Tenc la impressió que, pel que duem vist fins avui, la recentment escollida presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, tindrà moments de glòria. D’entrada es va comprometre a continuar la feina on la va deixar Carme Forcadell (oblidant que, entre Forcadell i ella, havia presidit la cambra Roger Torrent, al qual no va fer tan sols menció, suposo que per covard o traïdor a la causa, ja que no va permetre l’elecció telemàtica de Puigdemont ni s’enfrontà al tribunal que va condemnar Torra a perdre l’acta de diputat) i al seu primer discurs d’investidura com a presidenta ha promès solemnement que “cap tribunal ni presó ens farà renunciar a les nostres idees”.
He de dir que és admirable aquesta fermesa. Tampoc les monges que descriu Bernanos a “Diàlegs de Carmelites” van cedir a les pressions dels tribunals revolucionaris francesos i van acceptar la mort abans de renunciar a les pròpies conviccions. És el que han fet tots els màrtirs davant la força d’uns adversaris cruels que els han volgut imposar una llei que atemptava contra la seva consciència.
Ara bé, a pesar que, avui, els militants de l’independentisme català tenen coll avall que Espanya és un estat repressor, el cert és que ella ha acceptat, si més no formalment, les normes de convivència que, com succeeix a tots els estats democràtics del món, estableixen les constitucions. I a Espanya, no ho oblidem, tenim una constitució que va aprovar un parlament democràtic elegit per sufragi universal, lliure i secret, i va ser sotmesa a referèndum dels espanyols, que la vam votar majoritàriament. Ni més ni menys que la de França, la d’Itàlia o la de Portugal, per citar estats propers i homologables.
En aquest sentit, doncs, la senyora Borràs, que ha estat elegida seguint les pautes de l’Estatut de Catalunya, aprovat també per majoria en el marc de la Constitució espanyola, és evident que ha acceptat viure (ni que sigui a contra-cor) en el marc constitucional que lliurement ens hem donat, el qual, entre altres coses, estableix el sotmetiment de tots a la llei i determina que cap autoritat ni cap institució en pot viure al marge.
Em sembla, doncs, molt bé que, defensora de l’autonomia que les lleis atorguen als parlaments, vagi garantir en aquell discurs que no permetria ingerències del poder executiu, ja que una de les funcions bàsiques del parlament és, precisament, controlar el poder executiu; però ella no s’aturà aquí, sinó que també afirmà que tampoc acceptaria cap ingerència del poder judicial, tot declarant que no s’han de “posar límits a la democràcia” perquè “l’únic límit” del Parlament de Catalunya és l’aspiració dels catalans.
Ara bé, una cosa és no acceptar ingerències i l’altra voler viure al marge del control de la legalitat, que és el que succeiria si, davant una acció legalment punible, els tribunals de justícia no poguessin intervenir. I l’estat de dret, que és el més gran que, en política, ha aconseguit la humanitat, exigeix el sotmetiment de tothom a la llei (també dels parlamentaris) i la possibilitat que els tribunals intervinguin quan aquesta és burlada.
Dit això, i acceptant l’amplíssim marge de llibertat que la senyora Borràs reclama per als diputats del Parlament de Catalunya, no deixa de ser sorprenent que, a la primera declaració lliure i suposo que molt conscient que ha fet el diputat de JxCat Jaume Alonso-Cuevillas, afirmant que no té cap sentit que el Parlament aprovi declaracions contra la Monarquia, o a favor de l’autodeterminació, perquè són inútils i l’únic que aconseguiran és la seva anul·lació pel Tribunal Constitucional i la inhabilitació dels membres de la Mesa, hagi posat -ella sí- “límit a la llibertat d’expressió” del diputat i hagi decidit fer-lo fora de la Mesa.
De fet, el que va afirmar Jaume Alonso-Cuevillas, que no és certament un no-ningú, sinó un jurista de gran prestigi, expresident del Col·legi d’Advocats i catedràtic de Dret Procesal, que fou, a més, un dels lletrats de Carles Puigdemont després del seu exili a Waterloo, és el mateix que va dir Carme Forcadell en un dels entreactes que ha passat fora de la presó, i és, sembla, el que pensa avui ERC (i pensava Roger Torrent), que, a diferència de la senyora Borràs i dels purs de JxCat, són polítics que, encara que creguin com ella que el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem són òrgans que han comès grans errors -cosa que jo també crec-, no tenen, però, vocació de màrtir i saben que, en un estat com l’espanyol que avui no és capaç d’entendre mínimament els seus anhels, i en unes institucions europees que, ara per ara i a pesar dels esforços de Puigdemont per internacionalitzar els valors del “procés”, ha donat l’esquena als independentistes i ha manifestat un rebuig absolut a les propostes separatistes, no consideren que s’hagi d’actuar com ho van fer el 2017 i el 2018, repetint com un mantra el “ho tornarem a fer”, perquè són molt conscients que aquesta actitud és insensata i no condueix sinó al dolor i a la frustració col·lectives.
Estic d’acord que, com ha dit el pur Josep Costa criticant durament Alonso-Cuevillas, “defensar la sobirania del Parlament no és cap tonteria i que ser empresonat o inhabilitat per fer-ho és una cosa digníssima…” i que “si algú no vol o no pot assumir aquest risc no hauria d’estar a la Mesa del Parlament”, però dubto molt que, per defensar la sobirania d’un Parlament democràtic en un estat de dret calgui conculcar les lleis i els drets de les minories com van fer d’una manera descarada i absolutament il·legal els diputats independentistes en aquelles sessions de setembre de 2017.
Podem discutir si aquells comportaments i la manera com van actuar els avui condemnats per la justícia o exiliats voluntàriament mereixen les penes de presó a què els han sotmès els tribunals. I fins en podem discrepar. En aquest punt, penso que Josep Costa i Laura Borràs podrien concitar l’acord de moltes persones que, això no obstant, som crítics en la manera com es van comportar els polítics independentistes, però insinuar -com ha fet Josep Costa- que només diputats que estiguin disposats a sofrir el martiri són dignes de formar part de la Mesa d’un Parlament em sembla un insult a la intel·ligència que és el que, subtilment, els deia el diputat Alonso-Cuevillas a les seves declaracions.
Més encara, són molts els catalans i no catalans que creiem que no té cap sentit desgastar-se en inhabilitacions sense pena ni glòria que, per a més inri, no fan tan sol pessigolles a l’Estat espanyol que, desgraciadament, en tost de voler comprendre, no espera, sinó, la rendició total i absoluta de l’adversari. Però si fem un esforç per llegir entre línies i analitzar les diferents estratègies que avui semblen seguir JxCat i ERC arribarem a la conclusió que els republicans, en un esforç per comprendre la realitat, són conscients que, ara per ara, la independència de Catalunya no s’entreveu a l’horitzó i saben que és suïcida actuar com ho van fer el 2017 i el 2018.
En canvi, JxCat, amb Puigdemont a Waterloo i Laura Borràs al Parlament de Catalunya, conscients que es troben davant d’un món (espanyol i europeu) que, de moment, no els comprèn, han decidit que dirigirien tots els seus esforços a soscavar la credibilitat democràtica de l’Estat espanyol intentant demostrar que Espanya és un estat repressor. I en aquesta demostració, es comprèn que el “martiri per la causa” s’esdevingui un camí a tenir en compte.
Josep Maria Quintana 