Josep Maria Quintana

El meu comentari crític de fa algunes setmanes sobre el partit dels treballadors (PT) que dóna suport al president Lula al Brasil va merèixer alguna crítica de persones benvolents que em demanaren un vot de confiança per al president brasiler.

La veritat és que jo no dubto d’ell, i crec que és segurament un home de bona fe i un polític de talla, i això ens ho demostren les paraules pronunciades pocs dies demanant perdó . “No em fa cap vergonya de dir al poble brasiler que nosaltres hem de demanar excuses, que el govern i que el Partit dels Treballadors han de presentar excuses.” Alhora que afegia: “Jo m’he sentit traït per pràctiques inacceptables, per pràctiques de les quals no en tenia coneixement.”

Res a dir, per tant, de la seva categoria personal. El problema és que els escàndols no cessen, i ja no es tracta només de reconèixer que s’havia muntat una caixa negra equivalent a gairebé 20 milions d’euros destinada a les campanyes electorals, sinó que, fa només una setmana, a la revista Epoca, Valdemar Costa Neto, president del partit liberal (PL), ha anunciat que el PT havia negociat el suport de la seva formació política per una quantitat aproximada als 3,7 milions d’euros.

Doncs bé, totes aquestes circumstàncies adverses han aconseguit que, segons les enquestes, José Serra, el qui fou el seu adversari a la segona volta del 2002 i actual batlle de Sao Paulo, tregui ja a Lula nou punts d’avantatge. I és una llàstima, perquè considero Luiz Inacio Lula da Silva una persona de principis. A més, era la gran esperança dels desvalguts brasilers, que d’altra banda són majoria.

A pocs dies de l’obertura de les Jornades mundials de la joventut (JMJ), el papa Benet XVI, que amb aquest motiu efectua el seu primer viatge a l’estranger, és esperat amb desconfiança a Alemanya. De fet, a la pàtria de Luter, tot el qui arriba del Vaticà és mirat tradicionalment amb suspicàcia. Fins i tot en un cas com aquest en què Alemanya ha celebrat l’elecció d’un papa alemany, perquè són molts els cristians (luterans i catòlics) que es mostren contestataris amb la tasca que Joseph Ratzinger va fer quan actuava com a guardià del dogma catòlic a les ordres de Joan Pau II.

La realitat és que l’excel·lent relació que hi havia entre l’antic papa polonès i els alemanys es trencà en mil bocins durant les visites de 1980, de 1987 i de 1996. Aleshores teòlegs protestants i catòlics recriminaren al duo Wojtila-Ratzinger llur tradicionalisme en matèria de costums i la lentitud a què havien sotmès el progrés de l’ecumenisme.

Aquest cop, retreuen a Ratzinger la decisió de concedir indulgències als participants a la JMJ. D’això, però, en parlaré en un altre moment, si bé el lector aviat podrà comprendre que parlar d’indulgències a la vora de la porta de l’església de Wittemberg no deixa de ser una provocació.

Qui ho havia de dir! Pinochet, un dels més sanguinaris assassins de guant blanc de l’últim quart de segle XX, l’home que trencà la democràcia xilena i imposà una dictadura que provocà la mort de Salvador Allende i causà milers de morts i de desapareguts al seu país, l’home qui ha aconseguit sempre de burlar la justícia, no sols internacional sinó també del seu país, és molt probable que, finalment, com Al Capone acabi a la garjola per evasió d’impostos i per frau tributari. No deixa de ser un escarni, però com a mínim resulta divertit.

“¡Los ahorros de toda una vida”, anava cridant indignat Marco Antonio Pinochet després de ser detingut pel jutge Sergio Muñoz, “¡Los ahorros de toda una vida!”, anava repetint. Doncs no està malament, sense altra sou que el de president de la República de Xile, haver reunit més de 5.000 milions de pesos (uns 8,92 milions de dòlars) i haver evadit a més un centenar de bancs de l’estranger uns 1.385 milions de pesos (uns 2,47 milions de dòlars) entre 1980 i 2004. Fantàstics, aquests ahorros de toda la vida!

Lluny de mi desitjar mal a ningú, però crec que aquest home no mereix morir a casa seva. El mínim que podem desitjar-li és que mori ultratjat en un hospital penitenciari. Ha fet massa mal a la humanitat per a lliurar-se de l’oprobi de tots.

El replegament de Gaza està esdevenint una mena d’èxode amb un component dramàtic que, més que digne de Cecil B. De Mille, mostra components dignes d’algun llibre bíblic. Curiosament, el falcó Sharon s’està tornant colomí si el comparem amb Netanyaju, a qui va arrabassar el poder dins el Likud. Aquell ha dimitit de ministre del govern israelià amb la clara intenció d’impedir els plans d’evacuació de Gaza ordenats per Sharon, que recolza amb una paciència de sant el palestí Mahmoud Abbas que, fa pocs dies, pregava als palestins que vetllessin perquè la retirada dels colons israelians es dugués a terme amb calma, a fi de demostrar que ells mereixen tenir un estat.

Els colons, però, en veure-ho gairebé tot perdut, davant inflexibilitat del primer ministre israelià, acaben de fer allò que tan critiquem als musulmans: reconduir la política al camp de la religió, i han desplaçat la protesta al mur de les Lamentacions, el lloc més sagrat del judaisme a la ciutat de Jerusalem, per fer pregàries en massa contra els plans del seu primer ministre.

Naturalment, l’anunci d’aquestes cerimònies ha provocat una gran tensió entre els palestins i els àrabs israelians que han anunciat que també ells estan dispostos a mobilitzar la gent per a defensar l’esplanada de les Mesquites.

¿Qui és aquest Déu en nom del qual estem dispostos a cometre tants crims?

L’excel·lent periodista menorquina Susana Quadrado publicava ahir a La Vanguardia la notícia segons la qual el govern espanyol ha decidit explorar la possibilitat d’una nova majoria per aprovar els pressupostos generals de l’estat en uns moments en què la crisi de l’Estatut té dividida la classe política catalana. Aquesta majoria permetria a l’executiu espanyol assegurar-se l’estabilitat amb independència de les vicissituds que afectessin la reforma estatutària. En aquest sentit, la vice-presidenta del govern espanyol, Teresa Fernández de la Vega, precisà que vol “ampliar” l’aliança amb ERC i IU, alhora que tendia una mà a CiU per si de cas.

Tot guardar-me de donar consells inútils, jo crec que el PSC a Catalunya ha tingut una actitud encertada en el debat sobre la reforma de l’Estatut, i penso que en cap moment hauria de cedir a les pressions a què es veu sotmès pels acords pactats a darrera hora entre ERC i CiU en referència als “drets històrics”, que, per cert, no deixen de ser com una mena d’as que es treuen de la màniga totes les comunitats (fins i tot Andalusia en parla) per treure més diners d’un govern estatal dèbil.

En aquest sentit, crec que Maragall, si les coses continuen així, hauria de tenir el coratge de dissoldre el parlament i convocar eleccions autonòmiques anticipades. Seria una prova de foc per veure si realment ERC té tanta força com creu i si CiU manté encara la primera posició a Catalunya.

Jo sóc dels qui creuen que ERC no ha crescut substancialment durant aquest temps i que CiU ha perdut suport electoral. Per tant, de no anar jo equivocat, les eleccions anticipades podrien reforçar Maragall i, indirectament, Rodríguez Zapatero.

Parlava ahir de les conseqüències terribles de l’amenaça nuclear amb motiu dels seixanta anys del bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki i del greu problema que causen a la comunitat internacional els nous intents d’ampliació d’aquest panorama nuclear. Doncs bé, fa pocs dies, el cap de la diplomàcia europea, Javier Solana, i els tres ministres d’afers estrangers de França, Anglaterra i Alemanya (tres potències nuclears) han transmès a les autoritats iranianes una proposició clara per exigir al règim dels mollahs a renunciar a reprendre les activitats d’enriquiment de l’urani, i han amenaçat Teheran de portar la qüestió al Consell de seguretat de l’ONU.

La resposta de Teheran ha estat clara: “Nosaltres estem absolutament decidits a reprendre els treballs del centre d’Ispahan” (que és on es du a terme la recerca atòmica). ¿On arribarà aquest estira i arronsa? No ho sé. Tot comentat aquests fets, el diari de París Le Figaro, que es mostra en això profundament pessimista, editorialitzava dient que “Les Iraniens se préparent au pire…”

En un acte celebrat a Hiroshima el passat dia 6 d’agost, commemoratiu del bombardeig atòmic d’aquella ciutat, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, ha posat de manifest els riscs nuclears. “Sense una acció concertada, la comunitat internacional corre el risc d’haver-se d’enfrontar a un enfilall d’arsenals nuclears”, ha dit. Immediatament després ha denunciat “els esforços continuats per reforçar els arsenals nuclears” i també les ambicions atòmiques de l’Iran i de Corea del Nord que poden provocar serioses crisis internacionals. Per últim, ha confessat que “en el mon amb prou feines ha progressat la resposta a aquest nous desafiaments.”

Tot i que les grans potències que són clarament membres del que podríem denominar “club nuclear” també se’n fan creus de les decisions preses darrerament per Iran i Corea, el cert és que són precisament aquestes grans potències les responsables de tot aquest camí de follia que, d’ençà Hiroshima i Nagasaki (6 i 9 d’agost de 1945, respectivament) veieren com l’infern els venia a l’encontre.

A mi em sembla bé que la Unió Europea insti Ahmadinejad a no prosseguir la idea de posseir la bomba atòmica, però és evident que també els europeus i nord-americans haurien de tancar un acord definitiu per desfer-se d’aquests arsenals. Potser se’m dirà utòpic, però només així podrem deixar de banda aquelles paraules que Albert Camus va publicar a la revista Combat l’endemà de la primera explosió: “…la civilització mecànica acaba d’assolir el seu darrer grau de salvatgeria. Caldrà escollir, en un futur més o menys proper, entre el suïcidi col·lectiu o la utilització intel·ligent de les conquestes científiques.”

És evident que cada govern ha de decidir per ell mateix i no pot plegar-se al xantatge de grups terroristes. Dic això perquè davant la notícia que Al-Qaida amenaça el Regne Unit amb més atemptats si segueix a l’Iraq, és evident que el govern de Blair no ha de d’obeir necessàriament aquesta consigna.

D’altra banda, ningú no pot assegurar-nos que, de no haver contribuït als atacs contra Saddam Hussein, Al-Qaida hagués respectat la societat britànica. ¿Per ventura Egipte –recordeu el recent atac contra Charm el-Cheikh- contribuí com la Gran Bretanya a la invasió d’Iraq? ¿Hi contribuí el Marroc, que sofrí l’atac terrorista a Casablanca?

Dit això, però, és del tot evident que la intervenció militar anglonordamericana a l’Iraq no fa fet sinó exacerbar el rancor dels militants islamistas. Jean-Marie Colombani, a qui em referiré més extensament a la meva propera “lletra de batalla” de dijous vinent, ha dit al respecte, que en el món de la globalització instantània de les imatges, la responsabilitat de cada matança provocada per un cotxe-bomba a Bagdad no s’atribueix ja a aquest o a aquell grup de la rebel·lió sunnita; ans és imputada a l’ocupació nordamericana i considerada com una prova suplementària de la “guerra” que Occident estaria duent a terme (això en la seva manera de veure les coses, és clar) contra el món musulmà.

Evidentment que això és fals. Però en política, les coses sovint no són el que són. Són el que semblen.

A una novel·leta que, anys després he rebutjat, en un dels capítols en què estava dividida, apareixia un personatge –un mestre d’escola fadrí que vivia a despesa- el qual reunia les tres mateixes característiques que Carrasco i Formiguera: era catòlic, era catalanista i era republicà. I com ell, havia dat el pas des d’Acció Catalana a Unió Democràtica de Catalunya durant els anys de la República. La diferència entre l’un i l’altre era que, mentre el personatge de la meva novel·leta havia sobreviscut a la catàstrofe, Carrasco havia estat pres i afusellat per les autoritats franquistes.

Sempre em van impressionar aquests personatges que jo anomeno “de les tres fidelitats”, perquè sovint tenim una visió esbiaixada d’aquella època i pensem que tots els republicans eren menjacapellans. Doncs no, no tots ho eren. I això, que en el País Basc era corrent –al davant els escamots militars del PNB, que sempre va mantenir-se fidel a la República, hi havia un mossèn, que actuava com una mena de continuador d’aquells mossens carlistes que tant comandaven entre les tropes que, en defensa de Déu, el rei i la pàtria, lluitaven contra els liberals-, això dic, no era tan corrent a Catalunya on els homes de la Unió Democràtica (recordo encara Miquel Coll i Alentorn que va presidir el tribunal de la meva tesina de llicenciatura) eren dels pocs que reunien aquestes tres virtuts: eren republicans, eren fidels a la Generalitat i eren també catòlics.

Doncs bé, Carrasco i Formiguera fou afusellat després de ser sotmès a un judici sumaríssim, o al que és el mateix, a una decisió arbitrària d’un tribunal que actuava al dictat del poder polític dominant. Ara Convergència i Unió demana al govern de l’estat que tramiti l’anul·lació d’aquest judici injust i jo, que d’alguna manera també em sento lligat per les tres fidelitats esmentades (encara que no milito en cap partit) m’alegro de la decisió presa.