No sé per on començar perquè la meva relació personal i humana amb Joan López ha estat sempre tan forta que no s’ha vist maig afectada per cap discrepància que hàgim pogut tenir en el camp de la política. “Si les idees destrueixen l’amistat de les persones -em va dir un dia- vol dir que era ben feble aquella amistat”. I tenia raó.
Joan i jo ens vam conèixer a Barcelona, concretament al pati de la Facultat de Lletres, a la Plaça de la Universitat, quan tots dos ens havíem matriculat als cursos d’especialitat en Filologia Catalana a la Facultat de Filologia Romànica després d’haver cursat els comuns sense coincidir. Ell els havia fet a València i jo a Barcelona, encara que, en el meu cas, una mica lliurement, perquè van coincidir amb els de Dret que jo cursava a la mateixa Universitat. Era, si no m’equivoc l’any 1971.
Ell se’m va acostar per presentar-se i va ser per a mi una sorpresa conèixer aquell al·lot que, a diferència de mi, tenia una vocació claríssima per a la filologia. De fet, mentre ell va cursar tota la carrera sense treure mai el peu del llençol -només filologia, llengua i literatura-, jo, aprofitant el dit “pla Maluquer”, que era molt lax, vaig fer una carrera molt més híbrida, compaginant la filologia amb moltes assignatures del departament d’Història. Per a ell, la filologia ho era tot; per a mi, era només un estudi complementari, però ens unia el compromís inequívoc amb la Cultura Catalana, que estava renaixent a la Universitat a pesar que vivíem encara ben incardinats en el règim franquista.
El doctor Martí de Riquer havia estat el mentor del que aleshores se’n va dir “Subespecialitat de Filologia Catalana” dins la de “Filologia Romànica” un cop aconseguí que es creessin càtedres de Llengua i de Literatura Catalanes a la Universitat Central (on vam estudiar nosaltres dos) i també a l’Autònoma. Els dos catedràtics de Literatura van ser els doctors Antoni Comas (a la Central) i el Dr. Joaquim Molas (a l’Autònoma), alumnes predilectes del Dr. Martí de Riquer.
Joan i jo vam cursar, doncs, força assignatures junts, i també vam fer treballs de curs que vam signar conjuntament. Tant amb el Dr. Comas (literatura), com amb el Dr. Joan Solà (llengua), com amb el Dr. Veny (dialectologia). I vam assistir a classes del Dr. Badia Margarit, que, juntament amb Francesc de Borja Moll, havien escrit les millors gramàtiques publicades a l’època.
La relació d’amistat va ser tan intensa que, en acabar la carrera, vam col·laborar en l’organització d’un Curs de Cultura Catalana a Menorca, amb un seguit de conferències que es van celebrar al claustre del Seminari a Ciutadella. Escric de memòria i no puc precisar dates, però no crec açò tengui ara cap importància, però sí el fet que vam ser els dos primers menorquins que, alhora, ens vam llicenciar en “Filologia Romànica-Subespecialitat Catalana” com proclamen els títols que vam rebre de la Universitat.
Acabada la carrera, en Joan va haver de partir ben aviat a Ceuta per fer el servei militar. Jo, en canvi, havia fet milícies universitàries, i sé que, mentre ell es distreia militarment pels verals del Monte Hacho, va guanyar un premi en un concurs dels que organitzava no sé si l’Ateneu o el Diari Menorca. El que sí record molt bé és que el seu pare em va telefonar per demanar-me que fos jo qui, en nom d’ell, recollís el premi. “Ets -em va dir- la persona més pròxima ell i la que has compartit amb ell més hores d’estudi”. Va ser un honor per a mi, perquè sempre vaig saber que, mentre jo era un filòleg aficionat, ell era un filòleg professional, un savi, un home que mai no abandonaria la llengua i la literatura al llarg de la seva vida, tot i que compaginaria la seva investigació, la seva creació literària (bàsicament poètica) i assagística amb el compromís polític, que va dur a terme al si del Partit Comunista, pel qual, anys més tard, ja en democràcia, va ser diputat al Parlament i conseller al CIMe, ja que aleshores les dues places anaven lligades.
Record que a l’acte de constitució del Parlament de les Illes Balears, que es va fer a la Llotja de Palma -uns anys en què l’anticatalanisme ja planava en molts camps- va tenir la ironia d’aixecar els ulls a la volta d’aquell bell edifici i contemplant les “quatre barres” que la coronaven va dir -cit de memòria- “ho vulguem o no, ens agradi a no, les quatre barres han acabat presidint aquest acte.”
Abans, però, a l’inici de la democràcia, tant ell com jo ens vam involucrar molt directament en la campanya per a les eleccions del 15 de juny de 1977, les primeres que Espanya celebrava des de la República, i, des de partits diferents, vam donar suport a la candidatura progressista al Senat d’Antoni Anglada (el recordat Antoine). En Joan i jo vam acompanyar-lo fent mítings per tots els pobles de Menorca, encara que no vam aconseguir que guanyés l’escó. Després vam seguir participant en la constitució de l’Assemblea Democràtica de Menorca, aquest cop amb tots els partits constituïts a Menorca -tant de dreta com d’esquerra-, un exemple d’actuació que avui esdevindria impossible i que demostra -i no me n’amag- que la generació que va contribuir a instaurar la democràcia al nostre país tenia força més talla moral, intel·lectual i política que la d’avui.
De fet, que un home com Francesc Tutzó, de l’UCD, donés les responsabilitats culturals i lingüístiques del Consell a homes com Andreu Murillo i Joan López diu molt d’aquella gent. Com també diu molt que la Llei de Normalització Lingüística que aprovà el Parlament Balear l’any 1986, en un govern presidit per Gabriel Cañellas, d’Aliança Popular, fos encarregada a experts lingüistes que no eren, precisament, de la corda dels qui governaven.
Com que escric aquest article amb el cor, potser no té importància que em mogui amb un cert desordre, però no voldria oblidar la col·laboració que vam tenir en Joan i jo en l’Exposició del Diccionari Català-Valencià-Balear que es va fer a Ciutadella i a Maó, en presència de Francesc de B. Moll, coincidint amb l’homenatge que va promoure el Congrés de Cultura Catalana. De fet, el Dr. Moll ens va tractar sempre com a deixebles i ens va estimar, com ho demostren les cartes que vam rebre d’ell agraint la nostra col·laboració.
Amb els anys, cadascú ha fet la seva vida -ell sempre dedicat a l’ensenyament, a la llengua i a la literatura-, jo, en canvi, he treballat en el camp del Dret (encara que mai no he abandonat l’assaig i la literatura), però ens ha unit un compromís que no hem oblidat mai. Per a nosaltres, “la pàtria ha estat la llengua”, el català que parlam a Menorca, aquest “rallar en pla” que fem servir en les nostres vides, però que sabem que forma part -com succeeix també amb el castellà (aquest força més dividit dialectalment a causa de la seva extensió)- d’un tronc que ha de seguir unes normes acadèmiques si no el volem esquarterar i pretenem que s’esdevengui una llengua culta i normalitzada.
En Joan López ha estat, doncs, un exemple a seguir en aquest camp, sobretot perquè s’ha cenyit als estudis científics de la llengua i mai no s’ha deixat temptar per les opinions d’aficionats que, més d’un cop ignorants i mancats dels estudis necessaris per parlar d’una matèria, s’atreveixen a pontificar i -el que és encara pitjor- a desqualificar opinions fonamentades.
Vaig veure per darrer cop en Joan a finals de maig. Aquell capvespre vaig conversar amb ell una bona estona. Venia de fer-se unes proves a l’hospital i em va dir que no es trobava bé. Certament no exagerava perquè tot ha anat molt ràpid, però la petja que ell haurà deixat a Menorca i en la meva vida, seran inesborrables. Mai, la meva dona, Gràcia Seguí, i jo oblidarem les paraules que ens va escriure per imprimir a la targeta de participació del nostre casament: “Serà mirar lluny amb la joia de sempre / un devora l’altre per les sembres dels anys. / Serà un bell endavant!”.
Josep Maria Quintana 