En els darrers mesos, la denominada doctrina de la “prioritat nacional”, defensada per Vox i assumida en part pel Partit Popular en diversos acords autonòmics, ha irromput amb força en el debat polític espanyol. El principi és aparentment simple: en l’accés a recursos públics —habitatge, ajudes socials, serveis— els ciutadans espanyols han de tenir preferència sobre els estrangers. Tanmateix, rere aquesta formulació de “sentit comú” (Abascal) s’amaga una tensió profunda amb els fonaments jurídics de l’Estat i, no menys important, amb una tradició moral que ha configurat durant segles la cultura europea.
Des del punt de vista constitucional, la “prioritat nacional” no és només discutible: és problemàtica. L’article 1.1 de la Constitució defineix Espanya com un “Estat social i democràtic de dret” que propugna la justícia i la igualtat. Aquest qualificatiu —“social”— no és ornamental. Implica que els poders públics tenen l’obligació de protegir els més vulnerables en funció de la seva necessitat, no de la seva procedència. Convertir la nacionalitat en criteri determinant per accedir a drets bàsics altera aquest principi i introdueix una jerarquia incompatible amb la idea mateixa de justícia social.
El conflicte es fa encara més evident quan es considera l’article 14, que estableix la igualtat davant la llei i prohibeix la discriminació per qualsevol “condició o circumstància personal o social”. Tot i que el text es refereix literalment als “espanyols”, la jurisprudència constitucional ha estès la protecció als estrangers en tot allò que afecta la dignitat i els drets fonamentals (STC 107/1984, de 23 de novembre). Negar o dificultar l’accés a ajudes essencials en funció de la nacionalitat pot constituir, per tant, una discriminació encoberta.
A això s’hi afegeix l’article 10.1, que situa la dignitat de la persona com a fonament de l’ordre polític. Aquest és potser el punt més decisiu: la dignitat no és graduable ni depèn del passaport. Qualsevol política que deixi persones en situació de vulnerabilitat extrema per la seva condició d’estranger erosiona aquest principi bàsic. En una democràcia constitucional, la dignitat és anterior a la ciutadania.
Els defensors de la “prioritat nacional” argumenten que els recursos són limitats i que l’Estat té el deure de protegir primer els seus ciutadans. És una idea que apel·la a una intuïció legítima: la proximitat genera responsabilitat. Però el problema apareix quan aquesta intuïció es transforma en un criteri excloent i absolut. L’Estat de dret no pot convertir la necessitat en competència entre pobres, ni legitimar una jerarquia de drets basada en l’origen.
És aquí on la reflexió moral, especialment la tradició cristiana invocada sovint per sectors conservadors, ofereix un contrapunt revelador. Sant Agustí va formular el concepte d’ordo amoris, l’ordre de l’amor, segons el qual una vida justa consisteix a estimar cada realitat segons el seu valor davant de Déu. Aquesta idea ha estat interpretada al llarg dels segles de maneres diverses, però recentment ha estat objecte d’una actualització significativa per part del magisteri pontifici.
El papa Francesc, en una carta de 2025, va advertir contra una lectura reductiva de l’ordo amoris que serveixi per justificar el tancament en cercles propers —família, nació, grup— en detriment dels altres. Per al pontífex, el model autèntic no és una jerarquia rígida d’afectes, sinó la paràbola del bon samarità: no es tracta de decidir qui és el nostre proïsme, sinó de fer-nos nosaltres proïsmes de qui trobem en el camí. L’amor ordenat, en aquesta perspectiva, no exclou, sinó que s’expandeix.
Aquesta línia ha estat reforçada pel papa Lleó XIV, que des de l’inici del seu pontificat ha estat contundent en la defensa dels migrants. En diversos pronunciaments, ha advertit del perill d’un “egoisme nacional” que posa en risc el bé comú global. Les seves paraules són clares: la dignitat humana no pot quedar subordinada a l’estatus legal ni a la pertinença nacional. Els migrants, recorda, “són criatures volgudes i amades per Déu” i no poden ser objecte de discriminació.
El contrast amb la “prioritat nacional” és evident. Allà on aquesta doctrina proposa prioritzar “els de casa”, el magisteri recent de l’Església insisteix que la proximitat no pot convertir-se en exclusió. Allà on es parla d’arrelament o identitat com a criteris d’accés, la tradició cristiana recorda que l’amor veritable no es limita a allò familiar, sinó que s’estén cap als més vulnerables, especialment quan són estranys.
Això no implica negar el dret dels Estats a regular la immigració ni a gestionar els seus recursos. El mateix papa Lleó XIV reconeix la legitimitat de protegir les fronteres. Però estableix un límit moral inequívoc: aquesta protecció no pot traduir-se en un tracte inhumà ni en la negació de drets bàsics. Quan això passa, ja no estem davant d’un exercici legítim de la sobirania, sinó d’una vulneració greu de la dignitat.
El debat, per tant, no és només tècnic o econòmic; és profundament ètic i constitucional. La “prioritat nacional” planteja una visió de la societat en què la pertinença defineix el valor de la persona. La Constitució espanyola i la tradició humanista europea, en canvi, parteixen d’una premissa diferent: totes les persones tenen una dignitat inherent que l’Estat ha de respectar i protegir.
En última instància, la qüestió és quin model de comunitat política volem construir. Una comunitat tancada, que es defineix per la defensa exclusiva dels seus membres, o una comunitat oberta, que reconeix la seva responsabilitat envers els altres, especialment els més febles. La resposta no és només jurídica, sinó també moral.
La temptació de la “prioritat nacional” és comprensible en temps d’incertesa i escassetat. Però convertir-la en principi rector de les polítiques públiques implica desfigurar tant l’Estat social com l’ètica que, paradoxalment, alguns dels seus defensors diuen reivindicar. Ni la Constitució espanyola ni l’ordo amoris avalen una política de l’exclusió.
Al contrari: ambdues tradicions —la jurídica i la moral— coincideixen en un punt essencial. La justícia comença quan es reconeix l’altre no com a competidor, sinó com a igual. I és precisament en el tracte a l’estranger on una societat revela la veritat dels seus principis.
Josep Maria Quintana 