Quan Déu serveix d’excusa per a la guerra

by

D’ençà el món és món els homes ens hem batut els uns contra els altres i sovint hem disfressat els nostres arguments d’ambició personal o política amb l’excusa de Déu o de la religió. I fins potser ho hem fet convençuts, però per poc que ho raonem, podem advertir que el perquè de tot plegat sempre respon a motius força més espuris.

El professor Sastre Moll explica (per posar un exemple que no surti de Menorca) que hi ha unanimitat entre els historiadors del corsarisme que el primer corsari menorquí documentat és Llorenç Beltran (1323), el qual armà una barca de 14 rems per anar contra els “enemichs de la Creu”, és a dir, contra musulmans. Un gran argument! I el mateix havia servit per justificar les Croades, és a dir, aquella sèrie de guerres religioses impulsades per l’Església catòlica a l’Edat Mitjana, que tenien com a objectiu declarat recuperar per a la Cristiandat la regió del Pròxim Orient coneguda com a Terra Santa, la qual es trobava sota el domini de l’Islam des del segle VII. Ara bé, convé no oblidar que aquestes accions no sols estaven beneïdes per l’autoritat eclesiàstica, sinó que els qui hi participaven, coneguts com a croats, prenien vots religiosos de manera temporal i se’ls concedia indulgència pels seus pecats.

I tampoc oblidem que també els cristians ens hem esbatussat entre nosaltres. Pensem, si més no, en “la guerra dels Trenta Anys”, que va ser lliurada a l’Europa Central (principalment al Sacre Imperi Romà Germànic) entre els anys 1618 i 1648, en la qual van intervenir la majoria de les grans potències europees de l’època. Tot i que inicialment es tractava d’un conflicte politicoreligiós entre Estats partidaris de la reforma i la contrareforma dins del mateix Sacre Imperi Romà Germànic, és indubtable que la intervenció gradual de les diferents potències va convertir el conflicte en una guerra general per raons no necessàriament relacionades amb la religió, sinó més aviat per obtenir l’hegemonia en l’escenari europeu.

Vist des del costat de l’Islam, també s’ha actuat de la mateixa manera. Sense anar més lluny, estudiant fa uns dies el perquè els Estats Units van acabar per establir una base naval al port de Maó al segle XIX, vaig veure que el motiu bàsic va ser defensar-se dels atacs barbarescs provinents de Tunis, Alger o Trípoli que sofrien els seus vaixells mercants en navegar pel Mediterrani. Uns anys abans, concretament el 1786, Thomas Jefferson i John Adams (tots dos van ser presidents dels Estats Units) van viatjar a Londres per negociar amb l’enviat de Trípoli, l’ambaixador Sidi Haji Abdrahaman, a qui van preguntar, pens que ingènuament, per què feien la guerra a nacions que no els havien fet cap mal. I aquest els va respondre que estava escrit a l’Alcorà que totes les nacions que no reconeixen el Profeta eren pecadores, i que era dret i deure dels fidels saquejar-les i esclavitzar-les. 

I molt més proper de nosaltres tenim el gihadisme, nom que els occidentals aplicam per denominar les branques més violentes i radicals de l’islamisme polític, les quals es caracteritzen per la freqüent i brutal utilització del terrorisme, en nom d’una suposada gihad, en la qual els seus seguidors criden a una “guerra santa” en el nom de Déu.

En definitiva, que el segon dels deu manaments -“no prendràs el nom de Déu en va”- no ha deixat de ser gairebé sempre una quimera.

De fet, tot aquest preàmbul ve a tomb per la sorpresa que m’han produït l’entrevista que publicà “La Vanguardia” a Ciril Hovorum, exsecretari del Patriarca de Moscou, Kiril I, arximandrita i actualment professor de Teologia al University College d’Estocolm, el qual hem de considerar com una autoritat a les esglésies ortodoxes.

Hovorum confirma que Kiril ha omplert el buit ideològic postsoviètic i s’ha aliat amb Putin. Per això, la guerra d’Ucraïna no és sinó la que lliura “la Santa Rússia contra l’impiu Occident”. De fet, Hovorum començà a treballar amb Kiril quan aquest era a punt d’assolir el poder religiós i pensà en noves formes d’existència i funció de l’Església russa en l’espai públic rus. Va ser aleshores quan se li va ocórrer la idea de promoure una ideologia que servís de guia a una societat russa que estava fragmentada i continua estant-ho. Aquesta necessitava alguna mena de cohesió, alguna mena de grapa que la cosís i, de fet, Kiril va decidir que la “grapa espiritual” era la més adient perquè la societat russa es mantingués unida.

Tant Kiril com Putin s’havien desil·lusionat en veure que Rússia havia perdut el paper de potència mundial de primer ordre que mantenia quan era la Unió Soviètica (encara que Kiril odiava els comunistes). Però mentre Putin es mostrava incapaç de provocar cap mena de substitució de la ideologia comunista, Kiril en va construir una que combinava els elements de l’antiga ideologia imperial russa -la dels Romanov-, amb alguns elements de la comunista. I també alguns altres provinents del cristianisme ortodox. La seva idea implicava una combinació de diferents elements del passat, que Kiril va saber enganxar en un de sol per a la societat russa. I Putin ho va acceptar en adonar-se que això podia funcionar com a instrument de cohesió.

Afirma Hovorum que Kiril i Putin es complementen. El patriarca necessita els recursos de Putin, com són els diners i el poder, i Putin necessita les idees de Kiril. Putin és -assegura- un home limitat amb una ment molt limitada. No podia pensar en gran. Kiril, en canvi, sí. De fet, Putin va començar a pensar com ho està fent després d’involucrar-se amb l’Església i que aquesta li proporcionés les grans idees. I és amb aquestes que ara Putin pensa en termes còsmics, com una persona de significat universal i amb una missió especial de Déu que considera Occident com l’encarnació del mal, que ha d’expurgar de la faç de la terra. I per això creu Hovorun que va de debò quan amenaça Occident amb les bombes nuclears, perquè, per a ell, Occident és -ho repetesc- l’encarnació del mal. I aquest mal mai no es penedirà per ell mateix. Per tant, cal eliminar-lo.

A l’entrevista, el corresponsal de “La Vanguardia” demana a Hovorun si aquesta croada de Putin no té algun paral·lelisme amb la política i els moviments evangèlics de la dreta dels EUA i Trump. Ell no ho nega i reconeix que, als EUA, hi ha alguns evangèlics i alguns catòlics, com el cardenal Raymond Burke (tots contraris al papa Francesc) que formen el que Hovorum qualifica d’aliança impia. Reconeix, doncs, que la societat nord-americana està fragmentada i dividida. En això com la russa. Ara bé, la diferència entre la guerra cultural dels Estats Units i la guerra cultural russa és que, a Rússia, aquesta ja ha conduït a la guerra, a la guerra real. I això perquè, a Rússia, imaginen aquesta guerra -la de Putin a Ucraïna- com una santa operació especial contra l’impiu Occident, però també com una croada global dels conservadors contra els liberals. Putin i els seus creuen que Ucraïna ha estat presa pels liberals i necessiten que sigui alliberada d’aquests. De fet, estam davant una retòrica semblant a la guerra cultural que es lliura als EUA… però que ja ha passat a les armes.

Tanmateix, el que a mi m’ha sorprès més és la resposta que dona Hovorum quan se li demana com se’n pot sortir d’aquest atzucac. La situació -diu- no només exigeix construir una narrativa oposada a l’actual, sinó desconstruir aquesta narrativa tan important per als russos; desconstruir la propaganda sobre la base de la teologia de la religió. De fet -reconeix Hovorum-, es va utilitzar i es va abusar de la teologia per construir la propaganda russa i les narratives russes de la guerra. Per tant, la teologia també s’ha de fer servir per desconstruir-la. D’aquest procés, ell en diu “desputintizació de la psique russa, de l’ànima russa”, i en aquest procés de desputinizació la teologia ha d’exercir un paper principal. El mateix que va dur a terme la teologia alemanya després de la “Deutsche Christen”, que havia fet costat als nazis. Allí, la teologia va ser utilitzada per desconstruir la teologia nazi. I aquesta és -creu Hovorun- l’única manera d’erradicar realment la raó de la guerra a Rússia i evitar que es repeteixi.


%d bloggers like this: