Josep Maria Quintana

Ciudad Juárez, capital de l’Estat mexicà de Chihuahua, és avui la cara més visible de la destrucció nacional mexicana. Potser per això aquesta és la ciutat que, el passat 10 de juny, ha acollit la signatura del pacte nacional destinat a reconstruir Mèxic. El líder d’aquest nou moviment és el poeta Javier Sicília, un fill del qual va ser assassinat el passat 28 de març.

La caravana va partir de Cuernavaca (al sud de México D.F.) on va néixer el moviment de mobilització, per recórrer el que es coneix com la “ruta de l’horror” amb destí a Ciudad Juárez on, de manera metafòrica, intenten escombrar les cendres de la destrucció i avivar les brases de l’esperança.

El president Felipe Calderón va fer de Ciudad Juárez una mena de laboratori d’experimentació de la seva estratègia de seguretat. Segons les xifres oficials, d’ençà que, fa tres anys, la militarització de la regió ha esdevingut el principal instrument de lluita contra el crim organitzat, 250.000 persones han fugit de la ciutat, entorn de 7.000 han estat assassinades i 10.000 infants han esdevingut orfes. Només dins l’any 2010, 3.111 persones han mort de manera violent.

Del 2009 ençà, 10.000 militars i policies federals patrullen a Ciudad Juárez sense resultats aparents a l’hora d’avaluar el cessament de la violència. Ben al contrari, el nombre de demandes per violació dels drets humans s’ha multiplicat. Tot i que s’ha dut a terme una depuració dins la policia (la mexicana és una de les més corruptes de món) i que els nous elements que en formen part han rebut una formació militar, el nombre de morts continua creixent i les matances són quotidianes.

El paisatge urbà de Ciudad Juárez mostra la magnitud del fracàs: 100.000 vivendes han estat abandonades, els habitants que volen seguir-hi vivint bloquegen, ells mateixos, els carrers, les barreres d’accés als llocs públics s’han multiplicat, i els petits comerços s’han buidat o estan protegits per reixes de ferro. Encara més, els llocs públics de treball per a ensenyants i metges queden vacants perquè ningú no vol viure dins la inseguretat, tot i que els militars controlen les principals artèries.

Javier Sicília ha triat Ciutat Juárez per la signatura del pacte nacional perquè és, segons creu, “l’emblema d’aquest país trencat i el lloc on es concentren la majoria de les morts: Ciudad Juárez és una ciutat on el teixit social està desfet i dominat pel crim. És un símbol fort. I és alhora la imatge del que pot arribar a ser tot Mèxic”.

Aquesta complicada realitat ha fet que els ciutadans de Ciudad Juárez s’organitzin per ells mateixos, i la major part de les associacions que ja existien s’han reorientat per donar ajut als sobrevivents d’aquesta guerra. “Hi ha molt de dolor, però també molt d’aprenentatge. Nosaltres ens estem reconstruint, nosaltres aprenem a viure, a construir xarxes, a teixir l’esperança”, ha dit una religiosa de l’equip del pare Enríquez, un altre lluitador per la defensa dels més desfavorits.

Però el gran problema d’aquests desfavorits (especialment els de Ciudad Juárez) és que avui es mouen entre dos focs. El primer és, sens dubte, el dels càrtels de la droga que representen un veritable Estat dins l’Estat. Els càrtels són, de fet, uns poders que governen de manera efectiva vastos territoris, que dicten regles, que imposen taxes i que estableixen un “ordre públic” al seu servei. Ara bé, sembla que l’estratègia del govern del president Calderón per resoldre la impotència de l’Estat i la feblesa de les institucions de cara al flagell del narcotràfec no ha fet, sinó, encendre un altre foc. Aquest ha nascut de la decisió del govern mexicà de militaritzar els carrers i d’atorgar un poder sense precedents al ministeri de la Seguretat Pública (l’equivalent al nostre ministeri de l’Interior), i ha donat lloc a un fenomen que hauria d’inquietar seriosament a la presidència, perquè aquesta ha perdut, de fet, el control dels efectius policials i militars, que han esdevingut pletòrics de poder i s’han convertit en una força de representació pràcticament autònoma. Aquest és l’altre foc de què parlava, un nou problema afegit que hem de qualificar com a extremadament greu, ja que són molts els ciutadans innocents que, cada dia, són víctimes d’aquestes forces de l’ordre, per incompetència, per negligència o por abús de poder. El president de la República ha dit que es tracta de “danys col·laterals” o bé d’“accidents desgraciats”, o fins de “casos isolats”, però el cert és que les víctimes d’aquest segon foc van creixent dia rere dia.

Cal, doncs, veure en la crida del poeta Javier Sicília i en la “marxa per la pau” la reacció de ciutadans que se senten acorralats entre aquests dos focs: el dels narcos i el dels militars; una situació a la què el govern refusa de posar-hi fi. És per això que el moviment que encapçala Javier Sicília pretén dur a terme una pressió social que comporti també una pressió política adreçada clarament al poder federal, car aquest és el qui ha desplegat aquesta estratègia de repressió que, de moment, no ha aconseguit èxits sonors i, en canvi, ha agreujat la repressió en una societat clivellada pel crim i la violència.

La matança de Srebrenica va consistir en l’assassinat d’unes 8.000 persones d’ètnia bosniana a la regió de Srebrenica, el juliol de 1995, durant la Guerra de Bòsnia. Aquest assassinat massiu, dut a terme per unitats de l’Exèrcit de la República Srpska, el VRS, sota el comandament del general Ratko Mladić, així com per un grup paramilitar serbi conegut com “Els Escorpins”, es va produir en una zona prèviament declarada com a “segura” per les Nacions Unides, ja que en aquest moment es trobava sota la suposada protecció de 400 cascos blaus holandesos.

El fet en sí és ja esgarrifant, però ho és més encara si, a banda del número de morts, maldem per trobar-ne la motivació i les conseqüències. En efecte, aquesta matança ha assolit la qualificació de genocidi en el Tribunal Penal per a l’antiga Iugoslàvia a causa de la seva motivació especialment cruel. En aquest cas, no motivà l’acarnissament el fet de voler assassinar una part de la població bosniana pel fet de ser musulmana i de sexe masculí, sinó per tallar d’arrel el que aquells homes haurien pogut ser en el futur més immediat. En efecte, aquells dies de juliol del 1995, les forces serbobosnianes van decidir que matarien la força viva d’una comunitat, els homes que haurien pogut esdevenir oficials, enginyers, advocats, pares de família… I la matança d’homes a l’enclavament de Srebrenica va reduir al no-res la comunitat bosniana de la part oriental del país fins al punt que, d’aleshores ençà, els homes hi figuren únicament com a una excepció estadística.

Els serveis de seguretat de l’exèrcit de la república sèrbia de Bòsnia (Republika Srpska) van ser la punta de llança d’aquest genocidi, però en la complicitat directa o indirecta dels assassinats hi participà molta més gent. Per matar milers de persones no només són necessaris el que premen els canets de les armes de foc, cal també la col·laboració de molts altres que han acceptat de fer la feina bruta i guardar-ne silenci després. Aquesta és la gent que servarà per sempre en el seu cor el secret d’una actuació covarda i miserable que, probablement, cap jutge mai no condemnarà. Alguns intentaran oblidar-la; d’altres, com els membres de la dreta nacionalista d’aquesta república sèrbia de Bòsnia, encara se’n vanten públicament.

Però si els milers de ciutadans anònims tacats de sang per la seva complicitat, física o moral, només se les hauran de veure amb la seva pròpia consciència, és de justícia que els principals dirigents, els primers responsables dels fets, responguin davant dels Tribunals. El primer responsable de la matança va ser, sens dubte, el president de la república Srpska, Radovan Karadžić, detingut el 21 de juliol de 2008 després d’haver viscut amb un canvi de personalitat. El segon, n’era el Comandant en cap de l’exèrcit serbobosnià , Ratko Mladić, detingut el passat 26 de maig a la ciutat sèrbia de Lazarevo. Amb aquesta darrera detenció, Sèrbia intenta girar una pàgina terrible de la seva història maldant per desfer-se del seu passat guerrer. Un passat que avui no té probablement hereus legítims, però que ha fet nombroses víctimes i ha engendrat un gran nombre de botxins.

La qüestió que estic tractant podria, doncs, acabar amb aquesta detenció que posa el darrer gran assassí de Sèrbia davant del Tribunal Penal Internacional, però això seria insuficient, perquè cal també que ens demanem per què Sèrbia ha trigat tants anys a girar una fulla com aquesta que la feia absolutament irreconciliable amb la resta d’Estats europeus. Per què, doncs, els governs precedents a l’actual de Boris Tadic no van arrestar Mladić? Qui en el vèrtex de l’Estat, o de l’exèrcit, ajudava Mladić durant tots aquests anys? S’actuarà contra aquests còmplices? Sabien les institucions (o algunes institucions) de l’Estat on s’amagava Mladić? Creu algú que aquest home podia sobreviure sense una complicitat extrema de les autoritats del país?

El Tribunal Penal farà sens dubte la seva feina, però els Estats europeus i els ciutadans lliures d’aquest món necessitem tenir respostes a aquestes qüestions, encara que som conscients que el sotmetiment a l’acció de la justícia de Mladić i de Karadžić, acusats tots de crims de guerra, esdevenen elements decisius perquè Sèrbia pugui recórrer el camí que la condueix vers les institucions euroatlàntiques.

Com era previsible, els Balcans (aquesta mena de volcà que, de tant en tant, amenaça de vomitar foc sobre Europa) no han reaccionat de la mateixa manera. Mentre per al diari “Dannas” de Belgrad (Sèrbia), la detenció ha estat una magnífica notícia (“Mai no és tard quan la joia és bona”), per a l’editorialista de “Dnevni Avaz”, de Sarajevo (Bòsnia i Herzegovina), l’arrest de Mladić és deu exclusivament a un pur càlcul polític. “Tadic –afirma aquest diari- ha cregut que l’aproximació a la Unió europea bé valia la pell del general serbi. Belgrad ha detingut Mladić en el moment en què el Tribunal Penal Internacional de La Haia començava a sospitar que les autoritats sèrbies guardaven l’infame general en una mena de llibertat controlada. Si aquestes ho haguessin volgut, l’haurien pogut extradir fa molt de temps”. Per aquest diari, doncs, “és lamentable que Sèrbia es pugui beneficiar de l’arrest de Mladić”.

En una posició també crítica se situa el diari “Jutarnji List” de Zagreb (Croàcia), per al qual, l’arrest de Mladić té molta menys importància que les conseqüències derivades de la seva captura. “El president de Sèrbia Boris Tadic –escriu aquest rotatiu- ha decidit detenir i extradir l’antic cap de guerra quan ha vist clarament que Croàcia era a punt de concloure les negociacions d’adhesió a la UE, on s’ha d’integrar en un temps previsiblement curt, mentre que Sèrbia se n’allunyava.” De tota manera, aquest diari acaba concloent que cal estar contents amb l’arrest de Mladić perquè “aporta una satisfacció moral a les víctimes”.

Sigui com vulgui, la detenció de Mladić ha esdevingut una notícia molt positiva per al futur d’Europa, de la democràcia i de les llibertats.

Són ben curioses les semblances entre els dos processos electorals que han viscut Espanya i Itàlia els darrers quinze dies: a) En ambdós casos eren eleccions locals (si bé a Espanya també abastaven la majoria de les comunitats autònomes. b) Tant a un lloc com a l’altre, els comicis s’han fet en clau d’eleccions generals, no locals. c) L’objectiu final que es perseguia era el mateix: batre el president del govern.

També hi ha diferències clares en els dos processos electorals, perquè, en el cas d’Itàlia,  a la derrota de Berlusconi hi trobem fortes raons de caràcter personal i ètic que no es donen a la de Zapatero. A més, resulta que, a Espanya, han estat vençuts els socialistes i a Itàlia els conservadors. Però dit això, les conseqüències dels comicis s’assemblen: a) Els dos presidents del govern han estat severament derrotats. b) Sembla que tots dos tindran un final paral·lel (encara que més definit el de l’espanyol, perquè aquest ja ha manifestat que no acudirà als propers comicis). c) Tant el govern d’Espanya com el d’Itàlia han quedat en una situació molt precària: són dèbils i difícilment (o amb grans dificultats) podran concloure la legislatura. I d) L’un i l’altre han estat víctimes dels seus propis errors i, també –seria injust no reconèixer-ho-, de la crisi econòmica.

Zapatero no ha tingut, certament, una legislatura fàcil, encara que ha pogut governar gràcies al suport del Partit Nacionalista Basc, que n’ha tret rèdits memorables. I si deixem de banda els problemes que pot trobar en el seu propi partit (diré de passada que el fet de negar-se a celebrar un congrés per debatre la seva continuïtat em sembla un error), no hi ha dubte que, amb una oposició forta i segura del PP i amb les conseqüències que es poden derivar dels pactes municipals a Euskadi, on l’èxit electoral de Bildu ho ha trastocat gairebé tot, la resta de legislatura en la què Zapatero haurà de governar pot ser de lenta agonia, si és que, abans d’hora, per la raó que sigui, no se n’ha de dictar la mort.

Berlusconi tampoc no ho ha tingut fàcil. I no sols perquè als problemes polítics ell hi ha d’afegir els judicials –dimarts passat es va reprendre l’escandalós procés del “Rubygate” -, sinó també perquè els pactes amb el seu soci principal, la Lliga Nord, poden fer aigües. De fet, Umberto Bossi ha mostrat una forta indignació per la reculada que, en els seus feus tradicionals, ha sofert la Lliga després de sis anys ininterromputs d’èxits electorals. Bossi (a qui, fa molts anys, vaig escoltar un míting a la plaça del Duomo, a Milà) està, doncs, furiós per uns resultats que li han estat clarament negatius, i això sens dubte implicarà de part seva l’exigència d’una major autonomia respecte d’un govern –el de Berlusconi- cada cop més isolat i a la baixa.

Les ciutats que han esdevingut clau d’aquest canvi a Itàlia han estat Nàpols i Milà: dues ciutats grans i diferents: la primera és al sud; la segona, al nord; la primera és una ciutat en desordre dominada per la Camorra; la segona, una gran ciutat industrial gairebé centreeuropea. Ambdues tenen en comú la passió per l’òpera, amb els dos teatres (el San Carlo a Nàpols i l’Alla’Scala a Milà) més grans d’Itàlia. Tots dos amb una llarguíssima tradició musical.

Els candidats vencedors també tenen coses en comú: són antics magistrats que van penjar la toga amb la idea de dignificar una política –la italiana- immersa en el desprestigi i en la corrupció. Giuliano Pisapia, antic diputat de Refundació comunista, va vèncer Letizia Moratti a Milà, amb deu punts de diferència. A Nàpols, Luigi De Magistris, membre del partit Itàlia dels valors, dirigit per l’exjutge anticorrupció Antonio Di Pietro (recordeu la campanya de mani pulite, el 1992, contra els agents del que els italians van denominar tangentopoli) ha tret trenta punts a l’industrial Gianni Lettieri. I ha estat bàsicament la victòria en aquestes dues grans ciutats (per bé que l’esquerra ha guanyat també a Càller, Trieste, Novara i moltes altres capitals) que han destapat la caixa dels trons i han fet que un analista com Massimo Franco hagi predit que “ha començat l’adéu de Berlusconi”. Curiosament, doncs, l’adéu d’aquest magnat de la indústria i de la comunicació, gran capo de la premsa i de la televisió a Itàlia, anirà paral·lel al d’aquest llicenciat en dret (Zapatero acabà la carrera el 1982 i el 1986 ja era membre del parlament espanyol!), lligat sempre a la política, que assolí el govern a causa d’un gravíssim error de la dreta i que, de victòria en victòria, haurà dut el Partit Socialista vers la gran derrota final.

Pel que fa a la campanya que ha precedit aquestes eleccions diré que, mentre la de Zapatero ha estat tan dura i avorrida com educada, la de Berlusconi, en canvi, ens ha deixat perles glorioses que demostren el seu tarannà més autèntic. La principal, sens dubte, ha estat feta en el programa de Bruno Vespa, “Porta a Porta”, on va afirmar que “Solo un senza cervello può votare per la sinistra”. Una declaració injustificable i inadmissible que només desprestigia a qui l’ha fet.

Sense arribar, però, al despropòsit de Berlusconi, penso que no podem deixar de costat les crítiques que, segons ha dit aquest diari, va fer Vicenç Tur, batlle de Maó i candidat socialista. I amb això no m’he de referir a les dirigides contra el seu partit per seguir una estratègia equivocada o per fer-li defensar posicionaments que, segons ell, la gent no podia entendre, sinó a les que, com Berlusconi, va fer als electors quan –segons el nostre diari- va dir (cito textualment) que “hi ha gent que ens ha deixat de votar i que ha votat el PP, que ha demanat una nova manera de fer política que era la del tot s’ho val, la del profund egoisme, el no importa el benestar dels qui ho passen pitjor…, i aquests votants no sé si els vull recuperar”.

Em sembla que, en aquest cas, estem davant d’una manifestacions molt –però molt- desafortunades. I el fet que constin per escrit en un document (ni que sigui intern) lliurat al partit i que no es tracti, per tant, de declaracions improvisades en un moment de nervis (el clàssic escalfament de boca), les fa encara més greus, alhora que revelen una frustrant incapacitat per a l’autocrítica.

Avui, el més còmode per mi hauria estat parlar de l’afer Strauss-Kahn, de les decisions que ha pres la UE d’embargar els béns de Bachar El-Assad, de la bruta campanya de Keiko Fujimori al Perú, dels mals de cap que Escòcia comença a donar amb el seu pla per la independència al govern conservador  britànic, de la visita de la reina Isabel, vestida de verd (off course) als llocs d’Irlanda que van ser més emblemàtics en la secular lluita per a la independència de Gran Bretanya, i fins podria lligar aquest darrer tema amb la darrera novel·la del Nobel Vargas Llosa, El sueño del celta, sobre la vida de Roger Casement, aquest irlandès ennoblit per la monarquia britànica, defensor dels drets humans al Congo i a l’Amazònia, heroi i traïdor alhora en el combat per a la independència del seu país, executat en una presó anglesa l’any 1916.

Tot això, dic, em seria més fàcil -i fins seria més coherent- en una columna com aquesta que, de manera ordinària, parla de política internacional, però no puc deixar de referir-me a aquesta mena de tsunami polític que ha transformat el país en unes hores i ha capgirat de damunt davall el mapa polític espanyol. No és que jo no esperés un canvi, que es notava a les palpentes, però mentiria si us digués que preveia l’abast que ha tingut.

Ha passat ja una setmana de la votació i tots en coneixeu els resultats; algun, per cert, tan espectacular com el de l’Ajuntament de Maó, amb una victòria conservadora que, prèviament anunciada per l’enquesta publicada a les pàgines d’aquest mateix diari, jo vaig qualificar d’improbable. No, no m’ho podia creure. Això no obstant, la predicció s’ha fet veritat.

Més enllà, doncs, de donar la meva enhorabona als guanyadors i de desitjar-los que treballin amb encert i eficàcia per al país, el que sorprèn (o potser no sorprèn tant) és com una acció política global a nivell de l’Estat –dit d’una manera més clara, com el desencert de la política del govern Zapatero- pot desfermar un tsunami que s’ha endut per davant tot el que trobava al seu pas.

Amb això no vull defensar ni exculpar l’acció política dels que fins avui han governat  l’Ajuntament de Maó i el Consell Insular que, probablement, també han col·laborat en el desprestigi socialista, però em sembla que el perquè del gran abast de la gran derrota (mai no havien tret els socialistes tants regidors com ara ha tret el PP a Maó) l’hem de cercar, principalment i especialment, a vuit-cents kilòmetres de Menorca.

Zapatero, que va aconseguir el poder gràcies als enganys i a la manipulació que, dels atemptats de Madrid, va dur a terme el govern d’Aznar, ha estat l’exemple de l’home lleuger, mediocre, falç i poc (o gens) preparat per endegar l’alta missió que el país li encarregava. Però ha estat també, i alhora, un jugador ràpid de reflexos, un polític hàbil i trapasser. Un home capaç de defensar el blanc i el negre al mateix temps, de negar l’evidència i d’afirmar el que era palmàriament fals. Zapatero, doncs, havia d’acabar per força essent víctima de la seva pròpia estratègia, perquè, com diu l’adagi, “no es pot enganyar tothom durant tot el temps”.

Quan, dilluns matí, encara perplex per l’abast de l’ona blava que ho havia inundat tot, vaig comentar el que sentia a un amic proper ideològicament als socialistes, aquest em va respondre sense dubtar-ho: “S’ho han guanyat a pols”. I tenia raó, perquè era inconcebible que un govern socialista hagués decidit donar 2.500 euros a qualsevol mare –rica o pobra- que tingués un fill, com també ho era que iniciés el camí perillós del populisme malbaratant el superàvit que aleshores tenia l’Estat, perquè ell havia de saber el que ens esperava. Però no! Tossut fins a moll de l’os, Zapatero va decidir que donaria 400 euros lineals a tots els obrers, qualsevol que fos la seva condició econòmica.

Com que érem rics i ell era generós, Espanya es va convertir en una mena de barra lliura per a l’orgia de la irreflexió i de la dilapidació. Els espanyols vivíem en el millor dels mons i Zapatero entenia que la socialdemocràcia (aquesta conquesta de la postguerra europea que està desapareixent i per la qual em sembla que val la pena lluitar) no era una ideologia que exigeix rigor i coherència, sinó una mena d’amulet que el deslliurava de tot mal.

Temps hi va haver de sobres per parar el carro de la demagògia, però calia guanyar com fos les eleccions generals del 2008, i tot valia per a l’ocasió. De fet, la victòria li va somriure un cop més, i Zapatero va creure aleshores que ja era immune a l’adversitat. Al món, doncs, no hi havia cap crisi, i si és que hi era, aquesta mai no ens podia afectar a nosaltres, els espanyols, als habitants de la vuitena potència mundial, als posseïdors d’un sistema financer meravellós que no podia fer aigües. Però –en expressió feliç de Berna González Harbour, “l’infern del dèficit va canviar la percepció del despropòsit, i quan aquest va esclatar, la màquina de cometre errors amb prou feines havia començat encara”.

En efecte, Zapatero seguí negant la crisi, va decidir apostant per la despesa (havíem de refer rotondes a tot el país) i va creure que, fent créixer el dispendi, però deixant inalterable el patró del creixement, resoldria el problema. Òbviament, res no va resoldre, i amb l’Estat a punt de fer fallida, es va veure forçat a canviar de política i fer el que les autoritats monetàries supranacionals li van imposar. I ell va fer el canvi com qui gira una calça, amb el mateix somriure als llavis, com si res no hagués succeït.

Però ja era tard, perquè de sobte ens hem adonat que teníem gairebé cinc milions d’aturats, que el quaranta-cinc per cent dels joves no tenien perspectives de feina i que els sous de moltes famílies no arribaven a final de més. Però -això sí!- teníem el país ple d’aeroports (alguns que no podem pagar, i d’altres on els avions mai no arribaran perquè no hi ha tràfec suficient per a fer-los rendibles), i érem –això també!- la primera potència mundial en xarxa de trens AVE, encara que anàvem molt més enrere pel que fa al número de viatgers. I descobríem també que, tot i gaudir d’un gran sistema financer, les Caixes i alguns bancs feien aigua.

I no és només això: avui, la majoria d’ajuntaments, de consells insulars, de diputacions i de governs autònoms estan en situació teòrica de concurs d’acreedors. Ho hem vist fa uns mesos a Catalunya, quan el govern convergent d’Artur Mas ha confessat que no hi havia altra camí que el dels retalls. Doncs bé, aquest és el panorama que, sens dubte, es trobaran els nous edils quan prenguin possessió de les seves poltrones. És per això que, en aquestes circumstàncies, no els podem, sinó, desitjar-los molta sort.

Parlava diumenge passat dels arguments que poden justificar la violació de la sobirania nacional tot referint-me a Líbia (un cas d’intervenció clara, però amb cauteles, pel fet que els interventors no posen peu sobre el sòl libi), i també a Síria (on no s’ha decidit intervenir), però tinc la impressió que molts dels meus lectors, sobretot els qui s’interessen per la política internacional, en llegint el títol de l’article, es devien pensar que em referiria a l’acció bèl·lica (o simplement militar) que els nord-americans han dut a terme al Pakistan per matar Osama Bin Laden.

Ja sé que parlar d’aquesta qüestió comportarà inevitablement opinions favorables i contràries alhora, perquè no deixa de ser una matèria controvertida per diverses raons: en primer lloc, per haver decidit executar una persona –encara que aquesta sigui un assassí- sense detenir-lo primer ni ser sotmès al judici d’un tribunal. I en segon terme, perquè l’operació militar, preparada minuciosament des de la Casa Blanca, es va dur a terme en un territori subjecte a la sobirania d’un Estat, Pakistan, sense la prèvia autorització d’aquest.

D’espatlles al general Pervez Kayani, que no es va témer dels fets fins al moment en què el raid era ja pràcticament enllestit –l’exèrcit pakistanès va arribar a Abbottabad quan les Navy Seals ja havien partit-, l’operació militar va ser preparada curosament i seguida en directe pels dirigents nord-americans (Obama i Clinton al capdavant), se suposa que amb un ai! al cor perquè el risc de fracàs era enorme. Però no va fracassar. Ben al contrari, va ser un èxit, ja que, en qüestió de poques hores, el criminal més cercat del món era mort (puc dir assassinat?, hauria de dir executat?), el cadàver pujat als helicòpters, dut a bord d’un cuirassat i llençat posteriorment a l’oceà.

Aquests fets són d’una importància tan gran que transcendeixen, sens dubte, el debat de si és just o no violar la sobirania d’un Estat per dur-los a terme, i ens du a un altre debat d’ordre ètic presidit per una pregunta inevitable: És acceptable matar un home (en aquest cas un reconegut criminal, líder i incitador de milers de morts, responsable últim dels estralls de l’11 de setembre de 2001) sense un judici previ?

Més enllà de les reaccions populars, normalment viscerals i poc meditades, han estat moltes les persones de criteri que s’han pronunciat sobre aquesta qüestió. Val a dir que amb resultats absolutament contradictoris. Per a Maureen Dowd, una periodista crítica amb els republicans, que col·labora al New York Times i va ser premi Pulitzer el 1999, l’actuació nord-americana ha estat impecable. El seu raonament és aquest: “Que ningú no em parli de calma. Després d’una tragèdia, és impossible. No, el que jo vull és el record, la justícia, la venjança. Quan es tracta d’un assassí que es vantava d’haver reduït a cendres milers d’americans i desitjava matar-ne d’altres, aquesta em sembla l’única reacció civilitzada i moralment sana. Nosaltres hem celebrat una de les poques victòries incontestables que hem obtingut en el pla militar des de feia molt de temps, un èxit que ens ha donat el sentiment de ser novament americans –intel·ligents i forts, capaços de retrobar els nostres enemics i de fer-los pagar”.

He volgut copiar la frase sencera perquè en aquesta hi ha alguna cosa més que un judici moral. Hi ha, al meu entendre, una definició del que, per a Maureen Dowd, són –o haurien de ser- els nord-americans (visió que, per ella mateixa, demanaria un altre debat). Reconduïm, però, només, l’anàlisi a la primera part de la frase, quan Dowd uneix “record, justícia i venjança” en un mateix objectiu. I en aquest sentit res no he d’oposar a la unió entre record i justícia; tanmateix, em costa d’unir justícia i venjança, perquè aquests són dos conceptes que un tribunal mai no podria aplicar de manera sistemàtica i complementària.

Més prudent –però igualment satisfet de l’operació- es mostrava el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, el qual va declarar que se sentia “del tot alleujat” per la mort del líder d’Al-Qaeda, mentre que, des d’altres posicions ideològiques, Kenneth Roth, director executiu de l’ONG Human Rigts Watch, afirmava: “Ban Ki-moon s’equivoca sobre Osama Bin Laden. Per molt que fos justificat, no és fer justícia matar sense procés ni condemna”. Afirmació que ens duria també a distingir –i no és fàcil- entre “el que és just” i “el que és justificat”, qüestió, però, en la què ara no puc ni vull entrar.

No és la meva intenció, per tant, dirimir sobre una actuació que, des del punt de vista ètic, em sembla molt criticable (a mi, les celebracions per la mort de Bin Laden davant la Casa Blanca em van semblar tan irracionals i perilloses com les que vam veure per televisió després dels atemptats de l’11-S en diversos països musulmans), acció, doncs, que, criticable des del punt de vista ètic, els nord-americans -Obama el primer- han considerat, però, un gran èxit polític.

Tanmateix, amb aquesta actuació militar no penso que s’hagi fet justícia (matar un home de la manera que ells ho han fet mai no és fer justícia), ni penso tampoc que, sense Ossaba Bin Laden, els nord-americans hagin aconseguit que el món sigui més segur. Això sí, hauran venjat la mort de moltes persones, eliminat un criminal i, probablement, afavorit la reelecció d’Obama, perquè, segons podem veure, als Estats Units d’Amèrica, el prestigi polític no s’adquireix ampliant la seguretat social als més desfavorits, sinó fent accions perquè els ciutadans recobrin l’orgull de sentir-se americans. O com diu Maureen Dowd, l’orgull de sentir-se homes intel·ligents, forts i capaços de retrobar els seus enemics per fer-los pagar les culpes.

Per últim, si només parlem de política i no d’ètica –que és del que jo em proposava (encara que sempre em costi deslligar els dos conceptes)- diguem també que l’eliminació d’Osama Bin Laden ha cavat una fossa entre el Poble del Pakistan i el seu exèrcit, i això és bo per a la democràcia en aquell país. Perquè els pakistanesos, molt crítics pel que fa al rol de la jerarquia militar, es demanen avui si els militars sabien que l’home més cercat del planeta vivia a Abbottabad, a només un quilòmetre de l’Acadèmia militar de Kahul. I això perquè, si ho sabien, malament, ja que això comporta una col·laboració amb el terrorisme; i si no ho sabien, doncs encara pitjor, perquè revela una seva gran incompetència.

El 27 de març vaig publicar un article, “Master and commander”, molt crític amb la intervenció internacional a Líbia, que va provocar una disparitat d’opinions, com d’altra banda és normal quan un pren posició respecte de decisions polítiques tan complexes com la d’intervenir militarment en un país sobirà. Avui retornaré sobre la qüestió, no tant per reivindicar el meu criteri d’aleshores, crític amb la resolució 1973 de l’ONU i amb la posició de França i Gran Bretanya, especialment, com per observar la dificultat que tenen els Estats de mantenir un mínim de coherència a l’hora de prendre aquesta mena de decisions.

En realitat, les grans decisions que es prenen en aquest camp venen emparades per dos punts de vista contradictoris: el primer diu que la sobirania dels Estats és intangible i que, per tant, no s’ha d’intentar mai “forçar-la”, per nobles que siguin les motivacions en joc. El segon, en canvi, creu que una posició tan radical no és acceptable i que la sobirania no és un dret absolut que impedeixi la seva violació, sobretot quan hi ha el perill d’una greu de transgressió dels drets humans.

Mentre els criteris que sostenen el primer punt de vista són contundents (el resultat de la violació de la sobirania és sempre negatiu, ja que una infracció del principi de no intervenció en provoca inevitablement d’altres, fins al punt que els problemes que genera sempre són superiors als que resol), el criteris que argüeixen els partidaris de la segon punt de vista solen ser més vagues i poden variar segons el cas. D’aquesta variabilitat no hem de deduir, però, forçosament una arbitrarietat a l’hora de decidir, ja que aquest darrer punt de vista ha de comportar necessàriament una valoració seriosa i responsable dels fets que determinen la intervenció.

Els partidaris d’aquest segon criteri d’actuació en matèria de política internacional entenen, per tant, que la decisió d’intervenir violant la sobirania d’un Estat no es regeix per normes immutables sinó que s’han d’avaluar en cada cas les situacions, ja que cadascuna d’aquestes és particular i, per tant, exigeix una resposta particularitzada. Això fa que, accions que s’assemblen, puguin tenir respostes diferents, fins i tot antagòniques.

Contràriament al que podrien pensar alguns dels meus lectors (sobretot arran de l’esmentat article del 27 de març), no sóc partidari del primer punt de vista sinó del segon. Jo també crec que cada situació exigeix d’una resposta particular i no considero, per tant, la sobirania nacional com un dret intangible (encara que sí l’entenc com un dret fonamental que, en principi, s’ha de respectar). Ara bé, del que no hi ha dubte és que, a l’hora d’optar per aquest darrer punt de vista, correm el perill de caure en la incoherència i de tractar els problemes derivats de la política internacional amb dues vares d’amidar. I això sí que és criticable.

De fet, no cal anar gaire lluny per observar com, durant les darreres setmanes, els actors internacionals estan actuant sense una lògica aparent. En efecte, mentre que, a Líbia, emissaris de la comunitat internacional, amb el suport de països àrabs, fan costat als opositors del dictador Gaddafi, a Bahrein, l’Aràbia Saudita, amb d’altres monarquies del Golf, ha asfixiat l’oposició sense que els països accidentals s’indignessin, per no dir que ho han fet amb el seu acord tàcit. Al Iemen, en canvi, aquestes mateixes monarquies han intentat que es produís un canvi de poder controlat, maldant perquè el president partís alhora que tractaven d’impedir que l’oposició islamista acabés imposant-se. Aquest cop, l’Occident tampoc no ha dit res i ha actuat amb una completa indiferència.

I què hem de dir de la Síria de Bachar El-Assad? En vaig parlar el passat 17 d’abril, i he de tornar-hi perquè, mentre en aquest Estat la violència de la repressió s’intensifica, ningú no sembla que reclami vertaderament una intervenció.

Després que el president silenciés qualsevol mena de canvi polític en el discurs del passat 30 de març, el dia 1 d’abril, a la sortida de la pregària del divendres, deu manifestants van ser morts a Douma, un barri dels afores de Damasc. El 8 d’abril, davant el seguici de manifestacions, el president ordenà a les forces de seguretat que disparessin i aquestes van provocar desenes de morts a tot el país. El 13 d’abril, la protesta s’escampà fins a Alep, i el 15 d’abril, els manifestats hostils al règim es van concentrar per primer cop a Damasc. Davant això, Bachar El-Assad va aixecar, el 21 d’abril, l’estat d’estat d’excepció que regia a Síria des del 1963.

Però això no va ser suficient per ofegar la protesta massiva d’una gent que, pels carrers de la mítica Damasc, cridaven –com abans ho havien fet els manifestants de Tunis, de Líbia o d’Egipte- “Ni salafistes (1) ni Germans musulmans (2). Nosaltres volem la llibertat”. Això fins al punt que, el divendres 22 d’abril, la major part de les grans ciutats sirianes van ser objecte de manifestacions.

El 23, Barack Obama, condemnà les violències del règim sirià, crítica que també va fer la gran majoria de líders europeus. El 26 d’abril, es comptaven ja 400 morts a tot el país, i el 27 d’abril, al Consell de Seguretat de l’ONU, Rússia i Xina bloquejaren un projecte de resolució que condemnava el règim d’El-Assad. A finals d’abril, una sagnant repressió es va abatre sobre els insurgents que obligà a milers de sirians de fugir en direcció al Líban i a Jordània.

Aquesta darrera setmana, Bachar-El Assad ha intensificat la repressió mentre la Unió Europea embargava els bens d’un germà del president de Síria però sense prendre cap determinació sobre els béns d’aquest en el continent europeu.

I jo em demano: és suficient que culpem Rússia i Xina de la no intervenció a Síria? Formalment, sí; però no en el fons. Rússia i Xina han servit aquest cop de paraigües als nord-americans i a les grans potències europees que s’han vist alleugides en saber que la seva teoria de la intervenció –aplicada tan lleugerament a Líbia (sense resultats encara definitius, però que ha provocat ja un seguici de morts i de destruccions d’edificis)- aquest cop no seria aplicable a la Síria de Bachar El-Assad.

—————————-

(1) Els salafistes pretenen trobar una via de modernització que sigui, però, específicament islàmica.
(2) La ideologia dels germans musulmans està basada en l’establiment d’un estat islàmic basat en la Xaria (llei islàmica).

Quan contemplo el debat sobre la laïcitat que, de manera continuada, segueix el seu curs a França i observo també la manera de concebre’l entre nosaltres, sento una sana enveja respecte dels nostres veïns del nord.

Si entenem el concepte de laïcitat com a sinònim de secularització (que és així com jo l’entenc), hem de fixar el concepte: La laïcitat implica acceptar el pas al domini profà de certs valors que pertanyien al domini sagrat, i especialment l’exercici per l’Estat de funcions que, pretèritament, es reservaven al clergat (com per exemple, l’estat civil, l’assistència pública o l’ensenyament).

A conseqüència de la Revolució Francesa, tot el segle XIX va viure, a França, una lluita entre els lliurepensadors i els defensors de l’ultramontanisme, que va concloure amb una llei, la de 1905 (de separació de les Esglésies i de l’Estat) encara vigent, que, en proclamar aquesta separació implica, en paraules de Guy Haarscher, que “L’estat laic no privilegia cap confessió ni, en general, cap concepció de vida bona, alhora que garanteix la lliure expressió de cadascuna dins de certs límits”.

Aquesta separació, que va costar de ser acceptada, ho és avui per tots com una conquesta, entre d’altres raons perquè és la que ha permès a cada religió de poder trobar el seu lloc respecte del ciutadà, fins al punt que, el passat 30.03.11, els representants de sis grans religions (catòlica, protestant, ortodoxa, jueva, musulmana i budista), entre els quals hi havia el cardenal André Vingt-Trois, president de la Conferència episcopal francesa, publicaven un manifestes en alguns mitjans de comunicació francesos (entre els qual puc citar La Croix i Le Parisien/Aujourd’hui en France), del que vull extreure’n alguns paràgrafs:

“Aquesta iniciativa –es refereix a la Tribuna de representants de les sis grans religions- està justificada per la voluntat d’aprofundir en el nostre coneixement mutu, pel sentiment de contribuir conjuntament a la cohesió de la nostra societat en el respecte dels altres corrents de pensament i pel reconeixement de la laïcitat com un element que forma part del bé comú de la nostra societat. La laïcitat és un dels pilars del nostre pacte republicà, un dels suports de la nostra democràcia, un dels fonaments del nostre voler viure conjuntament. Vetllem, doncs, per no dilapidar aquesta preciosa conquesta.”

Aquesta concepció de la laïcitat que comparteixen tots els duu a parlar de la complexa situació político-econòmica actual, i ho fan d’aquesta manera:

“[El debat i la reflexió sobre aquestes qüestions] il·lustra perfectament tota la riquesa i la profunditat de l’experiència francesa sobre la laïcitat. Nosaltres hi retornarem un cop ens tornem a trobar. Agitat per crisis contínues, polítiques, econòmiques, financeres i morals, el període actual és difícil d’entendre però no està mancat d’esperança. El deure dels qui tenen responsabilitats consisteix a il·luminar el camí i a elaborar solucions conformement al bé de tots. No afegim confusió al període atribolat que travessem. Nosaltres militem conjuntament per una laïcitat ben entesa. La laïcitat no és separable dels valors fonamentals que nosaltres compartim, particularment de la dignitat i dels respecte de la persona humana i de la seva inalienable llibertat. Aquests valors que no es poden desplegar sinó a partir d’una confiança mútua que és la font de la pau per a la nostra societat”.

Dit això, voldria remarcar la preocupació que molts ciutadans francesos tenen per un problema que també ens pot acabar afectant: avui la religió musulmana en el continent sovint qüestiona la integració d’aquesta en el pacte religiós establert a tota Europa. I això perquè, en el fons del problema, s’hi amaguen en realitat les greus dificultats d’integració de grans poblacions d’origen immigrat que es troben amb grans entrebancs d’ordre econòmic i laboral per integrar-se socialment. I això perquè diverses generacions establertes de fa temps en el sòl europeu tenen una gran dificultat per sortir de les classes baixes.

En aquests casos, el fet religiós té el perill d’esdevenir un element identitari. Un element, per tant, visible de la diferència, quan aquesta havia de restar en el domini privat. Sobretot, perquè aquesta temptació no es limita a les classes treballadores. També afecta a les persones que, en un moment de ràpida globalització, recerquen punts de referència. Per tant, l’expressió d’idees nauseabundes com les de Thilo Sarrazin a Alemanya o l’ús de la franja més extremista de l’Església Catòlica en reconeixement de les arrels cristianes d’Europa tenen un ressò que no es deuria produir un cop hem acceptat viure en un espai continental secularitzat.

En aquest sentit, és d’interès remarcar les paraules que l’acadèmic René Rémond va escriure dient que la llibertat de consciència “és un element que forma part de l’acord entre els membres de la Unió Europea: forma part, doncs, com la separació de poders, la independència de la justícia o el control de la constitucionalitat del corpus que defineix l’estat de dret i dóna sentit al desig comú de viure en els pobles d’Europa”.

——–
Thilo Sarrazin és un polític alemany membre del SPD. Va ser senador de finances per l’Estat de Berlin (2002-2009). Des de 2009 ha estat membre de la Junta Directiva del Deutsche Bundesbank. Va ser molt criticat per uns polèmics comentaris sobre la política d’immigració alemanya en un llibre Deutschland schafft sich ab (“Alemanya se suprimeix ella mateixa”), publicat l’agost de 2010.

René Rémond, (1918-2007) va ser un historiador i politòleg francès. Professor de l’Institut d’Etudes politiques de París, president de la Universidad de París – X Nanterre i de la Fondation national des sciences politiques. Era també membre de l’Acadèmia francesa i de la Pontifícia Acadèmia de Ciències Socials.

Tenc la impressió que som molts els teleespectadors que hem gaudit veient la sèrie produïda per Peace Arch Entertainment per a Showtime, “Els Tudor”, que desgrana el regnat d’Enric VIII, transcendental per a la història d’Anglaterra i, també, per a la història de l’Església, ja que és durant aquell regnat que es produeix la creació de l’Església anglicana i es consagra, no sense dificultats, un nou cas de divisió entre els cristians que encara perdura.

Més enllà d’algunes llicències literàries o cinematogràfiques que no concorden amb la història −els escriptors de ficció som mentiders per naturalesa− o bé d’algun error que s’hauria pogut estalviar −en referir-se al Papa es parla del “Vaticà”, quan aquest Estat no neix fins al 1922−, en aquesta magnífica i curosa sèrie històrica veiem molt clarament com, adoptant com a principi el propi de la monarquia de dret diví, el rei es considera l’únic intèrpret d’una voluntat de Déu, voluntat que ell imposa fins i tot al Parlament i entorn a la qual es configura tot l’Estat. Recordeu que, encara avui, el rei d’Anglaterra és el cap de l’Església anglicana.

Tanmateix, Enric VIII s’adona que, per convèncer tots els súbdits catòlics del seu país, no basta que ell ordeni el canvi d’orientació religiosa, i sap que no la podrà dur a terme si no aconsegueix que les classes altes del clergat −els bisbes− adoptin els seus punts de vista, donin suport a les seves idees i rompin finalment amb el Papa de Roma; cosa que aconsegueix eliminant els qui no accepten aquesta visió de les coses i donant prebendes als qui estan dispostos a seguir-lo sense protestar. Res, doncs, que sigui sorprenent per a nosaltres.

El que ara, però, voldria remarcar és que va ser a partir d’Enric VIII quan un bon grapat de bisbes addictes a la seva política van començar a ocupar seients al Parlament (els anglesos ja tenien aleshores un Parlament), i això perquè, des d’aquesta posició de força i de preeminència, donessin suport −justifiquessin en definitiva− els divorcis del rei (el Papa mai no va acceptar el seu divorci amb Caterina d’Aragó) i l’execució d’algunes de les seves esposes.

Doncs bé, cinc-cents anys més tard, els successors dels bisbes d’aleshores continuen encara asseguts al Parlament (ocupen vint-i-sis escons a la Cambra dels Lords), des d’on suposo que pretenen representar la voluntat de Déu, ja que la dels electors és clar que no l’ostenten, perquè mai no han estat elegits.

Aquest manteniment de les tradicions, que d’una banda ha estat tan profitós als britànics, presenta en el cas dels bisbes parlamentaris una gran incoherència (potser seria més exacte dir incompatibilitat) amb els principis que impregnen avui el sistema democràtic. I si això és difícil de justificar des del punt de vista de l’Estat, penso que també ho hauria de ser del costat de l’Església (que en aquest cas no és la Catòlica).

En una enquesta ICM recent, el 74% dels britànics pensen que els homes d’Església s’haurien de presentar davant dels electors com el comú dels mortals si volen tenir un escó al Parlament, però res no fan els polítics per resoldre aquesta qüestió que clama al cel com un delicte de “lesa democràcia”.

Diguem que Franco n’era un expert, en aquesta mena de coses, i per això mateix sempre va tenir alguns bisbes a les “Cortes Españolas” −¿qui, de certa edat, no recorda encara els discursos de l’ínclit monsenyor José Guerra Campos?− que justificaven la seva política, la beneïen i l’exalçaven fins al punt de permetre que el dictador entrés sota pali a les nostres catedrals.

En un recent discurs, el primer ministre britànic, David Cameron, recordava molt encertadament als ciutadans musulmans del Regne Unit que havien de respectar “la igualtat dels drets de l’home independentment de la raça, del sexe o de l’orientació sexual. És la marca de la nostra societat. Pertànyer a aquesta societat és −deia− creure en tots aquests principis”.

El seu número dos, Nick Clegg, líder del Partit Socialdemòcrata, s’havia compromès abans de les eleccions a fer que, a la Cambra dels Lords, el cent per cent dels membres fossin elegits; la qual cosa significava que havien de desaparèixer els privilegis dels religiosos. Curiosament, tot i que, tant Cameron com Clegg, semblava que tenien clares les idees pel que fa a aquesta qüestió, avui parlen només del vuitanta per cent dels escons, a fi que els bisbes continuïn tenint el privilegi d’ocupar, sense ser elegits, un lloc a l’alta cambra. Un lloc, és clar, des d’on se seguiran oposant (com fins ara) de manera explícita a “la igualtat dels drets independentment de la raça, del sexe o de l’orientació sexual”, de què parlava Cameron en el seu discurs.

I dic això perquè els bisbes parlamentaris s’han pronunciat darrerament −i ho han fet en bloc− contra la llei sobre la igualtat, que deixava fora de la persecució judicial els homosexuals, només pel fet de ser-ho; i també han fet bloc per exigir que no es prohibís l’exhibició de pancartes que proclamin “Nosaltres no servim als gays” a les portes de les botigues, de les organitzacions de caritat o dels hotels. I fins han amenaçat de suspendre els serveis d’ajuda a les persones disminuïdes, si és que se’ls impedeix d’excloure’n els homosexuals.

No deixa de ser frapant, doncs, que, avui, només hi hagi ha dos Estats al món que reservin llocs del Parlament nacional a religiosos (ja sigui a bisbes o a imams), els quals tenen la possibilitat d’opinar i de votar des del seu escó en favor o en contra de lleis que els ciutadans hauran de respectar per força. Aquests són el Regne Unit i l’Iran, dos països tan distants i tan distints des de qualsevol altre punt de vista.

Després que el Parlament de Portugal es negués a donar suport al pla de rigor que va proposar el govern socialista de José Socrates (per mi, una irresponsabilitat de les que, de manera habitual, duen a terme els nostres polítics), el president del govern portuguès va presentar la dimissió i el país s’ha vist constret a demanar ajuda a la Unió Europea (UE) i al Fons Monetari Internacional (FMI). I com no podia ser d’altra manera, aquestes institucions han assenyalat que l’ajuda, que ha de ser del voltant de 80 mil milions d’euros, està condicionada a l’adopció d’un “programa d’ajustament” fonamentat en mesures d’austeritat “ambicioses”. En definitiva, ha dit que els portuguesos s’hauran d’ajustar el cinturó en els termes que havia previst José Socrates. Ni més ni menys.

Entrar en una situació com aquesta de mancança pròpia i d’ajuda internacional no és una bagatel·la: implica haver d’assumir que el país –que cadascun dels ciutadans de Portugal- haurà de pensar d’una manera diferent de com ho havia fet fins ara. I, el que és pitjor, també haurà de viure d’una manera diferent. Com a Grècia i a Irlanda, els ciutadans portuguesos hauran d’assumir que no són europeus rics i es veuran obligats a acceptar que –els governi qui els governi- hauran de cedir part de la sobirania nacional a aquestes institucions europees que aportaran els 80 mil milions d’euros per poder tirar endavant. Podran, doncs, fer eleccions i elegir majories i minories parlamentàries, però no hi ha dubte que el primer ministre haurà de seguir el guió dels propietaris dels diners prestats, que, avui com sempre, són els qui tenen el poder de les nacions.

De fet, vivim un procés de globalització tan rigorosament perfecte (en aquest cas, no heu d’interpretar necessàriament l’adjectiu “perfecte” com a “bo”, sinó en el sentit que la cosa funciona d’una manera clara i inequívoca), que qualsevol desequilibri que es produeix en el sistema, que qualsevol canvi imprevist, ni que sigui en un cap de món, pot provocar un vertader terrabastall a l’altra punta del planeta.

He començat aquest article Parlant de Portugal i dels ajustaments que ha previst l’UE i el FMI per al rescabalament de la seva situació político-econòmica, i em sembla que, tant vostè, amic lector, com jo, estàvem convençuts que la decisió de seguir endavant depenia només del fet que Portugal acceptés clarament la seva gran situació de dependència, que prengués consciència que ha deixat de pertànyer al “club dels rics”, que es troba en una mena de llimbs entre aquest club i el tercer món i que no té alternativa a la de seguir els passos que li marquin els països que han decidit posar els diners per a ajudar a resoldre el seu problema. Doncs bé, fins un esquema tan ordenat es pot ensorrar.

Diumenge passat, en un país nòrdic, la República de Finlàndia, en un estat d’una mica més de 5 milions d’habitants (per tant, menys poblat que Catalunya), s’han celebrat unes eleccions al Parlament que ha donat un resultat fins ara inèdit: un partit que era molt minoritari, el partit dels “Vertaders finlandesos”, dirigit per Timo Soini, s’ha situat en una tercera posició, frec a frec amb els socialistes i conservadors. Dels 200 escons que té el Parlament finlandès, la comissió electoral n’ha adjudicat 44 a la Coalició nacional (conservadora), 42 al Partit socialdemòcrata (SDP) i 39 als Vertaders Finlandesos (dreta nacionalista). Tenim, doncs, que la Coalició nacional ha recollit el 20,4% dels sufragis, l’SDP el 19,1% i els Vertaders Finlandesos el 19,0%.

Això ha significat un gran avanç per aquest darrer partit, que no comptava sinó amb 6 escons a l’Assemblea parlamentària anterior. No és estrany que Timo Soini hagi afirmat que es tracta d’un “canvi històric” en aquell país. I quina és la causa d’aquest canvi? Doncs que aquest partit ultranacionalista (el dels “vertaders” el dels “bons”, el dels “noltros som noltros”, com deia en Maura) ha adoptat com a grans temes de campanya el de l’anti-immigració i de l’anti-euro. Els grans principis, doncs, del nacionalisme antieuropeista més esquerp.

En temps de mancança sempre tendim a refugiar-nos en el “jo” i a culpar l’“altre” de tots els mals. Doncs bé, Timo Soini ho ha fet: ha refusat que Finlàndia participés en la idea d’una Europa Unida i, més especialment, en el rescat dels països que ell ha titllat de “dilapidadors” de la zona euro: Irlanda, Grècia i Portugal.

De moment, Finlàndia ha acceptat de garantir els 80 mil milions d’euros del Fons europeu d’estabilitat financera, d’un total de 440 mil milions. Són molts, però, avui els qui creueu que aquesta darrera xifra s’haurà d’augmentar, i ho temen alhora perquè són conscients que aquest augment implica un vot unànime del 17 membres de l’Eurogrup, i basta, per tant, que un d’aquests membres decideix retirar-se del Fons perquè aquest s’hagi de desmantellar.

I amb això torno al tema de la globalització: ha bastat que en aquest país petit que és Finlàndia, gairebé insignificant dins el conjunt de la UE, un partit ultradretà i ultranacionalista hagi tret el 19 per cent dels vots perquè, de sobte, tot l’entramat econòmic previst sembli que pot esberlar-se i que l’enginyeria financera que tenia previst rescatar Portugal, Irlanda i Grècia corri el perill d’ensorrar-se en un tres i no res.

Però no és només això. És que, de sobte, aquesta mena de petita ona anti-europea i anti-euro que ha provocat la decisió d’unes quatre-centes mil persones (les que han votat els “Vertaders Finlandesos”) d’un total de més de cinc-cents milions de persones (que és la xifra de ciutadans que té la UE), no només és a punt de bloquejar el rescat de Portugal, sinó que ha fet que les borses europees caiguessin de sobte entre un i dos punts i que, a Espanya, l’interès del bonus a deu anys s’acostés al 5,6%, que dilluns passat va fregar els seus màxims des de l’any 2000, i que la prima de risc continués per damunt dels 230 punts bàsics. Una tensió, aquesta, que persistia abans de conèixer el resultat de la subhasta de deute de Grècia que es farà després que jo hagi deixat ja escrit aquest article per mor d’unes vacances de Pasqua que m’he agafat.

Què significa, per tant, tot això? Doncs que la globalització ho envaeix tot, que la sobirania no és ja el que havíem après de joves, que la riquesa és un bé escàs i que els “mercats”, constituïts en nous déus d’aquest món interrelacionat i complex, són els que marquen la pauta d’uns ciutadans que, cada dia que passa, tenen més dificultats per ser autènticament lliures. D’ací la temptació d’arreplegar-nos sobre nosaltres mateixos, d’exaltar els valors del “jo” sobre el “nosaltres” i de practicar l’egoisme per damunt de la solidaritat. Una temptació, però, que hauríem de ser capaços de vèncer.

El redreçament democràtic de Costa d’Ivori és aquesta setmana una bona notícia, tot i les grans incògnites que presenta el futur govern d’Ouattara, que no es pot recolzar en cap institució atès el buit institucional que ha deixat el deposat Gbagbo. Cal també tenir en compte les dificultats que tindrà per fer-se amb un país dividit un cop les tropes franceses i de l’ONU es retirin. Però avui no em vull referir a Costa d’Ivori ni a Líbia sinó a Síria, un país governat dictatorialment, on qualsevol tipus de revolta és avortada mentre el món occidental i les institucions internacionals no fan gaire cosa per impedir la política de terror que du a terme Bachar El-Assad.

De fet, la sang dels sirians ha corregut ben sovint després de les matances col·lectives durant els trenta anys del règim de Hafez El-Assad (1970-2000). I no ens és sorprèn tampoc de veure Bachar El-Assad (l’hereu d’aquesta espècie de república hereditària) com reprèn l’herència sagnat del seu pare amb la mateixa barbàrie. Els darrers esdeveniments han succeït molt recentment a la província i a la ciutat de Daraa, de 85.000 habitants.

Després dels enfrontaments en senyal de protesta que es van cobrar 26 víctimes el passat divendres 8.04.11, foc de les forces de seguretat van fer almenys tres morts i ferits diumenge 10.04.11 a la ciutat costanera de Baniyas, perquè el règim sirià està decidit a acabar amb el moviment de protesta. Darrerament, armes de foc pesat s’han escoltat també en aquesta ciutat, situada al nord-oest, on el govern sirià ha enviat reforços per reprimir les manifestacions. Allí, les forces de seguretat van obrir foc al barri sunnita de Ras al-nabe, fent almenys tres morts i dotze ferits, segons dos testimonis oculars. «És una massacre –han dit-, hi ha franctiradors que disparen a matar».

A Síria (Estat que té frontera amb Turquia, Iraq, Jordània, Israel i Líban i gaudeix de la protecció d’Iran), l’estat d’excepció és vigent des del cop d’estat militar del 8 de març de 1963. Aquest estat d’excepció implica el control de les correspondències privades i dels diaris; l’evacuació o isolació de determinades regions; la limitació d’horaris d’obertura o de tancament dels llocs públics; la confiscació d’immobles o de mobles quan sigui precís; la restricció de la llibertat de reunió, de residència i de moviments; l’autorització per obrir un procediment civil o penal a qualsevol persona, etc., de manera que el president sirià gaudeix d’un poder absolut que ha reemplaçat i ha assumit de fet tots els poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Allí, les forces del règim es mostren unides al crit col·lectiu de «Déu! Síria! Bachar! Això és tot!» i actuen a partir d’un missatge clar del seu líder, que va donar ordre als serveis de seguretat de disparar contra els manifestats a Daraa (24.03.11) i a les unitats especials d’atacar una vella mesquita (teniu en compte que el partit Baas d’El-Assad –el mateix de Saddam Hussein- és de concepció laica) i sembrà la mort entre els seus murs.

De moment, la Unió Europea ha demanat a Damasc que aturi la violència contra els manifestants i ha convidat Bachar El-Assad a iniciar les reformes. Però no ha fet res més. Prou problemes tenen Sarkozy i Cameron fent múscul a Líbia per haver enfrontar-se ara a un aliat de l’Iran. Tanmateix, l’esperança en aquest país –com també a Líbia, a Tunísia, al Marroc, a Egipte o al Iemen- s’ha de trobar dins el mateix país, en aquests joves compromesos amb la llibertat que, en el crit tradicional que he citat més amunt, substitueixen «Bachar!» per «Llibertat!»

L’opositor Sobhi Hadidi està convençut que la llibertat ha de ser una conquesta dels sirians i pensa que Bachar El-Assat ha clavat ja tres claus sobre el que ha de ser el taüt d’un règim que, més prest o més tard, està destinat a caure:

El primer d’aquests és l’afirmació que les revoltes han estat provocades per «infiltrats» o per «agents» d’altres potències, afirmació feta davant un Parlament que feia enrogir de vergonya només de veure’l per televisió, el qual ha justificat la repressió per tal d’eradicar la revolta.

El segon clau és la decisió d’atacar una mesquita on s’havien refugiat ferits i ciutadans desarmats que no podien fer cap mal a les unitats militars que envoltaven l’edifici (Hafez El-Assad mai no s’hi havia atrevit) . Afegint la humiliació a l’atac, perquè les càmeres del poder han filmat dins la mesquita diners i armes que els infiltrats haurien rebut de l’estranger (quan el més raonable és que tot sigui un muntatge del règim).

El tercer clau és el menyspreu de tota memòria col·lectiva del poble sirià, com ho demostra el fet d’escollir el general Rustom Ghazali (cap dels serveis d’intel·ligència) com a mediador amb els ciutadans de Daraa. I mentre aquest mediador (un dels pitjors agents de la tirania) exercia les seves funcions de mediació, les unitats especials rebien l’ordre d’encerclar la ciutat, de tallar l’electricitat, el telèfon i Internet, i de cometre una matança dins la mesquina Al-Omari.

L’esperança ha brollar del cor dels mateixos sirians, d’aquells que, a diferència dels parlamentaris venuts en cos i ànima al règim, creuen en la llibertat. No hi ha cap raó perquè les revoltes es produeixin a d’altres països que tenien uns règims semblants i aquestes s’ofeguin a Síria, però molt em temo que, en aquest cas, la comunitat internacional no trobarà raons tan solvents com les que ha emprat per intervenir a la Líbia de Gadafi que, per cert, després de setmanes de lluita civil, amb gran implicació internacional que, per cert, em sembla que ha anat molt més enllà del que ordenava la resolució de l’ONU, és encara en el poder.