L’esperança de Lukàs Papadimos en el drama grec

by

De la mateixa manera que Mario Monti ha pres les regnes d’Itàlia, Lukàs Papadimos també ha pres les de Grècia. Després d’unes jornades d’una incertesa espessa, esquerra i dreta (PASOK i Nova Democràcia) es van posar d’acord fa vuit dies perquè Papadimos substituís el socialista Iorgos Papandreu i acomplís en un termini de tres mesos la immersió de Grècia en l’economia de guerra. Tecnocràcia, doncs, i govern d’unitat nacional a Atenes.

Apóstolos Doxiadis és un escriptor grec que va néixer a Austràlia el 1953, autor d’una novel·la que va ser best-seller (“El tío Petros y la conjetura Goldbach”, Ediciones B, 2000), el qual, el passat mes de juny, va signar, juntament amb un grup d’intel·lectuals, un manifest dirigit a la classe política grega que intitularen “Goseu!”. Entre els signants hi havia savis, economistes i homes de negocis que, amb aquest crit, pretenien insistir bàsicament en tres coses: 1ª) Grècia es troba en una situació dramàtica; 2ª) la nostra posició dins la Unió Europea es troba amenaçada; 3ª) encara tenim temps de salvar el país si els polítics afronten les seves responsabilitats en un consens que, en un temps com aquest, esdevé més que necessari.

Fa un parell de setmanes (abans, doncs, d’aquest acord in extremis que ha posat tot el poder a mans d’un tecnòcrata, Doxiadis publicava un article en un diari d’Atenes (“I Kathimerini”) en el qual es demanava quina era la situació real del seu país. Per aquells dies, si és que ens referim al primer dels tres punts que pretenia ressaltar el manifest, el mot “fallida” era encara tabú a Grècia. Aleshores, la major part dels polítics i dels economistes afirmaven que era impossible que Europa els deixés naufragar. Fa dues setmanes (quan Doxiadis publicà l’article a què ara faig referència) les coses ja havien pres mal i la realitat era força més dramàtica.

Quant al segon punt, a la fi del mes de maig, la grega Maria Damanaki, comissària europea encarregada dels Afers marítims i de la Pesca, va alertar del risc que Grècia pogués ser exclosa de la zona euro. Aleshores, la majoria de grecs se’n van riure o li van dir traïdora. Tanmateix, fa dues setmanes l’amenaça va ser a punt de fer-se realitat.

Què han fet els polítics?

El tercer punt que plantejava Doxiadis esperonava els polítics a actuar i a cercar un consens, absolutament necessari per treure Grècia de la crisi, i convidava polítics i sindicalistes a dur a terme accions “concordants en un esperit d’unitat” per evitar la tragèdia, alhora que els advertia que, de no fer-ho, ells serien responsables de la catàstrofe.

Quina ha estat, però, l’actuació dels polítics i els sindicalistes? Doxiadis constatava que el govern del PASOK, dirigit per Papandreu, havia votat i adoptat el segon pla de rigor, que s’havia rebut, dret o tort, com l’inici de la solució. Ara bé, com la seva memòria era molt feble, el govern anava traient cada dia de l’armari algunes de les mesures votades i aprovades, conscient, però, que aquestes restarien sense aplicar. Mentrestant, Antonis Samaras, cap de l’oposició conservadora Nova Democràcia, s’oposava a les mesures i pretenia renegociar els termes del pla d’ajuda. I no sabem si influït per aquest, el viceministre Pangalos anuncià també que les mesures serien renegociades, mentre uns i altres (govern i oposició) creien que la millor manera de sortir del pas era d’acusar els “mercats” de ser els responsables de la crisi, però mai assumint cap mena de responsabilitat del govern.

Sens dubte podem dir que el govern de Papandreu ha estat feble, però res de bo podem afirmar de l’oposició. Convençut, en efecte, que el govern del PASOK no podria resoldre la crisi per ell mateix, Samaras demanà eleccions anticipades, conscient (en això com Rajoy) que la crisi hauria deteriorat tant els socialistes que ell obtindria una majoria al parlament que li permetria negociar altre cop amb els dirigents europeus el fons de rescat, tot i les clàusules innegociables del pla d’ajuda. I jo em demano: Què esperava Samaras? De què li hauria servit una majoria parlamentària en un país que es trobava en plena fallida? Tan llaminera és l’orgia del poder?

Mentrestant, els partits d’extrema esquerra, l’stalinià comunista KKE i els neostalinistes de la coalició d’esquerra SYRIZA, col•laboraren estretament amb tots els sindicats per accelerar el desastre i preparar el terreny “pre-revolucionari”. Era una neta estratègia leninista per accedir al poder.

A la vista de tot això, Apóstolos Doxiadis es mostrava decebut, conscient que aquell manifest de juny no havia produït cap efecte entre els polítics, la majoria dels quals no han deixat de córrer cap dret al precipici al llarg de tot aquest temps. “Rars –diu- són els qui han actuat sensatament”. La conclusió final del seu lament era aquesta: “Perquè una nova dinàmica política pugui sorgir, cal que dimiteixi tota la classe política”.

No hi ha dubte que Papandreu s’ha equivocat en moltes coses i, darrerament, en la destitució de la cúpula militar per sorpresa, com si preveiés un cop d’Estat, i també amb la fallida convocatòria d’un referèndum que, sota l’excusa d’una major democràcia participativa, era, en realitat, un xantatge a les decisions preses per la UE. Xantatge que li retornaren immediatament Merkel i Sarkozy qual li exigiren que, en tot cas, el referèndum havia de ser un vot sobre la pertinença grega a la zona euro. Aquest va ser el darrer error de Papandreu, perquè la retirada del referèndum implicava una clara derrota, ja que el deixava sense arguments per mantenir-se en el poder.

A mi, però, em sembla que no és només la classe política la que està malalta a Grècia, també ho està la societat, acostumada a viure al marge de la llei, o el que és el mateix, fora de la disciplina solidària que imposa l’Estat. I de manera especial, està malalta l’oligarquia dels poderosos que s’ha previngut netament contra les mesures que va prendre el govern contra l’evasió fiscal i contra el que podríem qualificar de “dubtoses actuacions bancàries”. Andy Robinson ens deia diumenge passat a “La Vanguardia” que es tem que empresaris grecs hagin ingressat més de 100.000 milions d’euros en bancs suïssos el darrer any, mentre la gent del carrer es mostrava indignada per les draconianes mesures d’austeritat que imposava el govern.

¿Estem, doncs, arribant a la fi del drama grec amb la presa del poder de Lukàs Papadimos? No ho sé. Tanmateix, cal que mantinguem viva l’esperança, perquè un fracàs d’aquest govern tindria greus conseqüències per a tota Europa.

Anuncis

%d bloggers like this: