Josep Maria Quintana

La guerra de l’Iraq –la que va emprendre George W. Bush contra Saddam Hussein per “democratitzar el país, vèncer el dictador i acabar amb les seves armes de destrucció massiva”- ha acabat oficialment i de manera poc espectacular el passat 15 de desembre, després d’una cerimònia molt simple a l’aeroport de Bagdad, que tots vam poder veure als noticiaris de la televisió. Però els Estats Units volen seguir jugant un rol important en aquell país. Segons ha dit The New York Times, “la més gran ambaixada americana del món es troba a Bagdad, la qual compta amb 16.000 empleats, incloent-hi molts agents d’empreses de seguretat privades.” I més de 200 militars americans restaran també allí per formar les forces de seguretat iraquianes. Si tenim, doncs, en compte el punt de vista d’aquest influent diari nord-americà, aquesta guerra no acaba “ni amb una victòria ni amb una derrota. Per als optimistes, la violència ha estat reduïda a un nivell que hauria de permetre a l’Iraq de prosseguir la seva trajectòria vers l’estabilitat i la democràcia. Per als pessimistes, la presència americana no significa sinó una bena sobre una ferida infectada.”

Amb el final d’aquesta guerra, el president Obama ha marcat la fi d’un decenni d’esforços que els Estats Units han fet per afaiçonar l’Orient Mitjà a la seva imatge i semblança. De fet, la guerra de l’Iraq ha volgut ser l’encarnació de la doctrina Bush, una política que havia decidit dur a terme la guerra preventiva contra tot el que era percebut com una amenaça real o potencial.

No ha estat, certament, un èxit aquesta política que Bush posà en marxa el 2003 fonamentada sobre errors de percepció i –diguem-ho clarament- sobre mentides premeditades, el resultat de la qual pot ser qüestionat severament. En paraules de Stephen Walt, professor a la universitat de Harvard: “Durant molt de temps, la síndrome postiraquiana produirà una reticència real a dur a terme operacions militars que, de prop o de lluny, tinguin alguna mena de semblança amb la guerra de l’Iraq.” Per tant, en el futur, difícilment els nord-americans duran a terme ocupacions prolongades ni tampoc intentaran remodelar la política interior d’un país sobirà. És, doncs, més probable que prefereixin dur a terme operacions selectives (per exemple, la que van dur a terme per eliminar Ben-Landen) a intentar la reforma de societats senceres, cosa que, com hem vist, ha semifracassat (si és que no ha fracassat del tot) a l’Iraq.

Un cost exorbitant

Amb la retirada dels darrers soldats americans, els responsables de la política interior i exterior nord-americana hauran de fer front, durant els propers anys, a les conseqüències del cost colossal que ha implicat una guerra que havien previst que duraria tan sols uns mesos. El ministre de la Defensa, Leon Panetta, va acollir molt favorablement la decisió del president de retirar-se de l’Iraq i declarà que havien estat els soldats americans i les seves famílies els qui havien suportat el pes més feixuc de la guerra, ja que gairebé 4.500 soldats americans han mort en sòl iraquià. I encara que el ministre no es va referir al cost econòmic, tots els analistes de política internacional asseguren que la guerra ha costat als Estats Units més de 800.000 milions de dòlars en una època de fort acreixement dels dèficits. La factura acumulada de les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan s’apuja a més de 1.200.000.000.000 de dòlars (un bilió, dos-cents mil milions de dòlars). Una xifra astronòmica difícil d’imaginar.

Per a la major part dels experts en política estrangera, els costos financers i humans de la guerra són la principal raó que farà que els Estats Units no iniciïn una nova invasió similar en un futur pròxim. De fet, més enllà del que digui oficialment el Pentàgon, la realitat és que la ocupació iraquiana ha estat, des de molts punts de vist, una aventura sense cap futur. “Els Estats Units no oblidaran la reconstrucció descurada que han dut a terme a l’Iraq”, ha dit Kenneth Pollack, especialista de l’Orient Mitjà, el qual ha afegit el següent: “La lliçó d’aquesta guerra és que, si la invasió resulta fàcil, la reconstrucció necessita un esforç important i prolongat. Si no estem preparats per dur-la a terme, aleshores més val no intervenir.”

Si deixem de banda costos i les conseqüències morals de la intervenció –que són, sens dubte, els que a nosaltres ens importen més-, haurem de concloure que una de les conseqüències de la guerra de l’Iraq serà la dificultats en què ara es troben els nord-americans per modernitzar l’exèrcit. En aquest sentit, James Lindsay, director d’estudis al Consell de relacions exteriors, ha dit que “En imposar una pesada càrrega per a les nostres finances, la guerra de l’Iraq ha contribuït a crear la perillosa situació financera on ens trobem avui. Això tindrà greus conseqüència sobre el nostre futur, quan nosaltres tinguem necessitat de nous avions o sistemes d’armament que són molt cars.” I va encara més enllà aquest analista en afirmar que, per importants que hagin estat els costos de la guerra, els costos indirectes podrien ser encara molt més considerables, ja que l’Iraq ha absorbit tota l’atenció dels nord-americans en un moment on els Estats Units s’haurien d’haver concentrat en l’emergència, cada cop més puixant, de la Xina com a potència mundial. Perquè no ho oblidem: la Xina fa via per convertir-se aviat en la primera potència mundial.

Sigui com vulgui, i més enllà del dolor que la guerra ha provocat a moltes famílies, el que sembla evident és que els Estats Units no han sortit ben parats de l’aventura que un texà de mig pèl (amb el suport d’un espanyol megalòman i d’un primer ministre britànic laborista!) va iniciar un mal dia per demostrar a tot el món la força del seu braç. De fet, la intervenció americana en aquella regió ha deixat una traça profunda en el país i, també, en el Pentàgon. És probable que l’única conseqüència positiva d’aquesta guerra és que Washington hi pensarà dues vegades en un futur abans de llançar-se de nou a una operació militar de llarga durada.

Durant la penúltima setmana de l’any, els diaris txecs van estar d’acord en una notícia: amb la mort de Václav Havel acomiadàvem per sempre més “el txec més important de la segona meitat del segle XX”, el qual descrivien com “un home que, en el fons, mai no es va sentir un polític sinó més aviat un escriptor i un pensador”.

En efecte, en una entrevista apareguda al setmanari clandestí Sport, predecessor del setmanari Respekt, Havel declarava l’any 1989: “Jo no m’aventuraré mai per aquest terreny”, tot referint-se, és clar, al de la política. Eren els moments en què Polònia acabava de convocar les primeres eleccions gairebé lliures i els alemanys de l’est, a bord dels seus “Trabant”* eren a punt d’iniciar un nou i inesperat camí vers la llibertat. Per aquells mateixos dies, en una Praga plena d’il·lusió, un home de 53 anys que havia sortit feia pocs mesos d’una nova estada a la presó, va creure que li corresponia passar els propers anys de la seva vida d’una manera diferent del que havia desitjat.

A l’entrevista a què acabo de fer referència, que signava el periodista Ivan Lamper, Václav Havel, líder aleshores de l’oposició txecoslovaca, insistia amb força en la idea que no pretenia esdevenir un polític professional: “No hem escollit la política, és la política que ens ha escollit –començava dient-. I tot el que nosaltres fem, ho fem per establir les condicions que ens permetin no haver de consagrar-nos a la política”. I afegia: “Jo no sóc ni un àngel ni un Déu, i no tinc forces sobrehumanes o hercúlies. Jo no puc canviar una nació, però la serviré tant com pugui.” Havel va esdevenir president tres mesos més tard i va servir a la República txecoslovaca, primer, i txeca més tard, durant els vint-i-dos anys següents; de fet, fins a la seva mort, el 18 de desembre d’aquest any 2011 que ahir vam cloure.

L’amor a la veritat

A les acaballes del 1989 ningú podia imaginar el que els europeus érem a punt de veure: un país en declivi, on hi havia estacionats més de 70.000 soldats soviètics, era a les portes d’un canvi de civilització que afectaria tothom. “L’amor i la veritat han de triomfar sobre la mentida i l’odi”, va ser la frase que va dir aleshores Václav Havel, un pensament que resumia l’esperit amb què els txecs i els eslovacs iniciaven una nova època. Per a la major part de la població, Havel va aparèixer aleshores com el garant del que va ser una victòria esperada i desitjada durant molt de temps.

Per aquells dies, Havel havia fet també una altra promesa: la de conduir el país fins a unes primeres eleccions lliures, el juny de 1990, per retornar després a la tasca d’escriptor.

No és estrany que, per als seus crítics, aquesta afirmació vagi ser entesa com una mostra d’hipocresia, ja que Havel va acabar presidint el país –només amb un petit parèntesi dins la segona meitat de l’any 1992- durant tretze anys, al llarg dels quals la lluita per la veritat i l’amor no va obtenir sempre l’èxit que ell havia desitjat.

Nosaltres no podem saber què hauria succeït si Havel no hagués assumit la presidència de Txecoslovàquia, l’estiu del 1990 , o si, després del naixement de la República Txeca (1 de gener de 1993), hagués abandonat la política per reprendre el seu rol de pensador i d’intel·lectual, però el que sí podem afirmar és que, amb el seu compromís polític, Havel va posar la seva vida, no sols al servei del seu país, sinó de tota l’Europa postcomunista. Perquè va ser ell el qui, davant la mirada de tot el món, conduí l’antiga Txecoslovàquia vers la civilització democràtica occidental.

Els txecs el necessitaven

Certament, al principi del mandat de Havel es va produir una gran fascinació per l’exotisme d’aquest president que, en el seu rol polític, va negar-se a canviar d’hàbits i d’amics. Però si el seu comportament només hagués significat això –un canvi de maneres d’actuar-, el que podem denominar “l’efecte Havel” s’hauria exhaurit ben aviat. Ben altrament va succeir, perquè l’exemple i el mestratge de Havel van ser reconegutn per personatges mundials com George Bush, el dalaï-lama, Margaret Thatcher, els Rolling Stones, el papa o François Mitterrand, que el van visitar, l’un rere l’altre, i reconegueren que aquell escriptor esdevingut polític era una mena garantia per a un món -el seu món-, que s’incorporava a la democràcia i mereixia ser pres en consideració.

Quan, durant la primavera de 1997, Havel es va demanar si s’havia de llançar per darrer cop a la cursa presidencial, acabava de sortir d’una dura operació de càncer de pulmó. Tenia aleshores tot el dret del món a retirar-se del clima de tensió, cada cop més dur, que regnava al seu país. Però va acceptar aquest nou desafiament, i va ser en aquest darrer període quan Havel va fer entrar Txèquia dins l’OTAN i la conduí a les portes de la Unió Europea. Els Txecs, doncs, el necessitaven, i això a pesar que la seva cota de popularitat va baixar fins al 40%.

Un escriptor txec, Jindrich Sídlo, ens ha recordat aquests dies que, com va dir el mateix Havel, ell mai no va ser ni un àngel ni un dimoni. Entre d’altres raons perquè mai va pretendre deixar de ser un home normal. Ell va saber des del primer dia que no podria complir tots els somnis, però va intentar reformar el seu país fins al límit de les seves possibilitats, d’acord amb els dictats de la seva consciència. I això és el que podem exigir –i hauríem d’exigir- als nostres governants.

És cert que la veritat i l’amor mai no acaben triomfant del tot sobre la mentida i l’odi, sempre presents a la història de la humanitat. Però ningú no pot dubtar que la lluita per l’amor i la veritat d’acord amb les conviccions més profundes de cadascú és el que hem d’exigir als polítics. I aquest és el propòsit que sempre va guiar el discurs i la vida de Havel, l’home que va conduir Txecoslovàquia primer, i Txèquia més tard, vers la democràcia i la llibertat.
———-
* Els “Trabant” eren uns cotxes de fabricació russa. Pràcticament els únics que circulaven per l’Europa de l’Est.

Els tres diumenges darrers he parlat de les eleccions que hi ha hagut a Espanya, al Marroc i a Egipte. Avui toca el torn a les que s’han fet a Rússia, que han comportat, encara que no amb la contundència que s’esperava, la consolidació del partit de Putin en el poder.

Quan el passat 25 de setembre s’anuncià la candidatura de Vladimir Putin a les eleccions presidencials del març de 2012, la premsa independent russa va treure el mot que figura a l’encapçalament del meu article: “Brejnevestancament” (en rus brejnevizatsia), contruït a partir del nom de Leonid Brejnev, secretari general del PCUS de 1964 a 1982, i “estancament” (zastoï), terme amb què es va qualificar aquest període, situat entre dues èpoques més creatives: la del desgel (ottepel) sota Nikita Krutxov (1956-1964) i la perestroika de Mijaïl Gorbatxov (1985-1991)

Els resultats i les acusacions de frau

Els resultats electorals de les passades eleccions del 4 de desembre a Rússia han estat els següents: Rússia Unida, 238 (abans 315); Partit Comunista 92 (abans 57); Rússia Justa 64 (abans 38); Partit Liberal Democràtic de Rússia 56 (abans 40). El partit de Putin ha obtingut, doncs, la majoria absoluta (226 escons), però no la majoria necessària per reformar la Carta Magna (300 escons).

Un cop coneguts els resultats definitius, Vladímir Putin i Dmitri Medvédev van respirar tranquils perquè, encara que amb menys escons dels que ells voldrien, el seu partit, Rússia Unida, ha aconseguit la majoria absoluta de la Cambra, fins i tot sense haver obtingut el 50% dels vots. Cal dir, però, que ben aviat l’oposició va sortir al carrer per acusar el poder d’haver fet trampes.

Segons especificava el corresponsal de La Vanguardia, els observadors occidentals van donar suport a les acusacions de frau amb un informe en què asseguraven que, a les eleccions s’havien comès nombroses irregularitats i s’havia afavorit el partit del poder. “Ha estat com un partit en què no s’ha deixat competir alguns jugadors”, assegurava Heidi Tagliavini, una diplomàtica suïssa, cap de la missió d’observadors internacionals, en referir-se als partits polítics més crítics amb el Kremlin que no van participar a les eleccions per un previ rebuig del Ministeri de Justícia a les seves candidatures.

Segons els observadors occidentals de l’organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i de l’assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, durant la campanya hi va haver parcialitat a favor de Rússia Unida.

Uns dies després dels comicis celebrats el 4 de desembre, milers de russos van dir prou al primer ministre del país, Vladímir Putin, i al seu partit, l’oficialista Rússia Unida. En un gest mai vist els darrers anys, l’oposició es va unir per convocar els seus seguidors a totes les ciutats del país i protestar contra el frau electoral. I el poble va contestar com no ho havia fet d’ençà de la perestroika. Més de 250 ciutats es van afegir a la protesta “Per unes eleccions netes”. La concentració més gran va ser a Moscou, on es van reunir unes 25.000 persones, segons la policia; 100.000, segons alguns convocants.

El “Brejnevestancament”

Tornant al joc de paraules que he apuntat al principi, des de posicions independents es demana quants anys governarà Rússia aquest personatge subtil, astut, cavernós i temible que és Vladimir Putin. I els esdeveniments semblen apuntar que serà l’home que batrà tots els rècords.

Putin és un representant genuí de la generació que va vetllar les primeres armes en els anys setanta, sota el mandat de Brejnev. Immediatament després, s’aprofità de la perestroika de Gorbatxov per enriquir-se i ha esdevingut el retrat viu i més genuí d’una generació que ha construït la societat actual d’acord amb els seus somnis de joventut, que pretenia fer de Rússia una mena de RDA (República Democràtica Alemanya) sense el mur que la separava d’Occident.

Putin ha aconseguit la consolidació d’un règim (¿es pot dir d’altra manera aquesta maniobra electoral contínua amb el seu amic Medvédev amb qui es torna la presidència de l’Estat i la del Govern?), i ha sabut mantenir un grau de crispació amb Occident que li ha permès de fer-se valer, alhora que feia una perfecta integració euràsica. Finalment, ens acaba de demostrar el seu poder amb aquestes eleccions del 4 de desembre, a les quals seguiran, si no hi ha cap sorpresa, les de març de 2012, que el duran novament al Kremlin per ostentar altra cop la presidència de l’Estat per sis anys més. Estem, doncs, davant una era de poder molt més llarga i densa que la de Brevnev.

Putin va arribar al govern de Rússia l’any 2000 -període en què va ser Primer ministre- i té, com he dit, gairebé garantida la presidència fins al 2018. Això implica que serà l’home fort del país durant 18 anys, els mateixos que Brejnev. Putin, doncs, com el seu mestre, ha sabut en tot moment trobar la manera de fer-se amb poder. Durant la primera dècada del segle XXI maldant per redreçar un país que, segons ell, vivia agenollat i on calia restablir-hi l’ordre. No ens hems, per tant, de sorprendre que, d’acord amb aquest programa, la idea d’un cap d’Estat fort era necessària i que la imatge d’Stalin vagi ser novament posada en valor. Avui, en canvi, l’única estratègia de Vladimir Putin és la de conservar i mantenir dempeus l’ordre que ell va establir al seu gran país. I si ha de reprimir les manifestacions dels qui s’oposen a la seva política, ho farà sense aixecar-se una cella, emparant-se en l’imperi d’una llei que ell ha propiciat i controla plenament.

En definitiva, Putin i el seu partit encarnen encara molts vicis del passat i d’alguna manera representen el dèficit de grandesa que, en molts ciutadans de Rússia, ha significat la caiguda de l’antiga URSS.

A Egipte, una setmana abans de començar les eleccions, acabem d’assistir a una represa de la revolució del passat mes de gener. Aquesta revolució inacabada vol prosseguir i tendirà a arribar al final, però el que desitjarien els revolucionaris s’augura difícil, si no impossible, si és que ens atenem als esdeveniments.

El moviment iniciat pels joves de la plaça Tahrir s’assembla, de fet, al que es va produir l’any 1954 quan Mohamed Néguib va ser expulsat pels militars dirigits per Nasser. El partits polítics de l’època eren proper a Néguib, que cercava de ressuscitar-los per recloure els militars a la seves casernes. Però el projecte de Nasser triomfà finalment, abrandant un mot d’ordre: “A baix la llibertat!”

El caràcter antimilitar de la revolució del passat mes de gener s’atenuà aquest cop pel fet que l’exèrcit no va reprimir els revolucionaris i va semblar que d’alguna manera acceptaria les seves reivindicacions. Si això hagués estat realment així, l’actitud de l’exèrcit hauria pogut servir de base a una fórmula de cohabitació “a la turca” que permetés la convivència entre els plantejaments democràtics dels ciutadans i els interessos de la institució militar. Però l’exèrcit ha acabat mostrant unes ambicions que els revolucionaris mai no podran acceptar.

Els militars, en efecte, han cregut que les reivindicacions es limitaven a foragitar Hosni Mubarak, la seva família i els principals símbols de la corrupció, però també que el règim podia continuar sense canvis de relleu, ni tan sols com a conseqüència d’unes eleccions netes i democràtiques. Fet i fet, doncs, com a l’Iran, un dels països que organitza eleccions de manera continuada sense que mai, però, se somoguin els fonaments de la República islàmica que va fundar l’aiatol·là Jomeini.

Uns dies abans de les eleccions, tots els indicadors confirmaven aquesta teoria: a l’exèrcit no hi ha cap pressa per jutjar l’antic règim i, encara menys, per iniciar la transició. D’altra banda, les actuacions arbitràries exercides des del poder que ostenta el mariscal Mohamet Hussein Tantaui contra els militants demòcrates i els escriptors de blocs deixen veure clarament que els qui avui ostenten el poder a Egipte entenen que la salvació només pot venir dels militars. A ningú, doncs, no ha de sorprendre que aquesta solució, no per antiga poc coneguda, propiciada pels tirans de totes les èpoques, empenyi la gent a la desesperació.

El doble joc dels Germans musulmans

Després de la caiguda de Hosni Mubarak, el Consell Suprem de les Forces Armades (CSFA) decidí reformar la constitució, fent-hi uns simples ajustaments. Immediatament designà una comissió a la qual només hi havia representades dues sensibilitats polítiques: la meitat dels seus membres eren propers a l’antic règim, l’altra meitat eren membres dels Germans musulmans.

El CSFA perseguia la victòria del “sí” i els Germans musulmans van posar tot el pes a la balança d’aquest fent creure als seus partidaris que un “no” implicaria la derogació del paràgraf que estipula que l’Estat és musulmà. Alhora van contemplar amb la mateixa passivitat que l’exèrcit l’atac furibund dels radicals musulmans wahhabites contra la minoria copta.

El referèndum, però, no va fer sinó reforçar el poder del CSFA i del seu líder, el mariscal Tantaui, que, emparant-se en el resultat que li era favorable, proclamà unilateralment una Constitució provisional.

En realitat, doncs, els Germans musulmans s’han anat transformant en una mena de suport polític al govern dels militars, als quals lloen dia i nit mentre actuen severament contra tots els qui gosen criticar-los. El resultat d’aquest procés no ha estat sinó un augment considerable de les posicions extremistes. De fet, amb la sèrie d’atacs contra els coptes, cada cop són més els egipcis que temen l’impasse al què els militars els estan conduint. I la futura Constitució corria el risc de ser escrita per extremistes.

De sobte, el CSFA va ser conscients de la força que anaven prenent els Germans musulmans i del perill que això representava fins i tot per a ells, i per tal de conjurar-lo es van treure del barret la “Carta d’Al-Selmi”, una mena de “Carta atorgada” de caràcter supraconstitucional destinada a establir els principis de la futura Constitució, i, en realitat, a fixar la primacia de la decisió dels militars sobre el poder del futur Parlament. O dit d’una manera més plana, destinada a consolidar la supremacia dels interessos de l’exèrcit per damunt de les llibertats públiques dels ciutadans. En realitat, els militar volen impedir el triomf d’aquesta dinàmica puixant que representen els joves de la plaça Tahir, però volen també, i alhora, barrar el pas als moviments islamistes, tot impedint que Egipte es transformi en un Afganistan bis.

Hem iniciat, doncs, en aquest marc tan estrany un procés electoral que durarà quatre mesos i en la qual participaran tots els diferents sectors de la societat. Un procés que, ja en els inicis, mostra el que ha de ser un triomf indiscutible de l’islamisme moderat. Tanmateix, tothom comença a tenir clar que els militars constituiran un Estat dins l’Estat si res no ho malmet, i mantindran un poder absolut sobre la futura Constitució, que privarà als representants del poble el control civil de les Forces Armades.

Tornem, doncs, a Hosni Mubarak, tornem a Nasser… És el cercle viciós de sempre. El cercle viciós de totes les tiranies i de tots els tirans.

En uns comicis marcats per la baixa participació –un 45% dels electors inscrits– i per la netedat del procés, però sobretot per la reforma constitucional impulsada l’estiu passat per Mohammed VI, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) ha guanyat les eleccions legislatives celebrades al Marroc i ha obtingut 80 dels 395 escons en joc. El seu líder, Abdelilah Benkirane, estava eufòric quan es va anunciar per sorpresa un resultat que, normalment, solia trigar a conèixer-se.

El PJD ha superat per gairebé el doble de vots el nacionalista Istiqlal i ha relegat al tercer i quart lloc els anomenats partits del Rei, el Reagrupament Nacional dels Independents (RNI) i el Partit Autenticitat i Modernitat (PAM), fundat el 2007 per un amic de Mohammed VI.

Aquesta victòria dels islamistes moderats és la segona al nord de l’Àfrica (la primera va tenir lloc a Tunísia) després de les manifestacions de la primavera àrab. El PJD, que s’haurà de col·ligar amb altres partits per governar, no qüestiona la monarquia i ha basat la seva campanya en la lluita contra la corrupció, l’impuls de l’anomenada economia islàmica (l’Islam prohibeix els préstecs amb interès i advoca per la responsabilitat social de la inversió) i el compromís de no imposar un estricte codi moral a la societat, encara que continua reservant a la dona un paper social secundari.

La reforma constitucional

L’eix clau d’aquestes eleccions ens ve marcat per la reforma de la Constitució que Mohammed VI va dur a terme durant el passat estiu, avançant-se a les protestes que havia despertat en tot el nord ‘Àfrica la dita “primavera àrab”. En vaig parlar fa uns mesos damunt aquest mateix diari. Basti ara recordar que la novetat fonamental que presenta la dita reforma és que el monarca ha de nomenar primer ministre el representant del partit més votat, a diferència de l’anterior Carta Magna que permetia al màxim mandatari designar lliurement el primer ministre. Però poques reformes més va fer la nova Constitució que fossin de calat perquè, com veurem, continua reservant al rei alauita l’última paraula en matèria d’economia, religió i seguretat.

Això, doncs, juntament amb l’anunci dels principals dirigents del PJD que no accepten cap mena de laïcisme, farà convergir segurament els interessos dels guanyadors amb els del monarca.

L’article 19 de la Constitució

Durant la primavera de 2011, un vent de revolta va bufar en el món àrab i, naturalment, aquest també va atènyer el Marroc. Milers de marroquins desfilaren pels carrers exigint reformes polítiques i la formació d’una veritable monarquia parlamentària. I entre les reivindicacions principals hi havia l’abrogació de l’article 19 de la Constitució (1), que simbolitza el fonament d’un poder absolut exercit en nom de l’Amīr al-mu minīn, el comandant dels creients o príncep dels creients (2). Per als manifestants de la dissidència (els joves del Moviment 20 de Febrer), tota reforma constitucional era una quimera si no es modificava aquest article de la Constitució. I això perquè l’article depassa el camp del que és simbòlic i religiós per fonamentar i legitimar un poder polític i legislatiu sense límits; un poder que, de fet, no està sotmès a cap mena de control.

Tot va començar després de la independència del Marroc (març del 1956). Aleshores, la monarquia estava en desacord amb el moviment nacionalista, que tenia com a objectiu l’elaboració d’un text constitucional. Després de la seva entronització (març de 1961), Hassan II va reaccionar i preparà ell mateix, amb l’ajut de juristes francesos i dels seus col·laboradors més propers, un projecte de Constitució que seria sotmès finalment a referèndum. Liberal i d’inspiració occidental, especialment francesa, el projecte de la Constitució de 1962 no es recolzava en cap mena de principi religiós que legitimés el poder del rei. Va ser aleshores quan dos polítics emblemàtics del Marroc, Allal El-Fassi i Abdelkrim Al-Khatib, proposaren la introducció d’un títol purament honorífic i simbòlic: el que feia referència al rei com l’Amīr al-mu minīn. L’article 19, doncs, va néixer d’aquest suggeriment. Per a aquells dos nacionalistes històrics aquest títol era bàsicament una marca, una afirmació de la identitat islàmica del país. Va ser, però, la justícia marroquina la que, empesa pel monarca, va fornir la figura real de la invulnerabilitat i la immunitat pròpies del màxim poder religiós que ara ostenta. Ho declarà la Cort Suprema en una famosa resolució de 1970, d’acord amb la qual les decisions del rei, príncep dels creients, no podien ser objecte de cap mena de recurs. Així doncs, Hassat II encarna des d’aleshores un poder inatacable, ja que el fet de ser “representant de Déu sobre la terra”, situa el rei per damunt de totes les institucions polítiques, deixa sense efecte la separació de poders i el corona com a monarca absolut.

En el discurs de la corona de 30 de juliol de 1999, Mohammed VI va parlar de democràcia, dels dret de l’home i de la separació de poders, i no evocà en cap moment aquesta supremacia que li dóna el ser l’Amīr al-mu minīn. Però la referència a l’article 19 no va trigar. Quan començaren a sortir veus demanant la modernització de la monarquia i la necessitat de deixar de banda certes pràctiques anacròniques com el besamans, el rei va respondre fermament amb un discurs, el 20 d’agost de 1999, en el qual recordà que ell era el “príncep dels creients” i cità aleshores l’article 19 íntegrament.

Mohammed VI ha aconseguit dur a terme una de les reformes més simbòliques del seu regne: l’adopció d’un nou Codi de Família que reforça els drets fonamentals de la dona; i avançant-se als esdeveniments, ha promogut aquesta darrera reforma de la Constitució que haurà d’aplicar en el proper nomenament del cap del govern. S’haurà donat una passa, però aquesta no és suficient per construir una vertadera democràcia, perquè si bé els partits més propers al monarca no han tingut un bon resultat a les eleccions, tot fa preveure que el PJD no farà avançar el país vers la laïcització que, des del meu punt de vista, esdevé indispensable per construir una democràcia sense hipoteques. Perquè la democràcia no admet hipoteques, encara que aquestes es justifiquin en nom de Déu.

————

(1) Diu l’article 19: “El Rei, Amīr al-mu minīn. Representant Suprem de la Nació, Símbol de la seva unitat, Garant de la perennitat i de la continuïtat de l’Estat, vetlla pel respecte de l’Islam i de la Constitució. És protector dels drets i de les llibertats dels ciutadans, dels grups socials i de les col·lectivitats. Garanteix la independència de la Nació i la integritat territorial del Regne dins les seves fronteres autèntiques.”

(2) L’Amīr al-mu minīn, el comandant dels creients o príncep dels creients és un grau religiós, polític i social, que representa el cap suprem dels musulmans. Designava en els primers temps de l’islam el califa. El primer que el va dur va ser Omar ibn al-Khattab. El “príncep dels creients” és elegit segons les regles de la Xaria. Actualment, duen aquest títol el soldà de Brunei (un estat asiàtic situat al nord de l’illa de Borneo), i el rei del Marroc.

Què es pot dir de les eleccions del passat diumenge que el lector no hagi llegit o escoltat? Poca cosa, segurament. I tanmateix, voldria fer-hi referència des de la decepció, perquè quan un, des de jove, ha estat sempre demòcrata i ha cregut en el valor de la política, té dret a mostrar-se decebut en contemplar la realitat.

Mirant el que ens envolta, tenc la impressió que la democràcia no ha sabut adaptar-se precisament a aquesta realitat i es manté en unes estructures que potser eren aptes per al segle XIX, però que es mostren incapaces de donar respostes justes, ràpides i coherents a les necessitats del món d’avui.

Fa uns mesos –des de les passades eleccions municipals i autonòmiques-, un moviment espontani (tan descontrolat com vulgueu, però espontani i sincer) com el del 15-M, va denunciar el que tots intuíem però no volíem veure: la pobra qualitat del nostre sistema democràtic. Els partits se’n van adonar i digueren tot seguit que en prenien nota, però ben aviat han perdut els apunts.

Sembla que davant una realitat que ens desborda, els polítics haurien de ser els primers interessats a revitalitzar la democràcia, a fer-la progressar, seguint aquella màxima dita ja fa gairebé un segle per Theodore Roosevelt, d’acord amb la qual, si la democràcia no progressa deixa de ser gran. Però els aparells dels partits no cerquen el progrés del sistema i acaben essent estructures que es defensen per sobreviure, que lluiten perquè res no canviï i es resisteixen a una evolució que –això és el que temen- els acabaria debilitant.

La campanya

Convençut Rubalcaba que no tenia cap possibilitat d’èxit (¿com n’havia de tenir amb cinc milions d’aturats a la seva esquena i havent estat corresponsable del fracàs econòmic del govern de Zapatero?), ha dirigit totes les seves habilitats dialèctiques a destrossar l’adversari, sense acceptar mai la part de responsabilitat que ell -i els seus- tenien en el dramàtic panorama econòmic actual. Tota la seva campanya ha estat, doncs, un judici d’intencions sobre què farien o no farien els seus adversaris, convençut que era innecessari explicar-nos el que hauria de fer, si és que en sortia guanyador, perquè era conscient que no podia vèncer. Duia massa pes al propi sarró per a aquest duríssim viatge.

I què ha fet Rajoy? Doncs ben poca cosa, perquè tenint-se per guanyador de molt abans de l’escrutini, ningú ha pogut sentir de la seva boca quines mesures adoptarà de seguida que prengui el comandament del país. Ningú no sabia el passat 20-N –ni sap encara- quines seran les seves primeres decisions d’urgència.

Mariano Rajoy, sempre assossegat i prudent, ha deixat que s’escolés el temps sense assumir cap risc. Ell sabia que l’objectiu era de no cometre errors, convençut que, sense fer res, aquest cop veuria passar el cadàver de l’enemic per davant de casa seva. Però amb això no n’hi ha prou, perquè en fer-se càrrec del govern, Mariano Rajoy haurà d’assumir el lideratge d’un país que es troba sumit en una gran desconfiança. I aquest mal només es cura amb una gran dosi d’autoritat moral, és a dir, de credibilitat. Però, com ha escrit López Burniol, per creure en el nou president cal que aquest parli, que ens digui el que pensa, que procuri fer el que diu i que assumeixi riscos. Només obrant així es justificaran les expectatives que desperta. Dir –i això és l’únic que ha dit Mariano Rajoy- “sabemos lo que no hay que hacer” no és suficient. Com no ho és afirmar que “gobernaremos con sentido común…, con los mejores…, como Dios manda”.

Hi ha marge per a la política?

Els il·lusionats joves del tardofranquisme crèiem en la política i criticàvem durament la filosofia dels qui, com Gonzalo Fernández de la Mora, proclamaven “El crepúsculo de las ideologías”, una obra publicada el 1965 en la qual l’exministre de Franco considerava les ideologies com a formes primitives de racionalitat, culpables del camuflament i falsejament de la realitat. Aleshores predeia que serien substituïdes per la racionalitat plena, simbolitzada en la tecnocràcia, i per la racionalitat científica, pròpies ambdues de la societat del benestar que ja s’encetava a Espanya, immersa en l’anomenat «desenvolupament».

I si l’estat de benestar, edificat a partir dels acords entre els dos grans corrents ideològics sortits de la Segona Guerra mundial (el socialdemòcrata i el cristianodemòcrata), comença a fer aigües, cosa que no predeia Fernández de la Mora, el recurs a la tecnocràcia com a última raó de la política sembla que li doni la raó. Nogensmenys, acabem de veure com un govern format exclusivament de tecnòcrates assumia el poder a Itàlia i com un govern d’unitat nacional, presidit també per un exbanquer, l’assumia a Grècia.

Com apuntava Jordi Barbeta, Europa s’ha instal·lat en la consigna hobbesiana del “primum vivere, deinde philosophare”, i d’aquí no la mourà ni Superman fins que no quedi rastre de la tempesta. El problema és que, de moment, els profetes de l’FMI, del BCE, de l’OCDE i fins del Banc d’Espanya no fan més que competir en endevinar la magnitud de la tragèdia, però ningú veu a l’horitzó indicis que la tempesta amaini a curt o a mitjà termini.

Zapatero va assolir el crepuscle de la seva ideologia (el que el va dur a fer del matrimoni gai, de la llei de dependència, del diàleg de civilitzacions i de la Memòria històrica l’eix del seu univers ideològic) fins que, un bon dia de maig de 2010, de sobte es va veure forçat a canviar la seva política com qui gira un calcetí. Tanmateix, ho va fer, que no és poc, en observar, també, ell, la magnitud de la tragèdia. I ho féu sense cap suport –també cal dir-ho, això- d’aquest Mariano Rajoy que, en campanya, ha proclamat que no acceptarà que “Europa li marqui el pas”. Una frase fora de context i molt preocupant, perquè dóna a entendre que no ha copsat encara de quin peu calça Europa.

Perquè no ens enganyem: no serà ell qui dirigirà pròpiament la política econòmica del país. Avui és el Banc Central Europeu el qui, amb permís d’Angela Merkel, dicta les lleis a uns parlaments de titelles. Avui són els inversors (els famosos “mercats”) els qui decideixen cap on girarà el món; no són els polítics. I per a mostra un botó: tots sabien que Mariano Rajoy guanyaria les eleccions per majoria absoluta, com així ha estat. Però ni aquella tendència ni un resultat tan inapel·lable com l’obtingut per la dreta ha calmat aquests inversors. La Borsa segueix baixant i la prima de risc continua mostrant-se disparada. Sembla que hagi mort la política i visquem sotmesos a la dictadura dels mercats.

De la mateixa manera que Mario Monti ha pres les regnes d’Itàlia, Lukàs Papadimos també ha pres les de Grècia. Després d’unes jornades d’una incertesa espessa, esquerra i dreta (PASOK i Nova Democràcia) es van posar d’acord fa vuit dies perquè Papadimos substituís el socialista Iorgos Papandreu i acomplís en un termini de tres mesos la immersió de Grècia en l’economia de guerra. Tecnocràcia, doncs, i govern d’unitat nacional a Atenes.

Apóstolos Doxiadis és un escriptor grec que va néixer a Austràlia el 1953, autor d’una novel·la que va ser best-seller (“El tío Petros y la conjetura Goldbach”, Ediciones B, 2000), el qual, el passat mes de juny, va signar, juntament amb un grup d’intel·lectuals, un manifest dirigit a la classe política grega que intitularen “Goseu!”. Entre els signants hi havia savis, economistes i homes de negocis que, amb aquest crit, pretenien insistir bàsicament en tres coses: 1ª) Grècia es troba en una situació dramàtica; 2ª) la nostra posició dins la Unió Europea es troba amenaçada; 3ª) encara tenim temps de salvar el país si els polítics afronten les seves responsabilitats en un consens que, en un temps com aquest, esdevé més que necessari.

Fa un parell de setmanes (abans, doncs, d’aquest acord in extremis que ha posat tot el poder a mans d’un tecnòcrata, Doxiadis publicava un article en un diari d’Atenes (“I Kathimerini”) en el qual es demanava quina era la situació real del seu país. Per aquells dies, si és que ens referim al primer dels tres punts que pretenia ressaltar el manifest, el mot “fallida” era encara tabú a Grècia. Aleshores, la major part dels polítics i dels economistes afirmaven que era impossible que Europa els deixés naufragar. Fa dues setmanes (quan Doxiadis publicà l’article a què ara faig referència) les coses ja havien pres mal i la realitat era força més dramàtica.

Quant al segon punt, a la fi del mes de maig, la grega Maria Damanaki, comissària europea encarregada dels Afers marítims i de la Pesca, va alertar del risc que Grècia pogués ser exclosa de la zona euro. Aleshores, la majoria de grecs se’n van riure o li van dir traïdora. Tanmateix, fa dues setmanes l’amenaça va ser a punt de fer-se realitat.

Què han fet els polítics?

El tercer punt que plantejava Doxiadis esperonava els polítics a actuar i a cercar un consens, absolutament necessari per treure Grècia de la crisi, i convidava polítics i sindicalistes a dur a terme accions “concordants en un esperit d’unitat” per evitar la tragèdia, alhora que els advertia que, de no fer-ho, ells serien responsables de la catàstrofe.

Quina ha estat, però, l’actuació dels polítics i els sindicalistes? Doxiadis constatava que el govern del PASOK, dirigit per Papandreu, havia votat i adoptat el segon pla de rigor, que s’havia rebut, dret o tort, com l’inici de la solució. Ara bé, com la seva memòria era molt feble, el govern anava traient cada dia de l’armari algunes de les mesures votades i aprovades, conscient, però, que aquestes restarien sense aplicar. Mentrestant, Antonis Samaras, cap de l’oposició conservadora Nova Democràcia, s’oposava a les mesures i pretenia renegociar els termes del pla d’ajuda. I no sabem si influït per aquest, el viceministre Pangalos anuncià també que les mesures serien renegociades, mentre uns i altres (govern i oposició) creien que la millor manera de sortir del pas era d’acusar els “mercats” de ser els responsables de la crisi, però mai assumint cap mena de responsabilitat del govern.

Sens dubte podem dir que el govern de Papandreu ha estat feble, però res de bo podem afirmar de l’oposició. Convençut, en efecte, que el govern del PASOK no podria resoldre la crisi per ell mateix, Samaras demanà eleccions anticipades, conscient (en això com Rajoy) que la crisi hauria deteriorat tant els socialistes que ell obtindria una majoria al parlament que li permetria negociar altre cop amb els dirigents europeus el fons de rescat, tot i les clàusules innegociables del pla d’ajuda. I jo em demano: Què esperava Samaras? De què li hauria servit una majoria parlamentària en un país que es trobava en plena fallida? Tan llaminera és l’orgia del poder?

Mentrestant, els partits d’extrema esquerra, l’stalinià comunista KKE i els neostalinistes de la coalició d’esquerra SYRIZA, col•laboraren estretament amb tots els sindicats per accelerar el desastre i preparar el terreny “pre-revolucionari”. Era una neta estratègia leninista per accedir al poder.

A la vista de tot això, Apóstolos Doxiadis es mostrava decebut, conscient que aquell manifest de juny no havia produït cap efecte entre els polítics, la majoria dels quals no han deixat de córrer cap dret al precipici al llarg de tot aquest temps. “Rars –diu- són els qui han actuat sensatament”. La conclusió final del seu lament era aquesta: “Perquè una nova dinàmica política pugui sorgir, cal que dimiteixi tota la classe política”.

No hi ha dubte que Papandreu s’ha equivocat en moltes coses i, darrerament, en la destitució de la cúpula militar per sorpresa, com si preveiés un cop d’Estat, i també amb la fallida convocatòria d’un referèndum que, sota l’excusa d’una major democràcia participativa, era, en realitat, un xantatge a les decisions preses per la UE. Xantatge que li retornaren immediatament Merkel i Sarkozy qual li exigiren que, en tot cas, el referèndum havia de ser un vot sobre la pertinença grega a la zona euro. Aquest va ser el darrer error de Papandreu, perquè la retirada del referèndum implicava una clara derrota, ja que el deixava sense arguments per mantenir-se en el poder.

A mi, però, em sembla que no és només la classe política la que està malalta a Grècia, també ho està la societat, acostumada a viure al marge de la llei, o el que és el mateix, fora de la disciplina solidària que imposa l’Estat. I de manera especial, està malalta l’oligarquia dels poderosos que s’ha previngut netament contra les mesures que va prendre el govern contra l’evasió fiscal i contra el que podríem qualificar de “dubtoses actuacions bancàries”. Andy Robinson ens deia diumenge passat a “La Vanguardia” que es tem que empresaris grecs hagin ingressat més de 100.000 milions d’euros en bancs suïssos el darrer any, mentre la gent del carrer es mostrava indignada per les draconianes mesures d’austeritat que imposava el govern.

¿Estem, doncs, arribant a la fi del drama grec amb la presa del poder de Lukàs Papadimos? No ho sé. Tanmateix, cal que mantinguem viva l’esperança, perquè un fracàs d’aquest govern tindria greus conseqüències per a tota Europa.

Deseado Mercadal ens ha explicat que l’obra de Benjamin Britten, The beggar s opera, escrita sobre un text de John Gay, estrenada el 1949, no és la primera obra escrita sobre aquest mateix text, i ens diu que el 29 gener de 1728 es va estrenar a Londres una òpera titulada The beggar’s, original del poeta John Gay i del músic Johan Christoph Pepusch, que va obtenir un gran èxit. Mercadal cita un text extret de l’obra de Wallace Brockway, L’Òpera, Història de la seva creació i desenvolupament, on podem llegir això: “Aviat, The beggar’s -la de Pepusch i Gay- va recórrer les Illes Britàniques i va arribar fins a Menorca. Sembla indubtable que per a aquesta terra va ser més comprensible aquell espectacle que no ho havia estat l’òpera italiana per al públic londinenc”. I estem parlant de la primera meitat del segle XVIII! Mercadal creu que aquesta òpera es devia representar en un teatre aixecat a Maó durant aquell segle, l’aspecte del qual coneixem gràcies a uns gravats pertanyents al Museu d’Arts Decoratives de París que va descobrir la historiadora maonesa Maria Lluïsa Serra el 1962 (encara que, darrerament, alguns historiadors dubten raonadament de la versemblança dels gravats de referència).

És molt probable que el major auge marítim (comercial i militar) de Maó s’obtingués al llarg de les primeres dècades del segle XIX (abans del 1820), auge que serà decisiu per a la construcció del Teatre Principal, un teatre d’òpera construït sota la direcció de l’arquitecte i baríton italià Giovanni Palagi, que viurà moments de gran esplendor. El nou teatre s’inaugurava el 15 de desembre de 1829, i des d’aquell moment l’òpera sempre ha estat present a les seves programacions. Ja en la temporada de 1829-1830 es van representar, entre d’altres òperes, Caritea, regina di Spagna, de Mercadante, i Zelmira, de Rossini.

Encara que les tropes nord-americanes van abandonar l’illa el 1845, durant la segona meitat del segle es continuaran representant òperes al Teatre Principal, ja que en aquesta època l’òpera ja s’havia integrat en el patrimoni cultural de Maó. A finals del segle XIX, autors com Bellini, Donizetti, Verdi i Rossini monopolitzaran l’escenari insular, fet que demostra que la nostra ciutat estava al corrent del que succeïa en centres com Barcelona o Madrid, i, sobretot, a Itàlia.

Durant el primer terç del segle XX van continuar arribant companyies a l’illa, que posaven en escena les seves produccions operístiques, però aquesta tradició es va truncar amb la guerra civil de 1936, crisi que es va perllongar fins a la constitució, el 1971, d’una associació privada sense ànim de lucre, els “Amics de s’Òpera de Maó”, amb el propòsit de recuperar l’òpera per a la ciutat. Creada a iniciativa del qui era llavors alcalde de Maó, Rafael Timoner Sintes, la seva activitat es va iniciar el 1972, any en què es van presentar dos títols, Il barbiere di Siviglia, de Rossini, i Faust, de Gounod. I cal assenyalar que en aquestes primeres representacions van intervenir ja tres persones que han estat fonamentals per a la recuperació de l’òpera a la nostra ciutat: Diego Monjo, aleshores director artístic del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; ​​Antoni Borràs, un baix maonès que havia projectat una interessant carrera pels escenaris espanyols; i un llavors joveníssim Joan Pons, que, per aquells dies de 1972 era simplement “un al·lot que prometia”.

Monjo i Borràs eren naturals de Maó i es van bolcar en la tasca de difusió de l’òpera. El primer va tenir al seu càrrec la direcció escènica de totes les “Setmanes de s’òpera” durant més de vint anys, i Borràs va ser protagonista d’èxits més que notables al costat de grans cantants de l’època, com Bianca Berini, Ángeles Gulín, Luigi Ottolini, Franco Bordoni, Vicente Sardinero, Pedro Lavirgen o Humberto Grilli, entre d’altres. I Joan Pons, convertit en un dels barítons més importants del segle, ha interpretat entre nosaltres els seus títols predilectes. Ha encarnat el paper de Scarpia a la Tosca, de Puccini al costat de Jaume Aragall i de Norma Fantini el 1996, i al costat de Fabio Armillato i de Daniela Desi el 2009, unes interpretacions que tots els aficionats sempre servarem en la nostra memòria. Com recordarem també el Falstaff amb què es va reinaugurar el Teatre Principal després de la seva important reforma en 2001. A més d’aquests dos títols, Pons n’ha interpretat molts altres, sempre amb una gran acollida per part del públic i de la crítica. Hauríem de destacar-lo en tots els rols, però si n’hem d’escollir alguns, penso que, a més dels esmentats, hem d’assenyalar el de Germond a La Traviata (1990), el de Miquele a Il Tabarro (1992), el de Gianni Schicci, (1992), Nabucco (1995) Simon Boccanegra (2002) i Rigoletto (2003) a les òperes del mateix nom, el d’Amonasro a Aïda (1998) i el de Carlo Gérard a Andrea Chénier (2006).

Des de llavors, l’òpera mai no ha faltat a la seva cita anual a Maó. Avui, els Amics de s’Òpera programen dues òperes l’any, una a la primavera i una altra a l’hivern, amb dues o tres representacions de cada títol. En els deu últims anys, la programació s’ha obert a òperes que anteriorment a penes es representaven, es convida a grans cantants i s’ofereixen produccions artístiques noves, amb directors escènics i musicals de renom internacional.

Va ser pel gener del 2005 quan, empesos per l’embranzida que havia emprès l’aventura musical dels Amics de s’Òpera de Maó, els qui estàvem al front de l’associació vam creure que, per consolidar l’òpera a Menorca, havíem d’obtenir algun tipus de suport institucional. D’ací que vam creure que era arribat el moment de cercar una fórmula que permetés, sense que els Amics de s’Òpera desapareguessin i aprofitant la nostra feina callada i honesta, obtenir el suport de les Administracions Públiques. Per això vam proposar la creació d’una Fundació pública en la què participessin en qualitat de patrons fundadors el Govern de les Illes Balears, el Consell Insular de Menorca, l’Ajuntament de Maó i els Amics de s’Òpera. Aquest organisme va ser constituït l’any 2006 i, d’aleshores ençà, ha assumit l’organització de les temporades d’òpera, encara que ha traspassat la gestió  als Amics de s’Òpera.

La Fundació ha obtingut ja èxits notables, com la Tosca, de 2006, en presència de tots els representats dels teatres d’òpera d’Espanya, o com I Puritani, de 2008, que va ser qualificat pel Ministeri de Cultura del govern d’Espanya com un dels cent millors espectacles culturals del país.

L’elecció presidencial que va tenir lloc el passat diumenge, 6 de novembre, a Nicaragua ha donat, com s’esperava el poder absolut a Daniel Ortega. El líder sandinista va aconseguir, amb el 62,65 dels vots, un segon mandat consecutiu, tot i que l’article 147 de la Constitució prohibia la seva presentació com a candidat. Tot i així, l’any 2009, aquest article va ser declarat “inaplicable” per una controvertida decisió de la Cort Suprema de Justícia, els magistrats de la qual són tots fidels al president sortint (van ser nomenats directament per ell quan ho havien de ser pel Parlament). Alhora, el Front Sandinista ha obtingut també una majoria de diputats en una Assemblea Nacional de 90 escons. Amb aquesta força, es dóna per fet a Managua que l’orteguisme reformarà la Constitució per autoritzar la reelecció indefinida. La participació va superar el 75%.

El líder sandinista Daniel Ortega va ser president de 1985 a 1990 i, després de diverses victòries de l’oposició, va recuperar el poder l’any 2007 i, en aquests quatre anys, ha convertit el sandinisme en una caricatura del que volia ser: un moviment que, des del govern de Nicaragua, s’esforça per atraure les grans fortunes del món capitalista, a les quals ofereix importants exempcions fiscals.

L’elecció presidencial d’aquest 6 de novembre ha estat, si és que l’observem des d’una perspectiva crítica, una de les més inversemblants del món. I no ho ha estat tan sols per la controvertida resolució de la Cort Suprema de Justícia, sinó també perquè Daniel Ortega ha decidit que ell mateix faria el recompte dels vots, encara que per intermediació dels “seus” jutges electorals (els incondicionals a què ja he fet referència) i d’un aparell electoral que era a mans exclusivament del seu partit.

D’altra banda, mai cap campanya electoral ha estat menys igualitària. Desenes de milions de dòlars que provenien d’un acord petrolier amb Veneçuela s’han utilitzat per comprar, equipar i reorganitzar almenys cinc cadenes de televisió i desenes d’estacions de ràdio dedicades a proclamar, nit i dia, lloances al candidat oficial. També per finançar gegantescs panells publicitaris pels carrers i les principals vies del país, per fabricar gorres i camisetes de propaganda amb els colors del sandinisme o bé per llogar mitjans de transport per traslladar els simpatitzants als mítings que s’han dut a terme.

Aquests mateixos diners han servit també per fer donatius als votants potencials: des de sostres de zinc per cobrir els teulats de míseres cases, fins a sacs de menjar, o bé per dur a terme la instal·lació de parcs d’atracció gratuïts a Managua. Sens dubte, doncs, el fantasma del frau va sobrevolar una jornada on ningú no oblidava que, a les municipals del 2008, les autoritats electorals sota control del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) van atorgar 40 alcaldies a l’oficialisme de manera irregular. Per això, des de feia setmanes, diverses organitzacions nacionals d’observació electoral –que per primera vegada han tingut prohibit exercir la seva funció de vigilància– han denunciat manipulacions a les llistes del padró i el segrest de cèdules de votació, a més de lentitud deliberada en l’acreditació dels interventors dels partits.

El testimoni de Sergio Ramírez

 Un dels principals denunciants d’aquesta realitat és Sergio Ramírez, antic membre sandinista, el qual ha declarat en un diari de Mèxic (“La Jornada”) que, per als qui són avui al poder –i que l’exerceixen en nom d’una falsa revolució-, la possibilitat de perdre aquesta elecció o cap altre en el futur no és tan sols imaginable. “La revolució –ha conclòs Sergio Ramírez- va deixar d’existir fa molt de temps”.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Sergio Ramírez pel setembre de 2010 quan vam coincidir en unes jornades sobre literatura (les dites “Converses literàries de Formentor”) celebrades al mític hotel que du aquest mateix nom, situat en un dels llocs més privilegiats de la veïna illa de Mallorca.

Sergio Ramírez va néixer a Nicaragua el 1942. Participà en la lluita per derrocar el dictador Somoza i va complir diversos càrrecs en el govern nicaragüenc, entre aquests el de vicepresident, l’any 1985. L’any 1990, el sandinisme perdia les eleccions, però Sergio Ramírez sofrí una derrota encara més dura uns anys més tard quan, cap al 1996, es va dividir el sandinisme. Sergio Ramírez ens ho explicà aquells dies lluminosos de setembre del 2010. “Yo encabecé –va dir- una parte que quería reformar, democratizar el sandinismo. Fundamos un nuevo partido, yo fui a las elecciones como candidato presidencial de este nuevo partido, Movimiento Renovador Sandinista. Yo no era un pez en el agua, sino al revés…, era un pez en tierra. Y el país estaba muy polarizado. La gente optó por Daniel Ortega, porque no quería el regreso del somocismo, que representaba Arnoldo Alemán. La gente votó a Arnoldo Alemán porque no quería el regreso de los sandinistas. Entonces yo me quedé en la tierra de nadie, porque yo proponía una alternativa que no entraba en esta polarización.”

Gràcies a aquesta derrota, Ramírez tornà a la literatura (beneïda derrota, Déu meu!). En això, doncs, com Mario Vargas Llosa, el qual, després de ser vençut per Alberto Fujimori a les eleccions presidencials del Perú de 1990, va escriure “El pez en el agua” (Alfaguara, 1993), una de les memòries més honestes de la literatura en llengua espanyola. Instal·lat ja a París, un periodista de Paris Review li demanà aleshores: “Per què escriu vostè?”; i Vargas Llosa va respondre: “Para huir de la pena”. Beneïda pena, Déu meu, que va deixar Perú a mans d’un lladre i ens va propiciar als humans un dels més grans escriptors en llengua espanyola!

Doncs bé, tornant a Sergio Ramírez diré que, després de la derrota, suposo que també per fugir de la pena, va escriure un llibre que, com ell ha confessat, li va implicar una mena de catarsi personal. És “Adiós muchachos” (Alfaguara, 1999), publicat quan feia vint anys del triomf esperançador de la revolució nicaragüenca i gairebé deu de la seva institucionalització i derrota.

Separat, doncs, del sandinisme oficial, que s’ha encarnat finalment en la figura de Daniel Ortega, Sergio Ramírez va escriure aquest llibre on ja deixava veure el que Ortega i els seus examics podien representar per al futur de Nicaragua. Nosaltres li vam demanar aleshores com van rebre aquest llibre els seus antics companys, i la resposta va ser clara: “Los que aparecen en el libro guardaron el más absoluta silencio (…) Nadie dijo ‘esto no es cierto’, ni siquiera desde el punto de vista de la animadversión. Se callaron (…) De lo que era el partido del que yo había salido, no hubo nadie que dijera nada. Pero sí fue un libro que se leyó mucho en Nicaragua, porque era la primera vez que alguien tocaba la revolución desde dentro”. I afegí irònicament com a consol: “Por lo menos había probado que tenía más lectores que electores”.

Hi va perdre la política i hi ha guanyat la literatura. Lloat sia Déu!

L’any 1899, el gran savi (religiós) Mahamed Abduh va definir la concepció egípcia de l’islam com una concepció tolerant que ha prevalgut al llarg del temps. Però la guerra d’octubre del 1973 (guerra del Iom Kipur) va canviar les coses. Com a resultat dels sacrificis fets pels pobles egipci i sirià, els països del Golf (que van ordenar un embargament sobre el petroli) engrandiren els seus ingressos amb una pujada vertiginosa del preu d’aquest, que els va donar una puixança financera sense precedents. I com que el règim de l’Aràbia saudita està fonamentat en una aliança amb el wahhabisme (el fonamentalisme religiós), aquest va posar els diners al servei d’aquesta doctrina, que ha fet despeses de milions i milions de dòlars a fi d’escampar la seva filosofia per tot el món.

Paral·lelament, la crisi econòmica va forçar milions d’egipcis a cercar feina a l’Aràbia Saudita. Els qui van tornar, ho feren plens d’idees que eren alienes a la cultura egípcia, oberta i tolerant, mentre que la concepció wahhabita de l’islam és tancada, extremista, hostil a la democràcia i injusta amb les dones. A més, redueix la religió als seus aspectes rituals.

Dic això perquè, després de decennis, aquestes idees wahhabites han reprès amb força a Egipte. I una de les coses més perilloses que avui podem observar és que han introduït l’odi vers els coptes, els quals han estat darrerament atacats per grups incontrolats davant la indiferència de la policia i de l’exèrcit, fet que ha induït l’escriptor egipci Alaa Al-Aswani a denunciar aquests atacs dient que “la persecució, amb tota impunitat, dels coptes pels extremistes islàmics constitueix un insult a la civilització egípcia, que ha estat històricament tolerant”.

A la ciutat de Merinab, a la província d’Assuan, hi ha una església on els coptes (cristians) preguen des de 1940. Els murs amenaçaven ruïna i es va obtenir l’autorització pertinent per dur a terme la seva rehabilitació. Doncs bé, un grup de wahhabites hi va comparèixer per impedir els seus treballs. Els responsables de la policia i de l’exèrcit van organitzar aleshores una reunió informal en la què els wahhabites van dictar les condicions de la reforma: ni micròfons, ni cúpula, ni creu.

El divendres següent, d’imam wahhabita de la ciutat va excitar els musulmans perquè, després de la pregària, acudissin fins a l’església cristiana. Hi anaren i li van calar foc destruint-la plenament. Tot, repeteixo, sense que la policia o l’exèrcit acudís a protegir els coptes o a impedir la destrucció de l’església. La realitat és que les agressions contra les esglésies es multipliquen a un ritme preocupant des de la revolució, i aquest atac succeït a Merinab el passat 3 d’octubre ha estat el punt de partida de molts altres atacs a ciutats com Fayoum, Ismailia, Imbaba o Ain Champs, entre d’altres.

A l’actual període de transició, és el Consell suprem de les forces armades l’únic responsable del govern del país. I mentre la policia i l’exèrcit es mostren intransigents amb els manifestants, els peguen, els torturen i els humilien, s’acontenten, en canvi, a mirar com a espectadors els atacs salafistes o wahhabites que cremen esglésies, tallen l’orella a un conciutadà copte o bloquegen les vies fèrries a l’Alt Egipte durant deu dies.

No hi ha dubte que aquest és un dels problemes greus a què s’ha d’enfrontar la “primavera” egípcia, i més si tenim en compte que, des del segle XIX, el poble egipci ha donat força màrtirs per obtenir la independència i per donar-se una Constitució. Dit d’una altra manera, a fi de desembarassar-se de l’ocupació britànica i obtenir un Estat civil democràtic. Aquest va ser l’objectiu de grans homes com Saad Zaghloul (el líder nacionalista de principis del segle XX) o bé de Gamal Abdel Nasser (que en va ser president de 1954 a 1970). Aquests homes defensaren la laïcitat, sense ser, però, hostils amb l’islam. Aquests van defensar sempre que un Estat civil havia d’assegurar la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, única manera de situar-se en el camí del progrés.

Que succeirà, doncs, amb l’avanç dels partits de tall islàmic a Egipte, Tunísia i Líbia? Seguirem parlant de “primavera àrab” o la recentment conquerida democràcia viurà uns dies tristos de tardor? La resposta és encara prematura, però jo voldria aprofitar per referir-me a una sèrie de consideracions que ha fet Alaa Al-Aswani arran dels atacs reiterats als coptes per grups salafistes o wahhabites, perquè l’escriptor, no sols ha denunciat aquest avanç del fanatisme que enverina impunement els esperits i omple d’odi els cors dels seus fidels, sinó que ha formulat una pregunta que val la pena que també ens la plantegem nosaltres, els cristians.

La pregunta és aquesta: Us considereu davant de tot com a pertanyents a la religió cristiana o musulmana o bé penseu que, en primer lloc, sou uns éssers humans? I la qüestió no és absurda perquè de la resposta que en donem dependrà la nostra manera de posicionar-nos en referència “als altres”.

En efecte, “si considereu –diu Alaa Al-Aswani- que vosaltres pertanyeu, en primer lloc, al gènere humà, aleshores estareu en condició de respectar els drets dels altres, sense tenir en compte la religió a què pertanyin. I encara us diré més, si la lectura que feu de la vostra religió és sincera, aleshores comprendreu també que la religió us incita essencialment a defensar els valors humans per damunt de tot, i entre aquests, la justícia, la llibertat i la igualtat. Ara bé, si penseu que la vostra religió és l’única veritable, aleshores correu el perill de creure també que tots els altres s’equivoquen, i els veureu com a no iguals en els drets i, lentament, acabareu per deshumanitzar-los.”

És cert que l’Església catòlica ha abandonat ja aquell principi segons el qual “nulla salus sine Ecclesia” (que suposo que insuflava el cor del bisbe Sever quan, segons ell mateix ens explica a la seva encíclica  de l’any 417, es va dirigir de Ciutadella  a Maó, va calar foc a la sinagoga i “convertí” 540 jueus), però per fugir del fanatisme cal donar una passa més: cal considerar l’altre com a un igual, encara que no compartim les seves creences.