De Madrid al caos (passant per Múrcia)

by

Davant la coincidència de dues actuacions contradictòries -la dissolució de l’Assemblea de Madrid per la presidenta regional i la presentació per Más Madrid i pel PSOE de dues mocions de censura contra Díaz Ayuso- el Tribunal Superior de Justícia de Madrid s’ha vist forçat a prendre una decisió i ho ha fet per declarar la prioritat de la dissolució a la moció de censura, al·legant que, si ens ateníem a la literalitat de les normes, que no donaven efectivitat a la dissolució fins que hagués estat publicada en el Butlletí Oficial, alhora que la presentació de les mocions ja la tenien des que van ser presentades als serveis de la Cambra, avalaríem una mena de filibusterisme que impediria que cap president pogués exercir el seu dret de dissoldre un parlament, i això seria, en el fons, un frau de llei.

Més enllà, doncs, de la valoració política que em mereixi la dissolució i la presentació de les mocions de censura, crec que la decisió del tribunal, saltant-se d’alguna manera la literalitat de la norma, és una decisió encertada i ajustada plenament a dret. Així sembla que ho han considerat també els lletrats del parlament que, pronunciada la resolució judicial, han renunciat a recórrer-la al Tribunal Suprem. Aquesta és, però -que els jutges hagin actuat correctament-, l’única notícia positiva de la setmana.

D’altra banda, he de reconèixer que, per a qualsevol observador polític, la realitat del que està succeint aquests dies supera la ficció: Moció de censura a Múrcia orquestrada per Ciudadanos i PSOE contra el govern del PP; resposta sorpresa de Díaz Ayuso dissolent l’Assemblea de Madrid mentre atreia damunt seu tota l’atenció del país; contraatac de la direcció nacional del PP convencent (comprant?) tres diputats de Ciutadans al parlament de Múrcia que havien signat la moció de censura perquè es desdiguessin del que van signar i es passessin a les files del PP entrant en el govern regional; terratrèmol dins Ciudadanos que ha vist com se li esberlava tot l’edifici a causa de la moció i de les dimissions que ha vingut darrere (i seguiran venint); i per acabar repicant la gran festa tenim la dimissió de Pablo Iglesias de la vicepresidència segona del govern de l’Estat per ser candidat d’Unides Podem a l’autonomia madrilenya contra Díaz Ayuso, decisió que, de moment, s’ha topat amb la negativa de Más Madrid per convergir amb ell. 

Si posàvem tots aquest ingredients en el cap d’un guionista de sèries televisives, difícilment aquest hauria pogut escriure un guió tan complet i bigarrat, però -i segur que no estem sinó al principi del que pot venir encara-, un cop més, hem pogut comprovar com la realitat del nostre país supera la ficció, sense que això sigui necessàriament positiu, perquè -i ara entro a la valoració dels fets- temo molt que Espanya s’ha decidit per una dinàmica de confrontació i de radicalitat que recorda molt la que va viure el país durant els anys trenta del segle XX. I tots sabem molt bé com solen acabar aquestes dinàmiques: que els extrems es mengen les posicions moderades i són, finalment, els qui ocupen els pols oposats els que acaben dirimint les seves diferències en un xoc frontal que trenca els ponts de la concòrdia.

I per si tot això fos poc, ho hem de compaginar amb la crisi permanent que es viu a Catalunya, on la moderació fa temps que ha saltat pels aires. Ja que, a la realitat dels presos i a la dels fugats de la justícia, allí hem d’afegir-hi no sols la pugna cada cop més declarada entre dues meitats de la població, sinó també entre una Esquerra Republicana que haurà de presidir el govern i uns JuntsxCat que, des de la presidència del Parlament, intentarà fer-li la vida impossible, tot i que participarà també en el govern de la comunitat autònoma. De tal manera que es farà molt difícil el diàleg entre ells i també amb el govern de l’Estat, ja que, per mor del que està succeint, el president Sánchez es veurà exigit a prioritzar la lluita electoral per evitar una possible victòria del bloc de dretes a Madrid, a la resolució dels problemes de Catalunya. Acomiadem-nos, doncs, dels indults, de la reforma del Codi penal i de la Taula de diàleg.

Sigui com vulgui, el panorama general del país se’ns presenta cada cop més tèrbol. I això perquè, després del que hem viscut als Estats Units amb els quatre anys de trumpisme, amb la victòria que va tenir Bolsonaro al Brasil, amb l’auge dels partits dretans a països de la vella Europa, com Hongria o Polònia, i amb el despertar dels populismes de dreta ultra arreu del món -dels quals, per cert, no es troba allunyada certa esquerra, com la que representa Podemos entre nosaltres, m’estic convencent que la meva visió del que deuria ser la política no és -ni fer-hi prop!- majoritària, i això m’aboca a un pessimisme crònic, perquè em fa la impressió que estem abocats a una dinàmica que no serà bona de revertir.

Per què ho dic? Doncs perquè jo penso que, en un país amb certa solvència democràtica, dirigents com Isabel Díaz Ayuso haurien de ser considerades com a caricatures de sainet, per les seves hilarants intervencions públiques, per aquella inquietant inexpressivitat facial i aquell etern rictus de contrarietat que sempre mostra, que no mereixerien sinó alguns comentaris de pena o de rebuig. Més encara. Jo no em puc explicar que algú com ella presideixi una comunitat autònoma com la de Madrid, mostrant com sempre ha mostrat una inqualificable tossuderia oposant-se a la legalitat i als acords nacionals i a les recomanacions científiques, mentre presenta les pitjors xifres de morts i contagiats i un menyspreu olímpic a la sanitat i a l’educació públiques. Sí, a mi em sembla impossible que una dona com ella continuï gaudint d’un suport massiu que amenaci fins i tot a estendre’s fora de Madrid i acabi essent general a Espanya. És clar que tampoc puc entendre que Trump segueixi tenint més de setanta milions de vots als Estats Units, però veig que aquesta és una realitat incontestable.

Tornant, doncs, a Díaz Ayuso, el que em sembla més greu no és que hagi convocat unes eleccions en plena pandèmia sense necessitat de fer-ho, sinó que ho hagi fet perquè sap -i si més no ho espera- que amb aquesta decisió no sols pot acabar amb el partit d’Arrimadas, sinó que també pot dur el seu partit -el PP- al terreny de Vox, boicotejant d’aquesta manera els esforços que sembla que volia fer Pablo Casado per separar-se de la dreta extrema, cosa que, tret que l’estratègia de Díaz Ayuso fracassi, ja no li serà possible. Aquell “hasta aquí hemos llegado” que adreçà Casado a Abascal, ha passat a ser “entre usted en mi gobierno”, com veiem que succeirà a Múrcia.

Citaré per acabar a Antoni Puigverd, que ha fet de la realitat que tenim davant nostre una descripció que em glaça, perquè tinc la impressió que és la exacta del tot, quan ens diu que, en un conjuntura que no podia ser més difícil per al PP, una dona jove i, aparentment, sense molts fonaments ideològics, aprofitant les febleses dels seus rivals, està en condicions de refundar la dreta. Sota quina inspiració? Doncs sota la de Trump. I com es fa això? És molt simple, segons escriu Puigverd: “Si busques l’èxit, conrea l’excentricitat. En l’era de les xarxes socials i de la cridòria sense pausa, no fa falta una visió del món. Ni tan sols una ideologia és necessària: amb quatre banalitats discursives basta. Això sí: cal tenir-les-hi diàriament amb l’enemic interior (i portar-li sempre la contrària, que és el que ha fet Ayuso amb Sánchez durant l’any de pandèmia). I, per descomptat: cal cridar l’atenció a cada moment. Si un polític compleix aquestes dues regles: negació de l’altre i exaltació de la pròpia excentricitat, ja només ha d’esperar l’oportunitat.”

El fi justifica els mitjans? -es demana finalment Puigverd. “No, ja no és necessari: ara els mitjans són el fi”. Una resposta demolidora.


%d bloggers like this: