Arxiu d'Autor

Un Nadal per a la convivència

30 Desembre 2018

No vaig escoltar el discurs del rei en directe perquè no era possible fer-ho a una casa on s’apleguen pel sopar de Nadal quinze persones entre les quals hi ha set néts d’1 a 12 anys. Tanmateix he de reconèixer que tampoc no m’atreia gaire, perquè li vaig perdre molt del respecte institucional que li correspon com a cap de l’Estat el 3 d’octubre de 2017 quan, en un discurs impropi d’un monarca de tots els espanyols (dels que li agraden i dels que no li agraden, dels que l’ensabonen i dels que el critiquen), desenfundà (metafòricament) el sabre per tractar la greu situació del moment. I oblidant el paper moderador que li corresponia d’acord amb l’article 56 de la Constitució -article que li encarrega “arbitrar i moderar” les institucions-, assumí en canvi, sense alterar una sola coma, les tesis del Partit Popular i del seu president, Mariano Rajoy, sense oferir la més petita oportunitat a una sortida dialogada al conflicte.

I dic això perquè aquell dia, el rei no va fer cap referència a les mobilitzacions ni a la brutal repressió que la policia exercí a tot Catalunya l’1 d’octubre, s’oblidà dels ferits que havien provocat les porres i els maltractaments de les forces antiavalots, i no va fer cap menció del problema real que afectava a la convivència a Catalunya. Des del meu punt de vista, en aquell discurs del 3 d’octubre de 2017, el rei, en renunciar a exercir de cap de l’Estat i assumir el rol de capità general de l’Exèrcit, va perdre la possibilitat de ser el garant de la unitat per damunt de les parts en discòrdia. Alhora, es va situar fora de l’abast emocional de la meitat dels catalans i també de molts espanyols. Fins i tot d’aquells que, com jo mateix, érem -i seguim essent- molt crítics amb l’actuació política que, també per aquells dies, havien dut a terme les institucions de Catalunya (Parlament i Govern), en contra de l’Estatut i de la Constitució vigents.

Tanmateix he escoltat el discurs en diferit i també he llegit algunes de les opinions que, d’aquest, han fet polítics i comentaristes. I he de dir que, més enllà dels elogis que sempre li dediquen els líders de la dreta monàrquica espanyola (que podrien molt bé estar escrits abans d’escoltar els discursos reials), aquest cop l’al·locució del monarca ha tingut un aire molt diferent del que emanava la del 3 d’octubre de 2017. Aquest cop, el rei no ha fet un repàs als problemes polítics, econòmics i socials que s’han succeït al llarg de 2018, sinó que s’ha referit a un problema greu que aflora i destaca per damunt de tots els altres: el de la convivència. O més ben dit, a les dificultats de convivència que mostrem els espanyols a causa de les diferències en la nostra manera de pensar i, en definitiva, a la manera que tenim d’entendre la vida política.

Quan el rei parlava, feia l’efecte de ser molt conscient que, avui, a Espanya, els riscos existeixen, ja que, quan el diàleg és substituït per l’enfrontament i la paraula raonada per l’exabrupte visceral, el perill que tot acabi petant és a prop. I sentint avui com s’expressen tots els líders polítics de la dreta espanyola (perquè poques diferències hi ha, si analitzem els seus discursos, entre José María Aznar, Santiago Abascal, Pablo Casado o Albert Ribera) i observem també la incapacitat de diàleg que mostren els actuals polítics catalans -Torra, Artadi, Pujol, etc., que s’omplen la boca amb la paraula diàleg però són incapaços de cedir en res-, haurem de concloure que realment tenim un problema greu de convivència. Aquest que el rei advertia quan, al seu discurs, parlava de reconciliació, concòrdia, diàleg, entesa, integració, solidaritat o convivència.

És evident que el monarca tenia Catalunya al cap quan deia això, encara que mai no la cità pel seu nom, i -ho vulguin veure o no els polítics (i periodistes) de la dreta espanyola- tot fa pensar que el rei -també sense dir-ho explícitament- lloava els esforços que està duent a terme Pedro Sánchez per impulsar el diàleg; esforços -val a dir-ho- que li estan provocant una duríssima reacció contrària dels líders de la dreta (que el més suau que li diuen és traïdor) i també alguns dels seus correligionaris -García Page, Lambán i la ressentida Susana Díaz, especialment-, força més preocupats per conservar els seus llocs de poder que per cercar la pau, la convivència i la solució dels problemes reals que té el país.

Escoltant el rei, aquest cop m’ha semblat que Felip VI veu clarament que molts dels grans actius que consagra la Constitució s’han malmès -en aquest sentit, que es titlli amb menyspreu el nostre sistema polític constitucional de “règim del 78” és molt simptomàtic- i també que ha pres consciència de la seva obligació de fer alguna cosa per redreçar el que s’ha torçat i per restaurar els valors que el temps ha fet malbé. De fet, em costa interpretar en un altre sentit la seva recomanació d’evitar que la convivència es degradi, o bé d’allunyar “el desencant i el pessimisme” de les nostres vides.

Jo no sé si puc ser tan optimista com Pablo Iglesias que, a pesar de mostrar-se crític amb la monarquia, aquest cop ha dit que el discurs nadalenc de Felip VI “inclou claus interessants i encerts que s’han de reconèixer”, com quan tractava d’empatitzar amb els més castigats per la crisi, o quan “ha reconegut que es va equivocar assumint la tesi de la dreta sobre Catalunya”. Però alguna cosa hi ha de cert en aquesta afirmació del líder de Podemos, perquè en el discurs reial no sols es van fer referències als consensos cívics i socials, sinó que fins i tot es va donar suport “a qui compleix amb la seva obligació”. ¿Es referia amb aquests mots a Pedro Sánchez? No ho puc assegurar, però del que estic segur és que no es referia a Torra -sempre incapaç de cedir en res-, i encara molt menys a Casado, Rivera i Aznar, que continuen enrocats en el “Santiago y cierra España” i no sols no pretenen obrir cap mena de diàleg que faciliti la convivència, sinó que neguen tota possibilitat de diàleg i, com a única proposta, exigeixen que s’apliqui la mà dura i la repressió. Per tant, l’aplicació de l’article 155, la suspensió de l’autonomia i la il·legalització de les forces nacionalistes. Això per començar.

I com que escric aquest article el dia de Nadal, no puc sinó expressar el desig que tinc de ser optimista, i que les paraules del rei que criden a la convivència, a la pau i a la concòrdia siguin un dia realitat al meu país. Desitjo, doncs, que, com s’ha pogut llegir a les matines d’aquesta nit santa, es faci un dia realitat la profecia d’Isaïes que, després d’afirmar que quan la soca de Jesè serà tallada, aquesta traurà un rebrot i naixerà un plançó de les seves arrels sobre el qual reposarà l’Esperit del Senyor: esperit de saviesa i d’enteniment, de consell i de valentia.

Serà només aleshores quan -escriu el profeta- “el llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà; es faran amigues l’óssa i la vaca, les seves cries jauran plegades, i el lleó menjarà farratge com els bous; les criatures jugaran sobre el cau de l’escurçó i els nens ficaran la mà dins l’amagatall de la serp (…) Aquell dia, els estrangers vindran a consultar el rebrot de Jesè que s’alçarà dret com a bandera dels pobles, i el lloc on residirà serà ple de glòria (Is. 1, 10)”.

Bon Nadal a tots. Pau i bé.

 

Anuncis

Per què avança a Europa l’extrema dreta?

23 Desembre 2018

(2) L’auge dels nacionalismes

La Revolució Francesa va establir la nació política com una solidaritat voluntària de ciutadans iguals en drets i units pel respecte incondicional dels drets humans i civils universals.

La igualtat i la llibertat individual unia a tots els habitants per sobre de les seves diferències ètniques, religioses, lingüístiques i culturals. Va ser al voltant del canvi del segle XIX al XX quan el nacionalisme va adoptar el seu caràcter actual excloent, racista, antisemita, irracional i totalitari. Es va convertir des d’una força unificadora en una força divisora ​​i secessionista.

El fundador de l’ ACTION FRANÇAISE, Charles Maurras, va proclamar el 1898 “Tu no ets res, el teu poble ho és tot” expressant amb claredat aquest gir reaccionari del nacionalisme, segons el qual no és el ciutadà lliure sinó el cos nacional que monopolitza els drets de decisió i governació.

La imposició dels idiomes nacionals és un bon exemple de violència en favor de l’homogeneïtzació nacional. Ni un 10% de la població de França parlava francès o entenia les declaracions revolucionàries a la fi del segle XVIII, i el primer parlament italià de Torí, en 1860 parlava francès perquè ni un 3% de la Itàlia del Risorgimientoparlava el dialecte de la Toscana, que posteriorment es va convertir en l’italià. La fèrria disciplina de les casernes i de les escoles trigaria encara generacions a matar les llengües populars i a imposar només un dialecte com a llengua nacional, procés que va durar en tots els casos fins al segle XX, tot realitzant d’aquesta manera el que el lingüista Antonio de Nebrija (1492) ja havia procurat amb la seva primera gramàtica castellana: fer de l’idioma una arma de l’imperi.

Amb la victòria del principi d’ “autodeterminació nacional”, proclamat pel president dels EUA Woodrow Wilson a final de la I Guerra Mundial i l’ensorrament de les utopies i moviments internacionalistes, la legitimitat política va passar definitivament des de principis universalistes democràtics a la nació. I la idea d’identitat entre les fronteres culturals, ètniques i lingüístiques amb les fronteres estatals serveix des de llavors com a mobilitzador d’enfrontaments bèl·lics a tot el món. La unitat nacional funciona, doncs, com a religió civil per sobre de qualsevol altre objectiu social o polític.

I com s’actua per aconseguir la “unitat funcional”? Doncs, la creació de poblacions mono-ètniques, mono-lingüístiques i mono-culturals es pot obtenir de diverses maneres: mitjançant el genocidi, mitjançant la neteja ètnica, mitjançant les polítiques d’apartheid o d’una manera més subtil: procurant l’assimilació forçada a través de la coerció estatal i, per tant, imposant una llengua sobre les altres i destruint les cultures i tradicions populars que no s’adeqüen a l’oficial.

Així doncs, el nacionalisme que havia sorgit a la fi del segle XIX, va acabar convertint-se en el sistema de creences més poderós del segle XX. Per què? Doncs perquè la seva força resideix en la seva senzillesa. El nacionalisme és una caixa buida de contingut que pot ser omplert amb qualsevol ideologia per formar un nacional-bolxevisme (seria el cas de l’URSS), un nacional-socialisme (el de l’Alemanya nazi) o bé un nacional-catolicisme (el de l’Espanya de Franco) per tal d’elevar el poble en qüestió en un ens superior davant dels enemics exteriors.

Aquesta flexibilitat i simplicitat és el que fa el nacionalisme tan fort en els nostres temps de poca fe religiosa i de fracàs d’altres ‘ismes’ de major contingut ideològic, com eren el liberalisme, el socialisme, l’anarquisme o el comunisme. I  no deixa de ser curiós que totes aquestes ideologies van provar en algun moment l’aliança amb el nacionalisme per a finalment quedar absorbit o derrotat per ell. Com ha dit el politòleg Andrés de Blas Guerrero, “cap ideologia ha pogut competir amb el nacionalisme en el seu macabre poder per convertir els homes en botxins, tant en temps de pau com de guerra”. Per què? Doncs perquè ser nacionalista no requereix cap esforç intel·lectual i això és el secret del seu èxit. El nacionalisme ofereix la identitat col·lectiva més fàcil i més barata, no has de pensar en alguna cosa comú sinó només en alguna cosa que et separa dels altres. I en aquest món globalitzat i ‘líquid’  de que ens parlava Zygmunt Bauman, aquest món de de fragmentació de biografies i cultures, el nacionalisme ofereix una identitat aparentment sòlida.

Per tant, no ens hem d’estranyar que noms que ja ens resulten avui tan populars com Matteo Salvini a Itàlia, Viktor Orbán en Hongria o Marine Le Pen a França coincideixin en uns idearis nacionalistes i molt conservadors, i també en la seva tendència a classificar els membres d’una societat en funció dels seus orígens, les seves idees i els seus recursos. I que sobre aquesta plataforma ideològica tractin de demanar els vots dels ciutadans, els quals estimulen amb els sentiments menys solidaris. I el mateix he de dir del cas de VOX a Espanya.

És, doncs, evident que Europa s’enfronta a enormes desafiaments, amb uns recursos -és cert- que són molt considerables si els comparem amb els de zones menys afavorides, però que tot i així no són il·limitats. I més encara en un temps en què la desigualtat econòmica s’estén aquí i allà, tot aprofundint la bretxa entre els éssers humans.

Com podem, doncs, fer-hi front? Penso que una possible solució és de mantenir-se forts en la defensa dels valors ètics heretats de la civilització clàssica i desenvolupats després de la Revolució Francesa. Això d’una banda. I per una altra, en implementar polítiques que combatin la desigualtat en tota línia. És a dir, tant en els països subdesenvolupats, a fi de facilitar als seus ciutadans mitjans laborals in situ, com en els països desenvolupats, treballant en favor de la igualtat d’oportunitats. Si no ho fem així, la influència de polítics que creuen que hi ha solucions fàcils per a problemes complexos, fàcilment calarà en tants ciutadans que estan descontents amb el seu dia a dia, i això ens podria fer retornar als períodes més foscos de la nostra història recent.

 

Per què avança a Europa l’extrema dreta?

16 Desembre 2018

(1) Les causes

Després de la Segona Guerra Mundial, els estats europeus occidentals estructuren la seva vida política entorn de dos grans partits: una dreta democràtica (El Partit Conservador britànic, la Democràcia Italiana o alemanya, el Partit Gaullista a França, etc.) i una esquerra socialista o socialdemòcrata, que assumeixen la defensa de l’Estat de dret i una sèrie de principis comuns, com el de la defensa de la llibertat, la democràcia, l’estat de dret i l’estat del benestar.

Aquest factor d’estabilitat democràtica ha anat, però, truncant-se més o menys amb l’entrada del segle XXI a conseqüència de diversos factors: un és l’auge creixent de les institucions de la Unió Europea, cada vegada més tecnocratitzades, distants i alienes a la democràcia real (els ciutadans europeus, tot i les eleccions al Parlament que es realitzen cada cinc anys, tenen la impressió que no decideixen res de la política que s’adopta a Brussel·les, cosa que els ha produït una creixent desconfiança i un major allunyament), i la pèssima gestió comunitària de la gran crisi econòmica que va irrompre en 2008, amb greus conseqüències socials, que ha provocat enormes restriccions, retallades en els camps més sensibles (com la sanitat, els salaris, els drets socials), i un augment enorme del atur a la majoria de països, fets tots aquests que s’han convertit en el principal factor que ha encoratjat grans moviments de protesta i al naixement de partits nous de dreta i d’esquerra.

Però abans de parlar d’aquests partits nous vegem que ha passat -o està succeint- amb els partits tradicionals. Aquests, com que són l’establishment i d’ells han sorgit els polítics que copen avui les institucions europees, han hagut de plegar-se a les polítiques d’austeritat econòmica i d’estricte control del dèficit públic ordenades per Brussel·les, fet que els ha limitat enormement i ha estat la causa que hagin perdut molt pes a Europa en favor de partits més radicals, d’esquerra i de dreta. Mirant a l’esquerra, aquest seria el cas del PSOE que ha cedit molts vots a PODEMOS, i mirant a la dreta tindríem el cas del PP que els ha cedit a CIUDADANOS, partits -els qui han rebut els vots- que fins ara han pogut i poden encara prometre la lluna als seus programes perquè no han tingut la responsabilitat de governar.

D’altra banda, els partits de l’establishment (PP i PSOE en el nostre cas) s’assemblen tant en allò que fa a les polítiques que poden oferir a causa de la seva subjecció a la Troika (grup de decisió format per la CE (Comissió Europea), el BCE (Banc Central Europeu) i el FMI (Fons Monetari Internacional), que en no ser capaços de generar polítiques alternatives il·lusionants, deixen un camp abonat per el desenvolupament de la contestació als partits més radicals -tant de dreta com d’esquerra-.

El cas més significatiu d’aquesta impossibilitat d’oferir alternatives l’hem vist molt clarament a Alemanya -la primera economia europea- que des de fa anys manté la política de governs de gran coalició (democratacristians i socialistes) sota la batuta de Merkel, fet que els ha deteriorat a tots dos i estan retrocedint d’una manera imparable, ja que les grans coalicions dilueixen les alternances i impedeixen assajar polítiques diferents, circumstància que s’esdevé òptima perquè els més radicals puguin argumentar que entre partits convencionals no hi ha diferències. Acusació que, d’altra banda, té la seva lògica, perquè si només és possible desenvolupar un tipus de política econòmica, el desgast d’aquestes no farà sinó decréixer cada cop més la força dels partits de l’establishment ja que les receptes adoptades, encara que ara estiguin començant a superar la crisi, segueixen agreujant les desigualtats socials i territorials .

Vistes doncs les causes en virtut de les quals els partits de l’establishment perden adeptes a favor d’opcions més radicals, vegem ara per què, al meu parer, les d’extrema dreta tenen un auge més gran que les d’extrema esquerra. Per entendre aquest fenomen em sembla molt significatiu el cas de Grècia, on la caiguda dels grans partits -del conservador NOVA DEMOCRÀCIA i del socialista PASOK- va donar pas a la COALICIÓ D’ESQUERRA RADICAL liderada per Alexis Tsipras, que contra tot pronòstic i contra tota il·lusió de molts dels seus votants, no va tenir més remei que plegar-se als dictats de la Troika, de manera que, en veure’s obligat a subjectar-se a les polítiques d’aquests superpoders, es va veure obligat a fer fora el ministre Varufakis i es va plegar tot seguit als dictats dels qui manen realment, fet que va limitar molt les expectatives d’aquesta àrea en altres països europeus.

Això ha fet que la singularitat del present comporti que la major part dels moviments crítics amb l’establishment siguin liderats per l’extrema dreta, que està sabent manipular molt hàbilment al seu favor diversos rebuigs i descontentaments, encara que el seu auge sigui desigual segons els països.

D’una manera molt generalitzada, la dreta radical europea ha centrat els seus objectius de denúncia en tres assumptes que li donen bons dividends electorals: la xenofòbia anti immigrant, el replegament nacionalista, proteccionista i anti Unió Europea (UE) i la desqualificació frontal de la “classe política” convencional acusada de parasitisme i corrupció. Els ultres, doncs, creixen tant per raons subjectives (capacitat de lideratge per recollir descontents davant l’esgotament propositiu de noves polítiques per part dels partits de l’establishment), com objectives (i cito entre aquestes la mal resolta crisi de 2008 i el deficient funcionament de les institucions democràtiques). El discurs ultra (que sembla “nou” malgrat la seva arcaisme de fons) funciona: explota pors, agrupa rebutjos, rescata odis i promet sortides fàcils. En aquest sentit, la xenofòbia i el xovinisme han revigoritzat el mite que la solució sembli ser de tornar a les nacions “pures” i “sobiranes”.

L’extrema dreta és molt hàbil en la denúncia, però les seves propostes són absolutament demagògiques i, d’aplicar-se, tindrien conseqüències funestes per als països europeus i per als immigrants extracomunitaris. Els ultres assenyalen culpables fàcils (els immigrants, Brussel·les, la globalització) i proposen fórmules expeditives primàries (tancar fronteres, liquidar la UE, tornar al proteccionisme). Més en particular, exploten la islamofòbia: els musulmans serien inintegrables, el seu horitzó cultural seria incompatible amb els valors europeus, serien un llast per a l’Estat del benestar i augmentarien la delinqüència i el terrorisme.

L’altre gran argument se centra a denunciar la globalització i l’europeisme, dues cares de la mateixa moneda des del seu punt de vista: d’aquí el replegament proteccionista i el rebuig frontal de Brussel·les. Per a ells, la UE és vista com un artefacte elitista, tecnocràtic, desnacionalitzador i antipopular. Per això, els ultres exigeixen abandonar o fins i tot desmantellar la UE per “recuperar” la mítica “sobirania nacional”, reservar l’Estat del benestar als “nostres” i acabar amb una “classe política” oligàrquica i privilegiada.

 

La imperiosa necessitat de modificar la constitució de 1978

9 Desembre 2018

La Constitució de 1978 és la primera que, descansant en el principi de legitimitat democràtica ( “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’Estat”, art. 1.2 CE), ha estat capaç de projectar la vigència de l’esmentat principi en el sistema polític i l’ordenament jurídic de l’Estat de manera indefinida, i això té el seu mèrit ja que tots els que tenim edat suficient per recordar, sabem que, després de la mort de Franco, la violència d’extrema dreta no va parar i a aquesta es va sumar el terrorisme d’ETA. Ni els crims del franquisme, ni les violacions de drets humans, ni la legitimitat de la monarquia es van qüestionar aleshores, cosa que va ser un mèrit de la Constitució i dels constitucionalistes de llavors, però que també ha esdevingut un cert llast, ja que alguns problemes del país potser es van tancar en fals.

Vist des de la talaia que constitueix el transcurs de 40 anys de la seva aprovació, hem de admirar no només de l’esforç que van realitzar llavors els nostres polítics, sinó també del que va dur a terme la societat espanyola, que va passar l’examen de l’assignatura constitucional més difícil: la de la transició d’un Estat unitari a un Estat políticament descentralitzat. Tot i així, estic convençut que Espanya es troba en un moment de canvi i davant de molts reptes que demanen una resposta, i alguns d’ells exigeixen sens dubte una reforma constitucional. En realitat, tots els països democràtics occidentals europeus s’han trobat davant d’aquesta tessitura, i en tots, la renovació del sistema polític democràtic s’ha produït d’una manera jurídicament ordenada, ja que tota constitució es defensa amb reformes, perquè la reforma és la institució mitjançant la qual es renova el vincle entre la legitimitat d’origen i la legitimació d’exercici en l’Estat constitucional.

Doncs bé, l’espanyola només ha patit dos lleus retocs, un el 1992 i un altre el 2011. La primera ocasió va venir determinada pel Tribunal Constitucional, per adaptar-se al Tractat de Maastricht, i va introduir el dret dels estrangers a ser elegits en unes eleccions municipals. Es va fer en 23 dies. El 2011, també amb urgència, els partits majoritaris van pactar en deu dies un text (article 135) que fixa un límit al dèficit públic. Totes dues, més que reformes pròpiament dites, han estat incidents en el procés de construcció de la Unió Europea. Tenim, doncs, que el que podríem qualificar pròpiament com a reformes constitucionals nascudes del si de la societat espanyola i debatudes i aprovades com han de ser-ho d’acord amb el que preveu la Constitució, no és que no s’hagin aprovat, és que no s’han intentat.

Tenim, doncs, que, com diu el professor Pérez Royo al seu últim llibre publicat ( “Constitución: la reforma inevitable”) la reforma de la Constitució és l’última assignatura de la qual la societat espanyola ha de examinar-se. I coincideixo amb ell en afirmar que aquesta és la major amenaça que pesa sobre la Constitució. Ja que un Estat no pot viure indefinidament de la legitimitat constituent originària, per molt forta que aquesta sigui. El pas del temps inevitablement afebleix aquesta legitimitat i pot arribar a fer-la desaparèixer. Aquesta és la raó per la qual les constitucions tenen clàusules de reforma: perquè es pugui renovar de manera jurídicament ordenada la voluntat constituent originària.

Així doncs, considero que demostra una ceguesa imperdonable desconèixer que la combinació d’una crisi econòmica d’una envergadura extraordinària que, a partir de 2008, va alterar profundament el contracte social en què havia descansat la convivència pacífica de l’entrada en vigor de la Constitució, amb una crisi territorial, molt agreujada des de 2010, que ha alterat també sens dubte el pacte constituent pel que fa a la integració de les “nacionalitats i regions” en l’Estat, ha conduït a un deteriorament enorme del nostre sistema polític, que no pot seguir operant com si no passés res. I no dic això atiat tan sols per la crisi que està provocant en l’estabilitat del país el desafiament que provoca el nacionalisme català, que sens dubte complica les coses, sinó perquè, ens agradi o no, l’estructura territorial de l’Estat, regulada al Títol VIII, es troba obsoleta després del desenvolupament efectuat per l’anomenat Estat autonòmic  i exigeix una renovació inevitable.

Al meu parer les reformes més necessàries són:

1) LA TERRITORIAL I DEL SENAT.- Aquesta no només ha de recollir al text constitucional la realitat espanyola actual de les 17 comunitats autònomes, sinó que hauria d’establir definitivament un Estat Federal a partir de les autonomies ja constituïdes, tot fixant-se tres objectius clars: delimitar i clarificar les competències entre Estat i Comunitats autònomes (es diguin com es diguin); detallar el sistema de finançament autonòmic, basat en la justícia i la solidaritat, en la pròpia Constitució; i reformar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, que, de cara a la seva composició, implica oblidar-se de la representació igualitària per províncies avui constitucionalitzada, ja que són les comunitats autònomes els ens territorials dotats d’autonomia política. És, doncs, necessari, obrir una via eficaç a la relació conjunta de les Comunitats amb les instàncies centrals de l’Estat. I això implica accentuar la multilateralitat, encara que sense excloure per complet el manteniment de les relacions bilaterals per aconseguir, d’aquesta manera, que les Comunitats escapin a la temptació d’enfocar els seus propis problemes des d’una perspectiva purament localista i reforçar l’acceptació social de les lleis.

2) ELS DRETS SOCIALS: A Espanya, els drets socials no estan reconeguts com a drets fonamentals de la persona, i per tant no disposen de les consegüents garanties de protecció jurisdiccional mitjançant el procediment especial sumari i preferent que dissenya la Constitució al seu art. 53.2. Aquesta situació és inacceptable tenint en compte el temps transcorregut des que es configurà la formulació de l’Estat social i democràtic de dret, i hauria de replantejar-se categòricament.

3) LA CORONA: Si es decideix mantenir la monarquia, hi ha quasi unanimitat entre els tractadistes a l’hora d’advertir la necessitat d’acabar amb la discriminació per raó de sexe que estableix la Constitució, que en virtut de l’article 57.1 dóna prevalença a l’home sobre la dona en la successió al tron. Pot ser també, com proposa el president del govern, amb la inviolabilitat del monarca.

4) LLEI ELECTORAL: Crec que hi ha força unanimitat en el desig de modificar un sistema electoral que és profundament injust, i això exigeix ​​que es creïn circumscripcions regionals i no provincials i es revisin alguns dels mecanismes tècnics -barreres electorals, sistema de llistes tancades, dificultats per als referèndums, etcètera-, que limiten enormement el dret de participació ciutadana.

5) REFERENT A LA INTEGRACIÓ EUROPEA: La nostra integració a Europa requereix una reforma de la Constitució. En primer lloc, perquè el canvi és necessari per mantenir l’equilibri que consagra, tant entre els diferents òrgans centrals de l’Estat, com entre aquests i els de les comunitats autònomes. En segon lloc, perquè aquest canvi, com a pauta d’una actitud comuna de tots els Estats membres, és, al meu parer, un poderós instrument per constitucionalitzar l’ordre juridicopolític de la Unió, per fer possible, al seu dia -avui molt llunyà- l’existència d’una autèntica Constitució europea.

6) ALTRES CANVIS: Menys importants, però necessaris, són la supressió dels aforaments que regula l’art. 71.2 i la reforma de l’apartat 3 del mateix article, i l’abolició, a l’article 15 de la Constitució, de l’escletxa favorable a la pena de mort, que permet que regulin les lleis penals militars per a temps de guerra.

Davant la degradació de la política

2 Desembre 2018

Per poc que estiguem atents al que succeeix a la política nacional, no podem deixar de veure l’espectacle denigrant en què s’està convertint. Certament que jo mai no titllaria d’ “espectacle” la dialèctica entre posicions polítiques diverses o entre visions molt oposades del món, si això fos el que marqués el debat entre els nostres representants polítics. Potser aquesta mena d’enfrontament dificultaria la governabilitat si no es donaven majories clares, però ens mouríem en el camp d’una política decent i respectable.

Tanmateix, em fa l’efecte que sí podem qualificar d’espectacle el que està succeint, donant a aquest mot el pitjor sentit semàntic, ja que allò que observem difícilment ho podem definir com un debat o una confrontació d’idees, sobretot des que l’independentisme català, per una banda, i la dreta espanyola per l’altra, han enverinat els ànims i el debat polític ha deixat de transcórrer pels viaranys de la raó i s’ha situat en el de les vísceres, fins al punt que, molt sovint -massa- els nostres polítics perden la dignitat, opten per l’insult, cerquen l’exageració i pretenen la destrucció de l’adversari.

La substitució de Rajoy per Casado a la cúpula del PP no sols ha implicat un canvi a pitjor en el bagatge personal i intel·lectual del líder, sinó que s’ha produït en un moment francament difícil pels populars que, des de les darreres eleccions catalanes, temen perdre el lideratge de la dreta davant l’auge que mostra el partit de Rivera, que -també des de les eleccions catalanes- no mira prim en res i ha decidit assolir el primer lloc en aquest sector. Això ha fet que Casado exacerbés el to del discurs fins al punt que ja no li basta el “¡váyase, señor González!” que proclamava el seu mestre, José María Aznar, anys enrere, sinó que ha decidit fer de l’espanyolisme el seu hàbitat natural i, com que Rivera considera que, en aquest camp, ell és l’amo, ja tenim una cursa en marxa que no ha aconseguit sinó posar més llenya al foc i fer que la política transiti per uns viaranys que no poden sinó degradar-la.

És provable que exagerés el diputat Joan Tardà quan assegurava -parlant des de la tribuna del Congrés dels Diputats!- que si Casado pogués, afusellaria els qui pensen com ell. Però la frase ja estava dita i, posats a fer -el “tot val” sembla que hagi obert la veda-, Pablo Casado no ha fet tan sols dels polítics catalans el blanc de les seves crítiques, sinó que no ha dubtat de posar en la diana el President del Govern, que -també en seu parlamentària-  acusà sense cap mirament de ser “partícip en un cop d’Estat”. Paraules tan gruixudes com impròpies que es negà a retirar i que seguí -i segueix- defensant, com si l’acusació no tingués cap importància. ¿Ens hem, doncs, de sorprendre que, en aquesta escalada, després d’insistir -tant ell com Rivera- en l’acusació de colpistes als independentistes catalans -i fins al President del Govern!-, Joan Tardà els acusi de feixistes?

Però en això de la crispació i de l’insult, no són Casado i Rivera els únics que els practiquen. La seva companya de direcció i diputada per Catalunya, Andrea Levy, digué racista al president de Catalunya, Quim Torra, també en seu parlamentària, se suposa que pels escrits d’aquest -per bé que llunyans en el temps-, fet que provocà una intervenció del president del Parlament, Roger Torrent, que molt em temo que no ha servit de gaire, perquè pocs dies després, hem pogut assistir al gran show del diputat Gabriel Rufián -la seva foto a l’escó del Congrés amb els braços estesos és antològica- que obligà la presidenta Ana Pastor a expulsar-lo de l’hemicicle, cosa que va provocar que tots els diputats d’ERC també l’abandonessin, moment en què es va produir (o no?) l’escopinada d’un d’ells al ministre Josep Borrell, que -aquest també sempre a punt de fer soroll- no dubtà a magnificar, perquè sembla que el xoc, l’exabrupte o l’insult és el que han decidit situar com a nord de la seva política.

Diguem, però, que, per més que ho intento, se’m fa difícil trobar innocents en aquesta dinàmica perversa, que els ciutadans observem tan preocupats com atònits, perquè no deixa de ser una provocació que, en allò que fa referència als polítics catalans presos, el portaveu d’ERC, el diputat Sergi Sabrià, afirmi sense rubor que “l’Estat ha dictat ja la seva sentència”, quan el judici encara no ha començat, o que el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, segueixi afirmant a tort i a dret que els presos “no han comès cap mena de delicte”, com si carregar-se els preceptes de l’Estatut i de la Constitució sigui tan sols undivertimentosense cap importància.

No ens hem d’estranyar, doncs, que el líder de l’espanyolisme que és -i vol seguir essent Albert Rivera (amb permís de Pablo Casado i de Santiago Abascal), no sols es presenti a la campanya andalusa afirmant que ell és l’home destinat a protagonitzar el canvi a Andalusia -cosa que seria del tot acceptable-, sinó que dugui a terme el seu propòsit fent circular un autobús decorat amb la frase “Se ríen de nosotros, se ríen de España”, al costat de les imatges no sols de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras, sinó també de Pedro Sánchez i de Susana  Díaz. Això mentre fa passejar per Madrid un altre autobús, també amb els rostres de Puigdemont i Junqueras, clamant contra l’indult que, segons ell, el govern atorgarà als catalans, quan encara no s’ha condemnat ningú i el judici tan sols no ha començat.

Però Rivera sap que això ven a Andalusia… i a tota Espanya! Perquè desenganyem-nos, l’atac, el descrèdit o la befa a Catalunya és avui un esquer poderós per atreure votants, que la dreta (tota ella extrema) fa sense pudor, per bé que sap -o hauria de saber- que aquest comportament no ajuda poc ni gens a resoldre les coses, sinó a dividir-nos encara més i a dificultar una sortida al gravíssim problema que té plantejat Espanya.

Diguem, però, que aquest panorama d’enfrontament no és exclusiu de la classe política, ja que avui el desvergonyiment i la impertinència s’imposen també als diaris i a les tertúlies, on -són paraules d’Antoni Puigverd- “triomfen els periodistes matons, els tertulians superbs, els polítics altius. La cultura ja no suporta el matís: necessita all i pebre a carretades. L’obscenitat, els tacs i el tremendisme són reclam insuperable. Escombraries i excrements són els perfums més sol·licitats.”

No us estranyeu, doncs, si jo, a pesar de ser conscient dels seus defectes, segueixo parlant bé de la Constitució i del que, impròpiament, molts polítics d’avui qualifiquen com el “règim del 78”. Perquè mai no hauríem d’oblidar que elaboraren aquella constitució -i van defensar-la després- persones que no sols havien militat en sectors ideològics antagònics, sinó que fins i tot havien lluitat les unes contra les altres; persones que havien perdut la guerra civil i persones que l’havien guanyada, persones que durant el franquisme havien hagut de viure exiliades i d’altres que havien col·laborat amb la dictadura i fins havien ocupat càrrecs de primer nivell.

Aquells diputats de 1977 -i també els espanyols que vam votar sí al referèndum del 6 de desembre de 1978- van ser capaços de defensar un text constitucional que, amb més o menys fortuna, pretenia superar les discrepàncies i els desacords i ens permetia treballar junts, cadascú des de la seva pròpia ideologia. Avui, aquesta actitud de col·laboració sembla impossible, i ho serà mentre al Parlament (i als mitjans de comunicació) els improperis, la cridòria i l’insult substitueixin els raonaments, els projectes de país i la paraula assenyada.

 

No tot és culpa de la Constitució i del Règim del 78

25 Novembre 2018

La major part dels dirigents actuals dels grans partits polítics espanyols amb prou feines poden tenir memòria del que va succeir als nostre país l’any 1978 en què s’aprovà la Constitució. Saben el que els hi han explicat o el que han estudiat als llibres. I això no és bo ni dolent, és, simplement, conseqüència del pas del temps, però implica que, si no poden recordar el que succeïa el 1978, menys encara poden saber -per vivència pròpia- què va ser el franquisme, i és provable que, a causa d’això, estiguin temptats de menysprear el que, per a Espanya, va significar aquella Constitució que, ens agradi més o menys, ha fet possible el període de democràcia més llarg de la nostra història contemporània.

Això fa que alguns d’ells, penso que poc reflexivament, parlin de la Constitució amb un cert desdeny, i la posin com a símbol del que ells anomenen “el règim del 78”, frase que, per ella sola, potser no diu res, però que en la ment d’aquests polítics vol ser una dura crítica, ja que fan responsable a aquest règim -i de pas a la Constitució- dels grans defectes que veuen a l’Espanya actual.

Els qui em llegeixen habitualment saben que, també jo, he assenyalat defectes a la Constitució i he remarcat que la millor manera de fer-la malbé és evitar que es reformi, perquè només reformant-la i adaptant-la a les exigències del temps, podem aconseguir que no s’anquilosi i, a la llarga, acabi explotant, cosa que, si acabés succeint, duria el país a la catàstrofe.

Però dit això, i acceptant els defectes inherents a la Constitució, ja siguin d’origen o bé esdevinguts (per exemple la nul·la constància de la integració estatal en la Unió Europea, el poc desenvolupament d’alguns drets socials, la manca de concreció en el sistema territorial, que ens ha dut a una organització autonòmica que avui fa aigües per molts costats, la desigualtat manifesta en l’ordre successori de la Corona, etcètera, penso que molts dels problemes que tenim avui, no són tant defectes d’origen com de la mala praxis dels polítics que han tingut l’honor de governar-nos.

Parlava diumenge passat del problema del maneig espuri que acabaven de fer PSOE i PP per repartir-se el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), alhora que transcrivia els articles legals que regulen aquest organisme i el seu sistema d’elecció. Comparant una cosa i l’altra ens podem demanar: ¿És la Constitució i les lleis que en deriven les que estan malament, o és, en canvi, la pràctica política dels qui les manipulen? I penso que molt d’això darrer hi ha en aquest assumpte!

Hem vist fa ben poc com el Tribunal Suprem es posava ell sol a la picota en la qüestió de l’impost d’Actes Jurídics Documentats, i hem comprovat també als darrers anys com el Tribunal Constitucional era objecte (sovint amb fonament) d’acusacions dures sobre la seva parcialitat o manca de dependència. ¿És la llei que provoca aquestes mancances? Doncs no, perquè si ens retrotraiem a la dècada dels vuitanta, per tant als primers anys de la vigència de la Constitució, el Tribunal Constitucional de Francisco Tomás y Valiente, de Francisco Rubio Llorente, de Pedro Ruíz Villalón y de tants altres magistrats, que van intentar introduir a Espanya una cultura constitucional moderna, similar a la de la República Federal d’Alemanya, hem de concloure que no estava en la picota i que ningú no l’acusava de parcial. ¿Què ha passat, doncs, perquè, més modernament i amb les mateixes normes que regulen aquestes institucions, hagi degenerat el concepte que tenim d’aquestes altes magistratures?

Doncs em sembla que hem de trobar la resposta, no tant en la Constitució ni en el Règim del 78 com en les actuacions dels polítics. I si em demaneu que fixi la data on s’inicia aquest procés degeneratiu, jo la situaria bàsicament al començament dels anys noranta, quan l’expansió econòmica d’Espanya es va accelerar fins a extrems no coneguts fins aleshores, cosa que provocà acords entre les elits polítiques i econòmiques que exigien, per dur-se a terme, del domini de les institucions.

Qui més va saber veure aquesta necessitat de dominar la judicatura i el Tribunal Constitucional va ser José María Aznar quan assumí el poder l’any 1996, perquè va ser ell qui, a la recerca d’aquest domini, implicà a la llarga un redissenyament constitucional que, com ha observat agudament  el professor Alfons Aragoneses de la Universitat Pompeu Fabra, va poder dur a terme sense canviar una sola coma del text aprovat el 1978: li va ser suficient de situar persones lleials al seu projecte polític en determinades institucions clau de l’Estat. “Así -escriu Aragoneses-, el Tribunal Constitucional comenzó en esos años su proceso de politización y de pérdida de neutralidad (y de prestigio) que continúa hoy sin visos de remediarse. Así triunfó un proyecto de apropiación y significación política de la Constitución de 1978 por parte de los sectores políticos más conservadores y nacionalistas que se ha agravado especialmente en los últimos meses.”

Això és, precisament, el que ens permet entendre coses tan difícils de comprendre per a un ciutadà normal com que a l’últim acord per elegir els membres del CGPJ (aquest que ara sembla que s’hagi trencat) el PP vagi acceptar tenir 9 dels 20 membres que el configuren, mentre permetia que el PSOE en tingués 11, alhora que assegurava la presidència d’aquesta institució -i la del Tribunal Suprem- a Manuel Marchena, un magistrat que -no ho podem entendre d’altra manera- els dirigents del PP creien que era de la seva més absoluta confiança,.

Estaven, de fet, tan convençuts de poder dominar aquest magistrat que -com escrivia brillantment Manuel Brunet- no els preocupava gens ni mica el nou equilibri de forces a la cúpula judicial, ja que atorgaven a aquest nou president una capacitat de lideratge tan gran que el veien capaç d’aconseguir que les votacions no fossin 11-10 (com era previsible), sinó properes al 21-0. I estaven també segurs que això els permetia fins i tot controlar la Sala segona del TS des de darrere (que, no ho oblidi el lector, és la que jutjarà els polítics catalans tancats pels fets de l’1-O), i també la sala 61 del TS, una sala força desconeguda, que és, però, decisiva en procediments molt especials, com per exemple, per resoldre els incidents de recusació del President del Tribunal Suprem, o dels Presidents de Sala, o de més de dos Magistrats d’una Sala, o bé la il·legalització dels partits.

No ens hem, per tant, de sorprendre que el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, resumís el repartiment que el PP i el PSOE han fet en la renovació del CGPJ en un twitt on deia “Ha sido una jugada estupenda”. Després ho ha volgut desmentir, però això era ja impossible. El que no preveien els senyors del PP és que aquestes martingales (en les quals incloc també el PSOE) eren tan impresentables que, inesperadament, Manuel Marchena ha decidit no acceptar la presidència del TS i del CGPG, ja que, davant els ulls de tothom que raoni una mica, l’acord entre els dos partits -i el twitt del portaveu del PP al Senat- el deixava com un ninot sense personalitat pròpia, disposat a actuar a dictat del partit polític al que deuria el càrrec.

Certament ens n’hem de felicitar, d’aquesta no acceptació. És un primer símptoma de regeneració, però, sigui o no independent com ell assegura, un dubte molt seriós s’aixeca ara sobre la figura del magistrat Marchena, ja que el twitt de Cosidó deixava entendre que pràcticament el tenien en nòmina, cosa que no crec que sigui veritat. Però la incertesa creada és greu. Molt greu, i no podem anar al judici dels líders independentistes amb un TS tan desprestigiat. Si els partits, doncs, no actuen amb responsabilitat –cosa que dubto per com estan reaccionant davant la crisi– i consensuen uns noms independents i de prestigi professional, aquesta pot abocar-nos al desastre. I no podrem acusar la Constitució ni el Règim del 78 dels mals que ens afecten. Seran uns altres els responsables.

L’elecció mediatitzada del Consell General del Poder Judicial

18 Novembre 2018

Si acudim a qualsevol manual divulgatiu que expliqui què és el “Consell General del Poder Judicial” (CGPJ) veurem que el defineix com “l’òrgan de govern autònom dels jutges”, un òrgan que estableix la Constitució per garantir la independència externa d’aquests a l’hora de jutjar, tot assegurant que les condicions d’exercici de la funció jurisdiccional no depenen de l’Executiu. Estem, doncs, davant d’un òrgan de gran importància que té competència en tot el territori nacional espanyol.

El CGPJ es troba, per tant, en una posició institucional de paritat amb el Govern, el Congrés dels Diputats, el Senat i el Tribunal Constitucional, ja que el “Poder judicial” és un dels tres pilars que configuren l’Estat de Dret. Els altres són, com sabem, el Poder executiu o Govern, i el Poder legislatiu, format a Espanya pel Congrés i el Senat. Cadascun d’aquests poders actua, com ja explicava Montesquieu, amb independència dels altres, per més que el Legislatiu controla l’Executiu (controlar no significa dominar-lo) i que el Judicial, a pesar de les belles i saludables frases de la llei, rep una pressió constant de l’Executiu i del Legislatiu per tal d’assegurar-se que la independència orgànica de què està constitucionalment revestit el Poder Judicial, no es torni contra seu i no acabi pronunciant sentències que els perjudiquin (cosa que, a pesar de tot i gràcies a Déu, no sempre aconsegueixen).

De fet, si veiem el que està succeint en la negociació entre els grans partits per elegir els membres que han de formar el CGPJ, que ha de ser renovat per exigència de la Llei orgànica que el regula, haurem de concloure que, si bé seria exagerat proclamar que Montesquieu ha mort (com diuen que va afirmar, ja fa anys, el llenguallarg Alfonso Guerra), sí que haurem de concloure que, com a mínim, presenta símptomes d’una certa malaltia.

Regula aquest poder de l’Estat la Llei Orgànica 6/1985, d’1 de juliol, la qual deixa molt clar què és (o què ha de ser) el CGPJ i qui l’ha de presidir. Diu l’art 104:  “1. El Poder Judicial se organiza y ejerce sus funciones con arreglo a los principios de unidad e independencia.- 2. El gobierno del Poder Judicial corresponde al Consejo General del Poder Judicial, que ejerce sus competencias en todo el territorio nacional, de acuerdo con la Constitución y lo previsto en la presente ley. Con subordinación a él, las Salas de Gobierno del Tribunal Supremo, de la Audiencia Nacional y de los Tribunales Superiores de Justicia ejercerán las funciones que esta ley les atribuye, sin perjuicio de las que correspondan a los Presidentes de dichos Tribunales y a los titulares de los restantes órganos jurisdiccionales.”

I afegeix l’art. 105: “El Presidente del Tribunal Supremo y del Consejo General del Poder Judicial es la primera autoridad judicial de la nación y ostenta la representación del Poder Judicial y del órgano de gobierno del mismo. Su categoría y honores serán los correspondientes al titular de uno de los tres poderes del Estado.”

La composició del CGPJ i el sistema d’elecció ve regulat avui per la Llei Orgànica 4/2013, de 28 de juny, de reforma del CGPJ, que modificà la primitiva llei orgànica de 1985, la qual estableix que està integrat pel president del Tribunal Suprem, que el presideix, i per vint membres nomenats pel Rei, per un període de cinc anys, no renovable, per mitjà d’un reial decret confirmat pel Ministre de Justícia, prèvia proposta formulada pel congrés dels Diputats o el Senat. Doncs bé, d’aquests vint membres,

A) 12 són jutges i magistrats de totes les categories judicials, dels quals el Congrés en proposa sis i el Senat els altres sis, en ambdós casos per majoria de tres cinquens dels seus membres. Al seu torn, les cambres seleccionen aquests membres d’entre els fins a 36 candidats presentats per les associacions professionals de jutges i magistrats o per un grup que representi almenys el dos per cent dels jutges i magistrats en servei actiu. I

B) 8 són advocats o altres juristes, tots ells de reconeguda competència i amb més de quinze anys d’exercici en la seva professió. 4 d’ells són proposats pel Congrés i 4 pel Senat, per majoria de tres cinquens.

Ara bé, es fan les coses tal com sembla que reclama la Llei? No hi ha dubte que, formalment, l’elecció es fa com determina la norma, però a la pràctica ens adonem que els partits que constitueixen (i han constituït fins ara) el Parlament espanyol, estan molt lluny de voler potenciar un Poder Judicial independent i neutre, que administri la justícia amb els ulls embenats i amb una balança sense enganys (com se sol dibuixar l’al·legoria que la representa), encara que no sempre aconsegueixen els seus propòsits i en moltes ocasions -jo he de creure que en la majoria- no aconsegueixen mediatitzar els tribunals i aquests fan la seva feina com toca. L’encertaran o s’equivocaran, però actuaran amb el màxim d’independència, subjectant els seus criteris a la llei.

Tot i aquesta manifestació de bona fe per part meva, per poc que analitzem la manera com els polítics es mouen a l’hora d’elegir els membres del CGPJ, veurem que difícilment podrem acceptar que volen jugar net i que pretenen fer real el principi de la independència amb què la Constitució Espanyola i la corresponent Llei Orgànica constitutiva del Poder Judicial revesteixen el màxim òrgan de govern de la judicatura. Perquè si bé és cert que l’article  586.1 de la Llei Orgànica disposa que “Para ser elegido Presidente del Tribunal Supremo y del Consejo General del Poder Judicial, será necesario ser miembro de la carrera judicial con la categoría de Magistrado del Tribunal Supremo y reunir las condiciones exigidas para ser Presidente de Sala del mismo, o bien ser un jurista de reconocida competencia con más de veinticinco años de antigüedad en el ejercicio de su profesión”, i que el seu apartat 3 estableix que l’elecció del president correspon al Ple del CGPJ i que serà elegit el candidat que“en votación nominal obtenga el apoyo de la mayoría de tres quintos de los miembros del Pleno”, tots sabem avui per la premsa que PP i PSOE han pactat no sols la composició d’aquest òrgan triant jutges de la seva confiança, ja que ningú no discuteix que, dels 20 vocals, 11 seran progressistes i 9 conservadors, sinó que també sabem que el president del CGPG i, per tant, del TS, serà l’actual president de la Sala Segona del TS, el magistrat Manuel Marchena, un jutge diuen que molt competent i de clara tendència conservadora. Sabem doncs -i tot sembla que així serà-,  que els 20 membres d’aquest òrgan de govern, en ser nomenats per al càrrec, han renunciat prèviament a pensar per ells mateixos a l’horta d’elegir president, i s’han compromès a elegir la persona que Sánchez i Casado han decidit que l’ha de presidir i que, de pas, presidirà el TS.

Mereix això que els fem confiança? Podem seguir creient que el Poder Judicial “se organiza y ejerce sus funciones con arreglo a los principios de unidad e independencia”, com exigeix l’article 104.1 de la Llei Orgànica?

 

Espanya reclama una sensatesa que els polítics li neguen

11 Novembre 2018

La formulació provisional per part de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat de les acusacions contra els polítics catalans empresonats pel “Procés” ha produït una infinitat de declaracions que, des del meu punt de vista, han estat molt desafortunades, bàsicament perquè no corroboraven sinó l’estat de crispació (fins i tot diria d’odi i de voluntat de venjança) que batega avui a la societat espanyola, que es troba profundament dividida i sense que puguem albirar una possible solució, que -desenganyeu-vos- mai no vindrà per les sentències que, al seu dia, puguin recaure al macroprocés que s’iniciarà el proper mes de gener i que promet durar moltes setmanes.

Com era de preveure, la Fiscalia general de l’Estat -que és un organisme autònom, no dependent del Govern, encara que sigui aquest qui nomena el fiscal general-, ha mantingut l’acusació de rebel·lió que es va formular als inicis i demana 25 anys de reclusió per al que considera principal capitost de la revolta, el líder d’ERC, Oriol Junqueras, que sofreix la pena de presó provisional al costat dels altres processats, per als quals reclama penes que, en conjunt, superen els dos-cents anys de presó. Com molts havíem predit, era difícil que la Fiscal general rectifiqués sense provocar una rebel·lió dels fiscals i, especialment, dels quatre encarregats del cas -Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Jaime Moreno- que sempre han mantingut als seus escrits que els fets investigats constituïen un delicte de rebel·lió.

La novetat més destacable ha provingut de l’acusació formulada per l’Advocacia de l’Estat (aquesta sí dependent del Govern) que ha deixat de mantenir l’acusació per rebel·lió i els acusa de sedició (delicte que comporta també llargs anys de presó) i de malversació, cosa que ha provocat la ira del Partit Popular i de Ciutadans, que acusen sense rubor Pedro Sánchez d’haver-se “venut” als independentistes, d’estar preparant-se per concedir-los un indult si se’ls condemna i de força coses més. El curiós de tot això és que, mentre aquests partits de la dreta espanyola formulen tan dures acusacions, i ho fan, a més, amb un llenguatge que em sembla impresentable, també des de l’independentisme s’acusa el president Sánchez d’haver comès la més gran de les indignitats alhora que el president-vicari, Quim Torra, que no pot sinó acceptar l’ “absolució” dels acusats, decideix trencar amb ell i li fa saber que els seus diputats al Congrés no aprovaran els pressupostos, decisió que, com tots sabem, podria molt bé fer caure el fràgil govern socialista .

Mantenint, doncs, el que he dit de la dreta espanyola, em sembla, però, que al món de l’independentisme català s’està vivint aquests dies una esquizofrènia preocupant, de la qual seria un clar exemple la presentació solemne al Palau de la Generalitat del “Consell per la República”, un ens privat que impulsa l’expresident Carles Puigdemont des del seu exili belga, i que, malgrat la solemnitat de l’acte, aglutina tan sols una part del PdeCat i no ha obtingut l’adhesió d’ERC, ni de la CUP, ni, per descomptat, la dels Comuns i del PSC, fet que revela l’aïllament cada vegada més gran de Puigdemont a Waterloo, el qual però disposa de la fidelitat absoluta de Torra (home sense cap autoritat pròpia) i, per tant, del botó nuclear que li permet dissoldre el Parlament català en qualsevol moment i provocar unes noves eleccions.

Un segon exemple d’aquesta esquizofrènia el revela el fet que, mentre Torra proclama als quatre vents la seva ruptura amb Pedro Sánchez, homes del seu govern negocien amb els ministres del Govern central la retirada dels recursos d’inconstitucionalitat contra algunes de les importants lleis que va aprovar el Parlament català i Rajoy va impugnar davant del Tribunal Constitucional, que les va suspendre provisionalment. L’acord en aquest sentit entre la ministra Batet i el conseller Maragall, amb foto inclosa, és un clar exemple d’aquesta incoherència, com ho és també que Jordi Sánchez, líder actual del grup parlamentari JuntsxCat, tot i que segueix a la presó de Lledoners, argumentés que els escons independentistes a Madrid serien útils a l’hora de negociar els pressupostos si permetien posar sobre de la taula “la retirada de tots els recursos que el govern de Rajoy va portar al Constitucional per tal d’aturar la capacitat legislativa del Parlament”.

Amb això voldria destacar que, davant l’irredemptisme de PP i de C’s, que acusen els sobiranistes catalans de tots els mals possibles, davant l’obcecació dels fiscals, que segueixen mantenint la rebel·lió sense dubtar-ho, davant les amenaces que Torra ha fet al president del Govern i davant la incapacitat que mostra l’independentisme en general de reconèixer que alguna cosa il·legal van fer el seu Govern i el seu Parlament, m’han semblat d’una gran lucidesa les declaracions  que ha fet la magistrada Montserrat Comas, portaveu a Catalunya de” Juezas y Jueces para la Democracia “.

Amb una serenitat admirable, la magistrada ha titllat de “tècnicament errònia” la qualificació de rebel·lió que ha inclòs la Fiscalia al seu escrit d’acusació contra els líders del procés sobiranista català. I ha raonat aquesta afirmació explicant que el Codi Penal “exigeix” que hi hagi un “aixecament públic que sigui violent”, perquè es pugui acusar d’aquest delicte. “Em sorprèn -ha afegit- l’enrocament de la Fiscalia a mantenir la rebel·lió, tenint en compte que tampoc ara, a l’escrit de qualificació, es defineix quan es va produir aquest aixecament públic (…) Sorprèn, a més, que es digui que, des de l’any 2012 i sobretot des de l’any 2015, amb la primera declaració que es va fer al Parlament, hi ha hagut actes insurreccionals i que això seria l’aixecament públic,” la qual cosa ens empeny a “preguntar-nos si és veritat que l’aixecament pot fer-se de manera diferida durant dos anys, i com és que l’Estat no va reaccionar i va permetre que es fessin actes insurreccionals de rebel·lió”.

Ha afirmat finalment que “no hi ha hagut violència” i ha recalcat: “Tots el que hem viscut a Catalunya sabem que hi ha hagut en aquest temps una sèrie d’il·legalitats, d’actes il·legals, d’això no tinc cap dubte, però no violents” .

I dit això, també ha sortit al pas de les acusacions que s’aboquen des de l’independentisme contra el Tribunal Suprem acusant-lo d’ “un judici injust i d’una sentència que ja està escrita”. “L’última pàgina del procés judicial al ‘Procés’ encara no està escrita -ha puntualitzat-, ja que encara s’ha de celebrar un judici oral, que serà llarg”.

Montserrat Comas ha volgut deixar clar que “hi ha garanties als judicis orals que es fan a Espanya”, i que no té “cap raó” per pensar que no n’hi haurà en aquest judici al Tribunal Suprem. “Tenen una responsabilitat molt important”, ha subratllat abans de recordar que els correspon “definir si efectivament en la jurisprudència dictada pel Tribunal Suprem, i tenint en compte que només hi ha una sentència per rebel·lió, la del senyor [Antonio] Tejero, accepten que els fets que van succeir a Catalunya poden integrar aquest gravíssim delicte”.

 

L’Església catòlica i els béns immatriculats

4 Novembre 2018

El Registre de la Propietat compta amb un procediment que es denomina d’immatriculació,mitjançant el qual una finca neix a la vida registral amb l’obertura d’un foli específic al Llibre d’Inscripcions en el qual necessàriament ha de constar el domini de l’esmentada finca. En accedir, doncs, la finca a la vida registral, el registrador li adjudica un número i va recollint al foli en qüestió totes les modificacions (transmissions, drets reals, etc.) que, al llarg del temps, vagin afectant-la.

Fins l’aprovació de la Llei 13/2015, de 24 de juny, que va reformar la Llei Hipotecària de 1944, l’article 199 enunciava, amb caràcter general, que les vies legalment establertes per procedir a la immatriculació de les finques eren tres: a) L’expedient de domini, pensat per als qui no disposaven de cap títol però podien demostrar davant un jutge que n’eren propietaris. b) El títol públic d’adquisició, complementat per acta de notorietat quan no podien acreditar de manera fefaent el títol amb què van adquirir la finca. I c) La certificació a què es referia l’article 206, només per als casos que en aquell article s’indicaven.

L’article 206 LH -bàsic per a la qüestió que ens ocupa- establia que “el Estado, la Provincia, el Municipio y las Corporaciones de Derecho público o servicios organizados que forman parte de la estructura política de aquél y las de la Iglesia Católica, cuando carezcan del título escrito de dominio, podrán inscribir el de los bienes inmuebles que les pertenezcan mediante la oportuna certificación librada por el funcionario a cuyo cargo esté la administración de los mismos, en la que se expresará el título de adquisición o el modo en que fueron adquiridos.” Completava aquest article el Reglament Hipotecari de 1947,  que desenvolupava el procediment d’immatriculació. I mentre l’article 303 RH es referia al contingut formal de la certificació, l’article 304 RH afirmava que “tratándose de bienes de la Iglesia, las certificaciones serán expedidas por los Diocesanos respectivos.”

A la dècada dels noranta, el T.S. es qüestionà si la certificació diocesana com a mitjà d’immatriculació vulnerava el principi constitucional d’igualtat. A la sentència de 18 novembre 1996 va assenyalar que l’Església Catòlica no es troba en cap setial especial o de preferència que justifiqui objectivament la seva posició registral i tractament desigual respecte a les altres confessions, de manera que la redacció de l’article 206 LH no semblava conciliable amb l’article 14 CE. Però deu anys més tard, en una altra sentència de 16 de novembre 2006, el T.S. canvià d’opinió i va admetre la seva constitucionalitat.

El cert és que, a pesar d’aquesta sentència, molts juristes vam creure que el precepte registral de l’art. 206 era poc conciliable amb la igualtat proclamada a l’article 14 de la Constitució, ja que podia molt bé representar un privilegi per a l’Església Catòlica que trencava el principi d’igualtat. Amb els dies, aquest punt de vista agafà força i va empènyer el Govern a modificar diferents i importants aspectes de la Llei. Un dels reformats va ser el procediment immatriculador pel que fa a l’article 206 LH, que, en la versió actual, permet tan sols que immatriculin per certificació “las Administraciones Públicas y las entidades de Derecho público con personalidad jurídica propia vinculadas o dependientes de cualquiera de aquéllas.” No l’Església catòlica.

Des d’aquesta reforma, l’Església ja no ha pogut immatricular cap dels seus béns mitjançant una certificació emesa pel diocesà, sinó que ha de fer-ho com qualsevol ciutadà o institució de caràcter civil.

El cas especial dels tempes o esglésies dedicades al culte

És obvi que l’Església catòlica pot posseir i ser titular registral de béns immobles, com qualsevol altre ciutadà o institució. ¿Però què passava amb els temples i les esglésies dedicades al culte? Doncs que la Llei Hipotecària de 1944 prohibia la immatriculació dels temples seguint una tradició que venia de lluny. En aquest sentit, l’article 3 del RD d’1 de novembre de 1864 ja establia questa prohibició, que també afectava als béns de domini públic. I per coherència amb la norma legal, l’article 5, 4 del RH de 1947 barrà la inscripció dels temples i esglésies al Registre de la Propietat.

Per què? Doncs perquè considerava que els temples tenien per sepublicitat més que suficient i, per tant, no necessitaven la protecció registral, amb la qual cosa assimilava els llocs de culte catòlic (temples i esglésies) als béns de domini públic, que, com he dit, també estaven exclosos de la inscripció al Registre (art. 5, l i 2 RH de 1947).

El fet és que, durant la vigència d’aquesta legislació, els registradors de la propietat a Espanya no admetien la inscripció dels temples i capelles dedicats al culte, que, com és lògic, tampoc no es podien hipotecar. Com a dada curiosa diré que, a la diòcesi de Saragossa, l’arquebisbe Rigoberto Doménech va pretendre inscriure la Basílica del Pilar i la catedral de la Seu els anys 1929 i 1934, però va obtenir com a resposta la negativa del registrador competent. De fet, al Registre només s’acceptava la immatriculació d’ermites o esglesietes que fossin de propietat particular i tinguessin, per tant, un ús privat i no estiguessin obertes al culte.

La ràtio inspiradora de l’excepció d’inscriure temples i església va perdre, però, vigència a causa de l’aconfessionalitat de l’Estat i també davant la possibilitat que tenien les altres confessions religioses d’inscriure els seus llocs de culte. En aquest sentit, doncs, l’Església catòlica resultava discriminada respecte de les altres confessions religioses. D’ací que el Reial Decret 1867/1998, de 4 de setembre, que reformà diversos articles del RH, vagi permetre que l’Església catòlica pogués inscriure els béns immobles de la seva propietat (i els drets reals que els afectaven), sense excepció, tot equiparant aquestes titularitats a les de les altres confessions i particulars.

Va ser aleshores quan, ja sigui per garantir la titularitat de les esglésies o bé davant els possibles conflictes sobre la propietat d’ermites i d’altres llocs de culte, la majoria de diòcesis van demanar la inscripció dels temples que els pertanyien, i ho van fer utilitzant l’article 206 LH, que, com hem vist, aleshores permetia que l’Església pogués immatricular aquests béns per mitjà d’una certificació del diocesà. I de fet, són moltíssimes les immatriculacions de béns immobles (no sols d’esglésies o capelles) que, entre 1998 i 2015, s’han fet per certificació del diocesà corresponent.

Tenim, doncs, que, en principi, totes aquestes immatriculacions s’han de presumir legals (amb presumpció iuris tantum -que permet la demostració en contrari- en virtut del “principi de legitimació”). Això significa que, per enervar aquesta presumpció, qui no estigui d’acord amb la titularitat eclesiàstica d’algun bé inscrit, haurà de provar que les certificacions emeses per l’autoritat diocesana no responien a un registre “real” de béns de la diòcesi o que l’accés dels béns a aquest registre eclesiàstic es va fer amb un títol il·legítim que el dret no pot emparar.

Les greus conseqüències de la sentència del T.S. sobre les hipoteques

28 Octubre 2018

Des de fa uns anys, esperonats per la crisi econòmica que va afectar molts països europeus i, de manera especial, el nostre, s’han posat en qüestió pels tribunals alguns dels elements que afectaven a les hipoteques (aquests drets reals amb què es grava una fica, normalment en favor d’un banc, pel préstec que rep el propietari per adquirir-la o bé per fer-hi alguna inversió que amb els seus diners no pot afrontar).

La jurisprudència que s’ha produït fins ara ha afectat dos tipus de qüestions (ambdues relacionades amb tota hipoteca): les clàusules contingudes al text de constitució, clàusules que sempre redacta el prestador (el banc) en un “contracte d’adhesió” en què el prestatari (el client) no pot dir-hi pràcticament res (per tant, l’agafes o el deixes); i les que fan referència al cost de l’operació, que són, bàsicament, els costos de taxació de l’habitatge; les despeses causades per la contractació dels serveis d’una gestoria quan la imposa el banc; els honoraris de la notaria on es firma l’escriptura de la hipoteca; els honoraris d’inscripció al Registre de la Propietat; i l’Impost d’Actes Jurídics Documentats (AJD).

Una primera jurisprudència va afectar molt directament algunes de les clàusules que els bancs posaven al text del contracte. D’aquestes, les més remarcables eren les dites “clàusules sòl”, que exigien fixar un mínim a pagar en les quotes dels interessos ordinaris acordats, encara que aquests estiguessin per sota d’aquell mínim o en baixessin més tard.

Durant els anys del boom immobiliari, la major part de les hipoteques van subscriure’s a un tipus d’interès variable, generalment fixat per l’Euríbor, però subjectes a aquest tipus de clàusules sòl, que van acabar sent denunciades per l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (ADICAE), i el Tribunal Suprem les va considerar abusives, en entendre que els consumidors no havien estat informats de la càrrega econòmica i jurídica que se’ls imposava, però va fixar el 9 de maig del 2013 com a data màxima per a la retroactivitat, per tal que la decisió només tingués efectes de cara al futur. Uns anys més tard, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va concloure que aquesta limitació era contrària a la normativa comunitària i, per tant, les entitats financeres havien de reintegrar als afectats la totalitat de l’import que s’havia cobrat de més per les clàusules sòl, des de l’inici de cada contracte hipotecari, i no únicament a partir del 2013.

Pel que fa a les despeses originades per la constitució d’aquest dret real, també s’ha pronunciat darrerament el T.S. Concretament, i fins la darrera sentència del passat 16 d’octubre, aquest havia dictaminat que:

  1. les despeses per a la constitució del préstec havien d’anar a càrrec del prestatari (el consumidor), el qual també havia de fer-se càrrec de l’impost que s’ha de pagar per l’operació (l’Impost d’Actes Jurídics Documentats).
  2. les despeses dels documents notarials s’havien de pagar a parts iguals entre el prestador (el banc) i el prestatari (el consumidor). I pel que fa a les altres còpies notarials que es demanessin posteriorment, aquestes havien d’anar a càrrec de qui les sol·licitava. I
  3. respecte de les despeses de la inscripció al Registre de la Propietat, de moment no havia dit res; però molts vam entendre (també els bancs) que havien d’anar a càrrec del prestador (el banc), que és qui es beneficia de la inscripció registral del préstec hipotecari, en crear una càrrega en el Registre de la Propietat sobre la finca adquirida pel consumidor; i més essent, com és, la inscripció registral necessària per a l’efectivitat de la hipoteca (ja que la inscripció és constitutiva del dret).

Així estant les coses, el passat dijous, 16 d’octubre, el T.S. ha donat una passa més en favor dels consumidors en declarar la nul·litat de l’article 62.2 del Reial Decret 828/1995, de 25 de maig, que aprovà el Reglament de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats -article que, després d’establir a l’apartat primer que será sujeto pasivo el adquirente del bien o derecho y, en su defecto, las personas que insten o soliciten los documentos notariales, o aquellos en cuyo interés se expidan”, afegeix a l’apartat segon que“cuando se trate de escrituras de constitución de préstamo con garantía se considerará adquirente al prestatario.”És a dir que, en el cas de constitució d’una hipoteca, el Reial Decret determinava que corresponia al client (no al banc) el pagament de l’impost. De fet, fins avui, tots els reglaments que han regulat la constitució de les hipoteques havien establert que era el consumidor el subjecte passiu d’aquest impost.

Doncs bé, la sentencia de 16 d’octubre del T.S. -que és ferma i, per tant, irrevisable-, canvia absolutament les tornes en declarar nul l’article 62.2 del reglament i afirmar que és el prestador (el banc) qui ha de pagar l’impost, ja que el negoci que s’inscriu al Registre de la Propietat és la hipoteca i l’únic interessat en l’elevació a escriptura pública i ulterior inscripció d’aquesta és el prestador (el banc), ja que només a partir de la inscripció podrà exercitar l’acció executiva i privilegiada que se’n deriva.

¿És aquesta una bona decisió judicial? Probablement ho és, perquè el raonament em sembla vàlid i es troba en la línia de la jurisprudència d’aquests darrers anys sobre les hipoteques en defensa dels consumidors. Ara bé, en no haver estat més explícit el tribunal, els problemes que se’n deriven són enormes, no tant per les hipoteques que es constitueixin a partir d’ara, sinó respecte del que s’ha de fer amb les ja constituïdes, que van implicar el pagament d’un impost per una persona que no l’havia de pagar (ja que l’article que l’obligava a fer-ho s’ha declarat nul). Però alhora no podem oblidar que el banc no ha tingut cap comportament irregular en aquests casos, perquè la legislació vigent obligava el consumidor (no el banc) a pagar l’impost. Difícilment, doncs, ara se’l podrà castigar per haver actuat d’acord amb la normativa vigent.

És, per tant, evident que el consumidor que ha pagat (veiem que impròpiament) l’impost, podrà reclamar a l’Administració (que és qui el va cobrar) els diners que va pagar d’acord amb una legislació que s’ha declarat nul·la. ¿Però fins on podrà reclamar? ¿Fins quatre anys endarrere, que serien els no afectats per la prescripció ordinària? ¿Podrà fer-ho sense límit de temps, com ja han defensat alguns?

I pel que fa al bancs, ¿es pot obligar els bancs a pagar retroactivament un impost que no van satisfer perquè la llei no els obligava? Jo ho dubto, perquè no és el mateix declarar la nul·litat d’unes clàusules contractuals imposades pel banc al prestador (les clàusules sòl, per exemple), que declarar la nul·litat d’un article del Reial Decret que regula l’impost, ja que, en aquest cas, l’únic responsable d’haver actuat contra legem i aprovat aquest article és Govern de l’Estat, no el banc, que no ha fet, sinó, complir amb el que establia la norma en acordar la hipoteca.

Tots sabem que, contra els bancs, la demagògia és molt fàcil. Ens encanta fer de Robin Hood. Però la qüestió no és simple, sinó complexa, i feina tindrà el T.S. per resoldre-la equitativament el proper dia 5 de novembre. Però el que ja no podrà resoldre és el desprestigi que implica haver de reunir el ple per revisar una sentència ferma per l’ “enorme repercussió econòmica i social” que provoca, com ha raonat el seu president, ja que això obre la porta a qualsevol tipus de revisió en una justícia que presumeix de ser cega i, per damunt de tot, independent, però que, com he dit tants cops aquestes darreres setmanes, no ho és. No us estranyeu, doncs, si davant això algú demana ben aviat que se revisin les sentències que el T.S. pronunciarà contra els polítics catalans processats per l’1-O per l’ “enorme repercussió política i social” que ben segur provocaran al si de la societat catalana.


%d bloggers like this: