Una lectora de les meves “lletres de batalla” del diari Menorca i també del meu blog em comenta l’apareguda el passat dijous dedicada a l’Estatut de Catalunya. Ella és clara i expressa les seves inquietuds així:
Josep Maria: La referència al Pla Ibarretxe m’ha fet pensar el següent: “La Constitució, que reconeix i garanteix el dret a l’autonomia….” no va partir per a totes les comunitats amb les mateixes condicions: País Basc i Navarra, concert econòmic. Per tant, està clar que primer hem de modificar la Constitució per acceptar els canvis que planteja l’Estatut català…. i açò no és el que es planteja ara, sinó a l’inrevés. Però sembla que hi ha d’haver la possibilitat d’interpretar la Constitució de tal forma que no estigui tan tancada -no sé com dir-ho d’una altra manera-…. sinó, com s’avançarà amb les autonomies?
El problema, a més, me sembla, és que de de ver el PSOE no és autonomista. Altra cosa és el PSC i molta gent més, com alguns/es del PSOE d’aquí, però no del de Mallorca, en general.
En fi, mai s’explica des de dalt -ni tan sols el PSOE que governa- que les normes surten d’alguna manera i per algun motiu, i se va fent camí. La Constitució ja s’ha canviat per vàries coses i no hi ha hagut cap daltabaix, perquè realment no hi havia motiu, però la gent no ho sap, açò, que alguns articles de la Constitució s’han canviat.
Com tampoc es recorda o no sap -la gent- que les autonomies no són iguals en drets, condicions, solidaritat, etc. i si hi havia un motiu en el moment de subscriure-la…. ara, se tenia que haver fet camí -n’Artur Màs ho va explicar molt bé a la TV3 a una pregunta per fer-lo “caure”- Però els polítics, en general, no se preocupen d’aconseguir que la gent pensi i sigui crítica, i, la premsa, tampoc. I així anam.
Per acabar el “rollo” que te don: vull ser optimista i el plantejament de l’Estatut esper que faci borinar coses per bé de tota la “Nació espanyola”.
Naturalment que la Constitució pot canviar-se. I potser és arribat el moment de fer-ho! El problema és que el text constitucional és presoner de la seva lletra (i del seu esperit) i en el cas d’un conflicte interpretatiu, cinquanta diputats o senadors són suficients per acudir al Tribunal Constitucional, al qual la mateixa Constitució atorga el poder d’interpretar-la. D’ací que les reformes exigeixin un quorum especial i elevat en el parlament (dos terços dels diputats), fet aquest que impedeix les interpretacions “generoses” si no es fan per consens.
En definitiva, que qualsevol interpretació d’aquestes que hem decidit anomenar “generoses”, si no tenen el consens necessari, corren sempre el perill d’acabar en el Tribunal Constitucional, que decidirà finalment si la norma sotmesa al seu judici s’ajusta o no al text i a l’esperit de la llei fonamental. I sembla evident que la interpretació constitucional que ha fet el Parlament de Catalunya no genera aquest consens (si més no a nivell espanyol). D’entrada, el PP català ha votat en contra i és evident que també ho farà el PP a les Corts.
¿I què he de dir del PSOE que no hagi dit la meva comunicant? La nostra visió d’Espanya no és la mateixa que es té des de Madrid. En Pere Jaume Bosch ho deia molt clar dissabte passat en el seu Dietario: “Escucho tertulias radiofónicas madrileñas y catalanas y parecen emisiones de planetas distintos. ¿Serán efectivamente naciones distintas?” I tenia tota la raó. El problema és que hem de conviure els uns amb els altres i el nexe d’aquest conviure és la Constitució, d’ací els esforços que tots hem de fer per respectar-la. La Constitució és el nostre problema, però és també la nostra garantia. Qualsevol ruptura penso que ens perjudicaria a tots.
Per concloure aquesta reflexió, però, crec que hauria d’afegir un quart supòsit als tres que recollia en la meva “lletra de batalla”. Hi cap també la possibilitat que els intèrprets que hem estat crítics (més o menys) amb el text de l’estatut català estem equivocats i que tot el que en ell es diu tingui encaix constitucional, bé íntegrament o amb unes poques modificacions que els catalans considerin acceptables. Aleshores hauríem dat un gran pas endavant, tot qui possiblement l’hauríem dat a costa d’una gran divisió dels espanyols, una divisió, però, que no respondria exactament a l’habitual que fem entre dretes i esquerres. Aquesta tindria un altre sentit.
Josep Maria Quintana 