Josep Maria Quintana

És molt probable que tots —o gairebé tots— portem al nostre interior una veu que, per poc que rasquem, sorgeix i es manifesta com a racista o, si més no, com a contrària a acceptar i —més encara— acollir l’emigrant estranger, a menys que aquest sigui ric i poderós.

Sense sortir d’Espanya, podem constatar que aconseguir un permís de residència no és igual per a tothom. Un ciutadà corrent d’un país fora de la Unió Europea trigarà a aconseguir-ho, si és que ho aconsegueix, entre tres i sis mesos i haurà de presentar un permís de treball o estudis. En qualsevol altre cas, haurà de demostrar que té mitjans per viure. Tot i això, qui sigui ric i no sigui ciutadà de la UE, ho pot aconseguir més ràpidament i per més temps: cinc anys. Només cal que es gasti almenys 500.000 euros en una casa o en qualsevol altre immoble. Això passa des del 2013. Ho va implantar el Govern de Rajoy. L’objectiu declarat a la llei que ho va establir era atraure inversors i posava com a requisit comprar dos milions d’euros de deute públic d’Espanya, accions i fons per un milió o, com he dit, immobles per 500.000 euros. D’això se’n diu RBI, residence by investment. Però en termes comercials rep el nom de Golden Visa. Si acudiu a internet veureu que la xarxa està plena de pàgines d’assessors legals o gestors que ofereixen la tramitació d’aquesta manera de viure a Espanya.

D’aleshores ençà, el 95% d’aquesta inversió ha consistit a comprar immobles, especialment residències de luxe a la costa mediterrània o a Madrid. Ho han fet milionaris de l’oligarquia russa, que sumen el 27% d’aquests residents de coll blanc, i milionaris xinesos de tot pelatge, el 33%. El 2020, van obtenir o renovar la Golden Visa més de 24.000 persones de les quals es calcula que, més de 6.000, eren russes. Una gran part de la xifra global eren familiars dels inversors. Els anys més fructífers van ser els que van del 2015 al 2019, quan es va duplicar la seva entrada. L’últim any abans de la pandèmia, Espanya va concedir 681 autoritzacions de residència per compra d’habitatge. La pandèmia i, ara, la guerra d’Ucraïna ha fet que les sol·licituds s’hagin gairebé estancat. 

De quina mena d’inversors es tracta? És fàcil de dir: homes rics als quals no se’ls pregunta la procedència dels diners que invertiran. L’única condició és no haver estat condemnats per algun delicte en els darrers cinc anys.

Val a dir que diversos països de la Unió Europea han suspès ja la concessió de la Golden Visa a partir d’ara per a ciutadans russos. Ho ha fet Portugal. A Espanya, però, la sanció aplicada per la invasió d’Ucraïna és limitada. Es podran concedir nous visats d’aquest tipus a canvi de comprar una propietat immobiliària o altres inversions, però això no permetrà al sol·licitant viatjar a d’altres països de la Unió.

Tanmateix convé saber que Espanya no és l’únic país a implantar aquesta “discriminació positiva” a favor dels rics. La meitat dels Estats de la Unió Europea ja té aquest “invent”. Segons un informe del Parlament Europeu, fins al 2019, Hongria era el país que més Golden Visa havia concedit, preferentment a la Xina. El seguien Portugal, Grècia, Lituània i Espanya. Tot i això, en diners, eren Portugal i Espanya els que més n’havien rebut. És curiós que Itàlia i Holanda no exigeixin la compra de cases, sinó fons d’inversió o deute públic. I val a dir que els països de renda per càpita més alta i una economia més sòlida, amb l’excepció d’Holanda, no disposen d’aquest sistema, ni de cap altre que sigui tan lax.

Acudir avui a aquesta legislació favorable als estrangers rics per obtenir el permís de residència ha vingut a tomb per la decisió presa pel govern de Rishi Sunak a la Gran Bretanya de restringir la política migratòria al Regne Unit. La mesura presa consistia a tancar completament l’accés als sol·licitants d’asil polític (excepte als d’Ucraïna, Hong Kong i l’Afganistan); aturar o deportar els que arribin amb pasteres; i prohibir a aquests per sempre més la residència legal al Regne Unit i la nacionalitat britànica.

Convé saber que l’ONU, la Unió Europea i les organitzacions de drets humans van dir immediatament que aquestes mesures anaven contra les lleis internacionals, cosa que els tories sens dubte sabien, però era una manera de fer servir la guerra cultural amb fins electorals i obligar els laboristes a pronunciar-se a favor o en contra.

Amb el que no comptava el primer ministre era que Gary Lineker, exdavanter del Barcelona, Tottenham, Everton i Leicester, en un comentari fet a les xarxes socials, comparés aquesta política de Sunak amb el llenguatge de “l’Alemanya dels anys trenta”. I encara era menys previsible que l’ens de notícies més prestigiós del món, la BBC, amonestés Lineker —que hi fa de comentarista— i el convidés a retractar-se sota la pressió dels polítics i dels diaris conservadors. Però Lineker no hi va accedir. Com a conseqüència d’aquesta negativa, Lineker va ser acomiadat del programa que dirigia sota el títol de Match of the Day.

La sorpresa que va haver d’afrontar la BBE va ser, però, que, davant aquest acomiadament, desenes de treballadors van negar-se a treballar en solidaritat amb Lineker, alhora que es va veure obligada a afrontar duríssimes crítiques procedents de molt diversos sectors de la societat britànica.

D’immediat, la BBC va mantenir-se en els tretze són tretze, tot insistint que Lineker havia violat una de les clàusules del contracte en compartir la seva opinió contrària a una disposició governamental per mitjà de les xarxes socials. “Hauria de mantenir-se allunyat de prendre partit en qüestions de partits polítics o controvèrsies polítiques”, va comunicar l’empresa. I el govern de Sunak va qualificar la comparació nazi de Lineker d’ofensiva i inacceptable.

El cert és que, en solidaritat amb Lineker, els clubs de futbol es van negar a fer declaracions a la BBC, el raper Fatboy Slim va fer un concert a Manchester amb una imatge de l’exjugador a l’escenari, i tots els col·laboradors dels programes de futbol de la BBC es van declarar en vaga. Arran d’aquesta resposta, la cadena estatal de ràdio i televisió es va veure obligada a canviar la programació, va haver de demanar perdó al públic i emetre els gols de la jornada en cru, sense ningú que els comentés. Un fet sense precedents fins aleshores.

Comentant els fets, ha dit La Vanguardia que la BBC havia caigut en el parany que li va posar la dreta i mitjans de comunicació com el Daily Mail i el Daily Telegraph, que en realitat no anaven tant contra Lineker (encara que també) com contra la cadena pública de ràdio i televisió. En realitat, fa temps que els conservadors intenten carregar-se la BBC per obrir el camí a les cadenes privades, com les que pertanyen al magnat nord-americà Rupert Murdoch, perquè operin sense competència.

El resultat final de tot aquest rebombori ha estat, doncs, la readmissió de Gary Lineker per la BBC, cosa que ha significat una victòria de la llibertat d’expressió i, encara que no hagi tingut conseqüències sobre la política del govern conservador de Sishi Sunak, marca, sens dubte, una fita contra les polítiques antiimigració que propugnen la dreta i l’extrema dreta, moltes vegades amb gran hipocresia, com hem pogut veure si tenim en compte les polítiques a què m’he referit al començament, de les quals la Golden Visa n’és un exemple flagrant.

A mitjan juny del 2022, ERC, EH-Bildu, JxCat, PdeCat, la CUP i BNG van demanar al Congrés que es prenguessin mesures i es traslladessin al Ministeri Fiscal els àudios publicats de l’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, que mostren —deien— que és el responsable de l’operació parapolicial coneguda com a “Operació Catalunya”. Segons aquests àudios, l’exministre es va reunir amb l’excomissari José Manuel Villarejo i, per tant, va mentir en la compareixença en seu parlamentària quan va negar que hagués despatxat amb aquell corrupte comissari.

A l’escrit remès a la Mesa del Congrés dels Diputats, aquests grups assenyalaven que les proves adduïdes mostraven que Fernández Díaz va fer servir fons del Ministeri de l’Interior sense control judicial i “amb la connivència” de jutges i fiscals per, entre d’altres assumptes, planificar denúncies contra el llavors president de Catalunya, Artur Mas, i el seu predecessor, Jordi Pujol.

La proposta dels grups no va arribar a res, però la qüestió va començar a prendre certa envergadura arran d’uns àudios publicats al diari El Mundo on es podia escoltar Alícia Sánchez-Camacho —l’exlíder del Partit Popular a Catalunya— suggerint a José Manuel Villarejo que s’hauria d’actuar sobre un llistat de persones vinculades a l’independentisme amb dos objectius clars: debilitar el moviment independentista i evitar la majoria absoluta de CiU a les eleccions autonòmiques del 2012. Algunes de les persones esmentades per Sánchez-Camacho eren l´exlíder d´Unió Democràtica, Antoni Durán i Lleida; Carles Sumarroca, el president de la patronal FEMCAT, suposadament proper a Oriol Pujol; Jaume Giró, llavors director general adjunt de CaixaBank i, posteriorment, conseller d’Economia i Hisenda; i Enric Lacalle, exdiputat i exregidor del Partit Popular, a qui Sánchez-Camacho vinculava amb CiU, entre d’altres.

Resulta que un d’aquests “altres” era l’expresident del F.C. Barcelona, Sandro Rossell, que, després de passar-se dos anys a la presó preventiva (condemnat per una magistrada que, després, va ser premiada amb un ascens al Tribunal Suprem) i de ser finalment absolt per falta de proves, va decidir emprendre la guerra pel seu compte i denunciar l’ “Operació Catalunya” a la Justícia, val a dir que amb molt poca sort, perquè el jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, va rebutjar la querella contra l’excomissari José Manuel Villarejo i d’altres comandaments policials, alhora que va descartar la possibilitat de permetre que es personés com a acusació particular en la causa que investigava les clavegueres policials, coneguda com a “cas Tàndem”.

En una interlocutòria, García-Castellón va explicar que les actuacions que es relataven a la querella de Rosell contra Villarajo i d’altres, no complien els pressupostos legalment previstos per reconèixer-li la condició de perjudicat directe pels fets, ja que no incloïa “cap indici” que justifiqués la connexió entre allò que narrava i les desenes d’investigacions obertes a l’excomissari pels contractes que va signar amb la seva empresa Cenyt per investigar socis o competidors dels seus clients.

Rosell atribuïa a Villarejo el procés judicial pel qual va estar pres i va acabar en la seva absolució a través d’una sèrie d’articles de premsa en què s’esmentaven suposades irregularitats que s’haurien comès durant la tramitació. Segons el querellant, l’excomissari formaria part d’un entramat politicopolicial, conegut com “Operació Catalunya”, la finalitat del qual era dur a terme actuacions per desestabilitzar o frenar persones vinculades al moviment independentista català, per la qual no es va obrir cap investigació, en no apreciar-se delicte. No obstant això, Rosell va continuar afirmant que el que es pretenia era clarament perjudicar-lo a través de la creació artificiosa d’una causa policial i judicial contra ell.

Tot i així, semblava que estàvem condemnats a haver d’oblidar-nos de tot perquè ni els jutges, ni els fiscals, ni el Congrés dels Diputats estaven interessats a desvelar què, de brut, s’amagava darrere aquesta “Operació Catalunya”, a pesar que eren molts els indicis que feien preveure que encobria un entramat policial i polític que, presumptament, hauria fabricat proves falses per tal d’incriminar diferents líders lligats més o menys al moviment independentista i l’operació flairava a claveguera.

Però de cop i volta, després que l’Audiència Nacional es fes la sorda a pesar de les evidències i els Diputats del Congrés preferissin posar-se de perfil, fa uns dies, sorprenentment, un jutge d’instrucció de Madrid, el número 13 —és a dir, un jutge que ocupa l’escala bàsica de la judicatura— ha admès a tràmit la querella que Sandro Rosell ha interposat per la presumpta participació de l’excomissari José Manuel Villarejo a la causa per la qual va ser a la presó cautelarment gairebé dos anys, tot basant la denúncia en les informacions publicades per “El Periódico de Catalunya”, que constataven les vegades que Rosell era esmentat a l’agenda seguida per l’expolicia amb les seves activitats i enregistraments.

Aquest cop —i això també és nou—, el magistrat ha tingut l’aval de la Fiscalia de Madrid, que s’ha mostrat a favor de la investigació i de la competència del jutjat d’instrucció madrileny, tot i que, fins avui, la posició del ministeri públic s’havia mostrat contrària a investigar l’ “Operació Catalunya”, en entendre que els fets presumptament delictius mai no van ser judicialitzats, i els que ho van ser entraven dins de l’actuació habitual de la policia (com si crear proves falses formés part de la seva actuació habitual). Per això, a les més de trenta causes seguides contra Villarejo no n’hi figurava cap amb aquest nom, i la més pròxima era la relativa als registres de l’empresa de detectius Método 3, que va ser arxivada.

Potser no hem de llençar les campanes al vol ni hem d’esperar que aquest fil ens permeti conèixer tot el cabdell, entre d’altres raons perquè ja tenim massa exemples que ens permeten dubtar raonablement de l’acció judicial en matèries d’aquesta mena, que, si s’estira del fil, poden afectar a gent que va estar al capdavant del ministeri de l’interior i fins podrien esquitxar a un expresident del govern i a una exsecretària general d’un dels grans partits espanyols. A més, no ens hem de fer il·lusions perquè, si el jutge aconsegueix avançar en la investigació, és molt possible que s’hagi de centrar exclusivament en els fets que afecten directament al denunciant i no vagi més enllà. Però és encoratjador que l’exemple de Sandro Rosell s’hagi escampat i, el passat dimarts, l’exconseller Jaume Giró es decidís també a interposar una querella, alhora que el Congrés dels Diputats, davant tantes evidències, sembla que vol ressuscitar la fallida Comissió d’investigació. Per tant, no hem de descartar —i hauríem de desitjar— que la investigació prengués envergadura i s’obrissin noves peces que l’ampliessin.

Avui, l’exministre Fernández Díaz és un ciutadà corrent, cosa que significa que no és aforat. Tampoc ho és el que era el número dos del ministeri, Francisco Martínez, però sí és aforada Alicia Sánchez-Camacho, que va ser una de les “goles profundes” amb qui despatxava el ja famosíssim Villarejo, el qual no ha negat en cap moment que l’anomenada “Operació Catalunya” no fos una cacera d’independentistes amb nom propi.

Però convé no oblidar que no sols els polítics avui netament qüestionats per la querella van coadjuvar a dissenyar i magnificar l’ “Operació Catalunya”. També la premsa —sobretot alguna premsa de la capital— va col·laborar en aquesta cacera convertint-se en el tercer braç del batalló d’assalt.

No sabem, doncs, com acabarà tot, però no hi ha dubte que la decisió del titular del jutjat número 13 de Madrid ha obert una porta que, fins avui, estava tancada amb pany i forrellat, i ens n’hem de felicitar.

Érem joves quan Nicaragua va veure com triomfava l’anomenada Revolució Sandinista, al llarg d’un procés que es va iniciar el juliol del 1979 i va culminar el febrer del 1990. Va ser protagonista d’aquesta revolució el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN, anomenat així en memòria d’Augusto César Sandino), que va posar fi a la dictadura de la família Somoza, enderrocant al tercer de la saga, Anastasio Somoza Debayle, substituint-la per un govern de perfil progressista d’esquerra.

El nou govern, controlat per FSLN amb presència socialdemòcrata, socialista, marxista-leninista i amb una gran influència de la teologia de l’alliberament, va intentar introduir reformes en els aspectes socioeconòmics i polítics de l’Estat nicaragüenc, tractant a més els problemes relatius a la sanitat, l’educació i repartiment de la terra que el país patia. Aquestes reformes van aconseguir avenços significatius i reconeguts internacionalment.

En uns anys en què els Estats Units actuaven clarament a Amèrica Llatina contra qualsevol procés democratitzador protagonitzat per moviments d’esquerra, els governs de Ronald Reagan i de George Bush van armar la contra fins a enfonsar el país en una guerra civil. Això, juntament amb diversos errors dels govern dels sandinistes, va dur Nicaragua a una posició econòmica crítica i social de proporcions insostenibles, que propicià la derrota del FSLN a les eleccions de febrer de 1990 davant de la Unió Nacional Opositora (una coalició que agrupava a la majoria de les forces opositores al FSLN) presidida per Violeta Chamorro i amb el suport dels Estats Units. Així es va tancar el període revolucionari.

La derrota va tenir més conseqüències que la pèrdua del poder, perquè va provocar una divisió al si del sandinisme, ja que alguns companys de viatge de Daniel Ortega, com Dora María Téllez, Víctor Hugo Tinoco i Hugo Torres, van abandonar el FSLN, cosa que va produir un gran enfrontament que incità Ortega a declarar-los traïdors, ja que els dissidents no van trigar a denunciar el control autoritari que aquell començava a exercir dins el partit, iniciant un procés autoritari que ha convertit el FSLN en un aparell personal que avui Ortega domina amb la seva dona, Rosario Murillo.

Daniel Ortega va ser derrotat a les eleccions presidencials del 1996 i 2001, però va triomfar a les eleccions del 2006 que van tenir lloc el 5 de novembre i d’aleshores ençà ha estat reelegit en tres ocasions: a les eleccions del 2011, 2016 i 2021.

Fins a l’onada de protestes que es va produir el 2018, Nicaragua era considerat un règim híbrid on convivien romanents autoritaris del conflicte passat i les formalitats de la democràcia. Però la “rebel·lió d’abril” d’aquell any, que va deixar almenys 355 persones assassinades per l’Estat en tres mesos, va mostrar clarament el que en realitat estava passant des del 2007 amb el retorn de Daniel Ortega a la presidència: la instal·lació d’un projecte dinàstic i dictatorial.

Fa cinc mandats consecutius que Ortega, juntament amb la seva dona, la vicepresidenta Rosario Murillo, governa un Estat que podríem definir clarament com a “policial”, on la política consisteix en una repressió sistemàtica de la dissidència fins al punt que Ortega no ha dubtat a empresonar set candidats de l’oposició. Però ni la manca de legitimitat ni el rebuig de la comunitat internacional sembla que importin a Ortega i Murillo, com tampoc els afecten les veus dels exiliats o dels presos polítics condemnats en judicis espuris mentre la parella presidencial es perpetua en el poder.

Com passa en totes les dictadures, el desmantellament de la democràcia per part d’Ortega va començar amb la subordinació de la Cort Suprema de Justícia i del Consell Suprem Electoral, cosa que li ha facilitat el control de l’Assemblea Nacional i dels governs locals. Així doncs, òrgans en teoria autònoms, com la Contraloria (sic) General de l’Estat (institució creada per la Constitució Política de Nicaragua que la defineix com l’Organisme Rector del Sistema de Control de l’Administració Pública i Fiscalització dels Béns i Recursos de l’Estat), han esdevingut eines al servei del règim.

Avui, Nicaragua s’ha convertit en una dictadura perfecta sense que aquesta hagi pogut resoldre els problemes estructurals d’un dels països més pobres d’Amèrica Llatina i el Carib. Tot i així, conscients d’haver perdut el favor del poble, consumada la darrera victòria electoral, el matrimoni governant va fer aprovar la Llei de Regulació d’Agents Estrangers, adreçada a criminalitzar organitzacions socials i restringir-ne l’accés als fons de suport; la Llei Especial de Ciberdelictes, per perseguir la premsa independent i la ciutadania que opini públicament; o la Llei de Defensa dels Drets del Poble a la Independència, la Sobirania, i l’Autodeterminació per a la Pau, que té el propòsit d’inhabilitar l’oposició per optar a càrrecs públics.

Segons publicava Elvira Cuadra a la versió espanyola del “The Washington Post”, només el 2021, van ser detingudes més de 50 persones sota alguna d’aquestes noves lleis. Però, la repressió no ha fet més que créixer si observem la decisió presa recentment pel govern d’Ortega i Murillo de privar “per sempre” de la nacionalitat nicaragüenca a 94 persones, actualment a l’exili, entre periodistes, escriptors, i activistes socials, polítics i religiosos en favor dels drets humans, per “traïció a la pàtria”. L’anunci, difós a través del diari “La Premsa” de Managua, va ser fet pel president de la Cort d’Apel·lacions de la capital, que va declarar els implicats “pròfugs de la justícia”, i va ordenar a més que els seus béns immobles i empreses fossin confiscats i transferits “a favor de l’Estat de Nicaragua”. També se’ls va prohibir exercir càrrecs electius al país.

Entre els represaliats podem citar el bisbe auxiliar de Managua, Silvio José Báez, i els escriptors Sergio Ramírez, exvicepresident del primer govern d’Ortega, i Gioconda Belli. Val a dir que aquesta privació de la nacionalitat es produïa poc després que fossin expulsats del país més de dos-cents opositors, que es van exiliar als Estats Units, d’entre els quals cal assenyalar la figura del bisbe nicaragüenc de Matagalpa i administrador apostòlic de la diòcesi d’Estelí, monsenyor Rolando José Álvarez Lagos, que va negar-se a abandonar Nicaragua. Per això, un tribunal nicaragüenc el condemnà a 26 anys de presó.

Aquesta condemna va provocar que el passat diumenge 12 de febrer, el papa Francesc, en la seva compareixença pública a la plaça de Sant Pere, es referís al bisbe Álvarez Lagos i als altres represaliats. I no només el papa ha condemnat el que està succeint a Nicaragua, ja que també l’ONU s’ha declarat “alarmada” per la revocació de la nacionalitat a desenes de persones crítiques amb el govern de Daniel Ortega, i ha demanat que es respectein els drets humans. Alhora, ha dit que estava disposada ajudar a definir l’estatus dels expulsats. El portaveu de l’ONU, Stéphane Dujarric, ha reivindicat el dret a la nacionalitat consagrat a la Declaració Universal dels Drets Humans i ha afirmat que “ningú no ha de ser privat arbitràriament de la seva nacionalitat”. A més, ha condemnat “la persecució o les represàlies contra els defensors dels drets humans i les persones que es mostrin crítiques amb el govern”.

També la Unió Europea ha instat el govern de Managua a “revocar immediatament” les mesures anunciades contra 94 dissidents i a “cessar la persecució i les represàlies contra els dissidents i els defensors dels drets humans”.

Estam, doncs, davant un cas en què la revolució ha acabat devorant els seus fills o, si més no, alguns d’ells, convertint Daniel Ortega en un dictador i abocant-lo a una carrera cap al no-res.

Entrevista a Josep Maria Quintana, fonamental en l’elaboració de l’estatut d’autonomia de les Illes

23.11.1922 – 21.06.1992 VilaWeb

Martí Gelabert

Actualització: 27.02.2023 – 21:44

El jurista i escriptor menorquí Josep Maria Quintana (Alaior, 1950) va tenir un paper clau en l’elaboració de l’estatut d’autonomia de les Illes, sobretot en les primeres passes del document, quan va elaborar-ne informes i dictàmens. Quintana va participar en la reunió anomenada “Pacte del Toro”, d’on va sortir la petició que es creàs una comissió que redactàs l’estatut.

Ara que fa quaranta anys que es va aprovar el text, parlam amb el jurista sobre el paper que tingué en les negociacions i la seva defensa perquè cada illa tingués un govern propi. Quintana, que va ser membre del Consell Consultiu de les Illes i de la Comissió Assessora de Dret de les Illes, recorda la il·lusió d’aquells anys. Ara considera que l’estatut, reformat per darrera vegada el 2007, no cal modificar-lo. Sí que veu necessari que la classe política i la societat de les Illes siguin més reivindicatives i aprofitin més les bases d’aquesta llei.

—Vàreu tenir un paper fonamental en l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de les Illes. Com recordeu aquells moments?
—La veritat que els recordo amb molta il·lusió. Estàvem convençuts que la sortida de la dictadura no hauria de conduir només a una democràcia, sinó a una descentralització administrativa. Per tant, per a l’estructuració del que hauria de ser la comunitat autònoma, es necessitava un Estatut d’Autonomia.

—Com varen ser les negociacions?
—Hi havia una certa desconfiança de les illes menors, sobretot de Menorca. Érem molt conscients de la força que tenia Mallorca respecte de nosaltres, no sé si per les dimensions o per la tradició, i teníem molta por que s’estructurés d’una manera semblant a la diputació: el pes demogràfic de Mallorca no es podia menjar absolutament l’autonomia. Per això defensàrem un sistema on cada una de les illes tingués personalitat pròpia i, per tant, algun tipus d’autonomia per a actuar. Ara bé, no teníem ni idea de com seria la constitució ni què faria l’estat espanyol. Sabíem que hi hauria unes corts constituents, però no com s’estructuraria la comunitat.

—Què més hi vau discutir?
—Una de les coses que vam discutir molt al començament era la composició d’aquest gran i general consell que havia de governar les Illes. A Menorca i Eivissa es defensava que tingués una composició més paritària, de manera que Mallorca no tingués més diputats que Menorca i Eivissa juntes. Ho vam discutir una llarga temporada, fins que vam arribar al convenciment que això no podia ser. Teníem el precedent del País Basc, on les tres províncies tenien els mateixos diputats, però no passava enlloc més. I vam arribar a l’acord que fos un sistema proporcional però retocat en favor de les illes menors, que és el que va acabar passant. Ara bé, en definitiva, aquests quaranta anys hem pogut comprovar que no s’ha votat mai per illes, sinó ideològicament. Per tant, això no calia.

—De fet, hi ha veus que critiquen que Eivissa triï un diputat menys que Menorca, tot i tenir un 60% més de població. Parlen de disfunció democràtica. Com ho veieu?
—Tenen tota la raó, hauria d’augmentar. En aquells moments, Menorca i Eivissa tenien pràcticament els mateixos habitants i el mateix nombre de diputats, però amb la constitució del consell insular de Formentera en van prendre un. Eivissa té un diputat menys que Menorca i això no té cap sentit. Jo defens, fins i tot, que n’ha de tenir dos més, i Mallorca un més, per a mantenir aquesta proporcionalitat.

—Quaranta anys després i vist amb perspectiva, faríeu ara les mateixes recomanacions que llavors?
—Tindria la mateixa posició per a defensar l’autonomia de les Illes Balears i per a defensar l’autonomia de Menorca dins la comunitat autònoma. Crec que això s’ha resolt força bé. Ara bé, no va ser en el primer estatut, sinó a partir de 1999, amb el pacte de progrés, quan hi va haver un canvi substancial de criteri. Tot i que el PSIB era molt partidari de mantenir els consells amb poca autonomia, el PSM i UM van exigir de tenir poder en el Consell de Mallorca per a donar el vot al PSIB al govern, a Francesc Antich. Per aquest motiu, la llei del 2000 de consells insulars va establir uns consells amb una personalitat molt més determinada i moltes més competències. I, sobretot, amb la possibilitat de constituir un govern, un consell executiu. I això és el que ha passat definitivament al nou estatut d’autonomia de 2007.

—I els consells insulars han anat guanyant com més va més força.
—S’ha consolidat un sistema molt millor que no el que teníem aleshores. L’any passat es va fer una nova llei. Hem d’entendre que són institucions al mateix nivell que el president, el govern i el parlament. El poder executiu originari de la comunitat autònoma ara es distribueix en dos, cosa que permet més autonomia a les illes. Al nou estatut se’ls estableix una sèrie de competències pròpies, es determina que se’n puguin delegar més, que tenguin competència d’iniciativa legislativa i que puguin exercir com a elements descentralitzats de la comunitat. Jo en aquest aspecte estic molt content: per exemple, això ha permès l’aprovació de reserva de la biosfera a Menorca, que estableix que s’han de donar una sèrie de competències que, quan s’acabin consolidant, faran del consell un autèntic govern amb molta potestat. Això és un pas importantíssim respecte del que somniàvem fa quaranta anys.

—Quines competències s’haurien d’afegir a cada institució insular?
—No té sentit que els consells no tinguin competències en matèria hídrica. O en matèria de medi ambient, per exemple, que és fonamental. A la península és més difícil establir fronteres administratives, però a les illes està molt determinat. En tenim en l’àmbit urbanístic i altres casos, però en l’àmbit de l’aigua, el medi o la defensa dels espais marins, crec que hi ha molt de camí per fer. I, per exemple, amb la llei de reserva de la biosfera, tot depèn dels diputats del parlament. Les competències són dins la llei, però si no es transfereixen, serà paper mullat.

—Hi ha veus que exigeixen una nova actualització de l’estatut. Com ho veieu?
—Crec que no és moment i que, amb l’estat espanyol que tenim en aquests moments, no és possible. Pensa que la llei de l’estatut és una llei orgànica de l’estat espanyol, i per tant exigeix una majoria absoluta. No dic que no es pugui obtenir, però la classe política d’avui dia no és la classe política que teníem fa quaranta anys, quan era una gent que sabia discutir, que sabia respectar-se, arribar a acords… que és el que vam fer nosaltres. Avui és campi qui pugui i anar contra els altres. És molt difícil. Jo he estat més partidari del que s’ha anat fent fins ara: la llei de consells insulars és de l’any passat i no ha necessitat cap reforma de l’estatut. Amb el que tenim es poden fer molts traspassos als consells insulars. Si volem fer política, en podem fer molta i ben feta. Per tant, realment, no veig la necessitat absoluta de modificar-lo.

—Parlem d’autogovern, la base de l’estatut. Ha millorat realment o encara hi ha molt per fer?
—Més que nosaltres individualment, com a illes, crec que cal una reforma de la constitució. I això és més impossible encara. Tot el que estableix el títol vuitè de la constitució espanyola –l’organització territorial– és obsolet. I s’hauria d’anar cap a un estat federal com Déu mana, però és fregar una utopia. Crec més necessari modificar la constitució i que les comunitats autònomes reclamin més poder que no pas modificar un estatut. Perquè les constitucions que no es canvien col·lapsen, i tenim el perill que aquesta constitució col·lapsi. També he de dir que sóc molt pessimista, mirant la fauna que presideix l’estat espanyol i la poca capacitat d’arribar a acords. Els partits viuen de manera endogàmica, i això, a la llarga, és molt perillós.

—Dit d’una altra manera, aprofitem el que tenim?
—Probablement tenim un problema de finançament, com tenen tots els territoris, sobretot els que realment generen molta riquesa. I en aquest cas, les Balears és un dels que més contribueix a l’estat espanyol i això no es tradueix en competències ni en finançament. De fet, més que no competències, s’hauria de resoldre la qüestió del finançament. Amb un canvi del sistema, tot podria donar molt més de si.

—Creieu que l’estat espanyol dóna a l’estatut la consideració que hauria de tenir? Ho pregunto, també, per una qüestió tan clau com aquesta del finançament. Hi ha partits polítics que critiquen incompliments, a més d’espoliació i un REB que consideren que ha arribat tard i a mitges.
—Crec que no li dóna la consideració que hauria de tenir, però també diré una cosa: aquí falta poder reivindicatiu. Per exemple, l’actitud que han tingut els bascs a casa seva, tot i que sé que la condició que tenen del concert els ha afavorit molt, o l’actitud que tenen sobretot els catalans és molt diferent. Aquí, el sentiment autonòmic no és gaire fort. Hauríem de ser conscients d’això. Els partits autonomistes tenen poc poder dins les Illes. Aquí els dos grans partits són el PSOE i el PP, per tant, la primera cosa que hem de veure és que si nosaltres no som més reivindicatius, serà més difícil aconseguir-ho: si no tenim molta força, l’estat espanyol no cedirà. N’hauríem de ser molt conscients. I no basta que n’hi hagi quatre que cridin o demanin. Els resultats electorals de partits reivindicadors de l’autonomia són molt pobres. Per tant, tenim una mica el que ens mereixem. Em sap greu dir-ho d’aquesta manera.

—Si parlem de l’estatut, hem de parlar de llengua, un altre dels seus elements clau. En quin moment es troba?
—Jo ho veig pitjor que fa vint anys. Primer, l’any 1986 hi havia un govern del PP, amb Gabriel Cañellas, que era molt més sensat que els que han vingut després de la dreta, i no parlem de José Ramón Bauzá. Cañellas va deixar fer la llei als qui en sabien, d’esquerres i autonomistes, i va fer una llei de normalització lingüística molt acceptable. A partir d’aleshores, sobretot els partits de dreta i extrema dreta han convertit la llengua en una punta de llança per a defensar els seus criteris.

—Hi ha hagut molt renou en l’educació, amb els metges…
—A l’estatut hi ha el concepte de la llengua pròpia, i això és important. Una cosa és que dues llengües siguin cooficials, que tinguem el dret d’usar-ne una o una altra, però n’hi ha una que és la llengua pròpia. I jo sempre he defensat que això significa que ha de ser la llengua de l’administració per excel·lència. L’administració ha de rebre tothom en qualsevol de les dues llengües, però en principi ho ha de fer en la pròpia. I això exigeix que els funcionaris ho admetin. Cal fer un esforç en aquest sentit.

—L’estatut també parla del turisme. En concret, diu: “El foment i l’ordenació de l’activitat turística s’han de dur a terme amb l’objectiu de fer-la compatible amb el respecte al medi ambient, al patrimoni cultural i al territori.” Les dades, com per exemple l’índex de pressió humana als mesos d’estiu o l’augment del consum de recursos lligats al turisme, fan que no es compleixin aquestes paraules.
—I més a Menorca, que és declarada reserva de la biosfera. No és fàcil… Vivim a Europa, i prohibir la compra de cases per part d’estrangers és molt difícil, per exemple, perquè hi ha llibertat de comerç i circulació. És difícil, per als europeus, prendre mesures de limitació. Per tant, això s’ha de tenir en compte i fer una política sensata. No es pot créixer i créixer, i que això acabi malament, que és el que pot passar si no hi posam remei. La defensa del medi és fonamental. Crec que les eines hi són. Hi ha d’haver voluntat per a dur-la a terme. És possible que els partits que governen al nostre país no tinguin prou sensibilitat per a prendre les mesures adequades en aquest sentit.

—Pensau que la societat se’l veu molt d’enfora, l’estatut?
—Tenim els polítics que se’ns assemblen. I, per tant, ells fan la política que en general vol la societat. Jo faria una crítica molt més gran a la societat que no pas als polítics que tenim en aquest moment. Ara bé, els polítics poden incidir en el canvi de la societat… és un peix que es mossega la cua.

—Som a les portes de les eleccions, quan fa vuit anys del pacte de progrés.
—Sí, i crec que aquests empenyen més que els altres. No ho vulguem liquidar tampoc, que l’alternativa pot ser pitjor.

—Però en aquestes dues legislatures, i en referència al que ordena l’estatut, en quins punts heu vist més lluny el govern de les Illes del text?
—L’urbanisme, el turisme i l’ensenyament són els punts clau per a defensar el tipus de comunitat que volem. No parlaré de la sanitat perquè és una altra qüestió. Però hi ha camí per a fer en aquest camp. I també cal més política que no canviar l’estatut. Canviant l’estatut i tenint els mateixos polítics, no aclarirem gaire cosa. Hi ha la possibilitat de fer política amb aquest, i això ho hem de reclamar. I fer les polítiques que puguem dur a terme en defensa del medi, d’un urbanisme sensat, de la llengua… hi ha molt per fer.

Qualsevol que sigui el criteri que tinguem sobre la reforma que va fer el legislador del Codi penal, la veritat és que el Parlament era sobirà i estava facultat per fer-la. Encara més, era l’únic òrgan que la podia fer en virtut del principi de la separació de poders que estableix la Constitució.

Amb aquesta reforma —amb la qual es feia fora del Codi el delicte de “sedició”—, el PSOE es va marcar dues línies vermelles per reformar també el de “malversació”: que no beneficiés condemnats per corrupció i que se sancionés tot ús irregular i arbitrari dels fons públics. Però alhora, d’acord amb els republicans, amb aquesta reforma volia també posar fi de les sancions contra els autors del procés i normalitzar, d’una vegada per totes, la vida política a Catalunya.

Per això proposà una nova figura penal: el “desvío presupuestario irregular”, amb una pena d’entre un i quatre anys de presó i de dos a sis d’inhabilitació. Adoptà aquest criteri perquè considerava el Govern que en aquest desviament podria encaixar l’organització de l’1-O. La modificació havia de suposar, doncs, una rebaixa de la pena per als encausats del procés, que aleshores se situava en sis anys de presó i deu d’inhabilitació —12 en els casos més agreujats—. De fet, les converses amb els republicans van girar sobre la reducció de penes pensant en els condemnats per l’1-O, en els dirigents que encara havien de ser jutjats —com Josep Maria Jové i Lluís Salvadó— i també en els líders del procés que resideixen fora de l’Estat .

A més, a la reforma del delicte es va incloure el concepte de “malversación apropiatòria” —quan existís lucre personal o de tercer—amb les mateixes penes que fins aleshores, i la “malversació d’ús” perquè, tot i que no hi hagués enriquiment, es castigués la persona que destinés patrimoni públic a un fi privat. Aquest segona modificació anava en la mateixa línia que l’esmena d’ERC i recollia el mateix rang de penes: de sis mesos a tres anys de presó. Pel que fa als atenuants, la devolució de patrimoni s’hauria de produir abans de l’inici del judici oral i la col·laboració amb la justícia hauria de ser “eficaç”, és a dir, hauria d’oferir resultats.

Doncs bé, després de la derogació del delicte de sedició i de la reforma de la malversació, el Tribunal Suprem (T.S.) estava obligat a revisar la sentència amb què va condemnar els líders del procés l’octubre del 2019. El seu objectiu era determinar si la modificació legislativa afectava la pena d’inhabilitació que es va imposar als condemnats i que, a diferència de la de presó, no va ser indultada. I la seva sorprenent conclusió ha estat que els qui van ser condemnats per sedició han de ser-ho ara per desobediència en concurs real (no medial, com havia establert la sentència) amb un altre de malversació de cabals públics en la modalitat més greu.

Aquest és el cas dels condemnats a penes més grans, els exconsellers Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, que no veuen rebaixada la pena imposada per malversació perquè —raona el T.S. — un fi il·legal com el referèndum de l’1-O no es pot emmarcar en la nova fórmula que castiga destinar uns diners públics a una altra finalitat també pública. Per això, la inhabilitació que els queda per complir es manté intacta. Segons la liquidació de condemna practicada, seguiran vetats per a tot càrrec públic fins al 17 de juliol del 2031 en el cas de Junqueras, el 10 d’octubre del mateix any, Bassa, i el 5 de juliol del 2030, Turull i Romeva.

Curiosament, als qui eren líders de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i d’Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, sí que se’ls condemna ara com a autors d’un delicte de “desordres públics”, però es declara extingida la pena d’inhabilitació que encara complien. L’expresidenta del Parlament Carmen Forcadell i els exconsellers Josep Rull i Joaquim Forn, principals beneficiats de la reforma, són condemnats com a autors de “desobediència”, i, com que la pena prevista per a aquest delicte no supera els dos anys d’inhabilitació, ja l’han complert amb escreix.

El més cridaner de la resolució adoptada pel T.S. rau, però, en la interpretació que fa de la norma en afirmar que la reforma duta a terme “ha hecho una redefinición de los delitos contra el orden público”, però afegeix que la sedició “era algo más”, ja que castigava també a “quien promueve por la fuerza o fuera de las vías legales el incumplimiento de las leyes o las resoluciones judiciales” sense limitar-se “a perturbar el orden público”.

“La autoridad que desoye contumazmente los requerimientos del Constitucional —segueix raonant el T.S.—, que desatiende las prohibiciones impuestas por el Tribunal Superior de Justicia, que lleva a cabo un proceso legislativo de ruptura —por más que éste carezca de toda viabilidad jurídica— no está simplemente alterando el orden público”. I encara afegeix: “Quien para hacer realidad un referéndum no avalado por la Comisión de Venecia del Consejo de Europea y prohibido por los tribunales moviliza a miles de personas, en la ilusionada creencia de que van a ejercer el imaginario ‘derecho a decidir’, está menoscabando, sin duda, las bases constitucionales que definen la convivencia”.

En opinió del T.S., resulta, per tant, “indudable que la colectiva desobediencia a los requerimientos del Constitucional o a las órdenes de los agentes que intentaban cumplir un mandato emanado de la autoridad judicial fueron algo más que un atentado contra la paz pública, sobre todo, porque esa voluntad era el motor que empujaba el frustrado deseo de lograr la vigencia de unas leyes de transitoriedad que preparaban el camino hacia la independencia”. I com que tot això, a parer del T.S., no pot emmarcar-se en el nou delicte de “desordres agreujats”, sosté que la reforma ha “generado un vacío normativo en el que hechos como los que fueron enjuiciados en la sentencia que ahora se revisa pueden topar con visibles grietas de tipicidad”.

Aquest raonament no deixa de ser sorprenent ja que ben escàs ha de ser el “buit normatiu” quan, a la mateixa resolució, el T.S. acaba incloent els fets en el marc del delicte de “desobediència”, cosa que —en paraules del catedràtic de dret processal Jordi Nieva-Fenoll— implica que el T.S. no es limita a jutjar sinó a donar la seva opinió al legislador tot indicant que els fets del procés mereixerien un concret delicte sancionat de manera greu, cosa que potser políticament raonable, però no és de la seva incumbència. I tot per sostenir finalment que aquest delicte va ser la “sedició”, reafirmant així la seva lectura en el fet que no exigia violència, sinó tan sols “alzarse tumultuariamente”, “fuera de las vías legales”.

I encara és més il·lògic que, a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, a qui no es podia condemnar per “malversació”, ja que no exercien funcions públiques, se’ls condemni ara per “desordres públics”, cosa que implica, en realitat, una requalificació del delicte imputat anteriorment, de manera que el T.S. va molt més enllà del que podia fer, ja que —torno al raonament del catedràtic citat— el tribunal “pot adaptar les penes que va imposar, però no pot dir que un delicte ja s’ha derogat i afegir tot seguit que té vigència per als Jordis, considerant ara rellevants, per afirmar el terme “violència”, actes que, a la sentència, es van qualificar indistintament al costat de les barreres humanes del dia del referèndum.

El Tribunal ha fet, doncs, en aquesta resolució, una interpretació absolutament allunyada de la pretensió explicada a l’exposició de motius de la reforma del Codi penal i, sobretot, de la literalitat legal, contrària al reu, fet que suposa una esmena en tota regla a la reforma dels delictes de sedició i malversació, alineant-se amb les tesis que la dreta política havia defensat al llarg de la tramitació parlamentària.

Entenc, doncs, que aquesta censura al poder legislatiu no pot quedar impune. I cal esperar que el Tribunal Constitucional o la justícia europea en discrepin i l’esmenin per restrictiva i arbitrària, ja que, al meu entendre, suposa una clara invasió d’un camp que és aliè als tribunals, ja que legislar correspon al Parlament.

Quan, gairebé trenta anys enrere, els demòcrates i autonomistes del nostre país ens plantejàvem el futur polític de les Balears i, en concret, de cadascuna de les illes que conformaven el que era aleshores una província sense cap diferenciació de les altres, amb una Diputació que residia a Mallorca en la qual hi havia únicament dos diputats menorquins, ens era molt difícil saber com havíem de configurar les futures institucions regionals i també les illenques en el marc d’una regió autònoma encara non-nata, la qual presumíem —això sí— que hauria d’abraçar el conjunt de les Illes Balears. Però és que, posats a no saber, no sabíem tampoc com havíem de lligar l’acció transformadora del nostre sistema polític proper —l’illenc o, fins i tot, l’interinsular— a l’acció també transformadora d’aquell sistema polític vigent aleshores a Espanya —la dictadura— contra la qual lluitàvem, tot sintetitzant el nostre desideràtum en un breu rodolí que clamava per la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia. 

És evident que no coneixíem aleshores l’abast que podria assolir en el futur sistema constitucional la paraula autonomia que nosaltres amb tanta passió defensàvem, però del que no hi ha dubte és que una rara unanimitat planava sobre aquesta paraula, potser a conseqüència d’una intuïció espontània i natural que feia patent que la vertadera llibertat democràtica no s’arribaria a aconseguir si no es transformaven alhora les estructures centralistes del vell estat. I aquella estranya i enyorada unitat d’interessos i de sentiments és la que ens va conduir, el 10 de juliol de 1977, a la celebració del Pacte d’El Toro, el qual, a manca d’altres virtuts, va tenir potser la més gran de totes: Allí va dissenyar-se —amb les simplificacions que vulguem— una concepció clara i precisa de l’autonomia. Mai no s’havia plantejat amb tanta fermesa el desig comú d’obtenir unes institucions polítiques que fossin reflex de la nostra realitat.

Diguem, però, que els consells insulars —als quals em referiré com a principal fruit de l’autonomia que reclamàvem—, no van néixer de l’Estatut, sinó de la Llei d’eleccions locals, de 17 de juliol de 1978, però va ser la Constitució, la que va donar-los consistència i aixopluc quan, a l’article 141.4 diu que “En els arxipèlags, les illes tindran, a més, administració pròpia en forma de Cabildos o Consells”. 

Els consells insulars naixien, per tant, com a entitats locals, vessant aquest que també els reconeixia l’Estatut (així l’art. 39 quan ens deia que “els consells insulars, a més de les competències que els corresponguin com a corporacions locals, tindran…”) i regulava específicament la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases de Règim Local, però l’Estatut aprovat per la Llei Orgànica 2/1983, els atorgava un caràcter institucional a l’article 18 EAIB, introductori del Títol III, que regulava les “Institucions de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears”. Ara bé, aquest text no ens resolia la qüestió bàsica a la qual ens enfrontàvem, perquè… ¿quina era la naturalesa específica dels consells com a institucions de la Comunitat?

Per respondre aquest interrogant van sorgir des del primer moment dues posicions enfrontades: la dels qui, basant-se en l’article 149.1.18 CE, que reserva a l’Estat les bases de l’organització de les administracions públiques, i també en algunes sentències del TC, concloïen que als Consells insulars se’ls havia d’aplicar exclusivament les normes que regulaven l’organització i el funcionament de les Diputacions, amb independència de les competències, locals o autonòmiques, que rebessin i actuessin; i la dels qui crèiem que, si aquesta tesi acabava fructificant, els consells mai no respondrien a les expectatives que la seva constitució va crear entre els partidaris d’una descentralització administrativa dins la Comunitat autònoma, perquè era impensable que pogués esdevenir operatiu el traspàs de competències executives que radicaven en la seu del Govern de les Illes Balears —un òrgan, com tots els executius, de caràcter burocràtic que no reproduïa l’estructura representativa del parlament sinó de la majoria que governava— als esquemes de l’Administració Local que, en els Consells, no es diferenciaven dels d’un ajuntament.

He de confessar, però, que, tot i l’esforç doctrinal que férem els partidaris de concebre els Consells com a institucions autonòmiques, sempre vaig saber que aquest era el punt més dèbil de l’estructura legislativa en la qual s’emparaven, atès que, ens agradés o no, la vis atractiva de les normes locals i la indubtable extracció local d’aquestes institucions, podia acabar malmetent tota la nostra filosofia.

De fet, durant més de vint anys vam passejar el nostre dubte, suportant el temor de no poder sobreposar-nos mai a una legislació que encotillava els Consells i els impossibilitava desenvolupar-se; temor que s’esvaí finalment quan, fent de la necessitat virtut, el govern de les Illes Balears sorgit del “Pacte de Progrés” va elevar al Parlament un projecte de llei que, finalment, es va concretar en la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, de Consells Insulars, la qual provocava un salt quantitatiu pel que fa a la configuració políticoadministrativa d’aquests.

D’acord amb aquest plantejament, el nou model organitzatiu que implantà la Llei 8/2000 es caracteritzà essencialment per permetre la creació d’òrgans de tipus institucional-burocràtic (no necessàriament representatius) per a la gestió de les competències executives del consell, òrgans entre els quals destacava el “Consell Executiu”, integrat per persones que no necessàriament havien de ser membres representatius (a diferència del Ple, del President o de la Comissió de Govern, que només estan formats per consellers elegits).

Totes aquestes idees van passar finalment al nou Estatut aprovat per la Llei Orgànica 1/2007, que insereix els Consells en l’organització institucional autonòmica (art. 39), ubicant-los en el capítol IV del títol IV “De les institucions de la Comunitat autònoma de les Illes Balears”, atribuint-los directament competències pròpies (art. 70), executives o de gestió, incloent-hi també la potestat reglamentària sobre aquestes competències (art. 72). A més, possibilita que el Parlament els transfereixi facultats executives o de gestió en altres competències que podem denominar transferibles o delegades (art. 71), els dona iniciativa legislativa (art. 47.2), generalitza la fórmula organitzativa del Consell Executiu com a òrgan necessari en tots els consells, amb membres lliurement nomenats pel president del Consell, tot i que no siguin electes (art. 63 a 66), i els faculta per exercir les funcions administratives i la gestió ordinària de les competències de la Comunitat Autònoma (art. 80).

Amb aquesta nova regulació de l’article 61, l’Estatut ha volgut subratllar que estem davant d’institucions que gaudeixen d’un elevat poder polític i que poden implementar polítiques pròpies en l’àmbit de les seves competències (art. 73), polítiques que, lògicament, poden ser diferents d’un Consell a l’altre. 

Sens dubte, el més cridaner d’aquesta reforma és la partició que l’Estatut fa del “poder executiu” originari de la Comunitat Autònoma entre el Govern autonòmic i els Consells insulars. Així doncs, des del moment en què aquests tenen certes competències d’execució atribuïdes directament per l’Estatut (les de l’art. 70), sobre les quals ostenten fins i tot la potestat reglamentària, es pot afirmar que els Consells disposen també d’una part d’aquest poder executiu originari de la Comunitat Autònoma. Idea que expressa molt bé l’article 84.2 quan diu que “Corresponen al Govern de la Comunitat Autònoma i als Consells insulars la funció executiva, incloses la potestat reglamentària i la inspecció, i l’actuació de foment de les competències que els són pròpies”. Per tant, la “funció executiva” (o, el que és el mateix, el poder executiu originari) de la Comunitat Autònoma es distribueix ara entre el Govern autonòmic i els Consells insulars.

És clar que per dur a terme aquesta nova concepció dels Consells insulars calia establir un nou sistema d’elecció directa, a diferència del que establia l’Estatut de 1983, que feia consellers als diputats elegits per cadascuna de les illes. L’actual sistema exigeix, doncs, llistes separades i diferenciades: una per al Parlament i una altra per a cada Consell. 

Aquesta important transformació dels Consells insular en òrgans plenament autonòmics ha culminat amb la Llei  4/2022, de 28 de juny que confirma definitivament els Consells insulars com a institucions de govern de cada una de les illes, en oferir-los el govern, l’administració i la representació d’aquestes, a més de considerar-los com a institucions de la Comunitat autònoma en la mesura en què participen de les potestats normativa i executiva d’aquesta. I són també, i alhora, entitats locals dotades de personalitat jurídica pròpia i d’autonomia per a la gestió dels seus interessos, per la qual cosa disposen de les potestats administratives pròpies de les administracions públiques territorials.

D’acord amb la nova llei, els Consells detenen les competències corresponents als àmbits decisoris fonamentals de la institució, com ara les potestats normativa i de planificació, les funcions pressupostària i tributària, el control sobre la resta d’òrgans de govern i l’administració insular, la creació d’ens públics i altres atribucions de rellevància similar.

En definitiva, que sense l’Estatut que vam aprovar fa quaranta anys, les illes no haurien tingut autonomia en el marc d’una Comunitat autònoma. I hauria estat impensable la creació d’aquest òrgan, situat al mateix nivell institucional que el President, el Parlament i el Govern de la Comunitat. I també hauria esta impossible que, en el marc d’un procés descentralitzador i de reforçament dels Consells, s’hagués aprovat, com acaba de succeir, la Llei Menorca Reserva de la Biosfera que, sense ser una llei perfecta, contribuirà sens dubte a crear un marc específic per a la gestió diferenciada a Menorca de diversos aspectes competencials. Perquè més enllà de la normativa europea, estatal i autonòmica que els regula, aquest marc legislatiu estableix criteris de sostenibilitat sobre el patrimoni natural, cultural, històric i etnològic, la biodiversitat o el paisatge de Menorca, amb la creació de directrius elaborades pel Consell Insular, que ha de ser fonamental per al progrés econòmic, polític i social de la nostra Illa.

La llei que hem convingut a anomenar eufemísticament del “només sí és sí” s’esperava amb anhel, ja que es tractava d’una llei que, ni més ni menys, actualitzava la protecció de dones, fillets i filletes de les violències sexuals. Tot i això, la seva entrada en vigor ben aviat es va convertir en una tempesta jurídica i política que ha donat ales a la dreta i ha deixat el PSOE amb el cul a l’aire. No perquè li flaquegessin les cames, com va dir Ione Belarra, sinó per debilitat. Per no haver estat capaç de donar un cop a taula quan ho havia de fer.

La gota que va fer vessar el got de cara a l’elaboració d’una nova llei per prevenir la violència sexual va ser el cas de La Manada –cinc homes que van cometre una violació grupal a una jove als Sanfermines–. Amb raó, les feministes van sortir al carrer indignades amb uns magistrats que havien imposat nou anys de presó a cadascun en dictaminar que els agressors van cometre un “abús agreujat” (no una “violació”), ja que, encara que no hi va haver consentiment, els membres de La Manada no van fer servir —deia la sentència— la violència ni la intimidació.

Milers de persones van sortir al carrer protestant contra la sentència cridant “jo sí que et crec” i altres consignes contra el masclisme. En aquelles manifestacions (majoritàriament de dones) es podien copsar tres sentiments majoritaris: elles se sentien revictimitzades per la justícia; estaven fartes de ser “jutjades” als interrogatoris policials i judicials; i consideraven que diferenciar l’abús de l’agressió sexual conduïa a una certa impunitat dels agressors.

Més d’un milió de persones van recolzar una iniciativa “online” per inhabilitar els magistrats que van jutjar La Manada, però el Tribunal Suprem va rectificar la primera sentència i considerà el fet com a violació. El clam va ser tal, que fins i tot el Govern de Mariano Rajoy, llavors en el poder, va assegurar que reformaria el Codi Penal. Per això, quan Irene Montero va ser nomenada Ministra d’Igualtat en el govern de Pedro Sánchez, una de les primeres lleis que va posar en marxa va ser la “Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual”, la llei del “només sí és sí”, la principal comesa de la qual era situar el consentiment de la dona a l’eix del delicte. Així doncs, a la nova llei, tot acte sexual sense un consentiment exprés de la dona hauria de considerar-se agressió sexual.

Arribats a aquest punt, ¿com s’explica que amb aquesta nova llei els condemnats per violació hagin vist rebaixada la seva condemna i, en més de quaranta casos, hagin pogut sortir de la presó anticipadament? Una de les característiques de la nova llei del “només sí és sí” radicava en el fet que, a més de posar el consentiment exprés com a requisit per evitar una condemna per agressió sexual, rebaixava també la forquilla de penes que fins aleshores establia el Codi penal. I ha estat aquesta circumstància la que ha complicat enormement la seva aplicació, ja que és un principi de seguretat jurídica en matèria penal que s’apliqui al reu la llei més favorable, i això ha obligat als jutges i tribunals a revisar a la baixa moltes de les sentències ja dictades, cosa que, degudament magnificada per la dreta (que ha vist en aquest punt un filó), ha provocat gran escàndol.

Observat el problema no desitjat que provocava la nova llei, si la ministra d’Igualtat, Irene Montero, hagués volgut rectificar els seus defectes immediatament —algun dels quals havia estat advertit pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a l’informe previ que va emetre—, la sang no hauria arribat al riu, però la supèrbia de la ministra (i de gran part del seu equip) no li permetia rectificar i decidí que les excarceracions i la reducció de penes no eren causats per la llei, sinó per una mala actuació dels jutges que l’aplicaven, els quals va acusar públicament de “masclistes”, cosa que va corregir immediatament l’Associació de Dones Jutges d’Espanya afirmant que no es tractava de masclisme sinó d’aplicar forçosament aquest principi a què he al·ludit que exigeix afavorir el reu amb la legislació més favorable.

(Per cert i com a incís, diré que em sorprèn que Irene Montero que, quan parla dels seus diputats, usa normalment el femení, cada vegada que s’ha referit als jutges per titllar-los de masclistes sempre ha usat el masculí —deuen ser capricis de la parla—.)

Però compte amb magnificar l’informe del CGPJ —aquesta institució que, dominada pel PP, es nega a renovar-se tot i que duu més de quatre anys amb els nomenaments caducats—, ja que, a l’informe a què he fet referència, a més de prevenir sobre la rebaixa de les penes, també afirmava que el tractament que, a la nova llei, es donava al consentiment podria posar en perill el principi de presumpció d’innocència. En definitiva, el CGPJ s’oposava al que és l’element fonamental de la llei. Diguem que aquest era també el criteri del PP, que va votar-hi en contra; i de Vox, que —encara més clarament— va afirmar que la nova llei obria la porta a denúncies falses.

Tot aquest enrenou, causat bàsicament per defectes en la llei, per la tossuderia de la ministra i per la debilitat del president del Govern, no deixa de ser una llàstima, perquè, davant els ulls de gairebé tothom, la llei ha estat qualificada com un esperpent jurídic quan, segons em diuen especialistes en dret penal el criteri dels quals em mereix confiança, conté aspectes molt positius, a més d’establir el consentiment com a eix per dirimir si hi ha hagut o no agressió sexual. La llei, doncs, tot assumint els principis fixats pel Conveni d’Istanbul, molt lligat a la defensa de la llibertat sexual real de les dones, segurament contribuirà a prevenir delictes sexuals i a plantar cara a la “cultura de la violació”, que normalitza —i fins i tot justifica— la violència sexual. 

Més encara, estic convençut que, un cop rectificada en la graduació de les penes, tots els fets comesos sota aquesta llei tindran una resposta molt millor de l’Estat, tant si es denuncien com si no, cosa que no és fútil, ja que, si fem cas a les dades estadístiques, fins a la seva entrada en vigor, la majoria de víctimes de violència sexual no denunciava l’agressió, ni tenia on acudir, ni sabia què fer davant d’uns tocaments en una festa o un transport públic, o una violació sota els efectes de substàncies opiàcies.

És, doncs, una llàstima que hagin hagut de transcórrer setmanes de discussió al si del Govern per arribar al que, finalment, s’ha arribat: a presentar el PSOE en solitari la seva proposta per reformar la llei de llibertat sexual, que modifica les penes (apujant les mínimes o les màximes) per a tots els casos d’agressions sexuals comeses amb violència o intimidació.

El text registrat pels socialistes (que no sabem si arribarà o no a bon port) implica, doncs, tornar en aquests casos al marc de penes que hi havia abans que entrés en vigor l’actual llei, ja que és a causa de la baixa graduació de les penes que s’estaven produint les rebaixes decretades pels tribunals, que han beneficiat al voltant de cinc-cents agressors sexuals. A més d’això, quan hi hagi violència o intimidació, aquest increment de penes s’aplicarà també en els casos comesos sobre una víctima “que tengui anul·lada per qualsevol causa la seva voluntat”, cosa que, amb la llei anterior a la del “només sí és sí” es consideraven abús i tenien una pena més baixa.

El trist del cas és que la proposta socialista, que és bona, de tirar endavant la reforma, només s’aplicarà —si s’acaba aprovant— a les agressions comeses una vegada que entri en vigor la reforma, ja que no evitarà que se segueixin produint reduccions de penes de delinqüents condemnats abans d’aquesta o pendents de jutjar, perquè, com he dit, la llei obliga sempre a aplicar al reu la llei penal més favorable.

Plantejada pel jutge instructor del Procés, Pablo Llarena, una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a fi que aquest digués si Bèlgica podia rebutjar l’execució de les ordres europees de lliurament (OED), al·legant que el Tribunal Suprem espanyol no tenia competència per reclamar judicialment els quatre líders de l’1-O pendents de judici –Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Toni Comin i Lluis Puig–, la sentència que el Tribunal ha dictat el passat dimarts segueix sense resoldre clarament l’enigma, que resulta encara més confús, com ho demostra el fet que totes les parts en conflicte considerin que els dona la raó.

Al·lega la portaveu del Govern espanyol que, segons afirma el TJUE, les autoritats belgues no es poden negar a executar una ODE basant-se en un motiu que es derivi exclusivament del seu propi Dret, ja que si fos així, la Decisió Marc que regula aquests lliuraments, no s’aplicaria uniformement i els estats membres podrien determinar sense cap trava l’abast de l’obligació d’executar-les. A més, el TJUE afegeix que les autoritats belgues no poden denegar el lliurament de la persona reclamada al·legant que l’euroordre ha estat emesa per una autoritat judicial que no era competent (en aquest cas el Tribunal Suprem espanyol). Amb aquestes dues premisses, el TJUE respon les dues preguntes clau que va plantejar el jutge instructor del procés a l’Alt Tribunal europeu quan la justícia belga va denegar l’entrega de Lluís Puig per falta de competència del Tribunal Suprem per emetre l’ODE i enjudiciar els fets, cosa que va dur el magistrat a paralitzar les euroordres fins a la resolució de la qüestió prejudicial plantejada.

Però la sentència no es queda en aquesta declaració —que seria molt clara—, sinó que diu alguna cosa més, que satisfà, no sé si plenament, però sí de manera considerable (i amb raó) els independentistes, ja que afegeix que hi ha casos (que qualifica d’excepcionals) en què una euroordre es pot denegar: Un és que el tribunal que ha de decidir sobre el lliurament tingui “elements objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats que revelin l’existència de deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial de l’Estat membre emissor o deficiències que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones a què pertanyi l’interessat”. És a dir, es podria negar si a Espanya es vulneressin de manera sistemàtica els drets fonamentals. L’altra excepció és que la persona afectada per l’euroordre faciliti dades que puguin demostrar al tribunal que l’òrgan que l’enjudiciarà “està mancat manifestament de competència”.

Així doncs –i concretant—, el TJUE conclou que els tribunals belgues únicament podran denegar l’execució de l’euroordre basant-se en la manca de competència de l’òrgan jurisdiccional si arriben a la conclusió que hi ha “deficiències sistèmiques o generalitzades” en el funcionament del sistema judicial de l’Estat emissor o “deficiències” que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones a què pertanyi l’interessat” i “si hi ha raons serioses i fundades per creure que la persona en qüestió correrà aquest risc en cas de ser lliurada a l’Estat membre”.

Quant a la manca de competència del tribunal jutjador, el TJUE diu que aquesta no només s’haurà d’al·legar, sinó que s’haurà de demostrar pel tribunal que ha de decidir si executa o no l’euroordre —cosa que no va fer el tribunal belga en denegar el lliurament de Lluís Puig—. Però afegeix que, per al TJUE, només es pot considerar que un òrgan no és competent si no hi ha control dins del país que revisi la decisió d’aquest, i el Tribunal Suprem espanyol és, com sabem, una darrera instància; per tant, no té cap òrgan superior que pugui revisar les seves sentències, tret que considerem que correspon fer aquesta revisió al Tribunal Constitucional que, de fet —no ho oblidem—, va avalar la competència de l’alt tribunal espanyol per enjudiciar el Procés.

Per si tot això no fos suficient per afegir incerteses de cara a resoldre judicialment el conflicte provocat per la sortida d’Espanya de Puigdemont, Comín Ponsatí i Puig, cal assenyalar que trobem encara un altre element en la sentència que ha satisfet en gran mesura als independentistes. Em refereixo a la possibilitat de tenir en compte  els informes del Grup de Detenció Arbitrària de l’ONU, als quals tantes vegades ha al·ludit la defensa de Puigdemont. En efecte, la sentència del TJUE també respon a la pregunta de Llarena sobre si l’existència d’un informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de Nacions Unides s’ha de tenir en compte. I la resposta del Tribunal de Luxemburg és, en principi, negativa, però diu que aquest informe, juntament amb altres dades –com podrien ser altres informes internacionals– no és irrellevant a l’hora de prendre la decisió. Això significa que, en conseqüència, els jutges belgues disposaran d’un marge no gens petit a l’hora de considerar si rebutgen o no les euroordres que dicti Pablo Llarena. 

A la vista de la sentència, dubto que es pugui afirmar —com s’ha fet des de sectors de l’independentisme— que les euroordres actuals entren en via morta, però estic convençut que l’al·legat pel TJUE influirà d’alguna manera en la sentència sobre la immunitat dels eurodiputats –Puigdemont, Comín i Ponsatí– que ha d’emetre un altre tribunal –el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE)–, probablement dins el mes de març. Aquesta serà definitiva i podria marcar la tornada dels exiliats o tot el contrari.

Davant l’optimisme de l’Estat (incloc en aquest el Govern espanyol i, sens dubte, l’entorn del Tribunal Suprem) i l’optimisme que també ha mostrat l’independentisme en llegir la sentència dictada, considero que no hi ha raons suficients per abonar-se a cap dels dos, ja que —com gràficament ha remarcat Javier Melero (un dels més brillants advocats que van intervenir en el judici que va dur a terme el Tribunal Suprem contra els independentistes catalans)—, la sentència del TJUE que havia de resoldre una controvèrsia fonamental per al futur de la cooperació judicial en matèria penal a l’espai de la Unió ha preferit donar una puntada de peu cap endavant —en definitiva, ha tirat pilotes fora— i ha vingut a dir als litigants “ja us ho  fareu!”.

Per descomptat que no és fàcil delimitar quines puguin ser aquestes “deficiències sistèmiques” de la justícia espanyola a què fa referència la sentència per enervar la possibilitat de donar curs a una euroordre, ni tampoc resulta gens fàcil provar que “l’acusat pertanyi a un grup objectivament identificable de persones i que, per aquesta pertinença, pugui sofrir algun tipus de restricció dels seus drets, partint —escriu Melero— de la premissa, fosca per ella mateixa, que el grup objectivament identificable el componguin els qui eren els membres del govern de Catalunya el 2017 o els independentistes catalans en conjunt”, malgrat que la defensa de 8Puigdemont i dels altres fugits intentarà demostrar que aquest “grup identificable” el formen tots els independentistes catalans.

En aquest sentit, crec que la sentència és decebedora, per poc clara, ja que ni estableix un criteri indiscutible pel qual el jutge belga pot restringir o no l’abast de l’euroordre, ni deixa clar al Tribunal Suprem espanyol que s’hagi resolt la qüestió de la seva legitimitat per a l’enjudiciament.

Per tant, una mala sentència. I això vol dir que res no s’ha resolt encara.

Comprenc el drama a què les enquestes aboquen Núñez Feijóo. Totes, o gairebé —perquè Tezanos segueix mantenint el contrari— el situen en el primer lloc en una hipotètica carrera electoral que, a Espanya, no és pot demorar més d’un any. En efecte, el cicle de la darrera legislatura s’acaba aquest 2023 i el president Pedro Sánchez haurà de convocar eleccions després d’un període en què, contra pronòstic, ha governat sense perdre pràcticament cap votació al Congrés, a pesar que no disposava d’una majoria absoluta.

És, doncs, explicable que les victòries de Sánchez —algunes emparades per la sort, com la de la reforma laboral, que s’aprovà perquè un diputat popular va prémer el botó equivocat en emetre el vot— treguin Núñez Feijóo de polleguera, però revelen, si més no, la gran habilitat de Sánchez per obtenir el vot de partits, grups i grupuscles que no li són afins del tot, però que li han donat suport tot recolzant-lo al llarg de la legislatura.

Si repassem les xifres, podem observar que els 184 diputats que, de mitjana, han acompanyat les propostes legislatives del Govern —a alguns dels quals la dreta ha dedicat els més durs epítets, titllant-los de terroristes, de colpistes i d’antiespanyols—, podríem concloure, com s’ha fet sovint des de la dreta, que Sánchez és un prestidigitador, un home sense cap d’ideologia, un polític que es ven sempre al millor postor i que, en conseqüència, ha cedit Espanya als seus enemics només per consolidar-se en el poder.

No negaré que a Sánchez més d’un cop li he escoltat una cosa i la contrària, encara que no és aquest un fet que pugui adjudicar-se-li en exclusiva, però em sorprèn que la dreta del “moderat” Núñez Feijóo, que va succeir al “radical” Pablo Casado, no es demani si no pot haver-hi cap altra raó que expliqui per què el PP no ha aconseguit durant tots aquests anys que alguns partits que de cap manera podem situar en el camp de l’esquerra —pensem en el PNV o en el PdeCAT, per exemple—, li hagin fet cas i s’hi hagin acostat deixant el PSOE de Sánchez a l’estacada, és a dir en minoria, tot obligant-lo a convocar eleccions.

És, per tant, raonable que el PP sagni per la ferida quan veu que Sánchez ha aconseguit aprovar tres pressupostos amb el suport d’ERC i de Bildu, al primer dels quals titlla de colpista i al segon de terrorista o de filoetarra, però s’oblida que no sols els va aprovar amb el vot d’aquests i d’altres formacions d’esquerra, com Podemos, Más País, o Compromís, sinó també amb els del PNV, Coalición Canaria i el Partido Regionalista de Cantabria, que van preferir donar suport a Sánchez que posar-se al costat del PP de Núñez Feijóo. ¿Per què? ¿S’ho ha demanat el líder de la dreta?

Potser podríem trobar la resposta en el fet que no basti demonitzar una persona i un partit perquè aquest es desprestigiï, sinó que sovint convé observar la realitat. ¿I quina és la realitat en la qual es mou el PP de Núñez Feijóo? La realitat —o, com a mínim, un aspecte indiscutible d’aquesta— la veiem en la incapacitat que, al llarg de tota la legislatura, ha tingut el PP d’atreure els partits que no militen clarament en el camp de l’esquerra i en la necessitat imperiosa que ha tingut d’acostar-se a l’extrema dreta per governar.

L’episodi que hem viscut amb les afirmacions i desmentits que ha protagonitzat la Junta de Castella i Lleó amb el protocol antiavortista del seu vicepresident, García Gallardo, n’és un exemple d’aquesta realitat, como ho és també que, volent repicar i assistir alhora a la processó, el president dels Populars no hagi assistit a la manifestació del passat dissabte 21 de gener, a Madrid, però hi hagi enviat destacats membres de la seva organització, que s’han vist fagocitats absolutament pel partit d’Abascal que, en defensa del nacionalisme unitari espanyol i tot assumint un populisme indiscutible, ha fet el mateix, mutatis mutandis, que van fer els processistes de Catalunya el 2017: apropiar-se del país, menysprear tot el que ells rebutgen i oblidar-se que la realitat és força més complexa i, sobretot, més plural.

I basta llegir el manifest que es proclamà a Cibeles per veure fins a quin punt n’és, de perillós, el camí que allí es dissenyava, ja que, per poc analítics que ens mostrem, hem de veure per força que aquella gent criticava no sols el PSOE i l’esquerra que li dona suport, sinó també (ni que fos de manera indirecta) el PP, és a dir els dos partits que, segons l’ultradreta, s’han mostrat incapaços de frenar el procés de destrucció en curs de “la nació política espanyola”, i evitar així el retrocés “a les pitjors èpoques de la nostra història”. Val a dir que no sabem quines són aquestes, encara que pressuposo que no es deurien referir a la dictadura franquista, que durà 40 anys, i que ells —els d’Abascal—sembla que vegin com una etapa que no cal condemnar i de la qual es poden treure lliçons admirables.

D’altra banda, he de dir que m’he entretingut una mica a observar quins eren els companys d’Abascal —líder indiscutible de la manifestació a la qual el PP va assistir, sembla que de manera vergonyant, enviant-hi personalitats de segona fila—: Allí hi havia “Resiste España”, que s’autodefineix com a “milícia cívica”, però que s’assembla a Vox com una gota d’aigua a una altra gota d’aigua; també la plataforma NEOS, que impulsa l’exministre Mayor Oreja, el qual va assegurar el dia que la presentaven en públic (novembre de 2021), que “España está inmersa en un suicido histórico”. També el “Foro España Cívica”, el principal dirigent de la qual, Mariano Gomà, acusava els integrants de l’actual govern de voler “fer del nostre país una dictadura bolivariana”; o bé el “Foro Libertad y Alternativa”, constituït i presidit per Alejo Vidal-Quadras, que ha manifestat recentment que “La acción de un Gobierno constituido por fuerzas que, con el apoyo explícito de separatistas y filo-terroristas, aspiran a demoler la obra de la Transición democrática para transformar nuestra Nación en una sociedad colectivizada, totalitaria, fragmentada”.

¿Cal seguir? És suficient per veure que la “realitat” a la qual, ara per ara, només pot acostar-se Núñez Feijóo és aquesta, i comprenc que no li agradi, perquè certament no és la seva, però el problema a què s’enfronta és que, de fet, és l’única amb qui sembla que pot comptar.

No ens ha de sorprendre, per tant, que Núñez Feijóo hagi llençat la proposta de donar el govern a la llista més votada, perquè, emparant-se en les enquestes que li donen majoria al Congrés (però molt distant de l’absoluta), sap que és l’única manera que té de governar sense haver d’acudir necessàriament a l’extrema dreta —aquesta amb la qual el seu partit va protagonitzar la foto de Colón el 2019 i amb qui, ni que sigui per persona interposada, ha assistit a la manifestació del passat dia 21 a Madrid.

Jo comprenc que és un mal de cap pels partits majoritaris haver de pactar amb altres per formar un govern, ja que aquesta és l’única manera de conformar majories, però Espanya es va donar un sistema representatiu de caire proporcional, un sistema que certament no afavoreix la formació de governs en solitari, però que dona veu a tota la ciutadania i no només a una part (la que vota els dos grans partits), i dona també veu a minories territorials que d’altra manera serien menyspreades. I aquest sistema és incompatible amb el fet de donar el govern a la llista més votada, que, de fet, no podria governar amb un Parlament que li fos hostil.

I seria encara pitjor si s’optés per aquella proposta que va fer Pablo Casado el 2018 quan va proposar una reforma de la llei electoral per establir un bonus de 50 diputats per al partit guanyador dels comicis.

No, això no seria democràtic ni s’ajustaria a la Constitució. Si el país és plural, plural ha de ser el Govern, i nosaltres hem d’aprendre a conviure amb aquesta realitat. Encara que ens costi.

Alguns lectors m’han fet saber que els meus articles, quan toquen temes jurídics —cosa que succeeix tot sovint, ja que vivim en un estat on la judicatura està duent a terme una acció que va força més lluny del que seria desitjable— no sempre són bons d’entendre.

És provable que si no ho són la culpa sigui meva, perquè com a primera lliçó que vaig rebre del qui va ser el meu preparador quan vaig decidir opositar per ingressar en el cos dels registradors de la propietat (d’això fa quaranta-cinc anys) va ser d’inculcar-me la idea que qualsevol de les matèries, per abstrusa que fos,  s’havia d’exposar davant del tribunal de manera clara i concisa, fins al punt que la pogués entendre una persona no versada en el Dret.

Certament que ho he intentat, però és provable que no sempre hagi reeixit en l’intent, i avui em trob altre cop davant la necessitat d’explicar una qüestió jurídicament enrevessada, que ho és sobretot perquè el jutge Llarena, instructor de la causa que s’obrí contra els polítics catalans que foren condemnats a conseqüència del que hem conegut com “el Procés”, ha fet un gir en la seva manera d’enfocar les coses que ha deixat el govern descol·locat tot provocant reaccions molt diverses.

La qüestió no és, doncs, senzilla, i tot lamentant haver de dir el que diré tot seguit, respon a una reacció de Llarena que, al meu entendre, més que administrar justícia, pretén refer-se dels desenganys que ell i el Tribunal Suprem han hagut de patir al llarg de tot aquest enrevessat procediment.

Que el magistrat Llarena estigui decebut per com li han anat les coses fins avui és comprensible, perquè res no ha sortit com ell volia. Recordem que, per a ell —i per al primer fiscal general que va intervenir en el Procés, José Manuel Maza—, l’acció que havien dut a terme els polítics catalans durant el 2017 havia de tipificar-se com un “delicte de rebel·lió”. I gràcies a optar per aquest gravíssim tipus penal, es va poder decretar la presó preventiva dels acusats, als quals també se’ls va prohibir (abans de la condemna) presentar-se a les eleccions, cosa que no era una bagatel·la i afectava directament als drets humans. Tanmateix, el tribunal presidit per Marchena no va acabar comprant aquesta teoria, un cop va comprovar, en previsió de mals majors davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, que difícilment podia sustentar-se la l’acusació per rebel·lió perquè l’acció que els polítics catalans havien dut a terme no reunia l’element fonamental d’aquest tipus delictiu: la violència.

És evident que els polítics van cometre molts errors durant el 2017, alguns dels quals podien tipificar-se com a delicte, però mai no van actuar amb violència. L’única violència real la va cometre la policia espanyola l’1-O per reprimir el referèndum il·legal que Puigdemont havia convocat.

Així doncs, tal com es deia literalment en  un paràgraf de la sentència, “La instrucció ha reflectit que la intenció dels encausats va ser desbordar l’ordre constitucional i aconseguir, directament o indirectament, però fora de les vies legals, un nou ordre territorial i polític”. El resultat final del procés implicà, doncs, que als principals dirigents catalans fossin condemnats per “sedició”, delicte que va comportar duríssimes penes, de fins a 13 anys per alguns dels processats. 

Aquest va ser el primer disgust de Llarena: que el Tribunal Suprem no li comprés la rebel·lió i condemnés els polítics per sedició, “en concurs medial amb un delicte de malversació” agreujat per raó de la seva quantia (superior, segons la sentència a 250.000 euros).

Que cap dels estats europeus no donés suport a l’acció dels polítics catalans en favor de la independència —contràriament al que ells pensaven i asseguraven que succeiria— no vol dir, però, que acceptessin ulls clucs la tesis de Llanera perquè, com vam poder comprovar molt abans de dictar-se la sentència, els tribunals estrangers que van intervenir en el procediment (Bèlgica, Escòcia i Alemanya), van desestimar les ordres d’extradició dels processats que s’havien expatriat (Puigdemont i alguns altres) perquè no van apreciar en els fets l’existència del delicte de rebel·lió que Llarena sustentava. Això va quedar meridianament clar, en el cas de Puigdemont, en la resolució del tribunal alemany de Schleswig-Holstein el 2018, que va negar-se a extraditar l’expresident acusat de rebel·lió encara que sí va oferir-se a remetre’l a Espanya perquè fos processat per malversació. Però Llarena no va acceptar la proposta. De fet, no va acceptar que un “colpista” (un home al qual ell acusava de rebel·lió) fos empresonat només per malversació i desobediència.

D’aleshores ençà han succeït moltes coses. En primer lloc, la sentència que els condemnà per sedició; en segon terme, els indults que van posar els condemnats en llibertat encara que han restat inhabilitats temporalment per a l’exercici de càrrecs públics; i per últim, la reforma del Codi penal que va treure d’aquest el delicte de sedició i el va substituir pel de “desordres públics agreujats”, amb una redacció que, per poc que ens hi fixem, està inspirada en el text de la sentència del Suprem de 2019, alhora que es retocava també el delicte de malversació.

Feta la reforma, el govern de Pedro Sánchez, supòs que de bona fe, va creure que la condemna que aplicaria en el futur el Tribunal Suprem a Carles Puigdemont si tornava voluntàriament o bé era extraditat seria per aquest nou delicte de desordres públics agreujats, que comporta una pena de sis mesos a tres anys de presó (molt menor, per tant a l’antic delicte de sedició), cosa que beneficiaria Puigdemont i d’altres polítics no jutjats.

Aquest convenciment va fer que Pedro Sánchez afirmés que, si Puigdemont tornava a Espanya, seria jutjat. I és obvi que, tant ell con la ministra de justícia, pensaven que els encara no processats serien castigats per aquest delicte de “desordres públics agreujats”, a pesar que la dreta hagi afirmat fent catastrofisme que, amb els canvis introduïts al Codi Penal, “l’Estat està sent desguarnit” i, per tant, “veurem coses que ens glaçaran la sang” (Díaz Ayuso).

Qui ho havia de dir que aquesta reforma que, segons assegura la dreta, deixava l’estat desguarnit, havia de ser observada d’altra manera pel jutge Llarena que, en una interlocutòria, que segurament reflecteix el pensament del Tribunal Suprem i gaudeix del vistiplau de Manuel Marchena, ha abandonat la reconeguda teoria del “concurs medial de la malversació respecte del delicte de sedició”, que implicaria que la malversació decaigués, ja que era conseqüència derivada de la comissió d’un delicte de sedició que ha deixat de ser delicte, i sol·liciti ara l’extradició de Puigdemont per “malversació” —el delicte pel qual accedia extraditar Puigdemont el tribunal alemany de Schleswig-Holstein el 2018 i que Llarena aleshores no va voler acceptar–, i digui que, en virtut de la malversació comesa, se li podria aplicar una pena de fins a 12 anys de presó! ¿Té sentit això? ¿No havíem quedat que la malversació havia quedat en un no-res? ¿Com s’explica que Llarena, que menyspreava la malversació per poca cosa, ara demani a Puigdemont una condemna de 12 i l’ingrés immediat en presó preventiva?

Comprenc que Llarena estigui indignat pel ridícul que ha fet fins avui. Però aquesta reacció final en una resolució on fa reiteradament una crítica ben poc velada a la política del Govern (cosa insòlita en una resolució judicial) flaira a revenja personal injustificable. Cosa que ha fet que algú com Ernesto Ekaizer hagi titllat el Tribunal Suprem de “partit que censura les autoritats”. Segurament exagera, però l’acusació és tan preocupant com simptomàtica.