Andalusia, França i Colòmbia. Una setmana d’infart

by

Aquesta setmana hi ha molt per triar, però ja que és indispensable escollir, crec que les tres notícies més rellevants de la política -deixem la qüestió d’Ucraïna i Rússia de banda, que m’ha ocupat la reflexió de les dues setmanes anteriors- són les eleccions autonòmiques a Andalusia, les eleccions generals a França i les eleccions presidencials a Colòmbia, cadascuna perquè representa alguna novetat que ha de tenir transcendència en el futur dels territoris que han acudit a les urnes.

Començant per Andalusia, pens molt seriosament que el resultat és el millor que podia esperar-se i, segurament, el millor per al país, no sols perquè la victòria per majoria absoluta del PP provocarà una gran estabilitat a la política andalusa, sinó també perquè, amb aquesta victòria, el PP dona un gir crec que decisiu en la manera de governar. Si fins avui la ruta de l’èxit amb la qual el partit intentava consolidar-se era la que havien marcat Pablo Casado i, sobretot, Díaz Ayuso a Madrid, que fregà la majoria sense aconseguir-la en un territori que, per moltes raons, és molt més propici a les polítiques de dretes que Andalusia (tradicionalment governada per l’esquerra socialista), a partir d’ara, és provable que molta gent vegi que pot ser més exitosa la política que ha dut a terme Moreno Bonilla que Díaz Ayuso. Mentre aquesta ha seguit una fórmula que s’emmirallava en les tesis de Vox, i per tant, en una confrontació que perseguia l’assetjament i l’enderroc de l’adversari -de fet, és la que havia seguit fins aleshores Pablo Casado-, Moreno Bonilla ha basat la seva política en la mà estesa, la moderació, el diàleg i la bona governabilitat, i açò forçosament havia d’atraure els votants que havien confiat en Ciutadans fa quatre anys, i també molts votants socialistes, farts de la corrupció sistèmica que el PSOE va dur a terme durant els seus llarguíssim anys de govern, on l’escàndol dels ERE -segurament el cas de corrupció més gran que s’ha viscut al nostre país- havia fet perdre la confiança dels ciutadans en un partit que ho ha estat tot a Andalusia i que ha acabat amb condemnes de presó contra dos dels seus expresidents (que alhora havien estat exministres).

La campanya socialista, amb un missatge basat en el vot útil per aturar Vox, ha estat un gran regal per a Moreno Bonilla, que els andalusos han percebut com el veritable vot anti Macarena Olona. A més, la victòria dels populars no ha implicat un canvi (ni serà tampoc un parèntesi, com sí que ho va ser a Extremadura), sinó la consolidació del partit, en gran  part per demèrit dels socialistes.

D’altra banda -i a diferència del que va passar a Castella i Lleó-, Moreno Bonilla ha frenat en sec les aspiracions ultres de Vox, i d’alguna manera ha consolidat la política que intenta marcar Núñez Feijóo a nivell nacional. A més -i la cosa no és menor- ha frenat també la carrera que acabava d’emprendre Yolanda Díaz, aquesta dona que, quan camina (políticament parlant), no acabam de saber si puja o baixa, la qual, haurà d’assumir el fracàs de la seva candidata de “Por Andalucía” i, per a més inri, haurà d’acceptar que la imputació de Mònica Oltra a València i la dimissió de tots els seus càrrecs, serà també un llast que dificultarà i no poc l’anunciada proposta de “Sumar” que, de moment, comença restant.

La segona gran notícia, en aquest cas europea, ha estat el més que relatiu fracàs del president Macron a la segona volta de les eleccions franceses, que han donat un resultat molt difícil d’aconseguir en un sistema majoritari: aquest que sempre havia deixat els extrems fora de joc. Però aquest cop, la força de l’extrema dreta que representa Le Pen ha obtingut un suport que semblava increïble. Tot i que Mélenchon li ha arrabassat el lideratge de l’oposició, la sorpresa de la nit va ser el bon resultat de la ultradreta, clarament superior del pronosticat pels sondejos. L’RN va aconseguir 89 diputats, multiplicant per 10 i escaig els vuit escons que tenia en l’última legislatura. La formació ultradretana es converteix així en la tercera força a l’Assemblea Nacional. Algú ha dit -i possiblement encerta- que, amb aquests resultats, Le Pen havia trencat el seu sostre de vidre, cosa -repetesc- que no és fàcil en un sistema electoral de districtes relativament petits on s’imposa el diputat que treu més vots.

Pel que fa a la França Insubmisa, que liderava Mélenchon i que havia ajuntat al seu grup el PSF (qui els ha vist i els veu!), cal dir que ha tingut un gran resultat, amb 131 diputats, que el convertiran amb el líder de l’oposició, però sense possibilitat d’aconseguir el que pretenia: derrotar Macron i obligar-lo a la cohabitació en el Govern com a primer ministre.

La clau de la cambra la tindran, sens dubte, els antics republicans -descendents del gaullisme- que s’han convertit en la quarta força parlamentària amb 74 escons, que sumats als 249 que ha obtingut la coalició macronista, superen la majoria absoluta de la Cambra, però que vendrà molt cars el seu líder Christian Jacob, que de cap manera ha promès un suport al president del partit guanyador.

La realitat, doncs, s’imposa en una França no acostumada a la fragmentació electoral a causa del sistema polític implantat per De Gaulle. I el que no podem dubtar és que s’ha produït un vot de càstig al president francès, Emmanuel Macron tot just dos mesos després de la seva victòria en les eleccions presidencials, ja que la coalició macronista s’ha quedat lluny de la majoria absoluta a l’Assemblea. En definitiva, que França s’assembla ja una mica a Espanya i a Itàlia, a pesar del sistema electoral, i Macron -a diferència de Moreno Bonilla- s’ha vist castigat segurament perquè li costa conjugar verbs com pactar, cedir, mercadejar o transaccionar. Pot ser exagerant una mica, Andreu Claret ha dit que el seu fort ha estat durant els darrers cinc anys d’exercir la presidència com si la república francesa fos una monarquia de les d’abans. Bé, jo pens que més aviat ha volgut actuar com De Gaulle sense ser-ho.

Passem finalment a Colòmbia, on, per primera vegada a la història d’aquest país, ha guanyat netament l’esquerra, amb un home, Gustavo Petro, amb un passat de militant a les FARC, és a dir a la guerrilla, que tindrà molt difícil superar l’etapa de violència i pobresa en què ha viscut el seu país de fa anys i més anys.

Petro, que ha obtingut una victòria incontestable sobre el seu rival -que ja havia desbancat a la primera volta la dreta tradicional colombiana i aspirava a ser un altre Trump o Bolsonaro- tindrà molt difícil redreçar un país on les màfies no dubten matar els seus adversaris. Perquè una cosa és que els candidats de l’oposició atreguin a les urnes els colombians descontents i una altra molt diferent és la de governar aquest país fracturat en un moment en què les finances públiques són molt fràgils, les institucions democràtiques estan deteriorades i el país es troba dividit a causa de la gran desigualtat econòmica dels seus habitants. 

Els problemes amb què Petro s’enfronta són, per tant, molt profunds. Colòmbia, com Xile, ha estat durant molt de temps una història d’èxit neoliberal, però el progrés no s’ha distribuït equitativament, i aquests fracassos es van fer encara més evidents durant la pandèmia quan es va reduir la classe mitjana i les famílies van caure a la pobresa. No oblidem que, l’any passat, després d’una reforma tributària fallida, el malestar va desbordar-se i les protestes generalitzades van provocar la mort de desenes de persones.


%d bloggers like this: