Volia parlar d’aquest tema el passat diumenge, però la mort d’en Joan López va ser preferent. Tanmateix no el vull deixar de banda. I la idea de parlar-ne em va venir al cap en llegir al diari la notícia de la presa de possessió de la nova consellera de Més per Menorca per assumir el departament de Mobilitat. Aquesta, després de l’espectacle -val a dir que ben poc edificant- que s’ha viscut al Consell amb la dimissió, el cessament (o el que sigui que va succeir) de la seva predecessora, ha promès el càrrec, si he de fer cas a la crònica publica, “per imperatiu legal” i “sense renunciar al dret d’autodeterminació del poble de Menorca”.
Òbviament, l’assumpció d’un càrrec polític en un sistema democràtic implica que la persona que l’assumeix, se sotmeti a l’estat de Dret que, en aquest cas, ve determinat bàsicament per la Constitució espanyola de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de 2007. Normes, per cert, que no se’ns van imposar “por derecho de conquista”, sinó que vam votar lliurement, les quals són (ens agradin més o menys) la garantia que la política es farà respectant els drets dels uns i dels altres i seguint una norma que ningú no es pot saltar unilateralment, la qual es pot modificar, però seguint el procés marcat per la pròpia llei. Per això, quan algú decideix “tirar pel dret” i saltar-se els procediments, els tribunals actuen per, amb totes les garanties de defensa que permet la Constitució, refer el que s’ha desfet il·legalment.
Ara bé, el que la Constitució i l’Estatut no limiten és, sens dubte, que puguem pensar el que vulguem i ens permeten defensar i explicitar el marc jurídic que voldríem que regís al nostre país o -si és que volem estrènyer més el cercle- al nostre poble. I això perquè el dret d’“autodeterminar-se” és un dret fonamental de la persona i fins i tot dels pobles, encara que el concepte de “poble” no és fàcil de terminar jurídicament.
A nivell personal, cada dia hem de prendre decisions que poden incloure’s en el concepte d’autodeterminació. De fet, Ernest Renan va construir aquella famosa frase (l’única que gairebé coneix tothom d’aquest autor sense haver-lo llegit) amb la qual es proclama que “la vida és un plebiscit quotidià”. En definitiva, que no tenim altre remei que autodeterminar-nos cada dia, i que ho podem fer en un sentit o un altre, perquè som lliures (i responsables) dels nostres actes i de les nostres vides.
Ara bé, quan duem l’autodeterminació a la vida política, el concepte ja no és tan fàcil definir, per més que el dret d’“autodeterminació dels pobles” va ser formalitzat jurídicament per primer cop en la Carta de les Nacions Unides, ratificada l’any 1945. Més encara, l’any 1950, l’Assemblea General d’aquest organisme va reconèixer que “el dret dels pobles i nacions a la lliure determinació” era un dret humà fonamental, i decidí incloure’l en els futurs Pactes Internacionals dels Drets Humans.
Dit això -que no és poc- cal, però, reconèixer que les coses s’han complicat una mica a l’hora de desplegar el contingut d’aquest dret, perquè no tenim una regulació internacional sobre com exercir-lo, ni tampoc sobre qui el pot dur a terme.
No van sorgir dubtes irresolubles en aplicar-lo al procés de “descolonització”. En efecte, segons la resolució 1541 de l’ONU, un grup humà es pot considerar poble en situació colonial en funció de dos criteris bàsics: la separació geogràfica entre la colònia i la metròpoli i l’existència de diferències ètniques i/o culturals. Addicionalment cal tenir en compte altres criteris de caràcter administratiu, polític, jurídic, econòmic i històric que puguin ajudar a demostrar que el territori dependent ha estat col·locat de manera arbitrària en una posició de subordinació. Aquesta subordinació és, segurament, el que permet presumir, en darrer terme, que estam davant d’un territori colonial.
Ens agradi més o menys, aquest és, doncs, el concepte que s’ha acceptat i ha permès que “colònies” (és a dir, pobles sotmesos a una potència estrangera) hagin esdevingut Estats sobirans. La cosa tanmateix es complica quan volem aplicar el dret de lliure determinació als diversos grups que habiten a l’interior d’Estats consolidats (penseu, si més no, en el cas de Catalunya i en d’altres no reeixits, però -aquests sí reconeguts-, com els d’Escòcia i Quebec).
De fet, més del noranta per cent dels Estats actuals són sociològicament plurinacionals (a pesar que ho neguin molts polítics -a Espanya la gran majoria-), i això fa que, d’una manera molt generalitzada, els Estats no acceptin l’aplicació d’aquest dret sense límits ni condicions, tot al·legant que produiria un context d’inestabilitat i fragmentació excessives. Segons l’anomenada teoria de la infinita divisibilitat, el reconeixement del dret amb caràcter general conduiria a una progressiva fragmentació del territori mitjançant l’aplicació de criteris nacionalistes cada cop més estrictes, produint-se després de cada secessió una nova secessió. Aleshores, aquest efecte es veuria propiciat per una atmosfera favorable a la ruptura d’Estats existents i el sorgiment de nous Estats: un fenomen conegut com a “tribalisme postmodern”. Doncs bé, ens agradi o no, aquesta és avui la tesi majoritàriament acceptada a nivell internacional.
Tot i això, no hi veig cap problema que la nova consellera de Més (un càrrec que té exclusivament competències en el marc del CIMe (per tant, d’una Administració local que exerceix també competències autonòmiques gràcies a l’Estatut de 2007) no vulgui “renunciar al dret d’autodeterminació del poble de Menorca”. Ara bé, seria molt interessant saber què significa per a ella -i també per a Més- el concepte d’autodeterminació aplicat a Menorca, aquest al qual no renuncien.
A mi només se m’acudeixen tres possibles significats (per bé que utòpics i més encara després de veure les dificultats que estan sorgint per aprovar “a nivell balear” la proposició de Llei de Reserva de la Biosfera, que, en els termes que s’ha concebut, sí que produiria una gran descentralització i un empoderament indiscutible del Consell):
1. Constituir la nostra illa en comunitat autònoma, independitzada de l’actual que engloba totes les Illes Balears, amb un President i un Parlament propis, regida per un Estatut elaborat com a Llei Orgànica per les Corts espanyoles que li permetés exercir totes les competències que l’actual estatut dona a la comunitat que es va constituir el 1983.
2. Aconseguir que l’actual comunitat autònoma denominada “Illes Balears” assoleixi la independència d’Espanya -com pretén per a Catalunya un ample sector de la seva població- i, en el marc d’aquesta nova sobirania -la de les Illes Balears-, es concedeixi a Menorca un Estatut en els termes que he definit a l’apartat anterior.
3. La tercera possibilitat que hi veig és, ras i curt, demandar la independència de l’illa respecte d’Espanya per constituir un nou Estat independent, una república sobirana. Com Malta, sense anar més lluny.
I potser (més teòricament encara) n’hi ha encara un altra: la independència global del dits Països Catalans i que aquest nou Estat reservi als menorquins un generós estatut d’autonomia.
Amb tot el que acab d’escriure vull dir simplement que em sembla molt bé que qualsevol polític es reservi el dret a exercir l’autodeterminació del poble de Menorca, però crec indispensable que expliqui alhora l’abast del concepte al qual no vol renunciar, perquè tots sapiguem què significa realment aquesta reserva. D’altra manera estam davant d’un simple flatus vocis, és a dir, d’un joc de paraules vanes i sense contingut.
Josep Maria Quintana 