties constitucionals.

Tot i aquesta important diferència, convé recordar que són molts els organismes internacionals i els experts jurídics –des d’Amnistia Internacional fins a comitès de les Nacions Unides– que qüestionen clarament les condicions en què es va celebrar el recent judici al govern de la Generalitat i als dirigents de les associacions ciutadanes. Si més no, cal tenir en compte que molts d’aquests organismes són de l’opinió que les penes imposades pel Tribunal Suprem han estat desproporcionades i insòlites tractant-se d’unes actuacions pacífiques. Predomina, doncs, la convicció (si exceptuem l’àmbit de les dretes espanyoles) que l’ambient en què va tenir lloc el judici estava massa carregat de tensions polítiques i que es produïa dins d’una anòmala situació de judicialització de la política. No debades cal recordar que, en aquests moments, hi ha unes 2.500 persones condemnades, encausades, sancionades o detingudes com a conseqüència dels procés català.

D’ací que m’adhereixi a la proposta que feia no fa gaire l’historiador Borja de Riquer quan apuntava la necessitat de propiciar una amnistia per a tota aquesta gent, tot afirmant que “si el Govern Sánchez realment vol posar el comptador a zero, com va dir, ha de posar fi a l’excepcionalitat jurídica i processal existent avui. I això s’aconseguirà propiciant una amnistia que deixaria fora de joc tota mena d’entorpidors.”

Sóc conscient que la dreta no sols estarà en contra d’aquesta proposta, sinó que dirà molt possiblement que les amnisties estan prohibides per l’actual sistema constitucional. Aquesta no és, però, la meva opinió, perquè ni el Codi Penal vigent ni la Constitució mencionen l’amnistia, però l’absència de menció no significa necessàriament que estigui prohibida. El que passa és que l’amnistia és un recurs extraordinari pel qual la llei penal que ha regit durant un temps és declarada sense efecte, i com a recurs extraordinari, es regula en la pròpia llei que la concedeix, que, això sí, hauria de ser una llei orgànica que el Parlament espanyol podria elaborar i aprovar amb les majories que s’exigeix per a aquestes lleis.

Ara bé, si proposar o reclamar una amnistia en els termes que ho fa el president Torra és legítim, i fins i tot desitjable, penso que hauria de de ser conscient -i no sé si ho és- que fer-ho és incompatible amb dir que no es renuncia a la declaració unilateral d’independència. No només ha de cedir el Govern d’Espanya. També hauran de cedir el Govern de Catalunya i els partits independentistes si volen propiciar un acord.

Un Poder Judicial segrestat pels polítics

23 febrer 2020

¿Per què és tan important el Consell General del Poder Judicial (CGPJ)? Ho és perquè d’ell emanen els nomenaments dels principals òrgans judicials del nostre país. Des dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats autònomes fins a les audiències nacional i provincials incloent-hi els d’alguns membres del Tribunal Suprem. És, doncs, evident que la composició d’aquest Consell i el tarannà ideològic dels seus membres influeixin de manera decisiva en la manera d’actuar dels tribunals, perquè, desenganyem-nos, per molt que parlem de la neutralitat dels jutges i proclamem que la justícia és igual per a tots, sabem que l’aplicació de la llei permet sovint interpretacions diverses, i en aquesta interpretació, la ideologia que puguin tenir els jutges i magistrats té un paper força important. I si bé en els primers graus de la justícia -la dels jutjats de primera instància i instrucció- les qüestions que s’hi dirimeixen solen tenir una rellevància política menor, encara que no sempre -pensin, sinó, en el joc que ha donat el Jutjat número 13 de Barcelona en la qüestió del Procés-, no hi ha dubte que les decisions de l’Audiència Nacional, que coneix dels delictes contra la Corona o els alts organismes de la Nació, falsificació de moneda, defraudacions i maquinacions per alterar el preu de les coses, tràfec de drogues i estupefaents, o delictes comesos fora del territori nacional, etcètera, i les decisions dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats autònomes, als quals, en matèria penal els correspon conèixer de les causes contra determinades persones que pel seu càrrec són considerades aforades, solen tenir una rellevància política força més gran, i no parlem del Tribunal Suprem, que és la darrera instància judicial al nostre país i dicta, a més, jurisprudència, és a dir, marca la pauta de com s’han d’interpretar les lleis.

Doncs bé, fixada la transcendència que per al funcionament del país tenen les institucions judicials, i tenint en compte que el CGPJ és qui decideix els principals nomenaments, no ens hem de sorprendre si els polítics tenen gran interès d’influir en la composició d’aquest òrgan, que no és, pròpiament un tribunal, però és qui té encarregada l’administració de l’Administració de la Justícia.

Actualment composen el CGPJ 21 membres: 20 vocals i 1 president. 10 els proposa el Congrés (6 d’entre jutges i magistrats i 4 d’entre juristes de reconeguda competència), i els altres 10 els proposa el Senat amb el mateix criteri i procedència. Aleshores, el Ple del CGPJ elegeix el president entre membres de la carrera judicial o juristes de reconeguda competència. Aquest és alhora president del Tribunal Suprem.

Tenim, doncs, que en l’actual sistema, són els parlamentaris els qui decideixen qui composa el CGPJ, però la constitució no deixa aquesta elecció a una majoria simple, ni tan sols a una majoria absoluta, sinó que exigeix una majoria molt qualificada de vots, ja que l’acord ha d’abastar tres cinquenes parts dels diputats i dels senadors. I això, sobretot en èpoques com les que estem vivint amb un parlament molt fragmentat, exigeix l’acord de dos (i de vegades més) partits polítics, la qual cosa significa que un partit minoritari, com ho és avui el PP, pot ser indispensable per a l’acord i, en definitiva, té a la mà la possibilitat de bloquejar una elecció i fer que els membres del CGPJ s’eternitzin en el càrrec perquè, si bé són elegits per un període de cinc anys, el seu nomenament es prorroga mentre el Congrés i el Senat no arriben a un acord per a la seva substitució.

I aquest és el cas en què ens trobem avui. Tenim un CGPJ caducat però bloquejat, per la simple raó que el PP i el seu dirigent Pablo Casado no volen proporcionar l’acord si no és modificant el sistema d’elecció actual per tornar al primitiu, que atorgava als jutges (per mitjà de les seves associacions) l’elecció dels seus membres, proposta que no agrada al PSOE perquè, avui per avui, les associacions de jutges tenen un caire marcadament conservador, i perquè els actuals grans càrrecs de la magistratura provenen de l’època en què governava Rajoy.

Aquest component conservador és clar en el Tribunal Suprem, però també en l’actual CGPJ, presidit per Carlos Lesmes, que va ser director general dels dos governs que presidí José María Aznar. En aquest òrgan, 10 dels seus membres ho són a proposta del PP, 7 del PSOE, 1 de Convergència i Unió, 1 del PNV i 1 d’Esquerra Unida. Com podem veure, el PP hi té una majoria absoluta (10 més el president) que avui no li correspondria.

També gaudeix d’una majoria conservadora a la Junta Electoral Central (JEC), que, com hem vist, s’ha irrogat unes competències més que dubtoses en el cas dels llaços grocs a Catalunya i en la inhabilitació del president Torra. I gaudeix també d’una majoria conservadora en el Tribunal de Comptes, un òrgan administratiu que dicta, però, resolucions de gran transcendència, com hem pogut veure també en les que ha pres imposant multes milionàries als polítics catalans involucrats en el Procés.

¿Quina sortida tenim, doncs, si els dos grans partits són incapaços d’arribar a acords sobre la composició d’unes institucions que tanta transcendència tenen en la política del país, com hem vist darrerament amb tot el que ha succeït a Catalunya? ¿Pot acceptar-se que el PP bloquegi la renovació d’aquestes institucions?

Ben al costat de la judicatura trobem també els fiscals que, potser encara més que els jutges, han mostrat que tenien un caràcter extremadament conservador. Ho demostra la seva insistència a mantenir l’acusació per rebel·lió dels polítics catalans, que van ser condemnats finalment per sedició, fet aquest que va tenir greus conseqüències, ja que va permetre les presons preventives i la impossibilitat dels polítics acusats de prendre possessió dels càrrecs electes quan encara no havien estat condemnats. I segueixen mostrant el seu conservadorisme amb la fèrria voluntat d’insistir encara en el mateix delicte en el procediment contra el major Trapero a l’Audiència Nacional, quan el Tribunal Suprem ja ha deixat clar que la rebel·lió no es va produir.

Tot el que acabo de dir demostra que estem davant d’un cos francament escorat a la dreta que dificulta molt la possibilitat d’arribar a solucions polítiques, ja que impugna qualsevol decisió presa per les autoritats penitenciàries que sigui favorable als polítics presos, sempre amb el suport del PP, que no perd calada a l’hora de dur als tribunals qualsevol actuació que li sembla inadequada i s’oposa a tota casta de diàleg amb els partits independentistes, uns partits que, ens agradi o no, són molt majoritaris a Catalunya i que, si bé han estat en gran part els causants del problema, forçosament hauran de formar part de la solució.

Davant aquesta situació de bloqueig, que hem de considerar molt greu, ¿ha estat una bona pensada la decisió de Sánchez de nomenar Fiscal General de l’Estat Dolores Delgado, fins ara diputada del PSOE i ministre de Justícia de l’anterior Govern?

Ho dubto, perquè si el nomenament es confirma, tindrem que la fiscal, a causa de la reforma de l’article 351 de la llei orgànica del Poder Judicial, aprovada quan ella era ministra, s’haurà d’abstenir en nombroses situacions i, a més, tindrà prohibit donar ordres i no podrà prendre cap tipus de decisió sobre aspectes que afectin als partits polítics o els seus membres. Ara que, això sí, podrà nomenar el Tinent Fiscal del Tribunal Suprem, càrrec que agafarà una gran rellevància, ja que li correspondrà actuar en tots aquells casos de ressonància política en què la Fiscal General s’haurà d’abstenir.

En definitiva, que les institucions que conformen el Poder Judicial, fonamentals sens dubte per al bon funcionament de l’Estat de dret, presenten un futur gens prometedor si hem de jutjar pel comportament dels principals polítics del país, que viuen un gran desencontre i no semblen capaços d’avantposar l’interès general als seus interessos polítics i ideològics.


%d bloggers like this: