Contemplant el panorama polític, tenc la impressió que la força electoral que està adquirint Vox al nostre país (que no difereix gaire de la que obtenen partits semblants als estats veïns) i el discurs basat en l’odi i l’escopinada als “altres” que no pensen com ells, està creixent de manera exponencial fins al punt que volen fer passar per respectable el seu pensament tot al·legant que és producte de la llibertat d’expressió. Com a botó de mostra del que dic, pensem en aquell “yo le voy a tratar a Vd. como si fuera normal” que etzibà el vicepresident de Casella-Lleó a una diputada socialista que té una discapacitat física que, òbviament, no afecta gens ni mica a la seva personalitat, encara que l’obliga a viure en una cadira de rodes.
De fet, aconseguir que percebem com a natural i acceptable el seu llenguatge és el primer pas que han donat els de Vox i cal dir que amb força èxit, perquè són molts els que comencen a veure’ls com uns demòcrates més, que simplement manifesten opinions que difereixen, però que no són problemàtiques per a la convivència ciutadana, quan, per poc que gratem en els seus arguments, veiem que s’han abonat a un discurs que intenta fer difícil la vida a les persones emigrants, feministes, antifeixistes o LGTBI, utilitzant, en definitiva, un llenguatge xenòfob i excloent que pressuposa la seva superioritat.
No fa gaire mesos, vaig escoltar un discurs del secretari general de l’ONU, António Guterres que denunciava, precisament, fins a quin punt el discurs de l’odi està penetrant en les institucions mundials. “Estam presenciant -deia- una inquietat onada de xenofòbia, racisme i intolerància, amb un augment de l’antisemitisme, l’odi contra els musulmans i la persecució dels cristians. S’estan explotant els mitjans socials i altres formes de comunicació com a plataformes per promoure la intolerància. Els moviments neonazis i en favor de la supremacia blanca estan avançant, i el discurs públic s’està convertint en una arma per aconseguir guanys polítics amb una retòrica incendiària que estigmatitza i deshumanitza les minories, els immigrants, els refugiats, les dones i tots aquells etiquetats com els altres”.
I faríem bé d’advertir-ho perquè el discurs de l’odi no exigeix que vagi seguit necessàriament d’una violència física. No. “Ho és -segons l’ha definit l’ONU- qualsevol forma de comunicació (…) que sigui un atac o utilitzi un llenguatge pejoratiu o discriminatori en relació a una persona o un grup sobre la base de qui són o, en altres paraules, per raó de la seva religió, origen ètnic, nacionalitat, raça, color, ascendència, gènere o qualsevol altre factor d’identitat”. (En aquest sentit, la definició de la nacionalitat espanyola de García de Cortázar que vaig transcriure en el meu article de diumenge passat és un exemple clar de supremacisme i, per tant, del discurs d’odi que ha assumit Vox).
Per tant, és discurs d’odi qualsevol declaració que negui el que coneixem (no gaire afortunadament des del punt de vista semàntic) com a “violència de gènere”. I ho és també l’atac contra els menors no acompanyats, els famosos “menas” a què es va referir la senyora Monasterio des del Congrés dels diputats, en demanar el tancament dels centres d’acollida després d’associar la immigració amb la delinqüència i avivar la fòbia contra les persones immigrants.
El drama que vivim al nostre país és que, a diferència d’altres, com Alemanya o França, els partits que configuren la dreta democràtica denuncien aquestes maneres de pensar i d’actuar, mentre que la nostra dreta els fa el llit i no li sap greu, si és necessari, d’ajeure’s amb ells.
El desprestigi de la política, la crisi que viu molta gent a causa de la desigualtat, la por a perdre la feia (si és que ja no l’ha perduda) o bé les dificultats de trobar-ne, han estat un brou de cultiu on el discurs de l’odi ha pogut calar a pler i, en lloc de crear una barrera amb arguments ideològics clars, fonamentats en principis democràtics i de tolerància, la ciutadania i una gran part de la premsa espanyola ha preferit treure-li ferro i, com hem vist darrerament a Castella-Lleó, no ha rebutjat el pacte amb Vox sinó que l’ha deixat entrar en el govern posant als seus peus una estora vermella.
Deman amb açò limitar la llibertat d’expressió? No, però estic convençut -seguint en aquest punt els consells que ha donat l’ONU-, que els demòcrates no hem fet prou per impedir que aquesta mena de discurs degeneri en alguna cosa més perillosa encara, com la incitació a la discriminació, a la hostilitat i a la violència, que impliquen un atac a la persona i, com tots sabem, són accions prohibides pel dret internacional.
Sense anar més lluny i per no limitar-nos als temes estrella de Vox que ja he esmentat (immigrants, refugiats, feministes, LGTBI…), aquesta darrera setmana, quan s’ha fet públic el programa de Vox per a les eleccions andaluses, hem vist que, entre les mesures que ha decidit prendre, si governa Andalusia hi ha la de “suspendre l’autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme”. Òbviament, els de Vox reclamen depuració de responsabilitats civils i penals per als líders independentistes, però no sols açò, també plantegen la il·legalització de partits, associacions i oenagés que “persegueixin la destrucció de la unitat territorial” de l’Estat, així com acabar també amb l’Estat de les autonomies per convertir-lo en “un Estat de dret unitari” i suspendre les policies autonòmiques fins que es faci efectiva “l’equiparació salarial real” entre tots els cossos policials. És a dir, en aquest darrer cas utilitzen l’argument econòmic per disfressar el que realment volen: que desapareguin les policies autonòmiques, maldant d’atreure’s així la policia nacional i la guàrdia civil, que són -segons tenc entès- els que menys cobren.
Però tornem al llenguatge que empren, que és cada cop més desacomplexat i més propici a l’odi: Ha dit Abascal a l’acte de presentació de la candidatura de Macarena Olona a la presidència andalusa que en aquesta comunitat començarà el canvi de rumb polític per expulsar Pedro Sánchez del Govern i “netejar en quinze minuts la porqueria de la legislació de l’esquerra”. Més encara, ha insistit -i la citació és textual- que “amb la majoria que Espanya necessita, tot açò serà només un malson llunyà; ens durarà 15 minuts la porqueria de Podem i del PSOE, des de Zapatero fins a Sánchez”.
Òbviament, és legítim voler desfer l’estat de les autonomies i modificar la Constitució (com ho és també voler modificar-la per declarar la independència d’alguna comunitat), però tractar “els altres” de porqueria no és llibertat d’expressió, és discurs d’odi. En realitat, Vox ha introduït la idea que pot parlar obertament de la manera que ho fa al·legant la llibertat d’expressió, quan el que està duent a terme és un atac en tota regla contra els drets dels altres.
I no voldria tancar aquest article sense denunciar la idea que Vox té de la dona, que -incomprensiblement per a mi- han comprat moltes de les seves militants i sembla que s’hi trobin còmodes. Ho dic perquè, aquesta setmana passada, quan al Congrés dels Diputats s’estava debatent la Llei Orgànica de Garantia de la Llibertat Sexual, coneguda vulgarment com la llei del “sí és si” -sobre la qual no em vull pronunciar perquè no l’he llegida-, la diputada de Vox Carla Toscano va afirmar, lamentant-se, que d’aprovar-se la llei, les dones ja no tornarien a escoltar floretes (cast. “piropos”) al carrer. “A mí me da pena -va afirmar- no volver a oír ciertas cosas por la calle. ¿Recuerdan ese ‘dime cómo te llamas y te pido para Reyes’ o ‘eso es un cuerpo y no el de la Guardia Civil’?”. I acabà el seu memorable discurs afegint: “Es una pena que su odio a la belleza y al hombre nos hagan perdernos esas muestras de admiración e ingenio popular”.
I em deman: ¿és comprensible que sigui una dona la que hagi fet aquest gran homenatge al masclisme?
Josep Maria Quintana 