Dels embolics del rei emèrit a la crisi institucional

by

El mariscal Philippe Pétain (1856-1951) va participar en la Primera Guerra Mundial, actuació que li va valer ser conegut com “El vencedor de Verdun”. Nomenat cap de l’Estat Major, va adquirir un gran prestigi de cara a la societat francesa fins el punt de ser considerat un heroi nacional. Iniciada la seva carrera política, va ser ministre de Guerra el 1934, ambaixador a Espanya el 1939, primer ministre el 1940 i, perduda la guerra després de la invasió nazi el 1940, acceptà ser cap d’Estat titella del règim de Vichy a la França ocupada pels homes de Hitler, amb els quals va mantenir una política de col·laboració. Aquesta actuació implicà que, guanyada pels aliats la Segona guerra mundial, fos jutjat a França, degradat i condemnat a mort. Segurament, el record que un dia havia estat un heroi de la pàtria, va fer que li fos commutada la pena capital per la cadena perpètua, però Pétain morí a la presó. 

Recordo això sabent que el “crim” que va cometre Pétain col·laborant amb el nazisme té una envergadura penal i moral molt més greu que l’anarquia de les finances del rei Joan Carles i els seus presumptes delictes fiscals, però un país on, dia sí i dia també, hem d’escoltar que tots som iguals davant la llei i on se’ns assegura que l’imperi de la llei és el garant d’un bon funcionament democràtic (que ho és), el que no es pot admetre si no es vol acabar perdent la credibilitat, és deixar d’aplicar aquest rigor de la llei a un exmonarca pel fet -que no ho discutim- d’haver prestat un gran servei a Espanya en col·laborar decididament a la democratització del país després de la dictadura franquista i pel fet que vagi ser decisiu en l’avortament del cop d’Estat que va intentar un sector de l’Exèrcit pel febrer de 1981, ara ha fet quaranta anys.

Ser agraïts amb el que un dia va fer el rei Joan Carles no ens obliga, però, a ser còmplices de les seves trapelleries comeses anys després d’aquells fets, trapelleries que durant molts anys s’han mantingut en silenci per part de tots (premsa i polítics especialment, i no només dels qui militen en el camp de la dreta conservadora i monàrquica), però respecte de les quals no podem seguir actuant com si res no succeís, quan la realitat és que tot el que estem descobrint en aquest profund i obscur rerefons del rei emèrit és d’una gravetat tan descoratjadora com manifesta.

Escoltar del ministeri fiscal que encara no ha arribat el pertinent informe de l’Agència Tributària sobre la primera regularització de 678.393 euros feta el passat mes de desembre i assabentar-nos alhora que n’acaba de fer una altra de més de 4 milions d’euros sense que, entremig, s’hagin dut a terme actuacions clares per part de la mateixa Agència Tributària -sempre tan atenta a les irregularitats dels contribuents ordinaris- i sense que coneguem tampoc cap actuació declarada i pública de la fiscalia tret de la que va requerir informació a Jersey i a Mònaco perquè responguessin a una sol·licitud d’interrogar el cosí del monarca retirat, Álvaro de Orleans, que és el suposat creador de la Fundació Zagatka, no és tan sols sospitós, és, penso -o hauria de ser- objecte d’una crítica clamorosa.

Encara que des de les institucions s’escolten veus -cada cop més dèbils, és cert- que intenten defensar el comportament de l’emèrit, hi ha avui una clara consciència que pel fet que l’Agència Tributària no vagi iniciar una investigació en el moment oportú, la confrontació per les autoritats d’Hisenda dels comptes presentats per Joan Carles I i firmats pel seu cosí Álvaro de Orleans no podrà tenir efecte punitiu, ja que només el tindria si la declaració del monarca no ha estat espontània, completa i veraç. El fet, doncs, que Joan Carles s’hagi avançat amb la seva regularització pot desinflar, no només qualsevol indagació d’Hisenda, sinó també del ministeri públic, ja que haurà decaigut la possibilitat del delicte fiscal que, al nostre país, pot ser-ho quan la quantitat defraudada és superior a 120.000 euros, xifra molt inferior als 4 milions llargs que Joan Carles I acaba de satisfer de manera voluntària.

Més enllà del comportament de l’anterior monarca, més enllà de l’opinió que ens mereixi tot el que estem descobrint de la seva vida privada, l’efecte que ha produït aquesta segona regularització fiscal supera de molt els aspectes tributaris i judicials que pugui comportar respecte de la seva persona -cap fins avui-, però sí sembra gravíssims dubtes respecte de la credibilitat institucional. Perquè qui pot creure a Espanya a hores d’ara que l’Agència Tributària no ha donat un tracte de favor al rei emèrit? Qui pot alçar la veu per assegurar-nos que tots som iguals davant el fisc? No us sembla una obscenitat escoltar, encara avui, polítics que defensen la persona del vell monarca dient que no té cap requeriment per part dels tribunals i que, per tant, no tenim cap argument per criticar-lo?

Em fa la impressió que en un camp cada cop més extens de la ciutadania, a l’afartament social que està generant la pandèmia, s’hi està afegint un descrèdit institucional francament perillós ja que, en política, les coses no són el que són, sinó el que la gent percep, i en aquest camp, la gent percep que algú -l’Agència Tributària? la fiscalia? els magistrats dels més alts tribunals?- ens estan prenent el pel.

Jo no sé,  per tant, quin serà el recorregut de les querelles que em consta que s’han presentat per part d’Izquierda Unida, el Partido Comunista de España i el Foro de Abogadas y Abogados de Izquierda contra Joan Carles I, ni si, aquest cop, el Tribunal Suprem desestimarà novament les seves pretensions que ara van seguides d’una demanda de recusació d’alguns membres de la sala segona -la penal- de l’alt tribunal -concretament de Manuel Marchena, Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral, Andrés Palomo y Ana Ferrer- en dubtar de la seva imparcialitat pels “vincles jeràrquics” que, segons al·leguen ells querellants, manté la judicatura amb la figura del rei.

Jo, a pesar del judici que em mereixin aquests magistrats, dubto que aquests “vincles jeràrquics” existeixin. Ara bé, també em sobta que en una interlocutòria recent del 15 de febrer passat, el tribunal desestimés una anterior querella afirmant que els querellants eren uns professionals de l’acció popular que, amb el seu exercici, l’estaven degradant pel fet de convertir les notícies en delictes.

Seguirà mantenint ara el T.S. aquest criteri quan, els querellants afirmen que la prova més evident perquè el rei emèrit ha de ser investigat radica en un comunicat “oficial, públic i notori” del seu advocat on es reconeix que el monarca ha abonat a les autoritats tributàries més de 4 milions d’euros en un intent de regularització fiscal?

I no és aquesta, només, la incògnita que presenta la regularització, perquè, segons s’ha explicat públicament, el rei ha recollit aquests més de 4 milions de “préstecs” que li han fet amics de confiança.

Carai! Això són amics! Però més enllà de l’agraïment que mereix una acció tan generosa, de la qual no tenim per què dubtar, el que també cal dir és que, si es tracta de “préstecs” aquests estan subjectes a un impost, que suposo que el rei haurà satisfet a Hisenda com a prestatari. A més, han de generar uns interessos lògics (ja que d’altra manera camuflarien una donació) i un dia o altre els haurà de tornar als generosos prestadors. Com els tornarà? De quins comptes personals sortiran aquests diners ara rebuts sembla que per sortir del pas i evitar la realització d’un delicte?


<span>%d</span> bloggers like this: