Josep Maria Quintana

A la vida real sabem que, sovint, al traçat de carreteres hi ha punts negres extremadament perillosos que s’haurien de revisar perquè així ho reclama una bona política d’infraestructures. En aquests casos, si els polítics que en són responsables aborden el problema i fan la reforma partint només del informes tècnics que indiquen que, en efecte, aquella volta perillosa s’havia de refer per evitar accidents, el problema es resol perfectament i sense crítica. Més encara, fins és possible que obtenguin elogis de la premsa i dels partits de l’oposició.

El problema sorgeix quan la reforma d’aquella volta perillosa, que estava mal traçada i que exigia una reforma es produeix després -i com a conseqüència- d’haver-se produït un greu accident que ha provocat morts i ferits. Aleshores els polítics no es poden treure de sobre una crítica justificada: “Havíeu d’haver-ho fet abans!”.

Una cosa semblant s’està produint a Espanya amb la reforma del delicte de sedició que regula el Codi penal. Aquest, que manté una regulació encara decimonònica, és concebut en el nostre marc legal com un delicte que no forma part dels delictes contra la Constitució -a diferència del de rebel·lió-, sinó contra l’ordre públic. Però no són pocs els penalistes que ens expliquen que el seu redactat, producte d’un temps molt diferent de l’actual, fa que la sedició s’assembli a una mena de “rebel·lió en petit format”, tot i que, com acab de dir, vol protegir un bé jurídic diferent, ja que no castiga cap atac a la Constitució o a la integritat territorial, sinó que castiga -diu textualment el Codi, el “alzamiento público y tumultuario para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad el legítimo ejercicio de sus funciones”.

Sense ser penalista, he intentat seguir aquests dies els estudis i comentaris que els experts han fet de la sedició en el marc del dret comparat, i hi ha una opinió força unànime a l’hora d’afirmar que, als països europeus, el delicte de sedició és castigat com a “desobediència o resistència a l’autoritat”, amb penes que van pujant a mesura que augmenta la violència en la conducta de qui el practica.

Mentre a Espanya el delicte es castiga amb penes de presó de 10 a 15 anys si els culpables són autoritats i de 8 a 10 per als principals autors del delicte, amb inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics mentre dura la condemna, a Alemanya es castiga amb un màxim de 3 anys de presó o multa o, en casos més greus, amb penes que van des dels 6 mesos als 5 anys de presó, sense inhabilitacions ni penes accessòries.

A Suïssa, fins a 3 anys de presó o multa i també sense penes accessòries. A Portugal, amb un màxim de 3 anys, que en casos molt greus es pot augmentar a 8. A França, amb 2 anys i multa de 3.000 euros (tipus bàsic), 3 anys i multa de 45.000 euros (tipus agreujat “en grup”) o fins a 10 anys i 150.000 euros de multa (agreujat per ús d’armes).

I a Itàlia, on no existeix el delicte de sedició com a tal, es recull una figura similar que parla d’expressions i reunions sedicioses, que poden comportar una pena de presó màxima de 7 anys i fins a 15 si s’usen armes (fet que, en aquest darrer cas, l’apropa al nostre delicte de rebel·lió.

Si he començat aquest article amb la metàfora de les carreteres i de les voltes perilloses pel seu mal traçat, és per dir que el debat doctrinal sobre la reforma dels delictes de sedició i rebel·lió al nostre Codi Penal s’havia mantingut en els últims anys en cercles acadèmics -que és on es pot opinar amb tranquil·litat i amb l’ús de la raó-, però amb la causa del procés que es va seguir contra els polítics independentistes catalans pels fets de 2017 que, no ho oblidem, van ser acusats de rebel·lió per l’instructor del cas i que molts diaris i polítics del país van conceptuar (alguns ho segueixen fent) com a “cop d’estat”, encara que, finalment, els reus van ser condemnats pel delicte de sedició en un procés mediàtic que va viure en directe tota Espanya, es fa molt difícil parlar serenament de la reforma d’aquest tipus delictiu. I les dificultats creixen encara més si tenim en compte que l’acord entre polítics avui és pràcticament impossible i, sobretot, que la sentència del Tribunal Suprem va ser impugnada davant d’institucions europees i estam pendents d’un no gaire llunyà pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre si la justícia espanyola -en definitiva el Tribunal Suprem- en la persecució dels líders independentistes catalans va vulnerar (o no) drets fonamentals, com d’altra banda afirmen Amnistia Internacional, el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides i fins l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. 

És comprensible que, en aquestes circumstàncies, hi hagi nervis al Tribunal Suprem i també al si dels partits que sempre han dit i repetit que els catalans van dur a terme un “cop d’estat” i, per tant, un delicte de rebel·lió, que el mateix Tribunal Suprem desestimà. I és aquesta inquietud que fa que ni la dreta espanyola ni el Tribunal Suprem tenguin ganes que el Parlament abordi la reforma de la sedició al Codi Penal i, a més -com que tot val per lluitar contra l’executiu de Pedro Sánchez i contra els pactes d’aquest amb Esquerra Republicana i Bildu-, prediquin que aquesta pretesa reforma de la sedició no sols és un disbarat, sinó una “concessió”, una resposta al “xantatge” que els partits independentistes fan al govern socialista.

Tanmateix, a nivell polític, la reforma del delicte de sedició no ha sorgit ara, perquè ha estat sobre la taula del Govern des de fa més de dos anys. Els “Comuns” van presentar al PSOE el 2020 una proposta de reforma del Codi Penal. La novetat és que ara l’Executiu s’ha obert a una rebaixa de penes en plena negociació pressupostària amb ERC, però de moment evita concretar la seva proposta de modificació del delicte.

Durant tots aquests anys en què m’he referit al “procés” des d’aquestes pàgines, mai no he amagat la crítica als polítics catalans, una gran part dels quals encara pensen (molt erròniament) que no van fer res punible, però també he mantingut que, des del meu punt de vista, la convocatòria d’un referèndum il·legal i inefectiu, així com les altres mobilitzacions que van tur a terme -totes essencialment pacífiques-, poguessin qualificar-se de sedició. Acceptar sense més ni menys el text de la sentència del Tribunal Suprem pens que compromet clarament la llibertat d’expressió i el dret de manifestació. Per tant, tenc l’esperança que des de les institucions europees s’acabin aprovant algunes resolucions que no agradin gens al Tribunal Suprem i als polítics que han vociferat de manera constant demanant justícia quan, en el fons, exigien venjança.

Ara bé, més enllà del que acab de dir, no hauríem d’oblidar un problema que va destacar fa uns mesos el catedràtic Jordi Nieva-Fenoll, que afecta als polítics que, en lloc d’afrontar el judici i la presó, van decidir expatriar-se. Perquè si els polítics que són a l’estranger tornen a Espanya, no hi ha res que garanteixi que seran jutjats per sedició. Això només passaria si fossin lliurats per Bèlgica, atès que l’anomenat “principi d’especialitat” obliga que siguin jutjats només pels delictes pels quals han estat lliurats. Però si la tornada a Espanya és voluntària, no regeix aquesta limitació perquè la sentència ja dictada pel Tribunal Suprem no té efectes sobre el nou procés que s’hauria de dur a terme, ja que en el procés penal una sentència anterior no influeix sobre una altra que després es dicti en un procés diferent. 

Modificada la sedició, els tribunals s’haurien d’atendre al que digui el Codi Penal pel que fa a aquest delicte, però no hi ha cap garantia que Puigdemont i els altres que segueixen a l’estranger no haguessin d’afrontar el pes de la justícia per altres delictes que també se’ls imputen.

I un apunt per acabar: la ruptura de les negociacions per renovar el Consell General del Poder Judicial pel fet que el govern vulgui reformar el delicte de sedició és impresentable i la demostració palpable que Feijóo és un covard que ha cedit a la pressió mediàtica i política de l’Espanya més ultra. La que ell ha decidit presidir.

En un article publicat unes setmanes abans de les eleccions italianes, Luis Moreno, professor emèrit d’Investigació a l’Institut de Polítiques i Béns Púbics (CSIC), analitzava el futur polític d’aquell país sota un títol des del meu punt de vista preocupant: “Cristians demòcrates beneeixen el postfeixisme”. I si tenim en compte el resultat que donarà el poder a Georgia Meloni, la líder de Fratelli d’Italia, col·ligada amb la Lega Norte de Matteo Salvini i amb Forza Italia de Silvio Berlusconi, li hem de donar la raó, perquè mentre els partits d’esquerra, dividits i separats assolien un resultat més aviat pobre, la dreta neofeixista, afavorida també pel sistema electoral i el cansament dels italians, molts dels quals va decidir quedar-se a casa, com dient “ben poc m’importa. Ja us ho fareu!”, hem de concloure que una gran massa de persones que havien ocupat tradicionalment el bàndol cristianodemòcrata —que saltà pels aires a causa de la corrupció política ja fa molts anys— han donat suport a una dreta, la principal líder de la qual presenta una vida lligada al postfeixisme des que tenia 15 anys, i que es definí públicament com a “dona, mare, italiana i cristiana”, conceptes que, en aquella ocasió (2019) va fer servir bàsicament com un escut i una defensa contra la legislació homosexual que havia aprovat el parlament.

El seu partit és hereu directe del Movimento Sociale Italiano (MSI), que va ser creat per un grup de veterans feixistes el 26 de desembre de 1946 a Roma, i va tenir com a líder l’exoficial del govern feixista Giorgio Almirante. I convé no oblidar que els tres objectius inicials del partit van ser principalment fer reviure el feixisme de Mussolini, atacar la democràcia italiana i lluitar contra el comunisme. Tot i això, a causa de la Constitució italiana de la postguerra i dels acords amb les forces aliades, actuà discretament perquè la tornada al feixisme es fes sense soroll. D’alguna manera, doncs, es va adaptar a les normes democràtiques, però la seva ideologia era manifesta i clarament contrària a la democràcia liberal.

Si el cas italià fos únic, mereixeria un estudi acurat i ad hoc, però no ho és, la qual cosa el fa més preocupant, perquè aquest és un moviment que s’estén per tota Europa amb una facilitat que, vint anys enrere, ens semblaria impossible, fins i tot als països escandinaus —no oblidem que Suècia, després de vuit anys de governs socialdemòcrates, acaba d’elegir un primer ministre, diuen que de tarannà moderat, però que no podrà governar sense la tutela de l’Sverigedemokraterna(DS), que és la força dominant a la coalició, un partit que té com a principal objectiu la antiimmigració, fet que ha implicat que es trenqués el cordó sanitari que fins ara s’havia establert en contra seva—. I qui diu Suècia, pot esmentar també Polònia o Hongria, amb un Victor Orban que du de cap la UE i dificulta la política comunitària contra la Rússia de Putin.

Tornant a Itàlia, el politòleg Josep Maria Colomer ha criticat, crec que amb encert, que  el comportament erràtic i incompetent dels polítics “professionals” italians i la set de càrrecs públics, que s’ha vist beneficiada per la “tolerància” dels seus socis europeus, ens hauria de preocupar, ja que Itàlia és un país important a la UE. Més que la Hongria d’Orban. En aquest sentit, doncs, no es pot permetre un col·lapse d’Itàlia perquè es tracta d’un país que és massa gran i interdependent amb l’economia continental. De trencar-se el lligam avui existent, el projecte d’europeïtzació mateix quedaria ferit de manera irremissible.

Atesa aquesta conjuntura, amb la invasió d’Ucraïna per la Rússia de Putin i els seus efectes col·laterals, cobren, per tant, un valor premonitori les paraules d’Enrico Letta, que va ser el candidat del Partito Democratico (PD), sobre el contagi europeu de les opcions d’extrema dreta postfeixista representades pels Fratelli d’Italia i la Lega. I dubto que sigui suficient afirmar que la tercera pota del govern, la que representa Forza Italia és europeista pel fet de ser membre destacat del Partit Popular Europeu, del qual forma part l’actual presidenta de la Comissió, Ursula von Leyen.

No hi ha dubte que l’increment dels immigrants procedents del nord d’Àfrica, encoratjat per les milícies proruses de Líbia, han beneficiat Meloni, la qual, tot i el seu nou maquillatge electoral, no pot amagar la seva passada militància en el Movimento Sociale Italiano de la postguerra, hereu de les idees racials del Duce, i sobre les quals Giorgio Almirante es va esplaiar a la revista feixista, “La defensa de la raça”.

Però més enllà del que pugui succeir en un temps proper —que no ha de deixar de preocupar-nos—, el que jo voldria ressaltar aquí és aquest component “cristià” que reivindiquen avui molts populismes i neofeixismes, entre els quals —encara que sembli un oxímoron— hem de situar la política de Putin, que du a terme amb la benedicció explícita i l’encoratjament del patriarca de Moscou i de totes les Rússies, Kiril I. És a dir, d’un líder cristià (en aquest cas de l’església ortodoxa).

A l’obertura del curs de la Fundació Joan Maragall, de Barcelona, el seu president, el poeta i catedràtic de Física, David Jou, reflexionava fa uns dies sobre la tristesa i amargor que li comportava el fet de constatar el paper de la religió en la crisi actual d’Ucraïna, és a dir, l’ús de la religió en les argumentacions polítiques que han conduït els actuals dirigents russos a envair Ucraïna, en nom de la suposada decadència espiritual i moral d’Europa. 

Certament —raonava Jou—, des de la perspectiva espiritual no es pot dir que Europa passi per un moment especialment fecund ni brillant, però que en nom de valors cristians es bombardegi, es mati, es torturi, s’arrasin ciutats i se seguin milers de vides, és un contrasentit ben dolorós. I afegia que avui hem de lamentar un ús agressiu del cristianisme en diverses formes de populismes d’extrema dreta —que alguns han qualificat com d’Internacional Cristoneofeixista— en què certs aspectes del cristianisme més dogmàtic s’utilitzen com a bandera identitària de combat. No hauria de merèixer tot aquest moviment una resposta contundent des de les files del cristianisme militant?

La meva resposta és sí. Caldria que fóssim bel·ligerants contra aquest moviment que creix dia rere dia. Crec que a Europa ens convindria que els cristians ens plantéssim davant de l’actual creixement de l’extrema dreta i del feixisme que arriba. Pens per això mateix, que els bisbes i l’Església francesa han estat massa reticents a pronunciar-se sobre el discurs d’un partit xenòfob com el Front National de Le Pen aquests darrers anys. I crec també que molts catòlics espanyols mostren una simpatia preocupant a discursos similars que podem escoltar al nostre país que són reducte d’un vell nacionalcatolicisme que encara cueja. 

Al meu entendre, hauríem de ser molt clars en aquest debat, sobretot perquè aquests moviments d’ultradreta coopten el discurs religiós per justificar-se i apel·lar a una certa puresa o autenticitat. I en segon terme perquè, si no volem repetir episodis nefastos del nostre passat, ens convé treballar en tots els fronts per aturar el perillós creixement d’aquests propostes polítiques contràries als drets humans més elementals.

El matemàtic i filòsof Xavier Casanovas insistia també en això mateix en un article que li vaig llegir fa poc. No ens enganyem —advertia—, sabem que repetir insistentment que vindrà el llop no serveix de gran cosa, sobretot quan el llop ja el tenim aquí i ve afamat d’odi. Cal, doncs, aturar els símptomes, però sobretot cal anar a l’arrel de la pregunta: per què cada cop més gent abraça discursos de caràcter feixista? I si ja és tard per respondre aquesta pregunta és en part perquè hem fet els ulls grossos a unes polítiques de frontera que són clarament criminals, o a una lògica econòmica que, posada al servei del capital i del màxim lucre, està aixafant les mateixes famílies que l’Església, d’altra banda, tant vol protegir.

En un dels comentaris, sempre sucosos, de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, vaig sentir que deia que les seves parentes catalanes —no tothom és perfecte— coneixen de memòria totes les comarques de Catalunya però no els rius d’Espanya. I és possible que tengui raó, no ho sé. Tanta (o tan poca) com si jo afirmés que, segurament, són incomptables els espanyols no catalans als quals també els costaria enumerar els principals rius que transcorren per la Península Ibèrica. Bastaria sortir al carrer i fer la prova per comprovar-ho.

Tanmateix, hi ha una diferència fonamental entre aquestes dues afirmacions. La meva apel·la a la gran incultura que, globalment, ens afecta, però no té connotacions nacionalistes. La seva, en canvi, sí que en té, i no poques, perquè el que ella volia demostrar amb el seu comentari és la “degradació del nacionalisme català”, “l’empobriment de la cultura a Catalunya” i, per dir-ho clarament, el gran mal que comporta per a Espanya l’existència d’un “nacionalisme no espanyol”.

I ves per on! Un dels fenòmens que estam descobrint aquests darrers temps és com el “nacionalisme espanyol” vetlla com mai les seves armes i ho fa des de posicions d’extrema dreta que es tradueixen en una gran quantitat d’obres historiogràfiques i de pensament que tenen per objecte exaltar el que podríem definir com el “gen espanyol” com un element definitori del passat, del present i del futur; un gen que no sols no admet cap mena de crítica, sinó que es revela com l’essència indiscutible de tot el que de bo ha fet Espanya, fins i tot des d’abans que aquest concepte —vull dir el d’Espanya— existís per definir el que avui en diem un estat (que la gran majoria confon —o entén com a sinònim— de nació).

En el camp de la historiografia, aquest “revival” d’un espanyolisme essencial, magnífic, impol·lut, decent i, per tant, inqüestionable, es fa servir per tractar, sobretot, dos temes que són capitals per als investigadors i divulgadors del nostre passat: la Reconquesta de l’Espanya musulmana i el Descobriment del Nou Món. Dos fets que, si llegim aquesta mena d’obres, no presenten cap ombra ni mereixen cap crítica, sinó que s’esdevenen el paradigma del que podríem definir com “el bien hacer”, la qual cosa els situa com a matèries per a no oblidar i com a exemples per a seguir en la construcció d’una Espanya que era, és i ha de seguir essent “una, grande y libre”, paraules que ara no s’atreveixen a pronunciar en aquests mateixos termes però que reflecteixen molt bé el que ells, amb les seves obres, volen aconseguir.

Al tema de la Reconquesta s’hi referia Mar Padilla el passat 12 d’octubre, “Dia de nuestra Fiesta Nacional”, en una interessant article publicat al diari “El País”, tot afirmant que més enllà de les màscares, la Reconquesta i la seva presumpta relació amb el naixement de la nació espanyola és un fenomen temàtic cultural de primer ordre. Constatava, en efecte, que en llibreries i grans superfícies es multipliquen llibres de divulgació com La Reconquista y España, de Pío Moa (La Esfera de los Libros, 2018); Al Andalus y la Cruz, de Rafael Sánchez Suau (Tecnos, 2021); Reconquista. La construcción de España, de Iván Vélez (La Esfera de los Libros, 2022); ¡Santiago y cierra España!: El nacimiento de una nación, de José Javier Esparza (La Esfera de los Libros, 2021), o novel·les como ¡Pelayo!, de José Ángel Mañas (La Esfera de los Libros, 2021), o els cinc volums de Las novelas de la Reconquista, de Julio Merino (editorial SND, 2021).

D’on procedeix aquesta invocació del passat? —es demanava Padilla—. Donar una resposta contundent a la pregunta no és fàcil, però no són pocs els analistes que sostenen que són tergiversacions de la història per alimentar les narratives polítiques ultranacionalistes i radicals. I per treure ferro a la qüestió, he de dir que es tracta d’invocacions que no sols estan passant a Espanya, sinó també a països com la França d’Éric Zemmour i el seu partit Reconquête, els Estats Units de Donald Trump i el seu Make America great again o el Regne Unit del Brexit, com sosté Pippa Norris al seu llibre Cultural backlash (Cambridge University Press, 2019). Són, en definitiva, reaccions culturals de rebuig als canvis de valors i costums, que ells perceben com una amenaça.

Sobre la reconquesta que ens deslliurà dels àrabs i el consegüent elogi d’aquesta, Padilla esmenta la participació en un col·loqui organitzat per l’Archivo Histórico Nacional, que va comptar amb la participació, entre d’altres, de la periodista i escriptora Isabel San Sebastián, autora de La Dueña (Plaza & Janés 2022), que dictà una conferència titulada El derecho a ser europeos ganado tras ocho siglos de lucha. També de José Javier Esparza, autor de Visigodos. La verdadera primera historia de España (La Esfera de los Libros, 2022), que va assistir el maig passat a un congrés organitzat per Vox i el Grupo de Conservadores y Reformistas Europeos (ECR), sota el títol de  Frontera sur: inmigración ilegal e islamismo, en el qual va dir textualment: “En Europa nuestros poderes quieren que dejemos de existir como pueblo, pero aquí hay un espacio de resistencia”. Si fa no fa, el mateix que diu Vladimir Putin quan declara que la seva “operació especial” a Ucraïna no és sinó una defensa de la personalitat de Rússia davant l’amenaça d’Occident. 

Paz Padilla cita Alejandro García Sanjuán, catedràtic d’Història Medieval de la universitat de Huelva, segons el qual no hi ha dubte que ens enfrontam a una “estratègia perfectament pensada i calculada” de divulgació de llibres “pseudohistoriogràfics” i novel·les que posen l’èmfasi en gestes “patrioteres”, amb una retòrica de conflicte al discurs polític contemporani. L’estratègia és, per tant, de “pontificar sobre processos històrics complexos” reduint-los a aquesta vella idea “tan victimista de la nació espanyola, de fortalesa assetjada i de conspiració contra les seves essències”. El problema deriva, segons Sanjuán, en la utilització de la imatge d’una “suposada Espanya medieval” ―que no existia aleshores com a país― certament preocupant, perquè transmet un missatge “amb moltíssims prejudicis”.

Una cosa semblant succeeix amb els llibres sobre el descobriment d’Amèrica i el paper que els espanyols vam tenir en la conquesta i “civilització” d’una gran part d’aquell continent.

No som expert en la matèria i mai no m’he apuntat a la tesi —avui també molt estesa, crec que no prou documentada— del “genocidi” que hi vam causar. Ara bé, afirmar contundentment la tesi contrària tot analitzant el paper de la colonització sense observar les ombres i, per què no dir-ho?, el que avui serien clarament unes violacions flagrants dels drets humans dels indígenes, em sembla també fora de lloc. D’aquí que m’hagi cridat l’atenció que, per celebrar el “Día de la Hispanidad”, l’Ajuntament d’Alaior hagi convidat Jesús A. Rojo Pinilla, un historiador que no conec i no he llegit i que, per tant, no puc criticar ni lloar. He de dir tanmateix que algunes de les afirmacions d’aquest autor —que ha publicat tres llibre monotemàtics (Cuando éramos invencibles (2015), Los invencibles de América (2016) i Grandes traïdores a España (2017)— fetes al diari “Menorca” em semblen, si més no agosarades. N’esment, només dues, la primera dedicada als historiadors crítics: “En América —afirma— no hubo ningún genocidio. No saben la historia de España ni tampoco quieren saberla, quieren renegar de la historia porque en su pensamiento quieren generar un nombre nuevo y todo lo pasado es malo para ellos poder convencer de este pensamiento totalitario y absurdo que quieren imponer a la fuerza”. O aquesta altra en què afirma que “El legado español nos lleva a esta gran civilización hispánica donde 600 millones de persones hablan una misma lengua, tienen una misma sangre [y] una misma cultura” a pesar de reconèixer que tenen també “una forma de vivir diferente y una forma de morir diferente”.

A mi, quan s’acut a la “sang” com a concepte definitori de la personalitat, la meva se’m gela. I més encara quan s’hi afegeix —com feren els nazis— el concepte de puresa, cosa que, per cert, (que quedi clar!) no diu el jove historiador a l’entrevista.

Itàlia ha parlat i, sembla que escassa de memòria -per què és tan volàtil aquest atribut, el més remarcable, de les persones humanes?- ha decidit votar majoritàriament per la dreta neofeixista. Més encara, per una dona que, uns dies abans, no va dubtar d’emetre un vídeo que penjà a la xarxa subjectant dos melons a l’alçada dels pits. I en considerar que la imatge era ja prou gràfica, simplement va afegir: “25 settembre: ho detto tutto” (“25 de setembre: ho he dit tot”) Un missatge -permeteu-me la ironia- d’allò més feminista.

Doncs bé, aquesta és la dona (“sono Giorgia, sono una donna, sono una madre, sono italiana, sono cristiana”) a la qual el president de la República, Sergio Mattarella es veurà forçat a demanar-li que formi un govern que haurà de forjar amb persones del seu partit, Fratelli d’Italia, de Forza Italia, dirigit encara per Silvio Berlusconi, i de la Lega Norte, dirigida avui per Matteo Salvini, el qual, del trio esmentat, és el gran perdedor i l’home que -temps al temps- segurament farà volar pels aires el govern de coalició, cosa que, d’altra banda, no seria gens anormal a Itàlia on, des de 1948 ençà, els governs han durat una mitjana d’un poc més d’un any.

Ens hem de preocupar per aquest resultat? Evidentment que sí, tret que formem part del grup de persones que pensen -i publiquen- que persones com Cayetana Álvarez de Toledo, Macarena Olona i d’altres per l’estil són l’esperança per al futur polític del nostre país. O bé creuen que la política de guerra que Putin està duent a terme a Ucraïna i el referèndum que ha organitzat al Donbas, a Zaporiyia i a d’altres zones ocupades militarment per règims pro russos, comporten un procés democràtic, no com aquell que van dur a terme els catalans l’1-O de 2017.

De fet, algú ha escrit que, la nit del passat diumenge, Putin va celebrar amb prosecco els resultats electorals, i potser tenia motiu per fer-ho perquè, des que ha començat a experimentar la soledat d’un sistema polític que ell ha construït com una veritable autocràcia, s’està convertint en un perill real que no podem menystenir. Un perill molt superior al que, al meu entendre, representa per a Europa Giorgia Meloni. 

Ho dic perquè, si bé la victòria de la dreta neofeixista a Itàlia no m’agrada i m’inquieta, no em preocupa com la deriva que ha pres la Rússia de Putin, perquè, qualssevol que siguin les causes que han fet que els italians dipositessin la confiança en Meloni, Itàlia és un país democràtic, presidit per una constitució, la de 1948, pensada per blindar el feixisme. I els guanyadors de les darreres eleccions no tenen prou vots per modificar-la si no és guanyant un referèndum nacional.

Curiosament, Meloni, provocarà -això sens dubte- una tornada enrere en molts camps en què la societat italiana havia avançat en matèria de drets humans -sobretot els que afecten més directament a les dones i als emigrants (que Salvini culpa de tots els mals del país, potser fins i tot del deute que, el 2021, assolia el 150,80% del PIB)-, però no oblidem que ha lloat Zelenski, s’ha declarat atlantista i també pro europea (encara que sense abandonar la cantarella del nacionalisme que prediquen tots els populistes, des d’Orban fins a Le Pen), i haurà de comptar amb la gent de Berlusconi que, per més que ell no sigui de fiar, té un partit que, al Parlament europeu, pertany a la mateixa família en què milita Ursula von der Leyen, l’actual garant de la unitat de criteri, no sols contra la invasió russa d’Ucraïna, sinó també -i això és potser més important encara- dels valors que encarna la UE, un club que va néixer a Itàlia el 1957, amb el Tractat de Roma, que fundava la Comunitat Econòmica Europea.

I no ens oblidem tampoc del president de la República, l’octogenari Sergio Mattarella, la simpatia del qual envers Meloni és mínima, per no dir nul·la, situat al capdavant d’una institució que disposa constitucionalment de grans facultats i esdevindrà, sens dubte, un contrapès en el cas que -no ho crec- Meloni tregui el peu del llençol i vulgui dur a terme activitats filofeixistes que són fàcils de proclamar als mítings però més difícils de dur a terme en un país que -per molt que hagi perdut la memòria- va sofrir el feixisme i les seves desastroses conseqüències.

I dit això torn a Putin, la bèstia acorralada, l’home que havia de fer un passeig militar per Ucraïna, destituir el govern de Kiev, aconseguir que Zelenski abandonés el país i fos substituït per un govern titella com els que ja té a d’altres territoris que ha ocupat, la qual cosa li hauria permès anul·lar de fet la sobirania del país, facilitant-li un accés lliure i segur a la mar Negra i a l’est del Dnièper.

Putin no sols creia que aconseguiria això fàcilment, sinó que -com ha dit molt bé l’exministre d’exteriors d’Aznar Josep Piqué-, estava també convençut que la concentració dels Estats Units a l’Indo-Pacífic els portaria a desentendre’s d’un conflicte “europeu”, i confirmaria el debilitament del “vincle atlàntic” i de l’OTAN, alhora que obtindria un suport absolut de la Xina davant l’objectiu comú d’afeblir Occident i el lideratge dels Estats Units, mentre la resta de països del món, com van fer en el cas de l’ocupació de Crimea, mirarien cap a una altra banda.

Però res d’això ha succeït, perquè l’heroica resistència d’Ucraïna, amb el lideratge de Zelenski, ha fet que els plans bèl·lics de Putin, encara que han provocat destrucció i mort a betzef, s’encaminen més aviat vers la derrota. El perill és que disposa d’un armament nuclear amb el qual ens amenaça i que, si es veu contra les cordes o bé ha d’afrontar una revolta popular, que avui sembla improbable però que no és impossible, podria provocar una catàstrofe mundial, perquè, com li recordava fa poc Joe Biden, “ningú no pot guanyar una guerra nuclear”.

Davant d’aquest panorama, una de les qüestions que ens queda saber per avaluar el futur és si Europa es mantindrà unida en la defensa dels valors que encarna la UE, després que ha començat a sofrir els efectes col·laterals de les sancions que, d’acord amb els Estats Units, Occident ha imposat a Rússia.

Tots sabem que l’hivern serà dur per a gairebé tots els països europeus i que Rússia no abandonarà la seva estratègia en la lluita per desestabilitzar-la. Ho intentarà utilitzant la guerra real i la cibernètica, intentant atreure Meloni com d’alguna manera està fent servir Orban, però això no significa que ho acabi aconseguint, i menys encara si, com sembla, la Xina es manté discretament al marge, conscient que el fet de no lliurar un suport directe a Rússia, li dona una preeminència sobre un Putin que es troba cada cop més aïllat. I no sols cal fixar-se en la Xina, perquè també l’Índia i Turquia, a la darrera reunió que han tingut a Samarcanda, han “recomanat” a Putin que acabi com més aviat millor la seva tràgica aventura.

El més greu, doncs, que tenim davant nostre no és la guerra entre autonomies que estem presenciant al nostre país (encara que ens faci sentir vergonya) o la incapacitat dels polítics per aconseguir que Espanya tengui un Tribunal Suprem respectat i neutral políticament, la qual cosa és francament escandalosa. I tampoc ho és la victòria de la neofeixista Meloni a Itàlia, encara que s’esdevengui preocupant. El problema més greu que tenim es diu Vladimir Putin i el sistema monstruós que ha creat entorn seu. Perquè, com apuntava fa uns dies John Carlin, el més pertorbador és saber que, fins i tot en el cas que Putin acabi caient,  el “sistema” el podria reemplaçar per algú encara més propens al risc i amb menys empatia. I això fa que ningú no sàpiga com acabarà el malson, però el que sí sabem és que, mentre no hi hagi un canvi polític radical a Moscou, Rússia continuarà representant un perill per a la humanitat.

A pesar que és innegable el que hem vist per televisió amb motiu de la mort d’Isabel II (que, de manera ordenada i pautada mil·limètricament, m’ha recordat -per la llarga durada de les cerimònies- l’enterrament de Felipe el Hermoso per Juana la Loca, la notícia que més interès per a mi ha tingut aquesta setmana -deixem les decisions de Putin per a una altra ocasió- és la que ha pres el president d’Andalusia d’emular la seva adorada Ayuso en decidir que traurà l’impost sobre el patrimoni, un dels impostos cedits per l’estat a les comunitats autònomes. 

Ara, doncs, Madrid ja no està sola. Són dues les comunitats de règim comú (val més no fixar-nos en el País Basc i Navarra, encara que valdria la pena fer-ho atès el seu règim fiscal exclusiu per mor del “concert econòmic”), que han optat per treure del tot aquest impost, que, de fet, s’havia suprimit a Espanya i que, durant la crisi del 2008 a través de la Llei 4/2008, de 23 de desembre, però el 2011, en el context de crisi econòmica, es va recuperar, teòricament, amb “caràcter temporal” a través del Reial Decret-llei 13/2011, de 16 de setembre. Tot i això, onze anys després segueix en vigor.

Perquè el lector no avesat en matèria impositiva tengui una idea del que comporta aquest tribut, cal dir que és un impost directe i personal que s’aplica individualment, no sobre ingressos anuals o transaccions, sinó sobre el patrimoni personal de les persones físiques, i es calcula basant-se en el valor de tots els béns del subjecte passiu. Es merita el 31 de desembre de cada any i afecta el patrimoni del qual és titular el subjecte passiu en aquesta data i es presenta en línia mitjançant el Model 714, alhora que la Declaració de la Renda.

Òbviament, no tothom està obligat a pagar-lo, ja que la llei contempla una exempció de 300.000 euros per a l’habitatge habitual del contribuent i té un mínim exempt de 700.000 euros tant per als contribuents residents com per als no residents. En realitat, tenen obligació de presentar la declaració els subjectes passius la quota tributària dels quals resulti a ingressar o, encara que no hagin d’ingressar res per IRPF, el valor dels béns i drets que ostenten supera els 2.000.000 euros.

Des d’un punt de vista crític, som dels qui pens que -si ens movem a nivell teòric- estam davant d’un impost injust perquè comporta clarament una doble (o triple) imposició, ja que grava béns que, en adquirir-los el contribuent, ja va pagar l’impost que corresponia. Sigui quan es van ingressar com a renda del treball o del capital, quan es va acceptar una herència o donació, quan es comprà un immoble o quan es van meritar les plusvàlues. A més, és un impost que desincentiva l’estalvi i fomenta la despesa sumptuària. És cert que només el paguen els “rics”, però aquest és un concepte molt interpretable, i és indiscutible que els “vertaderament rics” no el paguen, perquè el defugen per mitjà de societats. De fet, si ens giram cap a Europa, crec que aquest impost només es manté a Noruega i a Suïssa.

A França, l’any 2018 es va substituir per un impost de solidaritat sobre la fortuna (ISF) un nou tribut que estan obligades a pagar les persones amb un patrimoni immobiliari valorat en més d’1,3 milions d’euros. Ara bé, a diferència del que succeeix a Espanya, aquest impost francès no afecta els béns no immobles (diners en efectiu, accions, bons, assegurances de vida, iots, avions privats, cavalls…), per tant, a França no hi ha un impost sobre patrimoni com el nostre.

Ara bé, més enllà del que pensem des del punt de vista teòric, el que no hi ha dubte és que és un impost -em referesc a l’espanyol- que, per la seva configuració, afecta a poques persones: les que tenen un patrimoni diguem que prou considerable, però que no és el mateix a tot el país. Sense anar més lluny, a Catalunya, València i Extremadura, l’obligació de declarar neix a partir dels 500.000 euros (cosa que eleva el nombre de declarants) i a l’Aragó, a partir de 400.000 euros. Encara més.

I pel que fa a les Balears, l’Agència Tributària informà que, l’any 2020, el nombre total de declarants de patrimonis superiors a 700.000 € (una vegada descomptats fins a 300.000 € en concepte de primer habitatge) van ser 8.484 (el 53% homes i el 47% dones). Tenim, doncs, que, si l’any 2020 les Illes tenien 1,2 milions d’habitants, els qui van estar obligats a pagar l’impost del patrimoni representaven el 0,7% de la població (a Espanya és el 0,2%). Rics, doncs, o no tan rics, el fet és que, aquest impost afecta a poca gent, i sempre a gent acomodada, això més enllà que el considerem just o injust i que, com he dit, sigui -que ho és- una doble imposició.

Ara bé, si contemplam el que està succeint des d’un punt de vista polític, veurem que la decisió d’Ayuso i de Moreno Bonilla (Madrid i Andalusia) de treure l’impost de patrimoni -més enllà que el considerem just o injust-, és una decisió que afavoreix els més ben situats de les seves respectives comunitats autònomes i, a més, fa que aquestes comunitats deixin d’ingressar unes quantitats que, de cobrar-les, podrien revertir en benefici dels ciutadans més necessitats. De fet, segons els càlculs que s’han fet, Madrid, si mantingués l’impost, hauria ingressat el 2020 mil milions d’euros. No és una bagatel·la.

Dit això, el que a mi em sembla greu -més fins i tot que suprimir l’impost- és la raó que ha esgrimit el president Moreno Bonilla el passat dilluns, quan va ver una crida directa als catalans (rics o no tan rics) que es veuen obligats a satisfer l’impost del patrimoni: “A Catalunya hi ha -va dir- impost de successions, aquí no; a Catalunya hi ha impost de patrimoni, aquí no; i a més aquí no ens independitzarem mai, perquè som part orgullosa d’Espanya”. En definitiva, com abans va fer Ayuso a Madrid, Moreno Bonilla intenta amb aquesta mesura atreure contribuents d’altres comunitats, especialment catalans. Fins i tot es va referir a un estudi d’acord amb el qual molts empresaris empadronats a Catalunya estaran així temptats de marxar d’aquesta comunitat davant la gran quantitat d’impostos que paguen. Creu Moreno Bonilla, que si aquests no se’n van anar a Madrid -la primera comunitat que va eliminar l’impost de patrimoni-, va ser perquè la capital els genera rebuig, cosa que no ha de succeir ara perquè “l’ambient mediterrani i les bones comunicacions entre Andalusia i Catalunya els podrien animar a fer el canvi.”

Més enllà, doncs, que jo cregui que l’estat i les comunitats autònomes s’haurien de replantejar la vigència -i el rigor- d’aquest impost (com han fet la majoria d’estats europeus), les motivacions d’Ayuso i Moreno Bonilla em semblen espúries i miserables, però també he de dir que consider un error la resposta que, d’entrada, va donar el ministre Escrivá, en dir que calia “una recentralització dels tributs” per evitar aquests situacions de “dumping” fiscal que Ayuso, Moreno Bonilla han implementat amb l’aprovació del PP, ja que Feijóo no ha obert la boca.

Si creim en l’estat de les autonomies, no hem de demanar una “recentralització dels tributs”. El que els polítics haurien de ser capaços de fer és evitar aquestes pugnes que no fan sinó dividir més el país, tot fent un esforç per trobar una fórmula de corresponsabilitat fiscal que impliqui una justa distribució de la riquesa i financi adequadament les comunitats autònomes. I això comporta que, també les comunitats, s’han de replantejar els seus ingressos i reflexionar sobre l’impost de patrimoni, que és el que ha motivat aquest escrit. Crec, doncs, que, tot respectant les competències autonòmiques, potser no seria cap disbarat seguir l’opinió del comitè d’experts en la reforma fiscal, depenent de la Hisenda Pública, que va recomanar una certa harmonització dels impostos que graven la riquesa amb un tipus impositiu mínim que tots haurien de respectar. A partir d’aquest mínim, que cada comunitat autònoma actuï com jutgi més convenient.

En els moments més durs de la discussió que tenia lloc a la Gran Bretanya sobre el Brexit, el primer ministre Boris Johnson, que, juntament amb l’ultraconservador Nigel Farage,  havia estat un dels grans defensors de la sortida de la Unió Europea amb arguments fressats de mentides que van proclamar sense cap mena de vergonya, va creure que, amb un Parlament que no li era prou favorable i on se sentien moltes veus contràries a la seva política, el camí més curt -ni que fos inconstitucional- era el de suspendre l’activitat parlamentària. 

Sense dubtar-ho gens i a pesar de les crítiques dels adversaris i, també, del president de la Cambra dels Comuns, el 10 de setembre de 2019 va materialitzar la seva decisió de suspendre el Parlament fins el 14 d’octubre, una mesura de la qual el mínim que podia dir-se és que era antidemocràtica, sense descartar que, amb aquella decisió, Johnson duia a terme un acte dictatorial que privava els ciutadans d’expressar-se per mitjà dels seus representants legítims.

És cert que, quan va prendre aquella decisió, el Brexit estava ja decidit, però la majoria dels diputats britànics advocava perquè es dugués a terme d’una manera ordenada i havent acordat amb Brussel·les una pauta de sortida, esquivant, doncs, un Brexit “dur”, és dir una sortida abrupta del bloc, ja que aquest podria provocar a l’economia britànica en una recessió forta. Però Boris Johnson seguí defensant a tort i dret que el Brexit s’havia de materialitzar abans del 31 d’octubre costés el que costés i qualssevol que fossin les conseqüències. Per això -i per treure’s noses del davant- va suspendre l’activitat parlamentària.

John Bercow, aleshores president de la Cambra dels Comuns, no va callar, sinó que afirmà sense embuts que la decisió de Johnson era “un delicte contra el procés democràtic i els drets dels parlamentaris com a representants del poble”, ja que, precisament, aquells dies eren clau per prendre les decisions governamentals de cara a la formalització del Brexit.

Estàvem, per tant, davant d’una decisió que tenia tots els números per ser declarada il·legal pels Tribunals de Justícia. Segurament seria excessiu qualificar-la de cop d’estat, però no d’il·legal, perquè, si bé és un dret que té cada primer ministre, a l’inici de la seva legislatura, de sol·licitar aquesta suspensió -que allí es coneix amb el nom de “pròrroga parlamentària”-, en aquell cas concret, tant pel moment elegit com per la duració anunciada -cinc setmanes- es veia clarament que era una decisió injustificada i, per tant, il·legítima. En definitiva, il·legal.

És obvi que, com succeeix a totes les monarquies parlamentàries, aquesta decisió havia de ser signada per la reina Isabel II, la principal virtut de la qual -com ha reconegut pràcticament tothom en els dies posteriors a la seva mort- ha estat la d’haver sabut mantenir-se neutral i, per tant, al marge de les decisions preses pels seus primers ministres, la qual cosa no impedeix que ens demanem: què en pensava, en el seu fur intern, de la decisió de Boris Johnson? Açò no ho sabem ni ho sabrem mai, perquè no ho va dir, ni tan sols va dir tampoc un sol mot sobre el Brexit -com no va dir res sobre el referèndum que va dur a terme Escòcia per separar-se del Regne Unit-. Per tant no va dubtar de signar la suspensió del Parlament que li va presentar Boris Johnson. Negar-s’hi, fins i tot expressar la més petita opinió, hauria trencat el principi constitucional que l’obligava a la neutralitat, i no ho va fer. Simplement, va signar i prou.

I que la decisió era il·legal avui no podem dubtar-ho, perquè unes setmanes després, el Tribunal Suprem va dictaminar que la suspensió del Parlament britànic era contrària a la llei i que Boris Jonson abusà dels seus poders en ordenar la “pròrroga” de les sessions de Westminster durant cinc setmanes. La jutja Brenda Hale va llegir el dictamen, que el tribunal havia aprovat per unanimitat dels 11 magistrats, en el qual estipulava que la decisió del primer ministre d’aconsellar la Reina la suspensió del Parlament va ser “il·legal”, tot assegurant que havia tingut “un efecte extrem sobre els fonaments de la democràcia”, ja que “frustrava o prevenia l’habilitat del Parlament per exercir les seves funcions constitucionals sense una justificació raonable”.

Acò no obstant, la reina, que havia actuat complint amb el seu deure de neutralitat, va sortir-ne indemne. Simplement, perquè havia fet el que li corresponia fer.

I us demanareu per què dic açò, avui. Doncs, simplement, perquè la mort de la reina i aquest reconeixement de la seva neutralitat política, de la seva capacitat d’estar per damunt del bé i el mal i de desmarcar-se de les decisions polítiques, és, precisament, el que no va saber fer el rei Felip VI el 3 d’octubre de 2017 quan, després de la celebració del referèndum il·legal a Catalunya -no seré jo qui negui la il·legalitat d’aquell referèndum- va creure que li corresponia a ell opinar públicament i no deixar l’acció política en les mans del seu primer ministre, que era aleshores Mariano Rajoy.

I aquell discurs no sols desbordava les competències que la Constitució atorga al monarca d’arbitrar i moderar  el funcionament regular de les institucions (art. 56), sinó que va ser un discurs que, tot obviant la més petita crítica a una duríssima actuació policial que no sols va ser excessiva, desproporcionada i -per a més inri- posà en ridícul el govern de Rajoy, que havia assegurat públicament que no hi hauria referèndum i que cap urna es posaria al carrer, va ser una presa de posició en una matèria que tenia un transfons eminentment polític (ni que fos il·legal) i que, si més no en el camp de la legalitat, havia de ser en tot cas jutjada pels Tribunals de Justícia, no pel rei.

Aquell dia, el rei, actuant com ho va fer, es va guanyar la crítica -i la desafecció- d’una gran part de la societat catalana (i no sols catalana, ja que record que, jo mateix, vaig publicar un duríssim article contra el monarca), sinó que, com hem sabut després, es va dur a terme per decisió pròpia, segurament per donar satisfacció a tots els diaris de la dreta espanyola que el 2 d’octubre publicaren articles amb títols tan rellevants i provocadors com “On és el rei?” o bé “El silenci del rei en el referèndum independentista de Catalunya”. 

Avui sabem -perquè tot s’acaba sabent- que el rei no en va tenir prou, amb la resposta institucional de l’Estat -em referesc a les porres i a l’actuació del govern de Rajoy, que acabà suspenent l’autonomia de Catalunya- i va decidir que havia de comparèixer. Va ser, doncs, la Zarzuela qui traslladà al govern espanyol els plans del monarca, la voluntat d’adreçar-se als espanyols, una acció que Mariano Rajoy no veia gens clara. 

Segons fonts de l’entorn de l’expresident espanyol, l’aleshores cap de l’executiu, fidel al seu estil, no volia precipitacions en un moment polític tan calent, i considerava que era millor fer un front polític. Per açò, l’endemà del referèndum, va convocar a La Moncloa el líder de l’oposició, Pedro Sánchez, i el de Ciutadans, Albert Rivera. 

Però, des de sectors de la premsa de Madrid i a les xarxes socials augmentaven les preguntes sobre on era el rei, amb l’agenda alliberada d’actes oficials durant la setmana prèvia a l’1 d’octubre i també la posterior.

Aquell dia -per molt il·legal que fos el referèndum que van dur a terme els polítics catalans- el rei no va saber estar a l’alçada del que la Constitució li demanava. No va saber actuar com segurament hauria actuat la seva “tia Lilibeth”. I d’aleshores ençà arrossega un estigma que li serà molt difícil treure’s de damunt. És cert que, aquests darrers anys, Felip VI ha rebaixat el to sobre la realitat catalana en un intent de refer els ponts que aleshores va trencar i cerca la seva rehabilitació. Però serà molt difícil que molts ciutadans oblidem l’error que aquell dia va cometre. 

Aquest article d’avui es publica l’Onze de Setembre. Escric la data amb majúscules perquè és una data important a Catalunya: la Diada, la seva festa nacional. Però el primer que podem constatar des de fora és que queden ja molt lluny aquelles diades en què la majoria de ciutadans de Catalunya penjaven les senyeres als balcons com un acte festiu i d’encontre! Què lluny queden, en efecte, aquelles manifestacions d’identitat nacional que mostraven una transversalitat que avui s’ha perdut, sembla que de manera definitiva. Perquè si una cosa podem constar és que les Diades dels darrers anys han estat excloents i, per tant, sectàries, ja que, de fet, molts catalans -alguns que militaven i segueixen militant en el catalanisme- s’han sentit expulsats d’una festa que reivindicava la Història d’un territori i han acabat abandonant la seva participació.

La realitat que contemplam avui és que cap dels consellers d’ERC no assistirà a la manifestació que prepara l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per a la Diada, encara que Pere Aragonès hagi declarat que estan “a favor de les manifestacions per la independència”, tot afegint, però, que rebutgen “aquelles que van en contra d’independentistes”. De fet, aquest és un dels arguments que havia exposat el president de la Generalitat per refusar la seva assistència a la mobilització a Barcelona, ​​a més de considerar que la manifestació va “contra els partits i les institucions” i que “aprofundeix les divergències de l’independentisme”.

Lluny d’estar-hi d’acord, el secretari general de Junts, Jordi Turull, ha respost a Aragonès dient que dona suport a la presidenta del Parlament, la suspesa Laura Borràs, quan ha amenaçat de sortir del Govern si no es reorienta la direcció de l’executiu català cap a la independència abans del debat de la política general de final de mes. Alhora, ha criticat Esquerra de diluir el paper de Junts dins el Govern i també l’estratègia d’aquest a favor de la taula de diàleg, que ell ja dona per liquidada. 

No deixa de ser curiós -però també molt significatiu- que davant tanta divisió, un dels primers grans culpables del que ha succeït a Catalunya des de 2012, l’expresident Artur Mas, es formuli, des del seu pas al costat (que l’ha deixat definitivament fora de joc) una pregunta retòrica, però de gran calat: “Si ara tenim un govern format per dos partits que es defineixen com a independentistes i aquests dos partits trenquen les relacions i acaben trencant un govern de coalició, qui es creurà que això de la independència va de debò?” 

I la pregunta té tot el sentit del món, fins al punt que, a pesar de Borràs i Turull, sembla que avui són molts els exconvergents que comparteixen aquesta opinió.

Diguem tanmateix que aquesta divisió -i la relació de Catalunya amb Espanya- pot agreujar-se encara més si, a finals d’any, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronuncia d’acord amb la proposta que ha fet l’advocat general de la Unió, en assumir les tesis del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena sobre les euroordres, tot desestimant les al·legacions presentades pels “fugits” a causa del procés.

De la Tour -que és com es diu l’advocat- va proposar al TJUE que resolgués els dubtes del jutge Llarena sobre les euroordres responent-li que un país no pot negar el lliurament d’un reclamat a un altre Estat membre de la Unió llevat que hi hagi una vulneració de drets sistèmica al reclamant.

Aquesta petició de Llarena -formalment una “qüestió prejudicial” que presentà al TJUE- va venir motivada per la negativa de la justícia belga a lliurar l’exconseller de Cultura Lluís Puig quan afirmà que l’alt tribunal espanyol (el Tribunal Suprem!) no era competent per jutjar el reclamat, cosa que entenia que suposava una vulneració dels seus drets.

Certament que, avui, els “fugits” tenen un as a la màniga amb la decisió del Comitè de Drets Humans de l’ONU que ha dit textualment que es van violar els drets de quatre líders independentistes en suspendre’s la seva condició de diputats després de les eleccions del 21 de desembre del 2017 -afirmació que jo també compartesc-, ja que la decisió que aleshores va prendre Llarena posava de manifest, una vegada més, que els excessos en la intervenció de la justícia -aquella acusació de “rebel·lió” que més tard va quedar desestimada pel Tribunal Suprem- en qüestions que tenen una dimensió política pot tenir efectes contraris als perseguits, afavorint els interessos dels qui van pretendre trencar la Constitució. 

Crec, doncs, que té raó aquest Comitè -la decisió del qual no és, però d’obligat compliment) en afirmar que la retirada dels escons d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull no tenia motius “raonables i objectius”, i “no es va dur a terme sota les garanties d’un degut procés d’imparcialitat”.

Ara bé, aquest argument -que, sens dubte, pot tenir en compte el TJUE- difícilment pot malmetre el raonament de Llarena -assumit per l’advocat general de l’alt tribunal europeu- quan afirma, com he dit, que un país no pot negar el lliurament d’un reclamat a un altre Estat membre llevat que hi hagi una vulneració de drets sistèmica al reclamant, perquè és difícil afirmar -a pesar dels grans errors de Llarena- que aquesta vulneració sistèmica de drets es vagi produir en un procés que es va fer a la vista de tothom i, en principi, amb totes les garanties.

Crec, doncs, en aquest punt, que els partits independentistes no haurien d’aprofitar els excessos o els errors de Llarena per concloure que trobaran fora d’Espanya un aval a l’intent de fer fallida el marc constitucional que va suposar la declaració unilateral d’independència del 2017. 

Perquè aquest és el problema de fons: que els partits independentistes no volen reconèixer explícitament que, amb les actuacions dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb el referèndum il·legal de l’1 d’octubre de 2018 i amb la declaració unilateral d’independència (que van deixar sense efecte un minut després de proclamar-la), van trencar el marc constitucional espanyol de manera il·legítima, alhora que menyspreaven l’opinió i trepitjaven els drets de la meitat dels ciutadans de Catalunya. I açò havia de tenir forçosament conseqüències jurídiques per a ells, a pesar de l’actuació, més aviat barroera, que ha dut a terme el jutge instructor, Pablo Llarena.

Aquest argument és el que em du a pensar que l’independentisme s’equivoca si pretén que la resolució del Comitè de Drets Humans de l’ONU els permetrà sortir indemnes de la justícia europea i internacional. 

I és, tanmateix, el que pensen -sobretot els de Junts per Catalunya- si ens atenem a la reacció  que han tingut en pretendre que aquesta resolució empari fins i tot la decisió de Laura Borràs de no renunciar a la presidència del Parlament en haver estat cridada a declarar per un suposat delicte de prevaricació i falsedat documental que res no té a veure amb el procés.

Intentar desfer-se dels tribunals dient que aquests actuen polititzats i per revenja prova que també ells col·laboren en la politització de la justícia que tan critiquen (sovint amb raó) a l’Estat espanyol.

L’estiu de 1992 vam fer un viatge a Rússia amb un grup francès. Havíem sortit de París i arribàrem a Sant Petersburg per recórrer algunes ciutats d’aquell immens i particular país. El governava Boris Ieltsin després de la caiguda de Gorbatxov i la mort d’aquest m’empeny a publicar algunes notes que vaig prendre en aquell viatge de fa trenta anys. Ho faré sense comentaris d’avui. Tots es van escriure aleshores:

19 de juliol.- Sortim de Moscou. Plou. Durant tot el viatge cau una aigua desigual d’un cel nuvolat i fosc. Són tres hores d’autocar fins a Vladimir, vella capital russa on començam la volta entorn de l’anomenat “anell d’or”: Vladimir, Souzdal, Kostroma i Serguei Posad. La guia ens parla amb tota llibertat de la situació. Aquesta és una dona jove, universitària i discreta. La generació dels seus pares, filla directa de la revolució, se sent frustrada i absolutament incapaç d’acceptar els esdeveniments. Ells han treballat honestament i no tenen res: ni casa pròpia, ni cotxe, ni a penes jubilació (l’equivalent a unes 12.500 pessetes al mes). Són el prototipus de ciutadans que han viscut dins un vas clos.

Quan Stalin accedí al poder, va aconseguir d’aïllar completament el seu país. I si fins als anys vint els contactes i els intercanvis amb la resta del món foren constants i nombrosos, a partir dels anys trenta, ningú no va saber res de l’exterior, res del que passava al veí de davant. La cortina de fum que envoltà l’U.R.S.S. va ser tan densa que la propaganda soviètica arribà a dominar-ho tot.

Els pares de la guia, que van creure ulls clucs la propaganda oficial quan eren joves, culpen de la crisi Gorbatxov, que consideren un traïdor, l’home que ha desfet tot un sistema en el qual ells havien cregut i pel qual van treballar de valent tota la vida.

Per a la guia, en canvi, les coses no són com diuen els seus pares. La seva generació accepta i admira Gorbatxov perquè és ell qui va destapar la immensa hipocresia que el sistema comunista sustentava. Tot era fals. Només l’oligarquia d’uns pocs dominava la societat, una societat endarrerida i incapaç̧ de valer-se per ella mateixa.

La guia ens conta un acudit ben significatiu. L’acció passa en una escola de l’URSS, posem que als anys setanta, sota l’ègida de Brezhnev, quan la propaganda encara estava ben vinculada a la vida del país.

La mestressa alliçona els alumnes fent-los algunes preguntes estudiades.

-Digueu-me fillets, quin és el país més fort del món?

-La Unió Soviètica – tots li contesten a cor.

-I digueu-me ara: Quin és el país del món on la gent és més feliç?

-La Unió Soviètica -contesten.

-I quin és el país on tots els infants mengen la millor xocolata?

-La Unió Soviètica.

De sobte, un petit es posa a plorar a llàgrima viva. La mestressa l’agafa tendrament i l’acarona.

-I doncs, fillet meu, què et passa?

Ell li contesta sanglotant:

-Que jo vull viure a la Unió Soviètica!

20 de juliol.- Jornada a peu per Souzdal en un dia esplèndid de sol i bonança. Aquest és un poble increïble, d’una tradició rica i extraordinària. El Krèmlin (recinte emmurallat de l’època medieval), catedrals de la més pura ortodòxia, monestirs, museu d’icones… Dins una sala capitular sòbria i ampla, tres monjos joves ens ofereixen un petit concert. Quines veus!

Dinar al refectori d’un vell monestir. Com pot afrontar aquest poble la reconstrucció de tanta riquesa? És pràcticament impossible si tenim en compte que més d’una tercera part dels russos no tenen avui el mínim necessari per viure.

Escoltam a TV5 un reportatge sobre l’exèrcit rus. Dona notícies com aquesta: un seixanta per cent dels cridats a files deserta o es nega a complir el servei militar. Hi ha casernes on els soldats passen fam. I ens mostra unes imatges increïbles de joves famèlics i d’unes mares que s’han organitzat per iniciar les protestes. És cert que també a Paris i a Madrid hi ha mendicants i bosses immenses de pobresa. Però a Moscou i a Sant Petersburg els captaires són incomptables.

22 de juliol.- Segueix la cursa per l’“anell d’or” de les ciutats russes. Aquest matí visitam Iaroslav, una bella ciutat on un dels afluents del Volga s’ajunta amb aquest. Parcs i jardins que permeten uns passeigs deliciosos i cases luxoses que pertanyeren als grans comerciants de la ciutat. Visitam diferents recintes (el Kremlin és esplèndid) tot i que les esglésies estan en una situació deplorable. Dinam a l’hotel (l’únic hotel de Ieroslav) i comprovam el seu estat decrèpit.

La guia local -una jove culta que parla un francès acadèmic- ens fa de la realitat russa un quadre extremadament fosc.

-No és vostè̀ una mica pessimista? -algú li demana.

-No. Jo visc aquí́ i dic, tan sols, el que veig. Arran d’aquesta conversa deman a la guia habitual (la que ens acompanya per tot el circuit de l’“anell d’or”) què és el que ella trobà d’atractiu en Gorbatxov.

-La sinceritat -em contesta-. Fou el primer que analitzà amb ulls crítics la realitat del país, la gran mentida en la qual havíem estat immersos. I em destaca una cruel evidencia: a Rússia mai no hi ha hagut llibertat de pensament.

És particularment cert que sota el règim soviètic, a partir dels anys vint, els caps pensants foren embridats per l’Estat, sota el pretext de servir el poble. El sistema considerà absolutament necessari que els intel·lectuals esdevinguessin literalment la corretja de transmissió de les autoritats. Alguns han sofert molt; d’altres, recolzats i beneficiats pels avantatges materials, han viscut a redós d’un cinisme perfecte.

24 de juliol.- Duim ja molts dies de viatge i comencen a notar-se els símptomes de fatiga. Aprofit el viatge per a llegir un article sobre Gorbatxov. I no puc deixar de formular-me aquesta pregunta: Per què, davant l’admiració de tot el món occidental, va fracassar a Rússia la seva política? És possible que Gorbatxov vagi emprar els mateixos mètodes que aquells empraren els seus antecessors i volgués una reforma des de dalt.

Conscient del marasme econòmic i social en què es trobava l’URSS després de la mort successiva de tres secretaris generals (Brezhnev, Andropov i Txernenko), Gorbatxov imposà la seva política: la perestroika, i adoptà un mètode, la glasnost. Però què fou la perestroika sinó una política imposada des del poder? Desapareixen els eslògans de propaganda als carrers, els diaris s’obriren i començaren a dir el contrari del que havien dit fins aleshores (amb directors imposats per Gorbatxov), Soljénitsyn fou rehabilitat, es permeté publicar la literatura prohibida, els intel·lectuals foren autoritzats a viatjar a l’estranger…

Gorbatxov, però, sempre actuà tot sol, al marge de la gent. No demanava, sinó, a la societat que acceptés cegament la seva política, una política que, en la realitat interior, significava sovint un pas endavant i tres cap enrere. Potser per això, ràpidament la glasnost (que havia seduït el món occidental) aparegué davant la gent com una semi veritat que no resolia cap de les tares d’un sistema que havia submergit els ciutadans dins la misèria més absoluta.

L’any 2002 vaig publicar un llibre, fruit de la meva tesi doctoral en Filologia Romànica, sobre la figura de Nicolau M. Rubió i Tudurí (Nicolau Maria Rubió i Tudurí, 1891-1981, Literatura i pensament. Publicacions de l’Abadia de Montserrat), en el qual exposava el que eren segurament els aspectes menys coneguts de l’arquitecte i paisatgista nascut a Maó al si d’una família que va donar personatges il·lustres en diversos camps de la ciència, la tècnica i la investigació. Curiosament, mai no vaig conèixer Nicolau Rubió en vida, i tot el que he arribat a saber d’ell ha estat per mitjà de la lectura dels llibres i articles periodístics que va escriure, ja que en va publicar un gavadal després que s’exilià a París poc temps de començada la guerra civil espanyola. 

Fidel a la República i a Catalunya (encara que disconforme amb els que governaven la Generalitat aleshores), ell englobà el seu concepte de catalanitat en un de més ampli, el que denominà “La pàtria Llatina”, que plasmà en un llibre que publicà a París l’any 1945 en francès i jo vaig traduir al català per a la col·lecció “Serra d’Or” de l’Abadia de Montserrat l’any 2006.

Tenc, per guardar-ne el record, una fotografia de Nicolau M. Rubió a la meva biblioteca. Vestit de caçador, està presa en una de les caceres que va dur a terme a l’Àfrica (la primera dins els anys vint del segle passat), i he de reconèixer que és una de les persones que, sense haver-la conegut, més he admirat per la seva lucidesa i capacitat intel·lectual, ja que es va saber moure en camps molt diversos, com l’arquitectura, la jardineria, la literatura i l’assaig polític, encara que mai no va estar temptat de fer política, a diferència del seu germà Marià, que va ser diputat durant la República.

Més enllà de les obres sobre caceres, que el van convertir en un pioner d’aquesta mena de llibres a Catalunya i, segurament, a tot l’Estat, Nicolau M. Rubió va tenir un cert reconeixement del gran públic per una novel·la, No ho sap ningú, que publicà Joan Sales a “El Club dels novel·listes” l’any 1961. 

A la meva obra sobre Rubió parl extensament d’aquesta novel·la i també d’una altra que no va publicà, però de la qual jo vaig trobar el text mecanografiat, val a dir que amb algunes llacunes que em vaig atrevir a emplenar. El títol que ell va posar-li era El camell travat i s’encarregà de la publicació Angle editorial l’any 2003. Tanmateix desconeixia com va ser que Rubió contactà amb Joan Sales per publicar No ho sap ningú, cosa que he descobert fa poques setmanes gràcies a la invitació que em van fer Josefina Salord i Damià Pons perquè escrivís un article per publicar a la web que s’ha obert per celebrar l’ “Any Fuster”, dedicat a l’escriptor i assagista valencià, sens dubte un dels més destacats intel·lectuals valencians del segle XX.

Josefina Salord em va parlar d’una correspondència que havia trobat a la Biblioteca de Catalunya entre Joan Fuster, Joan Sales i Nicolau M. Rubió, que, un cop adquirida, em va fer descobrir aspectes que desconeixia sobre la novel·la de què estic parlant.

Llegint, doncs, la correspondència he sabut que Nicolau M. Rubió va enviar l’original al Premi Sant Jordi l’any 1960, any en què guanyà una novel·la que desconec absolutament d’Enric Massó que es titulava Viure no és fàcil. Per tant, la de Rubió va ser desestimada pel jurat, que també va desestimar una novel·la que, amb els anys, s’ha reconegut com un clàssic de la literatura catalana i ha estat traduïda a més de vint idiomes. Em referesc a La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

Val a dir que entre els membres del jurat hi havia Josep Pla, del qual desconec què pensà de la novel·la de Rubió, però si em consta que menyspreà la novel·la de Mercè Rodoreda, que ella presentà amb el títol provisional de Colometa, de la qual Pla va dir que era “cursi i tenia un títol de sardana”. La qual cosa no deixa de ser un consol per als molts autors que presenten il·lusionats originals a premis literaris i no obtenen el premi desitjat. No sempre els jurats tenen raó.

Per la correspondència que esment he sabut que un dels membres d’aquell jurat que no va tenir en compte l’obra de la Rodoreda ni tampoc la de Rubió era Joan Fuster, que sí va saber veure el valor intrínsec d’aquelles dues obres. De fet, veiem llegint les cartes que ara he pogut consultar, que va ser ell qui es posà en contacte amb l’editor Joan Sales i li parlà de les dues novel·les recomanant-li que les publiqués.  Sales escoltà Fuster, es va fer amb els originals i decidí incloure’ls entre els títols de la seva editorial. De fet, No ho sap ningú va veure la llum el 1961 i La plaça del Diamant el 1962.

Llegits els originals, Joan Sales es va convèncer immediatament que Joan Fuster tenia raó i es mostrà encantat de publicar les dues novel·les que, en el cas de la de Rubió, va ser molt retocada, com sabem per unes notes que l’editor escriu a Fuster: “Quan facis la crítica per a Destino (si no l’has feta encara) -escriu Sales a Fuster- recorda el que et vaig dir, o sigui rellegeix la novel·la, no et fiïs de la teva lectura de jurat, ja que l’autor l’ha esmenada moltíssim suprimint moltes pàgines etc. Fa tot un altre efecte.” I afegeix: “No cal dir que davant de l’èxit que està tenint (he rebut altres cartes encomiàstiques, si bé sense tant de contingut crític, d’en Joan Oliver i molts que tu no coneixes), els del CLUB recordem que a tu et devem l’haver tingut notícia de l’existència d’una novel·la tan bona —sobretot, que “podia” ser tan bona.”

També curiosament, la correspondència m’ha revelat que quan Joan Fuster va posar en marxa la col·lecció d’assaig que va dur com a títol Cara i Creu, es va interessar per la publicació de La patrie Latine i demanà a Rubió que la traduís al català. De fet, Fuster desconeixia el llibre editat a París i en va tenir coneixement per una informació que li donà Jaume Miravitlles, el qual -escriu Fuster a Rubió- “em diu que us ha mig compromès per donar-nos un original destinat a la col·lecció Cara i Creu, petita aventura editorial que projecten uns quants amics. No cal dir que tots estarem ben contents si realment ens ajudàveu amb la vostra col·laboració. La idea és publicar un tipus de llibre “normal” —en temes i extensió—, amb la major amplitud de criteri, i preferentment (no exclusivament) del gènere assaig”.

El projecte, però, no avançà perquè Rubió no tenia disponibilitat aleshores per fer-ne la traducció al català. Tanmateix agraeix a Fuster l’interès: “Estic content de la vostra carta i de col·laborar a Cara i Creu. L’amic Miravitlles, després d’haver llegit La Patrie Latine que vaig publicar en francès vint anys enrere, la troba del seu gust. És un assaig, al qual les nostres terres són situades en l’òrbita de l’evolució de l’antic món llatí i menys en la del determinisme estrictament peninsular. Fins ací la cara. La creu és que aquest text hauria de ser refet, que en la nova forma que m’imagino seria difícilment publicable en l’actualitat i que, a més, ara no tinc temps d’ocupar-me’n.”

Desconec què volia modificar Rubió d’aquella obra, que jo vaig traduir respectant íntegrament l’original francès, però m’ha fet gràcia descobrir aquesta relació que desconeixia i que ara he pogut explicar a l’article que, in extenso, podeu llegir a la web (https://www.caib.cat/sites/anyjoanfuster/ca/articles_actuals/).

Potser hauria d’excusar-me davant els directors de la publicació, però no crec que aquest spoiler que acab de fer del meu article perjudiqui l’original. Només l’he escrit per engrescar el lector interessat en l’obra de Joan Fuster perquè accedeixi a la web que ha elaborat el Govern de les Illes Balears i pugui aproximar-se a l’escriptor valencià i conèixer la relació que aquest va tenir amb personatges de les nostres illes per mitjà dels articles que hi aniran publicant escriptors i investigadors de ca nostra.

Tot i que fa més de cinquanta anys que escric de manera regular a les pàgines del diari Menorca, només de molt jove, durant un estiu, vaig dur a terme tasques que podrien denominar-se periodístiques, ja que sempre els meus articles han estat vinculats a la opinió per donar el meu punt de vista de la realitat que es desplega davant nostre, sense triar gaire sobre si el fet que coment té un caire local, nacional o internacional. Basta que a mi m’hagi impactat i consideri que hi tenc alguna cosa a dir. I molt sovint, els articles que he escrit m’han servit més aclarir-me les idees que per influir en l’opinió pública.

Sí que vaig dur a terme una activitat diguem-ne periodística aviat farà deu anys -novembre de 2012- quan, en representació de la Reial Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de les Illes Balears, vaig assistir al VIII Congreso de Academias Jurídicas y Sociales de Iberoamérica, convidat per l’Instituto de Chile, on vaig tenir l’oportunitat de conèixer tres personatges francament interessants que havien tingut o podien tenir algun paper en la política xilena. Un va ser el doctor Molina Silva, democratacristià, que havia estat president del Banc Central de Xile i tres vegades ministre en el gabinet d’Eduardo Frei abans del cop d’Estat de Pinochet. Un altre va ser el doctor Cáceres Contreras, aquest lligat del tot al govern del dictador, que el va designar membre del Consell d’Estat, després president del Banc Central de Xile i, més tard, ministre d’Hisenda. I per últim, el doctor Velasco Brañes, que aleshores era precandidat -no se’n va sortir- a la presidència de Xile pel partit socialista.

Record que vaig mantenir llargues i enriquidores converses amb tots tres, que es van concretar en un llarg article a la revista “Misser” del Col·legi d’Advocats i que, anys després, em va ser útil per escriure els darrers capítols de la novel·la “Lletres de combat” (Pagès editors, 2020), que transcorre a l¡epoca de Salvador Allende.

Però si avui evoc aquell viatge és perquè, quan era a Xile, es van produir les eleccions catalanes de 2012 -aviat farà deu anys-, un esdeveniment que podem fixar com el primer tret de pistola que va marcar el que hem conegut com “el procés”, entenent com a tal el període de la història política catalana caracteritzat per l’increment del suport de l’independentisme i per la celebració de consultes d’autodeterminació il·legals, que van culminar en l’infructuós intent de secessió unilateral el 2017.

A Xile, participava també en el Congrés de les Acadèmies Iberoamericanes el qui era aleshores president de la de Catalunya, Josep Guàrdia Canela, bon amic i gran jurista que, com a membre que era del partit Unió de Democràtica de Catalunya, havia estat conseller de justícia en un dels governs de Jordi Pujol.

Uns mesos abans, Artur Mas, aleshores president de la Generalitat, havia dissolt el Parlament de manera anticipada. Havia pres aquella decisió després de la multitudinària manifestació convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) amb motiu de la Diada, sota el lema “Catalunya nou estat d’Europa”, després que Mariano Rajoy, en un moment en què Espanya estava a punt del rescat econòmic, rebutgés rotundament la possibilitat de dotar Catalunya d’un pacte fiscal per obtenir un règim de finançament similar al concert basc, amb l’argument que la proposta era inconstitucional.

Què llunyà sembla tot el que estic dient! I això no obstant, sabem que aquell va ser l’inici d’un dels majors fracassos que ha viscut el país -i no estic parlant només de Catalunya, sinó d’Espanya sencera-, perquè va ser aleshores quan tot es començà a tòrcer a pesar que Artur Mas, davant la negativa de Rajoy, va retornar com un heroi al Palau de la Generalitat i decidí convocar unes eleccions anticipades que li permetessin obtenir una majoria absoluta incontestable que mostrés als espanyols i als europeus que l’únic camí possible era el que conduïa a la proclamació d’un nou estat que seria rebut amb les mans obertes per tota la Unió Europea.

Aquell diumenge capvespre -25 de novembre de 2012- els congressistes que érem a Xile visitàvem la casa on havia viscut el poeta Pablo Neruda, però més enllà de l’interès de la visita, Josep Guàrdia (i jo al seu costat) volíem saber el resultat d’aquella votació que Mas considerava un plebiscit després d’una campanya en què ell es va fer fotografiar amb els braços estesos, com una mena de nou Moisès que havia de dur el poble escollit a la terra promesa.

Però els resultats no van ser els que Mas esperava. Aleshores, Convergència i Unió, ja plenament compromesa amb la celebració d’una consulta d’autodeterminació a través de l’eufemisme del “dret a decidir”, no sols no aconseguí la majoria absoluta que cercava, sinó que va experimentar una forta reculada, passant de 62 a 50 escons, xifra que no ha fet més que disminuir en eleccions posteriors, a pesar de canviar el nom de la vella coalició que Pujol liderava. ERC, de la mà d’Oriol Junqueras, es va convertir en la segona força política amb 21 escons (11 més dels que tenia); el PSC en va treure 20 (perdent-ne 8);  Iniciativa per Catalunya en va treure 13 (n’augmentà 3); el PP 19 (augmentant-ne 1), Ciutadans 9 (triplicant els que posseïa); i aparegué la Cup, amb 3 escons.

Aquell resultat -sobretot la pèrdua de CiU-, a la qual el tret li va sortir per la culata, ens va deixar descol·locats. Guàrdia Canela, que era i és un home moderat i de seny, no s’ho podia creure, i també a mi em va sorprendre. Però més enllà del que signifiquessin aquells resultats inesperats per gairebé tothom -sobretot per als membres de la coalició que havia estat hegemònica des de 1980- el que podem veure ara -deu anys més tard- és que s’obria pas una nova política que, a partir de 2014, irrompria en el conjunt espanyol -com ha escrit la professora de Ciència Política de la Universitat de València Astrid Barrio-, ja que va donar lloc a nous partits com Podemos i Ciudadanos que, si durant els anys que van seguir, van tenir la sensació que es menjarien el món, avui, deu anys després, veiem que van crear unes expectatives com a mínim sobredimensionades, ja que Podemos està en declivi i Ciudadanos és a punt de desaparèixer.

Més enllà del que està succeint a Espanya a nivell global, cal remarcar el que ha succeït a Catalunya, on aquell “procés sobiranista” que prometia una independència exprés i sense costos, acabà amb una inèdita aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va suposar, de fet, la intervenció de l’autonomia catalana, l’enjudiciament i l’encarcerament de membres del Govern i d’activistes independentistes, la fugida a l’estranger del president Puigdemont i d’alguns consellers i dirigents, així com també la indiferència de tots els estats europeus.

I potser el més greu no és això, sinó el que, com ha escrit sàviament la professora Barrio, “des d’aleshores, l’acció política s’ha centrat a desfer els greuges de la deriva unilateral per mitjà de l’anomenada ‘desjudicialització’, però sense cap millora a nivell d’autogovern, a pesar de la taula de diàleg (negada avui per Junts). Més encara, s’ha produït una constant degradació de les institucions catalanes, amb un president de la Generalitat (Torra) que va haver d’abandonar el càrrec inhabilitat per desobediència i una presidenta del Parlament (Borràs), investigada per corrupció i que, embolicada amb l’estelada, ha estat suspesa de les seves funcions.

Ara bé, si deixam Catalunya i miram la resta d’Espanya, veiem que l’auge dels nous partits tampoc s’ha consolidat, si exceptuem a Vox, que va irrompre amb força el 2018 encoratjat pels fets d’octubre del 2017 a Catalunya, amb un ideari clarament involucionista en molts àmbits, i, en particular, en matèria de política autonòmica, que -i això és molt greu- sembla que estigui marcant l’agenda del PP, tot dificultant l’obtenció dels consensos necessaris per dur a terme amb èxit les reformes institucionals que Espanya hauria d’afrontar. Només ens calia una pandèmia per afirmar que els deu anys que transcorren de 2012 a 2022 no han estat, precisament, òptims per a la història del nostre país.