Del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) emanen els nomenaments dels principals òrgans judicials del nostre país. És, doncs, evident que la composició d’aquest Consell i el tarannà ideològic dels seus membres influeix de manera decisiva en la manera d’actuar dels tribunals, perquè, desenganyem-nos, per molt que parlem de la neutralitat dels jutges i proclamem que la justícia és igual per a tots, sabem que l’aplicació de la llei permet sovint interpretacions diverses, i en aquesta interpretació, la ideologia que puguin tenir els jutges i magistrats hi juga un paper.
Fixada, doncs, la transcendència que per al funcionament del país tenen les institucions judicials, i tenint en compte que el CGPJ és qui decideix els principals nomenaments, no ens hem de sorprendre si els polítics tenen gran interès d’influir en la composició d’aquest òrgan, que no és, pròpiament un tribunal, però és qui té encarregada l’administració de l’Administració de la Justícia.
Actualment composen el CGPJ 21 membres: 20 vocals i 1 president. 10 els proposa el Congrés (6 d’entre jutges i magistrats i 4 d’entre juristes de reconeguda competència), i els altres 10 els proposa el Senat amb el mateix criteri i procedència. Aleshores, el Ple del CGPJ elegeix el president entre membres de la carrera judicial o juristes de reconeguda competència. Aquest és alhora president del Tribunal Suprem.
Tenim, doncs, que en l’actual sistema, són els parlamentaris els qui decideixen qui composa el CGPJ, però la llei no deixa aquesta elecció a una majoria simple, ni tan sols a una majoria absoluta, sinó que exigeix una majoria molt qualificada de vots: la de tres cinquenes parts dels diputats i dels senadors. I això, sobretot en èpoques com les que estem vivint amb un parlament molt fragmentat, exigeix l’acord de dos (i de vegades més) partits polítics, la qual cosa significa que un partit minoritari, com ho és avui el PP, pot ser indispensable per a l’acord i, en definitiva, té a la mà la possibilitat de bloquejar una elecció i fer que els membres del CGPJ s’eternitzin en el càrrec perquè, si bé són elegits per un període de cinc anys, el seu nomenament es prorroga mentre el Congrés i el Senat no arribin a un acord per a la seva substitució.
I aquest és el cas en què ens trobem avui. Tenim un CGPJ caducat de fa dos anys, però bloquejat per la simple raó que el PP i el seu dirigent Pablo Casado no volen propiciar l’acord, se suposa perquè els elegits per ell estarien en minoria dins la institució, mentre que ara disposen d’una clara majoria, ja que la seva elecció es va produir a l’època en què governava Rajoy i el PP era el partit majoritari al Congrés i al Senat.
Davant aquesta situació de bloqueig, i tenint en compte que la llei que regula el CGPJ és una Llei Orgànica i que aquestes es poden aprovar amb el 51% dels vots dels Diputats, PSOE i UP presentaren el passat mes de desembre una proposta de modificació de la llei actual que exigeix majoria de tres cinquenes parts per una altra en la qual fos suficient una majoria absoluta, que, si fem nombres de la composició actual del Congrés, veurem que es pot obtenir sense el suport de PP i de VOX.
La proposta va ser durament criticada no sols per l’oposició conservadora sinó també per les associacions de jutges i també per persones independents. Jo mateix vaig escriure que aquesta proposta posava en perill la independència del poder judicial i ens apropava a decisions tan criticables al sí de la Unió Europea com les que havia pres Polònia.
Davant aquest allau de crítiques, persistint el bloqueig que segueix imposant el PP (bloqueig que implica un incompliment greu dels preceptes constitucionals) i veient el Govern actual que un CGPJ (de majoria netament conservadora) caducat fa mes de dos anys seguia fent els nomenaments que per llei li corresponen, el passat mes de març, el Ple del Congrés va aprovar una proposta, també de PSOE i UP, no ja per dur a terme el seu antic projecte, sinó simplement per limitar les competències del Consell un cop aquest tingui expirat el mandat pel qual va ser elegit. Aquesta modificació va ser aprovada pel Congrés amb 196 diputats, ja que només van votar-hi en contra PP, C’s i VOX, i ara és a punt de ser aprovada pel Senat.
És evident que aquest canvi, un cop passi el tràmit del Senat, implicarà que l’actual CGPJ quedi absolutament nu, ja que només podrà dur a terme funcions administratives, però cap nomenament, i per tant, quedarà mancat de les competències que per a ell preveuen la Constitució i la Llei Orgànica que actualment el regulen.
Això ha fet que magistrats de l’Associació Professional de la Magistratura, de l’Associació Judicial Francisco de Vitoria i del Foro Judicial Independent, que representen més de 2.500 jutges, hagin remès un escrit a la vicepresidenta de la UE i al comissari europeu del ram denunciant el que ells consideren un “risc de violació greu” de l’estat de dret al nostre país, i reclamin que, des de l’àmbit de competència de la Comissió, s’insti al Govern d’Espanya perquè abordi les reformes legislatives que resultin compatibles amb les garanties que demanda l’article 49 del Tractat, en els termes en què les ve interpretant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Alhora, denuncien que, en el sistema actual, aprovat l’any 1985, els grans partits es reparteixen el CGPJ com si fos un gran pastís que només ells poden tastar. I tenen raó, perquè, com molts hem vingut denunciant de fa molt de temps, els partits no intenten elegir els millors, sinó els més fidels a les seves respectives ideologies, i això fa que la Justícia espanyola perdi independència i es trobi molt influïda per la ideologia dels partits que han tingut vot en l’elecció dels càrrecs judicials.
Sembla, doncs, que en opinió de molts juristes -i entre la gent del país que vol i reclama una independència absoluta del poder judicial dels partits polítics- el sistema que tenim d’elecció dels membres del CGPJ no és bo, com no ho seria la reforma proposada primitivament per PSOE i UP que permetia que un sol partit amb majoria absoluta o bé una coalició de partits (exclusivament d’esquerra o exclusivament de dreta) que l’aconseguissin, poguessin nomenar tots els membres del Consell sense l’acord de partits que no combreguen amb la mateixa ideologia. I també sembla evident que deixar un CGPJ sense que pugui exercir les competències que li assigna la Constitució i la Llei és un gran contrasentit.
Ara bé, haurem de convenir que és també un gran contrasentit i un atac flagrant a l’esperit de la Constitució que un sol partit (en aquest cas el PP) pugui, amb 88 diputats, fer impossible que el Parlament compleixi amb el deure constitucional d’elegir els membres del CGPJ, ja que, tancant-se en banda, no hi ha manera d’obtenir, sense ell, el vot reforçat dels tres cinquens que reclamar la llei.
Llegint la carta dels magistrats, tinc la impressió que ells voldrien que se’ls retornés la competència que, abans de 1985, havien tingut per elegir ells sols i no els parlamentaris els membres del CGPJ, però hem de reconèixer que aquesta decisió sostrauria a la sobirania nacional que s’encarna a les Corts un paper que crec que li correspon, perquè als jutges no els elegeix ningú mentre que sí elegim els diputats i senadors.
Ara que, si s’acaba deixant l’elecció als mateixos jutges sense cap control parlamentari davant la impotència del Parlament per dur a terme la missió que li encomana la llei, haurem de concloure que tenim uns partits, uns diputats i uns senadors que mereixen tot el nostre menyspreu, perquè amb la seva inoperància per arribar a un acord per elegir el CGPJ amb unes majories reforçades ens demostren ben clarament que no creuen en la independència de la Justícia, ja que la volen manipular en benefici propi.
Josep Maria Quintana 