Archive for the ‘Bloc de notes’ Category

Escac al rei

26 Juliol 2020

El passat 22 de març, tan just encetat el recés que ens imposà el Govern per afrontar aquesta pandèmia que traspassa fronteres, entra amb sigil a les cases i no distingeix els pobres dels rics, però s’acarnissa sobretot amb els ancians més desvalguts que viuen en residències sense poder valdre’s per ells mateixos, vaig parlar del gravíssim problema a què hauria de fer front la monarquia espanyola -la de Felip VI i els seus successors- a causa de l’escàndol que s’havia destapat per la presumpta corrupció del seu pare, el rei emèrit -l’home que ha regnat més temps a Espanya i que ha presidit el més llarg període de pau i de prosperitat del nostre país, ens agradi o no, ho vulguem o no reconèixer.

La meva predicció d’aleshores no era una originalitat, sinó un lloc comú que ressaltava molt bé qui era aleshores director de “La Vanguardia”, Màrius Carol -un home que coneix a fons la Casa del Rei- el qual, citant un text recent de l’historiador Paul Preston, afirmava que “El consiguiente deterioro de la imagen de la monarquía no fue el único problema que Juan Carlos legó a su hijo. Si en 2014 aún no era evidente, en 2018 se vio con claridad meridiana que Felipe VI había heredado el trono de un país encarnizadamente dividido, con un sistema político averiado, fruto de la corrupción y la incompetencia política. Incluso antes del desgaste final de la posición de su padre, la indignación por la corrupción generalizada de la clase política había empezado a pesar en la opinión pública.”

Són moltes les raons alienes a la corrupció política -per tant d’ordre intel·lectual i ideològic- que al·leguen importants sectors del país -sobretot des de l’independentisme català i basc i també des dels posicionaments esquerrans de Unidas Podemos- contra la monarquia com a sistema de govern, raons que s’han vist incrementades aquests darrers anys per la poca empatia que ha mostrat el monarca actual amb tot aquest ampli sector del catalanisme que, en evolucionar cap al sobiranisme, ha estat protagonista de la diguem-ne revolta que ha acabat amb la condemna de molts polítics catalans de primera fila involucrats en el que hem conegut com el “Procés”.

En aquestes circumstàncies no ens hem de sorprendre que l’escàndol que, per a la opinió pública, està essent tot el que es publica sobre les relacions del rei Joan Carles amb la seva examant Corinna Larsen i els presumptes casos de corrupció que l’afecten per mor dels diners rebuts d’Aràbia Saudita hagin excitat molt més els ànims de la gent, que no sap si es troba davant d’un sainet mal escrit o d’un drama escabrós mogut precisament per les filtracions (òbviament interessades) d’una dona que se sent despitada per un amant de primer ordre.

I no s’hi ha posat per poc, la dona, perquè el que estem coneixent a partir de les hores i hores de converses enregistrades per aquest personatge amb un do de la ubiqüitat increïble que era el comissari Villarejo, és francament esborronador, després que la senyora Larsen ha fet saber -ho podem creure o no (Felipe González no ho creu)- la seva condició de testaferro del rei Joan Carles -paper que també ha atribuït als gestors suïssos Dante Canonica i Arturo Fassana- que ha implicat que el fiscal Bertossa els investigués a tots per intentar conèixer l’origen de 100 milions de dòlars (68 milions d’euros al canvi) que van anar fent voltes des de Riad fins a les Bahames. Segons Corinna Larsen, el rei Abdul·lah de l’Aràbia Saudita els havia regalat al rei Joan Carles, i aquest, en la seva magnanimitat, els havia donat a ella pels serveis prestats. Els darrers mesos, les declaracions de Larsen, Fassana i Canonica davant la Fiscalia suïssa s’han unit al contingut dels enregistraments de Villarejo com a font interessada, i la seva difusió s’ha acabat convertint en una condemna mediàtica per al rei Joan Carles.

Podríem ser tan puristes com l’expresident González i dir que la senyora Larsen és part interessada i que, mentre no tinguem una sentència ferma, hem de considerar Joan Carles innocent, però el problema amb què ens enfrontem és que, amb la decisió que, quan encara no coneixíem els detalls de tot aquest escàndol,  va prendre el rei Felip VI de renunciar a l’herència que li pogués correspondre del seu pare en el futur, “así como a cualquier activo, inversión o estructura financiera cuyo origen, características o finalidad puedan no estar en consonancia con la legalidad y los criterios de rectitud e integridad que rigen su actividad institucional y privada”, posava de relleu que ell sospitava o creia realment que el seu pare havia manejat fons opacs.

És evident que, amb aquell comunicat, el rei actual intentava bastir un tallafocs per protegir-se ell mateix i també la monarquia que ostenta, però alhora desacreditava el seu pare, al qual, a més, treia l’assignació pública de 194.232 euros de què gaudia a càrrec de l’erari públic, cosa que no sabem si hauria fet si, una setmana abans, el diari britànic “The Telegraph” no hagués revelat que el rei emèrit era el primer beneficiari d’una societat offshore creada pel seu pare l’any 2008, per rebre la donació milionària d’Aràbia Saudita, mentre que Felip VI n’era segon beneficiari.

Amb els dies, l’escàndol no ha fet sinó créixer i, avui, mentre els partits de dreta i un sector majoritari del PSOE i del Govern intenten salvar la monarquia i el rei Felip VI del foc que amenaça destruir la malmesa figura del rei emèrit, creixen els atacs que, sense fre, no sols es dirigeixen contra el vell monarca sinó que malden també per socarrimar la institució reial.

Les paraules del president Sánchez pronunciades des de l’estranger afirmant que les notícies sobre el rei emèrit eren “inquietantes y perturbadoras” -afirmació difícilment discutible per més que ha intentat per tots els mitjans salvar de la cremada Felip VI-, s’han vist molt sobrepassades aquests dies per les que han pronunciat altres membres del seu Govern (encara que no del seu partit), com Irene Montero, número dos de Podemos, que veu molt difícil separar de la institució monàrquica “els casos de corrupció, alguns presumptes i d’altres contrastats, de la família Borbó”, o d’Alberto Garzón, el qual ha criticat aquelles “persones o partits” que refusen investigar el rei emèrit i creuen que “protegir tot el que fa la monarquia, encara que sigui dolent, és protegir Espanya”.

Però qui s’ha despatxat a gust sense tallar-se un pel ha estat el vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, que ha qualificat la monarquia espanyola -no el rei Joan Carles sinó la monarquia- d’ “organització́ criminal”. “Veiem -va dir- com a la Zarzuela els feixos de bitllets s’anaven repartint mentre la gent d’aquest país passava gana i patia precarietat, això cal denunciar-ho i cal fer caure aquest règim i la monarquia”.

No al mateix nivell, però també ha sorprès que el president Torra ordenés als seus advocats, que encapçala Gonzalo Boye -no als serveis jurídics de la Generalitat-, que estudiïn la presentació d’una querella criminal contra Joan Carles i contra la Casa del Rei.

A mi no em sorprèn que dirigents socialistes hagin titllat aquesta iniciativa de Torra com una cortina de fum per tapar la seva pròpia incompetència com a governant, però del que no hi ha dubte és que l’atac al rei Joan Carles -sembla que prou fonamentat encara que desconeixem la seva versió dels fets- pot acabar provocant un incendi que afecti finalment la monarquia, una institució que va jugar un paper molt favorable a la consolidació de la democràcia al nostre país després del franquisme (cosa que s’ha d’agrair), però que, fora dels partits de dreta, no té un suport incondicionat. Tampoc el té del PSOE a pesar del que (comprensiblement) pugui fer i dir Pedro Sánchez.

Les eleccions de Galícia i Euskadi

19 Juliol 2020

Les eleccions basques i gallegues del passat diumenge han donat uns resultats força interessants per a l’anàlisi política tot i que no hem d’oblidar que, atesa la particularitat d’aquestes dues comunitats autònomes, les conclusions que en traguem no són traslladables sense matisos a tota Espanya en general. Tanmateix val la pena remarcar els seus principals aspectes.

Començant per les xifres objectives tenim que els 75 escons que es distribuïen a Galícia només seran ocupats per representants de tres forces polítiques: PP, 41; BNG, 19 i PSOE, 15. Queden, doncs, sense representació Podemos, Vox i C’s.

Pel que fa al País Basc, els també 75 escons es reparteixen de la manera següent: PNB, 31; EH Bildu, 22; PSOE, 10; Podemos-IU, 6; PP+C’s, 5; i VOX, 1.

Òbviament, no podem deduir el mateix de l’anàlisi que fem dels dos territoris autonòmics, però sí que podem observar algunes qüestions concurrents: la principal, que Podemos i les seves confluències es desinfla d’una manera enorme, ja que, a Galícia, perd els 14 diputats que tenia i al País basc en perd 5, gairebé la meitat. Això el deixa molt feble, no sols en aquestes dues comunitats autònomes, sinó també al Govern de l’Estat, ja que preveient el que els podria succeir en unes hipotètiques eleccions generals, difícilment podran condicionar les decisions que vulgui prendre Pedro Sánchez.

La segona qüestió remarcable és que el PSOE no s’ha vist beneficiat -si més no en aquestes dues comunitats- per efecte del poder que està exercint al Govern d’Espanya, ja que, tant a una com a l’altra comunitat, ha augment tan sols en 1 diputat la seva representació parlamentària. I en ambdues queda molt per darrere dels nacionalistes del BNG i d’EH Bildu.

La tercera qüestió -aquesta referent al PP-, és que el partit s’enfronta a dues realitats molt desiguals: manté l’hegemonia a Galícia, on conserva la majoria absoluta de què ja gaudia amb 41 diputats, però cau estrepitosament al País Basc, on passa d’11 a 5, i això que allí s’havia presentat en coalició amb C’s, però aquesta no ha sumat com ells esperaven i, a més, a cedit un lloc a VOX que, per primer cop, entra al parlament.

És molt provable que els resultats del PP siguin els que més joc poden donar per a l’anàlisi perquè el partit no va enfocar les eleccions amb el mateix criteri en un lloc que a l’altre. En efecte, a Galícia, Pablo Casado va haver de cedir en tot sotmetent la seva voluntat al criteri de Feijóo, que es negà a col·ligar-se amb C’s i imposà la seva política, presidida sempre per la moderació i el diàleg amb els adversaris, alhora que duia a terme una campanya on amb prou feines s’han vist les sigles del partit a la propaganda electoral i ha vetat la participació dels elements més extremats de la formació política, com la tòxica Cayetana Álvarez de Toledo, que els gallecs no han vist ni en pintura.

Ben al contrari, al País Basc, Pablo Casado imposà els seus criteris, no sols formalitzant un pacte amb C’s, sinó també rescatant com a candidat Carlos Iturgaiz (un home de la corda de María Sangil i de Jaime Mayor Oreja), lligat del tot amb el passat, la qual cosa demostra clarament que el PP (i Pablo Casado) no han sabut compassar la seva estratègia als canvis que ha viscut Euskadi amb la fi del terrorisme.

En efecte, som molts els que avui veiem que la societat basca ha abraçat els canvis amb rapidesa i entusiasme, i són pocs els que allí s’han quedat mirant cap enrere, però els que ho han fet -és el cas de Pablo Casado-, com la muller de Lot han quedat convertits en estàtues de sal. D’altra banda, és evident que Casado i el seus no han assimilat tampoc el naixement de VOX i intenten resoldre aquesta amputació que han sofert per la dreta amb polítiques radicals i extremistes, d’un ferri i exacerbat nacionalisme espanyol, i això els pot dur al fracàs. Si més no a Euskadi, mentre que, a Galícia, on el PP de Feijóo no s’assembla de res al que encarnava Iturgaiz (recordeu que Casado va fer fora el moderat Alfonso Alonso), el PP ha obtingut una victòria aclaparadora.

No us sorprengui, doncs, que, a mesura que passis els dies, Feijóo acabi essent una vertadera pedra a la sabata de Casado, cosa que redundaria -és el meu criteri- en benefici del partit i, penso que també d’Espanya.

La quarta qüestió que es pot destacar de les eleccions que estic analitzant fa referència a l’auge que ha pres el nacionalisme perifèric (el no espanyol, per entendre’ns), tant a Galícia com al País Basc. Començant per Galícia, no hi ha dubte que els 19 diputats del BNG (el 2016 en va treure 6), que supera en 4 els que ha tret el PSOE, són un resultat extraordinari, que deixa molt clar que la gent ha premiat un nacionalisme pragmàtic i moderat, que cerca els acords, es mostra dialogant al Parlament espanyol i que fuig -a diferència del català- de radicalismes, ja que no fixa l’independentisme -al qual tanmateix no renuncia- com un objectiu únic i innegociable.

Penso que alguna cosa semblant s’ha de dir també de l’èxit que ha obtingut EH Bildu a Euskadi, dirigida aquest cop per Maddalen Iriarte, que ha dut una campanya on ha posat per davant -o, com a mínim, al mateix nivell- les reivindicacions socials a les nacionals i que, ho vulguin o no, deixarà en un segon terme Arnaldo Otegi, que, com Iturgaiz (encara que en un sentit invers) és també un home del passat.

Una cinquena qüestió que també es revela molt interessant en aquestes eleccions és que els resultats afavoreixen la governabilitat, tant a Galícia com també a Euskadi. A Galícia, perquè Feijóo es basta i sobra per governar i fins i tot per a ser generós i dialogant amb l’oposició. I a Euskadi, perquè el PNB i el PSOE podran formar un govern de coalició, ja que, tot i que també seria possible un govern alternatiu de EH Bildu, PSOE i Podemos (amb 38 diputats contra els 37 de PNB, PP i VOX), aquesta alternativa no té cap possibilitat de ser avalada pel PSOE que, reforçant el govern moderat d’Urkullu, veu també com se li referma el govern de l’Estat amb el suport dels nacionalistes bascs. Per això podem concloure que, si bé el PSOE no ha obtingut un bon resultat, Pedro Sánchez veu més consolidada la seva posició al capdavant del Govern d’Espanya, no sols perquè Pablo Iglesias i Podemos s’han vist debilitats, sinó també perquè el nacionalisme gallec i el nacionalisme basc s’han moderat alhora que es reforçaven, i això implicarà segurament més suport al seu govern al Congrés dels diputats, i també perquè l’ala que s’ha vist afavorida del PP no és, precisament, la radical de Pablo Casado, sinó la que malda per la moderació i el diàleg.

La gran pregunta que, per acabar aquesta reflexió hem de formular-nos és com influiran aquests resultats a Catalunya, si és que hi tindran cap influència. La resposta, però, no és fàcil perquè, avui, el nacionalisme és allí un caos difícil d’interpretar.

Un periodista força perspicaç com és Francesc-Marc Alvaro, ha observat -com la majoria de comentaristes- que els magnífics resultats d’EH Bildu i dels galleguistes del BNG indiquen que els electors han premiat l’aposta pel pragmatisme que han exhibit aquestes dues formacions, que l’han combinat amb la crítica concreta i severa a la gestió governamental. Val a dir, però, que, a Catalunya, ni ERC ni els de Puigdemont (veurem com s’acabaran dient) ho tindran fàcil per projectar una imatge de tranquil·litat similar, ja que no deixen d’esbatussar-se cada dia.

D’altra banda, és evident que l’èxit electoral de PNB no serà exhibit per ERC ni per JxCat com un mirall o una aspiració, perquè a Catalunya sembla que ningú vol ser com el lehendakari Urkullu. Com ens recorda el periodista que he esmentat, els republicans tenen llaços amb EH Bildu mentre que els puigdemoníacs no volen saber res dels jeltzales del PNB, ja que aquests els recorden el peix al cove del pujolisme, del qual avui abjuren.

La “Unificació Europea”, un projecte difícil de tancar

12 Juliol 2020

El passat 1 de juliol va ser el dia en què la cancellera alemanya Angela Merkel va assumir en nom del seu país la presidència rotatòria de la Unió Europea. I ho va fer amb una crida perquè “Europa torni a ser forta”, en línia amb el lema que ha escollit per a aquest semestre que, de forma benintencionada, proclama: “Tots junts per rellançar Europa”.

La cancellera que ha liderat de fet la Unió Europea aquests darrers anys, en què ha hagut de travessar una crisi econòmica, una crisi de migració, un xoc creixent amb Rússia i una relació cada vegada més complexa amb els Estats Units, just quan era a punt de sortir de l’escenari polític, s’hi ha hagut de posar oficialment al comandament per afrontar la pitjor de les crisis -la del Covid-19-, que tant colpeja les vides humanes com a l’economia.

Durant la crisi de la zona euro i la dels refugiats, el govern alemany va prioritzar i va imposar la seva pròpia agenda a la Unió Europea, va treballar per a una Europa molt alemanya, cosa que va permetre al seu país de sortir-ne relativament ben parat, però que deixar d’altres països membres en una situació molt precària. Aquesta vegada és diferent. Merkel ha estat de les primeres a entendre que aquesta crisi té una naturalesa pròpia, molt ben definida, que colpeja tothom però amb efectes molt asimètrics i que, a més, no té culpables, com sí que en tenia l’econòmica que s’obrí el 2008.

De tota manera, a l’article d’avui no pretenc parlar de l’actual Unió Europea, vull tan sols remarcar que, a pesar dels nacionalismes que forjaren el segle XIX europeu, la idea d’Europa sempre ha estat d’alguna manera present, encara que enfocada a refermar la primacia d’un dels Estats que la propugnaven.

En efecte, durant la segona meitat del segle XX, el procés d’una unificació europea (encara no realitzat del tot i que difícilment es podrà dur a terme), s’ha fet pacíficament, per mitjà del diàleg entre els Estats nacionals democràtics que conformen actualment la UE, però hi hagué, dins la primera meitat del segle XIX, un altre procés d’unificació, que, per mitjans molt diferents, va somiar Napoleó Bonaparte i que, després d’ell, també van somiar alguns pensadors, entre els quals destaca Víctor Hugo, un dels escriptors francesos més remarcables del segle XIX.

Si ho observem detingudament, veurem que la tensió entre “sentiment nacional” i “cosmopolitisme europeu” va modelar no sols la identitat de molts intel·lectuals europeus, sinó també la política europea. Tot això no deixa de ser una mica paradoxal perquè si bé el segle XIX es pot entendre com el del sorgiment dels moviments nacionalistes a Europa, no hi ha dubte que alhora va generar un fort corrent internacionalista, arrelat en l’ideal il·lustrat kantià d’una comunitat política mundial, que donà lloc a una optimista esperança d’unificació europea.

Potser el primer somni d’uns Estats Units d’Europa va ser articulat per Napoleó Bonaparte, que va estar a punt de dur-lo a terme amb la Confederació del Rin, formada el 1806 per setze estats sota la protecció (és una manera fina de dir-ho) de l’Imperi francès, a la qual s’hi van afegir més tard altres estats clientelars europeus.

Segons un dels seus admiradors, l’historiador Emmanuel de Las Cases, que, després de la derrota, segui Napoleó a l’exili de l’illa de Santa Elena i va prendre nota de les seves reflexions en un llibre que titulà “Le Mémorial de Sainte-Hélène” (París, 1842), l’objectiu de l’antic emperador havia estat de fundar un sistema legal europeu i una moneda europea. “Europa -va deixar escrit- no seria ni més ni menys que un únic poble, i tot el món, a qualsevol lloc on es trobés (dins d’Europa) es trobaria en una pàtria comuna”.

Durant les tres dècades següents -seguim en la paradoxa- els moviments revolucionaris i d’alliberament nacional europeus es van voler inspirar en les idees d’unitat europea que havien plantejat els jacobins, els quals estaven convençuts que la fraternitat internacional era el seu millor mitjà de lluita contra l’ statu quo conservador. Aquest internacionalisme fou, de fet, un aspecte important de les revolucions de 1848, que van afectar no sols França, on es derrocà la “Monarquia de Juliol” que havia dut al poder Lluís-Felip d’Orleans, i s’instaurà la Segona República, sinó que també afectà mitja Europa.

La veu més destacada d’aquest moviment va ser la de Giuseppe Mazzini, líder de la Giovine Italia, moviment revolucionari que tenia l’objectiu de construir una república italiana i practicava un nacionalisme democràtic que inspirà d’altres societats similars a Itàlia, Polònia i Alemanya. Des del punt de vista de Mazzini, l’establiment de nacions democràtiques enfortia la germandat internacional, cosa que conduiria a una unió europea de democràcies en foment de la pau. El sentiment nacional i el cosmopolitisme eren, doncs, complementaris, sempre que la força moral de l’internacionalisme tingués prou solidesa per evitar que els sentiments patriòtics es tornessin agressius.

L’historiador britànic Orlando Figes (“Los europeos”, Taurus 2020) ens explica que Víctor Hugo va desplegar aquesta idea en una Conferència de pau celebrada a París l’agost de 1849. Les revolucions democràtiques de l’any anterior l’havien dut a creure que els diversos pobles dels estats europeus formarien una república internacional, a la qual va denominar en diverses ocasions “Les États-Unis d’Europe”, “la République d’Europe”, “les Peuples Unis d’Europe” i fins i tot “la Communauté Européenne”.

Curiosament, la fundació del Segon Imperi per Napoleó III després del cop d’Estat que va dissoldre la Segona República, de la qual ell n’havia estat elegit president, no canvià el punt de vista de Víctor Hugo, tot i que es va veure obligat a exiliar-se a Brussel·les, Jersey i, finalment, Guernsey. Aterrit per la matança de la guerra de Crimea que, entre 1853 i 1856, van lliurar l’Imperi rus i el Regne de Grècia contra una lliga formada per l’Imperi otomà, França, el Regne Unit i el regne de Sardenya, quan els ferrocarrils i els vaixells de vapor europeus en lloc de transportar viatgers que volien conèixer tots els racons d’Europa, transportaven soldats i màquines de destrucció, Víctor Hugo reiterà, però, la seva fe en la “germandat europea” com a antídot contra el nacionalisme i la seva tendència a desembocar en guerres.

Això no obstant -i aquesta és potser la ironia que conté la versió europea de Víctor Hugo- la noció que el gran escriptor francès tenia d’aquesta fraternitat estava dominada absolutament pels francesos. Tal com ell ho veia, França estava destinada a liderar qualsevol unió europea en virtut de la seva posició internacional i dels seus principis republicans.

En la seva introducció a una guia de París que va escriure per a l’Exposició Universal de 1867, Hugo dibuixà un moment futur, que situa al segle XX, en el qual hi haurà -escriu- “una nació extraordinària al continent, denominada Europa, que tindria la capital a París”. És evident que aquesta extraordinària ciutat no es va convertir en la capital d’una Europa unida al llarg del segle XX, però del que no hi ha dubte és que París va ser el centre del món europeu en el qual va viure la generació de Víctor Hugo. Té raó, doncs, Walter Benjamin quan ens diu que, París va ser la “capital del segle XIX” (W. Benjamin, “París, capital del siglo XIX”, a Libro de los pasajes, Madrid 2004).

Les incògnites de l’independentisme de dreta a Catalunya

5 Juliol 2020

Un analista de llarga trajectòria periodística analitzava el complex magma polític que s’observa a Catalunya a partir de la crisi del pujolisme i de la consegüent desaparició de CiU, en primer lloc, i després, de Convergència, el partit que Pujol va fundar el 1974.

En la seva opinió, el lideratge de Pujol i la seva calculada ambigüitat en l’aposta nacionalista van fer de CiU un moviment polític d’àmplies fronteres que en les autonòmiques era capaç de sumar des del vot útil antisocialista d’un sector de l’electorat del PP fins al vot útil de l’independentisme. Però el postpujolisme va representar la fragmentació del moviment i l’error dels seus successors -sobretot, d’Artur Mas- va ser haver trencat l’ambigüitat en la qual sempre s’havia mogut Pujol i haver cregut que l’estació final -la independència- no era un esquer sinó una realitat. És obvi que el tren no va arribar al seu destí, ja que va descarrilar i molts vagons van quedar en via morta.

Avui, deixant de banda les formacions nacionalistes d’esquerra, que capitalitzen Esquerra Republicana (ERC) i la CUP, el catalanisme que s’havia agrupat entorn a Jordi Pujol està absolutament dividit i l’eix d’aquesta deconstrucció és, sens dubte, Carles Puigdemont, el “president legítim a l’exili” a qui sempre serveix homenatge un desfigurat Quim Torra, el seu vicari presidencial a la terra, que té, però, els dies comptats a la Generalitat ja que serà sens dubte inhabilitat pel Tribunal Suprem i haurà d’obrir un ineludible període electoral.

Que jo acabi de dir que Puigdemont és el causant de la deconstrucció del catalanisme no vol dir que no segueixi essent també el personatge més essencial d’una possible (encara que no segura) reconstrucció d’aquest, ja que, ara per ara, ens agradi o no, sembla que és la única persona amb prou ganxo electoral per fer-se un lloc en les eleccions (en el segment de la dreta), tot i que viu fugat a Waterloo i segueix sent molt dubtosa la seva possible actuació política a la pràctica real, ja que, pel fet de no estar inhabilitat, pot encapçalar una llista, encara que després no pugui, en principi, materialitzar el càrrec de diputat si resulta elegit.

La veritat és que, en no haver aconseguit el que pretenia quan va llançar el que s’ha vingut a anomenar “La Crida”, ara, Puigdemont, amb el clar suport de Jordi Sánchez -que, no ho oblidem, està condemnat a presó i segueix inhabilitat- ha llançat una OPA hostil al PDCAT (partit que es constituí en dissoldre’s CDC), que lidera David Bonvehí, perquè es dissolgui i es constitueixi un nou partit amb el nom de Junts per Catalunya (JxCAT), denominació que aglutina avui el grup parlamentari del PDCAT al Congrés dels Diputats, el qual té registrat el nom. I això vol dir que Puigdemont no el pot utilitzar si primer no aconsegueix el suport o, si escau, la dissolució d’aquest partit.

La tempesta dins del PDCAT és enorme ja que Puigdemont és avui una de les poques persones -potser l’única- que es mostra capaç tant de desordenar com d’ordenar l’independentisme de dreta, després que ja ha obtingut el suport dels presos de Lledoners que van ser membres del PDCAT, i no té ja altre objectiu que la dissolució d’aquest partit per intentar aglutinar el catalanisme independentista dretà al voltant del seu projecte polític.

En unes setmanes sabrem, doncs, si el PDCAT sucumbirà definitivament a l’OPA hostil del puigdemontisme. No crec que sens permeti dubtar que serà així, però el més interessant d’aquesta operació política és de veure si Puigdemont podrà aglutinar tot el paquet o quedarà un romanent de capital que permetrà a alguns hereus de l’extingit imperi convergent posar en marxa una nova empresa nacionalista. En aquest sentit, ens caldrà veure si David Bonvehí, Marc Castells, Marc Solsona, Ferran Bel, Genís Boadella, al costat d’alcaldesses, d’alcaldes i de militants repartits per tot Catalunya, són suficients per atrevir-se a desafiar el líder carismàtic, el cabdill Puigdemont.

De fet, Marta Pascal, anterior líder del PDECAT que va ser defenestrada per Puigdemont, s’ha atrevit a desafiar-lo amb el seu acabat d’estrenar Partit Nacional de Catalunya (PNC), un nou projecte de llarg termini que ha decidit abandonar l’especulació permanent per centrar-se en la política productiva. Aquest partit s’ha creat a imatge i semblança de el PNB (Partit Nacionalista Basc), i vol ser, doncs, moderat i pragmàtic. També independentista, però sense presses, ja que propugna una independència per la via legal i en concert amb el Govern d’Espanya. És a dir, seguint la via escocesa i apostant per un catalanisme integrador, opcions que són incompatibles amb el xoc de trens, l’unilateralisme i la desobediència civil, els tres components de la desgraciada operació secessionista d’octubre de 2017, que segueixen vius en el comminatori discurs del nacionalisme governant.

Com era previsible, l’opció de Marta Pascal ja li ha valgut l’anatema de Quim Torra, que ha intentat desprestigiar el projecte afirmant –vade retro!– que “ha declarat la seva lleialtat a Espanya”, acusació que ella ha puntualitzat afirmant que “no hem dit que hi ha d’haver lleialtat de Catalunya cap a Espanya, sinó lleialtat entre Catalunya i Espanya”, que no és el mateix.

Sigui com vulgui, arribat el cas, serà el “mercat electoral” que dirà, finalment, si hi ha lloc per a una nova família política en el desestructurat independentisme català de dreta, i més si tenim en compte que, si analitzem l’independentisme en el seu conjunt, cal tenir en compte que ERC té també un projecte fermament arrelat en l’electorat català i que la CUP segueix igualment amb el seu.

N.B. És certament curiós que, en plena campanya per a les eleccions gallegues, en les quals el protagonisme absolut és per al moderat Núñez Feijoo, Pablo Casado també hagi decidit moderar enormement el to del seu comportament. De fet, no sols ha amagat la tòxica portaveu del partit al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, sinó que ha promocionat la moderada i eficaç Ana Pastor i també s’ha mostrat decidit a pactar amb el Govern, abandonant, al menys temporalment, el seu afany de soscavar Pedro Sánchez per la seva “desastrosa” gestió de la crisi sanitària.

Fa a penes deu dies, el PP va votar a favor del decret de “la nova normalitat” i va decidir donar suport a la candidatura de Nadia Calviño per presidir l’Eurogrup. Al seu torn, Casado sembla disposat a un acord sobre sanitat en la comissió per a la reconstrucció.

¿Es tracta d’un miratge? ¿Es tracta d’un canvi basat en la lectura d’uns sondejos de l’opinió pública que reclamen unitat d’acció?

Qualsevol que sigui la raó que ha propiciat el canvi, benvinguda sigui … i que duri.

¿És Felipe González un assassí?

28 Juny 2020

Els Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) van ser agrupacions parapolicials que van practicar el que s’ha denominat terrorisme d’Estat o “guerra bruta” contra l’organització criminal ETA i el seu entorn. Van estar actius entre 1983 i 1987, durant els primers anys dels Governs de Felipe González. Durant el procés judicial contra aquesta organització es va provar que va ser finançada per alts funcionaris del Ministeri del Interior. Encara que afirmaven combatre ETA i “els interessos francesos a Europa”, aquests últims per responsabilitzar França d’ “acollir i permetre actuar els terroristes al seu territori impunement”, també van realitzar accions indiscriminades a causa de les quals van morir ciutadans francesos sense adscripció política coneguda.

En els seus quatre anys d’història, els GAL van cometre més de trenta accions terroristes, matant i ferint a prop de seixanta persones. Entre els seus mètodes habituals trobem la col·locació de bombes en els cotxes, tirs al clatell i metrallament en els bars on suposadament es trobaven els etarres. Diverses de les seves víctimes no tenien cap relació aparent amb ETA (recordeu el cas de Segundo Marey segrestat a Hendaia). En alguns d’aquests casos, els GAL van reconèixer haver equivocat el seu objectiu o van demanar disculpes.

Al gener de 1988 la Sala Penal del Audiència Nacional va trobar indicis delictius en l’actuació del subcomissari José Amedo, que havia estat implicat en els assassinats del GAL en un judici celebrat a Lisboa per uns mercenaris portuguesos que asseguraven haver estat contractats pel subcomissari per atemptar contra etarres al sud de França. Després de la seva presa de possessió a Audiència Nacional, Baltasar Garzón es va fer càrrec de les investigacions, i descobrí segons un informe del Ministeri d’Interior que els viatges d’Amedo a Portugal el 1986 van ser de caràcter oficial i pagats amb fons reservats del Estat. Al juliol de el mateix any, Garzón va dictar presó incondicional per a Amedo i l’inspector Michel Domínguez com a presumptes organitzadors dels GAL. El tribunal els va acusar d’associació il·lícita, indicant que no era possible determinar l’estructura interna, l’escala jeràrquica ni les fonts de finançament dels GAL, de manera que quedava en suspens la identitat dels caps superiors dels dos agents en aquesta trama.

Al juliol de 1993 Garzón va reobrir l’expedient sobre el segrest de Segundo Marey per evitar que prescrivís i arran dels escàndols destapats sobre el desviament de fons reservats en la investigació sobre l’exdirector de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, buscà més referències als GAL, i la seva investigació dels fons reservats trobà molts obstacles, fins al punt que Garzón va haver de sol·licitar suport del Consell General de Poder Judicial. Tot i així, el procés acabà en el Tribunal Suprem, que va condemnar a presó per segrest i malversació de cabals públics polítics de primer nivell. Concretament, José Barrionuevo, ministre d’Interior; Rafael Vera, secretari d’Estat per a la Seguretat; Francisco Álvarez, cap de la Lluita Antiterrorista; Miguel Planchuelo, cap de la Brigada d’Informació de Bilbao; José Amedo, subcomissari de policia; Julián Sancristobal, governador civil de Biscaia, Ricardo García Damborenea, secretari general del PSOE a Biscaia, i Michel Domínguez, policia, que va ingressar també a la presó com a còmplice de segrest.

És cert que, a pesar d’aquestes condemnes imposades pel Tribunal Suprem, la qüestió referent al GAL no ha estat del tot resolta i emergeix com el Guadiana de tant en tant. És el que succeí el passat diumenge 7 de juny, quan el diari “La Razón” es va referir a l’existència d’un informe desclassificat de la CIA, datat el 1984, sobre l’activitat dels GAL en els seus primers mesos de vida.

Segons ha explicat posteriorment Enric Juliana a “La Vanguardia”, l’informe havia estat ja publicat fa dos anys (maig de 2018), pel diari digital “El Salto”, un portal autogestionat, amb una orientació força diferent de la línia editorial de “La Razón”. Segons acredita aquest periodista, en la versió d’ “El Salto” no apareixia cap menció a Felipe González. Ha estat en la versió de “La Razón” -que probablement es deu referir a un segon informe- on es menciona l’expresident, ja que diu el diari que l’informe de la CIA apuntava a una responsabilitat directa del llavors cap del Executiu en aquests termes: “González ha acordat la formació d’un grup de mercenaris, controlat per l’Exèrcit, per combatre fora de la llei els terroristes”.

Amb una gran agudesa, Juliana ens recorda que les dues versions d’aquest suposat informe de la CIA s’han fet públiques en dos moments molt significatius (cosa que podria no ser casual): la primera, el 28 de maig de 2018, quan estava a punt d’iniciar-se al Congrés dels Diputats el debat de la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy. La segona, ara, coincidint amb els preparatius de les eleccions a Parlament basc, en un ambient de gran tensió política a tot Espanya; tensió acumulada durant anys, que l’epidèmia ha agreujat. Que cadascú jutgi qui en pot sortir perjudicat i a qui poden beneficiar aquestes informacions.

Però el que a mi em sobta realment és que hagin estat persones que militen en l’esquerra més radical i també a l’independentisme més extrem (aberzale o català) les que s’han llençat a la jugular de Felipe González per una informació confusa i no contrastada, que ells, però, sembla que acceptin a ulls clucs, tot i que procedeix d’una agència com la CIA, sempre denigrada per l’esquerra per haver estat inexcusablement al servei de l’imperialisme capitalista nord-americà, haver impulsat nombrosos cops d’Estat contra les democràcies i afavorit dictadures sanguinàries (penseu, si no, en el que ha viscut Sud-Amèrica els darrers setanta anys).

És evident que l’acusació podria ser certa, i si ho fos, Felipe González hauria de respondre davant la llei. No seria, per tant, un absurd investigar-ho, i crec que el Parlament s’equivoca en barrar la porta a una comissió que ho indagui (encara que tots sabem que aquestes comissions no serveixen per trobar la veritat), però ara per ara, aquesta informació no està acreditada, i atenent a la font que se cita (la CIA), al moment en què sorgeix i a la naturalesa del mitjà que la divulga (“La Razón”), dubto que, des d’una posició que es pretén honesta i d’esquerra, es pugui afirmar rotundament -com s’ha fet en un article publicat al diari “Menorca”- que “sense cap mena de dubte” el llavors president del govern espanyol, el socialista Felipe González, “va acordar la creació d’un grup de mercenaris per combatre fora de la llei grups terroristes”. Per acabar concloent que “sempre segons la famosa agència d’intel·ligència, els espanyols que vam viure la transició vam ser governats per un assassí que continua cobrant del estat espanyol una paga vitalícia.”

Aquestes són paraules de condemna que molt bé podrien constituir un delicte de calumnia si, qui les fa, no pot demostrar l’acusació; i s’aproximen a les manifestacions que han fet els representants de EH Bildu, un partit que -no ho oblidem- segueix estant dirigit pel mateix personatge que liderava Batasuna durant aquells anys de plom i que, encara avui, es nega a condemnar la història criminal d’ETA, aquesta sí provada judicialment.

Mussolini i el naixement del feixisme

21 Juny 2020

No m’agrada aprofitar aquest article setmanal per parlar de la meva obra literària, i no ho faré. Diré tan sols que, havent dedicat preferentment a l’assaig i a la investigació històrica els anys de joventut, quan vaig iniciar la meva producció com a escriptor de novel·les vaig voler que la meva obra fos, bàsicament, realista, o el que és el mateix: una “representació” de la realitat a través de la ficció i de la paraula, és a dir, per mitjà de la literatura.

En més d’una ocasió, per explicar què pretenia, he citat a Eça de Queirós, el gran novel·lista portuguès de segle XIX, el qual afirmava que l’escriptor és l’home que construeix Sobre o nudez forte da verdade o manto diáfano da fantasia”, i també a Jean-Marie Le Clézio, que l’endemà de rebre el premi Nobel de Literatura, va dir que la novel·la és un bon mitjà d’interrogar el món d’avui.

Valgui aquesta introducció per referir-me al última novel·la que acabo de llegir, la que Antonio Scurati ha publicat amb el títol de “M. El hijo del siglo” (Alfaguara), un text de més de vuit-centes pàgines que pretén ser el primer d’una trilogia amb la qual ens aproxima amb una fidelitat absoluta al coneixement de Benito Mussolini i de la seva obra política a Itàlia després de la primera Guerra Mundial.

Aquest primer llibre abasta el període que va de 1919 a 1924, que és, en realitat, el del naixement del feixisme a Itàlia, moviment que sorgí arran de la Gran Guerra, va anar arrelant al país, seduí milions d’italians i acabà devorant i destruint la democràcia.

Estem, en realitat, davant d’una novel·la exempta de ficció que arrossega el lector fins les entranyes d’un monstre que va creixent i dóna lloc a un procés històric que tenia el propòsit de fundar un ordre nou, però que, en realitat, es va sustentar en l’aniquilació dels ideals revolucionaris de llibertat, igualtat i fraternitat, i en el menyspreu del liberalisme, de la democràcia i de la justícia, així com també en la difusió de la por que els feixistes van estendre per mitjà de la violència.

Scurati -nascut l’any 1969- conta la gran tragèdia política de segle XX vista des de la perspectiva d’una generació que no l’ha viscuda, (és el que també va fer Javier Cercas en “Anatomia d’un instant”), i aquesta visió és molt enriquidora. Sens cap mena de dubte, he d’afirmar que l’obra és impressionant i ha implicat a l’autor un estudi de molts anys amb l’objecte de aproximar-nos a la realitat des de la ficció, però sense apartar-se’n gens. Òbviament, com tots els novel·listes, Scurati fa servir el discurs lliure indirecte per dir-li al lector el que pensava Mussolini, però ho fa adoptant la mateixa llengua del Duce, basant-se en el seu estil i amb un gran esforç de còpia lingüística.

Scurati narra els fets com si estiguessin passant en el moment en què llegim el llibre. No hi ha, doncs, una distància històrica entre el que va succeir i el que llegim en aquesta narració, que ve a ser una mena de work in progress de la dictadura que acabà implantant  Mussolini. Poc importa que coneguem el desenllaç abans d’obrir el llibre, ja que l’important és que vegem què va passar realment i com va passar.

El lector que es pregunti qui són els feixistes i què són realment, llegint el llibre descobrirà que el seu ideòleg, Benito Mussolini, considerava ociós aquest interrogant, ja que els feixistes són, als anys vint, una cosa nova, però una cosa que neix sense una idea clara del  futur i sense saber on volen anar a parar. I comprovarà tot seguit com aquest dèficit serà precisament la seva salvació, ja que podran permetre’s el luxe de ser reaccionaris i revolucionaris alhora, convençuts que, així, si res no prometen, mai trencaran les seves promeses. “Els feixistes -diu Mussolini- no són republicans, ni socialistes, ni demòcrates, ni conservadors, ni nacionalistes. Són, per contra, una síntesi de totes les afirmacions i de totes les negacions. Nosaltres els feixistes, conclou, no tenim idees preconcebudes, la nostra única doctrina són els fets.”

Mussolini serà sens dubte l’arquetip del líder populista, del líder que guia la massa, però no precedint-la amb idees, objectius o estratègies pròpies, sinó seguint-la. Ell va per darrere de la massa. N’ensuma els humors -sobretot els sentiments tristos- i les desil·lusions, per a secundar-los tot seguit. I fent-ho, Mussolini esdevé el gran mestre dels líders populistes. Cadascuna de les seves frases és un eslògan que pronuncia sense cap preocupació per copiar la realitat o per contradir-la l’endemà. Penso que d’haver viscut als nostre temps, hauria estat un mag del “twitter”, un més -si no el principal- dels  polítics que ens omplen d’afirmacions que no raonen i que estan mancades de la més elemental argumentació que les sustenti.

Com ningú, Mussolini sabrà furgar en la frustració de les masses. Com ningú, sabrà capitalitzar la por de la burgesia davant l’auge del socialisme que va guanyant eleccions. Com ningú, sabrà aprofitar la desil·lusió dels socialistes que, tot i tenir la majoria al parlament, no aconsegueixen que els pagesos i els proletaris industrials surtin de la misèria en què viuen.

Mussolini serà, doncs, el líder carismàtic que s’identificarà amb les frustracions de la gent, les convertirà en un combustible de mobilització social i encertarà a l’hora de canalitzar la ràbia i el ressentiment cap a uns enemics externs. Mortificat per les eleccions de la tardor de 1919, en què no ha estat elegit cap feixista, Mussolini es trobarà amb les mans buides, però comprendrà de seguida que ha d’explotar l’odi i la rancúnia per a la lluita política, i es posarà al capdavant d’un exèrcit d’insatisfets, de desclassats, de temorosos i de fracassats esperant que alguna cosa exploti al carrer.

I és dolorós veure com les masses van cedint. Com cedeixen els obrers i camperols que odien els patrons. Com, al seu torn, ho fan també els patrons, que veuen en el “Duce” un bastió contra les revolucions obreres. Com cedeixen els intel·lectuals -fins i tot Benedetto Croce, el filòsof més respectat de la nació i cap de files del pensament liberal- donarà suport a un feixisme que trepitja aquest pensament, i l’aplaudirà al gran míting que fa Mussolini al teatre San Carlo de Nàpols preparant “la marxa sobre Roma “. I és dolorós veure com cedeix l’Església, quan monsenyor Pucci, en nom de la Santa Seu (prèviament, Pius XI haurà beneït les banderes feixistes), convida al pare Sturzo, líder i fundador del Partit Popular, que aglutina els catòlics, a retirar-se per “no crear obstacles” al  feixisme.

Estem, sens dubte, davant d’una obra monumental que també ens pot servir per observar i analitzar la situació actual a Espanya, país sobre el qual sobrevola novament l’àguila sanguinària del feixisme, un feixisme encara solapat amb una falsa màscara de democràcia, que potser despistarà els ingenus, però que, després d’aplegar els nostàlgics d’un passat franquista abjecte i mesquí, intenta, com va fer Mussolini, presentar-se com el partit garant d’un envejable futur millor.

La Comunitat de Madrid: grans banderes i pocs impostos

14 Juny 2020

Al llarg d’aquestes últimes setmanes, prèvies a la finalització de l’estat d’alarma, el Govern ultima les condicions del fons de 16.000 milions d’euros no reemborsables destinat a les comunitats autònomes (CCAA). El dit “Fons Covid-19” suposa la major transferència de recursos mai realitzada al marge del sistema de finançament autonòmic, segons va destacar Pedro Sánchez, però tot i sent-ho, la decisió governamental provocarà -de fet ja ha provocat- les crítiques de diversos territoris pels canvis en el sistema de repartiment, perquè uns volen que prevalgui el criteri de la població, com venia demanant la Comunitat Valenciana (PSOE), mentre d’altres exigeixen que es reforci la partida per a les despeses sanitàries ocasionades pel coronavirus, com Castella-la Manxa i Aragó (PSOE) o Castella i Lleó (PP). Davant la contrarietat d’alguns líders territorials, el president ha destacat que, en el marc de les àrees de despesa fixades pel Govern, les comunitats podran decidir el destí dels diners sense retre comptes a l’executiu central.

Sigui com vulgui, aquest debat sobre el finançament de les CCAA en el qual solen sorgir immediatament queixes contra els nacionalistes catalans, per insolidaris, o contra comunitats com la Valenciana i la de les Illes Balears, que es presumeixen riques, em suggereix una reflexió sobre l’Impost sobre el Patrimoni, nascut el 1977 amb caràcter transitori, que es va establir com a fix el 1991, que no es va aplicar durant uns anys i va ser ressuscitat pel Govern de Rodríguez Zapatero l’any 2011.

Com sabem, es tracta d’un impost directe que s’aplica individualment, no sobre ingressos anuals o transaccions, sinó sobre el patrimoni personal (immobles, accions, obres d’art, dipòsits bancaris, deute públic…) de les persones físiques, i es calcula basant-se en el valor de tots els béns del subjecte passiu.

Aquest impost ha estat suprimit en molts països, ja que té detractors i defensors, com passa en gairebé totes les coses de la vida. Els seus detractors assenyalen que és, en realitat, un doble impost, ja que s’aplica a la tinença de béns que, en adquirir-los, el seu titular ja va pagar l’impost corresponent (IVA, Transmissions Patrimonials, Donacions, Successions…) i afegeixen que empobreix els països a més d’afavorir l’expatriació de capitals, mentre que els seus partidaris creuen que ajuda a la distribució de la riquesa, la qual cosa, ens agradi o no, és certa, ja que només afecta els que posseeixen béns a partir d’un determinat valor.

Avui, quan la major part dels països han decidit suprimir aquest impost, des del pla teòric autors com l’economista francès Thomas Piketty han revifat el debat sobre la imposició patrimonial al·legant que ajuda a reduir la desigualtat. Cert és que l’OCDE ha evitat recomanar aquest tipus de tributs encara que sí ha optat per suggerir que es mantinguin els que graven les herències. Per la seva banda, el FMI afirmà l’any 2013 que si els quinze països de l’Eurozona establissin un Impost sobre el Patrimoni amb un tipus a la riquesa de l’10% podrien reduir el seu deute públic als nivells de 2007. I el Bundesbank fins i tot va arribar a assenyalar l’any 2014 que qualsevol reestructuració de deute en països com Espanya hauria d’exigir un impost a la riquesa com a precondició obligatòria.

Darrerament, Podemos pactà amb el PSOE la introducció per al 2019 d’un recàrrec de l’1% sobre l’impost per a les fortunes que superessin els 10 milions d’euros, tot i que, tant des de l’Autoritat Fiscal com des d’Hisenda es reconeix l’escassa potència recaptatòria d’aquesta mesura, ja que les comunitats poden bonificar el gravamen. De fet, la proposta va ser tombada pel Congrés dels Diputats, juntament amb el projecte de Pressupostos de 2019.

En aquest article no pretenc definir-me sobre la bondat o la perversitat de l’esmentat impost, ja que no sóc cap expert fiscal, encara que he de reconèixer que, en temps de grans dificultats, no em sembla injust que s’apliqui, però sí voldria opinar sobre la seva aplicació desigual a nivell de l’Estat, ja que en tractar-se d’un impost cedit a les CCAA, aquestes poden establir reduccions en el mínim exempt, modificar la tarifa, acordar bonificacions, etc., i això ha implicat que algunes comunitats -especialment la de Madrid, que en estar millor finançada que la valenciana, la balear, la catalana o l’andalusa pel simple fet de gaudir dels grans beneficis que comporta la capitalitat- hagin utilitzat aquest impost per generar un veritable dúmping fiscal en permetre’s el luxe, des de fa bastants anys, de bonificar el 100% de l’esmentat impost, generant així un efecte crida que ha enervat els líders d’altres comunitats.

Tot i que “los ricos también podemos tener razón” -com raonava una senyora del barri de Salamanca de Madrid davant les càmeres de la televisió en una de les últimes protestes contra el Govern-, la veritat és que la Comunitat de Madrid perdona cada any més de 1000 milions d’euros en impostos als rics. I se’ls perdona sense que el trasllat dels seus domicilis fiscals a aquest territori comporti un augment de la recaptació en altres tributs que compensi aquest regal, la qual cosa només es pot interpretar en el sentit que la Comunitat de Madrid va més que sobrada econòmicament, ja que d’una altra manera aquesta condonació impositiva no tindria cap sentit.

Consultant les dades de l’últim exercici publicat (2017), les bonificacions autonòmiques que ha concedit la comunitat de Madrid a les persones subjectes a aquest tribut ascendeixen a 5.015 milions d’euros, fet que suposa el 96,1% els diners bonificats a tot l’Estat per aquest concepte. ¿I quins han estat els beneficiaris d’aquest regal fiscal? Doncs gent adinerada, sens dubte, ja que l’obligació de contribuir per aquest impost comença quan es posseeix un mínim de 700.000 euros en béns i propietats de tota mena, ja que aquest és el mínim d’exempció en tot el país excepte a Aragó, que ho va rebaixar a 400.000 fa uns anys en veure’s necessitada.

Diguem, per tant, que aquests patrimonis dels madrilenys rics s’han vist clarament afectats per la crisi, però no per a perjudicar-los sinó per afavorir-los, ja que entre 2011 i 2017 el seu volum va augmentar un 72%, és a dir més de quinze punts per sobre del 55% que és la magnitud en què van augmentar els patrimonis més quantiosos en el conjunt de l’Estat en aquest mateix període.

A partir d’aquestes dades, comprenc que alguns presidents autonòmics discuteixin a la senyora Díaz Ayuso el dret de Madrid a percebre la quantitat que li correspon dels 16.000 milions que s’han de distribuir entre les CCAA mentre ella (seguint la pràctica dels seus antecessors, tots del Partit Popular) permeti que els grans patrimonis madrilenys no paguin per l’impost a què m’estic referint, contràriament al que fan tots els altres espanyols,  ja que, amb aquesta mesura, el Govern de la Comunitat de Madrid es converteix pràcticament en un paradís fiscal per als molt rics, i afavoreix un nou tipus de defraudador: el milionari amb domicili fiscal a Madrid, la vida del qual transcorre, però, de fet, en una altra comunitat autònoma, on treballa i resideix habitualment.

Tot això em duu a pensar que la Pàtria no es construeix onejant banderes nacionals a crits de “Govern il·legítim!”, sinó contribuint solidàriament al fisc i evitant la creació de paradisos fiscals dins d’Espanya en perjudici dels altres territoris.

 

Cal posar fi al xoc irracional entre dreta i esquerra

7 Juny 2020

Em referia diumenge passat a un problema que, per a l’estabilitat democràtica, es revela com especialment greu: que la dreta espanyola doni per descomptat que l’estat natural del país només s’esdevé quan ella té el poder i ostenta ​​el govern de la nació. Aquesta és la causa que, quan el perd, sofreixi una mena d’estrès posttraumàtic que la incita a lluitar contra qui l’ha assumit amb totes les seves armes, legítimes i il·legítimes, respectuoses o irrespectuoses, ja que considera que qualsevol acció és vàlida perquè el país torni a l’estat natural perdut, que es renovarà quan la dreta novament governi.

He pogut comprovar el que afirmo en diversos moments de la història d’Espanya, llunyans i propers, però ho vaig veure clarament després de les últimes eleccions quan Pedro Sánchez, líder de la minoria majoritària, va iniciar els contactes amb UP, PNV i ERC. Aleshores, en un grup de WhatsApp al qual estic subscrit per raons professionals, es van llançar un seguit de comentaris incitant-me a lluitar contra el que, segons el parer dels meus comunicants, seria -cito textualment- un “Govern Frankenstein” o, pitjor encara, un “Govern il·legítim”. I dic pitjor perquè, en el primer cas, es tracta d’un insult, però en el segon es tracta d’una falsedat que no té empara en el marc constitucional, ja que un govern que sorgeixi del vot majoritari dels diputats electes, podrà agradar o no, però és per descomptat un “govern legítim” i marcadament constitucional.

Si el qualificatiu “il·legítim” sorgís en una conversa de bar entre persones poc versades en el món del dret i de la política, encara que seguiria essent fals, potser podria perdonar-se atesa la incultura dels tertulians, però quan aquest qualificatiu sorgeix de col·lectius molt qualificats jurídicament per pertànyer a algun dels grans cossos jurídics de l’Estat (aquests que Juliana anomena jocosament la “brigada Aranzadi”), llavors el problema esdevé summament greu, perquè no només no s’ajusta a la veritat -és una falsedat en tots els sentits- sinó que incideix en l’opinió pública, incita a lluitar contra el Govern i tendeix a justificar el que, en política, és injustificable si es vol mantenir un mínim de dignitat.

És possible que en una situació política en la qual, qui governa, té un gran suport parlamentari, els atacs d’il·legitimitat rebotin i fereixin ràpidament qui els provoca, però quan qui governa ho fa en minoria o, diguem-ho clarament, amb una minoria que, tot i que legítima i constitucional, no pot garantir fàcilment els grans acords que fan falta per governar el país (per exemple, l’aprovació anual dels Pressupostos de l’Estat, o bé, com passa ara, l’aprovació dels estats d’alarma a causa de la pandèmia a què ens ha sumit la Covid-19), llavors, la temptació de llençar-se a la jugular del president del Govern (ho faci bé o malament i s’equivoqui més o menys) és terrible. I quan el qui està temptat d’atacar “per qualsevol dels mitjans possibles” està convençut -com li passa a la dreta espanyola- que té la raó, ja que el Govern del país és il·legítim, llavors qualsevol cosa val i la política es converteix en un pim, pam, pum que deslegitima el sistema, indueix a l’error i sumeix els ciutadans en un estat d’incertesa i d’inquietud que condueix al desànim i a pensar que el principal problema del país no és l’atur, o la crisi econòmica, o la pandèmia, sinó “la política i els polítics”, i quan un país acaba pensant que la política i els polítics són el principal problema, es troba a un pas de creure que el problema és “la democràcia”.

No crec que exageri si dic que estem a l’avantsala d’aquest gravíssim estadi, ja que, si observem amb un cert distanciament el que està succeint, comprovarem que el neguit de la gent està arribant a un punt que difícilment es pot sostenir.

Potser el grup polític que millor representa aquesta intolerància davant els que no pensen com ells és el de VOX, que va ser el primer a difondre aquesta idea de la il·legitimitat del Govern de Pedro Sánchez (dimecres passat, al Parlament, Abascal l’acusà de ser el responsable de “millones de muertos [sic] y arruinados por sus negligencias”), però davant d’aquest posicionament extrem d’inspiració trumpista, que desqualifica tot el que no és propi, em sembla encara més greu que el Partit Popular no hagi sabut (o volgut) traçar una línia clara de separació entre ells i el partit d’Abascal, i que, en el moment més cru de l’epidèmia, hagi acusat l’actual Executiu d’haver-se transformat en una “dictadura constitucional” i d’actuar d’una manera “totalitària”, ja que, a pesar dels molts errors comesos per Pedro Sánchez i el seu govern, les dues acusacions són falses i terriblement perilloses, ja que tendeixen a desestabilitzar el sistema democràtic que tenim en aquest país.

Un exemple clar del que mai hauria de succeir però ha succeït el tenim en l’enfrontament que es va produir al Congrés dels Diputats entre la portaveu de PP, Cayetana Álvarez de Toledo i el vicepresident de Govern Pablo Iglesias quan, per desqualificar la política que duu a terme el Govern, la diputada va acudir a l’atac ad hominem de Pablo Iglesias, atac que va anar més enllà de la pròpia persona del vicepresident en l’afirmar des de la tribuna que era “fill d’un terrorista”.

La senyora Álvarez de Toledo s’està mostrant clarament com una persona tòxica per al país, per a la democràcia i fins i tot per al mateix Partit Popular. I és una llàstima que no hagi contribuït a enervar aquesta toxicitat l’actuació del vicepresident Iglesias, en substituir el tractament de “senyoria” pel de “marquesa” i acusant en la comissió parlamentària per a la reconstrucció econòmica el dirigent de VOX, senyor Espinosa dels Monteros, de voler forjar un cop d’Estat, afirmació que agreujà encara més en precisar que, al seu parer, a VOX li encantaria donar el cop però no s’atreveix a fer-ho.

Amb diàlegs (¿?) d’aquesta naturalesa podem concloure que la democràcia està tocant fons, i aquesta és una situació que les persones que, per l’edat que tenim, hem conegut la dictadura (règim que no han viscut la senyora Álvarez de Toledo ni el senyor Iglesias) sabem com n’és, de valuosa, la Constitució de 1978, aquesta que alguns joves menyspreen en parlar negativament del “règim del 78”, oblidant que, amb tots els seus defectes, ens va permetre sortir d’una dictadura terrible i assentar el país sobre uns pilars democràtics homologables als de qualsevol estat democràtic del nostre entorn.

És, doncs, urgent posar fi a tots aquests despropòsits. El país no es pot permetre que la dreta posi en dubte la legitimitat del Govern, ni que l’esquerra, assetjada des d’un abundant i poderós exèrcit mediàtic, dubti de la voluntat democràtica dels conservadors.

¿És la bandera d’Espanya el símbol de l’extrema dreta?

31 Mai 2020

Durant molts anys, Manuel Fraga va muntar tot el seu discurs polític sobre el que ell denominava la “majoria natural”. Ell no dubtava que, a Espanya, el gruix majoritari de la gent era de dretes perquè “és natural que sigui així”, encara que jo mai no he entès molt bé el mot “natural” quan s’empra en aquest sentit,  perquè, si us hi fixeu bé, “natural” com a adjectiu és un concepte que no té un antònom fàcil, tret que optem per “antinatural”. I dic que no és fàcil perquè, mentre tots sabem que l’antònim de “bo” és “dolent”, i el de “vertader” és “fals”, difícilment trobem un mot que sigui antònim de “natural” en el sentit que li donava Fraga, que l’entenia com a “adequat a la naturalesa”, és a dir “normal”.

Per a ell, la gent normal havia de ser de dretes i per això no dubtava que aquesta gent formava la “majoria natural” del país, tot i que, curiosament, mai no va poder reunir entorn seu aquesta majoria a nivell de l’Estat, a diferència de Felipe González que, des de 1982 fins a 1996, aconseguí que, a Espanya, la “majoria natural” s’identifiqués amb el socialisme, tot i que al llarg del seu mandat, que molts van criticar per autoritari, per poc dialogant, per actuar displicentment amb l’oposició de dretes i moltes coses més, els que no formaven part de la “majoria natural” que governava, no se sentien exclosos, ni eren considerats “mals espanyols”, ni tampoc havien de refugiar-se en la bandera d’Espanya pe sentir-se vius, entre d’altres raons perquè la bandera d’Espanya presidia les institucions oficials i cap governant socialista d’aquest país se la volgué apropiar. Suposo que perquè els socialistes la consideraven tan seva com dels altres, i també perquè eren molt conscient que si un símbol (en aquest cas constitucional)  com és la bandera, que ha de poder englobar tothom (siguis de dretes o d’esquerres, socialista o conservador), s’intenta patrimonialitzar per una ideologia determinada, aleshores es corre el risc de crear desafecció entre els qui no comparteixen aquella ideologia i poden acabar menyspreant aquest símbol que també els hauria de representar.

La patrimonialització de les banderes és, doncs, un fenomen que, no per corrent, deixa de ser perillós, ja que quan es duu a terme -cosa que succeeix en els populismes més exacerbats-, ràpidament estableix una divisió dins la societat entre els qui s’identifiquen amb aquell símbol, que consideren patrimoni exclusiu de la seva ideologia, i els qui, militant en un altre camp ideològic, acaben no sentint-se identificats amb la bandera que s’han apropiat els seus adversaris, quan, com ja he dit, la bandera és un símbol que, per se, no pretén identificar-se amb cap ideologia, sinó que té una missió constitucional força més simple i alhora més important: la de representar la pluralitat de l’Estat, que, com sabem, ha de poder englobar tothom i acollir totes les ideologies.

Malauradament, a Espanya estem vivint un procés de patrimonialització de la bandera espanyola per la dreta més radical, cosa que no sols dona arguments als qui no se senten identificats amb el símbol perquè voldrien trencar amb l’estructura de l’Estat per sortir-se’n (els independentistes), sinó també a molts altres ciutadans que, en no assumir poc ni gens la ideologia, les polítiques i les formes d’actuar d’aquests col·lectius que s’embolcallen literalment amb la bandera i en fan un símbol podríem dir exclusiu de la seva manera de pensar, lentament se’n van distanciant i acaben per sentir-se exclosos del que aquell símbol hauria de ser, ja que tenen la impressió que l’han prostituït i ha deixat de ser el que preveu el marc constitucional.

A Espanya, la dreta sempre s’ha identificat molt clarament amb la bandera nacional i ha estat sovint temptada de reduir-ne el seu significat simbòlic. I si tenim en compte que aquest corrent ideològic -penseu en l’exemple que he esmentat de Manuel Fraga- considera com una cosa natural que sigui ella la que comanda el país, la que talla el bacallà i la que distribueix butlles i prebendes, quan això no succeeix, quan es veu fora del poder, sempre tendeix a radicalitzar-se i un dels primers errors que comet és el d’embolcallar-se amb la bandera nacional per a titllar de mals espanyols, d’incompetents, d’estúpids i fins i tot d’assassins els polítics d’esquerres que governen. I no exagero, perquè si heu tingut la paciència de seguir les imatges que s’han gravat de la manifestació motoritzada que venir lloc a Madrid ara fa vuit dies, haureu tingut la possibilitat d’escoltar crits com “Sánchez a la cárcel” o “Asesinos de mierda” alhora que feien voleiar la bandera espanyola; crits que no sols demostren un nivell d’educació lamentable i una intolerància fora mida, sinó també l’odi i la ràbia que els provoca la seva impotència per a governar.

El que estem veient aquests dies -i amb això no pretenc defensar els errors del Govern, que són sovint clamorosos- està fora del que pot admetre’s en una confrontació civilitzada d’idees i de parers, que és, precisament, el que demanda i exigeix la confrontació democràtica.

El drama que viu la dreta espanyola és que la moció de censura que la foragità del poder i les posteriors eleccions democràtiques van deixar el Parlament espanyol dividit, però sense cap possibilitat de conformar un govern de dretes, i aquesta circumstància, que no es deu a cap altra cosa que a la voluntat dels espanyols, ha fet que Vox i PP es trobessin davant un horitzó d’impotència que els desespera i els ha llençat a una lluita despietada contra el Govern, no sols aprofitant els errors d’aquest, que són molts, sinó utilitzant mecanismes de desestabilització de qualsevol mena, ja que, després que s’han convençut que no tenen cap possibilitat de governar amb la composició actual de la cambra, ho fien tot a fer ingovernable el país, per tal que Sánchez es vegi forçat a posar fi a la legislatura i a convocar eleccions anticipades, amb l’esperança que, aleshores, la “majoria natural” que ells creuen representar, pugui sortir guanyadora.

Sentir com la dreta de Vox, hereva del franquisme, crida “llibertat” a cops de clàxon i amb el suport de cassolades de la classe alta de Madrid és d’un cinisme que no té color, i si tenim en compte els discursos que els líders de Vox han fet al Parlament, haurem de constatar que res no han tingut de constructiu fins ara, ja que els seus diputats no es comporten com a membres d’un partit d’oposició sinó de destrucció, que -i això és encara més trist- arrossega sovint als seus veïns de bancada del PP, que, oblidant que han estat i que poden ser un partit de govern (després de Fraga), actuen sovint mediatitzats per la irresponsabilitat de la dreta més extremista.

I acabo novament referint-me a la bandera que, no sé si sabent-ho o inconscientment, la dreta està exhibint com un símbol ideològic (el de la seva ideologia), el qual presenten amb crits d’odi i rancor als qui no pensen com ells, provocant una divisió maniquea que pot acabar produint en els seus adversaris un desafecte comprensible a una bandera que hauria de ser de tots però que ells estan convertint en el símbol exclusiu de l’ultradreta.

Díaz Ayuso, ídol de la dreta de les cassolades i d’Aznar

24 Mai 2020

Escriu irònicament Carlos Zanón que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso “és una bona noia, estima la seva mare. Estima Jesús i també Espanya. És maca, jove i prima, està boja per ‘Los Secretos’, estima els gossos i també Jose Mari Aznar. (…) Igual Díaz Ayuso és la Núvia Universal. Aquesta mirada. No l’oblidin. Aquesta brillantor. ¿És estrany, no? Doncs els dic que si ja l’heu vista en una altra cara, aquesta brillantor -com l’altra Espanya-, ‘va a helarte el corazón’. Photocall Drama 24 hores al dia, set dies a la setmana. Tota l’atenció, per qualsevol cosa, sense més objectiu que de tornar-nos bojos. Literalment. Aconseguirà convèncer-nos que som culpables de tot -de l’assassinat de Kennedy i de la manca de tests per al coronavirus-, que tots els nostres amics li tenen mania i gelosia les nostres amigues.”

La referència indirecta a Machado (“Españolito que vienes / al mundo te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón.”) em sembla francament encertada, ja que evoca l’Espanya dels enfrontaments i de les tensions, que el poeta andalús va viure intensament: rics contra pobres, feixistes contra rojos, catòlics contra ateus, monàrquics contra republicans. Albert Sáez es referia a aquesta España per acotar el concepte i puntualitzava que, avui, possiblement no hi ha dues Espanyes sinó més aviat una comunitat de Madrid partida per la meitat: “D’una banda -escriu-, el Madrid del barri de Salamanca que reivindica la llibertat per salvar el negoci encara que sigui a costa de la salut. I d’altra banda el Madrid d’Aluche que, com va explicar Carol Álvarez, posa al descobert la putrefacció de l’economia en negre que en aquesta emergència no té dret ni al subsidi. La bretxa entre el 20% de la població amb més ingressos i el 20% que en té menys és a Madrid la més gran de tot Espanya. Aquest deu ser, sens dubte, el model d’èxit de Madrid que, segons la presidenta Isabel Díaz Ayuso, la desescalada està posant en perill.”

Díaz Ayuso és una d’aquelles persones (no és l’única) que confon Madrid amb l’Estat (Juliana, sempre tan precís, en les seves cròniques parla últimament de la “ciutat-estat de Madrid”, potser perquè és també la seu principal de la “brigada Aranzadi”, una altra exclusiva de Juliana), i aquesta interpretació fa que la presidenta confongui -i potser també nosaltres- el mite de les dues Espanyes amb el Madrid polaritzat de les manifestacions on, per cert, els dos grans “Pablos” de la política espanyola (Casado i Iglesias) duen a terme una lluita que molt bé podria acabar “gelant-nos el cor”.

Ara que, si analitzem les enquestes que propaguen els diaris (no totes estan manipulades), sembla que hi ha força consens a l’hora d’afirmar que Madrid no és tan crític amb el que passa a Espanya com dona a entendre Díaz Ayuso. Perquè si acudim a l’última de Metroscopia (maig 2020), veiem que un 77% dels madrilenys està a favor de romandre en la fase 0 -en un percentatge tan alt ha d’haver-hi necessàriament molts votants conservadors, o a mi m’ho sembla-, i només un 20% està a favor de passar a la fase 1. No sembla, doncs, que per aquí pugui la presidenta trobar suport per al seu enfrontament amb el Govern, el qual acusa de frenar la desescalada per criteris polítics i perquè vol arruïnar Madrid. Tot i així, ella es fixa en aquesta gent del barri de Salamanca i, més en concret, en la que surt al carrer a Núñez de Balboa (sens dubte una les zones més benestants de la ciutat) on, cada nit, ressonen les cassoles en protesta contra el Govern, al qual titllen de “lliberticida”, “autoritari” i “socialcomunista” per haver “decretat” l’estat d’alarma. Aquesta és la causa que centenars de votants de PP i de Vox (no milers de persones) surtin al carrer trencant les normes del confinament, en una rebel·lió que els líders de les dretes aplaudeixen, obertament o tàcitament. (Dimecres passat, al Congrés, Abascal va culpar Sánchez de totes les morts que s’han produït a causa de la pandèmia).

No deixa de ser il·lustratiu contemplar els vídeos d’aquestes manifestacions del barri de Salamanca. Quina distinció! Quina classe! “Qué bonito -escriu Carmen García Casals- es observar esos hombros patriotas cubiertos por la bandera de España, o con un jersey anudado graciosamente al cuello. Esos sombreros combinados con tanta elegancia con la ropa ‘casual’ ideal para una manifestación. Ese jalear consignas que parecen salir de las voces de querubines con jersey Lacoste. Esa ansia de libertad que ya no puede mantenerse entre las cuatro paredes de esos pequeños pisos de 400 metros cuadrados.”

Però a mi, més que aquestes imatges, m’han emocionat la lloança que José María Aznar, el gran paladí de la confrontació a Espanya, l’home que va fer de l’enfrontament entre bons i dolents el lema de la seva política, ha fet d’Isabel Díaz Ayuso, que actua, com sabem, alliçonada per Miguel Ángel Rodríguez, exsecretari d’Estat de comunicació amb Aznar.

Fa poc més d’una setmana, en una sessió en línia de l’Aula de Liderazgo del Instituto Atlántico de Gobierno (IADG) i de la Escuela de Posgrado de la Universidad Francisco de Vitoria (UFV), el president de Faes (que ho és també d’aquestes institucions) va establir un paral·lelisme entre un episodi de la seva carrera política i el moment que està travessant ara la dirigent conservadora, durament criticada per l’esquerra. Aznar va recordar que el “dictador” Hugo Chávez es va dedicar a “insultar-me permanentment”, cosa que es va fer famosa quan el llavors rei Joan Carles li va deixar anar el “¿Por qué no te callas? ”. Conta l’expresident que per aquelles dates visità a Bill Clinton i que aquest li va confessar la seva “enveja” per ser el focus dels insults del veneçolà. “Avui dia jo hauria de dir-te [a Díaz Ayuso]: no saps com t’envejo perquè els fills de Chávez t’insultin cada dia a tu en comptes de a mi”, referint-se, esclar, a Pablo Iglesias i la gent d’Unides Podem.

Yolanda González, que va seguir detingudament aquella sessió en línia, explica que, al seu torn, Ayuso va carregar contra el tractament que des del Govern central s’ha donat a la Comunitat de Madrid. Va arribar a dir que era “despietat”. Que es tractava d’una “guerra desmesurada” amb la qual “una administració superior està competint amb una autonomia”. Sí Aznar havia parlat de “campanya” contra Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid no es va quedar enrere i va voler insistir en la mateixa idea. Va parlar de campanyes “tan canalles, tan dures”. Però va avisar que ella no es rendeix: “No s’ha de tenir por a la por”. A més, assegurà que defensaria “més que mai” la col·laboració “publico privada” i va presumir de “transparència”.

————–

N.B. L’acord formalitzat el passat dimecres entre el PSOE i Ciutadans, sense trencar el pacte amb Unides Podem, més el pacte amb Bildu (mantingut en secret durant el debat) per derogar la reforma laboral, modificat unilateralment de matinada pel PSOE és un joc de circ francament perillós. Perquè davant la consigna dels revolucionaris del 68 que ens deia “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”, jo veig més encertada una frase que ens repetia el professor de lògica: “Per molt que us hi escarrasseu, us serà impossible aconseguir la quadratura d’un cercle”.


%d bloggers like this: