Arxiu d'Autor

Espanya encara el futur amb esperança

5 Mai 2019

Quan diumenge vespre, gairebé a mitja nit, van comparèixer a la televisió els dirigents del PP per exposar la seva versió del que havia succeït i vaig veure aquells tres homes vestits de negre, amb la corbata que, de tan fosca que era, també semblava negra, davant un decorat que imitava el cel, la imatge em va semblar tan eloqüent com funerària, i vaig pensar que les primeres paraules de Casado serien: “Españoles, Franco ha muerto”.

No va dir això, òbviament, i culpà la gran derrota a la divisió de la dreta, mentre unes hores més tard, el secretari general del partit, Teodoro García Egea, afirmava que el resultat sorgit de les eleccions ens abocava a un escenari d’ingovernabilitat. Potser té part de raó, però del que no hi ha dubte és que el PP no podrà aportar gran cosa a aquesta governabilitat, ja que el seu partit ha quedat fora de tota possible combinació, directa o indirecta.

Ara que, per a frases que mereixen emmarcar, una del gran ideòleg de la confrontació, José María Aznar, que, dilluns passat, culpà els espanyols del desastre denunciant -la cita és textual- “la ignorancia temeraria de los votantes”. Això ens retrotreu a Cánovas, a Maura, a Romero Robledo i a tants polítics de la Restauració, que no creien en la democràcia real i, desconfiant del que pogués decidir el poble, trucaven els resultats dels comicis. Sortosament, ara els resultats no es truquen, però escoltar com el guru de la dreta culpa els ciutadans de “temeritat” per haver elegit malament és trist i lamentable.

No hi ha dubte que la victòria de Sánchez no és absoluta fins el punt que li permeti governar sense despentinar-se, però és clara i prou contundent. A més, una cosa indiscutible del que va succeir diumenge passat és que PSOE i Unides Podem sumen 165 escons, mentre que el bloc de rebuig (PP, Ciutadans i Vox) en sumen 147.

Tenim, doncs, que d’aquestes eleccions es poden deduir moltes coses. Una d’important  i significativa l’ha remarcada curiosament Pedro J. Ramírez, el qual, la mateixa nit electoral afirmà que “molts espanyols han tingut més por de Vox que dels separatistes”, afirmació que es pot formular també d’una altra manera, dient que els espanyols no volen retrocedir respecte dels drets i llibertats que s’han aconseguit en quaranta anys de democràcia, i han vist que la radicalització que havia provocat en el PP i Ciutadans l’aparició de Vox, implicaria un retrocés en tots aquests camps. Per això han decidit que no era el camí que volien.

Però la referència als separatistes (aquests que Casado i Rivera han tingut a la boca en tots i cadascun dels minuts que ha durat la campanya i en tots i cadascun dels mítings que han fet, no sols per vilipendiar-los sinó per afirmar una cosa encara més burda i falsa: que Pedro Sánchez era el seu candidat), ens obliga també a reflexionar sobre el paper d’aquests. No sols per l’afirmació que Ramírez ha posat sobre la taula, sinó perquè les eleccions ens han servit per saber que la crisi catalana no és, com tantes vegades s’ha dit per la dreta espanyola, un suflé que s’acabarà desinflant i només es pot atacar a cops de porra, limitant els drets fonamentals dels catalans, aplicant indiscriminadament la suspensió de l’autonomia (art.155 CE), dissolent TV3 i encarcerant els dissidents. No, l’independentisme en el seu conjunt passa del 32% al 39,4% respecte de les generals del 2016, i si als grups netament partidaris de la separació hi afegim els qui duen al seu programa la necessitat de convocar un referèndum per a l’autodeterminació (em refereixo als Comuns), aleshores puja al 54%, una xifra que reclama qualsevol cosa menys el menyspreu. I amb això vull dir que, si bé em sembla lògic que un partit extremista com Vox vulgui alimentar el conflicte territorial, és del tot incomprensible que un partit de govern, en comptes d’apagar el foc, hi aboqui litres de benzina. I que ningú no s’enganyi: la manera com va enfocar Casado la qüestió catalana ha estat un factor inapel·lable de la seva gran derrota.

Qui, en canvi, ha tingut des del primer moment una visió lúcida del problema ha estat Pablo Iglesias. Ell ha estat l’únic que, durant la campanya, l’ha afrontat de cara amb seny i moderació; l’únic que, la mateixa nit electoral, pronuncià una sentència que s’hauria de traduir aviat en un article de la Constitució espanyola si volem que aquesta perduri molts anys i ens ajudi a resoldre els problemes: “Espanya -va dir Iglesias- és inequívocament plurinacional, com demostren els resultats a Catalunya i Euskadi”. No voler-ho veure, és suïcida; l’avançament d’una mort anunciada (que es produirà més prest o més tard).

Ara bé, també els catalans hauran de prendre nota del que ha succeït en aquestes eleccions, perquè l’èxit de l’independentisme a Catalunya s’ha repartit desigualment i l’ha capitalitzat sobretot Esquerra Republicana, que passa de 9 a 15 escons, mentre que Junts per Catalunya passa de 8 a 7 (que és, d’altra banda, un resultat molt més bo del que s’esperava). L’èxit, doncs d’ERC, que ha polvoritzat tots els seus rècords i ha guanyat (per fi) unes eleccions generals, es deu segurament a l’exercici de possibilisme que han fet els republicans davant les posicions més frontistes de Junts per Catalunya, caracteritzades bàsicament pels discursos de Carles Puigdemont i de Quim Torra. Aquestes eleccions eren un bon termòmetre per calibrar la resposta dels simpatitzants independentistes a aquestes dues estratègies i són una prova inequívoca de qui va més ben encaminat.

En aquest mateix sentit, em sembla també significatiu el bon resultat del PSC, que queda com a segona força a Catalunya i guanya a Barcelona (on el vot és més costós, atès el pes demogràfic de la capital). Algú ha ressaltat que ERC i PSC acaparen gairebé la meitat de vots a Catalunya, i això implica un missatge inequívoc a favor del diàleg. Sabem, és cert, que els dos partits no l’interpreten de la mateixa manera, i també que Pedro Sánchez, davant les acusacions que ha sofert de la dreta de ser més perillós que Torra i Otegi plegats, s’ha vist obligat a replegar-se en les tesis més antinacionalistes que pul·lulen dins el seu partit. Però ell haurà de governar, i per més que ara ajorni (comprensiblement) les decisions -no oblidem que tenim eleccions municipals i autonòmiques d’ací a tres setmanes-, estarà obligat a cercar suports puntuals en el Parlament. Unides Podem és un dels col·lectius que no podrà obviar. Però en necessitarà d’altres. I entre aquests, hi ha els nacionalistes bascs i els independentistes catalans (si més no ERC), l’abstenció dels quals serà probablement indispensable perquè Sánchez sigui elegit president en una segona votació.

Així, doncs, i a pesar de la complexitat del moment, penso que, si diumenge passat parlava d’un futur incert, avui em sembla que aquest es mostra ja més esperançador i previsible.

Anuncis

Avui decidim un futur incert

2 Mai 2019
  • Aquest article va ser publicat el passat diumenge, jornada electoral, al diari “Menorca” i també s’havia de publicar al blog, pero per un error informàtic no va sortir. Fora de temps, però perquè en quedi constància, es publica avui.

 

Encara no fa dos mesos, al Parlament espanyol hi havia un partit, el PSOE, que amb 85 diputats (una xifrà molt pobra si tenim en compte que són 350 en total), havia aconseguit desbancar del poder Mariano Rajoy (el partit del qual en tenia 137) gràcies a una moció de censura aprovada amb els vots de Podemos i dels nacionalistes bascs i catalans, una moció que, dos dies abans, ningú no considerava possible.

Pedro Sánchez, l’home que ha demostrat ser fort com un roure, no tant per haver desbancat Rajoy com per haver vençut tot l’aparell socialista després que aquest l’hagués fet fora de la direcció uns anys abans, havia iniciat des del govern un programa de reformes que apuntaven un canvi en la política del país, alhora que havia aconseguit dues coses importants políticament que deixaven força malparats els seus principals adversaris de la dreta: la primera, que Albert Rivera, l’home que s’havia situat segons totes les enquestes al capdavant de la carrera electoral, perdés de sobte els trumfos per aconseguir el que pretenia; i deixar malparat el PP, que, amb la retirada de Rajoy, havia d’iniciar una difícil etapa amb un líder nou que, amb grans dificultats, podria aconseguir el ple dels seus i atraure la massa de votants que, als darrers temps i a conseqüència de la corrupció, l’havien abandonat.

D’altra banda, tot i que el PSOE de Sánchez havia donat suport al PP de Rajoy per aplicar el 155 a Catalunya, pel tarannà que mostrava respecte de la complexa situació catalana, semblava que volia dur a terme una política de diàleg que, amb el suport dels nacionalistes perifèrics, podia despertar una certa esperança de trobar camins per resoldre el problema per la via política (tenint en compte que la judicial ja no es podia tornar enrere).

Més encara, atès que la moció de censura havia llençat Ribera en braços de l’extrema dreta nacionalista espanyola, i que el PP, esperonat per l’ascens meteorològic de Vox, també havia decidit abraçar moltes de les grans consignes de la dreta més rància i poc dialogant -d’ací la foto de Colón, a Madrid-, les circumstàncies situaven Pedro Sánchez en un terreny de moderació que li hauria permès, si seguia al front de l’executiu espanyol, obrir camins més esperançadors per als nacionalistes que els que podria dur  a terme qualsevol de les dretes si governaven.

Ara bé, perquè aquests canvis es poguessin concretar una mica, calia que l’etapa de govern pogués durar fins al 2020, quan s’esgotava el temps de la legislatura, i això exigia que els mateixos que havien encimbellat Sánchez a la presidència del govern votessin els pressupostos que aquest presentava, però en lloc de possibilitar això, els nacionalistes catalans, seguint un cop més una política que ens és difícil de saber a quins criteris de lògica respon, van preferir deixar-lo caure, amb la qual cosa abocaven indefectiblement el govern de Pedro Sánchez a dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions, les que avui celebrem els espanyols en un clima de confrontació entre els partits i de no diàleg entre ells com no havíem vist mai.

Tot plegat ens ha dut una campanya electoral de pèssim nivell on hem pogut comprovar que l’absència radical d’un debat mogut per les idees n’ha estat la tònica. Sí que hem vist, però, dos debats on els monòlegs no s’han convertit, ni per un moment, en intercanvi de propostes o d’alternatives de govern (excepció feta de Pablo Iglesias), sinó en eslògans reiterats de propaganda barata i d’atacs indiscriminats, sobretot al camp de la dreta, on Pablo Casado, i més encara Rivera, han estat incapaços d’alterar un discurs basat en el tremendisme, afirmant dia rere dia com un mantra inexcusable que, si guanyava el PSOE, a Espanya s’esdevindria el caos, i que votar Sánchez era votar Puigdemont, Torra, Otegi i Bildu alhora.

Curiosament, si hem seguit una mica la campanya que han fet els independentistes catalans, veurem com aquests (bàsicament els d’Esquerra Republicana) s’han moderat, i han posat seny a algunes de les seves propostes. I hem comprovat com, des de la presó (en això tant els d’ERC com els de Junts per Catalunya), els seus líders han dit i repetit que, a pesar que no creuen en el PSOE, estarien disposats a donar els seus vots a Pedro Sánchez si aquest no bloquejava absolutament la seva voluntat de dur a terme un referèndum per la independència, cosa que, d’altra banda, ha donat arguments a les tres dretes per dir (com que l’exageració i la mentida estan a l’ordre del dia) que Sánchez és, en realitat, el candidat dels independentistes i que ja té signat amb ells un programa ocult per destruir la unitat del país.

Però les simplificacionsinteressades i falses de la dreta no treuen perplexitat al que estan fent els independentistes catalans, perquè si realment pensen fer això que diuen, ¿per què no van votar els pressupostos i van preferir carregar-se el govern de Sánchez, que ara podrà o no formar govern? ¿No és tot plegat molt grotesc?

Francesc Marc Àlvaro  l’ha captat molt bé, aquest absurd, que respon a un fet que ja va marcar l’equivocada decisió de Puigdemont quan no va dissoldre el Parlament de Catalunya el setembre de 2017. Aleshores no ho va fer per por que li diguessin traïdor. I aquesta por és la mateixa que ara ha dominat Puigdemont i Junqueras. Per por a ser impopulars davant els sectors més radicals de les seves bases, han preferit provocar les eleccions, quan la grandesa d’un polític es demostra quan és capaç de prendre la decisió que, a consciència, creu millor, encara que sigui incompresa i, per això mateix, se’l sotmet a crítiques ferotges.

Bé, sigui com vulgui, avui nit s’obre un nou capítol de la història d’Espanya. Confiem que sigui per bé, però perquè ho sigui, s’haurien d’acabar els monòlegs, els insults i les mentides, i vist el panorama, això no serà fàcil.

——–

N.B. Transcric el comentari (que subscric) d’Antoni Puigverd a La Vanguardiasobre els debats electorals que hem pogut veure: “És xocant -diu- que un xou televisiu sigui el camí més curt per arribar a president d’un país de 46 milions d’habitants, amb un deute públic equivalent a gairebé el 100% del PIB, amb les pensions en risc, l’habitatge impossible, una taxa d’atur de gairebé el 15% que emmascara una enorme bossa d’ocupació precària; sense oblidar la tremenda crisi d’identitat nacional. Aquests debats són la definitiva futbolizació de la política. Qui ha guanyat?, es pregunta a periodistes vicaris de cada ideologia immediatament després de la final fourelectoral. Qui ha guanyat?, pregunten els diaris digitals de trinxera a la seva clientela, generalment formada per hooligans, que aplaudeix (ho mereixi o no) al seu candidat mentre vomita escurçons sobre els adversaris.”

Reivindiquem una democràcia que mereixi aquest nom

21 Abril 2019

Encara que de manera indirecta, diumenge passat, en parlar dels problemes i les virtuts del “referèndum” com a eina de participació política em vaig referir a la democràcia grega de l’època de Pèricles. Hi he de tornar avui perquè val la pena de reflexionar-hi una mica quan estem en un intens, convuls i -diguem-ho clarament- de vegades bastant penós procés electoral, on les desqualificacions i les expressions fora de to són l’ordre del dia.

A l’antiga Grècia, el poeta Soló (638-558 aC), és qui, per primer cop, introdueix una nova matèria a la poètica: davant l’esforç èpic dels herois antics, ell exalça l’esforç quotidià dels homes per tractar de viure en harmonia; davant les alegries i les penes íntimes, ell enalteix l’intens desig d’igualtat i de prosperitat comunes. De fet, el tema de la seva poesia va ser decididament la salvació de la ciutat. Però el vertader descobriment del poeta va ser d’entreveure una nova via per tractar d’evitar la guerra civil: fer créixer la participació de tots en la gestió comuna.

Soló, en definitiva, endegà un sistema perquè els rics no poguessin abusar dels pobres, féu desvincular el poder de la riquesa i vinculà la sobirania a l’individu; féu corregir la desigualtat econòmica avançant vers la igualtat política; i intentà, sobre tot, que la llibertat deixés d’estar supeditada a la possessió de recursos econòmics.

La història de la democràcia atenenca no és sinó la història del pas progressiu del poder a mans dels ciutadans. Soló, doncs, més tard Clístenes (566-493 aC ) i Efialtes (mort el 456 aC ), i finalment Pèricles  (495-429 aC ) ja al segle V aC,  foren les baules més brillants de la llarga cadena per la qual el poder va anar descendint no sense dificultats des dels “elegits pels déus” fina als ciutadans, tot configurant el que entenem per democràcia. No deixa de ser, doncs, curiós que avui, 26 segles més tard, a les nostres democràcies tan avançades com deficients, moltes de les decisions reals es prenguin cada cop més i més lluny de la ciutadania.

Si un alguna cosa pot expressar gràficament la divergència entre l’antiga democràcia atenenca i l’actual, aquesta és la percepció que tenim d’una certa oposició entre “Ells” (els qui governen) i “Noltros” (els qui els elegim).  Els ciutadà antic -estic parlant d’Atenes- mai no entendria aquesta dicotomia. Fins i tot sentint-se defraudat per la política de la ciutat, se’n sentiria part. Només entendria un “Noltros”. No un “Ells”. Avui, en canvi, els ciutadans ens veiem sovint enfrontats a “Ells”, a la política d’ “Ells”. I a la vista del que està passant, podríem potser afirmar que, més d’un cop, la democràcia actual utilitza  el sistema del vot i el prestigiós nom de l’antiga per legitimar els interessos d’una oligarquia encoberta. I davant d’aquesta gran impostura, la manca de participació ciutadana, el cultiu silenciós de la desafecció política, les intricades estructures de representació, la mecànica dels partits, els interessos que es defensen, el poder dels grups de pressió, les flagrants desigualats de fet i, sobre tot, el gran solc que hem obert entre “Ells” i “Noltros”, basten per afirmar que les nostres modernes democràcies no són, com es diu, una versió realista i adaptada a les necessitats del present de l’antiga democràcia atenenca. No, en molts casos, són mes aviat la seva negació.

La democràcia imaginada i defensada per una llarga sèrie d’individus virtuosos en els temps que anaren de Soló a Pèricles era un projecte antropocèntric basat en la capacitat de raciocini i de justícia dels homes. Però les monarquies que van seguir al temps d’Alexandre feren oblidar aquest projecte i obriren pas novament al vell poder absolut sancionat per la divinitat, que des d’aleshores trobarà llarga expressió en els reis hel·lenístics, en els emperadors romans, en el cesaropapisme cristià, en les monarquies medievals i no serà definitivament qüestionat fins als temps moderns.

Arribats aquests, la lluita declarada contra l’absolutisme i la pretensió de reemplaçar-lo per un sistema de govern representatiu va ser la raó de ser d’un corrent filosòfic que, a finals del segle XVIII, intentà rescatar de l’oblit les antigues idees gregues sobre l’essència política de l’home i sobre la sobirania que emana de la societat en el seu conjunt. I va ser aquesta actitud defensora de les llibertats individuals davant els abusos d’un poder emparat en el seu suposat origen diví, que va rebre el nom de liberalisme, nom sonor sota el qual, amb el temps, val a dir que s’han acollit idees poc afins i de vegades contràries als seus principis. La darrera, la d’aquest partit que es diu liberal i conservador alhora.

Tanmateix seria absurd negar que hem superat molts d’aquests estadis amb les constitucions vigents, com l’espanyola de 1978, però tot i això, hem d’observar amb preocupació com, en aquests darrers anys, el desplaçament progressiu de la sobirania que s’ha produït vers els òrgans de decisió de la Unió Europea, no sempre s’ha confiat ni dipositat en institucions que responen als paràmetres democràtics. Perquè ni el Consell Europeu format pels caps d’Estat o de Govern, ni la Comissió Europea responen a un principi democràtic ni estan subjectes a un control democràtic pels ciutadans. Com tampoc ho està el Banc Central Europeu, a pesar de la incidència que tots aquest organismes tenen sobre les nostre vides.

Crec, doncs, que si volem aconseguir una democràcia que mereixi el seu nom, els ciutadans haurem de concebre i reivindicar més vies d’expressió que el vot i que un sistema electoral just. Haurem de reivindicar ser més participatius, no un zero a l’esquerra entre eleccions.

Si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi que hem viscut aquests darrers anys és, precisament, que els ciutadans estem cridats a reconquerir la Política. Encara més: aquest, i cap altre, és el repte del nostre temps. Perquè les nostres democràcies necessiten urgentment canvis estructurals profunds, ja que els problemes que ens afecten demanen solucions polítiques –no només tècniques-, i aquestes solucions i aquests canvis –que més d’un cop exigeixen canvis legislatius- mai no vindran propiciats des del vèrtex, perquè són contraris als interessos dels poderosos. I una cosa més: si volem lluitar seriosament contra els populismes demagògics que han sortit darrerament arreu del món occidental, no ho hem de fer restringint el paper dels ciutadans en l’exercici de la democràcia, sinó cercant respostes polítiques als problemes reals i evitant l’adopció de solucions fàcils per a problemes complexos. Aquest és el repte a què ens enfrontem, del qual només ens separa una voluntat decidida de dur-lo a terme. I això perquè només comprometent-nos i reconquerint la política podem esperar canvis profunds i retornar a la democràcia el sentit etimològic i primigeni que li donaren els grecs.

 

Sobre els referèndums i la democràcia representativa

14 Abril 2019

El passat dilluns vaig poder assistir a un seminari sobre “Les consultes populars com a gènere i els referèndums com a espècie” a la Càtedra de Dret Constitucional de la UIB, on es va reflexionar sobre els problemes i els avantatges de la democràcia directa respecte de l’estrictament representativa, una matèria que sempre m’ha interessat i que motivà el meu discurs de resposta al d’ingrés a la Reial Acadèmia de Jurisprudència del doctor Joan Oliver, titular precisament de la càtedra on es va celebrar el seminari.

Ell havia elaborat el seu discurs d’ingrés sobre les “barreres electorals”, aquestes que totes les Exposicions de Motius de les lleis electorals justifiquen dient que s’imposen en benefici d’una major participació i representació ciutadanes per afavorir la governabilitat, però que -sense negar que la justificació tingui una part de veritat- són sovint una excusa legal per deixar fora de l’assemblea partits minoritaris que són incòmodes. De fet, és el que persegueix Albert Rivera quan demana que, per tenir representació al parlament espanyol, s’hagi d’obtenir com a mínim un tres per cent a tot el territori nacional. Així s’aconseguiria deixar sense representació la majoria de partits nacionalistes (no espanyols), com si amb aquesta argúcia el problema dels nacionalismes perifèrics hagués de desaparèixer.

En aquell discurs, sense menystenir la democràcia representativa -que és la que s’ha imposat en els sistemes democràtics vigents-, vaig fer una defensa ferrenya d’una democràcia més participativa, convençut que un alt grau de despolitització -de desinterès dels ciutadans per la política- es deu precisament a la marginació que aquests sofreixen, ja que només se’ls té en compte per demanar-los el vot cada quatre anys.

Basant-me en els principis de la democràcia grega de l’època de Pèricles, força més participativa que l’actual, i pensant en les barreres electorals i altres traves que les lleis vigents imposen per limitar l’exercici d’una participació més directa, vaig manifestar que cada vegada que escolto els arguments que s’exposen per justificar les limitacions de la participació ciutadana -cosa que sempre es fa amb bells eufemismes dient que així s’assegura la governabilitat-, penso que m’estan aixecant la camisa. Sí, tinc la impressió que m’enganyen quan escolto que és perillós –i, per tant, inconvenient- acudir a la consulta directa als ciutadans, per importants que siguin les qüestions a resoldre, afirmant que els referèndums, com les escopetes, els carrega el diable; o quan veig que es dissuadeix la ciutadania de participar i d’intervenir directament afirmant que el poble no té prou coneixements tècnics per a la presa de decisions i es propaga una mena de temor afirmant que, de tenir el poble autoria en les decisions polítiques, seria fàcilment presa de la demagògia.

Atès que no som innocent, reconeixia que en totes aquestes situacions de consulta popular hi pot haver intents de manipular la ciutadania (basta veure molts dels arguments falsos que, sense rubor, van utilitzar els defensors del Brexit), però tot i així creia que els perills són sempre menors que les bondats que tindria una democràcia més directa i participativa que la nostra, de la qual el ciutadà fàcilment abdica en observar que sovint l’impedeix de ser precisament això: ciutadà, perquè té la percepció que ningú no li farà cas, ja que les decisions importants per al país les prenen les cúpules d’uns partits que, emparats en un sistema electoral que els dóna tot el poder, el ciutadà amb prou feines pot fer res més que dipositar el vot dins l’urna. I dic això conscientment, perquè al ciutadà se li ha tret qualsevol facultat per alterar aspectes clau del sistema, i s’ha d’empassar, tant sí com no, les llistes barrades i tancades que han aprovat els dirigents nacionals dels partits, que li impedeixen de votar per candidats que els siguin més propers, o d’escollir entre candidats que es presenten per llistes diferents, o d’optar per candidatures minoritàries, perquè saben que mai aquestes candidatures no accediran als parlaments, ja que les barreres electorals els ho impedeixen.

Val a dir, però, que tant al seminari a què m’he referit com a molts altres fòrums sobre dret constitucional s’han fet crítiques molt ben elaborades contra el meu posicionament, que val la pena de tenir en compte. De fet, moltes han sorgit com a conseqüència del Brexit que, d’alguna manera, ha posat en entredit els beneficis i ha realçat els problemes que comporten els referèndums.

El professor Kenneth Rogoff, politòleg i economista de Harvard, en una intervenció de 2016, afirmà que la democràcia moderna és un sistema basat en un conjunt de “frens i equilibris” que en el referèndum desapareixen. “La idea que qualsevol decisió presa per les regles de la majoria és necessàriament democràtica s’esdevé -diu- una perversió del terme”, perquè el referèndum, contràriament a unes eleccions, no ofereix possibilitat de correcció ni de marxa enrere. La decisió –continua afirmant– acostuma a prendre’s amb una absoluta ignorància sobre les seves conseqüències ulteriors i, en general, per majories molt exigües. I conclou: “Un país no hauria d’adoptar canvis fonamentals i irreversibles basats en una minúscula majoria que preval només durant un breu període d’emoció”.

Per bé que s’ha de tenir en compte aquesta opinió, no crec que l’hàgim d’acceptar de manera radical, com tampoc es pot ser radical en la defensa dels referèndums, sobretot perquè sóc conscient que, en política, no es poden resoldre problemes complexos amb solucions simples (amb un sí o amb un no, per entendre, o amb un “volem quedar a la UE o en volem sortir”, sense matisos).

Basant-se en el referèndum del Brexit, és evident que el leave i el remain no eren simètrics, perquè el primer era irreversible, mentre que el segon admetia força matisos. I el mateix valdria per a un hipotètic referèndum a Catalunya. El “Sí” a la independència és irreversible; el “No” admet, en canvi, moltes possibilitats de modificar l’statu quo vigent.

Potser per això, no crec necessari modificar radicalment la defensa que vaig fer d’una major participació en la vida democràtica i dels referèndums, però és evident que aquests s’han d’ajustar a unes regles de joc que no es poden basar en la simplicitat que defensa Torra: “Qui té un vot més guanya”. No, com diuen molt bé el politòleg Gérard Grünberg, l’historiador Elie Cohen i el filòsof Bernard Manin -tots tres anglosaxons-, quan “es tracta de qüestions decisives per al futur del país, hauria d’introduir-se el principi de majories qualificades, de dos terços o de tres cinquenes parts, de manera que l’elecció s’esdevingui la més legítima i incontestable possible”. Perquè, altrament, es pot obrir una greu fractura en la societat: és el que ja ha passat al Regne Unit i pot succeir a Catalunya.

Del fracàs d’una alternativa a l’esquerra a l’auge dels populismes de dreta

31 Març 2019

Penso sovint en les eleccions generals que s’han programat per al 28 d’abril i, fent una mica de memòria, contemplo una mica sorprès com ha canviat el panorama polític del nostre país. I no és només aquest l’únic que ha experimentat canvis, perquè són molts els Estats -en parlava el passat diumenge- on trobem col·lectius que han optat per a posicionaments ideològics d’extrema dreta amb gran suport ciutadà. Aquest seria el cas de Vox a canostra, amb candidats negacionistes, misògins, masclistes, xenòfobs, partidaris que els ciutadans posseeixin armes sense restriccions i de tants altres plantejaments que, fins ara, ens eren pràcticament desconeguts. Partits que, per a més inri, tenen la virtut de radicalitzar els seus adversaris més propers, com veiem aquí amb el PP i C’s, que avui s’han dretanitzat fins a un punt que, fa uns anys, no era previsible.

2019 presenta, doncs, unes característiques molt diferents de 2015, ja que, per aquells dies, a conseqüència de la gran crisi econòmica que havia afectat el món occidental uns anys abans, havien sorgit arreu d’Europa nous partits que no sols militaven en posicions radicals d’esquerra, sinó que mostraven també una clara voluntat de suplir els partits tradicionals, els quals consideraven incapaços de capgirar la situació i de ser alternativa al fracàs de les polítiques econòmiques i socials que, amb la crisi, d’alguna manera havien col·lapsat.

En un article publicat el 2014, el politòleg i intel·lectual búlgar Ivan Krastev denunciava aquest col·lapse de la democràcia europea -la dels partits tradicionals- pel poc -deia- que aquesta deixava en mans dels ciutadans. “¿Per què -es demanava- els grecs o els portuguesos han d’acudir en massa a les urnes quan sabem perfectament que, arran de les turbulències relacionades amb l’euro, les polítiques del proper govern de torn seran exactament les mateixes que les de l’actual?” “Les eleccions -afegia aleshores- estan perdent la seva capacitat, no ja d’atraure la imaginació popular, sinó també de superar la crisi.”

Aquesta desconfiança en la capacitat de dur a terme polítiques alternatives a les que defensaven els partits tradicionals, va fer que, a grans ciutats, s’omplissin les places amb nodrides manifestacions de protesta contra els partits que formaven part del “sistema”, els quals denunciaven com un model obsolet de democràcia. Recordeu si més no les masses enormes que es congregaren durant molts dies -fins i tot setmanes-, a places i bulevards com Tahrir, Maidan, Taksim, Puerta del Sol o Sintagma, per citar algunes de les més importants.

Sense anar més lluny, d’aquella protesta a Puerta del Sol va néixer bàsicament Podemos, i ho va fer amb una força que semblava tan poderosa com la que avui adjudiquem a Vox. De fet, va néixer amb la voluntat de suplantar el PSOE, un partit que, en opinió de Podemos, formava part de la “casta”, incapaç, doncs, de presentar una vertadera alternativa social i econòmica al Partit Popular.

Què ha succeït, doncs, perquè, pocs anys més tard, tot aquests grans moviments de protesta s’hagin desinflat i, ben al contrari, ens trobem amb el fet que moltes democràcies han d’afrontar embats que ja no venen d’aquell cantó, sinó del contrari, ja que són els partits radicals i xenòfobs de dreta els que avui representen un perill clar per a l’estatus democràtic? La resposta no és fàcil, però més que trobar-la, el que en realitat sorprèn és que aquesta grans moviments de protesta que vam viure fa quatre, cinc o sis anys a tants i tants llocs, hagin fracassat tan ràpidament. Per què?

En un dels darrers assaig en què Zygmunt Bauman dialoga amb Leonidas Donskis (“Maldad líquida, Paidós, 2019), aquest darrer cita precisament Ivan Krastev per denunciar que cap dels grans moviments de protesta ha produït finalment un programa que fos capaç de canviar el món o, si més no, l’economia. Duríssim en les seves afirmacions, ell creu que, en aquest sentit, cap d’aquests moviments ha esdevingut realment un motor potencial de l’activitat revolucionària contra el capitalisme, sinó una més de les conegudes vàlvules d’escapament del mateix sistema. “Les protestes -escriu Krastev- aconseguiren pertorbar l’ statu quopolític, però també contribuïren a fer que les elits legitimessin novament el seu poder, doncs van servir de demostració pràctica de la inexistència d’una alternativa real a aquesta classe dirigent”.

Discurs molt dur, el de Krastev, que Donskis fa seu a consciència, perquè després d’analitzar els grans moviments de protesta a què m’he referit, aquest pensador i filòsof lituà arriba al convenciment que els manifestants han acabat indignats davant la insensibilitat amb la qual els seus representants acaben ignorant els seus problemes, els seus desigs i els seus postulats, així com també a causa de l’evident incapacitat (i pretesa manca de voluntat) dels governants per a fer res que els descarregui de les seves penúries o que intenti, si més no, alleugerir-les, mentre desconeixen alhora -i això és el més greu- cap on s’haurien de dirigir i què s’hauria de fer per resoldre els problemes.

Tenen raó Donskis i Krastev? No ho sé, però esdevé preocupant que aquest desengany de tanta gent indignada acabi per dirigir els seus esforços vers els populismes d’extrema dreta, que han vingut amb voluntat de quedar-se entre nosaltres. I aquests no desaprofitaran l’ocasió, perquè són hàbils per transformar el que és un interès privat en un interès públic, cosa que fan amb una extraordinària capacitat d’explotar al màxim la por de la ciutadania. I de la por es passa ràpidament a l’odi, perquè l’odi i la por són germans bessons.

I si algú em demana: ¿por a què? Doncs la resposta és senzilla: por a qualsevol (o a qualsevol cosa) que personifiqui les nostres pròpies inseguretats i incerteses, excitades cada cop més per un excessiu sensacionalisme en la cobertura informativa en general, plena d’articles d’opinió sectaris i gens contrastats, de notícies falses que estimulen els nostres egoismes, o de teories de la conspiració que, sense fonament, ens predisposen contra tot el que creiem que ens pot perjudicar. Exemples d’això? Doncs n’hi ha molts i variats. Sense pensar-hi gaire podríem citar la por a l’islam i als musulmans, la por als immigrants que ens prendran els llocs de treball, la por als homosexuals (gais i lesbianes) perquè són diferents, la por als ateus esquerranots perquè posen en solfa les nostres creences… etcètera, etcètera.

El camp per a elegir és molt ample, i no dubteu que, de tenir-lo ben sembrat, regat i florit, se n’ocuparan amb diligència els populismes de l’extrema dreta que ens estan assetjant.

Europa: cal barrar el pas a l’extrema dreta

24 Març 2019

Els qui hem vist com molts demòcrates de la generació anterior a la nostra treballaven al si de l’Espanya autocràtica del franquisme per un ideal que, en el futur, apuntava a la unificació europea (penso, sense anar més lluny, en aquella “tertúlia europeista” que, als anys seixanta, reunia a l’Ateneu de Maó personatges tan recordats com el notari Miguel Hernández, el metge Mateu Seguí o el jurista i empresari Guillermo de Olives, entre d’altres), no podem sinó contemplar amb desassossec com, anys després del nostre ingrés de ple dret a la Unió Europea (1985) ja en plena democràcia, sorgeixin des de molts costats un conjunt de forces polítiques que, basant-se en l’ultranacionalisme, el conservadorisme més ranci i, no poques vegades, en “l’odi al qui és diferent”, hagin posat en marxa amb decisió i afany una política l’únic objectiu de la qual és desfer el que, amb tant d’esforç, van constituir els nostres predecessors: la creació, el 1951, de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), a la qual va seguir, el 1957, la signatura del Tractat de Roma pel qual es va constituir la Comunitat Econòmica Europea, que, amb el temps, ha arribat a allotjar al seu si 28 estats, que seran 27 si, com tot sembla indicar, el Regne Unit acaba per sortir-ne.

Recordo nítidament que quan l’any 1973 (època en què alguns estudiants menorquins confeccionàvem la pàgina del diari “Menorca” anomenada “Tribuna Universitaria”, de la qual vaig parlar fa quinze dies), es va realitzar la primera ampliació de la CEE amb l’entrada del Regne Unit, Irlanda i Dinamarca, n’Emili Pons ens comentava il·lusionat com anava creixent aquest club en el qual sabíem que Espanya no podria entrar fins que caigués el règim dictatorial i es transformés en una veritable democràcia. Cap de nosaltres concebia, però, el futur del nostre país sense una transformació en aquest sentit, sense una descentralització administrativa i sense que arribés a ser de ple dret membre del club democràtic més important d’Europa: la CEE.

Tot va acabar arribant, i ara, quan la meva generació està abandonant ja la seva vida laboral activa, quan les grans decisions polítiques i econòmiques ja no cauen sobre les nostres espatlles sinó en les de les generacions que ens han seguit, contemplem amb dolor i amb una immensa tristesa com el somni d’uns Estats Units d’Europa, o alguna cosa que s’hi assembli, no només ha deixat de ser un il·lusió sinó que, ben al contrari, és un objectiu contra el qual alguns han decidit lluitar, un objectiu que està en la diana d’un grup de partits, cada vegada més poderosos, que, al si de la mateixa Europa, però amb el suport de potències antieuropees com ara l’Amèrica de Trump o la Rússia de Putin, han decidit liquidar el que tants esforços va exigir, ignorant que els interessos de Trump i de Putin no són, per descomptat, els nostres interessos.

Sigui com vulgui, el cert és que l’extrema dreta es prepara per assaltar a través de les urnes el Parlament Europeu en les eleccions previstes per al mes de maig, i ho fa amb bones sensacions, si ens atenim a l’avanç que ha experimentat aquests darrers anys a gran part dels països de la Unió Europea (UE).

Les raons d’aquest auge són diverses, però entre les principals no podem menysprear els deu anys de sacsejada econòmica i financera, la crisi de les persones refugiades, el descrèdit de la classe política tradicional, afí al capital i tacada per la corrupció, el fracàs de la esquerra i la desconfiança en unes institucions europees còmplices de les polítiques d’austeritat que han torpedinat l’estat del benestar, sobretot als països del sud d’Europa. Una tempesta perfecta de la qual s’aprofiten també ara forces externes a la UE.

Avui dia, els partits ultres són presents en 21 parlaments de països comunitaris, són socis de govern a Àustria, Itàlia, Finlàndia, Eslovàquia, Letònia i Bulgària, mentre que a Dinamarca ofereixen suport puntual parlamentari a l’executiu. A Hongria, la República Txeca i Polònia, governen forces de dreta tradicionals, però que han assumit el discurs de la dreta més radical. Mai abans forces polítiques nacionalistes, xenòfobes i populistes havien arribat tan lluny al continent, si exceptuem els convulsos anys trenta del segle passat.

En la carrera cap a les eleccions europees, els partits d’extrema dreta compten amb l’ajuda de Steve Bannon, que va contribuir com a cap executiu de campanya a la sorprenent victòria de Trump a les eleccions del 2016. I no només això, ja que són molts els articles que he pogut llegir a la premsa sobre aquest fet que estan d’acord a dir que Bannon també va ajudar, segons tots els indicis, al fet que s’imposés de manera inesperada el ‘brexit’ al Regne Unit, en aquesta ocasió com a vicepresident que era de la polèmica companyia Cambridge Analytica (CA), una consultora, fundada al 2013, pel multimilionari ultraconservador nord-americà Robert Mercer -un dels grans donants de la campanya de Trump- i la canadenca Aggregate IQ, que van revolucionar amb notori èxit la forma d’escometre les campanyes electorals, tot i que amb males arts.

És cert que no tots els partits ultranacionalistes europeus veuen amb bons ulls la intromissió d’un estranger vingut d’un altre continent en els seus plans polítics, com és el cas d’Alternativa per a Alemanya (AFD), però Bannon ha sabut sumar al projecte figures destacades del corrent ultradretà europeu, com la francesa Marine Le Pen, el primer ministre hongarès, Viktor Orban, o el viceprimer ministre i ministre de l’Interior italià Matteo Salvini, “l’hereu de Trump a Europa”, segons l’ha definit el propi Bannon, que, per cert, considera Angela Merkel -sens dubte la política que, al meu entendre, més ha fet a Europa per la democràcia i per la seva unitat- com “la pitjor figura política del segle XXI”.

Crec que està fora de dubte que l’extrema dreta, revitalitzada per la victòria de Trump, es prepara per donar el cop a les eleccions al Parlament Europeu (23-26 de maig), i ho fa amb propostes terribles, que fàcilment compren ciutadans desencantats per com al seu país i a Europa s’ha gestionat la crisi que es va iniciar el 2008. Potser per això notícies falses com “ens estan prenent la feina” o “aquí no hi cabem tots” tenen un efecte demolidor, perquè blanquegen el discurs de l’odi. I això facilita que els nous nacionalismes construeixin el seu missatge amb la defensa de pàtries homogènies i pures i amb atacs a  la llibertat i a l’universalisme.

Però el més subtil del cas és que aquests polítics no sembla que busquin instaurar estats totalitaris, com feia el feixisme o el nazisme del segle XX. Ells pretenen tan sols guanyar les eleccions i imposar les seves tesis des d’una aparença democràtica, però sense oposició. Com passa a Rússia, a Hongria i a Turquia, on ser dissident és garantia de presó o d’exili. Vladimir Putin no és innocent en el que està passant, és una de les mans que es mou hàbilment entre bambolines. L’altra que també es mou és, pel que sembla, la de Steve Bannon, l’ex assessor de Donad Trump.

 

L’informe de “Cristianisme i Justícia” sobre el judici del Procés

17 Març 2019

M’escriu un lector fidel per dir-me que l’article publicat el passat 24 de febrer on defenso que, contràriament al que avui s’afirma des del costat de l’independentisme català, “la democràcia no és superior a la llei”, el va deixar una mica incòmode, no tant per l’argument central que plantejava -amb el qual diu que està d’acord-, sinó perquè, en el cas concret del “Judici del Procés” creu que estem davant un procediment on potser es confon una “infracció Constitucional” amb una “infracció Penal”.  I de passada m’envia una reflexió elaborada per un grup de juristes de “Cristianisme i Justícia” (27.02.2019) on es fan una sèrie de consideracions sobre aquest punt.

Després de dir-li que, normalment, em sento molt proper a tot el que fan els membres de “Cristianisme i Justícia” (segueixo els seus treballs, als quals estic subscrit), li confirmo que, de la lectura d’aquest text, dedueixo que les crítiques que fan al que està succeint no mostren cap mena de disconformitat amb el principi que jo defenso, que és el següent: no es pot exercir una vertadera democràcia sense el respecte a la llei (a una llei, esclar, que hagi estat elaborada democràticament), ja que sense el respecte a la llei, la democràcia es converteix immediatament en una “dictadura de les majories” sobre les minories.

L’informe en qüestió reconeix, en efecte, que “políticament, hi ha qui considera que el principi democràtic passa per davant [de la llei]”i justifica, per tant, el que han fet els polítics processats. Però diu tanmateix que “fins i tot els que així pensen, ens sembla que haurien d’admetre que [a Catalunya] la vulneració constitucional s’ha produït.” I reconèixer aquest fet -que el Govern de Catalunya, amb Puigdemont al capdavant, va conculcar el marc constitucional i estatutari i, doncs, va conculcar la llei- s’esdevé una premissa indispensable per analitzar el que està succeint i les decisions judicials que, respecte dels polítics processats, s’han pres. Decisions, tanmateix, que hem de valorar i respecte de les quals podem discrepar. El que no podem acceptar, però, són algunes de les afirmacions que s’han fet -i se segueixen fent- des de sectors independentistes, en el sentit que els polítics processats “no han fet res punible” i que, per tant, qualsevol procediment al què se’ls sotmeti és injust.

Fixat, doncs, aquest marc factual, podem discutir molts aspectes del procés, com bé fa l’informe de “Cristianisme i Justícia”. Podem, en efecte, fer una crítica d’aquesta dinàmica de judicialització de la política tot respectant i reconeixent la importància dels òrgans jurisdiccionals, claus perquè la democràcia funcioni. Podem no està d’acord -i no sé fins a quin punt això pot esdevenir, a la llarga, un defecte procedimental- que hagi estat el Tribunal Suprem l’òrgan que ha assumit la instrucció i la vista del procediment, prescindint del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -que semblava l’òrgan natural-, com també que alguns dels processats no siguin jutjats ni per l’un ni per l’altre, sinó per l’Audiència Nacional. Podem també discrepar -jo ho he fet des del primer dia- de la decisió presa per l’instructor i confirmada per la Sala d’Apel·lacions i, en definitiva, pel Tribunal Suprem, de mantenir els encausats en presó preventiva, una pena que la llei (article 502.2 Llei d’Enjudiciament Criminal) estableix  que “només s’ha d’adoptar quan objectivament sigui necessària (…) i no hi hagi altres mesures menys carregoses per al dret a la llibertat per mitjà de les quals es puguin assolir les mateixes finalitats que amb la presó provisional”. I podem igualment creure, com s’afirma a l’informe, que no tota infracció constitucional ha de ser, necessàriament i al seu torn, una infracció penal, però d’aquí no podem deduir que el Ministeri Fiscal i l’instructor hagin de prescindir del Dret penal, ja que, precisament, s’acusa el processats d’haver comès presumptament delictes reconeguts al codi: concretament els de rebel·lió, de sedició, de malversació i de desobediència, tots degudament tipificats.

Respecte d’aquests delictes, nosaltres, esclar, podem tenir una opinió formada, i fins podem pensar que els processats no han dut a terme actuacions que s’ajustin a les circumstàncies que aquests tipus penals exigeixen per a considerar-se com a tals, però no hi ha dubte que d’altres persones -com podem veure per les acusacions i pels testimonis que s’estan produint en seu judicial- sí creuen que els polítics acusats són responsables d’accions que responen a algunes o a totes les característiques que el Codi penal fixa per a als esmentats delictes, i és evident que, davant aquestes greus acusacions, en un Estat de dret correspon als tribunals dirimir el cas, i nosaltres hem d’assumir i pressuposar que els jutges que en formen part tenen -com diu l’informe- “la capacitat d’exercir la seva funció sense forçar la interpretació de les lleis fins desvirtuar-ne la seva essència per tal que coincideixi amb els seus apriorismes ideològics” (apriorismes que, d’altra banda, no coneixem ni tenim per què conèixer). I això significa que -també ho diu l’informe- “han de servir amb objectivitat l’interès general amb subjecció estricta a la llei i al Dret [cosa quehan de fer amb]totes les garanties de neutralitat política.

Tenim, doncs, que no es podrà condemnar els processats per rebel·lió si no queda provatque van provocar un aixecament violent; que hauran comès sedició si no van provocar fets tumultuosos que impediren l’aplicació de la llei; que hauran comès malversació si no es prova que van emprar fons públics per a objectius contraris a la llei, i que han comès desobediència si no es demostra que van incomplir a consciència les decisions judicials i del Tribunal Constitucional que prohibien el referèndum. I a mi em sembla evident que, de les quatre acusacions, aquesta darrera és la que menys dificultat té per a ser provada ja que sembla evident que el Govern desobeí algunes importants resolucions dels jutges i del Tribunal Constitucional.

Jo espero i confio -com esperen i confien els redactors de l’informe de “Cristianisme i Justícia”- que “a la vista de les proves practicades durant el judici oral, el Tribunal dictarà una sentència fonamentada en els fets provats i el Dret vigent en el moment que es van produir.” Si no esperéssim això de bona fe, els qui creiem en l’Estat de Dret i en la democràcia com a sistema polític, no ens podríem considerar ciutadans ni demòcrates, ja que hauríem perdut tota esperança. Per més que això no ens ha d’impedir -també de bona fe- d’analitzar amb deteniment tot l’iterd’aquest procés que, si tenim temps i ganes, podem seguir en directe per televisió, cosa que ofereix una garantia molt gran de transparència, com també la possibilitat real de poder lloar o criticar la sentència un cop s’hagi produït, sentència que s’haurà de fonamentar en les “proves” i no en els “relats”. I ara per ara, a pesar de les duríssimes declaracions de Nieto, de Millo, de De los Cobos, de Del Toro, de Trapote i d’altres, totes farcides d’adjectius contundents i incriminatoris, tinc la impressió que, pel que fa a les acusacions de rebel·lió, de sedició i de malversació, són més rics els relats que les proves. Tot i així, haurem d’esperar.

Davant la mort de Bosco Marquès i de Tomàs Vidal

10 Març 2019

Setmana dura, la passada, i no ho dic pel que està succeint a la gran sala de vistes del Tribunal Suprem, sinó perquè dues persones que apreciava i amb les quals m’unia una relació d’afecte i una admiració de molts anys, ens han deixat. Dues persones a les quals la nostra illa de Menorca els deu molt perquè han estat bones, intel·ligents, compromeses amb el país i fidels als seus principis. Els meus lectors menorquins saben a qui em refereixo: al periodista Joan Bosco Marquès i al geògraf i professor Tomàs Vidal Bendito.

L’amistat amb en Bosco prové dels anys universitaris quan, a Barcelona, amb un grup d’amics, ens reuníem setmanalment en un bar del carrer Aribau, per confeccionar una pàgina del diari “Menorca”, que el director ens havia cedit perquè l’omplíssim amb les nostres reflexions i on aboquéssim les nostres inquietuds intel·lectuals. Aquella pàgina es va dir “Tribuna Universitària” i va sortir durant uns anys regularment al diari. Bosco Marquès era l’únic de tots nosaltres que era periodista de professió i l’home que més bé coneixia la manera de coordinar i confeccionar aquella pàgina que segurament emplenàvem amb més il·lusió que encert, però que tant va aportar a les nostres vides. Érem molts que hi col·laboràvem, però els més assidus vam ser  Mateu Seguí Puntas, Enric Taltavull, José Luís Leal, Emili Pons i jo mateix. Suposo que em deixo algú d’aquella primera època, cosa que lamento, però em sembla que aquests érem els més vam participar en aquella tasca col·lectiva que ens va servir per iniciar-nos en el periodisme i en la funció d’opinants sobre la realitat del país.

Malauradament, ja són tres els companys que ens han deixat. En Mateu, el primer, després en Leal i ara en Bosco. De tota manera, potser el més bonic és que tots, sense excepció, hem seguit compromesos amb la tasca d’escriure i hi seguim encara, gairebé cinquanta anys més tard, tot enviant als diaris les nostres reflexions.

La relació amb en Bosco la vaig reprendre quan, després d’haver treballat durant anys al diari “La Mañana” de Lleida i al “Diario de Mallorca”, va aterrar a la nostra illa per dirigir el diari “Menorca”, aquest en el qual nosaltres enviàvem aquelles cròniques barcelonines per publicar a “Tribuna Universitària”. Durant tots els anys en què va estar al front del diari, la relació director-col·laborador va ser fluïda i amable. Sempre comprensiva i generosa. Mai va tenir una paraula crítica fora de lloc i va saber aguantar amb discreció i fermesa els atacs que, des de flancs diferents, rebia de les persones i dels poders fàctics que es mostraven disconformes amb la seva voluntat de mantenir el diari obert a totes les opinions, sempre que fossin consistents i alhora respectuoses amb les dels adversaris.

Si algun cop pensava que el text que jo li havia enviat podia provocar algun problema al diari o fins i tot a mi mateix, agafava el telèfon i em deia el que trobava convenient. De manera sincera i discreta. Sempre amable i respectuosa, tot procurant que fos jo mateix que acabés per prendre la decisió final de publicar o de no publicar el meu article.

Contrari al periodisme estel·lar o groc, avui tan en voga en una part considerable de la premsa, Bosco sempre va creure en un diari discret i veraç, que defugís la demagògia i perseguís la recerca de la veritat i una vera i respectuosa confrontació de les idees.

Fora del diari no el vèiem mai. Era un home que esquivava els focus mediàtics, que no buscava la publicitat i que mai no va intentar ser notícia, tot i que la cercava perquè aquesta era la seva obligació com a periodista.

La meva relació amb Tomàs Vidal va ser diferent de la que vaig mantenir amb en Bosco. Uns anys més gran que jo, abans de conèixer-lo com a persona el vaig conèixer pels seus treballs d’investigació. El primer i més remarcable per a mi va ser aquell magnífic estudi publicat a la “Revista de Menorca” l’any 1969,Evolució de la agricultura y de la propiedad rural en la isla de Menorca, que tant em va servir per elaborar la que va ser la meva tesi de llicenciatura en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, un treball que va acabar guanyant el premi Ateneu de Maó 1973 i constituí la meva primera publicació en forma de llibre l’any 1976.

Tomàs Vidal ha estat un gran investigador i suposo que un bon professor, encara que jo no l’he conegut en aquesta fase. I per damunt de tot, un bon amic, que vaig començar a conèixer personalment quan el Consell de Menorca decidí crear l’Institut Menorquí d’Estudis, institució de la qual ell va ser el primer president del Consell Científic i que, amb ell i molts altres intel·lectuals menorquins, vaig contribuir a crear treballant fonamentalment en la confecció dels seus estatuts.

La nostra relació personal es va incrementar quan, uns anys més tard, residint tots dos a Barcelona, vam ser designats membres del Consell Científic de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Ell hi acudia en representació de l’IME i jo en nom de l’Ateneu de Maó. Coincidíem, doncs, cada mes en una reunió a Palma, en una institució del Consell que presidia aleshores el jurista Miquel Massot, amb qui vam fer una bona amistat. En Tomàs i jo érem, doncs, les veus menorquines dins aquella institució i allò ens apropà i fou l’inici d’una relació d’amistat que ha seguit amb els anys.

Aquesta darrera setmana de febrer ha estat, doncs, trista per a tots els qui estimàvem aquestes dues persones amb les quals ens unia un sentiment de fraternitat i una estimació sincera, tant pel que eren com a persones com pel que han fet en una vida plena d’encerts i de dedicació als altres. En Bosco en el camp del periodisme; en Tomàs, com un intel·lectual compromès amb la investigació i la docència.

Els enyorarem, però el seu record no s’esborrarà de les nostres vides. Donant una forta abraçada a les seves vídues, na Bel i na Rita, el meu desig que descansin en pau.

Un futur electoral ple d’incògnites

3 Març 2019

La dissolució del Parlament espanyol i la convocatòria d’eleccions generals per al 28 d’abril obre per a Espanya una etapa de gran tensió dialèctica i de confuses expectatives. No sols per la importància d’aquestes, sinó perquè unes setmanes després vindran les eleccions europees i les d’Ajuntaments i d’algunes comunitats autònomes, la qual cosa vol dir que tot el panorama polític espanyol quedarà sacsejat i, molt probablement, amb notables modificacions al si de les principals institucions polítiques i administratives del país. I si a tot això hi afegim que aquest tsunami electoral coincidirà amb el judici que s’està duent a la seu del Tribunal Suprem dels polítics catalans imputats amb gravíssims delictes, haurem de concloure que la primavera serà ben segur una època de grans trasbalsos.

El panorama, doncs, no és fàcil d’afrontar perquè els elements que hi juguen poden provocar moltes sorpreses. Més encara si tenim en compte la volatilitat del vot que mostren les enquestes que s’estan publicant i la novetat que implica el fet que, per primer cop, els que han estat tradicionalment els dos grans partits del sistema no ofereixen la garantia absoluta de poder mantenir una forquilla de diputats que sigui suficient per augurar-los la possibilitat de governar sense problemes. Bàsicament, perquè tenim la incògnita de quina serà l’acollida que l’electorat espanyol donarà a Vox, aquest nou partit que està posant de manifest que un important sector del PP era d’extrema dreta, cosa que havia intentat camuflar fins avui, però que ara s’està manifestant sense complexes (penseu en Abascal, Campos, Camps, Vidal Quadras i tants altres han estat membres fins fa poc del partit d’Aznar), i perquè no sabem tampoc com acabarà evolucionant aquest judici que, per primera vegada a la història judicial espanyola, s’ofereix en directe per televisió, i que la gent contempla -o pot contemplar- amb la mateixa passió que segueix un partit de futbol, alegrant-se i ovacionant els èxit dels fiscals quan posen en una situació difícil els acusats o bé quan aquests desequilibren l’actuació dels fiscals tot qüestionant que estiguin sofrint un judici penal i afirmen que estan patint una clara i rotunda persecució política.

Davant aquest panorama es fa, doncs, molt difícil dir què passarà, encara que no és impossible observar alguns comportaments que, com a mínim, ens demostren el tarannà dels que, en el camp polític, seran els principals protagonistes a Espanya durant les properes setmanes.

Començant per Vox he de dir que és aquest el grup que menys incògnites presenta pel que fa als seus dirigents. Producte del corrent que està avançant per Europa i els Estats Units de manera preocupant pels qui no compartim cap dels seus criteris polítics, els seus objectius de denúncia es fixen bàsicament en tres assumptes que li donen bons dividends electorals: la xenofòbia contra els immigrants, el replegament ultranacionalista (que a Espanya es disfressa amb l’antinacionalisme català i basc), el proteccionisme contrari a la Unió Europea (UE) i la desqualificació frontal de la “classe política” convencional acusada de parasitisme i corrupció.

L’extrema dreta és molt hàbil en la denúncia, però les seves propostes són absolutament demagògiques i, d’aplicar-se, tindrien conseqüències funestes per als països europeus i per als immigrants extracomunitaris. Més encara, el seu horitzó cultural és incompatible amb els valors europeus, serà un llast per a l’Estat del benestar i augmentarà la delinqüència i el terrorisme.

El problema més gran que presenta, però, l’auge de l’extrema dreta és que ha arrossegat vers aquest seu cantó als dos altres partits que té propers: el PP de Pablo Casado i C’s d’Albert Rivera, que després del pacte andalús i de la manifestació de Colón (que tingué molt menys èxit del que pensaven i desitjaven els seus dirigents), es troben francament descol·locats.

Pel que fa al PP, perquè el canvi de presidència de Rajoy a Casado ha posat les regnes del partit en un personatge pirandel·lià (ho dic per aquella recordada obre de teatre “Sis personatges en cerca d’autor”) el qual està convençut que Espanya només és ella mateixa quan la governa el PP; perquè qualsevol alternativa equival a posar-la en mans d’okupes. I que, per això mateix, quan no li queda altre remei que lluitar des de l’oposició, doncs no té cap altre objectiu que d’enderrocar com més aviat millor l’okupa de torn; i per aconseguir-ho, qualsevol mitjà li és vàlid, ja que es tracta de “salvar Espanya”.

Li ho vaig retreure no fa gaire en un dels meus escrits, però aquesta setmana era el diari El Paísque ho deia amb contundència. Després d’advertir que “la mentira no puede ser un mecanismo electoral normalizado”, deia l’editorial que, com a èmul espanyol de Trump, “el caso más inquietante es el de Pablo Casado, porque el líder de uno de los partidos más importantes del país no debería dejarse tentar por la falsedad como una herramienta esencial de su discurso político. No se trata de que aparezca en su campaña como un recurso dialéctico desafortunado y esporádico, sino de que se convierta en un mecanismo alarmantemente normalizado”.

Tenim després Albert Rivera, el líder de C’s, l’home potser més versàtil del panorama polític espanyol, que, en un esforç lloable, intentà de formar un govern amb el PSOE després de les eleccions de 2015 per foragitar del govern el PP de Mariano Rajoy, però que, apujat al pedestal de l’antinacionalisme (a partir del nacionalisme espanyol més exacerbat), no sols és el posseïdor d’un llenguatge mordaç i feridor contra els seus adversaris després de llençar-se sense paracaigudes a mans de la demagògia dretana i més ultraliberal, sinó que ell mateix s’ha tancat una via que potser serà possible -i ves a saber si l’única possible per a no posar el govern espanyol a mans dels extrems- després de les eleccions del 28 d’abril, que és la de configurar un pacte PSOE-C’s, després que ha renunciat a arribar a cap mena d’acord amb el PSOE i amb Pedro Sánchez, com feu Artur Mas el 2006.

De fet, sembla que aquesta mena de pactes estan de moda. El va subscriure ja Moreno Bonilla abans de les eleccions andaluses (cosa que l’ha posat a mans de Vox) i ara l’ha subscrit Casado, fent que, si hagués de governar la dreta, segurament això només serà possible si se sotmet als criteris de Vox. No seria, doncs, banal, recordar que, quan Artur Mas va signar aquell acord notarial contra el PP, qui era aleshores cap de la formació conservadora, Josep Piqué, replicà el president Mas dient que allò que acabava de fer era “una patochada”.

Tot això situa, doncs, Pedro Sánchez i el PSOE en el centre del panorama polític, amb una dreta furibunda en un costat, i amb un Podemos força crític, encara que més obert al diàleg  que cap altre partit. Sánchez és, doncs, avui, un home sol davant el perill que l’està assetjant per tots els costats, a pesar de ser l’únic que, juntament amb Podemos, ha intentat afrontar, ni que sigui mínimament i sense èxit, el greu problema polític que té Espanya amb la dissensió catalana. És, a més, un dels pocs que, al seu discurs, no vessa odi contra l’adversari, ni ens amenaça amb l’arribada dels quatre genets de l’Apocalipsi si no votem l’extrema dreta d’aquest país o bé si pensem que no està del tot clar que, a pesar d’haver comès errors greus -alguns molt greus-, no és tan evident -i confio que el temps i el macrojudici ens ho acabi demostrant- que els polítics catalans han comès indefectiblement els delictes de rebel·lió i de sedició i mereixin que el govern d’Espanya, amb el suport del Senat, apliqui novament l’article 155 de la Constitució i esborri l’autonomia catalana de la faç de la terra.

És la democràcia superior a la llei?

24 febrer 2019

Nota prèvia

Preveient que tindria una setmana complicada, vaig escriure l’article que segueix el passat dimarts, desconeixent per tant que la tesi que jo defenso és la mateixa que el rei Felip VI va sustentar al discurs que, l’endemà dimecres, va fer al Congrés Mundial del Dret. He pensat, tanmateix, que el fet d’haver discrepat sovint de l’actuació del monarca no havia de ser cap obstacle per mantenir la meva tesi en aquest cas perquè, si jo ara retirés aquest article, seria del tot incoherent amb mi mateix i esdevindria un hipòcrita. El mantinc, per tant, ja que, en un moment de tanta confusió com l’actual, és, penso, indispensable forjar una defensa clara de l’Estat de dret, únic que garanteix la democràcia com a sistema polític.

***

Una d’aquestes afirmacions molt esteses, de la qual sembla que n’hagi fet una màxima l’independentisme català -de fet Torra i els seus la repeteixen gairebé a diari-, és aquella d’acord amb la qual tot el que ells -els independentistes- han fet aquests darrers temps, ho han fet per complir amb el “mandat democràtic” que han rebut del poble.

Aquesta afirmació se sustenta, com podem veure, en un axioma avui molt evocat, però que és rotundament fals. Em refereixo al que proclama que “la democràcia està per damunt de la llei”, axioma que fa concloure als qui el defensen que si ells, com a polítics, han actuat d’acord amb el mandat que han rebut dels seus electors, qualsevol que hagi estat el seu comportament, aquest s’ha de considerar legítim, tot oblidant que el principi fonamental que regeix als sistemes democràtics és, precisament, “el respecte a la llei”.

Si l’afirmació que critico -“la democràcia està per damunt de la llei”- fos certa i indiscutible, com creuen els seus defensors, hauríem de concloure que quan la majoria d’un Parlament -com va succeir al de Catalunya- decideix fer un acte “contra legem” o “praeter legem” (per exemple, un referèndum d’autodeterminació), no cal que es respectin els principis constitucionals ni tampoc les lleis vigents que limiten o prohibeixen aquesta mena d’accions, perquè “per mandat democràtic” les poden dur a terme.

Però no hi ha dubte que el sil·logisme és erroni, i ho és perquè la premissa major -la que predica que la democràcia és superior a la llei- és radicalment falsa. Com ho seria també una de contrària que afirmés que “la llei pot prescindir del principi democràtic” (que és el que defensen les dictadures). Ja que la relació entre “democràcia” i “llei” és tan essencial com complexa i respon a una sèrie de premisses que s’han de respectar.

La democràcia és, en efecte, un sistema polític que parteix de la base que la sobirania radica en el poble, és a dir en els ciutadans, els quals, seguint unes normes de convivència a les què s’ha arribat per consens, s’han donat un marc legal -això que designem com el “bloc constitucional”- que regula com es prenen les decisions i qui les ha de prendre.

En els sistemes democràtics -tots ho hauríem de saber- els poders de l’Estat estan distribuïts d’acord amb aquests principis constitucionals, que atorguen competències diverses: al legislatiu (o als legislatius, quan es tracta d’Estats descentralitzats com el nostre), la Constitució els encarrega l’elaboració de les lleis sempre dins el marc competencial establert, de manera que el Parlament estatal no pot envair les competències dels parlaments autonòmics i aquests tampoc poden envair les competències del parlament de l’Estat. A l’Executiu (o als executius), els encarrega la potestat d’executar les lleis i de governar el país, cosa que també han de fer en el marc de les seves competències, de manera que el Govern de l’Estat no pot immiscir-se en les competències dels executius autonòmics, com tampoc aquests poden envair competències del Govern de l’Estat. I al Poder judicial li encarrega la facultat de vetllar pel compliment de les lleis i, per tant, de jutjar els comportaments dels ciutadans -també dels governs-, cosa que farà -com la resta de poders de l’Estat- en el marc de les seves competències, perquè cap poder no és omnímode i tots estan subjectes a l’imperi de la llei.

La llei és, doncs, el lloc de trobada de la voluntat dels ciutadans exercida democràticament. D’ací que tots -poders públics i ciutadans- l’hàgim de respectar. Ara bé, tots sabem que les lleis no són monolítiques ni inamovibles. Per tant, es poden modificar i fins i tot derogar. Però tant l’elaboració, com la modificació, com la derogació de les lleis s’haurà de fer pels òrgans als quals aquesta potestat de legislar està atribuïda i de la manera com el marc constitucional estableix.

Tot el sistema democràtic és, doncs, un joc d’equilibris gràcies als quals la convivència és possible, perquè en un sistema vertaderament democràtic ningú no pot imposar els seus criteris de manera arbitrària. I això significa que les decisions -aquestes que correspon prendre democràticament als ciutadans- s’han d’exercitar amb un ple sotmetiment a la llei i, per tant, per mitjà dels òrgans adients i en el marc de les competències que aquests tinguin assignades.

Tenim, doncs, que els ciutadans d’un municipi no poden decidir sobre competències assignades al Consell Insular, a la Comunitat autònoma o bé a l’Estat; com tampoc les Corts Generals d’Espanya poden decidir sobre competències de la Comunitat autònoma, del Consell Insular o del municipi, ja que la llei (aquesta que regula què es pot fer i qui ho pot fer) s’ha de respectar per tothom.

D’ací que sigui pervers afirmar que “la democràcia és superior a la llei” si, afirmant-ho, el que volem és proclamar que la democràcia permet a la majoria d’una institució (per exemple d’un parlament) decidir qualsevol cosa, prescindint de si la llei atorga o no a aquesta institució la competència per fer-ho. I això perquè el respecte a les competències és fonamental per a l’exercici d’una democràcia.

Tindrem, doncs, que -deixeu-me que posi un exemple- si un dia el Consell de Menorca decidís per majoria absoluta que no vol que la nostra illa pertanyi a la Comunitat autònoma de les Illes Balears, no pel fet d’haver-ho decidit democràticament tindria el dret de decidir-ho, perquè aquesta resolució, per democràtica que fos, seria contrària a la llei, ja que ni la Constitució, ni l’Estatut ni cap altre norma legal atorguen als menorquins la competència per separar-nos de la Comunitat autònoma i per constituir-ne una de pròpia. En definitiva, perquè ho impedeix el “bloc constitucional” i no ens és lícit carregar-nos la llei emparant-nos en un hipotètic “mandat democràtic”, o el que és el mateix, perquè ho volen i ens ho demanen els nostres electors..

En aquest supòsit hipotètic, el que hauríem de fer els menorquins partidaris de la separació de la Comunitat autònoma seria armar-nos de paciència, i treballar pedagògicament -i pacíficament- per convèncer els parlamentaris espanyols que això que defensem és bo per al país, perquè atenent-nos al “principi de legalitat” és a ells i no a nosaltres,  que els correspondria prendre aquesta decisió sense violar el sistema que, “democràticament”, ens hem donat. I és possible que si perseveréssim en la idea i aquesta arribés a ser molt majoritària -que és el que havien d’haver fet els independentistes catalans defensant la seva-, el més provable és que, més prest o més tard, aconseguíssim trobar una sortida al problema polític que això representa. Com la van trobar els quebequesos, con la van trobar els escocesos, després de negociar llargament i durament amb els governs del Canadà i del Regne Unit.

 


%d bloggers like this: