Josep Maria Quintana

Tot i que el passat dilluns, dia 22, el projecte de constitució iraquiana es va presentar al parlament, això no implica que hi hagi un acord global sobre el text. Encara més, el desacord (bàsicament dels sunnites) és clar i amenaça la seva aprovació definitiva.

Els punts de desacord entre xiïtes, sunnites i kurds radica en el grau de federalisme, en el paper de l’islam en la jerarquia de normes i en el repartiment dels recursos petrolífers.

Els sunnites no accepten de cap manera el federalisme que reclamen els kurds i una part dels xiïtes i temen que l’Estat perdi el control dels recursos petrolífers del nord kurd i del sud xiïta. I la delegació kurda, que es mostra favorable a la laïcitat estatal, no accepta de cap manera l’acord a què havien arribat xiïtes i sunnites per fer de l’islam la “font principal” del dret.

Amb aquest panorama és difícil mostrar-se optimista.

A la premsa local continuen els estèrils debats sobre el nom de la ciutat de Maó. I dic estèrils perquè ningú no atén a raons. Els de la creuada s’han obcecat en la idea que el nom és el castellà Mahón i el català Mahó sense altres arguments que els provinents d’alguns documents i mapes antics,i sense entendre, però, que la normativa ortogràfica és la que decideix com s’ha d’escriure un nom.

En el fons el problema és el de sempre: Un sector absolutament castellanitzat de nacionalistes espanyols a ultrança, que no sap escriure (ni en vol aprendre) en català pretén imposar el “Mahón” en tots els casos i, per a despistar el personal s’aferra ara a una grafia “Mahó” antiga i obsoleta que mai no hem utilitzat els qui escrivim sempre en llengua catalana.

D’altra banda, els articles nostres són raonats i plens de justificacions, mentre que els altres no fan sinó tergiversar els arguments i embolicar la troca, aprofitant sempre que poden per a servir-se dels atacs ad hominem. No ens hem d’estranyar perquè sempre ha estat així. Allí on no arriba la raó comencen els descrèdits personals. Bé, aguantarem com sempre ho hem fet i al final és de suposar que les coses es calmaran. O així ho voldria.

En aquest pou d’informacions confuses que són l’Iraq i l’Iran, cal afegir ara l’acusació que el ministre d’afers exteriors de l’Iraq, Hoshyar Zibari, segons el qual l’Iran col·labora amb insurgents iraquians. “Allò que és segur –ha declarat en una entrevista publicada el passat divendres dia 17 d’agost al diari saudita Al-Hayat (la informació l’extrec de Le Monde 20.08.05)- és que el tràfic d’armes a través de les fronteres Iraq-Iran, amb destinació dels grups terroristes [de l’Iraq] continua.” També denuncia el ministre “la infiltració de terroristes estrangers, la qual cosa s’està produint d’esquena al govern iranià” –puntualitza per tal de treure ferro a la qüestió-. Tanmateix retreu a Teheran, tot i que sense precisar-ho gaire, d’haver “tancat acords amb províncies iraquianes també d’esquena al poder central del país i, per tant, sense el seu consentiment.”

Sigui com vulgui, el que sembla cert és que grups fonamentalistes xiïtes iraquians, sobre els quals els iranians tenen una gran incidència, inciten al desordre tot provocant una gran tensió amb els sunnites. Informacions procedents de Washington apunten que aquestes actuacions corren el risc de produir finalment una guerra civil en tota regla.

Divendres passat, el diari El País es feia eco dels greus problemes que afecten el Partit Socialista francès després que una part dels seus membres, encapçalada per Laurent Fabius, promogués el “no” en el referèndum sobre la Constitució europea contradient la consigna del partit que, en seu debat intern, s’havia pronunciat pel “sí”.

El foc l’ha encès aquest cop l’antic primer ministre Michel Rocard el qual, per primer cop, s’ha atrevit a pronunciar la temible paraula “escissió”, i ho ha fet quan amb prou feines manques dos anys per a les eleccions presidencials. Immediatament, tothom ha dit la seva i tant François Hollande com Dominique Strauss-Kahn, que estan al front del PS, s’han apressat a posar pau i a demanar la unió dels seus camarades. De tota manera és evident que amb el referèndum es produí una ruptura que serà difícil de tancar i que molt possiblement tindrà conseqüències a la llarga. Quines? Doncs no ho sé. Convé seguir els debats amb atenció.

Què succeirà després de Gaza? No és fàcil de predir, però contra tot pronòstic, Sharon està duent a terme la descolonització sense que la crítica dels sectors més ultres del Likud el faci tremolar. De fet, la retirada de Gaza que, segons tots els indicis, es durà a terme en pocs dies (amb més o menys oposició dels colons), ha produït una mena de seisme polític a la història del seu país pel que fa a les seves relacions amb els palestins.

Sharon –qui ho havia de dir!- ha fet el que en trenta-vuit anys cap dels seus predecessors, nacionalistes o laboristes, havia concebut mai: desmantellar les colònies sense contrapartida, únicament perquè Israel no pot preservar-les ja més temps i s’ha sentit en el deure d’abandonar-les.

Bé, evidentment que la política de Sharon té molts punts negres, però ningú no podrà negar que amb la seva actitud ferma respecte de Gaza ha obert un nou camí.

Segons havia dit el cap de la policia britànica, Ian Blair, el passat 22 de juliol, Juan Carlos de Menezes, el brasiler mort a trets dins un metro de Londres duia una mena d’abric (o gavardina) que podia amagar una bomba. Aleshores, identificat per error com un possible kamikaze a la estació de Stockwell, no hauria respost als avisos d’alto ordenats ans hauria fugit dels inspectors que van perseguir-lo i que, finalment i per prevenció, van disparar-li set trets al cap.

Ara s’ha sabut, però, que el jove brasiler no duia cap abric llarg i que quan els policies l’apuntaren amb les armes, ell es va aixecar i, engrapat per un policia vestit de paisà, va rebre els set trets dels tiradors d’elit. Així doncs, segons ha difós la cadena ITV, Juan Carlos de Menezes no va fugir, contràriament el que va difondre Scotland Yard, ni duia una vestit que pogués despertar sospites.

Això complica la ja criticable actuació de la policia britànica que ha donat lloc a força opinions, una de les quals va provocar una lletra de batalla meva a la qual reflexionava sobre com cal afrontar el terrorisme. D’ací que, si es confirmen totes aquestes noves sobre la mort del jove brasiler, no seria estrany que l’afer arribés a fins dalt i fos Toni Blair el qui hagués de donar-ne raó al parlament britànic.

El passat diumenge, el president Almadinejad va sotmetre al parlament el seu nou govern en el qual els dits “ultres” ocupen els llocs polítics i els dits “conservadors moderats” els ministeris més tècnics. Cap dona, naturalment. El parlament té una setmana per examinar la llista abans de votar la confiança, però la seva aprovació sembla assegurada.

Mentre això succeïa, entorn de 300 estudiants islamistes bombardejaven l’ambaixada del Regne Unit a Teheran amb pedres i tomàtics a causa de l’oposició britànica a les activitats nuclears iranianes. “Cal ocupar l’ambaixada i fer fora l’espia anglès”, cantaven. O bé: “Mort a Anglaterra, mort a Alemanya, mort a França, mort als Estats Units, mort a Israel. Que Khamenei ens cridi a la guerra santa i cap exèrcit del món ens podrà resistir.”

També amb poca diferència de temps, l’Iran acusava obertament els Estats Units i la Bran Bretanya de ser els instigadors dels recents avalots a la regió fronterera amb l’Iraq. “Nosaltres disposem d’informacions d’acord amb les quals els Estats Units interfereixen en el nord-est de l’Iran –ha dit el portaveu iranià d’afers estrangers Hamid Reza Assefi-. I ha afegit: “Els Estats Units s’han ficat en un fangar [a l’Iraq] tot sembrant la confusió a la regió. D’acord amb les nostres informacions, els anglesos han intervingut en els conflictes al Khouzistan on alguns agitadors han estat entrenats a bases que estan sota el control britànic a l’Iraq, d’ací que hàgim protestat davant la Gran Bretanya en moltes ocasions”.

¿Algú poc creure amb aquest enfilall de declaracions i de fets que el perill d’una conflagració bèl·lica a l’Iran ha de descartar-se absolutament?

La crisi del petroli a l’Iran és un d’aquests tour de force que saps com comencen però no com poden acabar. Recordo que en una de les meves “lletres de batalla” dirigides al director del diari Menorca alertava sobre una possible acció militar americana a l’Iran si el govern de Teheran persistia en la seva actitud respecte de les investigacions entorn de l’energia atòmica. Algun lector em va advertir aleshores que potser la meva opinió era massa catastrofista. I jo li ho vaig agrair dient que res no em faria més feliç que anar errat en aquest punt. Tanmateix les coses no rutllen en un sentit favorable després de l’elecció d’ Ahmadinejad, i fa pocs dies George W.Bush anunciava que l’opció militar contra l’Iran no podia descartar-se.

És cert que, contra aquesta opinió, el canceller alemany Gerhard Schröder afirmà que la utilització de la força és en aquest punt inacceptable. “Tots hem vist que això no funciona”, ha dit fent una clara referència a l’Iraq. Però també és cert que la seva resposta ha estat immediatament criticada per l’oposició conservadora de Barbara Merkel, l’opinió de la qual és que Schröder, amb les seves manifestacions, no fa sinó debilitar la posició de la comunitat internacional entorn del problema iranià. Per tant, alerta! El futur no és tan clar que alguns voldríem.