El passat cap de setmana, el col·lectiu que dona suport al projecte de Puigdemont, que ara es denomina “Junts” (sense cap de connotació que expliqui la necessitat d’aquest esforç de replegament), ha començat l’inici d’un calvari que vist, si més no, des de fora, se li farà llarg.
El discurs de Puigdemont en el seu comiat com a president d’aquest col·lectiu ha estat dur. No podíem esperar una altra cosa. Sense cap mena d’autocrítica, el seu combatiu parlament ha martellejat tots els que no estan amb ell, i, sobretot, un “Estat de repressió que no ha parat d’accelerar-se des de l’infaust discurs del rei del 3 d’octubre en el qual es va donar llum verda a la repressió”. I ha descrit tots els Governs espanyols com a mentiders perquè “ens consideraran sempre ciutadans de segona o de tercera” i estan malalts de “corrupció política i moral”. Ha posat com a exemple l’espionatge, el català a l’escola i l’incompliment de les inversions a Catalunya en comparació amb el que s’inverteix a Madrid. “¡Collons, ja n’hi ha prou!”, etzibà finalment. I en dir això, tots els delegats es van posar dempeus aplaudint-lo.
Tanmateix, aquet “Junts” s’ha descompost ben aviat, perquè ni tan sols presentant una única candidatura ha pogut evitar la divisió. D’entrada, només van votar una mica més del 30% dels qui tenien dret a fer-ho, i això que s’havia habilitat un sistema telemàtic que ho facilitava. I amb prou feines havien transcorregut 48 des que es van tancar les urnes per renovar la cúpula directiva i transmetre unitat al voltant del tàndem que formaven Laura Borràs (presidenta) i Jordi Turull (secretari general), quan hem pogut comprovar que el recel continua instal·lat entre tels dos sectors que Puigdemont pretenia aglutinar. Així ho demostren, sens dubte, les baixes xifres de recolzament als ‘borrasistes’ que han comportat que el secretari d’organització proposat, David Torrents, quedés fora de l’equip, segons el reglament.
Aquest, que només havia d’aconseguir que la meitat dels que van votar marqués el seu nom, no va aconseguir el mínim requerit. I el mateix li va passar a la diputada Ester Vallès, també fidel a Borràs. Per pocs vots, però tots dos han quedat fora. De la mateixa manera que hauria quedat fora la vicepresidenta del partit, Aurora Madaula, si no fos perquè el 50% necessari per entrar a la direcció s’ha tingut en compte en relació amb el conjunt obtingut pels quatre vicepresidents.
Madaula, que com Torrents no es mossega la llengua, ha culpat els desafectes afirmant a Twitter que “hi ha qui ha tancat la carpeta de la independència i els que no ho fem, molestem”. I amb una mostra evident de fatxenderia, ha afegit: “Malgrat que alguns han maniobrat perquè jo no fos, hi soc”.
Per poc que analitzem els resultats d’aquest congrés de Junts, la primera cosa que es comença a veure clara és que l’ambiciosa Laura Borràs està perdent els papers. De fet, els va perdre quan, aspirant a presidir la Generalitat, després de treure pit i d’impulsar la desobediència del Parlament en el cas del diputat Juvillà (condemnat per la justícia a la pèrdua del seu escó), va acatar la sentència i acusà després els funcionaris de la cambra d’haver actuat impròpiament. A més, Borràs està imputada pels contractes presumptament irregulars que va signar quan era la directora de l’Institut de les Lletres Catalanes, cosa que ella mai no ha acceptat i que -com a únic argument en la seva defensa- ha al·legat que aquest és un cas flagrant de “persecució política”.
No seré jo qui beneeixi l’actuació dels tribunals en el procés que es va seguir contra els independentistes catalans ni tampoc el discurs del rei del 3 d’octubre de 2017 (que vaig criticar durament en aquesta mateixa columna), però això no m’impedeix veure els malabarismes de la senyora Borràs, a la qual se li comencen a descobrir els trucs del joc que duu a terme, trucs que, pel que sembla, fins i tot “els seus” també han copsat de manera evident, si hem de fer cas al resultat del Congrés celebrat a Argelés (França) el passat cap de setmana.
I ho dic perquè si tenim en compte que, en el comiat de Puigdemont com a líder de l’agrupació política, aquest havia ungit Laura Borràs com a presidenta i Jordi Turull com a secretari general, no deixa de ser significatiu que, a pesar dels aplaudiments dedicats a l’exiliat de Warterloo, es produís un participació tan minsa dels seus partidaris i que Borràs quedés relegada al tercer lloc en les preferències dels qui van votar, i que les dues persones proposades per Borràs no vagin aconseguir els vots necessaris per entrar a l’executiva (una altra cosa és que, a la fi, acabin per formar-ne part per la porta del darrera).
¿Acusaran ara a Jonqueres, Aragonès i a Esquerra d’aquest fracàs? No us sorprengui que ho facin. Junts (no sabem molt bé per a què) són així.
——
Si bé és aquesta la notícia política més propera que he volgut destacar a l’article d’avui, he de reconèixer que el que més m’ha impressionat del que he llegit aquesta setmana han estat les declaracions que concedí a “La Vanguardia” Marina Litvinenko, la vídua de l’agent del KGB assassinat fa uns anys a Londres amb “poloni”, sembla que pels serveis d’espionatge russos.
Ella creu que, amb la invasió ucraïnesa, Putin ha fet el primer pas cap a la destrucció del seu propi país. Remarca, per sostenir aquesta opinió, que el líder rus és un personatge fonamentalment insegur, i que el seu únic interès és perpetuar-se en el poder. De fet, cada vegada que Putin i la seva gent necessiten enfortir-se, van a la guerra. El 1999, per guanyar les eleccions a la presidència, atacà Txetxènia; el 2008, Geòrgia; el 2014, Crimea i l’est d’Ucraïna. Ara ha envaït Ucraïna indiscriminadamente. Sempre per ocultar la seva pèssima gestió. Així, si l’economia va malament, la culpa és dels “agressors”, no d’ell ni dels qui, amb ell, han robat diners al seu Estat criminal.
Assegura Litvinenko que a Rússia t’obliguen a conviure amb la mentida. La gent ha après a quedar-se callada: si no, et maten; el meu marit -diu- n’és l’exemple. La gent sap que no li diuen la veritat però ho accepta com a veritat. Avui i sempre, a Rússia el silenci és un mecanisme defensiu per sobreviure, o com a mínim per no perdre la feina. L’individu no té poder, està a mercè de l’Estat. I ho sap tothom -assegura Litvinenko.
Quan va caure la Unió Soviètica calia una nova ideologia. El control del poder va quedar, però, en mans de gent del KGB, com Putin, que van optar per la ideologia del nacionalisme. Si sents els discursos de Putin durant aquests 20 anys, veuràs que sempre repeteix el mateix: “som un país fort, som un país gran, però Occident no ens respecta, ens odia perquè som russos”. L’objectiu ha estat crear la sensació que ser rus és ser víctima i fer que la gent senti ràbia per això. Putin, com més ha anat limitant la llibertat de la gent, més ha propagat el nacionalisme, dia rere dia, gota a gota. I aquesta és l’arma més tòxica perquè contamina les ments. Un s’arriba a convèncer que aquesta visió ressentida i paranoica del món no és idea d’altres, sinó que l’ha experimentada ell mateix.
I amb una seguretat que colpeix i emociona, ha assegurat: “soc optimista, malgrat que les coses hauran d’empitjorar abans que millorin. Les sancions econòmiques faran efecte. I arribarà el dia que els que van lluitar a Ucraïna entendran que els van trair. Tornaran a casa volent acabar amb els que van abusar d’ells. Hi haurà una guerra civil a Rússia.”
Josep Maria Quintana 