Arxiu d'Autor

“A Déu, ningú no l’ha vist mai”

15 Agost 2021

El teòleg i biblista ciutadellenc, Xavier Moll Camps, acaba de publicar un assaig amb el títol que precedeix, agafat de l’evangeli de Joan 1,18. (CPL editorial). La profunditat del seu pensament m’han suggerit de recollir en aquesta secció textos que em semblen fonamentals de la seva obra, amb l’esperança d’esperonar els meus lectors que se sentin inclinats a llegir-la. 

* * *

La llum de les nacions no és l’Església, sinó el Crist (cf. Lc 2,32). La missió de l’Església és mostrar aquest Crist, a fi que el món el vegi. (…) A una Església que perd clients davant el món sense Déu, no se li demana altra cosa que no sigui mostrar Déu.

L’amor diu: “Faig això, perquè t’agradi”; el negoci diu: “Ho faig perquè m’agrada”. Davant l’altre, l’amor pensa: “Això no ho diré, perquè li podria fer mal o disgustar”; el periodista conscient i sense pèls a la llengua proclama: “Llibertat de premsa, sense traves!” La diferència és clara: en el primer cas, l’atenció està centrada en l’altre; en el segon, el criteri de fer o deixar de fer es troba dins un mateix. El primer model és la situació de diàleg; el segon model és la de domini.

* * *

Un pensament que fa anys que em persegueix és que en situació de diàleg es demana per endavant de part del qui rep -escolta, llegeix, veu, etc.- un cert parentiu amb el qui dona, altrament la comunicació no és possible (…) El receptor ha de ser capaç de rebre i ha de voler rebre. Déu crea l’home a la seva imatge i semblança, a fi que sigui capaç de diàleg amb ell. Però llavors no basta que Déu li parli i es mostri; caldrà encara que l’home el vulgui escoltar i veure (…) Escoltar la paraula de Déu i el desig de veure la seva glòria suposa que el qui rep és conscient de la seva pobresa (…) Si els rics i poderosos de la terra tinguessin consciència de ser pobres davant de Déu, el diàleg amb els semblants tindria tot un altre aire, també les obres de beneficència que fan”.

Si el pecat es defineix com a “aversio Deo”, dins una societat agnòstica, en mancar Déu, aquest concepte és aleshores absolutament absurd. Llavors la moral és tota una altra cosa: l’home solitari per defensar-se dels altres, que es troben en la mateixa situació precària que ell mateix, es reuneix amb ells i fa amb ells un pacte de no fer-se mal.

Naturalment, al costat d’aquesta manera d’entendre la moral, tampoc no té cap sentit parlar del misteri de la redempció (…) L’aversio Deo es pot combinar a la meravella amb una vida socialment decent (…) Amb Déu també es dona el cas de trobar el pecat on tot semblava que era administració de la justícia. La creu de Jesús n’és el cas exemplar.

* * *

El fet que l’home hagi de representar Déu sobre la terra ja es troba a l’arrel mateixa de la seva creació (…) La conseqüència obligada deu ser aleshores demanar-nos si no ens hauríem d’exercitar més en l’hàbit de veure en els nostres semblants aquesta imatge de Déu, i si d’aquesta pràctica, de passada, no en sortiria una comprensió més profunda de les primeres paraules de la llei fonamental dels nostres estats civilitats, que proclama que “la dignitat de l’home és inviolable”. Sense Déu, aquesta defensa incondicional de la dignitat de l’home, no pot significar gaire cosa més que assegurança de poder viure tranquil en aquest món.

* * *

El pecat amb tot el que l’acompanya no fou per haver menjat una poma, sinó perquè l’home creia que de la menja d’aquella poma en resultaria independència de Déu, és a dir, significava negar-se a ser més imatge seva (Gn 1,26s). El pecat és quan l’home, amb la seva conducta, no imita Déu, sinó que només cerca allò que més li convé, és a dir, es mostra ell mateix (…) El projecte de Déu d’un diàleg amb l’home es desfà, perquè l’home prefereix ser només ell mateix. No passa cosa d’això quan l’Església es concentra dins ella mateixa?

El sentit teològic més profund de la doctrina del cos místic de Crist es dona en el fet d’unir inseparablement eclesiologia i cristologia, i d’aquesta manera de fer de l’Església una part integrant de l’obra de la salvació (Ernst Käsemann)… El mal surt quan la preocupació de salvar l’Església pesa més que el sentit mateix de l’Església, quan ella es fa més important que el Crist.

* * *

L’esclavitud més pregona és la que ferma dins un mateix, cosa que ja és l’altra cara del pecat, evidentment si per pecat s’entén que és més cosa que el simple no compliment d’una llei (…) El negociant i el polític i d’altres ocupacions semblants calculen i trien, admeten o rebutgen, tenen tota la vida centrada en ells mateixos; dels altres només n’esperen la confirmació: la reverència dels devots; els que no agraden, no existeixen. Dins aquesta manera d’entendre la llibertat, els altres si no m’aprofiten, fan nosa. És la negació del diàleg (…) La llibertat entesa com a independència de tothom, per poder fer el que vulgui, de fet és romandre esclau de si mateix.

* * *

“A Déu, ningú no l’ha vist mai” (Jn. 1,18) -és el títol d’aquest llibre-, però confessem que “veure’l cara a cara” (cf. 1Co 13,12) ha de ser el terme final de tota una vida de fe. Exercir ja des d’ara l’hàbit de veure Déu a través de signes, no solament és un primer pas de visió, sinó que pròpiament és el mateix sentit de la fe. I justament el fet que aquest estil de veure les coses no és l’habitual en el nostre món materialista, el perill és que d’amagat es pugui infiltrar dins l’Església mateixa, que fins i tot ja ho hagi fet (…) L’ètica realment poètica no és la que s’ajusta a un reglament ferri, sinó la que reprodueix la bellesa de Déu. L’home no es justifica quan presumeix de bona conducta, sinó quan mostra que és imatge de Déu.

* * *

La meva impressió és que actualment la teologia, tant la catòlica com la protestant, estan tan centrades en una mena d’antropologia teològica que ben aviat Déu i, ben mirat Jesucrist també, es remeten al marge, cosa que equival a dir que la teologia desapareix i al final no resta més que una antropologia pura. 

L’Església catòlica i la protestant es troben en franca decadència numèrica, el pes social d’una i altra minva constantment, com més va més incert és que encara es pugui parlar d’una “cultura cristiana”. I una i altra s’esforcen a afirmar la presència més aviat per mitjà, no d’una entesa ecumènica entre les distintes confessions cristianes, sinó d’una adaptació al tarannà del món que l’envolta, un món francament agnòstic. I això ja és tant com dir que en aquesta empresa de pau universal el valor de ser amics de Déu no és cap cosa decisiva.

Els cristians de tota confessió, també els qui encara van a l’església cada diumenge, viuen també una vida diària ben al marge de Déu: no neguen Déu, però no el necessiten.

Recordant Flaubert en el bicentenari (1821-2021)

8 Agost 2021

La secció que va precedir aquesta que ara escric sota el títol genèric de “Bloc de Notes” es deia “Lletres de batalla”, títol que penso que responia encara més exactament al que jo faig -amb permís de Joanot Martorell, que escrivia en “valencià” però que, sortosament i potser incomprensiblement per a Pablo Casado, puc llegir i entendre-. Habitualment, el meu article setmanal intenta reflexionar sobre una matèria política que em sembla rellevant per al nostre país, encara que més d’un cop em sento temptat a parlar d’altres qüestions relacionades amb la cultura, ja sigui perquè m’afecten o perquè crec que també poden interessar als meus lectors.

Potser una mica cansat de contemplar darrerament el món polític que m’envolta, em calia fer un recés, i un article que el passat dimarts publicava Javier Cercas a El País, recordant-nos que aquest any 2021 celebrem el bicentenari del naixement de Gustave Flaubert, m’ha suggerit el tema. Cercas reconeix que ell és un dels novel·listes que s’emmiralla en Flaubert perquè creu que, després de Cervantes, ha estat el novel·lista més decisiu de la història de la novel·la. Cervantes -diu- crea la novel·la moderna i Flaubert la revoluciona i la sofistica, ja que no sols es proposa dotar la prosa de la mateixa perfecció estètica que la poesia, sinó que l’eleva al mateix estatus que posseeix aquella des de la Antiguitat. I això perquè, per a Flaubert, la novel·la també és forma, com ho és la poesia.

Aquesta reflexió m’ha evocat un article que vaig escriure l’any 2004 en aquestes mateixes pàgines en una secció com l’actual que aleshores seguia l’estructura de “Carta al director del diari”, dirigida al recordat i enyorat amic Bosco Marquès, amb qui compartia des dels anys universitaris la passió pel periodisme.

En aquell article li confessava els problemes que sovint ens trobem els escriptors: “Hi ha dies -escrivia aleshores- que, quan m’assec a la taula i agafo la ploma per adreçar-te unes lletres, em manca alè per trobar una matèria que inspiri aquest diàleg mitjançant el qual pretenc aclarir-me les idees sobre qüestions que em són d’interès, que em preocupen i que d’alguna manera penso que poden també interessar a un lector atent. No oblidis que, en tot escrit, en tota aproximació a la literatura, hi ha sempre un component creatiu que exigeix construir el discurs amb l’art indispensable perquè aquest enlairi les idees a un nivell que de cap manera hauria de ser rebaixat. Aquesta és la causa que l’escriptor evoqui sovint la crisi de creativitat, el pou en què creu trobar-se, o bé el mur que té la impressió que algú ha aixecat davant seu, que l’impedeix d’avançar, i fins de sobreviure.”

Era aquesta situació de bloqueig, amb què sovint ens trobem els qui escrivim, que em conduí a parlar de Flaubert i, especialment, de la correspondència de l’escriptor francès amb la seva amant Louise Colet, que constitueix per a ell un bàlsam en els moments de dificultat creadora, i també ha conformat una mena de diari de Madame Bovary que ens és de gran valor per a comprendre el rerefons de la novel·la. 

Però a mi, la correspondència de Flaubert amb la seva amant no em consola tant pel que acabo de dir com pel que em mostra dels estats d’ànim de l’escriptor. Acollint-me, doncs, a l’efemèride del bicentenari, em referiré a aquesta correspondència per infondre ànims als qui estimen la literatura, senten el delit d’escriure i es troben sovint davant d’aquest impasse -diguem-ho en francès per apropar-nos a Flaubert- suggerint-los que s’acostin a aquesta correspondència, perquè ens revela que l’itinerari de Flaubert en la redacció de la gran novel·la no fou ni curt ni planer. De fet, l’inicia el 19 de setembre de 1851 (“Ahir nit vaig començar la meva novel·la. Hi entreveig algunes dificultats d’estil que m’espanten. No es tracte d’un petit problema bo de resoldre” escriu a Louise Colet el 20 setembre 1851) i l’acaba a mitjan mes de juny de 1856. Cinc anys més tard.

La correspondència és força abundant en queixes de tota mena: “Com m’emprenya aquesta Bovary!” (19/9/1852); “La meva sagrada Bovary em turmenta i em carrega” (12/1/1853); “Heus aquí tres dies sense fer altra cosa que estar ajagut sobre els mobles per trobar alguna cosa a dir!” (6/4/1853); “Aquest llibre em mata” (16/4/1853) etc. Imagina’t, estimat director, tres dies sense saber què dir! (“pour trouver quoi dire!”), segons ell escriu. I estam parlant de Flaubert!

Si seguiu, doncs, la preparació de l’obra, el pla, el guió, la documentació, etc., us adoneu de la immensitat de la tasca que l’escriptor s’havia imposat. Per això em meravella la lleugeresa i, sobretot, la rapidesa com alguns escriptors (potser hauríem de dir escrivents) enllesteixen de vegades el seu treball. Quant a la redacció pròpiament dita, la recerca de l’estil es troba sempre amb el problema d’animar l’escriptura amb un moviment de conjunt (“Les perles –escriu Flaubert- composen el collar, però és el fil que fa el collar”). No és, doncs, tan important que cada paràgraf sigui bo per ell mateix com que s’aconsegueixi donar la impressió que els paràgrafs llisquen els uns dels altres. Per això, i aquesta és una experiència que avui tenim molt oblidada, quan una frase li sembla més o menys conclosa, la llegeix en veu alta, la interpreta, apujant molt el to, passejant per l’habitació i gesticulant com un actor. Si no “sona bé”, si no és melodiosa i envoltant, si les seves virtualitats sonores no constitueixen per elles mateixes un valor, no és correcta, vol dir que les paraules no són les justes, vol dir que la “idea” no ha estat expressada de manera cabal. “Así se van acumulando las hojas por parejas –escriu Vargas Llosa a La orgía permanente (Taurus 1975)-: el recto de una es la versión primera del verso de otra. Un buen día de trabajo puede significar media página definitiva; pero hay jornadas dedicadas a componer –es el verbo justo- una sola frase. Se trata de una auténtica guerra de cinco años, en los que poco a poco se multiplican sus enemigos, bestias negras que son materia de pesadillas y blanco de sus más biliosos ataques de ira: las consonancias y asonancias, las cacofonías, ciertas preposiciones que tienden a repetirse (…) Sus cartas emplean bellas imágenes para describir los incidentes de la larga contienda. Las palabras se materializan en esta declaración beligerante: (que em permetré traduir del francès): ‘Cal regirar els mots per tots els seus costats i fer com els pares espartans que llençaven impietosament al no-res els qui tenien els peus plans o eren estrets de pit’ (26/9/1854)”. 

El més gran de la literatura és que cada escriptor pot llançar-se a la creació de la manera que més l’abelleixi. Joan Perucho -que havia estat jutge de professió però que era escriptor vocacional- escrivia literatura fantàstica perquè deia que “no m’agrada la realitat”. Flaubert, en canvi, que sí escrivia literatura que podem qualificar de realista, confessava que escrivia, segons ens va dir, per “venjar-se de la realitat”. Josep Pla, en canvi, tot i que és segurament el més aferrat a la realitat dels nostres grans escriptors, constitueix una gran obra, descrivint com ningú aquesta realitat que l’envolta. Són diferents maneres d’entendre la literatura, però totes tres han configurat una obra colossal.

De fet, si retornem a Flaubert, parlant de la realitat que volia descriure, ens va deixar uns mots que són una lliçó eminent del que, al meu entendre, és la literatura: “Jo voldria escriure tot el que veig –escriu a Louise Colet el 26/8/1953-, però no com és, sinó transfigurat”. I afegeix-: “La narració exacta del més magnífic dels fets reals em seria impossible. Em caldria brodar-la de nou”. “Broder la narration” –escriu Flaubert, frase que potser podríem traduir lliurement per “enriquir la narració amb detalls imaginaris”. Tenim, doncs, que el punt de partida Pla i de Flaubert és, doncs, la realitat, però mentre Pla, narrador magnífic, s’ateny a la realitat, Flaubert, escriptor sublim, la transfigura i, com diu Vargas Llosa, hi afegeix alguna cosa més. I és precisament aquest element afegit allò que dóna originalitat a la seva obra, allò que dóna autonomia a la realitat fictícia, allò que la distingeix de la pura i simple realitat.

Fins quan suportarem la folla deriva de Pablo Casado?

1 Agost 2021

Fa un parell de setmanes, l’escriptor Llàtzer Moix es demanava: Fins quan seguirà ficant la pota Pablo Casado? I no es feia la pregunta pel seu discurs de Palma, on va proclamar davant dels militants que eren presents  a la celebració del setzè congrés del partit a les Illes Balears, que nosaltres, els illencs que habitem en aquesta comunitat autònoma, no parlàvem català. Ho feia després de contemplar la seva encara curta trajectòria política.

Potser una persona tan malèvola com Pablo Casado, però no tan curta de gambals, hauria sabut donar la volta a l’argument i jugar només amb la denominació de les parles i referir-se a les nostres titllant-les de mallorquí, de menorquí, d’eivissenc i de formenterer, obviant així la matriu catalana -una denominació (la de “llengua catalana”) que consta a l’Estatut d’autonomia des de 1983 i és acceptada per totes les acadèmies i les universitats. Però ell, que, a més de malèvol és, com dic, curt de gambals, havia d’anar més enllà i afegir que les nostres parles no formaven part de la llengua catalana. Potser ho va aprendre en aquell màster que va fer per correspondència i ha volgut emular -val a dir que amb escreix- les bestieses que, en aquest camp, va dir el seu antic company de files, l’ínclit José Ramon Bauzà quan, al capdavant del PP, presidia la nostra comunitat autònoma.

¿Podíem, tanmateix, esperar alguna cosa més sensata d’un home com ell que, des que ha assumit el càrrec de president del partit, ha pres una deriva erràtica, fent capçanades d’un lloc a l’altre (ara a la dreta, ara al centre, ara al no-res) sempre amb la idea d’abatre l’adversari per aconseguir el poder?

Líder mundial en l’estratègia de la crispació i ben secundat per Díaz Ayuso i d’altres joves dirigents populars, Casado no mira prim, i si amb la seva desbocada verborrea creu que pot provocar un cataclisme polític, ho fa. Si això l’obliga a atacar no sols el Govern, cosa que fins a cert punt seria comprensible en un líder de l’oposició, sinó també alguns aliats tradicionals de la dreta, com els empresaris de la CEOE o l’Església catòlica, per haver donat suport als indults, els ataca. Si creu que ha de boicotejar l’homenatge del Congrés a la víctimes del terrorisme amb l’excusa que hi participava Bildu, quan -com han advertit tots els periodistes que no han perdut la memòria- en anteriors ocasions també hi va participar, doncs no li fa res deixar les víctimes a l’estacada. Si pensa que l’afavoreix abstenir-se de censurar les polítiques homòfobes del president hongarès Viktor Orban o fer incursions en el revisionisme històric de la Guerra Civil, emulant així l’extrema dreta de Vox, no dubta de fer-ho.

Com a mostra del que acabo de dir, el lector recordarà que, amb prou feines deu fer una setmana, el jove dirigent popular va moderar un diàleg en el qual hi participaven dos exministres de l’època d’UCD, i va ser incapaç de parar els peus -ni que fos mostrant el seu desacord- a Ignacio Camuñas quan aquest proclamà impúdicament que l’any 1936 no hi va haver a Espanya un cop d’Estat. És a dir, quan aquell defensava una teoria negacionista de la realitat, d’uns fets contrastats i reconeguts per tots els historiadors del món. Fent per tant, una afirmació que, si s’hagués produït a Alemanya referent a l’holocaust hauria estat constitutiva de delicte. Però no, Casado es va limitar a posar una cara de circumstàncies i, per tant, de complicitat amb una persona que negava clarament una evidència de la qual es van derivar un milió de morts.

Sembla que hi hagi unanimitat en els actuals dirigents del PP per actuar en aquest sentit, perquè se’m fa difícil parlar en singular quan podem observar diàriament les actituds desafiants de Díaz Ayuso o bé de l’expresident Aznar, quan assegura que pren nota -ho fa per venjar-se quan en tingui l’ocasió?- de l’actitud dels bisbes o dels empresaris espanyols pel fet d’haver donat suport a les polítiques de distensió i de convivència, com poden ser els indults concedits als polítics catalans.

Escoltant aquests dirigents em fa la impressió que vivim en un país on l’epidèmia de la Covid-19 és segurament el menor dels desastres que sofreix, perquè si els hem de fer cas, haurem de convenir que Espanya té una economia derrotada, que la unitat territorial està feta esquerdes, i que fins la llengua espanyola -amb quatre-cents milions de parlants a tot el món- es troba en perill d’extinció pel fet que ells no han aconseguit suplantar del tot el català pel castellà, a pesar que la llengua catalana, tot i que és la “pròpia” d’algunes comunitats (llegiu, si no, l’article 4 del nostre Estatut) i és també cooficial a diferents territoris, no mereix sinó que sigui esquarterada i dividida fins al punt que, segons ells, no té dret a tenir una denominació unificada, com la té el castellà (o espanyol), que sí pot denominar-se així a tots els països del món on es parla.

Mentre Pablo Casado és incapaç de veure res de bo en els seus adversaris i parla d’una pàtria, la nostra, en termes apocalíptics, es veu obligat a corregir els llibres de filologia romànica i no s’immuta quan algun dels seus s’atreveix, sense pudor, a reescriure la història, emula, segur que conscientment, els ultres de Vox, els seus grans adversaris, que -aquests sí!- no s’amaguen de ser filofeixistes, negacionistes i masclistes, alhora que ha perdut qualsevol sensibilitat per entendre les disfuncions que trobem avui  en algunes de les més importants institucions de l’Estat que, constitucionalment, haurien de ser renovades però segueixen exercint les seves funcions com si res, perquè ell, Pablo Casado, sap molt bé que, amb l’actual composició del Parlament, qualsevol canvi li produiria una pèrdua de poder i d’influència per seguir duent a terme la seva acció d’assetjament i enderroc del Govern.

¿És possible que sigui tan cec davant d’actuacions com la del Tribunal de Comptes, per no veure que aquest mateix tribunal que ara reclama impietosament 5’4 milions d’euros als polítics independentistes catalans, va revocar -en segona instància- la multa que havia imposat de 25 milions d’euros a Ana Botella, per la venda d’uns pisos que havia fet quan era alcaldessa de Madrid? ¿Ens hem de creure que en aquesta exoneració no va tenir-hi res a veure el germà del seu marit, Manuel Aznar, l’exministra del seu marit, Margarita Mariscal de Gante, i la majoria de membres d’un tribunal nomenat a l’època en què governava el PP?

Algú, observant l’espectacle que estem vivint en aquesta Espanya on Pablo Casado sembla que pugui ficar la pota impunement, ha dit que les dues Espanyes de 1936 segueixen igual de vives, però amb la diferència que els que simpatitzen o descendeixen ideològicament dels qui van guanyar la guerra volen tornar a guanyar-la sense cap cost per part seva, ni econòmic ni moral.

I segurament té raó perquè no basta, en efecte, que, lentament però sense treva, la justícia europea vagi revisant -i la cosa anirà a més- la deriva dretana i contrària a la diversitat nacional del nostre país que estan seguint les principals institucions que conformen el Poder Judicial, el Tribunal Constitucional o el Tribunal de Comptes, ni basta tampoc que 36 premis Nobel s’hagin pronunciat contra la injustícia que sofreix Andreu Mas-Collell, un dels economistes de més renom a casa nostra, a causa de la decisió d’aquest darrer tribunal.

Però el que no hauríem d’oblidar és que si Pablo Casado es permet tot el que acabo de dir és perquè se sent amb prou poder i protegit pels sectors cada cop més reaccionaris i radicals d’un Estat que és capaç de qualsevol cosa per emparar els seus privilegis.

La gran cantada del Tribunal Constitucional

25 Juliol 2021

Al començament de la dècada dels anys 30 del segle XX, els Estats Units es van haver d’enfrontar al gravíssim problema de pobresa que havia comportat la crisi econòmica de 1929 a conseqüència del crac de la borsa de Wall Street. A les eleccions del 1932, Franklin Delano Roosevelt, del Partit Demòcrata, va ser elegit president. Al programa electoral, elaborat amb l’ajuda de tècnics i intel·lectuals de tot l’Estat, plantejava mesures financeres com ara la devaluació del dòlar, un ajornament dels pagaments bancaris i la reobertura dels bancs, acompanyada de mesures de control. Altres aspectes destacats eren les ajudes als petits grangers, la reglamentació del treball industrial i les grans inversions en obres públiques. En definitiva, totes les mesures politicoeconòmiques de Roosvelt es basaven en la teoria de l’intervencionisme de l’Estat per mitjà d’un programa polític que hem conegut com el New Deal.

Una gravíssima situació d’emergència va empènyer, doncs, el president nord-americà a prendre decisions també d’emergència que, ai!, van topar amb el Tribunal Suprem dels EEUU, únic poder -però quin poder!- de la Nació en el qual hi havia una majoria clarament republicana, ja que la major part dels jutges que el composaven havien estat designats per presidents del Partit Republicà i eren, per tant, ideològicament conservadors.

Com a conseqüència d’aquest fet, les mesures legislatives del New Deal van trobar una forta oposició en aquest òrgan que, amb tres sentències dictades el 1935, decretava la inconstitucionalitat de les lleis que, a criteri del president Roosvelt, eren elements clau del programa polític que endegava el New Deal: des de les que afectaven a la Seguretat Social fins a les regulacions agrícoles -on destacava la denominada “Agricultural Adjustment Act”, en la qual es basava tota la reforma agrària del New Deal- i també les que feien referència als drets laborals. Totes van quedar suspeses per una lectura reaccionaria i conservadora que van fer de la Constitució els magistrats que, en una de les sentències, van afirmar que “el Govern dels Estats Units no havia de tenir cap paper en la regulació de l’economia” (afirmació que avui ens resulta absolutament herètica). 

Davant aquesta afirmació del Tribunal Suprem, un periodista comparà la situació de Washington a la conclusió d’una tragèdia shakespeariana, en la qual -va dir- “l‘escenari quedava cobert de cadàvers”. Els cadàvers eren, perquè ens entenguem, els programes del New Deal que, suspesos durant anys, van acaba per dur-se a terme a causa de la llarga estança de Roosvelt a la Casa Blanca (hi va fer dotze anys), que li va permetre anar substituint els jutges conservadors per altres liberals a mesura que van morir, els quals van interpretar la Constitució d’una altra manera.

¿Podem comparar aquest fet amb la recent sentència del nostre Tribunal Constitucional, presa pel vot de 6 magistrats contra 5, referent a la inconstitucionalitat de les mesures preses en virtut de l’estat d’alarma per afrontar la pandèmia provocada per la Covid-19?

Penso que sí, perquè resulten difícil d’entendre les raons per les quals una escassa majoria de magistrats -la majoria amb el nomenament caducat- ha decidit tombar el decret d’estat d’alarma, és a dir d’una decisió que el Govern va haver de prendre ràpidament i va ser aprovada per la practica totalitat de la Cambra. Fins i tot per Vox, que és qui ha dut el decret al TC! I no parlem del PP, que ara s’omple la boca de raons contra el Govern quan li va fer costat manta vegades en els diferents processos de renovació de la seva validesa.

Els que coneixem una mica el Dret sabem que moltes vegades la lletra de la llei és prolixa, força inexacta i molt enrevessada, i que, com succeeix en la regulació constitucional dels estats d’alarma, d’excepció i de setge, quan aquests es van regular (1978) el legislador no podia preveure exactament el supòsit que va provocar la seva aplicació durant el mes de març de 2020: una enorme pandèmia mundial causada per un coronavirus aleshores desconegut. 

Però si bé és possible que, posant-se exquisits, els magistrats poden argumentar que el recurs a l’estat d’alarma no era suficient per ordenar un “confinament domiciliari” -que és el punt més flagrant on ells han vist la inconstitucionalitat – tot assegurant que aquest comporta una limitació de drets fonamentals que, en tot cas, només s’hauria pogut prendre amb l’estat d’excepció, haurem de concloure -només que apliquem una mica de sentit comú- que és ben difícil pensar que la decisió d’aplicar aquest estat d’excepció, pensat especialment per a casos de cops d’Estat o d’una invasió estrangera, que permetia conculcar encara més drets fonamentals que l’estat d’alarma, fos una decisió encertada i adequada per afrontar una pandèmia que no provenia de cap perill de guerra, de cap cop d’Estat ni de cap invasió estrangera del país, perquè l’única guerra a la qual ens enfrontàvem era la que tots havíem de lliurar contra un virus invisible, però mortífer, fins al punt que, a pesar de la limitació de llibertats, de la limitació de drets constitucionals, i del confinament a casa a què ens va obligar, ha produït més de 4 milions de malalts i més de 80.000 morts.

Avui, aquesta dreta espanyola que s’omple la boca en defensa de les lleis i de la Constitució, però que fa tot el que pot perquè aquesta s’incompleixi impedint la renovació d’institucions tan fonamentals com el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, el Defensor del Poble o el Tribunal de Comptes, està eufòrica per la bufetada que el Tribunal Constitucional ha donat a la cara del Govern que presideix Pedro Sánchez, però jo sento vergonya de ser ciutadà d’un país presidit per institucions amb tan poca capacitat d’aplicar la llei amb sentit comú.

De tota manera, tinguin raó els sis magistrats de la majoria que han decretat la inconstitucionalitat del decret o els cinc de la minoria que consideraven la seva validesa, el que hem pogut comprovar és que el país s’ha enfrontat a un problema nou i d’unes dimensions que ningú no havia previst, i que no tenim instruments legals adequats per  afrontar-lo. Perquè de la mateixa manera que no es poden matar mosques a canonades, no té cap sentit que, per limitar drets constitucionals en benefici de la salut a causa d’una pandèmia, s’hagi de decretar un estat d’excepció o de setge que poden comportar la suspensió de l’article 18, 2 y 3 (Dret a la intimitat i la inviolabilitat del domicili), 19 (Llibertat de residència i de circulació),  20 (Llibertat d’expressió) i 21 (Dret de reunió) de la Constitució.

És, doncs, evident, que la regulació dels estats d’alarma i d’excepció i de setge no donen prou cobertura contra una pandèmia, perquè o queden curts (alarma) o es passen de molt (excepció i setge). És, en tot cas una llei orgànica en matèria sanitària que hauria de preveure què pot fer el Govern en aquests casos, però la llei 14/1986, de 25 de abril, General de Sanitat, avui vigent, no ha servit més que per augmentar els dubtes i els desconcerts, però no per afrontar el problema. 

Més enllà, doncs d’alegrar-nos (Vox i PP) per la sentència, o bé d’estripar-nos els vestits (PSOE i Podemos), a partir de l’experiència que ens dona haver sofert aquesta pandèmia, hauríem de ser capaços de posar-nos d’acord per aprovar una llei orgànica General de Sanitat que doni armes al Govern i al Parlament per afrontar-la sense necessitat d’acudir al Tribunal Constitucional, convençuts que la protecció de la salut, en una situació de crisi sanitària, no es pot dipositar en els Tribunals de Justícia ni en el Tribunal Constitucional, sinó que s’ha d’obtenir amb mesures sanitàries ordinàries que hauríem d’haver previst i, doncs, aprovat per consens d’una gran majoria.

Sánchez es rearma per guanyar el 2023

18 Juliol 2021

François Miterrant, polític fins al moll de l’os, ocupà diferents ministeris a la Quarta República, assumí el lideratge del socialisme francès quan el PSF estava en hores molt baixes (1971), ja que tenia un 5 per cent dels vots, i el va dur finalment a la victòria després de perdre les eleccions presidencials amb Valéry Giscard d’Estaig (1974), a qui va guanyar a les de 1981, repetint la victòria presidencial el 1988, aquest cop davant de Jacques Chirac. Doncs bé, ell afirmava que, perquè un partit pugui guanyar bé unes eleccions és indispensable que faci un ple dels seus votants i rasqui vots dels adversaris. Això darrer -insistia- és important. Però el fonamental és que el partit faci un ple dels seus, ja que sense aquest és impossible obtenir una sonora victòria.

A casa nostra tenim alguns exemples indiscutibles del que afirmava Mitterrand. El més radical que jo recordi va ser la victòria del PSOE amb Felipe González l’any 1982, amb 202 diputats (la més gran que ha obtingut un partit en democràcia), que repetí el 1986 i el 1989, sempre amb majoria absoluta, encara que anant deixant vots a la gatera. 

Una altra, menys important, perquè no va obtenir el govern, va ser la victòria el 2017 de Ciutadans a Catalunya amb 36 diputats, superant Junts i Esquerra. És evident que, aquest cop, el partit d’Inés Arrimades va fer el ple dels seus i, a més, va buidar de vots el PP (que va treure només 4 diputats) i també en va prendre molts al PSC (que en va treure 17).

I un darrer exemple, aquest també indiscutible, és la gran victòria que aconseguí el Partit Popular a Madrid el passat 4 de Maig, on la candidatura que encapçalava Isabel Díaz Ayuso obtingué 65 dels 136 diputats de l’Assemblea, amb la qual cosa es va veure que, no sols havia fet ple dels seus, sinó que també havia buidat les reserves electorals de Ciudadanos, que a l’anterior legislatura tenia 26 diputats i aquest cop no en va treure cap.

Per tant tenia raó Mitterrant: un partit no pot guanyar unes eleccions si no fa un ple dels seus i arrabassa vots a l’adversari.

Doncs bé, temo molt que aquesta és la teoria que ha tingut present Pedro Sánchez quan ha decidit aquest darrer canvi de govern per sorpresa i en profunditat, que només afecta a les àrees de govern que regenta el seu partit, el PSOE. Ell havia mesclat gent molt fidel del partit amb independents -la principal figura dels quals era l’spin-doctor Ivan Redondo, que no ocupava cap ministeri però era qui feia i desfeia a la recambra de La Moncloa. Sánchez, doncs, després del sonor fracàs que va obtenir a les eleccions a l’Assemblea de Madrid del passat 4 de maig, on no sols no va guanyar, sinó que es va veure superat per Más Madrid, que presentava, val a dir-ho, una magnífica candidata, la metgessa Mónica García, ha vist clarament que només recomponent la força del partit, el PSOE, donant-li més protagonisme i fent que els militants s’hi reconeguin en veure el Govern, pot intentar guanyar les eleccions de 2023 (suposant que tingui prou aire per assolir aquella data des de la presidència del Govern).

Comprendran els meus lectors que jo no tingui elements suficients per parlar en profunditat i coneixement de causa d’aquest o d’aquell altre ministre, ni de qui mou o deixa de moure els fils dins el PSOE, però veure que les dues persones clau d’aquest canvi -pel lloc que ocuparan- són Félix Bolaños i Oscar López, personatges que coneixen a fons el cor del partit, ja que són els que el van dissenyar en diversos congressos generals, demostra, en efecte, que Pedro Sánchez s’ha mirat en l’espill de Mitterrand i ha vist que el PSOE, força ferit per la fallida operació que inicià amb la moció de censura a la Comunitat murciana i acabà amb la gran derrota obtinguda a les eleccions madrilenyes, no podria aconseguir un èxit electoral si no el redreçava i no aconseguia novament fer un ple dels seus, que passa per consolidar la pujada que el PSC ha experimentat a Catalunya a les darreres eleccions autonòmiques, i aconseguir remuntar el PSOE andalús en aquell gran bastió que és Andalusia, cosa que passava per defenestrar Susana Díaz i posar al capdavant del partit un home de confiança com és l’actual alcalde de Sevilla. I no s’estranyin si dic que el nomenament de dues ministres joves, una de Castella la Mancha i una altra de l’Aragó, són una autodefensa davant de barons com García Page i Lambán, molt crítics amb el president i la seva política d’indults als polítics catalans.

Fernando Garea, que -ell sí- és un home que es mou des de fa molt de temps en el que a Madrid en diuen “mentideros políticos”, ha escrit que durant els tres últims anys, Pedro Sánchez ha viscut en una mena de bombolla en què va creure que sense partit era possible tenir èxits electorals. Finalment, igual que Macron, el president ha comprovat amb resultats i expectatives electorals que sense partit no hi ha victòria possible, i per això ha fet un gir per capgirar aquesta situació.

En efecte, sense el PSOE no hi ha opcions reals de revalidar la Moncloa, i això l’ha dut a la conclusió que no és possible mantenir expectatives des d’una bombolla situada a la Presidència, liderada per Ivan Redondo, un home aliè a les estructures de partit, un professional de la política que tan podia servir al PSOE com al PP (demaneu-ho sinó al senyor Monago, expresident d’Extremadura), un home que concitava ja molt més rebuig que afecció, mentre que el posicionament de dos homes indiscutiblement seus i gens malmesos per la política, com són Oscar López, en el lloc que ocupava Ivan Redondo, i Félix Bolaños com a ministre de la Presidència, eren una garantia per afrontar el futur.

Reconec també que, si bé d’entrada em va sorprendre molt el canvi que ha significat el nomenament de Miquel Iceta com a ministre de Cultura, traient-lo del Ministeri d’Administracions Territorials, he acabat veient que aquesta és una decisió molt meditada. En efecte, encara que podia semblar un home molt ben indicat per afrontar la futura “taula de diàleg” amb el govern de la Generalitat de Catalunya, potser no ho era tant perquè Iceta duu una motxilla massa gran penjada a l’esquena i té un passat (inevitable per la seva procedència) que podia dificultar futurs acords o concitar rebuigs innecessaris, mentre que, ara, els portaveus de l’independentisme, que saben molt bé, a pesar que no sembla que no ho vulguin reconèixer, que a la taula s’haurà de parlar d’alguna cosa més que d’amnistia i autodeterminació, la presència d’una dona que ningú d’ells segurament coneixia, com serà Isabel Rodríguez, exalcaldessa de Puertollano, potser esdevindrà més eficaç a la conselleria d’Administracions Territorials.

Sigui com vulgui, Pedro Sánchez ha donat un cop de puny damunt la taula i ha sacsejat a fons el Govern i el partit, demostrant d’aquesta manera que, ara per ara, té tota l’autoritat dins el PSOE i ell és l’únic polític imprescindible.

Encara que sembli una frivolitat, diré per acabar que em fa una mica de gràcia que avui en dia -i aquest sembla que sigui un convenciment general, per tant, no només de Pedro Sánchez-, una de les coses que es mostren com a garantia d’èxit en qualsevol operació política és que els seus protagonistes siguin majoritàriament joves i del sexe femení. No cal dir que em sembla fantàstic que, després de segles d’oblit i menyspreu, avui, les dones tinguin la mateixa consideració que els homes i hagin deixat de ser les grans oblidades o les escollides tan sols per emplenar una quota per quedar bé. Com també em sembla fantàstic que els joves participin vivament de la política i ocupin llocs de gran responsabilitat. Però no crec que el fet de ser dones o bé de ser joves sigui cap garantia d’èxit o, encara menys, de coneixement, de capacitat i d’encert. També les dones i els joves la poden vessar com els homes i els vells. 

Cimera de Puig i Armengol contra el centralisme radial

11 Juliol 2021

Aquesta darrera setmana s’ha produït un fet que hauríem de considerar important i fins i tot crucial per al futur de la nostra comunitat autònoma i fins i tot més enllà d’aquesta, perquè  apunta a una nova manera de veure Espanya, la que desitgem els que som partidaris d’una descentralització efectiva i d’un Estat que deixi de ser radial d’una vegada per totes i opti per una solució federal.

És obvi que per aconseguir avançar en aquest camí cal una certa revolució interna que només poden liderar les regions perifèriques, entre les quals no només caldria destacar València i les Illes Balears, sinó també Andalusia, més enllà que avui aquesta gran regió de sud estigui governada per una col·lació entre el PP i Ciutadans, poc amics del federalisme.

La força d’aquest grup podria multiplicar-se de manera exponencial si Catalunya també se sumés al projecte federal, encara que fos -per què no?- a partir de la idea que, al seu dia va llançar el socialista Pasqual Maragall d’una Espanya organitzada en un federalisme asimètric (que no només va aconseguir crítiques dels seus adversaris polítics, sinó també de molts companys de partit que, des de l’altiplà central espanyol, semblen incapaços de comprendre que aquesta és, segurament, la proposta que podria obrir nous horitzons per al nostre país. Però hem convenir avui que Catalunya no està per propostes solidàries ni federals. Catalunya ha optat -fins ara d’una manera suïcida- per la via unilateral per a la independència, pensant tan sols en una solució per a ella mateixa, prescindint, per tant, de socis com la Comunitat Valenciana i les Illes Balears, que sens dubte podrien inclinar la balança en favor d’aquest canvi estructural de l’Estat. Però com m’indicava fa poc un lector, “l’obsessió unilateral de Catalunya impedeix que participi en aliances per fer evolucionar Espanya. I el resultat pràctic d’aquesta obsessió és que, avui, Catalunya -ho pretengui o no- s’esdevé una aliada essencial de l’Espanya centralista, ja que no ajuda a construir alternatives viables”.

L’esforç per aconseguir el canvi només es pot aconseguir per mitjà d’una reforma del sistema de finançament autonòmic, un projecte liderat avui de manera clara i decisiva pel president de la Comunida Valenciana, el socialista Ximo Puig, que, segons ha declarat reiteradament, hauria d’abordar-se de forma urgent, encara que ell sap molt bé que no podrà mai aconseguir el seu objectiu si no és amb l’ajut i el suport d’altres territoris que se sumin a la idea.

Puig i tots els qui creiem que la idea és important, sabem molt bé que, tret que es produeixin canvis que de moment no es poden intuir, una reforma del sistema de finançament espanyol que apunti al federalisme i oblidi el projecte -ja molt consolidat- d’una Espanya centralitzada i radial, no serà possible amb un govern de PP, capdavanter -sobretot des dels governs de José María Aznar- d’aquesta última manera d’entendre Espanya. Per tant, només un partit com el PSOE, aliat amb altres forces d’obediència perifèrica, ho podrien fer possible, però la qüestió no serà fàcil ja que, al PSOE, les forces centrípetes són també molt compactes, tot i els esforços que darrerament ha fet Pedro Sánchez per, segons ha dit, afavorir la convivència entre els espanyols. I prova d’aquesta dificultat la trobem en les declaracions de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que recentment ha traslladat la idea que no era possible plantejar una proposta de finançament aquest any.

Qui s’ha oposat clarament a aquesta impossibilitat ha estat la Comunitat Valenciana, on el president Puig, acompanyat pel portaveu de Compromís a l’assemblea legislativa, ha insistit en la necessitat peremptòria que té Espanya de canviar el sistema de finançament actual. I aquest ha estat el brou de cultiu que ha empès Ximo Puig a cercar una aliada fidel en la seva companya de partit, la també socialista, Francina Armengol, presidenta de les Illes Balears, amb qui ha organitzat una cimera que ha tingut lloc aquests últims dies a Mallorca.

Armengol és, sens dubte, com Puig, socialista, federalista i líder d’una comunitat perifèrica. Una de les poques persones que està disposada a col·laborar en aquest sentit -tret que, finalment, l’andalús Moreno Bonilla s’apunti al carro de la federalització (cosa que podria succeir, encara que és difícil d’imaginar en un PP liderat per Pablo Casado i tutelat per José María Anzar).

El periodista Salvador Enguix és qui, des de València, més notícies ha donat de la preparació que va tenir aquesta trobada, que va posar sobre la taula tres assumptes clau: l’actual model d’Estat i el paper que ha de jugar la “perifèria” en el futur, el finançament autonòmic, i la col·laboració mútua per aspirar a fons europeus per a la recuperació. Perifèria, doncs, entesa com la voluntat d’alguna regions de construir el futur d’Espanya sense seguir el model centrista i radial que propugna el PP amb la connivència d’alguns barons socialistes.

Els objectius de la cimera eren, segons detallava Salvador Enguix, concretament els següents:

1. Reactivar l’economia i crear llocs de treball des del diàleg social, aprofitant l’oportunitat en comú que suposen els Fons “Next Generation” de l’EU.

2. Compartir i enfortir les polítiques que suposen una resposta social a la crisi.

3. Impulsar la sostenibilitat, la protecció del territori i la regeneració de la Mediterrània.

4. Reforçar la reactivació immediata de la mobilitat i el turisme. Amb solucions per impulsar i modernitzar les nostres infraestructures: els ports, les connexions intermodals, i el reforç de l’eix logístic i de la connectivitat sostenible Madrid-València-Palma.

5. Fomentar models econòmics més diversificats i innovadors, que facin de les tecnologies, la cultura, la comunicació, la investigació i la formació els fonaments d’una autèntica societat del coneixement.

6. Aconseguir un nou model de finançament autonòmic per al sosteniment i la millora dels serveis públics.

7. Propiciar un horitzó d’oportunitats per als joves.

Acabada la cimera, Puig i Armengol han conclòs que hem de treballar a fons per fer visible que la perifèria és el cor de l’Espanya de les Espanyes, que és la veritablement real. Consideren que és possible impulsar un “gir copernicà” davant les tendències centralistes i uniformitzadores, perquè Espanya és diversa i necessita atendre des de la diversitat els reptes territorials, com la despoblació, la superpoblació estacional o la insularitat. Tots dos presidents defensen una major cogovernança i un major federalisme en les relacions entre les autonomies i el Govern d’Espanya, objectiu que s’ha de reflectir en una millor distribució dels recursos. Per això reclamen un nou sistema de finançament autonòmic, pendent des de fa anys, que contempli un criteri de repartiment territorial de recursos basat en el concepte de població, que afavoreixi una major corresponsabilitat fiscal, augmenti la participació de les autonomies en els principals ingressos tributaris i eviti la competència fiscal entre elles.

Aquest és el camí. I em resulta dolorós que, a la cimera, no hi hagi participat també el president de la Generalitat de Catalunya, que segueix decidit a actuar en solitari per un objectiu que, fins al moment, només ha produït sofriment i repressió, sense que s’hagi obtingut cap avanç en el seu propòsit.

Ens podem prendre seriosament el Tribunal de Comptes?

4 Juliol 2021

“Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini” és una sentència popular que podríem traduir de manera laxa per “Allò que no van destrossar els bàrbars ho van destrossar els Barberini”, tot referint-se a la política de transformacions que, a Roma, van dur a terme el papa Urbà VIII (Maffeo Barberini) i la seva família. Doncs bé, penso que podem aplicar igualment aquesta dita al Tribunal de Comptes, i traduir-la després, encara més laxament, per “Allò que (gràcies als indults) no aconseguí el Tribunal Suprem, ho vol aconseguir el Tribunal de Comptes”.

I no estaria fora de lloc pel que estem veient aquests dies amb el “judici” (que poso entre cometes perquè el Tribunal de Comptes no és un òrgan judicial, però sí dicta resolucions de caire econòmic que poden ser elevadíssimes) que està duent a terme contra una quarantena d’alts càrrecs del Govern de la Generalitat per l’acció exterior d’aquesta entre els anys 2011 i 2017. En efecte, l’òrgan fiscalitzador, que el passat dimarts va citar els afectats per comunicar-los els imports, demana que l’expresident Artur Mas pagui 2,8 milions d’euros, mentre reclama a l’expresident Carles Puigdemont i l’exvicepresident Oriol Junqueras 1,9 milions. Tot plegat correspon a despeses suposadament irregulars en el marc de la promoció del procés arreu del món. 

El procediment del “tribunal” (segueixo emprant les cometes) no té pèrdua, perquè donà als advocats dels polítics encausats tres hores per llegir un informe de 504 pàgines, i els concedí deu minuts per presentar al·legacions. Ben poc s’equivocava Puigdemont en afirmar que això era “de fons i de forma” franquisme.

Els afectats, doncs, hauran d’abonar en un termini curt de temps els pagaments que se’ls reclama (5’4 milions d’euros) si no volen que se’ls embarguin els béns, cosa que es farà sense resoldre el fons del cas i, per tant, amb caràcter “previ i provisional”. Més endavant, seguirà el procediment que acabarà amb una sentència en primera instància que es podrà recórrer en apel·lació a la Sala de Justícia del mateix Tribunal de Comptes, i després al Tribunal Suprem.

No vull dir amb això que no al nostre país no hi hagi d’haver un Tribunal de Comptes. Perquè jo, que sempre he defensat el règim constitucional de 1978 (avui tan vilipendiat) encara que en demano alguna reforma, accepto que Espanya tingui un Tribunal de Comptes que exerceixi una funció fiscalitzadora dels comptes i de la gestió econòmica del sector públic, i també dugui a terme una funció jurisdiccional encaminada a l’enjudiciament de la responsabilitat comptable en què incorrin els que tinguin al seu càrrec el maneig de fons públics. I em sembla bé que gaudeixi de plena independència per a l’exercici de les seves funcions, i que es reconegui constitucionalment que els membres del Tribunal tinguin de la mateixa independència i inamovibilitat que els Jutges.

Ara bé, ¿reuneix aquests requisits el nostre Tribunal de Comptes? ¿Està actuant d’acord amb aquestes premisses constitucionals en el cas dels polítics catalans? Aquí és on neixen els meus dubtes, perquè com a tants altres òrgans institucionals espanyols, el Tribunal de Comptes -si més no el que tenim avui- està contaminat políticament fins al punt que, com el Consell General del Poder Judicial i també el Tribunal Constitucional, és molt difícil no dubtar de la seva parcialitat.

Nomenat l’any 2012, té una majoria de membres designats pel PP (7), alhora que els altres 5 ho van ser per un acord entre PSOE i IU. Amb el mandat que caduca aquesta setmana, ens trobem, doncs, que, com en el cas del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional, el PP es nega a complir el mandat constitucional de la renovació, perquè sap que aquesta el perjudicarà ¿Com ha de voler renovar aquestes institucions si li fan molt bé la feina bruta? Sense anar més lluny, i perquè no em puguin titllar de barroer, recomano la lectura de l’ informe que, l’any 2015, va fer públic el Tribunal de Comptes Europeu sobre el nostre Tribunal de Comptes després que el diari “El País” publiqués casos flagrants de nepotisme. 

De fet, se l’ha criticat durament per retardar la seva funció d’inspecció dels comptes dels partits polítics. Com a detall a tenir en compte, el 2012, quatre anys després de l’escàndol Gürtel de finançament il·legal de PP, el tribunal no havia lliurat encara l’informe de la comptabilitat dels partits de l’any 2007, quan la majoria dels delictes possibles prescriuen als quatre anys. També ha estat criticat perquè molts dels seus consellers són ex-alts càrrecs dels partits o familiars seus, fet que dificulta una correcta funció fiscalitzadora sobre els comptes dels partits polítics. Casos flagrants són l’elecció com a consellers de Manuel Aznar López, germà de l’expresident Aznar; d’Antonio de la Rosa, ja mort, concunyat de Rodrigo Rato; de Juan Velarde, que alhora era patró de la fundació FAES del PP; i de Margarita Mariscal de Gante, exministra amb Aznar. El qui n’ha estat president, Ramón Álvarez de Miranda, és fill de l’expresident de Congrés i ex-defensor del poble Fernando Álvarez de Miranda.

També hi ha clars indicis de nepotisme en l’elecció dels treballadors i alts càrrecs de Tribunal. S’ha denunciat que, dels més de 700 treballadors que té, almenys 100 són familiars o persones properes de consellers i alts càrrecs del mateix tribunal, o d’alts càrrecs polítics. Per entrar-hi cal passar una oposició, però tres dels cinc membres de tribunal d’aquesta oposició són alts càrrecs del mateix Tribunal de Comptes. Fins i tot el Tribunal Suprem es va queixar al febrer de l’any 2013 d’aquesta politització, assenyalant que al Tribunal de Comptes hi havia més funcionaris nomenats pels partits que funcionaris de carrera.

Tornant, finalment, al cas que ens ocupa, en una anàlisi exhaustiva de la causa seguida contra els quaranta polítics catalans, Isabel García Pagan ha publicat a “La Vanguardia” un informe que inclou diversos escenaris internacionals de la promoció del procés. Concretament, als delegats de la Generalitat a Itàlia, Suïssa i Portugal se’ls imputa una presumpta responsabilitat comptable per organitzar el 9-N a les seves delegacions el 2014, tot i que aquestes es van crear durant el 2015.

S’imputa també com a irregular un acte organitzat per la delegació a Roma en col·laboració amb la Biblioteca del Senat italià per presentar la nova edició en italià de “Io Franco” (Sellerio), de Manuel Vázquez Montalbán. I se cita a Marysé Olivé, delegada de la Generalitat a França entre el 2012 i el setembre del 2014, tot i que va morir l’abril del 2017. Alhora reclama diners a la seva filla pel 9-N, que es produí quan la seva mare ja havia estat cessada.

Després hi ha els viatges, il·legals o no, en funció de les declaracions públiques. Declaracions que només requereixen una referència comptable si es fan fora d’Espanya. Aquí se censura l’assistència de l’exconseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, a un sopar col·loqui al Casal Català de Londres durant una visita oficial; o un viatge a Mèxic organitzat pel Port de Barcelona el 2014 –51 persones i presència de l’ambaixador d’Espanya–, que es converteix en imputable perquè essent Santi Vila conseller de Territori, va assistir a una conferència titulada “Què està passant a Catalunya?”. El tribunal entén que aquestes activitats estan fora de les competències de promoció exterior de la Generalitat, sense que tinguem una sentència judicial que acrediti aquesta irregularitat.

Per tot això que he escrit, crec que els dubtes sobre la independència del Tribunal de Comptes són més que acceptables. No és, doncs, factible afirmar que la dreta espanyola vol aconseguir amb el Tribunal de Comptes el que no ha aconseguit amb el Tribunal Suprem?

La incerta glòria d’uns indults imprescindibles

27 Juny 2021

Mentre els partits de la dreta nacionalista espanyola i els que defensen l’independentisme de Catalunya com un objectiu inajornable creuen que els indults concedits pel Govern no resoldran res (Casado va més enllà i afirma que, amb aquests, Sánchez cerca un canvi de règim polític), hi ha un ample sector de gent (tant catalana com espanyola) que no sabem molt bé si els indults serviran, com ha assegurat Pedro Sánchez, per ajudar a resoldre la “qüestió catalana” i afavorir “una concòrdia que ens permeti si no començar de zero, sí començar de nou i fer-ho aquest cop millor”. Són paraules seves.

Molts dels qui llegim la premsa habitualment i seguim amb interès els moviments polítics, i que, sens renunciar de les nostres idees, intentem escoltar els arguments de tothom (no tan sols els qui pensen com nosaltres), és normal que ens mostrem més aviat escèptics, ja que som conscients que Pedro Sánchez no és, precisament, un model de coherència política. Pensem, si més no, en el que deia de Podemos i de Pablo Iglesias i, finalment, formà un govern amb ell i el seu partit. Pensem també en el que havia dit dels presos catalans i de l’absoluta necessitat que complissin les condemnes, i veiem com aquesta setmanaha assegurat davant els 300 convidats a l’acte que va tenir lloc al Liceu de Barcelona i ha proclamat després en una intervenció televisada, que optava per “obrir el pas a la reconciliació i al rencontre” i que seran els indults els que obriran “aquest camí” i ens donaran a tots “la possibilitat de recomençar”.

Això pel que fa a Pedro Sánchez, però pel que fa als qui han de ser els seus interlocutors en el diàleg que ha de venir, hem vist també com els polítics catalans que conformen avui el govern de la Generalitat, afirmaven de manera força unànime que els indults no són la solució i que el conflicte català només es pot resoldre amb l’amnistia i amb un referèndum d’autodeterminació, la qual cosa no augura necessàriament l’èxit que es pretén amb aquesta mesura de gràcia.

Ara bé, ¿ens permet aquest dubte raonable tancar les portes a l’esperança i afirmar, com ha fet rotundament Pablo Casado, que “Sánchez desarma l’Estat de dret per romandre dos anys més en el poder” i que “està comprant uns mesos més de moqueta i d’avió oficial a canvi de vendre (sic) l’estabilitat i la unitat nacional”?.

¿Ens ho permeten també declaracions com les de la vicepresidenta i portaveu de Junts, Elsa Artadi, quan assenyalava el passat dilluns en una roda de premsa que l’acte al Teatre del Liceu era una “farsa” i titllava l’agenda “del retrobament”, és a dir el full de ruta català de la Moncloa, de “conte”? ¿Ens ho permet que Carles Puigdemont, en un missatge a les xarxes, hagi afirmat que l’esperit del Liceu “neix per confrontar-se amb l’esperit de l’1 d’Octubre i per donar aire als qui pretenen neutralitzar l’independentisme a cop de repressió o de renúncia”?

Difícilment totes aquestes opinions ens permeten ser optimistes, perquè tant les unes com les altres parteixen de posicionaments que no cerquen el diàleg sinó la imposiciódels criteris propis. I per poc que vulguem ser objectius, hem de veure que, tant la dreta espanyola com l’independentisme més abrandat, s’aferren al “patriotisme nacional” (cadascú al seu) com la mesura de totes les coses tot oblidant que, com assenyadament va afirmar Manuel Azaña el 17 de maig de 1932 en el debat sobre l’Estatut de Catalunya, que va rebre de la dreta espanyola afirmacions tan dures com les que ara profereixen Casado, Abascal i Arrimades, “cap problema polític té escrita la seva solució en el codi del patriotisme (…) Vol dir això, senyors diputats, que ningú no té el dret de monopolitzar el patriotisme, i que ningú no té el dret, en una polèmica, de dir que la seva solució és la millor perquè és la més patriòtica; cal que, a més de ser patriòtica, sigui encertada”.

S’obre, per tant, ens agradi o no, un temps nou que podria ser útil per a la concòrdia i per a intentar resoldre, des del diàleg, un conflicte que dura ja més de cent anys i que, aquests darrers temps, ha passat per una etapa terrible, amb actuacions des de Catalunya que han oblidat que, fora de la llei, no pot establir-se un estat de dret; i amb conductes que, des de les institucions de l’Estat, han mostrat un menyspreu absolut a la voluntat democràticament expressada per un poble, el català, duent a terme una política de repressió de la qual mai en pot sortir una solució política adequada.

Davant aquest panorama, no podem negar que és moltpossible que indultar els polítics presos no serveixi per res, com molts asseguren. És una eventualitat que cal tenir en compte. Però del que estic segur és que, sense una mesura de gràcia que corregís els excessos de la duríssima sentència del Tribunal Suprem, el diàleg i l’intent d’aproximació de posicions no seria possible.

Podem, doncs, tancar els ulls a la realitat i afirmar, com han fet tres de les associacions espanyoles de jutges i magistrats de caràcter conservador (que són majoritàries dins la judicatura), que l’informe elaborat pel diputat letóBoriss Cilevics a instància del Consell d’Europa sobre el funcionament de la Justícia a Espanya està ple d’errors, però la realitat és tossuda, i el passat dilluns, poques hores després que Pedro Sánchez fes el seu discurs al Liceu, l’Assemblea en ple d’aquest organisme internacional europeu va aprovar, per una gran majoria de vots (70 a favor, 28 en contra i 12 abstencions) una resolució on esrecomana “perdonar” els líders del procés condemnats. També que es reformi el Codi Penal pel que fa als delictes de sedició i de rebel·lió, i que es decreti la suspensió dels procediments d’extradició pendents que, com sabem, afecten entre d’altres Carles Puigdemont.

Ens agradi o no, i per més que aquesta resolució no sigui vinculant, és suficient per posar vermell el sistema jurisdiccional espanyol, i comporta un seriós correctiu per com ha actuat la Justícia (acusació que afecta per igual al Tribunal Suprem que va dictar la sentència com al Tribunal Constitucional que la va ratificar, encara que en aquest darrer tribunal hi ha hagut dues veus que han contradit la tesi de la majoria), ja que no demana tan sols que l’Estat dugui a terme les actuacions que acabo d’esmentar, sinó que també afirma que les penes que el Suprem va imposar van ser “desproporcionades”, com hem afirmat molts juristes que no som sospitosos de ser independentistes i que, alhora, hem criticat públicamentels protagonistes i els fets que van dur a terme els polítics catalans durant els fets de 2017 i de 2018.

Ara bé, perquè tots siguem conscients de la complexitat del moment i de les dificultats a què Espanya s’enfronta, pensem que, mentre la ministra d’exteriors espanyola, senyora González Laya, a pesar que no ha acceptatíntegrament la resolució del Consell d’Europa, hi ha vistun clar suport en la decisió del Govern d’indultar els polítics presos i d’iniciar una reforma penal dels delictes de sedició i rebel·lió, el vicepresident del Govern de Catalunya, senyor Puigneró, l’ha qualificada com “un informe demolidor que deixa en ridícul els mini indults de Pedro Sánchez”, i creu que ha implicat “un autèntic clatellot contra Espanya i contra el seu Tribunal Suprem, que fa massa temps que fa política”.

Crec, doncs, que, a  pesar de tot i en un camí que es presenta tan fressat de dificultats, els indults són un punt de partida tan acceptable com desitjable; un camí que, com ha reconegut el president Sánchez, no ens permetrà començar de zero, perquè ningú no esborra el passat, però sí ens permetrà que recomencem de nou. Perquè si d’una cosa estic segur és que els indults eren una premissa inevitable per a la negociació, ens dugui o no a bon port. Això ara no ho sabem, però sí sabem que, amb els polítics catalans a la presó, l’acord mai no hauria estat possible.

Sánchez: d’acorralat a acorralador

20 Juny 2021

Mentre la premsa conservadora madrilenya va qualificar la darrera gran manifestació de l’11 de setembre, a la qual hi van assistir 600.000 persones, com un fracàs de l’independentisme, ara s’ha apressat a qualificar de “multitudinària manifestació” la que va tenir lloc a la plaça de Colón de Madrid, on van assistir 126.000 persones segons els comptes de la Policia Municipal, i 25.000 segons els que va fer la Policia Nacional.  És obvi que les vares de midar que, en un i altre cas, utilitzen els diaris madrilenys no són idèntiques, però de la mateixa manera que els independentistes solen avaluar els fets del país sense massa autocrítica, també la dreta espanyola es mostra reticent a fer-ho, ja que, per poc que mirem el que va passar en aquella plaça de Madrid, que José María Aznar va voler convertir en el símbol de l’espanyolisme amb una bandera que, per la seva grandària, ha entrat al “Record Guiness”, haurem de convenir que no va comportar l’èxit que s’esperava, ja que la manifestació organitzada per Rosa Díez i Fernando Savater (qui els ha vist i els veu!), més que una oportunitat per a unir la dreta contra l’enemic que, per ells no és exactament l’independentisme català sinó el PSOE de Pedro Sánchez, va ser una mostra evident de la seva desunió i de les rivalitats que l’afecten.

Com era previsible i molts dels qui tenim per costum comentar la política nacional havíem dit, la manifestació, a banda de no tenir l’èxit de públic que s’esperava, va comportar bàsicament l’exaltació patriòtica de Vox i del seu líder Santiago Abascal, mentre que deixà el PP de Pablo Casado en una situació més que secundària, ja que aquest no sols no va cercar el protagonisme, sinó que va acabar esbroncat i sense la companyia dels principals barons regionals del partit (ni el gallec Núñez Feijóo, ni el castellà Mañueco, ni l’andalús Moreno Bonilla el van voler acompanyar, conscients que aquella era una trampa de “l’extrema dreta” de Vox a “la dreta extrema” del PP). A més, qui va acabar capitalitzant l’acte en el sector del PP va ser la seva gran diva, la madrilenya Díaz Ayuso, que va ficar-se en un jardí carregat de paranys, en qüestionar la possibilitat -vaja, l’obligatorietat constitucional- que el rei Felip VI té de signar els indults que el Govern de Sánchez concedirà als condemnats pel procés.

Més enllà del que puguem pensar d’aquests indults -el lector que em segueix sap molt bé que els considero necessaris encara que, com vaig escriure fa unes setmanes, no garanteixen res, però sí poden contribuir a la distensió i a la pau social-, qualsevol que sigui el criteri que tinguem d’aquesta mesura de gràcia que es va concedir, per cert, al general Armada, que havia estat condemnat a 30 anys per rebel·lió, i a personatges com l’exministre Barrionuevo o el secretari d’Estat Vera, condemnats a 10 anys per terrorisme d’Estat i van passar només uns mesos a la garjola-, penso que rebutjar i menysprear els indults en nom de la unitat pàtria o de l’amnistia (que és el que fa la dreta en el primer cas i sectors de l’independentisme extrem en el segon) són -com ha dit molt encertadament Ernest Folch- “dues cares oposades de la mateixa moneda perversa, perquè la gran meravella d’aquests indults que encara no s’han donat és que estan servint per desemmascarar els radicals i els farsants que, dient que volen arreglar el conflicte, l’únic que volen és guanyar.” I confirmen aquesta opinió les declaració dels bisbes catalans favorable a la concessió dels indults i, sobretot, la del president de la CEOE, la gran patronal, que han deixat Pablo Casado com aquell conductor que circulava en direcció contrària i creia que eren tots els altres els equivocats.

Jo no sé si hi ha hagut cap mena d’intel·ligència o complicitat entre la decisió de Pedro Sánchez d’endegar els indults i la carta d’Oriol Junqueras amb la qual va rebutjar la via unilateral (que tant ell com el seu partit van voler seguir el 2017 i el 2018). És possible que no, i que els fets siguin el producte d’una reflexió interna dels dos polítics que els ha dut a canviar els seus posicionament en benefici de tots, si més no des del meu punt de vista, però el que observo ara, a mesura que s’estan desplegant els esdeveniments, és que Pedro Sánchez ha vist, més que cap altre polític, que el camí dels indults no sols dividiria la dreta -per a mi, la manifestació de Colón ha estat una mostra visible de la divisió d’aquest segment de l’electorat-, sinó que també dividiria l’independentisme. 

D’entrada, i a pesar que el president Aragonès segueixi el guió preestablert d’afirmar que els indults no són la solució del problema (que, certament, no ho són) i que allò que el seu partit reclama és l’amnistia i un referèndum pactat per decidir el futur de Catalunya, i segueix decidit a boicotejar (encara que no del tot) qualsevol acte que dugui a terme el rei en territori català, els fets ens demostren que, tant la carta de Junqueras com la decisió de Pedro Sánchez, han infligit un gran dolor als sectors més radicals de l’independentisme, ja que els talibans de Junts per Catalunya no han trigat a criticar durament el seu secretari general, Jordi Sánchez -que també serà indultat-, com hem pogut comprovar per les envestides que ha sofert d’Elsa Artadi i de Laura Borràs, les dues molt properes a Carles Puigdemont, el gran exiliat, que no podrà beneficiar-se dels indults i ha de mantenir-se apartat dels llocs on es prenen les decisions, conscient cada dia més que -com em deia sovint el recordat Joan Casals- “els absents mai no tenen raó”.

Però no són només els cupaires i els sectors més puigdemonitzats de Junts per Catalunya els qui ens demostren clarament que els indults de Pedro Sánchez estan dividint l’independentisme, sinó també les manifestacions -tan clares com llampants- d’Elisenda Paluzié, l’actual presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, que no s’ha tallat un pèl a l’hora de dir que “els indults ens divideixen i ens debiliten en l’escena internacional perquè reforcen la imatge d’una Espanya dialogant”, quan el que importa és, sembla, que demostrem davant el món el caràcter carpetovetònic del nostre país, cosa a la qual ajuden, per cert, imatges com les que vam veure a la plaça de Colón, amb aquell manifestant que vestia uns texans amb adhesius en favor de la llibertat i contra “la invasión” (suposo que dels marroquins), una camiseta negra amb el nom i la bandera d’Espanya i un cap de brau, amb dues grans banyes tapant-li la cara, que recordava la imatge d’aquell Jake Angeli, membre del moviment de teoria de la conspiració Qanon, que participà a l’assalt del Capitoli sense camisa, amb banyes de búfal i la cara pintada, que vam conèixer per una instantània que va donar la volta al món.

Aquesta darrera setmana, que va començar amb un “tots contra Pedro Sánchez”, transsumpte d’aquell “a por ellos” que s’escridassava a determinades regions del sud de la península quan acomiadaven els escamots de la Policia Nacional i de la Guardia Civil que es dirigien a Catalunya per impedir el referèndum de l’1-O, ha acabat amb un reforçament clar del president del Govern, que ha vist com els barons del PP es desmarcaven de Pablo Casado, com els crítics de la vella guàrdia del PSOE (González, Guerra, Bono i algun altre) moderaven la seva inicial oposició als indults i com l’independentisme s’esquarterava entre els qui han vist que no podien reiterar els errors que van cometre els darrers anys i els qui creuen que l’únic camí és el de l’enfrontament amb el poder i pensen -com també ho creu la dreta- que “cuanto peor, mejor” per als seus interessos. 

Europa qüestiona el sistema jurisdiccional espanyol

13 Juny 2021

A mesura que ens anem distanciant dels fets que van provocar el que hem conegut com el “Procés” i a pesar que aquesta és una matèria que divideix profundament els espanyols, que sovint ens mostrem incapaços de deixar de banda les emocions i de repassar amb serenitat els nostres plantejaments ideològics, s’estan produint una sèrie de fets que, ens agradin o no, van fent llum sobre moltes de les ombres que han envoltat aquest complex afer polític que està encara molt llum de resoldre’s plenament.

És cert que el Tribunal Suprem va dictar sentència i els condemnats van entrar a la presó. També que el mateix Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional han avalat i ratificat les resolucions judicials que es van prendre (encara que, pel que fa a aquest darrer, hi ha hagut ja un trencament de la unanimitat quan dos dels seus membres han dissentit clarament de les sentències), i no hi ha dubte que tots els partits de la oposició de dreta (PP, C’s i Vox) no sols han donat un suport unànime a les decisions judicials, sinó que segueixen creient a ulls clucs que els “delictes” comesos són tan greus que no mereixen cap mena de consideració per part del Govern, el qual -diuen-, si decideix indultar (ni que sigui parcialment) els condemnats, cometrà un acte de traïdoria manifesta contra el sistema constitucional. Diguem també que un ample sector del PSOE, avui en el Govern, participa d’aquest sentiment, encara que no el manifesti amb la mateixa duresa.

Ara bé, Espanya no és avui un país autàrquic des del punt de vista jurídic, sinó que forma part d’una Europa a la qual ha cedit importants segments de la seva sobirania nacional, i per tant, ha d’acceptar les lleis i les decisions dels organistes (polítics i jurisdiccionals) europeus. Tenim, doncs, que ni el Tribunal Suprem és, en moltes qüestions, una darrera instància inapel·lable, ni ho és tampoc el Tribunal Constitucional; i per més que això dolgui al nacionalisme carpetovetònic, el cert és que, una volta tancades totes les instàncies a nivell de l’Estat, les actuacions dels polítics catalans processats i condemnats acabaran definitivament en institucions europees, on es lliurarà la batalla jurídica final del Procés.

Un d’aquests organismes que pot incidir en la qüestió que ens ocupa és el Consell d’Europa, que agrupa 47 països (tots els europeus menys Bielorússia), que vetlla per les llibertats fonamentals, la democràcia i l’Estat de dret, el qual el proper dia 21 ha de votar un projecte de resolució que, si no sofreix esmenes substancials, és molt sever amb la justícia espanyola, qüestiona la sentència del Tribunal Suprem amb la qual condemnava els polítics catalans independentistes i reclama que es dugui a terme un diàleg polític entre les parts en conflicte que, òbviament, s’ha de desplegar en el marc de la Constitució.

La proposta de resolució que serà sotmesa als diputats va ser elaborada pel diputat socialista letó Boriss Cilevics, al qual s’encarregà un informe que ha treballat al llarg d’un any i mig, temps que ha aprofitat per visitar Madrid i Barcelona. Tant la resolució com l’extens dictamen que l’acompanya (que no serà votat) va obtenir el suport de la Comissió d’Afers Jurídics i Drets Humans després que aquesta va refusar les esmenes dels representants espanyols del PSOE i del PP.

Estem, doncs, davant un text de resolució que no és definitiu. Caldrà, per tant, que esperem al resultat de la votació del 21 de juny per determinar-ne els efectes, però no deixa de ser una peça que, a hores d’ara, diu coses que sonaran molt malament a l’oïda dels nacionalistes espanyols que es mostren incapaços de modificar mínimament la seva manera de pensar sobre el “Procés”. Curiosament, tant el Govern d’Espanya com el de la Generalitat de Catalunya han vingut a dir que l’informe els donava la raó, però per poc que llegim el text que ha transcendit a l’opinió pública sabem que no és cert, ja que no beneeix cap de les dues tesis confrontades, si les prenem en els seus termes més radicals, però del que no hi ha dubte és que fa una sèrie d’afirmacions i de recomanacions que posen en qüestió alguns aspectes importants del nostre sistema legal i jurisdiccional, alhora que també condemnen les actuacions dels independentistes que van dur a terme fora del marc que establia la Constitució.

D’entrada, qüestionant de manera molt clara l’argumentació del Tribunal Suprem, la resolució posa èmfasi en el fet que a Catalunya “no hi hagué violència ni aixecament tumultuari” l’1-O -elements, tots dos, que són a la base de la condemna per sedició-, i si bé no entra en la crítica directa de les sentències, sí que advoca per la conveniència de reformar els delictes de rebel·lió i de sedició al Codi Penal espanyol i evitar penes desproporcionades o interpretacions judicials que facin renéixer el derogat delicte de convocatòria de referèndums il·legals. Alhora, insta al Govern que consideri el perdó o l’excarceració dels polítics catalans presos, i també que retiri els procediments d’extradició en curs contra polítics que són a l’estranger i abandoni d’altres causes judicials pels fets de 2017. Per tant, poca broma.

També, i contràriament al que han opinat sectors independentistes radicals, la resolució considera Espanya com una “democràcia viva” on hi trobem una “cultura de lliure i un obert debat públic”, i afirma de manera molt clara que els independentistes van violar la Constitució amb les decisions adoptades en el Parlament a les jornades del mes de setembre de 2017 a pesar que ser repetidament advertits, com tants cops he repetit des d’aquesta mateixa columna.

Ens enfrontem, doncs, a una resolució que, si s’aprova en els termes que està redactada actualment, implicarà un nou revés per a Espanya ja que, ho vulguem veure o no, qüestiona de manera molt clara la legislació vigent en matèria de rebel·lió i sedició, i qüestiona també la valoració que el Tribunal Suprem va fer dels esdeveniments succeïts a Catalunya l’1-O, ja que entén que l’organització d’aquell referèndum inconstitucional no era pròpiament un delicte, i afirma que els fets que es van produir no van ser mereixedors del càstig penal tan sever amb què se’ls va condemnar a la llum dels principis i drets fonamentals europeus.

Tot això desmunta, d’una banda, la teoria independentista d’acord amb la qual el principi democràtic basta per violar la Constitució, ja que els objectius polítics que es persegueixen s’han de desplegar -diu- d’acord amb la llei i no violentant-la. Però desmunta bàsicament la tesi de la dreta d’acord amb la qual no es pot concedir un indult sense penediment de l’indultat, ja que la resolució afirma rotundament que no es pot obligar a canviar les idees polítiques dels condemnats com a contrapartida de l’indult o d’un tracte penitenciari favorable.

Alhora, la resolució desnaturalitza les tesis de la Fiscalia i del Tribunal Suprem que van veure -diu- una sedició inexistent, i qüestiona aquella interpretació que finalment es va tenir en compte d’acord amb la qual hi hagué “violència sense violència” i també “coerció psicològica”, tesis que, fa molt poc, el Tribunal Constitucional ha ratificat.

Acceptant, doncs, que estem davant d’un esborrany de resolució i que la decisió que va prendre el Tribunal General de la Unió Europea de restituir la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, són decisions provisionals, no podem obviar que les dues apunten en una direcció que hauríem de tenir en compte, sobretot, després dels vots dels dos magistrats del Tribunal Constitucional discrepants de la majoria, que configuraran el gran argument dels condemnats en el seu recurs final davant els tribunals europeus. 

No em sorprèn, doncs, que Sánchez, veient la que ens pot caure a sobre, actuï com ho està fent, i em sobta que, a pesar de tots aquests signes, el PP segueixi entestat en aquesta campanya de recollida de firmes i de manifestacions patriòtiques a Colón que només beneficien a Vox i finalment se li poden tornar en contra.


%d bloggers like this: