Laura Borràs, un cas molt tèrbol

by

“No hi ha millor defensa que un bon atac” és una frase que s’ha atribuït a estrategs militars i fins i tot a entrenadors de futbol, ​​segons tenc entès, però és, sens dubte, la divisa que ha elegit Laura Borrás, des de la presidència del Parlament de Catalunya, quan sobre el seu cap té l’espasa de Dàmocles que comporta l’obertura d’un judici oral.

II això és així perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va concloure fa poques setmanes la fase d’instrucció de la causa que l’afecta per fraccionar presumptament contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i donà deu dies a la Fiscalia perquè presentés una petició d’obertura de judici oral i escrit d’acusació o demanés l’arxiu de les actuacions, cosa que acaba de fer tot demanant 6 anys de presó i 21 d’inhabilitació, a més d’imposar-li una multa de 144.000 euros. L’escrit atribueix a Borras els presumptes delictes continuats de prevaricació i falsedat documental, però descarta el de frau i malversació continuada.

Iñaki Pardo Torregrosa explicava fa uns dies a “La Vanguardia” com s’havien descobert els fets i, per descomptat, la qüestió no pot ser més novel·lesca. Permeteu-me citar-lo, encara que l’explicació sigui llarga. Diu Pardo que va ser el novembre del 2017 quan una dona va anar a una oficina de Correus a Castellbell i el Vilar a recollir la correspondència del seu apartat de correus i es va topar amb un sobre procedent d’Holanda que no esperava. Al seu interior hi havia vint bitllets de 50 euros. Al banc li van confirmar les seves sospites: els diners eren falsificats. La seva primera reacció va ser desfer-se d’aquell paper imprès. Va trencar tres bitllets però després de repensar-s’ho, va anar a una comissaria dels Mossos. Els investigadors van interrogar la funcionària de Correus que va admetre l’error. El sobre que contenia els diners falsos s’havia d’haver dipositat a la bústia que quedava just al costat, una que dues vegades al mes solia rebre correspondència procedent d’Utrecht. L’apartat de correus estava a nom d’Isaías Herrero, informàtic, que va resultar ser amic de Laura Borràs i que s’encarregava de fer diverses tasques de manteniment de la web de la Institució de les Lletres Catalanes que aleshores presidia l’actual líder de Junts. En aquells temps Herrero adquiria bitllets falsificats i buscava la manera d’endossar-los a petits comerços. A més, els Mossos van interceptar un altre enviament, el d’una carcassa d’un CD a l’interior de la qual s’amagaven 100 pastilles de disseny. L’amic de Borràs havia convertit el seu habitatge de Vacarisses en un punt de distribució de moneda falsa, tràfic de drogues de disseny i cultiu de marihuana. Per aquella causa va ser condemnat a 5 anys de presó. En paral·lel, feia tasques per a la ILC i impartia amb l’actual presidenta del Parlament diversos postgraus i màsters de literatura a l’era digital de la Universitat de Barcelona.

Amb les sospites del tràfic de drogues i de moneda falsa, els Mossos van intervenir el telèfon d’Herrero i en la primera conversa el van sorprendre parlant amb un amic dels tripijocs que feia amb Borràs per facturar els seus treballs a la ILC. Allò va posar en alerta els investigadors que van estirar el fil i van trobar correus electrònics que suposadament posaven al descobert que, entre el 2013 i el 2017, Borràs i Herrero es van concertar per fraccionar els contractes i no superar mai el llindar dels 18.000 euros per eludir la convocatòria d’un concurs públic. Allò va originar una altra causa que ha navegat durant cinc anys per diferents tribunals: un jutjat d’instrucció de Barcelona, ​​el Suprem i ara el TSJC, que ha conclòs que la liquidació dels 18 contractes menors adjudicats a Herrero va comportar “un perjudici als cabals públics ja que les factures es feien amb criteris arbitraris”.

Sigui com vulgui, la situació de Borràs no només té un aspecte judicial, sinó que es complica políticament ja que, des del 2017, a petició de la CUP, al reglament del Parlament hi ha un article, el 25.4, que pot implicar que perdi la condició de diputada i presidenta de la Cambra catalana. Aquest article assenyala que “en els casos en què l’acusació sigui per delictes vinculats a la corrupció, la Mesa del Parlament, una vegada sigui ferma la interlocutòria d’obertura del judici oral i en tingui coneixement, ha d’acordar la suspensió dels drets i deures parlamentaris de forma immediata. Si es plantegen dubtes sobre el tipus de delicte o sobre el règim d’incompatibilitats aplicable al llarg de la suspensió, cal el dictamen de la Comissió de l’Estatut dels Diputats”. Per això, si Borràs s’aferra al càrrec –com està fent– i vol eludir el debat sobre la “taca de corrupció” pot vehicular les conseqüències parlamentàries del seu processament per un apartat anterior del Reglament –el 25.1–, que deixa la suspensió en mans de la majoria absoluta del ple i no de la Mesa, un simple òrgan governatiu de la Cambra, cosa que posa en una difícil situació Esquerra Republicana, soci de Govern de Junts (el partit del qual Borrás és presidenta), ja que, sense dubte, els partits de l’oposició votaran per apartar-la del càrrec, si s’escau.

Però el que crida l’atenció del cas és que Borràs, seguint la divisa que he apuntat a l’inici, no només es nega a apartar-se a l’espera que els Tribunals dictin sentència (que podria ser absolutòria, esclar), sinó que, des del primer moment, ha passat al contraatac i s’ha presentat com a víctima, queixant-se amargament del “linxament” a què l’estan sotmetent els jutges, que simplement la persegueixen -diu- per ser una líder amb tirada electoral favorable a la secessió de Catalunya. I posant-se al capdavant de la cimera contra la corrupció que s’ha celebrat darrerament a la Cambra catalana a càrrec de l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció, la cap de Junts, a un pas d’asseure’s a la banqueta dels acusats, ha donat el tret de sortida a la sessió amb un al·legat en què ha acusat l’Estat de lawfare (persecució judicial) per “embrutar, amb la corrosiva taca de la corrupció, els adversaris polítics” en una vetllada al·lusió a la causa oberta contra ella.

“A les democràcies viciades amb tics autoritaris -ha dit Borràs- de vegades la corrupció deixa de ser un problema a eliminar per convertir-se de forma perversa en una arma per combatre la dissidència política, i això constitueix una vulneració flagrant de drets fonamentals”. En definitiva, que se l’està jutjant simplement perquè és independentista.

Però per poc que furguem en el cas veurem que quan es van produir els fets pels quals es jutjarà Laura Borràs, ella no tenia cap càrrec polític. Tots són fets anteriors al “procés”, de quan ella presidia la ILC- que, com a organisme de l’Administració que és, havia de sotmetre l’adjudicació dels contractes a la normativa vigent. A més, si ella està segura de no haver fraccionat les quantitats dels contractes esmentats per disfressar-los i així ajudar un amic -i quin amic!-, podrà demostrar perfectament que no ho va fer, ja que la qüestió no té res a veure amb les idees de la senyora Borràs.

Una veterana política catalana que ha passat tota la seva vida ensenyant a la Universitat o bé defensant la seva ideologia fent política sana -em refereixo a Eulàlia Vintró- es mostrava fa poc indignada per l’actitud de Borràs afirmant que “qui ha d’afrontar un judici per un presumible delicte administratiu” no pel fet de dedicar-se després a la política tot assumint càrrecs electes “pot barrejar tots dos escenaris i atribuir a la política hostil a la independència que l’acusin d’una cosa que havia fet anys abans”. I concloïa el seu raonament amb aquestes paraules, que assumesc: “genera estupefacció comprovar que moltes persones amb elevats nivells formatius, càrrecs institucionals i presència mediàtica, per no parlar d’alguns mitjans de comunicació, comparteixin i difonguin aquest despropòsit que destaca exclusivament la repressió política i ideològica.” En aquest sentit “la presidenta del Parlament acaba de fer un altre pas equivocat: tement el que li pot caure a sobre prefereix incomplir la legalitat.”


%d bloggers like this: