A una setmana de les eleccions a Madrid, les enquestes ofereixen una imatge bastant clara de quina pot ser la situació: el PP serà el partit més votat gairebé amb certesa (ronda el 41% en vots), i li seguiran PSOE (24%), Más Madrid (13%), Vox (9%), Unides Podemos (7%-8%) i Ciutadans (4%), més o menys en aquest ordre. Així doncs, si els vaticinis encerten, el resultat més probable és que el PP i Vox sumin més vots que l’esquerra i tinguin una majoria d’escons per poder governar. Òbviament, també podria ocórrer que, malgrat ser el PP el partit més votat, la suma amb Vox, que es dóna per suposada, fos insuficient.
Sigui com vulgui, no pretenc avui parlar exclusivament de les eleccions madrilenyes, sinó d’aquest fenomen que s’estén per mig món i empeny la dreta i, sobretot, l’extrema dreta, fins als primers llocs de preferència de la ciutadania, que a la vista de tot això, sembla que ja no recorda quines han estat les conseqüències polítiques de cedir-los el poder al llarg de la història.
Per descomptat, no crec que el PP encarni el que anomenem pròpiament “l’extrema dreta”, que sí, en canvi, l’encarna Vox, però l’aparició en escena de Díaz Ayuso ha implicat una revolució d’aquests conceptes, ja que el personatge connecta molt bé amb el que van significar al nostre país altres polítics com Gil y Gil o Ruíz Mateos, encara que amanit amb un tarannà molt propi d’ella que, amb encert, Francesc-Marc Álvaro ha definit com “una mescla d’optimisme de pinxo, hedonisme de terrassa i carpe diem de capa i tapa”.
Del que no hi ha dubte és que, a Espanya -i Ayuso s’ha encarregat de fer-nos veure que Madrid és Espanya-, la dreta d’Ayuso (o era de Casado?) no fa escarafalls a l’extrema dreta. Ja ho vam veure a la foto de Colón i ho hem anotat després a les autonòmiques d’Andalusia, Madrid i Múrcia, encara que amb una certa dissimulació en aquestes tres comunitats on es va acordar que Vox els donés suport tan sols externament. Però ho hem comprovat fa molt poc a Múrcia després de la fracassada moció de censura, que no sols no va donar el poder al PSOE, sinó que llençà el PP en braços de membres ideològicament afins a Vox que, per a mostra un botó, no han dubtat d’aprovar, com a marca de la casa, el pin parental en l’educació dels fillets.
A diferència del que estem veient a Espanya amb Díaz Ayuso, que mostra una estrella ascendent que d’alguna manera em recorda l’aparició a Itàlia de Silvio Berlusconi després que la Democràcia Cristiana es va esfondrar, la dreta democràtica de França i Alemanya sempre ha intentat aixecar un mur davant l’extrema dreta. Un exemple ja llunyà d’aquest fenomen el vam veure quan, a les presidencials franceses de 2002, en quedar fora de joc a la primera volta el candidat socialista, a la segona el candidat conservador Jacques Chirach va obtenir el 81% dels sufragis mentre que Jean-Marie Le Pen només n’obtenia el 9%.
Darrerament he seguit també el que està succeint a França en el camp de la dreta i de l’extrema dreta, que avui encarna Marine Le Pen, que segueix en política la saga iniciada pel seu pare. I la veritat és que, de moment, i a pesar que els Republicans, continuadors de Chirach i de Sarkozy, i la República en marxa, de tall més centrista, que capitaneja l’actual president Macron, no han cedit a pactar mai amb el Reagrupament Nacional (abans Front Nacional) de Le Pen, tot i així, sembla que Marina Le Pen s’està situant en el primer lloc del rànquing.
Em vaig adonar d’aquest ascens durant les últimes eleccions al Parlament Europeu, de maig de 2019, a les quals Marine Le Pen va treure el 23,4% dels vots, superant a la República en marxa de Macron, que en va obtenir el 22,72%. Tan important va ser aquell resultat per a Le Pen, que immediatament va demanar a Macron que dissolgués l’Assemblea Nacional i convoqués eleccions legislatives, al·legant que la seva victòria demostrava “la superació dels vells partits” i confirmava “la nova línia divisòria entre nacionals i mundialistes, un debat -va dir- que confirma el futur d’Europa i del nostre poble”.
Farà un mes com a màxim, Marine Le Pen va fer unes declaracions que ressonaven com ressonen ara les de Díaz Ayuso, en afirmar que està preparant les pròximes presidencials i que pensa guanyar-les, i la veritat és que són molts els comentaristes francesos que ho creuen possible. Segons dues enquestes recents dels instituts Ipsos i Harris, la presidenta del Reagrupament Nacional trauria el 46% i Macron el 47% dels vots en un eventual segon torn al maig del 2022. Un altre estudi demoscòpic mostra que el 48% dels francesos veu probable el triomf de la líder ultradretana. És, doncs, normal que a l’entorn del president hi hagi inquietud i que aquestes xifres estiguin condicionant les decisions polítiques.
Una altra dada que pot sorprendre -a mi per descomptat em sorprèn- prové d’observar la classe de suports que rep la líder dretana francesa. Fa a penes dos anys (abans de les eleccions europees) un sondeig publicat pel mitjà francès Ifop Opinion, va revelar que la comunitat LGTBI a França optaria per l’extrema dreta de Marine Le Pen en aquelles eleccions, i un altre sondeig que acabo de llegir fa poc diu que la líder ultra guanya adeptes entre els electors de 25 a 34 anys (o sigui entre els joves), passant d’una intenció de vot del 23% el 2017 a un 29% a les pròximes eleccions presidencials. I em pregunto: són aquests mateixos els que, a Madrid, també fan pujar Díaz Ayuso?
Jean-Yves Camus, politòleg expert en extrema dreta i autor de l’assaig “Les extremes dretes a Europa. Nacionalisme, populisme i xenofòbia”, creu que la situació econòmica i la crisi sanitària intervenen com a elements canalitzadors en l’ascens i acceptació del discurs ultraconservador. Això ho entenc, però… ¿no ens assegura Díaz Ayuso que a Madrid no hi ha crisi sanitària, ni laboral? ¿No afirma que tota la ciutat és una festa?
Per descomptat, em costa comparar Díaz Ayuso amb Marine Le Pen. D’entrada, perquè Le Pen no ha presidit encara cap executiu, i sí Díaz Ayuso que, en l’exercici del seu càrrec, ha estat, crec, una populista bona imitadora de Trump, en el sentit que, com Trump, no ha atret cap a ella grans sectors de la població per haver dut a terme una política rigorosa ni per donar respostes adequades als grans problemes de la ciutadania, sinó perquè ha estat un fenomen a l’hora de motivar les emocions i de demonitzar l’enemic.
Una cosa semblant passa també a Catalunya amb candidates com Laura Borràs que, fins i tot pertanyent a una família del tot oposada a la de Díaz Ayuso, aconsegueix, com apuntava agudament Antoni Puigverd, encarnar la defensa d’una realitat mistificada per mitjà d’un relat emocional destinat a consolidar trinxeres. Però avui volia parlar de Díaz Ayuso i no de Laura Borràs, i observo amb tristesa que els seus seguidors consideren com a grans virtuts el que jo conceptuo com a grans defectes, perquè tinc la impressió que és una dona que no intenta assumir el principi de la realitat -que és el que jo demano a un polític-, sinó que -i cito novament a Francesc-Marc Àlvaro-, en ella, la realitat (per exemple les xifres de morts per Covid-19 a la Comunitat de Madrid) ha pesat molt poc en la presa de decisions, ja que les seves paraules i gestos sempre s’han destinat a mantenir una bombolla irrompible de felicitat i d’orgull, aquesta mateixa que li permet afirmar que el millor de Madrid és que tot es pot acabar (també la pandèmia?) prenent-nos una cervesa.
Josep Maria Quintana 