ERC, JxCat, la CUP i el PDECat van registrar a mitjan març a la Cambra Baixa una proposició de llei per demanar l’amnistia de tots els processats i condemnats a causa del ‘procés’ des de 2013. Es tractava d’una iniciativa que els partits independentistes van prometre el mes de desembre passat, abans de la dissolució del Parlament de Catalunya, i que des del Govern d’Espanya s’ha titllat d’inconstitucional.
Com era previsible, dimarts passat, la Mesa del Congrés va rebutjar la tramitació de la proposta de llei. Així doncs, la iniciativa no es podrà debatre en el ple perquè el PSOE, PP i Vox l’han tombat complint amb la recomanació dels lletrats del Congrés, que en un informe apostaven per no tramitar-la ja que també la consideraven inconstitucional.
Tot i així, Unides Podem -soci del PSOE en el govern- es mostrà a favor de l’admissió a tràmit. I també el PNB, en nom del qual, el diputat Aitor Esteban ha defensat que el debat de la proposició de llei era possible. Esteban s’ha referit a l’informe dels lletrats afirmant que, en la seva opinió i en la de molts catedràtics “de colors polítics diferents”, la Carta Magna “no prohibeix una llei d’amnistia” si més no “en moments excepcionals”, “de refundació política” o “en situacions de greu conflicte”.
Per curar-se en salut, el portaveu del PNB ha precisat que l’amnistia no afectaria els principis de la justícia universal, “però no hi ha inconvenient” perquè es refereixi a qualsevol altre tipus de delicte tipificat en el Codi Penal i, en particular, als “delictes de caire polític”. Per això, entenia que la llei d’amnistia s’havia de debatre en el Parlament.
És molt difícil saber si seria o no possible al nostre país una llei sobre una matèria que la Constitució tan sols no esmenta. Però del que no hi ha dubte és que, en el camp jurídic, trobem opinions molt fonamentades en un sentit i en un altre (encara que són majoritàries les que opinen en contra). De tota manera, potser s’ha perdut la possibilitat de mantenir un debat intel·lectual seriós sobre la matèria encara que tots sabem molt bé que, avui, mantenir aquesta mena de debats s’esdevé gairebé impossible en un parlament esquarterat, dividit i dominat per les visions tactistes i a curt termini de la major part dels nostres polítics que, en tost de parlar, criden; en tost de raonar, pontifiquen; i en tost de dialogar s’insulten i s’amenacen. Estem, per tant, davant d’un debat impossible, que, si es fes, acabaria per força en un recurs al Constitucional i en una sentència d’aquest. Per tant, “lasciate ogni speranza”, perquè els problemes reals del país avui no es tracten i alguns dels que són objecte de debat -com el de la relació Catalunya-Espanya- no tenen una solució a la vista.
Per què? Doncs perquè, com raonava molt sàviament no fa gaire Francesc-Marc Àlvaro, l’independentisme català és impotent per tirar endavant un procés de secessió unilateral i l’Estat és també impotent (encara que no ho vulgui acceptar) per dissoldre (malgrat la judicializació compulsiva) l’existència d’uns partits i entitats independentistes que tenen el suport –amb oscil·lacions– de la meitat de la societat catalana.
I aquesta realitat comporta una cronificació de la crisi. Però dit això, Àlvaro reconeixia dues impotències majors encara, que, per a una major complexitat, romanen ocultes: que uns -els independentistes- ho tenen pràcticament impossible per fer prosperar un referèndum pactat a l’estil escocès (sempre seran una minoria nacional en el tauler del poder espanyol), i els altres -els partits d’àmbit espanyol que s’han trobat en el govern de l’Estat- demostren que són incapaços de fer una oferta de reconeixement de Catalunya (finançament, cultura i reforçament de bilateralitat) prou seriosa per competir amb el projecte de la independència.
Així les coses, l’únic camí que podria tenir certa viabilitat si el PSOE s’atrevís a jugar-se-la, seria el d’aprovar uns indults per als processats i d’aprovar també una reforma del Codi penal per donar al delicte de “secessió” un sentit força més adequat a la idea que avui en tenim molts ciutadans, a pesar que no sé si som tampoc majoria els que voldríem que això es fes, si observem que els fiscals del Tribunal Suprem, no sols semblen ben convençuts que aquest tipus penal està ben regulat, sinó que fins i tot consideren que el que es va produir a Catalunya no va ser una “sedició” sinó una “rebel·lió” en tota regla. Per tant, la cosa no és fàcil. I ho és encara menys si tenim en compte la debilitat de l’actual sistema de partits que, un cop desballestat el bipartidisme espanyol l’any 2015 (amb les poques variabilitats que provocaven els partits nacionalistes perifèrics), el que va substituir aquest no és, pròpiament, un “nou sistema de partits”, sinó un “escenari complex i força inestable”.
Un analista amb el qual solc estar d’acord, Ignacio Sánchez Cuenca, reflexionava sobre la urgència, més personal que política, i sobre el carrusel de decisions a què hem assistit recentment que -com deia jo al meu passat article- ens aboca a una mena de ficció que difícilment podria imaginar un guionista de sèries, i arribava a la conclusió que, avui, la política ens recorda més un joc de driblatge curt que un plantejament d’estratègia a llarg termini, ja que la tònica general és que els polítics prenen decisions ràpides i irreflexives per salvar situacions difícils, sense calcular les conseqüències.
Tornant, doncs, a l’amnistia, és comprensible que, si tenim en compte els dubtes que genera la possibilitat constitucional d’aquesta i els arguments que han argüit els lletrats del parlament, alguns partits la puguin rebutjar, però això no hauria de succeir respecte de l’indult, que sí és constitucionalment possible. Però amb la realitat actual del “tots contra tots” i amb la situació que s’ha creat a partir de la fracassada moció de censura contra el president de Múrcia, és impossible que el govern socialista es plantegi la possibilitat d’un indult, conscient que, si ho feia, tota la dreta (i no només la dreta) política i mediàtica espanyola se li tirarà a sobre i fins podria fer perillar l’estabilitat d’una legislatura que, d’altra banda, no deixa de ser un miracle que segueixi dempeus.
Tot i així, convindria que no oblidéssim que, en el cas hipotètic que el govern es revestís de coratge i acabés indultant els polítics catalans, aquest indult només es podria donar respecte dels polítics que han estat jutjats i condemnats. Vull dir amb això que no podria afavorir els qui, com Puigdemont, Comín i Ponsatí, es van expatriar i, per tant, no han estat jutjats ni condemnats.
Aquests tres, des que el Parlament europeu els va treure la immunitat -sempre que aquesta resolució es confirmi- ja no es podran passejar lliurement per tota Europa, i suposant que segueixen a Bèlgica i que els tribunals d’aquest país adoptin la mateixa decisió que van prendre respecte de Luís Puig, hauran de seguir en aquell país, ja que no tenen cap garantia que, en un altre estat europeu on estigui vigent l’euroordre, no se’ls detingui i se’ls deporti (ja que hauran perdut la immunitat).
Però el que voldria que quedés molt clar és que un indult només pot tenir efectes sobre un jutjat i condemnat, però no sobre un “no jutjat”, i això significa que, per acollir-s’hi, primer s’haurien de sotmetre a un judici a la seu del Tribunal Suprem.
Vet-aquí per què els independentistes reclamen l’amnistia: perquè aquesta seria l’única forma que els “no jutjats” poguessin tornar a Espanya sense haver-se sotmès al judici pertinent.
Josep Maria Quintana 