És realment poc alliçonador contemplar el panorama polític català per qualsevol persona que consideri el valor intrínsec de l’acció política, i ho és encara més per a persones que, com jo mateix, hem militat sempre en el catalanisme (entès aquest concepte en un vessant polític i cultural ampli i, per tant, no lligat a cap partit polític determinat). Confesso, doncs, que, d’un temps ençà, em costa entendre el que està passant i la incapacitat de diàleg que tenen els partits catalans (de dreta o d’esquerra) marcats decididament pel nacionalisme. I encara em sembla més incomprensible la incapacitat que demostren per arribar a acords estables i sòlids entre ells, a pesar que s’omplen la boca per dir que el seu objectiu final és clar i unívoc: la independència de Catalunya respecte de l’Estat espanyol.
L’espectacle que van donar al llarg de la darrera legislatura presidida per Torra, que des del primer dia va acceptar el paper de vicari de Puigdemont, va ser lamentable pels desacords permanents entre ells, pels retrets continuats i per les desconfiances mútues mai dissimulades. Fins al punt d’impedir la dissolució del Parlament després que Torra afirmés que la legislatura estava esgotada.
Les coses no s’han resolt amb les eleccions del passat 14 de febrer que, més enllà de provocar una ressorgiment del Partit Socialista (PSC) després de molts anys d’enfonsament electoral, van deixar les coses amb la mateixa composició pel que fa a l’independentisme, ja que les tres forces que es declaren partidàries de la ruptura amb l’Estat, no sols van mantenir el percentatge de vots, sinó que fins i tot el van augmentar lleugerament fins a un 51% dels electors que van acudir a les urnes, però amb una diferència respecte de la situació anterior: Esquerra Republicana (ERC), el partit històric creat per Francesc Macià, per primer cop en democràcia va superar la dreta nacionalista hereva del pujolisme, encapçalada avui per Carles Puigdemont, exiliat a l’estranger o fugat de la justícia (segons quin sigui el punt de vista de qui parla), però el va superar amb un percentatge tan minso, tan curt, que els perdedors no es consideren com a tals i han decidit jugar fort per imposar els seus criteris.
El resultat de l’enfrontament entre aquests dos grans partits que persegueixen una finalitat única però que s’odien mútuament, altre cop ha comportant la paralització de la política, l’oblit de les necessitats diàries del país i el bloqueig parlamentari, com acabem de veure després que, en una primera i una segona votació al Parlament, Junts per Catalunya (JxCat) s’ha negat a votar la investidura de Pere Aragonès, que va ser el candidat dels republicans.
Els retrets (expressats o callats públicament) entre Puigdemont i Junqueras ja formen part del paisatge català per a desgràcia de tots. Puigdemont no pot oblidar que va ser Junqueras qui li va impedir convocar eleccions la tardor de 2017 amb l’acusació que, de fer-ho, trairia la causa, i qui a les eleccions convocades per Mariano Rajoy després de l’1-O li negà la investidura telemàtica. I tampoc li perdona que, ara, a pesar que l’avantatge que li ha tret en vots i en diputats sigui curta, hagi preferit negociar primer amb la CUP abans de fer-ho amb els seus 32 diputats, que li són imprescindibles si -com ha dit i repetit- rebutja una majoria d’esquerres (amb PSC i Comuns) i opta per una majoria formada exclusivament per nacionalistes partidaris de la independència.
Per la seva banda, Junqueras i Aragonès no veuen amb bons ulls que l’acord amb JxCat passi per mantenir el Consell per la República (CxR), un òrgan privat sense cap lligam constitucional o estatutari que Puigdemont va constituir quan, exiliant-se a Waterloo el 2017, decidí que la seva missió en aquest món era d’ “internacionalitzar el procés”.
Per poc que analitzem aquest organisme, veurem que va ser una creació exclusiva de Puigdemont, que va dur a terme amb la pretensió d’esbossar un “govern legítim” per damunt del “govern legalment constituït” que presidia Torra i, posteriorment, Aragonès. No negaré que, si escoltem Puigdemont, aquest CxR pretén reunificar l’independentisme, però sempre que aquest s’agomboli sota el seu lideratge. De fet, la CUP va tancar des d’un inici la porta a formar-hi part, justificant que no volien contribuir amb “iniciatives que parteixen d’una lògica simbòlica, que no tenen com a objectiu central la ruptura democràtica amb l’Estat i que no disposen de mecanismes de control democràtic i popular”. Ni tan sols van acudir a la inauguració, tot i que, mesos després, Poble Lliure –que forma part de la candidatura– es va unir a Puigdemont.
Tampoc va entusiasmar ERC, que va descartar la participació de les seves primeres espases en l’organigrama i fins i tot va plantar Puigdemont el desembre del 2020 quan es va certificar la fundació de l’assemblea de representants –l’òrgan de govern de l’esmentat Consell– en considerar-lo “partidista i interessat” per la proximitat de les eleccions del 14-F, on Puigdemont encapçalaria (des de l’exili) la llista de JxCat.
Diguin el que vulguin Puigdemont i els actuals dirigents de la seva formació política, se’m fa molt difícil acceptar l’existència “oficial” d’un organisme privat sense cap suport institucional que, de fet, pretén tutelar i dirigir l’estratègia política de la Generalitat, encara que se’l vulgui justificar dient que és “un òrgan imprescindible perquè treballa al marge de la justícia-injustícia espanyola” (Elsa Artadi). Comprenc que, com a ideologia, l’independentisme necessiti demostrar que Espanya és un Estat repressor i sense futur (Sergi Pàmias), però temo molt que, més enllà de justificacions d’aquesta mena, l’acceptació d’organismes com el CxR és democràticament inacceptable.
Convindria no perdre de vista que les eleccions del passat 14 de febrer es van celebrar a Catalunya per elegir els representants legítims dels catalans al Parlament, no per proveir un òrgan “alegal” -des del punt de vista de les institucions constitucionals i estatutàries (democràtiques, en definitiva)- que no pretén res més que donar el poder a Puigdemont, que no sols va ser el candidat del partit que va quedar en tercer lloc, sinó també una persona que no ha pogut ser parlamentari perquè optà per l’exili. Tot plegat és, des del meu punt de vista, un contrasentit, una exigència que no es pot sostenir en democràcia.
És cert que, dilluns passat, després que el portaveu de JxCat anunciés que s’abstindria en la segona votació i, per tant, faria impossible l’elecció d’Aragonès com a president de la Generalitat, s’oferí per dur a terme un diàleg per debatre “des de la lleialtat i la confiança” una reformulació de la governança del CxR, i per facilitar una direcció col·legiada de la seva estructura institucional. D’aquesta manera, l’organització liderada per Puigdemont s’obriria a articular una direcció en la qual poguessin participar tots els partits -i entitats civils (Omnium i ANC, que el poble no ha elegit)- de l’independentisme.
Sembla, doncs, que, de sobte, Puigdemont ha decidit mostrar-se generós. Però la pregunta que qualsevol demòcrata s’ha de fer -i un demòcrata no pot menystenir les persones i els partits que no participen de la seva filosofia (en aquest cas, les persones que no militen en l’independentisme)- és, crec, la següent: ¿Quin sentit té crear un òrgan al marge de les institucions constitucionals i estatutàries destinat a aglutinar només el parer dels nacionalistes quan tenim un Parlament elegit per tots els electors de Catalunya, amb la facultat per legislar i per controlar al govern, on es poden debatre totes les proposicions i els projectes de llei que es presentin? ¿Què hi pot haver més democràtic i representatiu que un Parlament elegit per sufragi universal, lliure i secret?
Josep Maria Quintana 