Escac sandinista a la democràcia

by

L’elecció presidencial que va tenir lloc el passat diumenge, 6 de novembre, a Nicaragua ha donat, com s’esperava el poder absolut a Daniel Ortega. El líder sandinista va aconseguir, amb el 62,65 dels vots, un segon mandat consecutiu, tot i que l’article 147 de la Constitució prohibia la seva presentació com a candidat. Tot i així, l’any 2009, aquest article va ser declarat “inaplicable” per una controvertida decisió de la Cort Suprema de Justícia, els magistrats de la qual són tots fidels al president sortint (van ser nomenats directament per ell quan ho havien de ser pel Parlament). Alhora, el Front Sandinista ha obtingut també una majoria de diputats en una Assemblea Nacional de 90 escons. Amb aquesta força, es dóna per fet a Managua que l’orteguisme reformarà la Constitució per autoritzar la reelecció indefinida. La participació va superar el 75%.

El líder sandinista Daniel Ortega va ser president de 1985 a 1990 i, després de diverses victòries de l’oposició, va recuperar el poder l’any 2007 i, en aquests quatre anys, ha convertit el sandinisme en una caricatura del que volia ser: un moviment que, des del govern de Nicaragua, s’esforça per atraure les grans fortunes del món capitalista, a les quals ofereix importants exempcions fiscals.

L’elecció presidencial d’aquest 6 de novembre ha estat, si és que l’observem des d’una perspectiva crítica, una de les més inversemblants del món. I no ho ha estat tan sols per la controvertida resolució de la Cort Suprema de Justícia, sinó també perquè Daniel Ortega ha decidit que ell mateix faria el recompte dels vots, encara que per intermediació dels “seus” jutges electorals (els incondicionals a què ja he fet referència) i d’un aparell electoral que era a mans exclusivament del seu partit.

D’altra banda, mai cap campanya electoral ha estat menys igualitària. Desenes de milions de dòlars que provenien d’un acord petrolier amb Veneçuela s’han utilitzat per comprar, equipar i reorganitzar almenys cinc cadenes de televisió i desenes d’estacions de ràdio dedicades a proclamar, nit i dia, lloances al candidat oficial. També per finançar gegantescs panells publicitaris pels carrers i les principals vies del país, per fabricar gorres i camisetes de propaganda amb els colors del sandinisme o bé per llogar mitjans de transport per traslladar els simpatitzants als mítings que s’han dut a terme.

Aquests mateixos diners han servit també per fer donatius als votants potencials: des de sostres de zinc per cobrir els teulats de míseres cases, fins a sacs de menjar, o bé per dur a terme la instal·lació de parcs d’atracció gratuïts a Managua. Sens dubte, doncs, el fantasma del frau va sobrevolar una jornada on ningú no oblidava que, a les municipals del 2008, les autoritats electorals sota control del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) van atorgar 40 alcaldies a l’oficialisme de manera irregular. Per això, des de feia setmanes, diverses organitzacions nacionals d’observació electoral –que per primera vegada han tingut prohibit exercir la seva funció de vigilància– han denunciat manipulacions a les llistes del padró i el segrest de cèdules de votació, a més de lentitud deliberada en l’acreditació dels interventors dels partits.

 

El testimoni de Sergio Ramírez

 Un dels principals denunciants d’aquesta realitat és Sergio Ramírez, antic membre sandinista, el qual ha declarat en un diari de Mèxic (“La Jornada”) que, per als qui són avui al poder –i que l’exerceixen en nom d’una falsa revolució-, la possibilitat de perdre aquesta elecció o cap altre en el futur no és tan sols imaginable. “La revolució –ha conclòs Sergio Ramírez- va deixar d’existir fa molt de temps”.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Sergio Ramírez pel setembre de 2010 quan vam coincidir en unes jornades sobre literatura (les dites “Converses literàries de Formentor”) celebrades al mític hotel que du aquest mateix nom, situat en un dels llocs més privilegiats de la veïna illa de Mallorca.

Sergio Ramírez va néixer a Nicaragua el 1942. Participà en la lluita per derrocar el dictador Somoza i va complir diversos càrrecs en el govern nicaragüenc, entre aquests el de vicepresident, l’any 1985. L’any 1990, el sandinisme perdia les eleccions, però Sergio Ramírez sofrí una derrota encara més dura uns anys més tard quan, cap al 1996, es va dividir el sandinisme. Sergio Ramírez ens ho explicà aquells dies lluminosos de setembre del 2010. “Yo encabecé –va dir- una parte que quería reformar, democratizar el sandinismo. Fundamos un nuevo partido, yo fui a las elecciones como candidato presidencial de este nuevo partido, Movimiento Renovador Sandinista. Yo no era un pez en el agua, sino al revés…, era un pez en tierra. Y el país estaba muy polarizado. La gente optó por Daniel Ortega, porque no quería el regreso del somocismo, que representaba Arnoldo Alemán. La gente votó a Arnoldo Alemán porque no quería el regreso de los sandinistas. Entonces yo me quedé en la tierra de nadie, porque yo proponía una alternativa que no entraba en esta polarización.”

Gràcies a aquesta derrota, Ramírez tornà a la literatura (beneïda derrota, Déu meu!). En això, doncs, com Mario Vargas Llosa, el qual, després de ser vençut per Alberto Fujimori a les eleccions presidencials del Perú de 1990, va escriure “El pez en el agua” (Alfaguara, 1993), una de les memòries més honestes de la literatura en llengua espanyola. Instal·lat ja a París, un periodista de Paris Review li demanà aleshores: “Per què escriu vostè?”; i Vargas Llosa va respondre: “Para huir de la pena”. Beneïda pena, Déu meu, que va deixar Perú a mans d’un lladre i ens va propiciar als humans un dels més grans escriptors en llengua espanyola!

Doncs bé, tornant a Sergio Ramírez diré que, després de la derrota, suposo que també per fugir de la pena, va escriure un llibre que, com ell ha confessat, li va implicar una mena de catarsi personal. És “Adiós muchachos” (Alfaguara, 1999), publicat quan feia vint anys del triomf esperançador de la revolució nicaragüenca i gairebé deu de la seva institucionalització i derrota.

Separat, doncs, del sandinisme oficial, que s’ha encarnat finalment en la figura de Daniel Ortega, Sergio Ramírez va escriure aquest llibre on ja deixava veure el que Ortega i els seus examics podien representar per al futur de Nicaragua. Nosaltres li vam demanar aleshores com van rebre aquest llibre els seus antics companys, i la resposta va ser clara: “Los que aparecen en el libro guardaron el más absoluta silencio (…) Nadie dijo ‘esto no es cierto’, ni siquiera desde el punto de vista de la animadversión. Se callaron (…) De lo que era el partido del que yo había salido, no hubo nadie que dijera nada. Pero sí fue un libro que se leyó mucho en Nicaragua, porque era la primera vez que alguien tocaba la revolución desde dentro”. I afegí irònicament com a consol: “Por lo menos había probado que tenía más lectores que electores”.

Hi va perdre la política i hi ha guanyat la literatura. Lloat sia Déu!

Anuncis

%d bloggers like this: