Tornem sobre l’avortament

by

Parlar de la llei que regula l’avortament no és fàcil per les connotacions ètiques que té i per la diferent manera d’afrontar la qüestió a causa de les diverses ideologies coexistents. Des d’aquelles que proclamen que avortar és un dret fonamental de la dona, a les que consideren que el fetus ha de ser absolutament protegit des del moment de la concepció. Entremig, els Estats no confessionals solen legislar amb matisos i regulen el dret a avortar en determinades circumstàncies i en uns terminis fixats des de la concepció.

De fet, aquesta va ser la llei que s’aprovà a Espanya l’any 1983 pel govern de Felipe González, val a dir que amb una fèrria oposició de l’Església espanyola de l’època i, especialment, del PP. Aquest, que no aconseguí que es declarés la inconstitucionalitat de la llei aprovada, va prometre per activa i per passiva que, si arribava al poder, la derogaria, però, el que són les coses, després d’haver fet tot el soroll possible, quan l’any 1996 assolí el poder -que va exercir ininterrompudament durant vuit anys (els darrers quatre amb majoria absoluta)- no va tocar la llei.

Després que el govern de Zapatero, potser frívolament, encarregués a la ministra Bibiana Aido donar una volta d’escrús a la legislació aprovada el 1983, que la dreta ja no discutia, el sector més intransigent del PP en aquesta matèria, que l’any 2010 representaven l’exministre de justícia Federico Trillo y la diputada Soraya Sáenz de Santamaría, interposà novament un recurs duríssim al Tribunal Constitucional en què es comparava la llei del PSOE amb les normes nazis de selecció de la raça en permetre l’avortament per malformació.

No sé si per convenciment o perquè va veure que aquesta era, a pesar de tot, una matèria llefiscosa, Rajoy encarregà la defensa de la nova llei restrictiva de l’avortament a José María Ruíz-Gallardón Jiménez, fill del qui havia estat el gran enemic de la llei socialista de 1983. Ruíz-Gallardón es va prendre molt seriosament l’encàrrec, i després d’haver passat durant molts anys per ser l’home més progre de la dreta, es va convertir en el més radicalment conservador i elaborà un projecte de llei molt més restrictiu que el de 1983, per satisfer així les forces més radicals de la dreta espanyola, amb les quals es volia congraciar.

Però els problemes van aparèixer aviat quan alguns (o bastants) membres del PP començaren a veure que aquell projecte restrictiu podia perjudicar l’intent d’obrir-se al centre polític, que el PP també volia ocupar (Vox no existia aleshores!). Però quan això succeïa, Ruiz-Gallardón ja s’havia llençat plenament a la piscina del conservadorisme i, el 20 de desembre de 2013, aprofitant que el president era a Brussel·les i buscant que la polèmica s’apagués amb el ressò de Nadal, en un Consell de Ministres presidit per Sáenz de Santamaría va aprovar el projecte de llei més restrictiu de la democràcia en matèria d’avortament, que eliminava fins i tot la malformació, com a causa possible per avortar.

Rajoy, expert en les arts dels desgast dels altres, va veure que aquell era el camí més ràpid de treure’s de sobre Ruíz-Gallardón (d’una vegada per sempre), i atès que, en opinió de molts dels seus companys de partit, la llei de l’avortament que propiciaven situava el PP a l’extrema dreta i hauria estat, segurament, una diana on tots els altres partits haurien tirat a ferir, va prendre la decisió de retirar aquella reforma, amb la qual cosa aconseguia dos trumfos: feia desaparèixer Ruiz-Gallardón del mapa alhora que se situava més al centre de l’espectre polític. D’aquesta manera demostrava que era un polític fred, sense passió ideològica i –a més- força amoral, perquè no em sembla que pugui merèixer un altre qualificatiu el polític que, per raons tàctiques o estratègiques del seu partit, és capaç de defensar, en una llei que afecta tan directament elements clau de la vida humana, primer una cosa i, després, radicalment la contrària. És clar que, a la fi, va acabar maquillant una mica la seva actitud en impedir (contra el vot de tota l’oposició) que les joves menors d’edat i majors de setze anys poguessin avortar sense el consentiment dels pares.

Ara ens trobam amb una novetat, teòricament llunyana, però que ja ha començat a tenir efectes al nostre país: em referesc a la sentència del Tribunal Suprem dels EUA que s’ha esmenat ell mateix i ha decidit el que volia Donald Trump “en nom de Déu”: dir que el dret a avortar no existeix “per se”, tot i que reconeix que correspon prendre la decisió de regular-lo als legisladors dels Estats, molts dels quals acordaran -alguns ja ho han fet- considerar-lo un delicte al mateix nivell que matar a trets de pistola una persona nascuda. 

Ràpidament, la dreta i l’ultra dreta espanyoles ja s’han manifestat perquè el Tribunal Constitucional espanyol dicti la sentència que no s’ha atrevit a emetre sobre el recurs que té pendent de resoldre des de fa més de 10 anys, i pretén que desautoritzi la llei que van fer els governs socialistes i van respectar els conservadors.

Com que no pretenc amagar el que crec, he de dir que, sempre que la ciència no acabi demostrant el contrari, entenc que el principi de vida que hi ha en el concebut, però no nascut, m’obliga a posicionar-me del seu costat, tot acceptant l’ensenyament de l’Església catòlica de la qual jo form part. Però som molt conscient que el fet de viure en el marc d’una societat plural m’obliga a tenir present que, ben al costat del que jo pugui creure, n’hi ha d’altres que pensen tot el contrari i he de cohabitar amb ells en un país que –per mitjà dels seus representants legítims (els diputats i senadors)- té el deure de regular el marc legal de la nostra convivència. I no són poques les veus que afirmen que, no per prohibir l’avortament, les dones deixen d’avortar. Simplement es veuen obligades a fer-ho de manera il·legal i en condicions poc segures (cosa que sempre perjudica les més pobres sobre les més riques, que poden viatjar a un lloc on l’avortament està reconegut legalment).

Crec, doncs, que, un estat no confessional té autonomia per decidir –i ha de decidir democràticament- els supòsits en què l’avortament ha de ser penalitzat i aquells altres en què s’ha de permetre, ja sigui perquè el considera un dret de la dona o bé un mal menor que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris a la vida del concebut. I anem en compte abans de fer una crítica fàcil d’això darrer, perquè, com a mal menor, fins i tot l’Església catòlica accepta avui en casos extrems de disjuntiva irreconciliable que es propiciï la vida de la mare quan aquesta està en perill de mort, ni que sigui a costa de perjudicar la del nasciturus, tot rectificant així doctrines anteriors. (Recordeu, si més no els més grans, la pel·lícula “El Cardenal” d’Otto Premingern i comprovareu el que acab de dir).

No pretenc, per tant, proclamar què s’ha de fer o què no s’ha de fer en la regulació legal d’aquesta matèria, encara que sé quina és la meva posició, que no vull amagar. Jo em declar a favor de la vida des de la concepció fins a la mort natural de la persona. No crec, per tant, que avortar sigui un “dret de la dona”, sinó –i més aviat- un mal que s’hauria d’evitar en tant que sigui possible. Però això no m’impedeix també de dir que els creients no podem tancar els ulls davant els greus problemes de tota índole que el fet de l’avortament  comporta enmig del món. I sense renunciar a cap dels nostres principis morals, entenc que no podem imposar a tots els altres ciutadans la nostra visió antropològica, tot i que l’hem d’afirmar i explicar.

Vull dir, en definitiva, que, en una societat plural com la nostra, no podem pretendre que la llei cristiana esdevingui la llei de l’estat, i això significa que no podem exigir –si la majoria de la societat no ho veu com nosaltres- que el dret vigent penalitzi forçosament (conceptuï, per tant, com a delicte) totes aquelles actuacions que, des del nostre punt de vista, són una violació clara del que nosaltres conceptuam com la llei de Déu. Donald Trump (un exemple de persona moral!) pensa el contrari i sembla que el Tribunal Suprem dels EUA vol seguir aquest mateix camí, pensi el que pensi la majoria dels nord-americans.


%d bloggers like this: