Josep Maria Quintana

El primer ministre francès, Dominique de Villepin ha decidit de fer-se sentir al si del partit majoritari (l’UMP que lidera Sarkozy, el qual regenta la cartera d’interior en el govern Villepin). Diu que “L’any 2007, el projecte del moviment (l’UMP) haurà de reunir el màxim possible de francesos” i posa tothom en guàrdia contra aquells “la sola proposició dels quals consisteix a qüestionar el nostre model social per adoptar un altre model.”

L’observació dispara amb bala contra la teoria de Sarkozy, que és el polític que, des del partit, ha parlat d’acollir un altre model social atès el fracàs de l’actual sistema. En unes declaracions d’aquest, pronunciades no fa massa temps, afirmava que “el model social francès produeix més injustícies de les que combat”, d’ací que, amb l’inici del curs polític, el duel dins la dreta francesa Villepin-Sarkozi ha començat en uns termes de certa duresa. Mentre que aquest darrer no amaga la seva ambició de substituir Chirac, el primer ministre diu que no té ambicions presidencials. Nosaltres, però, som lliures de pensar una altra cosa.

Tampoc creu Villepin el sarkozyà M. Devedjian que (se suposa que en nom del seu cap de files) ha iniciat el contraatac: “Són suficients les proposicions de Matignon? No –es respon a ell mateix aquest antic ministre d’indústria-. ¿Pot haver-hi millores en l’ocupació sense una política que aposti pel creixement? No –es altre cop la seva resposta. “L’endeutament i el dèficit de França paralitzen l’Estat.”

D’alguna manera, la tàctica dels partidaris de Sarkozy és de fer veure que, tot i les opinions pròpies del primer ministre, “Villepin c’est Chirac”, com va dir clarament l’actual president de l’UMP.

Primerament ho intentaren amb l’alba del dissabte (fa vuit dies). Foren uns 200 immigrants separats en grups de deu que intentaren travessar la frontera entre el Marroc i Melilla (Espanya), els quals desbordaren la quarantena de membres de la guàrdia civil que allí hi havia. Sembla que un centenar aconseguiren els seus propòsits. L’endemà diumenge es repetia l’intent a les 10 del vespre. A l’avís d’un toc de corneta, tres-cents individus dividits en grups de deu van sorgir de la pineda amb escales per intentar superar la doble reixa. Amb el pes, una part del filat espinós va cedir i, en menys de deu minuts, un centenar de persones aconseguiren trepitjar sòl espanyol. Aquest cop, però, la guàrdia civil reacció ràpidament i, amb material antidisturbis, frenà l’allau de persones humanes que els venien literalment a sobre. En aquesta batalla una desena de guàrdies van ser ferits i també cinc immigrants. I el que és més greu: l’endemà, el cos d’un camerunès fou descobert al llarg de la frontera, del costat del Marroc. Les associacions humanitàries opinen que es tracta d’un error de la policia espanyola. Però tant les autoritats de Melilla com del Marroc, que han dut a terme la investigació, opinen que la mort no ha de lligar-se als enfrontaments de la nit anterior. Tot i així, Metges Sense Fronteres insisteix…

Saltar els filats, intentar de trepitjar sòl espanyol en una pastera que difícilment arribarà a port… el drama de l’home pobre que vol sortir de la misèria i que no calcula els percentatges d’èxit o de fracàs que pot comportar l’operació escapada. Què hi guanya de restar on és? Què hi guanya de mantenir-se com un mort en vida?

Sembla que hauríem de reaccionar davant tot aquest conjunt de misèria i sofriment, però la societat (tot i que molta gent a títol individual viu una vida absolutament lliurada als altres) prefereix de girar la mirada vers un altre costat. No és el nostre problema, diem. I ens equivoquem, perquè sí que ho és.

Algú ha dit que la naturalesa ens tracta a tots per igual i que els seus excessos no fan diferència entre rics i pobres. Jo no ho crec, això, perquè als països rics tot el sistema de construcció i de defenses és sempre molt superior al dels països pobres. Però no hi ha dubte que els resultats dramàtics del pas d’aquest huracà denominat Katrina per Nova Orleans –Nova Orleans no és Nicaragua- sembla desmentir-ho. La catàstrofe humanitària és tan gran que gairebé no sembla que sigui possible el que les imatges ens mostren de manera reiterada i incontestable.

La segona cosa mala d’entendre és que les autoritats nord-americanes hagin mostrat tanta dificultat per a actuar in situ i per a resoldre –o simplement apaivagar- els efectes desoladors de la tragèdia. Bush ha compromès els dos presidents anteriors –Clinton i Bush pare- en un intent d’escometre una acció que els permeti actuar institucionalment i sense fissures. Tanmateix no s’ha estalviat aquest cop l’acusació de no haver sabut reaccionar a hora i, en canvi, de restar al seu “rancho” un parell de dies un cop ja se sabia que a Nova Orleans el mar tot ho engolia.

I com sol passar en aquests casos, ara tot són retrets. En aquest sentit, La Vanguardia d’ahir publica el que acaba de transcendir a la premsa: que per al pressupost de 2006, “el Gobierno federal había logrado recortar 71 millones de dólares en los presupuestos para las medidas de protección contra inundaciones en Nueva Orleans. Es de suponer que, tras la tragedia, el Congreso se replantee por completo el dinero que quiere gastar. Los expertos calcularon que proteger la ciudad del jazz de un huracán de fuerza 5 –Katrina fue de fuerza 4- habría costado 2.500 millones de dólares. Entonces pareció una cifra desorbitada. Si se hubiera hecho, el beneficio habría multiplicado varias veces esa cifra, amén de haber salvado muchas vidas y haber evitado un trauma social indeleble.”

En el que sembla l’obertura del curs polític, Mariano Rajoy ha fet un discurs de certa envergadura en el qual ha vingut a dir el que va dir Piqué fa uns mesos i fou convidat a callar: Que el partit havia de renovar-se. “El món està canviant i també els partits han de canviar”, podria ser el resum de la que podríem qualificar la primera autocrítica coneguda dels conservadors.

Cal, però, reconèixer que al partit de Rajoy li costa molt canviar, perquè cada cop que algú ho intenta, els dimonis interns semblen brollar de l’interior per a devorar immediatament l’agosarat que intenta modificar les coses.

Rajoy ha dit fins i tot que la fundació FAES (la que dirigeix Aznar) no serà l’única font que fornirà la seva reflexió ideològica i que cal obrir-se a partits amb els quals havia col·laborat i concertat aliances (se suposa que es referia clarament a CIU) partit que, per cert, també navega una mica perdut pels mars de Catalunya.

Però la idea és bona i seria interessant que això ho posessin també en pràctica els dirigents conservadors de Menorca on el partit no s’ha pogut treure mai de damunt l’estigma ideològic de l’extrema dreta. Fa uns anys ho van intentar amb la persona de Francesc Tutzó, que va aconseguir de fer una llista municipal molt més oberta que fins aleshores, però fou el mateix partit –les forces d’extrema dreta- que boicotejaren la candidatura i l’experiència fracassà, no sols per la deserció de les persones independents que hi havia participat, sinó també amb la pròpia dimissió de Tutzó que va abandonar l’ajuntament abans d’acabar la legislatura.

És curiós que a Espanya (perquè el fet és general) sigui tan difícil construir una dreta democràtica, laica i netament burgesa, impregnada del que a França en diuen els “valors republicans”. Ben al contrari, la dreta espanyola s’acosta molt més al franquisme sociològic que no pas als valors constitucionals, circumstància que l’aïlla absolutament i, com és natural, la radicalitza. I això no és bo per ningú. Tampoc per la dreta.

Després de la cerimònia celebrada al Parlament de Catalunya per celebrar joiós l’aprovació del projecte d’Estatut que es presentarà a Madrid per al seu debat i, si s’escau, per a l’aprovació definitiva, he entrat de seguida a veure què en deien els diaris estrangers. Només Le Monde, duia un comentari a l’edició d’ahir (no oblideu que aquest és un diari de tarda), i, en efecte, oferia als seus lectors una llarga ressenya sobre el fet. En destacaré dues coses. Diu:

“D’aquesta negociació, el més destacable és que, en el nou Estatut, Catalunya serà a partir d’ara definida no com una de les “nacionalitats” que composen Espanya, sinó com una “nació”. Si aquest salt semàntic no implica cap discussió a Barcelona, provoca en canvi innombrables debats a la resta d’Espanya i suscita, fins i tot en el si del govern, adversaris que estan resolts a oposar-s’hi pel fet que de la proclamació d’una “nació” a la reivindicació d’un Estat només hi ha un pas massa fàcil de fer.”

La segona cosa que vull destacar de la informació de Le Monde és la frase com Cécile Chambraud, la corresponsal a Barcelona, acaba la informació. Diu:

“Després de l’acord de divendres, la batalla política nacional previsible haurà d’entaular-se a Madrid.”

Jo deixo, que també estic d’acord amb aquesta afirmació, deixo aquí el meu comentari, però prometo escriure sobre aquesta matèria una “lletra de batalla” el proper dijous.

Segons escrivia Rafaële Rivais a l’edició d’ahir de Le Monde, molts francesos creuen que el rebuig a l’entrada de Turquia al si de la U.E. ha jugat un rol molt important en el no francès, i pensen que és necessari modificar la política amb la qual s’havien compromès en relació amb aquest país. La Comissió, que té previst obrir les negociacions d’adhesió el 3 d’octubre, tal com havia previst, no comparteix aquest punt de vista. Els comissaris citen un Eurobaròmetre publicat el mes de juny, d’acord amb el qual “el rebuig de Turquia no és esmentat més que en el 6 per cent dels casos pels partidaris del no.”

Aquestes dades escandalitzen l’UMP (partit que avui reagrupa la dreta francesa). En nom d’aquesta, Alain Lamassoure ha dit: “Jo me’n foto del seu Eurobaròmetre! Jo he fet campanya sobre el terreny i sé que la por de veure entrar un país musulmà ha estat determinant entre els electors de dreta!” I afegeix que no pot comprendre que “la Comissió continuï com si res hagués pasta el 29 de maig.”

D’acord amb la informació de Rivais, Lamassure ha dit que “fins i tot Jacques Chirac ha hagut de canviar d’espatlla el seu fusel”, atès que el seu primer ministe, Dominique de Villepin, ha declarat el pasat 2 d’agost que França s’oposarà a l’obertura de les negociacions d’adhesió si Turquia persisteix a no reconèixer Xipre.

Com veiem, el panorama és força confús i no seria gens estrany que, durant els propers mesos, la U.E. experimentés canvis en la seva estratègia futura d’ampliació.

Les paraules del president iraquià Jalal Talabani “La Constitució és a punt per a ser sotmesa al poble iraquià, un poble que coneixem per la seva intel·ligència i que es pronunciarà tot seguit” són d’un optimisme encoratjador, encara que una mica difícil de compartir atès que els sunnites esperen el segon round del referèndum del proper dia 15 d’octobre per a dir “no” al text.

El desacord és clar sobre punts diferents. El federalisme no és admès pels sunnites que temen que els xiïtes i els kurds s’apropiïn del petroli fins i tot en el cas que la constitució declari que aquest és propietat del poble iraquià. A més hi ha també la qüestió religiosa. En aquest sentit, la Constitució proposada considera l’islam com “una via principal” de la llei –en una lleugera concessió als sunnites i als kurds, que no acceptaven la primera proposició que en feia “la llei principal”.

Cal dir finalment que la Constitució manté que l’Iraq formar part del món islàmic i que només “els àrabs formen part de la nació àrab”, contràriament al que volien els sunnites que pretenien que l’Iraq fos considerat clarament com a un país que formava part dels dos móns: l’àrab i l’islàmic.

Tot i l’èxit del viatge de Benet XVI al seu país natal, ningú no podrà negar que la situació interior de l’Església catòlica alemanya és avui pitjor que fa vint-i-cinc anys, com afirmava Karl-Josef Kuschel, professor de teologia a la universitat de Tubinga i vice-president de Weltethos, una de les fundacions creades per catòlics que volen reflexionar sobre l’evolució del món i de la moral.

També a Alemanya, com a la resta dels països de tradició cristiana, trobem una manca de sacerdots, un envelliment d’aquests i, sobretot, ens trobem amb tensions que ningú no desmenteix entre els laics catòlics encarregats de l’ensenyament que critiquen el conservadorisme de la seva església.

Tanmateix, el discurs crític respecte de la jerarquia vaticana que hi hagué en determinats cercles del catolicisme alemany a l’època de Joan Pau II, sembla que s’hagi apaivagat amb l’elecció del nou monarca catòlic, alemany en aquest cas.

De tota manera serà interessant com evolucionen les coses en aquest país de 82,5 milions d’habitants, dels quals un 26,2 per cent es diuen catòlics i un 25, 8 per cent es declaren protestants, és a dir en un país en què 52 milions de persones es reivindiquen com a cristians.

El cada cop més indefinible president del govern segueix amb la idea que la pacificació del món no pot sinó venir a través d’aquesta teoria mai no explicada però repetida ad nauseam que proposa com a solució: l’aliança de civilitzacions.

Davant aquesta idea que, al meu entendre, més que utòpica és senzillament equivocada, transcriuré unes afirmacions del filòsof Fernando Savater, en el diari El País el passat 16 d’agost, que no poden venir més a tomb:

“Los verdaderos pobres de este mundo padecen a los ricos y se destruyen unos a otros, pero no causan masacres entre nosotros. Sólo atacan los que ansían la primacía, no los que padecen la marginación. Intentar comprender Al Qaeda a partir de la “humillación de los musulmanes por los occidentales” es como querer entender el nazismo como reacción a la humillación alemana por la capitulación de Versalles: algo hay, pero no lo suficiente ni lo fundamental.”