Archive for the ‘Bloc de notes’ Category

La JEC dinamita la sentència del TJUE

5 gener 2020

La sentència que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha pronunciat arran de la qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Suprem (TS) espanyol, en la qual se li sol·licitava que expliqués l’abast de l’article 9 del Protocol nº 7 sobre els privilegis i immunitats de la Unió Europea (UE), on es declara que la immunitat protegeix els eurodiputats “mentre el Parlament Europeu estigui en període de sessions”, ha donat pas a una sèrie d’incògnites que haurà de resoldre el TS en breu, així com també a un cúmul d’opinions i de decisions oposades (segons els interessos de cadascú) que no faciliten certament la formulació d’un criteri ponderat.

Oriol Junqueras (que és la persona respecte de la qual el TS va elevar la consulta al TJUE), en els moments en què aquesta es va fer era -no ho oblidem- un «pres preventiu» acusat d’haver comès delictes greus amb anterioritat a la seva elecció, pres al qual ni la Junta Electoral Central (JEC) ni el TS van permetre complimentar els requisits que el dret nacional espanyol exigeix per adquirir la condició plena de parlamentari, atesa la seva situació de manca de llibertat.

La resposta del TJUE ha trigat, i s’ha produït finalment quan Oriol Junqueras ja havia estat condemnat en ferm a 13 anys de presó i a inhabilitació per a càrrecs públics per uns fets -ho repeteixo- comesos abans d’haver estat elegit europarlamentari, circumstància aquesta que, per descomptat, complica les coses, però tot i així, la sentència és molt clara ja que, a diferència del que va afirmar la JEC el passat mes de maig, diu que la condició d’eurodiputat no s’adquireix després de recollida l’acta i jurada la Constitució, com exigeix ​​la legislació espanyola, sinó amb la proclamació dels resultats electorals, sense necessitat d’emplenar cap requisit addicional del “dret nacional”.

Diu concretament la sentència que:

goza de inmunidad en virtud del párrafo segundo de dicho artículo (art. 9) una persona que ha sido oficialmente proclamada electa al Parlamento Europeo cuando se encontraba en situación de prisión provisional en un proceso penal por delitos graves, pero que no ha sido autorizada a cumplir ciertos requisitos previstos por el Derecho interno tras la proclamación ni a desplazarse al Parlamento Europeo para participar en su primera sesión;

esta inmunidad implica el levantamiento de la medida de prisión provisional impuesta, al objeto de permitir al interesado desplazarse al Parlamento Europeo y cumplir allí las formalidades requeridas. Si el tribunal nacional competente estima, no obstante, que debe mantenerse la medida de prisión provisional tras la adquisición por el interesado de la condición de miembro del Parlamento Europeo, ha de solicitar a la mayor brevedad al Parlamento Europeo que suspenda dicha inmunidad, conforme al artículo 9, párrafo tercero, del mismo Protocolo.

Cal advertir que la sentència no entra en el fons del judici, la validesa del qual no qüestiona en absolut, però sí que és clara pel que fa a la immunitat parlamentària de què gaudia Oriol Junqueras des del moment en què va ser elegit, immunitat que exigia l’aixecament de la presó provisional imposada perquè pogués acudir al Parlament Europeu i complir-hi les formalitats requerides.

Queda, doncs, molt clar que, tant la JEC com el TS, no van actuar correctament en negar a Oriol Junqueras el seu dret d’acudir a Estrasburg per prendre possessió i exercir d’eurodiputat mentre aquest Parlament no suspengués la seva immunitat, circumstància que, per obtenir-se, exigeix que el TS ho sol·liciti al Parlament i aquest ho acordi, permetent que se’l jutgi pels presumptes delictes comesos; sol·licitud que, molt possiblement, d’haver-se produït en temps i en forma, hauria estat acceptada, ja que no hem d’oblidar que la inviolabilitat que reconeix l’Eurocambra als seus membres està vinculada exclusivament als actes, vots, decisions i declaracions realitzades com a eurodiputats. I no és per cap d’aquests actes que es jutjava Oriol Junqueras.

Rebuda la sentència del TJUE, el TS donà trasllat a les parts abans de decidir què calia fer per executar-la. I aquestes s’han pronunciat de molt diversa manera: La Fiscalia ha demanat, ras i curt, que s’executi ja la inhabilitació de Junqueras i que se li impedeixi obtenir l’acta d’eurodiputat. I en la mateixa línia s’ha pronunciat l’acusació popular de Vox. En canvi, la defensa del líder d’ERC ha demanat la seva immediata posada en llibertat i l’anul·lació del judici.

Davant d’aquests dos pronunciament completament oposats, l’Advocacia de l’Estat, després de subratllar que la sentència del Suprem “és plenament vàlida i de cap manera procedeix la seva anul·lació”, proposa a la Sala presidida pel jutge Marchena que apliqui les mesures d’assegurament més adequades per garantir la seva missió [la de Junqueras] com a representant i, a el mateix temps, el compliment de la sentència del ‘Procés’. Per això sosté que “caldria permetre tant el seu desplaçament a la Junta Electoral Central com a la seu de Parlament Europeu per complir amb els tràmits necessaris”, així com per a “l’exercici de la seva funció representativa mentre conservi el seu estatus parlamentari”. Aquesta situació de llibertat i d’exercici dels seus drets polítics es mantindria, per tant, fins que el Parlament Europeu aixequés la immunitat de Junqueras, tràmit que l’Advocacia considera que el Suprem ha d’activar “el més aviat possible”.

¿Què decidirà el TS? La resposta no és fàcil, ja que, com reconeix l’escrit de l’Advocacia de l’Estat, l’alt tribunal va dictaminar el passat mes de maig que “no calia obtenir cap suplicatori quan ja s’havia iniciat el judici oral”, però la sentència del TJUE apunta certament en un antre sentit. Tenim, però, que divendres passat, la JEC (que no és sinó un tribunal administratiu, no judicial) ha decidit per una majoria escassa, a instàncies del PP, de C’c i de Vox, no fer cas a la sentència del TJUE, al·legant que Junqueres és «inelegible per causa sobrevinguda» i que, per tant, ha perdut ja la seva condició d’eurodiputat. Tot queda, doncs, en mans del TS i obre la porta a Junqueras -si és que ja no la tenia oberta- per denunciar la justícia espanyola davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) per vulneració de drets fonamentals.

Si a això hi afegim l’agosarada decisió, presa també per la JEC, d’inhabilitar Torra (per set vots contra sis) quan encara no és ferma la sentència d’inhabilitació dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ja que està recorreguda davant el TS, vulnerant així, des del meu punt de vista, la presumpció d’innocència d’una manera flagrant, haurem de concloure que estem a les portes d’un cataclisme d’enormes dimensions que pot fer petar els fonaments de l’estat de dret. I més encara en uns moments com els que estem vivint, a mig debat d’investidura de Pedro Sánchez, l’èxit de la qual depèn, entre d’altres coses, de l’abstenció d’Esquerra Republicana.

No hi ha dubte que l’Espanya irredempta s’ha posat novament en marxa i, com tantes vegades al llarg de la nostra història, ha decidit que les passions i els sentiments ofusquin els codis de la raó, que són els únics que s’ haurien de ponderar en l’exercici de la justícia.

Quaranta anys del Consell insular de Menorca (i II)

29 Desembre 2019

Més enllà de l’obra política que ha dut a terme el Consell, el que vull destacar en aquest article són les grans novetats que, com a institució, el van afectar per mor de l’Estatut vigent, aprovat per la llei 1/2007, de 28 de febrer. Aquesta llei orgànica de l’Estat ha implicat canvis substancials desplegant els que ja va introduir la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, de consells insulars, perquè el nou Estatut insereix els consells en l’organització institucional autonòmica (art. 39), ubicant-los en el capítol IV del títol IV, “De les institucions de la Comunitat autònoma de les Illes Balears”, atribuint-los directament competències pròpies (art. 70), executives o de gestió, incloent-hi també la potestat reglamentària sobre aquestes competències (art. 72). A més, possibilita que el Parlament els transfereixi facultats executives o de gestió en altres competències que podem denominar transferides o delegades (art. 71), els dona iniciativa legislativa (art. 47.2), generalitza la fórmula organitzativa del Consell Executiu com a òrgan necessari en tots els consells, amb membres lliurement nomenats pel president, tot i que no siguin electes (art. 63 a 66), i els faculta per exercir les funcions administratives i la gestió ordinària de les competències de la Comunitat Autònoma (art. 80).

Amb aquesta nova regulació de l’article 61, l’Estatut ha volgut subratllar que estem davant d’institucions que gaudeixen d’un elevat poder polític, que, a més, poden implementar polítiques pròpies en l’àmbit de les seves competències (art. 73), que, lògicament, poden ser diferents d’un consell a l’altre.

Sens dubte, el més cridaner d’aquesta reforma és la partició que l’Estatut fa del “poder executiu” originari de la Comunitat Autònoma entre el Govern autonòmic i els consells insulars. Així doncs, des del moment en què aquests tenen certes competències d’execució atribuïdes directament per l’Estatut (les de l’art. 70), sobre les quals ostenten fins i tot la potestat reglamentària, es pot afirmar que els consells disposen també d’una part d’aquest poder executiu originari de la Comunitat Autònoma. Idea que expressa molt bé l’article 84.2 quan diu que “Corresponen al Govern de la Comunitat Autònoma i als consells insulars la funció executiva, incloses la potestat reglamentària i la inspecció, i l’actuació de foment de les competències que els són pròpies”. Per tant, la “funció executiva” (o, el que és el mateix, el poder executiu originari) de la Comunitat Autònoma es distribueix ara entre el Govern autonòmic i els consells insulars.

Tenim, doncs, avui una institució molt millorada des del punt de vista de la seva estructura legal, que té oberts davant seu reptes importants en el doble marc en què ha d’actuar, atenent-nos a la seva doble naturalesa jurídica: el d’Administració local i el d’Administració autonòmica.

Així doncs, des del vessant d’Administració local, el Consell té les competències atribuïdes per la legislació de règim local (estatal i autonòmica), que es corresponen bàsicament amb les atorgades a les diputacions provincials (les de art. 36 de la Llei 7/1982, de 2 d’abril, reguladora de es Bases del Règim Local), com aclareix l’art. 41.3 d’aquesta mateixa llei de bases. En línies generals, es tracta de la coordinació dels serveis municipals entre sí per a la prestació adequada d’aquests.

No és poc, encara que, per exercir algunes d’aquestes competències, els  consells es troben amb certes dificultats derivades de la mateixa Llei de Bases, que, en consagrar el principi d’autonomia municipal, estableix també el de cooperació voluntària entre municipis, deixant en mans d’aquests la decisió d’integrar-se o no en les mancomunitats, consorcis o convenis propiciats per una Administració de rang superior, com pot ser la dels consells, cosa que sovint dificulta la intermunicipalització. I això no és bo, perquè si bé la intermunicipalització dels serveis no gaudeix per sed’una força taumatúrgica que resolgui tots els problemes (perquè també des del consells es pot actuar deficientment), estic convençut que és una possibilitat que la legislació bàsica no sols hauria de permetre, sinó que hauria de forçar, sobretot per a illes de petites dimensions com Menorca, en el ben entès que pot esdevenir una peça indispensable per racionalitzar els serveis, abaratir-los i fer-los més eficients per a tots els ciutadans.

Això en el vessant d’Administració local. Però penso que, com Administració autonòmica, hi ha molt de camí per córrer i no hauríem de dubtar ni un moment a l’hora d’anar reduint les competències que avui ostenta el govern de la Comunitat per fer créixer de manera proporcional les dels consells insulars. ¿Per què, sense anar més lluny, no s’ha transferit encara el “règim d’aigües i aprofitaments hidràulics, canals i regadius. Aigües minerals i termals. Ordenació i concessió de recursos i aprofitaments hidràulics” (art. 30.8)?

Alhora, em fa l’efecte que s’hauria d’aconseguir una major lleialtat en el desenvolupament de les competència pròpies. Ho dic perquè el Consell té, per exemple, competència en l’ordenació turística des de 1996. Doncs bé, si és així, ¿per què no pot decidir els objectius de l’impost turístic? ¿Per què dels recursos de la promoció turística es bestreuen els costos de l’Agència de Turisme de les Balears i no es planteja una encomana al Consell d’aquesta agència per a determinades actuacions promocionals? El Consell té també transferida l’ordenació territorial des de 2001. ¿Per què, doncs, en les noves lleis d’urbanisme i de projectes industrials, els informes del Consell no són preceptius ni vinculants? Més encara, ¿per què l’ordenació del territori no s’amplia a l’habitatge, tenint en compte que, per proximitat, el Consell podria dur a terme una gestió més eficient en matèria de gestió d’habitatges buits, o en tot el que fa referència als ajuts al lloguer?

Però més enllà del que acabo de dir, el Consell té la possibilitat de fer moltes coses més, ja que, en haver-se reconegut a la Comunitat autònoma competència per crear i organitzar una administració pròpia (art. 79), l’Estatut preveu que aquesta administració s’exerceixi no sols mitjançant els ens i organismes que depenen del Govern de les Illes Balears, sinó també per mitjà dels consells i dels municipis, tot establint el que la doctrina ha definit com a mecanismes d’Administració instrumental i d’Administració indirecta.

Un exemple de la dita Administració instrumental és l’ens públic “Ports de les Illes Balears” (al qual els menorquins, amb raó, no hem escatimat crítiques). Res a dir, doncs, sobre la legalitat d’aquest ens, però hauríem de recordar que l’Estatut dona suport a la idea que l’Administració autonòmica dependent del Govern de la Comunitat s’hauria de reduir a la mínima expressió en el que fa referència a les estructures de caràcter territorial i perifèric, facilitant que les funcions que han de ser exercides en el territori de cada illa, ho siguin a través del consell insular respectiu. ¿No exigeix aquest principi que es replantegin ens com aquest que he esmentat atorgant-ne als consells la funció executiva?

I això implica també una adequada reestructuració de l’Administració Perifèrica de la pròpia Comunitat autònoma en benefici, si més no, dels Consells de Menorca i d’Eivissa, ja que aquestes institucions han estat pensades, creades i disposen avui d’una estructura suficient i d’un marc legal adequat per convertir-se en una eficaç Administració indirecta de la Comunitat. D’ací que em vegi constret a formular una pregunta: ¿Per què, encara avui, les competències que té el govern de la Comunitat autònoma en matèria d’Educació -i en molts altres camps- les exerceix a Menorca i Eivissa mitjançant delegacions que depenen directament de les conselleries i no ho fa per mitjà del consells?

Per últim, i perquè tot això que estic reivindicant no es transformi en un castell construït sobre l’arena, crec que és imprescindible repensar el sistema de finançament, ja que si les institucions no estan justament dotades, qualsevol reforma es vana. I dubto molt que l’actual Llei 3/14, de 17 de juny, del sistema de finançament definitiu dels Consells Insulars, que desplega els principis estatutaris dels articles 137 i 138 de l’Estatut d’Autonomia, estableixi els mecanismes adequats, equitatius i justos per garantir l’exercici de les competències atribuïdes a aquests.

 

 

Quaranta anys del Consell Insular de Menorca (I)

22 Desembre 2019

Amb  motiu dels quaranta anys de la constitució del Consell Insular de Menorca, el nostre diari convidà fa uns mesos diverses persones significatives de la societat menorquina perquè exposessin el que pensaven respecte d’aquesta institució. Gairebé tots els articles que es van publicar van fer una lectura positiva de la trajectòria del Consell, més enllà dels criteris que els seus autors poguessin tenir respecte de les persones que han tingut la responsabilitat de gestionar-lo, i van coincidir en afirmar que aquesta era una institució necessària per a la bona administració politicoadministrativa de la nostra illa. També és aquest el meu criteri, que pretenia exposar en una conferència que m’havia encarregat la presidència del Consell per a un acte oficial commemoratiu que es va suspendre tres dies abans de la data fixada. Se’m va dir aleshores que es posposava per a més endavant i, fa poc més d’una setmana, se m’ha fet saber que l’acte no es duria a terme. Atès que jo tenia la feina feta, exposaré, ni que sigui de manera molt sintètica, alguns aspectes que em semblen rellevants d’aquesta institució en dos articles.

A la conferència programada tenia interès a fer una mica d’història de la gènesi del Consell -interessant i rocambolesca alhora- d’ençà que la nostra illa s’obrí a la vida democràtica i participativa, amb l’aprovació de l’Estatut el 1983 i, posteriorment, amb la Llei de Consells de 1989, però aquí no hi ha espai per fer-ho i hauré de passar per alt aquest punt. Diré tan sols que, des de l’aprovació de la Llei 8/2000, es configurà un nou model d’estructura organitzativa per a aquestes peculiars institucions a partir de dues idees centrals: 1) Que, definitivament, els consells tenen una doble naturalesa (són institucions autonòmiques i alhora ens locals); i 2) Que la Comunitat autònoma té potestat d’autoorganització de les seves pròpies institucions, l’estructura de les quals calia retocar perquè l’organització administrativa local era clarament insuficient per gestionar de manera adequada el gruix de competències transferides (especialment en el cas de les illes menors), en què la majoria governant podia estar formada tan sols per set membres electes (els del partit o de la coalició que hagués format govern).

Tot i així, ja sigui amb la més limitada i deficient estructura prevista a l’estatut de 1983, o bé amb la molt més eficaç de l’actual Estatut de 2007, a què em referiré en el proper article, no hi ha dubte que el Consell Insular de Menorca començà a treballar amb més eficàcia i compromís que l’antiga Diputació Provincial que, de manera frustrant, es va oblidar sistemàticament de la nostra illa. Així doncs, des de la transferència d’Urbanisme i Habitabilitat efectuada per la Llei 9/1990, de 27 de juny, fins a les dues últimes transferències rebudes en virtut dels Decrets 46 i 47/2018, de 21 de desembre, en matèria de polítiques de gènere i dona, i de polítiques LGTBI, la institució s’ha anat revestint d’importants competències executives sobre matèries clau per al desenvolupament del país, com l’urbanisme, la cultura, el patrimoni històric, les activitats classificades, els transports per carretera, l’agricultura, la ramaderia, pesca i artesania, els serveis socials i, sobretot, l’ordenació del territori, que va culminar amb l’aprovació del Pla Territorial Insular -el controvertit i discutit (però indispensable) PTI- que, amb més llums que ombres, cercà d’establir un model de desenvolupament sostenible en el territori insular. Instrument que era -i segueix sent- del tot necessari renovar si es pretén consolidar polítiques adequades per mantenir vigent el mateix objectiu que es proposà l’any 2003. Som conscient que s’està treballant en aquest sentit, però també cal dir que els anys perduts de les passades legislatures pesen com una llosa en el capítol de responsabilitat dels nostres polítics.

Al llarg d’aquests quaranta anys, el Consell ha actuat també sobre altres matèries transferides o delegades, com carreteres i camins, joventut i lleure, caça i recursos cinegètics, i també en matèria de promoció turística; competències que, per primera vegada a la nostra història, el Consell va poder exercitar com a vertader govern de Menorca, d’acord amb l’Estatut i la Llei de Consells Insulars vigent, en el ben entès que, des de 2007, les ha pogut desplegar amb molta més eficàcia, perquè avui el Consell és, com explicaré en el proper article, la institució de govern de la nostra illa i exerceix, per tant, el govern, l’administració i la representació d’aquesta, gaudint de plena autonomia en la gestió dels seus interessos” (art. 61).

Per poc que repassem la trajectòria de la nostra institució, val a dir que, fins i tot sota el deficient règim legal que establí l’Estatut de 1983, el Consell de Menorca ha dut a terme una tasca encomiable en molts aspectes, que no puc desplegar aquí. Però no deixa de ser significatiu el canvi que s’ha verificat en els seus pressupostos, ja que d’aquells 157 milions de pessetes (menys d’un milió d’euros) en què consistia el pressupost de 1979, hem passat als gairebé 98 milions d’euros, que eren els previstos per al pressupost en curs, dels quals, més de 22 milions s’havien de dedicar a inversions i més de 10 a transferències de capital.

Un segon aspecte, potser poc vistós, però que jo considero rellevant, és el de la cooperació institucional que ha dut a terme tots aquests anys i, sobretot, arran de la creació, el gener de 2002, del Servei de Cooperació i Assistència Municipal. Així mateix ha promocionat Consorcis amb els Ajuntaments, alguns de tanta importància com el de Residus Urbans i Energia, el de Protecció de la Legalitat Urbanística al Sòl Rústic, o bé el Sociosanitari, i endegat plans insulars de cooperació, gestió del litoral i neteja de platges, servei d’assessorament lingüístic, xarxa de biblioteques, etc. etc.

També ha creat organismes autònoms de caràcter administratiu, com l’Institut Menorquí d’Estudis, que tant està fent per la cultura, i el Consell Econòmic i Social de Menorca, entès com una eina de planificació, coordinació, debat i gestió que ajudi en el disseny del full de ruta econòmic, ambiental i social de l’illa, i ha constituït empreses públiques com l’Institut de la Joventut de Menorca. I mereix una especial menció la Sindicatura de Greuges, creada el 2015, com una fórmula de participació ciutadana, amb la missió de recollir les queixes dels menorquins i, per tant, de vetllar pel bon funcionament del Consell en la seva relació amb tots els habitats de l’illa.

No ens oblidem tampoc de les entitats que es troben adscrites al Consell d’acord amb el Sistema Europeu de Comptes, com la Fundació Foment del Turisme de Menorca, la Fundació per a Persones amb Discapacitat, la Fundació Menorquina de l’Òpera, el Servei d’Informàtica Local o el Fons Menorquí de Cooperació. Alhora, el Consell forma part com a ens associat d’entitats pròpies de la societat civil, i d’altres públiques com la Federació Espanyola de Municipis i Províncies o la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears.

Un tercer aspecte que no podem tampoc silenciar avui és el reconeixement de l’illa de Menorca com a Reserva de la Biosfera, procés que s’inicia l’any 1993 amb l’acord del Comitè Internacional del Programa “Man and Biosphere” de la UNESCO, que culminà amb el lliurament del diploma oficial, pel maig de 1994, i que, el 2008, es concretà amb la creació de l’Agència Menorca Reserva de Biosfera, organització amb personalitat jurídica pròpia adscrita al Departament d’Economia, Medi Ambient i Caça, que centra les seves activitats desenvolupant els objectius de la declaració de Menorca com a Reserva de Biosfera pel Programa MaB de la UNESCO amb un projecte realment ambiciós, al qual el Consell ha dedicat per a aquest any un pressupost superior als 9 milions d’euros.

Els esculls legals de l’autodeterminació

15 Desembre 2019

El dret d’autodeterminació segueix sent la base del conflicte polític a Catalunya. Però ara és també un dels obstacles que troba el president en funcions, Pedro Sánchez, per formar govern, ja que necessita, com a mínim, un acord amb ERC, partit que demana que es parli seriosament del dret d’autodeterminació. Però, ¿què és aquest dret? ¿És aplicable a Catalunya?

L’origen de l’autodeterminació es troba en el Dret Internacional. En primer lloc, hi ha la resolució 1514, del 14 de desembre de 1960, de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Aquesta es considera la “Carta Magna de la Descolonització” en contemplar per primera vegada que “tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. “En virtut d’aquest”, afegeix el text, “(els pobles) determinen lliurement la seva condició política i persegueixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”.

Això sí, també cal dir que la Carta parla de “territoris en fideïcomís i no autònoms” i aquells que no havien aconseguit llavors “la seva independència” respecte els estats que els havien colonitzat. I aquest matís -no menor- és en el qual es basa el Govern per rebutjar que aquest dret es pugui aplicar a Catalunya. A més, invoca l’article 2 de la nostra Constitució (“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola…”), que, indirectament, prohibeix l’autodeterminació.

Però el dret d’autodeterminació no es queda aquí. També es recull a la resolució 2200 de l’ONU, amb la qual es va obrir el procés per a l’aprovació del “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”, amb pràcticament la mateixa literalitat que fixa la Carta. I, finalment, és igualment important per entendre aquest dret la resolució 2625 de l’Assemblea General de l’ONU de 1960, a la qual s’afirma que “tots els pobles tenen el dret de determinar lliurement, sense ingerència externa, la seva condició política i de prosseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”, així com que “tot Estat té el deure de respectar aquest dret” . I és arran d’aquesta declaració que els independentistes basen el seu argumentari en la defensa de la condició de Catalunya com a “poble” que té dret a autodeterminar-se.

Sense anar més lluny, en un text publicat l’abril de 2017 per a Diplocat per Josep Costa, vicepresident primer de la Mesa del Parlament, es defensa que Catalunya pot ser (i és) un poble en el sentit del Dret Internacional perquè “no hi ha una definició jurídica del que és un poble”. Més encara, segons raona Costa, “no hi ha ningú per decidir objectivament qui ho és i qui no ho és”. “Amb la qual cosa, la qualitat de poble ha de tenir una flexibilitat per definició”. En conseqüència, conclou que “Catalunya podria apel·lar legítimament al dret d’autodeterminació per declarar la independència”, ja que “la seva condició política li és imposada i no pot desenvolupar-se lliurement a Espanya”.

Malgrat tot, l’actual govern espanyol (i tots els anteriors) sempre han rebutjat de ple el dret a l’autodeterminació de Catalunya. En aquest sentit, Sánchez ha marcat el límit en l’ “autogovern” de la comunitat catalana. En aquest mateix sentit, pel febrer de 2014, el Ministeri d’Afers Estrangers del govern del PP publicà un informe en què s’assegurava que el dret d’autodeterminació no es pot aplicar a Catalunya perquè el Dret Internacional només es refereix “a la població dels Estats, els fideïcomisos i els territoris no autònoms “. És a dir, a un escenari diferent al de la comunitat catalana, que “s’insereix en un Estat democràtic, àmpliament descentralitzat i amb ple respecte de les exigències derivades de l’Estat de Dret i de la protecció dels drets humans”.

En altres paraules, des del Govern espanyol sempre s’ha defensat -i aquesta, ens agradi o no, és també la interpretació majoritària en el context internacional- que “el dret de separació com a plasmació del principi de lliure determinació dels pobles tan sols es pot donar en supòsits de situació colonial, pobles annexionats per conquesta, dominació estrangera o ocupació i pobles oprimits per violació massiva i flagrant dels seus drets”. I aquest, s’argumenta, no és el cas de Catalunya.

Tot i que aquesta és, dic, la interpretació majoritària, vegem què passaria si acceptéssim la contrària i entenguéssim que Catalunya té dret a autodeterminar-se d’acord amb els Pactes de 1966, ratificats per Espanya el 27 d’abril de 1977. ¿Seria suficient en aquest cas l’article 2 de la Constitució per impedir l’autodeterminació?

Segons l’article 27 del Conveni de Viena sobre Dret dels Tractats, “una part no pot invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat”, la qual cosa implica dotar aquest tractat d’una aplicabilitat preferent pel que fa a el Dret intern. I això perquè obrar en sentit contrari significaria una vulneració del propi ordenament nacional, ja que la violació del Dret internacional incorporat al sistema intern per voluntat d’aquest dret intern és, en si mateix, una contravenció del dret propi.

Seguint aquest raonament, no hi ha dubte que, si els “Pactes de 1966” van ser ratificats per Espanya el 27 d’abril de 1977 i la Constitució Española va entrar en vigor el 29 de desembre de 1978, l’article 1 dels Pactes gaudiria d’aplicabilitat preferent sobre el article 2 de la Constitució, amb el qual entra en contradicció pel fet de reconèixer aquell un dret d’autodeterminació que aquest article prohibeix. No obstant això -i en aquest punt rau la clau de l’assumpte-, aquesta circumstància -la contradicció- no habilita qualsevol particular o qualsevol poble (posem per cas Catalunya) que estimi vulnerat el seu dret a reclamar-lo, ja que el dret internacional no considera self-executing el particular ni tampoc el poble en qüestió, ja que cada Estat signant estableix les seves obligacions “davant de la comunitat internacional”, no davant dels “seus ciutadans individuals”.

Així doncs, per més que alguns especialistes (i els partits que independentistes) es mostrin satisfets amb el valor jurídic dels informes del Comitè de Drets Humans de l’ONU -que citen contínuament però que no són vinculants, encara que tampoc son merament declaratius-, el problema rau en el fet que aquests informes no tenen eficàcia pràctica rellevant. Tenim, doncs, que no serveix de res que algun particular, o que algun partit, o que algun govern autonòmic, al·legui davant l’esmentat Comitè de Drets Humans de l’ONU l’incompliment que l’Estat du a terme dels seus compromisos internacionals en matèria de drets humans, especialment si l’infractor (l’Estat espanyol en aquest cas) ostenta un poder hegemònic en el context global, per més que Amnistia Internacional o Human Rights Watch, als seus informes anuals, dediquin un monogràfic de denúncia als abusos que l’Estat en qüestió ve realitzant. Aquesta és la conseqüència -trista conseqüència- de la manca de força pròpia del Dret internacional.

Espanya, per tant, en prohibir el dret d’autodeterminació a l’article 2 de la Constitució, segurament incompleix les obligacions que va assumir en ratificar els “Pactes de 1966”. No obstant això, cap altre Estat ha procedit a denunciar la violació -potser perquè els estats comparteixen els criteris del govern espanyol i s’ajusten a la interpretació majoritària dels Pactes a què he fet referència-, i això fa que aquest article 2 de la Constitució continuï desplegant la seva eficàcia plena. D’ací el gran escull que ens trobem per resoldre el problema de l’autodeterminació com voldrien els independentistes catalans.

La Llei de Camins Públics de la CAIB és constitucional

8 Desembre 2019

El BOE de dia 20 de novembre ha publicat la Sentència 116/2019, de 16 d’octubre de 2019 en el recurs d’inconstitucionalitat 2056-2019 interposat per més de cinquanta diputats del grup parlamentari popular al Congrés dels Diputats respecte de l’article 50 de la Llei de Parlament de les Illes Balears 13/2018, de 28 de desembre, “de camins públics i rutes senderistes de Mallorca i Menorca”.

Atenent la importància d’aquesta llei en una illa com la nostra, un dels principals atractius de la qual és el Camí de Cavalls, i atesa l’afició que hi ha pel senderisme, considero que aquesta sentència, que avala el text de la llei aprovada pel Parlament Balear a 2018, té una indubtable transcendència.

Els diputats de PP van impugnar concretament l’art. 50, 1 i 2 de la llei autonòmica en considerar que permetia il·lícitament l’ús de la tècnica expropiatòria per a l’obtenció de terrenys o la realització d’obres i serveis que siguin necessàries per a l’execució de plans especials i projectes de rutes senderistes, tenint en compte que la causa expropiandi que va establir el legislador no estava degudament justificada. Per aquesta raó entenien que es tractava d’una mesura contrària a l’art. 33.3 CE, que defensa la propietat privada. La representació processal del govern de les Illes Balears, per contra, va estimar que no concorria la denunciada vulneració de l’art. 33 CE, i sol·licità, en conseqüència, la desestimació del recurs.

Com es desprèn de l’exposició de motius, la norma regula dues qüestions diferents: els camins públics i les rutes senderistes, i el precepte impugnat forma part del títol III de la Llei autonòmica 13/2018 que regula aquestes últimes. Aquest fixa en primer lloc (art. 41) els objectius que persegueixen les actuacions públiques en la matèria. La ruta senderista es defineix en l’art. 42 a) com aquella “ruta excursionista que discorre preferentment per camins públics o finques públiques, homologada pel consell insular corresponent i inscrita en el registre de rutes senderistes de l’illa, d’acord amb el procediment establert en aquest títol, que respon a un objectiu temàtic o específic i que integra elements com la senyalització, la pernocta, la dificultat del traçat, els usos admesos o els llocs d’interès vinculats, entre d’altres. Les rutes senderistes contribuiran a la dinamització econòmica de les finques confrontants, amb la implantació d’usos i activitats compatibles que generin rendes complementàries.”

Aquestes rutes senderistes han d’estar homologades, en el sentit de complir les condicions previstes en el títol III de la Llei 13/2018 i inscrites en el registre de rutes senderistes previst en l’art. 53. Es promouen per un ajuntament, cas de ser d’àmbit local, o pel consell insular, si tenen un àmbit o interès supramunicipal (art. 46.1). Poden estar constituïdes tant per itineraris públics com privats, si bé en aquest últim cas es comptarà amb l’autorització de les persones propietàries dels terrenys i, si escau, de les persones titulars de l’explotació agrària, per transitar i poder desenvolupar totes les tasques que aquesta llei encomana a l’administració promotora (art. 46.2). D’acord amb l’art. 47, tant els ajuntaments com els consells insulars poden elaborar plans especials d’ordenació de rutes senderistes. Si tenen àmbit supramunicipal, es configuren com a plans especials d’ordenació territorial de caràcter autònom que preveu la legislació d’ordenació territorial. Els plans especials d’ordenació de rutes senderistes, d’àmbit local i naturalesa urbanística, tenen caràcter autònom i, a més d’ajustar-se al que preveu la llei, gaudeixen del mateix règim i característiques que els previstos en la legislació urbanística. Per la seva banda, l’art. 48 regula els projectes de ruta senderista. Els usos permesos es regulen a les ordenances que preveu l’art. 49.

L’art. 50, qüestionat pels recurrents, disposa que, complertes determinades condicions, “l’aprovació dels plans especials o projectes de rutes senderistes, quan obtenen l’homologació provisional, du implícita la declaració d’utilitat pública dels terrenys necessaris per executar-los, així com de les obres, de les instal·lacions i dels serveis que s’hi han previst de manera concreta.” (apartat 1). L’apartat 2 del art. 50 estableix que, “preferentment, la disponibilitat dels terrenys necessaris per dur a terme els plans especials o projectes de rutes senderistes derivarà de l’alienació o cessió voluntària de les persones titulars, mitjançant convenis de col·laboració, implantació de servituds de pas, contractes de compravenda o altres mecanismes vàlids en dret”. A l’últim, l’art. 54 prohibeix la constitució, per part de qualsevol administració pública, de noves rutes senderistes que no s’adaptin al procediment que estableix la Llei 13/2018.

El que el recurs qüestiona és si en l’art. 50.1 concorre o no la causa que ha de legitimar qualsevol mesura de naturalesa expropiatòria i que justifiqui la declaració d’utilitat pública que proclama el precepte. Es planteja aquí llavors la qüestió de la garantia de la propietat privada enfront de la potestat expropiatòria. El TC té establert en sentències consolidades que són tres les garanties derivades de l’esmentat art. 33.3 CE enfront del poder expropiatori reconegut als poders públics: a) una finalitat de utilitat pública o interès social, o causa expropiandi; b) el dret de l’expropiat a la corresponent indemnització, i c) la realització de l’expropiació de conformitat amb el que disposen les lleis. En el cas plantejat, els recurrents discuteixen que es doni la primera d’elles: el compliment dels fins d’utilitat pública o interès social davant els quals ha de cedir el dret de propietat.

Contràriament al criteri dels recurrents, el TS entén que el legislador balear disposa una sèrie de finalitats legítimes al si de polítiques sectorials de la seva competència, expressives d’uns interessos socials fixats en abstracte, que justifiquen que, per a la seva consecució i en els termes que preveu la norma, es faci ús de la potestat expropiatòria. Per això, el Tribunal aprecia que, a la vista de los objetivos perseguidos por la Ley autonómica 13/2018, concurre la finalidad de utilidad pública o interés social que ha de legitimar cualquier medida de naturaleza expropiatoria.” Per aquest motiu “ninguna objeción constitucional puede merecer la posibilidad de que la Ley 13/2018 declare la utilidad pública e interés social de ciertos fines a los efectos expropiatorios de determinados bienes y derechos, como sucede en el caso examinado. Procede, por tanto, desestimar la impugnación del art. 50.1.”

Pel que fa a la impugnació de l’art. 50.2, els diputats populars la fonamenten en el fet que el precepte, en l’utilitzar el terme “preferentment”, en relació amb l’adquisició de terrenys a particulars mitjançant l’ús de tècniques negocials, està permetent, a sensu contrario, la utilització de l’expropiació forçosa. Però la Sentència concreta que la desestimació de la impugnació de l’art. 50.1 fa que aquesta queixa hagi de córrer la mateixa sort, sense perjudici d’assenyalar que és “habitual y razonable que las pretensiones adquisitivas del poder público procuren articularse con los instrumentos jurídicos menos gravosos para los particulares, sirviéndose del negocio jurídico privado antes que del recurso a las facultades de imperium, que habrán de desplegarse solo cuando el interés público razonablemente lo demande”. D’aquí que desestimi íntegrament el recurs d’inconstitucionalitat i declara la plena vigència de la llei autonòmica.

L’Informe d’Amnistia Internacional sobre el judici del Procés

1 Desembre 2019

Davant les postures radicalitzades a favor o en contra de la Sentència dictada per la Sala Penal del Tribunal Suprem en la causa seguida contra els 12 líders catalans pels fets succeïts al voltant del referèndum celebrat l’1 d’octubre de 2017, considero de gran interès, encara que no tingui efectes pràctics, l’anàlisi que, d’aquesta sentència, ha efectuat Amnistia Internacional, ja que no és un informe partidista sinó un treball independent que mereix ser observat amb atenció.

Després d’avaluar totes i cadascuna de les sessions del judici i de fer una lectura minuciosa de la sentència, Amnistia Internacional fa algunes afirmacions que mereixen ser destacades. Les més importants són, al meu parer, les següents:

En primer lloc, considera que, segons la jurisprudència de Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i en virtut dels documents als quals l’organització ha tingut accés i a l’observació del procés en el seu conjunt, no ha trobat elements per afirmar que el procés judicial seguit contra els 12 líders catalans hagi vulnerat les garanties d’un judici just, opinió que sempre he subscrit i que rebat totes aquelles que, amb més o menys duresa, han afirmat el contrari.

En segon lloc, i després d’analitzar la definició del delicte de sedició continguda en l’article 544 del Codi Penal i la interpretació que el Tribunal Suprem ha fet el mateix, Amnistia Internacional considera que el tipus penal de sedició es troba definit de manera molt general, i, per tant, vulnera el principi de legalitat contingut en l’article 7 del Conveni Europeu de Drets Humans. Segons la seva anàlisi -que em sembla summament important en aquest punt- la manca de claredat de la definició del delicte de sedició en la legislació espanyola permet la imposició de restriccions indegudes als drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica i criminalitza una àmplia gamma d’accions directes no violentes protegides pel dret internacional dels drets humans. A diferència d’altres delictes contra l’ordre públic, la sedició no recull explícitament en la seva definició el recurs a la violència o l’amenaça de violència -com sí que passa, per exemple, en els delictes d’atemptat o desordres públics- sinó que preveu que la acció s’executi “per la força o fora de les vies legals”, obrint així la porta per a la criminalització d’un ampli ventall de tàctiques pacífiques, incloent el desacatament conscient i deliberat d’una llei per protestar o expressar dissidència política o social.

Acudint a les indicacions fetes per institucions com l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i el TEDH, les accions directes no violentes, incloent-hi els actes de desobediència civil, es troben protegides pels drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica -fins i tot quan suposin una vulneració de la llei- sempre que no es cometin de forma violenta. Per aquest motiu, Amnistia Internacional no comparteix l’afirmació del tribunal en què s’afirma que “les actuacions dels dies 20 de setembre i 1 d’octubre de 2017 van estar lluny d’una pacífica i legítima manifestació de protesta”. El tribunal considera acreditada l’existència d’alguns fets violents -sense que cap d’ells sigui atribuït de manera directa als acusats- però no es basa en aquest element per a la condemna, ja que afirma que la violència no és necessària per al tipus penal de sedició.

Segons la sentència, els fets s’ajusten a el tipus penal de sedició pel mer “anunci pels congregats [a les forces de seguretat] d’una determinada actitud d’oposició a possibilitar la seva actuació, fins i tot mitjançant fórmules de resistència -si es vol, resistència no violenta (…) “o pel fet que els agents hagin “de claudicar i desistir de complir l’ordre judicial de la qual són portadors davant la constatada actitud de rebel·lia i oposició a la seva execució per un conglomerat de persones en clara superioritat numèrica”. La sentència afegeix que “davant aquest aixecament multitudinari, generalitzat i projectat de manera estratègica, no és possible eludir la tipicitat de la sedició”, si bé “una oposició puntual i singularitzada exclouria alguns ingredients que potser podrien derivar-se a altres tipicitats”.

Contràriament a aquestes apreciacions del tribunal, Amnistia Internacional considera que impedir el compliment d’una ordre judicial de manera pacífica podria justificar la imposició de certes restriccions a l’exercici del dret a la llibertat de reunió pacífica, però, creu que el tribunal s’equivoca en afirmar que l’aplicació del delicte de sedició i la imposició de sancions penals de tanta severitat siguin mesures previsibles, necessàries i proporcionals davant de fets que, com la mateixa sentència reconeix, van ser eminentment pacífics.

En tercer lloc, analitza les condemnes per sedició de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents d’Òmnium i de l’ANC respectivament, i entén que, com a ciutadans particulars i presidents de sengles organitzacions de la societat civil, les autoritats tenen l’obligació de garantir el seu dret a expressar les seves opinions contràries a la decisió de Tribunal Constitucional que prohibia la celebració del referèndum i a organitzar reunions pacífiques de suport al referèndum i a la independència de Catalunya, sempre que no s’utilitzi la violència o s’inciti a l’ús de violència o discriminació. Així doncs, en opinió d’Amnistia Internacional, segons els fets provats en la sentència, cap dels missatges atribuïts a ambdós líders en la manifestació del 20 de setembre i en el referèndum de l’1 d’octubre es poden considerar com una incitació directa a la violència, com d’altra banda reconeix el mateix tribunal. A més, Amnistia Internacional reitera que les accions directes no violentes, incloent actes de desobediència civil, es troben protegides pels drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica.

En quart lloc, i pel que fa als exmembres de la Generalitat i del Parlament, Amnistia Internacional reconeix que aquests sí que van poder cometre algun delicte legítimament enjudiciable en virtut del càrrec oficial que exercien en aquell moment. De fet, la sentència els atribueix responsabilitats per fets que no es trobarien emparats per l’exercici de la seva llibertat de reunió i expressió o de la desobediència civil i, per tant, poden ser legítimament sancionables de conformitat amb els estàndards internacionals de drets humans, sense que correspongui a Amnistia Internacional determinar quin tipus de sanció s’ha d’imposar a aquests actes. Tot i així, veu amb preocupació la condemna pel delicte de sedició en contra dels exmembres de la Generalitat i de Parlament, en estar basada en un delicte que, com ha raonat anteriorment, està vagament definit i es fonamenta en una interpretació extensiva d’aquest, en vulneració del principi de legalitat.

Per tot això, Amnistia Internacional recomana a les autoritats espanyoles que:

1r) Revisin substancialment la definició del tipus penal de sedició per garantir que no criminalitzi indegudament actes de desobediència civil pacífica, ni imposi penes desproporcionades per a accions relacionades amb l’exercici de les llibertats d’expressió i reunió pacífica.

2n) Assegurin que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart siguin posats en llibertat de forma immediata i garanteixin un procés que permeti anul·lar la condemna per sedició en contra seva, ja que aquesta pena suposa una sanció excessiva i desproporcionada que es deriva de l’exercici dels seus drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica.

3r) Assegurin que, en els eventuals recursos legals que puguin plantejar les persones condemnades per sedició, es tingui degudament en compte la vulneració del principi de legalitat que suposa la condemna per un delicte, la definició i interpretació del qual resulten contràries al dret internacional dels drets humans. En particular, Amnistia Internacional insta el ministeri fiscal perquè davant del Tribunal Constitucional, en l’exercici de les funcions que la llei li atribueix en els processos d’empara, adopti una postura que defensi el respecte del principi de legalitat, d’acord amb els estàndards internacionals de drets humans.

En definitiva, en opinió d’Amnistia Internacional, que comparteixo plenament, estem davant d’un judici just, que s’ha desplegat amb totes les garanties d’un Estat de Dret, però també davant una sentència injusta per mor d’una interpretació extensiva del delicte de sedició per part del Tribunal, delicte que està contemplat al Codi Penal de manera inadequada.

¿Per què Torra diu que desobeí si acabà obeint?

24 Novembre 2019

“Diàlegs de carmelites” és una obra dramàtica que va escriure Georges Bernanos el 1948 basant-se en una novel·la de Gertrud von Le Fort, “L’última al cadafal”, on es recrea l’execució de les carmelites de Compiègne, guillotinades en el que avui és la “Place de la Nation” durant el Terror de la Revolució Francesa. L’obra és molt coneguda perquè, a més del text de Bernanos, el compositor Francis Poulenc va compondre una òpera homònima, que s’estrenà a Milà el 1957, alhora que Philippe Agostini duia la mateixa història a la gran pantalla l’any 1960, cinta que es pot trobar a internet encara que amb una qualitat no gaire bona.

El fet real es basa, doncs, en l’execució d’unes monges carmelites que foren condemnades per “maquinar contra la República” per haver-se negat a renunciar als seus vots monàstics, tal com ordenaven les autoritats revolucionàries franceses quan manaven els jacobins.

Es tracta, doncs, d’un cas molt clar de “desobediència civil”: les monges se senten vinculades per uns vots i consideren que l’ordre política que reben és clarament injusta. I abans de faltar a la promesa feta davant de Déu, decideixen desobeir els homes i accepten el martiri. De fet, l’Església catòlica va reconèixer el seu gran sacrifici i el papa Pius X les beatificà el 27 de maig de 1906.

Tant el film, com el text de Bernanos, com l’òpera de Poulenc, volen ser una condemna de la pena de mort i de la repressió de les llibertats, un al·legat contra el despotisme, la tirania i les dictadures de tots els signes, i una reprovació clara de l’ús del terror per imposar les idees, fer callar la dissidència i sotmetre als ciutadans.

Penso, però, que més enllà de tot això, Bernanos cerca bàsicament de fer un elogi clar de la coherència de la persona (en aquest cas de les monges carmelites de Compiègne) quan, davant l’acatament d’una llei que es considera injusta, la persona prefereix morir a abdicar de la seva fe. Realitat que podríem estendre també a la seva ideologia, a la seva manera de pensar, al compromís que ha pres davant de Déu i/o, simplement, dels homes.

He pensat en aquesta obra després de contemplar el judici a què s’ha hagut de sotmetre el president Torra per haver desobeït la Junta Electoral de Catalunya (JEC) quan aquesta li ordenà que, per imperi de la llei, havia de retirar els símbols grocs i la gran pancarta que penjava al balcó de la Generalitat durant la campanya electoral del passat mes de març.

Aleshores, el president es negà a obeir adduint algunes raons, que exposà, desoint fins i tot el síndic de greuges de Catalunya, a qui va acudir demanant l’opinió, el qual, però, li va suggerir que obeís les ordres de la JEC.

En negar-se a fer-ho, aquesta li donà un termini de 15 hores perquè complís l’acordat, alhora que remetia testimoni a la Fiscalia General de l’Estat per la responsabilitat penal en què havia pogut incórrer. Aquest darrer acord fou, però, recorregut per la defensa del president davant del Tribunal Suprem, al qual sol·licità que suspengués cautelarment l’ordre rebuda, petició que li va ser denegada. Aleshores, ja tard i fora del termini que se li havia dat, Torra claudicà, i el 22 de març ordenava la retirada dels símbols independentistes dels edificis públics i la substitució de la pancarta vetada, que demanava la “llibertat dels presos polítics i dels exiliats” per una altra que defensava la “llibertat d’expressió”.

Òbviament, Torra, que ha estat jutjat aquesta setmana pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) no s’enfronta a una pena de mort, sinó a una possible inhabilitació, que, si acabés agafant fermesa, l’obligaria a abandonar el càrrec que ostenta. Déu n’hi do les conseqüències polítiques que aquesta decisió tindria!

Però més enllà d’aquestes possibles conseqüències i de valorar el fet en sí de la desobediència, el més remarcable de tot són, des del meu punt de vista, els arguments que Torra i els advocats han fet valer en la seva defensa davant el Tribunal.

En efecte, Torra, que -no ho oblidem-, a diferència de les monges franceses, acabà claudicant i, doncs, acatant l’ordre que havia rebut de la JEC (i el mateix va fer a les darreres eleccions de novembre), un cop s’ha assegut davant del tribunal, ha argüit  que, des del seu punt de vista, la JEC pretenia fer-lo caure en prevaricació política del mandat parlamentari i social que ell tenia amb una “ordre taxativa”, que ha qualificat d’ “il·legal”, de “nul·la” i, per tant, d’autèntic “acte de censura”, després de qüestionar el mateix tribunal i els membres de la JEC -organisme que, segons ha dit, no tenia dret a enviar-li ordres perquè no és “un òrgan superior jeràrquic al president de la Generalitat”. Més encara, ha afirmat “sí, vaig desobeir”, perquè era impossible complir una ordre il·legal, ja que “tots els membres de la Sala saben que era una ordre il·legal”, una ordre “dictada per un òrgan que no tenia la competència.” En la seva opinió, desobeint, “vaig complir amb el meu deure com a president” en defensa dels drets i llibertats dels conciutadans, “que ens hem hagut de guanyar centímetre a centímetre, i no permetré mai que siguin vulnerats ni trepitjats”.

Tot i el respecte que em mereix aquest posicionament, el que a mi em sobta és que Torra asseguri que va desobeir quan la realitat és que va obeir, encara que tard i malament, d’aquí que se’l jutgi ara. Però si com ell assegura, tenia el deure de desobeir -en això com les monges de Compiègne- una ordre que considera il·legal, nul·la i arbitrària, dictada per un òrgan incompetent amb l’únic propòsit de fer-lo prevaricar, ¿per què acabà plegant-se i despenjant la pancarta en aquella ocasió? ¿Per què ho ha tornat a fer durant la darrera campanya després de rebre novament la mateixa ordre?

Amb això no vull judicar l’ordre de la JEC que, de fet, considero absurda, encara que legal, com també em sembla absurd que actuï com ho fa, en lloc de temperar, com seria desitjable, els seus criteris a la realitat i a les complexes circumstàncies del moment en què vivim, tot evitant així problemes innecessaris. Però ara no parlem d’això, sinó de l’actitud de Torra. I si Torra considera, com ha afirmat, que se’l volia fer caure en prevaricació, i que el mandat rebut contrariava el seu compromís ineludible amb el Parlament i la majoria social de Catalunya, la qual considera que és una injustícia la judicialització de la política (cosa que jo també crec), si aquest és, doncs, el nucli del seu pensament i de la seva ideologia,  ¿per què va acabar obeint… ni que fos a deshora?

És obvi que ningú no pot ser obligat a acceptar el martiri, però penso que hi havia molt més coherència en les carmelites de Compiègne, aquestes que Bernanos ha immortalitzat amb la seva obra, que en el comportament polític del president en un tema tan banal com el de la famosa pancarta. Ara que, la parafernàlia del judici s’ho ha valgut de cara a engreixar el martirologi independentista, perquè acabar dient al tribunal que “la nostra condemna serà la vostra condemna” em sembla el producte d’una manca d’autocrítica i d’una arrogància estratosfèriques.

Pactes: més difícil encara

17 Novembre 2019

El primer que se’m va ocórrer per treure’m l’espina que, no per esperada, em va provocar el resultat de les eleccions del passat diumenge, és que si, com sembla, Pedro Sánchez aconsegueix ara de formar govern (cosa que, d’altra banda, tots volem i el país necessita), es mereix un sonora bufetada, perquè, ¿com així el formarà ara quan, objectivament, era molt més fàcil formar-lo amb els resultats del passat mes d’abril?

¿Per què, doncs, ara sí i llavors no? ¿Per culpa d’Iglesias? ¿Per culpa de Rivera? No hi ha dubte que tant l’un com l’altre han d’assumir part de les culpes del que ha succeït, però el vertader culpable, el culpable per excel·lència de no formar govern va ser Pedro Sánchez, ja que, pel nombre de diputats, li corresponia a ell propiciar els acords per formar-lo, ja que, com tots sabem -també ell, encara que ho negui- va ser Sánchez el primer responsable del fracàs quan, atenent interessos egoistes propis i basant-se en previsions que han resultat errònies, va fer tots els possibles per provocar unes noves eleccions un cop es va convèncer que els ciutadans castigarien Iglesias i Ciutadans i ell es faria amb la part més grossa del pastís. Però els electors no són estúpids i hi veuen més enllà del que Sánchez pensava que hi veien, i el resultat de les eleccions ha estat molt altre del que ell havia previst i desitjava. Ha aconseguit, això sí, debilitar Podemos, que perd dotze diputats, i Ciutadans que, perdent-ne 47, s’enfonsa en la misèria, però també ell s’ha afeblit perdent-ne tres, fent saltar pels aires la possibilitat que aleshores tenia de formar un govern en minoria amb Podemos amb el suport de 170 diputats, o un de diferent amb Ciutadans, que hauria assolit la majoria absoluta de 180.

Puc comprendre que cap de les dues alternatives li agradés, però la composició del Parlament que tenia davant seu era la que havien decidit els ciutadans amb el seu vot, i un polític d’alçada i amb talent ha de ser capaç d’adaptar-se a la voluntat del poble. Però no, ni ell, ni Iglesia ni Rivera van tenir el coratge (ni la humilitat) de posar-se d’acord a pesar de les lògiques discrepàncies.

¿I quin ha estat el resultat? Doncs que ara tenim un parlament força més fragmentat, amb un PSOE més dèbil, un Podemos també més afeblit, i un trist grapat de diputats de C’s que no podran formar tan sols grup parlamentari, alhora que ens enfrontem a un gran reforçament de la dreta, amb un PP que disposa de 23 escons més dels que tenia, i un partit d’extrema dreta, Vox, amb tics autoritaris, amb 52 parlamentaris disposats a carregar-se tot l’esquema territorial que va fer possible la Constitució de 1978 i que farà impossible que Casado es moderi si no vol acabar essent engolit, tot dificultant així acords amplis sobre els grans temes que el país té pendents de resoldre: una economia en retrocés, unes pensions que no estan assegurades, una Espanya rural que perd població i el secessionisme a Catalunya. Tot un èxit de Pedro Sánchez!

Tenim, però, un altre factor a tenir en compte, perquè al llarg d’aquests mesos, el president del govern en funcions no sols ha aconseguit el que acabo d’exposar, sinó que ha sofert personalment un procés evident de dretanització i ha assumit un perfil propi del nacionalisme espanyol més intolerant, com ho demostren les constants desacreditacions que ha fet d’Iglesias per la seva comprensió del “problema polític de Catalunya”, per la defensa que ha fet aquest de l’Estat plurinacional i per la crítica que ha dut a terme de tot el procés judicial contra els polítics catalans que han estat objecte d’una duríssima condemna. I aquest procés d’espanyolització forçat i interessat bàsicament per raons electorals, no sols no li ha donat cap resultat positiu, doncs ha perdut tres diputats, sinó que ha musculat encara més els partits catalans partidaris de la independència, que han tret dos diputats més del que van treure el mes d’abril. I aquesta musculació no ha vingut precisament de la mà d’ERC que, a pesar del seu nom i de la seva trajectòria històrica, és avui el partit més moderat dels nacionalistes catalans, sinó de la mà de JuntsxCat, un partit que, ideològicament, ha perdut el nord i és avui la jugueta favorita de Puigdemont, i també de la CUP, una agrupació antisistema que no havia tingut fins ara accés al parlament de Madrid.

¿No és tot això suficient perquè Pedro Sánchez fes, com a mínim, una mica d’autocrítica? Però no ha estat així, sinó que, expert “triler” com és, Sánchez, a menys de 48 hores de conèixer el fracàs del seu propòsit electoral, ha signat ja un preacord amb Pablo Iglesias, tot acceptant que aquest ocupi la vicepresidència segona del govern, oferta que completarà amb diverses carteres que, de moment, no sabem si s’han concretat. El text del preacord per a un “Govern progressista de coalició” és, si més no a nivell teòric, força important, perquè es compromet a “garantir la convivència a Catalunya” i la “normalització” de la vida política fomentant el diàleg “sempre dins de la Constitució”. No seré jo, per tant, qui m’hi oposi. I diu, també que persegueix situar Espanya com a “referent de la protecció dels drets socials a Europa, tal com els ciutadans han decidit a les urnes”. I això no és tot, perquè les dues formacions afirmen compartir “la importància d’assumir el compromís en defensa de la llibertat, la tolerància i el respecte als valors democràtics com a guia de l’acció de govern” i asseguren que el nou Executiu “es regirà pels principis de cohesió, lleialtat, i solidaritat governamental, així com pel d’idoneïtat en l’exercici de les funcions”.

Fins aquí tot perfecte, però és evident que les dues formacions no sumen la majoria necessària per aconseguir la investidura del líder del PSOE com a president del govern, ja que si als 120 diputats socialistes i als 35 de Unides Podem sumem els 3 de Més País i Compromís i el diputat del PRC (Partit Regionalista de Cantàbria), tenim aleshores 159 escons. Estem, doncs, encara molt lluny de la majoria absoluta, fixada en 176.

¿Com la complementarà, doncs, aquesta majoria fins arribar als 176 diputats en primera convocatòria o a una majoria simple en una segona votació? ¿Aconseguirà fer-ho sense el suport, actiu o passiu dels independentistes com havia (interessadament) promès? ¿Obtindrà el suport del C’s que segurament navegarà entre el dubte i l’error fins que trobi (si la troba) una sortida per a la seva subsistència política?

Atesa la volatilitat de Pedro Sánchez penso que farà tot el possible per aconseguir el suport del PNV basc, sempre compromès amb la governabilitat del país, el qual, a més, sol treure sucosos rèdits d’aquests pactes, i crec que també intentarà d’aconseguir un acord amb ERC, si aquest es necessari, encara que això li costi el rebre ben fort des de la dreta, que l’assetjarà com un lleó amb ganes de devorar-lo. Però, ben al costat d’això, Pedro Sánchez tindrà també l’oposició més absoluta d’aquest partit desnortat ideològicament que és JuntsxCat, que es forneix d’una gent que és sociològicament i econòmicament de dretes, però que es diferencia ja ben poc de les CUP i  s’ha convertit darrerament en una titella del guru de Waterloo, l’objectiu del qual és convertir Espanya en un país ingovernable i, com ha augurat darrerament Enric Juliana, durant les properes setmanes farà tot el possible, i fins l’impossible, perquè tot rebenti.

Sigui com vulgui, el camí no és gens fàcil, per més que jo voldria que Sánchez se’n sortís i tingués èxit. Però no hem d’oblidar que, com molt bé retolava el nostre diari Menorca a la porta del passat dilluns, després del 10-N, tot és “més difícil encara”.

Anem tanmateix a votar

10 Novembre 2019

Amb poques ganes i corprès per aquesta mena de desafecció general a què ens ha dut la política espanyola aquests darrers anys, tan pobra en genialitats i tan rica en llocs comuns, dilluns passat em vaig seure còmodament davant del televisor. Era una nit molt ventosa, on a través dels finestrals de la saleta d’estar del meu apartament a Ciutat de Mallorca, es podia escoltar el brogit dels plàtans que voregen l’avinguda, cosa que, a Palma, és poc habitual. No sé, em vaig dir, si això és premonitori del que podré escoltar tot seguit, i no ho va ser perquè, tret de moments molt concrets, el debat fou més aviat cortès, si exceptuem la ja esperada sobreactuació de Rivera, que fins es va treure de la butxaca un bocí de rajola (que ell va anomenar impròpiament llamborda (“adoquín” en castellà) volent denunciar amb aquest gest tan gràfic la violència que es viu a Barcelona, la seva estimada ciutat.

Penso que no podíem esperar gran cosa dels cinc candidats que ahir havien de polemitzar. Entre altres raons perquè un debat a cinc no pot tenir mai la força d’un debat a dos, com succeeix a les presidencials americanes o franceses, i també perquè ja els coneixem a tots i sabem molt bé què poden donar de sí en un enfrontament dialèctic on el més important per a ells no és dir el que pensen sinó dir allò que els convé i callar el que els perjudica.

No va ser, però, un debat insuls, perquè cap dels cinc contendents era beneit, però van abundar força més els “déjà vu” que les sorpreses o les genialitats, si exceptuem potser Pablo Iglesias que, amb molta diferència, va ser l’únic capaç de segmentar les diferents matèries que es van tractar i no va tenir cap por d’encadenar el seu pensament polític en un verb ordenat, precís, eficient i entenedor, sense cap rerefons amagat, cosa que no es pot dir del president en funcions, que es va mostrar presidencial, això sí (fins i tot ens va avançar el nomenament d’una vicepresidenta econòmica per al seu proper govern), però no va tenir el coratge de mantenir opinions que havia proclamat en altres moments respecte d’Espanya (per exemple, aquella amb la qual argumentava que és una nació de nacions), ni tampoc va dir en cap moment amb qui podria col·ligar-se per formar govern, per més que sí va assegurar, davant la insistència d’Iglesias, que no ho faria mai amb el PP, tot i que el que més fàcilment podíem deduir per la seva manera de parlar és que estaria encantat d’accedir a la presidència amb l’abstenció de la dreta, si aquesta es prestava a una acció que no sembla, però, que agradi gens als conservadors.

Davant el problema català -que és sens dubte el principal problema que Espanya afronta- només Pablo Iglesias va dir coses que a mi em van semblar sensates. Deixant Vox de banda, que ho resoldria tot carregant-se les Comunitats autònomes, emmanillant Torra, fustigant Puigdemont i sembrant de sal tota Catalunya, Casado i Rivera no van defraudar als seus, convençuts també que l’únic camí que els cal emprendre és el de la repressió i de la mà dura (mà dura que, no ho oblidem, també va mostrar l’espanyolitzat Pedro Sánchez en presentar-nos una reforma del Codi penal per tipificar novament com a delicte la convocatòria d’un referèndum). Però la dreta està tan convençuda que disparar contra Catalunya pot donar-los tants vots, que és impensable que cap dels seus líders pugui afrontar el problema pensant en la política o bé en el diàleg, política i diàleg que, d’altra banda, els independentistes reclamen però no fan res perquè aquest es pugui practicar.

De fet, només Iglesias va presentar el camí de la política i del diàleg com l’únic sender per mitjà del qual el país pot trobar solucions al gravíssim problema de Catalunya, cosa que va fer amb brillantor quan, davant la negativa de Sánchez a respondre a Casado què era per a ell una nació, no sols va proclamar que dins el marc constitucional hi cabien altres nacions, a més de l’espanyola, sinó que li va retreure el seu gir ordenancista sobre Catalunya i li va recordar les seves pròpies paraules del 2016: “Competint amb la dreta per veure qui té la mesura més dura contra Catalunya no anem enlloc -digué. I afegí-: Pedro Sánchez s’equivoca si busca la dreta com a aliada per intentar resoldre el problema català.” (Per tant) no ens hem d’empetitir davant aquesta dreta ignorant i agressiva que diu que no hi ha països plurinacionals.

En el segment en què es va parlar d’economia, la dreta de seguida va treure -no podia ser d’altra manera- el seu tema preferit, i anuncià com a gran solució la rebaixa d’impostos, únic camí eficient que, segons ella, pot arribar a resoldre la crisi en què sembla que estem entrant. Eliminació, per tant, de l’impost de successions i també del de patrimoni, que són -no hi ha dubte- impostos sobre béns que ja han contribuït al fisc en adquirir-se i que, per això mateix, els considera injustos. I rebaixa també de l’IRPF, que Abascal crec que va dir que tindria com a tipus màxim el 30 per cent. És clar que, per a aquest quixot del franquisme, la cosa no té secret, perquè eliminant les comunitats autònomes tot es recomposarà per si sol, però ¿creu vertaderament la dreta que aquesta rebaixa impositiva produirà per ella sola una dinamització de l’economia que ens permetrà sortir endavant?

Aquesta és una teoria que la dreta no abandona, perquè sap que pot captivar tots aquells que creuen que en poden resultar beneficiats, però a mi em sona a tramposa, a esquer per pescar incauts que, després, quan es troba al front del vaixell i veu que aquest sotsobra, difícilment posa en pràctica. Recordeu-vos de Rajoy, que arribà al poder prometent les mateixes rebaixes que Casado i, a la primera reunió del seu govern, inundà el BOE amb pujades d’impostos. D’ací que les paraules d’Iglesias parlant de la necessitat de contribuir progressivament d’acord al nivell econòmic del ciutadà, de dur una política antifrau que sigui seriosa, de demanar als bancs que retornin el que l’Estat -és a dir tots nosaltres- els vam donar per reflotar-los quan estaven en crisi, i de prendre consciència de l’article 128 de la Constitució quan afirma que “tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l’interès general”, no em semblen paraules buides, sinó ben sinceres i carregades de seny. Com tampoc em semblen vanes les seves paraules quan diu que “per abaixar la factura de la llum, hem de posar fi a les portes giratòries que fan que exministres i expresidents acabin als consells d’administració́ d’aquest oligopoli”.

En definitiva, potser que el debat aportés més llum sobre els personatges que sobre les idees, però alguna cosa em vam treure en net: Pedro Sánchez, tot i que es mostrà presidencial, penso que va quedar com el vertader responsable últim de provocar aquestes eleccions, i això no és bo. Però tot i així, no va perdre el debat, i dubto molt que perdés cap vot, encara que no sé si va aconseguir guanyar els indecisos. Pel que fa a Pablo Casado, penso que es mostrà més eficient que el passat mes d’abril. A més, no va perdre el to moderat i constructiu que ha volgut mostrar des de les passades eleccions, però crec que no es va saber desmarcar prou d’Abascal, per tal de situar-se en una posició més centrada, cosa que només en part aconseguí. Santiago Abascal es mostrà tal com és, d’ací que no abandonés el seu argumentari tot fet de monòlegs antidemocràtics i carregat de mentides. Tot això mentre Albert Rivera demostrava clarament que no sap ja on es troba i quedà desdibuixat a la recerca d’un protagonisme que no va saber acompanyar de propostes solvents. Pablo Iglesias, en canvi, sí que sabé estar on volia, i aprofità el debat per proposar idees amb les quals podem estar o no d’acord, però que no tenien res d’amagat i que tots podíem entendre.

¿Què podem esperar de les properes eleccions?

3 Novembre 2019

Acabem d’iniciar la campanya electoral per a les eleccions del proper diumenge, que és formalment la campanya més curta de les que haurem viscut, encara que això sigui només un miratge perquè estem, de fet, en campanya des de fa mesos, després que els partits i els seus dirigents vagin ser incapaços de trobar una fórmula plausible per formar govern.

El més lamentable de tot és que, si amb perdó de Tezanos, els pronòstics es compleixen, ens trobarem en una situació que no serà molt diferent de la que volem deixar enrere, ja que, qualssevulla que siguin les diferències que es produeixin respecte de l’anterior, les dificultats per formar govern subsistiran i és possible que un PSOE guanyador trobi les mateixes barreres que no va poder creuar quan decidí egoistament conduir-nos a unes noves eleccions.

Si aquesta hipòtesi es confirma, ¿s’adonarà Pedro Sánchez que no va jugar prou net quan, preveient una victòria sonora, es va decidir per posar novament les urnes? ¿S’adonarà Pablo Iglesias que no va ser la decisió més brillant de la seva carrera política negar-se a entrar al govern de Pedro Sánchez amb una vicepresidència i tres ministeris? ¿Veurà finalment Albert Rivera que no ha estat una bona pensada la d’ambicionar tant la supremacia hegemònica de la dreta fins al punt de negar el pa i la sal al PSOE per formar un govern de coalició, que hauria estat possible?

El panorama no és, doncs, gaire encoratjador si tenim en comte que el principal problema polític que té el país, que és sens dubte la crisi catalana, a més del que marca una desacceleració econòmica que no hauríem de menysprear, no serà fàcil de resoldre amb un parlament espanyol mot fragmentat, sense un guanyador clar que pugui jugar-se el tipus en decisions que són sempre difícils de dur a terme i fàcilment criticables per l’oposició, i més si tenim en compte que, després de la sentència del Tribunal Suprem, el panorama que presenta Catalunya és més complicat del que teníem abans de la sentència, amb uns partits independentistes que es fan la guerra l’un a l’altre, amb una societat fracturada en dues meitats difícilment reconciliables, amb un govern que no governa, i amb un president que, en lloc de posar-se al front del timó d’una nau que sotsobra, creu que ha d’acontentar els menys dialogants, insisteix en el “ho tornarem a fer”, sorprèn als propis i als estranys anunciant que hi haurà un nou referèndum en el que queda de legislatura, i si bé afirma que condemna la violència, critica tant o més durament la policia de la Generalitat, que depèn del seu govern.

De fet, Torra ha criticat més els mossos que els provocadors dels gravíssims disturbis que han dut a terme grups sense control que beuen de les consignes que, dia rere dia, tracen els CDR, un fantasmagòric Tsunami Democràtic i institucions com l’ANC, la presidenta de la qual ha vingut a elogiar el desordre perquè, diu, situa Catalunya en el mapa davant la comunitat internacional. I en lloc de maldar per assuavir la situació, Torra propicia una moció parlamentària en defensa de l’autodeterminació i es posa al capdavant del manifest de la Llotja de Mar, on es critica el sistema constitucional espanyol com a antidemocràtic juntament amb altres partís nacionalistes, val a dir que amb les destacades absències del PNV i de Compromís.

Tot això és ben trist perquè les eleccions del 10-N, com també les que ben aviat s’hauran de fer a Catalunya, podrien ser una ocasió per renovar els dirigents polítics que han demostrat sobradament la seva incompetència i apropar posicions que, desenganyem-nos, només seran possibles si els uns i els altres acaben descobrint que el camí és el de reflexionar sobre la nostra Constitució per tal d’adaptar-la a les necessitats que reclama avui la plural i complexa societat espanyola.

Potser se’m titllarà d’il·lús, però sempre he cregut que, a pesar dels brots de jacobinisme que sovint mostra el PSOE, aquest era el partit que podria -si ho vol- iniciar una reconciliació de l’Estat amb els nacionalistes perifèrics, cosa que mai no podem esperar de la dreta, que té assimilat un concepte únic i unívoc de l’Estat. De fet, en temps no massa llunyans, el PSOE ha assumit conceptes (val a dir que poc definits) com el d’una Espanya federal, i tots hem sentit parlar Pedro Sánchez de l’ “Espanya plural” i fins d’una “Espanya nació de nacions”, i temps era temps quan dins les files socialistes es defensava la possibilitat d’acceptar l’autodeterminació dels pobles, donant a aquest darrer concepte no el sentit que li dóna l’ONU, sinó el que entenen avui els independentistes bascos i catalans, d’ací que, no hauria de ser metafísicament impossible per a aquest partit capitanejar una aproximació de posicions amb els nacionalistes. Ara bé, mentre aquests considerin que l’autodeterminació és un dret fonamental al qual cap comunitat no pot renunciar i el PSOE afirmi que l’autodeterminació no existeix (ni és un dret que pugui existir o del qual se’n pugui parlar democràticament i raonadament, com sembla que creu la senyora Calvo), el diàleg i l’aproximació esdevindrà impossible.

I aquest és el punt on ens trobem ara, amb uns partits independentistes que es mostren convençuts d’aprofitar la indignació que ha provocat la sentència -una sentència que jo, com molts altres, he titllat d’injusta- per obtenir un bon resultat electoral, i uns partits estatals que també estan convençuts que els desordres i la violència que s’ha produït aquests dies a Catalunya són un bon combustible per a les seves aspiracions, cosa que ha provocat un procés d’espanyolització accelerat de Pedro Sánchez, que no perd ocasió d’embolicar-se amb la bandera nacional per mostrar-se implacable amb els nacionalistes perifèrics. Fet aquest que l’han dut a cometre accions tan sectàries com les de Torra, el qual acusa de governar només per a la meitat dels catalans, mentre ell acut a Barcelona i visita els membres ferits de la policia nacional espanyola tot oblidant-se dels mossos d’esquadra també ferits, que són els qui, aquestes setmanes, han rebut les majors pedrades en intentar contenir els avalots.

¿Què podem esperar, doncs, de les eleccions? Crec que poca cosa, perquè, si els resultats són els que sembla que es donaran (tret que Tezanos tingui raó), ens trobarem amb una serrada victòria dels independentistes a Catalunya, que donarà fins i tot diputats a la CUP, que dificultarà molt el govern d’un PSOE dèbil que necessitarà de l’espanyolització com de l’aire que respira, i és evident que, així, al país li serà molt difícil superar la crisi.

+ + +

P.S. Qualsevol que sigui el criteri de la legislació europea que regula les “euroordres” (legislació que jo no considero encertada), les manifestacions de la vicepresidenta del govern, senyora Calvo, a les quals afirma que Espanya no entendria que la justícia belga no extradités Puigdemont, tot amenaçant l’Estat belga amb “conseqüències” si no ho feia, són d’una gravetat tal que la posen a l’alçada de Torra, ja que impliquen una clara immissió del poder executiu en el judicial i alhora donen força a l’argument defensat pels advocats de Puigdemont i, en general, per l’independentisme, que no estem davant d’un judici promogut per infraccions de tipus penal sinó davant una causa política que fomenta la persecució d’una “minoria” (els independentistes catalans) al marge que hagin comès o no de delictes.


%d bloggers like this: