El Tribunal Suprem i Puigdemont torpedinen el diàleg a Catalunya

by

Si alguna cosa ha queda clara de la detenció efectuada a Sardenya de l’expresident Puigdemont i de la consegüent posada en llibertat provisional fins a la seva compareixença davant del Tribunal d’Apel·lació de Sàsser, el proper 4 d’octubre -que haurà de resoldre si l’extradeix o no a Espanya-, és que, qualsevol que sigui el criteri que ens mereixi Carles Puigdemont com a persona i com a polític, ens enfrontem per enèsima vegada a una gran disfunció del sistema judicial espanyol, ja que és incomprensible per a qualsevol ment pensant que el Tribunal General de Justícia de la Unió Europea (TGJUE) decidís retirar-li la immunitat parlamentària sabent que l’eurordre dictada per Pablo Llarena, amb la qual aquest demanava la seva extradició, estigués vigent sense abans haver resolt les dues qüestions que tenia plantejades: el recurs del mateix Puigdemont sobre la immunitat, i la consulta prejudicial presentada per Llarena, a la qual em referiré més endavant.

Si el TGJUE actuà com ho va fer -retirant la immunitat a Puigdemont- va ser confiant en la informació rebuda de l’Advocacia de l’Estat espanyola que la eurordre no era vigent, i que, en no ser-ho, no hi havia perill de detenció en cap país de la Unió Europea. Però ara, de sobte, hem pogut comprovar la seva vigència. Per què Llarena o el mateix Tribunal Suprem no va advertir llavors al TGJUE i ho ha fet ara? Per què va permetre que tots creguéssim -fins i tot el propi TGJUE- que, en retirar la immunitat a Puigdemont, no hi havia perill de detenció de l’eurodiputat?

Tot el procediment que la justícia espanyola segueix contra Puigdemont està avui pendent de dues resolucions del TGJUE -màxima instància judicial comunitària-: una és la que decidirà sobre el recurs interposat per ell contra la retirada de la immunitat que va decidir el mateix tribunal el passat 30 de juliol; l’altra és la resolució (encara no dictada) de la qüestió prejudicial que va plantejar Llarena (després d’haver rebut ja tantes clatellades a Europa) per aclarir les raons que permeten rebutjar una extradició,.

La veritat és que pràcticament tothom (excepció feta de Llarena i del mateix Tribunal Suprem) havia donat per fet que, un cop es va aixecar provisionalment la immunitat a Puigdemont, aquest no corria perill de ser detingut, ja que -segons afirmà el mateix tribunal- l’expresident no corria risc de ser-ho un cop Espanya li havia comunicat que l’execució de les eurordres havien quedat suspesa com a conseqüència d’haver presentat Llarena davant del TGJUE la qüestió prejudicial a què m’he referit. Però no ha estat així, la qual cosa no ha estat obstacle perquè, fins avui, l’eurodiputat Puigdemont s’hagi mogut per alguns països d’Europa (França especialment), sense ser detingut. Ara bé, en haver indicat expressament el Tribunal Suprem que l’eurordre era vigent, i en haver llançat l’alerta a la policia italiana que l’expresident anava a aterrar en un aeroport de Sardenya, l’únic que podia succeir és que les autoritats italianes ordenessin la seva detenció i el posessin a disposició del jutge.

Què pot succeir ara? La decisió de Tribunal d’Apel·lació davant el qual es presentarà Puigdemont demà dilluns és, per descomptat, una incògnita. Pot, sens dubte, considerar que, en ser vigent la eurordre dictada per l’instructor espanyol, n’ha d’ordenar l’extradició, o pot succeir que el tribunal assumeixi la versió que sosté la defensa, que ha afirmat la immunitat de Puigdemont mentre el TGJEU no hagi resolt el seu recurs. De fet, la decisió provisional que va  prendre el jutge de posar-lo en llibertat al cap de molt poc temps de ser detingut, indica que aquest ha acceptat la tesi de la defensa; la qual cosa no vol dir que sigui també aquesta la decisió que finalment adoptarà el Tribunal de Apel·lació. 

Tenim, doncs, que si el Tribunal d’Apel·lació accepta com a bona la teoria de la defensa i rebutja la petició efectuada pel Tribunal Suprem espanyol, les coses quedaran com estaven i Puigdemont tornarà a Bèlgica, no sense abans haver posat en ridícul tot el sistema judicial espanyol. Però si aquell considera que té raó el Suprem i que l’eurordre tenia vigència, no per això hem de pensar que l’extradició es dictarà automàticament, ja que el tribunal haurà d’entrar en el fons de l’assumpte i decidir si els delictes de sedició i malversació que se li imputen tenen un correlat en el Codi penal italià.

Fins avui, Bèlgica, Escòcia i Alemanya no van acceptar els arguments de Llarena i van negar-se a lliurar Puigdemont i l’eurodiputada Clara Ponsatí a la justícia espanyola. I en el cas concret d’Alemanya, on Puigdemont va estar empresonat durant una setmana, el Tribunal de Schleswig-Holstein va denegar l’extradició de l’expresident pel delicte de rebel·lió -recordem que el Tribunal Suprem encara no s’havia dictat la sentència- i només va accedir lliurar-lo pel delicte de malversació, circumstància que inclinà Llarena a no acceptar l’extradició, ja que, a Espanya, només se l’hauria pogut jutjar per aquest delicte.

Ara, en canvi, sí que tenim una sentència ferma que va condemnar als jutjats pel delicte de sedició (no de rebel·lió) i, com observen experts processalistes, pot ser complicat que un tribunal d’apel·lació regional decideixi anar en contra del que ha disposat tot un Tribunal Suprem estranger (l’espanyol en aquest cas). Però no hem de menysprear la possibilitat que, fins i tot havent acceptat les tesis del Tribunal Suprem respecte de la vigència de l’eurordre, el tribunal italià decideixi denegar el lliurament de Puigdemont a Espanya o -com va succeir a Alemanya- no accedeixi a reconèixer el delicte de sedició que -segons ha escrit a El Periodico el catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona, ​​Jordi Nieva-Fenoll, la vigència d’aquest delicte en el Codi Penal italià és extraordinàriament dubtosa. Per això arriba a la conclusió que, si novament un tribunal europeu -com va succeir a Alemanya- no confirmés l’existència de sedició, la garrotada a la justícia espanyola tornaria a ser terrible. Encara més que si denega de pla el lliurament.

Deixant de banda les acusacions (absurdes i tendencioses) dels diputats de JxCat i de les associacions netament independentistes, que culpen de tot el Govern d’Espanya, o, més genèricament encara, l’Estat espanyol, la conseqüència més immediata que sembla perseguir l’embolic que estem vivint novament en la persona de Carles Puigdemont és la d’aconseguir que fracassi el camí iniciat a la Taula de Diàleg entre el Govern d’Espanya i la Generalitat de Catalunya, que, des del primer moment, el vicepresident Puigneró i JxCat han intentat malmetre, afirmant que el diàleg no condueix a res perquè potencia Esquerra Republicana -el seu gran enemic, encara que governi amb ella- i coadjuva a desmobilitzar l’independentisme.

Però no sols són Puigdemont i JxCat els contraris a la Taula de Diàleg, perquè a Espanya hi ha un altre gran enemic d’aquest intent de propiciar un acord entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya. Em refereixo a la dreta parlamentària (PP i Vox), que no perd l’ocasió d’acusar Pedro Sánchez de dialogar només per satisfer les seves ambicions personals. I molt em tempo que la voluntat de dialogar també molesta a la cúpula judicial espanyola, que tampoc n’és partidària i prefereix seguir la via del càstig i de la repressió. Potser, com irònicament ha dit Jordi Évole, que la dreta i la cúpula judicial vulguin el mateix és tan sols una coincidència, però del que no hi ha dubte és que tot aquest embolic judicial sobre la vigència o no de l’eurordre torpedinarà la possibilitat d’un acord i erosionarà també la figura de President de Govern per haver-lo propiciat. Probablement és el que cerquen.


%d bloggers like this: