No es pot homenatjar els assassins ni silenciar les víctimes

by

Joan Pons Moll ha publicat el passat 8 de març un article al diari «Menorca» que hauria de ser modèlic per a tothom que vulgui reflexionar seriosament sobre el nostre passat i vulgui extreure’n una lliçó per a la vida, perquè el passat és memòria, sí!, però també és història, i ens és indispensable que, a cada moment, intentem saber d’on venimon som i on anem, i això només es pot aconseguir des del rigor. I el rigor no sempre és un atribut de la memòria, que sovint es mostra massa selectiva, i això pot dur a fets com els que han succeït recentment, que mai no s’haurien d’haver produït perquè, com destaca i critica Joan Pons Moll, «a Menorca, els dos bàndols [el republicà i el franquista], successivament, foren víctimes i botxins, uns i altres tenen morts i assassins. I això, precisament, hauria de facilitar la reconciliació sincera, perquè no es poden homenatjar mai més assassins, siguin del bàndol que siguin, ni silenciar tampoc totes les víctimes».

L’any 2008 vaig publicar un llibre que intentava furgar alhora en la memòria i en la història del nostre país: “Les revolucions perdudes” (Proa), on, des de la ficció que comporta sempre una novel·la, vaig intentar reflexionar sobre dos fets històrics: la revolta franquista iniciada el juliol de 1936 i la revolta estudiantil de la qual París en va ser epicentre el 1968.

La particularitat d’aquell llibre radica en el fet que l’esclat revolucionari de 1936 s’hi explica en tant que fet objectiu que estudia un home de la meva generació, progressista, recentment llicenciat en dret, amb inquietuds literàries, fill i nét de notaris monàrquics i catòlics (ell mateix arribarà a magistrat), el qual es troba a París el maig de 1968 i viu l’experiència revolucionària pels mateixos dies en què va descobrint els fets (també revolucionaris) de la guerra civil. 

Escrivint aquesta novel·la jo perseguia objectius diversos: en primer lloc, em volia mostrar crític amb els defensors de la Segona República, que no van saber estar a l’alçada del que la democràcia els exigia en aquells moments de guerra. En segon terme, volia fer una dura autocrítica de la meva pròpia generació sense haver de passar-me necessàriament de bàndol (vull dir sense adoptar un posicionament de dretes).

Això va comportar que el llibre fos una novel·la sobre el desencís i el fracàs: desencís perquè, com ja he dit, els republicans de 1936 no van saber estar a l’alçada i cometeren gravíssims errors, i també fracàs perquè la revolució de maig del 68 va acabar donant pas a una esquerra fatxenda i edulcorada, hedonista i poc compromesa, de la qual molts homes i dones de la meva generació n’hem format part.  

La presentació d’aquesta novel·la, que va tenir lloc a l’Ateneu de Maó, la va fer el periodista català, Francesc-Marc Álvaro, amb el qual vaig tenir un llarg diàleg sobre la memòria (feia molt poc que el Parlament espanyol havia aprovat la Llei 52/2007, coneguda popularment com la “Llei de Memòria Històrica”, a instàncies del govern de Rodríguez Zapatero).

«Ai, la memòria històrica! –s’exclamà el periodista en iniciar la conversa-. Com t’agraeixo que hi hagis aprofundit amb una manca absoluta de lligams i prejudicis, en el sentit de no pretendre només quedar bé o escriure una obra políticament correcta. I t’ho dic perquè aquesta és una qüestió que m’apassiona. He escrit molt respecte d’això i he tingut fins i tot polèmiques amb historiadors. I abans de seguir, deixa’m dir algunes coses sobre la memòria per tornar després, ràpidament, a la novel·la. Des del meu modest punt de vista, la memòria és una cosa i la història n’és una altra. Aquesta és una distinció que els historiadors haurien de tenir molt clara des d’un primer moment. Perquè la memòria té a veure amb l’experiència i la història amb la voluntat d’explicar d’una manera total i científica els fets del passat i les seves causes. I aquesta confusió entre memòria i història és una batalla molt actual. Però la memòria sempre és personal i, a més, és plural, és diversa, és contradictòria, és inexacta, és incompleta, i està lligada als detalls, a les petites coses, a les sensacions i a les imatges. 

»Ryszard Kapuściński, de tot aquest món de sensacions i de detalls, de tot aquest món que no està en els documents escrits, en deia la imponderabília, el món d’allò que no es pot registrar d’una manera documental com fan els científics de la història. Doncs bé, aquest és el món de la memòria. Cada individu, cada família, cada generació, cada grup, cada poble té, si m’ho permets, la seva memòria. I aquesta memòria de cada col·lectiu és una suma de flashos, una suma d’instants sovint sense sentit, sovint més emocional que racional. I és aquí, en aquest terreny, on es permet trastocar i alterar la realitat, perquè la memòria, com que no pretén la ciència, permet el joc literari.»

Aquest punt de vista va dur Francesc-Marc Álvaro a referir-se tot seguit al que era per a ell, un absurd metafísic: «el que es produeix quan un govern, un país, vol legislar la memòria. Diguem que legislar la història és quelcom que han fet sempre els règims dictatorials. Però el que esdevé estrany és que un sistema democràtic la vulgui legislar. Però en tot cas, legislar la memòria –que és aquest món de sensacions, etcètera, etcètera- és irrealitzable i, per tant, quan algú diu que legislarà sobre la memòria, pretén, de fet, una cosa impossible i fa el ridícul.»

Dit això, alabà de la novel·la que jo no hagués volgut il·luminar els fets de què tracta cercant una veritat políticament correcta, ni tampoc cap veritat oficial. «Més aviat -va dir- la teva novel·la és una llum del dubte que vol atansar-se a l’altre; no només a l’adversari, també a l’enemic. Hi ha un moment a la novel·la -continuà dient- en què el narrador-personatge, es demana per què, en lloc de triar el trenta-sis, no va triar el trenta-nou o l’any quaranta quan es va decidir a escriure-la. Per què, doncs, es va entestar a saber què havia passat l’any trenta-sis un cop observa que allò que està descobrint (els assassinats de la Mola del 2 i el 3 d’agost, o al vaixell-presó Atlante el 18 de novembre) no és com ell pensava. Tot i així, decideix seguir amb el trenta-sis, i l’important és que aquesta petita decisió altera absolutament la complexitat dels fets. »

Aquest dubte em fa pensar -digué- en aquella pel·lícula d’en Woddy Allen, “Match point”, on tenim una bola que no sabem a quin costat de la xarxa caurà. Doncs bé, el personatge és, amb la memòria, com una pilota que no sabem tampoc de quin costat caurà, i en caure del costat del trenta-sis, on acaba caient a la teva novel·la, el que troba és una determinada veritat. Si hagués caigut a l’any quaranta, n’hauria trobat una altra. I això fa que el personatge es plantegi unes qüestions i no unes altres. Per tant, l’elecció de la mirada ja és un compromís, i això ens duu al debat actual sobre les memòries, i a la decisió de posar el focus sobre unes coses i no sobre les altres. És a dir, els responsables de la “Memòria històrica” trien parlar d’unes coses i no d’unes altres. I d’alguna manera se’ns proposen de vegades memòries oficials que no fan l’operació honesta que fa en Gabriel, el personatge de la teva novel·la, que diu: “Alerta, hi ha blancs!”».

La història és, doncs, complexa, i aprofundint-hi, sempre et trobes amb blancs que s’han d’emplenar. I va ser parlant d’aquests blancs i de la complexitat de la història, que la conversa ens va dur a parla de les «víctimes de la història», en el sentit més ple de la paraula. No dels màrtirs o dels herois (que és del que sempre ens van parlar esbiaixadament durant el franquisme i ara correm el perill de fer el mateix des de l’esquerra). I això, perquè les víctimes esdevenen l’únic element capaç de trencar el mite idíl·lic del que ens pensàvem que havia estat la veritat. Ja que -no ho oblidem- les víctimes, amb les seves raons i els seus motius, també poden haver estat botxins en un altre moment. Vet-aquí, doncs, l’assenyada advertència que ens ha fet Joan Pons Moll.


<span>%d</span> bloggers like this: