Arxiu d'Autor

Contra la llibertat i l’individualisme insolidaris

16 Mai 2021

El bisbe de Menorca, Francesc Conesa, acaba de publicar a “Scripta theologica”, (vol. 53/2021) un llarg article comentant l’encíclica papal “Fratelli tutti” que s’esdevé un dur al·legat contra l’individualisme en el món contemporani.

Sé que, a diferència de temps pretèrits, on les veus episcopals no eren tan sols respectades i venerades, sinó tingudes com a far i guia dels creients, avui no està de moda citar textos dels prelats de l’Església catòlica, i tanmateix jo m’hi referiré perquè em sembla important l’encíclica d’aquest papa que vol ser llum i veritat en temps de fosca i de mentida, com també té interès el punt de vista del pastor menorquí ja que, atrevir-se a parlar contra l’individualisme i contra la visió que avui molts tenen de la llibertat, em sembla, com  a mínim, una acció de coratge.

El bisbe critica durament l’individualisme convençut que aquest afavoreix la crisi de les institucions ja que dissol els vincles que unien tradicionalment l’individu amb aquestes, i la conseqüència primera d’aital dissolució és el creixement constant de la desconfiança en les pròpies institucions i, lògicament, també en la política, ja que no es pot dur a terme una política en democràcia si no és des de les institucions. 

En un moment del seu discurs, el bisbe observa que, des de la crisi econòmica de 2007 i a causa del trencament dels lligams que unien els individus amb les institucions, s’han anat multiplicant arreu del món els polítics populistes, que exacerben les actituds defensives, excloents, insolidàries i individualistes de la població.

Tanmateix, no deixa de ser curiós que, alhora, aquest populisme estigui imposant en la cultura postmoderna una accentuació del concepte de “llibertat”, que entén com una alliberació de tots els imperatius i com una reivindicació absoluta dels drets individuals fins al punt que sembla que la màxima aspiració de l’ésser humà sigui la de viure sense repressions de cap mena i la de poder escollir en tot moment el que més li satisfà, amb la qual cosa es crea un culte evident a l’hedonisme, que passa a ser l’objectiu bàsic que la persona ha d’aconseguir. En aquesta manera d’entendre la llibertat, res és acceptable si no condueix l’home a obtenir el màxim benestar i, per tant, la plena satisfacció de l’individu, que s’obté per mitjà de les seves emocions i sentiments. 

Creu, doncs, el bisbe que, entesa d’aquesta manera, la llibertat està mancada de qualsevol sentiment comunitari (el que a la Revolució Francesa en deien “fratérnité” i nosaltres en diem avui “solidaritat”), i aquesta manca de sentiment i de compromís vers els altres acaba per conduir l’home a la soledat i al desarrelament.

La reflexió del bisbe Conesa m’ha dut a pensar en algunes de les coses que estem constatant darrerament al nostre país, que no són, sens dubte, exclusives de casa nostra, sinó producte d’aquesta concepció de la vida que s’està imposant. De fet, la crisi de les institucions -de la fe en les institucions i, per tant, de la fe en la política- s’ha agreujat molt des que s’imposà al món el neoliberalisme que impulsaren alhora Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit, política que, a Espanya, trigà a prendre cos i ho va fer de la mà de José María Aznar, que és -i crec que continua essent encara- el millor alumne que hem tingut a casa nostra d’aquells dos polítics.

Tan bon alumne fou Aznar d’aquesta escola que, com molt agudament ha escrit fa poc Antoni Puigverd, “la seva visió d’Espanya ha perviscut encara que manin els socialistes”. I això perquè, “amb l’ajut de la FAES i d’una formidable trompeteria mediàtica [especialment madrilenya], Aznar va forjar una espasa dretana amb tres metalls: conservadorisme clàssic, liberalisme thacherià i tradicionalisme desacomplexat”. 

Doncs bé, amb aquesta política, Aznar va arrabassar -anota Puigverd- dues banderes a l’esquerra: la del progrés (fent veure a la gent que el progrés que interessa no és el col·lectiu sinó l’individual), i la de la llibertat (la llibertat individual, òbviament), que és la que permet a l’individu fer el que li doni la gana, ja que aquest concepte de llibertat és contrari a tota mena de restriccions, perquè les restriccions, ni que estem en plena pandèmia, sempre estan pensades en benefici de la societat i no de l’individu, que és, per a aquesta concepció hedonista de la llibertat l’únic que realment compta.

Òbviament, no vull fer dir al bisbe de Menorca el que no diu, però les seves reflexions em permeten concretar el que jo veig en la realitat política que estic observant. I em fa l’afecte que la defensa de l’individualisme i de la llibertat en el sentit més hedonista del concepte és la que ha estat present durant tot el mandat de Donald Trump als Estats Units, al qual -per posar un exemple concret- mai no se li hauria acudit demanar -com acaba de fer-ho el president Biden- la liberalització de les patents en benefici de tots els ciutadans del món (sobretot dels més pobres i menys poderosos), perquè aquesta liberalització és contrària a la llibertat de l’individu i, per tant, a l’individualisme com a filosofia imperant, que és -per poc que us hi fixeu- el mateix que amb tant d’èxit ha defensat Díaz Ayuso a Madrid durant tota la passada campanya.

Díaz Ayuso, que ha tingut la manya de revestir tota aquesta concepció política ultraliberal amb el joc de les emocions (cosa que fins ara semblava exclusiva dels responsables catalans del “procesisme independentista”), ha elaborat una manera de fer política que serà digna de ser estudiada pels politòlegs en el futur, ja que ha adoptat el trumpisme, que ha ofert als electors com un projecte polític de “barra lliure” (“Madrid es igual a libertad”), però que és en el fons un projecte autoritari que té bàsicament tres objectius: el negacionisme i el laxisme davant la pandèmia; la recuperació del model neoliberal d’Aznar en el pla econòmic (model que va naufragar amb la crisi de 2008, però que ara es presenta camuflat amb l’esquer dels baixos impostos (per als rics, especialment); i la recentralització autonòmica, com a gran desig del nacionalisme espanyol, que veu en el nacionalisme català -al qual tant s’assembla- la mare de tots els mals.

Tenint en compte el que acabo de dir, penso que l’error més greu que ha comès l’esquerra a Madrid ha estat no adonar-se del que, de fet, representava Díaz Ayuso amb el seu liberalisme individualista a ultrança, i creure que, amb l’eslògan de “Comunismo o libertad”, oferia als electors una alternativa feixista. No, a pesar que sigui temptador tractar de feixistes els moviments de la dreta, el Partit Popular no és un partit feixista. És possible que hi hagi feixistes a Vox, però l’aznarisme que vol recompondre Díaz Ayuso no és feixisme sinó “populisme trumpista”, una ideologia que ella desplega sota una bandera ultraliberal, profundament individualista i contrària a qualsevol forma de solidaritat.

Madrid és l’Havana!

9 Mai 2021

Després que em vaig enllitar el passat dimarts sabent ja fins a quin punt havia estat gran la victòria de la dreta a Madrid i l’enfonsament de l’esquerra  -especialment del PSOE, primer partit a les autonòmiques de fa dos anys i tercer a les d’ara-, al matí del dimecres vaig voler escoltar la informació que en donaven des de l’emissora catalana RAC-1, que em mereix més confiança que Catalunya Ràdio, ja que Jordi Basté és un home directe que, sense amagar el seu catalanisme, sol afrontar de cara les qüestions (fins les més difícils). Doncs bé, aquell matí, analitzant els resultats finals de Madrid, va arribar a una conclusió: De la mateixa manera que nosaltres, els catalans, diem que Madrid no ens comprèn i que difícilment els seus polítics i els seus mitjans són incapaços de parlar objectivament de Catalunya, penso que tampoc els catalans entenem Madrid i difícilment podem avaluar objectivament el que succeeix a la capital d’Espanya.

De tota manera, si analitzem els resultats que es van produir a les darreres eleccions autonòmiques, veurem que, tant a Catalunya com a Madrid, ha succeït una cosa que jo considero comparable, ni que sigui escandalitzant a alguns observadors: A les eleccions del 14 de febrer passat, a Catalunya, els tres partits nacionalistes/independentistes (ERC, JxCat i Cup) van sumar 74 diputats en un Parlament de 135, aconseguint el 48 per cent dels vots emesos. A Madrid, a les eleccions del 4 de maig, els dos partits nacionalistes espanyols per excel·lència (PP i Vox) han sumat 78 escons en un Parlament de 136, aconseguint el 53,9 per cent dels vots.

Tenim, doncs, que en aquestes dues Espanyes tan fidelment representades pels partits nacionalistes (catalans i espanyols), el que sembla que sigui prevalent per damunt de cap altra qüestió social o econòmica és, precisament això: el nacionalisme, el sentiment de pertinença a un concepte de nació. Per als nacionalistes catalans, “Catalunya no és Espanya”; per als nacionalistes madrilenys, “Madrid és l’essència més pura del sentiment espanyol”. En aquest sentit, com diu irònicament Xavier Melero, “la campanya ha demostrat a tots els espanyols que la classe política de la capital per fi s’ha convertit al procesisme amb el mateix entusiasme que qualsevol independentista de Vic o de Reus.”

Veiem, per tant, que no és cert que Espanya sigui una única nació, com afirmen els partits nacionalistes espanyols (amb el suport incondicional de gairebé tots els diaris madrilenys), ja que podem observar clarament dos mons (el de Madrid i el de Catalunya) que es troben als antípodes l’un de l’altre. Així, doncs, d’Espanyes, vistes si més no des del nacionalisme, n’hi ha dues que persegueixen també diferents objectius. Mentre el nacionalisme català no pretén extrapolar el seu influx, ja que només demana poder separar-se d’Espanya per viure solitàriament el seu destí; el nacionalisme madrileny és essencialment espanyol, i el que pretén és estendre la seva influència a tota la pell de brau, perquè, com va dir inequívocament Díaz Ayuso durant la campanya, “Madrid es de todos. Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España? No es de nadie porque es de todos”. En efecte, això és Madrid, com hem pogut veure quan, des del balcó de Génova 13, tant Casado com Díaz Ayuso van deixar ben clar dimarts passat que aquella victòria inapel·lable era l’inici de la reconquesta, el dispar de sortida d’una cursa que no sols pretén conquerir tot el país per a la dreta, sinó estendre per tot arreu una manera de fer política “a la madrilenya”, ancorada en un principi que ella defineix com d’absoluta llibertat. “Esa es nuestra forma de ser” , havia declarat uns dies abans a “La Vanguardia”, perquè Madrid “es esa libertad. Esa densidad. Son esos horarios. A cualquier hora se puede comprar en cualquier tienda […] y nos haríamos trampas al solitario si pensáramos que esta comunidad y esta capital puede ser tratada como las demás”.

I aquesta Espanya a la madrilenya, “esta forma de ser” comporta estar en contra de qualsevol “estat d’alarma” encara que una pandèmia assoli el país; estar en contra del “confinament”, encara que tota Europa hagi aconsellat que s’usi d’aquest mecanisme en situacions com les que hem viscut; comporta defensar la llibertat sense cap trava, fins i tot quan aquesta permet que, mentre uns surten al carrer i fan els que els dona la gana, d’altres -pensem en les llars d’avis que van quedar bloquejats dins les seves residències i van causar milers de morts-, es veuen privats no sols de sortir, sinó del dret a la vida, que antecedeix en prioritat a la llibertat. Però els morts no voten, com va intuir molt bé Díaz Ayuso. I sí voten, en canvi, el taxista que pot sortir cada dia a treballar, el petit propietari del bar que no es veu obligat a tancar, l’obrer que, encara que cobri un sou esquifit, no ha de quedar a casa i pot acudir a la feina…

I tanmateix cal fer referència a la sanitat, perquè Madrid, que és, avui, la comunitat més rica d’Espanya on -com defensa Díaz Ayuso- tothom té llibertat per elegir el model sanitari i l’hospital al que vol acudir, és també la que menys percentatge d’aquesta riquesa dedica a la Sanitat pública. I, com que és la més rica, és també la que té un percentatge més alt de ciutadans que paguen una assegurança mèdica privada (el 36,7 per cent), i aquella on es produeix una major despesa en assegurances: una mitjana de 319 euros per persona a l’any (més del doble de la mitjana nacional, que és de 146 euros).

Suposo que aquesta Espanya “a la madrilenya” que vol que s’estengui per tot el país implicarà també la rebaixa d’impostos, perquè Díaz Ayuso, com tots els neoliberals, creu que no pagant l’impost de successions ni el de patrimoni i disminuint el d’IRPF -sobretot a les rendes més altes- contribuïm decididament a la llibertat, ja que la poca tributació  ajuda a l’empoderament i a la creació de riquesa i de llocs de treball.

Sigui com vulgui, em fa la impressió que el passat dimarts ha començat una llarga cursa on ens juguem molta més cosa que la llibertat i que la possibilitat de ser molt feliços quan tots acabem vivint “a la madrilenya”, que ha començat un temps on, si les coses segueixen per aquest camí, ben aviat no trobarem cap diferència entre el pensament del PP i el de Vox, ja que sembla que Pablo Casado es veurà forçat a oblidar aquell “¡hasta aquí hemos llegado!” que dirigí a Santiago Abascal el dia que votà contra la moció de censura provocada pel líder ultradretà.

Si com sembla, el PP acaba plegant-se al trumpisme de Díaz Ayuso que, amb molt més carisma que Pablo Casado, és la que ha guiat el partit cap a aquesta gran victòria, assistirem a una progressiva “voxificació” de la dreta, encara que no sigui sota les sigles de Vox, i a una concepció de la política marcada per la toxicitat. 

Potser no en som conscients i ens prenem la cosa a la lleugera, però crec que estem vivint un moment especialment greu, perquè, encara que pugui semblar mentida, en aquest país no estàvem realment davant l’alternativa d’escollir entre “llibertat i comunisme”, ni tampoc entre “democràcia i feixisme”, però aquest és l’exercici dialèctic que hem hagut de sofrir, potser sense adonar-nos que, si més no per les paraules que hem hagut d’escoltar (i pels fets i amenaces que les han acompanyat), aquests dos eslògans ens podien molt bé retrotreure a la campanya que van lliurar els espanyols a les eleccions de febrer de 1936.

Ara que no podem culpar només Díaz Ayuso de tot el que ha succeït. Molt hi té a veure Pedro Sánchez i la seva jugada fallida per guanyar, des dels despatxos, la Comunitat de Múrcia. Allí trobarem les causes més immediates (que no les úniques) del que ha succeït aquest passat dimarts: El seu aliat a Múrcia (C’s) ha desaparegut del mapa madrileny i el seu partit (PSOE) ha quedat tercer a la capital d’Espanya. Un èxit total!

Periodistes i intel·lectuals davant la farsa i la mentida

2 Mai 2021

Al bell mig de l’espiral d’opinions que ens devora en aquesta darrera campanya electoral madrilenya, el que més es troba a faltar són les reflexions en profunditat sobre els problemes del país mentre que sobren les versions partidistes, desassossegades i més d’un cop decidides a propiciar la confrontació, que mostren alhora un inacceptable menyspreu per la veritat, ja que és evident que no cerquen d’afavorir una aproximació honesta i desapassionada a aquesta. Segurament  és a causa d’això que m’ha vingut a la memòria una llarga conversa que van mantenir Timothy Snyder i Tony Judt els darrers anys de vida d’aquest historiador i pensador anglès sobre el segle XX (“Pensar el Segle XX”, RBA, 2012). 

En un moment donat del diàleg que sostenen, tots dos aborden el paper de l’intel·lectual i del periodista, i en fer-ho, Judt assenyala que la primera pregunta que s’ha de fer qualsevol intel·lectual abans de donar una resposta no ha de ser què he de pensar com a intel·lectual americà, o com a intel·lectual jueu, o com a intel·lectual de dretes o d’esquerres. No, la pregunta que s’ha de fer és: què penso sobre el problema A, o la decisió B, o el dilema D? I només ha de donar una resposta si pot oferir res que sigui substancial per a la persona que l’escolta.

Passa sovint -diu també Judt- que la gent que parla de tot té el perill de perdre la capacitat de parlar de qualsevol cosa. I això perquè el suposat coneixement no consisteix en la capacitat de parlar setmanalment amb soltesa sobre qualsevol esdeveniment públic -cosa que molts estem temptats de fer-, o en la possibilitat que té el comunicador de mantenir molts contactes amb persones influents (fet molt habitual entre alguns tertulians de les nostres ràdios). No, la funció cabal del periodista és -assegura Judt- desentrellar la veritat; i la de l’intel·lectual (que ho pot ser també qualsevol periodista), consisteix a explicar què és el que ha anat malament quan la veritat no ha sortit a la llum. 

Ara bé, desentrellar la veritat –en el cas del periodista- no significa necessàriament remenar la merda o buscar exclusivament la brutícia sota la suau superfície de les decisions i les declaracions polítiques. Com tampoc la funció intel·lectual comporta –com molt generalment es pensa- inspirar o definir què s’ha de fer en el futur (cosa que ens duu massa sovint a narratives magnífiques o a grans tòpics morals), sinó a dir simplement alguna cosa important, transcendent, que ens ajudi a veure-hi clar.

En realitat, el prototipus d’intel·lectual ha canviat molt en el temps. El típic d’entre els anys 1890 i 1940 solia tenir –diu Judt- la literatura com a feina diürna. Tant si ens fixem en Bernard Shaw com en Emile Zola, André Gide, Jean-Paul Sartre o Stefan Zweig -per citar-ne alguns dels més coneguts entre nosaltres-, veurem que tots ells són persones que van aconseguir traduir el seu talent literari en influència de masses. Més tard, entre els anys 1940 i 1970, els intel·lectuals amb un accés i un abast comparable als esmentats, solien ser científics socials: historiadors o antropòlegs, sociòlegs, a vegades filòsofs, molt segurament a conseqüència de l’expansió de l’educació superior i de l’aparició del professor universitari com a prototipus d’intel·lectual. En aquelles dècades, els intel·lectuals eren persones que, molt probablement, tenien com a feina diürna fer classes a la universitat més que escriure novel·les.

En una tercera frase, la de la televisió, les coses s’han complicat perquè l’intel·lectual -diu Judt- ha de ser capaç de simplificar molt el seu discurs. De manera que, de la dècada dels vuitanta en endavant, l’intel·lectual és algú capaç d’abreujar, simplificar i concentrar les seves opinions en curtes intervencions radiofòniques o televisades. I com a conseqüència d’aquest fenomen nou, hem arribat a identificar els intel·lectuals amb els observadors dels afers contemporanis (cosa molt discutible), criteri que es pot espatllar encara més si acabem confonent-los amb els comentaristes radiofònics. Però quedant-nos en el paper de l’intel·lectual –vull dir del veritable intel·lectual-, haurem de concloure que la seva funció i el seu estil és molt diferent del que hi exercia aquesta funció a l’època de Zola, o fins i tot a la de Sartre o Camus (o d’Aron, per esmentar un intel·lectual conservador).  I l’arribada d’Internet (amb els seus corol·laris de facebook, twitter o instagram) no ha fet més que accentuar aquest canvi.

La transformació dels mitjans de comunicació en aquesta era digital que vivim situa l’intel·lectual que vol ser-ho (ja sigui periodista, escriptor, pensador o científic) davant una disjuntiva important, que assenyala Judt: o bé decideix comunicar-se a través del tipus de revista que va sorgir a finals del segle XIX: el setmanari literari, el mensual polític, el periòdic acadèmic –i en aquest cas només arriba a un públic amb idees afins que s’ha reduït a l’àmbit nacional (o regional o local), per bé que, també en aquests casos, Internet ha contribuït a difondre el missatge-; o bé opta per ser un “intel·lectual dels mitjans”. I això darrer significa que ha d’orientar els seus interessos i comentaris vers el temps limitat d’atenció, cada vegada més reduït, dels debats televisius, de les ràdios, dels blocs, i fins de les curtes i punyents piulades de twitter.

En definitiva, pot triar entre el món de l’assaig meditat per influir d’aquesta manera en una minoria selecta (amb la qual cosa sol arribar ben poc lluny); o bé es pot adreçar al que ell considera un públic de masses, però de manera atenuada i simplificada. Judt creu –i jo ho comparteixo- que és molt difícil conjugar les dues coses. Més encara, penso que, en aquest darrer cas, és molt difícil (per bé que no impossible) mantenir la condició d’intel·lectual.

De tota manera, el que no podem oblidar en un món tan intercomunicat com el nostre d’avui, on els mass-media i els agents econòmics exerceixen una forta pressió damunt els ciutadans per mitjà de la propaganda (de vegades descaradament, i d’altres de manera força més subtil), és que la influència dels intel·lectuals s’esdevé cada cop més difícil. De fet, molt sovint l’única manera de mobilitzar el públic contra els que estan exercint el poder maldestrament és revelant un escàndol, destruint la seva reputació o bé establint un pol d’informació alternatiu. I aquesta no és, en la meva opinió, una solució viable per a l’intel·lectual perquè no necessàriament serveix per aproximar-nos a la veritat.

De fet, si contemplem el que està passant darrerament al país -i per fer-ho no cal abandonar l’espectacle que s’ha donat a Madrid durant la campanya que és a punt d’acabar, amb debats que no s’han pogut dur a terme, amb amenaces de mort i també amb una exaltació potser massa interessada del victimisme, tot oblidant-nos gairebé sempre de l’essencial-, penso que haurem pogut comprovar fins a quin punt és difícil trobar en el món de la política i del periodisme alguns missatges que se sustentin en una sòlida fonamentació intel·lectual que, des la independència de criteri, vulguin acostar-nos a la veritat (aquesta que el bon periodista hauria de desentrellar) i que, quan no surt a la llum, l’intel·lectual hauria d’ajudar-nos a explicar per què això no ha estat possible.

Viva Díaz Ayuso!

25 Abril 2021

A una setmana de les eleccions a Madrid, les enquestes ofereixen una imatge bastant clara de quina pot ser la situació: el PP serà el partit més votat gairebé amb certesa (ronda el 41% en vots), i li seguiran PSOE (24%), Más Madrid (13%), Vox (9%), Unides Podemos (7%-8%) i Ciutadans (4%), més o menys en aquest ordre. Així doncs, si els vaticinis encerten, el resultat més probable és que el PP i Vox sumin més vots que l’esquerra i tinguin una majoria d’escons per poder governar. Òbviament, també podria ocórrer que, malgrat ser el PP el partit més votat, la suma amb Vox, que es dóna per suposada, fos insuficient.

Sigui com vulgui, no pretenc avui parlar exclusivament de les eleccions madrilenyes, sinó d’aquest fenomen que s’estén per mig món i empeny la dreta i, sobretot, l’extrema dreta, fins als primers llocs de preferència de la ciutadania, que a la vista de tot això, sembla que ja no recorda quines han estat les conseqüències polítiques de cedir-los el poder al llarg de la història.

Per descomptat, no crec que el PP encarni el que anomenem pròpiament “l’extrema dreta”, que sí, en canvi, l’encarna Vox, però l’aparició en escena de Díaz Ayuso ha implicat una revolució d’aquests conceptes, ja que el personatge connecta molt bé amb el que van significar al nostre país altres polítics com Gil y Gil o Ruíz Mateos, encara que amanit amb un tarannà molt propi d’ella que, amb encert, Francesc-Marc Álvaro ha definit com “una mescla d’optimisme de pinxo, hedonisme de terrassa i carpe diem de capa i tapa”.

Del que no hi ha dubte és que, a Espanya -i Ayuso s’ha encarregat de fer-nos veure que Madrid és Espanya-, la dreta d’Ayuso (o era de Casado?) no fa escarafalls a l’extrema dreta. Ja ho vam veure a la foto de Colón i ho hem anotat després a les autonòmiques d’Andalusia, Madrid i Múrcia, encara que amb una certa dissimulació en aquestes tres comunitats on es va acordar que Vox els donés suport tan sols externament. Però ho hem comprovat fa molt poc a Múrcia després de la fracassada moció de censura, que no sols no va donar el poder al PSOE, sinó que llençà el PP en braços de membres ideològicament afins a Vox que, per a mostra un botó, no han dubtat d’aprovar, com a marca de la casa, el pin parental en l’educació dels fillets.

A diferència del que estem veient a Espanya amb Díaz Ayuso, que mostra una estrella ascendent que d’alguna manera em recorda l’aparició a Itàlia de Silvio Berlusconi després que la Democràcia Cristiana es va esfondrar, la dreta democràtica de França i Alemanya sempre ha intentat aixecar un mur davant l’extrema dreta. Un exemple ja llunyà d’aquest fenomen el vam veure quan, a les presidencials franceses de 2002, en quedar fora de joc a la primera volta el candidat socialista, a la segona el candidat conservador Jacques Chirach va obtenir el 81% dels sufragis mentre que Jean-Marie Le Pen només n’obtenia el 9%.

Darrerament he seguit també el que està succeint a França en el camp de la dreta i de l’extrema dreta, que avui encarna Marine Le Pen, que segueix en política la saga iniciada pel seu pare. I la veritat és que, de moment, i a pesar que els Republicans, continuadors de Chirach i de Sarkozy, i la República en marxa, de tall més centrista, que capitaneja l’actual president Macron, no han cedit a pactar mai  amb el Reagrupament Nacional (abans Front Nacional) de Le Pen, tot i així, sembla que Marina Le Pen s’està situant en el primer lloc del rànquing.

Em vaig adonar d’aquest ascens durant les últimes eleccions al Parlament Europeu, de maig de 2019, a les quals Marine Le Pen va treure el 23,4% dels vots, superant a la República en marxa de Macron, que en va obtenir el 22,72%. Tan important va ser aquell resultat per a Le Pen, que immediatament va demanar a Macron que dissolgués l’Assemblea Nacional i convoqués eleccions legislatives, al·legant que la seva victòria demostrava “la superació dels vells partits” i confirmava “la nova línia divisòria entre nacionals i mundialistes, un debat -va dir- que confirma el futur d’Europa i del nostre poble”.

Farà un mes com a màxim, Marine Le Pen va fer unes declaracions que ressonaven com ressonen ara les de Díaz Ayuso, en afirmar que està preparant les pròximes presidencials i que pensa guanyar-les, i la veritat és que són molts els comentaristes francesos que ho creuen possible. Segons dues enquestes recents dels instituts Ipsos i Harris, la presidenta del Reagrupament Nacional trauria el 46% i Macron el 47% dels vots en un eventual segon torn al maig del 2022. Un altre estudi demoscòpic mostra que el 48% dels francesos veu probable el triomf de la líder ultradretana. És, doncs, normal que a l’entorn del president hi hagi inquietud i que aquestes xifres estiguin condicionant les decisions polítiques.

Una altra dada que pot sorprendre -a mi per descomptat em sorprèn- prové d’observar la classe de suports que rep la líder dretana francesa. Fa a penes dos anys (abans de les eleccions europees) un sondeig publicat pel mitjà francès Ifop Opinion, va revelar que la comunitat LGTBI a França optaria per l’extrema dreta de Marine Le Pen en aquelles eleccions, i un altre sondeig que acabo de llegir fa poc diu que la líder ultra guanya adeptes entre els electors de 25 a 34 anys (o sigui entre els joves), passant d’una intenció de vot del 23% el 2017 a un 29% a les pròximes eleccions presidencials. I em pregunto: són aquests mateixos els que, a Madrid, també fan pujar Díaz Ayuso?

Jean-Yves Camus, politòleg expert en extrema dreta i autor de l’assaig “Les extremes dretes a Europa. Nacionalisme, populisme i xenofòbia”, creu que la situació econòmica i la crisi sanitària intervenen com a elements canalitzadors en l’ascens i acceptació del discurs ultraconservador. Això ho entenc, però… ¿no ens assegura Díaz Ayuso que a Madrid no hi ha crisi sanitària, ni laboral? ¿No afirma que tota la ciutat és una festa?

Per descomptat, em costa comparar Díaz Ayuso amb Marine Le Pen. D’entrada, perquè Le Pen no ha presidit encara cap executiu, i sí Díaz Ayuso que, en l’exercici del seu càrrec, ha estat, crec, una populista bona imitadora de Trump, en el sentit que, com Trump, no ha atret cap a ella grans sectors de la població per haver dut a terme una política rigorosa  ni per donar respostes adequades als grans problemes de la ciutadania, sinó perquè ha estat un fenomen a l’hora de motivar les emocions i de demonitzar l’enemic.

Una cosa semblant passa també a Catalunya amb candidates com Laura Borràs que, fins i tot pertanyent a una família del tot oposada a la de Díaz Ayuso, aconsegueix, com apuntava agudament Antoni Puigverd, encarnar la defensa d’una realitat mistificada per mitjà d’un relat emocional destinat a consolidar trinxeres. Però avui volia parlar de Díaz Ayuso i no de Laura Borràs, i observo amb tristesa que els seus seguidors consideren com a grans virtuts el que jo conceptuo com a grans defectes, perquè tinc la impressió que és una dona que no intenta assumir el principi de la realitat -que és el que jo demano a un polític-, sinó que -i cito novament a Francesc-Marc Àlvaro-, en ella, la realitat (per exemple les xifres de morts per Covid-19 a la Comunitat de Madrid) ha pesat molt poc en la presa de decisions, ja que les seves paraules i gestos sempre s’han destinat a mantenir una bombolla irrompible de felicitat i d’orgull, aquesta mateixa que li permet afirmar que el millor de Madrid és que tot es pot acabar (també la pandèmia?) prenent-nos una cervesa.

Per un “Poder Judicial” independent dels polítics i dels jutges

18 Abril 2021

Del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) emanen els nomenaments dels principals òrgans judicials del nostre país. És, doncs, evident que la composició d’aquest Consell i el tarannà ideològic dels seus membres influeix de manera decisiva en la manera d’actuar dels tribunals, perquè, desenganyem-nos, per molt que parlem de la neutralitat dels jutges i proclamem que la justícia és igual per a tots, sabem que l’aplicació de la llei permet sovint interpretacions diverses, i en aquesta interpretació, la ideologia que puguin tenir els jutges i magistrats hi juga un paper. 

Fixada, doncs, la transcendència que per al funcionament del país tenen les institucions judicials, i tenint en compte que el CGPJ és qui decideix els principals nomenaments, no ens hem de sorprendre si els polítics tenen gran interès d’influir en la composició d’aquest òrgan, que no és, pròpiament un tribunal, però és qui té encarregada l’administració de l’Administració de la Justícia.

Actualment composen el CGPJ 21 membres: 20 vocals i 1 president. 10 els proposa el Congrés (6 d’entre jutges i magistrats i 4 d’entre juristes de reconeguda competència), i els altres 10 els proposa el Senat amb el mateix criteri i procedència. Aleshores, el Ple del CGPJ elegeix el president entre membres de la carrera judicial o juristes de reconeguda competència. Aquest és alhora president del Tribunal Suprem.

Tenim, doncs, que en l’actual sistema, són els parlamentaris els qui decideixen qui composa el CGPJ, però la llei no deixa aquesta elecció a una majoria simple, ni tan sols a una majoria absoluta, sinó que exigeix una majoria molt qualificada de vots: la de tres cinquenes parts dels diputats i dels senadors. I això, sobretot en èpoques com les que estem vivint amb un parlament molt fragmentat, exigeix l’acord de dos (i de vegades més) partits polítics, la qual cosa significa que un partit minoritari, com ho és avui el PP, pot ser indispensable per a l’acord i, en definitiva, té a la mà la possibilitat de bloquejar una elecció i fer que els membres del CGPJ s’eternitzin en el càrrec perquè, si bé són elegits per un període de cinc anys, el seu nomenament es prorroga mentre el Congrés i el Senat no arribin a un acord per a la seva substitució.

I aquest és el cas en què ens trobem avui. Tenim un CGPJ caducat de fa dos anys, però bloquejat per la simple raó que el PP i el seu dirigent Pablo Casado no volen propiciar l’acord, se suposa perquè els elegits per ell estarien en minoria dins la institució, mentre que ara disposen d’una clara majoria, ja que la seva elecció es va produir a l’època en què governava Rajoy i el PP era el partit majoritari al Congrés i al Senat.

Davant aquesta situació de bloqueig, i tenint en compte que la llei que regula el CGPJ és una Llei Orgànica i que aquestes es poden aprovar amb el 51% dels vots dels Diputats, PSOE i UP presentaren el passat mes de desembre una proposta de modificació de la llei actual que exigeix majoria de tres cinquenes parts per una altra en la qual fos suficient una majoria absoluta, que, si fem nombres de la composició actual del Congrés, veurem que es pot obtenir sense el suport de PP i de VOX.

La proposta va ser durament criticada no sols per l’oposició conservadora sinó també per les associacions de jutges i també per persones independents. Jo mateix vaig escriure que aquesta proposta posava en perill la independència del poder judicial i ens apropava a decisions tan criticables al sí de la Unió Europea com les que havia pres Polònia.

Davant aquest allau de crítiques, persistint el bloqueig que segueix imposant el PP (bloqueig que implica un incompliment greu dels preceptes constitucionals) i veient el Govern actual que un CGPJ (de majoria netament conservadora) caducat fa mes de dos anys seguia fent els nomenaments que per llei li corresponen, el passat mes de març, el Ple del Congrés va aprovar una proposta, també de PSOE i UP, no ja per dur a terme el seu antic projecte, sinó simplement per limitar les competències del Consell un cop aquest tingui expirat el mandat pel qual va ser elegit. Aquesta modificació va ser aprovada pel Congrés amb 196 diputats, ja que només van votar-hi en contra PP, C’s i VOX, i ara és a punt de ser aprovada pel Senat.

És evident que aquest canvi, un cop passi el tràmit del Senat, implicarà que l’actual CGPJ quedi absolutament nu, ja que només podrà dur a terme funcions administratives, però cap nomenament, i per tant, quedarà mancat de les competències que per a ell preveuen la Constitució i la Llei Orgànica que actualment el regulen.

Això ha fet que magistrats de l’Associació Professional de la Magistratura, de l’Associació Judicial Francisco de Vitoria i del Foro Judicial Independent, que representen més de 2.500 jutges, hagin remès un escrit a la vicepresidenta de la UE i al comissari europeu del ram denunciant el que ells consideren un “risc de violació greu” de l’estat de dret al nostre país, i reclamin que, des de l’àmbit de competència de la Comissió, s’insti al Govern d’Espanya perquè abordi les reformes legislatives que resultin compatibles amb les garanties que demanda l’article 49 del Tractat, en els termes en què les ve interpretant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Alhora, denuncien que, en el sistema actual, aprovat l’any 1985, els grans partits es reparteixen el CGPJ com si fos un gran pastís que només ells poden tastar. I tenen raó, perquè, com molts hem vingut denunciant de fa molt de temps, els partits no intenten elegir els millors, sinó els més fidels a les seves respectives ideologies, i això fa que la Justícia espanyola perdi independència i es trobi molt influïda per la ideologia dels partits que han tingut vot en l’elecció dels càrrecs judicials.

Sembla, doncs, que en opinió de molts juristes -i entre la gent del país que vol i reclama una independència absoluta del poder judicial dels partits polítics- el sistema que tenim d’elecció dels membres del CGPJ no és bo, com no ho seria la reforma proposada primitivament per PSOE i UP que permetia que un sol partit amb majoria absoluta o bé una coalició de partits (exclusivament d’esquerra o exclusivament de dreta) que l’aconseguissin, poguessin nomenar tots els membres del Consell sense l’acord de partits que no combreguen amb la mateixa ideologia. I també sembla evident que deixar un CGPJ sense que pugui exercir les competències que li assigna la Constitució i la Llei és un gran contrasentit.

Ara bé, haurem de convenir que és també un gran contrasentit i un atac flagrant a l’esperit de la Constitució que un sol partit (en aquest cas el PP) pugui, amb 88 diputats, fer impossible que el Parlament compleixi amb el deure constitucional d’elegir els membres del CGPJ, ja que, tancant-se en banda, no hi ha manera d’obtenir, sense ell, el vot reforçat dels tres cinquens que reclamar la llei.

Llegint la carta dels magistrats, tinc la impressió que ells voldrien que se’ls retornés la competència que, abans de 1985, havien tingut per elegir ells sols i no els parlamentaris els membres del CGPJ, però hem de reconèixer que aquesta decisió sostrauria a la sobirania nacional que s’encarna a les Corts un paper que crec que li correspon, perquè als jutges no els elegeix ningú mentre que sí elegim els diputats i senadors. 

Ara que, si s’acaba deixant l’elecció als mateixos jutges sense cap control parlamentari davant la impotència del Parlament per dur a terme la missió que li encomana la llei, haurem de concloure que tenim uns partits, uns diputats i uns senadors que mereixen tot el nostre menyspreu, perquè amb la seva inoperància per arribar a un acord per elegir el CGPJ amb unes majories reforçades ens demostren ben clarament que no creuen en la independència de la Justícia, ja que la volen manipular en benefici propi.

Laura Borràs purga Alonso-Cuevillas

11 Abril 2021

Tenc la impressió que, pel que duem vist fins avui, la recentment escollida presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, tindrà moments de glòria. D’entrada es va comprometre a continuar la feina on la va deixar Carme Forcadell (oblidant que, entre Forcadell i ella, havia presidit la cambra Roger Torrent, al qual no va fer tan sols menció, suposo que per covard o traïdor a la causa, ja que no va permetre l’elecció telemàtica de Puigdemont ni s’enfrontà al tribunal que va condemnar Torra a perdre l’acta de diputat) i al seu primer discurs d’investidura com a presidenta ha promès solemnement que “cap tribunal ni presó ens farà renunciar a les nostres idees”.

He de dir que és admirable aquesta fermesa. Tampoc les monges que descriu Bernanos a “Diàlegs de Carmelites” van cedir a les pressions dels tribunals revolucionaris francesos i van acceptar la mort abans de renunciar a les pròpies conviccions. És el que han fet tots els màrtirs davant la força d’uns adversaris cruels que els han volgut imposar una llei que atemptava contra la seva consciència.

Ara bé, a pesar que, avui, els militants de l’independentisme català tenen coll avall que Espanya és un estat repressor, el cert és que ella ha acceptat, si més no formalment, les normes de convivència que, com succeeix a tots els estats democràtics del món, estableixen les constitucions. I a Espanya, no ho oblidem, tenim una constitució que va aprovar un parlament democràtic elegit per sufragi universal, lliure i secret, i va ser sotmesa a referèndum dels espanyols, que la vam votar majoritàriament. Ni més ni menys que la de França, la d’Itàlia o la de Portugal, per citar estats propers i homologables.

En aquest sentit, doncs, la senyora Borràs, que ha estat elegida seguint les pautes de l’Estatut de Catalunya, aprovat també per majoria en el marc de la Constitució espanyola, és evident que ha acceptat viure (ni que sigui a contra-cor) en el marc constitucional que lliurement ens hem donat, el qual, entre altres coses, estableix el sotmetiment de tots a la llei i determina que cap autoritat ni cap institució en pot viure al marge.

Em sembla, doncs, molt bé que, defensora de l’autonomia que les lleis atorguen als parlaments, vagi garantir en aquell discurs que no permetria ingerències del poder executiu, ja que una de les funcions bàsiques del parlament és, precisament, controlar el poder executiu; però ella no s’aturà aquí, sinó que també afirmà que tampoc acceptaria cap ingerència del poder judicial, tot declarant que no s’han de “posar límits a la democràcia” perquè “l’únic límit” del Parlament de Catalunya és l’aspiració dels catalans. 

Ara bé, una cosa és no acceptar ingerències i l’altra voler viure al marge del control de la legalitat, que és el que succeiria si, davant una acció legalment punible, els tribunals de justícia no poguessin intervenir. I l’estat de dret, que és el més gran que, en política, ha aconseguit la humanitat, exigeix el sotmetiment de tothom a la llei (també dels parlamentaris) i la possibilitat que els tribunals intervinguin quan aquesta és burlada.

Dit això, i acceptant l’amplíssim marge de llibertat que la senyora Borràs reclama per als diputats del Parlament de Catalunya, no deixa de ser sorprenent que, a la primera declaració lliure i suposo que molt conscient que ha fet el diputat de JxCat Jaume Alonso-Cuevillas, afirmant que no té cap sentit que el Parlament aprovi declaracions contra la Monarquia, o a favor de l’autodeterminació, perquè són inútils i l’únic que aconseguiran és la seva anul·lació pel Tribunal Constitucional i la inhabilitació dels membres de la Mesa, hagi posat -ella sí- “límit a la llibertat d’expressió” del diputat i hagi decidit fer-lo fora de la Mesa.

De fet, el que va afirmar Jaume Alonso-Cuevillas, que no és certament un no-ningú, sinó un jurista de gran prestigi, expresident del Col·legi d’Advocats i catedràtic de Dret Procesal, que fou, a més, un dels lletrats de Carles Puigdemont després del seu exili a Waterloo, és el mateix que va dir Carme Forcadell en un dels entreactes que ha passat fora de la presó, i és, sembla, el que pensa avui ERC (i pensava Roger Torrent), que, a diferència de la senyora Borràs i dels purs de JxCat, són polítics que, encara que creguin com ella que el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem són òrgans que han comès grans errors -cosa que jo també crec-, no tenen, però, vocació de màrtir i saben que, en un estat com l’espanyol que avui no és capaç d’entendre mínimament els seus anhels, i en unes institucions europees que, ara per ara i a pesar dels esforços de Puigdemont per internacionalitzar els valors del “procés”, ha donat l’esquena als independentistes i ha manifestat  un rebuig absolut a les propostes separatistes, no consideren que s’hagi d’actuar com ho van fer el 2017 i el 2018, repetint com un mantra el “ho tornarem a fer”, perquè són molt conscients que aquesta actitud és insensata i no condueix sinó al dolor i a la frustració col·lectives.

Estic d’acord que, com ha dit el pur Josep Costa criticant durament Alonso-Cuevillas, “defensar la sobirania del Parlament no és cap tonteria i que ser empresonat o inhabilitat per fer-ho és una cosa digníssima…” i que “si algú no vol o no pot assumir aquest risc no hauria d’estar a la Mesa del Parlament”, però dubto molt que, per defensar la sobirania d’un Parlament democràtic en un estat de dret calgui conculcar les lleis i els drets de les minories com van fer d’una manera descarada i absolutament il·legal els diputats independentistes en aquelles sessions de setembre de 2017. 

Podem discutir si aquells comportaments i la manera com van actuar els avui condemnats per la justícia o exiliats voluntàriament mereixen les penes de presó a què els han sotmès els tribunals. I fins en podem discrepar. En aquest punt, penso que Josep Costa i Laura Borràs podrien concitar l’acord de moltes persones que, això no obstant, som crítics en la manera com es van comportar els polítics independentistes, però insinuar -com ha fet Josep Costa- que només diputats que estiguin disposats a sofrir el martiri són dignes de formar part de la Mesa d’un Parlament em sembla un insult a la intel·ligència que és el que, subtilment, els deia el diputat Alonso-Cuevillas a les seves declaracions.

Més encara, són molts els catalans i no catalans que creiem que no té cap sentit desgastar-se en inhabilitacions sense pena ni glòria que, per a més inri, no fan tan sol pessigolles a l’Estat espanyol que, desgraciadament, en tost de voler comprendre, no espera, sinó, la rendició total i absoluta de l’adversari. Però si fem un esforç per llegir entre línies i analitzar les diferents estratègies que avui semblen seguir JxCat i ERC arribarem a la conclusió que els republicans, en un esforç per comprendre la realitat, són conscients que, ara per ara, la independència de Catalunya no s’entreveu a l’horitzó i saben que és suïcida actuar com ho van fer el 2017 i el 2018.

En canvi, JxCat, amb Puigdemont a Waterloo i Laura Borràs al Parlament de Catalunya, conscients que es troben davant d’un món (espanyol i europeu) que, de moment, no els comprèn, han decidit que dirigirien tots els seus esforços a soscavar la credibilitat democràtica de l’Estat espanyol intentant demostrar que Espanya és un estat repressor. I en aquesta demostració, es comprèn que el “martiri per la causa” s’esdevingui un camí a tenir en compte.

La democràcia radica en el Parlament, no en el Consell per a la República

4 Abril 2021

És realment poc alliçonador contemplar el panorama polític català per qualsevol persona que consideri el valor intrínsec de l’acció política, i ho és encara més per a persones que, com jo mateix, hem militat sempre en el catalanisme (entès aquest concepte en un vessant polític i cultural ampli i, per tant, no lligat a cap partit polític determinat). Confesso, doncs, que, d’un temps ençà, em costa entendre el que està passant i la incapacitat de diàleg que tenen els partits catalans (de dreta o d’esquerra) marcats decididament pel nacionalisme. I encara em sembla més incomprensible la incapacitat que demostren per arribar a acords estables i sòlids entre ells, a pesar que s’omplen la boca per dir que el seu objectiu final és clar i unívoc: la independència de Catalunya respecte de l’Estat espanyol.

L’espectacle que van donar al llarg de la darrera legislatura presidida per Torra, que des del primer dia va acceptar el paper de vicari de Puigdemont, va ser lamentable pels desacords permanents entre ells, pels retrets continuats i per les desconfiances mútues mai dissimulades. Fins al punt d’impedir la dissolució del Parlament després que Torra afirmés que la legislatura estava esgotada.

Les coses no s’han resolt amb les eleccions del passat 14 de febrer que, més enllà de provocar una ressorgiment del Partit Socialista (PSC) després de molts anys d’enfonsament electoral, van deixar les coses amb la mateixa composició pel que fa a l’independentisme, ja que les tres forces que es declaren partidàries de la ruptura amb l’Estat, no sols van mantenir el percentatge de vots, sinó que fins i tot el van augmentar lleugerament fins a un 51% dels electors que van acudir a les urnes, però amb una diferència respecte de la situació anterior: Esquerra Republicana (ERC), el partit històric creat per Francesc Macià, per primer cop en democràcia va superar la dreta nacionalista hereva del pujolisme, encapçalada avui per Carles Puigdemont, exiliat a l’estranger o fugat de la justícia (segons quin sigui el punt de vista de qui parla), però el va superar amb un percentatge tan minso, tan curt, que els perdedors no es consideren com a tals i han decidit jugar fort per imposar els seus criteris.

El resultat de l’enfrontament entre aquests dos grans partits que persegueixen una finalitat única però que s’odien mútuament, altre cop ha comportant la paralització de la política, l’oblit de les necessitats diàries del país i el bloqueig parlamentari, com acabem de veure després que, en una primera i una segona votació al Parlament, Junts per Catalunya (JxCat) s’ha negat a votar la investidura de Pere Aragonès, que va ser el candidat dels republicans.

Els retrets (expressats o callats públicament) entre Puigdemont i Junqueras ja formen part del paisatge català per a desgràcia de tots. Puigdemont no pot oblidar que va ser Junqueras qui li va impedir convocar eleccions la tardor de 2017 amb l’acusació que, de fer-ho, trairia la causa, i qui a les eleccions convocades per Mariano Rajoy després de l’1-O li negà la investidura telemàtica. I tampoc li perdona que, ara, a pesar que l’avantatge que li ha tret en vots i en diputats sigui curta, hagi preferit negociar primer amb la CUP abans de fer-ho amb els seus 32 diputats, que li són imprescindibles si -com ha dit i repetit- rebutja una majoria d’esquerres (amb PSC i Comuns) i opta per una majoria formada exclusivament per nacionalistes partidaris de la independència.

Per la seva banda, Junqueras i Aragonès no veuen amb bons ulls que l’acord amb JxCat passi per mantenir el Consell per la República (CxR), un òrgan privat sense cap lligam constitucional o estatutari que Puigdemont va constituir quan, exiliant-se a Waterloo el 2017, decidí que la seva missió en aquest món era d’ “internacionalitzar el procés”. 

Per poc que analitzem aquest organisme, veurem que va ser una creació exclusiva de Puigdemont, que va dur a terme amb la pretensió d’esbossar un “govern legítim” per damunt del “govern legalment constituït” que presidia Torra i, posteriorment, Aragonès. No negaré que, si escoltem Puigdemont, aquest CxR pretén reunificar l’independentisme, però sempre que aquest s’agomboli sota el seu lideratge. De fet, la CUP va tancar des d’un inici la porta a formar-hi part, justificant que no volien contribuir amb “iniciatives que parteixen d’una lògica simbòlica, que no tenen com a objectiu central la ruptura democràtica amb l’Estat i que no disposen de mecanismes de control democràtic i popular”. Ni tan sols van acudir a la inauguració, tot i que, mesos després, Poble Lliure –que forma part de la candidatura– es va unir a Puigdemont.

Tampoc va entusiasmar ERC, que va descartar la participació de les seves primeres espases en l’organigrama i fins i tot va plantar Puigdemont el desembre del 2020 quan es va certificar la fundació de l’assemblea de representants –l’òrgan de govern de l’esmentat Consell– en considerar-lo “partidista i interessat” per la proximitat de les eleccions del 14-F, on Puigdemont encapçalaria (des de l’exili) la llista de JxCat.

Diguin el que vulguin Puigdemont i els actuals dirigents de la seva formació política, se’m fa molt difícil acceptar l’existència “oficial” d’un organisme privat sense cap suport institucional que, de fet, pretén tutelar i dirigir l’estratègia política de la Generalitat, encara que se’l vulgui justificar dient que és “un òrgan imprescindible perquè treballa al marge de la justícia-injustícia espanyola” (Elsa Artadi). Comprenc que, com a ideologia, l’independentisme necessiti demostrar que Espanya és un Estat repressor i sense futur (Sergi Pàmias), però temo molt que, més enllà de justificacions d’aquesta mena, l’acceptació d’organismes com el CxR és democràticament inacceptable.

Convindria no perdre de vista que les eleccions del passat 14 de febrer es van celebrar a Catalunya per elegir els representants legítims dels catalans al Parlament, no per proveir un òrgan “alegal” -des del punt de vista de les institucions constitucionals i estatutàries (democràtiques, en definitiva)- que no pretén res més que donar el poder a Puigdemont, que no sols va ser el candidat del partit que va quedar en tercer lloc, sinó també una persona que no ha pogut ser parlamentari perquè optà per l’exili. Tot plegat és, des del meu punt de vista, un contrasentit, una exigència que no es pot sostenir en democràcia.

És cert que, dilluns passat, després que el portaveu de JxCat anunciés que s’abstindria en la segona votació i, per tant, faria impossible l’elecció d’Aragonès com a president de la Generalitat, s’oferí per dur a terme un diàleg per debatre “des de la lleialtat i la confiança” una reformulació de la governança del CxR, i per facilitar una direcció col·legiada de la seva estructura institucional. D’aquesta manera, l’organització liderada per Puigdemont s’obriria a articular una direcció en la qual poguessin participar tots els partits -i entitats civils (Omnium i ANC, que el poble no ha elegit)- de l’independentisme.

Sembla, doncs, que, de sobte, Puigdemont ha decidit mostrar-se generós. Però la pregunta que qualsevol demòcrata s’ha de fer -i un demòcrata no pot menystenir les persones i els partits que no participen de la seva filosofia (en aquest cas, les persones que no militen en l’independentisme)- és, crec, la següent: ¿Quin sentit té crear un òrgan al marge de les institucions constitucionals i estatutàries destinat a aglutinar només el parer dels nacionalistes quan tenim un Parlament elegit per tots els electors de Catalunya, amb la facultat per legislar i per controlar al govern, on es poden debatre totes les proposicions i els projectes de llei que es presentin? ¿Què hi pot haver més democràtic i representatiu que un Parlament elegit per sufragi universal, lliure i secret?

Del no a l’amnistia a les dificultats de l’indult

28 Març 2021

ERC, JxCat, la CUP i el PDECat van registrar a mitjan març a la Cambra Baixa una proposició de llei per demanar l’amnistia de tots els processats i condemnats a causa del ‘procés’ des de 2013. Es tractava d’una iniciativa que els partits independentistes van prometre el mes de desembre passat, abans de la dissolució del Parlament de Catalunya, i que des del Govern d’Espanya s’ha titllat d’inconstitucional. 

Com era previsible, dimarts passat, la Mesa del Congrés va rebutjar la tramitació de la proposta de llei. Així doncs, la iniciativa no es podrà debatre en el ple perquè el PSOE, PP i Vox l’han tombat complint amb la recomanació dels lletrats del Congrés, que en un informe apostaven per no tramitar-la ja que també la consideraven inconstitucional.

Tot i així, Unides Podem -soci del PSOE en el govern- es mostrà a favor de l’admissió a tràmit. I també el PNB, en nom del qual, el diputat Aitor Esteban ha defensat que el debat de la proposició de llei era possible. Esteban s’ha referit a l’informe dels lletrats afirmant que, en la seva opinió i en la de molts catedràtics “de colors polítics diferents”, la Carta Magna “no prohibeix una llei d’amnistia” si més no “en moments excepcionals”, “de refundació política” o “en situacions de greu conflicte”.

Per curar-se en salut, el portaveu del PNB ha precisat que l’amnistia no afectaria els principis de la justícia universal, “però no hi ha inconvenient” perquè es refereixi a qualsevol altre tipus de delicte tipificat en el Codi Penal i, en particular, als “delictes de caire polític”. Per això, entenia que la llei d’amnistia s’havia de debatre en el Parlament.

És molt difícil saber si seria o no possible al nostre país una llei sobre una matèria que la Constitució tan sols no esmenta. Però del que no hi ha dubte és que, en el camp jurídic, trobem opinions molt fonamentades en un sentit i en un altre (encara que són majoritàries les que opinen en contra). De tota manera, potser s’ha perdut la possibilitat de mantenir un debat intel·lectual seriós sobre la matèria encara que tots sabem molt bé que, avui, mantenir aquesta mena de debats s’esdevé gairebé impossible en un parlament esquarterat, dividit i dominat per les visions tactistes i a curt termini de la major part dels nostres polítics que, en tost de parlar, criden; en tost de raonar, pontifiquen; i en tost de dialogar s’insulten i s’amenacen. Estem, per tant, davant d’un debat impossible, que, si es fes, acabaria per força en un recurs al Constitucional i en una sentència d’aquest. Per tant, “lasciate ogni speranza”, perquè els problemes reals del país avui no es tracten i alguns dels que són objecte de debat -com el de la relació Catalunya-Espanya- no tenen una solució a la vista.

Per què? Doncs perquè, com raonava molt sàviament no fa gaire Francesc-Marc Àlvaro, l’independentisme català és impotent per tirar endavant un procés de secessió unilateral i l’Estat és també impotent (encara que no ho vulgui acceptar) per dissoldre (malgrat la judicializació compulsiva) l’existència d’uns partits i entitats independentistes que tenen el suport –amb oscil·lacions– de la meitat de la societat catalana. 

I aquesta realitat comporta una cronificació de la crisi. Però dit això, Àlvaro reconeixia dues impotències majors encara, que, per a una major complexitat, romanen ocultes: que uns -els independentistes- ho tenen pràcticament impossible per fer prosperar un referèndum pactat a l’estil escocès (sempre seran una minoria nacional en el tauler del poder espanyol), i els altres -els partits d’àmbit espanyol que s’han trobat en el govern de l’Estat- demostren que són incapaços de fer una oferta de reconeixement de Catalunya (finançament, cultura i reforçament de bilateralitat) prou seriosa per competir amb el projecte de la independència.

Així les coses, l’únic camí que podria tenir certa viabilitat si el PSOE s’atrevís a jugar-se-la, seria el d’aprovar uns indults per als processats i d’aprovar també una reforma del Codi penal per donar al delicte de “secessió” un sentit força més adequat a la idea que avui en tenim molts ciutadans, a pesar que no sé si som tampoc majoria els que voldríem que això es fes, si observem que els fiscals del Tribunal Suprem, no sols semblen ben convençuts que aquest tipus penal està ben regulat, sinó que fins i tot consideren que el que es va produir a Catalunya no va ser una “sedició” sinó una “rebel·lió” en tota regla. Per tant, la cosa no és fàcil. I ho és encara menys si tenim en compte la debilitat de l’actual sistema de partits que, un cop desballestat el bipartidisme espanyol l’any 2015 (amb les poques variabilitats que provocaven els partits nacionalistes perifèrics), el que va substituir aquest no és, pròpiament, un “nou sistema de partits”, sinó un “escenari complex i força inestable”.

Un analista amb el qual solc estar d’acord, Ignacio Sánchez Cuenca, reflexionava sobre la urgència, més personal que política, i sobre el carrusel de decisions a què hem assistit recentment que -com deia jo al meu passat article- ens aboca a una mena de ficció que difícilment podria imaginar un guionista de sèries, i arribava a la conclusió que, avui, la política ens recorda més un joc de driblatge curt que un plantejament d’estratègia a llarg termini, ja que la tònica general és que els polítics prenen decisions ràpides i irreflexives per salvar situacions difícils, sense calcular les conseqüències.

Tornant, doncs, a l’amnistia, és comprensible que, si tenim en compte els dubtes que genera la possibilitat constitucional d’aquesta i els arguments que han argüit els lletrats del parlament, alguns partits la puguin rebutjar, però això no hauria de succeir respecte de l’indult, que sí és constitucionalment possible. Però amb la realitat actual del “tots contra tots” i amb la situació que s’ha creat a partir de la fracassada moció de censura contra el president de Múrcia, és impossible que el govern socialista es plantegi la possibilitat d’un indult, conscient que, si ho feia, tota la dreta (i no només la dreta) política i mediàtica espanyola se li tirarà a sobre i fins podria fer perillar l’estabilitat d’una legislatura que, d’altra banda, no deixa de ser un miracle que segueixi dempeus.

Tot i així, convindria que no oblidéssim que, en el cas hipotètic que el govern es revestís de coratge i acabés indultant els polítics catalans, aquest indult només es podria donar respecte dels polítics que han estat jutjats i condemnats. Vull dir amb això que no podria afavorir els qui, com Puigdemont, Comín i Ponsatí, es van expatriar i, per tant, no han estat jutjats ni condemnats.

Aquests tres, des que el Parlament europeu els va treure la immunitat -sempre que aquesta resolució es confirmi- ja no es podran passejar lliurement per tota Europa, i suposant que segueixen a Bèlgica i que els tribunals d’aquest país adoptin la mateixa decisió que van prendre respecte de Luís Puig, hauran de seguir en aquell país, ja que no tenen cap garantia que, en un altre estat europeu on estigui vigent l’euroordre, no se’ls detingui i se’ls deporti (ja que hauran perdut la immunitat). 

Però el que voldria que quedés molt clar és que un indult només pot tenir efectes sobre un jutjat i condemnat, però no sobre un “no jutjat”, i això significa que, per acollir-s’hi, primer s’haurien de sotmetre a un judici a la seu del Tribunal Suprem.

Vet-aquí per què els independentistes reclamen l’amnistia: perquè aquesta seria l’única forma que els “no jutjats” poguessin tornar a Espanya sense haver-se sotmès al judici pertinent.

De Madrid al caos (passant per Múrcia)

21 Març 2021

Davant la coincidència de dues actuacions contradictòries -la dissolució de l’Assemblea de Madrid per la presidenta regional i la presentació per Más Madrid i pel PSOE de dues mocions de censura contra Díaz Ayuso- el Tribunal Superior de Justícia de Madrid s’ha vist forçat a prendre una decisió i ho ha fet per declarar la prioritat de la dissolució a la moció de censura, al·legant que, si ens ateníem a la literalitat de les normes, que no donaven efectivitat a la dissolució fins que hagués estat publicada en el Butlletí Oficial, alhora que la presentació de les mocions ja la tenien des que van ser presentades als serveis de la Cambra, avalaríem una mena de filibusterisme que impediria que cap president pogués exercir el seu dret de dissoldre un parlament, i això seria, en el fons, un frau de llei.

Més enllà, doncs, de la valoració política que em mereixi la dissolució i la presentació de les mocions de censura, crec que la decisió del tribunal, saltant-se d’alguna manera la literalitat de la norma, és una decisió encertada i ajustada plenament a dret. Així sembla que ho han considerat també els lletrats del parlament que, pronunciada la resolució judicial, han renunciat a recórrer-la al Tribunal Suprem. Aquesta és, però -que els jutges hagin actuat correctament-, l’única notícia positiva de la setmana.

D’altra banda, he de reconèixer que, per a qualsevol observador polític, la realitat del que està succeint aquests dies supera la ficció: Moció de censura a Múrcia orquestrada per Ciudadanos i PSOE contra el govern del PP; resposta sorpresa de Díaz Ayuso dissolent l’Assemblea de Madrid mentre atreia damunt seu tota l’atenció del país; contraatac de la direcció nacional del PP convencent (comprant?) tres diputats de Ciutadans al parlament de Múrcia que havien signat la moció de censura perquè es desdiguessin del que van signar i es passessin a les files del PP entrant en el govern regional; terratrèmol dins Ciudadanos que ha vist com se li esberlava tot l’edifici a causa de la moció i de les dimissions que ha vingut darrere (i seguiran venint); i per acabar repicant la gran festa tenim la dimissió de Pablo Iglesias de la vicepresidència segona del govern de l’Estat per ser candidat d’Unides Podem a l’autonomia madrilenya contra Díaz Ayuso, decisió que, de moment, s’ha topat amb la negativa de Más Madrid per convergir amb ell. 

Si posàvem tots aquest ingredients en el cap d’un guionista de sèries televisives, difícilment aquest hauria pogut escriure un guió tan complet i bigarrat, però -i segur que no estem sinó al principi del que pot venir encara-, un cop més, hem pogut comprovar com la realitat del nostre país supera la ficció, sense que això sigui necessàriament positiu, perquè -i ara entro a la valoració dels fets- temo molt que Espanya s’ha decidit per una dinàmica de confrontació i de radicalitat que recorda molt la que va viure el país durant els anys trenta del segle XX. I tots sabem molt bé com solen acabar aquestes dinàmiques: que els extrems es mengen les posicions moderades i són, finalment, els qui ocupen els pols oposats els que acaben dirimint les seves diferències en un xoc frontal que trenca els ponts de la concòrdia.

I per si tot això fos poc, ho hem de compaginar amb la crisi permanent que es viu a Catalunya, on la moderació fa temps que ha saltat pels aires. Ja que, a la realitat dels presos i a la dels fugats de la justícia, allí hem d’afegir-hi no sols la pugna cada cop més declarada entre dues meitats de la població, sinó també entre una Esquerra Republicana que haurà de presidir el govern i uns JuntsxCat que, des de la presidència del Parlament, intentarà fer-li la vida impossible, tot i que participarà també en el govern de la comunitat autònoma. De tal manera que es farà molt difícil el diàleg entre ells i també amb el govern de l’Estat, ja que, per mor del que està succeint, el president Sánchez es veurà exigit a prioritzar la lluita electoral per evitar una possible victòria del bloc de dretes a Madrid, a la resolució dels problemes de Catalunya. Acomiadem-nos, doncs, dels indults, de la reforma del Codi penal i de la Taula de diàleg.

Sigui com vulgui, el panorama general del país se’ns presenta cada cop més tèrbol. I això perquè, després del que hem viscut als Estats Units amb els quatre anys de trumpisme, amb la victòria que va tenir Bolsonaro al Brasil, amb l’auge dels partits dretans a països de la vella Europa, com Hongria o Polònia, i amb el despertar dels populismes de dreta ultra arreu del món -dels quals, per cert, no es troba allunyada certa esquerra, com la que representa Podemos entre nosaltres, m’estic convencent que la meva visió del que deuria ser la política no és -ni fer-hi prop!- majoritària, i això m’aboca a un pessimisme crònic, perquè em fa la impressió que estem abocats a una dinàmica que no serà bona de revertir.

Per què ho dic? Doncs perquè jo penso que, en un país amb certa solvència democràtica, dirigents com Isabel Díaz Ayuso haurien de ser considerades com a caricatures de sainet, per les seves hilarants intervencions públiques, per aquella inquietant inexpressivitat facial i aquell etern rictus de contrarietat que sempre mostra, que no mereixerien sinó alguns comentaris de pena o de rebuig. Més encara. Jo no em puc explicar que algú com ella presideixi una comunitat autònoma com la de Madrid, mostrant com sempre ha mostrat una inqualificable tossuderia oposant-se a la legalitat i als acords nacionals i a les recomanacions científiques, mentre presenta les pitjors xifres de morts i contagiats i un menyspreu olímpic a la sanitat i a l’educació públiques. Sí, a mi em sembla impossible que una dona com ella continuï gaudint d’un suport massiu que amenaci fins i tot a estendre’s fora de Madrid i acabi essent general a Espanya. És clar que tampoc puc entendre que Trump segueixi tenint més de setanta milions de vots als Estats Units, però veig que aquesta és una realitat incontestable.

Tornant, doncs, a Díaz Ayuso, el que em sembla més greu no és que hagi convocat unes eleccions en plena pandèmia sense necessitat de fer-ho, sinó que ho hagi fet perquè sap -i si més no ho espera- que amb aquesta decisió no sols pot acabar amb el partit d’Arrimadas, sinó que també pot dur el seu partit -el PP- al terreny de Vox, boicotejant d’aquesta manera els esforços que sembla que volia fer Pablo Casado per separar-se de la dreta extrema, cosa que, tret que l’estratègia de Díaz Ayuso fracassi, ja no li serà possible. Aquell “hasta aquí hemos llegado” que adreçà Casado a Abascal, ha passat a ser “entre usted en mi gobierno”, com veiem que succeirà a Múrcia.

Citaré per acabar a Antoni Puigverd, que ha fet de la realitat que tenim davant nostre una descripció que em glaça, perquè tinc la impressió que és la exacta del tot, quan ens diu que, en un conjuntura que no podia ser més difícil per al PP, una dona jove i, aparentment, sense molts fonaments ideològics, aprofitant les febleses dels seus rivals, està en condicions de refundar la dreta. Sota quina inspiració? Doncs sota la de Trump. I com es fa això? És molt simple, segons escriu Puigverd: “Si busques l’èxit, conrea l’excentricitat. En l’era de les xarxes socials i de la cridòria sense pausa, no fa falta una visió del món. Ni tan sols una ideologia és necessària: amb quatre banalitats discursives basta. Això sí: cal tenir-les-hi diàriament amb l’enemic interior (i portar-li sempre la contrària, que és el que ha fet Ayuso amb Sánchez durant l’any de pandèmia). I, per descomptat: cal cridar l’atenció a cada moment. Si un polític compleix aquestes dues regles: negació de l’altre i exaltació de la pròpia excentricitat, ja només ha d’esperar l’oportunitat.”

El fi justifica els mitjans? -es demana finalment Puigverd. “No, ja no és necessari: ara els mitjans són el fi”. Una resposta demolidora.

No es pot homenatjar els assassins ni silenciar les víctimes

14 Març 2021

Joan Pons Moll ha publicat el passat 8 de març un article al diari «Menorca» que hauria de ser modèlic per a tothom que vulgui reflexionar seriosament sobre el nostre passat i vulgui extreure’n una lliçó per a la vida, perquè el passat és memòria, sí!, però també és història, i ens és indispensable que, a cada moment, intentem saber d’on venimon som i on anem, i això només es pot aconseguir des del rigor. I el rigor no sempre és un atribut de la memòria, que sovint es mostra massa selectiva, i això pot dur a fets com els que han succeït recentment, que mai no s’haurien d’haver produït perquè, com destaca i critica Joan Pons Moll, «a Menorca, els dos bàndols [el republicà i el franquista], successivament, foren víctimes i botxins, uns i altres tenen morts i assassins. I això, precisament, hauria de facilitar la reconciliació sincera, perquè no es poden homenatjar mai més assassins, siguin del bàndol que siguin, ni silenciar tampoc totes les víctimes».

L’any 2008 vaig publicar un llibre que intentava furgar alhora en la memòria i en la història del nostre país: “Les revolucions perdudes” (Proa), on, des de la ficció que comporta sempre una novel·la, vaig intentar reflexionar sobre dos fets històrics: la revolta franquista iniciada el juliol de 1936 i la revolta estudiantil de la qual París en va ser epicentre el 1968.

La particularitat d’aquell llibre radica en el fet que l’esclat revolucionari de 1936 s’hi explica en tant que fet objectiu que estudia un home de la meva generació, progressista, recentment llicenciat en dret, amb inquietuds literàries, fill i nét de notaris monàrquics i catòlics (ell mateix arribarà a magistrat), el qual es troba a París el maig de 1968 i viu l’experiència revolucionària pels mateixos dies en què va descobrint els fets (també revolucionaris) de la guerra civil. 

Escrivint aquesta novel·la jo perseguia objectius diversos: en primer lloc, em volia mostrar crític amb els defensors de la Segona República, que no van saber estar a l’alçada del que la democràcia els exigia en aquells moments de guerra. En segon terme, volia fer una dura autocrítica de la meva pròpia generació sense haver de passar-me necessàriament de bàndol (vull dir sense adoptar un posicionament de dretes).

Això va comportar que el llibre fos una novel·la sobre el desencís i el fracàs: desencís perquè, com ja he dit, els republicans de 1936 no van saber estar a l’alçada i cometeren gravíssims errors, i també fracàs perquè la revolució de maig del 68 va acabar donant pas a una esquerra fatxenda i edulcorada, hedonista i poc compromesa, de la qual molts homes i dones de la meva generació n’hem format part.  

La presentació d’aquesta novel·la, que va tenir lloc a l’Ateneu de Maó, la va fer el periodista català, Francesc-Marc Álvaro, amb el qual vaig tenir un llarg diàleg sobre la memòria (feia molt poc que el Parlament espanyol havia aprovat la Llei 52/2007, coneguda popularment com la “Llei de Memòria Històrica”, a instàncies del govern de Rodríguez Zapatero).

«Ai, la memòria històrica! –s’exclamà el periodista en iniciar la conversa-. Com t’agraeixo que hi hagis aprofundit amb una manca absoluta de lligams i prejudicis, en el sentit de no pretendre només quedar bé o escriure una obra políticament correcta. I t’ho dic perquè aquesta és una qüestió que m’apassiona. He escrit molt respecte d’això i he tingut fins i tot polèmiques amb historiadors. I abans de seguir, deixa’m dir algunes coses sobre la memòria per tornar després, ràpidament, a la novel·la. Des del meu modest punt de vista, la memòria és una cosa i la història n’és una altra. Aquesta és una distinció que els historiadors haurien de tenir molt clara des d’un primer moment. Perquè la memòria té a veure amb l’experiència i la història amb la voluntat d’explicar d’una manera total i científica els fets del passat i les seves causes. I aquesta confusió entre memòria i història és una batalla molt actual. Però la memòria sempre és personal i, a més, és plural, és diversa, és contradictòria, és inexacta, és incompleta, i està lligada als detalls, a les petites coses, a les sensacions i a les imatges. 

»Ryszard Kapuściński, de tot aquest món de sensacions i de detalls, de tot aquest món que no està en els documents escrits, en deia la imponderabília, el món d’allò que no es pot registrar d’una manera documental com fan els científics de la història. Doncs bé, aquest és el món de la memòria. Cada individu, cada família, cada generació, cada grup, cada poble té, si m’ho permets, la seva memòria. I aquesta memòria de cada col·lectiu és una suma de flashos, una suma d’instants sovint sense sentit, sovint més emocional que racional. I és aquí, en aquest terreny, on es permet trastocar i alterar la realitat, perquè la memòria, com que no pretén la ciència, permet el joc literari.»

Aquest punt de vista va dur Francesc-Marc Álvaro a referir-se tot seguit al que era per a ell, un absurd metafísic: «el que es produeix quan un govern, un país, vol legislar la memòria. Diguem que legislar la història és quelcom que han fet sempre els règims dictatorials. Però el que esdevé estrany és que un sistema democràtic la vulgui legislar. Però en tot cas, legislar la memòria –que és aquest món de sensacions, etcètera, etcètera- és irrealitzable i, per tant, quan algú diu que legislarà sobre la memòria, pretén, de fet, una cosa impossible i fa el ridícul.»

Dit això, alabà de la novel·la que jo no hagués volgut il·luminar els fets de què tracta cercant una veritat políticament correcta, ni tampoc cap veritat oficial. «Més aviat -va dir- la teva novel·la és una llum del dubte que vol atansar-se a l’altre; no només a l’adversari, també a l’enemic. Hi ha un moment a la novel·la -continuà dient- en què el narrador-personatge, es demana per què, en lloc de triar el trenta-sis, no va triar el trenta-nou o l’any quaranta quan es va decidir a escriure-la. Per què, doncs, es va entestar a saber què havia passat l’any trenta-sis un cop observa que allò que està descobrint (els assassinats de la Mola del 2 i el 3 d’agost, o al vaixell-presó Atlante el 18 de novembre) no és com ell pensava. Tot i així, decideix seguir amb el trenta-sis, i l’important és que aquesta petita decisió altera absolutament la complexitat dels fets. »

Aquest dubte em fa pensar -digué- en aquella pel·lícula d’en Woddy Allen, “Match point”, on tenim una bola que no sabem a quin costat de la xarxa caurà. Doncs bé, el personatge és, amb la memòria, com una pilota que no sabem tampoc de quin costat caurà, i en caure del costat del trenta-sis, on acaba caient a la teva novel·la, el que troba és una determinada veritat. Si hagués caigut a l’any quaranta, n’hauria trobat una altra. I això fa que el personatge es plantegi unes qüestions i no unes altres. Per tant, l’elecció de la mirada ja és un compromís, i això ens duu al debat actual sobre les memòries, i a la decisió de posar el focus sobre unes coses i no sobre les altres. És a dir, els responsables de la “Memòria històrica” trien parlar d’unes coses i no d’unes altres. I d’alguna manera se’ns proposen de vegades memòries oficials que no fan l’operació honesta que fa en Gabriel, el personatge de la teva novel·la, que diu: “Alerta, hi ha blancs!”».

La història és, doncs, complexa, i aprofundint-hi, sempre et trobes amb blancs que s’han d’emplenar. I va ser parlant d’aquests blancs i de la complexitat de la història, que la conversa ens va dur a parla de les «víctimes de la història», en el sentit més ple de la paraula. No dels màrtirs o dels herois (que és del que sempre ens van parlar esbiaixadament durant el franquisme i ara correm el perill de fer el mateix des de l’esquerra). I això, perquè les víctimes esdevenen l’únic element capaç de trencar el mite idíl·lic del que ens pensàvem que havia estat la veritat. Ja que -no ho oblidem- les víctimes, amb les seves raons i els seus motius, també poden haver estat botxins en un altre moment. Vet-aquí, doncs, l’assenyada advertència que ens ha fet Joan Pons Moll.


%d bloggers like this: