Josep Maria Quintana

Decidit a parlar després de moltes setmanes de política internacional, penso que hi ha hagut darrerament dos fets polítics que destaquen damunt els altres: l’acord signat a Ginebra el passat cap de setmana entre Washington i Teheran per restringir el programa militar nuclear iranià, i la Gran coalició entre socialdemòcrates i cristianodemòcrates a Alemanya.

Pel que fa al primer, es tracta d’un acord limitat, de moment: Teheran ha acceptat de congelar una part del programa nuclear a canvi d’un aixecament parcial de les sancions internacionals. Per tant, el dret de l’Iran a continuar a enriquir l’urani sembla haver estat deliberadament relegat a una zona d’ombra per tal d’aconseguir el pacte amb els EEUU.

Per al president Obama, la popularitat del qual s’havia malmès en aquest segon mandat per la caòtica entrada en vigor de la llei d’atenció mèdica, l’acord nuclear preliminar amb Teheran ha estat una ocasió per refer una mica el seu prestigi, per bé que tot dependrà de la capacitat que tinguin els Estats Units i les altres grans potències d’aconseguir un acord definitiu amb l’Iran per refrenar les seves ambicions nuclears. Però el simple fet que, després d’haver cessat tota mena de relacions durant trenta-quatre anys, Washington i Teheran hagin aconseguit d’arribar a un acord diplomàtic, permet entreveure una sèrie de perspectives geopolítiques inèdites d’ençà la presidència de Jimmy Carter.

Barack Obama ha fet un gran esforç per treure l’Iran de l’aïllament des que va decidir presentar la seva candidatura a la presidència. Mai no ha defensat la idea –que d’altres polítics nord-americans han mantingut- d’afavorir un canvi de règim a l’Iran, amb la idea que la política d’apropament als hereus de l’Aiatol·là Khomeini, no sols pot tenir resultats positius per a ambdós països, sinó també pensant que l’acord podria tenir una incidència en les perspectives estratègiques americanes a la resta de la regió, especialment a Síria –on els militants de Hesbollah que l’Iran finança combaten al costat de les forces governamentals de Bacher el Assad-, però també a l’Afganistan, on els iranians podrien ajudar els nord-americans a aconseguir un acord amb els talibans.

Val a dir que aquesta política de realineació estratègica a llarg termini inquieta amples sectors dels mateixos Estats Units, però també l’Aràbia Saudita, alguns països del Golf i, per damunt de tot, Israel, on el primer ministre Benjamin Nétanyahu ha qualificat aquest acord d’ “error històric”.

És indubtable que l’acord no podia complaure els israelians, i això fa que pugui tenir conseqüències poc favorables en una de les altres prioritats d’Obama: la d’afavorir un acord de pau entre israelians i palestins. Sectors crítics amb Obama han deixat caure que la qüestió palestina serà la principal víctima de l’acord entre Washington i Teheran, més encara si tenim en compte que governa Israel un president conservador, poc favorable a resoldre l’etern problema amb els homes de Mahmud Abbas.

Val a dir que l’acord és provisional i s’ha marcat una durada inicial de sis mesos. El temps ens dirà si serà possible de consolidar-lo definitivament o si, com és molt probable, les dues partes signaran una sèrie de pactes intentant de prolongar la situació actual, sense cercar una solució definitiva.

La segona notícia que m’ha semblat important del panorama internacional és l’acord signat a Berlín, el 21 de novembre, entre el Partit Socialdemòcrata (SPD) i la coalició de dretes presidida per Angela Merkel (CDU-CSU), d’ultimar el programa governamental de la gran coalició per governar el país durant els propers anys.

Simplificant, sembla que hi ha consens per governar el país units assumint les polítiques econòmiques de la dreta i les socials de l’esquerra. Algú em dirà que això és la quadratura del cercle, i potser tindrà raó, però el cert és que, si més no del costat dels socialdemòcrates, la gran coalició ha acceptat d’establir un salari mínim de 8,50€ l’hora.

Encara que l’acord sigui gairebé unànime (les enquestes que he llegit auguren una aprovació del 83% dels ciutadans), no hem de menystenir les veus que fan veure que aquest alt salari mínim generalitzat (dic alt en relació al salari mínim dels estats veïns) pot acabar provocant greus problemes a l’economia global, afavorint una pràctica molt comuna als països del nostre entorn, com és el treball remunerat en negre.

Sigui com vulgui, jo voldria que al nostre país fóssim capaços d’arribar a acords com aquest entre les forces polítiques. Fins he sentit una sana enveja dels alemanys, per bé que he de confessar una mica de temor en veure que la senyora Merkel governarà amb el suport de tres de cada quatre alemanys i que, si les coses surten com és previsible, l’actual president del Parlament europeu, el socialdemòcrata alemany Martin Schulz, pot acabar essent el proper president de la Comissió Europea després de les eleccions que tindran lloc al 2014.

De tota manera, cal tenir en compte que, quan el passat mes d’octubre va presentar a Barcelona el seu llibre Europa: la última oportunidad, editat per RBA , Shulz va assegurar que “Europa és un camí millor que un camí nacional”, i acabà el seu discurs amb una sentència que encoratja: “vull una Alemanya europea però no una Europa germanitzada”. Hi haurem de confiar.

Tres dies després que el jutge del cas Bárcenas confirmés en una resolució l’existència al PP d’indicis d’ “un corrent financer de cobraments” al marge dels comptes oficials, Rajoy, en fer balanç davant el comitè executiu, ha obviat en la seva intervenció les últimes novetats judicials al voltant de la presumpta comptabilitat B del partit conservador, mentre que la secretària general, María Dolores de Cospedal, s’ha declarat sorpresa per la interlocutòria del jutge, segons han fet públic fonts que eren presents a la trobada. D’acord amb la seva versió, a la comptabilitat oficial del partit figuren tots els pagaments efectuats a l’empresa de Gonzalo Urquijo, l’arquitecte que va reformar la seu nacional del partit. I això que el jutge Ruz es basa en la documentació confiscada a l’arquitecte per sostenir que el PP va mantenir “en el temps” una comptabilitat opaca .

L’endemà, en el marc d’aquestes mateixes celebracions de l’equador de legislatura, el president del govern ens ha obsequiat amb unes declaracions més solemnes encara. Reconeix que ha demanat i exigit “molt” als espanyols durant els seus dos anys de mandat, però afirma rotundament que ens ho ha tornat “amb escreix”, perquè ja hi ha “signes de millora” a l’economia espanyola, tot i que encara siguin “insuficients” . Després ha postil·lat : “Queda molt de camí, però ja hi ha camí, i ho anem a recórrer entre tots”, i ha destacat que fa un any es parlava de la ruptura de l’euro, de la prima de risc i de la data del rescat . “Ja no es parla d’això. Es parla de la fi de la recessió, de com serà la recuperació i es debat sobre la data de la sortida de la crisi.” Alhora ha fet un mutis cridaner sobre el cas Bárcenas , tot parlant com si desconegués qui era el senyor Fabra, que ho ha estat tot al PP de Castelló durant molts anys.

He volgut aportar aquí aquestes paraules recents dels nostres governants -com també n’hauria pogut transcriure d’altres de polítics que responen a una altra ideologia-, perquè les paraules (i també els silencis), que són símptoma de la finitud i precarietat de l’ésser humà, constantment tenen necessitat d’ex-pressar-se (sortir cap a fora), i com les altres realitats d’aquest món, també s’esgoten. És aleshores quan, paulatinament, es dissipa el poder evocador i invocador que van tenir en altres temps.

Diu Lluís Duch, que la nostra condició d’ “animals lingüístics”, que ens ha definit des de l’Antiguitat grega, està canviant. I això provoca que, en un moment determinat, els humans ens podem trobar que el nostre llenguatge (fet de paraules i de silencis) deixa de tenir sentit.

Al llarg de la seva obra, Elias Canetti es refereix més d’un cop de Karl Kraus, un dels pensadors i oradors del seu temps, que, a Viena, reunia multituds a les seves conferències. La gent l’escoltava amb fruïció, i fins és possible que mai no arribés a detectar el que ell mateix va acabar descobrint: que la meravellosa polifonia de la paraula que utilitzava s’estava convertint en l’expressió d’un món el sentit del qual -i la justícia del qual- havien deixat d’existir. En plena belle époque, Kraus va intuir el que poca gent veia: que s’aproximava a passos de gegant el fantasma d’Auschwitz.

L’escriptor Karl Kraus (1874-1936)

No dic això perquè intueixi que ens adrecem cap a un altre holocaust, no. Ho dic simplement per remarcar el valor de la paraula, que és, segurament, l’atribut que més bé defineix l’ésser humà. Fins al punt que, allò que l’home no és capaç de dir, allò que no sap ex-pressar ni transmetre als altres, acaba per no existir en el seu univers metafísic.

Però la paraula també s’esgota, i aquest esgotament, aquesta pèrdua de sentit que, poc a poc, dia rere dia, la paraula va assolint per obra de la vacuïtat del llenguatge, ens pot dur al mateix punt en què es trobava Karl Kraus quan s’adonà que, en el món que ell vivia i descrivia, la paraula humana era cada cop més buida i havia esdevingut una mera xerrameca sense sentit. Un flatus vocis incapaç d’interpretar la realitat.

Kraus, en efecte, ens va prevenir davant la inflació monstruosa de la “dicció” que, malversada, ens priva de conèixer la veritat. I, per desgràcia, les seves funestes previsions es van realitzar puntualment, ja que els imperis de Hitler i Stalin confirmaren quelcom sabut de feia temps: que la destrucció del que és humà sempre s’inicia amb la corrupció de la paraula humana. I això perquè, com raona molt bé Lluís Duch: “La humanitat i el llenguatge són termes correlatius i complicats”. I aquesta és la causa que “la corrupció o la salvació del llenguatge impliquin, respectivament, la descomposició o la salut de l’ésser humà.”

Ens hauríem, per tant, de preocupar seriosament davant aquest fenomen que –amb les excepcions de rigor- comporta que la paraula humana –tant a l’àmbit religiós (potser el papa Francesc és un símptoma que això canvia), com polític, com cultural i social- sovint s’hagi tornat irrellevant, i que, a causa de la desconfiança creixent que ens envaeix, desperti profundes i, en alguns casos, fonamentades sospites.

Necessitem, doncs, com l’aire que respirem, retrobar el valor de la paraula com a atribut suprem de l’ésser humà que, dotat d’una consciència que li permet copsar la realitat, disposa de la paraula per ex-pressar-la i, doncs, per  mostrar (fer transparent) la veritat.

Penso en conseqüència que, només si aconseguim retornar a la paraula el  valor que li pertoca, podrem redreçar la gran fractura de confiança que patim, ja que –i amb això torno a la tesis de Duch- “en gran mesura, les paraules, per transcendents i determinades que siguin per a la vida de les persones, basen la seva eficàcia en la confiança que mereixen els que les diuen. Només si l’emissor és un testimoni, les seves paraules tindran la possibilitat de penetrar fins al més íntim del qui les escolta, perquè, en realitat, la veracitat del testimoni és la prova suprema de la veritat del que s’anuncia.”

Un dia abans de l’inici de la CII reunió de l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) que, entre d’altres qüestions, havia de decidir el relleu del seu secretari, el bisbe auxiliar de Madrid, Juan Antonio Martínez Camino, Enric Juliana va escriure el següent: “Conclou, a càmera lenta, el potent mandat del cardenal Antonio María Rouco Varela. Un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política, primer mitjançant la Cope incendiària, ara amb la 13TV obsessionada amb Catalunya. Rouco té un finíssim instint polític i una voluntat de poder veritablement nietzschiana. Des de fa més de deu anys, operen a Madrid uns homes del cardenal que sacsegen diàriament l’opinió pública i li recorden al Partit Popular que un dia se li pot incendiar tota l’ala dreta.” (La Vanguardia 17.11.13)

Subscric íntegrament aquestes paraules i he d’afegir que el mateix Rouco Varela va fer bona la visió que d’ell en tenia Juliana quan, a l’acte d’obertura de l’assemblea, manifestà la preocupació dels bisbes perquè les “ferides” provocades pel terrorisme no es curin per la via del penediment (andanada contra la sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg sobre la doctrina Parot), per la possible “ruptura de la unitat d’Espanya” (andanada contra els nacionalistes catalans) i per les “lleis injustes” que afecten el matrimoni i la família (andanada contra els socialistes i l’esquerra, especialment).

Pel que fa al segon dels punts en relació al qual Rouco Varela mostrava la seva preocupació com a líder de l’Església espanyola –la unitat d’Espanya (que els nacionalistes catalans posen en perill)- el cardenal afirmà textualment: “La unitat de la nació espanyola és una part principal del bé comú de la nostra societat que ha de ser tractada amb responsabilitat moral.” Una afirmació de gran calibre –que es podrà compartir o no- però que dubto molt que es pugui derivar de l’Evangeli, de la patrística o de la teologia moral. I sí que s’explica, en canvi, a partir d’aquesta deriva d’ “un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política”, de què parlava Juliana.

Per poc que ens endinsem en l’estudi del cristianisme, veurem que, a quasi totes les etapes de la seva llarga història, aquest s’ha comportat –o ho ha intentat si més no- com a “religió”, en el sentit que ha posseït una intensa i ininterrompuda relació amb el poder (desitjat o realment exercit). Això no obstant, el Déu cristià és transcendent i, per això mateix, no pot ser identificat amb cap poder natural . Tot i així, és indiscutible que, tradicionalment, en el marc del cristianisme, prínceps i emperadors han pretès exercir la dominació sobre els seus súbdits “per la gràcia de Déu”.

De la mateixa manera, també als principals corrents històrics de la tradició cristiana s’ha establert un vincle molt estret entre Déu i l’exercici de la sobirania. Durant segles, la dilucidació de qui posseïa la potestat última i decisiva (l’altar o el tron) ha donat lloc a llargues i, amb freqüència, turmentoses pugnes entre el “poder religiós” i el “poder polític” perquè, quasi sempre, cap dels dos no es limitava a l’exercici del poder en el seu àmbit de competència, sinó que pretenia aconseguir el domini incondicional de tots els ressorts “polítics i religiosos” de l’ésser humà.

Especialment en el catolicisme, el Déu de la “teologia natural” s’equiparà, conscientment o inconscientment, amb la realitat última que determinava i sustentava tot el que existia. Però com ha escrit el teòleg benedictí Lluís Duch, “com a conseqüència d’aquesta situació, la teologia natural ha arribat a ser cada vegada més irrellevant i innecessària perquè, per un costat, el cristianisme ja no té cap necessitat de justificar-se com a religió dominant, i per un altre, a partir de l’actual comprensió del poder estatal, militar i econòmic, ja no resulta possible ni justificable la remissió al Déu de la fe cristiana com a font de sobirania”.

Aquesta separació conceptual entre “religió i poder polític”, que ha estat assumida per tots els estats laics i democràtics d’Occident –però no pel cardenal Rouco Varela-, ha dut com a conseqüència, entre moltes altres coses, que la modernitat comporti la progressiva anul·lació del lloc social de Déu i la configuració d’un ordre social basat, al menys teòricament, en el consens dels ciutadans i en les llibertats. I això duu com a conseqüència –són novament paraules de Lluís Duch- que “el futur del missatge cristià dependrà de la seva capacitat per desprendre’s del que durant molts segles ha constituït la seva base operativa essencial: el poder com a atribut específic de Déu.”

Observem, però, que, a pesar que és característic de la  modernitat el creixent procés de legitimació del poder polític sense recórrer a la religió, el que podríem qualificar com a desviació de poder, no sempre ve tan sols del costat de les esglésies, perquè, com ens diu el també teòleg catòlic, l’alemany Johann Baptist Metz, sovint, a la política moderna, el tron de la religió està buit, encara que, amb relativa freqüència, vulgui ser ocupat per “messies seculars” que s’atorguen, ells mateixos, atributs divins com, per exemple, l’omnipotència, la infal·libilitat o l’omnisciència.

I us asseguro que Metz ho va dir molt abans que José María Aznar arribés a la conclusió, després d’afirmar que ell enviaria el president Mas a la presó si convocava un referèndum, que les operacions de successió de lideratges “són complicades”, sobretot si es tracta de “lideratges forts” (com el seu), perquè és difícil trobar un equilibri “per tal que el qui ja se n’ha anat  faci aportacions positives i el qui arriba pugui expressar la seva personalitat”.

El director de la Real Academia Española de la Lengua, José Manuel Blecua, va fer unes declaracions a l’Agència Efe sobre l’ús del català i sobre la política lingüística que es duu a terme a Catalunya poc temps després de ser elegit (2010). Les he conegut fa pocs dies i crec que val la pena de dur-les a aquest espai de reflexió perquè el lector pugui llegir-les desapassionadament, per bé que parlar o dialogar desapassionadament és gairebé impossible quan de llengua es tracta, una matèria on tothom –fins el més illetrat- creu que hi té cosa (fonamentada) a dir.

José Manuel Blecua Perdices no és tanmateix un illetrat en matèria lingüística. Fill del gran filòleg José Antonio Blecua Teijeiro, aragonès i catedràtic a la Universitat de Barcelona durant molts anys, on va ser un dels creadors dels estudis de filologia espanyola, Blecua va seguir la carrera de lletres dels seu pare tot estudiant Filología Española a Madrid amb Rafael Lapesa, d’on saltà a Barcelona l’any 1964 quan guanyà una càtedra d’institut. Més tard va obtenir també la càtedra de Llengua Espanyola a la Universitat autònoma de Barcelona, on ha dirigit el seminari de Filologia i Informàtica.

Blecua ha dit a l’entrevista a què faig referència que “Yo soy catalán por oposición, no por nacimiento, que no tiene ningún mérito por mucho que se lo crean ellos”, una afirmació que a mi em plau perquè sempre he pensat, seguint les passes d’Albert Renan, que l’home pot elegir el que és i el que vol ser.

Poques persones, doncs, com José Manuel Blecua (aragonès de naixement i català d’adopció) estan tan legitimades per parlar amb propietat de la llengua, i més encara si ho fa, com n’és el cas, no sols des de la seva posició d’expert en llengua espanyola, sinó també des de la presidència de la primera institució de l’Estat en matèria lingüística castellana: la Real Academia Española de la Lengua, aquella que, com diu el seu lema distintiu: limpia, brilla y da esplendor.

Doncs bé, Blecua, que du 50 anys vivint a Catalunya (el mateix diria si estigués parlant de Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera), mai no ha tingut “el más mínimo problema con el bilingüismo”. Però és conscient que la situació de la llengua catalana “es muy débil, porque el castellano es una lengua de una potencia tremenda”. Aquesta veritat com un temple, que no veu només el qui no la vol veure, li fa dir que “el catalán tiene que sobrevivir. Desgraciadamente, uno pasea por las calles y ve un periódico en catalán y decenas en castellano. Entra uno en Internet y pasa lo mismo: hay más de mil periódicos en español”. I afegeix: No se trata de vivir, sino de sobrevivir y la inmersión lingüística es de las pocas cosas que le permite hacerlo.”

Aquest gran expert en Fonètica i Fonologia creu, doncs, que el model d’immersió lingüística a les escoles que s’aplica a Catalunya (i es venia aplicant a les Illes Balears, encara que amb menys contundència) és necessari. I ho és –afirma Blecua- perquè, a més de “la potencia del castellano”, Catalunya (i el mateix hauríem de dir de les Balears) és una societat on, a més del castellà, “hay más de veinte lenguas distintas” als col·legis. I hi ha localitats on “los inmigrantes superan a la población catalana”.

Blecua –ves per on- parla també dels topònims, i ho fa concretament de tres de capitals de província: dues catalanes, Lleida i Girona, i una gallega, A Coruña. És una llàstima que no s’hagi referit a Maó, però també ho podria haver fet, perquè la conclusió a què hauria arribat seria la mateixa. A Blecua, doncs li sembla bé que els legisladors hagin declarat oficials els topònims d’aquestes ciutats. “No hay problemas; son denominaciones oficiales”, assenyala aquest notable filòleg. I afegeix: “Es lógico que los hablantes de lenguas distintas al castellano sientan que están menospreciados sus topónimos” i vulguin que se’ls protegeixi.

Blecua conclou afirmant que “la identidad del hablante con la lengua es lo más propio que le une con el mundo, y eso no se lo puedes quitar a nadie”. Ja sé que, a partir d’aquesta afirmació, els qui ara ens governen diran que ells pretenen precisament això: que cadascú parli i estudiï en la llengua que vulgui, però obliden –i un polític no ho pot oblidar- el primer que remarca Blecua a l’entrevista: que l’espanyol és una llengua avui molt potent –i cada dia ho és més (cosa que a mi em satisfà, perquè també parlo i escric bé aquesta llengua)- que s’acabarà menjant el català si aquest no és protegit per una legislació que li vagi obrint camí. I aquesta protecció, aquesta necessitat d’una “discriminació activa en favor del català” és una conseqüència del principi d’igualtat (art. 14 CE) el qual, atenent a la interpretació que en fa el Tribunal Constitucional, exigeix que es tracti desigualment als qui són desiguals.

Penso que valia la pena donar a conèixer aquestes opinions, que provenen d’un dels grans hispanistes espanyols que, per si això no fos suficient, presideix, a més, la Real Academia Española de la Lengua.

La Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans, composta per 17 magistrats, va determinar, el passat 21 d’octubre de 2013, que la “doctrina Parot” aplicada amb caràcter retroactiu vulnerava l’article 5 del Conveni Europeu de Drets Humans. Bàsicament ha dit que aquesta doctrina (que reforça les penes en virtut de les quals els delinqüents van ser condemnats) és inaplicable ja que l’article 9 de la Constitució espanyola prohibeix la retroactivitat “de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales.” En aquest sentit, l’alt tribunal va considerar “detenció il·legal” la permanència de la penada, Inés del Río, a la presó.

Poques hores després que el Tribunal d’Estrasburg pronunciés l’esperada sentència, el president Rajoy –que havia jugat amb foc quan estava a l’oposició criticant, per dèbil, el PSOE- va rebre les dues presidentes de les associacions de víctimes del terrorisme més radicals del país al seu despatx de la Moncloa. Amb la sang de peix que el caracteritza, va tenir bones paraules per a totes dues, però els va dir que, sentit-ho molt perquè ell és sempre al costat de les víctimes, havia de complir la sentència.

I de seguida vingueres les manifestacions estripant-se els vestits dels ministre de Justícia i de l’interior. Més tard, dels representants més conspicus de la dreta de la dreta, com l’expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre (“¡el Tribunal de Estrasburgo no es un tribunal ni es nada!), de l’ínclita Ana Botella, del tot terreny Javier Arenas, i també d’aquest personatge que parla sempre en un to repolit, s’escolta i no es besa perquè no s’arriba a la cara, que es diu Esteban González Pons. Aquest darrer, el passat dissabte, no va perdre l’ocasió per carregar contra el PSOE quan es dirigia a la caverna del seu electorat, exigint que els socialistes demostrin que són solidaris amb el dolor de les víctimes perquè “cuando la gente a la que queremos recibe un mazazo lo normal es ir y abrazarla”.

Del bracet amb Arenas i Floriano, González Pons van afirmar que la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans –TEDH– contrària a la doctrina Parot “ha sido una humillación para las víctimas” i afegí que amb aquella manifestació esperava que “toda Europa vea lo que a España le ha dolido” la decisió d’Estrasburg. Curiosament, després de tanta declaració, els reunits allí el van escridassar i criticaren la debilitat dels populars amb cartells de “PP traïdor” o bé “Rajoy traïdor” perquè l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) creu que “no han estado a la altura”. Jugar amb foc quan s’és a l’oposició per fustigar l’adversari té això i ara Rajoy ha de beure la seva pròpia medicina.

No seré jo qui em posi al costat dels assassins, però la fi del terrorisme (força encaminada, per cert, encara que no resolta del tot) no es podrà fer mai a partir de l’odi i la venjança. “¡Que se pudran en la cárcel!” “¡Pena perpetua para los terroristas!” són les frases que més hem escoltat darrerament a la dreta de la dreta espanyola i també a la manifestació de diumenge. I aquestes són frases que el dolor pot explicar però no justificar.

És possible que l’AVT cerqui justícia i no venjança,  com asseguren els seus dirigents, però les frases pronunciades per la periodista Isabel San Sebastián exigint una “justicia con vencedores y vencidos” i afirmant que un dels magistrats del TEDH, l’espanyol Luis López Guerra, ha actuat de connivència en la resolució d’aquest organisme i la posició de l’anterior executiu (així, de pas, s’ha carregat el PSOE), no semblen clams a la justícia, sinó exigències de venjança per l’immens dolor que, al llarg de tots aquests anys, el criminals etarres els han infligit.

Sens dubte que hem de respectar el dolor i la ràbia de les víctimes. Res hi ha de més humà i comprensible que rebotar-se davant un dolor que s’ha rebut tan injustament. Però tot i que de vegades no sigui bo d’entendre, el que sí hauríem de tenir clar és que l’Estat no pot permetre que les víctimes de qualsevol delicte –tampoc les del terrorisme, per injust i dolorós que sigui aquest- fixin les bases jurídiques i de convivència entre els ciutadans. Les víctimes tenen dret a ser ateses, escoltades, consolades i ajudades en tot el necessari. Fins se’ls pot no tenir en compte els excessos que facin en un moment determinat, arran d’unes decisions jurídiques que, com aquesta del TEDH, no comprenen; però no han de marcar el pas de la política. Simplement, perquè no tenen la raó. Més encara, no es pot legislar des del dolor i la ràbia, perquè sempre es legislarà malament.

ETA va matar 829 persones i en va ferir moltes més. I és cert que, si bé ha deixat de matar, mai no ha demanat perdó. Però ni la manca de sol·licitud de perdó per part dels botxins o dels seus companys de viatge pot marcar la política d’un país, ni tampoc pot marcar-la el dolor o la ràbia de les víctimes. I els Governs (com també els líders que aspiren a governar) mai no s’han de sentir constrets per l’arrogància dels uns o per la justificada ràbia dels altres si volen construir un país presidit per la justícia i el dret. Oblidar que el propòsit del sistema penitenciari és la reinserció social del condemnat però mai una venjança pel crim comès és oblidar l’element bàsic del sistema penal. I en oblidar-ho, el legislador o el governant comet un error irreparable.

Sé que és difícil que em puguin entendre les víctimes, però sí que m’haurien d’entendre els periodistes que, informant i opinant, han d’afavorir la convivència; com també els polítics que tenen el deure de governar amb justícia i seny. Als uns i als altres els recomanaria que tinguessin present les paraules de Manuel Azaña quan  -inútilment és cert- evocava el 18 de juliol de 1938 tots els morts de la guerra i, amb la mà al pit, exhortava els espanyols dient: “Escuchen su lección… ya no sienten odio, ya no tienen rencor, y nos envían con destellos de luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: paz, piedad, perdón.”

La Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans, composta per 17 magistrats, va determinar, el passat 21 d’octubre de 2013, que la doctrina Parot aplicada amb caràcter retroactiu vulnerava l’article 5 del Conveni Europeu de Drets Humans. Bàsicament ha dit que aquesta doctrina (que reforça les penes en virtut de les quals els delinqüents van ser condemnats) és inaplicable ja que l’article 9 de la Constitució espanyola prohibeix la retroactivitat de «las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales”. En aquest sentit, l’alt tribunal va considerar «detenció il·legal» la permanència de la penada, Inés del Río, a la presó.

Poques hores després que el Tribunal d’Estrasburg pronunciés l’esperada sentència, el president Rajoy -que havia jugat amb foc quan estava a l’oposició criticant, per dèbil, el PSOE- va rebre les dues presidentes de les associacions de víctimes del terrorisme més radicals del país al seu despatx de la Moncloa. Amb la sang de peix que el caracteritza, va tenir bones paraules per a totes dues, però els va dir que, sentit-ho molt perquè ell és sempre al costat de les víctimes, havia de complir la sentència.

I de seguida vingueren les manifestacions estripant-se els vestits dels ministre de Justícia i de l’Interior. Més tard, dels representants més conspicus de la dreta de la dreta, com l’expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre («¡el Tribunal de Estrasburgo no es un tribunal ni es nada!»), de l’ínclita Ana Botella, del tot terreny Javier Arenas, i també d’aquest personatge que parla sempre en un to repolit, s’escolta i no es besa perquè no s’arriba a la cara, que es diu Esteban González Pons. Aquest darrer, el passat dissabte, no va perdre l’ocasió per carregar contra el PSOE quan es dirigia a la caverna del seu electorat, exigint que els socialistes demostrin que són solidaris amb el dolor de les víctimes perquè «cuando la gente a la que queremos recibe un mazazo lo normal es ir y abrazarla».

Del bracet amb Arenas i Floriano, González Pons van afirmar que la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans -TEDH- contrària a la doctrina Parot «ha sido una humillación para las víctimas» i afegí que amb aquella manifestació esperava que «toda Europa vea lo que a España le ha dolido» la decisió d’Estrasburg. Curiosament, després de tanta declaració, els reunits allí el van escridassar i criticaren la debilitat dels populars amb cartells de «PP traïdor» o bé «Rajoy traïdor» perquè l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) creu que «no han estado a la altura». Jugar amb foc quan s’és a l’oposició per fustigar l’adversari té això i ara Rajoy ha de beure la seva pròpia medicina.

No seré jo qui em posi al costat dels assassins, però la fi del terrorisme (força encaminada, per cert, encara que no resolta del tot) no es podrà fer mai a partir de l’odi i la venjança. «¡Que se pudran en la cárcel!» «¡Pena perpetua para los terroristas!» són les frases que més hem escoltat darrerament a la dreta de la dreta espanyola i també a la manifestació de diumenge. I aquestes són frases que el dolor pot explicar però no justificar.

És possible que l’AVT cerqui justícia i no venjança, com asseguren els seus dirigents, però les frases pronunciades per la periodista Isabel San Sebastián exigint una «justicia con vencedores y vencidos» i afirmant que un dels magistrats del TEDH, l’espanyol Luis López Guerra, ha actuat de connivència en la resolució d’aquest organisme i la posició de l’anterior executiu (així, de pas, s’ha carregat el PSOE), no semblen clams a la justícia, sinó exigències de venjança per l’immens dolor que, al llarg de tots aquests anys, el criminals etarres els han infligit.

Sens dubte que hem de respectar el dolor i la ràbia de les víctimes. Res hi ha de més humà i comprensible que rebotar-se davant un dolor que s’ha rebut tan injustament. Però tot i que de vegades no sigui bo d’entendre, el que sí hauríem de tenir clar és que l’Estat no pot permetre que les víctimes de qualsevol delicte -tampoc les del terrorisme, per injust i dolorós que sigui aquest- fixin les bases jurídiques i de convivència entre els ciutadans. Les víctimes tenen dret a ser ateses, escoltades, consolades i ajudades en tot el necessari. Fins se’ls pot no tenir en compte els excessos que facin en un moment determinat, arran d’unes decisions jurídiques que, com aquesta del TEDH, no comprenen; però no han de marcar el pas de la política. Simplement, perquè no tenen la raó. Més encara, no es pot legislar des del dolor i la ràbia, perquè sempre es legislarà malament.

ETA va matar 829 persones i en va ferir moltes més. I és cert que, si bé ha deixat de matar, mai no ha demanat perdó. Però ni la manca de sol·licitud de perdó per part dels botxins o dels seus companys de viatge pot marcar la política d’un país, ni tampoc pot marcar-la el dolor o la ràbia de les víctimes. I els Governs (com també els líders que aspiren a governar) mai no s’han de sentir constrets per l’arrogància dels uns o per la justificada ràbia dels altres si volen construir un país presidit per la justícia i el dret. Oblidar que el propòsit del sistema penitenciari és la reinserció social del condemnat però mai una venjança pel crim comès és oblidar l’element bàsic del sistema penal. I en oblidar-ho, el legislador o el governant comet un error irreparable.

Sé que és difícil que em puguin entendre les víctimes, però sí que m’haurien d’entendre els periodistes que, informant i opinant, han d’afavorir la convivència; com també els polítics que tenen el deure de governar amb justícia i seny. Als uns i als altres els recomanaria que tinguessin present les paraules de Manuel Azaña quan -inútilment és cert- evocava el 18 de juliol de 1938 tots els morts de la guerra i, amb la mà al pit, exhortava els espanyols dient: «Escuchen su lección… ya no sienten odio, ya no tienen rencor, y nos envían con destellos de luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: paz, piedad, perdón».

El dret és una convenció. El punt de trobada d’una comunitat per regular la seva convivència. És, per tant, la garantia de la pau social. Això comporta que el dret hagi de respectar-se, ja que, quan un ciutadà o un grup de ciutadans decideixen no fer-ho, aleshores es trenca l’equilibri i es trenca el marc convivencial. D’aquí que els poders de l’Estat –si és que parlem del dret que regula la convivència d’un Estat- tinguin al seu abast mecanismes constitucionals per restaurar el desequilibri quan el trencament es produeix.

Ara bé, és immutable el dret? No, certament que no ho és, encara que la modificació s’ha de fer partint de l’acord i dels principis acceptats comunament. O el que és el mateix, d’acord amb els principis constitucionals.

Si ens quedem, doncs, en aquest punt del raonament, haurem de donar la raó a l’ample conjunt de ciutadans, capitanejats pel president Rajoy, que opinen que el marc que regula la nostra convivència –el dret acordat i vigent- no permet un canvi de la norma per la decisió unilateral d’un grup de ciutadans assentat en una part determinada del territori espanyol, per més que aquest grup sigui majoritari en aquell territori. A més, la norma –el dret vigent- no recull més que una sobirania (facultat de decidir sobre el nostre futur), i l’atorga, sens cap mena de dubte, al conjunt dels ciutadans de l’Estat.

Partint, doncs, d’aquestes premisses, tenim que, de iure, no hi pot haver diàleg entre dos subjectes sobirans (l’Estat i la Comunitat autònoma de Catalunya) perquè, atès el dret vigent, aquesta darrera no és un subjecte de dret que participi (poc ni gens) de la sobirania nacional, que el dret –la Constitució- atorga només al conjunt del poble espanyol. I és partint d’aquest principi que el govern de Rajoy ha decidit que ja n’hi ha prou, i que no parlarà amb Mas del “dret a decidir” (exercici unilateral de la sobirania) perquè l’État c’est moi, i no té res a discutir de sobirania amb un ens (la Generalitat) que no és subjecte de cap mena de dret constitucional en aquest camp.

Fins aquí, doncs, el dret. Però és suficient quedar-nos en el dret per resoldre els conflictes? Podem enrocar-nos en el dret vigent i dir –com es diu- que només existeixen les persones però no les comunitats? Que només tenen drets les persones però no els territoris? És suficient quedar-nos en aquestes afirmacions quan tots sabem –cal només que fem un repàs a la història d’Europa dels segles XIX i XX- que són els conflictes territorials els que han transformat, per la diplomàcia o per la guerra, el mapa europeu?

Quan el dret és insuficient per garantir la pau i la convivència, l’únic mecanisme que se’ns presenta als ciutadans per evitar l’explosió del conflicte és la política, una política en majúscules que maldi per trobar solucions per reconstruir, de comú acord, el que ha de ser, probablement, un altre Estat de dret. Perquè no oblidem –encara que Clausewitz estigui antiquat- que la guerra (diguem nosaltres, més moderadament, l’explosió incontrolada del conflicte) es produeix quan la política esdevé incapaç d’evitar-lo. I en explotar el conflicte, aleshores el dret salta fet bocins i acaba creant, amb força danys (col·laterals i directes, als uns i als altres, a la majoria i a la minoria) una nova realitat que, en estabilitzar-se, serà regulada novament pel dret. Però aquest serà ja un altre dret. I per entendre això, repeteixo, només cal observar el que ha succeït a Europa.

Trobarem també exemples del que dic sense sortir d’Espanya. Pensem, si més no, en el que va succeir el 12 d’abril de 1931. El govern de l’Estat havia convocat per aquell dia unes eleccions municipals ordinàries. El dret aleshores vigent establia tan sols que els resultats havien de provocar canvis en el govern dels municipis. Res més. Tot i així, un grup de polítics que eren a l’oposició van decidir –contràriament a dret (però pacíficament)- que aquelles eleccions havien estat, de fet, un plebiscit sobre l’essència del mateix Estat. I prescindint del dret vigent –conculcant, doncs, la Constitució que regulava la convivència del país-, decidiren que havia de caure la Monarquia i que Espanya esdevindria una República. Tenim, doncs, que unes eleccions municipals que haurien d’haver estat del tot innòcues per al règim polític, imposaren la força de la realitat al dret aleshores vigent. I el monarca va saber llegir els signes dels temps i decidí exiliar-se. Aquest és un cas on la política llegeix la realitat (no la Constitució) i s’hi adapta, negant-se a refugiar-se en el dret.

No cal que digui que sóc molt pessimista respecte del nostre futur, perquè em fa la impressió (cada dia més reforçada) que el govern de Rajoy ha decidit emparar-se en la Constitució per negar la realitat. I atès que només hi ha, constitucionalment, un sol subjecte de la sobirania, ha decidit, per tant, tancar-se al diàleg, com si digués als catalans: “No sou ningú en el dret vigent. Per tant, no he de parlar amb vosaltres del dret a decidir”.

El panorama que podem albirar és, aleshores, previsible: no hi haurà consulta (perquè el govern de Rajoy no la permetrà i el govern de Mas no la farà contràriament a dret) i l’explosió del conflicte es produirà a unes properes eleccions al Parlament de Catalunya quan guanyin –si és que guanyen- els partidaris de la secessió i declarin la independència unilateralment -com ha advertit Duran Lleida a Rajoy en un discurs que no volia ser una amenaça sinó, i més aviat, un crit de socors-.

Més enllà d’aquest escenari no sé què pot passar. Només sé que tot el que es faci per resoldre el problema es farà tard, i no em sorprendria que es fes també malament. Això em referma en el convenciment que el problema que afecta a la nostra Constitució i, per tant, al dret vigent, només es pot resoldre fent política. És a dir, fent el que Rajoy es nega a fer. I que ningú no es confongui: el problema i el conflicte no és només dels catalans, i no afectarà tan sols, als catalans.

França té una llarga tradició d’assagistes des de Montaigne ençà. Pensadors que no viuen apartats del món sinó que es troben plenament immersos en el sarau dels dies i les hores. Gent que treballa, que pensa, que assessora, que fa negocis, que escriu llibres… suposo que perquè és un país de llarga tradició cultural.

Un dels personatges que queden definits al paràgraf anterior és Alain Minc (París 1949), enginyer de mines, diplomat a l’Institut d’Estudis Polítics de París i, després, a l’Escola Nacional d’Administració, que va treballar a la Inspecció General de Finances, però aviat entrà al sector privat. Ha estat durant molts anys president de la Societat de lectors del diari Le Monde i  manté relacions amb empreses, algunes espanyoles, ja que és membre dels consells d’administració de Prisa i CaixaBanc, i d’altres franceses com Yves Saint Laurent o Sanef, una societat que gestiona autopistes franceses, de la qual n’és president.

Autor d’una quarantena de llibres, Minc no deixa a ningú indiferent quan parla i no  devia deixar-hi el periodista d’Ara Tu quan el va entrevistar el passat 14 de juliol al dominical. Alain Minc observa el procés sobiranista de Catalunya amb atenció i no dubta a l’hora de mostrar-s’hi crític. Com també s’hi ha mostrat un altre intel·lectual estranger, l’historiador britànic Hugh Thomas, a la revista XL Setmanal del passat 13 d’octubre. Tots dos, per tant, creuen profundament equivocat el procés que avui lidera Artur Mas i té darrere seu el suport de CiU, d’ERC i, probablement, d’una gran majoria de catalans, encaminat a la conquesta del dret a decidir, com a pas previ a la independència.

Hugh Thomas, força més sensat que la periodista entrevistadora -que amb les preguntes mostra clarament la seva vena anticatalana-, cita Cambó per declarar-se contrari al procés iniciat, i assegura que “Catalunya independent serà un departament de França”. La veritat és que no raona per què hauria de ser així i es limita a fer elogis del president Tarradellas (“un hombre muy inteligente”) i a menysprear els qui el van succeir, tot i que fa la impressió que va conèixer poc Tarradellas i coneix més poc encara, per no dir gens, els presidents que s’han succeït.

Dic això perquè, si bé puc entendre (els compartiré o no) els raonaments d’acord amb els quals, consumat el procés independentista, Catalunya es quedaria sola, no podria ingressar a la Unió Europea, perdria les inversions estrangeres o bé hauria de sofrir la deslocalització d’empreses multinacionals, etc. etc., que podem escoltar cada dia a membres del govern Rajoy i llegir a la premsa madrilenya, em costa d’entendre l’argument de Thomas quan ens diu que Catalunya passaria a ser un departament francès. Com no l’explica –probablement no hi havia reflexionat gaire quan li van fer la pregunta- hem quedat sense el relat d’aquesta teoria que jo no sóc capaç d’esbrinar.

Força més interessant, en canvi, és la posició d’Alain Minc, que sí sap de què parla. I, a més, ho fa sense embuts: “Si es confirmés el que [els catalans] creieu –assegura Minc-, el vostre somni seria el vostre malson”. I demana a l’entrevistador: “¿vostè pensa que es pot conquerir el món des de Barcelona si no s’és a Espanya i, especialment, si no s’és a la Unió Europea? És la provincialització garantida. ¿Pensa que les grans empreses aniran a un país que tindrà tantes dificultats? Això és somniar! És no conèixer com funciona l’economia!”

El periodista, que se sent qüestionat, li demana després per què no seria possible un referèndum i Minc respon: “ Que jo sàpiga, el referèndum ha de ser autoritzat per les Corts. Espanya té una Constitució, no som a Tunísia. Catalunya podria tenir la independència si fes dos referèndums. En un caldria preguntar als catalans: ‘Voleu sortir?’ I en l’altre s’hauria de preguntar a tots els altres espanyols: ‘Voleu que surtin els catalans?’ Això és una democràcia. Però no podem obviar que la Constitució existeix.”

Aleshores, el periodista li retreu que les Constitucions poden canviar. I Minc hi està d’acord, però es demana tot seguit què són avui els estats europeus a escala mundial. “Són segells –respon-. França, Itàlia, Espanya no són res a escala mundial. Només existeix una entitat europea sobre el suport d’estats membres sòlids. El dia que els espanyols deixin que Espanya es destrueixi, hi haurà un problema de federalisme a Itàlia. El resultat seran països en procés d’esmicolar-se. I Europa no es pot debilitar així, no és possible. Els catalans éreu la part més dinàmica de la Península; si us independitzeu, esdevindreu un petit estat abandonat pel món.”

Però Minc no sols dóna arguments contraris a la independència–cosa que no fa Thomas-, sinó que demostra al lector que és conscient del problema i sap, per tant, que no se’n pot fer broma. I, a més, diagnostica que el problema és greu, perquè acabarà –si no es produeix un canvi radical en les postures dels uns i els altres- amb un xoc frontal d’imprevisibles conseqüències. És aleshores quan Minc no es queda tan sols en el diagnòstic, sinó que proposa tot seguit una solució: “Hi ha hagut –diu- molts errors per part de les dues bandes. El govern de Madrid ha estat massa dur i el govern català no s’ha adonat que s’estava ficant en un tobogan. La resposta intel·ligent seria reescriure la Constitució espanyola. Espanya no té els mitjans per continuar tenint disset autonomies. Espanya hauria de ser una monarquia federal al voltant de quatre o cinc grans entitats membres.”

També jo crec que aquesta seria la solució, però estic convençut que pocs polítics –potser només Duran Lleida i tal vegada algun membre del PSC (no estic tan segur si n’hi hauria cap del PSOE)- estarien disposats a negociar-la. I si això no es fa, tots (no només els catalans, però especialment els catalans) pagarem molt car el resultat d’aquest desencontre. Però la culpa serà de tots (no només dels catalans).

Anem directes a la confrontació (confiem que verbal i pacífica), però la confrontació acaba per podrir les relacions i l’esclat final es produeix d’una manera o altra. I no ens enganyem:  l’esclat comporta sempre una desfeta. Després, quan ja no hi ha res a fer, venen els laments i els condicionals (“si jo hagués actuat…” “si ells haguessin cedit…”), davant dels quals només hi cap un “Ara és hora Pere meu!” com a frase lapidària.

I quan parlo de la confrontació estic pensant en les Balears i també en Catalunya. Certament que per qüestions diferents i d’abast poc comparable, però la manera com Bauzá ha encarat el conflicte que s’està produint a les Balears en matèria d’educació s’assembla a com Rajoy està encarant el conflicte amb Catalunya, per bé que els dos ho fan de manera diferent, a pesar que el desencontre entre les parts esdevé total i absolut tan en un cas com en l’altre.

A les Balears, tenim un president Bauzá que se sent fort i legitimat pels vots, el qual decideix seguir la doctrina Aznar de la confrontació d’idees fins a la derrota final de l’adversari. Perquè a l’adversari no se l’ha de voler comprendre, simplement se l’ha de derrotar. En el conflicte català, Rajoy ha perseguit el mateix, però actua d’una altra manera: ha deixat que el conflicte es podrís confiant que l’enemic acabaria dividint-se (que és també doctrina Aznar). Només darrerament –molt darrerament- sembla que intenti enfrontar-s’hi de cara.

Sigui com vulgui, cap dels dos sistemes pot acabar bé. En el primer cas, perquè l’enfrontament radical i absolut amb el cos de docents i amb els consells escolars de pares que no accepten les propostes del govern autonòmic, farà saltar per l’aire el sistema educatiu i augmentarà el fracàs escolar. En aquest sentit, l’amenaça creixent de sancionar els directors que ha fet la consellera, la de fer caure foc del cel sobre els ensenyants que no compleixin les directrius de la conselleria, no ajudarà poc ni gens a resoldre un conflicte que –en això té raó Bauzá- no persegueix reivindicacions laborals o de sous, sinó la modificació d’una política educativa que els ensenyants consideren profundament equivocada. D’aquí la seva força, perquè, en el conflicte de les Balears, els ensenyants i els pares no reivindiquen interessos privats (personals o professionals), sinó col·lectius. Ells no es mouen per egoisme, sinó per uns ideals.

En el cas de Catalunya, el govern de Rajoy ha estat tan incapaç de veure la dimensió que acabaria prenent la reacció catalana pel dret a decidir, que ha deixat perdre totes les possibilitats d’acord, creient que deixant-los sols, els catalans s’estavellarien. Però cada dia que passa la reacció esdevé més gran i la solució es presenta més difícil, perquè el que s’hauria pogut resoldre amb un canvi del finançament, ara ja no es resoldrà si no és permetent un referèndum (el resultat del qual no puc preveure). I el referèndum exigeix una reforma constitucional a la qual Rajoy es nega (mentre el PSOE en planteja una  altra, de reforma, que, curiosament, no té res a veure amb el dret a decidir).

La gravetat del que està succeint a Catalunya és de tal magnitud que se’m fa difícil definir-ne l’abast, ja que, més enllà dels interessos econòmics dels catalans, que sens dubte hi són, el tancament en banda de Rajoy ha despertat una lluita clara per un ideal que, només fa dos anys, era molt minoritari: el de la independència; ideal que creix cada dia i que pot acabar essent tan viu, tan sentit, que, com en el cas dels mestres, no s’acovardirà davant les amenaces, cada cop més actives per part dels homes de Rajoy, de l’expulsió de la Unió Europa i, per tant, de la soledat. El “preferim estar sols que mal acompanyats” és a la fi un sentiment que es dóna i que no hem de menysprear en situacions extremes.

Pel que fa al problema de Catalunya, aquesta setmana s’ha produït un fet molt significatiu del posicionament del govern de Rajoy, encara que la qui n’ha estat protagonista sembla que no li vulgui donar importància. En efecte, Alicia Sánchez Camacho, la líder catalana del PP, ha sortit literalment rebotada quan ha elevat al seu partit una proposta de canvi del sistema de finançament. Primer ha estat Cospedal, la que li ha tancat la porta als nassos. Després Montoro, el qual ha assegurat per activa i per passiva que no farà mai cap diferència entre les comunitats autònomes, oblidant-se, suposo, de la realitat d’Euskadi i de Navarra, que són dues clares excepcions.

Però no han estat només Cospedal i Montoro els qui han sortit en tromba contra Sánchez Camacho. També ho han fet Ignacio González (Madrid), Alberto Fabra (València), Luisa Fernanda Rudi (Aragó) i José Antonio Monago (Extremadura), els quals han posat el crit al cel davant una proposta que no criticava la solidaritat interregional, però que hi volia posar un límit quan aquesta solidaritat empobria injustament el donant.

Fins i tot Bauzá ha dit que no a la proposta, quan, si l’analitzàvem bé, aquesta era molt favorable als interessos de les Balears, que som contribuents nets. Però a Bauzá li és més rendible políticament fer anticatalanisme que acceptar una proposta de finançament que millori la situació catalana i, també, la balear. Ja ho he dit abans: destruir l’enemic és, per a ell, molt millor que pactar-hi.

La victòria de Merkel a les passades eleccions alemanyes amb el 41,8% dels vots és una victòria indiscutible, encara que no sense precedents, ja que l’any 1957, el canceller Conrad Adenauer va obtenir la formidable majoria del 50,2% dels vots, xifra una mica superior a la de l’actual cancellera, que és a tocar de la majoria absoluta però no l’ha assolit. Aquest fet l’obligarà a un pacte no gens fàcil amb algun partit derrotat. Però aquest cop, tots els partits de l’oposició són d’esquerres (l’SPD socialdemòcrata, Die Linke esquerra més radical, i els Verds, que mai he sabut com definir), els quals tenen memòria (l’SPD especialment) de com en poden sortir, de cremats (per no dir fagocitats pel monstre guanyador), amb el pacte. En aquest sentit, el Partit Liberal (FDP), que no ha assolit el 5% mínim que exigeix el sistema electoral alemany i ha quedat fora del Bundestag, no pot oferir el suport que, tradicionalment, ha ofert a la CDU.

 Com passa amb qualsevol polític d’altura que assoleix un tercer mandat amb una majoria tan sòlida, Merkel té crítics i enemics. Però a mi em fa la impressió que pocs polítics avui mostren la solidesa de la cancellera alemanya, de la qual tots sabem que és la gran portaveu a Europa d’un conservadorisme liberal (no d’un conservadorisme ultra, tea party per entendre’ns), que ha sabut manejar el govern com ho faria una prudent i decidida mestressa de casa que estima els fills i el marit, però a la qual no li repugna, per exemple, que s’aprovi el matrimoni homosexual.

 D’altra banda, ningú com ella ha sabut controlar els mecanismes de la borsa, ha sabut imposar els seus criteris a la Unió Europea i ha fet de l’exercici del poder un afer gens espectacular, encara que d’una precisió anava a dir suïssa, però diré alemanya, naturalment. Tan subtil i ferma ha estat la política de govern que ha dut a terme Angela Merkel, que els crítics reconeixen que ha estat capaç de posar en el seu haver personal tots els èxits mentre que relegava al compte de la coalició governant els fracassos, si és que n’ha tingut cap.

 El que més em va impressionar a mi del debat que va tenir amb el seu opositor socialdemòcrata, Peer Steinbrück –parlo naturalment dels resums que vaig poder llegir als diaris- és la frase amb què es va definir ella mateixa i amb la qual definia també el seu programa: “Vosaltres em coneixeu. Vosaltres sabeu el que vull fer. Nosaltres tenim quatre anys bons al darrere”.

 Aquest “vosaltres sabeu el que vull fer”, aquesta afirmació de seguretat, de fermesa i, alhora, d’aproximació als electors –els quals saben què ha fet i estan segurs del que farà Angela Merkel-, em sembla extraordinari.

 A Espanya, l’únic polític que va aconseguir això durant un temps va ser Felipe González, que va replicar en un debat a l’enèsim candidat conservador amb qui s’enfrontava: “Los experimentos en casa y con gaseosa”. I és aquesta confiança, aquesta interrelació entre elector i elegit, aquest saber clarament què farà la persona a la qual jo, elector, dono la confiança perquè em governi, que fa gran la política i assegura un diàleg fluid entre el govern i els ciutadans.

 He començat parlant d’Adenauer i de les eleccions de 1957 que va guanyar amb majoria absoluta. Doncs bé, el lema d’aquella campanya va ser una fórmula gairebé anodina: “Cap experiment!”. Tot el contrari, per tant, del que van ser els governs de Rodríguez Zapatero, que improvisà tot el sant dia per fer front a uns esdeveniments que no preveia, que no va veure quan eren ja clamorosos i que va ser incapaç d’afrontar o que afrontà malament.

 De fet, Rodríguez Zapatero va ser el qui, ajudat per la crisi, va fer possible aquesta majoria absoluta de Rajoy a Espanya; com també va ser l’improvisat i imprevisible govern de coalició dels partits d’esquerra amb altres

 de centre, el que va conduir a la gran victòria electoral de José Ramón Bauzá a la nostra comunitat.

 Però desenganyem-nos, perquè Bauzá no és Merkel. Perquè Bauzá no podrà dir com Adenauer “Cap experiment!”, ni menys encara podrà mirar-nos als ulls com Merkel i dir: “Vosaltres em coneixeu, vosaltres sabeu el que faré”; perquè Bauzá va guanyar l’elecció en el seu partit amb un perfil de moderat que s’enfrontava al sector dur, bel·ligerant i antiregionalista de Delgado, però un cop va assolir el poder, oblidà la moderació, pactà amb l’enemic i acceptà la doctrina d’aquest de l’A a la Z. Perquè què és el TIL sinó una improvisació? Què és el TIL (i la manera com s’ha aprovat) sinó una aventura gens ponderada? I de què serveix obtenir una majoria absoluta si aquesta s’empra com a coartada per fraccionar la gent del país i fer que s’enfronti després?

Merkel ha fet tot el contrari de Bauzá: ha anat sumant efectius a un projecte –el seu- que la majoria de ciutadans sent com a propi i en el qual hi veu reflectida la seva manera de pensar. Dura en el fons però suau en la forma, Merkel és tot el contrari de Bauzá, el qual ha aconseguit amb molts pocs mesos el rebuig indiscutible d’un sector molt ampli (i transversal –això és el més important-) de la societat balear, a pesar que, patèticament, la consellera d’educació s’apropiï del 92% de ciutadans que no van sortir al carrer diumenge passat, imitant Rajoy quan, per menystenir la cadena humana de l’11 de Setembre a Catalunya, apel·lava als sis milions de ciutadans que es van quedar acasa. Són maneres de contar.